Miquel López Crespí - Memòria històrica

Illes - Lleonard Muntaner Editor i Tigre de Paper Edicions: la generació literària dels 70 més activa que mai

Els llibres segrestats per la dictadura franquista: La guerra just acaba de començar (Tigre de Paper Edicions)

L’onze de setembre de 2011 ha nascut un nou projecte editorial, de novel•la i narrativa crítica en català, enmig de l’efervescència de la crisi econòmica, política i cultural. S’anomena Tigre de paper Edicions (www.tigredepaper.cat). I així com la dita xinesa desafiava amb el lema “l’imperialisme és un tigre de paper” en un context de derrota estadounidenca a Vietnam, ara és del nostre paper que en pretenem fer un tigre per recuperar aquell sentiment de que les coses no van bé, de que s’han de canviar, i de que ho hem de fer nosaltres i ara.

Sota el paraigües de la col•lecció “FeraFerotge, mots salvatges”, destinada a obres de narrativa incatalogables pels seus estils de literatura experimental, s’ha reeditat i presentat una de les primeres obres de l’escriptor mallorquí Miquel López Crespí. Es tracta del recull de contes “La guerra just acaba de començar”, un collage narratiu, una obra de combat, una bufetada, un cop de puny a la literatura, en la seva mateixa expressió, “de capellans i falangistes” que en aquell moment promovia la cultura del règim franquista. Editada l’any 1973 i segrestada pel Tribunal de Orden Público, la seva distribució es produí de mà en mà a través d’aquelles amigues i amics, activistes antifranquistes, que no només pretenien substituir una dictadura per una democràcia, sinó que influenciats per la cultura revolucionària plasmada en el Maig del ‘68, volien aprofitar la seva joventut per destruir el règim de les velles jerarquies oligarques i a la vegada renovar el discurs i les formes d’aquella vella esquerra burocratitzada i amb por als canvis.

En aquesta obra, un jove Miquel López Crespí compromès amb les lluites de Mallorca, ens fa un retrat colpidor de l’ambient que es respirava a l’illa, una barreja de repressió política, explotació laboral, foment del consum turístic i superficial, i solitud. I no és casual la primera cita de “la gent, compacta, avança dificultosament enmig de la neu cap al Palau d’Hivern” i la cita final del capítol “Fugir”. Una de les riqueses del llibre és la seva facilitat per transportar-nos per distints episodis de la història, d’una història escrita per aquelles persones que han intentat canviar tot un món i que ha estat ratllada, tatxada i ofegada amb sang.

Quin sentit té editar una obra d’aquestes característiques 38 anys després? No es tracta de recuperar un document valuós només per recordar una època del nostre passat, sinó de recuperar un document valuós per recordar un esperit, en el sentit més laic del terme. En el prefaci de la present edició, escrit pel mateix Miquel López Crespí, s'ens presenten les voluntats i els objectius de l’obra en el seu moment. Ens parla de les diferents influències de les noves avantguardes literàries d’aleshores i sobretot de la complicitat entre l’intel•lectual i la societat: “no podia entendre, en plena lluita per la llibertat, l’existència de l’escriptor fora del combat per una societat més justa i solidària, en lluita per l’alliberament nacional i de classe, revoltat contra els dictats del mandarinat cultural”. Ara, 38 anys després el mandarinat cultural ens ha canviat l’art pel “reality show”, mentre els índex d’atur no paren de créixer, el suïcidi ja ha passat a ocupar la primera causa de mort no natural a l’Estat espanyol, la patronal ha establert la precarietat com a única forma de contracte laboral, les presons estan més plenes que mai i se’ns ha passat de vendre la guerra contra el Vietnam com una lluita contra el comunisme, per una guerra contra Líbia per raons humanitàries.

Doncs altre cop plantegem que la lluita econòmica, política i social ha d'anar acompanyada de la lluita cultural. Recuperar i reforçar l'actitud i l'activitat de les qui com Miquel López Crespí, en el seu moment s'endinsaren en el compromís literari intel•lectual pel canvi social, per seguir posant-lo en pràctica a l'actualitat.

Seguint aquesta premissa, les altres dues obres que s'han editat sota el nostre segell, “Tropel. Una dècada de lluita estudiantil a Colòmbia” de Carlos Medina Gallego i “Harraga” d'Antonio Lozano, ens transporten a partir de trames novel•lesques a l'activisme del moviment estudiantil colombià i a la denúncia de les màfies de drogues i persones que actuen amb la complicitat de les altes institucions marroquines i espanyoles.

Per a Tigre de paper Edicions, la guerra just acaba de començar i esperem afrontar-la amb una bona qualitat literària, recolzant el compromís ferm de les escriptores envers la seva societat i amb els ànims de qui creu que tot està per fer i que tot és possible.

Per Arnau Carné, responsable de l’editorial Tigre de Paper Edicions

Llorenç Villalonga i la novel•la de Miquel López Crespí Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor)

Aquesta novel•la forma part d’una trilogia que ens situa a Mallorca en temps de la guerra civil, en els mesos més àlgids de la repressió feixista i quan l’escriptor Llorenç Villalonga s’adhereix a la Falange i col•labora activament amb el Movimiento salvador de España. En Una Arcàdia feliç, el prosista centra la seva atenció sobre Llorenç Villalonga i intenta novel•lar el món íntim de l’autor de Bearn. En començar-ne l’escrit, a López Crespí li bullien moltes qüestions dins el cap. Es preguntava com era el cosmos d’aquells professionals de classe mitjana amb somnis aristocràtics i quin era l’ambient d’aquella classe social en temps de la II República?

Quina era la relació de Llorenç Villalonga amb aquella societat ciutadana? Com era Villalonga en apropar-se a la quarantena d’anys? Quin grau d’amistat i complicitat hi hagué entre Villalonga i Georges Bernanos, l’autor d’Els grans cementiris sota la Lluna? López Crespí es preguntava si fou l’amistat amb Zayas i Villalonga, ––juntament amb les notícies que li proporcionava Ives, el fill de Bernanos––, la font d’informació de l’escriptor francès? O si, realment, va ser Villalonga qui li proporcionà les informacions necessàries per bastir Els grans cementiris sota la Lluna, segons sembla, com ho suggereixen alguns estudiosos...? De tot això, volgué fer-ne literatura, i s’animà a dur endavant la feina, a escriure’n el que havia de ser la novel•la.

A López Crespí li seduïa novel•lar aquella Palma, –– “amb l’ambient de Ciutat d’abans de la guerra i de la societat en la que participava Villalonga” ––, i s’interrogava per què, ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontà amb la major part dels participants de La Nostra Terra, expressió i portaveu del catalanisme illenc? Què motivà que redactàs Mort de dama, la irònica crítica al grup que envoltava l’Escola Mallorquina i als seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que circumdava la revista Brisas, aquell univers cosmopolita i snob tan allunyat del sentir i distant del bategar del poble mallorquí? Com eren les nits de joia i disbauxa de la petita burgesia palmesana i quines foren les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Com succeïren aquelles les fetes de campanya i conspiració contra la II República juntament amb el fill de Bernanos, Ives, el qual demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme? Per quins motius els socialistes de l’època ja el veien, a l’autor de Centro ––– petita bíblia dels reaccionaris del moment –– com a un element molt proper al feixisme? I, a despit de la banalitat que traspuava Brisas, que dirigia el futur autor de Bearn, era tan palpable la seva posició política?

Novel•lar aquell microcosmos social, polític i cultural “era un repte, una temptació molt forta”, diu López Crespí.

López Crespí, abans d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, ja havia novel•lat altres aspectes de la guerra civil. Així, a tall d’exemple, a L’Amagatall (Premi «Miquel Àngel Riera» de novel•la 1998), havia furgat en l’univers de les dones i dels homes amagats per tal de salvar-se de la repressió; i, en la novel•la Estiu de foc, (Premi «Valldaura» de novel•la, Barcelona 1997, Columna Edicions 1997), i en l’obra Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editor, Lleida, 2000), novel•là el desembarcament republicà de Bayo a Portocristo (Manacor) i en Els crepuscles més pàl•lids, (Premi de narrativa «Alexandre Ballester» 2010), tractava de les vivències en el anys quaranta d’un presoner republicà en els camps de concentració illencs.

Ara, en Una Arcàdia feliç –– per primer cop, segons afirma l’escriptor –– assaja d’escriure des del punt de vista dels vencedors; ho fa des de l’òptica dels germans Llorenç i Miquel Villalonga i la dels intel•lectuals que es situaren a recer dels sublevats contra la II República; i també amb la visió d’alguns dels escamots d’execució i dels responsable de les farses judicials d’aquella època, que –– com en el cas del batle de Palma, Emili Darder, d’Alexandre Jaume, d’Antoni Mateu i d’Antoni Maria Ques –– sovint acabaren en execucions sumaríssimes...

La continuació d’Una Arcàdia feliç és la novel•la titulada Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, que, segons ens ha informat López Crespí, serà la part que ha de tancar aquesta trilogia i que encara està en fase de redacció.

Per Joan Fullana, director de la revista literària S’Esclop