Miquel López Crespí - Memòria històrica

Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Pare Colom (vet aquí un petit tast de la novel•la).

Res no queda del passat

En la meva memòria es mesclen sovint els records de Bearn, la possessió i les casetes del poble, que eren a una bona distància si havíem de fer el camí a peu. El pas dels anys ho mitifica tot. Com era possible que un llogaret de prop de quatre-centes ànimes esdevengués un poble enorme en la memòria? La màgia del temps transformant els records! Amb els anys la realitat redueix els somnis a cendres. Quan en temps de la guerra hi tornàrem, el paisatge humà del passat havia mudat de manera irreversible. Només les Fures, les dues bruixes que vivien prop del cementiri i ens atemoriren tant d’infants, romanien en la seva casa de portes sempre tancades. Pel que fa a la resta, res no quedava del que havia conegut quan la mare m’enviava a casa de la senyoràvia.

Just arribat a Bearn, una vegada arreglada la casa i col·locats en els prestatges de la llibreria els llibres portats de Palma, vaig sortir a caminar pels estrets carrerons del poble. Volia saber si reconeixeria algú entre la gent que restava dels anys de la infantesa.

Res ja no era igual.

Xim, el ferrer, havia mort, i amb la seva desaparició finia igualment aquell univers d’experiències inabastables. Un home que sabia domar els cavalls com ningú. No hi havia bèstia que resistís la seva veu i quan li portaven els animals a ferrar, es transformaven. Talment un miracle com els que ens contava el vicari en aquells sermons llarguíssims, que sempre m’avorriren. La vida pretèrita que rememorava, el món dels meus inicials descobriments era lluny de les portes gegantines de l’església de Bearn. La vida no era dins l’interior obscur del temple. Ans al contrari, corria, apressada pel carrer on Xim tenia la ferreria. Com si la seva veu fos una metzina màgica amb poders ocults, d’un força incalculable. En sentir les seves mans damunt el llom, acaronant el coll dels animals, aquests perdien els nervis que els produïa olorar el foc, el ferro roent. De cop i volta, talment algú els hagués fet un estrany encanteri, restaven tranquil·litzats, quiets.

Xim em feia pujar dalt l’animal i em deixava que fes una volta per l’ampli pati de la ferreria.

La memòria de Xim sempre anirà estretament unida a la llibertat. Com es podia comparar el plaer de cavalcar damunt els cavalls dels pagesos amb la grisor de les hores d’estudi, al col·legi? No tenia punt de comparació! Assegut damunt el llom de l’animal, alenava amb força, obrint el pit, sentint dintre meu, esplendent, tota la potència que donava gaudir de la llibertat.

Ara, la ferreria s’havia convertit en una botiga on s’hi venia de tot. Des de ràdios Marconi i Invicta fins a planxes elèctriques i bicicletes.

Hi vaig passar pel costat com aquell que retorna a un indret estimat.

Però ja no hi havia els cavalls de la meva infantesa, amb els amitgers que petaven la conversa esperant el torn per ferrar els animals. Ullant cap a l’interior del negoci hi podies veure prestatges plens de pots de pintura, els armaris on guardaven les eines per fer feina al camp, les capsetes amb els claus i les tatxes, els aparells per preparar el menjar als porcs, els munts de cordes, els grans rodets de tubs de goma per fer les mangueres, les peces de recanvi dels motors... La ràdio! Per qualsevol casa per on passassis, senties, des de la fondària de la cuina o l’habitació on brodaven les al·lotes, els anuncis comercials provant de convèncer els oients de la bondat de qualsevol mena de producte. La premsa, els diaris i la ràdio anaven substituint les converses entre veïns, les rondalles que els padrins contaven vora el foc, en les llargues nits d’hivern. Es comentaven encara les notícies del poble? Quan entraves a una casa de seguida et feien callar: o escoltaven el parte, les notícies del que s’esdevenia a la Xina o era el moment del serial radiofònic. Els rosaris i les misses radiofòniques! Fa solament uns anys, mai ningú no s’ho hauria pogut imaginar. Resar seguint les indicacions anònimes que sortien per l’altaveu d’aquell aparell! L’antiga saviesa de padrines i mares restava quasi oblidada, desterrada, davant l’avenç obsessiu de les històries que sortien de la ràdio. Ara tothom sabia el que s’esdevenia a Madrid, Berlín i Nova York, però començaven a ignorar el que passava a dos o tres carrers d’on vivien.

La modernització de Bearn portava a la mateixa despersonalització que patíem a Ciutat.

Era el progrés, amb cançoneta comercial parlant de productes exòtics, de la guerra que es desenvolupava, ferotge, en tots els camps de batalla de la península.

La botiga on la senyoràvia m’enviava a comprar sucre era tancada.

Què s’hauria fet de madò Maria i del seu home, Rafel, el fuster, que sempre tenia caramels dins les butxaques quan em veia venir? Encuriosit, vaig guaitar per la porta, tancada amb una cadena, el pany espenyat. En un interior amb penombra encara podies veure, plens de pols, els antics mostradors abans curulls de pots de galletes, senalles plenes d’arròs, paquets de fideus, rodones capses de sardines, caixons de bacallà salat. Unes rates corrien, famolenques, per aquella cambra sense la flaire de les oloroses espècies del passat, dels plàtans que penjaven al costat de la balança on madò Maria pesava els dos-cents grams de cafè, el quilo de sucre que m’havia comanat la senyoràvia.

A través de les portes espenyades del menjador vaig poder divisar el jardí abandonat on jugàvem amb Margalideta, la filla de la casa. Un univers ple d’arbres fruiters protegit per quatre parres esponeroses que donaven ombra de forma permanent al racó dels nostres jocs infantils. Immens reialme on, amb na Margalida i na Coloma, érem reis i senyors. A l’estiu, ens separàvem de la colla d’amics, ens perdíem vers el nostre secret amagatall. Els deixaven jugant enmig de la pols del carrer. Com de costum, els amics del grup de la plaça es barallaven amb els esparracats del barri de l’estació. Suats, s’apedregaven, mentre nosaltres els miràvem per una retixillera de la portassa, còmplices des de l’ombra protectora de l’emparrat.

Llegíem revistes antigues, fascinats per les fotografies d’unes senyores amb vestits estranyíssims que anaven a veure les curses de cavalls a París o Barcelona, nedaven a les platges del nord d’Espanya o, les més riques, eren a Biarritz, envoltades de servents.

De qui eren les revistes que ens feien veure una vida tan diferent de la dels pagesos de Bearn? On les havia aconseguit madò Maria? Un misteri que mai no vaig poder esbrinar. Els pobres... volien saber com era la vida dels rics? Un dia el pare em digué que si no m’esforçava de debò mai no podria acabar una carrera.

-Si no vas viu qualsevol pelacanyes et guanyarà pertot on vagis. Vés a saber si hauràs de fer feina a les seves ordres. Recorda que no hi ha pitjor capataç que el pobre que ha esdevengut ric. Les rendes s’acaben. No has volgut ser militar ni sacerdot. Dues maneres perfectes de guanyar-se la vida. Ara veurem què fas amb els estudis de medicina. Si penses viure de rendes, vas ben arreglat. No tenim tantes cases ni horts com per anar d’esquena dreta tota la vida. Els diners que et podrien donar pel que tenim s’acabarien de seguida. Unes amiguetes, quatre jocs de cartes, viatges aquí i allà i tot allò que havia costat segles de lluita ha desaparegut en un moment.

Em mirà fixament als ulls i afegí, com si em donàs la fórmula de la salvació:

-L’únic que no s’acaba mai és la paga de funcionari, els ingressos provinents de l’administració de l’Estat. O també és summament important, el que et pugui arribar estant a recer de l’església.

El pare no es refiava gens ni mica de les meves hipotètiques capacitats per a sobreviure en un món de taurons. Estava convençut que la mare m’havia aviciat. I, com a bon militar, pensava que tanta preocupació, carícies, dies i setmanes perduts rere imaginàries malalties infantils, m’havien perjudicat irremeiablement.

Em mirava com si fos un cas perdut, preocupat per trobar una solució per aquell problema que li pareixia irresoluble.

Què fer amb un fill que no vol fer feina, que s’estima més llegir, perdre el temps jugant amb els amics, que no tenia consciència del valor dels diners?

Patia. Li notava el sofriment en el rostre. Només la veu de la meva mare el tranquil·litzava un poc.

-No passis ànsia. En Salvador és el més viu dels nostres fills. Sempre trobarà una solució. Acabarà la carrera en voler. Si vol aconseguir una cosa, ho aconsegueix. Té un poder especial, màgic. Jo sé que serà molt. Potser més que ningú de la seva generació. El mallorquí més important del segle XX! En pots tenir la més completa seguretat!

No crec que el pare la cregués. Feia un posat trist. Es conformava.

Però a Bearn era feliç, lluny de la mirada reprovadora del pare. Sense vigilància, allunyat de l’escola i del professor que em feia classes particulars, em sentia lliure, completament alliberat. I més que res en el jardí de madò Maria, tenint a la dreta na Coloma i, a l’esquerra, na Margalideta, amb la pell suau de les dues nines ben a prop meu. El seu alè era una flaire enervant que m’adormia, em transportava al país de les meravelles. Potser mai, en tot el que he viscut des d’aleshores, no m’ha deixat tan extasiat. Semblava que volaves, que no eres d’aquest món. Era això el cel que predicaven els sacerdots? La felicitat perfecta: l’ombra de les parres, el contacte amb les tendres pells de Coloma i Margalida. En la distància els crits dels amics de la colla que ens cerquen sense saber on hem desaparegut.

-Salvador, Coloma, Margalida... –criden des del carrer.

El silenci més absolut és la nostra resposta en aquest dia que ja s’ha perdut en la fondària dels calendaris. Com recuperar la memòria dels dies passats? Qui podrà reviure els moments feliços de la infantesa, a Bearn, quan ens sentíem immortals, amb totes les possibilitats obertes al davant?

Tot havia mudat en aquells anys d’absència. Res no quedava dempeus. Els amics de la colla ara eren soldats de Franco que morien a qualsevol front de la península. D’altres, els republicans, els havien anat a cercar a l’inici del Moviment i mai més ningú no en va saber res. Algunes de les mares que en un passat llunyà ens feien el berenar i tenien cura de nosaltres quan estàvem malalts, tocaven a la nostra porta demanant auxili, suplicant que moguéssim cel i terra per cercar els que no havien tornat. Eren les que no volien acceptar que els fills havien mort. Passaven els mesos i continuaven servant l’esperança. A la presó, quan anaven a demanar noves dels que hi romanien tancats els deien que ja havien quedat en llibertat. Tant si anaven a Can Mir, al fortí d’Illetes, al Castell de Bellver sempre obtenien la mateixa resposta:

-El vostre fill fa temps que va sortir en llibertat.

El pare, l’espòs, el germà... tots eren al carrer. Però el misteri consistia que ningú mai no tornava a casa seva.

Les pobres dones no entenien el que succeïa. Crèdules, sense voler pensar que eren morts, encara abrigaven l’esperança d’un retorn inesperat.

-I si, per salvar la vida, s’hagués apuntat a la Legió? –em deia madò Tonina, eixugant-se les llàgrimes amb el mocador. Potser tornarà en acabar la guerra.

Com amagar-me de tantes mirades interrogatives, suplicants? Què els havia de dir? Explicar que no hi podia fer res? Que havia vengut a viure a Bearn per provar de defugir la presència omnipotent de la guerra?

I encara més: dir que jo pertanyia al partit dels que mataven els seus fills? O no havien vist la meva camisa blava?

Jo no m’amagava de la meva militància al servei dels guanyadors. Quan agafava el tren per anar al manicomi, travessava els carrers del llogaret vestit amb l’uniforme del partit. En veure’m, alguns dels parroquians dels bars de la Plaça s’aixecaven i saludaven respectuosament.

-Bon dia tengui. Com ha anat la collita d’ametlles d’enguany? Si necessita al·lotes per a la verema m’ho digui i li enviaré unes dones ben feineres, de les que no perden ni un minut xerrant o cantant cançons.

Els responia mecànicament. No m’agradava intercanviar opinions banals amb els pagesos. Era donar massa confiances a la gent. I la confiança portava després a l’exigència de favors.

Alguna vegada, emperò, no em quedava més remei que aturar-me uns segons davant aquell que m’havia dirigit la paraula. En parlar, procurava fer-me distant. Aturar en sec qualsevol mena d’aproximació emocional.

La meva veu devia sonar gèlida, distant.

-No, gràcies, enguany no necessitam ningú. Amb els amitgers i els jornalers que tenim ja ens basta. Agraït per l’oferiment.

Em criticaven quan jo havia travessat la plaça en direcció a l’estació? Què mormolaven? M’acusaven de fer costat als assassins?

No ho sé.

Mai no em va interessar saber què pensaven els pagesos de Bearn. De temps immemorial nosaltres érem els senyors. En un passat no gaire llunyà havíem tengut poder damunt vides i hisendes. El respecte que aparentment tenien era un fet natural. No em preguntava si ho mereixia o no. La gent sempre havia abaixat els ulls davant els avis, en passar al costat dels pares. Com si els temps no haguessin mudat. La tradició continuava. Ara es descobrien quan veien el metge falangista marxar a Palma. Els senyors sempre eren els senyors. El respecte als propietaris del casal era un costum consolidat pels anys, una tradició que venia de l’antigor, des d’èpoques remotes. Tothom sabia que aquells que havien criticat els senyors de Bearn ara ja no eren al poble. Els havien vengut a cercar de nit. Sorolls de camions i cotxes apressats. Algun crit enmig de la foscor:

-Despertau! Ens porten a matar!

Arreu portes tancades i llums apagades.

Havíem fet la guerra per aconseguir que tot seguís igual? Les tradicions, els gests mecànics dels pagesos que s’aixequen quan et veuen passar?

-Bon dia tengui, senyor.

Una guerra per sentir aquest “Bon dia tengui”?

Sabia que no tornaria cap dels desapareguts. Eren ben morts, enterrats a la fossa comuna. I això si el fosser els havia anat a cercar! Altres eren cremats amb benzina, com a Son Coletes.

Quan Alfonso Zayas i Francesc Barrado compareixien pel cafè Formentor comentaven que, de forma inexplicable, un dels homes que portaven a matar havia pegat un bot i, inesperadament, aprofitant els inicials moments de confusió, fugia, perdut enmig de la boscúria. Escapar quan sents l’ordre de “Foc!”. Com ho aconseguien? No ho podia entendre. Per fer-ne una història. “L’home que aconseguí salvar-se en el darrer moment”. Però no sempre se salvaven. D’una illa mai ningú no en surt. La majoria de vegades els trobaven morts de fam, tremolant pels voltants. Els remataven en el mateix indret on eren trobats o els tornaven a internar a Can Mir. Salvats, molts pocs. Algú s’havia pogut escapar dels perseguidors. No gaires. Personatges mítics en les converses dels voluntaris que participaven en les razzies contra marxistes i maçons.

Francesc Barrado ho explicava a Alfonso Zayas, sense poder avenir-se del que s’havia esdevengut.

-No sé com va poder fugir. No m’ho puc explicar. Els meus homes tenen l’ordre de lligar amb cura les mans dels detinguts, amb cordes o filferro, procurant que no puguin alliberar-se mossegant les lligadures amb les dents. I, a l’hora de portar-los al cementiri, sempre hem procurat situar els fars del vehicle en la direcció adient. La bona visibilitat és essencial per a no fallar els trets.

Barrado s’aturava un moment, mentre s’acabava de menjar l’ensaïmada que el cambrer del Formentor li havia posat al costat de la xocolata.

Mentre es torcava els llavis s amb la màniga de la camisa, afegia:

-Sempre he tengut dos homes preparats per si algú pegava un bot i provava d’escapar. Dos homes amb el fusell apuntant a qui donàs una passa. Com era possible que algú se salvàs de l’escamot d’execució, dels agents que tenia vigilant qui volgués fugir de l’indret on els havíem posat? Mai no ho arribaré a entendre!

Aconseguir fugir de la mort!

Com es pot fer?

Escrivint? Deixant constància de la teva vida damunt el paper?

És per això que he vengut a Bearn, per fugir de la mort que plana pel pla i la muntanya, pels carrers de Palma, pels viaranys del llogaret més petit de Mallorca?