Miquel López Crespí - Memòria històrica

Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Pare Colom - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

Bearn era una Arcàdia feliç, el paradís somniat per Rousseau i els utopistes de totes les èpoques. Si Maria Antonieta, la malaguanyada reina de França, hagués conegut el poble potser no hauria manat construir-se unes cabanyes als jardins de Versalles per a trobar-se més en contacte amb la natura. Li hauria bastat viure a qualsevol poblet de Mallorca abans que l’abundor de cotxes i visitants la fessin malbé. Així i tot, alguns amitgers de confiança em contaven històries de misterioses desaparicions, de plors a moltes cases. Els escoltava un moment amb atenció i després, posant-me un dit a la boca, els indicava que no volia sentir més coverbos de la guerra. Ja havia sentit els trets quan feia les guàrdies al manicomi. Els trets i els crits dels qui estaven matant

Eleonor Sackett

Bearn era una Arcàdia feliç, el paradís somniat per Rousseau i els utopistes de totes les èpoques. Si Maria Antonieta, la malaguanyada reina de França, hagués conegut el poble potser no hauria manat construir-se unes cabanyes als jardins de Versalles per a trobar-se més en contacte amb la natura. Li hauria bastat viure a qualsevol poblet de Mallorca abans que l’abundor de cotxes i visitants la fessin malbé. Així i tot, alguns amitgers de confiança em contaven històries de misterioses desaparicions, de plors a moltes cases. Els escoltava un moment amb atenció i després, posant-me un dit a la boca, els indicava que no volia sentir més coverbos de la guerra. Ja havia sentit els trets quan feia les guàrdies al manicomi. Els trets i els crits dels qui estaven matant.

La indicació els servia d’advertència i callaven, la mirada baixa, el capell entre les mans. Ben igual que quan el meu pare sermonejava els ajudants. Bearn semblava un paradís aturat en el temps. La corrupció dels costums, l’oblit de les antigues formes d’educació i cortesia encara romangueren vigents uns anys, quasi tot el temps que va durar la guerra. Cap llogater s’hauria atrevit a contradir les recomanacions dels propietaris. Els amitgers i jornalers complien els pactes fets sota paraula d’honor. A ningú li passava pel cap anar a signar un document davant notari a no ser la compravenda d’una casa o un hort.

La República ho trastocà tot. Els sindicats socialistes i anarquistes acabaren soscavant el món plàcid i tranquil de la meva infantesa i joventut. Va ser un procés lent, imperceptible, però inexorable. Els pagesos començaren a demanar munió d’estranys drets. Volien tenir dies de descans per a poder romandre amb la família. Trobaven una injustícia que, en envellir i no servir per a la feina, els senyors volguessin prescindir-ne. I, el més extravagant: volien que els infants, que fins aleshores feinejaven sense pensar a anar a escola, tinguessin un mestre, que sabessin llegir i escriure.

Amb les vagues a la indústria de les sabates, amb la unificació dels més diversos sindicats per fer força davant els propietaris, l’antiga Mallorca que estimava desapareixia a marxes forçades. Per això em vaig posar contra la República. M’horroritzava aquell món que amenaçava destruir la serenor del passat. El Moviment... podria aturar el desgavell causat per les vagues i els sindicats? Seria possible tornar al respecte anterior, a la felicitat d’una societat on tothom sabia quin era el seu lloc i ningú no aspirava a ser més que els altres?

Sovint ho dubtava. Perdia les esperances. Malgrat les primeres disposicions del comandament militar prohibint i deixant fora de la llei els partits d’esquerra advertint que qualsevol vaga seria castigada amb pena de mort, el mal ja era fet. El verí del progrés s’havia infiltrat fins al moll dels ossos dels mallorquins i no creia que la prohibició de partits i sindicats bastàs per aturar la mort de la meva Mallorca.

Però l’important era que havíem decidit viure a Bearn. I Bearn encara era un reducte incontaminat, somort en la feliç mollor dels temps antics.

Els contactes amb la gent del poble em rejovení. Maria Antònia estava contenta. Cosia molts d’escapularis; això l’entretenia i estava convençuda que la seva feina, aquell Deténte bala que brodava amb tanta paciència, podia salvar la vida del soldat que el dugués penjat al coll.

A vegades em mirava preocupada. Aleshores deixava de brodar i, mirant cap allà on jo romania llegint, em deia, amb un to de veu una mica trist:

-Salvador, estàs callat. Potser penses que hem anat a viure a la selva, al lloc més solitari del món. Tenc por que, sense les tertúlies amb els amics, no tornis un salvatge.

Procurava tranquil•litzar-la.

-Un salvatge? I ara què dius, Maria Antonia! Feia temps que volia deixar Palma. Renou de cotxes, els tramvies, el telèfon que sona quan menys ho esperes, l’obligació de llegir el diari, saludar amics i coneguts, aguantar els visitants que, inesperadament, truquen al timbre, familiars que compareixen de sobte i volen quedar a sopar... No en parlem del terrabastall de la guerra i els articles que et demanen amb urgència. A Bearn, malgrat que vagi de soldat, em sent un home lliure. A Palma, fins i tot anant de civil, sempre m’he sentit un militar a disposició dels mandos.

Maria Antònia continuava brodant o cosint amb tranquil•litat. Feia un alè. Les meves paraules obraven com un bàlsam miraculós, un suau encanteri que actuava com una droga d’efecte ràpid i eficient.

Així i tot al cap d’una estona, em tornava a dir:

-Pas pena, Salvador. Crec que no he fet res pel Moviment.

-No has fet res pel Moviment? Però, què dius? I aquesta pau, la calma que has introduït en la nostra vida? No és important això? Veure com els pagesos venen a refugiar-se a casa nostra, al teu costat, quan senten l’avió que ve a bombardejar-nos. Pot haver-hi res de més valuós?

La meva participació en la defensa civil em permetia viatjar gratis en tercera. Portava un uniforme sense graduació i la gent em mirava amb respecte. Més que per l’uniforme imagín que era perquè al poble tothom sabia que era metge. I un metge casat amb Maria Antònia Gelabert feia que et mirassin amb un cert temor i consideració.

Agafava el tren per anar a fer les guàrdies. Em delia per sentir les converses dels pagesos i menestrals que davallaven a Palma. La riquesa del llenguatge de la pagesia em feia palesar la importància de la tasca realitzada per Mossèn Antoni M. Alcover en la preservació del mallorquí, en la recopilació de les rondalles. De quina manera els catalanistes havien menystingut la riquesa de la nostra parla singular! Sempre vaig considerar un error l’aplicació de les normes gramaticals de Pompeu Fabra. Vaig combatre a fons aquell llenguatge de laboratori, la construcció d’una llengua falsa, que ningú no podia entendre perquè ningú no la parlava. Com eren d’insuportables els redactors de La Nostra Terra volent substituir el que parlaven a Lloseta, Inca o Felanitx per les artificials normes gramaticals creades a Barcelona! Qui podia entendre aquell xinès ordenat i obligat des dels cenacles barcelonins? A què treia cap escriure copsam, anorreat, esblaiama, gebres, bleixar, decantiment, colpides, cledes... i mil mots igualment inversemblants?

Els viatges en tren en permetien tornar a apropar-me a la parla que havia salvaguardat Mossèn Antoni M. Alcover, sentir els acudits del poble, la sana rialla d’aquells que, al marge de capelletes intel•lectuals, havien sabut conservar l’essencial del mallorquí. Aquesta era la riquesa de la nostra terra, el llenguatge que produïa obres exemplars com les Rondaies, els Aigoforts de Gabriel Maura...

Anar a viure a Bearn va ser un encert. Quins dies més clars i primitius lluny de tota angoixa, amb esplèndides hores de calmosa felicitat. Com unes inesperades vacances llargament somniades. La joia de llegir novament els llibres de l’adolescència. Les Mémoires d’Outretombe de Chateaubriand. Els deliciosos poemets de Campoamor, l’esvalotada Sonata a Kreutzer que mai m’interessà especialment.

Eren dies especials, els millors de la meva vida. I tot gràcies a Maria Antònia, a la seva forma de ser, a la manera com sabia portar la casa, tenir content el servei que, més d’una vegada, patia per trobar el menjar adequat per portar a la taula. Sovint havíem de consolar la nostra vella cuinera que, a l’hora del dinar cercava a la desesperada carxofes o bledes salvatges per posar a la taula. Vivíem sense cafè ni sucre. A vegades ens costava molt trobar sabó de certa qualitat, xocolata com la que existia abans de la guerra.

Ens era ben igual. Ens conformàvem i rèiem de les dificultats a que la situació ens tenia sotmesos. Somniàvem en la tranquil•litat que havia de venir després de la guerra sense adonar-nos que mai havíem viscut ni viuríem en una pau tan perfecta.

A Palma, la vida s’havia fet insuportable.

Les tertúlies literàries havien anat desapareixent. Els coneguts d’abans del dinou de juliol eren substituïts per la incursió de munió de comandaments militars que, a mig matí, deixaven uns moments els despatxos de Capitania per anar a fer un cafè. Georges Bernanos havia fugit a França amb la seva nombrosa prole i, després d’escriure Les grands cimetières sous la lune, pronunciar el seu nom era un crim. Serrano Suñer, en combinació amb Joan Estelrich, preparaven l’edició d’un pamflet per desprestigiar l’escriptor. Molts dies la policia anava a casa del meu germà Miquel, a Fontnova, per a saber-ho tot de la seva estada a Mallorca. Tamarit i Benjumeda volien que jo hi col•laboràs. El Governador Civil va demanar un informe exhaustiu al meu germà i aquest li contestà el mateix que jo havia dit a Zayas: que era absurd voler ampliar la polèmica amb un libel que, escrit per quatre policies i malgrat la intervenció de Joan Estelrich, no podria competir amb la professionalitat de Bernanos.

Tampoc no era segur el silenci de Bernanos. I si parlava dels amics mallorquins que li havien parlat dels morts per les carreteres?

Era evident per a tothom que un estranger, malgrat la informació que li proporcionava el seu fill, no podia saber amb tanta minuciositat els detalls de les activitats nocturnes de militars i falangistes. Trobar els possibles informants de Bernanos era prou fàcil. Bastava saber quin era el seu cercle d’amistats, els coneguts que podia haver tengut durant la seva estada a l’illa. El grup era bo d’identificar: el cercle d’intel•lectuals que venien a les tertúlies literàries, als bars del Born. Els llogaters dels habitatges on va viure també podrien proporcionar una informació adient quant a les seves migrades possibilitats econòmiques i la seva forma de vida. Mantenir una dona i sis fills amb el treball de la ploma era una tasca de titans! Sempre els veies feinejant, escrivint, bevent el munt de cafès amb llet que tenia damunt la tauleta de marbre del bar. Nosaltres ens passàvem hores llegint el diari, comentant els fets més intranscendents de l’actualitat palmesana o internacional. Ell feia feina sense aturar. Bernanos ens fitava des de la distància. S’aixecava del seient en sentir la paraula “alemanys” i, sense tenir res a veure amb el que estàvem dient, ens amollava un discurs contra el militarisme prussià, contra el perill que, per a la futura Europa, representaria una hegemonia d’Alemanya.

Volia deixar ben clar que no era partidari de Hitler. Per a ell, com per a la seva bella esposa, descendent de la nissaga de santa Joana d’Arc, els valors de la França eterna xocaven sempre amb el militarisme vengut del nord. Podia entendre el feixisme en allò que tenia de barrera contra el comunisme però, francès de soca-rel, la pàtria, ben igual que la religió catòlica, eren valors sagrats que s’havien de defensar a costa de la vida.

Bernanos ja no era l’exaltat que havia deixat casa seva per a les reunions preparatòries de la sublevació militar. Una casa sempre plena de falangistes, els amics d’Ives, el fill, que tot el dia ordien accions contra la República. El Bernanos d’uns mesos després de començada la guerra era un home reconcentrat, indignat per la prepotència dels italians que Mussolini i Ciano havien enviat a Mallorca. L’escriptor copsava amb tota claredat la jugada de Roma: convertir les illes en una base d’operacions italiana en vistes a un possible conflicte amb Anglaterra. Molta gent olorava una propera guerra mundial dins l’ambient i, per a l’escriptor francès, el comte Rossi i els famosos Dragones de la Muerte, els soldats i oficials italians que passejaven per Palma com si fos Roma o Milà, només eren la punta de l’iceberg del que vendria posteriorment.

Per això mateix, perquè veia aquesta presència cada vegada més aclaparadora de Mussolini a l’illa, s’exaltava contra la subordinació de Franco als interessos alemanys i italians.

Després, quan havia dit tot el que volia dir, una mica més calmat, tornava a la redacció de la novel•la, de l’article de torn i, despreocupat de com continuava la conversa sobre Hitler, seguia amb la feina, sense tornar a alçar el cap en un parell d’hores.

Més d’una vegada, en sentir-lo parlar sense pensar qui era el que tenia al davant, vaig pensar que aviat tendria problemes amb els homes de Barrado. Vivíem una època curulla d’informes i procesos judicials, dies en els quals tothom veia enemics de Falange, rojos infiltrats arreu. Una paraula de més, un comentari dit allà on no pertocava significava una possible detenció, la presó. I en molts de casos, la desaparició.

No vaig voler col•laborar en la redacció del pamflet contra Bernanos per dues raons essencials. La primera era pel respecte a Madame Bernanos, que era bellíssima i sempre es mostrà agradable amb mi, però distant, llunyana. L’altra era per la por que tenia que la redacció d’un informe contra l’escriptor li fes dir el nom dels amics que tenia a Palma. Llegint el seu llibre fredament qualsevol persona es podia adonar de la gran quantitat d’informació que, sense anar-ho a cercar, li havíem proporcionat Zayas, el meu germà Miquel i jo mateix. I això sense tenir en compte les informacions que ell mateix havia aconseguit reunir en els nombrosos viatges per l’interior de l’illa. L’amistat amb Zayas, el fet que tots els comandaments falangistes coneguéssim que era el pare d'Ives, li obriren les portes per a saber el que s’esdevenia a Mallorca.

Just ara, després de l'escàndol mundial organitzat a conseqüència de la publicació de Les grans cimentièrs sous la lune, comprenia que havíem parlat massa davant seu sense adonar-nos que un esperit atent, una intel•ligència desperta com ho era la seva, no podia deixar de copsar el que de veritat s’esdevenia arreu. Just ara entenia com aquells ulls que semblaven perduts en llunyans paisatges imaginaris eren la indicació de la seva extremada atenció a tot el que, sense donar-li gaire importància, li anàvem contant despreocupadament.

A Bernanos li bastaren les nostres converses, els viatges que va fer amb la moto, els contactes que tenia amb els falangistes dels pobles, per tenir una idea exacta de com es mantenia l’ordre a Mallorca.

Si el llibre que Serrano Suñer volia publicar contra Bernanos hagués sortit al carrer, si l’escriptor francés s’hagués sentit atacat en profunditat i decidís venjar-se dient qui li havia informat del que s’esdevenia a Palma i els nostres pobles... no hauria estat el meu nom un dels primers que haguessin sortit a la llum? Caldria fer arribar a Burgos la idea que la millor defensa contra els atacs de Bernanos era el silenci, el menyspreu. Tot el que fos augmentar la polèmica existent seria donar importància al llibre, a la propaganda esquerrana que li donava suport. Vaig parlar amb Zayas per aconseguir que fes arribar a les “altures” la idea que, com més escrivissin sobre aquella obra, més propaganda li faríem i més gent llegiria el pamflet.

Zayas era conscient de tot això. Estava convençut que jo tenia raó. I, era evident, tampoc no li agradava que el seu nom, com amic de l’escriptor francés, sortís en els diaris.

-Tenc massa amics a Burgos, he fet massa serveis al Moviment perquè les mentides d’un escriptoretxo boig em puguin perjudicar. Però tampoc no tenc cap desig de veure el meu nom escrit damunt els diaris formant part d’una polèmica que, com una bolla de neu, a cada contesta que facem anirà augmentant fins a esdevenir perillosa, incontrolable.

Jo estava més preocupat. Salvador Orlan no era Alfonso Zayas. Que Bernanos parlàs em feia por. Salvador Orlan no tenia els contactes ni els amics de Zayas prop de Franco i Serrano Suñer.

La publicació de Les grans cimetières sous la lune em deixà summament intranquil.

Si l’any trenta-cinc hagués pogut marxar amb Eleonor Sackett a Nova York tot hauria estat diferent!

En aquell temps el projecte de casament amb Maria Antònia no existia. Les nostres eren unes relacions cordials, familiars. Mai no havia imaginat que seria la meva esposa. En els anys finals de la República la sensació de buidor em dominava. Volia casar-me, marxar de Mallorca. Partir, anar a l’encontre d’Eleonor Sackett hauria pogut ser una bona solució als meus problemes existencials. Als trenta-vuit anys em trobava sol, talment un nàufrag abandonat a una illa deserta. No havia pogut trobar una certa estabilitat emocional... La meva vida es reduïa a una sèrie d’aventures fracassades: Emilia Bernal, Eva Tay, la beneiteta de na Bieleta... Un metge que en arribar als quaranta anys només guanyava cinc-centes pessetes mensuals... què podia oferir a qui hauria de ser la seva esposa?

Solter, podia anar tirant. Sense cap vici d’aquells que et fan gastar molts diners, el que guanyava a la clínica dels Peñaranda em bastava i sobrava. Els meus capricis eren ridículs: un parell de llibres setmanals, els cafès i els vermuts en els bars del Born. Tota la resta em sobrava. El que somniava era sortir de l’ambient enrarit de Palma, de l’estretor cultural que m’oprimia com si restàs tancat a una presó. En el fons... quin era el sentit de les polèmiques que reflectien els articles publicats a Centro? M’havia de passar la vida discutint amb els socialistes i regionalistes? La meva vocació era escriure, fer novel•les, pensar i repassar el passat. Els articles periodístics només eren una forma de portar la contrària a esquerrans i provincians, una manera com qualsevol altra per guanyar unes pessetes que complementaven l’esquifit sou de metge sense clients. També, i segurament era el que més m’interessava de les meves col•laboracions, una forma d’estar en el món, de donar a conèixer l’abast de la meva cultura. Portar a col•lació algunes citacions de Voltaire, La Fontaine, Chateaubriand, servia per a fer veure als altres quins eren els teus escriptors preferits, la importància dels teus coneixements.

Possiblement una forma més d’exhibicionisme. Com els atletes que presumeixen d’una poderosa musculatura, així les citacions, els comentaris sobre obres d’autors europeus et permetien anar pel carrer amb el cap alt, considerar-te un home de lletres important, un intel•lectual que promet malgrat que la teva única novel•la, Mort de dama, rebés més crítiques que felicitacions.

Però els articles no solucionaven el problema de la inseguretat econòmica, de la manca d’estabilitat emocional. M’hauria anat de primera casar-me amb Eleonor Sackett. Era la filla d’un banquer i gaudia d’una posició summament envejable.

A l’octubre del trenta-cinc li vaig escriure per demanar que ens casàssim. Record que vaig estar unes setmanes somniant amb el possible matrimoni. Vivia d’il•lusions. Eleonor em coneixia molt més del que jo podia imaginar i de seguida em donà carabasses. Però mentre esperava la resposta em vaig imaginar residint a un dels casals que tenia als afores de Nova York, envoltats de criats, sense preocupacions materials, sense haver d’anar al despatx a esperar uns clients que mai no arribaven. A mi m’hauria bastat tenir-la al costat, veure com somreia des d’un racó de la sala. Com ara, a Bearn, amb Maria Antònia.

Cercava una dona rica que fos un ferm suport econòmic. Era això el que volia quan m’apropava a les dones? Només eren un mitjà, un instrument per a poder escriure amb certa tranquil•litat? Però amb Eva Tay no havia estat així. Crec que la vaig estimar. Un dia em va mostrar el fill que haguéssim pogut tenir dins d’un bòtil de vidre. El meu únic fill, mort abans de néixer! Degué pensar que no l’adoptaria, que seria massa covard? O no el va voler tenir per comoditat, per a no haver d’anar pel món penjada a les obligacions que comporta tenir descendència?

Les decisions de les persones són sovint inescrutables. Però m’hauria fet càrrec de la seva educació. L’hauria criat dins la meva honorable família.

Mai no va arribar a néixer.

El meu fill amable, net, ben fet de cos seria per sempre aquell avort tancat per a tota l’eternitat en el bòtil de vidre que Eva em mostrà plorant.

Vaig sentir un fort sotrac interior. Havia de mudar de vida. Escriure. Pensava que era arribada l’hora de trobar l’antiga calma, la serenor de l’existència que sempre roman lligada a les moixonies que em feia la mare, als dies de felicitat viscuts d’infant a Bearn.

Em preguntava on trobar la bonior del passat.

Volia casar-me amb Eleonor Sackett per retrobar aquell paradís perdut. M’hauria bastat una mica de tranquil•litat per a poder començar a escriure una nova novel•la, alguna obra que em llevàs el mal gust que em deixà l’experiència de Mort de dama. Defugir les obligacions que a res no portaven, l’acostumat article per a desenfeinats, l’absurda polèmica amb els obtusos, amb els que canviaven de voravia quan em veien pel carrer o, com els socialistes, que cercaven un arbre per a penjar-me. Potser per això mateix Eleonor Sackett rebutjà l’oferiment que li havia fet. Em coneixia massa. Sabia a la perfecció quines eren les meves vertaderes intencions i no es deixava enganyar per la xerrameca persuasiva de les cartes que li escrivia. “Et vull seguir només com a amic. Oblida tota la resta, tanmateix no funcionaria”. Unes paraules que em dolien profundament. Primer pel rebuig, després perquè em deixaven altra vegada sol, amb els meus problemes particulars, enfonsat en les acostumades i diàries contradiccions.

Per part ni banda no trobava aquella taula de salvació que, finalment, m’oferí Maria Antònia.

Em preguntava com podia haver arribat als trenta-vuit anys sense haver pogut consolidar cap relació amorosa. Sovint em deprimia. Em considerava un fracassat. Un metge sense vocació, cobrant un sou esquifit, sense una dona al costat. El futur podria esdevenir obscur, tristíssim. Eleonor Sackett no volia saber res del meu sincer oferiment. La carta que anunciava el rebuig a la proposició que li havia fet em caigué al damunt com una poderosa martellada. Vaig estar un parell de dies al llit, sense poder recuperar-me de la impressió causada per la seva ferma negativa.

M’ho havia dit abans de marxar de Mallorca.

-Salvador, no hi insisteixis. Podem ser bons amics. Pots contar amb la meva més sincera amistat. Però no estic preparada per ser com un moix que roman al teu costat solament per fer-te una mica de companyia, per intercanviar quatre frases de compliment. Tu i jo podríem casar-nos, en efecte. No dubt que fins i tot seria possible conviure la vida sencera en harmonia, compartint una certa felicitat. Però et conec. Tu ets un escriptor de molta volada malgrat que encara no has tret tot el que tens dins teu. Sé, no importa que dissimulis les teves autèntiques intencions, que només cerques un refugi, l’indret adient per a poder començar a escriure tot el que et consumeix per dins. Tu no cerques una dona, Salvador. Només cerques una certa estabilitat emocional que et permeti escriure. Conec molts d’artistes, nombrosos escriptors. Professau una religió massa absorbent. Adorau un únic déu: l’art. Sou capaços de sacrificar la vostra vida en l’altar d’aquest déu tan especial. Desenganya’t. Eleonor Sackett solament seria un element més de la decoració, talment el rellotge que dóna les hores, els mobles que fan més agradable la vida quotidiana. Qui sap, una moixa, un animal domèstic que acarones un moment entre pàgina i pàgina de la darrera novel•la que estàs escrivint...

L’escoltava silenciosament, sense portar-li la contrària. Sabia que tenia raó. Encertava en cada una de les seves paraules però no podia acceptar aquelles conclusions. Hauria estat rendir-se abans de plantejar la batalla. I per això mateix hi vaig insistir tantes vegades, li vaig escriure novament provant de convèncer-la, fer que canviàs d’opinió.

Mai no ho vaig aconseguir.