Miquel López Crespí - Memòria històrica

El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

Sa Repartidora

Era difícil no prendre partit a favor de Franco si pensam en quin era el nostre passat, d’on procedíem. El pare només llegia revistes militars espanyoles. A vegades obria el Quixot. Mai no el vaig veure fullejar cap altre tipus de llibre. Madame Alabart, la criada menorquina, lletja com un dimoni, ens ensenyà francès. Els primers llibres que vaig llegir eren francesos. A la universitat em delien Marcel Proust, Anatole France, Voltaire... El ressentiment contra les classes socials que eren considerades privilegiades planava arreu. Amb el final de la Gran Guerra finia aquella dolçor de viure que havíem conegut en un passat recent. Arribaven a Mallorca munió de publicacions anarquistes i marxistoides. S’havia creat una gernació de ressentits que no sabia què fer per llevar-nos allò que ells consideraven propietat del poble.

Mai no m’he considerat un valent. No m’importa gens ni mica que em diguin covard. Per això mateix encara no entenc com vaig decidir afiliar-me a Falange. Per quins motius no vaig romandre amagat, silenciós? No hauria pogut restar en un segon plànol? Dissimular, deixar, com ho va fer tanta gent, que fossin els altres els que donassin la cara, els que escrivissin als diaris, parlassin per la ràdio?

Tenia sentit prendre una decisió tan agosarada, ser dels primers a vestir-se amb la camisa blava dels seguidors de José Antonio Primo de Rivera? Els socialistes de Palma m’ho havien dit deu anys abans. El propietari del quiosc de davant el Lena’s Bar m’ho digué un dia de l’any vint-i-sis, després d’haver llegit alguns dels meus articles:

-Vostè té ànima de feixista.

No li vaig contestar, però mai més no vaig tornar-hi a comprar el diari.

Ànima de feixista, per voler el refinament dels esperits, per enyorar la serenor, el classicisme de l’annciene regim? Què podia saber un homeneu sense estudis que de menut havia fet de porqueret? Fins a quin punt ens havien de preocupar les opinions de la massa amorfa de republicans que ens envoltava i espiava els nostres escrits, qualsevol opinió que sortís als papers i no concordàs amb les seves?

El dogmatisme de l’ignorant.

Era difícil no prendre partit a favor de Franco si pensam en quin era el nostre passat, d’on procedíem. El pare només llegia revistes militars espanyoles. A vegades obria el Quixot. Mai no el vaig veure fullejar cap altre tipus de llibre. Madame Alabart, la criada menorquina, lletja com un dimoni, ens ensenyà francès. Els primers llibres que vaig llegir eren francesos. A la universitat em delien Marcel Proust, Anatole France, Voltaire... El ressentiment contra les classes socials que eren considerades privilegiades planava arreu. Amb el final de la Gran Guerra finia aquella dolçor de viure que havíem conegut en un passat recent. Arribaven a Mallorca munió de publicacions anarquistes i marxistoides. S’havia creat una gernació de ressentits que no sabia què fer per llevar-nos allò que ells consideraven propietat del poble. Teoritzaven que el nostre benestar provenia del robatori. De la injusta apropiació del producte del treball de generacions de jornalers i jornaleres. “La propietat és un robatori”, afirmaven, cofois. Col•lectivistes, envejaven les mans fines, unes mans en les quals podies distingir les venes blaves sota la pell quasi transparent. Somniaven amb les rendes, els sacs de patates que els amitgers portaven al casal, els coves de figues, el blat que els nostres jornalers batien a les eres. Discutien sobre el sou segur que ens proporcionava el fet d’haver acabat uns estudis, de la qualitat de la roba que portàvem...

A Barcelona, els Tribunals Populars enviaven a matar les persones que tenien les mans fines. Quants innocents, funcionaris que no havien agafat mai un càvec, un martell, acabaren a les cunetes!

Amb el ganivet a les mans, talment llops a l’aguait esperant el moment oportú per llançar-se sobre nosaltres. Ben igual que les peixateres de París, arrabassant les cortines dels grans salons senyorials per fer les banderes de la Convenció, els vestits que lluïen quan ballaven damunt l’altar de Notre Dame.

A les tavernes, a la Casa del Poble de Palma, després de les representacions del teatre d’afeccionats, el cant de l’Orfeó Proletari, parlaven de com repartirien les possessions, a quin sindicat anirien a parar les cases dels qui eren en la llista.

Aurora Picornell, l’exaltada comunista de la barriada del Molinar, va dir en un míting que els palaus de Palma serien expropiats i posats al servei del poble.

-El bressol de la reacció, les cambres que fins ara només han servit per agombolar vagos i explotadors serviran, a partir del triomf de la Revolució, per fer-hi escoles per als nostres fills, residències per als treballadors sense recursos.

Els demagogs excitaven les masses i tot eren cançons revolucionàries i onejar de banderes roges.

Quan s’emborratxaven presumien del casal que seria de tal o qual partit. Somniaven en instal•lar, com predicaven els marxistes, escoles, en els amples salons dels casalots senyorials. Altres volien escoletes per als infants, biblioteques, hospitals, llars per als treballadors impossibilitats... “Sa Repartidora”, el tema de conversació més comú entre totes aquelles masses d’analfabets que somniaven en nous i més sangonosos assalts a la Bastilla.

És prou difícil analitzar el perquè de determinades decisions quan són observades des de la distància. Què pot saber un historiador del futur del que sentíem els mallorquins en aquell mes de juliol? Estàvem aïllats de la zona d’Espanya que ja havien alliberat les tropes nacionals. Sols, sense cap possibilitat d’ajut, encerclats per una població hostil. Qui sap el que ens hauria pogut passar si els homes de Zayas i del comte Rossi no haguessin actuat amb fermesa i decisió! Per damunt de tot hi ha l’instint de supervivència. I nosaltres, la gent de bons costums, els homes de carrera, els que estimàvem i estimam l’ordre per damunt de totes les coses, els que teníem molt a perdre amb l’anarquia que propagava la ineptitud republicana, ens sentíem amenaçats.

Què pot saber un historiador que no hagi viscut els fets que patírem, el que significava viure sota l’amenaça constant de possibles invasions organitzades des de Barcelona, València i Menorca? I la por que sentíem quan ens comunicaren que, a mitjans d’agost, els rojos ja eren a Portocristo, avançant cap a Manacor? A tot això cal afegir els constants bombardejaments de l’aviació. No hi havia dia que no arribassin avions per llançar bombes damunt Palma. Malgrat que fossin unes bombes petites si les comparam amb les de la Segona Guerra Mundial, sentíem que podíem morir de la forma més estúpida: anant a comprar el diari al quiosc, passejant per la ciutat...

És evident que em vaig fer de Falange per provar d’aturar, d’una forma instintiva, l’endemesa enemiga que provava de destruir Mallorca.

Les reflexions vengueren després, quan pareixia que havien passat els moments més perillosos. A Mallorca és visqué una certa calma després de la retirada de les tropes de Bayo. La possible resistència interior havia estat sufocada pels Dragones de la Muerte, per les eficients mesures de falangistes i militars. La pacificació va ser ràpida. El terror pot esdevenir un sistema de control de la població més poderós que un exèrcit. Va ser l’arma que va emprar el comandament militar per controlar la situació. Al començament de la guerra, els falangistes érem pocs. El nombre va anar creixent a mesura que es feia evident que no hi havia una forta resistència interior i esdevenia una realitat ben constatable que ningú de l’esquerra no podia fer res davant els nostres fusells i canons. Que el governador Antoni Espina no pogués repartir armes entre els membres dels sindicats i les altres organitzacions extremistes fou una autèntica benedicció que ens facilità la tasca de control de Palma i els pobles en els primers moments. No sé què hauria pogut esdevenir-se si els republicans haguessin estat armats. Potser que, com a Madrid, València i Barcelona, on guanyaren els milicians, la victòria fóra per Emili Darder i Alexandre Jaume.

Tenia molts d’enemics. Ho sabia. Ho llegia en el rostre dels jornalers i jornaleres de Bearn. Contraris que volien fer-me mal pel simple fet d’haver estudiat, per ser fill de militar, per haver escrit novel•les, per ser metge, per haver-me vist passejar ben mudat per Palma, del bracet d’escriptores i ballarines com Emilia Bernal i Eva Tay...

L’enveja, el mal que tot ho omplia i enverinava. L’entreteniment màxim, el foc que encenia les revolucions. El que no té estudis en vol tenir, encara que no tengui diners per a pagar-se una carrera. Per això l’exigència d’escoles i universitats, d’un horari de feina que permeti compaginar l’estudi amb la pràctica de l’esport i el descans. Jo mateix, en temps de la República, havia estat testimoni de les manifestacions en petició d’una sanitat a l’abast de tothom, d’escoles gratuïtes.

Absurdes exigències de la xurma. Un debat sense sentit. Què faríem els metges, si la gent tengués assistència sanitària de franc? Per què hauríem d’estudiar una carrera, passar cinc anys a la universitat? Anar a sou de l’estat com a la Rússia bolxevic? Eren peticions il•lògiques que podies llegir a les pancartes que portaven en les demostracions d’empleadets, criats i intel•lectuals de poca volada. La bogeria anant a lloure pels carrers de Palma. Si el meu pare ressuscitàs! Com podria fer-li entendre aquell món que amenaçava amb soscavar els fonaments del nostre univers? Qui sap, a lo millor, com el Quixot, hauria agafat el sabre i, dalt del cavall, hauria sortit al carrer per a enfrontar-se amb aquella follia. L’absurd, planant per places i carrers. Medicina gratuïta, uns dies de vacances per a estar amb la família, descansar després d'un any esgotador. L’any nou, el govern... no va haver d’afusellar el pedagog Ferrer i Guàrdia? L’Escola Laica, la llibertat mal entesa, aquell no voler ensenyar la religió als infants... no havia provocat la revolta dels soldats, la indisciplina de tots els que no volien anar a defensar la pàtria al Marroc? Coneixíem prou bé la recent història del país. Espanya havia vengut a menys d’ençà de la introducció de les idees de la Revolució Francesa. I ara, amb la República, tornàvem al de sempre. A la indisciplina, a les provatures de mudar l’ordre natural de les coses. Sempre ensopegant amb els mateixos problemes. Com els ases. Sense voler aprendre les lliçons de la història.

Masses d’ignorants desitjant el paradís sobre la terra! Com si això fos possible! Tothom volia ser més que els altres, presumir, alçar-se damunt el veí. Com era possible que ningú no entengués que no tots podien ser metges, generals, rendistes, enginyers, sacerdots? No tothom provenia de famílies amb terres i casals. Qui conrearia els camps, davallaria a les mines per a treure el carbó que feia funcionar els forns de les fàbriques, les calderes de vaixelles i locomotores? Per això els socialistes volien “sa Repartidora”. Per igualar dins la misèria, per apropiar-se del que havies heretat dels avantpassats, per menjar dels productes d’unes terres que no eren teves i que sabies que mai no ho serien a no ser que hi hagués un terratrèmol social. És d’aquí on sorgia la necessitat de mudar les lleis, de la demagògia dels més vius que, aprofitant la incultura del poble, es convertien en els nous cabdills de la revolta. A Mallorca, des de les Germanies, en sabíem molt, de convulsions que pareixia que havien de mudar les lleis immutables de la societat.

Als morts i esquarterats en la guerra de les Germanies, els que perderen la vida a les batalles de Pollença, Crestatx, Son Fornari i Rafal Garcés... no els hauria convengut més continuar llaurant la terra, acotar el cap davant el senyor de la possessió? De què els serví deixar-se portar per les falses il•lusions igualitàries? Menjar un bocí de pa dur amb quatre figues seques... no era millor que anar a galeres per a tota la vida, patir els turments de la roda i el foc als soterranis del castell de Bellver, a les presons de Palma? Jo els havia vist, els instruments de tortura del virrei i de la Inquisició. Era abans de proclamar-se la República. Romanien amuntegats a les coves del castell i no sabien què fer amb tant de ferro vell. Hi vaig anar per curiositat, amb Emilia Bernal, la poetessa, que insistí en la qüestió de veure-ho amb els propis ulls. L’escriptora era prou morbosa per a fruir amb la visió d’aquells artefactes. El que més m’impressionà foren les destrals, les cadenes, els fuets, les cadires amb punxes de ferro, els estris per esquarterar. Terribles, les màscares de ferro que posaven als xuetes i les bruixes que havien de cremar vives.

Les màscares eren el més diabòlic que podien inventar els homes. Representaven caps de dimonis esgarrifosos, porcs de presència feresta. Les mans hàbils dels ferrers també servien per dissimular el terrible dolor d’una persona que cremen viva.

Els inquisidors, els botxins del virrei, posaven aquestes màscares damunt el cap del condemnat que havia de morir a la foguera. Era un sistema ideal per aconseguir que ningú pogués veure la cara de dolor que feien les persones devorades pel foc. Es podien sentir els crits espantosos que feien en ser consumits per les flames. Però mai ningú no podia veure el rostre d’algú que podia ser el pare, el germà, el veí. Qui moria cremat no tenia ulls, ni llavis, ni faccions reconeixibles. Era un monstre. Molts ho creien: el condemnat, qui anava a la foguera, era el dimoni en persona. La gent només veia un porc o un diable. Res més. Així de fàcil, així de senzill. La màscara amb la cara del porc era tot el que distingia la població que havia acudit a l’Acte de Fe o a veure complir la sentència de les autoritats.

Un dia em digueren que tota aquella ferralla havia desaparegut en direcció a Madrid. Sembla que havia intenció de crear un museu que explicàs a les generacions futures els horrors dels anys inquisitorials, la inhumanitat del clergat i l’aristocràcia espanyola. Devia ser una idea de la maçoneria que governava el país. Potser Emili Darder ho enviàs a la capital d’Espanya. El cert és que un dia aparegué la notícia a la premsa: aquells estris repugnants sortien de Mallorca.

Millor que fos així. No vull imaginar què hagués pogut pasar si alguns falangistes els haguessin trobat en temps de la guerra, quan el castell de Bellver era ple de presoners republicans!

Tanmateix, passats els primers mesos d’ençà de l’Alçament, acabades les col•laboracions a la premsa i la ràdio, volia marxar de Palma, instal•lar-me, a Bearn amb Maria Antònia. Provar d’escriure. Una idea insistent em rondava pel cervell: convertir en material literari, en una novel•la, el caramull de records de la meva infantesa. El mite de Bearn començava a congriar-se en la meva imaginació. Era urgent trobar una certa calma, aconseguir fer abstracció del que s’esdevenia cada nit per carreteres i caminois.

Com escriure sentint els trets de les execucions?