Miquel López Crespí - Memòria històrica

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració franquistas – El final de la guerra – (un petit taste la novel•la Els crepuscles més pàl•lids, Lleonard Muntaner Editor, Premi de Narrativa Alexandre Ballester)

Ja érem un gran exèrcit derrotat. Nosaltres, tots, soldats i poble de Madrid, provant de sobreviure un dia més a la desfeta. Les dones, els vells i els infants que feia tres anys ens acompanyen cantant himnes revolucionaris fins a les trinxeres de la Casa de Campo o la Ciutat Universitària, amb el rostre emboirat per la pena, sanglotant. Quina tristor en aquelles mirades de la matinada del 28 de març del 39! (Miquel López Crespí)

Matí del 28 de març del 39

Tot era terriblement incert en aquella hora del matí del 28 de març del 39.

Recordava la nostra fugida a la desesperada travessant Madrid.

Joan, el xòfer valencià, accelerà a fons i sense miraments quan, prop de Cibeles, ensopegà amb un grup de jovençans que, sense esperar que les tropes de Franco entrassin a la ciutat, eren al carrer celebrant la victòria. Alguns anaven armats. Les dones s’havien posat la camisa blava amb el jou i les fletxes i, sense gens de por, circulaven entre els soldats republicans que abandonaven les trinxeres. En algun indret se sentien detonacions.

Grups dispersos de soldats s’enfrontaven als falangistes que havien sortit dels caus on havien estat amagats els tres anys de guerra per anar a rebre els seus. Una batalla ja inútil perquè els estats majors que obeïen la Junta de Casado lliuraven els plànols secrets de la defensa i les claus dels dipòsits de municions als oficials de Franco que se feien càrrec del comandament. Hi havia poca gent pel carrer. Algunes dones feien cua davant els forns, al portal dels magatzems del govern que repartien mig quilo de llenties per família, unes poques llaunes de sardines. Els ous havien desaparegut al començament de la guerra i, des de feia mesos, l’arròs que ens enviaven els valencians ja era un article de luxe.

Ja érem un gran exèrcit derrotat. Nosaltres, tots, soldats i poble de Madrid, provant de sobreviure un dia més a la desfeta. Les dones, els vells i els infants que feia tres anys ens acompanyen cantant himnes revolucionaris fins a les trinxeres de la Casa de Campo o la Ciutat Universitària, amb el rostre emboirat per la pena, sanglotant. Quina tristor en aquelles mirades de la matinada del 28 de març del 39!

La derrota queia damunt les nostres espatlles amb la mateixa força que la notícia de la mare o d´un fill morts. Era el millor de nosaltres el que desapareixia amb la desfeta. En un segon passava per la meva ment els darrers anys de guerra: les xerrades als pobles i les trinxeres, la feina del Front de la Cultura, els recitals poètics, els cartells pintats i editats en unes hores. Durant el dia havíem estat lluitant davant el pont dels Francesos, a les rodalies de l´Hospital Clínic, entre les runes de la Ciutat Universitària. Cansats de la batalla, menjant el contingut d´una llauna de llenties dalt del camió que ens portava al local de la CNT, ens passàvem un munt d´hores dibuixant els cartells que eren portats a l´impremta a primeres hores de la nit. Els impressors, combatents com nosaltres, enllestien la feina devers les tres de la matinada. Era el moment en el qual arribaven les al•lotes del Socors Roig Internacional, de les Dones Lliures o companyes de la UGT i la CNT que també ens feien costat. Els cartells s´aferraven a les cantonades, places i mercats de la ciutat entre les quatre i les cinc. Els primers vianants que sortien al carrer ja es trobaven el material aferrat a les façanes. Eren cridaneres taques de color, amb gran consignes escrites amb el tipus més gran de les impremtes, en què demanàvem més armes per al front, vigilància revolucionària, precaució davant l´espionatge de la cinquena columna...

Tornàvem a les nostres posicions sense quasi haver dormit, esgotats. Què era el que ens mantenia desperts? La joventut, l´esperança que encara niava en la fondària dels nostres cors?

De sobte, tot havia mudat. Ara ja sabíem que els dirigents del PCE havien abandonat l´estat espanyol. Els afamegats voltors de la derrota giravoltaven damunt les posicions republicanes esperant el moment de disputar-se les nostres despulles. De veritat ens estranyava el que ara s’esdevenia?

Recordava els nostres problemes, les divisions internes, la manca d´armament. Alguns senyorets, esdevenguts màxims dirigents de molts comitès socialistes o estalinistes... no ens havien negat les armes quan érem al carrer demanant fusells per anar a combatre el feixisme? Quan es començà a congriar la desfeta de tantes esperances i il•lusions? Les armes que hem fet servir durant tota la guerra les haguérem d’agafar de les mans dels militars derrotats a les casernes de València, dels milicians que morien a primera línia de foc. Qui esclafà primer la columna vertebral de les il•lusions revolucionàries? Els franquistes o aquells que ens enviaven a combatre amb les mans buides, els que ens feien anar al davant sense la protecció de l’artilleria, mancats de metralladores, sense que l’aviació castigàs abans les posicions de l’enemic?

Possiblement la va començar a congriar-se just en el moment què dissolgueren la Columna de Hierro, la Torres Benedito, els grups d’afinitat anarquista que, units per la força de l’amistat, del treball compartit a fàbriques i tallers sortien a fer front a les columnes de regulars i de la Legión. Qui ens ha derrotat, em deman, ara que veig el rostre exacte de la desesperació, Franco o els quintacolumnistes que hi havia dins les nostres fileres? On va desaparèixer la follia refulgent dels primers mesos de la Revolució? Els que volien acabar amb el vell món, no sabíem el què fèiem, com deien aquells que restaven amagats als despatxos i oficines de la rereguarda? Després de ser militaritzats, ja dividits entre diferents brigades, i quan provava d’explicar als soldats de reemplaç els sentiments que ens dominaven, ningú no em volia creure.

Tenc una imatge enregistrada per sempre al cervell, aquell jove alacantí, el Culata que, de cop i volta, sortia de la trinxera i sense pensar que podia rebre un tret mortal, començava a córrer, exaltat, sense que ningú no el pogués fer aturar:

-Gràcies per poder haver viscut aquests dies de joia i esperança, gràcies per tenir l'oportunitat de provar d´obrir les portades tancades de la històrica, per poder aportar el meu esforç en la lluita contra la injustícia.

El miràvem sense arribar a creure que existís tanta follia.

-A qui dóna les gràcies? –vaig demanar, intrigat, als companys?

-És un jove militant de la CNT, ferrer de professió. A Alacant formava part d´un grup d´idees naturistes. Anaven a nedar la platja despullats. Feien excursions. Deien que el seu déu era el sol i que els antics adoradors dels astres tenien raó en les seves antiquíssimes supersticions. Afirmaven que “ara, les antigues creences, passades per l’anarquisme, havien agafat un contingut científic”.

Naturistes, vegetarians partidaris de l’amor lliure, solidaris amb la natura. Un adorador del sol!

La gent d’odre, els burocràtes de les oficines governamentals que no volien lliurar armes als llibertaris s’escandalitzaven d’aquesta eixelebrada follia. Tenien por a la llibertat. No ho podien entendre.

D’ençà la pèrdua de Catalunya, el desastre final planava arreu. A l’Ebre, Franco havia aconseguit vèncer la darrera esperança de la República. Ara, quan mancaven poques hores per què a Madrid cessàs tota resistència, ens adonàvem encara molt més de la importància de la derrota. Més de cinquanta mil baixes en el camp de batalla. I tants de joves catalans esventrats pel milenar de canons dels franquistes! I encara hi havia companys que s’atrevien a parlar del nefast paper del separatisme català! Quan els sentia, els feia callar, recordant els sacrificis d´un poble tan heroic. M’exaltava davant la manca de memòria dels militants de la CNT i del PCE! La resistència de Madrid! Però Madrid hagués pogut caure a les darreries de 1937. Franco ja tenia preparades les forces que havien d’entrar a la ciutat quan l’Estat Major Central de la República va organitzar l’ofensiva de Terol. Una ofensiva, caldria no oblidar-ho, que es va fer amb l’aportació de més del cinquanta per cent d’homes i armes procedents de Catalunya. El fulminant avanç va fer que l’adversari hagués de desviar les tropes i el material que tenia concentrat per ocupar Madrid cap a Aragó. I la mateixa batalla de l’Ebre... No havia estat planejada, per l’Estat Major Central per aconseguir fer disminuir la pressió dels exèrcits de Franco sobre València?

En sentir aquestes recriminacions, els companys restaven pensatius per uns moments. No sabien com contestar ja que les meves argumentacions responien a la realitat. Algú dels que m’escoltava no ho podia consentir i, sense cap altre possible argument provava de fer valer els seus prejudicis anticatalans.

-Parece mentira que defiendas a los catalanes. Siempre se han querido separar de España. ¿O no recuerdas que Felipe V tuvo que imponerles el cuchillo curvo para que no pudieran utilizarlo nunca como arma para atacar a los castellanos?

Ningú no li feia cas ja que tothom sabia que les nostres unitats eren plenes de soldats catalans. Els tres anys de guerra i malgrat les diferències culturals existents, tots érem germans en la lluita per la igualtat i contra el feixisme.

Ara, després de la derrota a Catalunya, sense haver pogut format la més mínima línia de resistència en el Garraf-Calaf, quan poguérem tornar a València, els companys ens deien, preocupats pel futur que s´endevinava tèrbol:

-Per què heu tornat? Ja no hi ha res a fer. Tothom parla d´un acord amb els franquistes que permeti marxar a l’estranger aquells que no s’hagis destacat en la repressió de la dreta.

Eren antigues converses del passat. Tot em venia de sobte a la memòria, com en una pel•lícula feta de retalls d’altres pel•lícules. Recordava aquells experiments del cinema soviètic vist al cine Delicias, a prop el front. Dziga Vertov, tan mal d’entendre en aquells moments en què, mentre veiem ¡Camina, Soviet! o La sexta parte del mundo, sentíem les bombes esclatar al costat. Uns films estranyíssims on, els actors eren la gent del carrer, els treballadors de les fàbriques, els soldats rojos i no hi havia protagonistes ni cap fil argumental, ni un lògic desenvolupament de les accions de la pel•lícula.

Ens demanàvem si els muntatges de Vertov eren realment pel•lícules. Alguns soldats sortien de la sala, avorrits, i esperaven a la porta, fumant una cigarreta que sortíssim. “No sé com vos poden agradar els experiments cinematogràfics dels soviètics”, mormolaven, comentant el que havíem acabat de veure.

Des de quina concreta experiència el director ens volia transmetre el seu missatge? Aquí estàvem massa acostumats a la sarsuela, a les pel•lícules amb guió, a un argument amb començament, desenllaç i conclusió final. Volíem veure els protagonistes. L´actor principal i l´actriu. Saber qui eren els bons i els dolents. Com tots aquells films de Hollywood o de Benito Perojo que entretenien els combatents. Tot d´imatges de La verbena de la Paloma, Es mi hombre o Rumbo al Cairo. Aquelles superbes interpretacions de María Ladrón de Guevara i Rafael Rivelles a El embrujo de Sevilla o de Catalina Bárcena a Mamá. Inútils els sermons de Maria Teresa León i Rafel Alberti dient que s´haurien d´eradicar les pel•lícules burgeses, els films que no servissin per augmentar i consolidar la consciència revolucionària del poble. Sí, molts milicians i milicianes s´estusiasmaven amb la història de Txapaiev, el guerriller roig i se sentien commoguts per les esfereïdors imatges de La vaga, d’Eisenstein. Tanmateix els teatres eren plens per sentir les conegudes cançons i els cors de les cupletistes de La Dolorosa, El Rey que rabió o Las leandras.

Va ser travessant Girona, anant al darrere dels refugiats, provant d´impedir que les tropes franquistes tallassin la retirada, quan, vaig copsar el significat dels films de Vertov. La realitat, el nostre món era així de contradictori i fragmentari. Com no me n´havia adonat abans? En segons ens pot passar pel cap tot el que hem viscut en la nostra vida. Ocorria sovint, jo mateix ho havia experimentat. Un moment especial, aquell instant en què tota la vida passa pel cervell en fracció de segons era aquell en què surts del refugi més o manco protector de la trinxera i, a pit obert, t’enfrontes amb les bales de l’enemic. Mentre avances en ziga-zaga cap a aquell arbre, la roca que et pot protegir, et ve a la memòria l´instant aquell, quan t’acomiadares de la mare, la besada a la núvia moments abans de pujar al camió que et portarà a València a lluitar contra els militars revoltats. O pots veure igualment, en una successió d´imatges ininterrompudes, el rostre dels companys i companyes morts en la infinita durada de la guerra. Tots ells, retornant en segons, de cop, acaramullats, talment volguessin travessar la porta que els pot tornar a la vida, pugnant per viure en el teu cervell, regressant amb les seves rialles i històries del poble i la família, els acudits que feien a les nits d´hivern, ajaçats al fons del refugi. O quan comentàvem els plans per a un esdevenir lliure que mai no coneixerem. El país del somni, lluny del fang i la sang del present, tot allò pel que hem lluitat en l’adolescència i en els mesos de resistència al feixisme. En breus instants: anys, mesos de la vida d´una persona tornant, brillantment, des de les fondàries de l’oblit. Com en els muntatges de Vertov! La memòria acumulativa de les persones. Un intent desesperat per viure en un moment el que hom ha viscut al llarg dels anys? El cos, les cèl•lules del cervell que saben que poden morir d´un moment a l’altre, fent la darrera provatura per a la supervivència? El pensament, el somni, la boira dels records com a única esperança de poder fer front a la mort que arriba endiumenjada, vestida de resplendents ramells de metralla assassina?

Rafa i Joan Busquets havien situat dues metralladores russes dalt del camió i, decidits, tenien el dit en el gallet a punt de disparar.

Si no provàvem de sortir ara, ja no ho aconseguiríem en cap altre moment. Érem enmig de dos focs. Els casadistes afusellaven abans que ho fessin els franquistes. Detenien els que no se sumaven a l’aixecament. Hi havia combats arreu, execucions sumaríssimes enmig del carrer. Morir per morir millor a camp obert que no d´un tret en un patí d´una presó madrilenya o esperant, sense esperança que el tret ens ho peguin els falangistes quan la Junta de Casado els lliuri les claus de les presons. Qualsevol cosa era molt millor que aquesta lluita fratricida entre germans. Quina bogeria tot plegat! Com ens havíem de lliurar a la caça dels companys i companyes que no volien lliurar les armes al feixisme? Al final la cinquena columna, era aquí, entre nosaltres, entre els nostres propis comandaments, al cim dels estats majors que, ja sense vergonya, escoltaven els discursos de Burgos, i s´arrancaven l’estrella dels uniformes republicans, esperant no sé sap quin premi per cada antifeixista lliurat, fermat de peus i mans, als guanyadors.

Érem dalt de camió, amb les metralladores preparades per si algú volia aturar-nos, fer-nos davallar. Portàvem la bandera de la República, la roja i la de la CNT ben aferrades als ferros de la cabina. Jo era al costat, vigilant les caixes de municions i els queviures que havíem pogut agafar per a aquest viatge cap a la incertesa. “Les darreres banderes”, vaig pensar mentre veia com el dèbil sol d’aquell, gèlid matí de finals de març, les il•luminava ressaltant les ferides que tenien, els forats produïts per les bales i la metralla. Demà, quan tot aquest present fos una boira fonedissa, notícies en els esgrogueïts diaris arxivats en munt de prestatges plens de pols, algú provaria de reconstruir la nostra història, en faria una novel•la, poemes i, qui sap!, podria reconstruir el que s’esdevengué en aquells anys alhora lluminosos i tràgics.

Les banderes de les nostres brigades i batallons! Les mateixes que havien marxat pels carrers de tants pobles i ciutats en dies de glòria i esperança, quan la gent sortia al carrer, emocionada, segura de la victòria i ens aplaudia, alçant el puny. Tot de noies rialleres que sortien dels tallers, de les cases particulars a besar-nos i ens llançaven flors, talment anassim a una festa. Ara, mentre Joan Busquets prepara les armes per disparar a matar en cas de ser necessari, per obrir-se pas entre els grups de casadistes i falangistes que esperen les tropes del general Franco, podria contar la història de cada forat de la nostra bandera, indicant, sense possible equivocació, quin dia va ser travessada per les bales enemigues. Podria fer recompte dels dies que, com un soldat més avançava amb nosaltres, enmig de les planures castellanes. Com una núvia o una mare. Sempre al costat, vigilant amorosament, fins ara mateix, onejant en aquesta fugida desesperada cap al port de València o les boscúries de les serralades.