Miquel López Crespí - Memòria històrica

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració franquistas (un petit tast de la novel•la Gardènies en la nit, El Tall Editorial, Premi de Narrativa de l´Òmnium Cultural)

Unes dones ens saluden amb la mà

Començam a caminar per aquesta ciutat desconeguda. El sol penetra pels estrets carrerons, curulls d’antics palaus senyorials, patis amb treballades columnes de marbre i arcs esvelts que sostenen llotges d’altres èpoques. És com contemplar un àlbum de fotografies antigues, un llibre vivent que t’informa com vivien els aristocràtes del passat. Imaginar les festes de fa segles, les estances bellament il•luminades amb tot de criats i criades que porten exòtiques viandes a la taula mentre que, pels carrers, més enllà de la música veneciana que interpreten els solistes portats expressament des de qualsevol indret d’Itàlia. (Miquel López Crespí)

Començam a caminar per aquesta ciutat desconeguda. El sol penetra pels estrets carrerons, curulls d’antics palaus senyorials, patis amb treballades columnes de marbre i arcs esvelts que sostenen llotges d’altres èpoques. És com contemplar un àlbum de fotografies antigues, un llibre vivent que t’informa com vivien els aristocràtes del passat. Imaginar les festes de fa segles, les estances bellament il•luminades amb tot de criats i criades que porten exòtiques viandes a la taula mentre que, pels carrers, més enllà de la música veneciana que interpreten els solistes portats expressament des de qualsevol indret d’Itàlia. La pesta mata sense pietat homes, dones i infants. Per quantes ciutats ja hem caminat d’ençà vàrem perdre la guerra? Arribar amb vaixell o en els vagons del tren que porten els ramats a ports i estacions de ciutats ignotes. Els viatges són sempre idèntics. Ens porten tancats a pany i clau. Crits dels oficials i sergents. El mal menjar. Un matí, devia ser a l’hivern de l’any quaranta, en arribar a Burgos i sortir dels vagons, vaig veure unes dones que, des de les galeries dels edificis de davant l’estació i amb cara trista, ens saludaven movent el braç. Vaig restar una bona estona fitant la galeria des d’on ens havien saludat. No ho podia creure. El plugim em colpejava el rostre amb suavitat, com si no volgués fer mal els vençuts. De cop i volta, espitjat pels companys que tenia al darrere, vaig haver de córrer fins a la porxada de l’estació. Tothom volia protegir-se del ruixat que ara queia amb molta més força. Mirant aquelles dones no m’havia adonat que era xop de cap a peus. L’aigua de la pluja em regalimava pel rostre, fent rierols enmig de la barba de dies. Vaig deixar que les gotes entrassin dins la boca gaudint d’una estranya sensació de calma. La percussió de les gotes en els bassiots esdevenien un terratrèmol que es mesclava amb el soroll que els records produïen en el meu interior. La trista, però amorosa salutació d’aquelles dones, va ser com un bàlsam que em va retornar a la vida. Ningú no sap com són d’agrair aquests detalls de la vida quotidiana quan et tracten com si talment fossis el bestiar que maten i esquarteren a l’escorxador. No era un acte qualsevol el de saludar uns presoners rojos. El terror s’havia interioritzat dins els cors i la majoria de gent preferia oblidar, no implicar-se en res per por a les conseqüències que poguessin tenir els seus actes. Unes dones que et saludaven des de la distància volia dir molt. Eren uns gests que parlaven d’homes morts i empresonats, d’amistat i comprensió. No es podia fer res més. Una mirada solidària, un simple moviment de la mà era el màxim d’afecte i comprensió a què aleshores podíem aspirar.

Sovint treballàvem en la reparació de les vies del tren. Quan érem a indrets de doble via i passaven trens, qualsevol desconegut, unes mans anònimes i misericordioses, en llençaven cigarretes, bocins de pa, alguna fruita... Si els soldats de vigilància ens ho permetien, anàvem corrent fins a l’indret on havia caigut el menjar, l’agafàvem i ens el repartíem àvidament entre tots. Patíem una fam esgarrifosa. Quan la pitança no bastava, cosa que esdevenia sovint, ens menjàvem alguna de les cols dels horts que hi havia anant a la feina o, era el nostre millor àpat, les canyes de sucre sembrades a la vorera del camí. Era normal que els responsables dels camps de treball robassin el que podien. Això significava, ineludiblement, més misèria per als presoners. Tothom feia els ulls grossos als robatoris dels comandaments. Preocupar-se per la sort dels rojos? Vaja, quina ximpleria! Quan abans morissin, molt millor. Em deman si Palma podrà ser diferent a tot el que havíem viscut fins ara mateix. També haurà dones que ens saludaran fent un gest amb la mà, des de la distància? A aquelles alçades de la derrota ens era suficient una mirada còmplice. No calien ni gests ni paraules. Sentir un poc d’escalfor humana. Aferrar-nos a la sensació que encara existia gent que ens entenia, que sentia compassió per la nostra dissort, que es solidaritzava amb el sofriment dels vençuts.

Voldria ser optimista i imaginar que aquesta terra ens obri els braços, amatent. Mir l’àmplia badia oberta a la mar, avui quieta i tranquil•la. Les ones besen les murades de Palma, silencioses. Abans de la guerra, Mallorca ja era prou coneguda entre les famílies riques del meu poble. Els marquesos, quan es casaven, anaven a Madrid o París. Era el costum. Algun comerciant o militar de carrera parlava de l’illa. Per a la gent del camp, per als jornalers sense terra o els obrers de les fàbriques, parlar de les illes Balears era com fer-ho de Manhatan o Londres. Si no hi havia diners ni per vestir-se o comprar el pa, per adquirir algun remei per als fills quan emmalaltien... qui sentit tenia de somniar en viatges impossibles? Què poc durava el somriure en els llavis de les al•lotes pobres! Quan s’adonaven, entre la feina, els fills i les privacions, ja havien envellit i, als trenta anys, pareixia que en tenien seixanta. Ben al contrari que les senyoretes de casa bona que, des de les àmplies balconades dels casals contemplaven, indiferents, com jornalers i jornaleres anaven a treballar als seus horts.

Enviat a Mallorca, a fer carreteres. Què puc esperar d’aquesta nova etapa de la meva vida que just ara comença? No ho sé ni em vull fer gaires preguntes en aquesta hora del matí. Com un sobtat llampec, sortint de les tenebres i els sofriments patits en la fètida bodega del vaixell, record, mentre camin maquinalment al costat dels companys que, simplement, sóc un més dels presoners de l’exercit de la vençuda República espanyola. Un presoner a disposició dels guanyadors. Em poden amollar demà mateix o d’aquí deu anys. Estic a les seves mans i ara només em fan costat els amics morts en la lluita per la llibertat. Magre bagatge per fer front els llops!

Em mir les sabates foradades. M’he posat un bocí de cartó en el forat provant que les pedres no em facin malbé els peus.

Em deman que faran amb nosaltres. La nostra supervivència dependrà, com en els altres camps d’internament, de les hores que haguem de treballar, del menjar que ens donin. Mai no sabem res. Ningú no ens diu que faran amb nosaltres. De res no ens informen. Anar aquí i allà, en silenci, faci fred o calor, sempre callats.

Com en un malson que mai no s’acaba, tornen novament els records del final de la guerra. Els combats entre les forces de la Junta del coronel Casado i els comunistes. Discursos per la ràdio prometent una pau justa i duradora mentre sentim els trets de les metralladores. Mera, l’antic picapedrer anarquista que anàrem a treure de la presó aquell 18 de juliol, ens vol obligar a lluitar contra els que fins ahir eren companys d’armes. Una espantosa guerra civil dins la guerra civil. Rafa, un jove de Conca que arribà a les trinxeres amb les darreres tongades de combatents, es negà a disparar contra els soldats de Líster i Modesto dient, amb tota la raó del món, que el que s’esdevenia davant els nostres ulls era una follia.

Des de la trinxera, encerclats pel foc dels franquistes i veient com les tropes de Casado assaltaven les casernes i posicions del coronell Barceló, no sabíem què fer. Rafa, al qual els feixistes li havien mort el pare i dos germans al començament de la guerra, proposà, en ple deliri, marxar vers les línies franquistes i morir en el combat, el darrer combat. I mentre deia aquestes paraules, sortí del radi de protecció dels sacs de terra, provant d’avançar cap a l’enemic. Les bales xiulaven al voltant nostre, afamegades, cercant l’acostumat àpat diari de sang. De forma inconscient, mecànicament, vaig tancar els ulls per no veure el moment de l’impacte, la coneguda imatge d’un home que, en plena joventut, cau vinclat per la força mortal del plom.

Va ser en aquell moment que Joan Busquets sortí de l’interior de la trinxera i, llançant-se sobre el nostre desesperat amic, aconseguí fer-lo tornar al racó protegit on ens trobàvem, rere els sacs de terra.

Per un moment respirarem, alleugerits. Ningú no digué res. La processó anava per dins. Pensàvem en les notícies d’execucions d’antifeixistes per part de la Junta. Com en un terrible malson, ara constatàvem que tota la sang vessada no havia servit de res i les millors unitats republicanes eren capolades pels mateixos republicans. La bogeria planava arreu, implacable, amb la mateixa potència destructiva que la Mort. Tots teníem un pensament en el cap: el poder de la quinta columna existent entre nosaltres. Sovint ho havíem imaginat, els grans cartells de propaganda ens ho recordaven a cada moment. Però era ara, en obrir-se la cortina de l’escenari, que podíem contemplar la tragèdia en tota la seva brutalitat. Els feixistes també hi eren, potents, actius, entre nosaltres, comandant les nostres unitats, entestats en acabar amb la resistència popular. La desesperació ens feia plorar. Em vaig mossegar la llengua, nerviós. De cop i volta tenia la boca inundada de sang que em regalimava damunt la guerrera de l’uniforme. Què havíem de fer en aquelles circumstàncies? Morir en una darrera avançada cap a les trinxeres enemigues, com pretenia Rafa? Escopia sang. M’ofegava dins la sang. Com si visqués en un altre món. Les bales, les explosions. Tot semblava distant, com si no passàs al meu costat, talment hagués mort i ara contemplàs els esdeveniments des d’una llunyana distància.

-No té sentit avançar a pit obert, cercant una mort segura -digué Iosu, un basc que era amb nosaltres d’ençà la retirada de Catalunya-. Tanmateix ja és com si tots haguéssim mort –afegí, amb un to de veu trist i melangiós.

“Com si ja haguéssim mort tots”. La frase em colpejà de forma brutal, com si hagués rebut un fort cop de martell al cap. Els nostres morts. Tots els morts que havia vist en la guerra. Els primers, allargassats davant el quarter de la Montanya, dos joves i dues al•lotes rialleres. Una colla d’amics que havien vengut a veure que s’esdevenia amb els revoltats comandats pel general Fanjul. Jo era rere una barricada, esperant la indicació del cap del meu sindicat i dels amics dels ateneus llibertaris. Aquella trobada d’ateneistes que mai no es va poder celebrar. Els primers rostres dels caiguts per la República i el comunisme llibertari. Els dos nois i les dues al•lotes que reien al costat i em demanaven de poder disparar amb la pistola. Aleshores encara no teníem fusells: tots eren dins la caserna i ens hauríem de jugar la vida si els volíem. Els vaig deixar disparar alguns trets contra la immensa fàbrica de la fortalesa. Mentre jugaven amb la pistola, es tractava de sentir-se protagonistes de la història, vaig pensar en l’assalt a la Bastilla, en temps de la Revolució Francesa. Sí, segurament seria el començament de la Revolució Social, la continuació del somni de Babeuf i els Iguals, els revolucionaris francesos exterminats per Napoleó i la burgesia.

A l’explanada de la caserna la lluita continuava, ferotge. Un jove oficial arriba amb una peça d’artilleria i mana que comenci a disparar contra els oficials sediciosos i els falangistes que són a dins. Era el començament de la guerra i no ens adonàvem encara el que passava davant els nostres ulls. La Mort ja era instal•lada entre nosaltres, acompanyada amb la música de les metralladores, fusells i artilleria. De dalt de la caserna, les armes automàtiques agranaven l’ampla explanada que teníem al davant, alçant petites muntanyetes de pols. Estàvem protegits per una improvisada barricada feta pels empleats dels comerços del carrer de Ferraz. Hi havia tot tipus d’objectes protectors: les taules de marbre dels bars, matalassos que han llançat des dels pisos de dalt, armaris vells, els sacs de ciment d’una obra propera, un bres d’infant, munió de cadires de totes les grandàries. Alguns dels que som rere la barricada restam asseguts en un vell sofà que mostra les molles metàl•liques. Sentim xiular les bales arreu. Per un moment jugam com uns al•lotells que acaben de sortir d’escola. Els amics de l’Ateneu situen una de les taules del bar davant del sofà estripat i, com si fossin els rendistes del poble, amb gest displicent i autoritari, demanen:

-Cambrer, em porti un vermut amb sifó. Ah! I una mica de gel, per favor. No trigui, que ens esperen a la caserna de la Montanya.

Se senten unes rialles generalitzades.

Però hem de romandre alerta al que s’esdevé a la caserna. I si els militars sortissin de cop, ens agafassin enmig de l’explanada i ens deixassin mans dels falangistes?

Els picapedrers han abandonat les eines de construcció i, sense pensar-ho dues vegades, empren les escopetes que els sindicats han agafat a les armeries i que reparteixen entre els treballadors. Mai no havia pogut imaginar una transformació tan ràpida de la humanitat. Ni tampoc mai no ho havia somniat. Ni en les eixelebrades nits de discussió, amb els companys de l’Ateneu quan, abans de la mort i els esclafits, provàvem de canviar el món mitjançant la paraula. Ara el somni, envoltat d’explosions i gegantines flames, era aquí, al costat, respirant ben a prop nostre, creixent, engrandint-se, fent-se més i més gran a mesura que anaven passant les hores.

Just en el moment en què el canó comença a disparar contra la façana de la caserna, es veu com algú, des dels pisos superiors, treu una bandera blanca.

En veure la bandera, la gentada que espera el moment de l’assalt, imagina que els rebels es rendeixen.

Sóc el primer a creure-ho.

Però ha estat una trampa.

Just havíem començat a sortir de rere els arbres, dels portals de les cases on estàvem refugiats, quan les ràfegues de metralladora broden la immensa explanada que hi ha davant de la caserna. Veig desenes de figures paralitzades en un moment concret. Com si aquella escena fos una pel•lícula i de sobte la màquina s'hagués aturat. El moment anterior a veure a la pantalla com la pel•lícula crema, per la calor de la làmpara, i després tot es torna blanc, d’un blanc intens.

Els que han caigut abatuts per les ràfegues de la metralladora són la colla d’amics que jugaven amb la meva pistola. De cop i volta els veig a terra, a pocs metres d’on estic. Ells havien començat a córrer en direcció a la caserna abans que jo iniciàs la marxa.

Els posam davall uns plàtans que hi ha a l'esplanada. Els veig el rostre, que encara no ha empal•lidit. Els ulls oberts, els llavis com si encara parlassin. Els havia sentit dir als quatre que aquesta nit volien anar al cinema. Demà tenien prevista una excursió amb altres amics del sindicat d’empleats i empleades de la CNT.

Mai no podré saber-ne el nom ni on els enterraren, de qui es va fer càrrec dels cossos en acabar el combat. El darrer record que tenc d’aquells joves morts en plena joventut és el d’una dona de certa edat que, sense por a les bales que encara xiulaven per damunt dels nostres caps, els tapa amb un llençol blanc que a poc a poc s’està omplint de taques vermelles. En pocs moments els llençols esdevendran una nova bandera dels treballadors, una insígnia brodada amb la primera sang proletària de la guerra que just acaba de començar.

Rafa, ja dins la trinxera, no deixa de cridar, dient que ara mateix hem de sortir del refugi per a anar a combatre l’enemic. Els crits de Rafa em fa adonar novament de la situació. Joan Busquets el té agafat ben fort perquè no torni sortir a exposar-se a les bales que cauen damunt nosaltres amb redoblada intensitat. A poc a poc Rafa es va asserenant i els crits esdevenen sanglots. Lliure de l’abraçada de ferro de Joan Busquets, plora sense aturar. Només se senten unes paraules, quasi indesxifrables, però que ens colpejen l’oïda amb estrèpit esfereïdor:

-Hem perdut la guerra, hem perdut la guerra... Tots els sacrificis han estat inútils.

El deixam fer.

Ningú no li diu res

. Tots tenim ganes de plorar. Ens demanam per què han servit tants d’esforços i sacrificis. Provam de contenir les llàgrimes que son a punt d’esclatar. Ja res no importa. Tots sabem que el final és aquí. No estam en el juliol del 36. Som en el mes de març del 39 i el coronell Casado acaba de donar un cop d’estat contra Negrín i els darrers defensors de la República. Amb la derrota morien també els millors anys de la nostra joventut, el somni per bastir un món millor debatut en les mil reunions de l’Ateneu. Tremolant, em vaig adonar com la imatge de la Mort ja niava dins els nostres ulls.

Ningú no va respondre a la proposta de Rafa de sortir de les trinxeres per morir lluitant. Havíem perdut el valor que ens va fer resistir durant tres anys? Què s’havia fet dels himnes, de les desfilades, dels juraments de no rendir-se mai fets davant els tombes dels companys caiguts? El cert era que ja no hi havia disfresses per a la derrota. Enteníem que la situació era crítica. El cop d’estat de Casado i Besteiro enfonsava les darreres esperances de supervivència de la República: resistir un parell de mesos esperant l’esclafit de la guerra mundial confiant en l’ajut dels aliats contra Franco, Hitler i Mussolini.

Qui sap si tot plegat no era un somni al qual ens aferràvem per a no ser dominats per la desesperació. I, tanmateix, aquesta darrera esperança s’enfonsava just en el moment en què cada plaça i carrer de Madrid era un camp de batalla i els escamots d’execució casadistes iniciaven la tètrica tasca d’extermini que seria continuada per Franco.

Morir, així, per les bones? Era un absurd com ho era tot el que estàvem vivint en aquells moments.

De sobte vaig pegar un bot des del racó de la trinxera on estava mig endormiscat, veient el desastre que ens queia al damunt i sense saber què havíem de fer en tan difícils circumstàncies. Sense pensar-ho dues vegades vaig exclamar:

-Marxem abans que ens venguis a cercar. Ja no tenim res a fer aquí. El front, les trinxeres, Madrid, tot el territori que resta en mans de la República ha esdevengut una tomba immensa que ens engolirà si no provam de salvar-nos. Què no sentiu el Cara al sol, l’Oriamendi, just al davant, a uns metres d’on estam xerrant? Hem d’esperar que ens venguin a matar? Casado o els falangistes ens assassinaran d’un tret al cap. Voleu que esperem la Mort, talment xotets arrenglerats a les naus de l’escorxador?

La reacció dels companys va ser immediata, talment com si esperassin aquestes paraules per posar-se en marxa. En uns segons tot va ser acció i moviment. Com si s’apropàs l’enemic i haguéssim de combatre a vida o mort en una darrera i definitiva batalla.

Rafa ja no plorava. M’escoltava amb posat de ferma atenció. Li vaig dir que anàs a cercar benzina pel camió d’aprovisionament que ens havíem fet nostre.

-Mirarem d’arribar a València. He sentit dir que potser hi hagi vaixells anglesos i francesos que ens portaran lluny de Franco i els feixistes.

Després de pensar el que anava a dir uns segons, vaig afegir:

-Ara “els nostres” ja no són els nostres –vaig recalcar. Els partidaris d ela Junta són, com els feixistes, enemics. Restar aquí, és facilitar-los la tasca. Quina absurditat, tot plegat! Morir assassinats pels “nostres”, estalviant bales als feixistes. Res no té sentit. Apa, en marxa. El món és gran, inabastable i potser, si ens en sortim d’aquesta, a altres indrets siguin necessaris els nostres esforços.

El xòfer que ens portava municions i fusells o el que necessitàs la nostra unitat estava d’acord a provar la fugida fins a València o Alacant, en la il•lusió que fos veritat el què deia ràdio macuto quant a l’arribada de vaixells anglesos i francesos. Qui, amb dos dits de seny, podria creure, en aquestes alçades de la guerra, les històries propagades per la quinta columna de que “nada tiene que temer aquel que no tenga las manos manchadas de sangre”? Quines ximpleries! Com era possible que la major part de l’estat major de la República s’ho hagués empassolat? Matar comunistes i antifeixistes per servar els galons en el nou exèrcit espanyol sorgit de la victòria de Franco?

Quan es presentà el capità Miguel Izaguirre, un oficial de Bilbao que s’havia comportat com un vertader antifeixista, pensàrem que ens volia detenir, trucar a l’estat major per demanar forces que ens desarmessin. Però va ser ben al contrari. Agafà el munt de cartes de la seva esposa que tenia guardades en el calaix de la tauleta de comandament i, sense pensar-ho més, es va treure l’encenedor i al davant nostre va cremar el munt de números de El Socialista que parlaven de la “pau justa i honrada”.

-Hem de marxar, ràpid –digué-. Sé que el Ministeri de la Guerra està fent el llistat dels oficials i comissaris que no hem donat el vist i plau al cop d’estat i ja han enviat unitats per a empresonar-nos.

Mentre Rafa el seu grup eren a cercar la benzina necessària per provar d’escapar de la trampa on romaníem, Joan Busquets, i jo mateix, arreplegàvem algunes metralladores i una bona quantitat de bombes de mà. Era el darrer material soviètic que havia arribat a la nostra unitat.

Col•locarem la capsa amb les bombes de mà soviètiques oberta, a fi que qualsevol del grup i des de qualsevol posició del camió, les pogués anà emprant. Ningú no sabia si podríem sortir de Madrid ni què trobaríem per la carretera, en cas de ser possible d’abandonar les nostres posicions. Confiàvem en l’anarquia que començava a regnar arreu. I en cas de trobar-nos pel camí cap a València controls casadistes o falangistes, es tractava d’aconseguir passar malgrat fos a tret de metralladora, caigués qui caigués.

Era una fugida a la desesperada.

Reforçàrem la cabina amb unes planxes de ferro per protegir el conductor i instal•larem dues metralladores al davant i dues al darrera del vehicle. Amb tot això, tots nosaltres anàvem armats amb els darrers fusells d’assalt txecs que acabaven d’arribar a les trinxeres. Encara no els havíem emprat en la lluita contra l’enemic i per això conservaven la seva capa d’oli protector amb aquella flaire característica de caramel de cafè que els distingia dels altres. Agafàrem les darreres llaunes de mongetes amb sucre nord-americanes, tot el que ens restava de les conserves de sardines asturianes i de ren soviètic.

Rafa, i també els tres valencians que eren amb nosaltres, Felip, Miquel i Àngel, ens havien dit, abans d’anar a cercar la benzina:

-Agafeu tot el que pugeu de menjar. Si no podem arribar a València nosaltres marxarem a la muntanya, provant de bastir un ampli moviment de guerrillers, a l’espera de l’esclat de la guerra mundial que s’apropa. Tanmateix, si no hi hagués els vaixells esperats... què ens hauríem de fer? Deixar-nos agafar com a conills? Anar, amb les mans fermades fins al mur de les execucions, esperar el tret al cap, l’escopinada final els botxins? No té sentit deixar-se matar. Potser a la muntanya, amagats a les coves de la serralada, puguem resistir fins que les democràcies vegin el gran error que han comès en no donar suport a la República.