Miquel López Crespí - Memòria històrica

Sa Pobla, la Guerra Civil i els camps de concentració feixistes – (vet aquí un petit tast de la novel•la Els crepuscles més pàl•lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester, Lleonard Muntaner Editor) -

Les formigues i els rierols de sang

El sol cau, violent, damunt els vius i els morts. Ens incorporam molt lentament, sense ganes, cansats. On trobar l´aigua de la font de casa nostra? On l´ombra de l´emparrat que ens agombolava, la gerra que la mare omlia a la font? Pols i formigues navegant per una mar de sang. (Miquel López Crespí)

M’adon que m’he tornat deixar portar pels records de la guerra i de la Revolució.

Sovint oblid que no tot eren càntics, esperança en l´avenir lluminós que havíem de bastir entre tots. També hi havia la realitat de la derrota, dels homes descalços esperant l’enemic a la trinxera inundada, plena de fang, tremolant de fred en els hiverns de Terol o Madrid. Convendria no oblidar-ho. En la memòria, doncs, punyent, el record de les retirades davant l´avanç implacable de l´enemic, sempre superior en homes i armament. Córrer metrallats per l´aviació alemanya, els tancs italians. Patir la set, la pols als ulls, les ferides dels peus després de caminar hores i hores, les botes foradades, quasi no poder fer una passa a conseqüència del dolor que no té aturall, carregat amb una metralladora Maxim. I els companys, esgotats per setmanes de combats sense relleu, mal menjats i que s´estiren damunt la terra que crema, els rostolls que travessen l´uniforme fet malbé, espellissat, abandonant les trinxeres, marxant cap a la rereguarda, com si la conquesta de Catalunya per l´exèrcit franquista hagués desfet la darrera esperança que ens mantenia dempeus. I, dalt del camió, els comissaris i els escamots de la policia militar, amb pistoles i fusells, dient que no podem retrocedir, que allò serà considerat una traïció i ens mataran allà mateix. Trobar-te en una terra de ningú, amb la sang que raja per les ferides, les baionetes dels requetès i falangistes al darrere, els fusells dels comissaris al davant. Ara les ràfegues de metralladora no surten dels homes que mana Varela. Són els teus, els companys amb els quals has compartit esperances i il•lusions, els que comencen a disparar sobre les columnes d´homes que retrocedeixen, atemorits, davant l’atac de la cavalleria mora. I no hi ha ni un glop d´aigua per a portar-te a la boca. La gargamella seca, les ferides dels peus, talment algú et tallàs la carn amb un ganivet, lentament, amb desig de fer-te mal. El comissari ens apunta directament al cap amb un fusell metrallador. Quin absurd! Ara ens maten els nostres! La follia avançant, desfermada, per les desèrtiques planures d´Aragó. On som, a quin indret infernal ens han portat? Per què ja ningú no canta cap cançó com en el juliol del trenta-sis? Cap arbre en la distància. Cap poblet. L´ombra no existeix. Ningú no pot protegir-se del sol. Enyorar l´emparrat de la infantesa, el pou del jardí, el soroll de la font quan la teva mare treia l’aigua per a regar les plantes. Aquí tot són crits, imprecacions, ordres en un sentit i un altre. Estic al terra; els rostolls, ressecs, com agulles de ferro punxegudes, em fan mal a la cara. Sent les bales xiulant-me per damunt el cap. La boca plena de pols. A un pam dels ulls hi veig un niu de formigues roges, esvalotades. Un afamegat exèrcit de formigues sorpreses pels rierols de sang que comencen a inundar les galeries del seu amagatall. És la sang dels companys que han resistit l’endemesa enemiga durant més de tres mesos i que ara, en retirada, han estat morts per les bales dels comissaris. També hi ha membres de la policia militar que cauen morts per les bales dels soldats plens de pànic i que passen damunt els seus cadàvers, corrent. Una fugida inútil i sense sentit, ja que, uns metres més enllà, una barrera de carrabiners a les ordres d´oficials del Comissariat de Guerra seguen més i més vides de companys i amics.

Un comissari ha pujat damunt el capó d´un cotxe abandonat, sense por dels fusells que l´apunten. Porta mitja dotzena de bombes de mà penjant del coll, com un collar mortal de metralla. En té una a la mà, disposat a llançar-la damunt el nostre grup.

--Si disparau, també morireu vosaltres. Us llançaré les bombes de mà. Hi ha altres companys del Comissariat a darrere vostre, amb una Maxim preparada per a disparar i que us pot matar a tots si feis el més mínim gest en contra meva. Parau un moment. Escoltau. No us deman impossibles. Conec la vostra situació. Tots estam esgotats, i jo el primer. Es tracta de resistir unes hores, fins que arribin les forces de suport. No volem que quedeu copats, que aguanteu mesos i mesos a la trinxera. Tot l´Estat major és d´acord que necessitau descansar, que ningú més que vosaltres podia haver resistit tant temps i de forma tan valenta. Però ara l´enemic avança; gireu els ulls i ho comprovareu. Els reforços no han tengut temps d´arribar. Només vos demanam unes hores, sis o set hores, i les brigades que comanda Tagüeña podran arribar a temps per a tapar el forat del front que ha ocasionat l´ofensiva enemiga i aquesta retirada.

L’hem de creure? Quantes vegades no ens han promès el mateix? Mentrestant jo continuu amb la cara aferrada a la terra, veient com les formigues són arrossegades pels rierols de sang que surten de les ferides dels amics morts al costat.

El sol cau, violent, damunt els vius i els morts. Ens incorporam molt lentament, sense ganes, cansats. On trobar l´aigua de la font de casa nostra? On l´ombra de l´emparrat que ens agombolava, la gerra que la mare omplia a la font? Pols i formigues navegant per una mar de sang.

A poc a poc els homes comencen a retrocedir cap a les posicions que havien abandonat. De reüll miren les metralladores que ens continuen apuntant. Començam a soterrar els morts. El comissari dóna ordres de traslladar els ferits. Sembla que la disciplina torna a les trinxeres. L´efecte del pànic ha passat. Una unitat de morters comença a disparar contra la cavalleria mora que entrellucam en la distància, cavalcant per damunt la terra erma. Les morterades van deixant clarianes entre les seves fileres. A cada explosió cauen tres o quatre genets. No sentim els crits dels ferits. Tan sols unes figures llunyanes, cavalls i genets, que cauen a terra, alguns per a no aixecar-se mai més.

La retirada ha finit.

De veritat arribaran d´aquí unes hores les unitats que ens han promès? Tothom sap mol bé que ja no hi reserves, batallons, brigades per a substituir-nos. La sensació, cada vegada més real, que la guerra ja està perduda es va fent més ferma i més present. Per què, doncs, continuam la lluita, fent creure que encara ens resten esperances? Què ens impulsa a continuar lluitant?

El pessimisme que nia dins els nostres cors es congrià amb la derrota de l´Ebre i la retirada de Catalunya, la impossibilitat de defensar Barcelona. Als ulls, les imatges dels infants que morien de fred provant d’escapar a l’avenç de les tropes italianes i franquistes, travessant els Pirineus, els insults i fuetades dels guardians senegalesos al camp d’Argelers, és una part de la realitat que m’encercla, sense poder deixar-la mai de banda. El soroll de les explosions enregistrades a foc lent dins el cervell. En les nits més solitàries de la presó, com en una vella pel•lícula soviètica dels anys vint, tornaven les desfilades d’abans de totes les derrotes, els rostres riallers dels milicians i milicianes anant al combat com si es tractàs d´anar a una excursió a la muntanya. Què sabem als divuit anys el que és una guerra? Els mateixos rostres que poc temps després de la derrota he vist menjats per la malaltia a les presons, posseïts pel tifus i la tuberculosi, l’anèmia i la dissenteria, la incertesa davant la segura sentència del mort dels tribunals de la victòria. Tot plegat en el cap, colpejant la meva imaginació com el martell del ferrer que cau, implacable, damunt el ferro roent.

A vegades, a la cel•la, en els moments sense esperança que t’agafaven la gargamella i t’escanyaven, impedint-te respirar, provava de tornar a la vida desesperadament, aferrant-me a l’evanescent presència de les músiques antigues, a les paraules i records de la infantesa. De sobte, sense adonar-me del que s’esdevenia, em trobava enmig del polsim de l’or del blat que es bat en les eres d´un poble molt antic. Em demanava què hi feia jo, caminant, sol, per aquells carrers deserts. Tornaven els lents moviments de les vaporoses imatges del passat, la sang de la guerra inundant el banc de fusta on vaig aprendre de llegir i escriure, el bres on m’acaronà la mare, la taula amb els meus llibres d’anar a escola, el banc de la primera besada amb una al•lota que desaparegué engolida per la voracitat dels calendaris.

Tornar al poble i trobar els pares morts, els amics desapareguts, els feixucs tapissos d´aquells grans casals abandonats, amb les finestres obertes, agitats pel vent, talment banderes de vaixells a la deriva, enfonsant-se sense remissió. Tot d’estranyes identitats contràries davallant dels rellotges, retornant dels llargs i oblidats passadissos del passat. Aquí novament, quan menys ho esperes, quan creus que mai et vendran a cercar per a portar-te al mur de les execucions, les rialles esplendents de la mare quan ens acaronava, tantes vivificants exclamacions de goig quan la neu no ens deixava sortir de casa. En el somni que avui em domina es va descolorint l´odiosa rutina de les oracions, la fredor del trespol de l’església quan predicava el sacerdot dalt la trona (la ciència absurda dels rosaris regressant del desordre dels segles). Tot ha quedat endarrere: el vestit nou oblidat en el fons de les glaceres juntament amb els meus soldadets de plom fent companyia a enfonsats vaixells pirates i corals, el dens silenci de les cambres en morir els avis colpejant vidres i retina (és el meu cor d´infant que encara no sap res del dolor ni del fervent desig de sang que tenen els déus).

Somniar sense tocar de peus a terra.

Despertat quan sents el company de la cel•la del costat que crida, quan el van a cercar per portar-lo a matar:

--Companys, adéu, em porten a matar. Digau a Maria que he mort dient el seu nom i cridant Visca la República! No us deixeu vèncer per la desesperança. Tanmateix la nostra causa és justa i no ha estat inútil que li hàgim dedicat els millors anys de la nostra existència. Ens recordaran. Ens heu de recordar! Adéu a tots; no ens oblideu mai. Que tengueu més sort que nosaltres; acomiadau-me de tots els companys i companyes. Per la República!

Al poble, la mare sempre m’ho deia quan em veia com em passava els diumenges llegint en lloc de sortir amb els amics a perseguir les al•lotes que passejaven per la plaça: “El cap se t’eixugarà com al Quixot, que va perdre el seny llegint llibres de cavalleries. Un dia hauré de fer una foguera amb tot el que tens guardat als armaris i als prestatges!”.

Tenia part de raó en tot el que em deia. Es preocupava pel meu futur i el dels meus germans. Llegir tant... no podria portar-nos un caramull de problemes? Aquells llibres no eren de vides de sants, la preparació de La Buena Muerte o La Verdadera Historia de la Inquisición... Un dia, el pare em va trobar davall del coixí del llit algunes novetats d’Ediciones Libertarias i de la Biblioteca Acracia. Eren obres d’Abad de Santillán, Anselmo Lorenzo i Frederic Urales. No em digué res perquè ell pensava talment com jo i en bona mesura era el culpable d’haver contagiat els fills amb aquelles idees de revolta i canvi social. Em mirà molt seriosament i pronuncià una frase que no oblidaré mai: “Ves amb compte. A vegades la política pot ser molt perillosa per als pobres. Els senyors que juguen a ser republicans o els polítics professionals, aquells que resideixen a bons hotels, a Madrid, amb els nostres vots, sempre tenen una retirada possible. Un és advocat, l’altre periodista, aquell va estudiar d’enginyer... Sempre poden tornar a la feina que feien abans de dedicar-se a la política. Els pobres no tenen refugi per a resistir les endemeses de la vida, els atacs de l´adversari. És la diferència, fonamental, que va diferents els seus interessos dels nostres”.

Parlava sense acritud. Tampoc no em volia desanimar. Crec que, en el fons, se sentia orgullós que els fills, uns d´una tendència més socialista, els altres llibertària, visquéssim posseïts per la dèria de voler canviar el món. Ho podies constatar quan el veies amb aquell posat d’alegria continguda en el moment que llegíem o debatíem les teories de Proudhon o Karl Marx amb els germans o els amics de l’Ateneu. I més d´una vegada, quan tornàvem a casa després d'haver anat a fer alguna xerrada de formació pels pobles dels voltants, el trobàvem, al costat de la mare, llegint amb posat de summa atenció llibres de Gorki o de Lev Tolstoi.

No era que no volgués que féssim política: se sentia satisfet de la nostra sana obsessió per la lluita social, però volia que si érem en el combat, hi fóssim amb coneixement de causa, tenint els elements de judici suficients per a no caure mai en els paranys dels polítics professionals. I per això mateix era insistent, sovint fins a fer-se pesat, amb les advertències que pensava que feia a uns fillets il•lusos i sense experiència: “Pensau que molts rendistes empren la política per a lluir-se personalment. No saben fer res més que xerrar i xerrar. Uns per seduir les dones que se senten atretes per poder dels més rics, altres perquè són dominats per l’egolatria i només viuen per veurer-se retratats als diaris. Els senyors, els que s’han dedicat a la política per a sortir del seu avorriment, del tedi d´una de la rutina provinciana, no necessiten el sou institucional. Poden ser d´un partit o d´un altre, de dretes o d’esquerres, els és ben igual. El que volen es veure's cada dia retratats a l’ABC, La Estampa o Mundo Gráfico”.

Aleshores s’aturava un moment per a veure quina havia estat la nostra reacció a les seves paraules.

Els tres fills érem a taula, Bevíem lentament el cafè i la llet preparats per la mare, que ens escoltava en silenci, fent capadetes afirmatives, aprovant tot el que deia el pare.

A vegades el germà gran es revoltava a la cadira, impacient, i, sense poder contenir-se, li contestava, mirant-nos als ulls, tot demanant la nostra aprovació i suport: “Pare, que ja som grandets. Ho sabem a la perfecció que la majoria de polítics professionals són uns oportunistes. Si no ho sapiguéssim no estaríem donant suport a les organitzacions obreres que defensam”.

Era el moment que ens feia la darrera admonició. Ell sabia ben bé que ja no necessitàvem els seus consells i que, precisament perquè sabíem a la perfecció tot el que ell ens explicava era pel que lluitàvem amb els socialistes o la CNT. En el fons, com tots els pares, patia pel futur dels fills. Creia que tot el que ens digués o fes per nosaltres encara seria poc per a provar de protegir-nos, salvar-nos del que, sabia ben bé, hi havia més enllà de la porta protectora de casa nostra.

Sempre recordaré el final del seu acostumat discurs quan, invariablement, sense fallar, ens recordava que érem treballadors, moliners, homes que vivien de la seva suor: “Els pobres ens ho jugam tot a una carta i es tracta de saber quan i com pot fer aquesta jugada final a tot o res. Mentre tant, vigilància i anar sempre alerta amb les aventures que quatre eixelebrats ens poden proposar”.

El que em sobrava dels diners que em donaven a casa, i que jo sempre tornava a donar a la mare quan hi havia necessitats urgents, ho gastava en els llibres. Nosaltres no érem, ni molt manco, una família rica, però aleshores, en els anys d’abans de la guerra, no ens anava malament dedicant-nos a moldre blat. Cobràvem en espècie, uns quilos de blat per cada sac de farina que ens havien portat a moldre. Treballant des que sortia el sol fins a l’hora de la posta en tenies per a menjar, per a les despeses indispensables de la casa, per a comprar alguns llibres. Sabíem que mai no entraríem en la categoria dels senyors, amb dret a ser socis del casino i fer la partida de cartes amb els que comandaven de veritat, des de temps immemorial. Però ens bastava per a vestir-nos i comprar alguns capricis. La meva afecció per la política, idèntica a la que sentien els germans, no venia causada per unes necessitats vitals, per la manca de feina, pel sotmetiment a un patró o un propietari sense escrúpols. La fam la teníem a l´entorn, ens envoltava, era present en la majoria de cases del poble, la sentíem en la pròpia carn quan les mares desesperades per no tenir res per a donar als seus fills picaven a la porta de casa i ens demanaven una mica de farina. Als horts, a agafar alguna fruita, les cols que restaven al solc, les figues que no servien per als porcs, no hi podien anar perquè els propietaris enviaven de seguida la guàrdia civil. I l’església tampoc no era cap consol per als desgraciats que eren al carrer cercant recapte, una petita almoina per a subsistir un dia més: l’únic que deien els capellans era que agafar el que no et pertany era un robatori, mentre que el sofriment era una prova que t’enviava el Senyor per a poder constatar la teva fortalesa espiritual, per a saber de veritat si, en morir, eres digne o no d’estar al seu costat.

Els donàvem el que podíem. Moltes vegades em vaig estar d’adquirir un llibre que em feia il•lusió per a ajudar una família necessitada perquè pogués comprar menjar, roba o alguna medecina imprescindible.

No és gens estrany que pocs anys després, quan el nostre poble, la comarca sencera que restà en zona republicana i els comitès antifeixistes proclamares la seva autoritat, aquelles dones que havien patit tant en temps de la monarquia i de la república fossin les primeres a intervenir en les assemblees demanant la col•lectivització de les propietats; les més exaltades i decidides en l´exigència de la repartició de la riquesa, a abolir les desigualtats, a exigir presó o l’execució per als cacics responsables de dècades de misèria i opressió. Aquestes dones, les que anaven per les cases a demanar un bocí de pa, la roba vella dels veïns, foren les primeres que, quan marxàrem cap a Madrid i València per a fer font a la sublevació, volgueren venir amb nosaltres deixant els fills amb els vells. I més que els homes del comitès, varen ser les dones que quedaren als pobles les que donaren un suport actiu i encoratjaren els primers destacaments de milicians que anaren a cercar alguns senyors i els sacerdots de la comarca. Les mateixes que, sense cap mena de miraments, ompliren i portaren les llaunes de petroli per a calar foc a les esglésies i convents que els havien negat una almoina quan els fills morien de fam.

La mare tenia raó. La febre de la lectura! No era jo solament el posseït per aquella follia que em feia passar nits i més nits sense dormir, devorant les novetats que editaven les editorials Tierra y Libertat, Revista Blanca, Broch de Barcelona, sense oblidar els llibres d’assaig i novel•les que Biblos i Zenit ens feien arribar mitjançant els venedors ambulants que compareixien pel poble.

Llegir era com un deure, una religió, un vici sense remei. Llegir a l’Ateneu, a la taverna, enmig de la plaça, al molí, mentre el pagès, preparant el seu cigarret amb unes fulles de tabac que ell mateix havia conreat, assecat, penjat de les golfes de casa seva, esperava que s’acabàs la mòlta del blat. Els meus germans i jo mateix, juntament amb el mestre, don Abelardo, Miquel, érem el més sol•licitats per a la lectura. Quan algú llegia a la taverna o a l’Ateneu es feia un respectuós silenci, talment com si aquell que llegia fos el capdavanter d´una secta iniciàtica. La gent, el jornaler més illetrat, la dona que no sabia de llegir ni escriure, la cosidora, eren receptives a qualsevol mena de lectura, des d´un article de divulgació històrica que explicava de forma entenedora els crims i matances de reis i pontífexs fins a la lectura de capítols de novel•les de Barbusse i Romain Rolland, de Remarque o Dos Passos, de Maksim Gorki o Vicente Blasco Ibáñez.

La revolta del trenta-sis, aquelles ganes esbojarrades de canviar el món... no s'haurien congriat en desenes i desenes d’anys de sentir llegir, d’escoltar unes històries que parlaven, com els contes per als infants, del món just que havia de venir? La decisió de vèncer o morir en els tres anys que durà la resistència al feixisme... no sortí d’aquelles eternes discussions que es produïen a l’Ateneu després de la lectura dels clàssics de l’anarquisme i del socialisme?

Malgrat que a l'endemà ens haguéssim d’aixecar abans de la sortida del sol, quanta gent que volia debatre les idees de Kropotkin o Marx, d’Abad de Santillán o de Frederic Urales, malgrat que l´èxit més clamorós se l´emportassin sempre els articles sobre naturisme de la revista Estudios o les proclames a favor del repartiment de terres i fàbriques de Solidaridad Obrera.