Miquel López Crespí - Memòria històrica

...vingueren molts de feixistes de Palma que s'uniren als de sa Pobla, varen treure l'armament de l'Església, (jo els vaig veure fer-ho perquè vivia a un pis al damunt del que avui és labarberia de can Toni), abans al quarter de carrabiners hi va haver trets, però sembla que no hi va haver cap ferit. (Margarida Serra Cardell)

Mallorca republicana: Jaume Serra Cardell en la memòria dels escriptors mallorquins.

A sa Pobla hi hagué resistència a la sublevació feixista. Margarida Serra Cardell, germana de Jaume Serra (secretari de l'Aprupació Socialista del poble, afusellat en el fortí d'Illetes el dia 11 de març de 1937) hi explica a Joan Company (revista Sa Plaça, núm. 43 d'abril de 1996, pàgs. 13-15): "Hi va haver molt d'enrenou, vingueren molts de feixistes de Palma que s'uniren als de sa Pobla, varen treure l'armament de l'Església, (jo els vaig veure fer-ho perquè vivia a un pis al damunt del que avui és labarberia de can Toni), abans al quarter de carrabiners hi va haver trets, però sembla que no hi va haver cap ferit.

En les eleccions generals de 1936 -guanyades a nivell d'Estat espanyol- pel Front Popular, a sa Pobla es consolidà el predomini del caciquisme dretà. La dreta obtengué el 90,3%) dels vots, mentre que l'esquerra només aconseguia 1.834 sufragis (el 9,6%) -vegeu Enciclopèdia de Mallorca (volum núm. XIII, pàg. 194)-. Per un poble d'uns vuit mil habitants aquests vots poden semblar poca cosa, però la victòria del Front Popular a nivell estatal fou celebrada alegrement per republicans, socialistes, anarquistes i comunistes poblers. Entre els esquerrans que celebraven aquella victòria popular hi havia Jaume Serra i Cardell ("Cuca") que l'any 1934 havia creat l'Agrupació Socialista de sa Pobla (PSOE). Aquella agrupació obrera fou presidida pel mateix Jaume Serra i per l'advocat Joan Pizà i Massanet que actuava de Secretari de l'Agrupació.

Bartomeu Siquier i Serra en el seu llibre Places i carrers de sa Pobla (vegeu pàgs. 120 i 121) ja havia fet un breu resum de la vida del jove mestre pobler assassinat pels falangistes, després d'un absurd i ridícul Consell de Guerra [en l'Escola d'Arts i Oficis de Palma], en el fortí militar d'Illetes en la matinada del dia 11 de març de 1937.

Jaume Serra i Cardell va néixer a sa Pobla el dia 10 de juliol de 1913 a una casa del carrer Misteri, núm. 28 (actualment núm. 7 de la Plaça de la Constitució). Era fill de Llorenç Serra Cladera ("Cuqueta") i de Martina Cardell Soler ("Tixa"). Com explica Bartomeu Siquier en el llibre abans esmentat: "Aprengué les primeres lletres a l'escola de Can Arabí -on avui hi ha el Jutjat de Districte-. Féu el batxillerat baix la direcció del mestre Caldés "Ximbó" anant cada curs a examinar-se a Ciutat com alumne lliure. Acabats els estudis elementals, se matriculà a l'Escola Normal de Ciutat on seguí la carrera de mestre, títol que obtingué als vint anys a l'Escola Normal d'Alacant". Actuà com a Fiscal en aquesta paròdia de judici un militar (Mulet Fiol) i, com a jutge instructor de la causa, Pere Morell i Gray. El diari EL DIA informava del "judici", escrivint: "En el local de la Escuela de Artes y Oficios se reunió el Consejo de Guerra ordinario para ver y fallar la causa contra los carabineros Pedro Herrera Sánchez, Crisanto Valcárcel Moll, Juan Orozco Trulla, Juan Cintrano Infante, Antonio Palazón López, Luis Pichoto Sánhez y Balbino Castedo López, y los paisanos Juan Pizá Massanet, José Bassa Alomar, Jaime Serra Cardell y Francisco Gost Amer, por el supuesto delito de insulto de obra superior y ejecución de actos de resistencia al Movimiento Nacional Salvador de España".

Jaume Serra i Cardell tenia vint-i-tres anys quan fou afusellat en el fortí d'Illetes a les sis i mitja del matí del dia 11 de març del 37. Al seu costat caigué el mateix dia i a la mateixa hora un llucmajorer anomenat Antoni Zanoguera. Sabem també que s'hagué de casar dins la presó. Llorenç Capellà en la impressionat i tràgica Odissea del poble mallorquí titulada Diccionari vermell (Edit. Moll 1989) explica una anècdota demostrativa del seu valor davant la mort. Conta Llorenç Capellà: "Un dia abans d'executar-lo, un company de la presó de Can Mir, va bromejar sobre la qualitat de les robes que portava. I ell li contestà, gens ni mica apesarat: 'Idó és una llàstima, perquè demà matí, amb els trets, les faran malbé".

Nota: vull dedicar aquesta nota fent referència a Jaume Serra a la seva germana, Margalida Serra Cardell que, valenta, ha tengut el valor de parlar i de dir la veritat sobre aquells fets -vegeu revista Sa Plaça núm. 43-.

Miquel López Crespí

El diari Última Hora d’ahir (6-III-2011) va publicar un extens reportatge de quatre pàgines sobre els darrers presos polítics mallorquins de Franco (Isidre Forteza, Miquel López Crespí, Ramon Molina). El reportatge, amb nombroses fotografies d’aquella època de lluita per la llibertat, la República i el Socialisme, és de Gonzalo Nadal. Cal recordar que Gonzalo Nadal i David Mataró han estat els encarregats d’enregistrar per a IB3TV el documental que explicarà els darrers anys de la dictadura feixista a Mallorca. El documental encara és en fase de preparació. Segurament es podrà veure en un mes o dos. L’article publicat ahir a Última Hora (“Los últimos presos de Franco”) pot permetre al lector una aproximació al significat de la lluita que portàvem endavant els antifeixistes de les Illes. (Miquel López Crespí)

“Yo fui preso político”

Los últimos condenados y encarcelados por ideas políticas en Baleares visitan la vieja prisión de Palma y recuerdan aquellos años de militancia clandestina, lucha antifranquista y represión continua hasta finales de 1976

Texto: Gonzalo Nadal

“Lo teníamos claro; había que luchar por la libertad y la democracia costase lo que costase”. Miquel lo dice frente a las puertas de la vieja prisión de Palma. “los amigos y todos los compañeros del partido nos acompañaron hasta la misma puerta; entramos en la cárcel con el puño en alto y cantando La Internacional”. Treinta y cuatro años después recuerda perfectamente aquel día. El traslado de los presos al nuevo centro penitenciario de Palma dejó tal fue la cárcel de la carretera de Sóller, testigo muda de desesperaciones anónimas y fracasos del sistema. Aún hoy permanecen en sus celdas objetos personales de los últimos internos, restos de comida mohosa sobre los catres, mantas húmedas, revistas, calcetines, notas y leyendas en barrotes y paredes. Nadie se preocupó de dar un uso a la vieja cárcel, ni siquiera se molestaron en limpiarla como si se hubiera desalojado con prisas, de repente, y para siempre. De los cajones de la enfermería asoman gasas, jeringuillas y pastillas. “Está tal cual… exactamente igual”; estremece la mirada perdida al decirlo del que es hoy uno de los escritores vivos más prolíficos y premiados en lengua catalana.

Últimos meses del franquismo. El dictador español había muerto un año antes pero durante las navidades de 1976 aún permanecían presos políticos en la cárceles de Baleares por delitos diversos como vender publicaciones comunistas, presentar partidos políticos u organizar mítines clandestinos, actos todos ellos juzgados sumariamente por el Tribunal de Orden Público, últimos coletazos de la institución judicial franquista que perseguía, entre otros delitos, la libre expresión de pensamientos contrarios o críticos con los ideales del Movimiento. La transición a la democracia se estaba pactando en Madrid; Adolfo Suárez había sustituido a Arias Navarro al frente del gobierno y mantenía habituales contactos con los líderes políticos de la Izquierda, algunos de ellos exiliados o clandestinos; Felipe González, Alfonso Guerra, Santiago Carrillo, Marcelino Camacho… en esos encuentros se gestaban los acuerdos con los ex ministros de Franco que permitieron la aprobación parlamentaria de la Ley de la Reforma Política refrendada por el pueblo español el 15 de diciembre. El camino hacia la democracia, aunque lento, era inevitable. Los socialistas, sindicalistas y comunistas de Carrillo, ilegales pero ya no clandestinos, comenzaban a mostrarse públicamente en mítines disfrazados de manifestaciones o actos culturales. Pero la izquierda obrera y republicana, aquella que no aceptaba una transición pactada con los franquistas bajo el auspicio de un rey que juró los principios del Movimiento, continuó proscrita y perseguida. Cuando nueve de cada diez españoles votaron a favor de aquellas normas pactadas el diario Ultima Hora tituló en portada ‘Aires de Libertad’ el sentimiento colectivo caminaba hacia una dirección; Pero en las celdas de la cárcel de Palma permanecían, aún, once presos políticos, la mayoría encerrados por pertenecer a partidos de la izquierda obrera, pero también sindicalistas y trabajadores de la hostelería detenidos en la manifestación del 12 de noviembre reprimida salvajemente por la policía franquista en la Plaza de España: “los grises nos dieron por todas partes” recuerda Isidre, que hoy continua militando como dirigente político.

Miquel revive aquellos primeros momentos como otro recluso cualquiera: “Lo primero que me hicieron nada más entrar fue desposeerme de todo objeto personal, desnudarme y mirarme en todos los agujeros de mi cuerpo para luego meterte durante cuarenta y ocho horas en una celda de castigo”, que así era como conocían los internos a las oficiales ‘celdas de observación’. “Para que te fueras acondicionando a tu nueva vida te metían ahí sin preguntar” explica Ramón, dirigente de un partido trotskista por aquella época y hoy profesor de historia económica en la universidad; “en aquel diminuto e inmundo espacio sólo había una letrina y un colchón de alambre. Si uno no acataba las normas podías pasar días enteros ahí dentro, solo, y con el único contacto con el cabo, un preso de confianza, la del funcionario, que te hablaba por la pequeña mirilla de la puerta y te traía la comida”.

Tres de los once presos políticos han querido volver a aquella prisión. La filmación de un documental sobre la presión social y mediática que consiguió liberarles lo ha hecho posible. Isidre, que salió en libertad la tarde del 23 de diciembre de 1976 se convirtió, con la supresión del TOP pocas semanas después, en el último preso político de las islas: “no me arrepiento de nada; no sé si realmente mi lucha clandestina por la libertad y la democracia sirvió de algo o fue algo romántico, pero haría lo mismo hoy si existiera un peligro de involución”. A Isidre, apodado el valenciano, le detuvieron en la calle Savella del casco antiguo de Palma: “dos grises me pararon al doblar la esquina de la Iglesia de Santa Eulalia; tenían informes que me vinculaban con un partido ilegal; de hecho, todos los partidos políticos lo eran; y era cierto, yo era el secretario del Movimiento Comunista de Ses Illes. No opuse ninguna resistencia”. Durante la misma semana habían detenido a Miquel por presentar en su casa de Blanquerna el partido Organización de Izquierda Comunista bajo las siglas OICE (foto 10). No fue la primera vez, ni la última; aquel mismo año visitó los calabazos por distribuir en Inca la publicación Democracia Proletaria durante el Dijous Bó (foto 11). Ya estaba fichado desde que, aún adolescente, le detuvieron por escribir la palabra libertad en un muro de la calle General Riera: “La represión aumentó aquel año, cuando fuimos más perseguidos que nunca, y eso que se supone que la democracia estaba en camino; socialistas y carrillistas nos dieron la espalda. Nosotros no entrábamos en el juego de los pactos; perseguíamos la recuperación, sin matices, de la república derrocada ilegalmente en 1936. Las detenciones indiscriminadas y las torturas continuaban vigentes”.

Ramón, máximo responsable del Partido Obrero Revolucionario Español en Baleares, el conocido como PORE, aceptó sin pestañear la sentencia del TOP que le ordenaba ingresar en prisión sin fianza por hacer pública su actividad: “entrar en la cárcel no fue traumático en mi caso porque no era la primera vez; mi padre me enseñó que lo más importante en la vida es luchar por la dignidad de las personas pobres” pero con el paso de los días “la monotonía, el silencio y la total sumisión a las normas penitenciarias hace que te replantees las cosas. La privación de la libertad más esencial es lo peor que se le puede hacer al ser humano”. Como ver el sol cuando uno quiere, reservado entonces a los escasos momentos de paseo por el patio. “Ocupar tiempo era lo más importante en el día a día en tu celda. Los minutos parecían horas, y los días, semanas” recuerda Miquel mientras pasea por los pasadizos, “igual de fríos” que entonces, buscando la celda desde donde escribió un libro de poemas que se publicó de manera clandestina y sirvió para recaudar fondos en la campaña de amnistía que a nivel estatal la izquierda republicana había iniciado bajo el nombre de Per Nadal, Tots a casa. “Miquel escribía en su celda, se pasaba el día escribiendo…” recuerda Isidre. A pesar de las diferencias ideológicas “aquí dentro compartimos momentos duros y el apoyo mutuo fue fundamental; todos estábamos ahí por lo mismo y para lo mismo y, aunque todos seguíamos dando consignas a los compañeros de fuera, dentro sólo éramos personas que compartían la lucha por unos valores”.

Ramón camina sin prisas por la galería superior sabiendo que reconocerá su celda nada más verla. Una pared de azulejos matados por el polvo le da la pista definitiva para saber que está cerca; recuerda frente a las duchas que “aquel año fue un diciembre muy frío y no había agua caliente ni calefacción; eso sí, si sobornabas al responsable de la enfermería te dejaba duchar con agua caliente una vez por semana” narra con distancia y sin juicio. Miquel, sí: “Convivíamos con asesinos. Pasé miedo. De cualquier cosa hacían un arma blanca. Lo peor eran las noches; largas, tú solo y tus pensamientos”. A Miquel le estremece que continúen ahí los mismos sonidos, y los mismos silencios. Ramón reconoce que “teníamos muy poca relación con los presos comunes. Ellos nos veían diferentes, y más por el hecho de estar ahí de manera, para ellos, voluntaria. Recuerdo que hice amistad con matacuatro, un recluso de larga duración que decían había matado a cuatro personas. Convenía tener amigos así aquí dentro. Por alguna extraña razón él nos respetaba y su presencia nos tranquilizaba frente los demás presos”. Como líderes de partidos democráticos no podían aceptar, para ser libres, pagar una multa o una fianza por un delito que ellos no aceptaban como tal; la expresión y divulgación, de manera pacífica y democrática, de unas ideas políticas. “La libertad no se compra” sentencia Isidre, que sonríe amargamente tras reconocer en un vidrio roto lo que queda de lo que fueron los fríos locutorios donde se permitían los bis a bis : “la vida era ordenada, el mismo orden que te imponen de niño; comienzas el día de la misma manera y a la misma hora. Despertarse, asearse, comer, esperar y dormir. Un día es igual al otro y sólo las visitas rompían la rutina”. Con el paso de los días desvela Isidre que “decidimos comenzar a reivindicar cosas al director de la prisión; libros, un espacio para habilitar una biblioteca, los presos políticos en una misma galería, la luz encendida de la celda hasta altas horas… seguíamos siendo los máximos dirigentes de nuestros respectivos partidos y había que continuar trabajando. También aprovechamos para explicar nuestras reivindicaciones políticas a los demás reclusos y mejorar sus condiciones”. Ramón reconoce que el estatus de presos políticos les permitió una comunicación más fluida con los funcionarios “porque eran unos momentos donde se intuía el inicio de una transición democrática y el funcionario no quería problemas con el que pensaba que, quizás en el futuro, le gobernaría”. Así sucedió meses después tras las primeras elecciones, pero ellos aún no lo sabían.

Miquel sale al patio y se sienta reflexivo en un banco de piedra, el mismo desde donde tantas veces observó, bajo un pedazo de cielo, el inmenso muro que les separaba de una sociedad por la que luchaban: “aquí dentro te llegas a replantear todo, si la lucha vale la pena, si tus familiares y amigos merecen sufrir por tus ideales”. Finalizan el recorrido en el patio desde donde, cada domingo, escuchaban los gritos de ánimo de cientos de compañeros de partido y amigos que, concentrados ante las puertas de la cárcel, esperaban su liberación organizando campañas de solidaridad y presionando mediáticamente. Cae el sol y Miquel, Ramón e Isidre se disponen a recoger su identidad en la garita. Esta vez sí saben que, ahí, no volverán a entrar jamás. Los recuerdos y las emociones se han agolpado por unas horas, y una sola convicción final: “Sí, valió la pena”.

Última Hora (6-III-2011)

Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. (Miquel López Crespí)

Un míting per l’amnistia (1976)

1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. Del MCI hi romania tancat n'Isidre Forteza. De l'OEC hi érem en Josep Capó, en Jaume Obrador i qui signa aquest article. Dels obrers detinguts en la manifestació del 12 de novembre de 1976 hi eren en Pere Ortega, n'Antoni López López i en Manuel Carrillo. A la presó de dones, al costat de M. Dolors Montero també hi havia Mª del Carmen Giménez. Per sort, cada diumenge gernació de companys d'OEC i d'altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de la nostra llibertat, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Afortunadament els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'havien avingut a muntar aquell míting solidari. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia l'esquerra revolucionària no pactista) el diari Última Hora del 15 de desembre de 1976. Deia el diari: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'... Insistió [Miquel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'-".

Desembre de 1976. L'escriptor Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare i dels companys del partit moments abans d'entrar a la presó de Ciutat per haver estat a l'avanguarda de la llibertat del nostre poble.

En Miquel Tugores sempre -malgrat les nostres diferències polítiques- havia estat un bon amic i ara, participant en aquest acte de solidaritat amb nosaltres, ho demostrava una vegada més. Pollensí, l'havia conegut quan compareixia per la Cooperativa d'Arquitectes progressistes del carrer Estudi General (Neus Garcia Inyesta, Carles Garcia Delgado, Manolo Cabello, Guillem Oliver Suñer...).

El Moviment Comunista de les Illes (MCI) també hi participà activament. Com explicava Última Hora: "A continuación, tomó la palabra Jesús Vivas, del Movimiento Comunista de las islas, iniciando su parlamento 'con una abrazo revolucionario en esta primera aparición pública del MCI'. Vivas habló del significado de la abstención en el referéndum en el sentido de 'que no podemos legalizar un gobierno franquista'. Vivas terminó, entre los gritos de la multitud, reivindicando la libertad para todos los detenidos". Després del MCI hi intervengué en Bartomeu Fiol, del PSAN. La intervenció de la dirigent comunista (OEC) Aina Gomila anà en la línia de lluitar contra la maniobra continuista del règim demanant la dissolució dels cossos repressius de la dictadura i la tornada a casa de tots els detinguts. Posteriorment hi hagué un intent de manifestació pel carrer Ricardo Ortega que va ser dissolt brutalment per la Policia Armada.

Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

El nostre ingrés a la presó (de Jaume Obrador, Josep Capó i de qui signa aquest article) per haver lluitat per la llibertat i la democràcia, la manca de solidaritat demostrada pels famosos i inoperants organismes de l'oposició, va fer evident, pel desembre de 1976, l'intent gens amagat -sobretot per part del PCE i del PSOE- de desfer-se de l'ala esquerra de l'antifeixisme illenc i criminalitzar-nos. (Miquel López Crespí)

Memòria històrica

Celestí Alomar en temps de la transició. Quan l´Assemblea Democràtica de Mallorca no volgué fer res pels presos polítics republicans

El nostre ingrés a la presó (de Jaume Obrador, Josep Capó i de qui signa aquest article) per haver lluitat per la llibertat i la democràcia, la manca de solidaritat demostrada pels famosos i inoperants organismes de l'oposició, va fer evident, pel desembre de 1976, l'intent gens amagat -sobretot per part del PCE i del PSOE- de desfer-se de l'ala esquerra de l'antifeixisme illenc i criminalitzar-nos.

Vist amb la perspectiva històrica que dóna haver passat ja tants d'anys dels fets que narram, és interessant constatar -en la documentació que hem consultat per escriure aquest article- les dèries que determinats sectors oportunistes han tengut sempre contra els esquerrans. Un personatge molt curiós d'aquesta època que analitzam era Celestí Alomar, militant marxista-leninista de l'Organització Comunista d'Espanya (Bandera Roja), després membre del PCE i un dels fundadors més coneguts (juntament amb Antoni Tarabini) del PSI. Més endavant va ser cap de campanya electoral d'Unió Autonomista (1977). El 1982 el trobam fent feina en el CDS i a partir d'aquests contactes va ocupant alts càrrecs de responsabilitat amb tota mena de governs. En temps de la clandestinitat només vaig coincidir una vegada amb ell i n'he parlat d'una forma amistosa en el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (vegeu pàgines 64-69). Aquest personatge, l'actual Conseller de Turisme del Govern Balear, i que l'any 1976 era bastant important en la presa de decisions de l'Assemblea Democràtica, escrigué un insolidari article a la revista Cort tot dient que els presos polítics de Ciutat (Xavier Serrano, Pere Ortega, Jaume Obrador Soler, Maria Dolors Montero, Ramon Molina, Antonio López, Maria del Carme Giménez, Isidre Forteza, Manuel Carrillo, Josep Capó i qui signa aquest article) ens arreglàssim amb els "nostres" problemes amb el franquisme (pagar multes, romandre a la presó per idees polítiques). El personatge en qüestió (i molts d'altres que no s'atrevien a posar per escrit les seves opinions) criminalitzava així els antifeixistes republicans mallorquins del Moviment Comunista de les Illes (MCI), de l'OEC i independents. Celestí Alomar deia concretament en el número 780 de Cort (3-10 desembre de 1976, pàg. 4): "Esta semana han ingresado en la prisión provincial los tres miembros de OICE para cumplir el arresto sustitutorio por el incumplimiento del pago de una multa que se les había impuesto a raíz de la presentación de su organización". Un poc més avall l'home intentava justificar la seva crida a no fer res en favor de l'amnistia dels detinguts amb unes estranyes explicacions. "Explicacions" que només amagaven l'evident voluntat de Celestí Alomar i de l'Assemblea de no fer res per nosaltres (i a part de no fer res de collocar-nos, aprofitant l'ocasió, el sambenet de violents). Deia Celestí Alomar en la seva secció "Política" de la revista Cort: "Es evidente que todo demócrata rechaza estas acciones [el fet que el franquisme ens hagués tancat a la presó] represivas contra señores que lo único que hacen es defender unas ideas... Pero lo que no es posible, por lo mismo que decíamos antes, es que todos actuemos y pensemos igual. Los de la OICE tenían previsto con su comportamiento arrancar un movimiento de protesta y una manifestación en la calle, que los mismos de la Asamblea Democrática no aceptaron. Y sencillamente no aceptaron, porque no es conveniente repetir el número del día 12...". Vet aquí la raó de la negativa a la lluita per la llibertat dels presos polítics, a accelerar la lluita antifranquista: "No es conveniente repetir el número del día 12 [de novembre de 1976]". Cal recordar que precisament la manifestació del 12 de novembre a Ciutat va significar un dels punts més àlgids de la lluita per la llibertat i contra la dictadura a les Illes. Per això cal -diu Celestí Alomar- "no repetir el número de día 12".

Vist que aquests "demòcrates" no volien fer res en favor dels presos polítics, un dels nostres militants (Joan Coll Andreu, dirigent del front obrer) es va veure obligat a escriure una carta de protesta a la direcció de Cort. Crec que degut al fet que jo era collaborador habitual i amic de Coco Meneses i d'Antoni Tarabini, no hi hagué gaire problemes en la seva publicació. La resposta a Celestí Alomar sortí publicada en el número 782 de la revista en la secció "Cartas al director". Deia el nostre militant: "Sr. Director del Semanario Cort:

'Me ha dejado sorprendido el comentario que el Sr. Celestí Alomar incluye sobre el ingreso en prisión de los miembros de la OICE, Josep Capó, Jaume Obrador y Miquel López Crespí, en la sección de Política de 'les Illes' de esta semana, en la revista que Ud. dirige.

'En primer lugar, creo que hay que aclarar que lo que el Sr. Celestí Alomar llama el 'número del día 12' fue una negación clara y tajante del derecho de los trabajadores a manifestarse [Joan Coll recorda que la manifestació del 12 de novembre de 1976 fou brutalmenr reprimida per la Policia Armada franquista]. En este sentido, si la 'oposición' renuncia a plantear en la calle, y en todos los lugares que sea preciso, la defensa de los más elementales derechos democráticos, mal avanzaremos hacia esa democracia de la que tanto se habla.

'En segundo lugar, no entiendo la expresión 'mucho más cuando la OICE nunca ha querido participar en la Asamblea y más de una vez la ha criticado". ¿O es, Sr. Celestí Alomar, que la ADM sólo va a luchar por la libertad de los partidos que están en su seno? Si el Sr. Celestí Alomar piensa esto, bien pobre es la comprensión que tiene de la democracia.

'En tercer lugar, si el Sr. Celestí Alomar piensa que "la Asamblea es mucho más partidaria de los pagos de las multas", ¿cómo se explica Sr. Celestí Alomar las siguientes cuestiones?:

' -Que en el Comité de Solidaridad montado al efecto, la mayor parte de los partidos de la ADM brillen por su ausencia.

'- Que partidos económicamente tan 'bien dotados' como los integrantes de la ADM no hayan aportado NADA para sacar de la cárcel a estos luchadores presos.

'-¿Es que piensan que las multas se van a satisfacer haciendo el comunicado de rigor?

'En resumen, Sr. Celestí Alomar, ¿cómo se concreta para la ADM, el 'estar por la Amnistia'.

Joan Coll Andreu".

Evidentment Celestí Alomar mai no va contestar al nostre amic del front obrer i, com era normal, tampoc no es va poder celebrar a Palma la manifestació en favor de la llibertat i per la sortida de la presó de tots els presos polítics! Precisament en uns moments que, arreu de l'Estat, la consigna més important i que mobilitzava més gent en la lluita per la llibertat era... la de l'amnistia!

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Novetats editorials: Repressió i cultura durant el franquisme (Lleonard Muntaner Editor) - Memòria de la transició - Jaume Vicens (diari dBalears)-

Segurament una de les persones que ha contribuït més a la recuperació de la memòria històrica de Mallorca és l’escriptor Miquel López Crespí, però aquest pic la seva aportació ha estat específica perquè ha dedicat més temps a la investigació en l’àmbit de la cultura, i més concretament al període, just abans i just després, de la denominada transició democràtica. El seu darrer llibre, titulat Repressió i cultura durant el franquisme, publicat a Lleonard Muntaner, editor, és una bona mostra d’això que deim. La investigació i divulgació que ha fet l’escriptor està molt vinculada a les aportacions del món de la cultura, i no tant a les institucions, els partits polítics i els sindicats. (Jaume Vicens)

Segurament una de les persones que ha contribuït més a la recuperació de la memòria històrica de Mallorca és l’escriptor Miquel López Crespí, però aquest pic la seva aportació ha estat específica perquè ha dedicat més temps a la investigació en l’àmbit de la cultura, i més concretament al període, just abans i just després, de la denominada transició democràtica. El seu darrer llibre, titulat Repressió i cultura durant el franquisme, publicat a Lleonard Muntaner, editor, és una bona mostra d’això que deim. La investigació i divulgació que ha fet l’escriptor està molt vinculada a les aportacions del món de la cultura, i no tant a les institucions, els partits polítics i els sindicats.

Efectivament, l’estudi, presentat fa poques setmanes, continua aquesta línia d’investigació, però amb noves aportacions. López Crespí comença el llibre amb una anàlisi molt lúcida de les condicions socials, econòmiques i polítiques que abocaren Mallorca al desordre —també hi ha referències d’eivissencs i menorquins— i Espanya a la revolució proletària d’Astúries, any 1934, i a la posterior guerra civil de 1936. Ho lliga a la crisi general dels anys vint i trenta, anys que «... un gran sector del capitalisme internacional (Alemanya, Itàlia, el Japó) es decideix pel feixisme com a fórmula política convenient per augmentar els beneficis de la gran propietat i poder entrar, d’aquesta manera, en una nova fase d’acumulació de capital.» El bloc dominant necessitava garantir, per mor de la progressiva revolta popular, un grau de repressió altíssim.

Assentada aquesta base, l’escriptor pobler fa un repàs al paper que representaren, durant la guerra civil i la immediata postguerra, els germans Villalonga, en Miquel i en Llorenç; l’escriptora llucmajorera Maria Antònia Salvà, el canonge Llorenç Riber i Joan Estelrich. Però López Crespí ben aviat pren cap als anys seixanta i setanta del segle passat. Ve un poc de nou la gran quantitat de persones, vinculades a la cultura, que varen haver de sofrir l’opressió franquista, segons divulga el llibre Repressió i cultura durant el franquisme, una bona part de les quals ignorades o, ben segur, oblidades. És per això que insistim a dir que aquesta feina de recuperació li hem d’agrair.

Ha fet bé a recordar-nos la immensa feinada que va desplegar Francesc de Borja Moll, primer intel·lectual de referència en el món de les lletres balears. Sense la seva aportació infatigable, la feinada que anteriorment també va fer mossèn Alcover segurament no hagués estat tan útil. Repressió i cultura durant el franquisme també és la història dels homes i les dones que durant l’època dels anys seixanta i setanta, varen organitzar, així com pogueren, l’oposició al règim, Borja Moll un dels principals.

Les aules de poesia, de teatre i de novel·la que s’organitzaren durant els anys 1966, 1967 i 1968, i que dirigien Jaume Adrover i Bienvenido Àlvarez. També Gabriel Cortès, Antoni Comes o els crítics literaris Jordi Carbonell o J. L. Marfany. Hem posat esment als homes potser més poc coneguts, perquè en aquestes aules també hi participaren Llompart, Vidal Alcover o Guillem Frontera i coneguts escriptors del Principat. Naturalment que tots aquests afanys destinats a divulgar la cultura, comportaven el risc d’haver de fer front a la censura i a la repressió franquista. El llibre detalla els fets.

Durant els anys 60 i 70 destaquen dos germans, Biel Noguera Vizcaíno, pintor, i el seu germà, Pere Noguera, per ventura més conegut perquè va ser un home dedicat a les arts escèniques i director del teatre Principal. El llibre de López Crespí destina un bon apartat a la pintura de Biel Noguera. Una altra part del llibre la titula L’antifranquisme cultural en els anys seixanta: el cineclub universitari que va néixer l’any 1964 i els principals impulsors del qual varen ser Antoni Figuera i Francesc Llinàs. Escriu López Crespí: «En Vicenç Mates, home cabdal, juntament amb en Jaume Vidal, en la història del cine a Mallorca.» Són els anys que la policia política franquista va assassinar l’estudiant Ruano i el dirigent comunista, Julián Grimau.

Un altre capítol, La revolta de l’art a Mallorca: El grup Tago, Bes, la Mostra d’art pobre, Ensenya 1 i el grup Criada. La lluita cultural antifeixista i anticapitalista que també arribava al camp de la plàstica. Ara és impossible reproduir tots els noms que tenen algun protagonisme al llibre. Escriu, en aquell moment, Damià Ferrà-Pons: «La cultura ha pres consciència de la seva responsabilitat.» En aquest capítol es dedica un bon espai a la història de la revista Triunfo, una publicació de referència per a l’esquerra en aquell moment, i editada a València per primer pic l’any 1962. Altres capítols del llibre estan dedicats a les editorials catalanes dels anys 60 i 70 i a la lluita contra la censura; els afanys per a poder burlar-la. També al teatre mallorquí que es va sobreposar al teatre denominat, despectivament, rekional, expressió representativa de l’autoodi. Els precedents del teatre de qualitat, el de Llorenç Moyà i Llorenç Capellà, en Mingo Revulgo. Les aportacions posteriors d’Alexandre Ballester i el mateix López Crespí, entre altres autors.

El llibre acaba, o gairebé, amb un recordatori dels escriptors Miquel Mas, Joan Perelló i Serra de Gayeta, i amb l’arribada de les despulles de Gabriel Alomar, a l’aeroport de Son Sant Joan, l’any 1977, provinents del cementiri jueu d’El Caire. Crec que aquest apartat final, dedicat a la figura d’Alomar, té un caràcter simbòlic perquè López Crespí, d’aquesta manera, ha volgut fixar l’origen modern de la lluita que va protagonitzar la gent de la cultura a Mallorca. I res pus, sols afegir que hem hagut de resumir molt el comentari del contingut d’aquest llibre que també inclou un magnífic pròleg de Mateu Morro i una molt bona presentació de l’escriptor Llorenç Capellà.

(19-II-2019)

Sa Pobla, anys 30 i 40 – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) - (un petit tast de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids, Lleonard Muntaner Editor (Premi de Narrativa Alexandre Ballester)

En els anys 30, abans d’esclatar la guerra, ningú no dubtava, i molt manco una nina de nou anys, què la vida sempre havia estat així i ho seria pels segles dels segles. Si naixíem pagesos, pagesos moriríem. Provar de pensar qualque cosa diferent hagués estat un absurd. Aleshores no existia el concepte actual de la independència dels fills respecte de la família. Si et casaves, si fundaves una llar, era diferent. Però mentre romanies a la casa, el nucli de pare, mare, fills i padrins funcionava com un tot, amb una divisió ben reglamentada de les feines a fer a la casa i al camp. Cada edat tenia unes possibilitats especials i, els vells, quan ja no podien caminar ni anar a conrear, eren els encarregats de desclovellar ametlles, llevar les pedretes de les mongetes, tallar les patates per sembrar o tenir cura dels animals del corral. (Miquel López Crespí)

Tenia molts pretendents.

La majoria de jovençans de les cases benestants del poble em venien al darrere com cans assenyats.

Em reia d’ells.

Estava cansada de donar carabasses a tots aquells al·lots que, per sant Jaume, no sabien que fer per passejar al meu costat. Sabia que, més d’una vegada, les mares havien vengut a casa nostra a parlar amb els meus pares per veure si podrien moure la meva voluntat vers els seus interessos. En el fons, els joves no érem més que un esglaó en l’aferrissada lluita de les famílies per conservar i ampliar els respectius patrimonis. Em demanava si m’haguessin anat al darrere de no haver estat hereva d’un parell d’horts o, els meus pares, no procedissin d’una antiga nissaga, de senyors que feia molt temps tengueren una possessió als afores del poble, prop de Crestatx. A casa nostra hi havia metges, l’oncle Miquel; mestres, el padrí Nofre, la qual cosa volia dir que en algun moment de la història familiar no solament ni havia hagut cases i terres, sinó també, i per a mi era summament important, cultura, llibres, interessos més enllà de l’anyada de patates i mongetes. El pare i la mare no havien estudiat, però ambdós sabien llegir i escriure, la qual cosa no era gaire freqüent en una època en què abundaven l’analfabetisme i ningú no tenia llibres a casa seva. A nosaltres, les dues filles de la família, ens enviaren uns anys a Palma a estudiar, però la feina camperola, les urgències de portar els horts, feren que no em deixassin acabar els estudis. En Miquel, el germà petit, morí als vint anys en un desgraciat accident amb moto, una de les primeres que hi hagué al poble, a finals dels 40. Amb la dedicació a la terra s’esbucaren els meus somnis adolescents envers un tipus de joventut diferent, menys sacrificada que la vida pagesa.

Per als que venien a parlar amb els pares jo era la Fanereta, na Isabel Maria Gost Isern de Can Ximbó i, com a hereva, una peça bàsica per aconseguir una perfecta unió de les respectives propietats, en cas d’haver-hi casament. Però la Fanereta volia que l’estimassin per ella mateixa i no pels quartons que pogués aportar al matrimoni.

Els que més em sol·licitaven eren els fills dels propietaris de terres properes a les nostres. Hom podia imaginar les xerrades familiars parlant de la importància d’unificar les finques. Si em casava amb en Rafel o en Sebastià, els fills dels veïns del Molí d’Aquí Prop, un dels horts que teníem a la sortida del poble, just en deixar endarrere l’Escola Graduada, l’organització de l’explotació se simplificaria a l’hora d’anar-hi a fer feina, de rendibilitzar despeses; tant en petroli per als motors o en la utilització de jornalers i jornaleres. Les dues famílies, la de Can Xorrigó i la de Can Pastera, em coneixien prou bé d’ençà vaig néixer. Sempre m’havien vist anant a treballar amb els pares o els avis i ningú no desconeixia que, als nou anys, ja em deixaven sola per regar un hort de vuit quartons.

En els anys 30, abans d’esclatar la guerra, ningú no dubtava, i molt manco una nina de nou anys, què la vida sempre havia estat així i ho seria pels segles dels segles. Si naixíem pagesos, pagesos moriríem. Provar de pensar qualque cosa diferent hagués estat un absurd. Aleshores no existia el concepte actual de la independència dels fills respecte de la família. Si et casaves, si fundaves una llar, era diferent. Però mentre romanies a la casa, el nucli de pare, mare, fills i padrins funcionava com un tot, amb una divisió ben reglamentada de les feines a fer a la casa i al camp. Cada edat tenia unes possibilitats especials i, els vells, quan ja no podien caminar ni anar a conrear, eren els encarregats de desclovellar ametlles, llevar les pedretes de les mongetes, tallar les patates per sembrar o tenir cura dels animals del corral.

Els pares em tenien tanta confiança que, ja als setze anys m’enviaven a plaça a llogar els jornalers. Una feina complicada perquè havies de saber quin dels homes o dones que tenies al davant, donarien el rendiment adient per a la sega del blat o les faves, per treure patates durant tot el dia amb els gavilans. Ho record com si fos ara mateix. A les cinc del matí ja era fora del llit i, mentre els pares preparaven el carro i els ormejos necessaris per anar a l’hort, jo agafava la bicicleta i anava a plaça a llogar la gent.

Si era a l’hivern, la nit queia, silent damunt les cases i els carrers del poble. Just trobaves les quatre beates que anaven a missa primera. Els carros i bicicletes ja sortien cap a marjal. En arribar a la plaça ja hi havia munió d’homes de totes les edats, dones i al·lotes, esperant els propietaris. La majoria havia vengut des dels pobles dels voltants, amb bicicleta, però també n’hi havia que feien el camí a peu. Mentre els mirava, drets al meu davant, humils, els ulls mirant el terra, em demanava a quina hora s’haurien d’haver aixecat per ser d’hora a la plaça. Dins una senalla portaven les quatre coses que necessitaven: un bocí de pa amb formatge o una arengada, un potet amb arròs o fideus, si a migdia tenien temps de posar dues pedres i fer-se una mica de brou dins d’una olleta. La majoria no sabien si aquell jorn hi hauria feina per a ells. El jornal mai no era segur i tot depenia de la voluntat dels senyors que, segons el seu caprici, un dia et podien llogar i l’altre no. Quan ho pens amb deteniment veig que era un sistema infalible de treure el màxim de profit de la feina del jornaler. Si ja el primer dia, quan començàvem a treure les patates, el jornaler no donava el que se n’esperava d’ell o d’ella, ja no hi havia més jornals a guanyar en aquella casa. I així com els bons treballadors, aquells que no aturaven de sol a sol, eren recomanats als altres propietaris, els que hom considerava que no rendien abastament, també eren coneguts i la vida se’ls tronava prou complicada. Per això mateix cada temporada se sentia parlar d’una colla d’homes que partien cap a França o, més lluny encara, envers Cuba o l’Argentina.

El pare tenia un bon sistema, per fer produir els jornalers. Sempre em posava en el grup que anava al davant, al costat de la mare o sola, amb algunes dones de confiança de la casa i, els altres, els que ens seguien, havien d’anar al meu ritme. Descasàvem una mica cada estona, però sé que molts, en veure'm que em posava al davant de la colla de les sembradores o segadors, ja sabien que no hi hauria descans. Va ser d’aquí d’on sorgí aquell mal nom de quan era una joveneta eixelebrada: sa Fanereta. Per als meus, per als propietaris dels voltants, el malnom era pronunciant amb admiració. Però hi havia també alguns jornalers i jornaleres que ho pronunciaven amb ràbia i odi en l’entonació.

Jo volia sortir de tot aquest món.

Essent un infant ja sabia que la feina al camp era dura i sacrificada. Em mirava les mans, cada vegada més lletges, amb la pell feta malbé. Els dos anys que vaig passar a l’internat, a Palma, m’havien ensenyat que existien altres formes de viure. No tot estava condicionat pel cicle immutable de la sembra i la collita, de la dura feina de segar i batre sota l’abrusador sol de juliol i agost. Com podria escapolir-me del que m’esperava, del que el costum em reservava? Malgrat les possibilitats econòmiques de la família jo no volia acabar com les velletes del meu carrer, ajupides, amb l’espinada destrossada pels anys de sembrar o llevar l’herba dels horts, sense poder alçar la vista al cel. Havia de trobar una solució i no sabia quina. Em desesperava quan mirava al voltant i no veia com podria escapar del que la vida em tenia programat.

En el fons, i coneixia prou bé la gent del poble, el que desitjaven de la meva persona, aquells que es volien casar amb mi, no era solament, i això era summament important, el nombre i valor de les cases i horts que podria aportar a la nova família. Els que volien, juntament amb les propietats, era apropiar-se, amb el matrimoni, de la meva capacitat de feina. Com si jo no fos una dona amb pensament propi, desigs, ganes esbojarrades de viure i conèixer món. Talment com si enlloc d’un esser humà fos un cavall, una somera comprada a la plaça del Mercat.

Els ho llegia als ulls.

Sabien com portava els horts del pare i la mare i trobaven seria un bon partit per als seus fills. Els pagesos coneixíem, i jo la primera, la capacitat de feina d’una persona. Bastava veure-la regar o segar, llevar l’herba o batre, llaurar, fent els solcs per a la sembra, agafar el càvec per treure les patates o carregar els sacs damunt el carro, per valorar les capacitats reals d’una dona determinada. Tot plegat no era cap demostració d’una intel·ligència especial. Simplement es tractava dels coneixements innats que els pagesos teníem del món que ens envoltava. Ningú no ens havia ensenyat a sembrar, preparar els fems, endevinar si plouria o no, si faria ventada o diluviaria, mirant tan sols el color del cel, el dibuix dels núvols en la llunyania.

De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Els crespuscles més pàl·lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració franquistes (un petit tast de la novel•la Gardènies en la nit, El Tall Editorial, Premi de Narrativa de l´Òmnium Cultural)

La dignitat dels vençuts

Cerc el pare entre les ombres del passat. Em veig avançant pels passadissos de les cases enrunades, enmig del soroll sord de les explosions, provant de recuperar els gests, les paraules, els sentiments esvanits. Un home del present que retrocedeix en el temps i camina per les avingudes mudes i desertes de les nostres grans ciutats en flames. Sentir el gemec dels ferits, dels furients cans assenyats de l’enemic, rastrejant, amb odi tens i furiós, el rastre d’aquella joventut cridanera que anava a la recerca d´inesperats paisatges, convençuda de trobar aigua enmig de la sorra del desert. (Miquel López Crespí)

La fotografia amb els joves milicians era damunt la taula.

El pare encara explicava la mort inesperada de Joana i Mercè quan davallaven del tramvia per anar a primera línia de foc.

Talment com si sentís la veu del pare a través d´una llarga distància. Com un eco del passat retornant novament. Just en aquells moments hi havia hagut un tall de l’electricitat i, en encendre el llum d’oli que fèiem servir en circumstàncies semblants, vaig veure de manera ben diferent la vella fotografia, la primera que hom trobava en obrir la desgastada carpeta dels records. Com si tot cobràs moviment i, els joves, els desapareguts en la guerra, sortissin de nou de casa seva per enfrontar-se a les avantguardes de Varela que pugnaven per encerclar Madrid. Com sentir ben a prop el soroll dels tallers i les fàbriques on treballaven fins fa uns moments. Deixar l’obra, l’oficina, la màquina de cosir en sentir les sirenes que udolen convidant el poble a la batalla. Riuades de gent que demana armes a la Porta del Sol, que davalla per Sants, que s’acaramulla davant les casernes per no deixar sortir els soldats.

Cerc el pare entre les ombres del passat. Em veig avançant pels passadissos de les cases enrunades, enmig del soroll sord de les explosions, provant de recuperar els gests, les paraules, els sentiments esvanits. Un home del present que retrocedeix en el temps i camina per les avingudes mudes i desertes de les nostres grans ciutats en flames. Sentir el gemec dels ferits, dels furients cans assenyats de l’enemic, rastrejant, amb odi tens i furiós, el rastre d’aquella joventut cridanera que anava a la recerca d´inesperats paisatges, convençuda de trobar aigua enmig de la sorra del desert.

Però avui és un dia agre i ventós dominat per la bestial inèrcia dels poderosos. En aquesta hora del matí no sé on aferrar-me per sortir de la trampa on m’han portat els cruels caçadors i les seves afamegades bèsties de caça. Tot plegat és com el malson en què he viscut submergit en la fondària d´aquests anys d´incertesa. Sent les velles cançons de la guerra, el pare que em crida des d´una infinita distància. Les escales enrunades porten a cases que ja no existeixen. Rere els portals no hi ha cambres amb vells cortinatges envellutats, jardins amb cossiols sota els emparrats, infants al costat del coll de la font. Per part ni banda al•lotells jugant amb cavallets de cartró i trens de joguina, pilotes de goma que ens porten els reis si hem fet bondat. Talment caminar al costat dels milers d’homes i dones sense nom, un exhaust exèrcit de captaires envaint les ciutats, les platges curulles de cadàvers. Una ombra fugissera enmig de la dissort. Arreu em surten a l’encontre les cruïlles del passat, les línies conegudes dels meus carrers avui sense gent que habiti tantes cases abandonades. Indecís, m’atur en un banc d´una plaça que ja no conec. Ben a prop, un tramvia desfet pel l´impacte de les bombes, el bressol abandonat d´un infant enmig de la voravia plena d’escombraries.

Tornen el pare, els oncles, els amics que desaparegueren per les clavegueres de les hores. Les rialles dels enamorats, la primera carícia, les promeses i juraments, l’esperança enfonsada davant la riallada eixorca dels mercenaris. Vet aquí la nit i tota la seva poderosa musculatura, a l’aguait del primer instant de defallença. Lent zumzejar de la inquietud, bellesa corprenedora de les campanades anunciant les vanes il•lusions dels homes. Arreu em surten al pas els desapareguts, les converses de les presons, el darrer gest, altiu, davant el mur d´execució. Què faig anant a la recerca de les grans fosses comunes que serven les despulles d´aquella generació apassionada? ¿On aquells que marxaren per les obscures galeries subterrànies de tanta ciutat en derrota, els que cercaven la blava immensitat de la mar, l’indret ocult on habitaven altes civilitzacions curulles de somnis? Captaires furients em disputen els records. Algú em fa la traveta, m´amenaça amb el ganivet. Una gitana esdentegada em demana almoina i, sorneguera, promet llegir-ne les línies de la mà. Tenc por. Em domina el pànic pensant que el pare pot morir en combat. I, els oncles? Perquè m´han abandonat i m´han deixat sol, jugant al pati de casa? Qui són aquests homes que se'n porten la gent del poble i els fermen les mans a l´espatlla, amb filferros que els obrin la carn? Hi ha exèrcits de mosques famolenques zumzejant, àvides, damunt els cadàvers, niant en la boca de les al•lotes que han estat violades. Totes tenen el cap destrossat pel tret que han rebut al clatell. Què signifiquen els símbols que hi ha escrits amb sang damunt la calç blanca de les cases? Quina bèstia ha emprat la baioneta per matar noies de quinze anys? Provaren de salvar els seus pares? S´interposaren entre els seus familiars els botxins? Algú em diu que continuï caminant, que ve més gent al meu darrere. Els meus fills demanant-ne pas, amb desig de remoure cel i terra per trobar resposta als interrogants? El temps ha passat tan ràpidament? És una altra generació la que vol esbrinar en les escletxes del passat, descobrir el niu de la serp, els culpables de la fosca que cau damunt les nostres ciutats?

Continuar talpejant en el buit, enmig de la nit que es fa cada volta més gran, inabastable. Provar d´imaginar on era el pare abans de pujar al tramvia amb Joana, Mercè, Alexandre, els companys de l’Ateneu Llibertari que han anat a lluitar contra els militars que s’han alçat contra la República. Cipriano Mera, just acabat d’alliberar de la presó, aconsegueix un parell de caixons de cartutxos de dinamita. El juliol del 36 no hi havia gaire armament a disposició dels sindicats i els partits d’esquerra. Tan sols el que ha aconseguit el poble al preu de la seva sang, assaltant les casernes. El govern del Front Popular vol pactar amb Mola. Oferiments de càrrecs ministerials, substanciosos augments de sou, privilegis que els colpistes rebutgen amb fermesa. Tothom, menys els republicans moderats, saben que la situació és a tot o res.

Ja no hi ha tornada enrere.

Les manetes del rellotge marquen definitivament l’hora dels xiscles i els plors, de la joia i de l’esperança, del dolor i del pànic, de les ferides i la mort.

Va ser molt més endavant, anys després d’haver sentit les històries de la guerra que em vaig adonar del significat exacte dels dies de juliol. ¿Per quins motius els homes deixaven les obres, la feina en l’obscur racó de la botiga o el magatzem i s’afegien a la riuada que circulava, palpitant, per les grans avingudes de les principals capitals de l’Estat, desbordant-ho tot al seu pas?

La fotografia dels joves anant al front en un tramvia grinyolaire! El tramvia que el pare i els companys i companyes agafaren prop de la Porta del Sol, sortint d´una reunió en el local central de la CNT. Joana i Mercè, les dues milicianes, els mostraven alguns dels llibres que portaven a la motxilla. Era moments abans de sentir el xiulo de les bales.

És la veu del pare, arribant-me des de la llunyania:

-La majoria dels joves que aquell matí marxaren al combat portaven els entrepans fets per les mares moments abans. Ningú no sabia encara el que era la guerra de veritat. A Madrid, a Conca, a València no havíem viscut els fets sagnants de la Revolució d’Astúries. La Guàrdia Civil havia vengut a escorcollar les cases dels dirigents sindicals més destacats i l’Ateneu Llibertari. Aquells que l’any 34 signaren comunicats a favor de la vaga general, foren detinguts. Però per part ni banda no hi hagué trets. Les noies, amb l’entrepà, portaven també alguns llibres, per si s’avorrien al front. Joana feia poc que havia comprat una edició barata de Resurrecció de Lev Tolstoi i Mercè un opuscle editat per Juan B. Bergúa que tenia per títol La salvación roja.

Quan caigueren a terra ferides de mort per aquelles bales inesperades, la motxilla on portaven els llibres es va obrir i caigué a terra. Mercè, abans de morir, just tengué temps per dir-me:

-Agafa els llibres, els compràrem l’altre dia i són completament nous.

Mercè morí en els meus braços, sense que hi poguéssim fer res. Jo mateix que li vaig tancar els ulls.

En ajupir-me per agafar la novel•la de Tolstoi, les obres dels pensadors socialistes, acomplint la seva darrera voluntat, vaig adonar-me’n que els llibres ja no eren nous. Eren tacats amb la seva sang.

Els llibres de Mercè, juntament amb uns poemaris de Lorca i algunes obres de Kropotkin i John Reed, m’acompanyaren sempre, els portava a la motxilla, al costat del quadern amb els meus dibuixos. Més endavant, quan el cop d´estat de Casado, viatjaren amb mi cap a València i Alacant, provant de fugir de la barbàrie que s’havia apoderat del que restava de la zona republicana.

Aleshores, com si parlàs per a ell tot sol, el pare continuava la narració, talment pensàs en veu alta. Només se sentia la seva veu suau, melangiosa i els espetecs de la llenya, cremant en la xemeneia.

-Quin sentit tenia portar durant tota la guerra els llibres a l’espatlla? A hores d’ara no en sabria explicar el significat. Algú podria pensar que era un absurd, amb l´abundor de llibres que hi havia en el front! Les biblioteques de l’exèrcit, les edicions populars de les editorials de la CNT-FAI o del PCE. Les cases estripades per les bombes, mostrant els budells, les habitacions desfetes, les portes caigudes, els llibres pel carrer, ens proporcionaven la possibilitat d’agafar el que volguéssim. Ja ningú no aniria mai més a cercar un volum als prestatges d´una biblioteca destruïda pels bombardeigs. En avançar enmig del caramull de runes dels pobles abandonats em demanava on havien fugit els habitants, quin fondal sinistre els havia engolit per sempre. Formaven part de la corrua de desplaçats que, amb la mirada perduda no se sap on, marxaven, amb els fills als braços, vers incertes direccions? Eren morts, a la fossa comuna dels cementiris que tampoc no se salvaven de la destrucció? Quantes vegades no vàrem aturar l’avanç rere els murs d´un cementiri de poble, encès el foc per coure el menjar al costat de les tombes, deixant els fusells recolzats vora àngels de marbre i creus de totes les mides i alçades!

La possibilitat de la lectura depenia dels sectors del front on et trobaves en cada moment. En els mesos que vaig romandre a Madrid, al costat de les Brigades Internacionals, vaig llegir molt poc. No hi havia temps material per a res, si no per disparar, sobreviure com podies, anar alguna tarda al cinema, si et donaven permís, tornar a la trinxera en sortir de l’espectacle, disposat novament a morir, de ser necessari, en defensa de la llibertat.

A Terol va ser diferent. Les setmanes anteriors a l’ofensiva que ens va permetre ocupar la ciutat, quan encara no feia fred, aquells vint graus sota zero que ens paralitzava mans i peus, gelant l’aigua dels pous, poguérem entretenir-nos rellegint algunes obres d’Alvarez del Vayo, Federico Urales, Vicente Blasco Ibáñez, Anselmo Lorenzo, Abad de Santillán... Mai no he tengut tant de temps per llegir com en la guerra!

La majoria de llibres que portava en la motxilla quedaren, en arribar al port d´Alacant, convertits en cendra. Fum i flames, mentre vèiem com s’apropaven, implacables, les unitats italianes i els destacaments de falangistes que encerclarien el moll. Munts de llibres arreu, les lectures d’aquells companys que, com tots nosaltres, pensaren que la lectura ens faria lliures, que ens ajudaria a obrir les portes tancades de la història. Homes i domes, desesperats, cremant la documentació que portaven, la prova que demostrava que havien donat els millors anys de la seva joventut lluitant contra el feixisme. Era la nostra vida el que esdevenia fum, volves evanescents que se’n portava la primerenca brisa del matí.

La gent que plorava en constatar de quina manera havien acabat les nostres esperances de joves treballadors. Molts s´arrabassaven les insígnies militars, els graus aconseguits amb la pròpia sang. De tant en tant hom podia sentir el tret d´algun oficial o comissari que, negant-se a llançar al foc les insígnies, preferia matar-se allà mateix. Tèrbola matinada amb tot de sinistres premonicions. Felip, un company de l´Ateneu, emportat per la desesperació, es llançà de dalt d´un fanal del port a terra. Morí a l´instant. Els crits de dolor de la seva companya es sentiren arreu, com els d´un animal ferit de mort. Què podíem fer per consolar-la? Un poc més tard ella es llançà a l´aigua i morí ofegada en uns moments. Les mares tapaven els ulls als infants, en una vana provatura perquè no veiessin la por i la misèria cavalcant, salvatge, per damunt les restes de tantes unitats vençudes. Com desviar la vista del que ens envoltava, talment un ferreny cercle de ferro roent? Mirava com cremaven llibres i insígnies. Qualsevol dels volums que perien, cadascun dels carnets de partits i sindicats que cremaven damunt les llambordes del port podria significar una condemna a mort, si els feixistes n’identificaven els propietaris.

Quan vaig veure que les flames consumien les restes de sang que encara conservaven les pàgines del llibre de Mercè, em vaig fer conscient de la magnitud de la desfeta. Ben a prop meu, altres companys se suïcidaven, tallant-se les venes del braç amb alguna fulla d´afaitar. En la distància, a les balconades dels edificis propers al port, grups de joves falangistes ja s´atrevien a posar-se la camisa blava i els veies, vigilants i a l´aguait, com a voltors assedegats de sang, esperant el moment de llançar-se contra nosaltres. La fumassa negra i espessa dels llibres i la documentació que cremava em va fer tossir. Tenia els ulls encegats. Per un moment vaig pensar si no valdria més morir en el moll, fer com els companys que es mataven al meu davant, i no tornar a obrir els ulls, desaparèixer, en la fondària de les aigües olioses del port.

Quin sentit podria tenir la vida a partir d’aquells instants, el que ens pogués restar d’existència damunt la terra?

De sobte vaig copsar que el món ja no era igual. Tot era diferent i ara ja sabia que mai no tornaria a sentir, dintre meu, l´alè esponerós de la il•lusió. Arribaven himnes en idiomes estrangers. Els italians cantaven Giovenezza a la porta del moll i preparaven les metralladores dirigides a nosaltres. Per un altaveu col•locat dalt un camió cridava una munió d´ordres comminatòries. Ens manaven llançar les armes i que no féssim cap signe de resistència a les tropes encarregades del nostre desarmament.

Al costat dels italians, grups de falangistes començaven a robar als republicans, exigint-los, pistola en mà, rellotges, plomes estilogràfiques, anells, sabates, les carteres... Les dones eren vexades sense miraments. Arrabassaven les polseres, els collars, les cadenetes. Va ser en aquells moments que vaig intuir el destí que ens esperava. Un oficial que no havia tengut temps de fer desaparèixer la seva graduació militar, o no havia volgut arrancar-la de la guerrera, va ser apallissat fins a la mort, davant la mirada còmplice dels soldats i oficials italians que feien com si res no ocorregués.

Reconec que no entenia la majoria d´històries que explicava el pare. A aquelles hores de la nit, em sentia dominat per la melangia que portava l’obscuritat. La fosca, les ombres bellugant-se dins de la cuina, el reflex del foc en el llum d’aram que contenia el ble i l´oli... Plovia damunt la teulada. Sentia el percudir del ruixat caient amb una força desconeguda. Sovint em deman per quins motius, en recordar les converses del pare, la narració dels fets de la guerra sempre va unida al soroll de la tempesta i al vent de tramuntana, xiulant pels carrers. Era l’hora de les bruixes, de les rondalles de la padrina, dels dimonis anant a lloure per les cambres de la casa.

Ara s’ha fet un silenci a la cuina. Ningú no parla. La mare i la padrina han deixat el que feien i miren la fotografia. Els oncles fumen en silenci, sense dir paraula. M’adon que la llum d’oli produeix efectes fantasmals en els quadres, en els mobles del menjador i converteix quasi en irreals cadascun dels nostres moviments. Mir la fotografia que hi ha damunt la taula i, mentre el pare continua parlant, veig que tot el que ha explicat cobra moviment, talment es tractàs d´alguna de les pel•lícules que anam a veure als cines de poble.

Sent el soroll grinyolaire del tramvia, les cançons de Joana i Mercè.

El pare, continua amb el relat:

-Mai no sabérem d´on vengueren els trets. Pareixia que se sentien lluny de nosaltres. I de sobte, Joana i Mercè ja eren a terra, sense pronunciar paraula, talment haguessin travelat en un esglaó del tramvia i de seguida es poguessin aixecar, rialleres novament.

La història del pare acabava just en aquest instant, quan l´atrotinat tramvia s’atura prop de l’Hospital Clínic i tothom davalla, com si anassin a veure un familiar malalt, ingressat a qualsevol de les plantes de l´edifici.

De la llarga postguerra que em va alletar, em resten aquests records, el nom, els gests d’uns homes i dones desconeguts que canten cançons mentre van a una mort ben segura. La padrina, feia un alè i exclamava:

-No sé com us en salvareu, el tres. Mai no havia patit tant, esperant sempre i en qualsevol moment que algú del comitè em comunicàs que un de vosaltres, o els tres, no ho volia pensar!, havia mort.

Els records del pare! En començar el combat contra la dictadura, jo era molt jovenet, un adolescent encara, hi havia molt poca gent, entre el grup de joves antifeixistes, que hagués tengut el privilegi de provenir d´una família de lluitadors, com la meva i de la qual sempre m´he enorgullit. En parlàvem en les reunions clandestines, quan teníem un moment d’esbarjo, després d’haver preparat la revista del mes o en tornar de fer pintades i repartir fulls volanders. No sé si sentir-me fill d´uns lluitadors republicans em donava més força, talment tenguessin un poderós motor en el cos i sentissis la presència d´un impuls que et donava forces per no defallir. Una eina per provar de superar les dificultats de totes, totes.

A mitjans dels 60 vivíem sota l’impacte de les resolucions del Concili Vaticà II i alguns sectors de l’església, penedits d’haver estat donant suport durant més de trenta anys a la dictadura, s’apropaven als grups de joves inquiets que sorgien, com a bolets, a tots els indrets de les Illes. Molts dels agosarats militants clandestins dels 70 i de la transició sorgeixen precisament d’aquests nuclis inicials d’escoltes i joves afiliats a les Joventuts Obreres Catòliques. Estava de moda parlar de les relacions entre cristians i marxistes. Per al sector de l’església catòlica més endarrerit i dogmàtic, el papa Joan XXIII donava excessiu suport, amb les encícliques i pastorals a la tasca de penetració de les doctrines representades pel socialisme i l’anarquisme.

Ni el pare ni els oncles mai no m´adoctrinaren en les seves idees ni record que diguessin, de forma dogmàtica i sectària, que ells tenien tota la raó en el que defensaven. La narració de les vivències de la guerra era vital, espontània. No tengueren cap pretensió de fer-me marxar pels difícils viaranys que ells havien seguit en la joventut. Determinats companys dels grups juvenils on vaig militar a mitjans dels 60, havien tengut algun familiar, represaliat pel franquisme. Uns per haver estat en nòmina d´un ajuntament republicà, altres per haver fet treballs administratius a departaments ministerials, cooperatives obreres o partits i sindicats esquerrans. Però, al començament de la meva militància organitzada no en vaig trobar cap que pogués dir-me, orgullós: també tenc familiars que han lluitat a Terol, a Belchite, a l’Ebre, fent costat als republicans.

Mai no vaig dir al pare el que havien significat per a mi els records de la guerra, les xerrades amb els oncles que jo sentia quan era un infant. És ara, quan ja no hi és al costat, quan em penet de no haver sabut mostrar-li els meus sentiments, agrair-li el que havia fet per mi. És aquest precís moment, quan ja veig declinar el dia rere les muntanyes i em dispòs a anar al seu encontre, enllà de les ciutats enderrocades pels bombardeigs que puc entendre que va ser la seva forma de ser, la tranquil•la dignitat dels vençuts, el que em va fer obrir els ulls a les esplendents portes de la coneixença.

Sa Pobla i Lluc - Poblers a Lluc (1963) - (un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

A partir de Caimari sentia com anava deixant al darrere algunes de les preocupacions que em dominaven l´esperit. La camiona començava l´ascens cap a Lluc, lentament. El motor, una vella relíquia del passat, tossia i em feia pensar que s´aturaria d´un moment a l´altre. Vaig fer una ullada al voltant. Érem pocs viatjant cap al santuari en aquell mes de novembre. Una parella de la Guàrdia Civil, la padrina i jo, una mare amb un al·lot d´uns dotze anys que --parlava fort i ens assabentàvem de tot el que deia-- s´anava a incorporar als famosos blauets, i una joveneta carregada amb un munt d´ensaïmades, possiblement per al bar de la plaça.

Exceptuant la mare que donava consells interminables al fill, ningú no parlava gaire. El conductor, amb un enorme mostatxo que em feia recordar les fotografies de l´emperador Guillem II d´Alemanya, provava de sintonitzar una vella ràdio que no funcionava bé. A vegades senties notícies de futbol, més endavant alguns bocins de cançons de Sarita Montiel i Pepe Blanco, però de seguida el so s´esvania i només t´arribava un renouer eixordador. Veia com el xofer feia esforços per no pronunciar paraules gruixudes. Veus esquerdades sortien del vell giny. Al cap d´una estona, una cançó àrab; melodies que et feien pensar en palmeres i oasis enmig del desert, en camells transportant exòtiques mercaderies a través de rutes misterioses. Especialitzat a captar emissores llunyanes, de seguida vaig reconèixer la veu dels locutors algerians. Només ho vaig poder sentir uns instants: amb una frase irreproduïble, el conductor optà per apagar l´aparell.

Una calma inesperada envaí el vehicle.

Només senties el soroll del motor, talment una persona que tengués dificultats a respirar i li costàs caminar. Com un vell del meu poble avançant, geperut, ajupit pel pes dels anys i tossint per l´abundor de picadura a la gargamella i els pulmons.

Vaig pensar que aniria molt bé que la tranquil·litat duràs tot el viatge. La padrina Martina resava el rosari en silenci. Vaig veure que feia un alè en copsar la calma del moment. Tampoc li agradava sentir la veu histeritzada de la mare amb tantes interminables recomanacions: “Has de fer bondat i creure els frares. Procura obeir tot el que t´ordenin. Recorda que seràs al lloc més sagrat de Mallorca i has de ser digne de l'indret que t´acull. Menja com els altres, sense deixar res en el plat. Renta´t i pensa a netejar-te les dents. Quan t´aixequis el matí, el primer que has de fer, després de resar les teves oracions, és netejar-te les dents; t´he posat quatre tubs de Profidén. Per la resta, el que necessites ho demanes als frares. Hem quedat que et proveiran de tot el que hagis d´emprar...”.

I així minut rere minut.

Procurava distreure´m mirant per les finestres de la camiona. Sortint de Caimari havia començat a caure una fina pluja intermitent que anava en augment fins a convertir-se en un autèntic ruixat. Era difícil divisar les muntanyes que ens envoltaven, poderoses, alçant-se com un crit vers el cel. Hi havia moments en què no podia albirar el firmament grisenc que descarregava la pluja amb tota la seva força. L´eco dels congosts feia ressonar els trons i repetia l´amenaçador missatge dels núvols un parell de vegades. Els guàrdies civils miraven el rellotge. Possiblement anaven a substituir els que estaven de guàrdia a la petita caserna del monestir. Uniforme verd, dos grans mosquetons enmig de les cames, com si fos el tresor més preuat. La pistola al cinturó. De petit havia vist com la Guàrdia Civil se´n portava a la caserna un lladre del meu poble. Havia gosat entrar a una casa del nostre carrer pensant que no hi havia ningú. Descobert, provà de fugir per les teulades, però els veïns el detingueren al cap de pocs instants. Quan arribà la parella de guàrdies ja el tenien fermat i a disposició de l´autoritat. Tota l´al·lotea del carrer acompanyà la processó fins a la caserna. El portaven enmig, emmanillat. El jove avançava amb el cap baix, sense mirar ni a dreta ni esquerra. Érem petits, però ja intuíem que aquell jove restaria marcat per sempre. Què li farien a la caserna de prop de l´estació? Estàvem convençuts que l´apallissarien, el torturarien fins a fer-li confessar el que volguessin.

Aquell jove desaparegué com per art de màgia de la nostra vida. No sé si el condemnaren a molts d´anys de presó. El cert és que mai més tornà al poble, i els pobres pares, d´ençà aquella feta, mai sortiren a celebrar cap festa. Condemnats a la solitud, tan sols els podies veure a missa, a un racó, separats per unes passes de la gent. Quasi ningú els anava a veure ni els saludava pels carrers.

Tanmateix, la camiona no podia augmentar de velocitat. El xofer va disminuir la marxa. Agafava els revolts en primera, canviant a segona i tercera quan es trobava més segur. Veia com els vidres s´entelaven de la respiració dels passatgers. Amb el mocador netejava el vidre de la meva finestra per a poder guaitar del paisatge intuït en la distància.

Arreu del que abarcava la meva mirada, a través de la pluja, distingia l´infinit exèrcit d´oliverars muntanyencs, les marjades de pedra seca, la força del vent agitant les branques dels arbres. Tot plegat em feia l´efecte d´anar avançant cap a un altre món. No res a veure amb el sol del matí, quan el tren, a l´estació de sa Pobla, ens esperava expulsant el vapor, movent les rodes de ferro talment fos un monstre prehistòric, un dragó de ferro infernal, esbufetegant fum per la boca i els ulls.

Canviava el paisatge. La planura del meu poble i de Muro havien quedat enrere. Tan sols feia unes hores encara viatjava entremig d´horts i molins. Ara em trobava enmig de les muntanyes. La feina dels pagesos d´aquestes contrades, ben diferent de la del pla, també denotava la lluita d´uns pobles per la supervivència. Les marjades representaven un esforç igual o superior que la construcció dels molins. Aquí era la pedra tallada segle rere segle el que permetia el conreu de les oliveres i d´alguna petita anyada de blat o faves. Com havien pogut aconseguir donar vida a la pedra esquerpa de la muntanya?

La fam creant vergers enmig d´un indret on, abans de l´esforç dels homes, fins i tot a l´herba li era difícil subsistir. Mirava les pedres tallades a mà. Quanta suor i llàgrimes per aconseguir la bellesa perfecta de les marjades, que fructificàs l´oliva, productora del millor oli de l´illa, peça bàsica per a l´exportació. El professor Antoni Serra, a l´institut de sa Pobla, ens parlava del treball esclau a les possessions, del fred de les al·lotes recollidores d´olives que compareixien per aquestes contrades des de tots els pobles de Mallorca. A la majoria els pagaven amb espècie. Uns saquets d´olives era tot el que guanyaven després de deixar-hi la pell de les mans. La meva padrina em contava com aquelles al·lotes encalentien pedres al foc i les posaven dins els davantals per a poder tenir un poc d´escalfor mentre recollien el fruit de les oliveres. Quan notaven els dits congelats agafaven uns moments les pedres de la butxaca i provaven d´encalentir-se. Algunes, mal alimentades, no podien acabar la temporada. Queien malaltes per un esforç superior a les seves forces i les tornaven a casa seva.

Què podia fer un pagès en aquell temps? O doblegar l´espinada davant la situació establerta o marxar a fer feina a França i Amèrica. Cap altra alternativa. Els missatges, a la possessió, dormien amb els animals, a les païses. Els donaven sopes amb col, un bocinet de botifarró o sobrassada els diumenges i festes principals. Per això mateix la fugida cap a altres indrets. Marxar a l´Argentina, Cuba, l´Uruguai, amb l´esperança de guanyar uns diners, fugir de la fam d´una Mallorca sotmesa sempre al poder omnímode de cacics i sacerdots.

Davant els meus ulls, fugissera, alguna cabana de roter. Pensava en el significat de la paraula roter. Provenia de roturar? Ho hauria de mirar. Ho volia saber amb precisió. El cert era que molta de la riquesa que ara veia desfilar davant els meus ulls havia costat sang a generacions de jornalers sense terra. Ho havia sentit parlar sovint a casa dels padrins, mentre dinàvem. No feia gaire, els senyors oferien a un pagès pobre un bocí de terra plena de pedres per feinejar-hi i deixar-la en condicions de sembrar una anyada. Si l´amo de la possessió era bon home li prometia que, durant un parell d´anys, mitja anyada seria per al roter. Després, evidentment, la terra tornava al propietari.

El roter s´instal·lava en el seu racó de la muntanya i bastia una d´aquestes petites cabanes de pedra en sec on s´estava mesos i mesos netejant amb un picassó les roques de la finca. De què vivia mentre la terra era improductiva? Un poc de pa dur i formatge que li portava la dona quan n´hi havia. Quatre gorrions caçats amb xarxes. Possiblement algun eriçó que, netejat de punxes, esdevenia una menja exquisida. Sempre existia la possibilitat que un pastor s´apiadàs de la seva misèria i li oferís algun bocí de camaiot i sobrassada.

Els padrins recordaven el cas del propietari de les cases de Son Puigverd. Un cacic que va deixar bona anomenada per la zona de Deià. Cada parell de dies enviava les criades amb una senalleta plena de figues, alguns ous, un dels conills que havia caçat i no sabia què fer-ne. També donava llençols vells als jornalers que feinejaven a les seves propietats. Els homes, en arribar la nit, feien un nus al llençol i el convertien en una caputxa. Així es podien tapar el cos i dormir entre la palla, única manta que els protegia del fred.

Però eren casos excepcionals.

Normalment no hi havia misericòrdia amb els treballadors i treballadores de les possessions. Ni que haguessin estat les mares de llet, la dida que surà el senyor quan era un infant!

De seguida que aquella persona emmalaltia o tornava vella, era llançada a les tenebres exteriors, al carrer, sense que hagués servit de res el que havia fet durant tota una vida d´esclavatge...

No havia plor que servís.

Eren uns costums venguts del fons dels segles, i així continuaven amb la benedicció de l´església que, evidentment, mai va denunciar aquests fets.

De la novel·la de Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)

3 vídeos - Josep Massot i Muntaner encerta a les totes quan situa a la perfecció l’estreta aliança d’Alfonso Zayas, que era cap de Falange; Francesc Barrado, cap de la policia i responsable de molts d’assassinats d’esquerrans; el coronell Tamarit, jutge instructor del procés contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques; i de tots dos amb els germans Villalonga. Cada u ocupava el lloc que la guerra determinava: uns al capdavant dels falangistes, altres dirigint la policia i els escamots d’execució; els militars ordint falsos procesos; els escriptors, cas dels germans Villalonga, emprant la ploma per a donar suport als altres. Aquesta era la situació en els moments inicials de la guerra a Palma i que podem trobar molt ben detallada en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). (Miquel López Crespí)

Llorenç Villalonga i la novel·la Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor)

Per Miquel López Crespí, escriptor

Llorenç Villalonga és un autèntic personatge de novel·la. Per això he escrit Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. I just ara mateix he començat la redacció de la tercera sobre l’autor de Bearn. Vull fer una trilogia d’aquella època tenebrosa però summament interessant dels primers mesos de la guerra civil a Mallorca. Villalonga, tothom que conegui una mica la seva biografia ho sap, és un aferrissat espanyolista dels anys vint i trenta que es troba immers en la guerra i fa costat als que afusellen l’esquerra i liquiden tot l’aconseguit tan dificultosament pels intel·lectuals catalanistes de les Illes en moltes dècades. En plena matança de republicans, Villalonga escriu un article que publica en El Día (7-VIII-1936) on especifica una vegada més la seva posició envers la cultura catalana. Diu l’autor de Bearn: “Nos cabe el orgullo, a mi hermano Miguel y a mí, de haber representado siempre la resistencia anticatalanista en Mallorca”. Més documentació sobre l’atac frontal dels germans Villalonga contra la cultura catalana es pot trobar en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1978) i especialment en el capítol “L’afer dels ‘Manifest dels catalans’” (pàgs. 92-108) i també en el capítol “El ‘Manifest’ i la repressió cultural” (pàgs. 108-117). Anticatalanisme i antiesquerranisme que podem trobar a tots els articles que va publicar sota el títol de Centro (Gráficas Mallorca, Palma 1934). Com hem dit més amunt, el personatge Villalonga, els fets que va viure el nostre autor, l’època de la República i la guerra civil donaven material no solament per a escriure una novel·la, sinó diverses, com finalment s’ha esdevengut. Els anys vint i trenta a Mallorca són massa exuberants –culturalment i políticament-, i el repte de provar de copsar l’ànima d’un intel·lectual reaccionari tan “atractiu”, literàriament parlant, que tot plegat em seduí profundament i m’animà a començar la feina.

Com pot imaginar el lector d’aquest article, Villalonga no m’era un desconegut. Les lectures, a mitjans dels anys seixanta, d’obres com Mort de dama, La novel·la de Palmira, Bearn, Les fures, Desbarats, L’àngel rebel, La dama de l’harem, El llumí i altres narracions, Desenllaç a Montleó i moltes altres foren bàsiques per a copsar la importància d’un narrador de vena, d’un autèntic escriptor malgrat totes les seves contradiccions amb el català. L’anticatalanisme de la seva trajectòria, el combat dels anys trenta contra els intel·lectuals de l’Escola Mallorquina i els col·laboradors de La Nostra Terra, molt especialment amb Miquel Ferrà, el feien un personatge no gaire simpàtic. No oblidem que, com explica Josep Massot i Muntaner en Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950), la feina conjunta entre el cap de la policia franquista encarregat de la matança d’esquerrans, el totpoderós Barrado, i el coronell Tamarit, instructor de la vergonyosa farsa judicial que portaria al mur de les execucions al batle de Palma, Emili Darder, i el paper dels germans Villalonga, és essencial en la liquidació de la cultura catalana en la vida pública a Mallorca. En referència al silenciament dels signants de la “Resposta” al missatge dels intel·lectuals catalans del Principat, Josep Massot i Muntaner ha escrit: “... l’afer del ‘Manifest’ és una peça important dins el procés implacable de desmantellament de la cultura autòctona a partir del mes de juliol de 1936”.

En la revista El Mirall (núm. 61, pàgs. 19-24) podem trobar una bona aproximació al que va ser el regnat del terror feixista a Mallorca. L'article "La repressió franquista a Palma", signat per Francesc Tur Balaguer, R. Carbonell, M.L. Lax i M. Ocio Villar, és ben representatiu al respecte. "Pel que fa a la base social dels represaliats, era molt homogènia: la classe treballadora, la base social de l'esquerra i al seu costat alguns membres de professions liberals i petita burgesia progressista. Hi hagué també algun cas d'empresonament de 'rics d'esquerres' als quals s'incautaven els béns. Es calcula que el nombre de morts provocats per la repressió al llarg de la guerra oscil.là entre 2.000 i 2.500 persones.

'Les zones de Palma més afectades foren les barriades obreres encara que la repressió s'estengué pràcticament a tots els barris de la ciutat. Els escamots feixistes actuaren a Son Rapinya, Son Serra, la Vileta i al bosc de Bellver, a més del mateix Castell".

A Mallorca, els intel.lectuals d'esquerra foren cruelment assassinats pel feixisme i la dreta tradicional. Un dels treballs més importants que s'ha fet a Mallorca damunt la repressió ha estat el suplement del diari Baleares, Memòria Civil, que va coordinar i dirigir l'escriptor Llorenç Capellà de gener fins a desembre de 1986. Igualment bàsica per a copsar en tota la seva brutalitat la fondària de la repressió feixista és la consulta del Diccionari Vermell del mateix autor. Record ara mateix el llibre de Bernanos, Els grans cementiris sota la lluna, que tanta influència tengué en el meu particular descobriment de la brutalitat de la dreta mallorquina, o el més recent de l'amic Jean Schalekamp, D'una illa hom no en pot sortit.

Josep Massot i Muntaner, a la seva obra Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears escriu també entorn de la repressió damunt els intel.lectuals d'esquerra (Biblioteca Serra d'Or; pàgs. 218-220): "Entre els milers de morts que, poc més o menys, produí l'onada de follia que planava sobre l'illa -d'una manera 'il.legal', a la cuneta de les carreteres o a les tàpies dels cementiris, o d'una manera pretesament 'legal', a conseqüència de sentències de consells de guerra injustos i cantats per endavant-, no hi mancaren escriptors i persones relacionades d'una manera o altra amb el món cultural. Potser la xifra més elevada correspon als periodistes, amb noms com el d'Ateu (Mateu) Martí, comunista, director de les revistes Nuestra Palabra i Sotana roja, cruelment assassinat els primers dies de la guerra; Guy de Traversay, corresponsal del diari parisenc L'intransigeant, afusellat pels militars poc temps després d'haver estat fet presoner a Portocristo, a conseqüència de la carta de recomanació que Jaume Miratvilles, comissari de Propaganda de la Generalitat, li havia fet per al capità Bayo; Pere Reus i Bordoy, jutge de Felanitx, director del setmanari El Felanitxer, executat després d'ésser sotmès a consell de guerra, per 'adhesió a la rebel.lió', el 4 de març de 1938; Gabriel Buades, sabater inquer anarquista, col.laborador -sempre en castellà- de Cultura Obrera i de la Revista Blanca, empresonat el juliol de 1936 i executat el 22 de juliol de 1938; Joan Montserrat i Parets, sabater de Llucmajor, militant destacat del PSOE i brillant col.laborador de l'òrgan socialista El Obrero Balear; Aurora Picornell, abrandada líder comunista de Palma, anomenada la Pasionaria mallorquina, inculta però molt intel.ligent, col.laboradora de Nostra Paraula, afusellada 'il.legalment', com Montserrat i Parets, mentre estava tancada a la presó de dones de Can Sales, el 5 de gener de 1937; Joan Mas i Verd, batle de Montuïri, militant d'Esquerra Republicana Balear, col.laborador de Tribuna Libre, Ciudadanía i El Republicano, afusellat al cementiri de Palma el 3 de setembre de 1936: Simó Fullana, membre influent del PSOE i col.laborador del diari de Palma El Día, segons Mallorca Nova; Miquel Duran i Rosselló, ex-estudiant jesuïta, director del setmanari republicà de Manacor Nosotros, mort el 4 de setembre de 1936, nebot de l'aleshores batle de Manacor Antoni Amer i Llodrà, àlies 'Garanya', assassinat el 29 de desembre de 1936, el qual també havia publicat alguns articles a la premsa...

'Estaven relacionats igualment amb el periodisme els dos afusellats més coneguts de Mallorca, Emili Darder, batle de Palma i puntal de l'Associació per la Cultura de Mallorca, i Alexandre Jaume, ex-diputat a Corts socialista que parlava i escrivia en castellà però que defensà ardidament la catalanitat de l'illa. Havia fet i publicat alguna conferència escadussera un altre dels companys d'afusellament de Darder i de Jaume, Antoni M. Ques i Ventayol, del Consell Executiu d'Esquerra Republicana Balear i president de l'agrupació mallorquina del Rotary Club".

Com escriu Bartomeu Mulet a "Repressió franquista (assassinats i depuracions) contra el magisteri a Mallorca (1936-1939)" (revista Lluc, núm. 784, pàg. 26): "España una, grande y libre, havia d'esser el mòbil ideològic per a justificar el totalitarisme en tots els àmbits de la vida col.lectiva. España havia d'esser imperial i triomfadora. El catalanisme s'havia de desmembrar, i més si sonava a esquerranós, d'una manera arbitrària. Maçons, republicans, anarquistes, comunistes i socialistes també eren carn de canó. En Francesc Barrado en fou el responsable fins l'abril del 37, com a comissari de la policia política, d'aquesta repressió, perquè tot era rojo i separatista".

Josep Massot i Muntaner encerta a les totes quan situa a la perfecció l’estreta aliança d’Alfonso Zayas, que era cap de Falange; Francesc Barrado, cap de la policia i responsable de molts d’assassinats d’esquerrans; el coronell Tamarit, jutge instructor del procés contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques; i de tots dos amb els germans Villalonga. Cada u ocupava el lloc que la guerra determinava: uns al capdavant dels falangistes, altres dirigint la policia i els escamots d’execució; els militars ordint falsos procesos; els escriptors, cas dels germans Villalonga, emprant la ploma per a donar suport als altres. Aquesta era la situació en els moments inicials de la guerra a Palma i que podem trobar molt ben detallada en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). Qui vulgui negar aquests fets tan ben documentats està en el seu dret, però les seves opinions tendran poc valor davant la realitat del que s’esdevengué en aquells mesos terribles.

Aquest era el món de Llorenç Villalonga en aquell estiu de 1936, l’univers que he provat de fer tornar de les ombres del passat a les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (VIII) - Les Germanies - (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)

Un calfred em puja encara per l’espinada en recordar els crims i injustícies dels agermanats contra els nobles i alts estaments del regne. L’absurd rebuig de pagar els imposts que per llei estaven obligats a retre a la noblesa i al rei fou la causa del terrible terratrèmol que sacsejà Mallorca. Insana pretensió d’igualtat; injustícia a l’hora de voler carregar el pagament als més rics. Amb excusa de fam i misèria, munió de predicadors exaltats anaven en completa llibertat, amb suport de grups armats, per viles i llogarets predicant que havia arribat l’hora que tots els mallorquins pagarien igual i no hi hauria mai més càrregues especials damunt els pagesos i menestrals.

Avui hem anat en processó a inaugurar el marbre que commemorarà la desfeta dels agermanats a Son Fornari. He fet transportar el recordatori, obra del mestre Josep Binimelis, l’autor de moltes de les magnífiques escultures amb creus i àngels del nostre cementiri, en un carro curull de rams de flors i murta. La participació ha estat grandiosa, amb presència de les autoritats i banda de música municipal que ha interpretat l’himne d’Espanya i algunes composicions típicament mallorquines. Més de dues-centes persones ens han acompanyat fins a la finca on havíem de dir dues paraules i col·locar la placa a la caseta de camp del propietari de Son Fornari. Cal dir que el temps, com si el Senyor ens volgués ajudar, ens ha acompanyat, i malgrat que encara no ha arribat la tardor, uns núvols lleugers i una suau brisa marina provinent de la badia d’Alcúdia ens han fet la caminada agradable.

Els pagesos que feinejaven als horts s’aturaven un moment en veure la processó, es llevaven el capell i se senyaven en senyal de respecte. Possiblement la majoria dels albopassins que ens veien passar amb el carro endomassat i la peça de marbre no sabien que a les terres que conreaven amb tant d’amor i sacrificis hi havia hagut una de les batalles més importants de Mallorca en defensa de la llei i l’ordre. Una època de pertorbacions socials encapçalades per les incitacions criminals d’homes sense principis ni escrúpols: els endimoniats agermanats Joan Crespí, Joanot Colom, Guillem Colom i Pau Casesnoves, entre molts d’altres malfactors. Els camperols són homes i dones de provada fe cristiana, però analfabets; mai han obert un llibre d’història, cap mestre els ha explicat l’autèntica història de la terra que trepitgen.

Un calfred em puja encara per l’espinada en recordar els crims i injustícies dels agermanats contra els nobles i alts estaments del regne. L’absurd rebuig de pagar els imposts que per llei estaven obligats a retre a la noblesa i al rei fou la causa del terrible terratrèmol que sacsejà Mallorca. Insana pretensió d’igualtat; injustícia a l’hora de voler carregar el pagament als més rics. Amb excusa de fam i misèria, munió de predicadors exaltats anaven en completa llibertat, amb suport de grups armats, per viles i llogarets predicant que havia arribat l’hora que tots els mallorquins pagarien igual i no hi hauria mai més càrregues especials damunt els pagesos i menestrals.

És fàcil imaginar la fúria i els avalots d’una tropa sense fre. El terror de les persones benestants, la commoció que representà tot plegat. Qui pogué abandonà Mallorca en barcasses de pescadors i navilis de comerciants. D’altres s’amagaren a les muntanyes. El més privilegiats pogueren arribar fins a Alcúdia, sempre fidel a l’emperador i al virrei Miquel de Gurrea. Sota les protectores murades de la ciutat es pogué resistir l’endemesa agermanada que l’any 1521 envoltà la vila amb més de sis mil homes, canons i ginys de guerra i destrucció.

Endebades totes les provatures dels desalmats per obrir una escletxa a les defenses de la població assetjada. Amb foc d’arcabussos i ballestes els defensors de la ciutat no deixaren entrar els agermanats. Qualsevol revoltat que es trobàs a la distància on arribaven les fletxes i els trets, queia irremeiablement mort. Les fosses protectores s’omplien de cadàvers dia i nit. Les aus rapinyaires feien l’àpat amb les despulles d’aquells que volgueren violentar la divina voluntat. Per evitar la pesta i altres malalties que poguessin propagar els cadàvers en descomposició, de nit sortien del recer segur d’Alcúdia valents que acaramullaven els morts agermanats i els calaven foc amb molta rama de pi ben sec i quitrà. Conten les cròniques que, en la fosca, les flames il·luminaven la nit i la pudor de carn cremada envaïa tot l’espai a l’abast d’encerclats i atacants. Alhora que el cel s’enrogia creant imatges fantàstiques en els núvols, dibuixant espectres a les murades, els nostres feien sonar tambors per fer ben patent la voluntat de resistència fins a la mort dels refugiats i defensors de l'heroica ciutat.

Inútils els encesos sermons d’alguns frares renegats animant la tropa en els successius assalts a les fortificacions. Homes i dones, rics i pobres, els refugiats a Alcúdia feien inútils tots els esforços dels sediciosos malgrat el valor demostrat per la xurma. Amb oli bullint eren rebutjats els que s’atrevien a pujar amb escales. Els infants dels nobles, en+estreta germanor amb els més pobres de la vila, s’encarregaven de portar-hi noves olles d’oli purificador. Les dones no donaven abastament a tenir cura dels ferits, proveir els defensors dels murs dels queviures necessaris. Aquelles valentes defensores, seguint l’exemple de les pageses que s’havien enfrontat, armes a la mà, contra els pirates turcs, eren al costat dels homes emprant llances i espases talment els soldats de l’emperador.

Tothom era conscient del perill que corrien si queien en mans de la turba. La lluita era a vida o mort.

Les masses, enceses pels discursos dels igualitaris, per la consigna “Pac qui deu”, només desitjaven sang.

Llegint les memòries de Magí Casesnoves, notari general del virrei Miquel de Gurrea, que estava refugiat a Alcúdia, podem copsar l’estat d’ànim d’aquella valenta gernació que resistia amb totes les seves forces la diabòlica endemesa. Estudiant aquestes pàgines escrites en temps del setge, enmig del desgavell terrorífic de les canonades, dels crits dels ferits, amb cases cremant i repic de campanes cridant al combat, ens podem adonar a la perfecció de com va ser d’heroica la nostra ciutat. Els assaltants, en veure com eren rebutjats els seus atacs, optaren per provar de batre el valor dels vilatans mitjançant la fam i la crueltat. Cap carro ni vaixell podia arribar a la vila. Els agermanats esperaven ansiosos que la necessitat forçàs la rendició. Estaven disposats a prometre qualsevol cosa perquè s’obrissin les portes. Traïdors com eren, era ben segur que no complirien cap dels punts acordats i, com es va esdevenir en altres indrets, una vegada penetrats a la vila. Pass arien a degolla la població. Per això mateix els refugiats mai no caigueren en la trampa i continuaren resistint sense la més mínima defallença.

Va ser llavors quan els caps de la Germania augmentaren el terror. Enviaren destacaments a les possessions i propietats dels nobles que hi romanien. Portaren davant les murades familiars, fills, dones, mares... No hi hagué pietat. Talment fossin els sarrains que sovint desembarcaven a les nostres costes, sense misericòrdia, davant les murades degollaven els pobres ostatges. Els assetjats s’havien juramentat a no rendir mai la fortalesa per res del món. Ploraven en silenci, serrant les dents, estrenyent encara més fort les armes, en veure la matança d’innocents.

Ningú mai no es va rendir malgrat veure la mare o els fills, el germà, morts cruelment a dues passes d’on eren.

Foren dies de sang regant els entreforcs dels camins.

Arreu patíbuls alçats.

Fins i tot eren penjats els criats dels nobles que havien quedat fora de la protecció de les murades. Botxins borratxos, a cara descoberta, alçant crists i banderes, feien jutipiris als valents resistents d’Alcúdia. Indiferents a les nombroses baixes que patien per la resistència dels defensors, continuaven pugnant per entrar a la població.

El notari Gabriel Gual de Son Forteza, que s’havia refugiat amb els familiars a la vila màrtir, explica al seu dietari els fets espaventosos de què va ser testimoni. A la pàgina trenta-dos del manuscrit que he pogut consultar als arxius d’Alcúdia narra la follia agermanada, la insistència a escalar les altes murades, els esforços enderrocar les diverses portes d’entrada a la vila. Pàgines que ens recorden l’Apocalipsi de sant Joan, les imatges de l’infern pintades pels artistes que decoren capelles i esglésies.

Com no recordar la incertesa d’aquells anys? Quin futur pot tenir un poble que no recorda el seu passat?

Han passat segles d’ençà la demoníaca endemesa, però encara avui moltes de les famílies perseguides per la salvatge revolta recorden prou bé la repressió patida sota el comandament dels malvats instigadors de la Germania. Destacaments a cavall, armats de llances i arcabussos, violentaven les propietats robant el que volien i destruint el que no podien emprar. S’alliberaven esclaus que tenien legítim propietari, es feien malbé les anyades. Tot el que no podia servir al manteniment de les tropes revoltades era cremat enmig de les eres. Grans foguerons amb llibres, mobles de qualitat, retrats de nobilíssims senyors i senyores, ducs, contes i marquesos perien fruit de les flames. Assalts brutals als casalots amb expropiació forçosa del blat, el vi, la roba de qualitat. Joiers en complicitat amb els agermanats anaven directament als canteranos a cercar les joies, que s’enviaven de seguida als capitosts. Diuen que Joanot Colom i Joan Crespí eren els que triaven els millors ornaments de plata i or que, sense cap mena de vergonya, repartien entre les seves famílies. S’enviaren saquets del preciat tresor als revoltats de València per a les revoltes d’aquell regne. Comparegueren per la llotja jueus d’Amsterdam, Gènova, Venècia i París per a comprar a baix preu alguns d’aquells collars, polseres, anells, botonades d’or. S’establí a la Llotja un mercat de mobles i teles precioses robades de casals i possessions. Palma esdevenia un centre important de pirateria. Enviats de les corts europees que de boqueta deien estar contra els agermanats enviaven emperò emissaris secrets, i nombrosos vaixells carregats de riqueses partien cap els palaus de les corts d’aquests cristians que s’aprofitaven del temps convuls en què vivia Mallorca.

Es desfermà la ira dels pobres contra els rics; l’enveja a qui tenia objectes de valor, bones terres, ramats d’ovelles, vaques i porcs s’accentuà fins a convertir-se en normal l’assalt només per a destruir. Els centenars d’ovelles que els Zaforteza tenien a Escorca foren mortes amb llances només per plaer d’arruïnar uns senyors de tanta anomenada. En d’altres possessions feien passar estols de cavalls damunt les plantacions de vinyes. Els cellers amb les collites de vi eren envaïts per la turba i després d’emborratxar-se obrien a destralades les bótes i feien córrer el vi pel terra. Els arbres fruiters eren arrencats de rel, anyades de blat i civada eren segades només per gust, sense pensar treure’n cap profit, només pel plaer de veure el patiment dels senyors.

Algunes de les criades de les possessions eren les més fermes defensores de la barbàrie. Mostraven als revoltats els amagatalls on es guardaven les joies. Obrien caixes i canteranos per mostrar la riquesa dels propietaris que, boges, deien que s’havia acumulat amb la seva suor i llàgrimes. Hi hagué nombrosos casos de judicis amb tribunals de borratxos i malànimes. Treien els pobres senyors a colzades, amb tot de crits i insults. Sense respecte per l’edat, sense consideració per si estaven malalts, els portaven a l’era i de manera forassenyada començaven a explicar imaginaris patiments. Es recordava les hores de treball de sol a sol, el magre menjar, les fuetades dels capatassos, la manca de dies de descans... Quan arribava la nit, encenien torxes per a continuar amb aquell espectacle lluciferí. Sense descans, hora rere hora, desfilaven els porquerets i la cuinera, el pastor de les ovelles, l’amo d’escapçar els arbres, l’encarregat de collir la mel de les abelles, els llauradors. Capteniment inexplicable d’aquells que ahir besaven la mà dels senyors, agraint tenir un sostre sota el cap, menjar cada dia, uns cèntims a final d’any, i ara expressaven queixes i patiments de què mai s’havien atrevit a parlar. L’estol de facinerosos presidia els actes, satisfet, bevent sense aturar les ampolles de vi bo servades als cellers.

Hom pot imaginar el patiment de les nobles persones sotmeses a semblant tortura. Hi hagué marquesos d’edat avançada, els Montaner en són un exemple, que, per tenir els fills joves refugiats a Alcúdia, patiren molt més que d’altres senyors. Es diu que quan, cansats per les hores de romandre drets enmig de l’era, queien al terra sense coneixement, les criades els llançaven poals d’aigua freda. Algunes es compixaren damunt seu rient i ballant talment fúries desfermades.

Sempre m’he demanat com és possible que la dolentia dels homes no tengui remei. De què serviren els patiments de nostre Senyor Jesucrist sí quinze segles després de la seva mort constates que el sacrifici ha estat inútil i el mal campa arreu més potent que mai? I les predicacions constants de l’Església Catòlica abans de la revolta... serviren per res? El poder omnímode de Satanàs és més fort i poderós que mai.

Cal no defallir mai en $l’aferrissat combat$ +el combat aferrissat+ contra la influència diabòlica entre els vilatans. Qui sap $que$ +què+ seria del món sense la mà protectora del catolicisme que, sense descans, pugna per mantenir l’esperança de la Humanitat en un futur més cristià, més apropiat a les ensenyances dels Evangelis.

M’atur un moment a cada hort i salut un a un aquests homes que creen amb l'esforç quotidià la riquesa del nostre poble. No em sap greu embrutar-me la mà de terra. Tot plegat em recorda els anys feliços de la meva infantesa manacorina quan, lliure com un ocell, sense cap mena de responsabilitat, em perdia pel mig de les altes torres del blat de les índies que s’alçaven, infinites, per damunt el meu cap. Aleshores l’aigua dels solcs per regar les plantes em semblava un riu. Els ametlers, albercoquers i figueres, un bosc, una selva grandiosa on podia jugar fins que queia cansat i satisfet damunt els feixos de blat tot just segats. Arreu, cançons de batre i flastomies del pagès que porta des de la sortida del sol ajupit sobre la terra. Xipollejar en el fang, sense por de les renyades que inexorablement em faria la mare. Tots els pagesos sabien de qui era fill! No tenia gens de por. Més d’una vegada els pares em cercaven, preocupats, pels horts, cercant notícies d’on havia anat. Invariadament, un pagès o una pagesa m’agafaven de la mà i em tornaven a l’indret on m’estiraven de les orelles, enfadats per no saber per què ho havia fet. Com explicar-los que em sentia lliure com un ocell avançant, sense rumb, per la terra xopa o, a l’estiu, per damunt el matoll del blat just acabat de segar? Una recerca primitiva i inconscient del poder de Déu? Aleshores ja considerava la natura, l’aigua, la terra, el cel, com a expressió claríssima del poder diví. Qui, sinó, podria haver creat tanta bellesa? Les serralades imponents que s’estenien enllà on alçàs la mirada, l’amplària infinita de la mar quan acompanyava el pare a cercar algues a Portocristo, a les cales de la comarca, em feien pensar en la mà creadora del Senyor.

Sortosament la processó avança prou lentament per sentir i olorar amb la seva plenitud la flaire de la terra just acabada de regar. I, quan la música de la banda s’atura uns moments, el grinyolar de les veles dels molins i el giravolt de les rodes de la sínia esdevenen música celestial a les meves oïdes, massa acostumades al silenci del despatx.

M’ha costat molt arribar fins aquest dia gloriós. El rector i algunes famílies benestants no volien que es fes memòria de la batalla en què l’emperador i la Santa Església Apostòlica Romana sortiren vencedors. Estranyat pel fet, els en vaig demanar expilacions, ja que no entenia per quin motiu s’oposaven a la col·locació de la placa.

` En una de les darreres reunions que tenguérem a casa dels molt honorables notaris i advocats d’Albopàs,+els senyors Marià Ximenis, Tomeu des Molí i Guillem Lluc, els vaig demanar directament quin mal hi havia a commemorar aquest fet històric a benefici de les noves generacions d’albopassins. Evidentment, persones de tan elevada categoria, amb carreres fetes a Madrid i Barcelona, no ignoraven res de l’alçament de pagesos i menestrals contra l’alta noblesa mallorquina i altres estaments ciutadans privilegiats. Com no recordar els tres infausts anys de domini de la xurma sobre Mallorca, els contactes dels revoltats amb les altres Illes i la Germania valenciana? Tots havien llegit i apreciat en el seu just valor les aportacions de Josep Maria Quadrado, Antoni Furió, Pere d’Alcàntara Penya i Joan Binimelis. Per què s’oposaven a la col·locació de la làpida?

Restaren pensatius durant uns instants. Després, el notari, el senyor Marià Ximenis, es va treure el tabac de la petaca i carregant lentament la pipa em digué:

--Joan, no creguis que no coneixem la importància de la història. Saps que ens hem passat molts d’horabaixes parlant de les qüestions més diverses al teu menjador o aquí mateix, a la notaria. Però hauries de reflexionar. Hi ha qüestions que val més no remoure. I més ara que liberals i maçons, seguint els dictats de la llegenda negra antiespanyola propagada d’ençà fa segles pels protestants, ressusciten amb més força que mai. Vivim un segle de fortes commocions socials. Les revoltes obreres i anticatòliques s’estenen arreu del món. No parlem dels lamentables fets de la Comuna de París, on va néixer el moviment ateu que s’ha escampat com una pluja mortífera. Aquí mateix hem parlat sovint de la rebel·lió del Marroc, dels fets ocorreguts recentment a Barcelona durant la Setmana Tràgica... Per això et demanam: a què treu cap voler recordar els luctuosos fets de les Germanies? Sí, ja ho sabem, es un esdeveniment important de la nostra terra, un fet remarcable en els llibres, sortosament vençuda per les forces de l’emperador Carles I. Pensam que no és gaire convenient recordar a la pagesia que hi hagué un dia que comandaren a Mallorca, que foren amos de vides i hisendes.

Es va deturar un moment per a encendre de nou la pipa. Aspirant de forma voluptuosa el fum, afegí:

--Deixa la pagesia en pau. Val més no omplir-los el cap amb cap mena de fantasies. Ja en tenen prou amb conrear la terra, amb aconseguir quatre cèntims per la feina tan dura que porten a terme. Nosaltres hem estudiat una carrera, tenim temes de sobra per a estudiar, per a discutir fins a altes hores de la nit del sexe dels àngels i de qualsevol esdeveniment que ens interessi. Però els pagesos, aparentment tranquils, bons cristians, que es lleven el capell quan passen al costat nostre en el fons són perillosos. Si han dominat l’illa una vegada... qui et diu que, en una altra conjuntura favorable, no ho podrien tornar a provar? Col·locar una placa de marbre recordant una època en la qual tengueren el valor i la decisió d’enfrontar-se armes a la mà contra el rei, no ens és gens convenient.

Era inútil provar de convèncer-los. No entenien que la meva intenció era precisament la d’evitar en el futur qualsevol idea d’alçament forà. Precisament recordar la derrota agermanada de Son Fornari em sembla la millor manera de prevenir les previsibles revoltes del dia de demà. Si manteníem la pagesia en la ignorància poden ser captats per les idees dissolvents dels demagogs, dels predicadors del paradís sobre la terra i altres ximpleries semblants.

Ni el rector, ni el notari, ni els advocats de les tertúlies saben preveure el futur. Pensen que estan en un altre segle. Temps enrere bastava la vigilància de la Santa Inquisició per a tenir el ramat controlat. Ara hem d’anar molt més enllà, ser summament intel·ligents, emprar totes les nostres eines per a+aturar precisament la propagació de mites i falses històries que un dia no gaire llunyà podrien ressuscitar els terribles fets que narren els llibres.

No els vaig convèncer. Però vaig poder inaugurar la placa enmig de càntics, música i gatzara.

De la novel·la El vicari d´Albopàs

La proposta de Gabriel Janer Manila responia a l’interès que, em digué, tenia l’IEB per incorporar una antologia de la meva obra poètica a la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares que edita a Madrid Calambur Editorial, dirigida per Fernando Sáenz. Cal dir que la idea de fer una antologia de la poesia que he escrit en aquests darrers trenta anys, a més de ser una alegria, qualsevol escriptor sap a la perfecció el que significa que les editorials vulguin traduir la seva obra, em va entusiasmar i de seguida em vaig posar a la tasca. Aquesta vegada l’antologia seria traduïda a un idioma estranger, en aquest cas el castellà, i, com s’esdevengué amb Antologia (19972-2002) editada per la col·lecció El Turó, podria deixar constància de la majoria de poemaris editats en aquestes tres dècades de dedicació constant a la poesia. (Miquel López Crespí)

Poetes mallorquins i traduccions. Les traduccions que aniran a la Fira del Llibre de Frankfurt: El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps) (Calambur Editorial, Madrid, 2007)

Alguns dels meus poemaris, guardonats per jurats on hi havia Josep M. Llompart, Blai Bonet o Jaume Vidal Alcover per dir només alguns noms, no varen merèixer ni una simple nota informativa en revistes i suplements de cultura. Sempre he pensat en el que em deia Damià Huguet i de la situació que va haver de patir fins a la mort. El silenci damunt els seus llibres el va tenir preocupat i no hi trobava una explicació lògica. Quan jo li parlava de l’enveja que sentien per la seva obra els comissaris de torn, no volia creure que hi hagués tanta maldat en el món de les nostres lletres. Però els anys li feren entendre a força de cops que la realitat era molt aproximada al que jo li explicava amb exemples clars i llampants, posant precisament el seu cas com un dels més evidents quant a marginació i silenciament literaris.

A vegades ens trobàvem amb poetes als quals esdevenia quelcom de semblant, no solament amb Damià Huguet, i no ens podíem avenir de la manca de professionalitat de determinats mitjans de comunicació. Ens començava a indignar el control neoparanoucentista de camarilles i clans culturals. Però, què poden fer els escriptors, els creadors sense poder polític o acadèmic, aquells autors que no poden “oferir res”, a no ser una obra digna, als controladors de la cultura? En la vergonya actual dels interessats “intercanvis”, allò de “tu em dones aquell premi i jo t’organitz un cicle de conferències ben pagades”, què podem “oferir”, repetesc, els que no tenim cap mena de poder? És evident que no podíem esperar, ni podem esperar res més que el silenci o alguna campanya rebentista, que també se’n donen sovint.

Dites aquestes breus paraules introductòries, voldria escriure ara, ni que fos breument, d´una alegria semblant a la que vaig tenir l’any 2002 quan l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover em va comanar la selecció dels poemes que conformen Antologia (1972-2002).

La proposta de Gabriel Janer Manila responia a l’interès que, em digué, tenia l’IEB per incorporar una antologia de la meva obra poètica a la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares que edita a Madrid Calambur Editorial, dirigida per Fernando Sáenz. Cal dir que la idea de fer una antologia de la poesia que he escrit en aquests darrers trenta anys, a més de ser una alegria, qualsevol escriptor sap a la perfecció el que significa que les editorials vulguin traduir la seva obra, em va entusiasmar i de seguida em vaig posar a la tasca. Aquesta vegada l’antologia seria traduïda a un idioma estranger, en aquest cas el castellà, i, com s’esdevengué amb Antologia (19972-2002) editada per la col·lecció El Turó, podria deixar constància de la majoria de poemaris editats en aquestes tres dècades de dedicació constant a la poesia.

Les referències de la feina feta per Fernando Sáenz, màxim responsable de Calambur Editorlal, eren prou bones. De molts d’anys ençà coneixia la seva excel·lent col·lecció de poesia Calambur Poesía, que havia publicat inèdits de clàssics, com Manuel Altolaguirre o Emilio Prados, però sobretot les obres de poetes com Rafael Morales, Francisca Aguirre, Javier Lostalé, Antonio Pereira i, el més interessant per als degustadors de la poesía actual, poemaris d’obligada lectura de Juan Carlos Mestre, Guadalupe Grande, Juan Cobos Wilkins, Kepa Murua o Ricardo Bellveser, per dir solament uns noms.

Gabriel Janer Manila i l’Institut d’Estudis Baleàrics em proposaven participar en una col·lecció que ja porta catorze títols i que disposava de traduccions de l´obra de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Miquel Costa i Llobera, Josep M. Llompart o Blai Bonet. No cal dir que la proposta era un honor a què no podia renunciar, sobretot si tenim en compte els entrebancs per a donar a conèixer la nostra obra que sempre hem tengut molts poetes de les Illes.

I, entusiasmat, com no podia ser d´una altra manera davant aquesta prova de confiança, vaig començar a enllestir la feina que em proposaven.

Just en el moment de començar aquesta recopilació recordava els escriptors del passat i del present que ja havien estat editats per Calambur Editorial en la col·lecció Biblioteca de las Islas Balearse. Un recordatori que encara t’animava més a continuar en la tasca que tenia pel davant. ¿Qui no recorda la feina feta per Pere Rosselló Bover en el lliurament del primer volum de la col·lecció, l’imprescindible Veinte poetes de las Baleares amb traduccions de Nicolau Dols, Gabriel de la S.T. Sampol i altres traductors, de poemes de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar, Maria Antònia Salvà, Miquel Ferrà, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Marià Villangómez, Llorenç Moyà, Blai Bonet, Josep M. Llompart, Miquel Àngel Riera, Bartomeu Fiol, Miquel Bauçà, Jaume Pomar, Antoni Vidal Ferrando, Damià Huguet, Jean Serra, Àngel Terron i Ponç Pons?

I aquest era solament el primer volum de la col·lecció, l´inici d´una sèrie de traduccions que tant ha ajudat a donar conèixer els nostres autors a l'estranger. Col·lecció que ha continuat amb Poesía, selecció de l’obra de Bartomeu Rosselló-Pòrcel traduïda per Jaume Pomar. Un vuelo de inefable poesía, una selecció de la poesia de Miquel Costa i Llobera, traduïda també per Jaume Pomar.

Fins ara han sortit a la Biblioteca de las Islas Baleares en trobam amb: Antología poética, de Josep M. Llompart, amb una introducció de Cèlia Riba i traducció de Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol; Antología poética de Blai Bonet, selecció i introducció de Margalida Pons, traduïda igualment per Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol. Posteriorment Calambur Editorial va editar Un vuelo de pájaros, de Marià Villangómez Llobet, amb selecció i introducció d’Antonio Colinas; Antología poética de Miquel Àngel Riera, traducció i pròleg de Francisco Díaz de Castro; Historia personal de Jaume Pomar, selecció i traducció feta pel mateix autor; El jardín de las delicias, d’Antoni Vidal Ferrando, amb introducció de Pere Rosselló Bover, pròleg de Joan Margarit i traducció de Jaume Pomar; Barlovento de Gabriel Florit, traducció del mateix Gabriel Florit; Llamas escritas de Ponç Pons, amb selecció, pròleg i traducció de Jesús Villalta Lora; De espigas en flor, de Maria Antònia Salvà, una traducció de Jaume Pomar amb pròleg i selecció de Sebastià Alzamora; Todo es fragmento, nada es enteramente de Bartomeu Fiol, amb introducció i traducció de Roberto Mosquera i Antoni Nadal, per acabar amb el número XIV de la col·lecció i que correspon a la meva antologia, El mecanismo del tiempo, una selecció feta per mi mateix i que s’ja encarregat de traduir de forma brillant i encertada l’escriptor Víctor Gayà.

La selecció que ha traduït Víctor Gayà correspon als poemaris següents, un total de denou llibres escrits des de començaments dels anys setanta fins al 2006.

Miquel López Crespí

Llorenç Villalonga, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Carme Riera, Miquel Àngel Riera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Maria Antònia Oliver, Carme Riera...

Llista de traduccions d´escriptors de les Illes que es presentaran a la Fira de Frankfurt

Traduccions fetes a iniciativa de Gabriel Janer Manila i de l´Institut d´Estudis Baleàrics (IEB)

A la Fira del Llibre de Frankfurt es presentaran obres de: Carme Riera, Baltasar Porcel, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Llorenç Villalonga, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra, Antònia Vicens, Guillem Frontera, Maria Antònia Oliver, Maria de la Pau Janer, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Gabriel Florit, Ponç Pons, Tomeu Fiol, Maria Antònia Salvà, Damià Huguet, Miquel Ferrà Martorell, Miquel Mas Ferrà...

Alemany

L´avinguda de la fosca, d´Antoni Serra; Les llunes i els calàpets, d´Antoni Vidal Ferrando; Terra seca, d´Antònia Vicens; Difunts sota els ametllers en flor, de Baltasar Porcel; Els jardins incendiats, de Gabriel Janer Manila; Un cor massa madur, de Guillem Frontera; Joana E. de Maria Antònia Oliver; Orient, Occident, de Maria de la Pau Janer; Fins el cel, de Pau Faner; La ciutat dels espies indefensos, de Rosa Maria Planas.

Castellà

Poesia:

Història personal. Calambur, 2005. Jaume Pomar; El jardín de las delicias. Calambur, 2005. Antoni Vidal Ferrando; Barlovento. Calambur, 2006. Gabriel Florit; Llamas escritas, Calambur, 2006. Ponç Pons; El mecanismo del tiempo. Calambur, 2007. Miquel López Crespí; Todo es fragmento, nada es enteramente. Calambur, 2007. Tomeu Fiol; Poemas. Calambur, 2007. Maria Antònia Salvà; Antología. Damià Huguet; Los perfiles de la Odisea. (Antología de la poesía joven en las Islas Baleares). Autors: Margalida Pons, Josep Lluís Aguiló, Gabriel de la S.T. Sampol, Miquel Bezares, Àlex Volney, Albert Herranz Hammer, Antònia Arbona, Òscar Aguilera i Mestre, Pere Joan Martorell, Sebastià Alzamora, Manel Marí, Pere Suau Palou, Andreu Gomila, Antoni Ribas Tur, Pere Antoni Pons, Sebastià Sansó.

Narrativa:

Las lunas y los sapos. Calambur, 2007. Antoni Vidal Ferrando; 39º a la sombra. Calambur, 2007. Antònia Vicens; Los días inmortales. Baltasar Porcel; La avenida de las sombras. Antoni Serra; Viejo corazón. Guillem Frontera; Un día u otro acabaré de legionario. Jaume Pomar; El canto del vuelo Z-506. Miquel Ferrà Martorell; La rosa de invierno. Miquel Mas Ferrà; Arena en los zapatos. Joan Pons; Antología de cuentos de las Islas Baleares. Diversos autores; Bearn o la sala de las muñecas. Llorenç Villalonga.

Francès:

Carrer Argenteria. Antoni Serra; La vida, tan obscura. Gabriel Janer Manila.

Romanès:

Illa Flaubert. Miquel Àngel Riera; Cavalls cap a la fosca. Baltasar Porcel.

Italià:

Paradís d´orquídies. Gabriel Janer Manila; El cor del senglar. Baltasar Porcel; Una primavera per a Domenico Guarini. Carme Riera.

Participaran en les activitats de la Fira del Llibre del Llibre de Frankfurt: Agnes Agboton, Sebastià Alzamora, Josep Lluis Aguiló, Esther Allen, Maria Barbal, Carles Batlle, Lluís-Anton Baulenas, Sergi Belbel, Tahar Ben Jelloun (enregistrat), Alexandre Ballester, Josep Anton Baixeras, Walther E. Bernecker, Fina Birules, Lolita Bosch, Xavier Bru de Sala, Jaume Cabré, Salvador Cardús, Maite Carranza, Andreu Carranza, Enric Casasses, Ada Castells, David Castillo, David Damrosh, William Cliff, Narcís Comadira, Melcior Comes, Julià de Jódar, Miquel de Palol, Miquel Desclot, Martí Domínguez, Carles Duarte, Michael Ebmeyer, M. Josep Escrivà, Josep Maria Esquirol, Thorsten Esser, Pau Faner, Miquel Ferrà Martorell, Bartomeu Fiol, Josep M. Fonalleras, Feliu Formosa, Manuel Forcano, Guillem Frontera, Antoni Furió, Lluís Gendrau, Pere Gimferrer, Salvador Giner, Valentí Gómez Oliver, Juan Goytislo (enregistrat), Mercè Ibartz, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Konrad György, Katja Lange-Müller, Gemma Lienas, Jordi Llovet, Antonio Lobo Antunes, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Joan Margarit, Eduard Márquez, Andreu Martín, Biel Mesquida, Joan Francesc Mira, Carles Miralles, Empar Moliner, Imma Monsó, Anna Montero, Quim Monzó, Antoni Morell, Gustau Muñoz, Maria Antònia Oliver, Dolors Oller, Francesc Parcerisas, Teresa Pascual, Perejaume, Marta Pessarrodona, Josep Piera, Xavier Pla, Maria Rosa Planas, Modest Prats, Jaume Pomar, Aranu Pons, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Jaume Pont, Baltasar Porcel, Carles Porta, Jordí Puntí, Bas Puw, Carme Riera, Maria Mercè Roca, Montserrat Rodés, Albert Roig, Emili Rosales, Pere Rovira, Xavier Rubert de Ventòs, Toni Sala, Salem Zenia, Albert Salvadó, Mariús Sampere, Albert Sánchez Piñol, Jorge Semprún (enregistrat), Francesc Serés, Màrius Serra, Jean Serra, Sebastià Serrano, Simona Skrabec, Teresa Solana, Enric Sòria, Tilbert Stegmann, Michi Strausfeld, Jaume Subirana, Emili Teixidor, Francesc Torralba, Ricard Torrents, Matthew Tree, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal, Albert Villaró, Júlia Zábala, Monica Zgustova, Olga Xirinacs.

El tribunal desestima, per segona vegada, estudiar les últimes proves presentades per les germanes de l'activista del MIL

Nou revés del Suprem a la família Puig Antich

El ple de la sala militar el Tribunal Suprem espanyol ha desestimat el recurs de súplica que havien presentat les germanes de Salvador Puig Antich perquè s'estudiïn més proves del cas, que permetin de revisar la sentència que el va condemnar a mort, el 1974. El març, el Suprem ja es va negar a acceptar les últimes dues proves presentades per la família, en considerar-les irrellevants: un testimoni i un estudi dactilogràfic sobre l'autòpisa feta al policia que es va morir en el tiroteig amb els activistes del MIL.

El tribunal, que encara té pendent la deliberació sobre si es pot presentar un recurs de revisió de la condemna a mort, ja va considerar com una prova inútil i innecessària l'informe de l'autòpsia del sots-inspector Francisco Aguas. Aquesta prova, segons la família, demostra que els trets que van matar el policia no van sortir de la pistola de Puig Antich (o no solament d'aquesta).

El Suprem també va desestimar prendre declaració a un nou testimoni: Francesc de Paula Caminal i Badia, que va ser el confessor de Puig Antich juntament amb Oriol Arau Hernández durant la instrucció de la causa. La família n'havia demanat la compareixença perquè declarés que Puig Antich li va explicar com havien succeït els fets i que li havia confessat que mai va tenir la intenció de matar ningú.

El tribunal, en canvi, si que estudiarà la prova infogràfica que reconstrueix el tiroteig entre Puig Antich i la policia espanyola, i la declaració que va fer el mes de gener el metge Joaquín Latorre, que el 1973 era ajudant del metge que va atendre l'agent Francisco Aguas.

Vilaweb (23-V-07)

La nit abans de l'assassinat del jove militant antifeixista, arquitectes, delineants, picapedrers (parlam del grup antifranquista que envoltava la cooperativa d'arquitectes progressistes del carrer Estudi General [Ciutat de Mallorca]), ens dividírem en "comandos d'acció". Volíem fer quelcom de diferent, quelcom que tingués certa repercussió ciutadana. Les pintades eren cada vegada menys efectives, car membres de la Guardia de Franco i guàrdies civils retirats informaven de seguida a la Policia Política i una brigada s'encarregava d'esborrar-les. (Miquel López Crespí)

Mallorca 1974: salvar Puig Antich!

Els primers mesos de 1974 estaven marcats per les lluites i mobilitzacions per provar de salvar la vida del militant anarquista Salvador Puig Antich (que, sense que ho poguéssim impedir, seria assassinat implacablement per la dictadura el dissabte dia 2 de març de 1974). Un dia ens arribà a Ciutat una octaveta signada pels presos polítics de la Model de Barcelona. "Informació sobre el Consell de guerra del MIL" (MIL eren les sigles del Moviment Ibèric d'Alliberament, del qual formava part Puig Antich). El comunicat el signaven membres del FRAP, del PCE (m-l), FAC, CNT, UGT, PSOE i un grup de presos independents. El PSUC-PCE no volgué sortir en defensa d'un "terrorista".

Decidírem fer alguna acció a Ciutat i, vist que els partits de l'"oposició" no es movien ni donaven senyals de vida, impulsàrem les activitats en defensa del jove anarquista. El MIL (Moviment Ibèric d'Alliberament) no era una organització "presentable" i feien anques enrere per por a complicar-se amb accions que atemorissin als possibles "aliats" burgesos o procedents del franquisme (les forces "aperturistes", en el seu llenguatge possibilista).

La nit abans de l'assassinat del jove militant antifeixista, arquitectes, delineants, picapedrers (parlam del grup antifranquista que envoltava la cooperativa d'arquitectes progressistes del carrer Estudi General), ens dividírem en "comandos d'acció". Volíem fer quelcom de diferent, quelcom que tingués certa repercussió ciutadana. Les pintades eren cada vegada menys efectives, car membres de la Guardia de Franco i guàrdies civils retirats informaven de seguida a la Policia Política i una brigada s'encarregava d'esborrar-les.

Havíem acordat no fer pintades. Aquesta vegada es tractava de fer uns cartells -de la mida d'un full de diari- i, al vespre, quan tothom dormís, anar botiga per botiga introduint-los per l'escletxa dels vidres, dins del mostrador. A l'endemà -era diumenge i els comerços estarien tancats-, tota la ciutat podria llegir les consignes a favor de Puig Antich i contra el govern dictatorial. Dit i fet, cada grup marxà al seu lloc de reunió per a començar la feina. En el meu hi havia l'arquitecte Joan Vila i la seva dona, Berta; en Manolo Cabellos i un ex-legionari, un obrer en atur que no tenia por a res. En retolador, damunt paper blanc, començàrem a escriure: "Feixistes assassins, llibertat per a Puig Antich!", "Puig Antich és viu!"; "Judici popular contra els criminals!" i altres de semblants.

A la nit, prop de les dues de la matinada, sortíem i complirem amb el sector assignat al nostre "comando" -centre de ciutat-. No hi hagué detencions. Cap dels grups d'acció tingué baixes. Les cites de seguretat funcionaren a la perfecció i, a l'endemà, mesclats amb la gent, poguérem circular per Palma veient el fruit de l'eficient feinada subversiva. La Social no pogué fer res! Tota la propaganda en contra la dictadura romania intacta, en els mostradors, tal com l'havíem deixada la nit anterior.

Amb el temps, el grup del carrer Estudi General s'anà dividint i cadascú acabà militant en distintes organitzacions -o alguns restaren independents, continuant fent diverses tasques antifeixistes. En Guillen Oliver i na Neus anaren aprofundint encara més dins l'anarquisme llibertari. En Manolo Cabellos i na Joana Mª Roca entraren en contacte amb el Grup de Formació Marxista-Leninista.

Miquel López Crespí

Del llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70) editat per Lleonard Muntaner en El Tall Editorial l’any 1994.

Mor Joan Pericàs i Mestre, periodista

Juan Mestre | 26/12/2010 |

Joan Pericàs i Mestre morí dia vint-i-quatre a l'Hospital General de Palma, després d'una llarga malaltia. Pericàs, de 50 anys, va néixer a Palma, estudià al col·legi Sant Francesc i es llicencià en biologia. Això no obstant, la seva trajectòria professional sempre ha estat lligada als mitjans de comunicació. Primer en el diari Baleares i després a El Mundo, Pericàs destacà pels seus reportatges sobre ciència i investigació, tot i que treballà en tots els àmbits del periodisme. En el diari Baleares primer fou redactor i després redactor en cap. En El Mundo treballà com a redactor i redactor en cap de les seccions de Local, Part Forana i Opinió.

Durant els darrers anys, Pericàs treballà en el Departament de Comunicació de la Universitat de les Illes Balears, malgrat que va continuar escrivint articles d'opinió, poesia i aprofundí en la investigació de la que era la seva gran passió: la botànica. Malgrat la greu malaltia que patia, Pericàs va mantenir fins als darrers dies de la vida una gran inquietud per tot el que l'envoltava, especialment la literatura i la botànica, i fou un exemple per a tots els que sabíem quin seria el seu final. Descansi en pau.

Diari de Balears (dBalears)

Poemes d'abans de la guerra: la poesia de Joan Pericàs

Per Miquel López Crespí, escriptor

El meu amic, el poeta Bartomeu Fiol, en el pròleg d'una petita antologia poètica que li publicava recentment la Direcció General de Cultura del Govern de les Illes, deia: "La poesia no és cap exclusiva de res ni de ningú. Podem definir-la com una manera especial de veure o percebre la realitat i, per tant, es pot trobar en totes les arts i en qualsevol experiència personal (però cal no confondre-la amb els bons sentiments)".

Palma, Fira del Llibre de l’any 2003. El periodista i escriptor Joan Pericàs va presentar el llibre de Miquel López Crespí Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llomparta;

La cita és perfecta per a definir la poesia de Joan Pericàs (de la qual qual s'han editat alguns poemes en un recent recull d'escriptors contemporanis). I si he citat Bartomeu Fiol és precisament per l'afinitat que de seguida hi vaig trobar amb l'autor de Camp Rodó, Contribució de bàrbars, o La Comunió dels Sants (o amb aquells versos corprenedors de Miquel Àngel Riera: Poemes a Nai).

Cal dir que la sorpresa que hem va produir el poemari de Joan Pericàs va ser majúscula. Inesperadament ensopegava amb un autor de vena, d'aquests no enregistrats ni en l'AELC ni publicat en cap de les nombroses colleccions de poesia existents als Països Catalans. El descobriment em demostrava, per enèsima vegada, el lluny que era a vegades la "poesia real" de la nostra terra dels camins oficials (concursos, edicions, promocions, recitals, conferències, antologies...) de promoció literària. Al cap de més de trenta anys de conreu del fet literari i de l'exercici continuat del bell ofici de la lectura puc donar fe de la vàlua de l'obra d'en Joan. Una poesia en la qual podem trobar el ressò del Salvat-Papasseit de La Gesta dels Estels o del Josep M. Llompart de Mandràgola, per posar uns exemples clars i llampants. Ara bé, no vull dir amb això que el Joan Pericàs de Poemes d'abans de la guerra sigui aquell clàssic consumidor de novetats poètiques i que posteriorment, fruit de totes aquestes lectures (Llompart de la Peña, Miquel Àngel Riera, Blai Bonet, Salvat Papasseit, López Casasnovas, Bartomeu Fiol, Jaume Vidal Alcover, Salvador Espriu, Pere Quart, Marià Villangómez...), li surti una imitació descolorida de tot el que a llegit. No és aquesta la meva visió de la poesia que ens presenta Joan Pericàs. El nucli del seu poemari és el batec de la vida, el soroll futurista del carrer, l'experiència de l'home i de la dona del segle XX feta poesia en la línia de la cita inicial de Tomeu Fiol.

En el poemari que comentam també hi podem trobar una interessant preocupació per la llengua que porta al poeta a inventar paraules amb un efecte sorprenent. Joan Pericàs ens vol fer compartir -i ho aconsegueix plenament- un laberíntic món d'experiències personals, de sensacions que, mitjançant la màgia de la paraula, recupera de l'oblit empeses per la vitalitat de l'expressió poètica.

Feia temps, potser des de la publicació de Poemes a Nai de Miquel Àngel Riera que no ensopegava amb una construcció poètica de la força d'aquesta invocació amorosa:

Escriure estimada que t'odio,

adelitar-me en cada lletra,

blasmar l'empelt que ens confon,

la secreta unió que ens desavé.

Escriure clar i llampant que t'odio,

com qui deixa escrit "puta"

en eixir d'un poble en una paret.

Escriure gelós en sang que t'odio,

vellutada vermellor, vida;

esquinçar el paper amb una espina,

maleïda rosa, companya maleïda.

Joan Pericàs esdevé poeta senzillament perquè cerca d'expressar les seves emocions d'una manera diferent a com ho havia fet fins el present. Fins ara mateix el poeta s'havia comunicat amb la societat a través de l'article, el reportatge, la notícia quotidiana. Però amb els anys, la reflexió damunt la vida i el llenguatge el porta a ser més exigent, a demanar més de l'eina que sap emprar amb rigor de professional: la paraula. Amb el recull Poemes d'abans de la guerra el poeta descobreix noves possibilitats de comunicació amb el lector i prova d'avançar cap a nous indrets de sorpresa i reflexió.

Pens que els Poemes d'abans de la guerra no són el producte d'un pansit intellectualisme llibresc desconnectat del palpitar actual del món i del treball dels homes. Si ho llegiu amb deteniment hi podreu trobar una part de l'alé poètic dels situacionistes francesos de finals dels seixanta i de la seva concepció vitalista de "la vida com a fàbrica permanent de poesia". Investigau en el Tratado del saber vivir para uso de las jóvenes generaciones (que us cit per la traducció espanyola que hi ha disponible) i potser hi haurà indicis de la fornal on s'esmola la seva poesia el nostre autor.

Joan Pericàs és un poeta "normal" i sense pretensions d'esdevenir un nou "geni" de les nostres lletres. En el seu llibre trobam la vibració autèntica d'un home sense pretensions d'immortalitat o entestat a convertir-se el "profeta de la tribu", l'escriptor "oficial" enlairat artificialment per les autoritats culturals del moment. Ben al contrari! El poeta simplement recrea al nostre davant els fets (el record del pare, el paisatge estimat, l'amor vital i complicat...) que l'han marcat en la seva vida. Es tracta de recrear amb certa ironia la vida mateixa, tot allò que batega al nostre costat i que sovint deixam de banda en considerar que són esdeveniments poc importants per a la literatura.

Un exemple entre cent:

Mar i Seu nues

s'afuen al sol.

Et neixen gemecs de sal.

Bec sadoll d'illa

calma i plena.

Una gavina s'enfila

i perd la xaveta

per un arcbotant.

En la poesia contemporània anam sobrats de poetes de mentida (la manca d'experiència humana, la falsedat com a norma...) i és per això mateix que els versos de Poemes d'abans de la guerra ajuden a vivificar el nostre panorama poètic.

Antoni Vidal Ferrando ho ha deixat escrit amb la seva paraula precisa i exacta: "Mentrestant, alguns resistents, empesos per un somni, seguim fidels a la poesia; i ens entestam a convocar les muses per trobar un sentit al temps que transcorre o perquè ens protegesquin del flagell de la ignorància i dels excessos de l'amor i de la mort".

Vet aquí, doncs, l'aventura que ens proposa el nostre autor: endinsar-nos en la complexa perplexitat de l'existència lluny de cap falsa protecció pedant. La vida batega, amb força, en cada un dels versos de Poemes d'abans de la guerra. Joan Pericàs fa servir, prou intelligentment, tot el seu ofici de periodista per, amb un llenguatge net i directe, ajudar-nos a copsar les múltiples dimensions de la fràgil existència de l'home. Aquesta és precisament la grandesa del poeta: emprar de forma radical la paraula nua per a desmitificar la buida parafernàlia dels "exquisits" i dels múltiples "orfebres" del no-res.

Diu el poeta (talment una fuetada a la manca d'autenticitat de molta obra editada, premiada i guardonada):

Deixem-ho en un t'estim rodó

de sis lletres llampants i nues,

sense altres àmbits ni déus

que dues pells que s'estenen,

sense altra metàfora que el gest.

Deixem-ho en un t'estim d'albó,

vincladís com un protocol verd,

dolç com un grell de mandarina,

que en mitja eixida ens reveli

biologies, físiques, geometries...

Deixem-ho en un t'estim d'amor

fibrós i foll, cardíac, muscular,

que ens desfà cos i biografia;

tu i jo, també un morir, sí,

i una incerta metaquímica.

I hem de reconèixer que Joan Pericàs ha sabut jugar bé les seves cartes, els infinits recursos del seu ofici de periodista. Tot plegat l'ajuda a forjar una poesia pròpia, plena de caràcter i amb la mineral duresa de qui coneix els misteris i possibilitats que ofereix l'autenticitat com a norma primordial per a enfrontar-se amb l'escriptura.

Com deia Bartomeu Fiol en el pròleg de la seva antologia poètica: "Per a un servidor, la poesia no és merament un mitjà per a crear bellesa, és un mitjà també per a provar de conèixer una mica més la realitat, un mètode de coneixement, com ho puguin ser la ciència o la filosofia".

Aquesta ha estat precisament l'aportació de Joan Pericàs amb el seu poemari: ens ha proporcionat una eina més amb tota la seva sèrie d'imatges i mites, imprecacions i insospitades troballes emocionals per a sobreviure en l'època de la banalitat programada.

El poeta ens ho explica amb aquests versos senzills i planers alhora que basteix la seva particular filosofia de l'existència:

Ara ja saps que no n'hi ha prou amb pagar penyora,

empassar-te un ametlló de paüra,

entretenir-te una gleva de sang

dos segons en un revolt de vena.

Ara ja saps que la mort com un aglà s'alzina

i t'estiba d'ombres els comellars de la pell;

que cada any et tomba setembres

més prims d'amics, i et deixa

tardors més feixugues d'accents,

de punts i de comes.

Com escrivia el poeta de Santanyí Antoni Vidal Ferrando: "Davant les dimensions de l'univers, davant el mateix misteri del llenguatge, a vegades escrivim o llegim poesia com aquell que comença a xiular a dins la fosca per a no tenir por. La nostra grandesa consisteix en el fet de posar la pròpia supervivència intellectual i moral a mans d'una realitat aparentment tan inconsistent com les possibilitats de la paraula". I per bastir aquests edificis que ens protegesquin del flagell de la vulgaritat i de la ignorància Joan Pericàs escriu evocant tots els seus fantasmes, cercant sempre la complicitat del lector, l´únic amic autèntic del poeta i de la poesia.

Ara esperam que Joan Pericàs continuï amb la seva tasca i publiqui noves aportacions d'un resultat tan enriquidor com aquest.

La jugada de la burgesia, per marginar les organitzacions que no acceptàvem els pactes antipopulars a esquenes del poble, va esser legalitzar el carrillisme. A partir d'aleshores els grans mitjans de comunicació silenciaren totes les lluites i alternatives dels altres partits comunistes (POUM, OEC, PTE, MCI, LCR, POR...). Pareixia que només existien uns comunistes: els carrillistes. Fou una jugada perfecta per anar acabant amb el republicanisme històric i qualsevol referència autèntica al socialisme i al comunisme. (Miquel López Crespí)

Miquel López Crespí i la transició

Per Miquel Payeras, periodista (Memòria Viva)

-Com van ser els seus primers contactes amb l'oposició?

-Des de molt petit em vaig interessar pel problema de la injustícia social. La lluita contra el que considerava injust fou el que em va fer entrar en la política. Per exemple, al col.legi Lluís Vives teníem una cèl.lula juvenil comunista sense cap contacte amb el P"C"E d'aquí. Tenia 15 anys. Per les nits escoltàvem Ràdio España Independiente que tenia una secció setmanal en català. Va esser llavors quan descobrírem que hi havia una cultura que ens amagaven. En els col.legis, en l'ambient de la cultura oficial tot era Franco, José Antonio i el Imperio Español. La primera vegada que vaig sentir en Raimon va esser per Ràdio España Independiente. Varen passar Al Vent quan encara no existia el disc. Jo era el corresponsal a Mallorca i signava "Nova Mallorca". Més endavant, a Llibres Mallorca, vaig descobrir tot un món: llibres en català, les rondalles mallorquines, Espriu, Rosselló-Pòrcel, Pere Quart, discos -començava la Nova Cançó. Cabdals foren també els primers recitals de cançó catalana organitzats per Joventuts Musicals al castell de Bellver. En Llompart de la Peña n'animà a escriure. Vaig aprendre a escriure en català d'una manera autodidacta i amb la gramàtica d'en Moll.

-I entra al PCE?

-Mai no vaig entrar al P"C"E d'aquí?

-Aleshores?

-Formàvem part d'una cèl.lula juvenil comunista i érem estudiants de quart de batxiller (any 62). Teníem contacte directe amb París i no teníem res a veure amb el P"C"E d'aquí. Les primeres detencions són de l'any 62 per fer unes pintades a favor de la vaga d'Astúries. Ens agafaren a la carretera de Son Rapinya. Es parlà d'una condemnà d'un any de reformatori que finalment no es concretà per raons d'amistats familiars. L'any 63 em varen tornar a detenir amb motiu de l'assassinat per part de la dictadura de Julià Grimau. A començaments dels anys seixanta, la nostra activitat principal consistia en comentar les informacions de la ràdio i en fer pintades.

-Per què no entra al PCE?

-Ja abans del 68, amb les lectures que feia (Marx, Lenin, Che Guevara, Rosa Luxemburg, Andreu Nin Trostqui, Gramsci...) i amb el meu progressiu coneixement de la història del moviment obrer (degeneració burocràtica de la Revolució soviètica, extermini per part del P"C"E dels revolucionaris del POUM l'any 37, etc) m'adonava que la direcció carrillista del P"C"E havia abandonat qualsevol perspectiva de lluita anticapitalista. Era un discurs sense cap mena de relació amb el marxisme. No podia militar dins d'un partit que només pretenia l'establiment d'una democràcia formal burgesa. I això era molt abans del maig del 68! Reconec l'heroisme dels militants anònims del P"C"E que durant quaranta anys lluitaren per la llibertat però en aquell temps jo ja tenia clar que Carrillo no volia ni el socialisme ni la República. Vendria la lluita dels seus militants per qualsevol almoina que li oferís el poder. No em vaig equivocar.

-En què discrepava?

-Durant la transició vérem com el P"C"E no qüestionava els aparells d'Estat heretats del feixisme. Per exemple: els torturadors de la Brigada Social eren intocables (els carrillistes no volien sentir parlar de la dissolució de la Brigada Social). Bona part de l'actual corrupció ve donada per haver acceptat totes aquestes herències del franquisme sense exigir-ne una depuració dels elements més corruptes. Els dirigents del P"C"E també es convertí en enemiga aferrissada de la lluita per la República (el P"C"E es va tornar monàrquic) i del dret d'autodeterminació de les nacions oprimides de l'Estat. El carrillisme acceptà igualment l'economia de mercat capitalista -amb totes les injustícies del sistema actual d'explotació- i, amb la Constitució pactada amb els franquistes, barraven el pas a qualsevol possible canvi socialista.

-Als 70 entra a l'OEC.

-Sí, en aquells moments l'OEC arreplegava -a part de nombrosos militants- bona part de gent avui dia molt coneguda en diferents formacions polítiques, culturals i empresarials mallorquines: Jaume Obrador, Paco Mengod, Antoni Mir, Mateu Morro, Josep Capó, Margarida Chicano, Guillem Coll, Jaime Bueno, Maria Duran, Dora Muñoz, Mateu Ramis, Guillem Ramis, Antònia Pons, etc, etc.

-I arriba el 77 i la transició.

-La jugada de la burgesia, per marginar les organitzacions que no acceptàvem els pactes antipopulars a esquenes del poble, va esser legalitzar el carrillisme. A partir d'aleshores els grans mitjans de comunicació silenciaren totes les lluites i alternatives dels altres partits comunistes (POUM, OEC, PTE, MCI, LCR, POR...). Pareixia que només existien uns comunistes: els carrillistes. Fou una jugada perfecta per anar acabant amb el republicanisme històric i qualsevol referència autèntica al socialisme i al comunisme.

-Com arriba al PSM?

-A partir de les eleccions del 77 la majoria de l'OEC (agrupacions de barris, hotels sabata, fusta, estudiants...) no várem estar d'acord amb l'entrada de l'OEC dins el Moviment Comunista (MC). Ens decidírem a fer un procés unitari amb el PSM. Un petit grup dirigit per Antoni Mir decidí entrar dins el MCI.

-I després del seu pas pel PSM?

-A mitjans dels anys vuitanta vaig deixar la militància partidista i vaig reiniciar la meva antiga tasca d'escriptor. Aquests darrers anys he guanyat la majoria de premis literaris dels Països Catalans tant en poesia, teatre com en narrativa.

Miquel Payeras (Memòria Viva)

Miquel López Crespí ens parla molt documentadament de la història de la transició espanyola. Reivindica el paper dels moviments populars i la feinada que feren milers i milers de persones que després no han tengut cap reconeixement. El seu anàlisi és crític i posa de manifest les limitacions d’aquest procés: mai no es va desmantellar l’estat franquista ni varen perdre posicions els poders econòmics i fàctics. La “classe dominant” va seguir essent la mateixa i es va garantir una actualització institucional i de discurs que li va proporcionar un fort domini (“hegemonia” seria el mot que utilitzaria Gramsci) sobre els sectors populars. D’altra banda aquests sectors populars es varen veure beneficiats per algunes concessions d’un estat del benestar que no havien acabat mai de conèixer. I tot plegat ens va dur a la sacralització d’un model d’Europa, el que s’anava construint, que no semblava tenir cap contestació possible. Tenia raó Lluís Llach quan cantava allò de “No és això companys”, però tampoc no hi havia a l’horitzó l’opció de triar un altre futur. Tot estava ben fermat. (Mateu Morro)

ELS ALTRES COMUNISTES I LA TRANSICIÓ (Lleonard Muntaner Editor)

Per Mateu Morro Marcé, historiador

Miquel López Crespí tracta en aquest llibre un tema, el de la història de “l’altre comunisme” (el comunisme no estalinista) en els anys de la transició, que ell no ha deixat de tractar mai, tant en els seus escrits d’assaig com en els de ficció. De totes aquelles sigles i moviments que floriren aquells anys previs al final del franquisme no n’ha quedat gairebé res. També el comunisme oficial ha estat reduït a poca cosa, fins a la seva pràctica desaparició o transformació en noves formulacions polítiques.

De fet, el disseny del model polític de la transició espanyola va ser el d’un model de tendència bipartidista, basat tan sols en dues forces, diferents entre elles, però que estableixen una alternança en el govern fonamentada en l’acceptació dels elements bàsics del sistema de poder: el model econòmic neoliberal i el model d’estat monàrquic i unitari. Sols l’emergència d’unes realitats nacionals diferenciades, també en el pla electoral, va rompre l’homogeneïtat de l’esquema. Salvant les diferències, que són moltes sense dubte, el règim de la Restauració monàrquica de 1874 té semblances amb el règim de la Restauració monàrquica de 1975. L’estabilitat política i institucional, tant llavors com ara, s’assegurava sobre el compromís compartit pels partits del sistema a no emprendre reformes estructurals que modifiquin l’equilibri del poder. El sistema sorgit de la transició ha resultat estable durant un llarg període de temps, d’acord amb les previsions dels que l’organitzaren. Tan sols a partir de la crisi econòmica i financera han emergit a la llum pública els caires més ominosos del règim: la força totpoderosa dels grups de poder i influència, el classisme a ultrança, un sistema judicial mediatitzat pel poder polític i econòmic, l’hostilitat al reconeixement de la diversitat nacional o la debilitat del muntatge monàrquic. I amb aquestes evidències a la vista han aparegut nous subjectes col·lectius mobilitzats i reivindicatius, però que res tenen a veure amb aquelles avantguardes de finals dels seixanta i principis dels setanta.

La revolució xinesa i cubana, els moviments anticolonials, el maig de 1968, la revolta estudiantil, l’enfonsament de les “democràcies populars” i un renovellat moviment obrer i popular configuraren un ventall de propostes diverses, a vegades en un garbuix poc coherent, que confluí en un moment que semblava ser de canvi i que realment ho era, tot i que aquell canvi havia de ser molt més limitat i controlat en tots els seus aspectes del que en aparença donava e entendre. Les organitzacions d’esquerra revolucionària naixien, s’escindien i es dissolien en un moviment convuls, sovint víctimes de la seva pròpia inconsistència. El final del franquisme i les primeres eleccions de 1977 varen ser el seu propi final.

S’entrà en una nova etapa en la qual aquelles formacions no hi tenien cap paper a jugar. Però tota aquella moguda, tot aquell esplet de sigles, totes aquelles lluites, vagues i mobilitzacions, no aportaren res de positiu? Mantenir aquesta afirmació seria molt gratuït. Aquells grups, que lluitaven per consolidar-se enmig d’una sopa de lletres de sigles de partits maoistes, trotsquistes i consellistes, jugaren un paper actiu en la mobilització contra el franquisme, en la difusió de noves idees transformadores i en l’aportació d’elements avançadors del que després serien els posteriors moviments crítics. Entre altres aspectes, potser un dels més remarcables sigui el de la defensa de la democràcia directa i participativa, la reivindicació del valor democràtic de l’assemblea per davant de les formes de delegació de la representativitat.

Aquells moviments aportaven també una crítica global al sistema, l’anticapitalisme, amb una rotunditat que sols a partir del 2007/2008 hem pogut tornar veure reaparèixer en la lletra impresa, però ja no tant a partir dels hereus polítics d’aquelles formacions, que avui són més aviat escassos, com a partir d’altres línies de pensament de diversa procedència, en general desconnectades de les velles ortodòxies teòriques. I és que la història s’escriu cada dia, no és mai esclava del passat.

Hi havia il·lusió pel canvi i voluntat altruista de contribuir-hi. Encara no havia arribat el moment de les grans estructures polítiques professionalitzades. La feina voluntària era generosa i s’expandia entre tots els sectors socials i polítics. La desil·lusió es va anar consolidant més tard, poc a poc, i es va transformar en un fort desencís. Però cal insistir que les pròpies conviccions no s’han de moure al compàs de les modes o de les encalentides transitòries, sinó que han de descansar sobre el dia a dia de les feines que tenen continuïtat en el temps perquè cerquen uns objectius precisos.

Però a més de les consideracions sobre la nostra història recent, en Miquel López Crespí va més enllà i estableix una reflexió sobre la història, èpica i tràgica a la vegada, del comunisme a partir de la Revolució Russa.

El comunisme en el segle XX

El sotrac revolucionari de 1917 era un resultat de la profunda crisi de la socialdemocràcia europea, que a la vegada era expressió de la crisi del capitalisme que va dur a l’enfrontament bèl·lic de 1914-1918. El moviment obrer es va escindir entre reformistes i revolucionaris, i la influència bolxevic va ser extraordinària per tot arreu. La posterior evolució de la URSS cap a un sistema dictatorial va tenir greus conseqüències. Mentrestant aparegueren els feixismes i totalitarismes reaccionaris. La història del segle XX va esdevenir violenta i terrible, a mercè de les cruentes guerres mundials i dels règims totalitaris generats pel feixisme i l’estalinisme. Però així i tot, va ser el moviment obrer i popular el que va fer possible la resistència democràtica per tot arreu i va obrir després les portes, a partir de 1945, a formes més justes de la societat europea.

Sovint s’intenta desacreditar la història del moviment obrer pels desastres del règim estalinista, tanmateix aquell règim no va deixar de ser una resposta disforja al desastre bel·licista i imperialista, una resposta obrera i popular que va acabar engolint els seus propis fills en una espiral perversa de repressió i terror. Per tot això i per moltes més coses la història del comunisme és heroica i tràgica a la vegada. Heroica per l’abnegació i sacrifici de les persones unides en una causa transformadora; tràgica perquè sovint aquesta empresa titànica acabà devorant els mateixos militants. La causa era bona, però els mètodes errats i els resultats no foren els esperats.

Enfront de l’escolàstica soviètica aparegueren un grapat de pensadors crítics capaços de mantenir viu el marxisme com a una filosofia alliberadora. Luxemburg, Korsch, Bloch, Lukacks, Trotski, Gramsci són els noms mítics del comunisme heterodox. I també Andreu Nin. El marxisme català, minoritari enfront de la poderosa CNT, no va voler seguir les passes de l’estalinisme i va generar organitzacions pròpies com el BOC i el POUM. Però, estrets entre la brutalitat estalinista i la brutalitat feixista no hi havia massa possibilitats de reeixir. “Els altres comunistes”, com assenyala Miquel López Crespí, varen ser víctimes d’una doble repressió, amb moments tràgics com els assassinats del propi Andreu Nin o del mateix Trotski de banda de Ramon Mercader. Moments horribles que varen ser justificats per l’aparell de propaganda dels partits comunistes oficials. Fets que, com assenyala Miquel López Crespí, molt sovint s’han amagat o s’han tergiversat. Però no es pot culpar el conjunt de militants dels partits comunistes oficials d’aquesta història de terror. Creien en la idea, tenien fe, eren fidels al partit i ells mateixos patiren múltiples purgues. Al final el segle XX és ple de màrtirs laics, obrers i revolucionaris, empresonats i assassinats per les dictadures i els feixismes, però també per l’estat soviètic i les seves zones d’influència. Però, com he dit, els obrers comunistes, els resistents antihitlerians i antifranquistes no en podien ser mai els culpables.

br>

Els límits de la transició

Miquel López Crespí ens parla molt documentadament de la història de la transició espanyola. Reivindica el paper dels moviments populars i la feinada que feren milers i milers de persones que després no han tengut cap reconeixement. El seu anàlisi és crític i posa de manifest les limitacions d’aquest procés: mai no es va desmantellar l’estat franquista ni varen perdre posicions els poders econòmics i fàctics. La “classe dominant” va seguir essent la mateixa i es va garantir una actualització institucional i de discurs que li va proporcionar un fort domini (“hegemonia” seria el mot que utilitzaria Gramsci) sobre els sectors populars. D’altra banda aquests sectors populars es varen veure beneficiats per algunes concessions d’un estat del benestar que no havien acabat mai de conèixer. I tot plegat ens va dur a la sacralització d’un model d’Europa, el que s’anava construint, que no semblava tenir cap contestació possible. Tenia raó Lluís Llach quan cantava allò de “No és això companys”, però tampoc no hi havia a l’horitzó l’opció de triar un altre futur. Tot estava ben fermat.

El problema de la transició és que a l’estat espanyol no s’arribà a produir mai una derrota dels grups dominants hereus de l’estat franquista, i no s’arribà a produir perquè aquests grups eren forts i gaudien d’un gran suport internacional, més que no un moviment popular actiu però alhora escalivat i poruc (la llarga ombra de la Guerra Civil serà molt mala d’esvair). Hi hagué una crisi institucional del sistema a partir de la decadència i mort del dictador, però el moment no tenia res a veure ni amb 1917, ni amb 1931, ni amb 1945. Hi havia un moviment popular actiu, potser fort, però l’estat no havia perdut cap dels seus elements coactius. Haguessin pogut passar les coses d’una altra manera? Potser sí, però no era gens fàcil. Tal vegada s’haguessin pogut limitar prerrogatives i posicions de domini impròpies d’estats democràtics. Entre altres incongruències la definició de l’estat espanyol com un estat unitari i l’adopció d’una constitució que nega la pluralitat nacional és un dels resultats més negatius d’aquest procés dirigit des del poder.

La crisi econòmica ha posat de manifest les limitacions d’aquest sistema. Res és etern. Tampoc ho és el model polític sorgit de la transició. Moltes idees intocables comencen a mostrar esquerdes. Començam a sospitar que hem estat víctimes d’una gran operació de camuflatge polític del vell “establishment”, que allò que semblava modèlic es fonamentava en bona mesura en la por i en la imposició. Això obre les portes a noves lectures de la nostra història més propera i, en aquesta mesura, és bona la feina de Miquel López Crespí de recuperar la memòria històrica d’aquells anys i aquella gent, quan tot semblava possible.

A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. (Miquel López Crespí)

Les campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària

A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. Els sectors més dinàmics que encara lluitaven contra el sistema eren deixats de banda (lluites d'Euskalduna, Altos Hornos del Mediterráneo, Astilleros de Cadis... i mil tipus d'accions semblants), tot esperant que els lluitadors més actius perdessin la fe en la victòria de la seva justa causa. Les centrals sindicals majoritàries, amb fortes subvencions estatals per a sous d'alliberats, boicotejaren mobilitzacions de solidaritat, expulsaren els grups més antisistema dels seus delegats mentre els dirigents d'aquests aparells ja institucionals signaven pacte rere pacte en contra dels interessos dels treballadors. Milers i milers de treballadors i treballadores, d'estudiants de totes les nacions oprimides de l'estat, eren induïts (a les bones o a les males: la policia no deixà mai d'actuar de forma brutal contra el poble) a oblidar les idees i principis igualitaris i antifeixistes tot obligat-los (mitjançant un fort bombardeig ideològic des del mitjans dits de "comunicació") a centrar-se només en la vida privada, en el consum com a forma "superior" d'existència, en el "descompromís". Arribava l'època del pelotazo, més que res en temps del PSOE; del redescobriment de "la España eterna" per part dels "socialistes" de mentida que ens acabaven d'entaforar en el bloc imperialista i agressiu de l'OTAN.

Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina. Posteriorment a aquesta presentació els sectors dogmàtics i sectaris propers a l'excarrillisme (PCE) iniciaren una brutal campanya de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'escriptor Miquel López Crespí per provar de barrar el pas a la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes.

Disn aquest brutal contetx repressiu d’esdengué la brutal campanya rebentista dels excarrillistes i sectors afins al meu llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994).

A hores d'ara encara no entenc com Ignasi Ribas, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE) signà aquell tèrbol pamflet contra el llibre que havia editat Lleonard Muntaner. Que ho fessin dos buròcrates, dos antics responsables del ranci i escleròtic carrillisme illenc potser seria comprensible. Eren personatges que procedien d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camilo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.

Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra republicana de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l' OEC, MCI, PTE, LCR, PSM o PSAN?

Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra alternativa no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on suggerien que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR, el PSAN o el PSM només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només ajudaren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".

Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants antifeixistes de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics i sectaris el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de les quals foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.

Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amiguets embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.

No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra antisistema de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.

El domini total i absolut de l'oportunisme polític més bestial s'aferma amb la transició (la restauració de la monarquia borbònica i els pactes de la suposada oposició amb el franquisme i la burgesia) i durant els anys posteriors. La fi del socialisme degenerat a l'URSS i altres estats dits "socialistes" (aquells on regnava el brutal poder de la "burgesia" roja i el més bestial capitalisme d'estat) servia per a bastir una campanya contrarevolucionària mundial a la qual s'aferraven amb ungles i dents els reaccionaris de totes les tendències. Ens apropàvem als temps actuals, a l'època de la mundialització més bestial i absoluta del capital i de l'imperialisme (alguns li diuen, en expressió errada, la "globalització"). Davant aquesta situació Arturo Van den Eynde escriu Globalització: la dictadura mundial de 200 empreses, que publica Edicions de 1984. Les preocupacions socials i collectives de les organitzacions marxistes, independentistes i antisistema eren sovint ridiculitzades. Els grups i partits que encara resistien la gegantina onada d'oportunisme que tot ho envaïa (barroeres lluites pel poder, per la poltrona, per la nòmina institucional deixant de banda dècades d'història de lluita esquerrana) eren presentats sovint com a utòpics o, més d'una vegada, com a actius "agents de la dreta", illuminats que no tocaven amb els peus a terra com hem explicat una mica més amunt en referència a la campanya rebentista contra el llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).

En el Petit vocabulari polític de marxisme (Barcelona, Edicions de 1984, 1998), pàgs. 107-108, Arturo Van den Eynde definia l'oportunisme amb aquestes paraules: "És oportunista sacrificar els objectius més importants del moviment obrer per treure'n un avantatge momentani.

'El llenguatge polític postmodern enalteix l'oportunisme i el confon sibillinament amb el simple 'sentit de l'oportunitat'. Són coses diferents. El sentit de l'oportunitat és necessari en qualsevol tàctica política. Una força política cerca sempre la línia de conducta que li permeti treure tot el partit possible d'una determinada situació, d'una determinada relació de forces entre els diversos partits i les diverses forces socials. Només és oportunista quan vol aconseguir aquest avantatge momentani, aquest petit guany, aquesta millora, en perjudici de coses encara més importants, com ara l'hostilitat de la classe dels treballadors emvers els capitalistes, o l'agrupament dels obrers avançats en un partit realment comunista.

'És oportunista aquell qui, cercant un petit triomf avui, compromet les possibilitats d'un gran triomf revolucionari demà o demà passat".

Arturo Van den Eynde definia molt bé el significat de l’oportunisme dins la societat contemporània. I, per això mateix, els atacs i els pamflets contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària, contra qui volgués deixar constància de les seves traïdes i claudicacions, dels seus pactes amb la burgesia i el franquisme reciclat en temps de la restauració borbònica. Una història prou coneguda i que, com hem explicat més amunt, hem hagut de patir en carn pròpia.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

L’exbatle de sa Pobla Antoni Serra (Xineta) i els escriptors mallorquins - La literatura mallorquina del segle XXI

"Un escriptor reivindicatiu i vehement, profundament compromès amb una tradició revolucionària mamada des de ben petit, i que en Miquel ha fet seva amb una perseverança típicament poblera. No espereu, per tant, sorpreses en aquest punt: estam davant el Miquel que tots coneixem, amb la seva fermesa ideològica encara sense crivellar". (Antoni Serra i Mir)

Pagès Editors publica Estat d'excepció de Miquel López Crespí.

Per Antoni Serra Mir, metge i batle de sa Pobla (Mallorca)

Estat d'Excepció no és, al contrari de les obres de Miquel López Crespí, un llibre essencialment polític. M'explicaré: el fil conductor de la trama i la major part del seu contingut conserva, evidentment, la tradicional combativitat ideològica i vital, amb la que l'autor pobler ha explicat des de sempre als seus lectors la seva posició davant el fet polític i davant la vida en general. En aquest punt, per tant, ens trobam amb el Miquel que tots coneixem: un escriptor reivindicatiu i vehement, profundament compromès amb una tradició revolucionària mamada des de ben petit, i que en Miquel ha fet seva amb una perseverança típicament poblera. No espereu, per tant, sorpreses en aquest punt: estam davant el Miquel que tots coneixem, amb la seva fermesa ideològica encara sense crivellar.

Hi ha, emperò, un fet singular en aquesta obra, un detall que potser sigui només fruit de la natural evolució literària de l'autor o, en canvi, podria ser un símptoma que ens pot obrir les portes cap a un terreny encara desconegut: a Estat d'Excepció el protagonista absolut és el mateix Miquel López Crespí, sense trampa ni cartró. El pes de l'acció no recau, com a Núria i la glòria dels vençuts, sobre les milícies que lluitaren a terres del llevant mallorquí, a la guerra civil; ni són tampoc els personatges que, barrejats de realitat i fantasia, han protagonitzat sempre els seus viatges literaris a les trinxeres de totes les guerres. En aquesta ocasió, en canvi, és el mateix autor el qui sembla tenir la necessitat d'alçar la seva pròpia veu, forta i clara, amb una sinceritat esgarrifadora que és, al mateix temps, la prova d'una vulnerabilitat profundament humana.

"Visc en una ciutat assetjada, envoltat per una fastigosa soledat glaçada i fatal. Potser seria bo fugir un dia dels rancis sons dels timbals...". El corc del dubte, l'angoixa de no saber si el camí ha estat l'adequat, és present en aquesta darrera obra de Miquel López Crespí. Un dubte que ni és renúncia ni és rendició, sinó més aviat la constatació dolorosa de que només hi ha preguntes en el món, gairebé mai respostes. El mateix dubte que el du a demanar-se si "és possible que fos una equivocació de la nostra part dedicar-nos exclusivament a la lluita revolucionària? No ho sé. Han passat dècades i encara no tenc aclarida la qüestió". És el moment de la reflexió, de posar a la balança la tasca de tota una vida, repartida entre un ideal polític que ha exigit molts de sacrificis i que s'ha traduït en una trajectòria literària que mai s'ha pogut llevar de damunt la sensació de ser una eina al servei d'una revolució sempre pendent.

Però s'esquivocaria el qui pensàs que el llibre de Miquel López Crespí és un testimoni de malenconia. La seva evocació de París a finals dels seixanta, amb el maix francès sacsejant les estructures de mitja Europa, el París dels anys en els que tots haguérem d'aprendre a viure perillosament, són un bell tribut a la joventut entesa com una aposta vital, un salt al buit sense xarxa, un "trucar l'amo" sense cartes però amb la illusió desfermada del qui encara pensa que els molins són gegants. El París que Miquel recorda és el París de tots, dels que un dia compartirem amb ell el vertigen d'una vida sense demà assegurat i dels que, en unes altres contrades ideològiques, també sabem el que representa aspirar a escriure un dia, cada un de nosaltres, la nostra pròpia història. Jo pens que, en el fons de tot, París era, per si mateix, la revolució que no acabà de néixer: després del nostre París particular, res no ha tornar a ser el que era.

Per als que tenim una vocació política, hi ha fragments del llibre den Miquel que tenen un valor molt més enllà del que diuen i fins i tot del que volen dir: "L'activisme quotidià... feia que no tinguéssim gaire temps per a les cabòries personals. La causa, el partit, l'obediència als responsables, la tasca per a l'alliberament del poble... era l´únic que tenia importància...". Sabem molt bé, Miquel, de què parlàs. Qualsevol projecte polític només pot sobreviure a costa de les renúncies individuals, de les illusions mutilades de persones anònimes, empeses per la vocació, per la lleialtat o per la resignació a donar el millor d'elles mateixes a una tasca en la que conviuen sovint l'amor i l'odi, la noblesa i la mesquinesa, l'afany de servei i l'egoisme més grosser. No té res a veure, Miquel, que l'objectiu sigui alliberar les masses oprimides o mantenir un determinat status social i econòmic: la política sempre s'alimenta de les vides dels altres, és una amant golafre i dura, que mai no et demana si ha valgut la pena l'esforç, ni si t'ha compensat deixar tantes i dolores trinxes d'innocència al llarg del camí durant els millors anys de la teva vida.

En Miquel de l'Estat d'Excepció es fa poques preguntes, recupera molts de records, però no es fa cap retret, ni a ell mateix ni als que un dia guiaren la seva trajectòria, manllevaren una part de la seva vida i un dia el deixaren tot sol en un món en el que cada dia és més difícil crear les pròpies revolucions. Però, al meu entendre, el llibre ens torna a un autor sense ràbia, un evocador de moments màgics barrejats d'angoixes i dubtes, però és evident que una cosa ha canviat: en Miquel s'estima més recordar que retreure, estimar que plorar. Quan la poesia d'en Miquel omple les planes del llibre, el lector sap que la seva mirada té més d'introspecció que de denúncia. I no perquè els objectius de llavors ja no valguin la pena, ni molt manco perquè cap d'aquells objectius s'hagin complit -ell sap que no és així- sinó perquè en Miquel té perfectament clar allò que, diuen, ens acosta a la saviesa: que les úniques guerres que podem guanyar les lliuram sempre dins de nosaltres mateixos.

Estat d'excepció és, per acabar, un llibre estrany, formós i profundament sincer. Miquel López Crespí arriba a aquest moment de la vida -biològica i creativa- en que un home ja no ha de demostrar res a ningú, ni tan sols a ell mateix. Els dimonis que l'espantaren de petit ja han estat exorcitzats; la guerra, l'odi fraticida, l ignorància... els fonaments seculars de la desgràcia dels pobles fa temps que, si bé no han desaparegut, sembla que estan més o manco controlats en aquestes contrades. Tot l'esforç, tota la illusió, tota la feina feta aquests darrers trenta anys han de semblar per força, a un revolucionari com ell, un poc debades, però això Miquel, no és un problema de revolució, sinó simplement de vida, de regles de joc, de saber -i creu-me a mi que sóc metge- que la joventut no és més que una malaltia que es cura amb el temps.

El realment important és tenir el valor de reconèixer que hem viscut i que, massa vegades, hem perdut. Però sempre podrem dir que hem elegit el nostre camp de batalla. Tu ho has fet, Miquel: potser sigui ara el moment de començar a gaudir del bàlsam que ens dóna a tots l'oblit, el moment dolç i esperat de l'armistici.

Sa Pobla (Mallorca), juliol de 2001. L'aleshores diputat del PSM Cecili Buele i l'actual batle de sa Pobla, el metge Antoni Serra presentaren la novel·la de Miquel López Crespí Estat d'Excepció editada per Pagès Editors de Lleida.

–La literatura catalana de Mallorca i les Brigades Internacionals - Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració franquistes (un petit tast de la novel•la Gardènies en la nit, el Tall Editorial - Premi de Narrativa de l´Òmnium Cultural) –

Matinada del 7 de novembre

Jo era molt petit quan el pare explicava aquestes històries. Per a mi, sentir els relats de la guerra, tenia la mateixa importància que sentir les rondalles mallorquines que la padrina i repadrina em contaven d´infant. Un món poblat d’éssers extraordinaris. Homes que travessaven rius, valls i muntanyes per venir a lluitar a l’Estat espanyol. Joves eixerits i valents que, amb unes ampolles de benzina, eren capaços d´aturar els tancs. Viatgers de l’espai que, amb els seus ràpids avions, atacaven els cruels bombarders que volien ensorrar les cases, els sinistres voltors que derruïen els hospitals i les escoles. Els assassins dels infants que estudiaven asseguts als bancs de la classe o llegien Jules Verne, somniant en el Nautilus o en el llarg viatge a l´interior de la terra. Com les faules de reis i princeses captivades, les fades salvadores i altres éssers de fantasia, així les infermeres que salvaven els amics del pare de morir dessagnats i guarien les ferides pel tal que el combatent pogués tornar a casa seva i besar la núvia, la mare, els germans. Tots els meus contes de la infància i l’adolescència, junts, aquí, aquesta nit, com un impetuós riu que surt dels seus límits. Unes històries més inversemblants, més fantàstiques que les contades per la padrina quan jo era un al•lot. Imaginau! Un xinès a la guerra! Encara avui, quan ja ha passat més de mig segle d’ençà els meus primers records conscients, veig el rostre del pare, concentrat en els fets que narrava, atent a la veu de la memòria. Sovint els ulls se m'entelen perquè ja sé que mai no tornaran aquells instants màgics que poblaven la meva imaginació d´increïbles somnis narcotitzadors, les més resplendents aventures, els més fantàstics contes que mai no hagi escoltat. (Miquel López Crespí)

Mai no deixen de causar-me sorpresa el munt de velles fotografies de la guerra que em deixaren el pare i els oncles. Una persona que estigui familiaritzada amb les imatges d’aquella època, els que hagin consultat les hemeroteques i manejat els vells papers, les polsoses revistes publicades entre l´estiu del 36 i el trist hivern del 38, podran constatar una realitat indiscutible: fins ben entrada la guerra, malgrat les derrotes republicanes i les dificultats en la rereguarda, sotmesa a restriccions de tota mena, als constants bombardejaments de l’aviació italiana i alemanya, l’esperança en la victòria bategava, ferma encara, en el cor de la població. Una afirmació semblant, que algú podria considerar agosarada, es pot confirmar mirant amb cura el posat de la gent, els rostres dels combatents republicans immortalitzats en les plaques fotogràfiques. Amb els anys he pogut veure moltes fotografies de la guerra i les he comparades amb les que salvaren de la desfeta el pare i els oncles. Sempre hi trob idèntica confiança en la victòria. Els milicians i milicianes marxant, voluntàriament al front, enlairant les armes conquerides en l´assalt a les casernes. Igualment hi veus dones de certa edat, infants de pantalons curts dalt els canons que la gent del barri treu de les casernes i passeja, triomfal, pels carrers de Barcelona, València o Madrid.

Canons pels carrers!

La reencarnació de la Comuna? El retorn dels Consells Obrers, la revolució de 1917 a Rússia?

Les cosidores i els canons.

Els al•lots del barri i els canons.

Els aprenents de la fusteria i els canons.

Els vells que defensaren la I República i els canons.

Com si fossin joguines que els reis haguessin portat al poble. Els treballadors i empleats que es retraten amb els ginys de combat i destrucció saben a la perfecció que el poder que han assolit provisionalment se sosté sobre les pesants màquines de guerra que roden damunt les llambordes de places i carrers. Ningú no ignora la sang que ha costat poder agafar aquestes poderoses armes als oficials i soldats alçats. Si t’hi fitxes bé, si hom contempla amb cura les velles imatges, veurà com els homes i les dones encara porten a sobre la suor de la batalla. Hi ha joves milicians que s’eixuguen el rostre amb la màniga de la camisa. Com si venguessin de la feina, deixat el solc on llauraven fa uns moments, talment els obrers que aturen la màquina fresadora i respiren, alleugerits, mirant el rellotge, comprovant que han acabat la jornada. Així molts dels rostres dels milicians i milicianes que arrosseguen els canons per les ciutats on han derrotat els militars revoltats. Són imatges plenes de vida, com els fotogrames d´Octubre, d’Eisenstein.

Les fotografies del pare!

El dia abans de morir, quan era al seu costat a l´hospital i tots sabíem que en el proper atac el cor li fallaria irremeiablement, patia, pensant en aquelles fotografies salvades miraculosament de combats, presons i camps de treball.

És curiosa, la fotografia del pare, en un tramvia de la línia de Lavapies carregat de milicians i milicianes, que saluden el fotògraf mostrant fusells i pistoles.

En les llargues nits de la postguerra, a començaments dels anys cinquanta, quan jo encara no tenia noció del que podia significar la desaparició de les persones que estimaves, el pare, parlant amb l´oncle, deia, baixet-baixet:

-Dels amics de la CNT només restà viu n’Alexandre, un company que vengué amb mi a Madrid per a la trobada dels Ateneus. Jo i n’Alexandre. Ningú més. Tots anaren caient, primer un, després l’altre, en la defensa de la Ciutat Universitària. Al començament de la guerra lluitàrem amb els voluntaris de les Brigades Internacionals, homes valents com n’hi havia pocs. El comandant Kleber! Qui no recorda Kebler? Oficialment, era un estalinista convençut, però els que el tenguérem ben a prop, sentint el seu alè just moments abans d´entrar en combat, els que el poguérem sentir, mirant-li els ulls de fit a fit, asseguraríem que, de ser al servei de Stalin, ho era per les circumstàncies del moment. Com venir a fer costat a una Revolució llunyana, des de la Unió Soviètica, sense emprar les xarxes d’aquell poderós estat? Sé que volia donar suport actiu a la lluita antifeixista i ho feia a la seva manera, de l'única forma que ho podia fer en aquelles circumstàncies, vigilat pels sicaris de la policia secreta soviètica infiltrats en els comandaments de les Brigades. Em demanava què feien txecs, alemanys, italians, nord-americans, lluitant al costat nostre. Sí, era el famós internacionalisme proletari dels llibres i revistes d´abans de la guerra i que ara es concretava en suport actiu d´una gent que lluitava i moria al nostre costat.

Un xinès que era amb nosaltres, Ian Ze Ming, havia vengut des de Pequín, amb bicicleta! Ens ho explicava i no ho podíem creure. Ens pensàvem que es reia de nosaltres! Ens mostrava les fotografies de l’expedició i érem de l'opinió que tot plegat era un engany.

Més endavant ens explicà, emprant paraules de tots els idiomes que coneixia, mesclant l’anglès amb el francès i quatre paraules en espanyol, que també havia utilitzat el tren, els vaixells, i en algun indret de Síria i Palestina, el camell, fins arribar a port i poder embarcar vers València, procedent de Marsella.

Ian Ze Ming havia fet la Llarga Marxa amb Mao Ze Dong i, a Ienan, era l’encarregat de portar endavant les campanyes de solidaritat amb la República espanyola. A la pobra cartera de cuiro que portava, el tresor més estimat que posseïa, al costat de les fotografies amb la dona i els fills, eren els retalls de premsa informant de les manifestacions de solidaritat dels pagesos xinesos amb la lluita que s’esdevenia a l’Estat espanyol.

El xinès Ian Ze Ming morí fent costat al mallorquí Antoni Coll. Era a finals del 36, a Madrid. Ambdós provaven d’aturar l’entrada dels tancs franquistes amb bombes de mà, amagats rere els enderrocs propers a la Casa de Campo.

Jo era molt petit quan el pare explicava aquestes històries. Per a mi, sentir els relats de la guerra, tenia la mateixa importància que sentir les rondalles mallorquines que la padrina i repadrina em contaven d´infant. Un món poblat d’éssers extraordinaris. Homes que travessaven rius, valls i muntanyes per venir a lluitar a l’Estat espanyol. Joves eixerits i valents que, amb unes ampolles de benzina, eren capaços d´aturar els tancs. Viatgers de l’espai que, amb els seus ràpids avions, atacaven els cruels bombarders que volien ensorrar les cases, els sinistres voltors que derruïen els hospitals i les escoles. Els assassins dels infants que estudiaven asseguts als bancs de la classe o llegien Jules Verne, somniant en el Nautilus o en el llarg viatge a l´interior de la terra. Com les faules de reis i princeses captivades, les fades salvadores i altres éssers de fantasia, així les infermeres que salvaven els amics del pare de morir dessagnats i guarien les ferides pel tal que el combatent pogués tornar a casa seva i besar la núvia, la mare, els germans. Tots els meus contes de la infància i l’adolescència, junts, aquí, aquesta nit, com un impetuós riu que surt dels seus límits. Unes històries més inversemblants, més fantàstiques que les contades per la padrina quan jo era un al•lot. Imaginau! Un xinès a la guerra! Encara avui, quan ja ha passat més de mig segle d’ençà els meus primers records conscients, veig el rostre del pare, concentrat en els fets que narrava, atent a la veu de la memòria. Sovint els ulls se m'entelen perquè ja sé que mai no tornaran aquells instants màgics que poblaven la meva imaginació d´increïbles somnis narcotitzadors, les més resplendents aventures, els més fantàstics contes que mai no hagi escoltat.

-Sempre m’admirà constatar l’heroisme d’aquells homes venguts de l’altra part del món –deia el pare als oncles que l’escoltaven amb atenció creixent.

Com era possible que aquella gent –continuava -, ho deixàs tot, família, estudis, feina, amics, per venir a morir a una terra estranya?

S’aturava per uns moments, treia una de les cigarretes barates que fumava, l’encenia amb el caliu del foc i afegia:

-Venir a morir des de tan lluny... I, què els esperava aquí? Sí, en efecte, una gran acollida quan arribaven a la caserna. Flors, l’himne de Riego, la música de Fills del Poble... Les al•lotes dels sindicats fent-los arribar un jersei de llana, la bandera de la República que han acabat de brodar. Les dirigents del Socors Roig Internacional els donen una aferrada al coll, s’ofereixen com a padrines de guerra, els escriuen en un paper l’adreça de casa seva per si, en tenir un dia de permís, volen anar-hi a dinar. Arribaren a començaments de novembre, just en el moment que les tropes de Franco preparaven l’envestida final contra Madrid. Mola pugnava des de la serra de Guadarrama per fer pinça amb els regulars i legionaris que pujaven des del sud, des de Talavera de la Reina població que, juntament amb Toledo, havia caigut feia ben poc. El 7 de novembre feia un fred espantós. A la ciutat amenaçada la gent ja havia començat a tallar les branques dels arbres. S’aprofitaven els mobles de les cases enrunades, esventrats per les bombes. Tot servia per encendre el foc de la cuina, per fer una mica de caliu. Estelles dels armaris destrossats, les cadires que es treien de davall els munts de pedres. Tres o quatre persones agafaven una biga i, així com podien, la portaven a l´esquena, talment haguessin trobat or o diamants sota terra. I, quan els era impossible fer estelles dels mobles abandonats, dels arbres del passeig, amb les mans, amb ganivets i forquetes, amb ferros punxeguts, provaven de llevar l’escorça del tronc, i omplien senalles amb el que podien treure malgrat es fessin sang a les mans o hi deixassin les ungles.

El Govern feia dies que havia fugit, d’amagat, cap a València. Ningú no sabia si aquell seria el darrer dia de la resistència. La fugida vergonyosa i covarda de la burocràcia estatal ens veia preveure el pitjor. Podríem aturar realment la Legión, els marroquins de les cabiles que manava Varela? Les columnes dels tinents coronels Castejón, Asensio i Barrón han sembrat de cadàvers Andalusia, Extremadura i les províncies de Castella que han dominat amb mà de ferro. Els fugitius que han pogut salvar-se de les matances són a Madrid i juren preferir morir lluitant abans que caure en les seves urpes.

Ens demanàvem si les nostres línies, la darrera barrera de la resistència, seria capaç d’aguantar l’infern de foc que s’apropava. Ningú no sabia el que esdevendria. Els dirigents, els ministres, secretaris i sotssecretaris, tots els cotxes, camions i autobusos del govern, plens de gom a gom, amb els endollats i llurs famílies feia dies que havien anat marxant de la ciutat assetjada. Ara, aquí, a la Casa de Campo, davant l´Hospital Clínic, a uns metres del Pont dels Francesos, a la Ciutat Universitària, només hi érem nosaltres, amb els vells fusells agafats en l’assalt a les casernes, les mans gelades, provant de fer una mica de cafè en un racó de la trinxera. Tots a l’aguait, vigilants, veient com s’apropa, fantasmagòrica, la cavalleria mora amb els sabres brillant amb els primers raigs del sol matinenc.

La mitja dotzena de metralladores russes arribades la nit anterior des d’Albacete, ens han salvat, provisionalment, del primer atac de l’enemic. Quina efectivitat, les armes modernes! Si ens fos possible dotar els milicians amb aquestes metralladores, amb moderns morters! Si hi hagués artilleria abastament, tancs per a l´avanç, aviació per desorganitzar els atacs, les línies d´aprovisionament de l´enemic! Cavalls i cavallers abatuts per les immisericordioses ràfegues dels nostres ginys de guerra, cauen en la llunyania, talment estàssim contemplant una pel•lícula filmada a càmera lenta. Ens demanam que hagués estat de nosaltres sense les armes arribades en darrer moment. És fàcil imaginar el soroll dels tancs penetrant pels carrers de Madrid i els soldats de Varela, entrant a mata-degolla, afusellant els darrers defensors de les nostres posicions.

Érem a la trinxera vigilant els moviments de l’enemic, tapats amb les mantes, xopes per la gebrada del matí. No havíem pogut encendre foc per no denunciar les nostres posicions als legionaris que sabíem que eren al davant, a cent metres de distància, preparant l’envestida final que, deien les seves emissores, havien d’alliberar la capital del bolxevisme internacional. Aquell dia no sabíem si podríem continuar sostenint la lluita. Els alemanys ja havien fet arribar carregaments d’armament molt sofisticat a Franco.

Exceptuant les metralladores russes arribades feia unes hores, d’ençà mitjans de juliol, nosaltres resistíem amb els vells fusells agafats en la caserna de la Muntanya.

Va ser quan, amb la primera claror del dia, vaig veure comparèixer aquelles ombres provinents de les més llunyanes contrades, dels països més inversemblants. Com havien pogut arribar fins a nosaltres travessant les fronteres tancades a pany clau, vigilades per exèrcits a les ordres de governs feixistes i d´altres, amb eleccions i partits d´esquerra, però que no volien donar suport a la República? Homes silents, caminant de puntetes-puntetes, travessant els llocs on romaníem a l’aguait, tapats amb les mantes, quasi paralitzats per la gebrada. Encara no sabíem qui eren ni d’on venien. Francesc Galán, el nostre cap, que seria després el màxim responsable de la XXII Brigada, ens parlà a cau d’orella, amb el rostre transmutat per l’alegria i l’emoció: “Són els internacionals!”, ens digué, mentre notàvem com li tremolava el cos. Pel to de la veu hom podia endevinar, i era un valent, sempre dels primers a fer-se càrrec de les missions més arriscades, que també havia imaginat que aquell dia hagués pogut ser el darrer.

De cop i volta, mentre vèiem com aquells combatents dèbilment il•luminats pels tímids raigs se situaven en les posicions que els indicaven els comandaments, ens vàrem sentir dominats per la més ferma voluntat de resistir. No érem sols al món! La solidaritat internacional esdevenia inabastable i arribava en el moment precís.

Matinada del 7 de novembre.

Multitud d’idiomes desconeguts.

No els enteníem, però sabíem que havien vengut a lluitar i morir al nostre costat. Una estranya emoció em pujava per la gorja i m’impedia pronunciar paraula. Els companys, els donaven copets de mà a l’esquena quan passaven al nostre costat per anar a les posicions més avançades del sector.

A la fi havíem vist l’armament que ens havien promès, els fusells d’assalt txecs, els nous tipus de bombes de mà. Els ulls se’ns il•luminaren! Per primera volta d’ençà havia començat la guerra vèiem armes noves, suport solidari, metralladores que podrien reforçar el foc dels antics fusells que empràvem.

El combat s’inicià poc minuts després.

En fer-se la nit ja havien mort més de tres-cents dels voluntaris de les Brigades Internacionals.

Aquell dia les tropes franquistes no pogueren avançar ni un metre. Romangueren clavades en les mateixes posicions en què haurien de romandre fins al març del 39, quan el cop d’estat de Casado i Besteiro els obrí les portes de Madrid.

Quantes vegades havia sentit la història de l’arribada de les Brigades Internacionals? Ja no ho record, però sempre era un nou relat, amb detalls que no havia sentit en l’anterior versió.

Era la vida del pare la que jo endevinava a les fotografies salvades miraculosament de la desfeta. La imatge dels combatents anant al front en tramvia sempre em sorprengué. La mir i encara, passats tants d’anys, no puc entendre aquella revolució en la vida quotidiana de les persones. Hi veig l’Alexandre, l’ateneista llibertari i el pare, somrients, amb el puny tancat i el rostre rialler. Anar a morir rient! Com si fossin immortals! Potser imaginaven que les bales mai no podrien matar-los. Sempre la mateixa sensació quan tens divuit o dinou anys. Creure que la Mort no et vendrà a cercar o que les bales passaran al costat, sense ferir-te.

El pare contava que la por vengué després, en veure caure els amics al costat. O quan queien ferits i es dessagnaven a la trinxera, enmig del fang, damunt la neu blanquíssima d’aquell hivern del 36.

Dies després d’haver-se fet la fotografia del tramvia que marxava al front ja no hi havia tantes rialles en el rostre dels amics. Algunes de les al•lotes que anaven amb ells, dues cosidores sindicades feia molt poc a la CNT, foren les primeres a morir. Una mort de forma quasi imperceptible, sense que mai no sapiguéssim d’on havien sortit les bales que havien acabat amb les seves vides. Com els joves que moriren al costat del pare el dia de l’assalt a la caserna de la Muntanya. La presència cruel i sorneguera de la Mort rient-se de les previsions dels homes. Caient, afamegada de sang, allà on ningú no l’espera. Com cau damunt l’infant, menyspreant el vell del costat, segant vides a l'indret on sap que pot fer mal.

Un any que vengué l’oncle Joan des de Barcelona, i posaren novament les velles fotografies de la guerra damunt la taula, el pare va acabar de contar la història de les primeres al•lotes mortes a la guerra.

-Tu les coneixies, Joan. Vengueren al poble amb la companyia La Barraca, de Lorca. Ajudaven en la representació tenint cura dels decorats i Joana feia d’apuntadora, per si algun dels actors quedaven en blanc damunt de l’escenari.

Sortírem a passejar pels afores. Els ensenyarem el molí, el procés de convertir el blat en farina blanca per fer el pa. Ens donarem les adreces i ens prometeren que ens veuríem novament pel juliol, el 19, dia de la inauguració de la trobada d’Ateneus.

Joana i Mercè caigudes just en el moment de posar peus a terra, quan el tramvia ens deixà a les portes de la Ciutat Universitària i tornava endarrere per anar a cercar més grups de milicians i milicianes. I mentre donava la fotografia a l’oncle, afegí:

-Havíem cantat tot el temps que durà el viatge. Tenc l´eco de la seva veu incrustada en la memòria, en les artèries. Les sent cantar La Internacional, La Varsoviana... Tot el repertori de cançons revolucionàries sense deixar-ne cap ni una. I quan acabaven el repertori interpretaven bocins de les sarsueles més conegudes amb la lletra canviada, substituint el text antic per poesies de Lorca, Pedro Garfias, Miguel Hernández o Rafael Alberti. Com si a una pel•lícula reaccionària i de simple entreteniment li haguessis canviat el guió i, enlloc de parlar de ximpleries sense sentit, els protagonistes discutissin del problema de les aliances obreres o de la societat sense classes del futur. Talment com si anàssim a una festa. Quin poc coneixement que tens quan ets un jovençà! Més que anar a la guerra, allò, el que vivíem, ens semblava una aventura. Gent abandonant tallers i fàbriques com si anàs a un míting o a veure una sarsuela. Algunes mares, les que tenien els fills aviciats, els acompanyaven al front, sovint a uns carrers d´on vivien. Els portaven el fusell i un cove amb el dinar, com si en lloc d’anar a la guerra, envers un possible encontre amb la Mort, el fill anàs a fer feina a l’obra o la fàbrica.

Era quan intervenia l’oncle Josep.

-No sé com ens salvàrem. La Mort sempre era al costat, cercant-te la jugular, ansiosa, com una lleona afamegada que cerca carn per als cadells.

I la mare, dient-me que ja era hora d’anar a dormir, que demà havia d’anar d’excursió amb els amics i, si no pujava a la meva cambra, a l’estiu no aniríem a nedar a la platja d´Alcúdia.

( 2 vídeos) Vet aquí el concret panorama de la derrota. Bàbel ens serveix de pretext per parlar de tantes desfetes.... L’exèrcit de la Revolució Universal aturat davant Varsòvia. Les Revolucions dels Consells Obrers a l’Alemanya de 1918 i a l’Hongria de 1919 foren liquidades, els seus dirigents assassinats. La sang de Karl Liebkneth i Rosa Luxemburg corre abundosa pels carrers de Berlín. Premonició de la mort de Bàbel i de tants d’herois del 17 a les txeques estalinistes. L’efecte permanent en l’esperit de l’autor de la derrota dels pares a la guerra civil revolucionària del 36-39, dels anys d’internament en els camps de concentració mallorquins? Fantasmagòrica visió de les traïdes de la transició, de la fallida de les idees republicanes i independentistes a mitjans dels anys setanta, enfonsades per tones de cinisme, l’oportunisme dels polítics del règim, els “socialistes” i “comunistes” de mentida, els pallassos que salvaren l’essencial de l’herència de la victòria feixista del 39, és a dir, la “sagrada unidad de España”, el capitalisme, la monarquia que ens llegava el dictador? (Miquel López Crespí)

Poesia catalana i memòria històrica: Espais secrets (Edicions Can Sifre)

A aquestes alçades de la nostra vida, anant cap al seixanta-tres anys i sobretot, després d’aquestes desenes de poemaris, seria absurd amagar –els llibres són enmig del carrer per a tots aquells i aquelles que els vulguin llegir!— el pes del dolor, de les successives derrotes –la dels pares a la guerra, la nostra, a la transició... – en els meus poemes i, més concretament en el poemari Espais secrets que comentam. Just al començament del llibre, obrint les primeres pàgines, el lector pot llegir: “sé que molt aviat les ones penetraran / sense que hi hagi res que pugui aturar-les / dins de la cambra / no podré salvar cap dels meus somnis /...”. De cop i volta, sorgint des de les fondàries de la Lubianka on l’han empresonat, torturat i executat, ensopegam amb la presència de Bàbel (“però ara no endevín cap record precís / salabror de textos tèrbols / paradoxals / malediccions de soldats / vaixells carregats de gnoms esblanqueïts / fulgurants imatges d’horabaixa travessant enderrocats arcs de triomf / inútil sortir al carrer vestits de carnestoltes / mentides les profecies de l’oracle / falsos els sonets amb rima / bàbel em diu que a la nit arribarem a novograd / s’escolen els dies / els estius se’n van i continuam en campanya / dringuen les nostres rialles desesperançades en la nit”.

Vet aquí el concret panorama de la derrota. Bàbel ens serveix de pretext per parlar de tantes desfetes.... L’exèrcit de la Revolució Universal aturat davant Varsòvia. Les Revolucions dels Consells Obrers a l’Alemanya de 1918 i a l’Hongria de 1919 foren liquidades, els seus dirigents assassinats. La sang de Karl Liebkneth i Rosa Luxemburg corre abundosa pels carrers de Berlín. Premonició de la mort de Bàbel i de tants d’herois del 17 a les txeques estalinistes. L’efecte permanent en l’esperit de l’autor de la derrota dels pares a la guerra civil revolucionària del 36-39, dels anys d’internament en els camps de concentració mallorquins? Fantasmagòrica visió de les traïdes de la transició, de la fallida de les idees republicanes i independentistes a mitjans dels anys setanta, enfonsades per tones de cinisme, l’oportunisme dels polítics del règim, els “socialistes” i “comunistes” de mentida, els pallassos que salvaren l’essencial de l’herència de la victòria feixista del 39, és a dir, la “sagrada unidad de España”, el capitalisme, la monarquia que ens llegava el dictador? Què pot fer el poeta enmig d’aquest terrífic espectacle de devastació? L’autor d’Espais secrets escriu: “ara ja ningú no trobarà refugi / vet aquí els amics morts / els pares / la pàtria ocupada / totes les paraules que hem estimat / en derrota / les ombres del riu em diuen que llur victòria serà implacable / i que la esdevendrà llarga, / transparent, / posseïda.”.

Què ens sostén enmig de la barbàrie quotidiana? Potser “l’antiga bellesa dels nostres herois”. El poeta ho descriu en el poema “La senzilla supervivència quotidiana”: “És com un antic combat de gladiadors / la senzilla supervivència quotidiana / l’antiga bellesa dels nostres herois / fluctuant / com un llamp / enmig de l’aspre soroll dels metalls”. En la derrota, enmig de la brutalitat que ofega la poesia... tot esdevé clau ardent on l’home prova d’aferrar-s’hi per a intentar sobreviure: la mirada d´una dona desconeguda aturada en una parada d’autobús, els ametlers en flor... Així i tot és difícil trobar un ancoratge on aferrar-se: arreu se senten trets, hi ha desbandada de convidats, munió de projectes abatuts, gent petrificada a les terrasses dels cafès. És una visió prou feridora del començament d’un any qualsevol d’aquesta transició vers el no res que s’allargassa fins a l’infinit, que sembla mai no fineix. Aquest panorama desolador per on navegam, vaixell batut per tota mena de tempestes, es descrit a “Gener”: “gener / una dona crida amb els ulls aturada en una parada d’autobús / els ametllers floreixen / i hom endevina les lamentacions fosques del desamor / són instants d’esmolada daga / l’estèril sublimitat de tantes falses promeses / no hi ha on aferrar-se / sense paraules li dic que no puc fer-hi res / se senten trets al costat / desbandada de convidats / furients escorpins pugnant per mossegar mugrons d’ivori / cap ancoratge per a batre la fosca / els meus infidels projectes abatuts / com solcar rastres antics d’enquimerada llum a l’aguait / tothom petrificat a les terrasses dels cafès”.

Els fets de la quotidianitat, la realitat més propera al poeta, cobra, enmig d’aquesta dolorosa supervivència enmig la barbàrie un pes específic. Una herència situacionista? Guy Debord i Raul Vaneigem novament? Els poemes “instantanis” que, talment esmolats anuncis de propaganda comercial, dibuixaven els estudiants del Maig del 68 pels carrers i places de París, en els murs de la universitat i les fàbriques? Possiblement. L’autor del poemari no vol amagar cap de les seves influències. A Espais secrets es tractava de deixar constància, sense cap mena de subterfugi, de la situació final que, dins l’ànima del poeta, van conformant les successives derrotes que comporta la simple existència quotidiana. Per això l’aplec de poemes que ha publicat Edicions de Can Sifre està format per tot d’experiències escrites sota els signes idèntics del dolor i la desfeta. A partir d’aquí hom prova de defugir certa herència culturalista apresa en tantes i tantes lectures. Sovint, quan al llarg dels anys anava escrivint aquests poemes, em demanava si aconseguiria sortir de la retòrica buida, de les fórmules de la poesia acadèmica, de les múltiples variants, malgrat que adopti un posat “modernista” de l’Escola Mallorquina. M’hauria influït massa l’obra poètica de Miquel Costa i Llobera, repassada amb cura a conseqüència de la preparació d’unes novel·les sobre la seva vida? Eren els anys en els quals enllestia les novel·les Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editorial, Pollença, 2005) i Damunt l’altura (Pagès Editors, Lleida, 2006). Però res més lluny de l’herència de l’Escola Mallorquina el recull de poemes aplegats sota el títol d’Espais secrets! D’aquesta problemàtica –la influència l’Escola Mallorquina en els poetes de la generació literària dels anys 70--, ja n’havia parlat amb deteniment en la introducció Antologia 1972-2002 (Col·lecció Tià de sa Real, Palma, 2003) quan escrivia: “Jaume Vidal Alcover és prou dur amb els seguidors de l'Escola Mallorquina. Però malgrat aquesta duresa caldria reconèixer que molts dels joves "rupturistes" amb l'Escola (especialment Blai Bonet, Josep M. Llompart i el mateix Jaume Vidal) són alletats en aquestes tertúlies que els ensinistren en una tradició cultural autòctona, malgrat que aquesta sigui sovint de caire clerical, conservador i, en mols d'aspectes, culturalment reaccionària. L'odi que tenien a Joan Maragall i la seva escola, a tot el que venia d'una Barcelona que consideraven, en general, en mans d'una xurma anarcoide (el mateix Maragall, Salvat Papasseit...) i anticlerical, era excessiu, sense termes mitjans. Joan Fuster ho deixa ben aclarit en la seva Història de la literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1971), pàg. 57: ‘Cal dir que allò que repugnava als dos grans mallorquins [Costa i Llobera i Joan Alcover] en el Modernisme barceloní no era solament el culte al 'diví balbuceig' ni tantes altres desmanegades exageracions 'literàries', com la gent de la Barcelona de l'època propugnava. A tots els repellia, sobretot, la desimboltura anarcoide que s'anava filtrant, subreptíciament, en cada atac a la preceptiva tradicional. La seva repulsa es dirigeix a la càrrega ideològica 'negativa', 'dissolvent', que traginaren els modernistes. Costa i Llobera fou un canonge timorat i pulcre; Alcover, un curial plàcid i circumspecte: tots dos, és clar, responien a un tipus de societat arcaica, 'aïllada', de base rural i de mentalitat levítica i provinciana, com fou la de la Mallorca d'aleshores. És comprensible, doncs, que els esfereïssin no sols les insolències blasfemes o simplement reticents, tan habituals entre alguns modernistes, sinó fins i tot la seva bohèmia afectada i el seu menyspreu de les convencions’.

‘Aquest clericalisme i reaccionarisme exacerbat d'alguns dels membres més destacats de l'Escola Mallorquina es pot trobar documentat en la nombrosa correspondència de Costa i Llobera que va incloure Bartomeu Torres Gost en un llibre sobre Costa publicat a la Biblioteca Balmes l'any 1971. Es tracta de l'obra Miguel Costa i Llobera (1854-1923): itinerario espiritual de un poeta, en la qual les cartes escrites per Costa a Maria Antònia Salvà i a Ignasi Casanovas palesen un viu sentiment de decepció -diguem-ho així- arran dels esdeveniments de la Setmana Tràgica. El clacissisme de Costa i Llobera, aquella defensa de l'’ordre’ literari (la ‘forma’ per damunt de tot!) contra l'’anarquia’ (literària, política...) que ve de Barcelona s'expressa en la canonització de la rima i la retòrica com a sistema de primera magnitud per expulsar del parnàs literari qui no accepti aquesta ‘contenció’ que ha de tenir tota expressió literària que aspiri a ‘aprofundir l'obra del senyor damunt la terra’. Costa i Llobera esdevé així, com diu Joan Fuster (pàg. 57 de La literatura catalana contemporània), el mestre de ‘l'eurítmia, la proporció, la correspondència, la simetria pròpia de l'organisme vivent, la qual es manifesta bé en els conceptes, o bé en els compassos prosòdics, o bé en síllabes i tons’. Vet aquí tres trets de l'Escola Mallorquina que són consubstancials en la seva forma d'entendre el fet poètic: ‘versificació’, ‘retòrica’ i ‘artificiositat’.

‘Hi ha, evidentment, en totes aquestes concepcions un fort component polític que sovint es camufla de ‘etèria lluita cultural’ quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la ‘bohèmia anarcoide’ del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric”.

Espais secrets és, en definitiva, un aplec de versos lliures, una utilització punyent de les influències culturals del poeta –els “ismes” de començament del segle XX, el situacionisme francès, l’escriptura automàtica, la prosa poètica— per deixar constància de l’angúnia i desolació del poeta en una època en què, possiblement, han mort les il·lusions de canvi revolucionari dins la societat alletades amb l’esclafit del Maig del 68, amb les grans manifestacions antisistema de la transició, traïdes, com s’esdevé en tantes i tantes revolucions, pels vividors de la política, els cínics i menfotistes que tots coneixem.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - Jugar a metges i malalts (XXVI) (un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

La curandera, madò Antònia, no creia en els miracles de sants i santes. Contaria que, en una nit de lluna plena, havia intercedit a Llucifer oferint-li uns milers de pessetes (que la padrina li lliurà religiosament) per intervenir amb els dimonis que s´havien apoderat del meu cos. Però insistiria que la ràpida curació s´havia produït gràcies al descans, el bon menjar que ens donaren a can Nofre i, més que res, a la sobtada il·luminació sentida al cambril de la Verge.

El pare ens trucà un dimarts a migdia. Va parlar amb la recepció i ens vengueren a cercar. Volia que, abans de Nadal, fóssim a casa. Trobava que ja portàvem prou setmanes a Lluc i pensava que era necessària una nova revisió per part del senyor Sió, el metge.

El temps havia anat passant sense adonar-me'n. Què havia fet durant aquelles setmanes d´esbarjo? Unes excursions per la muntanya, les lectures a l´aire lliure quan feia sol i el cel era una immensa taca blava. Les visites al Jardí Botànic, el Museu, amb tants d´objectes que servien per a imaginar la vida a Mallorca segles enrere. Les hores passades a l´escalfor del braser, a la cambra, quan nevava i era impossible arribar a la Font Coberta. Les converses al bar de Nofre Crespí, amb na Margalida de can Toniet, madò Juliana, el vell republicà, morint lentament per la tisi que el consumia. La presència malèfica de les germanes Gelabert i el record dels assassinats de la guerra. Els meus somnis d´escriure, de trobar una raó per sobreviure i continuar lluitant per un món diferent, més just, semblant a aquell pel qual lluitaren el pare, l´oncle, els excombatents de la República que venien a petar la conversa al taller de Can Ripoll, a sa Pobla...

Dins la bossa on guardava el quadern de notes --encara intacte!--, hi servava el paquetet d´herbes que m´havia deixat en herència Josep Ferrer. Me´l donà setmanes abans de la partida de la qual mai més no va tornar. Romaníem al bar, al costat de la foganya. Feia pocs dies que havien marxat les germanes Gelabert i la padrina s´entretenia a la cuina, parlant amb madò Juliana i na Margalida. El malalt s´apropà a la meva taula i em digué, lliurant-me un paquetet estrany, una bossa de tela de sac on hi havia brodades les inicials del seu nom: “Com pots imaginar, i per tot el que hem parlat aquestes setmanes, jo no crec en bruixes ni curanderes. Però aquestes herbes portades de l´interior de la selva veneçolana són útils per a saber quin serà el teu futur. Jo només les he provades en una ocasió i t´assegur que em serviren per a endevinar què seria de la meva vida. Sé a la perfecció que la malaltia no té remei, que moriré aviat. En somnis he vist com queia a terra, com veniu a l´habitació, cridau el taxi que em portarà a Inca”. Es deturà per uns segons i, mirant-me fixament als ulls, afegí: “Sé que et preocupa el teu futur i voldries saber el que faràs a partir d´ara. És el que no et deixa un minut de calma, el motiu pel qual no et pots concentrar en l´escriptura. Crec que les herbes et poden fer un bon servei, ajudar-te a resoldre el problema que et manté en tensió”.

Just en aquell moment demanà un altre cafè a Nofre Crespí i apropant-se a la meva oïda, xiuxiuejà: “Quan vulguis comprovar el poder extraordinari d´aquestes fulles seques has d´encalentir aigua. Quan vegis que bull, en poses una bona grapada i la deixes estar cinc minuts. La beus just que s´hagi refredat un poc i, de seguida, et trobaràs per una munió d´ocults viaranys. Veuràs la teva vida talment estiguessis assegut al Cine Montecarlo gaudint d´una pel·lícula. T´advertesc: si tens por no ho provis. Vés a saber el que podries descobrir! La curandera que em va vendre les herbes em digué que alguns, en albirar el demà, s´havien suïcidat; d´altres, mai no recuperaren l´enteniment. Només alguns, pocs, pogueren seguir vivint, assumir les revelacions acabades de descobrir”.

Tanmateix estava decidit a deixar de banda l´escenificació de la malaltia fictícia. Si continuava amb l´engany, el pare em portaria a una clínica especialitzada i s´adonarien de l´engany. Ara era el moment ideal per fer creure que m´havia curat. Ben segur que, amb la fama miraculosa que tenia la Mare de Déu, tothom pensaria que havia estat un nou miracle. El pare, malgrat el seu agnosticisme arrelat des de dècades, des que era un jovenet afiliat a l´Ateneu Acracia y Libertad, potser també ho creuria. Per a mi no era cap problema continuar mentint en el camí de trobar una sortida a la meva situació. Podria explicar que, en un moment determinat, anant al cambril de la Verge, havia vist com de la figura sortia una resplendor que m´il·luminà de cap a peus, i, de seguida, em vaig sentir alleugerit; com si un alè diví, travessant-me carn i ossos, m´hagués alliberat de tot patiment i sanat la tisi. La padrina Martina en seria testimoni. I ella, creient en les mil reencarnacions de l´esser humà, habitant de l´esotèric reialme de bruixes, dimonis i fantasmes, asseguraria que havia vist el miracle amb els propis ulls. Les veïnes especialitzades en herbes medicinals explicarien que la curació havia estat una combinació dels poders de la Mare de Déu i de les herbes que em donaren. Les herbes de madò Buils, quasi em mataren! Què hi ficava dins aquella olla plena de fulles misterioses? Quan treia el recipient del fogó em feia abocar el rostre a mig pam d´aquell instrument de tortura i, amb el cap tapat amb una manta, em tenia immobilitzat, respirant un vapor embafós que m´ofegava i em feia tossir.

La curandera, madò Antònia, no creia en els miracles de sants i santes. Contaria que, en una nit de lluna plena, havia intercedit a Llucifer oferint-li uns milers de pessetes (que la padrina li lliurà religiosament) per intervenir amb els dimonis que s´havien apoderat del meu cos. Però insistiria que la ràpida curació s´havia produït gràcies al descans, el bon menjar que ens donaren a can Nofre i, més que res, a la sobtada il·luminació sentida al cambril de la Verge.

La coartada restava servida. Però el problema que havia portat a inventar-la, no. Em trobava en la mateixa situació de sempre. Perdut en un mar de dubtes. Tenia decidit no tornar al col·legi. Què fer aleshores? Els pares voldrien que recuperàs el temps perdut, que estudiàs. Pensaven que un curs es podria recuperar, que la meva decisió no era tan dràstica. Però si tenc alguna decisió inamovible és la de no tornar a patir en mans de professors que no entenc, en sentir unes lliçons que són falses de cap a peus. Què podria ensenyar-me un professor d´història que ha estat exvoluntari de la División Azul i, que, a Palma, el primer dia del Movimento, anà a capitania general a demanar un fusell?

No ignor que la situació és difícil. Quin valor poden tener les opinions d´un al·lot de catorze anys? Vivim enmig d´una problemàtica complicada. Ni som uns infants ni ens consideren “homes” en tota l´accepció de la paraula. Zona intermitja on abunden els temporals, on les naus poden naufragar d´un moment a l´altre impulsades contra les roques pel fort vent de tramuntana. Visc a una època en la qual els problemes de l´adolescència són solucionats a força de càstigs. Sovint he vist arribar a classe companys amb les cames blaves per les moradures produïdes per la corretja dels progenitors. És un temps de doblegar la voluntat, l´esperit dels més joves, a força de repressió: amics internats al col·legi, sense veure la família en un mes, aixecant-se a les set del matí per anar a dormir a les deu del vespre; misses de genollons, amb la fredor de les rajoles pujant per les cames fins a convertir la carn en un manyoc insensible, com si t´haguessin tallat les cames; alumnes castigats a no parlar amb els companys durant setmanes; d´altres, situats a un racó de la classe amb dos llibres a cada mà, braços en creu mirant la paret per haver dit dues paraules; sessions de mà estesa, els dits junts i en punta per no haver sabut la resposta adient a la pregunta del professor; córrer pel pati mitja hora seguida, fent voltes interminables sota la vigilància obsessiva del vigilant de torn. Talment els presoners d´Alcatraz, als Estats Units, segons havia vist en una pel·lícula projectada a Can Guixa.

No, no em veia capaç de suportat altra volta tals patiments. Em seduïa més el món perdut que podia endevinar en algunes revistes del pare i l´oncle salvades miraculosament de la guerra. Em delia llegir els articles i veure fotografies a Estudios, una publicació naturista dels anys trenta amb tot d´imatges de dones i homes nus, gaudint de la bellesa de la natura, ran de mar, a la muntanya, alegres i somrients mostrant, sense cap mena de vergonya, la resplendor exultant d´uns cossos joves. Els articles parlaven de comunes autosuficients, gent que treballa per a la col·lectivitat, repartint-se els beneficis que poguessin obtenir amb la seva feina. Desfilaven davant els meus ulls tot de cooperatives de consum, horts a València dedicats a les hortalisses, a fer joguines. Homes i dones que muntaven una associació de botigues per a oferir als treballadors queviures més barats, sabates, senalles, llibres de text d´ideologia llibertària, roba feta a mà a preu mòdic. Una societat lliure basada en l´autogestió i la solidaritat entre les persones.

Va ser el meu primer contacte amb la ideologia llibertària. Després, anant amb la família a les parades de llibres de vell, vaig poder ensopegar amb raríssimes restes d´edicions sud-americanes amb obres de Lev Tolstoi i Kropotkin. Encara m´era difícil copsar les diferències entre les concepcions anarquistes i marxistes. Però la revista Estudios em permetia entreveure un tipus de societat que no tenia res a veure amb el que vivia. Cossos lliures, nus, enfront el negre i el gris que vestien les dones del poble. Sol, platja i natura contrastant amb les angoixoses processons de Setmana Santa, amb la flaire malaltissa de la cera, el soroll tètric dels tambors, les figures dels sants i el Crist torturats, regalimant sang. Un univers inconcebible de verges amb el cors travessats per fletxes amb el déu que adoraven condemnat a portar una creu sota els insults dels soldats romans i les fuetades dels botxins.

La padrina no em deia res en referència als estudis. Vivia obsessionada per la meva salut. Mort el fill en el desgraciat accident de moto, jo era el nét aviciat, la persona que substituïa l´hereu. Just acabàvem de deixar enrere els anys més foscos de la postguerra. El turisme de masses començava a fer-se present, anunciant els futurs desgavells. La padrina s´havia format a començaments de segle. Es casà als vint anys, el 1917, i, sens dubte, la seva formació humana i cultural era el d´una pagesa de finals del segle XIX. Misses i devocionaris, música d´orgue i el cant de les franciscanes a l´església. Tot plegat mesclat amb l´esoterisme de mèdiums i curanderes. Els estudis, per a aquella gernació de pagesos, eren un fet sobrer i ocasional. Sí; es parlava d´un metge a la família, el metge Miquel Verdera; però la seva influència degué ser poc duradora. Per les golfes de la casa dels padrins encara hi havia alguns llibres de medicina, blocs de notes de la Universitat de Barcelona i, el que més m´entretenia d´al·lotell: el maletí amb els ormejos de visita als pacients. Quin tresor, el maletí! Als deu anys, en els xafogosos dies d´estiu, quan no anàvem a Can Picafort o a les casetes de sa Pobla, arran de mar, els al·lots i al·lotes del carrer de la Muntanya ens perdíem per les sales immenses plenes de sacs de blat i tabac penjat dels claus de les bigues. Flaire de patates i mongetes mesclada amb els efluvis de les fulles de tabac que penjaven a l´espera d´estar preparades per anar al magatzem. Aleshores, amb l´amic de més confiança, en Sebastianet de can Cirereta, ens convertíem en metges. A poc a poc despullàvem les al·lotes que, tímides, es deixaven fer talment com quan anaven al metge de veritat. A algunes encara no els havien crescut els pits; d´altres just els començaven a créixer, lentament, molt a poc a poc. Cap portava encara sostenidors.

Teníem un llit vell que només empraven els moixos per a dormir, tranquils, lluny del brogit de la planta baixa del casalot. Esteses al llit, nues, els palpàvem les cames a la recerca d´una imaginària fractura i, amb l´estetoscopi, aprofitàvem per a resseguir tots els racons de la seva pell. Pedrona, la meva "malalta" i, també, el meu primer amor infantil!, es deixava fer provant de cobrir-se tímidament amb la roba que havia deixat al costat. Intentava cobrir-se novament però li ho impedia amb gests amables que, alhora, em deixaven electritzat. M´apropava a la seva oïda i, amb veu tendra, per a tranquil·litzar-la, li deia que el que fèiem no era cap pecat. “Els metges han de veure nues les persones que examinen”, li xiuxiuejava. “Si no seria impossible saber quina malaltia tens. Fins i tot les monges s´han de despullar a l´hospital!“.

Alguns dels moixos, foragitats del llit, ens miraven bocabadats des d´un racó del matalàs on havien tornat a pujar. Anaven amunt i avall vigilant, inquiets, els nostres moviments. Els havíem molestat en la seva eterna migdiada. Senyors de la casa, en haver-se cruspit el recapte, tornaven als caus de les golfes on es trobaven feliços, sense que ningú els anàs a molestar. I, ara, inesperadament, un petit exèrcit d´animalons de dues cames, nosaltres!, penetraven sense demanar permís en el seu reialme.

Molestaven. Amb el coixí que tenia a mà els foragitava i marxaven, miolant, com si s´hagués fet una gran injustícia. “Ens treuen de casa”, devien remugar. “No són persones com pertoca! Molestar els propietaris de l´indret no té perdó!”, continuaven dient, cercant un lloc més adient per a vigilar els intrusos.

Pedrona em mirava, ingènua. Notava la inseguretat del seu cos, els petits moviments que feia quan el metall de l´estetoscopi anava amunt i avall, a la recerca de no se sap quina misteriosa malaltia.

Ens contemplava tothom, atents, en silenci. En aquell moment ja no érem a les golfes del casal. Tots, els amics i les amigues, érem els protagonistes d´una àrdua operació clínica. Vivíem intensament aquelles dèries com si de veritat fóssim metges, infermers i infermeres, pacients que esperen salvar la vida en una operació tan delicada.

Després tancàvem les finestres i enceníem espelmes pels quatre racons de la sala. L´ambient canviava de sobte. L´ esclatant lluminositat de l´horabaixa esdevenia fosca densa, impenetrable. Amb mantes velles cobríem la més mínima escletxa de claror que pogués penetrar des de l´exterior. Dels antics canteranos abandonats sorgien vestits d'antiquíssims repadrins i repadrines. Ara ja no sabíem si jugàvem a metges o a descobrir inèdites sensacions, misteris de pel·lícula. Veure na Pedrona, n´Antònieta i na Maria nues, tan sols cobertes per un vell vestit de pagesa, ens feia oblidar les pràctiques exploratòries per la superfície de les pells. A tots ens sorprenia el canvi sobtat d´atmosfera. En Sebastianet, que era escolà, sempre portava encens i en tenia una capseta plena. Encenia un bon bocí i la situació prenia un caire summament especial. Les tres vestals, instal·lades damunt el llit, imitaven a la seva manera els balls àrabs i tothom, assegut al terra, contemplava els màgics moviments talment l´espectador que va al cine o al teatre. En Sebastià havia engegat una vella ràdio dels anys trenta abandonada a les golfes i l´efecte esdevenia indescriptible.

Fins i tot els moixos paraven els ulls com un plat sense acabar de creure aquella transformació del tranquil món on habitaven, el refugi que sempre havien tengut per a defugir la nostra presència, les contínues persecucions a les quals els sotmetíem. Miraven sense arribar a creure el que veien. Els ulls atents dels felins resseguien els estranys moviments de les balladores. Algun dels moixos, el més valent, s´apropava fins al lloc i, tímidament, provava de tocar les antigues sedes agafades de les caixes que havíem obert. Ens delia la fosca de la gran sala tan sols il·luminada per les espelmes, la coneguda flaire de l´encens eclesial, la música procedent del nord d´Àfrica...

Al cap d´una estona les nostres amigues queien, cansades per l´esforç, damunt el matalàs i esclafaven en rialles. Ens feien jutipiris alhora que, una mica atemorides pel que havien fet, anaven a cercar la roba per vestir-se i que, nosaltres, espavilats, havíem amagat a un racó.

Però no ens podíem entretenir. L´horabaixa donava pas al vespre i ja feia estona que sentíem com els carros tornaven de marjal. Era hora d´endreçar el desgavell que havíem armat. Tornar a portar els vells vestits dels avantpassats a lloc, cercar els ormejos de metge i situar-los novament dins el maletí, apagar espelmes, obrir finestres per tal que anàs desapareixent la flaire espessa de l´encens. Vestir-nos altra volta. Posar rostre de seriositat. Acomiadar-nos dels amics. I, just quan sentíssim el grinyolar de la porta, situar-nos davant els llibres de l´escola i fer com qui estudia.

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (XIV) –La guerra de Cuba - (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)

--Weyler no sabia com sortir-ne. El suport de la població als combatents era total. Com fer-ho per acabar amb aquesta ajuda permanent? No va tenir altra idea que concentrar els pagesos en tancats enfilferrats envoltats de seccions especials d’infanteria. Creia, equivocadament, que d’aquesta forma seria més fàcil sortir a caçar els mambises. Però amb la idea de tancar els cubans dins aquestes grans presons l’únic que va aconseguir fou enfortir la voluntat de lluita dels que ens feien la guerra. Ningú no sabrà mai els milers de persones que moriren a causa de les disposicions del general Weyler! Qui en va portar el compte? Per a l’alt comandament espanyol els cubans no eren persones. Si morien de fam... a la fossa comuna! Res no importava als generals i oficials que ens comandaven en aquella tràgica aventura.

Volia anar a veure Jaume Cladera. Record que era un dia de primavera, lluminós, amb un blau immaculat i esclatant que convidava a sortir del despatx. Vaig dir a na Catalina que em preparàs la sotana d’anar per sa marjal. No volia embrutar-me els baixos amb la pols del camí o amb algun dels bassiots imprevists que resten per les dreceres dels horts quan el pagès acaba de regar el seu bocí de terra.

Era una sotana amb mig pam manco de llargària que les que utilitz per estar per casa o trescar pel poble. Na Catalina la va retallar i tornar a cosir com pertoca. Una mica vella pels anys, però útil per a caminar per camp i muntanya.

Sé que en Jaume em va veure de ben lluny. Una sotana negra enmig de la planura, sota el sol primaveral, no es pot amagar.

M’esperava assegut al pedrís de davant la caseta. Havia començat a carregar la pipa de canya i fang i em guaitava seriós, fumant amb tota tranquil·litat sota l’emparrat.

--Bon dia tengui, don Joan! --va ser el primer que em digué--.

Li vaig estrènyer la mà que m’oferia cordialment.

Romanguérem uns minuts en silenci gaudint del paisatge.

Érem asseguts al banc de pedra. La calma que ens envoltava afavoria la reflexió, el gaudir de la companyia de la natura.

Jo també callava encisat per la meravella que veia, lluny de la foscor de les capelles de l’església. Sota l’emparrat, una suau brisa primaveral feia l’estada paradisíaca: la flaire dels camps regats a primera hora dulcificava l’ambient. La bonior propiciava el moment exacte d’una oració per donar gràcies a Déu per tanta bellesa oferta als ulls dels homes. Em sentia en pau, lluny de les meves nits d’insomni pensant en el destí dels homes, navegant pels vells pergamins que parlaven de temps difícils per als albopassins, de llunyanes guerres i execucions.

Ara entenia a la perfecció l’amor per la bellesa del paisatge que ompl els poemes de Miquel Costa i Llobera! Com sent el meu amic coral cada un dels racons de la nostra terra!

Les preguntes s’acumulaven una rere l’altra Però a Mallorca no tot ha estat calma i placidesa. A Miquel Costa i Llobera li basta veure un pi del seu Formentor, la calma de Cala Murta, per fer-ne un poema immortal sense demanar-se res més. No li agrada aprofundir en els aspectes tèrbols i sagnants de la nostra història. Però jo em deman sovint com devia ser el paisatge en temps de les Germanies, quan la pagesia es revoltà contra els seus senyors naturals. Es distingiria des d’aquí el fumeral de l’església de Pollença cremant amb els seus habitants dins? Se sentirien els trons de canons, el soroll dels arcabussos en la vana provatura agermanada de conquerir Alcúdia? Just a dues passes d’aquí, prop de Crestatx els seguidors de Joanot Colom foren derrotats per les tropes de l’emperador i més enllà, guaitant cap a Muro, prop del torrent, a la planura de Son Fornari, es lliurà la batalla que rompré per sempre la columna vertebral de les forces revoltades contra la llei i l’orde.

--Vol saber el que em va passar a Cuba? És per això que ha vengut a veure’m? --em digué de sobte, tranquil--.

No calia mentir. Era cert. M’interessava saber noves de la seva vida, els motius perquè havia decidit romandre a la caseta, lluny del brogit del poble. Altres soldats que havien anat amb ell no feren el mateix quan tornaren. A poc a poc s’integraren novament a la vida d’Albopàs, i si patiren pel que havien vist allà procuraven no fer-ho coneixedor. N’hi havia que fins i tot feien acudits sobre els combats lliurats amb els mambises, explicaven com era de difícil conquerir una cubana, fos blanca, negra o mulata. La majoria no volia saber-ne res dels espanyols i els miraven amb altiu posat de menyspreu.

--Sí –li vaig contestar--. No vas errat. He vengut especialment fins a l’hort per saber-ne la teva versió. He llegit sovint cròniques de la guerra, però parlar-ne seriosament amb algú que va ser testimoni dels fets que narren les revistes i els llibres, m’interessa molt. No t’ho puc negar.

Jaume Cladera va tornar a carregar la pipa i, mirant a la immensitat del paisatge, talment parlàs amb les ombres d’un món invisible, va començar a parlar.

--Sovint no sé com vaig poder tornar. Ningú pot imaginar-se l’infern si no ha estat a Cuba. Els frondosos boscos tropicals, els aiguamolls traïdors, les trampes amb punxes que ens paraven els separatistes, tot plegat unit a la calor sufocant, la humitat, els mosquits, les llargues marxes forçades i la fam em feien veure que havíem caigut en una trampa mortal. Sortir de les casernes de les ciutats, avançar per aquells camins enfangats esperant un atac d’un moment a l’altre, era viure dins un somni dantesc.

Aturà de parlar alhora que acaronava el seu ca, en Moreno, única companyia del nostre conegut. Diuen, els que l’anaven a visitar, que les converses més llargues les feia amb en Moreno. Sovint el trobaven enraonant amb l’animal, explicant-li coses de la seva vida o de la feina a l’hort. Inseparables, el ca el seguia arreu on anàs, dòcil, obeint cada una de les seves indicacions.

--Moreno, descansa aquí, al costat, a l’ombra –li digué alhora que continuà amb la història sense deixar de mirar les muntanyes en direcció a Pollença amb accentuat posat de nostàlgia i tristor als ulls--.

--Weyler no sabia com sortir-ne. El suport de la població als combatents era total. Com fer-ho per acabar amb aquesta ajuda permanent? No va tenir altra idea que concentrar els pagesos en tancats enfilferrats envoltats de seccions especials d’infanteria. Creia, equivocadament, que d’aquesta forma seria més fàcil sortir a caçar els mambises. Però amb la idea de tancar els cubans dins aquestes grans presons l’únic que va aconseguir fou enfortir la voluntat de lluita dels que ens feien la guerra. Ningú no sabrà mai els milers de persones que moriren a causa de les disposicions del general Weyler! Qui en va portar el compte? Per a l’alt comandament espanyol els cubans no eren persones. Si morien de fam... a la fossa comuna! Res no importava als generals i oficials que ens comandaven en aquella tràgica aventura.

En Jaume fuma tranquil·lament, assaboreix les glopades del perniciós fum com aquell que gaudeix d’un plaer immens. La tossina l’interromp sovint. Sembla que abusa massa del tabac. Però Albopàs n’és un gran productor i l’exporta arreu d’Espanya. En Jaume en fa algunes anyades i sempre, després d’haver assecat les fulles al sol, en deixa un bon saquet pel propi consum i pels amics i coneguts que acudeixen a la caseta.

--Sí, és el tabac. No sé si un dia hi deixaré la pell. Ja sé que és un mal vici. Però no puc deixar de fumar. És superior a les meves forces! Ho he provat moltes vegades. Mai no ho he pogut aconseguir.

--Les instruccions que tenien els nostres oficials --continuà-- eren romandre al camp i anar en persecució dels sublevats. Però, què sabien aquells jovenets sortits de les acadèmies, el que era una lluita de guerrilles en territori desconegut? Alguns, com els soldats, morien de febres els primers dies; d’altres, els més covards, en constatar que allò no era una desfilada militar amb al·lotes que et tiren flors quan passen davant les tribunes, escrivien de seguida a qui coneguessin a recer del poder per a ser destinats a l’Havana o tornar a Espanya.

Ens enviaren a Aguitas, una remota posició perduda enmig de la selva, de difícil accés, ja que la major part de l’any estava envoltada pels mambises. Tan sols hi restaven setanta homes. Els altres havien mort a conseqüència de les febres, la fam i els atacs dels sublevats. Només hi restava un sergent manant aquelles desferres. Els oficials havien mort en el darrer combat. Altres havien desertat. Encara no sé com hi arribàrem! Havíem perdut quinze homes en el llarg viatge des de Matanzas. El perill no era solament l’atac directe, quan et trobaves enmig de la selva i atacaven, nus, salvatges, amb el matxet a la mà, cavalcant com a dimonis embogits, tallant els caps dels nostres soldats. El perill més evident t’esperava a la nit, mentre feies guàrdia rere els troncs que ens servien de defensa en aquella allunyada posició. Els mambises són també assenyats animals nocturns. Et vigilen des de la foscúria i la protecció que els ofereix la selva i, quan menys ho esperes, et llancen unes fletxetes enverinades mitjançant uns senzills tubs de canya. Encerten en el coll, a les mans, a les cames. En un moment ja has caigut a terra i mors enmig dels sofriments més esfereïdors.

En Moreno ens distreu per uns moments. Em mossega els baixos de la sotana i no hi ha forma de fer-li deixar la improvisada joguina. Pens si està gelós de l’atenció que em presta Jaume Cladera. Potser no vol que enraonem tant de temps. Segurament m’indica que marxi, que ja està bé de plàtica i que és hora de deixar tranquil l’amo. Finalment en Jaume aconsegueix que deixi de mossegar la sotana i, amb un gest imperatiu, el fa marxar a un racó des d’on mira amb mals ulls.

--Podríem estar parlant dies sencers –continua explicant-- i mai ningú que no hagi patit aquelles desgràcies podrà copsar el terror que ens dominava. Com resistir en aquelles condicions? Havíem pogut arribar al fortí per miracle. Qui sap si pensaven que era mes fàcil acabar amb nosaltres a força de fam i de por sense necessitat d’entrar en combat!

A la nit, els tambors no ens deixaven dormir; sonaven de forma implacable hora rere hora, sense descans. La selva s’omplia d'estranys càntics de significat indesxifrable per a nosaltres. Quins déus invocaven? No ho sabrem mai! La seva cultura no tenia res a veure amb l’espanyola, malgrat els anys de restar sota el domini de la corona.

Menjàvem pa amb cucs, restes del que quedava de les provisions enviades al destacament feia mesos. L’alt comandament instal·lat a l’Havana robava tot el que podia dels queviures. Hi hagué comandants que, mancats de cap moral, venien els fusells i les bales als nostres enemics! No parlem del menjar! Cues immenses de carros esperaven l’arribada dels vaixells enviats de Cadis i Cartagena, de Màlaga o Barcelona. Les capses amb llaunes de conserves, les bótes de vi desapareixien en minuts en direcció als magatzems secrets que tenien els especuladors. Res no feien les autoritats per aturar un desgavell que afectava igualment les medecines, l’alcohol per a+ les ferides, les benes... Amb la venda de tots aquests productes els oficials de Weyler vivien una vida de luxe, de luxúria. Abundaven els prostíbuls i els casinos, sempre plens de gom a gom per membres de l’exèrcit i la burocràcia de l’Estat.

Nosaltres no existíem per a l’alt comandament. Carn de canó barata! Un número en un paper a l’hora de parlar de les baixes que havíem tengut aquell dia. Què menjàvem? Les galetes d’Inca s’havien podrit. Així i tot les bullíem per a fer una sopa de supervivència. Sabedors de les nostres mancances, els rebels, amagats a la selva, torraven porcs senglars, aus de ploma, i la flaire d’aquelles menges ens feia enfollir.

Maleíem el destí que patíem. Ens sabíem condemnats sense possibilitat de fugida. Envoltats, lluny de tot remei humà, els més creients resaven el rosari de forma continuada, alhora que els altres escopíem al terra a l’espera de qualsevol atac sobtat dels fantasmes de la selva.

En Moreno continuava fitant-me amb posat de pocs amics. Sembla que la nostra conversa li havia desbordat la paciència. S’aixecava del racó on estava condemnat i feia provatures d’atacar de nou. Però es contenia pel gest que cada estona feina Jaume Cladera.

--Què hi feíem en aquell país llunyà, quins interessos defensàvem en terra tan inhòspita? Eren les preguntes que ens rosegaven per dins mentre esperàvem la mort. Era fàcil imaginar el destí final dels espanyols a Cuba. Centenars de guarnicions solitàries, perdudes a l’interior de les selves, a les serralades, a les planures sembrades de canya i tabac. Tanmateix era impossible vèncer un poble revoltat contra els dictats d’una metròpoli llunyana. Mancats de proveïments, sense saber quina tàctica emprar per derrotar l’enemic, l’agonia em què vivíem es perllongava durant mesos sense cap via de solució. Inútils els camps de concentració de Weyler, els presoners penjats a les places dels poblats, a les clarianes del bosc. Inefectiva l’arribada de noves reserves de carn de canó que es menjava la boscúria. Obscur reialme de serps i mosquits i dels cocodrils dels pantans que sovint havíem de travessar. Crits d’angoixa dia i nit. Morir sense extremunció. Univers del matxet que t’esperava a qualsevol entreforc de camí quan anaves a cercar aigua lluny del destacament.

La història s’allargà fins a mitjans horabaixa. Dinàrem d’un trempó sota l’emparrat, amb els ulls sempre vigilants d’en Moreno que, cansat de la conversa, finalment s’havia adormit damunt el sac que li servia de matalàs. Aquell dia vaig marxar de la caseta amb el cor encongit. Jaume Cladera no mentia. Notava que la seva història em produïa contradiccions. Em demanava què feia jo defensant les guerres de la monarquia des de la trona. Per quins motius no he parlat mai dels patiments dels soldats que morien a Filipines, el Rif, Cuba? Mentre des de la distància sentia els lladrucs del ca reflexionava sobre el meu paper en la vida. I si tenguessin raó les mares que no volien que els seus fills anassin a la guerra? I si els meus esforços per provar de salvar costums i tradicions només haguessin estat una mentida, una gran estafa ordida i planificada per a mantenir en calma els pagesos, barrar el pas a les seves justes peticions?

Quan vaig tornar a casa moments abans del rosari de les set, el cor em bategava com no ho havia fet mai.

Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 - El casalot - (Un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

Parlar dels padrins i repadrins, de les generacions que ens precediren, és com aprofundir en el marc vital de la nostra història, tant la personal com la collectiva. Potser seria una feina d'urgència deixar constància de noms, malnoms, els fets que encara recordam abans que la inclemència del temps ho esborri tot. (Miquel López Crespí)

Al cap d´uns dies ens arribà la notícia de la mort, a Inca, de Josep Ferrer. En Martí, el xofer de la camiona, ens ho comunicà de seguida que ho va saber. En Josep s´havia fet imprescindible a les tertúlies nocturnes, a les excursions pels voltants del santuari! Un home que hauria pogut escriure un munt de llibres d´història, la narració exacta de com eren els republicans dels anys trenta. A vegades em demanava com era possible que aquelles persones no haguessin escrit les seves memòries i d´altres, que passaven per autèntics escriptors, narraven fets que no valien dos rals. La vida de qualsevol persona del poble, la més insignificant, la que sembla no té res a explicar, és, sovint, més interessant que el relat de tants volums buits de vertadera saba vital.

Alguns autors es passen la vida tancats en el despatx, sense saber ni endevinar com és la vida que batega fora del seu estret univers. Rendistes de casa bona, gent que sempre ha tengut el plat damunt la taula sense necessitat d´aixecar-se de bon matí per anar a l´hort o, com en el passat, a una fàbrica. Si parlen d´amor o patiments és perquè han memoritzat les emocions humanes mitjançant la literatura, llegint a l´estudi, espipellant d´un autor a l´altre fins a xopar-se amb els sentiments expressats pels autors de totes les èpoques i contrades. Falsa literatura bastida amb idees copiades d´aquí i d´allà, refrit d´emocions que mai no han viscut. Descripció de vivències que mai no han tengut, amors inexistents, falsos patiments existencials.

M´agradaria escriure un dia la vida de Josep Ferrer, la del pare i la mare, la dels padrins. Per això volia ser escriptor; submergir-me en el món de les persones que he conegut, que he tengut al costat i de les quals sé que el que expliquen és autèntic.

La padrina va anar a parlar amb els capellans i pagà diverses misses per l´ànima del vell combatent. Ben segur que en Josep, descregut com tants dels republicans que cremaren esglésies en temps de la guerra civil, hauria dit que valdria més gastar els diners en bons àpats a la seva salut i la de tothom. Ens hauria renyat per un dispendi tan innecessari. En el fons deixava de patir, que era el que cercava de forma inconscient amb la insistència a fumar dia i nit malgrat la prohibició dels metges. Una mort cercada? Possiblement. El que més l´afectà va ser la marxa de la dona quan el negoci va fer fallida i, també, i de forma molt especial, l´insaciable interès dels fills per heretar el poc que restava de la riquesa del passat.

M´hauria agradat estar al seu costat a l´hora de la mort. Que hagués pogut marxar d´aquest món amb el consol d´una veu amiga a la vora. Segurament m´hauria dit: “Ara sabrem de debò si són veritat els sermons dels sacerdots sobre l´existència del cel i l´infern. A mi, de segur, em tocarà anar a veure Llucifer, el Satanàs que ens ha de tenir dins les olles d´oli bullent per a tota l´eternitat”. I hauria afegit: “No ho dubteu: si el cel i l´infern existeixen sereu els primers a assabentar-vos; us vendré a veure en somnis i així podreu saber el que existeix de debò. Si passats uns mesos no he comparegut és que era un conte de fades talment com ho he cregut sempre”.

Sabia que no tornaria. El padrí, incrèdul com en Josep, em comentava com s´havia conjurat amb els amics, els companys de truc de la taverna, els veïns de l´hort de Can Verdera. Un poc més joves que ell, la majoria havien mort. Tots els morts també havien fet idèntica promesa: en morir tornarien a explicar als companys dels jocs de cartes si el cel existia o no. El padrí m´ho contava modulant bé les paraules, una mica trist, enyorant els companys desapareguts: “Et penses que ningú ha tornat del més enllà? Cap ni un! Resten al cementiri, tapats pel marbre de les tombes, podrint-se com un ca abandonat enmig del camp”. I continuava, en veu baixa alhora que amb les tenalles, removia el caliu de la foganya: “Pot ser que hi hagi un Déu més enllà de les nostres percepcions i coneixements, algú que hagi creat de veritat el cel i la mar, els núvols i les estrelles. No ho sé. Però cal no creure mai en les invencions dels sacerdots. És un romanço del qual viuen i gaudeixen de la vida sense necessitat d´anar a llaurar de sol a sol. Sermons que només serveixen per a tenir-nos conformats aquí baix, a la terra. Volen que visquem en l´esperança que si no hi ha justícia en aquest món, la trobarem en el cel. I així passen els anys, els segles, sense que res canviï per al pobre, sempre sotmesos al poder implacable dels rics i militars”.

Parlar dels padrins i repadrins, de les generacions que ens precediren, és com aprofundir en el marc vital de la nostra història, tant la personal com la collectiva. Potser seria una feina d'urgència deixar constància de noms, malnoms, els fets que encara recordam abans que la inclemència del temps ho esborri tot.

Una de les persones que va tenir més influència en la meva infantesa va ser la repadrina. Com la mare, com tots els que m´envoltaren i em donaren la parla, una determinada manera de copsar la realitat que ens envolta. La meva repadrina (per part de mare), Francesca Torrens Comas "Nana", que era casada amb Antoni Caldés Soler "Ximbó", morí a Ciutat, a casa nostra, a Son Serra, a 13 de juliol del 63. A ella i a la padrina Martina "Ximbona" dec la meva formació cultural pagesa, aquest esperit que sent tan arrelat a la terra que em va veure néixer, als sons (cançons, xeremies, ximbombes...), olors i sabors que m'alletaren d'infant, en els quaranta i cinquanta.

El repadrí Antoni Caldés ja no el vaig conèixer. Però de la padrina "Nana" (que visqué tota la vida, abans de marxar a Ciutat, en el número 4 del carrer de l'Escola) serv munió de records; anècdotes, històries que em contava sovint i que jo de menut escoltava com si es tractàs de les rondalles més interessants i saboroses. El cert era que en sabia moltes, de rondalles (com la majoria de les seves amigues de generació). Amb aquells "contes" d'abans de la invasió Disney, els vells transmetien als més joves no solament l'accent, el to de la veu, els registres més secrets d'una llengua; també els costums, les tradicions (i les pors i les alegries) de tot un poble, d'una societat.

En el fons, sigui contant esdeveniments concrets o les més fantasioses rondalles, ens explicaven a la seva manera la història de sa Pobla. I els professors n´eren els protagonistes: els poblers i pobleres que, d'una terra erma, eixuta, aixecaren el verger més esponerós de l'illa a costa del seu treball, d'un sacrifici immens. Després, les successives generacions que els han succeït no han tengut gaire cura de les meravelles que aixecaren amb la seva feina: un esponerós exèrcit de molins d'aigua, les més de mil sínies que hi havia en els anys deu del segle passat. Amb l'esforç dels avantpassats, sa marjal esdevendria paradís verd per on circulava l'aigua alimentant les anyades de patates i mongetes, tot el que d'ençà aquell temps hi han sembrat els pagesos del meu poble.

Potser el vertader progrés de sa Pobla s'inicià cap al 1866 amb l'arribada dels anglesos (Bateman i els enginyers Waring i Green) i els inicis dels treballs de dessecació de l'Albufera. Recordem que aquesta gran obra d'importància cabdal, a part de contribuir a augmentar la riquesa del poble amb totes les quarterades aprofitades amb la dessecació, serví per a acabar amb la pesta --el paludisme!-- que des de feia segles colpejava brutalment la salut dels pagesos. En menys de mig segle sa Pobla triplicà la població, i cap al 1900 ja teníem sis mil habitants.

Dissortadament en els darrers anys s'han deixat perdre molts molins d'aigua i fet malbé innumerables sínies, safareigs... tot un immens tresor històric, pàgines escrites damunt la terra o fetes monument. O quina altra cosa és un dels nostres molins, una de les sínies que encara resten anant a l'Albufera?

Inclemència del temps que no deixa res dempeus? Què se n'ha fet dels mestres artesans de tots els oficis, dels artistes del ferro, la fusta i la pedra que bastiren a començaments de segle les "escultures" (els molins!) que cap escultor modern no sabria fer? Jo encara he pujat (en els horts de Can Verdera i Ca Na Ximbona) a plegar les veles del molí. Encara hi he estat a temps que els padrins m'ensenyassin què era el ramell, la càbria, la coa o el violí del molí d'aigua. I si la meva fos la darrera generació que veurà treballar els fusters de Cas Senceller, Can Mascó, Can Rian, Can Muxella o Can Malondro?

Tot es fa malbé.

La repadrina vivia prop de l´església. Jo hi tenia una cambra sempre preparada. Sovint demanava permís als pares i em deixaven anar-hi a dormir o a estar uns dies. Entrar al casalot del carrer de l´Escola era penetrar amb molta cura en un món diferent. Em trobava bé en aquell antic casal. Una vegada, investigant indicis que em permetessin saber més, a l´arc de l´entrada, tapat per dècades de capes de calç, hi vaig poder endevinar una data: 1668. Volia dir que l´edifici s´havia bastit en aquella època? Possiblement era anterior. Pens que la marca que vaig descobrir a l´arc podria correspondre a un temps de reformes, un any en el qual es feren importants modificacions al buc inicial de la construcció. A casa sempre havia existit la tradició de dir que la planta inicial era dels temps dels moros, molt abans de l´existència històrica de sa Pobla, fundada a l´època del rei Jaume II, enmig de les terres insalubres de l´Albufera.

D´on sortien aquestes suposicions? El padrí m´ensenyà el pou d´on trèiem l´aigua abundosa de què ens servíem. Efectivament, mirant amb atenció el coll de la cisterna podia veure com els murs existents corresponien a una sínia antiquíssima. Els experts que visitaren el pou quan el batle Miquel Crespí Pons governava el poble, uns arqueòlegs procedents de Barcelona, confirmaren sense cap mena de dubte que es tractava d´una sínia àrab, ja que era exactament igual a algunes que es conservaven en el camí que portava a la badia d´Alcúdia.

Aleshores es confirmaven les sospites de la família, que, sense tenir estudis, només per les pedres i el tipus de construcció, endevinaren l´època que es construí. Ara entenia a la perfecció per què la repadrina no recollia l´aigua quan plovia! No necessitava omplir la cisterna amb la pluja! Simplement tenia un corrent d´aigua subterrània, un riu!, sota els peus! A diferència de casa nostra, en el carrer de la Muntanya, on sí que disposaven d´una cisterna que s´omplia quan plovia, al casalot del carrer de l´Escola no hi havia aigua corrent. Tota la que es necessitava per al manteniment de la casa i els animals es treia a força de poals. Encara avui, en aquest hivern de pluja, vent i neu puc sentir (o és la meva imaginació?) el soroll del líquid element circulant sota els peus. Com la majoria de cases benestants de la pagesia, la repradina disposava de dues cuines. Una era la bona, la del menjador, enrajolada, moblada amb luxosos mobles dels anys deu, curulla d´inversemblats làmines amb idíl·lics paisatges i composicions plenes de fruites i animals de ploma. Menjador que mostrava, orgullosa, a les visites i on menjàvem i acollíem els convidats. L´altra, ben diferent, més de feina, era al corral, prop de les antigues piques de pedra on es rentava la roba i, els dies que feia bon temps, les dones planxaven la roba amb pretèrites planxes de ferro encalentides al foc o amb carbó dintre.

La cuina del corral era on hi havia el fogó de ferro, la llenya, els plats i les olles, les paelles i torradores. Malgrat l´emblanquinat de cada any, el fum s´ensenyoria de les parets i sempre vaig conèixer aquell indret amb un color grogós. Per molt que emblanquinassis, sempre sortia a relluir, fort i poderós, l´indestructible color producte del foc congriat durant generacions i generacions. Un món increïble, aquell racó de la casa, amb el forn de pedra al costat de l´entrada de la cuina, les grans piques, possiblement del segle XVII (o anteriors), enmig del corral, l´empedrat del patí fet amb còdols anats a cercar al torrent de sant Miquel, les parres protegint-nos del sol. Malgrat la bombeta elèctrica de pocs vats, sempre hi havia els llums d´oli penjats al costat de la foganya. De petit mirava amb extremada curiositat l´operació de posar-hi l´oli, el ble que ens hauria d´il·luminar de nit. /p>

Tot el que anava bastint la repadrina Francesca eren per a mi encateris, misteris indesxifrables, prodigis fets per una fada venguda de la fondària d´un fantàstic conte infantil. Feia rodar el petit molí de farina que tenien a la portassa amb la mà i en sortia una farina blanca mesclada amb segó. Al costat, amb un sedàs, separava la farina del segó i anava a la pastera de fusta de nord on feia el pa. Afegia un poc de llevat i ho tapava tot amb un pedaç blanc que ella mateixa havia cosit feia temps. Es deixava reposar i, quan hi tornàvem, la massa havia pujat fins assolir el punt convenient. Senyal que ja era apta per entrar en el procelós món del foc i el caliu. De feia temps en el forn es cremava intensament fusta de pi mesclada amb branques de figuera. La repadrina deia que un poc de llenya de figuera i olivera esmorteïa la flaire del pi i donava al pa un gust especial que només les velles generacions sabien apreciar.

Guaitant podies veure les darreres flames, el caliu, roig encara, amb petites guspires sorgint dels bocins més grans de la llenya. El pa era situat a un lloc adient, una mica allunyat del caliu. Moreno, la repadrina li havia fet uns talls al damunt per aconseguir que el calor penetràs a fons dins la pasta.

El pa ens durava una setmana sencera i era igual de bo el primer dia que el darrer! Res de semblant al present, el pa industrial fet amb màquines. Ja no existeix cap forner que pasti amb les mans. Motors elèctrics, pales d´acer mogudes per motors per remoure la pasta fan tota la feina que la repadrina feia a mà.

Sovint les gallines, provinents del corral existent al costat de les païsses, compareixien a cercar recapte, insidioses amb les unes insaciables exigències de gra! El gall, eixerit, les seguia vigilant les seves evolucions. Dominant, les feia fugir quan la repadrina treia del sac unes grapades de blat de les índies i els feia menjar dins la mà. Com era que podia aguantar les picotades de l´aviram i a mi de seguida em feien mal? Un dia em vaig fixar força bé en les seves mans aspres i rugoses pels anys de conrear el camp. A casa érem pagesos benestants, però sempre vaig veure tothom fent feina als horts. Les dones no eren les senyores que podies veure sempre al costat de la tauleta, rere les cortines amb randes dels finestrals, brodant o petant la conversa amb les amigues. Quan no hi havia res a fer sí que teníem visites i tertúlies parlant de la vida dels sants i el preu de l´anyada. A mitja tarda, xocolata Rosselló per a tothom. M´enviaven al forn del costat a comprar ensaïmades i pastissos.

La repadrina em mirava satisfeta alhora que les amigues d´aquell horabaixa reien veient els meus mostatxos de xocolata i el sucre de les ensaïmades adornant la meva boca. “Apa, ves de seguida a rentar-te la cara”, em deia, rieta. “No veus que així no pots tornar a casa teva?”.

El que més m´agradava era contemplar els quadres de l´habitació, sant Miquel enfonsant la llança en el cos del dragó diabòlic, sant Sebastià travessat de fletxes, la Verge Maria amb el cor en flames. Era com trobar-se a una capella de l´església! Em sorprenia el llit, altíssim (s´hi havia de pujar amb una petita cadireta!), amb vànoves de seda dibuixada i llana d´ovelles de qui sap quina època antiga. I, damunt del canterano, tot l´embalum de petits records acumulats amb el temps: el rellotge portat d´una llunyana peregrinació a Roma, les fotografies esgrogueïdes dels familiars morts. Un dia li vaig demanar qui eren i, excepció feta de les més recents, ni ella mateixa es recordava dels noms. Hi havia igualment damunt el marbre increïbles rams de flors coralines tapats per grans campanes de vidre, l´estàtua policromada d´una gitaneta comprada als venedors ambulants, rosaris de fusta i nacre, la daurada creu de Caravaca, per a mi un signe misteriós que mai no vaig veure per cap casa dels amics. Al costat del llit, ben a prop del rosari que tenia a mà, una ampolla d´aigua beneïda que, segons explicava, guaria totes les malalties i barrava el pas a dimonis i els més diversos esperits malèfics. Em sorprenien els sants i verges emmarcats en costosos marcs de fusta de cirerer amb incrustacions de plata. Tot presidit pel sant Sebastià agonitzant, amb la sang que li regalimava pel ventre i les cuixes. Els santcrists, les reproduccions de la Mare de Déu, els gravats amb la imatge del patró del poble, Sant Antoni, en feien pensar en els sermons dels sacerdots, a l´església o els horabaixes de diumenge a la Congregació.

A un costat, a prop dels sants, alguns retrats de familiars de Can Ximbó, ennegrits pel temps. El fum dels antics canelobres de bronze, les dècades de pols que es filtrava des del carrer, la variant temperatura de la cambra feien quasi irreconeixibles els rostres d´aquells éssers perduts ja per sempre en la distància dels anys. Només alguns duien, al costat de la signatura del pintor: Antònia Pons, 1885; Martina Pons, 1890... Antigues pageses esdevingudes benestants a força de renúncies, feina i sacrificis lluint, orgulloses, botonades d´or, anells i polseres, collars. L´or com a forma de distinció! Quin esperit d´eternitat impulsava aquelles dones per a voler ser retratades? Simple imitació del que veien a les possessions dels senyors? Volien distingir-se de jornalers i pagesos pobres? Era el signe que marcava una ben concreta diferència de classes?

Els retrats dels homes i, sovint, de la família sencera, es podien contemplar en les velles fotografies penjades a la paret. Pagesos que portaven corbatí, americana oberta que et permetia veure la cadeneta d´or del rellotge de mà. Si em fixava amb cura en aquells retrats constatava com la plata que retenia l´efímera imatge dels personatges que em precediren anava difuminant lentament. Demà, al cap d´unes dècades, la imatge restaria esborrada per sempre més i el record de la persona es perdria en el buit.

Quina llàstima que entre aquella munió d´avantpassats no hi hagués cap narrador, una persona que pogués deixar constància dels fets familiars, dels esforços per sortir de la misèria fets pels fantasmes que poblaven les cambres i sales del casalot!

Com saber com es bastiren els molins, les torres de pedra viva, endevinar l´angoixa d´excavar el pou a la recerca d´una veta d´aigua? I si després de treure tones de pedra no hi hagués cap riu subterrani? Ploraven els pagesos quan tot el seu esforç es demostrava inútil? A quin racó s´amagaven per tal que ningú no veiés el dolor que sentien? Qui descriuria l´alegria d´encertar? Quantes ensaïmades es repartiren entre els homes que picaren el pou, quina quantitat d´ampolles de conyac i cassalla, paquets de picadura? Quines cançons es cantaren, quantes misses va pagar la família al rector de la parròquia?

I del soldat de la família que va ser enviat a Cuba, a lluitar contra Maceo, i mai no va tornar? Qui narrarà la història de les seves penes, avançant cap una mort segura entre els canyars cubans sabent que, d´un moment a l´altre, la cavalleria dels mambises atacarà, salvatge, enrabiada en la lluita per la Llibertat i desfarà les columnes dels aterrits espanyols?

Algú ho hauria d´escriure. Aconseguir transformar les ombres del passat en persones de carn i ossos, fer retornar veus, plors i rialles que ens contemplen, invisibles, impalpables, des de l´altra riba.

Sa Pobla i la cultura en temps del franquisme

Els pobles, les classes populars, són sempre més intel·ligents que les dictadures. Si repasam els diaris i revistes dels anys quaranta i cinquanta veurem com, a sa Pobla, malgrat el domini aclaparador del més ferest nacionalcatolicisme i de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, els sectors més dinàmics de la nostra societat sempre trobaven la forma, d'una manera o d'una altra, per fer arribar una mica de cultura autèntica a la població. Ja hem parlat en un article que sortí publicat recentment de l'arribada de Fellini a sa Pobla. Ara bé, l'encontre amb la cultura no venia tan sols de la mà de les produccions cinematogràfiques, de la lectura del món que el setè art ens oferia. Aquest només era un aspecte de la batalla cultural per a provar de sobreviure enmig de la ignorància i brutalitat políticocultural dels guanyadors de la guerra contra la República i la cultura catalana.

Les activitats culturals que es feien a sa Pobla a mitjans dels anys cinquanta eren tan nombroses i diverses que encara avui dia ens sorprèn que quatre eixelebrats -aquells voluntariosos promotors-, poguessin fer tot allò: remoure una mica el que la dictadura volia fossilitzat, aturat en un temps inamovible sense perspectives de futur.

Fins i tot, com molt bé explica l'escriptor Alexandre Ballester en un article publicat en aquestes mateixes pàgines, els balls de Carnestoltes esdevenien un esclat de llibertat mal d'imaginar per al jovent actual. Aconseguir que actuassin a sa Pobla Josep Guardiola i Ramón Arcusa i Manolo de la Calva, el Dúo Dinámico significava una alegria infinita per al jovent d'ara farà quaranta anys. Com explica el conegut autor pobler: "Dins la foscor general d'aquells anys, de prohibicions i de restriccions polítiques i culturals, el període de la Quaresma era una mena de retorn a la més profunda negror, d'aires inquisitorials, de l'edat mitjana. Tots els perjudicis dogmàtics d'una fe cega i fèrrica, tornaven a ésser vigents durant la temporada més trista de l'any". Per això mateix un ball dins del Teatre Coliseum amb Josep Guardiola i el Dúo Dinámico era festa, alegria i llibertat. Això sí, segellada amb el permís de Govern Civil, de l'Ajuntament i de la Guàrdia Civil.

Entre el caramull infinit d'activitats culturals en podem destacar algunes de curioses. El Cine Club (un Cine Club a sa Pobla en els anys cinquanta!) del "Club Cultural y de Ajedrez", anunciava la projecció de les pel·lícules El pequeño Fugitivo i Canciones Vascas. Després de les projeccions hi havia un interessant colloqui on es discutien els mèrits (o demèrits) dels films que s'havien vist. Pensem que aquests col·loquis (un mínim espai de llibertat en plena dictadura franquista) tan sols es veurien a Ciutat a mitjans dels anys seixanta (deu anys més tard que a sa Pobla!). Pel mes d'abril de 1957 la revista Vialfás lloava la figura de Miquel Costa i Llobera en un excel·lent article de Miquel Castanyer. Costa i Llobera havia mort sobtadament a Ciutat el dia 16 d'octubre de 1922 en el convent de les Tereses. Com diu Llompart de la Peña en el seu llibre La literatura moderna a les Balears: "Se celebrava missa solemne amb motiu de les festes centenàries de la canonització de la santa titular... Aleshores esdevingué la catàstrofe. Cop en sec el predicador [Costa i Llobera] va emmudir i, lentament, a anar desplomant-se dins la trona. Quan, passats els primers moments d'estupor, anaren a alçar-lo, era mort". Posteriorment el cadàver de l'insigne autor va arribar en tren a sa Pobla. La fúnebre comitiva que l'acompanyava, seguí camí fins el cementiri de Pollença, on va ser soterrat. Amb l'homenatge que el senyor Miquel Socias va fer a la memòria de l'illustre escriptor, s'honrava també la nostra llengua i cultura. Com va escriure Llompart de la Peña en el seu assaig Els nostres escriptors: "Miquel Costa i Llobera és la primera gran figura que apareix en el marc de la literatura moderna de les Illes. Va aportar a la literatura catalana un llenguatge poètic de qualitat perfecta, una tècnica magistral de versificador i algunes visions essencials de paisatge com a expressió d'un profund sentiment elegíac, tan delicades, tan pures i d'un lirisme tan intens, que probablement no tenen parió dins la nostra poesia".

Una mica més endavant, i dins del mateix any 1957 que comentam, un rumor que ningú no podia creure feia referència a la possible construcció d'una escola de música a sa Pobla. Amb el temps, l'Escola Municipal de Música de sa Pobla creada gràcies a l'esforç desinteressat del professor i compositor Gaspar Aguiló, esdevingué una realitat.

La "Congregación Mariana" servia en aquell any 1957 per a les trobades i representacions teatrals (ben vigilades per l'esgésia, evidentment!). Els dies 21, 22 i 23 d'abril s'estrenaven dues obres: Mestre Quel es curandero i Los apuros de Don Juan Tenorio, aquesta darrera una sátira escrita per Emilia Gallardo. L'actor principal de l'obra de la senyoreta Gallardo va ser el Felicià Bonnín. Posteriorment hi hagué vetllada musical a càrrec del quartet pobler "Los Panchos", conjunt musical format pels joves Antoni Rodríguez, Pere Crespí, Francesc Rodríguez i Julià Gallardo.

El mateix dia 23, commemorant la "Fiesta del Libro", el senyor Miquel Bordoy Cerdà parlà de l'immortal obra de Miguel de Cervantes en una conferencia titulada "La cuarta salida de Don Quijote". A l'horabaixa i en el cinema "Coliseum" (Can Pelut) es va projectar la pel·lícula Don Quijote de la Mancha. Hi anàrem una munió d'allots de les escoles i de l'Institut de sa Pobla. Qui signa aquest article tenia aleshores deu anys i tot eren descobriments: el cine, els llibres "per a grans" (nosaltres encara llegíem i fèiem intercanvi de "tebeos"), les conferències, el teatre, la música popular i la música clàssica, els glossats... Joves com érem, curiosos, com la jovenalla de totes les èpoques, el nostre esperit era com una esponja oberta a tots els descobriments. Tantes ganes hi havia d'aprendre i de saber!

El pintor Josep Coll Bardolet, que es va haver d'exiliar de Catalunya en entrar les tropes franquistes i que feia uns anys residia a Valldemossa, era a sa Pobla per pintar temes relacionats amb sa marjal. Igualment, en el número 7 de la revista Vialfás s'informava que el funcionari de l'Ajuntament de sa Pobla i col·laborador de la publicació, l'escriptor Alexandre Cuéllar, havia rebut una "menció extraordinària" en el premi de teatre "Carlos Arniches 1956" que lliurava l'Ajuntament d'Alacant. Per no sé se quines estranyes circumstàncies, els autors teatrals poblers (Cuéllar, Ballester...), les representacions teatrals a la Casa de la Congregació o en la plaça del Mercat tengueren el seu efecte en un jovenet anys que anava amunt i avall, cercant cultura de forma instintiva. Anys més endavant, qui signa aquest article guanyaria el primer premi de teatre en català "Carles Arniches" lliurat també a Alacant per la meva obra Ara, a qui toca? Després vendrien moltes altres obres de poesia, novella, teatre i assaig. I molts d'altres premis. Ben cert que alguna cosa degué quedar en l'esperit dels joves d'aquell temps. Les sessions de cine, les representacions de teatre, les festes de Sant Antoni amb la màgia dels foguerons i de les cançons de sa marjal, la revista Vialfàs, la Biblioteca de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros, l'Escola Municipal de Música dirigida pel professor Gaspar Aguiló, les lliçons dels mestres de l'Escola Graduada o de l'Institut, el paisatge pobler, la llengua catalana parlada per aquelles gernacions d'homes i dones de la pagesia ens anaren fent talment com hem arribat a ser. I per res del món no canviaríem aquesta sana influència cultural viscuda i assimilada a sa Pobla!

Miquel López Crespí

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració franquistes (un petit tast de la novel•la Els crepuscles més pàl•lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester, Lleonard Muntaner Editor)

Fotografies de la guerra

Res no queda de les cançons sota el sol roent, de la suor antiga i de l’esforç de la batalla. Amb la mort del pare desapareixien núvols, les constel•lacions que il•luminaren l’esclat esplendorós de l’esperança. Reialme de fantasmes amb acompanyament d´una banda de músics folls. Ebris captaires donen la benvinguda a la Mort coberta de torbadors draps de seda negra. Vet aquí la seva riallada eixorca rovellant somnis, anunciant, ardent i suada, l´exèrcit de tèrboles mirades que ens espera més enllà del portal de la cambra. Sonen tambors secs en la distància (fúria del pànic acompanyant la immensa por que ens domina). (Miquel López Crespí)

Tenir el pare, uns oncles que havien estat en primera línia en la lluita contra el feixisme conformà, de forma absoluta, la meva vida. Ho puc dir ara, quan ja fa prop de vint-i-cinc anys d'ençà la mort del pare. Potser ha estat aquesta prolongada absència, la que m´ha fet més conscient del pes del passat en la meva vida. Anys més tard de la seva desaparició física també morien els oncles, ferms, amb les idees que sempre havien defensat aferrissadament, inflexibles quant a la necessitat d’acabar amb les injustícies d’una societat que barrava el pas al naixement dels somnis.

Quin vendaval furient i sense pietat, la Mort! La generació de lluitadors dels anys vint i trenta del segle passat ha anat desapareixent de forma inexorable, deixant-nos hereus del tresor inabastable de les seves esperances i magnes utopies. Mir les fotografies que tenc penjades davant la màquina d’escriure. Tot m´indica que he de continuar feinejant per deixar constància d´una història que es fa més i més gran amb el pas dels anys. Són les veus del pare i els oncles, dels presoners republicans dels anys quaranta, els homes i les dones que m´inocularen el verí de la revolta i que ara, retornant des del llarg viatge que feren pel fred, seran per sempre més al costat, fins al moment del meu darrer alè.

Sóc vora seu. Sent la seva agitada respiració. Veig els rostres provinents del passat. La corrua de presoners que davalla del vaixell en un llunyà estiu del 40. Com en somnis, a les palpentes, cerc el pare. Potser el trobi pel tacte, o demanant a les ombres evanescents que, provinents del passat, van sortint de la bodega del vaixell. Però ningú em veu ni em pot sentir. Jo encara no he nascut. No sóc res. El pare encara no ha davallat a terra. Els fan formar a coberta. Conten els presoners. Tot començarà a canviar quan trepitgi terra mallorquina. Una arribada sense possible retrocés. La terra que veu serà la que l´acollirà el dia de la mort. Dóna una llambregada al port, la catedral, els pescadors que davallen el peix que han acabat de pescar i donen les caixes plenes de sardines i alatxes a les peixateres que esperen, impacients. Els filferros del camp de treball que encara vaig tocar amb les mans, quan era un infant i el pare ens portava als indrets on va romandre a mans dels guanyadors. La història dels oblidats. Els historiadors empren xifres, nombres desprovists de sang i d´esperit per descriure les grans batalles, els fets que, en la seva opinió, trasbalsaren el món. Obris qualsevol llibre referent a la guerra i pots llegir: “A la batalla de l´Ebre els republicans tengueren cinquanta mil baixes, entre morts i ferits”. Però cada nombre d´aquests cinquanta mil és format per un ésser de carn i os, un home com el pare, els oncles, els companys de les trinxeres que sentien damunt la pell, la carícia de les formigues, la gèlida ganivetada del gebre a l´hivern, a Terol; el ferro roent del sol, a l´estiu, a qualsevol front d´una Castella en flames, per les terres ermes d´Aragó moments abans d´entrar en combat. La majoria dels combatents eren joves que no havien complit els vint anys i que, quan el comissari donava l´ordre definitiva d´abandonar els refugis, pensaven en la mare, els germans, els jocs d´infant, en alguna primavera remota on encara hi havia geranis sota l´emparrat, jocs d´adolescent a la platja o la vorera del riu, sota l´ombra protectora dels oms. Després, la bala i la metralla travessant el pit. Els crits d´angoixa, la negror definitiva que poblava l´antic espai obert que abarcaven les pupil•les. Morir amb la pols de la terra dins la boca, mesclant-se amb la sang que, fluent, raja, de les ferides i es confon amb pedres i terrossos. I la paraula “Mare!”, en la boca dels moribunds. Quanta sang vessada, segles de treball esclau per arribar a l´instant de l’acomiadament definitiu! El pare morí el mes d’agost del 84, d´un infart sobtat. Dies abans de ser ingressat a l´hospital es va trobar malament. No podia respirar. S’ofegava. Els metges li prohibiren fumar. Tots sabíem que la ferida que tenia al cor no es podia guarir i que el cor petaria d´un moment a l’altre. Em demanà una cigarreta que fumà d’amagat de les infermeres. Em digué, amb veu calmada:

-No hi ha res a fer. Ja ho sé. El metge no m’ha amagat la gravetat de la lesió. El que no entenc és per què no volen que fumi. Tanmateix, aquestes són les meves darreres hores i tothom ho sap. Una cigarreta més o menys no em salvarà la vida.

Parlava tranquil•lament, sense fer gens coneixedor el dolor infinit que sentia per dintre, pensant que ja no ens podria donar suport, ajudar-nos. La mare havia anat un moment a veure el doctor, a demanar més informació sobre la malaltia. Segurament cercava unes paraules de consol. Volia aferrar-se a qualsevol promesa miraculosa. No volia acceptar de cap de les maneres que el cor del pare no podia acceptar ja cap mena d´intervenció mèdica.

-Conserva les fotografies de la guerra. És el record d’aquells anys apassionats. Al darrere de cadascuna trobaràs la data, el nom dels companys llibertaris.

Res no queda de les cançons sota el sol roent, de la suor antiga i de l’esforç de la batalla. Amb la mort del pare desapareixien núvols, les constel•lacions que il•luminaren l’esclat esplendorós de l’esperança. Reialme de fantasmes amb acompanyament d´una banda de músics folls. Ebris captaires donen la benvinguda a la Mort coberta de torbadors draps de seda negra. Vet aquí la seva riallada eixorca rovellant somnis, anunciant, ardent i suada, l´exèrcit de tèrboles mirades que ens espera més enllà del portal de la cambra. Sonen tambors secs en la distància (fúria del pànic acompanyant la immensa por que ens domina).

El pare i els oncles pogueren salvar poques coses de la desfeta del 39. Moments abans de caure presoners es varen desfer dels carnets de sindicats i de partit, de la correspondència que havien mantingut amb els companys de la idea. Cada carnet esdevenia prova per a una condemna a mort, passaport per a la tortura en infinites nits de xiscles i fuetades. Només pogueren salvar, i segurament al preu de jugar-se la vida, alguns llibres i un petit munt de fotografies polsoses, esgrogueïdes pel pas temps, salvades, per miracle, de la inclemència dels dies.

Són imatges on podem veure uns joves soldats republicans, confiats en l´avenir. Rostres somrients. Ningú no ha perdut l’esperança. Com si tenguessin diamants o robins dins els ulls. Basta veure’ls la cara: creuen en la victòria. Tenen una confiança quasi absoluta en poder bastir un món nou. Ells i elles. Les noies que els fan costat. Les dones que, armades com els homes, desfilen en les columnes de milicians que marxen de Barcelona per alliberar Saragossa i València, per a conquerir Terol. La mateixa determinació que els milicians que surten de Madrid per aturar les columnes de Mola que ja són al Guadarrama.

Les fotografies de la guerra! Ningú no pot imaginar encara la tragèdia que caurà sobre la vida de cadascun dels combatents. Entre les que estic mirant n’hi ha també algunes amb el rastre quasi esvanit dels viatges a València, de quan, des del front de Terol, els comandaments donaven uns dies de permís als soldats. La fotografia que més em sobtava és una en la qual pots veure el pare abans de fer els vint anys, marxant al front... en tramvia! Mirant al darrere, va escriure, amb llapis: “Amb els companys d´Arts gràfiques de la CNT”. Pels rostres riallers que encara podem distingir per damunt la pols del temps, podem arribar a pensar, malgrat que els fusells i les pistoles ho desmenteixin de seguida, que aquella gent que saluda des de les finestres i plataforma del tramvia, són joves del barri que marxen a una excursió de diumenge.

De sempre em sorprenien aquelles imatges salvades de la desfeta per pur miracle. Cotxes amb grans sigles pintades a les portes, “UHP, uniu-vos, germans proletaris”, “CNT-FAI”, “UGT”, “POUM”. Desfilades d´improvissats soldats amb espardenyes i roba de feina marxant, decidits, a la mort, talment anassin a una festa. Tothom imaginant que la revolta militar durarà uns dies i que, els feixistes, en veure les banderes de la CNT-FAI fugiran a la desbandada. Camions protegits amb planxes de ferro, amb retxilleres per on col•locar el canó del fusell o la metralladora, improvisats tancs populars que tengueren una importància cabdal els primers dies de combats. Llargues desfilades de vehicles de totes les marques cap els fronts. Els Fiat i Renault esportius de rendistes i senyorets que mai no havien fet feina, endiumenjats de símbols proletaris, curulls d´al•lotes rialleres que mostren, orgulloses, les pistoles agafades als oficials franquistes morts a la caserna de la Muntanya o plaça de Catalunya. Camionetes del repartiment del pa i la llet, amb canons que apunten el cel i treballadors que mostren el fusell en una mà i el pernil en l’altra. La banda de música de Sants que interpreta Els Segadors, La Internacional i La Varsoniana. I, les veïnes de Coll Blanc que ofereixen el poc que tenen a les ardents tripulacions dels estranys ginys i artefactes de guerra que surten envers el front: pastissos fets a casa, ampolles d´aigua per als milicians, mantes velles per dormir sota els arbres, llençols per a fer benes als ferits. Els infants corren, rere els camions i els cotxes incautats. S´acomiaden, jugant, del germà, el pare i fins i tot del padrí que, amb la vella escopeta de caça, vol marxar amb els joves i la padrina el persegueix, perquè troba que ha trabucat i considera que ha de restar a casa, per tenir cura dels néts. Autobusos de transport amb les banderes dels partits i sindicats d’esquerres onejant al vent. Antics cotxes de luxe, ara amb la Creu Roja i amb infermeres que porten les còfies blanques dels hospitals saludant, puny enlaire, quan passen davant les màquines de retratar que les immortalitzaran per a l’eternitat. Són algunes de les que marxen a les Illes, amb l’expedició del capità Bayo? Les mateixes que, quan la retirada de les tropes republicanes, en no ser a temps per reembarcar, són capturades pels falangistes, passejades pels carrers de Manacor, escarnides, violades i posteriorment afusellades a Son Coletes? Qui pot imaginar ara, quan el sol de la llibertat resplendeix en els cors dels combatents, que demà hi haurà llàgrimes, humiliacions, la tortura quotidiana regnant per places i carrers?

Però encara manquen molts dies per a l’arribada dels dies de la por i la desesperança.

El pare em contava com, en el camp d’Albatera, inesperadament, sense que ningú ho esperàs, els oficials disparaven sense motiu contra els presoners.

A les antigues fotografies que tenc al davant hom pot veure dones que marxen al costat dels milicians. S´agafen les mans, caminen junts, com si no volguessin separar-se mai. Són les esposes que no poden marxar al front, que tenen cura dels infants dels combatents, dels vells que queden a les cases, de les fàbriques que no poden aturar la producció per fornir de material els fronts que s’estan consolidant. Arreu hi ha cançons, salutacions als homes i dones que surten de la ciutat per a enfrontar-se amb l’enemic. No deixen de causar-me sorpresa aquestes cares de mirada clara i posat altiu. Com si ningú conegués encara el cost en sacrificis, dolor i sang de la guerra.

Em sorprenia la capacitat de resistència de tantes ombres evocadores. Han passat més de seixanta anys d’ençà foren fetes aquestes fotografies. Hi ha moltíssima gent que no solament resistiren les endemeses dels tres anys de combats, sinó que, amagats per les fondalades de valls i serralades, en pisos ocults de pobles i ciutats, combateren el franquisme fins ben entrats els anys seixanta. D’on naixia la força tel•lúrica que els mantenia ferms, com una altiva roca al cap dels cims, lluitant, ferms, en les dècades d’obscurantisme i tenebror?

Com el pare i l´oncle quan, amb veu baixeta, cantaven La Varsoviana, l´himne de la Jove Guàrdia a les nits de la postguerra. Els veig al racó de la cuina, acabada la feina, mentre la mare feineja preparant el sopar. Record que s’havien acabat de rentar les mans a la pica, després de treure un parell de cubells d’aigua de la cisterna. La llenya cremava a la xemeneia. Feia un moment que havien acabat de sentir el “parte” de Ràdio Nacional d’Espanya. Eren en silenci mentre jo acabava de fer els deures de l’escola.

De cop i volta, com espitjats per un poderós i invisible resort, començaven a xiuxiuejar les cançons de la guerra. La mare els mirava en silenci, comprensiva, parant esment en què totes les portes de la casa fossin ben tancades, no fos cosa que algun veïnat els pogués sentir. Però no hi havia por. No cantaven en veu alta. La cançó els sortia dels llavis quasi inaudible, talment un soterrat pensament. Què pensaven en aquells moments, a quina llunyana època geològica provaven de retrocedir amb la cançó? Cercaven l´ombra dels amics desapareguts, de les al•lotes rialleres que conegueren en el passat?

La mare els servia el primer plat que menjaven en silenci, amb els ulls girats cap a dins. De cop i volta, pronunciaven unes paraules, fent-nos copsar quins eren els pensaments que els mantenien en silenci, rememorant els anys de la guerra.

-Recordes en Guillem, el fill de mestre Joan Antoni? El condemnaren a mort després de la guerra. Estigué amb mi a Porlier. L’havien tengut nou mesos a la cel•la dels condemnats a mort. Jo no sé com podien resistir aquella espera angoixosa, sense saber mai el dia exacte en què et vendrien a cercar. Em deixà per herència el seu llapis. Era el llapis amb el qual havia escrit la darrera carta a la mare. Al pare ja l’havien mort els falangistes quan entraren al poble. La nit que l’anaren a cercar cantà La Jove Guàrdia i ningú no el va poder fer callar. Tan sols quan sentirem la descàrrega de l’escamot d’afusellament deixà de cantar.

Després continuaven sopant en silenci.

Dins el meu subconscient d’infant restaven enregistrats, per a tota la vida, l’eco de les cançons d’aquella generació pretèrita, el record dels gests, els noms de rius, pobles i batalles, les anècdotes, la memòria dels homes i dones soterrats ja per sempre sota la inclemència dels dies que no tornarien mai més.

Una vegada, aleshores jo era molt jove, el pare em digué que hagueren de cremar tot el que pogués relacionar les persones de les fotografies amb una determinada organització o, fins i tot, amb una feina concreta en el front o en la rereguarda. En acabar la guerra tot servia com a prova acusatòria per anar a la presó o al mur d’execució: una carta, una insígnia, un carnet, un article escrit al diari, una denúncia dient que eres responsable d’aquell Ateneu, d’aquella fàbrica col•lectivitzada... El pare i els oncles, que havien col•laborat en diverses publicacions anarquistes i comunistes cremaren tots els seus arxius. Un article en defensa de la igualtat de la dona o dels drets dels treballadors esdevenia al moment prova indiscutible de la teva participació en el complot per fer esclaus de la Rússia soviètica els espanyols.

Per una estranya circumstància, potser per la moda dels pseudònims, el pare i els oncles signaren sempre les col•laboracions de premsa amb els noms més inversemblants. En les llargues nits de la postguerra, molt abans de desaparèixer en direcció a l’indret que no té mai tornada, feien bromes recordant els noms de guerra que havien emprat: El Aguilucho, Pancho Villa, Los Libertarios, Emiliano Zapata, Acero, Uno más, El Espartaco moderno, Liberto o Naturaleza Libre... Imagín que no els implicaren en cap procés d’urgència sumaríssim perquè cap dels presoners d’aquelles voluntarioses publicacions els delatà a les autoritats.

Ningú no pensi que els feixistes només processaven i executaven els militars d’alta graduació, els comissaris de les unitats republicanes, els polítics importants. Mataven les infermeres, els metges dels hospitals, els mestres d’escola, les cosidores de material per als soldats, els que havien ajudat a llançar al terra els sants de les esglésies. Ningú no se salvava de la fúria inquisitorial dels vencedors. Tant ell com els oncles tengueren una sort immensa, si hom pot dir tenir sort a haver de passar, com el pare, prop de sis anys en un camp de treballs forçats. Mai no vàrem saber si el temps passat en el camp foren per una denúncia anònima informant que, alguna vegada, en els moments d’esbarjo, quan no hi havia combats, el pare, amb una companyia teatral d’afeccionats, es dedicava a recitar poesies per les trinxeres. Hi hagué actors, fins i tot còmics, ajudants de direcció, decoradors, simples músics d’una orquestra republicana que foren brutalment torturats o moriren afusellats pel simple fet d’haver col•laborat en una determinada activitat cultural. De quina manera es decidia la sort d´un presoner? Què o qui determinava qui moria o qui se salvava, per què un era condemnat a mort o aquell altre era amollat sense càrrecs o enviat als camps? L’absurd, regnant, omnipotent i immisericorde per cel•les i galeries, per presons i casernes, per les naus de les fàbriques convertides en indrets d’internament.

Mai ningú no va saber per quins motius va romandre tants d’anys en el Batallón de Trabajadores. Simple casualitat o mala sort?

Gir les fotografies i prov de llegir els noms dels soldats retrats al costat del pare. Llegesc: Maria Antònia, Guillem, Rafel, Joan Busquets, Dolors, Assumpta, José López, Antonio, el de Cartagena, Juan Sánchez, Paulino, el Molinero...

En l’adolescència havia sentit tantes vegades aquests noms! Em resten fragments d’històries, relats de mons que desaparegueren engolits per les aigües. La prova concreta que hi hagué un dia, esvanit en el temps, en què existien uns homes i dones plenes de vida, una humanitat apassionadament vital, rebel, que vivia al costat del pare i els oncles, una gernació amb l’alçada de les més altes muntanyes de la terra.

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 - Roma - (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)

Finalment, Miquel Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà m’han convençut de fer un viatge a Itàlia i Grècia. I possiblement podrem arribar fins a Palestina. M’emociona pensar que farem una llarga aturada a Roma. Hi ha en perspectiva una visita al Papa Lleó XIII.

Finalment, Miquel Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà m’han convençut de fer un viatge a Itàlia i Grècia. I possiblement podrem arribar fins a Palestina. M’emociona pensar que farem una llarga aturada a Roma. Hi ha en perspectiva una visita al Papa Lleó XIII.

M’ha costat molt prendre la decisió. Deixar per unes setmanes Albopàs, les feines inajornables a l’església, la redacció dels articles per a la revista Sa Marjal.

No em sabia decidir. I el que em deturava més: els anys! Ja no som aquell sacerdot jove que enviaren a Albopàs. Not el pas dels anys. Cada vegada em costa més fer les meves passejades. No fa gaire temps anava caminant fins a Talapi, Son Amer, qualsevol indret de l’Albufera! Passejar fins a l’oratori de Crestatx era com si travessàs el carrer. Anava i venia com un jovenet de quinze anys. Ara tot ha canviat. Sent el bategar del cor quan prov de repetir les excursions d’abans. Només fa dos anys, arribar fins a l’esglesieta de sant Miquel o acompanyar uns amics a visitar les coves de Campanet no em significava res. Avui la fatiga em venç. Quan he fet una hora de passeig m’he d’asseure a qualsevol indret, un munt de pedres, un vell tronc caigut. M’he de recolzar en el gaiato que fa temps que m’acompanya. Les cames no em responen. Sent els nervis protestant, indicant-me que no puc seguir més endavant.

Quina diferència amb l’època de la meva arribada al poble, quan m’hauria atrevit a competir amb els més joves de la vila a les curses de les festes de sant Jaume!

Què m’ha passat? No ho sé. El senyor Tomeu Amengual, l’apotecari, se’n riu de les meves preocupacions.

--Joan, els sacerdots viviu en una altra dimensió del temps! –explica, sense amagar la seva rialla sincera--. O no veus que vas cap a la seixantena d’anys? El cos humà és ben igual que un giny mecànic. L’esperit d’una persona pot romandre jove. Fins i tot a mesura que vas acumulant els anys pots arribar a sentir-te més eixerit que en el passat. Però la teva maquinària interna fa molt de temps que ha començat a rovellar-se. Els músculs, les articulacions, ja no responen com quan arribares al poble tot just ordenat. El cor comença a acusar el pas de les dècades que, no ho dubtis, et portaran inexorablement a la tomba en una data que ja està escrita als calendaris.

Reflexionava sobre les encertades paraules de l’apotecari. Tanmateix era inútil fer-hi més voltes. Tenia tota la raó del món. Aquest organisme imperfecte que és el nostre cos té un temps programat. Déu nostre Senyor així ho ha volgut i mai no sabrem quin serà el moment en què deixarà de funcionar el motor que ens impulsa a través de venes i nirvis.

Per això la por d’embarcar-me. Saber que, malgrat que vulgui seguir el ritme dels més joves de l’expedició, no ho podré fer. Hauré de demanar que em disculpin, que no puc córrer tant com ells. M’hauré d’aturar a descansar. Demanar aigua. Aconseguir que em deixi de pressionar el pit l’ofec que sentiré després d’una llarga caminada. Abans no sentia res. Podia anar fins Alcúdia caminant entre horts, sínies i molins sense que sentís aquesta sensació d’angoixa que ara em domina, m’atura en sec, em rendeix, m’enrampa les cames i em deixa exhaust a la vorera del camí.

Les recomanacions de Miquel Costa i Llobera no eren prou convincents. Sí, el cor batia pel desig de veure, palpar el Partenó, aprofundir en els misteris i secrets del bressol de la nostra civilització: Atenes. Palestina, sempre havien estat un somni d’ençà els anys de seminarista. Com no somniar a trepitjar Terra Santa? Quina felicitat podia haver-hi més gran que resar el rosari al Carmel, palpar amb les mans les runes del temple de Salomó, seguir, pam a pam, el Via Crucis, el camí que fa fer Nostre Senyor fin el Gòlgota?

Quantes vegades, a la llum del quinqué –la claror elèctrica sempre m’ha fet mal als ulls!--, tancat a altres hores de la nit en el meu despatx, obrint polsosos mapes antics, no he imaginat tot el que faria si un dia trepitjàs Jerusalem.

Morir sense veure Natzaret, no seria un crim? Un cristià pot deixar aquest món sense haver besat la terra sagrada que va ser el bressol dels Profetes? Sovint, en dir missa, en comentar les paraules de l’Evangeli, tenia davant meu les planures i valls, les muntanyes que agombolaren Jesús, trescant de jovenet enmig d’una sorprenent quietud i la veu de la Verge Maria i sant Josep cridant a dinar el Fill de Déu enviat per redimir l’home dels seus pecats.

Però sempre m’aturava l’excussa de les meves obligacions i, també, certa comoditat a què m’he acostumat amb els anys. Les caminades per Albopàs no m’han representat gaire dificultats fins aquests darrers mesos. Primavera i tardor són les èpoques que més estim per a sortir a trescar pels nostres camps. A primera hora del matí, acabada la missa de les sis, és un dels moments més ideals. Just quan surten els carros amb els pagesos per anar a marjal. El sol és benigne i clement. L’atmosfera encara no s’ha escalfat i la brisa matinenca m’ajuda a obrir els ulls a la bellesa de la resplendent natura. Bona hora de resar el rosari mentre saludes els primers pagesos que surten a feinejar als horts.

Els horabaixes també són ideals. Hem acabat totes les tasques religiosos. I, si no hi ha cap funeral, podem gaudir de les impressionants postes de sol que es divisen des de qualsevol racó del pla. Però una cosa ben diferent és embarcar-se, arriscar-se a patir els embats d’un temporal, marejar-te, passar dies presoner de les ones fins que arribis a port... I, com suportar les llargues caminades pels deserts de Palestina, l’arena penetrant per boca i oïdes? Quin tipus de vestit ha de portar un sacerdot per a fer front al vent huracanat del desert?

Per a mi tot eren problemes, inconvenients, a l’hora de decidir-me a fer el viatge somniat.

Ha estat el poeta de Formentor, l’amic i confident Miquel Costa i Llobera, qui m’ha empès a fer la passa definitiva i a abandonar pors i comoditats.

Els amics ens havien acomiadat al port de Barcelona. Hi eren Gaudí, que havia deixat el seu cau de la Sagrada Família per unes hores, Josep Carner, Picó, els jesuïtes i caputxins que havien fet costat a Miquel Costa i Llobera quan la presidència dels Jocs Florals... Les amistats duradores, quin gran cònsol per a l'esperit.

Tenguérem mala mar quasi fins arribar a les costes gregues. Maria Antònia Salvà es marejà i quasi no sortí de la cabina. Sortosament el meu mareig durà poc: els esquitxos de les onades, colpejant-me la cara, actuaven com a bàlsam miraculós.

Aquella nit era sol damunt coberta, m'havia abrigat bé i, amb el capità, un jove parisenc, excel·lent coneixedor de Victor Hugo i Verlaine, dos corruptors de la Humanitat!, havíem encetat conversa força interessant sobre la influència dels pensadors grecs en la nostra cultura, la història de les croades i l'autenticitat històrica dels dogmes catòlics referents al naixement de Jesús. Miquel Costa i Llobera, Maria Antònia Salvà i jo mateix escoltàvem en silenci, amb certa prevenció. Ens volia convèncer de certes contradiccions i parlava dels evangelis apòcrifs, de la història de l'Església abans i després del Concili de Trento. Però no el deixàrem avançar per aquests camins tan perillosos i plens de trampes.

Era a bord del vapor Ile de France i, una vegada damunt coberta, amb el vent que em colpejava el rostre, mantenint-me així viu i despert, provava de descobrir mons a través de la fondària de la nit. No sempre ets senyor de la mar i dels elements. Hi havia moments en què m'imaginava un croat de l'Edat Mitjana, avançant amb la flota cristiana cap a Terra Santa. Alliberar Jerusalem dels infidels! Els guerrers de Gaudí vigilant les teulades de Barcelona! Com es desperta la imaginació quan t'alliberes, malgrat que sigui per uns dies, de les quotidianes obligacions que, inexorablement, has de complir sense poder-hi fer res.

¿Tancar-me dins la cabina, llegir com si fos a la meva cambra, a Albopàs, sentint ploure, el percudir de les gotes damunt les teules? Quants d'anys de soledat, amb l'única companyia de llibres i rosaris! Ara volia sentir el batec de la Mediterrània; si era possible, arribar a una comunió perfecta amb la història i la mar.

Navegar fins a poder besar amb els meus llavis ressecs per la soledat d'anys, els indrets que conegueren les petjades de Crist, el Salvador, el Messies anunciat a l'Antic Testament. Fer-me part de Galilea, aturar-me a resar el rosari al Carmel, a Natzaret, avançar cap a Tabor, el Jordà... Davallar fins al port de Haifa, travessar Judea, recórrer cada carrer de Jerusalem, palpar amb les meves mans els indrets de la salvació, talment aquell que s'aferra a un ferro roent. ¿Què som nosaltres sinó el resultat final del sacrifici i els miracles esdevenguts en el Gòlgota, el Sant Sepulcre, Getsemaní, Betlem, la Vall de Josafat, Jericó, la Mar Morta...?

Trepitjar els polsosos camins de Palestina imaginant l'antic passat, les petjades de Crist damunt la terra, talment com a Pollentia, en les grades del teatret romà, pensava en les representacions de Plaute i Terenci. Quants noms de pobles, ciutats, tirans i apòstols enregistrats en la memòria des de la tendra infantesa! Herodes el Gran, al servei de Roma. Un governant impopular, més apropat a la cultura grega que no pas a les tradicions jueves que, de boca enfora, jurava protegir.

Felip Caimari, el company d'estudis del Seminari, influït per les doctrines dissolvents de procedència nihilista, afirmava que Jesús no era el profeta de la pau que l’Església ens ha fet creure. Ell s'estimava més pensar que era la darrera provatura jueva per a servar la seva cultura i tradicions, ni que fos mitjançant un canvi radical: fent extensiva la salvació, com diuen els evangelistes, no solament als circumcisos sinó, sobretot, als incircumcissos. El poble elegit no serà ara el jueu, ni els dirigents fariseus o saduceus.

Roma havia vençut la resistència jueva. De res no serviren les constants insurreccions, les derrotes de les legions. A cada nova victòria dels rebels, els romans enviaven més i més forces d'ocupació. L'any 70, després d'un setge llarg i complicat, Jerusalem caigué i el temple dels jueus va ser destruït. Massada, la darrera espira de la resistència contra l'ocupant, caigué poc després.

Caimari deia que les diverses sectes jueves havien estat totalment derrotades, i malgrat la posterior reorganització dels fariseus a Jàmmia, el cert era que el terreny era abonat per la propagació del missatge de Jesús.

--Desenganyat: Jesús, la doctrina dels evangelis, van ser el que realment aconseguí acabar amb la Bèstia, la nova Babilònia, l'opressora dels pobles.

Caimari em volia fer creure que Jesús no havia vengut al món a portar el missatge de la pau i la germanor, sinó de la destrucció de l'enemic. Caimari transformava la història segons els seus interessos i els de les forces ocultes que li donaven suport. Jo no volia transitar pels viaranys que em proposava.

Els records de Roma pesen amb inusitada força en la meva ment.

El vaixell on viatjàvem va fer una primera escala al port de Roma. Hi arribàrem de nit, fosca tancada. Polsosos, però alegres d’arribar a una de les parades principals del nostre viatge.

Aquella nit Roma era sota els nostres peus.

La ciutat d'on degueren sortir els soldats que l'any 123 abans de Crist arribaren a les platges del port de Pollença, Alcúdia, Campos o s'Arenal de Ciutat. Les hosts de Quint Cecili Metel arribant a la nostra terra amb les naus cobertes de pells tibants per a fer front a les allaus de pedres llançades pels foners.

Memòria dels foners en Livi, Diodor Sícul, Vegeci, Ovidi, Claudi, Estrabó. Aquest darrer va escriure: "Per aquesta mateixa fertilitat, quan eren atacats, encara que fossin pacífics, es diu tanmateix que eren els millors foners. Practicaven, segons diuen, aquest art altrament des del moment en què els fenicis ocuparen les illes. Conten que aquests foren també els primers a vestir els homes amb 'quitons’ d'amples bandes de porpra. Es llançaven als combats descenyits, amb un escut de pell de cabra a la mà i amb un petit venable endurit al foc i rarament guarnit d'una petita punta de ferro. Al voltant del cap, tres fones 'melancranis', una mena de jonc del qual s'entreteixien les cordes".

Roma, enyorada des dels dies de llegir Horaci i Ovidi sobre els esglaons gastats del teatret romà de Pollentia, a Alcúdia, en una de les meves primeres excursions en arribar a Albopàs.

¿Per quina de les divuit portes que tenia la murada d'Aureli, bastida en el segle III, penetrava la nit de l'arribada?

Via Cavour.

M'aferrava als meus pensaments. Imaginava que, envoltats per les ombres de la nit, havíem penetrat per la porta Pinciana i avançàvem cap al nostre destí final acompanyats per tots els fantasmes del passat.

Vet aquí, al costat, la solemne processó de Constantí el dia que decretà la llibertat per als cristians i els donà, entre altres propietats, una vella caserna de cavalleria on, a poc a poc, s'aixecaria la basílica de Sant Joan del Laterà. Per aquí entraren els exèrcits romans després de la conquesta de les Gàl·lies, molt abans que l'enveja es tenyís de sang i els millors amics de Cèsar acomplissin llur sinistre jurament sobre el cadàver del conqueridor. La mateixa porta per on entraren, dins gàbies, com feres o fermats de peus i mans amb cadenes, els cabdills de les nacions que s'oposaren a la puixança d'aquesta ciutat immortal.

Per aquí entraren també els bàrbars de Genseric i Totila, amb la destral a les mans i la ferotgia dels pagans, cremant les antigues biblioteques dels patricis, enderrocant les basíliques aixecades als ídols del passat amb la mateixa fúria que calaven foc a les noves esglésies cristianes.

Els bàrbars de totes les èpoques! Com els mercenaris de l'emperador Carles V, asseguts, borratxos i sense respectar cap autoritat, fent ballar meuques nues als altars de les esglésies romanes. I aquest era l’emperador que havia de salvar la cristiandat de l'heretgia luterana?

Recordava la carta de sant Pau als romans. Les mateixes disputes entre els seguidors de l'Evangeli, els cismes dins el cor dels homes i les dones: els uns, fills d'Israel, sense arribar a copsar que el Messies ja havia vengut a predicar la Bona Nova; els altres, els nous creients procedents del paganisme, com si s'avergonyissin de compartir una mateixa religió.

Una Roma cristiana aixecada damunt les ruïnes d'un passat que mai més no tornaria.

La muralla d'Aureli era una de les obres més impressionants de l'antiguitat. Amb una alçada que pareixia arribar al cel, a cada cent peus romans s'hi trobava una torre més poderosa que els més grans dels nostres castells. Les divuit portes que tenia en el passat eren obertes a les nombroses vies empedrades que arribaven fins a la Mar Negra, els deserts de Palestina i Síria, per l'est, i fins als frondosos boscos de la Germània, pel nord. Altres travessaven els camins dels Alps i els Pirineus, pels mateixos indrets per on havien vengut els exèrcits d'Hanníbal amb llurs màquines de guerra i elefants, en vana provatura de conquerir Roma. Un imperi que s'estenia per terra i mar, amb les poderoses naus de la flota imperial emproant qualsevol esquadra enemiga que volgués presentar batalla.

Guerres a Sicília per a expulsar els grecs. Guerres contínues amb els cartaginesos per a controlar el nord d'Àfrica, els països dels ibers i altres tribus no sotmeses encara al Senat o l'emperador de torn. No serviren de res les victòries ocasionals d'Hanníbal a les batalles de Trèbia, Trassimèn i Cannes. La por d'atacar Roma desféu les esperances dels cartaginesos. Gneu Escipió, en derrotar l’armada púnica, trencà tot el sistema de comunicacions de Cartago que, finalment, desapareix de la història enmig dels foguerons dels incendis. Ni l'herba hi pot créixer, ara que els legionaris han sembrat de sal els solars en runes dels comerciants i artesans de la ciutat oblidada. Com els habitants de Sagunt i Numància, perint entre flames, com Jerusalem en l'any 70 dJC. Espectacle dantesc idèntic allà on arriben els centurions romans. El temple de Jerusalem com un fogueró gegantí alimentat pels centenars i centenars de cilindres de la Torà duits de tots els indrets de Judea.

Qui sap si aquí comença el mal que acabarà enfonsant el Forum Romanum Magnum. La Diàspora, l'exili del poble jueu, la dispersió per tots els indrets del món d'un poble que cova la idea d'un déu únic i poderós, el Déu de l'Antic Testament que, reencarnat en un home, ha de salvar la humanitat de la misèria i del pecat.

M'ho demanava enfebrat per l'emoció: com havia pogut finir una civilització en aparença indestructible? Quin corc, procedent dels estables i catacumbes on moraven els esclaus, aconseguí vèncer des de dins els exèrcits dels emperadors romans, fer caure tots els falsos déus dels temples i, en el mateix indret on els sacerdots pagans obrien el ventre dels coloms per a llegir el futur dels homes, enlairar la creu del pobre fill del fuster de Betlem?

Ho volia descobrir amb els propis ulls. Volia esbrinar d'on sorgia aquella força incommensurable, tan ferma, tan poderosa com les ones que colpegen els penya-segats de Formentor.

Roma sota els meus peus.

L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). (Miquel López Crespí)

Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. (Miquel López Crespí)

Memòria històrica de la transició (la restauració monàrquica): Carles Castellanos, Josep Fontana, Lluís M. Xirinacs, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre....

Els primers llibres crítics damunt el procés de la restauració monàrquica, la mal anomenada “transició”, que era, en definitiva, la consagració de la victòria franquista del trenta-nou, però aquesta vegada sota la coartada de la legalitat constitucional --reafermanent de la unitat de l´estat espanyol, la monarquia, el capitalisme-- eren silenciats o demonitzats com aquell llibre de memòries meu, L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1979). La lúcida visió de Gregorio Morán, l´anàlisi de les renúncies de mitjans dels anys setanta descrites en El precio de la transición (Editorial Planeta, Barcelona, 1991), restà oculta i silenciada al gran públic. Els llibres d´estricta militància revolucionària, els estudis fets per dirigents trotsquistes com l´amic i company Van den Eynde, l´”Anibal Ramos” de la clandestinitat, dirigent del PORE (Partido Obrero Revolucionario de España) o de la mateixa Elena Ódena, la dirigent del PCE-ml, només eren a l´abast de reduïts cercles de militants i simpatitzants de les organitzacions d´esquerra que no havien pactat amb el franquisme reciclat. L´històric dirigent del MDT Carles Castellanos només va poder veure editat Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors) l´any 2003.

A finals dels anys setanta i durant tota la dècada dels vuitanta, cap editorial oficial no volia publicar ni saber res de la memòria de l´esquerra conseqüent. Un espès mur de silenci havia caigut damunt la rica experiència de les avantguardes comunistes i nacionalistes que no eren d´obediència carrillista o socialdemòcrata. L´independentisme era silenciat i marginalitzat, no solament per PCE, PSOE i AP-PP. A Catalunya Principat era CiU, els intel·lectuals servils que cobraven de la dreta, els encarregats de lloar les “possibilitats nacionalistes” de la col·laboració, primer amb Suárez, després amb els socialistes espanyols i més tard amb els governs del PP. A tots interessava esborrar la memòria col·lectiva del nostre poble, les experiències més avançades, tant les fetes en temps de la guerra i de la postguerra com les dels anys seixanta i setanta. La memòria històrica de les lluites de la transició a favor de la República, el socialisme i els drets dels pobles a l´autodeterminació descrites en els llibres d´”Anibal Ramos” El proletariado contra la ‘Unión Sagrada: Anticarrillo (Editorial Crítica Comunista, Madrid, 1980), Ensayo general (1974-1984) (Ediciones La Aurora, Barcelona, 1984) o els d´Elena Ódena Escritos sobre la transición (Ediciones Vanguardia Obrera, Madrid, 1986) no existien per al gran públic. Aquells que hi havien participat en servaven la memòria. Però cap d´aquelles experiències era analitzada des d´una perspectiva de ruptura amb la reforma del franquisme.

Un dels primers llibres que tengué un cert impacte editorial i començà a arribar a sectors cada vegada més amplis de l´avantguarda nacionalista i d´esquerres dels Països Catalans va ser el primer volum de La traïció dels líders (Llibres del Segle, Girona, 1993) del gran patriota i amic Lluís M. Xirinacs. Com explicava en el seu moment Llibres del Segle: “el llibre [La traïció dels líders] és concebut com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva i té dues parts, la primera de les quals forma el volum que teniu a les mans i transcorre entre 1971 i les grans manifestacions per l´amnistia de febrer del 1976”. I afegia: “Descriu d´un mode inèdit les lluites clandestines d´aquells anys. Se´n promet una segona part, La collita perduda, on es posa a la llum l´autoperpetuació d´una classe política girada d´esquena a la veritable participació de la societat en la cosa pública”.

L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006).

Fonts valuoses sobre les primeres dècades de l’independentisme revolucionari català (i, en algun cas, sobre les dècades següents) són, entre d’altres: Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974, de Fermí Rubiralta (Barcelona, La Magrana, 1988); Per l’alliberament nacional i de classe (escrits de clandestinitat), de Josep Ferrer (Barcelona, Avançada, 1978); La lluita armada als Països Catalans: història del FAC, de Jordi Vera (Sant Boi de Llobregat, Edicions Lluita, 1985); De la Reforma a l’Estatut, de Josep Huguet (Barcelona, Avançada, 1979); “L’esquerra nacionalista, avui”, monogràfic de la revista Quaderns d’alliberament, núm. 7 (febrer 1982); L’independentisme català (1979-1994), de David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler (Barcelona, Llibres de l’Índex, 1995); Terra Lliure: 1979-1985, de Jaume Fernández i Calvet (Barcelona, El Llamp, 1986); Parla Terra Lliure: els documents de l’organització armada catalana, a cura de Carles Sastre (Lleida, El Jonc, 1999, amb segona edició el 2000); les sengles revistes Lluita del PSAN i del PSAN-P/IPC; les revistes La Falç, d’ECT, i La Nova Falç, de l’OSAN/IPC... No oblidem, tampoc, la rica deu d’informació que és Origen de la bandera independentista, del malaguanyat Joan Crexell (Barcelona, El Llamp, 1984). Materials, tots ells, de consulta imprescindible per a poder analitzar, amb coneixement de causa, la trista història de les renúncies i claudicacions de l´època de la restauració borbònica.

Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. I no solament es tractava de liquidar la memòria col·lectiva o de destruir grups, partits, sindicats, associacions no domesticades, sinó, i això era molt important, enterrar sota tones de ciment armat experiències culturals del tipus de la Nova Cançó, l´experiència i continguts del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77 i munió d´activitats rupturistes semblants. I és contra aquesta manipulació que han exercit i exerceixen encara els corifeus de la mistificació que Edicions El Jonc ha publicat De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans, un recull de les aportacions fetes a la Universitat de Lleida per Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR) i la transició. Llorenç Buades (Web Ixent)

TEMPS DE MATERA (LLEONARD MUNTANER EDITOR), UNA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ

Aquella maltempsada d’odis és la que esbuca sense pietat el món dels protagonistes, una família xueta i esquerrana en un poble de Mallorca. “Què fer davant la inesperada tempesta? Com barrar a la inundació que s’emportava a la mar els dies antics, els anys més feliços de la nostra existència?”. La cultura i la solidaritat s’esvaeixen en una maror plena d’odis atàvics. De cop i volta, de les fondàries de l’ànima en surten els pitjors diables. Emergeixen odis socials, enveges, enemistat de classe, segregació cruel d’unes persones innocents, revenges malaltisses o simplement pura maldat, la pitjor dolenteria. Per això la matera en aquells temps anava a lloure i voltava l’illa de cap a cap com la fam de l’any dotze. (Mateu Morro)

Per Mateu Morro, historiador i escriptor

Miquel López Crespí ha tractat una multitud de temes del nostre passat col·lectiu en la seva poesia, el seu teatre i la seva prosa. El món de la Guerra Civil i de la repressió franquista l’ha explorat en profunditat i en nombroses ocasions. En la novel·la “Caterina Tarongí” se centrà en una triple dimensió de la repressió: repressió de gènere i humiliació en tant que dones; repressió col·lectiva i segregació social dels xuetes de Mallorca i repressió directa de l’oposició cultural, social i política. Temàtica que ara recupera, amb nous matisos, en “Temps de matera”, que esdevé un magnífic exemple de literatura de combat al servei de la recuperació de la nostra memòria històrica.

Llegir aquest llibre, com ja ens passà amb “Caterina Tarongí”, ens du a evocar dies ombrívols, de por i de misèria. Certament, aquell juliol de 1936 una nova època començava. El padrí estava amagat darrera el llenyer de la soll, un amagatall senzill, però efectiu, que els falangistes mai no pogueren descobrir. Però el més sorprenent de tot no era el padrí, amagat dins ca seva sense que la padrina ho sabés. El que realment sorprenia als al·lotells que aleshores jugaven pels carrers polsegosos del poble, i que amb el temps tornarien grans, es casarien i, com els seus ancestres, farien cada matí el camí de la marjal, era el posat encarcarat d’en Martí Cerol, un malànima que amb la pistola en la mà i dues copes de conyac comandava aquell estol de matons. Val a dir que no era menys sorprenent veure aquells joves, que setmanes abans semblaven normals al·lots de poble, ara arrossegar aquells fusellots pels carrers o amagar-se damunt un morer de fullam espès, a l’aguait de persones humanes.

N’hi havia que feien por just de veure’ls, pobres dimonions de taverna amarats de cassalla, amb els ulls sangonosos que els espirejaven dolenteria. La dolenteria del miserable, del cussot de brega que l’amo afua mentre ell roman lluny del carnatge. Però n’hi havia d’altres, que també sorprenien força, i anys després també se’n parlaria a la vora del foc de les foganyes de les cases, en els llargs i tristos anys quaranta i cinquanta. Hi havia també aquell al·lot que feia de mecànic i arreglava amb cura el Citroën del metge republicà, integrant de la comissió gestora del Front Popular, que un mal dia trobaren mort, amb el cap esclatat a xapetades, ran d’uns batzers de la vorera del camí. Contaven que aquell mateix al·lot, el mecànic amatent del poble, havia fet part de l’escamot executor. També es recordava aquell altre jove seminarista, actiu membre dels joves d’Acció Catòlica, un bonàs, que cada horabaixa s’amagava, el fusell engaltat, dins unes figueres de moro prop de la casa de dos jornalers, pare i fill, que s’havien amagat per la muntanya. El seu pecat era ser d’esquerres i haver xerrat massa en el cafè del poble. Conten com la dona d’aquell jornaler sortia a la porta i a grans crits, enfollida, blasmava els falangistes. Un dia, però, els dos homes, de manera imprudent, tornaren a ca seva, deixant els llunyans amagatalls del bosc, volien descansar un poc i els tragueren del llit sense donar-los temps a vestir-se, amb roba blanca, per dur-los a matar sota un ullastre, al costat d’una carretera solitària, on un pastor va veure la feta. Eren temps de matera.

I la matera es congriava voltada de pors i complicitats. Uns sentiments que Miquel López Crespí copsa a la perfecció per descriure aquells moments llòbrecs que ho empastissaren tot de sang innocent i bastiren un món de mentides. Un món que s’havia d’autoreproduir durant decennis, castigant generacions senceres amb la seva misèria moral. L’ambient que ens mostra “Temps de matera” ens permet apropar-nos a la constel·lació del mal. Perquè aleshores hi havia els matons, però també hi havia els que gaudien del mal dels altres. Hi havia els que manaven els matons, els amos de mans fines, i hi havia els que els aplaudien a mans plenes. És clar que molts dels que s’ho miraven, i fins i tot feien mamballetes, estaven aterrits per dins i tenien por de bon de veres, la por d’un ca apallissat, d’un ca humiliat una i altra vegada pels amos. Una por ancestral de poble derrotat.

Aquella maltempsada d’odis és la que esbuca sense pietat el món dels protagonistes, una família xueta i esquerrana en un poble de Mallorca. “Què fer davant la inesperada tempesta? Com barrar a la inundació que s’emportava a la mar els dies antics, els anys més feliços de la nostra existència?”. La cultura i la solidaritat s’esvaeixen en una maror plena d’odis atàvics. De cop i volta, de les fondàries de l’ànima en surten els pitjors diables. Emergeixen odis socials, enveges, enemistat de classe, segregació cruel d’unes persones innocents, revenges malaltisses o simplement pura maldat, la pitjor dolenteria. Per això la matera en aquells temps anava a lloure i voltava l’illa de cap a cap com la fam de l’any dotze.

“Jo no cercava maldat en els ulls de la gent” diu la protagonista del magnífic llibre de Miquel López Crespí. Però no feia falta fitar els ulls dels botxins, perquè malgrat les aparences encalmades, “el mal covava per dins”. Sols hi havia d’haver un moment favorable per a què vessunyàs, I això s’esdevingué amb l’aixecament franquista del juliol de 1936. Llavors el mal s’emprengué de gents impensades, de bones gents benpensants com diria Bernanos, fent perdre per sempre la tranquil·litat que dóna la santa ignorància de la pagesia com diu Miquel López. Era el mal que manifestaven tant els amos, com els botxins i els espectadors còmplices de la malifeta.

“El padrí Rafel m’ho advertí de ben joveneta: “Mai no t’apropis als que gaudeixen amb els sofriments dels altres. Són perillosos. Res de bo no pot sortir-ne dels que viuen somniant amb la sang”. Miquel López Crespí, a “Temps de matera” s’atura a fer una introspecció sobre els ressorts interiors que duen al mal sense límits, fins i tot a les bones gents de missa diària. És clar que darrera l’actuació sense pietat dels matons dels escamots falangistes hi ha sempre la reflexió freda dels que han organitzat la cacera, dels que la justifiquen en el pla de les idees, dels que decideixen quan cal matar, qui viurà i qui morirà. I aquests no es mouen tant per l’odi irracional, com pel càlcul polític que els du a promoure els assassinats més terribles amb la intenció de castigar, aterrorir o tan sols de fer a saber a tothom qui mana de bon de veres. Són les diverses baules de la cadena del mal les que podem copsar en aquest llibre il·luminador dels ressorts psicològics i socials del feixisme.

La novel·la posa al descobert de manera precisa la hipocresia que tanmateix no pot encobrir la intenció de fer mal, la voluntat “de destruir l’esperit de resistència dels detinguts”, mentre se’ls du fermats “cap a l’Ajuntament amb la intenció que patissin sota les escopinades i els crits de la gentada que gaudia contemplant el lamentable espectacle”. L’ambient sòrdid que es descriu no és gaire diferent del que s’ha viscut, i adesiara es viu, a molts d’altres països. Arreu del món hem vist les mateixes actituds en les situacions en què el gregarisme acrític, el fanatisme o l’afany de preservar situacions de domini social o polític, combinat amb dosis ingents de por i d’odi, han estat l’eix dominant. En aquests moments la solidaritat de les víctimes contrasta amb la complicitat dels botxins. Es pot conèixer en poc temps la grandesa i la mesquinesa, i ens podem interrogar amb motiu sobre els racons més foscos de la natura humana. “Era possible que la misèria de les persones arribàs al grau de només gaudir de la felicitat contemplant la desgràcia dels altres?”. És la pregunta que ens resta dempeus després de llegir l’incisiu i apassionant relat de “Temps de cacera”. Una pregunta de la qual ara ja en sabem prou bé la resposta.

Mateu Morro Marcé

Sens dubte hem estat testimonis d'una massa llarga postergació de la paraula viva de Joan Maragall per part de la paraula noucentista, tan emmidonada i aticista. Sense oblidar que tampoc el pensament del poeta ha semblat massa políticament correcte. És a dir, d'una banda hi hauria hagut una dificultat lingüística per prendre degudament en consideració la seva obra, però, d'una altra també hi hauria hagut una dificultat diguem-ne ideològica. Perquè gosarem afirmar que tenir idees pròpies no ha afavorit cap lletraferit en l'espai d'expressió catalana. (Bartomeu Fiol)

Per una lectura actual de Maragall

Bartomeu Fiol | 21/12/2010 |

Sens dubte hem estat testimonis d'una massa llarga postergació de la paraula viva de Joan Maragall per part de la paraula noucentista, tan emmidonada i aticista. Sense oblidar que tampoc el pensament del poeta ha semblat massa políticament correcte. És a dir, d'una banda hi hauria hagut una dificultat lingüística per prendre degudament en consideració la seva obra, però, d'una altra també hi hauria hagut una dificultat diguem-ne ideològica. Perquè gosarem afirmar que tenir idees pròpies no ha afavorit cap lletraferit en l'espai d'expressió catalana. Com tampoc el fet que l'autor d'Oda nova a Barcelona pogués considerar que la poesia era "una arma de coneixement". Aquesta darrera expressió és de D. Sam Abrams, l'autor del llibre de rabiosa actualitat -s'entén, per a la gent lletraferida- del qual volem donar notícia.

Aquesta postergació del valor de la paraula viva de Maragall ha estat seriosament denunciada per l'estudi Llegir Maragall, ara, de l'esmentat poeta, traductor, crític i assagista tan eficaçment arrelat i establert entre nosaltres des de fa quaranta anys. Es tracta d'un consistent treball que ocupa un volum de 478 pàgines, el qual acaba de publicar Proa, avalat pel premi Carles Rahola d'assaig d'enguany, per un jurat format per Ignasi Aragay, Glòria Granell, Josep Lluch, Jordi Nadal i Mariàngela Vilallonga.

Sam Abrams vol deixar ben clar que l'accés normal als poemes de Maragall, tant per qüestions de mètode com per qüestions extraliteràries, no ha estat gens fàcil. "Dels factors metodològics, cal assenyalar els excessos historicistes a l'hora de llegir els poemes, com si la comprensió de l'obra lírica del poeta depengués gairebé exclusivament de la reconstrucció minuciosa de l'entorn cultural, social i polític de la seva època". Sam Abrams ens precisa: "Aquest llibre es proposa suggerir-ne una lectura actualitzada, alliberada de la càrrega d'historicisme que ens ha allunyat del sentit contemporani i nostre dels magnífics poemes de l'autor". I també: "Dels factors extraliteraris destacaria la distorsió de la personalitat humana i pública del poeta al llarg dels anys, sobretot des de la seva mort". "Per exemple es diu que era un home més aviat intuïtiu, poc aplicat i diligent, decididament burgès, conservador i catòlic, sobretot a partir d'un cert moment de la seva trajectòria vital, que coincidiria amb l'inici del segle XX".

Però la realitat és que la personalitat de Maragall no tenia res de monolítica, que abominava de molts d'aspectes de la burgesia en la qual va trobar-se integrat, que no podia concebre una realitat espiritual que no estigués entranyablement integrada en la realitat material, ni decidir-se per la natura tot abandonant la ciutat, o per la soledat en contra de la col·lectivitat per molt que rebutgés la grolleria, Com apunta l'autor: "Sabia que la vida consisteix en l'alternança entre devastació i creació. El nostre poeta sabia el preu real de les coses". Llegir Maragall, ara, que no pretén substituir la lectura directa de la seva poesia, és un comentari a l'estil anglosaxó, de tota la seva obra poema per poema. Per l'amplitud extraordinària de les seves implicacions, em permetré destacar, a tall d'exemple, els apartats dedicats a "Enviant flors", "Donant les joies", els extraordinaris "Paternal" i "La vaca cega", de Poesies (1985) i "Oda nova a Barcelona", de Seqüències (1911), una gran anàlisi d'aquest celebèrrim poema antiverdaguerià.

Diari de Balears (dBalears)

La paraula viva: trenta anys de poesia: Antologia (1972-2002)

Per Miquel López Crespí, escriptor

Fa uns anys (devia ser pel 2000), vaig començar a enllestir una petita antologia de la meva poesia. Vaig pensar que era una bona oportunitat per anar revisant els poemaris que havia escrit i publicat en aquests darrers trenta anys. Hi havia una limitació: l'editorial em digué que l'antologia no podia anar més enllà d'uns cent poemes. Per tant, era evident, el llibre no podia incloure tots els matisos que m'hauria agradat incloure-hi. Cal dir que cap a finals de l'any 2000 em vaig engrescar de tot cor en aquesta aventura que a poc a poc em semblà emocionant. Talment fer un llarg viatge a la recerca d'una civilització perduda! Trobar novament els poemes, els sentiments que et bategaren fa trenta anys o més! Tot plegat, pura arqueologia sentimental, però també una possibilitat de concretar alguns dels aspectes que m'han impulsat a escriure poesia, a viure la literatura en el sentit més estimat dels modernistes, en la línia marcada per Maragall quan demanava una escriptura de la "paraula viva" lluny de la falsa retòrica dels exquisits.

En aquesta recerca del que hi pogués haver de "paraula viva" en els meus poemaris, els he repassat tots. Vaig començar pels publicats: Foc i fum (Oikos Tau, Barcelona, 1983); Tatuatges (Ajuntament de Vila Real, Castelló, 1987); Les Plèiades (Premi "Grandalla" del Principat d'Andorra, Andorra, 1991); El cicle dels insectes (Editorial Moll, collecció Balenguera número 58, Ciutat de Mallorca, 1992); Els poemes de l'horabaixa (Principat d'Andorra, 1994); Punt final (Editorial Moll, collecció Balenguera número 72, Ciutat de Mallorca, 1995); Planisferi de mars i distàncies (Premi Homenatge Joan Salvat Papasseit, Columna Edicions, 1996); L'obscura ànsia del cor (Premi de poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra, Ciutat de Perpinyà 1988, Universitat de les Illes Balears, collecció "Poesia de Paper", 1996); Llibre de Pregàries (Premi "Grandalla" de poesia del Principat d'Andorra 1999, Andorra, 2000); Revolta (Editorial Moll, collecció Balenguera número 88, Ciutat de Mallorca 2000); Record de Praga (Capaltard, Ciutat de Mallorca, 2000); Un violí en el crepuscle (Viena Edicions, Barcelona, 2000); Rituals (Res Publica Edicions, Eivissa, 2001); Perifèries (Editorial Agua Clara, Alacant, 2001); Temps Moderns (homenatge al cinema) (Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol 2001" de la Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2003); Cercle clos (Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó, Institut Menorquí d'Estudis, collecció Xibau de poesia, 2003).

També he emprat alguns poemes de llibres encara inèdits: Els naufragis lents (Premi de poesia "Salvador Estrem i Fa", Tarragona 1997); Calendaris de sal (Finalista del Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó 2001); Les banderes de l'ocàs; Gavines en el blau i Les bicicletes pintades de blau...

Una vegada feta aquesta primera triadella (que, amb poques variants, va ser la definitiva), vaig copsar de seguida que, en aquests trenta-tants d'anys de conreu de la poesia sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l'herència de l'Escola Mallorquina i seguint sempre el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover que tant enfurisma poetes com Miquel Gayà o Guillem Colom. Naturalment, aquest és tan sols un llistat mínim, escadusser i provisional, escrit només per a suggerir el sentit de les influències culturals dels qui érem joves a finals dels anys seixanta i principis del setanta.

Pel que fa a la influència d'altres literatures, podríem incloure, entre els de llengua poesia espanyola, Federico García Lorca, Miguel Hernández, César Vallejo, Pablo Neruda, Pedro Salinas, José Hierro, Gabriel Celaya, Blas de Otero... la llista podria allargar-se fins a l'infinit. Com també de la poesia russa i soviètica (Iessenin, Maiakovski...); alemanya (Enrich Arendt, Bertolt Brecht, Paul Celan, Volker Braun, Hans Magnus Enzensberg, Marie Luise Kaschnitz); de la britànica i estato-unidenca contemporànies (Lawrence Durrell, T.S. Eliot, Robert Graves, James Joyce, Karl Shapiro, Dylan Thomas, John Updike...)... També hauríem de tenir en compte els poetes moderns de Gàlicia, Portugal i el Brasil. Com no recordar ara mateix Fernando Pessoa o el gallec Álvaro Cunqueiro? I el vent renovador de poetes brasilers com Carlos Drummond de Andrade i Haroldo de Campos... De Galicia ens arribaven les veus de Celso Emilio Ferreiro, Manoel Maria, Xosé Luís Méndez Ferrín...

Però fer el recompte complet de tots els nostres poetes catalans, espanyols, americans, xinesos, soviètics, etc., que serviren per anar consolidant la nostra dèria literària seria impossible en el curt espai que tenim per a parlar d'aquesta antologia que s'acaba de publicar en la collecció "El Turó": Antologia (1972-2002). Ací només es tracta de deixar constància del tarannà que, cap a mitjans dels anys seixanta, quan començ el conreu de la poesia, em fa anar per uns camins i no per uns altres. És, però, una experiència collectiva. A començaments dels anys seixanta molts joves ja estam immersos en la lluita política antifeixista, en organitzacions de caràcter marxista i revolucionari. Per a nosaltres la manca de llibertat del poble català, la destrucció de la nostra cultura en mans del feixisme, no és quelcom allunyat, eteri, vaporós que es pugui combatre des de la saleta d'un menjador senyorial escoltant l'obra de Maria Antònia Salvà (que per cert, havia fet poemes lloant el general Franco). Les històries contades pel pare i els oncles (que havien lluitat a favor de la República), la feina de corresponsal de Ràdio Espanya Independent, les vagues d'Astúries dels anys seixanta-dos i seixanta-tres, amb les tortures de la Brigada Social contra miners i alguna esposa embarassada dels treballadors (que va ser brutalment colpejada per la policia), l'afusellament de Julián Grimau... tot plegat eren fets que, com a joves d'esquerres, ens feia veure que la llibertat de Catalunya i la reconstrucció de la nostra cultura no vendria mai donada pel simple conreu dels poemes d'ametlers en flors a què es lliuraven molts cappares de l'anomenada Escola Mallorquina. Cap a mitjans dels anys seixanta pensam que el combat per la llibertat i en defensa de la cultura catalana requereixen de l'organització militant i combativa de tots els antifeixistes en partits clandestins, en organitzacions de lluita cultural i política que, amb el seu esforç i el dels pobles silenciats per l'estat opressor, puguin veritablement conquerir la llibertat, l'autodeterminació de Catalunya i, de ser possible, la instauració de la República i el socialisme a la nostra terra.

Aquests són els fonaments de clar compromís polític i cultural que ens alleten als nostres divuit i dinou anys quan, a poc a poc, començam a escriure les nostres primeres ratlles. Bona part del que va ser la meva generació -el grup més combatiu, el més idealista- queda ressenyat en els llibres L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Lleonard Muntaner, Editor); Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984) i No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc).

Cal estudiar a fons Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears de Josep Massot i Muntaner i, especialment el capítol "Intellectuals mallorquins contra la dictadura franquista" (pàgs. 203-246) per a copsar, mitjançant els epígrafs "L'ensorrada de la cultura autòctona", "L'anticatalanisme militant" (sobretot dels germans Miquel i Llorenç Villalonga). "Intellectuals afusellats", "Depurats i empresonats", "Els exiliats"...

Tota la fonda i terrorífica persecució feixista contra el catalanisme i l'esquerra (especialment atiada pels falangistes i pels germans Villalonga", porta, en paraules de Josep Massot i Muntaner, a una situació crítica per a la nostra cultura: "En resum, podem concloure que la situació dels intellectuals mallorquins durant el franquisme fou ben poc brillant. Perseguits i amenaçats de múltiples maneres a partir de juliol de 1936, veieren ensorrar-se tot el món ideal que havien anat construint i que s'havia traduït en manifestacions no gens menyspreables. Els més conservadors, esporuguits per la marxa de les coses i impressionats per la persecució religiosa i la repressió contra les dretes a la zona republicana, s'adheriren al general Franco -com a mal menor i sense gaire entusiasme-. Els més significats per la seva militància esquerrana foren víctimes, al seu torn, de la repressió franquista -d'una duresa i d'una brutalitat indescriptibles-i, en tant que pogueren, optaren per la fugida i per l'exili".

Als vint anys, ja ho he dit, som plenament conscients de tota aquesta història dolorosa. És llavors que llegim àvidament Lorca, Vallejo, Neruda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Celaya, Gabriel Alomar, Vladimir Maiakovski, Bertolt Brecht... I Espriu que comença a editar-se força! De bon començament, ja en aquells anys, ens deixaven ben freds les primeres lectures de Costa i Llobera (potser exceptuaríem Lo pi de Formentor) i de Maria Antònia Salvà. Ambdós eren poetes molt allunyats de la nostra lluita en defensa de Catalunya i de la llibertat.

L'ambient de repressió política i cultural franquista (i d'una mínima resistència cultural mitjançant les trobades poètiques a cases particulars, especialment a casa dels oncles de l'historiador Josep Massot i Muntaner: Marià i Mercè Massot) és descrit pel mateix Massot en molts dels llibres publicats aquests darrers anys i sobretot en Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1990).

Per edat i per origen de classe nosaltres no várem participar mai en les tertúlies literàries que es feien a Ciutat en els quaranta i cinquanta. Però, amb posterioritat, quan aprofundirem en l'obra d'alguns dels participants en aquelles lectures, ens adonàvem que no podíem combregar mai amb aquella forma pansida d'entendre la vida i la literatura. En el llibre de Margalida Pons Poesia Insular de postguerra: quatre veus dels anys cinquanta podem trobar alguns fragments del dietari particular de l'escriptor Jaume Vidal Alcover que ens pot donar una idea aproximada de com era el món cultural d'aquelles senyores de possessió i canonges adscrits a l'herència de l'Escola Mallorquina. En la pàgina 46 d'aquest llibre, Margalida Pons reprodueix aquest fragment de Jaume Vidal Alcover: "'Violetes'. El nom ho diu tot. L'ambient que es respira en aquella amable casa: violetes, o sia petitor d'esperit, intranscendència, intimitat: es parla tot seguit del cor, de que si jo tenc cor i de que si tu no en tens i d'aquell que el té tan gros i de l'altre que el té estret o petit o tendre o romput o... lo que sia! Tot és cor allà dintre... També era allà Dona M. Antònia S[alvà], que llegí una cosa per a Dª M. M. i després s'amollà a dir els poemes folklòrics que havia fet, amb certa gràcia, a les taronges de Sóller, al vi de Binissalem, als 'sospiros' de Manacor, a l'anissat de Santa Maria, etc.".

Jaume Vidal Alcover és prou dur amb els seguidors de l'Escola Mallorquina. Però malgrat aquesta duresa caldria reconèixer que molts dels joves "rupturistes" amb l'Escola (especialment Blai Bonet, Josep M. Llompart i el mateix Jaume Vidal) són alletats en aquestes tertúlies que els ensinistren en una tradició cultural autòctona, malgrat que aquesta sigui sovint de caire clerical, conservador i, en mols d'aspectes, culturalment reaccionària. L'odi que tenien a Joan Maragall i la seva escola, a tot el que venia d'una Barcelona que consideraven, en general, en mans d'una xurma anarcoide (el mateix Maragall, Salvat Papasseit...) i anticlerical, era excessiu, sense termes mitjans. Joan Fuster ho deixa ben aclarit en la seva Història de la literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1971), pàg. 57: "Cal dir que allò que repugnava als dos grans mallorquins [Costa i Llobera i Joan Alcover] en el Modernisme barceloní no era solament el culte al 'diví balbuceig' ni tantes altres desmanegades exageracions 'literàries', com la gent de la Barcelona de l'època propugnava. A tots els repellia, sobretot, la desimboltura anarcoide que s'anava filtrant, subreptíciament, en cada atac a la preceptiva tradicional. La seva repulsa es dirigeix a la càrrega ideològica 'negativa', 'dissolvent', que traginaren els modernistes. Costa i Llobera fou un canonge timorat i pulcre; Alcover, un curial plàcid i circumspecte: tots dos, és clar, responien a un tipus de societat arcaica, 'aïllada', de base rural i de mentalitat levítica i provinciana, com fou la de la Mallorca d'aleshores. És comprensible, doncs, que els esfereïssin no sols les insolències blasfemes o simplement reticents, tan habituals entre alguns modernistes, sinó fins i tot la seva bohèmia afectada i el seu menyspreu de les convencions".

Aquest clericalisme i reaccionarisme exacerbat d'alguns dels membres més destacats de l'Escola Mallorquina es pot trobar documentat en la nombrosa correspondència de Costa i Llobera que va incloure Bartomeu Torres Gost en un llibre sobre Costa publicat a la Biblioteca Balmes l'any 1971. Es tracta de l'obra Miguel Costa i Llobera (1854-1923): itinerario espiritual de un poeta, en la qual les cartes escrites per Costa a Maria Antònia Salvà i a Ignasi Casanovas palesen un viu sentiment de decepció -diguem-ho així-arran dels esdeveniments de la Setmana Tràgica. El clacissisme de Costa i Llobera, aquella defensa de l'"ordre" literari (la "forma" per damunt de tot!) contra l'"anarquia" (literària, política...) que ve de Barcelona s'expressa en la canonització de la rima i la retòrica com a sistema de primera magnitud per expulsar del parnás literari qui no accepti aquesta "contenció" que ha de tenir tota expressió literària que aspiri a "aprofundir l'obra del senyor damunt la terra". Costa i Llobera esdevé així, com diu Joan Fuster (pàg. 57 de La literatura catalana contemporània), el mestre de "l'eurítmia, la proporció, la correspondència, la simetria pròpia de l'organisme vivent, la qual es manifesta bé en els conceptes, o bé en els compassos prosòdics, o bé en síllabes i tons". Vet aquí tres trets de l'Escola Mallorquina que són consubstancials en la seva forma d'entendre el fet poètic: "versificació", "retòrica" i "artificiositat".

Hi ha, evidentment, en totes aquestes concepcions un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric.

Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori". Joan Fuster, en definir la poètica de Joan Maragall, deixa ben clara quina és la posició pràctica d'aquest autor. En l'epígraf "Teoria i pràctica de la 'paraula viva'", Joan Fuster escriu (Literatura catalana contemporània, pàg. 44): "Dir les coses 'tal com ragen', quan hi ha naturalment, l'estat de gràcia', equival a situar la sinceritat al cim de la jerarquia literària. El que cal, doncs, és que el poeta digui la paraula nascuda d'un moment de plètora vital, i que la digui com li ve dictada per la seva vehemència interior. La resta és cosa secundària: els poetes sempre han parlat de les mateixes coses".

Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".

Els poetes mallorquins que cap als anys cinquanta fugen de l'herència de Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà (Llompart, Vidal Alcover, Blai Bonet en bona part de la seva creació) són, conscientment o inconscientment, fills d'aquestes concepcions. Concepcions que vénen d'una creativa assimilació de les avantguardes europees, especialment la francesa (surrealisme, dadaisme, Rimbaud, Lautréamond, Mallarmé en alguns casos...) i, és clar.

Josep M. Llompart, en els seus llibres La literatura moderna a les Illes Balears (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1964) i Els nostres escriptors (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1996) deixa constància de les aportacions i mancances d'alguns dels cappares de l'Escola Mallorquina. En La literatura moderna... (pàg 136) Llompart ens diu: "Maria Antònia va lluitar per aconseguir el seu art, per donar forma rigorosa a les seves intuïcions i vivències; va viure el seu món líric tan en to menor com es vulgui, però amb intensitat, explorant i apurant a plena consciència les seves possibilitats". I, en l'obra Els nostres escriptors (pàg. 177), conclou: "El seu valor essencial consisteix en una rara capacitat de conferir categoria i contingut poètic a les coses i als fets més vulgars. És clar que aquesta transfiguració de la pura anècdota en categoria poètica no sempre es produeix, i per això gran part de la poesia de Maria Antònia Salvà resta aturada en un nivell, trivial, en una absoluta superficialitat".

Josep M. Llompart, tot i reconeixent les aportacions de Costa i Llobera a la nostra poesia (sobretot en qualitat de llenguatge), no amaga tampoc cap crítica: "Va aportar a la literatura catalana [Costa i Llobera] un llenguatge poètic de qualitat perfecta, una tècnica magistral de versificador i algunes visions essencials de paisatge com a expressió d'un profund sentiment elegíac, tan delicades, tan pures i d'un lirisme tan intens, que probablement no tenen parió dins la nostra poesia. Aquests valors compensen sense escreix les limitacions i els caires negatius d'una obra que -seria absurd amagar-ho cau a vegades en la vulgaritat, en la carrincloneria o en la fredor més insustancial".

Vet aquí uns valors, en Maria Antònia Salvà: 'trivial, absoluta superficialitat'; en Costa i Llobera: vulgaritat, carrincloneria, la fredor més insustancial... que els joves dels anys cinquanta i dels seixanta i setanta, no podíem acceptar de cap de les maneres, fills com érem d'unes avantguardes culturals que pensaven, com Maragall, en la "paraula viva", en la sinceritat fent front a la falsa retòrica dels exquisits.

Evidentment, després de Gabriel Alomar, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Josep M. Llompart, Blai Bonet i Jaume Vidal Alcover, anam ensopegant amb els poetes que formaran definitivament la nostra manera d'entendre el fet poètic. Parlam d'Agustí Bartra, de Màrius Torres i de la presència sempre lluminosa de Salvador Espriu, avui totalment silenciada pels epígons de la postmodernitat: els neonoucentistes que malden per desertitzar el nostre panorama literari de qualsevol "paraula viva" que pugui sorgir, enemics com són de tot el que fa olor de "bohèmia anarcoide" i "desfasat compromís" de l'intellectual català amb el seu poble i la tasca d'alliberament social i nacional de la qual hauria de ser protagonista essencial.

Els començaments dels setanta, amb una obertura de la censura franquista, amb el sorgiment de noves editorials a tots els Països Catalans i amb una lenta reincorporació a la vida cultural de Catalunya d'alguns intellectuals exiliats l'any 1939, el coneixement de Josep Palau i Fabre, Joan Brossa o Gabriel Ferrater marquen definitivament la nostra incipient dedicació a la literatura. Anys de complicada formació (per la dificultat de trobar els llibres adients i també, pel temps i esforços esmerçats en la lluita política clandestina). Intellectuals de la talla i amb el ferm compromís d'un Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Ricard Salvat, Avellí Artís-Gener, Víctor Alba, Vicenç Riera Llorca o Gonçal Castelló acaben per indicar-nos la direcció exacta per on ha de marxar la nostra "poètica". La militància dins de les organitzacions antifeixistes (l'OEC i el PSM posteriorment) i les resolucions del Congrés de Cultura Catalana, acaben de concloure el cicle de formació que centra el camp dins del qual ens mourem a partir d'aquella època de tempteigs.

TEMPS DE MATERA (LLEONARD MUNTANER EDITOR), UNA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ

Aquella maltempsada d’odis és la que esbuca sense pietat el món dels protagonistes, una família xueta i esquerrana en un poble de Mallorca. “Què fer davant la inesperada tempesta? Com barrar a la inundació que s’emportava a la mar els dies antics, els anys més feliços de la nostra existència?”. La cultura i la solidaritat s’esvaeixen en una maror plena d’odis atàvics. De cop i volta, de les fondàries de l’ànima en surten els pitjors diables. Emergeixen odis socials, enveges, enemistat de classe, segregació cruel d’unes persones innocents, revenges malaltisses o simplement pura maldat, la pitjor dolenteria. Per això la matera en aquells temps anava a lloure i voltava l’illa de cap a cap com la fam de l’any dotze. (Mateu Morro)

Per Mateu Morro, historiador i escriptor

Miquel López Crespí ha tractat una multitud de temes del nostre passat col·lectiu en la seva poesia, el seu teatre i la seva prosa. El món de la Guerra Civil i de la repressió franquista l’ha explorat en profunditat i en nombroses ocasions. En la novel·la “Caterina Tarongí” se centrà en una triple dimensió de la repressió: repressió de gènere i humiliació en tant que dones; repressió col·lectiva i segregació social dels xuetes de Mallorca i repressió directa de l’oposició cultural, social i política. Temàtica que ara recupera, amb nous matisos, en “Temps de matera”, que esdevé un magnífic exemple de literatura de combat al servei de la recuperació de la nostra memòria històrica.

Llegir aquest llibre, com ja ens passà amb “Caterina Tarongí”, ens du a evocar dies ombrívols, de por i de misèria. Certament, aquell juliol de 1936 una nova època començava. El padrí estava amagat darrera el llenyer de la soll, un amagatall senzill, però efectiu, que els falangistes mai no pogueren descobrir. Però el més sorprenent de tot no era el padrí, amagat dins ca seva sense que la padrina ho sabés. El que realment sorprenia als al·lotells que aleshores jugaven pels carrers polsegosos del poble, i que amb el temps tornarien grans, es casarien i, com els seus ancestres, farien cada matí el camí de la marjal, era el posat encarcarat d’en Martí Cerol, un malànima que amb la pistola en la mà i dues copes de conyac comandava aquell estol de matons. Val a dir que no era menys sorprenent veure aquells joves, que setmanes abans semblaven normals al·lots de poble, ara arrossegar aquells fusellots pels carrers o amagar-se damunt un morer de fullam espès, a l’aguait de persones humanes.

N’hi havia que feien por just de veure’ls, pobres dimonions de taverna amarats de cassalla, amb els ulls sangonosos que els espirejaven dolenteria. La dolenteria del miserable, del cussot de brega que l’amo afua mentre ell roman lluny del carnatge. Però n’hi havia d’altres, que també sorprenien força, i anys després també se’n parlaria a la vora del foc de les foganyes de les cases, en els llargs i tristos anys quaranta i cinquanta. Hi havia també aquell al·lot que feia de mecànic i arreglava amb cura el Citroën del metge republicà, integrant de la comissió gestora del Front Popular, que un mal dia trobaren mort, amb el cap esclatat a xapetades, ran d’uns batzers de la vorera del camí. Contaven que aquell mateix al·lot, el mecànic amatent del poble, havia fet part de l’escamot executor. També es recordava aquell altre jove seminarista, actiu membre dels joves d’Acció Catòlica, un bonàs, que cada horabaixa s’amagava, el fusell engaltat, dins unes figueres de moro prop de la casa de dos jornalers, pare i fill, que s’havien amagat per la muntanya. El seu pecat era ser d’esquerres i haver xerrat massa en el cafè del poble. Conten com la dona d’aquell jornaler sortia a la porta i a grans crits, enfollida, blasmava els falangistes. Un dia, però, els dos homes, de manera imprudent, tornaren a ca seva, deixant els llunyans amagatalls del bosc, volien descansar un poc i els tragueren del llit sense donar-los temps a vestir-se, amb roba blanca, per dur-los a matar sota un ullastre, al costat d’una carretera solitària, on un pastor va veure la feta. Eren temps de matera.

I la matera es congriava voltada de pors i complicitats. Uns sentiments que Miquel López Crespí copsa a la perfecció per descriure aquells moments llòbrecs que ho empastissaren tot de sang innocent i bastiren un món de mentides. Un món que s’havia d’autoreproduir durant decennis, castigant generacions senceres amb la seva misèria moral. L’ambient que ens mostra “Temps de matera” ens permet apropar-nos a la constel·lació del mal. Perquè aleshores hi havia els matons, però també hi havia els que gaudien del mal dels altres. Hi havia els que manaven els matons, els amos de mans fines, i hi havia els que els aplaudien a mans plenes. És clar que molts dels que s’ho miraven, i fins i tot feien mamballetes, estaven aterrits per dins i tenien por de bon de veres, la por d’un ca apallissat, d’un ca humiliat una i altra vegada pels amos. Una por ancestral de poble derrotat.

Aquella maltempsada d’odis és la que esbuca sense pietat el món dels protagonistes, una família xueta i esquerrana en un poble de Mallorca. “Què fer davant la inesperada tempesta? Com barrar a la inundació que s’emportava a la mar els dies antics, els anys més feliços de la nostra existència?”. La cultura i la solidaritat s’esvaeixen en una maror plena d’odis atàvics. De cop i volta, de les fondàries de l’ànima en surten els pitjors diables. Emergeixen odis socials, enveges, enemistat de classe, segregació cruel d’unes persones innocents, revenges malaltisses o simplement pura maldat, la pitjor dolenteria. Per això la matera en aquells temps anava a lloure i voltava l’illa de cap a cap com la fam de l’any dotze.

“Jo no cercava maldat en els ulls de la gent” diu la protagonista del magnífic llibre de Miquel López Crespí. Però no feia falta fitar els ulls dels botxins, perquè malgrat les aparences encalmades, “el mal covava per dins”. Sols hi havia d’haver un moment favorable per a què vessunyàs, I això s’esdevingué amb l’aixecament franquista del juliol de 1936. Llavors el mal s’emprengué de gents impensades, de bones gents benpensants com diria Bernanos, fent perdre per sempre la tranquil·litat que dóna la santa ignorància de la pagesia com diu Miquel López. Era el mal que manifestaven tant els amos, com els botxins i els espectadors còmplices de la malifeta.

“El padrí Rafel m’ho advertí de ben joveneta: “Mai no t’apropis als que gaudeixen amb els sofriments dels altres. Són perillosos. Res de bo no pot sortir-ne dels que viuen somniant amb la sang”. Miquel López Crespí, a “Temps de matera” s’atura a fer una introspecció sobre els ressorts interiors que duen al mal sense límits, fins i tot a les bones gents de missa diària. És clar que darrera l’actuació sense pietat dels matons dels escamots falangistes hi ha sempre la reflexió freda dels que han organitzat la cacera, dels que la justifiquen en el pla de les idees, dels que decideixen quan cal matar, qui viurà i qui morirà. I aquests no es mouen tant per l’odi irracional, com pel càlcul polític que els du a promoure els assassinats més terribles amb la intenció de castigar, aterrorir o tan sols de fer a saber a tothom qui mana de bon de veres. Són les diverses baules de la cadena del mal les que podem copsar en aquest llibre il·luminador dels ressorts psicològics i socials del feixisme.

La novel·la posa al descobert de manera precisa la hipocresia que tanmateix no pot encobrir la intenció de fer mal, la voluntat “de destruir l’esperit de resistència dels detinguts”, mentre se’ls du fermats “cap a l’Ajuntament amb la intenció que patissin sota les escopinades i els crits de la gentada que gaudia contemplant el lamentable espectacle”. L’ambient sòrdid que es descriu no és gaire diferent del que s’ha viscut, i adesiara es viu, a molts d’altres països. Arreu del món hem vist les mateixes actituds en les situacions en què el gregarisme acrític, el fanatisme o l’afany de preservar situacions de domini social o polític, combinat amb dosis ingents de por i d’odi, han estat l’eix dominant. En aquests moments la solidaritat de les víctimes contrasta amb la complicitat dels botxins. Es pot conèixer en poc temps la grandesa i la mesquinesa, i ens podem interrogar amb motiu sobre els racons més foscos de la natura humana. “Era possible que la misèria de les persones arribàs al grau de només gaudir de la felicitat contemplant la desgràcia dels altres?”. És la pregunta que ens resta dempeus després de llegir l’incisiu i apassionant relat de “Temps de cacera”. Una pregunta de la qual ara ja en sabem prou bé la resposta.

Mateu Morro Marcé