Miquel López Crespí - Memòria històrica

Els revolucionaris catalans ja saben a la perfecció com han tractat i tracten els jacobins els diversos pobles i cultures sotmeses a l’estat francès, i sobretot amb el bocí de la nació ocupat per França. Ho saben i no confien gens en la hipotètica tasca “alliberadora” dels generals francesos malgrat les proclames que es publiquen sota la influència dels sectors més radicals de la Revolució Francesa. Una història, la de l´”internacionalisme revolucionari” de la Convenció, que finirà de seguida que caigui Robespierre i, a poc a poc, moltes de les consignes i decrets del 93 vagin quedant oblidats, quan no combatuts a mort pels nous governants. Uns governants que proven d´oblidar i fer oblidar sigui com sigui els aspectes més radicals de la Constitució i conquestes de 1793. (Miquel López Crespí)

Miquel López Crespí submergeix el lector en l´esperit il·lustrat (Secció Cultura i Societat de Diari de Balears)

Per Mar Rayó

Miquel López Crespí és un dels autors més polifacètics i, sobretot, prolífics de les Illes Balears. L´escriptor mallorquí ha produït una gran quantitat d´obres i, a més, ho ha fet treballant incansable els diferents gèneres literaris existents, entre els quals destaquen la poesia, el teatre i la novel·la.

Sobre aquest darrer gènere, és interessant observar que bona part de la novel·lística de López Crespí podria encabir-se dins l´anomenada novel·la històrica. I és dins aquest tipus de literatura que s´emmarca La conspiració, l´últim títol de l´escriptor, editat per Antinea.

L´obra, guanyadora del I Premi Internacional de Narrativa W. Ayguals de Izco 2006, se centra en la figura de Joan Baptista Marià Picornell Gomila (Palma, 1757 – San Fernando de Nuevitas, Cuba, 1825), que López Crespí amaga rere el nom de Miquel Sureda de Montaner, per parlar sobre aquells “catalans i espanyols que, influïts per les idees de la Il·lustració, deixebles i propagandistes de la Revolució Francesa, volgueren aplicar moltes d´aquestes avançades aportacions, tant en el terreny cultural com en el polític”.

La conspiració s´endinsa en la “famosa i fracassada conspiració de Sant Blai contra la monarquia borbònica” i que tindrà, tant per al protagonista com per als altres conspiradors, conseqüències nefastes. Així submergeix el lector en una part important dela nostra història.

Diari de Balears (27-XI-07)

Els revolucionaris catalans ja saben a la perfecció com han tractat i tracten els jacobins els diversos pobles i cultures sotmeses a l’estat francès, i sobretot amb el bocí de la nació ocupat per França. Ho saben i no confien gens en la hipotètica tasca “alliberadora” dels generals francesos malgrat les proclames que es publiquen sota la influència dels sectors més radicals de la Revolució Francesa. Una història, la de l´”internacionalisme revolucionari” de la Convenció, que finirà de seguida que caigui Robespierre i, a poc a poc, moltes de les consignes i decrets del 93 vagin quedant oblidats, quan no combatuts a mort pels nous governants. Uns governants que proven d´oblidar i fer oblidar sigui com sigui els aspectes més radicals de la Constitució i conquestes de 1793. (Miquel López Crespí)

Robespierre

La novel·la històrica mallorquina i la Revolució Francesa: La conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007)

L’eix de la novel·la La conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007) és basat en la famosa i fracassada conspiració de Sant Blai, conspiració contra la monarquia borbònica que fracassa i porta com a conseqüència la condemna a mort del nostre protagonista i la de tots els altres conspiradors, condemna a mort que després es baratada per una condemna a cadena perpètua.

Els esdeveniments històrics que encerclen la conspiració de 1795, el procés inquisitorial, els contactes dels conspiradors amb la maçoneria francesa, la seva estreta unió amb els jacobins, ens permeten, si deixam volar les ales de la imaginació, penetrar en el que era el món dels il·lustrats mallorquins i espanyols de l´època de la Revolució Francesa. També hem aprofitat un fet històric que detalla l´historiador Richard Herr en el seu imprescindible estudi España y la revolución del siglo XVIII (Aguilar, Jérez de la Frontera, 1964). Es tracta del suport que la Convenció vol donar als revolucionaris de tot Europa que lluiten contra l’estat absolutista i les monarquies feudals i que a l’estat espanyol es concreta també en el suport que plantegen els jacobins a la idea de la creació d´una hipotètica República Catalana.

Els protagonistes de La conspiració, i en aquest apartat sí que ja ens deixam portar completament per la imaginació més desfermada, malgrat que no desconeixen l’interès oportunista d’aquesta proposta per part dels jacobins, accepten participar en l’expedició, que per afeblir la monarquia espanyola engega la Convenció i porta a la pràctica el general Dugommier, responsable de l’exèrcit francès dels Pirineus. Dugommier és l’encarregat, no solament de la defensa de les fronteres republicanes, sinó d’exportar igualment la Revolució. Li fan costat els comissaris Milhaud i Soubrany que, en nom del Comitè de Salut Pública parisenc, exhorten les tropes franceses a acabar amb el reialme de la Inquisició, la monarquia de Carles IV i a proclamar la República Catalana.

En el llibre abans citat, l´historiador Richard Herr aporta nombrosos documents d’aquesta època tan interessant i alhora tant desconeguda, documents que exhorten l’exercit francès dels Pirineus a “Proclamar la República catalana mitjançant l’educació i les baionetes”. Per a formació político-ideològica d’aquest hipotètic exèrcit de la República Catalana, el general Dugommier va imprimir i repartir 18.000 exemplars d´una proclama titulada “Proclamación. Los representantes del Pueblo Francés, Prop lo ejército dels Pyrénéos orientales, a la Catalunia, y al Exercito Republica”. Posteriorment manaren repartir tota una sèrie de proclames en català. La més repartida entre la població i els voluntaris de l´incipient exèrcit català va ser la titulada: “Lo Catala Republica, a tots sos Compatriotas amichs de la Libertad, del bé y prosperitat de sa Patria, salut, germandat, unió y força”.

Miquel Sureda de Montaner i tots els amics de les lògies maçòniques que li fan costat, molts dels quals participants en la conspiració de Sant Blai contra la monarquia i la corrupta camarilla de Carles IV, són al costat dels delegats del Comitè de Salut Pública i de Robespierre. Tanmateix, malgrat que no hi ha constància històrica que el Joan Baptista Picornell Gomila real hagués participat en la invasió del Principat l’any 1793, com a novel·listes que som... qui ens pot negar el dret d´implicar el nostre personatge de ficció en aquests fets tan apassionants? El Picornell Gomila real va passar a la història no solament per haver estat de la famosa conspiració de Sant Blai sinó també, i el fet tengué una enorme repercussió en la lluita per l’alliberament de les colònies espanyoles, per haver estat un dels primers traductors al castellà de la Declaració dels Drets de l´Home i del Ciutadà, document adjunt a l’edició de la Constitució Francesa de 1793. Imaginam que no és violentar en absolut la història pensar que en els protagonistes de La conspiració com a redactors de les proclames que els comissaris enviats pel Comitè de Salut Pública van fent públiques en la seva entrada a Catalunya Principat. En “Lo Catala Republica”, podem llegir, en una curiosa provatura jacobina per a seduir els catalans de finals de segle XVIII: “La França, al principi de est sigle, governada per lo despotich tirà Lluis XIV invadi la Cataluña per coronar en España lo nét de est despota Felipe V... la França alashores esclava prestá sos brasos per subjugarvos, pero la França Llibre vos aofereix en el dia los mateixos brasos per reintegrarvos en vostres antichcs privilegis y restituirvos â vostre llibertat”. I afegeix més avall, per deixar ben aclarit que els exèrcits francesos portaran endavant la missió alliberadora encomanada per Robespierre i el Comitè de Salut Pública: “La soberania pues resideix essencialment en los Pobles, y tots los reys que reynan contra sa voluntat, son violadors de sa saberania y usurpadors de sos drets imprescrptibles”. La proclama acabava demanant la participació activa de tots els catalans en aquesta lluita antiborbònica, dient: “Viva la Llibertat, viva la Igualtat, viva la Germandat, vivan los Estats llibres, y vivan tots los bon patriots que prendran part á esta santa insurrecció”.

Tot plegat no vol dir que Miquel Sureda i Montaner, els protagonistes de La conspiració, creguin amb els ulls clucs en la propaganda escampada arreu pels comissaris enviats per Marat i Robespierre. Ni molt manco! Els revolucionaris catalans ja saben a la perfecció com han tractat i tracten els jacobins els diversos pobles i cultures sotmeses a l’estat francès, i sobretot amb el bocí de la nació ocupat per França. Ho saben i no confien gens en la hipotètica tasca “alliberadora” dels generals francesos malgrat les proclames que es publiquen sota la influència dels sectors més radicals de la Revolució Francesa. Una història, la de l´”internacionalisme revolucionari” de la Convenció, que finirà de seguida que caigui Robespierre i, a poc a poc, moltes de les consignes i decrets del 93 vagin quedant oblidats, quan no combatuts a mort pels nous governants. Uns governants que proven d´oblidar i fer oblidar sigui com sigui els aspectes més radicals de la Constitució i conquestes de 1793.

Hem volgut parlar d’aquella fantasmagòrica República Catalana de 1793 perquè ens ajuda a situar a la perfecció l’esperit dels protagonistes de La conspiració, els trets essencials que els ocupen: el món de la Il·lustració i de la Revolució Francesa que els alleten. Miquel Sureda de Montaner és un mallorquí provinent d´una vella nissaga aristocràtica que renuncia al seu origen de classe, als privilegis que li atorgaria la immillorable posició social que té, per tal d’esdevenir, tot abandonant terres i criats, un actiu impulsor del nou món que veuen sorgir a partir de l’ensorrament dels borbons i de la proclamació de la República.

Miquel López Crespí

Podeu fer les comandes a la vostra llibreria habitual o a l´Editorial Antinea

Correu electrònic: info@editorialantinea.com

Telèfon: 964-450085

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Pàgines del meu dietari (XIII) – La indiferència cultural – Problemes dels escriptors mallorquins -

La indiferència envers la literatura és proverbial a la terra inexistent. Em contà el fet un bon amic, n'Alexandre Arquer, excellent autor teatral que, cansat en constatar la manca d'atenció quant a la seva obra, un dia, quan li donaren una important distinció barcelonina, en arribar al poble -buit, desert a les tantes de la matinada-, per a desfogar-se anà a la plaça major i hi orinà ben a pler. Aquells conciutadans només li mereixen el més absolut menyspreu. -Hi vaig fruir com no et pots imaginar. Amb aquella compixada volia dir: "Vos podeu morir tots plegats, rucs, ignorants. No teniu ni un dit de cultura en el cap. Carabassots. Muntanya de serradís. Jo, l'insigne Alexandre Arquer, vos bateig per analfabets, per no tenir res més dins el vostre migrat enteniment que un feix de bitllets de banc. Si vosaltres vos en foteu del teatre, de la cultura, del que hi pugui existir de sensible i bell en aquesta terra, sapigueu que jo m'orín en cortons, xalets, arracades d'or i penjarolls, i en les polseres que passejau per donar enveja al veïnat. I, en prova del que pens, sign, així, amb la meva pixarada, el present document a la plaça del poble". (Miquel López Crespí)

Passen els dies i no reb cap carta. Necessit saber prest si m'han concedit el permís. Encara he d'anar a parlar amb la impremta per a fer la invitació. La tarja és una despesa que sovint crea insalvables problemes a escriptors amb pocs mitjans econòmics. Una qüestió que no preocupa els rics, el sector que es paga l'edició, però que pot costar un mes de dinar de pa amb oli als altres. Ja m'enteneu: en aquells que no provenen de ràncies famílies que guanyaren la guerra o s'enriquiren a costa d'explotar generacions i generacions de pagesos. Quan es tracta d'ajudar un d'aquests autors, l'editor fa el despistat: no vol pagar res; promet -molt confusament, com si es tractàs d'alguna cosa en què no té cap obligació d'implicar-se- que el dia assenyalat hi haurà llibres abastament. Insinua misteriosos i mai prou explicats contactes amb la premsa que poden ajudar -qui sap!- a no haver de fer tantes targes.

A les presentació hi va poca gent. Sense xampany a roure i suculents entrepans -millor si es fa córrer que hi haurà caviar, salmó, cranc rus- no hi van ni els amics del novellista o el poeta! No és una exageració!

La indiferència envers la literatura és proverbial a la terra inexistent. Em contà el fet un bon amic, n'Alexandre Arquer, excellent autor teatral que, cansat en constatar la manca d'atenció quant a la seva obra, un dia, quan li donaren una important distinció barcelonina, en arribar al poble -buit, desert a les tantes de la matinada-, per a desfogar-se anà a la plaça major i hi orinà ben a pler. Aquells conciutadans només li mereixen el més absolut menyspreu.

-Hi vaig fruir com no et pots imaginar. Amb aquella compixada volia dir: "Vos podeu morir tots plegats, rucs, ignorants. No teniu ni un dit de cultura en el cap. Carabassots. Muntanya de serradís. Jo, l'insigne Alexandre Arquer, vos bateig per analfabets, per no tenir res més dins el vostre migrat enteniment que un feix de bitllets de banc. Si vosaltres vos en foteu del teatre, de la cultura, del que hi pugui existir de sensible i bell en aquesta terra, sapigueu que jo m'orín en cortons, xalets, arracades d'or i penjarolls, i en les polseres que passejau per donar enveja al veïnat. I, en prova del que pens, sign, així, amb la meva pixarada, el present document a la plaça del poble".

Se'n reia de la feta, n'Alexandre. Encara ho conta, quan ens trobam per les festes de Sant Antoni, després d'haver-nos empassolat mitja ampolla de cassalla. Els guàrdies que estaven de servici aquella nit en el portal de l'Ajuntament, veieren el girigall, però, mig adormits, cregueren convenient no fer gens d'enrenou. Al cap i a la fi, pitjors eren els infants que sovint feien el mateix dins l'església, pintant, per a més inri, obscenitats en els confessionaris i en les capelles més obscures del temple.

No fa gaire hi hauria hagut una reunió secreta entre el batle -cap local de Falange-, el rector i els municipals encarregats de vigilar les bestieses de la joventut, que, per desgràcia, era cada vegada més bàrbara i salvatge. Els munts d'excrements trobats davant la porta del sacerdot, la destrucció, en el local del Frente de Juventudes, de tots els retrats de Franco i José Antonio, així ho palesaven. Si no s'hi posava ordre, detenien alguns descarriats -vés a saber si fills o néts d'alguns d'aquells esquerrans que, per bé de la pàtria, s'hagueren d'afusellar en el trenta-sis-, podien seguir el mateix camí, la mateixa sendera envers el desordre, el just càstig, qui sap si el garrot vil.

Per als policies encarregats de mantenir la tranquillitat dels veïnats, una pixarada no era problema. No es dignaren a detenir-lo; el deixaren fer. En el fons, malgrat la desgràcia que significa ser escriptor, era una "glòria" provincial: sovint sortia en els diaris al costat de destacades personalitats (abans, responsables de l'administració franquista; en l'actualitat, polítics de la democràcia).

Memorable, l'acció del nostre amic! N'Alexandre la serva en la memòria com el fet més important de la seva existència. Demostració especial d'una ferma capacitat de rebellió: la sublevació de l'esperit d'un artista lliure com ell contra la mediocritat regnant. Invicta oposició de principis al vulgar materialisme pagès que, a part del preu del quilo dels albercocs, no en vol saber res de cabòries intellectuals.

Tornem a la presentació, a les mentides i burdes justificacions de l'editor. Qui el pot creure? Se sap que, dels quinze o vint exemplars que li corresponen a l'autor, només en dóna cinc o sis. Justifica tan evident malifeta dient que ell mateix fa la promoció i per tant l'escriptor no s'ha de molestar enviant llibres als mitjans de comunicació. Tan sols li brillen els ulls en veure diners damunt la taula. Seria capaç d'editar qualsevol absurditat per tal d'obtenir guanys: el Mein Kampf de Hitler, la història de l'escarabat merder si ve de cas. Ha trobat una mina en l'edició de les tesines de final de carrera d'alguns dels nostres milers de professors. Els convenç de la importància cabdal de tenir tan valuosa aportació editada o del que significa afegir un nou títol al curriculum. Les institucions -totes!- solen ser generoses amb les edicions que fan referència a la història de les Illes. Inflat amb aquesta petita part de la plusvàlua generada pel turisme, el pressupost per a publicacions s'ha incrementat fins a límits insospitables. No tan sols hi ha el meu editor, podeu imaginar! Atrets per la possibilitat de fer negoci sense que existeixi ni remotament la possibilitat de la fallida, multitud d'ensenyants en atur, o fins i tot catedràtics que troben que guanyen poc a l'escola o l'institut, han muntat segells editorials i els trobes a tota hora presentat projectes d'edició en els departaments de cultura de qualsevol ajuntament, govern, universitat, banca o caixa d'estalvis illenques. Així, seguint aquesta moda tan lucrativa de pidolar subvencions, el meu editor -i tots els altres que han sorgit com a bolets després de la pluja- s'ha especialitzat a treure al mercat tesines referents al garrofer mallorquí, al ca de bou, a l'aubercoc autòcton, al sexe a traves dels segles (qüestió d'indubtable interès, ningú no ho negarà!)... quin aspecte no han tocat en les seves obres els milers d'educadors que han sortit de les moderníssimes aules universitàries que tenim a la carretera de Valldemossa! Les colleccions de novella, de teatre i de poesia, són, sens dubte, el subproducte de les dedicades a la nostra història.

No cal dir que, tenint sempre el guany dins el cap, poc li importa a Antoni Busquets -que aquest és el seu nom- una autèntica troballa cultural: descobrir un escriptor de veritat entre el munt d'originals que li arriben cada dia al despatx. Les quartilles que quan era estudiant hagi pogut escriure l'home o l'allota acabats de graduar-se, i que religiosament han abonat l'edició del treball per a obtenir el doctorat, tendran tota la prioritat del món! En Busquets fa miracles en el món de la creació literària. Té, a les golfes del negoci, un seguit d'estudiants sense feina -llicenciats en Filologia Catalana, més que res- que, per un mòdic dispendi, corregeixen i milloren els terrorífics originals -faltes d'ortografia i sintaxi, redacció malgirbada, errors històrics, desbarats metodològics- que -previ pagament, no en mancaria d'altra!- ha d'editar en Busquets.

Si li han pagat generosament, de seguida trobarà alguna subvenció -sempre té les darreres disposicions oficials a l'abast de la mà- per a editar igualment aquells versos primerencs, les esburbades narracions -simple refrit de Borges o Kafka- de l'eminent doctor que tothom havia rebutjat. I qui -tots som humans!-, davant un llibre ben editat, acuradament corregit, no troba -en veure les seves idees en lletres d'impremta- que és un nou Ramon Llull reencarnat? Bastarà, un poc més endavant, que els amics -escriptors frustrats que treballen en els suplements de cultura dels diaris locals- parlin bé de l'inesperat "descobriment" literari perquè nous Llomparts, Villalongues i Blais Bonets ocupin els espais informatius de premsa, ràdio i televisió. Una roda immensa es posa en marxa: subvenció, crítics amics, falses lloances... No hi ha cap mesura, cap vergonya. L'ètica que imaginàvem que regnava per aquests indrets, fa figa, desapareix engolida pel muntatge comercial, el barroer amiguisme que campa pel món de la ploma.

Des de quina perspectiva albirar la veritat enmig de tan gran i evident prostitució intellectual, tanta misèria personal i collectiva? Com es podrà, en aquesta situació de veritable indigència cultural, reconèixer l'autèntic creador? Difícil papereta per al lector que no vulgui que li donin moix per llebre.

Així i tot, partint d'aquesta situació de privilegi -editar sense cap possibilitat de fallida comercial- n'Antoni Busquets sempre protesta; mai no està content. Maleeix el trenta-cinc per cent que es queda la institució on hem de fer la presentació. Es queixa del cinquanta per cent que ha de donar als distribuïdors. Sospira, com si estàs sotmès a un robatori continuat, pel deu per cent de drets d'autor que, per llei, està oblidat a pagar. No està conforme amb res. Em costà una feinada convèncer-lo que m'havia de signar el contracte d'edició. Considera un absurd haver de legalitzar documents semblants. Explica que "coarten la llibertat". Teoritza de forma contínua tot dient que les activitats artístiques -i considera la literatura una de les màximes expressions de la bogeria humana- no haurien de caure en materialismes vulgars i barroers: registre de documents, discussió de tants per cent, drets d'autor, terminis en els quals s'han de fer efectius els ingressos, control de les successives edicions... Pensa -i ho creu ben sincerament- que semblants precisions legals són entrebancs burocràtics que dificulten la creativitat humana. Simple bolxevisme heretat de la fracassada Revolució Soviètica. Manté, davant qui el vulgui escoltar, la peregrina idea que, pel que fa als escriptors, només haurien de cobrar els que donen beneficis. Els altres, sens dubte, s'haurien de pagar ells mateixos l'edició (com ja comença a ser costum aquests darrers temps). Ho diu ben convençut, com si la salvació de la cultura depengués de seguir les seves instruccions. Pens que ha sortit un bon deixeble d'en Lara! No hi ha manera de concretar el nombre d'exemplars que m'ha de tenir preparats per al dia de la presentació. Cada volum que ha de lliurar a l'autor o a la premsa -per fer-ne la promoció adequada- és com si li tallassin una mà. Li importa molt poc la difusió de la literatura mallorquina: vol vendre; només vol comprovar que les existències del magatzem davallen, es buiden els prestatges. Viu convençut que perd el temps editant novelles. Creu a ulls clucs que faria millor posant una botiga de souvenirs (castanyoles, pepones, licors, articles de plàstic per a excursions i platja) a s'Arenal. Sospira imaginant els guanys de propietaris d'hotels i botiguers.

-M'hauria d'haver dedicat al negoci immobiliari; a la venda de cases i terrenys als alemanys -diu a qualsevol hora i qualsevol moment, pensant en els milers i milers de milions que hauria pogut fer amb les comissions.

-)I Mallorca, la terra dels teus pares, dels padrins?... )No et sap greu aquesta destrucció absoluta que pateix?

En Busquets em mira com si hagués tornat boig. Per un moments tenc por que truqui al manicomi i faci venir els infermers per a internar-me.

La novel•la històrica a les Illes - La Mallorca de començaments del segle XX en dues novel•les de l' escriptor Miquel López Crespí: Defalliment – Memòries de Miquel Costa i llobera (El Gall Editor) i Damunt l' altura – El poeta il•luminat (Pagès Editors)- Vet aquí un petit tast de la novel•la Defalliment- Memòries de Miquel Costa i Llobera -

MADRID

Recordava l'esplet de poemes escrits abans d'anar a estudiar a la capital d'Espanya: "Marina", "Nocturn", "Sequedat", "Recolliment" i, el més estimat, "El Pi de Formentor"... Vaig explicar aquesta sensació de xorquesa a l'amic Matheu: "... des que som a Madrid ni una sola poesía he pogut acabar: aquesta terra es tan seca per la meua vista com pel meu cor!... Ja sabeu les meues impressions en aquesta capital postissa... Lo que si vos diré es que des que som aquí he parlat sempre la nostra llengua, perque visch ab dos mallorquins (Rosselló y Estelrich) amichs d'infantesa... A voltes al teatre hi ha alguna pobre persona que riu al sentirnos, però nosaltres continuam perque encara que se'n rigués tot lo món, parlariam axí com vos va ensenyar nostra mare. No cregueu perque som a Madrid sia renegat de la religió de patria que vaig professar ab ardor. Aquí la confés y la defens, sempre que tench ocasió, devant tothom...".

Quan vaig arribar a Madrid, la ciutat no m'agradà. Tenia en ment alguna de les realistes descripcions dels viatgers italians i francesos dels segles XVI i XVII. M'impressionà en el seu moment la traducció de les notes que l'any 1594 va escriure Camilo Borghese, el nunci extraordinari del Papa Climent VIII vora la cort de Felip II. El nunci hi anava a demanar l'ajut del monarca espanyol en la lluita de la Cristiandat contra el turc i, burocràcia de l'època, hagué de romandre prop de cinc mesos a la capital abans d'aconseguir ser rebut pel rei.

Madrid ja no era igual que en el segle XVI, però el meu ànim, torbat per greus problemes interiors, era en defalliment constant. Amb el pas dels mesos vaig provar de fugir de mi mateix anant a la recerca de les mundanes diversions existents en tota gran ciutat.

Endebades.

Les preocupacions que em dominaven, unides a l'efecte del recent abandó dels indrets que havien alletat la meva infància i joventut, pensar en el futur de Can Costa o si podria o no satisfer els desigs del pare que tantes esperances havia dipositat en mi, tot plegat no em deixava veure fredament el que s'esdevenia al meu costat. Una altra persona, algú que no fos d'un tarannà tan introvertit, no s'hauria vist aclaparat de manera tan absoluta per un problema com saber què se'n faria de la meva vida.

Com explica Borghese, ben igual que l'efecte que ell sentí segles enrere, totes les cases em semblaren dolentes i lletges. Si en el passat els habitants de Madrid llançaven la brutor als carrers, ja que no tenien ni clavegueram ni excusats, llavors, en el darrer terç del segle XIX, les escombraries, els fems acumulats a cada cantonada, els patis de les cases on s'acaramullaven les classes populars, eren plens de deixalles immundes.

A Mallorca, la casa més pobra era un esclat de claror obert a l'infinit. El jornalers més mancats de recursos, la vídua de difícil subsistència, sempre trobaven uns cèntims per a emblanquinar el casot de dalt a baix. A l'estiu, quan el sol queia inclement damunt els silenciosos carrers polsosos de Pollença, la flaire de netedat que sortia de qualsevol cau pobrissó t'omplia el cor de goig.

De cop i volta ensopegava amb una realitat inesperada. Aquells primers dies a Madrid em feien pensar en una humanitat privada d'alegria, en l'efecte nefast de les grans aglomeracions ciutadanes damunt l'ànima de les persones. Per places i carrers trobava homes i dones diferents del que sempre havia conegut. Idèntics als pobladors dels barris suburbials de Barcelona.

Talment com si ja no poguessin esperar res de la vida. La gent pobra, esparracada, demanant almoina en el portal de les esglésies o estirant la mà davant al portal de les grans cases senyorials, pareixia que mai no havien tengut un somriure als llavis.

La misèria esclatant arreu, sense cap mena de disfressa. Eren els mateixos rostres desesperats que havia pintat Goya i que ara, coberts de pols, romanien amagats als soterranis del Museu del Prado. Hi anàrem un matí, just quan acabaven d'obrir, donant una almoina a un dels vigilants.

D'amagat del director, a les palpentes pels soterranis de l'edifici, dèbilment illuminats per un llum de carbur, penetràrem en una cambra fosca. Obrint els calaixos d'un vell armari cobert de pols, l'home ens mostrà un caramull de dibuixos que xocaven i feien estremir la meva sensibilitat. La ploma del gran artista ens descobria una Espanya tenebrosa. Quina visió més negativa de l'Església Catòlica! Instintivament, amb por d'haver comès un pecat, en secret, per tal d'amagar-ho als amics, vaig començar a resar el rosari.

En els dibuixos de Goya l'Església era representada com a botxí. Rostres diabòlics, clergues al capdavant de les processons del Sant Ofici portant els reus al foc. Autèntica realitat o malson d'un pintor enfollit pel seu odi al que nosaltres consideram etern, la religió, el Papa de Roma, el rei d'Espanya?

Potser portava dins el cap la visió de l'ampla mar oberta de Formentor, les pinedes inabastables, el record de temples i santuaris, Miramar, Randa, el Puig, el record de la peregrinació a peu a Lluc que havia fet abans d'agafar el vaixell... Seria mal d'explicar. Més endavant m'acostumaria a la buida grisor de les gran ciutats i ho trobaria ben normal.

Madrid m'impressionava en copsar, de cop i volta, com era de lluny de les meves valls, Ternelles, amagada en lo cor de l'alta serra, tot el temps fresca i galana, coberta de verdor.

M'entristia. Com podria estudiar com els altres companys de curs sense tenir als ulls les muntanyes cobertes de neu a l'hivern, les fonts que hi remoregen allà dalt entre murtreres perfumades?

A la sortida del teatre, a Ca Doña Mariquita preníem una bona tassa de xocolata. Els més aviciats s'entretenien el temps amb jocs de cartes, licors i anant a cases de mala nota.

Tenia Mallorca siempre en el cor. Enyorava aquelles roques mig trabucades damunt la mar sense fons on sols passen les ventades, les boires i els voltors...

Podria escriure lluny dels indrets estimats? El dubtes no em deixaven dormir. Hauria d'haver continuat al costat de Marià Aguiló, a Barcelona, prop de la gent que parlava la meva llengua i amb la qual podia parlar dels problemes que em posseïen.

Recordava l'esplet de poemes escrits abans d'anar a estudiar a la capital d'Espanya: "Marina", "Nocturn", "Sequedat", "Recolliment" i, el més estimat, "El Pi de Formentor"... Vaig explicar aquesta sensació de xorquesa a l'amic Matheu: "... des que som a Madrid ni una sola poesía he pogut acabar: aquesta terra es tan seca per la meua vista com pel meu cor!... Ja sabeu les meues impressions en aquesta capital postissa... Lo que si vos diré es que des que som aquí he parlat sempre la nostra llengua, perque visch ab dos mallorquins (Rosselló y Estelrich) amichs d'infantesa... A voltes al teatre hi ha alguna pobre persona que riu al sentirnos, però nosaltres continuam perque encara que se'n rigués tot lo món, parlariam axí com vos va ensenyar nostra mare. No cregueu perque som a Madrid sia renegat de la religió de patria que vaig professar ab ardor. Aquí la confés y la defens, sempre que tench ocasió, devant tothom...".

Els companys de curs es passaven moltes hores discutint de política, dels programes dels partits, de la revolució de 1868, de la República i de les idees més exòtiques i dissolvents que just havien acabat d'arribar de París o d'Anglaterra. Se sabien de memòria la vida i els fets de Prim, Serrano o Topete. Altres encara aprofundien més en el debat, contant detalls que a ells els semblaven importantíssims sobre una acció dels generals Dulce, Bedoya, Nouvilas o Rafael Primo de Rivera.

Juan de Monteagudo, un jove estudiant de Talavera de la Reina, sempre era a punt de provocar-me amb la narració, no sé si fictícia o real, dels amors de la reina Isabel II.

Mai no vaig voler mirar els dibuixos obscens que es passaven entre ells i que servien per a riure de monarques, clergues i militars.

Sortosament per a la meva ànima i per a la pau del meu esperit, aquells debats eterns i sense sentit em deixaven fred. Tenia encara els ulls plens de les blaves planures contemplades des de Formentor. El pinar que es desplega davall els nostres peus onejant... A Mallorca. ho vaig deixar escrit en el poema "Damunt l'altura", "tot viu, tot alena i canta, canta l'himne de l'amor...".

Mallorca en el cor.

Al Carrere de Bordadoras havia trobat uns llibreria de vell que, a preu mòdic, em permetia trobar llibres curiosos. Una Historia verdadera de la Inquisición, de Francisco Javier Rodrigo, que em subministrà material vàlid per a les discussions amb els joves krausistes que m'envoltaven. El Viaje al Oriente, de Lamartine, que em feia somiar impossibles viatges a Grècia, Istambul, Palestina, Siria o Egipte.

Qualsevol llibre dels que havia duit de l'illa, Schiller, Goethe o Aribau, eren més útils al meu esperit que no pas tanta absurda discussió. N'hi havia alguns que es passaven la nit sencera provant d'analitzar els motius de l'ensorrament de la República; els fonaments que sostenia cada facció i donaven sentit, pensaven, als fets més remarcables de cada cabdill.

Ningú no s'hi entenia. Cada simpatitzant d'una fracció política carregava la culpa del desastre revolucionari als altres. S'insultaven més entre ells que no pas al pretès enemic de tots plegats: la monarquia i l'Església Catòlica. L'atomització de les forces polítiques espanyoles només podia ser estudiada per un especialista en les més complicades filosofies esotèriques. Per a gent de la meva formació, provar de destriar la diferència entre progressistes radicals i conservadors, entre alfonsins, carlins, montpensieristes, amadeistes i isabelins i, per la part més anticatòlica del ventall, entre republicans unitaris i federalistes, entre benèvols i intransigents, entre socialistes, krausistes, anarquistes i altres idees responsables de la cremada d'esglésies i convents, era completament impossible. No m'estranyava gens ni mica, en oir tanta xerrameca buida que, finalment, en vista de tan gran desgavell, el general Pavía hagués d'entrar amb el cavall dins el Parlament de la Nació per a foragitar a tota aquella avorrida colla de xerraires.

Quadrado, anys més tard, em donà l'explicació adient del que significà de veritat el desgovern que precedí la restauració. -La llibertat esdevé sovint llibertinatge. L'anarquia s'apoderà d'Espanya. Els soldats no obeïen els oficials; els clergues eren escarnits i els creients insultats. Es cremaren esglésies, obres d'art de valor incalculable. Sorgí un ferotge cantonalisme que amenaçava dividir l'Estat. L'exèrcit 'independent' de Cartagena inicià la marxa per a conquerir Madrid. Les potències enemigues, França, Anglaterra, fins i tot Portugal, eren a l'aguait del que podrien treure de la divisió de la nostra nació. Masses d'afamegats assaltaven els rics. Agents de la Internacional hi vengueren en secret a atiar l'odi entre les classes socials. Els bancs eren robats. No existia cap mena de seguretat per a la gent honrada. Maçons i carbonaris, anarquistes i socialistes trobaren que havia arridada l'hora d'una revolució més sagnant que la de França de 1789 o la més recent, la de París de 1871. Imagina una nova germania amb molta més força encara. Fins i tot els mateixos republicans arribaren a copsar que el govern era inexistent i el desordre regnava arreu. Era el moment de salvar la civilització, el cristianisme, la santa propietat. Per això el recurs salvador a l'exèrcit. Sortosament els temps obscurs han finit. Resten els carlins. Grups alçats aquí i allà. Però el perill més important restà conjurat quan el general Pavía dissolgué les Corts.

Cal dir que, de tots els debats per a provar de mudar el món sense recórrer a la religió, em resta, per molts d'anys, una idea clara del que jo no volia per a Pollença ni per a Mallorca. De cop i volta vaig copsar tot allò de negatiu que ens podia portar la moderna civilització, les pernicioses idees que, duites per agitadors estrangers, pugnaven per trasbalsar la pau en què històricament havien viscut els nostres pagesos i obrers d'ençà generacions i generacions.

Va ser la fe inculcada per la mare, els sans consells del pare i de l'oncle, l'ambient piadós, el contacte amb la gent senzilla i amable del meu poble, el que mantengué el meu esperit ferm i alerta davant les perilloses incitacions que des de tots els indrets de la gran ciutat.

Tampoc jo no era cap exemple de bon d'estudiant.

Anava a les classes de dret mercantil quan la son m'ho permetia. A disciplina hi compareixia alguna vegada perquè Lafuente, el professor, em divertia amb les seves indirectes i entortolligades exposicions. A Conde no el podia suportar; ho deixava per als autèntics estudiants, aquells que mai no s'avorrien. Tot el món dels procediments em deixava gelat. No hi havia manera de penetrar en unes matèries que, ara que han passat els anys, constat que no eren fetes a la meva mida ni a la del meu esperit.

La carrera de misser, ho he explicat sovint als amics, no era del meu gust i no anava quasi mai a les classes tal com era la meva obligació.

Quant temps perdut! Quina disbauxa existencial! Els dos anys d'estada a Madrid em convertiren en un visitant quasi diari dels concerts del Teatre Real. Tampoc no perdia cap estrena al Variedades, on m'entretenien i em feien oblidar les absurdes converses dels republicans, els acudits d'en Lujàn, en Riquelme i altres còmics del moment.

Després de la xocolata a Ca Doña Mariquita tornava, serè, a la pensió i em passava la resta de la nit llegint els clàssics. Horaci, sempre els poemes d'Horaci que em recitava de memòria, davant la badia de Pollença o anant a pescar, quan sortíem amb l'oncle Miquel Llobera de Cala Sant Vicenç.

Tampoc no les esburbades declaracions dels companys d'estudis, ni hi creia. Per l'afectació, la manca de formació, el desconeixement en les matèries que de boqueta provaven de defensar, copsava el que hi havia de fals en tot el que, de forma una mica infantil i esburbada, predicaven. En el fons, i era humanament comprensible, aquelles nits d'eterna discussió provant de canviar el món des de la taula d'un cafè eren expressió de la força d'un jovent que, la majoria, teníem vint-i-un i vint-i-dos anys.

Debatre fins a caure rendit per la son, estudiar de bon de veres, anar a les cases de mala reputació, llegir durant hores i hores... Els entreteniments eren aquests i no uns altres. Es tractava d'anar passant els dies. També n'hi havia de més granats, mals estudiants com jo mateix, que, vivint de les rendes de la família, es passaven els mesos anant de teatre en teatre i de tertúlia en tertúlia.

No es podia esperar res d'uns homes de consciència tan dèbil. Desenfeinats que maltractaven el criats, els jornalers de casa seva, sense saber d'on provenien els diners que els enviava la família, volien, emboirats per l'alcohol i dies de no dormir pretenien acabar amb la unitat d'Espanya proclamant la República Federal.

M'avorrien.

Em feien riure els krausistes de cafè. Senyorets de sabates llustroses i vestits i abrics fets a mida, amb la millor roba venguda d'Anglaterra, amb rellotge de cadeneta d'or penjant del guardapits, volien acabar amb la propietat privada, repartir les terres entre la pobrissalla, donar les fàbriques als obrers, tancar els convents i les esglésies i, com els jacobins a França en temps del reialme del terror, el 93, després de cremar les sagrades imatges dels temples, entronitzar, talment com si es tractàs de la Mare de Déu de Lluc o la Moreneta de Montserrat, una dona nua, qualsevol meuca del carrer, batejada amb el nom de Deessa de la Raó.

Aventurers.

Xerraven per xerrar.

Tots aquests allots de bona família, fills, com jo mateix, de grans propietaris, vivien uns anys de folla disbauxa juvenil abans de posar-se al capdavant dels negocis familiars. Amb el temps em vaig assabentar que algun dels més agosarats en les propostes socialistes era fill d'un conegut aristòcrata andalús amb molts d'ingenios a Cuba.

Defensors de l'abolició de l'esclavatge a Puerto Rico, en el fons s'havien enriquit a força de carn esclava, de rius de sang, de fuet i cruels martiris exercits damunt una població sense cap mena de drets.

Com m'havien de convèncer de les seves idees si jo sabia prou bé d'on procedien, per què podien estar anys a Madrid, desenfeinats, sense estudiar. I, en el fons, tampoc no els podia criticar gaire.

En efecte. Què feia jo mateix, a la capital d'Espanya? Quin profit treia dels esforços i illusions del pare?

L'andalús m'ho digué un dia que sortíem plegats del teatre.

-No et pensis que tu ets gaire diferent de nosaltres. O d'on et penses que treu els diners que malgastes a Madrid, el teu pare? Quants d'homes i dones treballen per a vosaltres a la possessió de Formentor?.

Em feia empegueir. Endevinava la part de raó que tenia. L'andalús em mirava sorneguer, segur de la victòria aconseguida damunt el meu esperit.

Amb els anys, tots aquests menjacapellans, la munió de jacobins d'influència krausista que estudiaven amb mi, acabarien lloant les severíssimes ordres que Weyler donava a Cuba per a acabar amb els independentistes insurrectes. Tots plegats, quasi sense cap excepció, justificarien allò que de joves pretenien enderrocar, oblidant-se de les proclames enceses de la seva joventut madrilenya. L'un darrere l'altre, pregant per ser elegits en les llistes dels lliberals o dels conservadors, demanant un reforçament dels poders de la corona, una intervenció més activa de la Guàrdia Civil contra les colles de bandolers que, des de les muntanyes, davallaven als cortijos a robar i atemorir els propietaris.

Pensava que era millor no encalentir-me el cap amb la buida xerrameca dels enemics de la religió.

A l'Ateneu de Madrid vaig assistir a algunes conferències dels seguidors més destacats del krausisme espanyol. Julián Zurita era un dels deixebles més reconeguts del famós Sanz del Río. Aquest, Julián Sanz del Río, qualificat d'antiespanyol pels bons catòlics, creà una autèntica escola que, per a desgràcia de la fe, s'amplià i consolidà al llarg dels anys.

Remordiments.

Sempre he passat pena per haver assistit a les conferències de l'Ateneu. Vaig estat a punt de perdre'm. En el fons, amb el temps sempre m'ha preocupat el que pogués restar-hi de panteisme dins el meu esperit. En Joan Rosselló m'ho havia retret en més d'una ocasió. "Els teus poemes a la natura tenen un fort posat orientalista. Les teves acurades descripcions dels estimats paisatges de la nostra Mallorca et deixen un regust especial dins l'esperit. Com si, exaltant la bellesa del pi de la ribera, de la Vall de Ternelles, sent sensible a l'abisme del blau que ens envolta a Mallorca, cantassis a una estranya energia còsmica, a un impersonal déu de la natura. Com si l'esperit de l'home fos el paisatge. Es substitueix la redempció mitjançant la revelació per l'adoració de les muntanyes, el remor dels ocells, la font on raja l'aigua clara, les serralades, talment gegants adormits, la mística de les dones d'aigua... Ho has pensat cap vegada? No t'adones que sovint sembles retrocedir, i sé que exager, però t'ho havia de dir per fer-te conscient del perill, a un cert panteisme naturalista, a l'eco d'antigues religions paganes substituïdes des de fa tant temps pel cristianisme?".

(1 vídeo) Les “altres” converses eren les que alguns escriptors fèiem al bar de l’Hotel Formentor entre conferència i conferència. Poder parlar personalment amb l’escriptor Hans Magnus Enzensberger ha estat una experiència inoblidable. Enzensberger és un mite de la meva joventut, un exemple d’intel·lectual compromès, de vitalitat crítica insubornable. Record llibres cabdals per a la formació d’aquells joves antifeixistes dels anys setanta. (Miquel López Crespí)

Les “altres” Converses Literàries a Formentor

Per Miquel López Crespí, escriptor

D’esquerra a dreta: Anna Exton, Lluís Llitjós, Biel Matamales, Chris Stewart, Miquel López Crespí i Laia Pubill (Hotel Formentor, setembre 2010)

Les “altres” converses eren les que alguns escriptors fèiem al bar de l’Hotel Formentor entre conferència i conferència. Poder parlar personalment amb l’escriptor Hans Magnus Enzensberger ha estat una experiència inoblidable. Enzensberger és un mite de la meva joventut, un exemple d’intel·lectual compromès, de vitalitat crítica insubornable. Record llibres cabdals per a la formació d’aquells joves antifeixistes dels anys setanta. Pensem en la importància que tengueren en la nostra formació les obres Conversaciones con Marx y Engels, Política y delito i, també, molt especialment, llibres com El corto verano de la anarquía: vida y muerte de Durruti. O Elementos para una teoría de los medios de comunicación i Interrogatorio de La Habana. Com deia una mica més amunt, més que escoltar les conferències (sovint avorrides i buides de contingut) el que més m’ha agradat de les Converses Literàries a Formentor ha estat tractar en persona homes que, amb la seva obra, han ajudat a canviar la nostra forma de veure el món i, això és molt important, que han fet feina per aconseguir un canvi progressista de la societat i de les persones, esclafades pels grans poders fàctics que ens dominen. Hans Magnus Enzensberger és la veu d’un intel·lectual crític amb tots els poders establerts, insubornable en la seva ferma decisió d’explicar el que realment s’esdevé en aquest obscur segle XXI que just ara comença.

L’antic dirigent de la Revolució Sandinista Sergio Ramírez i l’escriptor Miquel López Crespí. (Hotel Formentor, setembre de 2010)

Sovint, alguns dels ponents de les xerrades eren prou avorrits. Aleshores, amb l’excusa de fer un cafè sortíem a parlar amb els escriptors que pensaven ben igual que nosaltres. En determinats moments vaig poder parlar amb un mite vivent dels anys setanta. Em referesc a l’escriptor i antic dirigent del Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN) Sergio Ramírez.

Sergio Ramírez, juntament amb milers i milers d’homes i dones del FSLN encapçalà la lluita armada contra la criminal dictadura proianqui dels Somoza. Després d’anys de ferreny combat, d'immensos sacrificis, el poble de Nicaragua sota la direcció dels sandinistes pogué vèncer la dictadura. Més de seixanta mil joves moriren en aquesta gegantina lluita per la llibertat. Poder parlar, sentir les reflexions de Sergio Ramírez ha estat un privilegi excepcional. Amb Sergio Ramírez hem pogut saber alguns aspectes dels orígens de la Revolució Sandinista, dels problemes que comporta la construcció d’una organització revolucionària. També parlàrem de la importància de la cultura per aconseguir el deslliurament de les consciències. I quelcom que tots hauríem de saber: la possibilitat, sempre real, que, en un determinat moment de la història, l’avantguarda que ha fet la Revolució pot degenerar i aturar el procés revolucionari iniciat pels sectors populars. És un problema cabdal de totes les revolucions.

D’esquerra a dreta: Tomeu Fiol, Miquel López Crespí, Josep Lluís Aguiló, Pere Joan Martorell i Josep Marí

Són aquestes “Converses” informals, les xerrades lluny de tot el que era oficial i protocolari, el que de veritat m’ha interessant d’aquesta anada a Formentor. Per a qui signa aquesta nota, les “vertaderes” Converses Literàries eren les “altres” xerrades, poder parlar amb els amics i amigues que hem conegut en aquell indret. Tenir l’oportunitat de sentir de viva veu les reflexions literàries i polítiques de gent tan excepcional com Sergio Ramírez, l’autor de llibres tan importants com Cuentos completos, El cielo llora por mí, Sombras y nada más i les reflexions sobre la Revolució: Adiós Muchachos.

Les xerrades informals amb l’amic Chris Stewart, lluny de l’esclerosi de certs debats oficials, van ser del més interessant de la trobada d’escriptors a Formentor. Chris Stewart va ser el primer bateria del grup musical Genesi que aleshores estava dirigit per Jonathan King. Curiosament, en Chris i Peter Gabriel, que havia estat qui l’havia convidat a participar en el grup Genesi, anaven a la mateixa escola.

A l’hora de dinar fèiem una amable tertúlia amb Anna Exton, la companya d’en Chris, l’amiga Laia Pubill, l’estudiós del fet literari Lluís Llitjós, l’històric activista antifranquista Gabriel Matamales i jo mateix. Una mica al marge de les celebracions oficials, parlàvem de literatura i política, de la vida i dels problemes relacionats amb la professionalització de l’escriptor. A cada moment sempre hi havia el comentari divertit i amable d’un escriptor ple de vitalitat, d’un tarannà ben llunyà del que solen tenir els escriptors “creguts”, aquells i aquelles que imaginen ser “genis” d’abast universal.

Miquel López Crespí (centre de la fotografia) i Hans Magnus Ezensberger (dreta)

Aquestes “altres” converses literàries de Formentor han estat fabuloses. A taula, mentre dinàvem, en el moment de fer el cafè, asseguts a les terrasses de l’Hotel Formentor hem pogut intercanviar opinions lluny de la presència i control dels mitjans de comunicació oficial. Un home que ha treballat en els més diversos oficis –ha fet feina en el circ, sap tondre ovelles!-. Un escriptor que ha fet cursos de cuina francesa, que ha obtingut una llicència de pilot d’aviació als Estats Units... pot contar milers d’anècdotes, històries d’aquelles que enriqueixen la vida d’aquells i aquelles que tenguérem el paler de sentir-lo a les “altres” converses de Formentor que comentam.

Chris Stewart és un escriptor d’una vitalitat i alegria extraordinària, autor d’èxit –sense que l’èxit li hagi pujat al cap!-, amb llibres que cal recomanar a tothom qui vulgui gaudir d’una bona literatura. En referesc a obres com Entre limones: historia de un optimista (2006); El loro en el limonero (2007) i Tres maneras de volcar un barco (2010).

Agustí Baró, Miquel López Crespí i Biel Matamales (Hotel Formentor, setembre de 2010)

També va ser molt important establir contactes amb nombrosos amics i amigues que eren presents a les Converses d’escriptors. Una agradable sorpresa va ser trobar a l’Hotel Formentor el professor Gabriel Matamales, destacat activista antifeixista dels anys setanta, dirigent de les Plataformes d’Estudiants Anticapitalistes d’aquella època i company de lluita a l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC). També hi havia n’Agustí Baró, un històric en la fundació i consolidació de la PIMEM, gran activista cultural, especialista en noves tecnologies, “geni” dels blogs i Internet. Ambdós participaven en les xerrades informals amb Chris Stewart i altres escriptors. Amb Agustí Baró parlàrem dels blogs, de la importància de les noves tecnologies per aconseguir una democratització de la informació. Sentint l’amic Agustí Baró m’adonava de la pobresa de moltes de les intervencions oficials dels “genis” de la ploma. En referència als móns dels blogs, ningú sabia tant l’Agustí!

Gabriel Matamales ens recordà nombrosos fets de la lluita antifeixista que ja teníem una mica oblidats. L’escriptor Chris Stewart al·lucinava en sentir la narració d’alguns aspectes de la repressió feixista a Mallorca i de la lluita per la llibertat en els anys seixanta i setanta.

Crec que sense la “participació”, lluny dels debats oficials, de Gabriel Matamales i Agustí Baró, els dies s’haurien fet més llargs i possiblement més avorrits. Us puc ben assegurar que vaig aprende més sobre blogs i Internet sentit l’amic Agustí Baró que participant a les taules rodones sobre el tema.

Vull aprofitar aquestes notes escrites a facebook per agrair als dos amics les seves idees, els records que hem compartit, l’intercanvi d’opinions que ha fet que els dies passats a Formentor hagin estat autènticament profitosos, lluny sempre dels fastos oficials.

”L'obra i l'exemple de James Connolly esdevenen un punt essencial en la formació dels nous quadres que van sorgint de la lluita. Per als joves amics de Gerry Adams o Bernadette Devlin, amb totes les normals i evidents diferències culturals, històriques i polítiques que se suposen, el redescobriment del paper de James Connolly en la història de la lluita per la independència i el socialisme d'Irlanda és un equivalent del nostre descobriment d'Andreu Nin i dels clàssics del marxisme català”. (Miquel López Crespí)

Per la independència. Escriptors mallorquins a Irlanda (III)

A finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, en plena lluita del poble irlandès contra l'imperialisme britànic, l'escriptor Miquel López Crespí va anar a Belfast, Derry i altres ciutats d'Irlanda. En aquesta fotografia el podem veure a Belfast a finals dels anys seixanta.

Sense poder ser propietari d'una casa; sense tenir una feina qualificada, una majoria d'irlandesos no tenia dret al vot. La "democràcia" unionista era la més perfecta forma de dictadura de la burgesia, que diria Lenin.

A tots aquests sistemes de control polític s'ha d'afegir que, per arrodonir el poder dels colons probritànics, el parlament unionista de Stormont, amb la completa aprovació dels seus amos de Londres, tenia a l'abast un ample ventall de lleis i mesures estrictament repressives entre les quals destacava la Llei d'Autoritats Civils, una llei de poders especials que concedia a la RUC llibertat absoluta per a detenir sense manament judicial; tancar a la presó sense cap tipus de judici; entrar dins les cases dels "sospitosos" i escorcollar qualsevol indret sense manament; declarar el toc de queda; prohibir mítings, assemblees, fires, festes populars, mercats i processons religioses; autoritzar el fuet a les comissaries com a sistema per a fer parlar els detinguts; denegar la petició de judici amb jurat; empresonar les persones que es volia fer intervenir en un judici com a testimonis i obligar-les a contestar malgrat la contesta pogués servir per a implicar-les contra la seva voluntat; realitzar qualsevol acte que violàs la propietat privada si amb això es "garantia la seguretat de l'estat"; incomunicar els presos barrant el pas a la visita de familiars i advocats dels detinguts; prohibir la investigació dels fets que tenien relació amb la mort dels detinguts; empresonar qualsevol persona per "delicte oral", és a dir, per haver parlat de forma considerada "inconvenient" per les autoritats i forces repressives unionistes; prohibir la circulació i difusió de qualsevol diari, pel·lícula o disc; prohibir la construcció de qualsevol mena de monument en record dels lluitadors irlandesos; revisar els llibres de comptabilitat d'empreses i negocis, examinar l'estat dels comptes corrents, controlar qualsevol operació bancària; arrestar qualsevol persona acusada d'uns fets que no s'hagin previst en la llei de poders especials.

James Connolly, el gran dirigent marxista irlandés, fundador del primer exèrcit de la classe obrera en el món i heroi de la lluita contra la dominació britànica d'Irlanda. Morí l'any 1916 afusellat pels anglesos.

Recordem que aquestes lleis contra el moviment nacional irlandés s'aprovaren ja l'any 1922 i a partir de 1928 es renovaven cada cinc anys. La llei de poders especials restà operativa fins el 1933 i a partir de 1973 es convertí en la famosa Acta de Poders Especials d'Irlanda del Nord aprovada també per Londres. El toc de queda era "normal" en les zones catòliques d'ençà 1922 i l'empresonament sense judici en camps de concentració s'aplicà activament en els anys 1920-21, 1922-24, 1938-45, 1956-61, 1969 i 1971-75.

Aquesta era, breument, la situació a la qual s'enfrontaven els patriotes i l'esquerra revolucionària d'Irlanda del Nord a partir de les grans lluites de finals dels seixanta i començaments del setanta.

Per això les avantguardes que sorgeixen i es consoliden a partir de 1968, les dues branques de l'IRA, l'IRA "autèntic" i els "provisionals", els "provos" d'aquella època, més que seguir el camí d'unes impossibles reformes de Stormont, el que fan, alhora que es reforcen amb més i més militants, és aprofundir en la història del moviment independentista i socialista revolucionari irlandès, especialment en la història i la pràctica política de James Connolly, però també van recuperant la memòria dels aspectes més combatius i l'exemple de Michael Collins, Ashe Thomas, Eamon De Valera, Hyde Douglas, el primer President de la Lliga Gaèlica de 1893, James Larkin, el líder dels obrers de Dublín en els grans vagues de 1913 i fundador del Irish Transport and General Workers Union (ITGWU), de Thomas MacDonagh, membre del Consell Militar de la sublevació de Pasqua de 1916 executat pels anglesos el 3 de maig de 1916, Liam Mellows, cap dels Volunters de Galway en la insurrecció de 1916, Ernie O'Malley, escriptor i també participant en la rebelió de 1916...

Che Guevara

A tot això, les avantguardes irlandeses, igual que l'esquerra revolucionària catalana i de l'estat espanyol, segueixen, com ja hem dit, ben de prop els esdeveniments que, en l'esfera internacional, qüestionaven la dominació imperialista i capitalista mundial: el procés de descolonització sorgit a finals de la Segona Guerra Mundial; el Maig del 68; la guerra d'alliberament nacional i social del poble de Vietnam; la unitat antiimperialista que els cubans propugnaven amb la creació de la Conferència Tricontinental...

Per a aquestes avantguardes nacionalistes i d'esquerra revolucionària, l'obra i l'exemple de James Connolly esdevenen un punt essencial en la formació dels nous quadres que van sorgint de la lluita. Per als joves amics de Gerry Adams o Bernadette Devlin, amb totes les normals i evidents diferències culturals, històriques i polítiques que se suposen, el redescobriment del paper de James Connolly en la història de la lluita per la independència i el socialisme d'Irlanda és un equivalent del nostre descobriment d'Andreu Nin i dels clàssics del marxisme català.

És curiós constatar com, just en el moment en el qual les avantguardes nacionalistes i d'esquerra revolucionària d'Irlanda del Nord reorienten la seva formació tornant als orígens del moviment, retornant a James Connolly, aprofundint en Marx i Engels, en Lenin, en Trotski, els escrits de la guerra de guerrilles antiimperialista de Mao, Che Guevara, Giap o Ho Chi Minh, nosaltres, els militants d'esquerra dels Països Catalans i de l'estat espanyol que ens reclamam de l'herència consellista i antiburocràtica del moviment obrer, del socialisme revolucionari d'abans de la contrarevolució estaliniana, aprofundim en l'obra i pràctica d'homes cabdals del marxisme català com poden ser Andreu Nin, Joaquim Maurín, Jordi Arquer, Jaume Compte o Hilari Arlandis entre d'altres.

Dins d'aquest apartat és d'obligada consulta el resum de materials referents al nacionalisme marxista català publicats en els imprescindibles volums Marxisme català i qüestió nacional catalana (1930-1936) (París, Edicions Catalanes de París, 1974), consulta que ens pot informar del tipus de formació existent dins alguns sectors com l'OEC, AC, el POUM o la LCR.

Malgrat les diferències concretes existents entre l'esquerra revolucionària dels Països Catalans i de l'estat espanyol i els militants independentistes i marxistes d'Irlanda del Nord, es pot dir que el fil de rebuig a la burocratització socialdemòcrata i neoestalinsita, la necessitat de trobar nous camins, de recuperar les millors tradicions revolucionàries d'Irlanda o dels Països Catalans, eren punts que, malgrat situacions a vegades diverses (però no tant si tenim en ment l'opressió nacional del nostre poble), ens unien amb els irlandesos. I ens unien no solament amb els irlandesos. També amb tota aquella valenta generació de militants antisistema dels anys seixanta i setanta que, allunyats de tota mena de col·laboracionisme com el que practicaven la socialdemocràcia i el neoestalinisme amb els estats burgesos i proimperialistes, pugnaven, com els revolucionaris del Maig del 68, per bastir una esquerra digna de portar aquest nom i que fes seves les millors tradicions del moviment revolucionari mundial.

Miquel López Crespí

”...l'incendi dels barris catòlics, les desaparicions d'activistes pels drets civils i de militants propers a l'IRA o acusats de tenir simpaties pel moviment republicà, l'afusellament per les forces britàniques dels pacífics manifestants de Derry en aquell Diumenge de Sang on moriren tretze persones... tot plegat indicava que els unionistes, com molt bé explica Gerry Adams, no volien fer cap mena de reforma democràtica en el ‘seu’ estat dictatorial. (Miquel López Crespí)

Per la independència. Escriptors mallorquins a Irlanda (II)

Una porta de les velles murades de Derry a finals dels anys seixanta. Les tropes britàniques ja havien ocupat la ciutat. Fotografia feta per l'escriptor Miquel López Crespí.

La radicalització de la lluita per la independència i el socialisme a Irlanda porta l'organització armada del moviment, l'IRA, a accentuar el tarannà socialista i parlar "d'instaurar el socialisme i d'una guerra de classes en la qual cal anihilar els explotadors (protestants) i l'imperialisme britànic".

Com explica el professor d'Història Contemporània de la Universitat de Granada Mario López Martínez en l'article titulat "Ulster: guerra paz y derechos humanos", publicat en La Crónica l'any 1995: "La marcha de derechos civiles entre Belfast y Derry (31 diciembre a 4 de enero de 1969) acabó en batalla campal en el barrio católico de Bogside, la brutalidad policial y la intervención de paramilitares unionistas acabaron, a la corta, requebrajando el movimiento NICRA y otorgando la primacía de la resistencia al IRA (Ejército Republicano Irlandés) que, en pocos meses, pasó a tener más de 3.000 voluntarios. Éste organizó un poder paralelo dentro de los barrios 'apaches' y ghettos católicos... (...) ejerciendo labores de policía, orientando el reclutamiento y las acciones. Al calor de los acontecimientos, un sector minoritario del IRA, los provisionales de Sean Mc Stiofain, decidió la escisión del IRA oficial haciendo suya la lucha nacional mediante métodos armados y violentos y, proponiendo como programa básico para cualquier negociación: el derecho a la autodeterminación, la retirada del ejército británico y la amnistía total".

Els nins de Derry juguen enmig dels enderrocs i les cases abandonades després dels combats. Fotografia feta a Derrry per l'escriptor Miquel López Crespí a començaments dels anys setanta.

Gerry Adams, en el llibre que hem citat, analitza també les contradiccions de l'esquerra oficial, aquells "socialistes" o "comunistes" que, malgrat les lluites populars, malgrat l'evidència que els unionistes i el seu parlament eren irreformables, pugnaven per un tipus d'intervenció política que llevàs radicalitat al combat per la llibertat i pel socialisme. Per als reformistes, per a alguns dirigents del moviment republicà que venien de Dublín, es tractava de cercar "punts de trobada" entre els treballadors protestants i catòlics, especialment dins dels sindicats, i d'aquesta manera, a poc a poc, s'aconseguiria democratitzar els aspectes dictatorials i feixistes del poder a Stormont. Stormont, va ser sempre, per als nacionalistes, una simple delegació del Govern de Westminster.

Possibilisme reformista, "socialisme per etapes", demagògia propagandista prou coneguda arreu del món on actuen els "pragmàtics", aquells que en tot indret i situació viuen d'esquena dreta fent el joc a l'ocupant i a l'enemic de classe. Tot ben lluny del nivell de consciència i de lluita que ja havien assolit les avantguardes revolucionàries de finals dels seixanta, la majoria irlandesa implicada en el combat per la reunificació i el socialisme.

Però la manca d'eficàcia del possibilisme reformista era evident. Tothom constatava els atacs de la policia contra les mobilitzacions populars de Derry el 5 d'octubre de 1968 i la brutalitat i els crims constants de les forces repressives. Per altra banda, es veia ben clar la immobilitat política dels orangistes de Stormont, l'incendi dels barris catòlics, les desaparicions d'activistes pels drets civils i de militants propers a l'IRA o acusats de tenir simpaties pel moviment republicà, l'afusellament per les forces britàniques dels pacífics manifestants de Derry en aquell Diumenge de Sang on moriren tretze persones... tot plegat indicava que els unionistes, com molt bé explica Gerry Adams, no volien fer cap mena de reforma democràtica en el "seu" estat dictatorial.

El fanatisme dels unionistes probritànics segava l'herba sota els peus dels reformistes irlandesos. Per a la població de les zones de majoria irlandesa, era evident que, en aquells anys, només la lluita, i una lluita radical i fins i tot armada, podia sacsejar els fonaments d'aquell govern titella de Londres i de l'imperialisme.

Com diu Gerry Adams, parlant d'aquells anys de lluita intensa per la reunificació, la independència i el socialisme: "El paper del Govern de Stormont era el de mantenir el status quo. (...). Es va constituir un govern de partit únic garantitzat per un sistema de circumscripcions electorals adulterades i vots controlats i qualificats; la representació proporcional va ser abolida; s'establí un sistema de vots només per a determinats professionals i el dret a votar només era limitat als contribuents i a les seves esposes. Els unionistes tenien controlat tot el sistema polític. Com a sistema per a controlar els vots, els catòlics eren privats de l'accés amb igualtat de condicions a l'habitatge i al treball".

Miquel López Crespí

”D'ençà el Maig del 68; després de l'exemple de la Revolució Cubana i de la lluita del poble del Vietnam contra l'imperialisme ianqui; després de les grans vagues dels miners d'Astúries i la ‘tornada’ del consellisme i de la democràcia directa en la pràctica quotidiana d'amplis sectors del moviment obrer i estudiantil, sorgeixen noves avantguardes culturals i polítiques sense cap mena d'unió ni cap herència que els tengui fermats a la socialdemocràcia (PS) o al neoestalinisme (els PC lligats a Moscou)”. (Miquel López Crespí)

L'escriptor Miquel López Crespí era a Irlanda pel març de 1968. Fotografia de l'escriptor pobler feta a Dublin l'any 1968.

Resistència: la Irlanda ocupada pels anglesos (I)

Per a conèixer i aprofundir dins l'atmosfera intel·lectual i de lluita a Irlanda del Nord des de mitjans dels anys seixanta fins al present és molt recomanable la lectura del llibre de Gerry Adams Hacia la libertad de Irlanda (Tafalla, Editorial Txalaparta, 1991). Com tothom sap, Gerry Adams és un històric militant del Sinn Féin, un ferreny activista dels drets civils del poble d'Irlanda del Nord que, al costat de la famosa Bernadette Devlin i les avantguardes nacionalistes de finals dels anys seixanta, encapçalà la resistència dels irlandesos sotmesos a les brutalitats dictatorials dels unionistes de l'"Ulster".

Una fotografia actual de l'entrada al barri catòlic de Bogside, a Derry (Irlanda del Nord).

Actualment Gerry Adams és conegut com un dels polítics que, amb altres dirigents del Sinn Féin, porten endavant el procés de pau a Irlanda del Nord. Gerry Adams, que ha negociat i negocia amb Londres el desarmament de l'IRA i de les forces paramilitars partidàries de la unió amb Anglaterra, explica de forma coherent i amb abundor d'informació el llarg procés de consolidació de l'Exèrcit Republicà Irlandès a partir dels esdeveniments de 1968-69; les heroiques vagues de fam a les presons britàniques dels anys 1980-81, en les quals el diputat i combatent per la llibertat d'Irlanda Bobby Sands era al capdavant de la lluita. Vagues de fam que demanaven, entre altres reivindicacions, que els presos de l'Exèrcit Republicà Irlandès i tots els detinguts del moviment nacionalista gaudissin d'un estatut especial de pres polític. Tothom recordarà encara que aquells anys era al capdavant de l'executiu imperialista la reaccionària primer ministre Margaret Thatcher. Però malgrat les vagues fins a la mort, el Govern de Londres es negà a concedir als vaguistes la condició de presos polítics. Les diverses vagues de fam que trasbalsaren l'opinió pública irlandesa i mundial acabaren amb la mort de deu presos, entre els quals hi havia Bobby Sands. Bobby Sands havia estat elegit membre del Parlament de Westminster en representació del districte de Fermanagh/South Tyrone. Però ni la condició de diputat del valent revolucionari, ni les mobilitzacions populars arreu del món per aconseguir salvar la vida d'aquells valents lluitadors aconseguiren modificar l'actitud del govern imperialista britànic: els continuadors de les idees de James Connolly, els hereus de vuit-cents anys de lluita contra la colonització, havien de morir sense ser escoltats.

Són aquestes impressionants vagues de fam fins a la mort, l'heroisme demostrat en tot moment, els que van obligant a l'IRA a una profunda reflexió quant als límits de la lluita armada i la necessitat, en determinats moments històrics, de provar d'avançar envers l'alliberament del poble treballador i la reunificació d'Irlanda mitjançant la possible utilització revolucionària de les institucions i la lluita política.

Com explica Gerry Adams en Hacia la libertad de Irlanda, les lluites radicals dels anys 1968-1972 havien romput la columna vertebral del Govern unionista de Stormont i forçat la intervenció directa de l'exèrcit britànic.

En un article publicat en un web i titulat "La cultura és el que la cultura fa", Gerry Adams recordava els anys de què parlam i deia: "L'any 1969 l'estat va morir [l''Ulster']. Va ser ressuscitat per Govern britànic i ha estat mantingut en vida mercès a les forces d'ocupació. Durant tots aquests vint-i-cinc anys d'intervenció, totes les institucions de la vida d'Irlanda s'han vist afectades; cap no ha restat al marge. Malgrat que hagi estat el Nord d'Irlanda la zona que ha patit amb major intensitat el conflicte, l'impacte s'ha deixat sentir en tot el país".

Segons la versió de Gerry Adams, va ser l'anàlisi dels resultats de vint anys de lluita armada a Irlanda del Nord, la mort dels presos en vaga de fam i la constatació de la situació real d'un cert cansament entre els sectors combatius que històricament havien donat i donaven un suport actiu a l'IRA, el que anà obligat a la direcció a una reflexió sobre la necessitat d'emprar altres camins per a assolir els objectius del moviment d'alliberament nacional i social.

Funerals a Derry en honor del gran patriota de l'IRA Bobby Sands mort després de mesos de vaga de fam en protesta per l'ocupació britànica.

Recordem que a partir dels anys vuitanta i, més concretament, a partir de les eleccions de 1982, després de l'assassinat "legal" de Bobby Sands i altres nou vaguistes de fam, el Sinn Féin obté normalment entre el 35 i el 42,6% del vot nacionalista. Uns percentatges que, com explica Gerry Adams, confirmen que hi ha una part dels sectors irlandesos que donen un suport actiu a l'IRA que volen emprar sistemes de lluita política diferenciats de la lluita armada (o en combinació amb aquesta forma de resistència a la guerra imposada per l'imperialisme).

Gerry Adams comença el seu llibre narrant a la perfecció l'ambient des d'on es va formant i consolidant la revifalla del nacionalisme. Un ambient que, amb totes les seves importants i evidents diferències culturals i polítiques, és molt semblant al que en aquell període històric es respira en la majoria de països d'Europa i del món. Ambients de lluita i de combat molt allunyats del col·laboracionisme socialdemòcrata i neoestalinista dels PC i PS d'aquella època, ben instal·lats, com ara mateix ho continuen estant en la gestió del sistema, com a enemics mortals de tot aprofundiment en la lluita per la independència de les nacions oprimides i de l'avenç envers el socialisme.

Per a conèixer les lluites dels anys cinquanta, normalment oblidades i silenciades, ja que no tengueren el ressò dels combats d'unes dècades posteriors, és molt important consultar el llibre de J. MacGarrity Resistència: la Irlanda ocupada pels anglesos (Barcelona, Mediterrània Edicions, 1966). Com deia J. McGarrity en el prefaci al seu llibre parlant dels objectius del moviment republicà irlandès: "Els republicans irlandesos reclamen una Irlanda que hagi foragitat l'ombra de l'imperialisme per sempre més. Demanen una Irlanda on la independència econòmica sigui una realitat tan certa com la independència política. Volen una Irlanda on catòlics, presbiterians, metodistes, baptistes, puguin viure en pau i harmonia com a ciutadans irlandesos".

Gerry Adams parla d'uns anys seixanta condicionats, com els nostres, per la lluita contra el feixisme dominant a l'estat espanyol o el dictatorial unionisme a Irlanda del Nord; per la descolonització africana i el neocolonialisme; per la guerra del Vietnam; per la lluita dels negres estato-unidencs contra la discriminació racial. Ben cert que molts activistes irlandesos, en iniciar la campanya en defensa dels drets civils, s'inspiraven en les marxes de la població negra estato-unidenca i en la pràctica i el discurs polític de Martin Luther King contra la discriminació racial. Els joves irlandesos de finals dels seixanta, ben igual que els joves de molts d'in drets del món en els quals es lluitava contra el capitalisme i l'imperialisme feien seva la cançó We shall overcome! Gerry Adams parla igualment de les cançons de Bob Dylan, del paper dels estudiants en l'enfortiment dels nous clubs republicans a Belfast. La història narrada pel dirigent nacionalista ens fa constatar com l'ambient dels joves esquerrans de Belfast, els revolucionaris de l'esquerra nacionalista i del socialisme no reformista irlandès es mouen en les coordenades en què ens movíem els joves antiimperialistes dels finals dels anys seixanta als Països Catalans: Raimon i la Nova Cançó a Catalunya; la cançó de protesta castellana, basca o gallega a altres països de l'estat imperialista espanyol.

L'escriptor Miquel López Crespí era a la Queen's University de Belfast pel març de 1968.

D'ençà el Maig del 68; després de l'exemple de la Revolució Cubana i de la lluita del poble del Vietnam contra l'imperialisme ianqui; després de les grans vagues dels miners d'Astúries i la "tornada" del consellisme i de la democràcia directa en la pràctica quotidiana d'amplis sectors del moviment obrer i estudiantil, sorgeixen noves avantguardes culturals i polítiques sense cap mena d'unió ni cap herència que els tengui fermats a la socialdemocràcia (PS) o al neoestalinisme (els PC lligats a Moscou).

Son aquests joves irlandesos, molts dels quals estudiants de la Queen's University de Belfast, els treballadors i treballadores dels barris proletaris de majoria "catòlica" (irlandesa) de Belfast i Derry, l'ànima d'aquests nous clubs republicans que, amb una relació més o manco intensa amb el Sinn Féin i un IRA que es revitalitza gràcies a la seva unitat orgànica amb el moviment de lluita que es dóna ens els barris catòlics d'Irlanda del Nord, ajuden a dinamitzar el naixent moviment dels drets civils i, més endavant, alhora que la lluita contra els colons i la seva policia augmenta d'intensitat, dóna cohesió a la resistència contra els brutals atacs de la policia de Stormont i les organitzacions secretes (i armades!) que comencen els seus assassinats de patriotes i activistes irlandesos.

Miquel López Crespí

La novel•la històrica a les Illes - La Mallorca de començaments del segle XX en dues novel•les de l' escriptor Miquel López Crespí: Defalliment – Memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor) i Damunt l' altura – El poeta il•luminat (Pagès Editors) - Vet aquí un petit tast de la novel•la Defalliment – Memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editorial)-

EL CLAPER

El claper de Can Xanet! Sempre recordaré l'encontre inesperat amb mossèn Jacint Verdaguer. Jo tenia just dinou anys i, com molts d'horabaixes, havia manat que em portassin fins a l'hort del pedregal. Can Xanet era un dels meus indrets màgics. Quan hi arribava no sé el que s'esdevenia. Potser la influència de les lectures dels llibres que em deixava l'oncle metge, qui sap si la febre produïda pel contacte permanent amb la natura, la blavor de la mar, el verd de les pinedes immenses de Formentor, el rítmic acaronament de les ones sobre la superfície de la platja... El cert és que aquell capvespre era enmig del claper, contemplant la bàrbara grandesa d'unes pedres gegantines que em parlaven d'un món remot, d'uns mallorquins molt propers al temps del diluvi universal... La meva imaginació començava a volar, com de costum, envers universos imaginaris i distants.

El claper de Can Xanet! Sempre recordaré l'encontre inesperat amb mossèn Jacint Verdaguer. Jo tenia just dinou anys i, com molts d'horabaixes, havia manat que em portassin fins a l'hort del pedregal. Can Xanet era un dels meus indrets màgics. Quan hi arribava no sé el que s'esdevenia. Potser la influència de les lectures dels llibres que em deixava l'oncle metge, qui sap si la febre produïda pel contacte permanent amb la natura, la blavor de la mar, el verd de les pinedes immenses de Formentor, el rítmic acaronament de les ones sobre la superfície de la platja... El cert és que aquell capvespre era enmig del claper, contemplant la bàrbara grandesa d'unes pedres gegantines que em parlaven d'un món remot, d'uns mallorquins molt propers al temps del diluvi universal... La meva imaginació començava a volar, com de costum, envers universos imaginaris i distants.

El vaixell de Verdaguer, camí d'Alger, havia hagut de fer una escala forçosa a Alcúdia, i ell, amb uns amics, volgué conèixer Pollença.

No sé encara per quines estranyes circumstàncies, l'aturada a Alcúdia permeté que ens trobàssin, de forma completament casual. Anys més tard em contà com havia anat la nostra inesperada coneixença.

En un dels meus viatges a Barcelona, recordava així el nostre encontre.

-Et vaig veure de lluny estant. Passant pel costat de la vostra finca, els nostres acompanyants em digueren que eres a l'hort, escrivint damunt les ruïnes antigues. El teu posat de tremolosa meditació. Com si parlassis amb déus molt antics. Tenies els ulls posseïts per una mena de lluentor estranya, talment un geni del passat, un esperit desconegut procedent d'altres centúries, hagués fet seu el teu enteniment. Eres a la vora de les pedres, pensatiu.

-Vam pensar que resaves -continuà mossèn Cinto-. Ens situàrem prop de les cases, al costat dels missatges i jornalers que cosien els sacs del blat i les mongetes. El silenci del capvespre només era romput pel batec insistent de les ones de la mar damunt la sorra de la platja.

¿Com i per quins motius, anys endavant, Verdaguer es va veure embolicat en aquell munt de problemes que el portaren a haver de veure com li retiraven les llicències sacerdotals? Acusat de pràctiques exorcistes i de mantenir relacions no gaire recomanables, la majoria d'amics, fins i tot el bisbe Moragues i el senyor Güell, li giraren l'esquena.

Molt de temps després d'aquella inicial trobada al claper de Can Xanet, ens arribaven notícies de la seva follia, de com havia entrat en un estat de depressió tan greu que ningú no veia com ajudar-lo, com aconseguir que tornàs a ser el sacerdot i escriptor brillants que tants d'elogis i admiració va merèixer de part de tothom.

Tornat de Roma, just installat a Pollença, Ramon Picó i Campamar, excellent amic i poeta, em tenia complidament informat del que s'esdevenia en el del món cultural del Principat i, especialment, del que feia referència a la greu malaltia psíquica que patia Verdaguer.

No sabia què fer. Com ajudar una ment malalta? De quina manera podria aconseguir que tornàs a la normalitat? A Roma, estudiant a la Gregoriana, ens ensenyaren les mil formes de possessió diabòlica existents. Seria possible que un àngel de les tenebres pugnàs per dominar l'ànima de Verdaguer? No podia entendre com una intelligència tan lúcida i que havia estat capaç d'escriure l'Atlàntida i el gran poema èpic Canigó, es trobava enmig de circumstàncies tan adverses.

Intentava indagar en els motius d'aquell greu defalliment espiritual. Una forasenyada participació en les campanyes polítiques del moment? Una voluntat evangelitzadora excessiva i errada, per no subjecta a les directrius del bisbat, voluntat d'evangelització? Una feina superior a les seves forces?

Era molt mal de trobar el motiu exacte del seu profund desassossec interior. Les notícies que n'arribaven a Mallorca eren diverses i contradictòries.

De Verdaguer sempre he admirat el coneixement que tenia de la llengua llatina i dels clàssics. En aquest aspecte, quasi sense pensar-ho, em vaig proposar imitar-lo. El seu exemple em féu adonar que sense una acurada preparació literària era completament impossible bastir una obra per a l'eternitat. Escriure per al present, per a deixar contents els quatre amics que, per ser-ho, et feliciten, no em seduïa gaire. L'obra d'un escriptor, el contingut i la forma de l'obra d'art, s'havien de cisellar com els clàssics cisellaven la paraula i el marbre. Un escrit amb la força dels de Virgili; una arquitectura tan potent com el temple d'Agripa a Roma, capaç de perdurar per damunt de les canviants circumstàncies dels homes.

El Mestre, Marià Aguiló, a Barcelona, m'ensenyà que hi ha moltes classes d'escriptors. Uns són aquells que escriuen sense un pla establert. Van guardant els fulls dins d'un calaix i, amb el temps, quan troben que d'aquell material es pot fer un llibre, el porten a l'editor i el publiquen.

Uns altres, els autèntics, en paraules d'Aguiló, són aquells que podríem anomenar "arquitectes" de la literatura. Una mena d'autors que no fan res que no estigui previst en el plànol on han dissenyat la seva obra futura. Cada vers, cada poema, cada paraula que escriuen forma part de l'edifici singular que tenen dissenyat dins el cap. Aleshores, quan surt un llibre, l'obra és ja una peça essencial, gens supèrflua, del perfecte edifici que s'han proposat bastir.

No cal dir que, per al mestre Marià Aguiló, tan sols aquests darrers podien considerar-se autèntics escriptors.

L'amor que tenia Verdaguer tenia per la llengua llatina, la vasta formació cultural que l'acreditava, aquell ferm domini de la preceptiva, feren que m'apropàs a la seva obra. M'emocionaren especialment les primeres poesies religioses que va escriure. Potser llegir Verdaguer va anar congriant aquell desig sempre amagat però insistent, de conèixer Terra Santa. El futur llibret Visions de Palestina, ¿no va néixer precisament de les inicials acumulacions de sentiments que em produïen els poemes "Natzaret", "Betlem", "La fugida d'Egipte"?

Ho pensava quan, molt temps després, en el viatge a Jerusalem, al peu de les murades de la ciutat, anant cap a les ruïnes del gran temple dels hebreus, reflexionava sobre com havien passat els anys de la meva vida.

L'Atlàntida no m'emocionà tant. Ho vaig discutir sovint amb Picó i ho he deixat escrit en la meva correspondència. Després de llegir els clàssics grecs i llatins vaig arribar a la conclusió que l'èpica és un gènere que s'adiu a la perfecció amb el món pagà. El cristianisme és més bo de representar, pens, per la lírica. Per això mateix mai no m'han arribat a fer el pes la Messíada, de Klopstock, ni El Paradís perdut, de Milton.

Avui he tornat a obrir les carpetes del meu arxiu. Papers vells. Plaguetes escrites amb lletra menuda. Recompte dels fets que he considerat essencials i que ara, vists amb perspectiva, em semblen buits de contingut. Cartes polsoses que a ningú no interessen, documents de les hores passades damunt la terra entre oració i oració. Llegesc el que vaig escriure en una llunyana època de la meva existència. Constatació de l'efecte que em produí la lectura de L'Atlàntida: "No negaré que L'Atlàntida te una bellesa de detall; però negaré que sia un bon poema. [...] L'Atlàntida no té acció; no té caràcters; i no tenint ni acció ni caràcters, no pot interessar, ni tan sols és poema [...] En Verdaguer és de més inspiració lírica que criteri literari. Tant com censur la seva Atlàntida, aplaudesc les seves poesies religioses".

Continuu pensant el mateix. Cas ben diferent de Verdaguer era la humanitat dels personatges de Chateaubriand, en els Martyrs; La Gerusalemme liberata, de Tasso, o Mirèia, de Mistral.

Verdaguer malalt, extraviat per a la fe! Una cosa eren les meves opinions literàries i una altra de ben diferent la devoció d'amic.

Sentia els seus patiments com si fossin els meus. Vaig passar dies sencers cercant una bona grapada de cites bíbliques que li poguessin servir d'ajut i orientació en moments tan greus, quan el seu enteniment, el futur de la seva vocació religiosa, la salut mateixa, eren en perill.

Trobava fora de lloc la rebellió contra l'Església, els enfrontaments amb el bisbat. Per indicació de bones persones li vaig escriure aconsellant la submissió deguda a les autoritats. Convendria recordar la necessitat de practicar la cristiana resignació, la humilitat.

M'escoltaria? Faria cas d'aquelles recomanacions?

A volta de correu vaig rebre un sobre escrit amb la seva lletra. De seguida em vaig alegrar, imaginant que s'havia recuperat, que anava sortint de la depressió que el tenia submergit en les tenebres.

Vana illusió. Verdaguer em retornava la carta sense cap mena de contestació.

Em demanava si ho havia de prendre com un insult. Hauria d'arribar a la conclusió, com explicaven els amics que el conegueren, que era en camí de perdre el seny? Tant s'havia agreujat la seva malaltia? La reclusió, per ordres del bisbat, al Santuari de la Gleva... seria ja per sempre? El poble català, el nostre poble, perdria amb aquest forçat internament un poeta de la seva alçada?

Ramon Picó i Campamar pensava el pitjor. Em feia arribar proves que demostraven que l'estat psíquic del malalt era irrecuperable i no convenia servar-hi cap esperança. Els alienistes que l'havien vist, el doctor Manant, l'antic protector de Verdaguer, el senyor Güell, la majoria de les persones i amics que l'havien tractat en el passat, opinaven que el pobre Verdaguer estava ben malalt.

Ningú no donava un cèntim per la seva curació.

Alguns opinaven que no solament no es guariria, sinó que la situació a què havia arribat, les pràctiques perilloses a què l'havien conduït unes amistats poc recomanables, el convertien en enemic de la nostra religió.

No ho volia creure. Però el retorn de la meva carta sense resposta em mantingué molt de temps dins el dubte i sense saber què fer.

Amb el temps vaig descobrir que la gent que m'informava s'errà jutjant Verdaguer de forma tan poc cristiana. Quan, recuperades les llicències sacerdotals, el vaig felicitar per l'evident millora, l'escriptor i amic em contestà molt serenament i amistosament agraint el llibre de poesies que li havia enviat, i em digué que li havia agradat molt especialment el poema que feia referència a la mort de Josep M. Quadrado.

El temps s'ha anat esvanint amb la mateixa rapidesa que patina l'aigua que es prova d'agafar amb les mans obertes. Els records es fan sovint fonedissos, evanescents. Han passat tants d'anys! A vegades, repassant les plaguetes, comprov com la humitat ha començat a esborrar idees i fets que vaig voler que romanguessin per sempre fixats en el paper.

Absurda vanitat de les persones! Creure que la nostra obra pot perdurar, que tenen una importància per a la humanitat els nostres esforços de perfecció. Els joves estudiants, coneguts publicistes del moment, redactors de tota mena de diaris i revistes, em passen a la vora i no em reconeixen. Què em pensava, què volia aconseguir quan redactava, fins a altes hores de la nit, els meus poemes?

Verdaguer! Record ben bé la nostra primera trobada devora el claper de Can Xanet. Les velles pedres del claper em transportaven a un altre món, a indrets del meu esperit encara inexplorats. Les restes d'un món antic i poderós em feien reflexionar sobre la inutilitat de moltes de les illusions dels humans. Vivim, ens afanyem bastint quimeres que el vent, el pas dels anys, tanmateix ensorrarà. Mil anys abans de Crist els homes que alçaren aquestes pedres, les restes de les cases i els temples que trepitjam, es pensaren que podrien vèncer la inclemència de les centúries per venir, que esdevendrien eterns. Robar dies de feina a la collida del blat, a la pastura de bous i ovelles per tal d'aconseguir que la tomba del rei fos la més gran mai vista. Els sacerdots pagans enterren, juntament amb el cadàver d'aquell ésser tan poderós, escut i llança, l'espasa amb la qual va matar tants d'enemics, ampolles d'apreciats elixirs venguts dellà mar. Plats de Grècia, estatuetes egípcies, els ídols d'or que treballaren els artesans cartaginesos...

Inútils les desesperades provatures d'aconseguir la immortalitat mitjançant el poder, les grans pedres de la tomba, l'or enterrat amb el rei o amb el general d'un exèrcit d'ombres. Ningú sap avui quin fou el poble que va bastir els grans monuments de pedra. El llenguatge, les veus, els noms, les alegries i dolors d'aquells homes i dones s'han esvanit enmig de les escletxes inclements que obri el temps, com un abisme immens. Tot engolit en l'avenc. Pedres que només serveixen per a la fantasia. Els pagesos imaginen que els poblats, les torres que s'alcen encara, potents, orgulloses, devien ser obra d'una finida raça de gegants.

Ningú no podrà esbrinar ara qui aixecà les poderoses pedres que es situaren, fermes, en aquest indrets fa prop de tres mil anys. L'esforç del poble roman, ens queda la presència dels edificis que aixecaren amb la seva suor. Però... qui era el general que els menà a la victòria, el rei que governà aquestes territoris? Qui ho sap? Algú ho podrà descobrir? El claper de Can Xanet m'obria els ulls de l'ànima a tots els misteris i, amb la meva fantasia, volava pel buit meravellós del desconegut.

Verdaguer era, amb els amics, al costat de les cases. Em digué que contemplava com escrivia, emocionat. Però jo era lluny, navegava enmig d'una boira llunyadana a la recerca del ressò dels segles primitius. Cap cançó de les eres, ni de segar. Es perdia en la distància el picarol de les vaques que pastaven per sa Cullerassa. Jo era damunt una terra pel diluvi blana i arreu on alçava l'esguard, tribus salvatges i guerrers asprius es feien la guerra.

Amb el mateix dolor de quan, de genolls, contemplàvem la badia de Formentor, aquells macolins penetrant, com punyals, en la carn, així les roges flamarades de les guerres antigues i els crits estremidors dels presoners que moren damunt la pedra del sacrifici. Quins déus adoren els homes i les dones abans de Crist? Quin interrogant els porta a aixecar temples i altars a déus ignots, adorar els animals, la lluna i el sol, el mar, la por que porten dins del cor?

Aixequen alts murs de pedra, torres amb roques de grandària gegantina, per fer front al veí que els vol prendre la casa, la dona, els bous que els proporcionen el menjar. Se sent la remor de les bassetges colpejant el sostre de palla i rames de les pobres cabanes del poblat. Centenars de guerrers mig nus, amb el rostre pintat de dibuixos ignots, criden victòria dalt dels murs abans altíssims d'aquest poblat abandonat fa segles. Però aquí, tocant amb mà tremolosa aquestes pedres curulles d'història, es pot llegir el cor dels homes com si nosaltres fóssim també amatents pobladors d'aquell món fos en les planúries del temps.

El claper de Can Xanet! Seguint el costum ensenyat per l'oncle Miquel Llobera, vénc molts dies a veure aquestes restes d'un passat sorrut. Als estius, quan deixam enrere les ombrívoles aules de l'Institut Balear, amb permís del pare m'enfil per la muntanya fins al Castell del Rei, el Puig de Maria. Fer excursions a Lluc, pujar fins a la torre d'Albercutx, llegir sota els pins de Formentor, mentre les dones de les Cases Velles preparen el dinar. I, sempre, fins i tot en els moments més joiosos de la meva adolescència, sentir ben endins la veu acaronadora de la mare, la tebior del seu alè contra el meu clotell.

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - El Círculo Mercantil i les recollidores d’olives – (Vet aquí un petit tast de la novel·la Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)

En arribar el moment de la recollida d’olives, els missatges de la possessió es trobaren la plaça buida. Anaven a cercar les dones casa per casa. Però la decisió s’havia pres en assemblea. La nit en què es votà per començar la vaga, totes les delegades dels pobles l’aprovaren per unanimitat, a mà alçada. Tothom tenia llàgrimes en els ulls. Les més velles no s’ho podien creure. Fins i tot els joves de l’Ateneu restaven silenciosos, emocionats. (Miquel López Crespí)

Per als rendistes que passaven la vida asseguts al Círculo Mercantil, els pobres no eren persones, eren instruments per a explotar el més possible i després, en no poder fer feina, llançar-los al fems com una llimona sense suc. Ho vaig sentir comentar sovint. Els senyors es llevaven del damunt els missatges i les criades que no rendien com quan eren joves. Els treien al carrer sense cap mirament. Els era ben igual que no tenguessin casa i que, per l’edat, ja no els volguessin per part ni banda. Eren insensibles a les vídues que ploraven, demanant una mica de pietat, al vell que s’agenollava als seus peus suplicant que el deixassin morir a la terra que havien treballat durant dècades, deixant-hi la vida.

Tota aquesta humanitat nafrada i humiliada, compareixia per La Societat demanant suport, un poc d’ajut. A vegades una paraula amable, un consell per a poder sentir l’alè d’una veu comprensiva. El pare deixava la joieria i començava a moure cel i terra per trobar un indret on la vídua pogués fer feina i la persona d’una certa edat tengués un sostre, un plat de sopa calenta i no morís, a qualsevol racó, abandonat, com un animal.

A casa no érem d’anar a missa. Servàvem la memòria de segles de persecucions i insults. Els records de les cremadisses de 1691, dels penediments públics aconseguits sota tortura, els crits de dolor dels homes i dones llançats a les fogueres de viu en viu, romanien presents, com si tot allò hagués passat feia uns dies. Era l’Església, els sermons des de la trona, el que mantenia present el record del patiment. Però aristòcrates i inquisidors, militars i clergat anaren ben vius a situar al temple de Sant Domingo només les gramalletes amb els noms dels darrers condemnats de la Inquisició. Ben alerta a recordar els altres centenars de mallorquins i mallorquines implicats en les detencions i processos des del segle XV! Estigmatitzar els Aguiló, Bonnín, Cortès, Forteza, Fuster, Martí, Miró, Picó, Pinya, Pomar, Segura, Tarongí, Valentí, Valleriola i Valls per deixar en l’oblit altres cognoms. Una manera terrible de salvaguardar la pretesa “puresa” de sang dels aristòcrates i el clergat. Les successives reimpressions de La Fe Triunfante... quin sentit tenia, a no ser perpetuar in aeternum la memòria de tanta brutalitat?

De ben petita vaig entendre que el vertader cristianisme no era el de les beates que ens envoltaven. Molts de copets de puny al pit i poques accions en suport dels desvalguts. Les Filles de Maria només es preocupaven de vigilar qui anava a missa i es confessava, qui combregava cada dia i si els jornalers i jornaleres participaven en les novenes, en les excursions a Lluc que organitzava el rector. Alguna vegada repartien pa i munts de roba vella entre les famílies més necessitades. I, en apropar-se el dia dels Reis, caramels i quatre cavallets de cartró per als infants. Poca cosa més. Només La Societat i la cooperativa del padrí Rafel actuaven de veritat per a solucionar les autèntiques necessitats dels desvalguts. Trobar feina, ensenyar de llegir i escriure els al·lots i joves que no podien anar a escola, organitzar, mitjançant unes mòdiques quotes mensuals, l’assistència mèdica... La Societat feia de botiga i escola, d’hospital i lloc d’entreteniment. Era un món paral·lel al dels rics i el clergat. Abans, en un passat recent, hi havia gent que era enterrada a la terra. Els treballadors no tenien unes pessetes per comprar un bagul, malgrat que fos barat. La fusta de pi pintada de negre era un luxe inassolible. L’assegurança que permeté poder anar a consultar el metge i morir dignament va ser un avenç molt important. Les dones d’edat contaven com no feia gaire temps enterraven els morts a la terra, amb un mocador damunt la cara.

Era una època de privacions recordada amb tristor. L’arribada de la República representà una autèntica esperança. Els al·lots estrenaren escoles noves i, als vespres, podien venir a repassar els deures que els posava el mestre a les classes que jo donava.

El pare m’ho digué una vegada després de la inauguració de l’escola primària:

-Si podem consolidar la República, si aconseguim prous diners per a l’ensenyament, la propera generació ja podrà tenir el batxiller. Haurem donat una passa de gegant en l’alliberament de l’esperit humà. Hauràs de tancar la teva escoleta! El futur no coneixerà l’existència de persones sense estudis! En pots tenir la més completa seguretat. Potser els joves arribareu a veure amb llibres els al·lots i al·lotes que ara es lloguen a la plaça Major. Fills de jornalers sense terra fent la carrera de medicina, enginyeria, arquitectura... Qui ho sap! Podran escollir la Universitat on vulguin anar. Tot anirà a càrrec de l’Estat. Aleshores, com a França, Anglaterra i altres països civilitzats, veurem qui és qui val realment. Els fills dels rics potser continuïn comprant les carreres, els títols que lluen en els despatxos. Però els qui vertaderament posseiran el saber seran els fills i les lles dels treballadors.

L’optimisme del pare contagiava la família.

A casa nostra mai no vaig veure cap mena de tristor fins que esclatà el Moviment.

Encara no sé si la detenció del pare i de la meva germana, i les ordres de cercar el padrí Rafel procedien d’en Martí Cerol o tot era qüestió del rector Palou. Amb el temps es va saber que les armes que empraren el dinou de juliol estaven amagades a l’església, dins la sagristia. El cop dels militars estava planificat de mesos enrere. En Zayas, el cap de Falange, venia sovint al poble i se’n portava els més radicals a fer pràctiques de tir a la garriga. Alguns dies sentíem els trets mentre fèiem classes a l’Ateneu. Ho sabíem. Ningú no ignorava que hi havia gent que s’entrenava per a matar.

Així i tot, érem massa joves per a copsar el perill que s’apropava. El padrí, a l’hora de dinar, ho comentava amb el pare.

-Gabriel, sembla que preparen la guerra. La dreta ja no confia en les eleccions per a provar de canviar el govern. Fan pràctiques amb pistoles!

El pare volia mantenir l’esperança, pensar que els exaltats que practicaven disparant contra els pins no representaven cap perill.

-No veus que la República té l’exèrcit, els carrabiners, la Guàrdia Civil, milers de persones que sortiríem al carrer a defensar la llibertat si un altre Sanjurjo volgués fer una nova provatura colpista?

Qui no volia la llibertat era la CEDA i els extremistes que seguien les doctrines de José Antonio i Onésimo Redondo. Les llistes de qui havien d’anar a cercar i portar als murs dels cementiris s’anaven bastint a la rectoria entre rosari i rosari. Alhora que resaven, les beates informaven de qui era membre d’un sindicat d’esquerres o estava afiliat a La Societat. Les llistes es feren a poc a poc durant tot el temps que durà la nostra alegria pel triomf del Front Popular. Nosaltres ens manifestàvem a favor de la República, el Primer de Maig, demanant la llibertat dels presos polítics. Però ells, en els seus caus, covaven una ràbia feresta apuntant a poc a poc els noms dels esquerrans que serien detinguts i assassinats en els propers mesos.

N’Andreu sempre ho deia i mai no deixava d’insistir en la necessitat d’aprendre del que s’esdevenia a Mallorca i la resta d’Espanya.

-Mirau si és viva la dreta –explicava-. A Mallorca no ha passat res que pugui comparar-se a la Revolució d’Astúries, a la proclamació de la República Catalana per Lluís Companys. No s’ha esdevengut res de semblant, però de seguida han anat a cercar les persones més conegudes per les seves idees avançades.

El meu nuvi volia que entenguéssim la gravetat de la situació. Sempre insistia en el mateix tema. El rancor de clericals i rendistes contra el poble.

Un mes abans de l’esclat del Moviment anàrem d’excursió fins a la platja d’Alcúdia amb els alumnes de l’escola de l’Ateneu, amics i amigues de l’Orfeó i de La Societat. Aprofitàvem els diumenges per assajar sota les pinedes de la badia d’Alcúdia. Cantàvem cançons populars mallorquines, els himnes de la CNT i la UGT, “Els Segadors”...

-Vos pensau que el carlisme extremat del Círculo Mercantil oblidarà mai les reunions de les jornaleres de la recollida d’olives, els noms dels que hem repartit els fulls volanders convidant a la vaga?

Tots ens miràrem i amb un gest li diguérem que continuàs. Per a nosaltres, joves com érem, era el més normal del món deixar la sala de reunions de La Societat a les jornaleres de Selva, Caimari, sa Pobla, Muro, Búger i Campanet. Aquell any, les treballadores demanaven uns rals més. Els senyors de les possessions només pagaven una pesseta i setanta-cinc cèntims per dia. I ja ho trobaven massa! No es podia subsistir amb uns jornals tan esquifits! Els amos es pensaven que amb quatre rals i un sac d’olives ja estaven ben pagades. I encara esperaven que els jornalers els besassin les mans, plens d’agraïment! Les dones no tenien un local adient per a reunir-se. Havien demanat permís als de la Casa del Poble d’Inca, però hi hagué problemes. La vaga no estava organitzada pels sindicats coneguts i no volgueren cedir cap sala de les organitzacions obreres. Pensaven que, per tenir possibilitats de triomfar, la vaga havia d’estar organitzada i dirigida pels homes. I aquesta vegada eren les jornaleres les que portaven la lluita endavant. Els homes imaginaven que una revolta espontània, sense dirigents reconeguts, seria un fracàs. Va ser un error dels sindicats socialistes. Els anarquistes també es feren els desentesos. Per això, quan una delegació de treballadores vengué a parlar amb el pare, ell no veié cap inconvenient a cedir-los una cambra de La Societat per a fer-hi les reunions.

-Parlau amb la meva filla. Na Caterina porta l’escola i allà hi podreu fer les juntes. No hi ha cap inconvenient.

D’ençà d’aquell dia vaig ser molt coneguda entre aquelles dones. Na Isabel els ajudà en tot el que pogué. Va ser ella la que redactà els fulls volanders que s’editaren a una impremta inquera. Els impressors no feren cas a les recomanacions sindicals de no donar suport a una vaga no controlada per la direcció de Palma i feren els fulls a la nit, robant hores de son, sense voler cobrar res. Na Isabel i jo mateixa els acompanyàrem sovint. N’Andreu i un munt d’amics de l’Ateneu també van participar activament en la campanya de suport a les recollidores d’olives. Anaven en tren fins a Muro, a Inca. Altres, en bicicleta arribàvem a Caimari, Selva, Santa Margalida... Els senyors cridaren la Guàrdia Civil. Volien que l’autoritat ens detingués i ens portàs a judici per “boicotejar la feina a la comarca”.

No ho aconseguiren.

Férem una campanya dins la més estricta legalitat republicana. Demanàvem permís per fer les reunions, parlàvem amb el batle de cada poble explicant les nostres intencions, el motiu de la vaga, exposant les necessitats de les jornaleres.

Va ser un èxit.

En arribar el moment de la recollida d’olives, els missatges de la possessió es trobaren la plaça buida. Anaven a cercar les dones casa per casa. Però la decisió s’havia pres en assemblea. La nit en què es votà per començar la vaga, totes les delegades dels pobles l’aprovaren per unanimitat, a mà alçada. Tothom tenia llàgrimes en els ulls. Les més velles no s’ho podien creure. Fins i tot els joves de l’Ateneu restaven silenciosos, emocionats.

N’Andreu s’acostà al racó des d’on jo seguia els debats. A cau d’orella em digué:

-Si els homes estiguéssim tan units, posseíssim unes ànsies de millora com aquestes dones, la unitat obrera seria un fet i el capitalisme tendria els dies comptats.

La novel•la històrica a les Illes - Els revolucionaris mallorquins antiborbònics dels segles XVIII i XIX en les novel•les Paris 1793 (El Tall Editorial) i La Conspiració (Edicions Antinea), Premi Internacional de Narrativa de l´any 2006 (Castelló, País Valencià) -

LA SANG CALENTA

La insondable mansió fou bastida en temps de la consolidació de la família: l'or i plata portats de les Índies; el comerç d'esclaus i espècies; el control de les finances del Gran i General Consell; les propietats incautades als jueus del Call; els béns presos als pagesos i menestrals rebels del temps de les Germanies. Molts dels nostres avantpassats, capitans de les milícies que a Inca, Artà, Porreres, Santanyí, Capdepera o Llucmajor lluitaren contra els agermanats. Segles aixecant companyies de soldats per ajudar el rei a Alger, Itàlia, qualsevol indret d'Amèrica on els mals espanyols, indis, negres i mestissos, es revoltaven contra la santa religió, el poder legítimament establert.

Amb un moviment ràpid i quasi imperceptible, Joana Maria s'havia punyit el braç amb l'agulla i un petit rierol de sang li anava davallant des del colze fins a la mà. M'oferí la petita ferida oberta com aquell que ofereix una menja exòtica a qui més aprecies. Sense saber si era això el que volia, de forma quasi instintiva em vaig acotar per besar la ferida xuclant-li la sang calenta que anava rajant, lentament.

Potser era això el que cercava. Sentir el dolor de la punxada mesclat amb el plaer de la besada d'uns llavis humits que, a poc a poc, acceptaven el desafiament d'aquella experiència anant a la recerca d'altres indrets del cos que també s'obrien, tremolosos. Uns llavis que pujaven fins a les aixelles per anar després a mossegar el coll, davallar fins als pits que, lliurats de llur presó de roba, s'obrien, ferms, a les meves besades.

El plaer produït pel dolor. El gaudi de conèixer a fons el seu cos en aquell estiu encisador, malgrat els turments als quals ella sotmetia el meu cos. Vet aquí el secret amagat, la forma de viatjar envers altres contrades trobada per Joana Maria a setze anys.

Em punxava amb l'agulla per beure's també els rierols de la meva sang. Sentia les seves mossegades a la meva esquena.

Joana Maria i aquella forma de besar fins a aturar l'alè. Com si haguéssim de morir en aquell racó de les golfes. Com si el planeta que havíem de trobar fos l'univers de la mort, el fosc reialme d'on no regressa ningú.

Els jocs de Joana Maria m'atemoriren. Caure dins la seva xarxa podia ser entretingut durant un dia i servir per a conèixer noves experiències.

Ara comprenc que no jugava, no experimentava per experimentar. Era la seva forma de viure. S'ho prenia molt seriosament. Per a ella, el dolor i la sang que sortia de les petites ferides obertes als cossos no era un simple joc per a passar les hores. Ans al contrari, gaudir del plaer que proporcionava la punxada de l'agulla ho era tot. De la mateixa manera que per a mi ho era tot la recerca de la llibertat, de la felicitat dels homes. Ho vaig intuir en aquell moment. Hi havia una perillosa espurna de follia en el seu esguard quan et punxava amb l'estri, quan resseguia amb la llengua les ferides que les seves ungles havien fet a la teva esquena. Aleshores esdevenia incontrolable. Talment es trobàs posseïda per una força diabòlica. Com si els poders ocults que hi havia dins les màscares de fusta tallada portada des d'Àfrica haguessin sortit de la matèria de la qual estaven fetes i, cobrant vida, ara formassin part de l'existència de Joana Maria. No sabies què podia fer, fins on podia arribar en la seva recerca del dolor i del plaer.

Aquell estiu ja no ens tornàrem a veure: quan, l'endemà, vengué a la meva cambra, a l'indret on romanien els joves convidats per la seva família i volgué reprendre els jocs secrets, jo ja havia marxat a Palma amb excusa dels meus estudis.

Per quins motius la vaig acceptar com a esposa? Malgrat el transcórrer del temps, malgrat que en els set o vuit anys que havien passat d'ençà d'aquell primer encontre només ens havíem vist de lluny, amb motius d'algunes festes familiars, a causa de casaments o per assistir a alguna missa de difunts, el cert és que, de lluny estant, ni que ella fos al fons de l'església, notava, persistent, la seva mirada que cremava com un ferro roent i que em perseguia, talment el depredador cerca la seva presa.

Quina força oculta ens unia? Aquella comunió de sang en un estiu perdut en els calendaris? El gust salat de la seva sang, el dolor causat per la pressió de les seves ungles, penetrant la meva carn... havien bastat per a segellar aquella misteriosa i tèrbola relació?

De cop i volta em vaig trobar lligat novament a ella. Com si una trampa mortal s'hagués tancat al meu damunt i ja, mai més, pogués guaitar la llum. Fou un casament encerclat de misteris. Els meus records són imprecisos. Serv unes imatges boiroses d'amics i familiars parlant amistosament en una festa, al casal de Palma. Una família endiumenjada amb els seus millors vestits. Com si no estiguéssim encara en la recta final de la nostra decadència. Hi ha una orquestra que toca Palestrina. Galeres i carrosses vengudes de tot l'illa. Els enviats del rei, el governador, presideixen la cerimònia a la Seu, endomassada de dalt a baix. A la dreta, els bancs amb la família del marquès de Bellpuig, senyor Felip Dameto, la seva esposa i les filles, abillades pels millors sastres i sastresses de Barcelona. Un poc enllà, lluint robis i maragdes, or i plata, el comte d'Ayamans i tots los seus.

Què fer per no veure Joan Ramón Zaforteza, Francesc de Villalonga, els marquesos de la Torre? Tanmateix sé que ens guaiten, rient del seu interior, sabent clarament que tanmateix no hi ha salvació per a la família Sureda de Montaner maldament el seu primogènit es casi amb l'hereva dels Sales de Gaieta.

Talment el casament hagués estat avui matí. Acotar lleument el cap, com mana el protocol, quan passes vora els bancs reservats des de temps immemorial a la família Cotoner, del marquesat d'Ariany, a Antoni Amar de Montaner, llunyans familiars que han servat, íntegres, bona part de les propietats lliurades per l'emperador Carles a causa de llur fidelitat a la corona en temps de les Germanies.

Massa hereus dels botiflers en aquest casament de circumstàncies. Ho notava en llurs gèlides mirades. Com si ja sapiguessin quin seria el destí final d'aquell matrimoni que encara havia de ser consagrat pel sacerdot. Tants comtes, ducs i fills de generals enriquits per Felipe V després de l'entrada de les tropes borbòniques a Palma. Com podria deixar enrere aquest passat d'oprobi que em tenia agafat per la gargamella? Què feia, atabalat, avançant pel passadís central de la Seu com si realment sentís aquella buida cerimònia?

Ens miràvem fixament als ulls, mentre l'orgue feia esclatar la seva música per totes les cèl•lules del nostre cervell. Em sentia un autòmat. No sabia encara com havia cedit de forma tan ràpida als requeriments del pare i la mare. Per quins motius havia donat la conformitat? Per què havia claudicat, sense expressar ni la més mínima protesta, davant el que havia decidit el consell de família? Vist el que s'esdevengué posteriorment, potser hauria valgut més continuar amb l'oncle Bartomeu Sureda, esdevenir capità de la marina, comprar un vaixell per al transport d'esclaus i, a poc a poc, anar augmentant la meva fortuna fins a esdevenir un gran potentat. Ningú no demanaria d'on havia tret els diners, la riquesa acumulada amb la compra i venda de carn humana. Possiblement els hauria paregut una forma ben legitima de salvar la família. Aconseguir la fortuna que ens mancava mitjançant el negoci. Però escolliren la fórmula antiga: el matrimoni, la unió de sang i propietats. Es pensaven que la dot lliurada pels pares de Joana Maria seria suficient per a salvar de la desfeta de la hisenda dels Sureda i Montaner.

Pens que era molt jove en cas contrari no hauria cedit de la manera com ho vaig fer. Errors de joventut. És mal d'esbrinar el que s'esdevengué realment al meu cap. Volia ajudar els pares. Els veia vells, desvalguts, amoïnats per tot el que preveien que els cauria al damunt. Crec que, en el fons, malgrat les meves lectures, malgrat la voluntat de marxar lluny d'aquella insuportable existència vegetativa, encara no havia tallat el cordó umbilical que em mantenia fermat als costums i tradicions de la nostra nissaga.

De cop i volta, passats els fastos del matrimoni, em vaig trobar fermat al seu costat. El principal error que vaig cometre fou no pensar que ambdós havíem canviat amb els anys i que la Joana Maria del present no era ja, ni molt manco, aquella doneta jove oberta a tots els misteris que, a les palpentes, cercava noves sensacions, jocs vitals que la portassin més enllà del cruel avorriment d'un tipus de vida que no li agradava. Qui sap si m'havia anat interessant per Joana Maria sense entémer-me'n. O si d'aquella experiència de les agulles m'havia quedat quelcom dins el cos, una part d'ella que no em podia treure de cap de les maneres. Talment el matrimoni fos una provatura suïcida per a saber què restava en el meu interior de les sensacions del passat.

Convivíem al casal però cada un estava capficat, tancat en les particulars preocupacions, enmig de follies indescriptibles. El palau era vast, immens, desmesurat. Era una de les darreres propietats que quedaven a la família. Ens l'havien cedit per tal de quedar bé amb els Sales i Gaieta. Una falsa provatura per aparentar el que ja no teníem. Tothom sabia que havíem anat venent cases, horts, la majoria de les propietats que ens venien de temps immemorial. Se'ns acceptava, no per les poques possessions que encara teníem, sinó solament pel que significava el nostre nom a Mallorca. En una llunyana època, en aquest mateix casal on ara hi convivíem, hi passà una nit l'emperador Carles quan dirigia l'expedició contra els pirates algerians. A la façana principal, sis finestres gòtiques demostraven l'antigor de la família. Hi havia igualment, envoltant el gran escut d'armes (símbol perenne d'un sòlid poder provinent de la conquesta, refermat en cada situació difícil per a les nostres nissagues privilegiades) dues balconades amb balustrada, sostengudes per grans suports motllurats i cisellades per artesans venguts de Florència i Venècia. Un arc dovellat les separava i constituïa el gran portal d'entrada a la mansió. Al pati interior, un arc carpanell dóna a l'escala imperial per on es pujava a la galeria, les espaioses cambres on vivíem. A la planta baixa hi havia tres finestres amb columnes clàssiques rematades amb medallons flanquejats per esfinxs. Dalt, a les sales on sobrevisquérem uns anys a la desfeta que tot ho aclapara, les finestres augmentaven de dimensions, mitjançant pilastres i petxines amb grotescs.

A la fortalesa de Yaruro, quan explic als soldats de guàrdia d'on vénc, qui sóc, qui era la meva família, cap d'ells no pot entendre com vaig poder deixar aquells luxes per la vida incerta de la conspiració i els perills. La insondable mansió fou bastida en temps de la consolidació de la família: l'or i plata portats de les Índies; el comerç d'esclaus i espècies; el control de les finances del Gran i General Consell; les propietats incautades als jueus del Call; els béns presos als pagesos i menestrals rebels del temps de les Germanies. Molts dels nostres avantpassats, capitans de les milícies que a Inca, Artà, Porreres, Santanyí, Capdepera o Llucmajor lluitaren contra els agermanats. Segles aixecant companyies de soldats per ajudar el rei a Alger, Itàlia, qualsevol indret d'Amèrica on els mals espanyols, indis, negres i mestissos, es revoltaven contra la santa religió, el poder legítimament establert.

Judaïtzants i heretges, lliberals de totes les tendències, jacobins, parlen sovint d'unes "justes reivindicacions econòmiques que porten els agermanats a enfrontar-se amb els membres de les classes parasitàries illenques (nobles, eclesiàstics, terratinents...) en una ferotge lluita armada que, a poc a poc, assolí la forma d'una guerra civil". Quina manera d'escriure la història! Si resucitassin els antics Comelles, els Dameto, els Oleza, els Montaner o Descatlar, el gruix dels nostres avantpassats!

Els més terribles, en la inhumana revolta contra la cristiandat, com pensaria el meu pare, tots els membres de la nostra família, foren els agermanats poblers. La solidaritat de sa Pobla amb la revolta, amb els nostres enemics de Ciutat i Manacor, de Pollença i Sencelles, de Muro o Sóller, fou ferma i es mantingué fins a la desfeta final. Sabem que, un pic consumada la derrota dels malfactors, els poblers (els més ferotges en l'odi als seus senyors naturals) foren sancionats amb el pagament de 1.667 lliures. Malauradament, per a vergonya dels senyors, entre els partidaris de pagesos i menestrals hi havia alguns membres de famílies senyorials (els Cerdà de Vernissa, els Serra de Beniatria i Serra de Gaieta). "Sang desnaturalitzada", diria el pare, "folls emportats per la bogeria d'una pretesa justícia, una errada interpretació dels evangelis", afegiria, amb posat de ràbia i tristor.

Amb els anys vaig poder anar esbrinant la realitat d'aquella guerra contra els pagesos i menestrals.

Joana Maria havia enfollit totalment. Era impossible parlar amb ella amb certa normalitat. Per oblidar el fracàs matrimonial, la bogeria d'aquella estranya unió, em passava les nits estudiant vells pratacols a la biblioteca del casal. Pensant en la força que degué moure els agermanats a rebelar-se contra els senyors, tota aquella producció dels avantpassats es demanava si, en el fons, els agermanats no devien ser seguidors d'estranyes i malèfiques sectes com -deien- les que adoren xuetes i luterans: la filosofia dels cínics o dels epicuris, ambdues igualment de descreguts, ambdues properes al diable, als submons obscurs. O, segurament, maniobres judaiques, com les descrites tan encertadament -deien- pel Pare Garau, l'immortal autor de La fe triunfante o pel gran teòleg catòlic -així en deien- Nicolau Eimeric, l'insigne! Doctor que escrigué el famós Manual de inquisidores. Un avantpassat nostre, el marquès de Comelles, cavaller de Santiago, un pic ocupada sa Pobla en acabat de la derrota dels agermanats s'encarregà personalment d'esquarterar de viu en viu els commoguts Joan Serra, Onofre Roure i Simó Maçana.

La família també transmetia aquesta memòria de senyors, tan peculiar. Sempre havien servat el record de les dues batalles cabdals que s'esdevingueren a sa marjal: la batalla de Crestatx i la definitiva, la que tengué lloc el 3 de novembre de 1522 a Son Fornari. Els dos encontres varen ser perduts per les forces -m'explicava mon pare- que eren contraris a l'orde natural de les coses exemple del qual és l'univers, etern i immutable en llur dimensió exacta, talment com ho dissenyà el Senyor el dia de la Creació. Eren les seves creences i tant el pare com la mare, sempre visqueren aferrats a les seves idees, a l'oració diària, a la influència del confessor.

Potser també era una forma tan bona com una altra de sobreviure, d'anar passant els dies, fins que s'esdevé la mort. Les creences dels homes poden ser com drogues miraculoses per a enfrontar la inclemència dels dies, la gelor d'haver de viure un dia rere l'altre, sense cap altre possible modificació del món que una anyada bona o dolenta, les periòdiques guerres del rei, la pesta que algun vaixell contagiat feia arribar, mortífer, a l'illa, la confiança en un món més enllà dels nostres sentits on es premiàs el que havia fet el bé i es castigàs aquell que no havia obrat amb rectitud.

Ara, els jardins que havien conegut festes enlluernadores, saraus, àpats amb més de mil convidats, teatre a l'aire lliure, òperes, música de cambra, deuen restar abandonats, en runes, completament descurats, amb les fonts eixutes i l'eura reptant per les parets dels pavellons.

Ja aleshores, abans de la meva marxa a París, la majoria del nostre antic exèrcit de servents s'havia esvaït a mesura que minvaven les possibilitats econòmiques de la nissaga.

Joana Maria en el record!

M'havia casat sense adonar-me del que havia fet; la vaig portar al casal i durant un temps la seva presència, la seva veu, ressonà per les amples habitacions, els il•limitats salons de ball, com en un somni. Però l'amor entre nosaltres era una falsa il•lusió, un record esvaït, evanescent. No sé el que succeí ni quins foren els motius exactes per a decidir fer cada un de nosaltres la vida pel seu compte. Gelosia? Segurament ella no podia consentir que d'una manera invariable, quan sortia el sol, la serventa veneciana em portàs el desdejuni al llit, jugant, fent-me fregues amb perfumats olis de l'Orient. Per què m'hi vaig casar? Quin estiu volia ressuscitar al seu costat, quin record d'una pell i una sang calenta als llavis? ¿Les obligacions familiars, les imperioses ordres de l'oncle cardenal, les assenyades recomanacions del capità Bartomeu Sureda, les induccions de la Cort? Qui sap si algú, remots familiars de Madrid o Roma, digueren als pares que aquella fóra la darrera possibilitat de salvar de la ruïna l'antic llinatge. Ella era també hereva única d'una de les nissagues més poderoses de l'illa. Posseïa les terres de Bennàssar, Biniali, s'Arracó, part d'Albocàsser, d'Alcúdia i d'Andratx. Emparentada amb els marquesos de la Romana, tengué avantpassats entre els Vivot. En la seva nissaga hi havia mestres de camp, governadors de Menorca i Canàries, els més destacats defensors de l'emperador Carles V en temps de les Germanies.... Ambdues famílies havien lluitat plegades en totes les endemeses més importants de la nostra història, sempre defensant la fe catòlica, l'ordre immutable vingut a través dels segles, tot el que jo odiava i que m'havia proposat enderrocar.

Tal com érem - Palma, Anys 70 – Els botifarres mallorquins i el feixisme – Crònica sentimental de la transició -

Parlàvem dels Montaner, de la decadència d’una classe que mig segle abans encara disposava de vides i hisendes a voluntat. Amb els anys, la desesperació per una decadència que no entenien els va fer apropar, primer als carlins –pagaren els primers aldarulls contra els liberals a finals del segle XIX-. En els trenta, seduïts per periodistes com Llorenç Villalonga, recomanaven el llibret d’articles antirepublicans que el metge regalava, ja que mai no en va vendre gaires exemplars. La dictadura del general Miguel Primo de Rivera no ajudà a solucionar la lenta però inexorable agonia dels Montaner. Tenien massa deutes i hipoteques sense pagar. Les nits de jocs de cartes on desapareixien milers de duros en hores, els viatges a París, a la Roma feixista dels anys quaranta exhauria els darrers ingressos familiars. I Berlín! Margalida de Montaner i Vallespir conegué tota l´esplendor de la capital de l´Alemanya nazi abans dels bombardejos dels aliats. Quan tot somreia a Hitler i les nacions europees queien, vençudes l´una rere l´altra... La joia, l´esperança en la victòria dels hitlerians, durà fins a la derrota de Stalingrad. (Miquel López Crespí)

Parlàvem dels Montaner, de la decadència d’una classe que mig segle abans encara disposava de vides i hisendes a voluntat. Amb els anys, la desesperació per una decadència que no entenien els va fer apropar, primer als carlins –pagaren els primers aldarulls contra els liberals a finals del segle XIX-. En els trenta, seduïts per periodistes com Llorenç Villalonga, recomanaven el llibret d’articles antirepublicans que el metge regalava, ja que mai no en va vendre gaires exemplars. La dictadura del general Miguel Primo de Rivera no ajudà a solucionar la lenta però inexorable agonia dels Montaner. Tenien massa deutes i hipoteques sense pagar. Les nits de jocs de cartes on desapareixien milers de duros en hores, els viatges a París, a la Roma feixista dels anys quaranta exhauria els darrers ingressos familiars. I Berlín! Margalida de Montaner i Vallespir conegué tota l´esplendor de la capital de l´Alemanya nazi abans dels bombardejos dels aliats. Quan tot somreia a Hitler i les nacions europees queien, vençudes l´una rere l´altra... La joia, l´esperança en la victòria dels hitlerians, durà fins a la derrota de Stalingrad.

A partir d´aquell dia, les rialles desaparegueren del casalot. El fi instint de la senyora olorava com s´apropava, a velocitat vertiginosa, una nova època que seria nefasta per als seus interessos. Endevinava el triomf dels negociants de porcs i garroves, dels fills de porters i amitgers que començaven a bastir petits hotels i pensions als rafals de Palma, al Port de Pollença, a Alcúdia. Esdevendria Mallorca un gran Hotel Formentor, amb tot d´exòtiques meuques, turistes angleses vestides de coloraines i fumant cigarretes, mostrant les cuixes sense vergonya? Es perdria el respecte per les tradicions que agombolaren segles d´esplendor?

-Quan entraren a militar a Falange Española? –vaig preguntar a na Magdalena. En saps la data exacta?

-Sí, a un calaix d’un vell armari que hi ha a les golfes hi ha un munt de papers grogosos i els més diversos objectes de l´època. Els carnets de falangistes, un punyalet italià, obsequi del comte Rossi, els arnats uniformes del partit amb el jou i les fletxes brodats en vermell, fotografies amb el Marquès de Zayas, els Dragones de la Muerte i amb el cap de la policia, en Francisco Barrado. Exemplars quasi il·legibles de la revista Aquí estamos i del diari Baleares amb reportatges de la visita que feren a Portocristo després de la fugida dels republicans. No he tocat res. Sembla que els fills que m’han llogat la sala desconeixen l’existència d´aquest petit tresor històric. Qui sap! Si ho troben, potser ho portin a vendre a un antiquari! Vés a saber què els poden oferir per l’antiga pistola Astra dels anys vint i les capses de bales que hi ha al costat de polsosos missals de nacre, rosaris, cartes amb vells segells de Roma i Milà, guies de viatges a Venècia i Berlín, Hamburg... Els passaports palesen un fervent desig d´anar a veure amb els propis ulls les realitzacions del feixisme italià i el nazisme hitlerià.

Na Magdalena aturà un moment les explicacions i va encendre una nova cigarreta.

-Els carnets no menteixen. Els Montaner demanaren l’ingrés a Falange Española el quinze de novembre del trenta-sis. La documentació que se´n pot trobar al calaix demostra que pagaren les quotes fins a mitjans dels quaranta. Si estudiam amb cura aquestes dates veurem que, possiblement, la derrota de les potències de l´Eix davant Moscou, Kursk, Smolensk i Stalingrad van ser summament colpidores per anar decantant-se de la fanfàrria oficial del feixisme. No vol dir que no continuassin essent una família reaccionària. Però era arribada l´hora de la camisa blanca, de dissimular el passat falangista, de provar d’oblidar el suport al genocidi de l’esquerra, de les festes amb música, xampany, ensaïmades i xocolata després de l´execució d´Emili Darder i tantes persones innocents.

-M’han dit que alguns dels fills de la senyora Margalida Isabel Maria de Montaner militen en el partit de Santiago Carrillo –vaig comentar a na Magdalena.

En els anys en què pugnàvem per acabar amb la dictadura no em venia de nou anar comprovant com alguns dels hereus dels guanyadors que rebutjaven l’herència política dels seus progenitors s´apuntaven a l´antifranquisme. Amb el pas dels anys poguérem constatar que, en la majoria dels casos, aquest distanciament dels orígens familiars era ocasional, producte d’un temps marcat per l’herència del Maig del 68, les cançons de la Nova Cançó, els cines d’Art i Assaig, el freudomarxisme, el ressò de la guerra del Vietnam i l’experiència del socialisme en llibertat que Salvador Allende i la Unitat Popular volien bastir a Xile. Que els fills de destacats repressors falangistes militassin temporalment en el PCE i en organitzacions comunistes de tendència maoista i trotskista era, s´evidencià a mesura que s’anava consolidant la reforma, resultat del desig esbojarrat que tenien aquests jovenets per construir un petit univers diferent del que sempre els alletà: els col·legis de monges i els Hermanos de la Salle, la missa dominical amb els millors vestits, els cursets de cristiandat, els viatges a Fàtima i Lorda, les recomanacions de la mare d´asseure’s bé a la taula, menjar sense tacar-se, comportar-se com un hereu dels Montaner i Vallespir, essent conscient que et vigilen els ulls atents de desenes de generacions de militars, bisbes i inquisidors amagats rere la foscor dels quadres penjats per cambres i passadissos.

Tal com érem – Palma, Anys 70 – El Tribunal d´Ordre Públic (TOP) i la repressió – Crònica sentimental de la transició -

Inútil cercar una lògica en la repressió. Tot funcionava segons la bogeria de cada secció policíaca. En un dels escorcolls de quan tenia dinou anys, trobaren un munt de revistes soviètiques i txeques en espanyol. Record que ho enviaren a Madrid i esperaren instruccions del Tribunal d’Ordre Públic per a saber què fer amb mi. La família, atemorida, no dormia esperant que, d’un moment a l’altre, em venguésin a cercar. Amb el pare i l’oncle portàrem a cremar tot el que em quedava a la meva cambra. Encara hi havia quedat un munt de publicacions que no veieren aquell dia. (Miquel López Crespí)

Inútil cercar una lògica en la repressió. Tot funcionava segons la bogeria de cada secció policíaca. En un dels escorcolls de quan tenia dinou anys, trobaren un munt de revistes soviètiques i txeques en espanyol. Record que ho enviaren a Madrid i esperaren instruccions del Tribunal d’Ordre Públic per a saber què fer amb mi. La família, atemorida, no dormia esperant que, d’un moment a l’altre, em venguésin a cercar. Amb el pare i l’oncle portàrem a cremar tot el que em quedava a la meva cambra. Encara hi havia quedat un munt de publicacions que no veieren aquell dia.

Els tres traginàrem un parell de carretades de revistes a un solar que teníem a Son Serra. Les llançàrem dins un pou fondo. El pare havia començat a cavar per fer-hi una cisterna. El fum ens arribava al rostre i tossíem sense aturar. No podíem respirar. L’oncle havia portat una llauna de benzina per accelerar el procés. Aquell racó del solar es convertí en un infern. Suàvem. El pare em mirava amb preocupació. La seva figura m´arribava boirosa a través de les flamarades. Mai no l’havia vist amb un posat tan trist. Imagín que pensava, i no sense raó, que possiblement no acabaria mai els estudis. Que les llistes secretes que circulaven entre la patronal farien que no pogués trobar una bona feina.

No anava gaire errat! Els pares tenen una intuïció especial per a copsar cap on poden anar els fills! Mirat amb una perspectiva freda, es feia evident que escoltar les ràdios clandestines fins a la matinada i participar en pintades nocturnes a favor dels vaguistes d´Astúries i per l´Amnistia no era el mètode més adient per aprovar les assignatures.

No sé quantes hores romanguérem al solar cremant revistes dels països de l’Est! Com era possible haver acumulat tantes publicacions? Ni jo mateix ho entenia. Tot plegat, com una fugida a la desesperada cap a indrets prohibits. Una forma per a defugir el silenci de la dictadura sobre els avanços dels països que, en teoria, pugnaven per acabar amb les injustícies que ens indignaven.

Acabàrem la feina al final de l´horabaixa, a sol post. Sortosament, no va venir ningú a investigar què fèiem, els motius de la fumarada que pujava cap als núvols. Potser perquè, per aquella zona, hi havia nombroses parcel·les sense urbanitzar. No era estrany veure-hi columnes de fum. Els propietaris cremaven l´herbei, mobles vells, el que ja no servia. Fins i tot rodes inservibles de pneumàtics!

Al cap d’un mes vaig rebre una citació per anar a la seu de la Brigada Social. L´escrit oficial no era gaire llarg. Deia que em presentàs al carrer de la Soledat, a les onze del matí. Quan l´hi vaig dir a la mare, plorà una bona estona.

-I què hem de fer, si no has tornat a migdia?- em preguntava, angoixada en comprovar que el fill començava a rodar cap a un avenc imprevisible.

Alguna vegada havia funcionat a la perfecció anar a veure l’advocat de la padrina Martina. Don Eduardo Alemany va ser tinent de l’exèrcit franquista en temps de la guerra. Ascendit al grau de coronell, tenia molts coneguts a Governació. L´amistat amb la família Alemany venia de lluny, de l´època en la qual el meu padrí-oncle, el batle Miquel Crespí, bastí l´escola del poble i establí relacions amb altres simpatitzants del general Miguel Primo de Rivera. El batle Miquel Crespí mantenia relacions amb gent de les més diverses tendències. L´escriptor i sacerdot Miquel Costa i Llobera, l´arquitecte Guillem Forteza i militars com don Joan Alemany, el pare del coronell Eduardo.

El coronell em salvà una vegada d’anar al Tribunal de Menors, de complir una condemna d’un any de reformatori. Sortosament, la padrina anà a parlar-hi, al despatx que tenia en el barri de la Seu. La intervenció del militar va ser decisiva. Després de quatre paraules amb amics del Moviment tot restà solucionat.

Només se´m va ocórrer dir que, si trigava gaire, anassin a veure el misser de la padrina. Potser podríem solucionar el problema igual que la darrera vegada que em venguéren a cercar.

La mare plorava sense aturar. La padrina, que preparava el dinar a la cuina, s’eixugava les llàgrimes amb el mocador. Només va poder pronunciar quatre paraules.

-Sí, ara mateix deixaré el que faig i començaré a preparar-me per anar a veure don Eduardo.

Vertaderament preocupat, vaig agafar l’autobús per anar a comissaria. Imaginava que m’enviarien al jutge i, després, vés a saber què farien. Aleshores jo era menor d´edat. I si decretassin, en ferm, un ingrés immediat al reformatori de Palma? Em podrien salvar novament? Bastarien les influències de l´advocat?

Només ara, quan ha passat tant de temps, m´adon del patiment causat als pares i als padrins, a l´oncle Josep. La inconsciència del jovent! De res serviren les advertències familiars, els plors de la mare. D’on sorgia aquella decidida voluntat d´acabar amb la dictadura? De les històries de la guerra que havia escoltat durant tants d’anys? De saber amb exactitud matemàtica, que els rojos no eren els dimonis que mestres i sacerdots ens predicaven des de les aules i la trona?

Atemorit, vaig mostrar el paper amb la citació al policia que feia guàrdia a l’entrada dels llòbrecs passadissos de la Social. El cor em bategava a mil per hora. Era un camí que coneixia de feia temps, d’ençà de les primeres detencions quan, estudiant de quart de batxiller, sortíem de nit a pintar consignes contra Franco. Aleshores ens delíem en especial per les façanes d´escoles i instituts. Érem tan innocents que imaginàvem que una frase podia canviar el món!

No havia canviat res amb els anys.

Pel terra, les mateixes llosques; idèntica, la brutor de dècades. Arreu, regnant, poderosa, la deixadesa de casernes i comissaries. Es notava que feia temps que no pintaven les parets. Sentia una estranya sensació per tot el cos. Talment un niu de formigues carnívores caminàs per sobre el meu pit i, a poc a poc, volgués penetrar per la boca. Anava pujant, passa a passa, en silenci, fins al despatx de l’inspector Ricardo Manzanas. Sentia el tecleig de les màquines d’escriure dels buròcrates que redactaven les notes oficials. Qui sap el que s’esdevendria en pocs moments! Segurament un policia començaria a escriure l’informe per portar al jutge adjuntant les revistes segrestades feia un mes. Em podia preparar! Serien un parell d’hores de teclejar amb dos dits. En totes les vegades que havia comparegut pel carrer de la Soledat, no havia trobat mai cap funcionari que sapigués escriure com pertoca. La redacció d’un expedient podia allargar-se hores infinites!

Però no va anar com imaginava.

El comissari no hi era, al despatx.

La secretària arreglava papers. Quan li vaig mostrar la citació em mirà amb indiferència. Simplement es va fixar en el número que portava la citació. Mormolà: “Expedient número quaranta-tres”. Cercà entre els paquets que hi havia en uns prestatges, a l’esquerra de la taula buida de l’inspector i, sense mirar-me als ulls, em lliurà una capsa de grandària considerable.

-Aquí té el paquet. No hem pogut enviar l´avís abans. Les revistes arribaren de Madrid fa tres dies, però anàvem molt endarrerits en la feina. No digué res més. Es girà d’esquena i deixà de prestar-me atenció, tornant als seus quefers habituals.

-No ho podia creure! Eren les revistes segrestades per la Social feia un mes! Finalment, no havia passat res! El Tribunal d’Ordre Públic trobava que la possessió d’aquelles publicacions no representava cap perill per al règim! No sabia què pensar. M´adonava de la inutilitat de tota la feina cremant les col·leccions de revistes obtingudes tan dificultosament. Què passava a la Brigada Social? Més endavant m’ho va explicar don Eduardo Alemany, l´advocat de la padrina.

-Els temps han canviat un poc. Possiblement són les lleis de Fraga Iribarne suprimint la censura prèvia, la mà oberta en referència al cine d’Art i Assaig i la publicació d’autors considerats prohibits: alguns llibres de Marx i Engels, escriptors afusellats o exiliats, Ramón J. Sénder, Federico García Lorca, Pere Calders, Joan Oliver... Ningú ho pot esbrinar amb certitud. No fa gaire aquestes publicacions haurien servit d’excusa per a la detenció i posterior condemna. Ara, no ha estat així. Pareix que han après a distingir entre simples papers culturals que no diuen res del que s’esdevé a Espanya i els materials editats pels grups comunistes i anarquistes.

Sí, els temps començaven a canviar, malgrat que encara se sentissin els trets dels escamots d´afusellament i partits i sindicats no poguessin actuar públicament. La censura perdurava, moltes pel·lícules –malgrat l’Art i Assaig!- romanien prohibides; els llibres de Ruedo Ibérico, Editorial Ebro i les Edicions Catalanes de París no es podien adquirir normalment. Vaig tornar d’hora.

La mare i la padrina sospiraren alleugerides. Trucaren de seguida al taller on feien feina el pare i l’oncle i els explicaren que no m’havien fet res i que ja era a casa. La calma tornà per una temporada. A la nit, el pare em va fer les acostumades recomanacions: la necessitat d’acabar els estudis, abandonar les sortides nocturnes per l´enorme perill que comportaven... Insistí en la història repetida una i mil vegades dels amics de la guerra penjats als arbres en entrar els feixistes, crucificats, esventrats a cops de baioneta, escorxats de viu en viu a les rodes del carro, enmig de la carretera, les pallisses a presons i camps de concentració...

Potser dins seu se sentia orgullós de la dèria antifeixista del fill. Però no ho volia fer coneixedor. Tenia a la memòria, gravat a foc, el record massa proper dels patiments d’una generació que volgué canviar el món. Em sembla que mai no podré saber el dolor i les preocupacions que vaig causar a la família. Em sentia dominat per una dèria inabastable, esperitat. Com si hagués perdut qualsevol noció de la realitat. No entenia per quins motius no podíem ser lliures, defugir la pesada grisor que ens escanyava, la tenebror d’una dictadura cruel en la qual no era permesa la llibertat de somniar.

Què passaria ara, després de la presentació del partit i de l´escorcoll de casa nostra?

No calia fer-se gaires il·lusions. Ho havíem discutit prou a les darreres reunions del Comitè de Direcció. Aquesta vegada no ens escaparíem de la detenció i del posterior judici. Podíem haver optat per no sortir a la llum, per romandre dins la clandestinitat més absoluta i deixar que els grups que pactaven amb els franquistes ocupassin espais en els mitjans de comunicació. Però ens sublevava la injustícia de veure promocionar arreu els que no havien fet res pel deslliurament del poble. Assistíem a una farsa contínua. De les clavegueres més inversemblants, vestides com per anar a un carnaval, ben abillades i somrients, compareixien sigles noves, personatges als quals no havíem vist mai en la lluita per la Llibertat, oportunistes del sindicat vertical que s’apuntaven a les primeres manifestacions obreres, rendistes, advocats sense feina a la recerca d´un acta de diputat, aspirants a sous institucionals de totes les ideologies, milers de vividors que oloraven el repartiment de privilegis. Les tribunes de la premsa, la ràdio i la televisió començaven a estar obertes per a tots aquells que acceptaven la voluntat dels poders fàctics.

Canviar alguna cosa per a salvar l’essencial de la dictadura?

«A la nostra illa és evident que ens cal reivindicar un passat que ha estat volgudament esborrat del mapa, que ens cal recordar unes persones que varen ser assassinades sense cap motiu», expressà Massot. El discurs continuà així: «Es tracta simplement de fer justícia». En aquest sentit, es referia a qui fou batle de Ciutat, el doctor Emili Darder, assassinat de «manera indigna» pels favorables al règim; a l'exbatle republicà d'Inca Antoni Mateu; al de Sóller Llorenç Roses i a Bernat Marquès, expresident d'Esquerra Republicana de la mateixa localitat. A banda d'aquests noms, Massot recordà també l'assassinat de la comunista Aurora Picornell i de les seves companyes Catalina Flaquer i les dues filles d'aquesta, Antònia i Maria Pasqual. A la sala sonaren més noms a fi d'exemplificar la quantitat de persones que foren abocades a l'exili o executades. (Diari de Balears)

Massot i Muntaner exhorta a fer justícia pels represaliats del règim franquista

La celebració arranca amb força i convida a recuperar la memòria històrica silenciada per la dreta

LAURA MORRAL. Palma.

L'historiador i erudit Josep Massot i Muntaner inaugurà ahir la festa de l'Estendard amb un pregó carregat de missatges de caràcter reivindicatiu que instaven a recuperar la memòria històrica i honorar la lluita de personatges rellevants de la societat mallorquina i catalana que foren executats a mans del règim franquista per voler defensar valors com la igualtat i els drets democràtics i constitucionals. El parlament de Massot s'adequava al context actual, en ple debat sobre l'obligació de la classe política -abanderada per governs d'esquerres- a recuperar una memòria que ha estat silenciada durant anys per una dreta que a hores d'ara encara es nega a criminalitzar les repressions perpetrades durant la dictadura franquista.

«A la nostra illa és evident que ens cal reivindicar un passat que ha estat volgudament esborrat del mapa, que ens cal recordar unes persones que varen ser assassinades sense cap motiu», expressà Massot. El discurs continuà així: «Es tracta simplement de fer justícia». En aquest sentit, es referia a qui fou batle de Ciutat, el doctor Emili Darder, assassinat de «manera indigna» pels favorables al règim; a l'exbatle republicà d'Inca Antoni Mateu; al de Sóller Llorenç Roses i a Bernat Marquès, expresident d'Esquerra Republicana de la mateixa localitat. A banda d'aquests noms, Massot recordà també l'assassinat de la comunista Aurora Picornell i de les seves companyes Catalina Flaquer i les dues filles d'aquesta, Antònia i Maria Pasqual. A la sala sonaren més noms a fi d'exemplificar la quantitat de persones que foren abocades a l'exili o executades.

Prèviament a la intervenció de Massot, un trio de corda interpretà Trio en do major de Haydn, El Cant dels ocells i La Balanguera, l'himne de Mallorca, que donà el caràcter més identitari a una vetlada que simbolitzà el tret de sortida de la festivitat de l'Estendard. La celebració durarà fins demà, 31 de desembre. L'arrancada es féu enmig d'una sala de plens carregada de solemnitat i que s'omplí de centenars de persones provinents del món educatiu i de l'àmbit universitari, com també familiars i amics del pregoner. A l'acte hi assistiren la consellera d'Educació, Bàrbara Galmés; la vicepresidenta primera del Parlament, Aina Rado; la rectora de la UIB, Monstserrat Casas; el secretari general del Bloc, Biel Barceló; el president i el coordinador de l'Obra Cultural Balear, Jaume Mateu i Tomeu Martí, respectivament; la portaveu de l'Associació per a la recuperació de la memòria històrica, Margalida Capellà, a més dels historiadors Guillem Rosselló Bordoy i Andreu Muntaner.

Per part seva, la batlessa de Palma, Aina Calvo, hi estigué acompanyada per l'equip de govern de Cort, amb les úniques absències dels regidors Maribel González, Joaquín Rodríguez i Eberhard Grosske. També presenciaren l'esdeveniment tots els membres del grup municipal popular, presidits per la cap de l'oposició, Catalina Cirer. «La nostra illa ha de cercar la veritat en un esperit de reconciliació, amb una mirada neta cap al futur que impedeixi que mai més no es tornin a produir situacions que atemptin criminalment contra els drets dels homes i dels pobles», insistí el mateix historiador.

Diari de Balears

Josep Massot i Muntaner parla de l´obra de Miquel López Crespí

...”la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos” (Josep Massot i Muntaner)

Josep Massot i Muntaner: les novel·les de la guerra civil.

(1)

Entre el 1997 i el 2000 hem de destacar tres novel·les dedicades íntegrament a la guerra i a la repressió, escrites per l'escriptor mallorquí més prolífic del moment. Miquel López Crespí, nascut a sa Pobla el 1946, el pare del qual havia lluitat a la península i havia estat tancat en camps de concentració de Mallorca. López Crespí, militant des de jove en l'oposició antifranquista, ja havia tocat el tema de la guerra en llibres anteriors, per exemple a L'Illa en calma (Ajuntament de l'Alcúdia, 1984), que conté una narració en la qual es juga -després de la mort de Franco- amb el retorn de Bayo, de Bernanos i del conde Rossi; o bé a Històries del desencís (Mallorca 1995), la primera de les quals, La casa gran, és un monòleg ple de records colpidors d'un aristòcrata que va guanyar la guerra i que va intervenir activament en la repressió, al costat del conde Rossi; o encara a Notícies d'enlloc (Palma de Mallorca 1097), on és inclosa la narració Cop d'estat, que descriu un nou aixecament militar, posterior al 23-F, molt pitjor que el de 1936.

Núria i la glòria dels vençuts (Lleida 2000) i Estiu de foc, Dietari d'una miliciana (Barcelona 1997) són, en realitat, un conjunt, fragmentat a l'hora de la publicació, que lògicament hauria hagut de començar per Estiu de foc. López Crespí hi recrea el Diari d'una miliciana de l'expedició Bayo de què ja hem parlat altres vegades, inspirant-s'hi molt de prop en alguns casos i completant-lo amb la bibliografia que li ha arribat a les mans sobre la matèria. Com al Diari d'una miliciana, la protagonista de Núria i la glòria dels vençuts i d'Estiu de foc és una noia idealista, anarquista convençuda, que va primer a Formentera i Eivissa i després a Mallorca per fer d'infermera. López Crespí hi afegeix, de collita pròpia, un considerable contingut polític i una ideologia feminista, i a través de les seves notes de dietari -que barregen els fets de Barcelona, del front d'Aragó, de València i de Mallorca, tant al cap de platja ocupat pels republicans com a la resta de l'illa- descriu les vicissituds dels milicians de Bayo fins a la retirada de Mallorca i la posterior pèrdua d'Eivissa, les picabaralles entre els diversos partits i organitzacions, l'hostilitat dels anarquistes envers els militars -incloent-hi Bayo- i la poca col·laboració del govern central, i posa en joc tot un seguit de personatges històrics (Ascaso, Durruti, Garcia Oliver, Frederica Montseny, Camillo Berneri, el periodista Gilabert, el brigada Marquès -responsable de la repressió de Menorca, que és justificada per complet-, Manuel Uribarry, María Teresa León i Rafael Alberti, el governador civil de les Balears Antonio Espina, el militar Miquel Villalonga, els mallorquins de l' Olimpíada Popular i els que aconsegueixen passar als rengles dels desembarcats, el conde Rossi i els seus italians...). (2)

Si Núria i la glòria dels vençuts i Estiu de focsón fonamentalment producte de lectures de l'autor, a les quals ha afegit un fort component ideològic, L'amagatall (Mallorca 1999), Premi "Miquel Àngel Riera" de narrativa (1998), és un altre diari en primera persona, inspirat per la realitat de la repressió mallorquina, d'un comunista de Son Serra que romangué amagat durant moltíssims anys en un petit enfony del 'sostre' de casa seva, i que més endavant es traslladà, encara amagat, a una casa antiga de sa Vileta. López Crespí mateix ha posat en relleu que aquesta obra -com les anteriors i com altres encara inèdites, Dones en guerra, Un tango de Gardel en el gramòfon (3), L'al·lota de la bandera roja, Nissaga de sang- és "producte evident de l'empenta que els fets de 1936 (malgrat no hagués viscut directament aquells esdeveniments) tengueren en la meva formació cultural i sentimental. Record ara mateix les històries narrades pel pare i l'oncle -ambdós combatents republicans- en la postguerra poblera, els fets -contats en la foganya- de la repressió en el meu poble: la resistència dels carrabiners (Orozco i els seus companys), la detenció de Jaume Serra Cardell i altres destacats republicans que feren front a la sublevació amb les armes a la mà, tot allò referit a l'enclaustrament (per voluntat pròpia, però espitjat pel terror) de Pau Canyelles ("Pau Comas")...". (4) El talp que López Crespí presenta a L'amagatall és una síntesi de moltes coses que ell ha sentit contar i que sovint tenen un indubtable dring d'autenticitat. Com a les novel·les anteriors, no hi manquen nom si cognoms autèntics, que permeten un tractament molt complet de les diverses etapes de la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos. (5)

Josep Massot i Muntaner

---------

(1) Fragment del capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" del llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002)

(2) Sobre aquestes obres, vegeu l'article de Miquel López Crespí, La guerra a les quatre illes, "Quatre Illes", núm. 4 (6-10 d'abril de 2000), pàg. 27 i núm. 5 (20 d'abril-3 de maig de 2000), pàg. 28.

(3) Un tango de Gardel en el gramòfon a estat publicada per l'editorial Set i Mig, després d'obtenir el Premi de Narrativa Villa de Puçol 2000. En una vuitantena de pàgines, conté notes de dietari d'un imaginari mallorquí republicà, Andreu Ximbó, espardenyer amagat durant una colla d'anys a casa seva mateix, en un suburbi de Palma, a partir del 19 de juliol de 1936. Com a la resta de llibres de López Crespí, s'hi parla de la duresa de a repressió -simbolitzada en un malanat anomenat Barral, és a dir, el tristament famós cap de la policia Barrado- i es recorda el desembarcament de l'expedició de Bayo i els estrangers que l'hi acompanyaven, i no hi manquen referències als Fets de Maig de Barcelona, representats com "un cop contra els revolucionaris" de les "forces del Govern central, arribades expressament de València, juntament amb destacaments del PSUC i del PCE" (pàg. 45).

(4) Miquel López Crespí, Literatura mallorquina i guerra civil, "El Mundo-El Día de Baleares", 24 de maig de 1999, Cf. Id., La literatura catalana i la lluita antifranquista, "L'Estel", núm. 431 (15 de març de 2000), pàgs. 16-17.

(5) Miquel López Crespí és també autor d'una peça de teatre titulada El cadàver (Lleida 1997), referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batlle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder. Sobre aquesta obra, vegeu Miquel Ferra Martorell, Miquel López Crespí i el teatre mallorquí de la guerra civil (1936-39), "Perlas y Cuevas", 1 de gener de 1999.

El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. (Miquel López Crespí)

Per la demolició del monument franquista al creuer Baleares

El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. En el fons, a tots els professionals de la mixtificació, els vividors de la política, ja els anaren bé els pactes amb el franquisme reciclat. Alguns s´han fet rics, amb l´oblit de la memòria històrica, escarnit el record dels nostres morts, aquells i aquelles que moriren per la llibertat, per acabar amb la societat de classes.

Han hagut de passar trenta anys perquè els oportunistes que en el passat manaven estripar les banderes tricolors i renunciaven a la lluita republicana, just en comprovar que són a punt de l´extraparlamentarisme, ara els vegem apropar-se a les mogudes republicanes. S´apunten a les mogudes amb intenció de continuar controlant la desmemòria històrica que ells propiciaren. Ho dic en relació a molts dirigents provinents del neoestalinisme i la socialdemocràcia que no volen ampliar la lluita per a recuperar la memòria històrica a fets cabdals de la guerra civil com, per exemple, la persecució dels comunistes de tendència trotskista (POUM) i els anarquistes per part del PCE, o el fet de la revolució social antiburgesa que els historiadors situen entre juliol del trenta-sis i el maig del trenta-set, quan l´estalinisme l´esclafà amb la força de les armes.

Aquests tergiversadors de la història propers al neoestalinisme tampoc no volen qüestionar res de com va anar la transició, ja que, si aprofundissn en la reconstrucció dels fets esdevenguts amb els pactes amb el franquisme reciclat a mitjans dels anys setanta, quedaria a la vista de tothom la misèria de llur traïció a la memòria dels milers i milers d´antifeixistes morts i exiliats per haver lluitat per la llibertat.

El monument al creuer feixista Baleares és la demostració evident de com la transició va ser guanyada pels hereus del franquisme i els servils que acceptaren el preu pagat per llurs renúncies.

Que tenguem encara immensos monuments aixecats a major glòria dels “herois” del franquisme, cas del monument al Baleares, ens situa davant tasques democràtiques a realitzar. I no basta netejar de quaranta noms franquistes els carrers de Palma per a poder dir que som en vies d´una certa normalització democràtica. Si l´Ajuntament de Palma i altres ajuntaments de les Illes no es posen a la feina de demolició de totes les restes que puguin quedar del feixisme, de la memòria d´aquella tenebrosa època de tortures i assassinats; si no s´enderroca el monument al Baleares, la presència omnipotent la dictadura continuarà planant, sinistra, damunt les nostres vides.

El problema, com deia més amunt, no és de llevar solament el pollastre del monument, les frases que recordin el temps d´opressió i, per a tenir tothom content, col·locar una plaqueta a la “reconciliació”. Una plaqueta al costat de l´imponent monument a l´obra del Caudillo? No ens faceu riure, estimats membres de l´Ajuntament. Com molt bé explicava l´escriptor Llorenç Capellà en un recent article: “Tocant a la reconciliació? El senyor Grosske insisteix en la proposta de col·locar una placa que en dissimuli la condició de monument feixista. Ai, Mare de Déu! S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mauthausen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls”.

Pensam com l´amic Llorenç Capellà. Qui es pensi que amb la ximpleria covarda de la plaqueta es combat una herència d´oprobi de més de quaranta anys va ben equivocat. Qui imagini que llevar el pollastre és retre un sentit homenatge als tres mil mallorquins i mallorquines assassinats pel feixisme, va ben errat de comptes. Els antifeixistes illencs, la gent que ha portat a coll la lluita per la memòria històrica quan tothom callava per a poder cobrar els bons sous que molts dirigents de l´esquerra oficial han xuclat en aquests darrers trenta anys, el que volem és acabar amb la prepotència del feixisme que significa tenir present a Palma aquest monument i tots els altres que hi resten. Si l´Ajuntament de Palma no és capaç d´acabar amb l´herència indignant de la victòria feixista a les nostres places i carrers voldrà dir que ajuntament continua enfeudat als poders fàctics de sempre, a la dreta hereva del franquisme.

La recuperació de la nostra memòria històrica no pot fer-se d´aquesta manera covarda, amb aquesta por als que guanyaren la guerra i reprimiren el poble durant dècades. La demolició del monument al Baleares seria la prova evident que, finalment, es comença a fer justícia a tots aquells homes i dones, les avantguardes populars dels anys vint i trenta, vilment assassinats pels feixistes.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)