Miquel López Crespí - Memòria històrica

Els darrers presos polítics de la dictadura: Josep Capó, Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Ramon Molina, Isidre Forteza, Xavier Serra, M. Dolors Montero, Manuel Carrillo, Pere Ortega, Antoni López López i M. Del Carme Giménez Ruíz.

Els darrers presos republicans - Un míting per l’amnistia (1976)

Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. Del MCI hi romania tancat n'Isidre Forteza. De l'OEC hi érem en Josep Capó, en Jaume Obrador i qui signa aquest article. Dels obrers detinguts en la manifestació del 12 de novembre de 1976 hi eren en Pere Ortega, n'Antoni López López i en Manuel Carrillo. A la presó de dones, al costat de M. Dolors Montero també hi havia Mª del Carmen Giménez. Per sort, cada diumenge gernació de companys d'OEC i d'altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de la nostra llibertat, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Afortunadament els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'havien avingut a muntar aquell míting solidari. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia l'esquerra revolucionària no pactista) el diari Última Hora del 15 de desembre de 1976. Deia el diari: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'... Insistió [Miquel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'-".

En Miquel Tugores sempre -malgrat les nostres diferències polítiques- havia estat un bon amic i ara, participant en aquest acte de solidaritat amb nosaltres, ho demostrava una vegada més. Pollensí, l'havia conegut quan compareixia per la Cooperativa d'Arquitectes progressistes del carrer Estudi General (Neus Garcia Inyesta, Carles Garcia Delgado, Manolo Cabello, Guillem Oliver Suñer...).

El Moviment Comunista de les Illes (MCI) també hi participà activament. Com explicava Última Hora: "A continuación, tomó la palabra Jesús Vivas, del Movimiento Comunista de las islas, iniciando su parlamento 'con una abrazo revolucionario en esta primera aparición pública del MCI'. Vivas habló del significado de la abstención en el referéndum en el sentido de 'que no podemos legalizar un gobierno franquista'. Vivas terminó, entre los gritos de la multitud, reivindicando la libertad para todos los detenidos". Després del MCI hi intervengué en Bartomeu Fiol, del PSAN. La intervenció de la dirigent comunista (OEC) Aina Gomila anà en la línia de lluitar contra la maniobra continuista del règim demanant la dissolució dels cossos repressius de la dictadura i la tornada a casa de tots els detinguts. Posteriorment hi hagué un intent de manifestació pel carrer Ricardo Ortega que va ser dissolt brutalment per la Policia Armada.

Miquel López Crespí

Els darrers presos polítics de la dictadura: Josep Capó, Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Ramon Molina, Isidre Forteza, Xavier Serra, M. Dolors Montero, Manuel Carrillo, Pere Ortega, Antoni López López i M. Del Carme Giménez Ruíz.

Republicans perseguits per la dictadura feixistaa/h3>

La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. (Miquel López Crespí)

Començaments de la transició. Finals de 1976. La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. Pocs dies després, en Jaume Obrador, en Josep Capó i jo mateix, acompanyats fins a les portes dels jutjats per centenars d'amics i companys, entràrem a la presó de Palma.

L'any setanta-sis havia estat el de la promoció de diverses organitzacions que, en les dècades de combat clandestí, no representaren res. M'adonava que, mentre els mitjans de comunicació informaven de l'existència d'aquells grups de "notables" (absents de la lluita popular) -el fantasmal GASI, el Partit Socialdemòcrata Balear d'Angel Olmos i Santiago Rodríguez Miranda, l'encara més etèria Reforma Social Española d'en Jeroni Saenz i les estranyíssimes Izquierda Democrática o Concurrencia Democrática Balear), nosaltres, els comunistes (OEC), érem portats a la presó. La tàctica dels franquistes reciclats que portaven endavant la reforma del règim estava essent ben ordida. Aviat seria legalitzat el PCE de Carrillo. El PSOE -el qual no havíem vist mai per barris o caus clandestins- actuava públicament promocionant a les totes Fèlix Pons i Emilio Alonso. Al llibre "L'oposició antifranquista a les Illes" de Bartomeu Canyelles i Francesca Vidal hom pot comprovar -per boca d'Emilio Alonso- el que el PSOE havia fet en temps de la clandestinitat. A la pregunta: ¿principals fets protagonitzats pel partit?, Emilio Alonso declara que "consideren importants les entrevistes mantingudes amb Areilza, el grup "Tácito" (Marcelino Oreja) i Garrigues Walker. També han organitzat dues conferències a les Facultats de Dret i Filosofia i Lletres (Pablo Castellano i Bustelo)". Consideraven igualment cabdal haver ajudat a fundar la fantasmal Assemblea Democràtica de Mallorca. Això era tot! Hom s'adonava que la repressió esdevenia cada vegada més selectiva. Es tractava d'anar configurant les futures eleccions. El règim feia propaganda dels partits d'ordre que no posaven en qüestió la reforma pactada, mentre silenciava i detenia els comunistes que exigien la República, el dret d'autodeterminació de les nacionalitats o lluitaven pel socialisme. El final de la jugada seria a l'any `77. Però ara, a finals del `76, a la presó de Palma només hi havia comunistes i alguns dels obrers detinguts en la manifestació que hi va haver el 12 de Novembre. Per part del PORE (trotsquista) restaven empresonats en Ramón Molina de Dios (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), i en Xavier Serra i na M. Dolors Montero. De MCI havien tancant Isidre Forteza, el representant de l'Assemblea Democràtica a València. D'OEC hi érem una part de la direcció de les Illes: Josep Capó, Jaume Obrador, M. López Crespí, i, dels detinguts en la manifestació del dia 12, hi romanien tancats en Manuel Carrillo, en Pere Ortega, n'Antoni López López i na M. del Carme Giménez Ruiz.

Els companys del carrer, aprofitant les possibilitats que donaven aquelles contradiccions del règim -afavorir i promocionar els partits d'ordre; detenir i silenciar els revolucionaris-, posaren en marxa una sèrie de valentes iniciatives que al final aconseguirien treure'ns de la presó. Na Teresa Nieto col.laborà activament amb la campanya muntada per la direcció d'OEC que encara romania en llibertat, i, sense problemes -malgrat la repressió que havia sofert per editar "Democràcia Proletària"-, ajudà a la l'edició d'un pòster -amb les nostres fotografies- que, aferrat per tots els carrers de Ciutat i part forana, evidenciava l'existència de presos polítics. Es muntà un Comitè de Solidaritat amb els Empresonats en el qual participaren les forces d'esquerra (principalment els diversos grups comunistes). L'OEC, el nostre partit, edità un número especial de "Democràcia Proletària" que fou repartit massivament per tot Mallorca. En Miquel Tugores del PTE, en Jesús Vives de MCI, en Tomeu Fiol del PSAN i membres del PCE(m-l) i l'ORT editaren octavetes explicant la situació dels represaliats. La campanya de solidaritat s'ampliava i enfortia. Nosaltres, dins de la presó pensàvem que mai una detenció havia estat tan rendible políticament per a les forces d'esquerra ni més ruïnosa per al règim.

Qui quasi no va moure un dit contra les represàlies fou la inútil Assemblea Democràtica. Hi haguérem d'anar com a observadors per aconseguir signassin un comunicat de protesta. Na Beatriz Iraburu, del Diario de Mallorca, en deixava constància dia vint-i-sis de novembre de 1976. La periodista escrivia: "La sesión de la Asamblea está teniendo, desde el principio, unos observadores desusados: tres miembros de Izquierda Comunista. Como se sabe, Miguel López Crespí, José Capó y Jaime Obrador, ingresarán el sábado por la mañana en prisión por negarse a pagar las setenta mil pesetas que les han sido impuestas a cada uno por la presentación de su partido en Palma. Ellos fueron a la Asamblea porque pensaron que la situación exigía que las `fuerzas democráticas' denunciasen juntas una serie de cosas. A este respecto, llevaron un comunicado con la idea que la Asamblea lo suscribiera. Y esto provocó una nueva ronda de discusiones largas, largas, largas. Al final, y por iniciativa del PC, se decidió que fuera la Asamblea quien redactara el comunicado y que OIC lo firmara. El comunicado que redactó la Asamblea y que firmó OIC `como miembro observador' -esta calificación provocó también discusiones- acusa al gobierno de no ser democrático y protesta por la represión de los sucesos de la `Jornada de lucha pacífica', así como por el futuro encarcelamiento de los tres miembros de OIC".

Per sort, cada diumenge, gernació de companys d'OEC i altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia i a pintar les parets demanant la nostra immediata llibertat. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de l'Amnistia, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar-hi per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Sortosament, com he dit una mica més endavant, els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'avingueren a muntar el mínting del Polígon de Llevant. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia a l'esquerra revolucionària no pactista) en el diari Última Hora del 15-XII-1976. Deia el diari abans esmentat: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'. Después recalcó el hecho de que ante esta situación partidos que se llaman obreros, no han reaccionado, más preocupados en concentrar sus esfuerzos en conseguir muchos votos en las elecciones. Insistió [Miguel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'- a fin de reforzar la unidad y 'que la Asamblea pueda ser una verdadera alternativa de poder'. Gritos de 'abstención, abstención' fueron coreados repetidas veces durante la intervención de Tugores".

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

La tèrbola època que començava una vegada ensorrades les esperances de canvi republicà i socialista hi és descrita aquí amb un vers contundent: "Fou com si els mots caiguessin dins d'un pou". Era la sensació que teníem els antics lluitadors per la llibertat en topar-nos amb la tropa de nouvenguts que només anaven a situar-se a les llistes electorals. Eren anys de reunions, congressos, declaracions dels polítics del nou règim sorgit de la reforma blasmant contra els drets dels pobles a l'autodeterminació, contra les idees socialistes i republicanes d'un sector del poble, de rialles contra tots aquells i aquelles que s'entestaven a continuar la lluita contra el sistema des de grups i organitzacions ara demonitzats i llançats a les tenebres exteriors. Exteriors al protagonisme mediàtic i la nòmina institucional, evidentment. "Desgavell de disfresses germinant arreu", diu el poema de forma sintètica, resumint. (Miquel López Crespí)

Díaz de Castro i la col·lecció "Poesia de Paper"

Díaz de Castro

A començaments de 1996, ara ja farà prop de deu anys, el professor, amic i excel·lent poeta Francisco J. Díaz de Castro em demanava un poemari per a publicar a la col·lecció "Poesia de Paper". La col·lecció, dirigida pel mateix Francisco J. Díaz de Castro, Perfecto Cuadrado i Albert Ribes, era editada per la Universitat de les Illes Balears (UIB) amb el suport de "Sa Nostra". De seguida que l'amic Díaz de Castro em demanà l'original vaig pensar que l'any començava bé i que les coses dins el camp literari, com per exemple donar a conèixer una nova obra, aconseguir que els diaris es fessin ressò de la feina d'un escriptor mallorquí, es podrien anar normalitzant. L'any va començar bé, efectivament, però, com de costum en el cas de la pretesa normalització cultural i informativa, em vaig errar. Vaig pecar d'optimista. El control de suplements i revistes de cultura és més ferest que mai. Segurament molt més fort ara mateix que l'any 1996. Vist en perspectiva històrica, m'adon que en aquella època encara existien algunes petitíssimes escletxes no controlades on, de tant en tant, un periodista despistat podia informar de les activitats culturals dels autors i artistes no endollats. Avui dia és molt més complicat trobar aquestes petites escletxes de llibertat. Fins i tot el més petit racó de les pàgines de cultura està controlat i no hi ha gaire possibilitats que un redactor, pel seu compte, informi de l'obra d'un autor que segui a la llista negra del seu cap de redacció o director del diari.

Però tornem a la petita història del llibre que em demanà Díaz de Castro l'any 1996.

Feia temps que tenia un original molt estimat que romania a les meves carpetes. Un poemari d'aquells que, per les estranyes circumstàncies que a vegades envolten del fet literari i malgrat haver guanyat un dels premis més importants de poesia dels Països Catalans, concretament el Premi de Poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra lliurat a la Ciutat de Perpinyà l'any 1988, no havia pogut sortir editat. Parl de L'obscura ànsia del cor, una obra que, vuit anys després d'haver guanyat aquell premi de poesia a Perpinyà, romania inèdita als meus calaixos i no albirava com ni quan podria veure a la llum.

El poemari L'obscura ànsia del cor que ara, amb el títol ben encertat de Densa marea de tristeza, acaba de publicar traduït l'editorial La Lucerna té un significat ben especial per a qui signa aquestes retxes. Tenc molts poemaris escrits a finals de la transició, quan ja, arreu, es congriava la frustració nacional i social que anaren creant els pactes entre el franquisme reciclat i la prestesa oposició, els rabiosos aspirants a sous i poltrones, molts dels quals s'han enriquit venent fum en aquest darrer quart de segle de lleial servei al règim.

Aquella època de disfresses, aquell reialme dominat per un exèrcit de cínics i menfotistes, tots els que havien fet i fan malbé la memòria històrica del nostre poble, els quaranta anys de lluita per la llibertat i la dignitat, és descrita en els primers versos del primer poema del llibre, "Blancor fervent" el poeta escriu: "Fou com si els mots caiguessin dins un pou./ S'hauria dit que el món era buit, / poblat únicament d'aquella blancor fervent. / Amb les paraules desfermades, còpia d'alguna cosa / reflectint predisposicions bàsiques, / hi veia clarament, dintre meu, / la coneguda cadència rítmica del discurs, / desgavell de disfresses germinant pertot arreu. / Bella i violenta irracionalitat / descrita amb les metàfores més cruels."

La tèrbola època que començava una vegada ensorrades les esperances de canvi republicà i socialista hi és descrita aquí amb un vers contundent: "Fou com si els mots caiguessin dins d'un pou". Era la sensació que teníem els antics lluitadors per la llibertat en topar-nos amb la tropa de nouvenguts que només anaven a situar-se a les llistes electorals. Eren anys de reunions, congressos, declaracions dels polítics del nou règim sorgint de la reforma blasmant contra els drets dels pobles a l'autodeterminació, contra les idees socialistes i republicanes d'un sector del poble, de rialles contra tots aquells i aquelles que s'entestaven a continuar la lluita contra el sistema des de grups i organitzacions ara demonitzats i llançats a les tenebres exteriors. Exteriors al protagonisme mediàtic i la nòmina institucional, evidentment. "Desgavell de disfresses germinant arreu", diu el poema de forma sintètica, resumint.

En el poema que segueix a "Blancor fervent", el que porta per títol "La vida en la memòria", al final de poema, l'autor defineix les estranyes sensacions que el dominaven en copsar tota l'amplària de la derrota: "...talment un objecte que et colpís l'ull, / les relacions amb les coses apareixien canviades, / implacables, / amb un menyspreu / tan definitiu com un xiscle, / un llamp, / comprimint la vida en la memòria.".

El final de la transició, de la restauració monàrquica o la fi dels amors nascuts a la calor dels vint anys o tot plegat segurament: "...talment un objecte que et colpís l´ull...".

Malgrat que no he deixat mai de donar un suport actiu a tota mena de lluites per les causes justes i solidàries de la nostra terra sí que, en un determinat moment, després d'haver militat des de mitjans del seixanta en les fileres de determinats grups antifeixistes i haver deixat arraconades les meves activitats literàries, vaig decidir tornar a escriure novel·la, poesia i teatre, tasques una mica oblidades per allò de les obligacions del militant d'esquerra. L'obscura ànsia del cor, aquesta Densa marea de tristeza que han volgut traduir José Luis Reina i Pere Gomila, es congria en aquesta època de finals del setanta i començaments del vuitanta. Primer havia embastat dos poemaris que estim amb prou força. Em referesc a Foc i fum, que guanyà el Premi de Poesia "Marià Manent 1983" i que edità l'organitzador del premi, l'estimat i enyorat Valerià Pujol a Oikos Tau el 1983. I a Cercle clos, que ha romàs dins les carpetes sense ser conegut pel públic des de finals dels setanta fins a l'any 2001, prop de vint-i-un anys de clandestinitat!

El 2001, aquest poemari guanyà el Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó. Cercle clos va ser editat per l'Institut Menorquí d'Estudis dins la prestigiosa col·lecció de poesia Xibau. La majoria de composicions poètiques del poemari L'obscura ànsia de cor és immediatament posterior a Foc i fum i Cercle clos.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

He pensat en aquelles tètriques setmanes de 1975, la desesperança per provar de salvar les seves vides. Les pintades en la nit, les repartides clandestines de fulls, tot allò que volia expressar la nostra indignada protesta. Nits vora la ràdio escoltant les emissores estrangeres que informaven de mobilitzacions arreu de l'Estat i a l'estranger. A Lisboa, els manifestants, indignats, assaltaven i cremaven l'ambaixada franquista... Milers i milers d'antifranquistes visquérem, sense dormir, en tensió, la nit més llarga dels darrers anys de la dictadura. Tothom pendent d'un darrer gest (que mai no va arribar): l'anulació de les penes de mort per part del vell i decrèpit general assassí. Ràdio París, la BBC de Londres, les emissores d'un Portugal ja lliure, alliberat del feixisme, informaven de manifestacions populars a Madrid, a Euskadi (amb una vaga general de més de dos-cents mil treballadors), a Catalunya (només a la SEAT hi ha assemblees amb més de deu mil obrers). (Miquel López Crespí)

Tres dels cinc antifeixistes assassinats per la dictadura del general Franco: Xose Humberto Baena Alonso, José Luis Sánchez Bravo i Ramón Garcia Sanz.

Lucila Aragó, una bona amiga valenciana, companya en la lluita per la llibertat i el socialisme, m'envia, setembre de 2000, un sentit manifest tot recordant les darreres execucions de la dictadura; em diu que segurament sortirà a la premsa. Juntament amb Lucila, signen l'article altres militants d'aquells anys heroics, la majoria membres del PCE(ml) i del FRAP: Víctor Baeta, Amparo Garrigós, Dolors Calatayud, Àngel Yébenes, Miguel Morata, Alejandro Mayordomo, José Luís Piquer... Diu el document (sota el títol Els darrers afusellats del franquisme): "A primeres hores del dia 27 de setembre de 1975, a Burgos, Cerdanyola i Madrid, foren afusellats cinc joves: José Huberto Baena, Ramón García Sanz i José Luis Sánchez Bravo pertanyien al FRAP; Juan Paredes Manot i Ángel Otaegui eren d'ETA. Fins l´últim moment es van succeir les protestes en molts llocs del món: París, Lisboa, Roma... Alguns governs retiraren les seues delegacions diplomàtiques. Però el franquisme s'afanyava a acabar els seus dies com els havia començat: imposant la seva força a sang i foc.

'Els judicis mancaren de tota garantia legal. Els tribunals estigueren formats per militars amb molta pressa per dictar sentència. La denominada llei antiterrorista, per la qual es va jutjar i executar aquests cinc joves de famílies humils i treballadores, formava part del mateix arsenal de lleis repressives pel qual el règim de Franco va condemnar milers d'obrers, sindicalistes i intel·lectuals que en aquells moments lluitaven contra la dictadura.

'Ni les sol·licituds de commutació de condemna, ni les reaccions internacionals obtingueren resposta. Els cinc joves antifranquistes caigueren abatuts pels trets dels escamots d'afusellament. Les penes de mort, que Franco i els seus ministres havien signat, s'executaren. Foren les últimes condemnes a mort d'una dictadura que, ja en fase terminal, es regirava contra aquells que no acceptaven la seua continuïtat, contra els qui des de l'oposició antifranquista lluitaven llavors per la ruptura democràtica i no per una transició pactada, que deixés impune el règim i aquells que el sustentaven.

'Pocs dies després, el 1 d'octubre, des del balcó del Palacio de Oriente Franco, acompanyat dels seus ministres, dels seus generals i del seu successor, per ell mateix designat i aleshores Príncep Joan Carles, i ara actual rei, presidien una de les seues concentracions patriòtiques, un intent d'autoafirmació enfront les democràcies europees que havien retirat els seus ambaixadors; enfront els demòcrates que repudiaven aquells recents assassinats; enfront els que aspiraven a conquerir autèntiques llibertats democràtiques, individuals i col·lectives, per a tots. Només principis democràtics era allò que reivindicaven aquells cinc joves.

'El silenci, que després va sorgir, del pacte per legitimar la monarquia amb una constitució, retallada i vigilada, a canvi de la legalització dels partits, va impedir a posteriori que es revisessin les condemnes a mort. I encara continua pendent ara, en el temps que Pinochet -que llavors compartia amb Franco poder i ideologia- o els militars argentins de "la Junta", estan ja seguts en el banc dels acusats. Aquella "Espanya del borrón y cuenta nueva" continua essent la mateixa d'ara que impedeix la rehabilitació de lluitadors demòcrates com Julián Grimau, Puig Antich i tants d'altres que, com els cinc joves del 75, van ser els autèntics continuadors de la resistència al franquisme.

'Han passat vint-i-cinc anys. Avui, aquells companys, afusellats al trencar l'alba del 27 de setembre de 1975, podrien estar amb nosaltres, xerrant sobre aquells temps i continuant treballant per un món més just i lliure. Però foren condemnats a mort i afusellats. Ells, com tanta gent, homes i dones que patiren tortures, anys de presó, exilis... cercant camins de llibertat, han sigut, són, la sal de la terra. Sense ells, tal vegada, el pragmatisme de "el possible" hauria sigut un etern mur de contenció.

'José Humberto Baena, Ramón Garcia Sanz, José Luis Sánchez Bravo, Juan Paredes Manot, Ángel Otaegui... no vos oblidem. València, 14 de setembre del 2000."

Per uns moments, llegint el manifest de Lucila Aragó em vénen a la memòria munió de records, la presència dels darrers antifeixistes assassinats per la dictadura. He pensat en aquelles tètriques setmanes de 1975, la desesperança per provar de salvar les seves vides. Les pintades en la nit, les repartides clandestines de fulls, tot allò que volia expressar la nostra indignada protesta. Nits vora la ràdio escoltant les emissores estrangeres que informaven de mobilitzacions arreu de l'Estat i a l'estranger. A Lisboa, els manifestants, indignats, assaltaven i cremaven l'ambaixada franquista... Milers i milers d'antifranquistes visquérem, sense dormir, en tensió, la nit més llarga dels darrers anys de la dictadura. Tothom pendent d'un darrer gest (que mai no va arribar): l'anulació de les penes de mort per part del vell i decrèpit general assassí. Ràdio París, la BBC de Londres, les emissores d'un Portugal ja lliure, alliberat del feixisme, informaven de manifestacions populars a Madrid, a Euskadi (amb una vaga general de més de dos-cents mil treballadors), a Catalunya (només a la SEAT hi ha assemblees amb més de deu mil obrers).

El mateix dia 27 hi ha enfrontaments amb la policia a les Rambles de Barcelona, a Sabadell, Terrassa, Badalona, Santa Coloma, Vic, Cerdanyola... València, Vigo, Ourense... Les anècdotes de solidaritat són infinites. Entre els centenars i centenars d'accions de protesta contra els crims del règim de Franco cal recordar (per copsar l'amplària de la indignació popular) que els jugadors de futbol A. Aguirre i Sergio Manzanera sortien a jugar un partit de primera divisió amb roba de dol. Van ser immediatment detinguts per a policia. A Burgos, les forces repressives hagueren de tancar la fàbrica Firestone...

El PCE, com sempre, es desmarcà de les grans manifestacions de solidaritat amb els condemnats a mort pel feixisme. Com explica a la perfecció un conegut assaig que analitza els anys de la dictadura, el llibre FRAP: 27 de septiembre de 1975 (Vanguardia Obrera, 1985) en el capítol "Intentos desesperados del PCE y del PSOE para boicotear las movilizaciones" (pàginas 195-198): "La dirección del PCE comprometida en la maniobra por las alturas con sectores de la oligarquía y de la derecha para efectuar la transición monárquica, y queriéndose desmarcar abiertamente de las organizaciones revolucionarias para no asustar a sus compinches, impartió la orden a sus afiliados de boicotear y oponerse a las movilizaciones contra los Consejos de Guerra, las penas de muerte y contra los fusilamientos, utilizando el argumento de que las acciones del FRAP eran 'terroristas' y hacían el juego a la derecha.

'El Comité Ejecutivo del PCE publicó una declaración en la que se decía textualmente que 'el PCE condena con todas sus fuerzas una vez más, estos métodos terroristas' y el señor Santiago Carrillo, por entonces secretario de esa organización y en nombre de todos los que por entonces la compartían (Gallego, Azcárate, Romero Marín, López Raimundo, Sánchez Montero, etc), hizo unas declaraciones al periódico italiano L'Europeo en la que dijo: 'yo no comprendo ni a los vascos ni a los guerrilleros del FRAP" y añadió sobre las acciones armadas [contra el feixisme] "¿A quién sirven?, ¿a quién sino al gobierno y a la policía? En algunos casos pienso si esto no será obra del gobierno, de la policía...'.

'Esta es la posición que mantuvo oficialmente Mundo Obrero que, por ejemplo, en un artículo de Carrillo en la segunda semana de septiembre, decía, refiriéndose al FRAP: 'Tenemos que condenar sin ninguna vacilación ese terrorismo'...

'Esta actitud tuvo sus repercusiones en diverso sentido. Ya se ha visto el boicot que organizaron los abogados del PCE a la hora de defender a militantes del FRAP en los Consejos de Guerra. También en las reuniones de fuerzas [polítiques] intentaron oponerse a las movilizaciones... en muchas ocasiones, la actividad de zapa de los revisionistas del PCE contribuyó a sembrar la confusión, a desorientar a sectores populares, a impedir que se movilizasen para salvar la vida a los luchadores antifascistas condenados a muerte. Pero en ese boicot, no sólo participaron los revisionistas del PCE... la llamada 'Junta Democràtica" que dirigía el PCE y la llamada 'Convergencía' o 'Plataforma' encabezada por el PSOE, hicieron una declaración conjunta el 18 de septiembre [de 1975]: en ella no había ni una sola palabra contra las penas de muerte".

És el mateix que s'esdevingué quan l'assassinat (un any abans) del revolucionari anarquista català Salvador Puig Antich. Tampoc el carrillisme volgué fer res en favor del jove antifeixista. I a Palma, record a la perfecció els problemes que tengué la meva bona amiga Lieta López, l'esposa de l'home que va ser l'ànima de la resistència cultural antifranquista en temps de la dictadura, en Jaume Adrover. Lieta ser detinguda i acusada falsament de ser una "peligrosa terrorista"... pel simple fet d'haver-hi a casa seva unes cartes de l'escriptor Alfonso Sastre! Lieta López no obtengué en cap moment la normal solidaritat que hauria d'haver trobat entre les forces de l'oposició, especialment el PCE a les Illes. Misèries que tothom ja coneix: ganes d'arribar al poder al preu que sigui, malgrat fos deixant sols, davant els murs d'execució, els joves més valents de la generació dels anys setanta! La indiferència del carrillisme i la socialdemòcracia enfront els darrers crims del feixisme no aturà, emperò, les mobilitzacions populars ni a l'Estat espanyol ni a la resta del món. De Londres a Pequín, de Marsella al Japó, de Lisboa a l'Havana, de Xile als EUA, de Berlín a Milà, arreu la gent va sortir al carrer en un intent desesperat de salvar la vida dels cinc revolucionaris que havien estat condemnats a mort en infames consells de guerra sense cap garantia legal. París, Marsella, Tolosa de Llenguadoc, eren flames enceses, guspires solidàries en la llarga nit del 27 de setembre de 1975. A Suècia, Itàlia, Alemanya, Bèlgica, Suïssa, els Països Baixos... al Canadà i a Veneçuela hi hagué concentracions massives de manifestants i provatures d'assalt a les ambaixades de la dictadura (com la que s'esdevingué a Lisboa). És evident que si PCE i PSOE no haguessin estat fermats de mans i peus al franquisme reciclat haurien pogut (actuant conjuntament amb les altres forces d'esquerra) bastir un ampli moviment de resistència antifeixista. L'esforç unitari antirepressiu hauria servit per a colpejar fort la dictadura en el camí en el camí d'avançar envers la república i el socialisme. Però no era aquesta la voluntat dels dirigents del PCE i del PSOE. La direcció que havien escollit, des de feina molt de temps, no era el de la lluita conseqüent contra el feixisme; ben al contrari: la seva funció era precisament ajudar la burgesia a aturar l'onada revolucionària que durant la transició colpejava el sistema i posava en perill la maniobra del capitalisme espanyol: canviar alguna per a deixar l'essencial del règim sorgit de la victòria reaccionària de 1939.

Miquel López Crespí

Publicat en la revista L'Estel (1-VIII-05)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Jaume Serra i Cardell tenia vint-i-tres anys quan fou afusellat en el fortí d'Illetes a les sis i mitja del matí del dia 11 de març del 37. Al seu costat caigué el mateix dia i a la mateixa hora un llucmajorer anomenat Antoni Zanoguera. Sabem també que s'hagué de casar dins la presó. Llorenç Capellà en la impressionat i tràgica Odissea del poble mallorquí titulada Diccionari vermell (Edit. Moll 1989) explica una anècdota demostrativa del seu valor davant la mort. Conta Llorenç Capellà: "Un dia abans d'executar-lo, un company de la presó de Can Mir, va bromejar sobre la qualitat de les robes que portava. I ell li contestà, gens ni mica apesarat: 'Idó és una llàstima, perquè demà matí, amb els trets, les faran malbé".(Miquel López Crespí)

Els crims feixistes contra el poble mallorquí

A sa Pobla hi hagué resistència a la sublevació feixista. Margarida Serra Cardell, germana de Jaume Serra (secretari de l'Aprupació Socialista del poble, afusellat en el fortí d'Illetes el dia 11 de març de 1937) hi explica a Joan Company (revista Sa Plaça, núm. 43 d'abril de 1996, pàgs. 13-15): "Hi va haver molt d'enrenou, vingueren molts de feixistes de Palma que s'uniren als de sa Pobla, varen treure l'armament de l'Església, (jo els vaig veure fer-ho perquè vivia a un pis al damunt del que avui és labarberia de can Toni), abans al quarter de carrabiners hi va haver trets, però sembla que no hi va haver cap ferit.

En les eleccions generals de 1936 -guanyades a nivell d'Estat espanyol- pel Front Popular, a sa Pobla es consolidà el predomini del caciquisme dretà. La dreta obtengué el 90,3%) dels vots, mentre que l'esquerra només aconseguia 1.834 sufragis (el 9,6%) -vegeu Enciclopèdia de Mallorca (volum núm. XIII, pàg. 194)-. Per un poble d'uns vuit mil habitants aquests vots poden semblar poca cosa, però la victòria del Front Popular a nivell estatal fou celebrada alegrement per republicans, socialistes, anarquistes i comunistes poblers. Entre els esquerrans que celebraven aquella victòria popular hi havia Jaume Serra i Cardell ("Cuca") que l'any 1934 havia creat l'Agrupació Socialista de sa Pobla (PSOE). Aquella agrupació obrera fou presidida pel mateix Jaume Serra i per l'advocat Joan Pizà i Massanet que actuava de Secretari de l'Agrupació.

Bartomeu Siquier i Serra en el seu llibre Places i carrers de sa Pobla (vegeu pàgs. 120 i 121) ja havia fet un breu resum de la vida del jove mestre pobler assassinat pels falangistes, després d'un absurd i ridícul Consell de Guerra [en l'Escola d'Arts i Oficis de Palma], en el fortí militar d'Illetes en la matinada del dia 11 de març de 1937.

Jaume Serra i Cardell va néixer a sa Pobla el dia 10 de juliol de 1913 a una casa del carrer Misteri, núm. 28 (actualment núm. 7 de la Plaça de la Constitució). Era fill de Llorenç Serra Cladera ("Cuqueta") i de Martina Cardell Soler ("Tixa"). Com explica Bartomeu Siquier en el llibre abans esmentat: "Aprengué les primeres lletres a l'escola de Can Arabí -on avui hi ha el Jutjat de Districte-. Féu el batxillerat baix la direcció del mestre Caldés "Ximbó" anant cada curs a examinar-se a Ciutat com alumne lliure. Acabats els estudis elementals, se matriculà a l'Escola Normal de Ciutat on seguí la carrera de mestre, títol que obtingué als vint anys a l'Escola Normal d'Alacant". Actuà com a Fiscal en aquesta paròdia de judici un militar (Mulet Fiol) i, com a jutge instructor de la causa, Pere Morell i Gray. El diari EL DIA informava del "judici", escrivint: "En el local de la Escuela de Artes y Oficios se reunió el Consejo de Guerra ordinario para ver y fallar la causa contra los carabineros Pedro Herrera Sánchez, Crisanto Valcárcel Moll, Juan Orozco Trulla, Juan Cintrano Infante, Antonio Palazón López, Luis Pichoto Sánhez y Balbino Castedo López, y los paisanos Juan Pizá Massanet, José Bassa Alomar, Jaime Serra Cardell y Francisco Gost Amer, por el supuesto delito de insulto de obra superior y ejecución de actos de resistencia al Movimiento Nacional Salvador de España".

Jaume Serra i Cardell tenia vint-i-tres anys quan fou afusellat en el fortí d'Illetes a les sis i mitja del matí del dia 11 de març del 37. Al seu costat caigué el mateix dia i a la mateixa hora un llucmajorer anomenat Antoni Zanoguera. Sabem també que s'hagué de casar dins la presó. Llorenç Capellà en la impressionat i tràgica Odissea del poble mallorquí titulada Diccionari vermell (Edit. Moll 1989) explica una anècdota demostrativa del seu valor davant la mort. Conta Llorenç Capellà: "Un dia abans d'executar-lo, un company de la presó de Can Mir, va bromejar sobre la qualitat de les robes que portava. I ell li contestà, gens ni mica apesarat: 'Idó és una llàstima, perquè demà matí, amb els trets, les faran malbé".

Nota: vull dedicar aquesta nota fent referència a Jaume Serra a la seva germana, Margalida Serra Cardell que, valenta, ha tengut el valor de parlar i de dir la veritat sobre aquells fets -vegeu revista Sa Plaça núm. 43-.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

"Basta que quatre professors amics del conseller de cultura, dos pseudocrítics literaris a les ordres del comissariat neoparanoucentista li facin una 'critica'! positiva per a tenir un nou 'geni de les lletres nostrades' al capdamunt de la fama. Si a tot això li afegim unes paraules de promoció del president de la Generalitat, un parell d'entrevistes televisives a l'hora de màxima audiència i un parell d'atacs al necessari compromís polític de l'escriptor amb el seu temps i el seu país, tenim la recepta per a un autor de moda entre nosaltres". (Miquel López Crespí)

La mentida del cànon literari.

Ciutat és petita i quan diu una cosa a un indret en segons se sap a l'altra part de món. És el que s'ha esdevengut amb l'enquesta d'una coneguda revista literària que demanava a determinats professors i escriptors qui eren els autors i els investigadors més destacats del segle XX a les Illes. La intenció seria la d'anar bastint una espècie de cànon de les lletres per a anar esbrinant qui són o no els autors que resisteixen el pas del temps. La "figurera" d'alguns dels nostres genis provincians els ha portat, emperò, a provar de fer trampes amb les respostes. Sabem, i ens ho han explicat sense cap mena de vergonya, alguns dels implicats en aquestes històries, que aquestes mateixes respostes al cànon han esdevingut sovint un mercadeig vergonyós per l'afany de figurar-hi d'alguns escriptors i provar de suprimir l'existència i l'obra de molts d'altres. Per tal de sortir com a "genis" indiscutibles s'ha negociat la inclusió de cada nom en els llistats de narrativa, poesia o teatre en aquests termes. "Si tu poses alguna de les meves obres jo inclouré alguna de les teves en la meva resposta". D'aquesta forma alguns dels autors amb més "figurera" han aconseguit sortir nomenats un parell de vegades i, malgrat que sigui una aparició en el cànon falsa, comprada, ja se senten satisfets. Són les acostumades misèries de l'"Espanya autonòmica" que ens enflocaren oportunistes i servils en temps de la transició. Esquarterar els Països Catalans; aconseguir que sigui normal que tan sols hi hagi escriptors "balears", "valencians" i "catalans". Cada sector esquarterat i dividit de la nostra terra s'entretén, sota la mirada vigilant i riallera de l'estat espanyol, amb aquests jocs culturals provincians que, a la seva manera, consoliden la divisió dels Països Catalans consagrada per l'actual constitució espanyola.

Qui signa aquest article no ha patit ni més ni manco que molts d'altres companys de l'AELC. En el fons, durant els més de trenta anys que fa que ens dedicam a escriure hem vist i comprovat fins al súmmum del súmmum com revistes, comissaris i institucions sempre enlairaven els mateixos sense que aquesta promoció i enlairament continuat tengués res a veure amb la qualitat de l'obra literària de l'autor. Basta que quatre professors amics del conseller de cultura, dos pseudocrítics literaris a les ordres del comissariat neoparanoucentista li facin una "critica"! positiva per a tenir un nou "geni de les lletres nostrades" al capdamunt de la fama. Si a tot això li afegim unes paraules de promoció del president de la Generalitat, un parell d'entrevistes televisives a l'hora de màxima audiència i un parell d'atacs al necessari compromís polític de l'escriptor amb el seu temps i el seu país, tenim la recepta per a un autor de moda entre nosaltres.

Però alguna vegada, per aquelles estranyes circumstàncies de la vida, es romp la campanya de silenci i marginació. Aquestes campanyes continuades en contra de la simple existència de la nostra obra que patim el noranta per cent dels escriptors catalans.

Aquesta mínima ruptura del silenci i la marginació programada per tota mena de reaccionaris i, especialment, pel neoparanoucentisme dominant es comença a rompre, ja fa un temps, amb la veu "López Crespí, Miquel" que sortí publicada en les pàgines 131-132 del volum VIII de la Gran Enciclopèdia de Mallorca i deia: "López Crespi, Miquel. (Sa Pobla, 1946). Escriptor. És autor d'una extensa obra escrita en català, que abasta la narrativa, la poesia i el teatre, amb més de 40 títols. La seva obra s'inscriu, bàsicament, en el realisme social. Destaca per l'experimentació dels elements formals de les obres i, especialment en narrativa, per l´ús de la tècnica del monòleg interior i del dietari personal. És un dels escriptors més guardonats. En narrativa és autor de La guerra just acaba de començar (1974), Illa en calma (1981), Paisatges de sorra (1987), premi Joanot Martorell, de València (1986), Necrològiques (1988), i Dietari de succeïts de Mallorca, premi Ciutat de Palma de narrativa (1990). En poesia, ha publicat Foc i fum, premi Marià Manent, de Barcelona (1983), Diari de la darrera resistència (1987) i Tatuatges (1987) i en teatre Autòpsia a la matinada (1976), premi Ciutat de Palma de teatre (1974). Entre 1976 i 1978, amb Mateu Morro Marcé dirigí la revista de l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC). Des del decenni dels seixanta, ha col·laborat assíduament en premsa local, com Última Hora, Diario de Mallorca, Lluc, El Mirall i Cort".

Fins aquí l'article publicat en la Gran Enciclopèdia de Mallorca. Era d'agrair malgrat algunes imprecisions. Per exemple: Diari de la darrera resistència, situat en la nota com a poemari, era en realitat un recull de contes. I mancava també referència a altres obres de teatre, com Homenatge a Rosselló-Pòrcel que guanyà el Ciutat d'Alcoi de l'any 1984; a altres llibres de narrativa com podien ser A preu fet(1973) i els reculls de contes Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres de l'any 1987 i Històries per a no anar mai a l'escola que edità l'Editorial Laia el 1984 i que aconseguí quatre edicions (sense que se'n parlàs gaire ni al Principat ni a les Illes!).

Però l'essencial de l'article era que havia sortit. No ho podia creure! He de confessar que no vaig fer cap passa per aconseguir que la Gran Enciclopèdia de Mallorca parlàs una mica de la meva obra. Alhora, una vegada sortida la nota, per pura casualitat vaig saber de les corregudes de molts escriptors per a sortir en els volums que s'anaven enllestint. Corregudes que anaven fins a la redacció de la veu pel propi interessat o per aconseguir que l'escrit anàs acompanyar d'una fotografia on l'autor sortís "ben afavorit".

Per la meva banda ja em donava per satisfet pel que havia escrit el col·laborador de la GEM. En llegir alguns dels títols que sortien en l'article m'adonava del complicat que era escriure a la nostra sotmès sempre a campanyes de silenciament, als atacs pamfletaris i a la marginació. Obres com Notícies d'enlloc, Premi de les Lletres 1987; Històries per a no anar mai a l'escola (1984) amb quatre edicions o Necrològiques, Premi Ciutat de València 1988, havien estat publicades enmig del més espès silenci. Aquestes novetats literàries i moltes d'altres companys del gremi, arribaven als diaris, a les revistes i, en no tenir l'ajut del comissari de torn, eren completament i absolutament silenciades. Aquesta, la marginació i el silenci, va ser la "primera fase" neoparanoucentista enfocada a aconseguir la desmoralització de l'autor (i autors!) silenciats. Més endavant, quan la teva obra i la dels companys comença a ser mínimament reconeguda o apreciada per un sector del públic lector o per algun comentarista independent de camarilles, el comissariat prova altres "tècniques". És el moment de pseudocrítica destructiva, de la nota sense cap ni peus redactada especialment per a desanimar l'autor nostrat. En les nostres carpetes i arxius tenim nombroses proves al respecte. Proves fent referència als atacs rebentistes contra la nostra obra i la de molts d'altres companys.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (14-VI-06)

"Les festetes culturals, i més si estaven presidides per comtes i comtesses, ens deixaven ben freds. Potser ens feien pensar en la desgràcia de no haver pogut fer la revolució burgesa per les nostres terres, no haver alletat un Marat o un Robespierre nostrats. Llàstima de l'assassinat d'Aurora Picornell, Emili Darder i tres mil progressistes mallorquins en mans de la dreta feixista l'any 36! Desgràcia pregona, pensava, mentre deixava enrere els comtes brindant amb xampany". (Miquel López Crespi)

Voldria recordar l'origen, els motius que m'impulsaren a escriure Autòpsia a la matinada, Premi Ciutat de Palma de Teatre 1974... Si consultam els grogosos papers de l'època (per exemple, el diari Última Hora del 18-I-75), ens assabentarem que els guardons foren lliurats en el Palau Vivot i, abans de la proclamació dels guanyadors, en Miquel Dolç pronuncià una interessant conferència que tractava sobre "La Fundació Bernat Metge".

Lliurament dels Premis Ciutat de Palma 1974. Miquel López Crespí, guanyador del Premi de Teatre per la seva obra Autòpsia a la matinada és el primer per la dreta.

El premi de periodisme l'obtingué Sebastià Verd, de Diario de Mallorca; el de ràdio, el programa "Siurell" de Ràdio Popular, realitzat per José Cabrinetti i Pedro Prieto (aquest darrer, col.laborador de Última Hora); el premi de poesia va anar a parar a mans d'un amic meu, Xavier Vidal Folch, que aleshores era actiu militant del PSUC, i que feia la "mili" a Mallorca. El poemari d'en Xavier es titulava significativament Hem marxat amb el temps i, posteriorment a la concessió del premi, va ser publicat per l'Editorial Moll. Record moltes xerrades sobre cultura i política amb l'amic Vidal Folch (amb els anys esdevingut un alt responsable del diari El País). Fent broma, discutint les respectives obres que ambdós presentàvem als Ciutat de Palma (ell de poesia, jo de teatre) dèiem que aniria de primera per a la "causa" (la lluita antifeixista) que guanyàssim el premi tots dos, alhora. Hi hagué sort! Ho celebràrem, amb els companys, prop de plaça Gomila (ell, de soldat, tenia un apartament llogat al final del passeig Marítim). El jurat del premi de poesia, els responsables de concedir el guardó a tan destacat militant revolucionari, eren... en Guillem Colom (!), en Llorenç Moyà (!), en Jaume Pomar, en Coco Meneses i en Josep M. Forteza.

El premi de novel.la va ser concedit a una obra en castellà (Tres estrellas en la barra) de Salvador García.

Jaume Vidal Alcover va ser un dels escriptors mallorquins que guardonaren Miquel López Crespí amb el Premi de Teatre Ciutat de Palma.

El premi Ciutat de Palma de teatre el guanyà, com ja he dit abans, una obra meva. Portava per títol Autòpsia a la matinada i el jurat que em concedí el guardó estava format per Jaume Vidal Alcover, Climent Garau, Joan Bonet, Octavio Aguilera i Jaume Adrover. L'obra estava inspirada en l'assassinat de l'estudiant Enrique Ruano, fet esdevingut a Madrid en el mes de gener de 1969. En el Palau Vivot, mentre el Comte de Zavellà Don Pedro de Montaner i Sureda oferia una copa de xampany als guanyadors, jo marxava cap al lloc de trobada amb Xavier Vidal Folch, l'amic del PSUC que havia guanyat el premi de poesia.

En Xavi i jo teníem les coses ben clares. Una qüestió era arrencar uns diners per a la causa a l'enemic i l'altra ben diferent era participar en segons quins saraus. Les festetes culturals, i més si estaven presidides per comtes i comtesses, ens deixaven ben freds. Potser ens feien pensar en la desgràcia de no haver pogut fer la revolució burgesa per les nostres terres, no haver alletat un Marat o un Robespierre nostrats. Llàstima de l'assassinat d'Aurora Picornell, Emili Darder i tres mil progressistes mallorquins en mans de la dreta feixista l'any 36! Desgràcia pregona, pensava, mentre deixava enrere els comtes brindant amb xampany.

Però recordava l'origen, el motiu inicial d'haver-me posat a escriure Autòpsia a la matinada. Deixant enrere el Palau Vivot, remembrava...

D'ençà les gran vagues d'Astúries, Lleó, Euskaki, Catalunya, etc, dels anys seixanta-dos/seixanta-tres, el règim resistia com podia l'àmplia onada de vagues i manifestacions cada vegada més radicals. La universitat era un niu d'opositors. A ran d'una sèrie d'enfrontaments amb els "grisos" (policia armada) i amb elements de la tètrica Brigada Social, fou detingut (dia 17-I-69) l'estudiant Enrique Ruano amb altres tres dirigents universitaris. Tots eren militants del FLP i del Sindicat Democràtic d'Estudiants (com és de suposar, ambdues organitzacions antifranquistes completament il.legals en l'Espanya del dictador).

Tres dies després de la seva detenció, l'estudiant Enrique Ruano moria en "caure" sorpresivament des d'un setè pis. La policia l'havia conduït fins al seu domicili, en el número 60 del carrer General Mola de Madrid, per a practicar-hi un escorcoll. D'allà, del setè pis, va ser des d'on, segons la versió policíaca, "el estudiante se lanzó al vacio". "Suicidio" fou la versió oficial del Ministeri de l'Interior. Però aquella mateixa nit, mitjançant les emissores de ràdio estrangeres (Ràdio Moscou, Londres, París o Ràdio Espanya Independent), ja sabíem que arreu del món no hi havia cap mitjà de comunicació, cap govern, cap autoritat universitària que cregués les mentides del franquisme.

Fou durant aquella llarga nit al costat de la ràdio quan s'anà congriant el nucli essencial de l'obra (Autòpsia a la matinada) que guanyaria el Ciutat de Palma.

En aquelles alçades (any 1969) ens feien esclafir de riure els "suïcidis" d'antifranquistes periòdicament anunciats pel règim. Enrique Ruano no era el primer a "caure" inexplicablement per una finestra. L'any 1962 ja havia "caigut" per "casualitat" des d'un finestral de la Dirección General de Seguridad el dirigent del PCE Julián Grimau. Després sabérem que la Brigada Social provava així, d'aquesta manera tan brutal, d'esborrar els senyals de tortura abans de portar el dirigent comunista al paredó d'afusellament. També, uns anys abans que Ruano, un altre jove estudiant anomenat Rafael Guijarro moria misteriosament en "caure" des d'una altra dependència policíaca.

L'autòpsia (d'aquí el títol de la meva obra) de l'estudiant assassinat tengué lloc a la matinada del dia 23 o 24 de gener de 1969. El cert fou que, a la una del 24, el secretari d'un jutjat de Madrid lliurava un informe complet dels fets al fiscal del Tribunal Suprem, que era Herrero Tejedor. Dues hores després, en copsar l'amplitud de la revolta obrera i estudiantil arreu de l'Estat, i per primera vegada d'ençà el 18 de juliol de 1936, Manuel Fraga Iribarne anunciava la decisió del Consell de Ministres presidit pel sanguinari botxí, la mà dreta de la burgesia terrorista espanyola, el dictador Franco: quedava proclamat l'estat d'excepció per tal d'evitar "que el país entrara en una ola de confusión y de subversión mundial para la que se utilizaba a la juventud llevándola a una orgía de nihilismo, anarquía y desobediencia". El diari feixista ABC féu un paper essencial en l'encobriment d'aquell nou crim del feixisme en manipular un suposat dietari de l'estudiant assassinat per la policia franquista. Aquest libel del règim (ens referim, evidentment al diari ABC) provà a les totes de reforçar la hipòtesi (que volien fer creure a l'opinió pública) d'un jove desequilibrat psíquicament que, sense motiu aparent optà, per llançar-se des de la finestra d'un setè pis.

Vint-i-set anys després dels fets que narram, tres dels policies que intervingueren en el "suïcidi" han comparegut davant els tribunals de Madrid acusats d'assassinat per la família de l'estudiant. Els "presumptes" assassins són els policies franquistes Jesús Simón Cristóbal, Celso Galván y Francisco Luis Colino Hernán. Són els policies que aquell tràgic dia de gener de 1969 portaren Enrique Ruano fins al número 60 del carrer General Mola (avui Principe de Vergara). Per la premsa d'aquests dies hem sabut (El Mundo, 7-VII-96) que durant els darrers anys aquests tres presumptes assassins policíacs han rebut més de vint-i-sis condecoracions i medalles per part dels respectius governs que hi ha hagut a l'Estat d'ençà l'any 1969. Els policies Galván, Simón i Colino reberen, el febrer de 1969 (un mes després de la mort violenta d'Enrique Ruano) una felicitació pública "con motivo de los servicios prestados durante el estado de excepción". Celso Galván pertanyia a l'escorta de Franco i després entrà a formar part del servei de la Casa Reial. L'any 1994, quan la família de Ruano inicià el procés per assassinat, Celso Galván i en Colino (els principals acusats) estaven destinats a la Jefatura Superior de Policía, i l'altre, el tal Simón, havia deixat d'exercir com a comissari de Torrejón de Ardoz. Evidentment, com volia Carrillo, en temps de la transició no hi hagué depuració de criminals, ni de l'administració de l'Estat ni dels cossos repressius!

p>Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

Nanda Ramon, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Antoni Mir, Joan Moll, Albert Herranz, Ferran Aguiló, Gerard Matas, Antoni Roig, Pere Noguera, Maria Ramis, Cecili Buele, López Nadal, Francesc Mengod... Tota l'esquerra oficial i extraoficial en lluita conta el PP.

Arruixada 2001: tots contra la política del PP.

L'avantguarda illenca de la lluita contra la dreta (I)

Diumenge dia 21 de gener del 2001 l'editorial de Diari de Balears (pàg. 23) era consagrat a ressaltar la importància de l'èxit que havia assolit la protesta ciutadana contra la política cultural del PP. Sota el títol "Els premis Ciutat de Palma i l'Arruixada" l'editorialista escrivia: "Al mateix temps que es duia a terme la gala de lliurament, un considerable nombre de persones es reunia al sopar Arruixada 2001 per protestar contra la política cultural de l'Ajuntament de Palma. No hauria de ser necessari que diguéssim que es tracta d'un fet que demostra la vitalitat de la ciutat i la capacitat que tenen els seus habitants d'organitzar-se davant situacions que no els agraden. Els responsables de l'àrea de Cultura estan obligats a fer-hi un pensament des de la humilitat".

Era evident que, amb la nombrosa participació de gent en l'Arruixada 2001, la política cultural del PP a Ciutat havia rebut un del cops més forts que es recorden aquests darrers anys. Els mitjans de comunicació se n'han fet ressò. I els que érem presents en la nit màgica del vint de gener ho sabem a la perfecció. Més de mil dues-centes persones ("personajillos y pseudointelectuales") ajudaren a rompre, en pla creatiu i lúdic, la nefasta política del "consens" entre concepcions culturals diametralment oposades. Han hagut de passar vint-i-cinc anys perquè molts dels que bastiren aquella "nova cultura" (el "consens"), és a dir, l'amnèsia històrica, l'oblit de la subversió política i artística, s'apuntassin -decidits a deixar de banda els seus evidents errors?- a la "moguda" llibertària i creativa de l'altra nit.

Iolanda Pericàs ho deixava ben escrit damunt Diari de Balears (21-I-01) quan escrivia: "Arruixada 2001: encontre d'art entre amics. La cita congregà devers 1.200 persones, entre ells artistes de tots els àmbits i consumidors culturals". I en Bartomeu Picornell en el seu article "Mais où sont...?" del 16 de gener del mateix Diari de Balears demanava compromís actiu amb la "moguda" anti PP. En Tomeu se'n reia de certa manca de voluntat de lluita contra la mediocritat regnant quan escrivia, tot criticant els "viatges" sobtats als quals havien d'acudir nombrosos personatges de la ploma i del pinzell (bon sistema per a defugir el compromís!): "Una petita enquesta em permet afirmar que un nombre important de personatges del gremis de la ploma i del pinzell han vist com malauradament el dilema [triar entre el sopar oficial i el de l'Arruixada] els coincidia amb un viatge inajornable a algun continent. Hi ha casos en què em costa que el viatge estava programat des de fa anys". I més endavant, criticant agudament determinats silencis, matisava, sorneguer: "...resulta curiós com molts d'intellectuals, tan aficionats a parlar d'allò que és diví i d'allò que és humà, s'hagin tornat el súmmum de la discreció davant un esdeveniment [Arruixada 2001] que es comenta tant i tant".

Però la munió de joves que participaren en la festa-protesta contra el PP confirmen les previsions més optimistes: una nova onada d'artistes, de professionals, d'estudiants, de ciutadans i ciutadanes amants de l'art dóna fe que, sortosament, el relleu generacional dels homes i dones de la transició ja és aquí i opera -amb la seva pràctica subversiva- al si de la nostra realitat. Els joves companys de gresca creativa han constatat en pròpia carn a quins graus de banalitat pot portar -i porta!- el fet de renunciar a determinats principis insubstituïbles en la lluita permanent (en el camp de l'art, en el camp de la política...) contra la buidor generalitzada que segrega el Poder.

La festa d'Arruixada 2001 va ser una fuetada magnífica contra les decadents concepcions "artístiques" del sistema i els seus "cans guardians", com diria Paul Nizan (o Gramsci quan blasmava contra la grisor bastida pels servents intellectuals del capitalisme).

Arruixada 2001, la sala magna del Palau de Congressos del Poble Espanyol plena de gom a gom, demostrava ben a les clares que res de nou pot aixecar-se damunt els podrits fonaments de determinades concepcions "artístiques" estantisses i reaccionàries. Final de la "cultura" del pacte i la covardia? Ja ho veurem. Nizan deia que sí hom no és valent als vint anys no ho serà mai. És el que vaig olorar en l'ambient: un desig intens (en molts dels participants) de ser joves altra vegada, de recuperar el temps perdut per viaranys que només han portat a la consolidació de la mediocritat que ens oprimeix. La vulgaritat de l'exposició Lladró és l'exponent màxim de la brutalitat d'aquesta supina ignorància i, sortosament!, ha estat el detonant que ha ajudat a obrir els ulls a uns ciutadans i ciutadanes que han decidit dir Prou!

Várem comentar aquestes coses (i moltes d'altres!) amb la colla d'amics que ens hi arreplegàrem en la nit de la joia i de la illusió, aquells mil cinc-cents "personajillos i pseudointelectuales" (com ens definí la regidora del PP). I allà hi érem, tornant a renéixer altra volta, amb els amics de sempre, els germans Noguera Vizcaíno (en Pere, el director del Principal; en Biel, el pintor); i amb en Gerad Matas, recordant una subversiva anada a Barcelona el maig de 1968 tot olorant els fastos creatius de la revolta parisenca i mundial; i en Francesc Mengod, un dels màxims responsables dels comunistes de les Illes (OEC), ara membre destacat de la CGT; i en Pere Carles, que dissenyà la coberta del meu primer llibre de narracions (A preu fet, l'any 1973); i en Ferran Aguiló trescant amunt i avall com en aquells temps de les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes; i n'Antoni Mir, el president de l'OCB, que pareixia que portava a les mans l'embruixada guitarra del 76 quan, a tocs de música i càntics, omplia d'estudiants la sala d'actes de Magisteri; i na Cristina Ros, vitalment esperitada en constatar l'existència real d'un poderós exèrcit de contestataris; i en Guillem Frontera, idèntic a quan començà a escriure Els Carnissers, més jove que mai, sorneguer, sense arribar a creure que tot sigui possible encara; i na Dolors Sampol, n'Esther Olondriz, n'Alicia Llabrés, en Biel March, en Joan Moll, n'Albert Herranz, n'Antoni Roig i na Maria Ramis, en Cecili Buele, na Nanda Ramon, en López Nadal... Tota l'esquerra oficial i extraoficial. Un exèrcit de "personajillos", evidentment!

No hi mancava en aquesta trobada en Frederic Suau, deixant per un moment els estels, aterrant just al nostre costat, com si s'inauguràs altra volta la llibreria "L'Ull de Vidre". I ben al costat na Cati Bonnín parlant amb en Mateu Joan Florit (que encara creu i lluita pels Països Catalans i dirigeix l'única revista independentista de les Illes!); i els Joves per la Llengua, esperança del segle XXI, fent costat als socis més antics de l'OCB, confirmant que l'Arruixada 2001 només és la llavor del que s'esdevindrà. Una nombrosa representació d'arquitectes també hi era present, com si fos l'època aquella quan el Col.legi Oficial d'Arquitectes de Balears organitzava exposicions (dirigides per na Joana Roca) en lloança de la "Gran Revolució Cultural Proletària Xinesa". Vaig parlar amb en Carlos García Delgado, na Neus Garcia Inyesta, na Joana Roca que, com en els seus millors anys de la clandestinitat antifranquista, ens "orientava" en el que feia referència a les noves "etapes" que aquesta acció havia d'assolir. Amb en Sebastià Serra i altres historiadors nacionalistes comentàrem el doi que significa parlar d'objectivitat en la història (com escriuria el professor Josep Fontana!). O les classes i grups socials (i els intellectuals que les representen) no pugnen per defensar, deixar constància de la seva concepció de món?

I el més divertit de la nit: veure molts dirigents de partits institucionals amb el rostre avergonyit en constatar que ha estat -com de costum- la societat civil qui ha portat endavant la protesta. No en mancaria d'altra!

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart, (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)

(1 vídeo) S’oblida intencionadament, no solament el parer anticatalanista de Villalonga i del seu germà Miquel en els anys trenta, sinó el paper repressor dels dos germans en temps de la guerra civil. Recordem que si Llorenç Villalonga parla per la ràdio contra l’esquerra i el catalanisme en el moment més àlgid de la repressió, és a dir, l’estiu i l’hivern del trenta-sis, Miquel, el germà, és aleshores cap de Premsa i Informació de la Comandància Militar de les Balears. La Comandància Militar és un dels màxims organismes de repressió establerts a les Illes per militars sublevats i falangistes que els hi donen suport. (Miquel López Crespí)

Llorenç Vilallonga: escriptors mallorquins al servei del feixisme (i V)

Per Miquel López Crespí, escriptor

Quan vaig acabar la primera versió d’Una Arcàdia feliç la vaig enviar a alguns especialistes en el tema villalonguià. Record que sempre trobava els mateixos entrebancs, idèntiques paraules. “L’obra està ben feta, és un bon aprofundiment literari a la Mallorca dels anys trenta, però són sobreres tantes referències a les relacions de Villalonga amb els caps de la repressió contra el catalanisme i l’esquerra”. I, també, l’acostumat comentari: “El falangisme de Villalonga és quelcom ocasional, sense importància, no té cap relació ni amb el passat ni amb el posterior futur de l’autor de Bearn”. Semblava que volien desanimar-me. Notava que no els havia agradat la meva provatura literària de novel·lar els anys de la guerra, les amistats de Villalonga en aquell estiu ferest del trenta-sis, el seu univers cultural reaccionari, el cinisme que sempre el caracteritzà, la forma amb que, juntament amb el seu germà Miquel, feren callar els col·laboradors de la revista La Nostra Terra, tots els que signaren la “Resposta” al missatge dels intel·lectuals del Principat adreçat als mallorquins.

Altres estudioses del fet villalonguià i determinats escriptors amics feren tot el contrari: m’animaren i felicitaren per la feina feta. Fins i tot alguns em feren encertats suggeriments per a millorar els originals que els havia deixat llegir. Però els que m’encoratjaren per haver escrit Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan varen ser una minoria. La majoria dels intel·lectuals consultats m’aconsellaven que el més prudent era no furgar en el passat falangista, de col·laboració amb el règim franquista, de Llorenç Villalonga.

Ara, una vegada guardonada l’obra Una Arcàdia feliç m’adon de la situació. Sembla que alguns estudiosos de la vida de Villalonga volen amagar, dissimular sigui com sigui aquesta estreta relació de Vilallonga amb els sectors més reaccionaris de la nostra societat. Han escrit (i cobrat molt per fer aquestes afirmacions!) que el pretès falangisme i anticatalanisme de Llorenç Villalonga era cosa de l’estiu del trenta-sis. Que després, en anar a viure amb Teresa Gelabert a Binissalem, es deslliurà de la seva relació amb Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Els articles de Llorenç Villalonga per a Ràdio Mallorca són obviats. I pensem que són escrits i radiats enmig de la més sangonosa repressió que es recorda contra el poble mallorquí d’ençà la guerra de les Germanies.

Si ho pensam amb deteniment, no és gens estrany aquest passar per alt aquesta època tan important de la vida de Villalonga. La confusió regna arreu. Alguns no s’han interessat a aprofundir en els anys de la guerra civil. Record que no fa gaire un dels especialistes més importants en l’obra villalonguiana, un dels seus més eminents correctors d’estil i de faltes d’ortografia, em digué que mai no li havia interessat la situació política en la qual es trobà immers Llorenç Villalonga l’any 1936 i posteriors. Afegí davant la meva sorpresa, que “mai no havia llegit els articles contra el catalanisme publicats en el llibre Centro” i que “mai m’he interessat per anar a cercar els articles de la guerra civil publicats en El Día”. Tot plegat ho trobava anecdòtic, sense importància. Davant aquesta evident manca d’interès cultural, d’ignorància refermada públicament, no vaig poder estar amb la boca callada i li vaig demanar si el seu interès sobre l’obra villalonguiana es reduïa a les faltes d’ortografia que feia l’autor de Bearn. Desvià la conversa i començà a parlar d’altres qüestions.

Però la confusió sobre determinats fets de la vida de Llorenç Villalonga és produïda pel mateix escriptor. Villalonga era prou intel·ligent per a deixar pistes falses al seu darrere. Ell mateix se’n va cuidar prou bé d’escriure llibres, per exemple Falses memòries de Salvador Orlan, on, com el calamar que amolla tinta per amagar el seu rastre, Villalonga amagava i dissimulava tan bé com podia el seu passat reaccionari. Pensem que Falses memòries de Salvador Orlan es publica a Barcelona l’any 1967, just en el moment que el nom del nostre autor és promocionat a fons per Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i l’editor Joan Sales. És una “operació” cultural d’alta volada. En aquells moments encara no ha sorgit el que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels 70”. Encara no s’han publicat els primers llibres de Maria Antònia Oliver, Gabriel Janer Manila, Miquel Ferrà Martorell, Miquel A. Riera, Carme Riera, Gabriel Tomàs, Pau Faner, Biel Mesquida, Jaume Santandreu, Antoni Vidal Ferrando, Guillem Frontera, Llorenç Capellà o de qui signa aquest article. Manca una narrativa moderna. És per això que els intel·lectuals abans esmentats proven de recuperar per a la cultura catalana un autor, Llorenç Villalonga, que ha volgut triomfar en castellà i no ho ha aconseguit. Villalonga ha tengut sempre una relació problemàtica amb la nostra cultura. Però quan a Barcelona el comencen a publicar i, més que res, quan Bearn és consagrada com una de les “grans novel·les del segle”, l’autor canvia d’opinió. Aconsellat per Joan Sales, Villalonga comença a fer declaracions, a escriure pròlegs on es referma en un catalanisme que mai no ha sentit profundament. Escriu Falses memòries de Salvador Orlan amb la intenció de donar suport a les tesis que fan servir els seus valedors per a introduir-lo al Principat.

En un llibre de Damià Ferrà-Ponç titulat Escrits sobre Llorenç Villalonga (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1997) s’hi troba el capítol “Notes autobiogràfiques de Llorenç Villalonga recollides per Damià Ferrà-Ponç” (vegeu pàgines 99-157) on podem trobar aquestes afirmacions de Villalonga justificant el seu passat falangista: “Els liberals érem esperits crítics, dubitatius i socràtics. Però no vaig poder evitar l’afiliació a Falange. M’hi vaig limitar a tasques d’assistència mèdica –per cert mai no vaig haver d’assistir ningú-, a escriure algun article i donar unes xerrades radiofòniques, tot plegat amb cap entusiasme i motivat per les circumstàncies”.

Aquesta és la versió “oficial” sobre el passat falangista i col·laboració amb el franquisme que perdura fins al present i que la redacció de les meves novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan semblava posar en qüestió. Per això els “amables consells” de “oblidar” aquest projecte “sense cap ni peus”, arribà a dir-me un dels assenyats “consellers” al qual li havia fet arribar originals de les dues novel·les.

Analitzant el material que s’ha anat publicant aquests darrers anys, rellegint Falses memòries de Salvador Orlan, constatam com Villalonga, a poc a poc, seguint la seva intuïció i els assenyats consells que li donava l’editor Joan Sales, es va anar construint una biografia que té molt poc a veure amb la realitat d’un intel·lectual mallorquí enemic de la normalització del català. Basta llegir els articles que recull el llibre Centro; cal anar al número 33 de Randa i llegir els articles a favor de Franco i el feixisme que llegeix per Ràdio Mallorca.

Però som a mitjans dels anys seixanta i, recuperant Mort de dama, que era una crítica aferrissada als membres de l’Escola Mallorca (i per això mateix un ampli sector de la cultura catalana de Mallorca mai no ha perdonat Llorenç Villalonga), es promociona Bearn. Entre tots, autor i valedors, es va bastint la “nova personalitat villalonguiana” que ha d’”anar bé” en aquesta nova situació cultural. Es tracta de fer veure al lector de mitjans dels anys seixanta que no hi ha tanta veritat en el pretès falangisme de l’autor de Bearn, que tot plegat va ser un simple “pecat de joventut” sense gaire importància. S’oblida intencionadament, no solament el parer anticatalanista de Villalonga i del seu germà Miquel en els anys trenta, sinó el paper repressor dels dos germans en temps de la guerra civil. Recordem que si Llorenç Villalonga parla per la ràdio contra l’esquerra i el catalanisme en el moment més àlgid de la repressió, és a dir, l’estiu i l’hivern del trenta-sis, Miquel, el germà, és aleshores cap de Premsa i Informació de la Comandància Militar de les Balears. La Comandància Militar és un dels màxims organismes de repressió establerts a les Illes per militars sublevats i falangistes que els hi donen suport.

Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan volen novel·lar la vida d’un personatge tan suggestiu com Llorenç Villalonga i, sobretot, els anys més conflictius i problemàtics de l’autor de Bearn: els anys de la guerra civil. Una època, no oblidem, en què no solament ataca la Generalitat de Catalunya, els intel·lectuals catalans del Principat i de Mallorca, els partits d’esquerra, les idees de llibertat i progrés que representava la República, sinó que dedica poemes als falangistes. Recordem el poema Falange publicat a El Día el 15 de novembre de 1936, en el moment de la màxima repressió i assassinats de mallorquins i mallorquines d’esquerra. Els assassins són descrits en aquest poema com “Arcángeles morenos con correajes de cuero; / la piel de queratina impregnada de aceite.../ ...Las flechas apretadas en un haz / tenían el sentido mitológico / del dios niño y audaz / ... Cara al sol, con la camisa nueva / que tú bordaste en rojo ayer...”. I quant a la repressió i als crims, hi ha uns versos d’aquest mateix poema summament suggeridors. La compara amb els versos de Paul Valéry, Homer i la Ilíada! No té desperdici. Qui sap si algun dels falangistes que encara romanen amagats, disfressats, per les cloaques de l’estat espanyol, la voldrien posar damunt les fosses comunes on romanen els ossos dels nostres morts. Diu el poema parlant d’aquesta repressió sagnant: “Dijo Paul Valéry que la luz es oscura / y el viejo mar de Homero es fosco en la Iliada. / Parecerá inclemente la mano que nos cura / sin opio ni poción edulcorada”. Té raó Villalonga: “La mano que nos cura” no actuava amb “opio ni poción edulcorada”. Actuava amb bales i trets al cap.

(1 vídeo) Les “altres” converses eren les que alguns escriptors fèiem al bar de l’Hotel Formentor entre conferència i conferència. Poder parlar personalment amb l’escriptor Hans Magnus Enzensberger ha estat una experiència inoblidable. Enzensberger és un mite de la meva joventut, un exemple d’intel·lectual compromès, de vitalitat crítica insubornable. Record llibres cabdals per a la formació d’aquells joves antifeixistes dels anys setanta. (Miquel López Crespí)

Les “altres” Converses Literàries a Formentor

Per Miquel López Crespí, escriptor

D’esquerra a dreta: Anna Exton, Lluís Llitjós, Biel Matamales, Chris Stewart, Miquel López Crespí i Laia Pubill (Hotel Formentor, setembre 2010)

Les “altres” converses eren les que alguns escriptors fèiem al bar de l’Hotel Formentor entre conferència i conferència. Poder parlar personalment amb l’escriptor Hans Magnus Enzensberger ha estat una experiència inoblidable. Enzensberger és un mite de la meva joventut, un exemple d’intel·lectual compromès, de vitalitat crítica insubornable. Record llibres cabdals per a la formació d’aquells joves antifeixistes dels anys setanta. Pensem en la importància que tengueren en la nostra formació les obres Conversaciones con Marx y Engels, Política y delito i, també, molt especialment, llibres com El corto verano de la anarquía: vida y muerte de Durruti. O Elementos para una teoría de los medios de comunicación i Interrogatorio de La Habana. Com deia una mica més amunt, més que escoltar les conferències (sovint avorrides i buides de contingut) el que més m’ha agradat de les Converses Literàries a Formentor ha estat tractar en persona homes que, amb la seva obra, han ajudat a canviar la nostra forma de veure el món i, això és molt important, que han fet feina per aconseguir un canvi progressista de la societat i de les persones, esclafades pels grans poders fàctics que ens dominen. Hans Magnus Enzensberger és la veu d’un intel·lectual crític amb tots els poders establerts, insubornable en la seva ferma decisió d’explicar el que realment s’esdevé en aquest obscur segle XXI que just ara comença.

L’antic dirigent de la Revolució Sandinista Sergio Ramírez i l’escriptor Miquel López Crespí. (Hotel Formentor, setembre de 2010)

Sovint, alguns dels ponents de les xerrades eren prou avorrits. Aleshores, amb l’excusa de fer un cafè sortíem a parlar amb els escriptors que pensaven ben igual que nosaltres. En determinats moments vaig poder parlar amb un mite vivent dels anys setanta. Em referesc a l’escriptor i antic dirigent del Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN) Sergio Ramírez.

Sergio Ramírez, juntament amb milers i milers d’homes i dones del FSLN encapçalà la lluita armada contra la criminal dictadura proianqui dels Somoza. Després d’anys de ferreny combat, d'immensos sacrificis, el poble de Nicaragua sota la direcció dels sandinistes pogué vèncer la dictadura. Més de seixanta mil joves moriren en aquesta gegantina lluita per la llibertat. Poder parlar, sentir les reflexions de Sergio Ramírez ha estat un privilegi excepcional. Amb Sergio Ramírez hem pogut saber alguns aspectes dels orígens de la Revolució Sandinista, dels problemes que comporta la construcció d’una organització revolucionària. També parlàrem de la importància de la cultura per aconseguir el deslliurament de les consciències. I quelcom que tots hauríem de saber: la possibilitat, sempre real, que, en un determinat moment de la història, l’avantguarda que ha fet la Revolució pot degenerar i aturar el procés revolucionari iniciat pels sectors populars. És un problema cabdal de totes les revolucions.

D’esquerra a dreta: Tomeu Fiol, Miquel López Crespí, Josep Lluís Aguiló, Pere Joan Martorell i Josep Marí

Són aquestes “Converses” informals, les xerrades lluny de tot el que era oficial i protocolari, el que de veritat m’ha interessant d’aquesta anada a Formentor. Per a qui signa aquesta nota, les “vertaderes” Converses Literàries eren les “altres” xerrades, poder parlar amb els amics i amigues que hem conegut en aquell indret. Tenir l’oportunitat de sentir de viva veu les reflexions literàries i polítiques de gent tan excepcional com Sergio Ramírez, l’autor de llibres tan importants com Cuentos completos, El cielo llora por mí, Sombras y nada más i les reflexions sobre la Revolució: Adiós Muchachos.

Les xerrades informals amb l’amic Chris Stewart, lluny de l’esclerosi de certs debats oficials, van ser del més interessant de la trobada d’escriptors a Formentor. Chris Stewart va ser el primer bateria del grup musical Genesi que aleshores estava dirigit per Jonathan King. Curiosament, en Chris i Peter Gabriel, que havia estat qui l’havia convidat a participar en el grup Genesi, anaven a la mateixa escola.

A l’hora de dinar fèiem una amable tertúlia amb Anna Exton, la companya d’en Chris, l’amiga Laia Pubill, l’estudiós del fet literari Lluís Llitjós, l’històric activista antifranquista Gabriel Matamales i jo mateix. Una mica al marge de les celebracions oficials, parlàvem de literatura i política, de la vida i dels problemes relacionats amb la professionalització de l’escriptor. A cada moment sempre hi havia el comentari divertit i amable d’un escriptor ple de vitalitat, d’un tarannà ben llunyà del que solen tenir els escriptors “creguts”, aquells i aquelles que imaginen ser “genis” d’abast universal.

Miquel López Crespí (centre de la fotografia) i Hans Magnus Ezensberger (dreta)

Aquestes “altres” converses literàries de Formentor han estat fabuloses. A taula, mentre dinàvem, en el moment de fer el cafè, asseguts a les terrasses de l’Hotel Formentor hem pogut intercanviar opinions lluny de la presència i control dels mitjans de comunicació oficial. Un home que ha treballat en els més diversos oficis –ha fet feina en el circ, sap tondre ovelles!-. Un escriptor que ha fet cursos de cuina francesa, que ha obtingut una llicència de pilot d’aviació als Estats Units... pot contar milers d’anècdotes, històries d’aquelles que enriqueixen la vida d’aquells i aquelles que tenguérem el paler de sentir-lo a les “altres” converses de Formentor que comentam.

Chris Stewart és un escriptor d’una vitalitat i alegria extraordinària, autor d’èxit –sense que l’èxit li hagi pujat al cap!-, amb llibres que cal recomanar a tothom qui vulgui gaudir d’una bona literatura. En referesc a obres com Entre limones: historia de un optimista (2006); El loro en el limonero (2007) i Tres maneras de volcar un barco (2010).

Agustí Baró, Miquel López Crespí i Biel Matamales (Hotel Formentor, setembre de 2010)

També va ser molt important establir contactes amb nombrosos amics i amigues que eren presents a les Converses d’escriptors. Una agradable sorpresa va ser trobar a l’Hotel Formentor el professor Gabriel Matamales, destacat activista antifeixista dels anys setanta, dirigent de les Plataformes d’Estudiants Anticapitalistes d’aquella època i company de lluita a l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC). També hi havia n’Agustí Baró, un històric en la fundació i consolidació de la PIMEM, gran activista cultural, especialista en noves tecnologies, “geni” dels blogs i Internet. Ambdós participaven en les xerrades informals amb Chris Stewart i altres escriptors. Amb Agustí Baró parlàrem dels blogs, de la importància de les noves tecnologies per aconseguir una democratització de la informació. Sentint l’amic Agustí Baró m’adonava de la pobresa de moltes de les intervencions oficials dels “genis” de la ploma. En referència als móns dels blogs, ningú sabia tant l’Agustí!

Gabriel Matamales ens recordà nombrosos fets de la lluita antifeixista que ja teníem una mica oblidats. L’escriptor Chris Stewart al·lucinava en sentir la narració d’alguns aspectes de la repressió feixista a Mallorca i de la lluita per la llibertat en els anys seixanta i setanta.

Crec que sense la “participació”, lluny dels debats oficials, de Gabriel Matamales i Agustí Baró, els dies s’haurien fet més llargs i possiblement més avorrits. Us puc ben assegurar que vaig aprende més sobre blogs i Internet sentit l’amic Agustí Baró que participant a les taules rodones sobre el tema.

Vull aprofitar aquestes notes escrites a facebook per agrair als dos amics les seves idees, els records que hem compartit, l’intercanvi d’opinions que ha fet que els dies passats a Formentor hagin estat autènticament profitosos, lluny sempre dels fastos oficials.

Des del punt de vista de l'estratègia de partit, el PSM ha fet una jugada que, se li ha de reconèixer, li ha sortit rodona. Si en efecte es presenta tot sol a les eleccions s'haurà llevat de damunt els incòmodes aliats. Els Verds quedaran subsumits, com també els trànsfugues d'EU, que hauran estat la palanca per rebentar el Bloc i, de passada, deixarà en evidència les dues molèsties més incòmodes que ha tengut els darrers anys: ERC i Entesa. Pel que fa als independentistes, els deixa obligats a presentar-se amb les seves sigles, amb el perill -certesa, més aviat- que tendran un resultat a les urnes que serà molt poqueta cosa. Pel que fa a Entesa, dos quarts del mateix, amb el com que els ex del PSM estan dividits entre els que els agradaria presentar-se, per ventura per a veure si poden repetir algun tipus de pacte amb el PSOE, per minúscul que sigui una altra vegada, o els que s'estimen més acceptar la realitat i anar-se'n a ca seva. (Miquel Payeras)

La perfecta jugada del PSM

Miquel Payeras | 22/09/2010 |

El PSM ja té decidits els seus dos principals números 1 de les llistes electorals. Biel Barceló, al Parlament per Mallorca, i Joan Font, al Consell mallorquí. És ver que formalment s'haurà d'esperar que conclogui el termini perquè es pugui presentar algun candidat alternatiu i obrir així unes primàries, però res no indica que pugui passar. Després de la voladura del Bloc, el PSM ha optat per tirar endavant tot sol. El fet que anunciï els qui seran amb tota probabilitat els seus dos principals números 1 confirma la impressió que no dóna cap importància als afegits. Els escindits d'EU i els ecologistes no pesen res, és ver, i per tant no aportaran vots estadísticament significatius al PSM, però tenint en compte que estan en ple procés de maquillatge per fer veure que seran un partit diguem-ne normal, mitjançant un congrés de fusió que donarà llum a l'enèsima nova formació d'aquest àmbit, el lògic hauria estat esperar i fer veure després que es negociava els dos principals candidats entre les dues formacions.

No deu considerar el PSM, emperò, que calgui dissimular més, després de l'esclat del Bloc. Des del punt de vista de l'estratègia de partit, el PSM ha fet una jugada que, se li ha de reconèixer, li ha sortit rodona. Si en efecte es presenta tot sol a les eleccions s'haurà llevat de damunt els incòmodes aliats. Els Verds quedaran subsumits, com també els trànsfugues d'EU, que hauran estat la palanca per rebentar el Bloc i, de passada, deixarà en evidència les dues molèsties més incòmodes que ha tengut els darrers anys: ERC i Entesa. Pel que fa als independentistes, els deixa obligats a presentar-se amb les seves sigles, amb el perill -certesa, més aviat- que tendran un resultat a les urnes que serà molt poqueta cosa. Pel que fa a Entesa, dos quarts del mateix, amb el com que els ex del PSM estan dividits entre els que els agradaria presentar-se, per ventura per a veure si poden repetir algun tipus de pacte amb el PSOE, per minúscul que sigui una altra vegada, o els que s'estimen més acceptar la realitat i anar-se'n a ca seva.

I, per suposat, deixaria EU obligada a aferrar-se més que mai a les sigles nacionals per intentar treure el cap, amb l'absoluta certesa que no obtendrà representació. Sempre que, cal dir-ho, es mantingui el 5%, el qual, per cert, per ser rebaixat al 3% no requereix, segons l'Estatut, de cap llei per majoria de dos terços, bastaria una simple reforma per majoria de la llei electoral actual.

El resultat de la jugada del PSM no pot ser avaluada d'altra manera que perfecta, vist des del punt de vista d'interès partidista. Quedarà com l'únic referent a l'esquerra del PSOE, tal com era durant els anys vuitanta. A més, l'altra molèstia, UM, no passa precisament pels seus millors dies i un resultat òptim seria aconseguir un sol diputat. Per tant, en tot cas el lideratge entre els petits del PSM estarà garantit passi el que passi. De tal manera que el manteniment de les sigles queda assegurat pel futur, que és el gran objectiu.

Tot això, per suposat, si no hi ha els ja habituals atacs d'ansietat quan vagi faltant manco per a les eleccions i davant la desesperació per una probable majoria absoluta del PP no decidís acceptar refregir el Bloc en una patètica nova-vella coalició entre ell (a més dels seus satèl·lits), l'EU odiada i la no manco estimada ERC.

Diari de Balears (dBalears)

Els grups de pressió i especulatius, els servils a les ordres d'obscurs interessos polítics, ja s'han llevat la careta i parlen obertament de la possible desaparició del PSM. Per a ningú no és cap secret que els més beneficiats de l'operació serien UM, el PSOE i Izquierda Unida. Aquesta darrera ja va aconseguir un bon bocí del pastís quan, mitjançant la coalició "Progressistes", aconseguí que l'espanyolíssim Llamazares formàs grup parlamentari propi per a posteriorment votar contra els drets nacionals d'Euskadi. Tot un èxit per a un personal que d'ençà la transició no ha fet més que refermar els pactes establerts per Santiago Carrillo amb el franquisme reciclat. (Miquel López Crespí)

Molts dels votants i simpatitzants del PSM saben, per pròpia experiència, que la línia de supervivència del nacionalisme d'esquerres no passa per un enfeudament a Maria Antònia Munar, a la socialdemocràcia espanyola o a Izquierda Unida.

Defensa del PSM (un article d’octubre de 2005)

Ningú no podrà negar -per això hi ha les hemeroteques-, que molts dels prop de set-cents articles que he publicat aquests darrers anys tant a Diari de Balears com, més recentment, en El Mundo-El Día de Baleares han estat escrits en una línia de clar suport crític al nacionalisme d'esquerres, PSM i ERC especialment, i, en el seu moment, d'ajut al Pacte de Progrés, malgrat totes les contradiccions i mancances que demostrà en el seu moment l'esquerra nominal d'aquesta terra. Els advertiments i suports sempre han anat en la línia d'enfortir el nacionalisme, l'esquerra i l'ecologisme de les Illes, amenaçats en tot moment per aquelles forces que només són en la política per a viure del romanço, l'engany i la mentida. I, també per això mateix, sempre hem advertit de les maniobres destructives, les campanyes rebentistes, els plans dels poders econòmics i mediàtics per a ensorrar els trenta anys d'història del nacionalisme d'esquerres illenc. Malauradament moltes de les nostres advertències s'han fet realitat. Els grups de pressió i especulatius, els servils a les ordres d'obscurs interessos polítics, ja s'han llevat la careta i parlen obertament de la possible desaparició del PSM. Per a ningú no és cap secret que els més beneficiats de l'operació serien UM, el PSOE i Izquierda Unida. Aquesta darrera ja va aconseguir un bon bocí del pastís quan, mitjançant la coalició "Progressistes", aconseguí que l'espanyolíssim Llamazares formàs grup parlamentari propi per a posteriorment votar contra els drets nacionals d'Euskadi. Tot un èxit per a un personal que d'ençà la transició no ha fet més que refermar els pactes establerts per Santiago Carrillo amb el franquisme reciclat.

Molts dels votants i simpatitzants del PSM saben, per pròpia experiència, que la línia de supervivència del nacionalisme d'esquerres no passa per un enfeudament a Maria Antònia Munar, a la socialdemocràcia espanyola o a Izquierda Unida, sigui quin sigui l'invent que els Cámara, Grosske i Rosselló es treguin del capell. Ara mateix, just en el moment que escric aquestes retxes, un nombrós grup de militants i simpatitzants del PSM estan signant un manifest públic per a lliurar al Consell de Direcció Política del PSM demanant seny i que no es tiri per la borda l'esforç fet pel nacionalisme d'esquerra en aquestes darreres dècades. Aquest nombrós grup de militants s'adona a la perfecció, talment com nosaltres ja havíem advertit any rere any, dels poderosos interessos que mouen les cordes dels qui volen acabar amb el seu partit. Tothom amb dos dits de seny sap ben bé que el projecte que ordeixen els grups de pressió econòmics de les Illes, des del PP fins a la socialdemocràcia passant per UM, és acabar amb la història de lluita contínua dels homes i dones, dels col·lectius que han constituït la columna vertebral de la resistència dels mallorquins a la depredació del nostre territori i la nostra cultura.

Els signants del manifest de defensa del nacionalisme d'esquerres, i més concretament del PSM, afirmen que són moltes les forces polítiques que pensen sobreviure damunt les despulles del PSM. La nostra preocupació, diuen, "és conseqüència de veure com perilla que l'espai socioelectoral que fins ara ha ocupat el nacionalisme d'esquerres del PSM es repartesqui entre EU-Els Verds, el sector 'nacionalista' del PSOE i Esquerra Republicana de Catalunya. Això, dit amb el respecte que ens mereixen aquestes formacions polítiques, amb cada una de les quals ens uneixen determinades sensibilitats i afinitats socials i programàtiques. Però cap d'aquestes sensibilitats i afinitats és capaç d'abraçar l'espai sociològic i electoral que fins ara ha reunit el PSM ni les seves possibilitats d'eixamplar la base social".

Pens que els grups de pressió, les organitzacions polítiques, els grans poders mediàtics al servei dels interessos especulatius de la dreta que ja canten victòria, s'equivoquen molt. Tot aquest personal que ja compta els vots i els diputats de més que traurà xuclant un espai nacionalista que ha de desaparèixer no coneixen prou bé el tarannà militant de la base social del PSM. En temps de la transició, i ho record a la perfecció perquè qui signa aquest article llavors formava part de la direcció del partit, les campanyes rebentistes conjuntes del franquisme reciclat amb PSOE i PCE no aconseguiren rompre la columna vertebral del nacionalisme d'esquerres. Si no ho aconseguiren aleshores quan el PSM era una formació que just acabava de néixer... com ho podrien aconseguir ara amb els centenars de quadres i provats militants de què disposa? Els homes i dones del PSM no ignoren que en aquests moments es juga molt més que la desaparició o consolidació d'un partit polític. La desaparició o la marginalització del PSM seria, ni més ni manco, com diu el Manifest que circula per Mallorca, "la fi d'una manera de veure Mallorca i, molt possiblement, de la Mallorca per a la qual hem lluitat". I serà per això mateix que el PSM no caurà en mans d'UM, del PSOE ni d'Esquerra Unida.

Miquel López Crespí

Tothom era damunt nostre per provar de barrar el pas a l’herència política d’Emili Darder i Gabriel Alomar, que era el que aleshores representava el PSM. Sempre recordaré l’alegria que vaig tenir quan, després de coordinar la campanya electoral de 1979, poguérem treure el primer regidor d’esquerra nacionalista a l’Ajuntament de Ciutat, l’amic Jaume Obrador, i Biel Majoral i Pere Llinàs com a consellers del Consell Insular de Mallorca. Més de vint-i-cinc mil vots per a una força política sense diners de la banca, ni espanyola ni internacional, sense propaganda televisiva, era una fita històrica que ens sorprengué fins a nosaltres mateixos. (Miquel López Crespí)

Defensa del PSM

Ningú no dubta de la greu crisi que està patint el PSM, l’organització que durant aquests darrers trenta anys ha estat la capdavantera del nacionalisme progressista i alhora de la lluita contra les injustícies de la societat capitalista, provant de bastir sempre un món més just i solidari. Potser per això mateix, perquè durant dècades el PSM ha representat una de les avantguardes més combatives en la defensa de la nostra cultura i per la preservació dels nostres minvats recursos naturals que ens preocupa, i molt!, el seu futur. A més, com a persones que sempre li hem donat suport públic és normal que expressem la nostra preocupació. I aquest sentiment no és tan sols producte romàntic del record d’aquells anys de militància, quan el PSM era un grup encara extraparlamentari, marginat i atacat per la dreta, aleshores representada per UCD i AP, i per certa esquerra ansiosa de trepitjar moqueta i anar amb cotxe oficial. Tothom era damunt nostre per provar de barrar el pas a l’herència política d’Emili Darder i Gabriel Alomar, que era el que aleshores representava el PSM. Sempre recordaré l’alegria que vaig tenir quan, després de coordinar la campanya electoral de 1979, poguérem treure el primer regidor d’esquerra nacionalista a l’Ajuntament de Ciutat, l’amic Jaume Obrador, i Biel Majoral i Pere Llinàs com a consellers del Consell Insular de Mallorca. Més de vint-i-cinc mil vots per a una força política sense diners de la banca, ni espanyola ni internacional, sense propaganda televisiva, era una fita històrica que ens sorprengué fins a nosaltres mateixos.

No es tracta, com deia, del romanticisme nostàlgic que una persona pot sentir en recordar els anys de la joventut. El PSM va significar i significa molt en la històrica recent de Mallorca. En els anys posteriors de la transició, després de les traïdes del PCE i del PSOE a les idees de República, autodeterminació i socialisme, molts militants de l’esquerra alternativa mallorquina ens refugiàvem sota les sigles del PSM per a provar de servar, per al futur, les idees i principis que els aspirants a sous i poltrones abandonaven de seguida que oloraven els privilegis que s’aconseguien seguint les instruccions del franquisme reciclat, la socialdemocràcia espanyola o el carrillisme.

Hi ha molt més que tot això en la nostra preocupació pel futur del nacionalisme progressista a les Illes. No cal dir que, com tants d’amics i militants, hem estat testimonis de les maniobres més recents per a neutralitzar el partit fundat per Sebastià Serra i dirigit durant tants d’anys per Mateu Morro i Pere Sampol, entre molts d’altres companys. Directament o indirectament, mostrant la cara o d’amagat, conspirant, pegant ganivetades sempre que podien, tant la dreta com l’esquerra oficial han fet tot el possible per dinamitar el normal funcionament del PSM. Hem de recordar les campanyes de premsa orquestrades des de les oficines dels autèntics poders fàctics de les nostres Illes? Qualsevol persona preocupada per l’ampliació i consolidació del nacionalisme progressista sap a la perfecció, i segurament recorda molt bé, les desenes d’articles escrits per a augmentar les dificultats internes del PSM i, si era possible, per a dividir-lo i neutralitzar-lo. Les hemeroteques en són plenes de tots aquests pamflets per a barrar el pas a una força política que representava el mur que impedia el total control de Mallorca per part del caciquisme nostrat o de les forces econòmiques i polítiques alienes a la nostra terra.

Però aquesta introducció fent referència a la nostra preocupació pel futur del PSM té relació amb un pensament que vull expressar d´una manera clara i llampant. Em referesc al silenci que, davant la crisi actual, serven molts dels antics dirigents del partit. Silenci que, ho he de dir sincerament, encara no sé a quins motius o raons de força major obeeix. Crec que en situacions històriques com aquestes, quan, ho hem vist ara mateix, diverses agrupacions abandonen el PSM per estar en desacord amb la idea de dissoldre’s com a partit juntament amb Esquerra Unida, en moments tan greus i preocupants com aquests, repetesc, és quan s’hauria de sentir la veu d’aquells que fundaren el partit, d’aquells que durant més de vint anys han dirigit l’organització. Ara em vénen a la memòria els noms de dos bons amics com han estat sempre Sebastià Serra i Mateu Morro. Però podríem parlar també de Pere Sampol, Joan Mayol, Maria Antònia Vadell, Antoni Alorda o tots aquells dirigents i càrrecs públics que han tengut, i molts d’ells tenen encara, una representació institucional prou significativa.

Pens que aquests excel·lents amics i companys haurien de deixar la por, si és que en tenen, i sortir a la palestra a dir la seva, a opinar sobre el possible futur del nacionalisme progressista a les Illes, a analitzar els fets que s’esdevenen, tant en relació amb la coalició electoral del 2007 com en relació a la creació d´un bloc com a nova força política mallorquina.

Mateu Morro, Sebastià Serra i tants i tants intel·lectuals i professionals, la veu dels quals és necessària en aquests moments... ¿tenen por d’interferir en els debats de l’actual direcció amb les seves reflexions? Que algú els pogués acusar d’ingerència? Qui sap si esperen a opinar per a després de les eleccions i així ningú els podria fer responsables del que s’esdevengui el maig de 2007. És una opció que puc entendre però que no compartesc: la situació del nacionalisme progressista a la nostra terra és prou greu per a anar amb certs miraments i determinats prejudicis. La dreta, els poders fàctics que volen acabar amb el PSM, els partits per als quals el nacionalisme progressista sempre ha significat un entrebanc, no en tenen cap, de mirament, per a fer-lo desaparèixer definitivament del mapa polític.

Crec, i molts de companys i companyes així m’ho han dit, que hi ha un cert deure de la direcció històrica del PSM amb aquests militants que, durant prop de trenta anys, els han seguit i votat segurs que l’organització que dirigien era una eina eficaç per a la tasca de deslliurament nacional i social del nostre poble. Som moltes les persones que voldríem, doncs, llegir una explicació dels fets que s’esdevenen en els darrers temps. Una explicació sincera, constructiva, oberta al futur, que serveixi per a consolidar i desenvolupar tot el que ha donat de positiu en aquests darrers trenta anys el PSM a Mallorca i a les Illes en general.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (4-X-06)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

¿Què es necessita per fer una novel·la de Dickens? En principi, plantejada així, de cop i volta, sembla que necessitem Dickens, l'autor. Però la necessitat de Dickens deixa d'esser tal si el que volem és que el famós escriptor en sigui simplement un personatge, un personatge essencial. I això és el que ha fet possible que Proa acabi de publicar La novel·la de Dickens, l'autora de la qual és Neus Canyelles. El que vol dir que si comptam amb una bona novel·lista bona persona, que ha estat una bona lectora de l'obra de l'escriptor anglès -en un temps que potser no en queden gaires bons lectors, almanco entre nosaltres- i que no se sent gens condicionada per les angoixes escripturals tan d'actualitat, tant les formals com les de missatge, aleshores resulta que podem llegir un llibre tan senzill i complex a la vegada, d'expressió del tot natural i gerda, en el qual la presència i la bonhomia d'aquest escriptor tan popular en el seu temps és un del dos protagonistes principals. (Bartomeu Fiol)

Una novel·la de Neus Canyelles

Bartomeu Fiol | 21/09/2010 |

¿Què es necessita per fer una novel·la de Dickens? En principi, plantejada així, de cop i volta, sembla que necessitem Dickens, l'autor. Però la necessitat de Dickens deixa d'esser tal si el que volem és que el famós escriptor en sigui simplement un personatge, un personatge essencial. I això és el que ha fet possible que Proa acabi de publicar La novel·la de Dickens, l'autora de la qual és Neus Canyelles. El que vol dir que si comptam amb una bona novel·lista bona persona, que ha estat una bona lectora de l'obra de l'escriptor anglès -en un temps que potser no en queden gaires bons lectors, almanco entre nosaltres- i que no se sent gens condicionada per les angoixes escripturals tan d'actualitat, tant les formals com les de missatge, aleshores resulta que podem llegir un llibre tan senzill i complex a la vegada, d'expressió del tot natural i gerda, en el qual la presència i la bonhomia d'aquest escriptor tan popular en el seu temps és un del dos protagonistes principals.

I això és possible perquè l'altre protagonista principal, d'infant, va arribar a llegir vuitanta-quatre vegades Grans esperances, l'únic llibre del que podia disposar a l'orfenat on es trobava, gràcies a la bondat d'una de les monges que en tenien cura. I a una estranya relació que sembla haver-se establert entre les terribles migranyes que pateix i l'autor de Grans esperances, que compareix puntualment cada vegada que la crisi i el mal són més forts. Es tracta del personatge narrador, na Blanca, un personatge eminentment femení, obsessionada per les dificultats econòmiques que li suposa trobar-se sense feina, cobrant d'un atur que se li acaba, i revoltada per la irresponsabilitat del seu homo, un músic bohemi incapaç d'assegurar-li un mínim suport a ella i a la seva filla, i que un dia que té un cop de sort es presenta amb una costosa vaixella, el que provoca que, al final d'una enèsima discussió, el convida a tocar el dos senzillament demanant-li: "Sabries fer-te la maleta tu tot sol?".

I així quan, de nit, la migranya de Blanca es fa més insuportable, compareix el gran autor i ella el convida a prendre te i s'estableixen uns diàlegs que, sovint, poden resultar humorístics. "Vol una galeta, senyor Dickens?". "Oh, sí, aquestes de mantega m'agraden molt. Però sap què?, no em digui cada vegada senyor Dickens, per favor. Em pot dir Charles..., o millor em digui Boz, que és com em coneixen els meus amics més íntims". I encara, unes pàgines més enllà: "Na Blanca és a casa. Es fa un cafè i treu la capsa de galetes de mantega. Cada vegada que apareix en Charles, l'endemà la capsa és buida. Ella es pensava que els fantasmes no tenen gana, però s'equivocava".

I acabem amb el següent paràgraf magistral, perquè a na Blanca li ha agradat sempre escriure, i ha fet molts de contes i intenta fer unes ressenyes per a un periòdic: "M'agradaria escriure una novel·la a la manera de Dickens, d'aquestes que ja no escriu ningú, tragicòmica, amb problemes seriosos que al final s'esfumen, se'n van ben lluny. On els enemics es fan amics o es perdonen. On el pobre acaba trobant la seva fortuna i el malalt recobra la salut. Em sembla que l'escriuré. La novel·la de Dickens. Una història dels nostres dies. Una història com la meva. Per què no?".

Diari de Balears (dBalears)

Record que fa poc més d'un any, el vaig visitar en el seu estudi i em va contar que havia passat molts dies cercant informació per a escriure, però, sobretot, em va impressionar el fet que es creàs un ambient propici per a aquella tasca. Havia evocat un món amb objectes materials. Havia penjat fotografies dels personatges a les prestatgeries i escoltava música de Chopin. El seu estudi no era el de sempre: es podia convertir en el París romàntic que conegueren Sand i Chopin. (Neus Canyelles)

Corambé és un llarg recorregut en unes escasses 130 pàgines que es podrien reunir en algunes sentències lúcides que l'escriptor posa en boca de Sand. Cada lector en podria fer una tria pròpia. Jo m'he quedat amb les que parlen d'una dona forta que potser no ho era tant, perquè a la fi a tots ens mouen les mateixes coses, i després les expressam de maneres diverses: és possible arribar als darrers dies i no referir-se a la decepció? No sé fins a quin punt Miquel López Crespí es va sentir identificat o unit a qui ha dedicat un projecte tan apassionant, però segur que es va implicar molt en aquest cicle de novel·les i articles: ha investigat, ha escoltat, ha llegit molt per poder escriure aquests dos llibres que no són, segons el meu parer, novel·les històriques, encara que recuperin uns episodis reals en la vida de dos grans artistes. Per altra banda, escriure en primera persona en la veu del gènere contrari sempre suposa un desafiament. Ca dir, tanmateix, que l'escriptor el supera perfectament, cosa que no ens sorprèn, amb la qualitat d'una veu narrativa clara i sense traves. (Neus Canyelles)

Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors)

Per Neus Canyelles, escriptora.

Tots quants som presents avui aquí sabem de sobra que Miquel López Crespí no necessita presentació -si de cas som jo qui la necessita- i som conscients de la seva important trajectòria literària, amb més de cinquanta títols publicats, obres que responen a tots els gèneres, i nombrosíssims premis guanyats arreu dels territoris de parla catalana. I ara, una vegada més, li hem de donar l'enhorabona per un projecte que ha culminat amb la publicació de dos llibres i diversos articles. Precisament en un d'aquests articles sobre aquests dos llibres que acaba de publicar -El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand- ens explica quin ha estat el punt de partença: es tracta de la reflexió que l'escriptora George Sand fa al final de la seva vida, el 1876, reclosa en el seu casal de Nohant, en principi l'únic refugi possible per a la seva ànima. Des d'allà inicia un recorregut per la seva vida, amb anades i tornades, que li permet recordar i anar construint una memòria personal. Perquè aquest llibre està basat en els records; no és un dietari en el qual hom escriu cada dia el que va fent. La seva vida ha estat molt intensa: ha lluitat per uns ideals, com a escriptora i com a persona que viu compromesa amb el món que l'envolta. Ara, a la fi els seus dies, es troba sola -si no físicament, ja que viu envoltada per la seva família, sí espiritualment- i només li queda la certesa, com diu a les darreres pàgines, que ningú no l'ha entès. Confessa que té la sang dels aristòcrates, però mesclada amb la dels habitants més pobres dels barris marginals, i es pregunta si és precisament aquesta contradicció la que l'ha fet ser com és. Reconeix que la raó de la seva existència ha estat "voler anar sempre més enllà del que estava permès".

I realment ho va aconseguir: va ser l'escriptora més important de França, no li faltaren admiradors i amants i tengué a més l'amor del millor músic del seu temps. I no es tracta, en la novel·la, de fer una simple anècdota sobre una dona que duia pantalons i fumava, i que signava amb nom d'home. Aquí el lector topa de front amb un ideari ferm. Sempre anar més endavant, des de la seva "bohemia privilegiada", juntament amb el poble, per intentar fer una societat més justa.

El compromís polític i social va ser molt fort, però ¿què passa ara, quan observa de lluny la vida i li arriben notícies del món del qual s'ha separat i que no li agrada gens?

Ara s'adona que aquella societat no canvia, que la lluita no es pot acabar mai. Corambé és un llarg recorregut en unes escasses 130 pàgines que es podrien reunir en algunes sentències lúcides que l'escriptor posa en boca de Sand. Cada lector en podria fer una tria pròpia. Jo m'he quedat amb les que parlen d'una dona forta que potser no ho era tant, perquè a la fi a tots ens mouen les mateixes coses, i després les expressam de maneres diverses: és possible arribar als darrers dies i no referir-se a la decepció? No sé fins a quin punt Miquel López Crespí es va sentir identificat o unit a qui ha dedicat un projecte tan apassionant, però segur que es va implicar molt en aquest cicle de novel·les i articles: ha investigat, ha escoltat, ha llegit molt per poder escriure aquests dos llibres que no són, segons el meu parer, novel·les històriques, encara que recuperin uns episodis reals en la vida de dos grans artistes. Per altra banda, escriure en primera persona en la veu del gènere contrari sempre suposa un desafiament. Ca dir, tanmateix, que l'escriptor el supera perfectament, cosa que no ens sorprèn, amb la qualitat d'una veu narrativa clara i sense traves.

Record que fa poc més d'un any, el vaig visitar en el seu estudi i em va contar que havia passat molts dies cercant informació per a escriure, però, sobretot, em va impressionar el fet que es creàs un ambient propici per a aquella tasca. Havia evocat un món amb objectes materials. Havia penjat fotografies dels personatges a les prestatgeries i escoltava música de Chopin. El seu estudi no era el de sempre: es podia convertir en el París romàntic que conegueren Sand i Chopin.

Crec que aquest és el principal indici que un tema o uns personatges poden arribar a convertir-se en els companys de vida i de treball d'un escriptor. De vegades, un s'hi implica tant que quan s'aixeca al matí ja no sap distingir ben bé quina vida és real. Supòs que pot semblar exagerat -i certament ho és-, però puc assegurar que és possible.

George Sand va viure empesa pels seus desigs de llibertat i justícia en el món. Pel que fa a la part personal com a escriptor -i jo crec que també en aquest aspecte s'agermana amb Miquel López Crespí-, desitjà sempre la professionalització del seu ofici, cosa que aconseguí.

Sand va ser el que s'anomena una "persona avançada al seu temps". La seva presència ja suposava un escàndol per a moltes mentalitats. Només cal recordar, en aquest sentit, la seva estada a Valldemossa l'hivern de 1838. I jo pens que un segle més tard hauria escandalitzat igualment. Gosaria dir que encara avui en dia no seria entesa. De petita jugava i s'imaginava que era una fada vinguda a posar la pau al món. Ara, tristament convençuda que això ja no és possible, es reconforta amb la darrera arma que li queda i que és, segurament, l'única de què disposat sempre: Diu: "Encara puc escriure, que és el que més estim en la vida".

Sé que el nostre escriptor d'avui podria signar també aquesta frase, perquè ell mateix em digué, durant aquella visita a la qual m'he referit, que no pot separat la seva vida dels seus llibres, que ell és els seus llibres.

Corambé és un déu, "un esperit que m'acompanya en els moments de dissort", diu l'escriptora: "Li vaig dedicar un altar propi al jardí, just a l'entrada del bosc que ens envoltava. Era el primer temple aixecat a l'amor, a la naturalesa, a les forces tel·lúriques que ens dominen. Un déu de la passió...".

En acabar el llibre em vaig demanar si aquest Corambé no podria ser la literatura, l'escriptura més concretament. Aquest déu que salva els qui escriuen. Cadascú compta amb el seu temple particular que, a més, va canviant al llarg de la vida. Si Corambé era la seva companyia, aquesta havia de ser per força la passió literària.

Escollir un personatge literari però real alhora té els seus inconvenients, és una forma arriscada de treballar, però també et permet imaginar-te el personatge amb tot detall, intentant arribar a una ànima que ha viscut en el mateix món. És com disposar d'un esperit afí i caminar junts per un terreny segur. Miquel López Crespí, que coneix molt bé els mecanismes necessaris per fer-ho, ens ha donat la seva visió de George Sand, una dona molt intelligent que, com tothom, s'equivocà i també va saber què són els remordiments. I quan, a la fi del seu temps, rememorà tot el seu passat, s'adonà definitivament que Nohant tampoc no era un possible refugi i es preguntà: "Serà possible que la vida sigui tan sols una absurda persecució dels dies en els quals hem estat autènticament feliços?".

Presentació de la novel·la de Miquel López Crespí Corambé: el dietari de George Sand ( Pagès Editors, Lleida, 2004). Casa Catalana de Palma de Mallorca (18-VI-2004).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

(1 vídeo) Les “altres” converses eren les que alguns escriptors fèiem al bar de l’Hotel Formentor entre conferència i conferència. Poder parlar personalment amb l’escriptor Hans Magnus Enzensberger ha estat una experiència inoblidable. Enzensberger és un mite de la meva joventut, un exemple d’intel·lectual compromès, de vitalitat crítica insubornable. Record llibres cabdals per a la formació d’aquells joves antifeixistes dels anys setanta. (Miquel López Crespí)

Les “altres” Converses Literàries a Formentor

Per Miquel López Crespí, escriptor

D’esquerra a dreta: Anna Exton, Lluís Llitjós, Biel Matamales, Chris Stewart, Miquel López Crespí i Laia Pubill (Hotel Formentor, setembre 2010)

Les “altres” converses eren les que alguns escriptors fèiem al bar de l’Hotel Formentor entre conferència i conferència. Poder parlar personalment amb l’escriptor Hans Magnus Enzensberger ha estat una experiència inoblidable. Enzensberger és un mite de la meva joventut, un exemple d’intel·lectual compromès, de vitalitat crítica insubornable. Record llibres cabdals per a la formació d’aquells joves antifeixistes dels anys setanta. Pensem en la importància que tengueren en la nostra formació les obres Conversaciones con Marx y Engels, Política y delito i, també, molt especialment, llibres com El corto verano de la anarquía: vida y muerte de Durruti. O Elementos para una teoría de los medios de comunicación i Interrogatorio de La Habana. Com deia una mica més amunt, més que escoltar les conferències (sovint avorrides i buides de contingut) el que més m’ha agradat de les Converses Literàries a Formentor ha estat tractar en persona homes que, amb la seva obra, han ajudat a canviar la nostra forma de veure el món i, això és molt important, que han fet feina per aconseguir un canvi progressista de la societat i de les persones, esclafades pels grans poders fàctics que ens dominen. Hans Magnus Enzensberger és la veu d’un intel·lectual crític amb tots els poders establerts, insubornable en la seva ferma decisió d’explicar el que realment s’esdevé en aquest obscur segle XXI que just ara comença.

L’antic dirigent de la Revolució Sandinista Sergio Ramírez i l’escriptor Miquel López Crespí. (Hotel Formentor, setembre de 2010)

Sovint, alguns dels ponents de les xerrades eren prou avorrits. Aleshores, amb l’excusa de fer un cafè sortíem a parlar amb els escriptors que pensaven ben igual que nosaltres. En determinats moments vaig poder parlar amb un mite vivent dels anys setanta. Em referesc a l’escriptor i antic dirigent del Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN) Sergio Ramírez.

Sergio Ramírez, juntament amb milers i milers d’homes i dones del FSLN encapçalà la lluita armada contra la criminal dictadura proianqui dels Somoza. Després d’anys de ferreny combat, d'immensos sacrificis, el poble de Nicaragua sota la direcció dels sandinistes pogué vèncer la dictadura. Més de seixanta mil joves moriren en aquesta gegantina lluita per la llibertat. Poder parlar, sentir les reflexions de Sergio Ramírez ha estat un privilegi excepcional. Amb Sergio Ramírez hem pogut saber alguns aspectes dels orígens de la Revolució Sandinista, dels problemes que comporta la construcció d’una organització revolucionària. També parlàrem de la importància de la cultura per aconseguir el deslliurament de les consciències. I quelcom que tots hauríem de saber: la possibilitat, sempre real, que, en un determinat moment de la història, l’avantguarda que ha fet la Revolució pot degenerar i aturar el procés revolucionari iniciat pels sectors populars. És un problema cabdal de totes les revolucions.

D’esquerra a dreta: Tomeu Fiol, Miquel López Crespí, Josep Lluís Aguiló, Pere Joan Martorell i Josep Marí

Són aquestes “Converses” informals, les xerrades lluny de tot el que era oficial i protocolari, el que de veritat m’ha interessant d’aquesta anada a Formentor. Per a qui signa aquesta nota, les “vertaderes” Converses Literàries eren les “altres” xerrades, poder parlar amb els amics i amigues que hem conegut en aquell indret. Tenir l’oportunitat de sentir de viva veu les reflexions literàries i polítiques de gent tan excepcional com Sergio Ramírez, l’autor de llibres tan importants com Cuentos completos, El cielo llora por mí, Sombras y nada más i les reflexions sobre la Revolució: Adiós Muchachos.

Les xerrades informals amb l’amic Chris Stewart, lluny de l’esclerosi de certs debats oficials, van ser del més interessant de la trobada d’escriptors a Formentor. Chris Stewart va ser el primer bateria del grup musical Genesi que aleshores estava dirigit per Jonathan King. Curiosament, en Chris i Peter Gabriel, que havia estat qui l’havia convidat a participar en el grup Genesi, anaven a la mateixa escola.

A l’hora de dinar fèiem una amable tertúlia amb Anna Exton, la companya d’en Chris, l’amiga Laia Pubill, l’estudiós del fet literari Lluís Llitjós, l’històric activista antifranquista Gabriel Matamales i jo mateix. Una mica al marge de les celebracions oficials, parlàvem de literatura i política, de la vida i dels problemes relacionats amb la professionalització de l’escriptor. A cada moment sempre hi havia el comentari divertit i amable d’un escriptor ple de vitalitat, d’un tarannà ben llunyà del que solen tenir els escriptors “creguts”, aquells i aquelles que imaginen ser “genis” d’abast universal.

Miquel López Crespí (centre de la fotografia) i Hans Magnus Ezensberger (dreta)

Aquestes “altres” converses literàries de Formentor han estat fabuloses. A taula, mentre dinàvem, en el moment de fer el cafè, asseguts a les terrasses de l’Hotel Formentor hem pogut intercanviar opinions lluny de la presència i control dels mitjans de comunicació oficial. Un home que ha treballat en els més diversos oficis –ha fet feina en el circ, sap tondre ovelles!-. Un escriptor que ha fet cursos de cuina francesa, que ha obtingut una llicència de pilot d’aviació als Estats Units... pot contar milers d’anècdotes, històries d’aquelles que enriqueixen la vida d’aquells i aquelles que tenguérem el paler de sentir-lo a les “altres” converses de Formentor que comentam.

Chris Stewart és un escriptor d’una vitalitat i alegria extraordinària, autor d’èxit –sense que l’èxit li hagi pujat al cap!-, amb llibres que cal recomanar a tothom qui vulgui gaudir d’una bona literatura. En referesc a obres com Entre limones: historia de un optimista (2006); El loro en el limonero (2007) i Tres maneras de volcar un barco (2010).

Agustí Baró, Miquel López Crespí i Biel Matamales (Hotel Formentor, setembre de 2010)

També va ser molt important establir contactes amb nombrosos amics i amigues que eren presents a les Converses d’escriptors. Una agradable sorpresa va ser trobar a l’Hotel Formentor el professor Gabriel Matamales, destacat activista antifeixista dels anys setanta, dirigent de les Plataformes d’Estudiants Anticapitalistes d’aquella època i company de lluita a l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC). També hi havia n’Agustí Baró, un històric en la fundació i consolidació de la PIMEM, gran activista cultural, especialista en noves tecnologies, “geni” dels blogs i Internet. Ambdós participaven en les xerrades informals amb Chris Stewart i altres escriptors. Amb Agustí Baró parlàrem dels blogs, de la importància de les noves tecnologies per aconseguir una democratització de la informació. Sentint l’amic Agustí Baró m’adonava de la pobresa de moltes de les intervencions oficials dels “genis” de la ploma. En referència als móns dels blogs, ningú sabia tant l’Agustí!

Gabriel Matamales ens recordà nombrosos fets de la lluita antifeixista que ja teníem una mica oblidats. L’escriptor Chris Stewart al·lucinava en sentir la narració d’alguns aspectes de la repressió feixista a Mallorca i de la lluita per la llibertat en els anys seixanta i setanta.

Crec que sense la “participació”, lluny dels debats oficials, de Gabriel Matamales i Agustí Baró, els dies s’haurien fet més llargs i possiblement més avorrits. Us puc ben assegurar que vaig aprende més sobre blogs i Internet sentit l’amic Agustí Baró que participant a les taules rodones sobre el tema.

Vull aprofitar aquestes notes escrites a facebook per agrair als dos amics les seves idees, els records que hem compartit, l’intercanvi d’opinions que ha fet que els dies passats a Formentor hagin estat autènticament profitosos, lluny sempre dels fastos oficials.

Estem davant una obra complexa, per la seua riquesa temàtica, un poemari rodó que recupera la memòria individual i col·lectiva; que reflexiona sobre el temps, els records, la història, i el més important, els menuts detalls de la intrahistòria. Una veu que captiva el lector per la immediatesa, i la seua plasticitat, a voltes pictòrica, de vegades fotogràfica i altres fílmica. (J. Ricart)

Els versos evocadors de López Crespí

Recuperar la infantesa

(Brosquil Edicions publica El cant de la Sibil·la)

Per J. Ricart

Malgrat la seva extensíssima poligrafia (més de quaranta títols, entre novel·les, assajos, etc.), la seva poesia no és força coneguda en aquestes latituds. El cant de la Sibil·la pot ser una oportunitat per descobrir l’obra de Miquel López Crespí (Mallorca, 1946). En aquest treball l´autor ens proposa un viatge cap al record, en un intent de captar i retenir la infantesa. Tot i que manté certa cadència elegíaca, el poeta no es deixa enlluernar per la dolça melangia i perfila un retrat personal, alhora que radiografia entre línies la seva època. Aprofita el seu ofici per ordenar l’experiència vital i constatar les seves coordenades: ara en versos breus, ara en més extensos; de vegades amb lirisme sintètic, de vegades amb un to narratiu.

Molts d’aquests poemes graviten al voltant d’un eix privat. En alguns (potser més tòpics) com “Velles fotografies” o “Joguines antigues” recorre al recurs del calaix de joguets per instal·lar-se de nou en el temps passat: “La sorra rellisca pels dits / talment la vaporosa felicitat de la infantesa”, on “Aleshores els carrers eren sense asfaltar / i només empràvem les sabates per anar a escola o a missa els diumenges (...) La vida era encara un espai obert a totes les possibilitats”.

Per altra banda, López Crespí canta i conta en una difícil combinació alguns successos marcats per la grisa postguerra, com la por de ser repressaliat “Fins i tot l’esplet de canaris / que poblaven la gàbia de la balconada / tenia por de piular” o les diferències irreconciliables entre vencedors i vençuts: “Els grans propietaris, / dempeus, / presidint l’ofici dels diumenges, / satisfets amb el triomf de les tropes franquistes, / escopint amb la mirada la pobrissalla / d’espardenyes foradades que demana un dia de feina”.

Entranyables records de xiquets (“Els ametllers” o “Els indrets secrets”) apunts etnogràfics (festes patronals i tradicions), algunes escenes que semblen estretes d’una pel·lícula neorealista per la seva cruesa (“Un sac de blat” o “Jornalers”) o la importància del paisatge (muntanyes, penyats, cales) que transcendeixen la seua dimensió espacial i/o decorativa fins a l’extrem d’assolir un protagonisme autònom.

A banda de mirar enrere, també, però hi ha un lloc per reflexionar sobre l’escriptura com a eina de treball per recuperar el seu itinerari vital: “El poema només pot arreplegar / evanescents instants fugissers, / les secretes influències dels llibres llegits, plagis copiats de la vida que ens encercla”; o el poema com a última taula de salvació: “Vés a saber si el poema és com un missatge / llançat al fons de la nit, / la carta a la desesperada d’un nàufrag”.

Estem davant una obra complexa, per la seua riquesa temàtica, un poemari rodó que recupera la memòria individual i col·lectiva; que reflexiona sobre el temps, els records, la història, i el més important, els menuts detalls de la intrahistòria. Una veu que captiva el lector per la immediatesa, i la seua plasticitat, a voltes pictòrica, de vegades fotogràfica i altres fílmica.

Diari Levante (12-I-07)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Des de les següents entitats sotasignants, en la mesura de les nostres possibilitats continuarem denunciant les incoherències d'aquest govern pretesament “progressista” i la seva submissió als interessos privats i estarem a l'aguait que el projecte de protecció de l'entorn del monestir sia efectiu i ens reservam a fer les accions que considerem adients i oportunes per tal de defensar la terra i els interessos del poble.

COMUNICAT D'ENTITATS EN L'ANIVERSARI DELS FETS DE SON ESPASES.

Ara farà just tres anys d'un dels episodis que han esdevingut tot un exemple d'allò que no hauria de ser la política, entenent-la com un servei públic a la ciutadania i no en funció a interessos particulars de tercers (política de fets consumats i d'esquena als interessos del poble). L'autorització per a la continuació de les obres de construcció del que en teoria hauria de ser el nou hospital de referència a les nostres illes, en terrenys qualificats com a rústics i per tant protegits per llei, a la zona rural dels voltants de la finca Son Espases Vell, ha suposat una autèntica befa per part d'aquells que ens governen, vers les ciutadanes i ciutadans que s'han cremat la pell per tal d'evitar-ho, lluitant aferrissadament i fins al darrer moment per servar de la febre i cobdícia especuladora un indret privilegiat com ho era tot l'entorn de Sant Bernat i que malauradament ja s'ha perdut gràcies a l'acció de les pales i excavadores.

I, creient de manera il·lusa que, de tota aquella feinada desenvolupada, la lluita i l'esforç se n'obtindrien uns resultats victoriosos amb les promeses constants del PSOE i BLOC, reiterant als veïns dient que el nou centre hospitalari no es faria allà... després de tot això; totes les il·lusions i esperances es varen ensorrar, quan finalment es va veure de quina banda estaven aquells que en el seu dia deien estar en contra del projecte. Després d'una comèdia de dos mesos amb la "suspensió cautelar de les obres" es va tirar pel camí del mig i optar per l'aixecament de la suspensió de les obres i permetre que la destrossa continués fins al dia d'avui.

En aquests moments, precisament, a tan sols 9 mesos de les properes eleccions autonòmiques, es treuen de la mànega- quan el mal ja està fet i l'impacte visual i paisatgístic és més que evident- l'aprovació per part del consell de govern d'un projecte de llei que "amplia l'àrea de protecció del monestir, passant de 27 hectàrees a 133". Així mateix es parla de crear corredors verds i horts ecològics urbans. Tot un "premi de consolació". En qualsevol cas, queden molts serrells per tancar com per exemple el problema dels accessos al centre, aspecte el qual no està gens clar que estigui resolt per a la data prevista oficialment per a la inauguració, dia 10 d'octubre, i que curiosament coincidirà aquells dies amb l'inici del curs universitari.

Des de les següents entitats sotasignants, en la mesura de les nostres possibilitats continuarem denunciant les incoherències d'aquest govern pretesament “progressista” i la seva submissió als interessos privats i estarem a l'aguait que el projecte de protecció de l'entorn del monestir sia efectiu i ens reservam a fer les accions que considerem adients i oportunes per tal de defensar la terra i els interessos del poble. (Enviat per Pep Juárez)

Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. Toni Roig ha mort dies abans d´haver de patir el sotrac de veure i constatar com aquells que ell havia ajudat a situar a recer del poder se’n reien de la seva lluita i de la lluita de tots aquells i aquelles que hem sortit a defensar Mallorca de les urpades de l´especulació i la corrupció. (Miquel López Crespí)

El PSM de Llucmajor ha publicat un brillant i encertat article en el qual, després de constatar com el Pacte continua amb un els projectes estel·lars del PP, escriu: “Caldran molts de Son Reals, molts d´èxits evidents i innegables en la protecció del territori, perquè la balança de la història caigui cap a l´esquerra i posi aquest govern -que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no dels seus enterradors”. Hi estam completament d´acord. (Miquel López Crespí)

Son Espases: Toni Roig en el record

Per molt que hem provat de recuperar la confiança en aquells que haurien de defensar els nostres drets (defensa de la terra, de la nostra cultura, de les senyes d´identidat amenaçades per la mundialització regnant), el cert és que aquesta legislatura ha començat molt malament. De bon principi va ser Margarita Nájera, la portaveu del nou Govern de les Illes, que s´estrenà (i encara no ha mudat d´actitud) parlant en castellà. La portaveu d´un executiu en el qual hi ha partits nacionalistes i d´esquerra que han signat un compromís de defensa de la llengua i identitat pròpies s´expressa majoritàriament en castellà incomplint el decret 100/1990, que estableix: “Els càrrecs de l´Administració de la CAIB de les Illes Balears s´han d´expressar normalment en català en els actes públics celebrats a les Illes Balears, sempre que la intervenció sigui per cas del propi càrrec”. Tot plegat, un començament de legislatura (i encara havia de venir el pitjor!) decebedor per a tots aquells i aquelles que hem donat i donam suport a les forces progressistes. Com deia ben encertadament el professor Gabriel Bibiloni en el seu blog personal: “Un Govern no pot anar en contra dels seus mateixos principis, i, una altra, que els membres d´un Govern de sanejament democràtic no poden incomplir la llei”. Gabriel Bibiloni recordava que el més trist d´aquest menyspreu a la nostra llengua per part de la portaveu del Govern era que Margarita Nájera ja fa més de trenta anys que viu i treballa a Mallorca.

Però el més trist del que s´ha esdevengut recentment ha estat l’acceptació per part del Pacte, sota la direcció de PSOE-UM, del projecte estrella de Jaume Matas i el PP: la construcció de l´hospital de referència de Mallorca a Son Espases. Tots els moviments de les plataformes per salvar la Real, els col·lectius polítics i sindicals, les persones que es varen mobilitzar per a aturar aquest negoci especulatiu i de destrucció de recursos i territori ens sentim profundament decebuts. Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. Toni Roig ha mort dies abans d´haver de patir el sotrac de veure i constatar com aquells que ell havia ajudat a situar a recer del poder se’n reien de la seva lluita i de la lluita de tots aquells i aquelles que hem sortit a defensar Mallorca de les urpades de l´especulació i la corrupció. Ben segur que Toni Roig, un dels signants del manifest de les forces nacionalistes i d´esquerra de l´any passat, manifest que demanava la unitat nacionalista per a foragitar el PP de les institucions, se sentiria profundament decebut, com ens hi sentim tots nosaltres, si visqués per a comprovar com els que ell havia ajudat a pujar al poder ara continuaven amb el projecte de Jaume Matas i el PP de fer l´hospital a la Real.

No és solament l´abandonament de la lluita per a salvar la Real, ses Fontanelles o el mal anomenat “Port Adriano”. La continuació de la maniobra especulativa de Jaume Matas a Son Espases fa endevinar el que s´esdevendrà durant tota aquesta legislatura. No hi valen les excuses de mal pagador dels que diuen que aquest abandonament d´idees i principis només és un d´entre els cent acords signats amb els altres partits del Govern. El problema és que el Pacte de Governabilitat, ara ja no s´atreveixen ni a anomenar-lo “Pacte de Progrés”, ha perdut bona part de la credibilitat que tenia fa uns mesos, quan tots els que li donaven suport volgueren creure que aquesta vegada no es repetirien els errors de l´anterior.

El PSM de Llucmajor ha publicat un brillant i encertat article en el qual, després de constar com el Pacte continua amb un els projectes estel·lars del PP, escriu: “Caldran molts de Son Reals, molts d´èxits evidents i innegables en la protecció del territori, perquè la balança de la història caigui cap a l´esquerra i posi aquest govern -que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no dels seus enterradors”. Hi estam completament d´acord.

Miquel López Crespí

(16-X-07)

3 vídeos - Josep Massot i Muntaner encerta a les totes quan situa a la perfecció l’estreta aliança d’Alfonso Zayas, que era cap de Falange; Francesc Barrado, cap de la policia i responsable de molts d’assassinats d’esquerrans; el coronell Tamarit, jutge instructor del procés contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques; i de tots dos amb els germans Villalonga. Cada u ocupava el lloc que la guerra determinava: uns al capdavant dels falangistes, altres dirigint la policia i els escamots d’execució; els militars ordint falsos procesos; els escriptors, cas dels germans Villalonga, emprant la ploma per a donar suport als altres. Aquesta era la situació en els moments inicials de la guerra a Palma i que podem trobar molt ben detallada en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). (Miquel López Crespí)

Llorenç Villalonga: escriptors mallorquins al servei del feixisme (III)

Per Miquel López Crespí, escriptor

Llorenç Villalonga és un autèntic personatge de novel·la. Per això he escrit Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. I just ara mateix he començat la redacció de la tercera sobre l’autor de Bearn. Vull fer una trilogia d’aquella època tenebrosa però summament interessant dels primers mesos de la guerra civil a Mallorca. Villalonga, tothom que conegui una mica la seva biografia ho sap, és un aferrissat espanyolista dels anys vint i trenta que es troba immers en la guerra i fa costat als que afusellen l’esquerra i liquiden tot l’aconseguit tan dificultosament pels intel·lectuals catalanistes de les Illes en moltes dècades. En plena matança de republicans, Villalonga escriu un article que publica en El Día (7-VIII-1936) on especifica una vegada més la seva posició envers la cultura catalana. Diu l’autor de Bearn: “Nos cabe el orgullo, a mi hermano Miguel y a mí, de haber representado siempre la resistencia anticatalanista en Mallorca”. Més documentació sobre l’atac frontal dels germans Villalonga contra la cultura catalana es pot trobar en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1978) i especialment en el capítol “L’afer dels ‘Manifest dels catalans’” (pàgs. 92-108) i també en el capítol “El ‘Manifest’ i la repressió cultural” (pàgs. 108-117). Anticatalanisme i antiesquerranisme que podem trobar a tots els articles que va publicar sota el títol de Centro (Gráficas Mallorca, Palma 1934). Com hem dit més amunt, el personatge Villalonga, els fets que va viure el nostre autor, l’època de la República i la guerra civil donaven material no solament per a escriure una novel·la, sinó diverses, com finalment s’ha esdevengut. Els anys vint i trenta a Mallorca són massa exuberants –culturalment i políticament-, i el repte de provar de copsar l’ànima d’un intel·lectual reaccionari tan “atractiu”, literàriament parlant, que tot plegat em seduí profundament i m’animà a començar la feina.

Com pot imaginar el lector d’aquest article, Villalonga no m’era un desconegut. Les lectures, a mitjans dels anys seixanta, d’obres com Mort de dama, La novel·la de Palmira, Bearn, Les fures, Desbarats, L’àngel rebel, La dama de l’harem, El llumí i altres narracions, Desenllaç a Montleó i moltes altres foren bàsiques per a copsar la importància d’un narrador de vena, d’un autèntic escriptor malgrat totes les seves contradiccions amb el català. L’anticatalanisme de la seva trajectòria, el combat dels anys trenta contra els intel·lectuals de l’Escola Mallorquina i els col·laboradors de La Nostra Terra, molt especialment amb Miquel Ferrà, el feien un personatge no gaire simpàtic. No oblidem que, com explica Josep Massot i Muntaner en Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950), la feina conjunta entre el cap de la policia franquista encarregat de la matança d’esquerrans, el totpoderós Barrado, i el coronell Tamarit, instructor de la vergonyosa farsa judicial que portaria al mur de les execucions al batle de Palma, Emili Darder, i el paper dels germans Villalonga, és essencial en la liquidació de la cultura catalana en la vida pública a Mallorca. En referència al silenciament dels signants de la “Resposta” al missatge dels intel·lectuals catalans del Principat, Josep Massot i Muntaner ha escrit: “... l’afer del ‘Manifest’ és una peça important dins el procés implacable de desmantellament de la cultura autòctona a partir del mes de juliol de 1936”.

En la revista El Mirall (núm. 61, pàgs. 19-24) podem trobar una bona aproximació al que va ser el regnat del terror feixista a Mallorca. L'article "La repressió franquista a Palma", signat per Francesc Tur Balaguer, R. Carbonell, M.L. Lax i M. Ocio Villar, és ben representatiu al respecte. "Pel que fa a la base social dels represaliats, era molt homogènia: la classe treballadora, la base social de l'esquerra i al seu costat alguns membres de professions liberals i petita burgesia progressista. Hi hagué també algun cas d'empresonament de 'rics d'esquerres' als quals s'incautaven els béns. Es calcula que el nombre de morts provocats per la repressió al llarg de la guerra oscil.là entre 2.000 i 2.500 persones.

'Les zones de Palma més afectades foren les barriades obreres encara que la repressió s'estengué pràcticament a tots els barris de la ciutat. Els escamots feixistes actuaren a Son Rapinya, Son Serra, la Vileta i al bosc de Bellver, a més del mateix Castell".

A Mallorca, els intel.lectuals d'esquerra foren cruelment assassinats pel feixisme i la dreta tradicional. Un dels treballs més importants que s'ha fet a Mallorca damunt la repressió ha estat el suplement del diari Baleares, Memòria Civil, que va coordinar i dirigir l'escriptor Llorenç Capellà de gener fins a desembre de 1986. Igualment bàsica per a copsar en tota la seva brutalitat la fondària de la repressió feixista és la consulta del Diccionari Vermell del mateix autor. Record ara mateix el llibre de Bernanos, Els grans cementiris sota la lluna, que tanta influència tengué en el meu particular descobriment de la brutalitat de la dreta mallorquina, o el més recent de l'amic Jean Schalekamp, D'una illa hom no en pot sortit.

Josep Massot i Muntaner, a la seva obra Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears escriu també entorn de la repressió damunt els intel.lectuals d'esquerra (Biblioteca Serra d'Or; pàgs. 218-220): "Entre els milers de morts que, poc més o menys, produí l'onada de follia que planava sobre l'illa -d'una manera 'il.legal', a la cuneta de les carreteres o a les tàpies dels cementiris, o d'una manera pretesament 'legal', a conseqüència de sentències de consells de guerra injustos i cantats per endavant-, no hi mancaren escriptors i persones relacionades d'una manera o altra amb el món cultural. Potser la xifra més elevada correspon als periodistes, amb noms com el d'Ateu (Mateu) Martí, comunista, director de les revistes Nuestra Palabra i Sotana roja, cruelment assassinat els primers dies de la guerra; Guy de Traversay, corresponsal del diari parisenc L'intransigeant, afusellat pels militars poc temps després d'haver estat fet presoner a Portocristo, a conseqüència de la carta de recomanació que Jaume Miratvilles, comissari de Propaganda de la Generalitat, li havia fet per al capità Bayo; Pere Reus i Bordoy, jutge de Felanitx, director del setmanari El Felanitxer, executat després d'ésser sotmès a consell de guerra, per 'adhesió a la rebel.lió', el 4 de març de 1938; Gabriel Buades, sabater inquer anarquista, col.laborador -sempre en castellà- de Cultura Obrera i de la Revista Blanca, empresonat el juliol de 1936 i executat el 22 de juliol de 1938; Joan Montserrat i Parets, sabater de Llucmajor, militant destacat del PSOE i brillant col.laborador de l'òrgan socialista El Obrero Balear; Aurora Picornell, abrandada líder comunista de Palma, anomenada la Pasionaria mallorquina, inculta però molt intel.ligent, col.laboradora de Nostra Paraula, afusellada 'il.legalment', com Montserrat i Parets, mentre estava tancada a la presó de dones de Can Sales, el 5 de gener de 1937; Joan Mas i Verd, batle de Montuïri, militant d'Esquerra Republicana Balear, col.laborador de Tribuna Libre, Ciudadanía i El Republicano, afusellat al cementiri de Palma el 3 de setembre de 1936: Simó Fullana, membre influent del PSOE i col.laborador del diari de Palma El Día, segons Mallorca Nova; Miquel Duran i Rosselló, ex-estudiant jesuïta, director del setmanari republicà de Manacor Nosotros, mort el 4 de setembre de 1936, nebot de l'aleshores batle de Manacor Antoni Amer i Llodrà, àlies 'Garanya', assassinat el 29 de desembre de 1936, el qual també havia publicat alguns articles a la premsa...

'Estaven relacionats igualment amb el periodisme els dos afusellats més coneguts de Mallorca, Emili Darder, batle de Palma i puntal de l'Associació per la Cultura de Mallorca, i Alexandre Jaume, ex-diputat a Corts socialista que parlava i escrivia en castellà però que defensà ardidament la catalanitat de l'illa. Havia fet i publicat alguna conferència escadussera un altre dels companys d'afusellament de Darder i de Jaume, Antoni M. Ques i Ventayol, del Consell Executiu d'Esquerra Republicana Balear i president de l'agrupació mallorquina del Rotary Club".

Com escriu Bartomeu Mulet a "Repressió franquista (assassinats i depuracions) contra el magisteri a Mallorca (1936-1939)" (revista Lluc, núm. 784, pàg. 26): "España una, grande y libre, havia d'esser el mòbil ideològic per a justificar el totalitarisme en tots els àmbits de la vida col.lectiva. España havia d'esser imperial i triomfadora. El catalanisme s'havia de desmembrar, i més si sonava a esquerranós, d'una manera arbitrària. Maçons, republicans, anarquistes, comunistes i socialistes també eren carn de canó. En Francesc Barrado en fou el responsable fins l'abril del 37, com a comissari de la policia política, d'aquesta repressió, perquè tot era rojo i separatista".

Josep Massot i Muntaner encerta a les totes quan situa a la perfecció l’estreta aliança d’Alfonso Zayas, que era cap de Falange; Francesc Barrado, cap de la policia i responsable de molts d’assassinats d’esquerrans; el coronell Tamarit, jutge instructor del procés contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques; i de tots dos amb els germans Villalonga. Cada u ocupava el lloc que la guerra determinava: uns al capdavant dels falangistes, altres dirigint la policia i els escamots d’execució; els militars ordint falsos procesos; els escriptors, cas dels germans Villalonga, emprant la ploma per a donar suport als altres. Aquesta era la situació en els moments inicials de la guerra a Palma i que podem trobar molt ben detallada en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). Qui vulgui negar aquests fets tan ben documentats està en el seu dret, però les seves opinions tendran poc valor davant la realitat del que s’esdevengué en aquells mesos terribles.

Aquest era el món de Llorenç Villalonga en aquell estiu de 1936, l’univers que he provat de fer tornar de les ombres del passat a les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.

Angoixes econòmiques i fantasmes literaris protagonitzen La novel·la de Dickens, la nova obra de Neus Canyelles

“No podem ser superdones”

G.A. | 18/09/2010 |

Quan els problemes quotidians ofeguen les persones, la imaginació pot ser l'única escapatòria. Aquesta és una de les bases de La novel·la de Dickens, la nova narració de l'escriptora Neus Canyelles, que fou presentada ahir capvespre a la llibreria Àgora. Una obra que resulta molt actual per les angoixes econòmiques de la protagonista, Blanca, una mare separada i a l'atur. "Quan vaig començar a pensar la novel·la, l'any 2007, quasi no es parlava de crisi", explica Canyelles, qui reconeix haver posat moltes coses de la seva vida personal en aquesta obra. "No sé imaginar. Em costa molt escriure i creure'm històries totalment inventades, les acabo llençant. Frases que he escoltat i vivències personals són els meus punts de partida", comenta l'autora, que ha trigat tres anys a donar forma al nou llibre. "El procés d'idear la novel·la, d'imaginar-la i d'escriure-la vol temps. Una vegada ho tens clar, escriure no passa dels sis mesos".

La protagonista de La novel·la de Dickens rep visites del fantasma de l'escriptor britànic, amb el qual acaba mantenint una intensa relació. Un homenatge que es trasllada a l'estil de la narració, "volia fer una novel·la com les seves, amb base senzilla i on hi passen moltes coses". Les visions del creador de Grans esperances o Oliver Twist apareixen enmig dels forts atacs de migranya que Blanca pateix freqüentment com a conseqüència de l'estrès de ser una dona solitària. "Suposo que al món hi ha més ‘Blanques' del que sembla. Les dones rebem constantment missatges externs que ens obliguen a ser perfectes en tot, a estar sempre guapes... però en el fons això no és possible. No podem ser superdones, està bé ser més normals", defensà Canyelles, qui avançà que els problemes de Blanca "són comuns, amb els quals es pot identificar qualsevol".

Després de publicar La novel·la de Dickens, l'escriptora pensa a reprendre el gènere del relat. "Per a mi són la màxima expressió de l'escriptura. Tot ha de ser perfecte i no pot haver-hi alts i baixos", sentencià.

Diari de Balears (dBalears)

El maig de 1998 Neus Canyelles publicava el seu primer llibre: Neu d'agost: un llibre de memòries, editat en la collecció "Zitzània" d'editorial Di7. L'obra havia guanyat el Premi Bearn de Narrativa 1997, i de l'autora només se sabia que treballava per a l'Editorial Olañeta. Neu d'agost apareixia com un llamp de claror dins el somort panorama literari mallorquí. Posteriorment va publicar Els vidres nets i més recentment, amb la novel·la Cap d’Hornos, Premi Llorenç Villalonga de Palma, el nom de Neus Canyelles forma ja part indestriable de la nova narrativa mallorquina. (Miquel López Crespí)

Escriptores mallorquines: Neus Canyelles (pàgines del meu dietari)

Recentment [juny 2004] l’escriptora Neus Canyelles ha presentat la meva darrera novel·la, Corambé: el dietari de George Sand, a l’històric marc de la Casa Catalana de Palma. Na Neus és una persona estimada i a més una brillant escriptora. Sovint he escrit articles comentant la seva obra. El maig de 1998 Neus Canyelles publicava el seu primer llibre: Neu d'agost: un llibre de memòries, editat en la collecció "Zitzània" d'editorial Di7. L'obra havia guanyat el Premi Bearn de Narrativa 1997, i de l'autora només se sabia que treballava per a l'Editorial Olañeta. Neu d'agost apareixia com un llamp de claror dins el somort panorama literari mallorquí. Posteriorment va publicar Els vidres nets i més recentment, amb la novel·la Cap d’Hornos, Premi Llorenç Villalonga de Palma, el nom de Neus Canyelles forma ja part indestriable de la nova narrativa mallorquina.

No cal dir que per mi ha estat molt important aprofundir en la narrativa de la meva amiga i companya de dèries literàries. Pens que dins la nostra literatura hi ha moments d'especial interès, per la ruptura i renovació que representen envers el passat. La poesia de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (en la lectura de la qual ens hem alletat) significà, malgrat la mort prematura del poeta, aquest moment d'especial inflexió que obri portes tancades. I així com els primers poemaris de Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover i Josep M. Llompart ajuden a anar fugint de certes concepcions estantisses de l'Escola Mallorquina, les novelles dels anys cinquanta i seixanta de Blai Bonet (El Mar, premi Joanot Martorell 1956; Haceldama, 1959 i Judas i la primavera, Premi Ciutat de Barcelona 1963 i sobretot Mister Evasió) contribueixen amb el mateix efecte dins del camp de la narrativa, massa fermada encara (malgrat la seva vàlua indiscutible) a l'herència de Gabriel Maura, Salvador Galmés i el contradictori esperit de Llorenç Villalonga.

Pensava en totes aquestes coses el dia de la presentació de Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004) en el teatret de la Casa Catalana. De cop i volta, sentint aquelles paraules encoratjadores d’una autèntica amiga i important escriptora, em venia al cap l’estreta relació que l’indret de la presentació tenia amb la meva dedicació a la literatura.

Escoltar les explicacions de José Monleón, Alfonso Sastre, Ricard Salvat, Josep M. Llompart, Jaume Adrover, Gregori Mir, Pere Calders, Lauro Olmo quan just havíem fet els vint anys condicionà a fons la meva dedicació posterior a la literatura. Les conferències sobre teatre, novel·la i poesia, sobre el necessari compromís de l’escriptor amb la societat, marcà moltes de les meves decisions posteriors.

Mentre Neus Canyelles i Julia Barandiariain continuaven amb la presentació de Corambé no deixava de ser dramàtic constatar com han anat passant els anys, saber que ja hi ha prop de quatre dècades al darrere d’aquesta enfebrada follia que et porta a escriure llibres, articles... L’any passat, el 2003, s’acompliren els quaranta anys exactes de la primera detenció que vaig patir en mans de la Brigada Social per haver lluitat contra la dictadura. N’ha parlat recentment l’historiador Joan Mas i Quetglas en el llibre Els mallorquins de Franco (Documenta Balear, Palma de Mallorca, 2003), vegeu pàg. 142. Quaranta anys ja! No és estrany que el dia de la presentació de la novel·la, l’efecte d’aquell ambient dins del meu cervell, em portàs envers el passat, cap al moment primigeni en el qual un jove comença a obrir els ulls al món i, indefectiblement, ha d’optar per un camí o per un altre.

Per una casualitat de la història –o vés a saber si no és tanta casualitat - moltes de les obres editades aquests darrers anys havien estat presentades també a la Casa Catalana de Ciutat. L’historiador Mateu Morro i l’escriptor Miquel Ferrà Martorell foren els encarregats de la presentació del llibre d’assaig Cultura i antifranquisme; el llavors president de l’OCB, Antoni Mir, i l’escriptora Eusèbia Rayó s’encarregaren de parlar de la novel·la Estat d’excepció, publicada el 2001 per Pagès Editors de Lleida... L’excel·lent escriptora sollerica Rosa M. Colom va ser la que parlà de forma prou elogiosa de La ciutat del sol, una història d’aventures i de pirates que parla del viatge imaginari d’uns mallorquins del segle XVI a la recerca d’un món inexistent: el món on, en teoria, segons explicaven jueus conversos i heretges perseguits per la Inquisició, no existiria la injustícia...

No estaríem en el mateix indret de la història, donant voltes, com els cadufos de la sínia, al mateix, idèntic objectiu? Des dels esclaus sublevats que comandava Espàrtac, fins al nostre Joanot Colom de les Germanies, passant pels esquerrans afussellats per la reacció l’any 1936 i la tràgica postguerra mallorquina... no som sempre els mateixos “pirates”, que dirien els criats intel·lectuals de els nostres classes dominants, anant a la recerca d’aquell país que “mai no hem fet”, en paraules de Raimon? En la novel·la La ciutat del sol... ¿parlava del segle XVI, dels rebels del passat o, com sol passar moltes vegades, la novel·la, l’anècdota, era una simple excusa de l’autor per a descriure el seu difícil present, les dificultats actuals, els entrebancs que, per aconseguir el seu alliberament nacional i social, té encara el seu poble?

Però érem a les darreries del mes de juny del 2004 i, en aquella hora de l’horabaixa, Neus Canyelles i Julia Barandiariain presentaven Corambé: el dietari de George Sand, la segona novel·la que, en relació als dos famosos personatges i la seva estada a Mallorca, havia publicat enguany. Era qüestió de “situar-me”, escoltar amb cura el que deien del llibre. Com he dit una mica més amunt, l’ambient històric de la Casa Catalana, tan lligat a la meva vida, havia fet volar la meva imaginació més de quaranta anys endarrere, just quan començava a covar, en el meu interior, la dèria literària com a forma de resistència, que dirien els situacionistes, contra la banalitat, primer del feixisme i, ara, de la postmodernitat i la seva execrable cort de servils i menfotistes, el menyspreable exèrcit de paranoucentistes que malden per desertitzar la cultura catalana a força d’intencionats oblits, silencis i marginacions.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)