Miquel López Crespí - Memòria històrica

La narrativa insular del segle XX - LES RUTES DE LA MENT (El Tall Editorial), nou llibre de narracions de l´escriptor Miquel López Crespí - (Presentació a Manacor el proper mes d´Octubre) -

En aquest llibre desfilen una part dels temes que han acompanyat l’extensa obra literària de Miquel López Crespí i altres que són nous: la dominació colonial i l’ambició dels cercadors d’or a Amèrica, la revolució francesa i els seus homes, Marat, la Comuna de París, Marx, George Sand, il•lustrats i revolucionaris, la lluita per la llibertat de Catalunya en els temps de la Revolució Francesa, les vacil•lacions i angoixes de Miquel Costa i Llobera, el vicari Parera, la Guerra del Rift, els fets de juliol de 1936, l’expedició a Mallorca i la Guerra Civil, Aurora Picornell i Heribert Quiñones, els presos republicans en els camps de treball, el món familiar i personal de sa Pobla, la postguerra, els anys setanta, la transició, l’escriptor enfront de les seves contradiccions i moltes altres qüestions, totes elles vinculades a la idea de la lluita històrica i indeturable per la justícia i la llibertat en totes les seves manifestacions. (Mateu Morro)

En aquest llibre desfilen una part dels temes que han acompanyat l’extensa obra literària de Miquel López Crespí i altres que són nous: la dominació colonial i l’ambició dels cercadors d’or a Amèrica, la revolució francesa i els seus homes, Marat, la Comuna de París, Marx, George Sand, il•lustrats i revolucionaris, la lluita per la llibertat de Catalunya en els temps de la Revolució Francesa, les vacil•lacions i angoixes de Miquel Costa i Llobera, el vicari Parera, la Guerra del Rift, els fets de juliol de 1936, l’expedició a Mallorca i la Guerra Civil, Aurora Picornell i Heribert Quiñones, els presos republicans en els camps de treball, el món familiar i personal de sa Pobla, la postguerra, els anys setanta, la transició, l’escriptor enfront de les seves contradiccions i moltes altres qüestions, totes elles vinculades a la idea de la lluita històrica i indeturable per la justícia i la llibertat en totes les seves manifestacions.

Les rutes de la ment són les rutes del record, de l’evocació i de la recreació literària de les múltiples històries que configuren el món de vivències, pensaments i sentiments, de Miquel López Crespí, tal i com s’han anat forjant al llarg de tota la seva vida. Els moments de la història són diferents, i tots ells són suggerents, com a realitats íntimament viscudes si més no en la ment, o en la memòria cultural i literària, i sempre tenen un mateix protagonista: l’home o la dona que obre els ulls a la realitat per a canviar-la en una empresa titànica que a vegades pren la forma d’un somni o d’un miratge, capaç de perdurar a través del temps, com una epopeia alliberadora mística i cívica a la vegada, fins i tot encara que els dies ardents de la Revolució hagin estat fugaços i s’hagin acabat saldant amb un fracàs, després del qual sols en roman el record del que no va poder ser.

Sorprèn la diversitat de situacions que omplen el relat, moltes d’elles sota la forma d’incursions en aspectes desconeguts o amagats del nostre passat. De qualque manera Les rutes de la ment actua sobre el lector com un llibre d’història que va establint cercles concèntrics a través del temps i de l’espai, i a cada un d’aquests giravolts ens mostra una nova perspectiva de la lluita heroica a favor dels oprimits i contra tota mena de botxins i inquisidors.

La prosa d’en Miquel López Crespí assoleix en aquest exercici d’escriptura una sòlida maduresa en la qual poques coses hi sobren: l’expressivitat, la claredat i l’estil directe són les eines que faciliten el desplegament, amb un complet domini de l’ofici d’escriptor, del gran quadre històric que conté el llibre, aconseguint que cada una de les històries assoleixi el seu objectiu, sense enfarfegaments i sense caure en una prosa carregada o reiterativa. De vegades, entre totes aquestes rutes, s’hi destria un fil de l’escepticisme o del realisme que les històries de tants de fracassos emancipatoris treuen a la llum. També, adesiara, s’hi entreveuen notes d’ironia o de sarcasme, com és ara en el «Viatge sobre una vella fotografia dels anys setanta». Però aquestes topades, aquestes mancances i limitacions, que tan sovint no deixen aprofitar les oportunitats que obre la història, no són mai el fruit de la manca de generositat i esforç dels protagonistes. En certa manera, hi ha sobre l’escenari diversos mons que van en direccions oposades: els dels alliberadors idealistes i els dels continuadors, conscients o inconscients, de totes les opressions. Per això, l’autor s’interessa també per l’univers mental del repressor o fins i tot per les interioritats de l’home que roman esporuguit davant uns canvis que creu que amenacen les seves seguretats i creences. Mossèn Antoni Maria Alcover, Llorenç Riber, Maria Antònia Salvà o George Sand ens són descrits en la seva complexitat, a vegades de manera descarnada, defugint les simplificacions que ens durien a un quadre massa fàcil i obrint noves finestres a la comprensió d’uns moviments històrics complexos.

Miquel López Crespí penetra en el pensament d’una miliciana abans de partir cap a les illes amb l’expedició de Bayo on potser sols l’espera la mort, en el de la militant antifeixista de bona casa que fa costat als vaguistes o en el de l’il•lustrat mallorquí, afrancesat i republicà, per a construir personatges rabiosament concrets que es vinculen sempre a l’aspiració universal emancipatòria en la qual les fites de 1789, 1917 o 1936 hi tenen un paper cabdal. Però, per sota aquests personatges retratats amb major o menor profunditat, s’hi destria també, o almenys a mi m’ho ha semblat veure, la traça biogràfica, la trajectòria familiar i personal de l’autor, amb les històries que l’enlluernaren quan era petit a sa Pobla, contades per la padrina a la penombra de la casa o pel pare i l’oncle en el taller, o descobertes un capvespre d’estiu a la cambra dels pares en unes velles fotografies esgrogueïdes i en un caramull de velles revistes, i que formen la seva pròpia galeria de records, memòries i referents, i sobre la qual pot escriure un llibre com aquest en el qual la literatura no se separa mai de la seva manera de ser, de pensar i d’actuar. Les rutes de la ment és, doncs, una guia per a totes les rutes de la llibertat, que recull de les cendres de la història allò que sempre en romandrà: els valors de la solidaritat, de la dignitat i de la lluita per tot allò de més noble que hi ha en la vida humana.

Mateu Morro

La narrativa de finals dels seixanta i dels setanta va tenir molta importància en la formació d'un pensament crític davant la realitat mallorquina. La presència d'un grup nombrós de narradors va esser una de les mostres del deixodiment de la literatura mallorquina d'aquells moments, i en va esser un factor d'actualització i d'acostament a la societat. Per primera vegada la prosa, i amb un nivell de qualitat i maduresa prou acceptable, desplaçava la poesia com a gènere literari estelar -que havia regnat de manera absoluta des dels inicis de la Renaixença-. (Mateu Morro)

Miquel Ferrà Martorell, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Gabriel Janer Manila, Jaume Santandreu, Maria Antònia Oliver, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Antoni Mus... conformen alguns dels noms més importants de la generació literària dels 70. (Mateu Morro)

La generació literària dels 70

Per Mateu Morró i Marcé, historiador.

1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987.

La narrativa de finals dels seixanta i dels setanta va tenir molta importància en la formació d'un pensament crític davant la realitat mallorquina. La presència d'un grup nombrós de narradors va esser una de les mostres del deixodiment de la literatura mallorquina d'aquells moments, i en va esser un factor d'actualització i d'acostament a la societat. Per primera vegada la prosa, i amb un nivell de qualitat i maduresa prou acceptable, desplaçava la poesia com a gènere literari estelar -que havia regnat de manera absoluta des dels inicis de la Renaixença-, aprofitant el treball d'innovació formal i temàtica que havien fet, amb anterioritat, escriptors com Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover o Blai Bonet. Aquell esclat, per tant, no va esser tan sobtat com aparentava, tenia al darrera un llarg procés de preparació, però es va trobar en un context social i polític que l'afavoria. Gabriel Janer Manila, Miquel Ferrà Martorell, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Jaume Santandreu, Maria Antònia Oliver, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Antoni Mus, etc., oferien una obra molt útil en un moment on hi havia poc on agafar-se per interpretar una societat en canvi accelerat.

Després de molts d'anys de predomini d'una mateixa estètica i una mateixa moralitat, que amb les figures menors de l'escola mallorquina havia derivat cap a un notable estancament, en el món literari mallorquí hi apareixia tota una fornada renovadora. Uns escriptors joves que volien parlar d'allò que realment passava a la societat mallorquina, i cercaven un llenguatge propi en un país de narradors escassos, i així i tot poc coneguts. Costava molt de desfer-se d'uns cànons que semblava que havien d'esser aptes per a totes les èpoques, entre altres coses perquè la literatura catalana no havia pogut tenir un procés evolutiu normal, la llarga nit del franquisme havia exercit una influència destructora tan profunda que res se n'havia alliberat. Sense ensenyament de la llengua, sense mitjans de comunicació, sotmesos a una rígida censura, el fet literari no deixava d'esser també un fet de resistència cívica. En gran mesura s'havia de començar quasi de bell nou. Per això cada un d'aquells llibres, en ell mateix, tenia una potència crítica extraordinària: d'entrada perquè les situacions i els personatges que apareixien duien a tot un exercici de repàs de la història recent de Mallorca -començant pel mite de la Guerra Civil i acabant per la nova societat engendrada per l'economia turística-. La literatura s'acostava a la societat i una part d'aquesta societat responia llegint, i seguint amb interès el treball de cada un d'aquells joves autors. Per això, joves i delerosos de novetats, no ens podia passar desapercebut un López Crespí que trencava absolutament amb el món ideològic de la nostra intel.lectualitat tradicional.

Miquel López Crespí en els seus textos literaris, però també en els seus articles, transpuava un món cultural nou i uns fonaments ideològics originals. Sorgia un escriptor de vena, rebel, amb un instint vital d'insubmissió, impregnat d'una història, la seva, a la qual no volia renunciar: la del seu pare, pres per antifranquista, picant esquerda a les carreteres; la d'una avior de pagesos de sa Pobla, aferrats a la terra i al treball; la d'una Mallorca de la postguerra trista i en blanc i negre, com la de No-Do, i la d'una Mallorca turística, més acolorida, que estava engegant totes les altres.

En Miquel escrivia a la premsa diària articles de crítica literària, defensava abrandat el compromís social de l'escriptor, segurament en posicions no massa llunyanes del realisme social, i adesiara ja començava a guanyar qualque premi. Miquel López Crespí, sobretot, ens aportava referències culturals de primera necessitat: Maiakovski i Bertolt Brecht, però també Joan Brossa o Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Entre línies, en aquells escrits sobre literatura francesa o nordamericana, hi enteníem missatges d'inequívoca vocació política, missatges d'heterodoxia que passaven per malla als censors i, a vegades, també als lectors. El paisatge no era gens engrescador: el vell dictador agonitzava, pels diaris sabíem que hi havia indrets on s'aixecava un veritable clam per la democràcia, i miràvem al nostre entorn i vèiem una societat conformada i indiferent. Les plomes de Josep Maria Llompart, Gregori Mir, Miquel López Crespí o Gabriel Janer Manila, en aquest context tan empobrit, duien a terme una funció importantíssima.

En els anys 60 i 70 López Crespí escrivia des de posicions marxistes. Des d'un marxisme obert, creatiu, plural, ric de matisos, que feia veure a la llegua la seva distància de l'estalinisme i el comunisme oficial. Ningú que llegís amb atenció aquells escrits hi podria detectar res de semblant a l'encarcarament propi de qualsevol dogmatisme. Lluny de doctrinarismes i mandarinats, Miquel López Crespí escrivia textos crítics i personals. L'herència del maig de 1968 era la seva herència, i feia seva la història dels derrotats i dels heterodoxos de tots els temps. El seu missatge era literari, però d'una densitat inequívoca i fàcilment ubicable. Miquel López Crespí, en un procés d'autodidactisme no molt diferent del de la majoria dels joves escriptors de la seva generació, duia a la literatura mallorquina contemporània la tradició d'una esquerra crítica i alliberadora. Potser, sobretot mirant-ho amb ulls actuals, amb una alta dosi d'utopisme, però recollint tot un aspecte fonamental de la història del segle XX. El que més valorava de la història del moviment obrer era la capacitat de trencar cadenes, no la d'engendrar burocràcies o aparells d'estat policials. El nacionalisme, la vivència d'home d'esquerres, l'oposició a tota forma d'opressió, formaven en ell un tot, una glopada furiosa d'aire vital, que sortia de portar a la sang la urgència de lluitar contra la injustícia d'una manera activa, i duia a un treball frenètic, més o menys encertat, però riquíssim de resultats i d'experiències.

En Miquel havia fet una opció inusitada en la Mallorca d'aleshores: havia triat la literatura com a vivència i com a professió. El seu ofici era el d'escriptor, i s'hi enfrontava amb tota la naturalitat i tota la conseqüència possible. Encara que això en qualque avinentesa posava seriosament en entredit el contengut de l'olla que cada dia s'ha de posar al foc per menjar. Era un escriptor professional, sempre ho ha estat, en un país que dóna escasses possibilitats a gent tan rara. Llegia i escrivia, i alhora era fidel a tot allò que li semblava digne d'esser respectat.

Més tard, quan vaig conèixer en Miquel més de prop, i vaig passar de lector a amic, em vaig adonar de la seva vasta formació. Ho llegia tot. A la seva casa els llibres s'hi acaramullaven per tots els racons, i s'hi podien veure els títols més introbables en aquell període final del franquisme. Cada viatge havia estat dedicat a explorar llibreries, cada contacte havia estat aprofitat per conèixer autors i tendències. La novel.la, el teatre, la poesia i l'assaig, en totes les llengües, componien un univers amplíssim. I els joves que podíem entrar en aquell sancta sanctorum li demanàvem llibres. Aquesta va esser la causa, en aquells temps de febrosa curiositat intel.lectual, que part d'aquella magnífica biblioteca s'escampàs per aquí i per all'a, i a en Miquel li costàs de recuperar molts d'exemplars valuosos.

A L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970)> en Miquel López Crespí deixa constància de la seva vivència d'aquells anys. Ens descriu la seva experiència apassionada, des de la seva infància a sa Pobla als fets polítics més recents, en un llibre farcit d'anècdotes, ple del suc de la història viscuda, ple de petits fets que dibuixen tot un procés, i que el fan un document interessant. En situar-se en aquest pla concret ens resta dibuixada la trajectòria intel.lectual i ètica d'en Miquel López Crespí, i la de moltes altres persones que, com ell, feren la seva contribució, bàsica, al desvetllament cultural i polític dels mallorquins. En els escrits de Miquel López hi ha una reivindicació clara de la clandestinitat, del treball quotidià mai no reconegut pels llibres de la història oficial. A la política clàssica hi contraposa la tasca apassionada dels militants, dels que mai no cobraran una pesseta de la política, dels que sense demanar cap reconeixement posaren els fonaments de la democràcia.

Aquesta història és la que interessa a Miquel López Crespí, perquè amb ella vol posar les coses en el seu lloc. Vol posar en el seu lloc la realitat de forces polítiques inexistents en la resistència antifranquista, o de forces que recolliren part del que era el franquisme. Però, i jo diria que sobretot, vol posar al seu lloc l'estalinisme, amb totes les seves versions. L'assassinat dels dirigents obrers revolucionaris, la creació d'uns estats policials, l'asfíxia del pensament alliberador amb tota casta de catecismes i bíblies oficials, són atemptats contra la humanitat, però, d'una manera particular, contra allò que Miquel López Crespí estima i s'hi sent identificat. Són fets històrics que cap raó pragmàtica pot justificar, i que pesen massa sobre la consciència per a esser obviats fàcilment. López Crespí no vol renunciar a esser testimoni d'aquesta història que l'apassiona i que el compromet personalment. La literatura, el teatre, la narració, la poesia, estant impregnats d'aquesta experiència i d'aquesta fidelitat a una determinada tradició emancipàtoria.

Pens que és aquí on se situa l'aportació lúcida d'en Miquel López Crespí. Des del testimoni d'un temps viscuts amb passió que es projecten cap a un nou temps i cap a uns nous combats. I ara, quan reneixen idees d'intransigència en el món, quan es desenvolupen noves violències contra les persones, quan formes d'explotació molt més sofisticades i tenebroses -tant que amenacen la continuïtat de l'espècie sobre el planeta-, es consoliden, ara, idò, es torna plantejar, des d'una clara unitat entre la cultura i la política, entre la literatura i la vida, la mateixa opció per l'emancipació humana que va fer en Miquel a sa Pobla quan, amb fruïció, esborrava les consignes feixistes de les parets del local de la Falange i s'indignava davant tot el que era discriminació o injustícia.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí