Miquel López Crespí - Memòria històrica

Presentació del llibre Una nit qualsevol, de l’escriptor Miquel López Crespí, a l’Espai de Diàleg Ca s’Artiller - Muro, 13 de setembre de 2015-

1.- Introducció general a l’obra de Miquel López Crespí. - 1.1.- L’escriptura de Miquel López Crespí: veu, memòria i resistència - Per Felip Munar i Munar -

Quan parlam de l’obra de Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946), parlam d’un univers literari vastíssim, gairebé inabastable. Amb prop d’un centenar de llibres publicats —entre poesia, narrativa, teatre, assaig i memòries—, López Crespí ha construït una obra que és alhora una crònica personal i col•lectiva de Mallorca i de les Illes Balears, un testimoni històric del segle XX i una veu de resistència cultural. Però més enllà de la quantitat i la varietat, el que fa singular la seva escriptura és el compromís constant amb la llengua, amb la memòria i amb la dignitat humana.

1.2.- Una veu compromesa amb la història

López Crespí no és un escriptor deslligat del temps que li ha tocat viure. Fill de la postguerra, format intel•lectualment en els anys grisos del franquisme, la seva obra és travessada per un interès constant a testimoniar, recuperar i denunciar. En novel•les com Estiu de foc o L’amagatall, s’entrellacen memòria històrica i experiència vital, fent emergir veus silenciades: els vençuts de la Guerra Civil, els que varen patir la repressió, aquells a qui se’ls negà la paraula. El seu estil narratiu, sovint planer i directe, fuig del preciosisme per donar espai a la veritat dels fets i a la càrrega moral que comporten. Aquest component històric també impregna els seus assaigs i memòries, com L’antifranquisme a Mallorca 1950–1970 o Cultura i antifranquisme. Aquí, l’escriptura esdevé eina de resistència i de preservació: fixar per escrit allò que molts voldrien oblidar, donar veu a la memòria col•lectiva per evitar-ne la desaparició. La seva prosa té sovint un aire de crònica, gairebé periodística, però amb la tensió literària que l’eleva més enllà del simple document.

1.3.- La poesia com a combat i introspecció

López Crespí és també un poeta incansable. Els seus poemaris —des de El cicle dels insectes fins a Revolta o Rituals— mostren un ventall de registres: hi trobam tant el crit combatiu com el murmuri íntim. La seva poesia no és evasiva: és una paraula que vol intervenir, que vol sacsejar consciències. Però al mateix temps, sap aturar-se en l’instant, en la llum de l’horabaixa o en el batec del silenci. Aquesta tensió entre combat i introspecció fa que els seus versos oscil•lin entre el col•lectiu i el personal, entre la veu del poble i el batec individual.

Estilísticament, el seu vers és clar, directe, sense artificis. No cerca l’hermetisme, sinó la comunicació. Molts poemes semblen escrits per ser dits en veu alta, per ser compartits en plaça, com si fossin hereus de la tradició oral mallorquina. Altres, en canvi, tenen un to meditatiu que convida a la lectura pausada. En tots dos casos, hi ha sempre una fidelitat a la llengua com a vehicle de veritat i d’emoció.

1.4.- El teatre: un espai de confrontació

Tot i que menys conegut, el teatre de López Crespí és igualment revelador del seu estil. Obres com Acte únic o El cadàver parteixen de situacions de tensió social i moral per mostrar els conflictes humans en tota la seva cruesa. El diàleg és sovint sec, tallant, més proper a la confrontació que a la contemplació. Aquí, la paraula és arma i és prova: els personatges es mesuren per allò que diuen i allò que callen. El teatre, doncs, és un espai de desvetllament, on el públic és convidat a prendre partit.

1.5.- El memorialista incansable

Un altre tret fonamental de l’escriptura de López Crespí és la seva vocació memorialista. A obres com No era això: memòria política de la transició o Novel•la, poesia i teatre. Memòries 1968–2008, l’autor fa balanç del seu temps i de la seva generació. L’escriptura esdevé llavors diari, dietari, recull de records personals i col•lectius. La seva prosa, en aquest gènere, té un aire més confessional, més proper al lector. No hi ha distància: hi ha la voluntat de compartir experiències, d’ensenyar les ferides i també les esperances. Aquest vessant memorialístic connecta amb la idea de l’escriptor com a arxiver del temps. Davant un món que oblida massa ràpid, López Crespí insisteix a recordar. Recordar les lluites obreres, els moviments culturals, les veus dels amics i companys desapareguts. La seva escriptura és, en aquest sentit, un exercici ètic: rescatar de l’oblit tot allò que el poder voldria esborrar.

1.6.- L’estil: claredat i intensitat

Com podem definir, doncs, l’estil de López Crespí? En primer lloc, per la seva claredat. No hi ha en ell barroquisme ni complicació gratuïta. Escriu amb frases netes, amb imatges precises, amb un ritme que flueix sense entrebancs. Aquesta claredat no és pobresa, sinó força: la paraula arriba sense filtres, colpeja directament. És un estil que beu de la tradició realista i que es posa al servei del contingut, no de l’ornament. En segon lloc, hi ha la intensitat. Tant en prosa com en poesia, els textos de López Crespí tenen sempre un pols vital fort, una urgència. És com si cada llibre fos escrit amb la consciència que cal dir les coses abans que sigui massa tard. Aquesta intensitat neix del seu compromís: escriure no és un joc, és una necessitat, una responsabilitat.

1.7.- Una obra coral

Finalment, cal entendre l’escriptura de López Crespí com una obra coral. Tot i que ell és l’autor, la seva veu està habitada per moltes altres veus: les dels pagesos, les dels vençuts, les dels amics, les dels poetes i lluitadors que l’han precedit. Escriure, per a ell, és donar espai a aquest cor col•lectiu. Per això, en llegir-lo, no només sentim l’escriptor, sinó també tota una comunitat que parla a través seu.

1.8.- Conclusió

L’escriptura de Miquel López Crespí és un testimoni viu del segle XX i dels primers anys del XXI a Mallorca. És memòria i combat, poesia i crònica, resistència i bellesa. La seva veu, clara i intensa, ha sabut conjugar el compromís polític amb l’exigència literària, la fidelitat a la llengua amb l’obertura a la història. Llegir-lo és endinsar-se en un univers on la paraula mai no és neutra: sempre té pes, sempre té responsabilitat. I potser és per això que, després de tants llibres, encara continua interpel•lant-nos amb la mateixa força.

La seva escriptura ha estat sempre inseparable d’una actitud vital i política: la defensa de la llengua catalana, la memòria històrica, la crítica social. López Crespí pertany a aquella generació dels anys setanta que volgué trencar amb la literatura de capellans i mestres, per obrir pas a una nova manera d’escriure: més lliure, més sensual, més compromesa amb el món real. Llegir-lo és, per tant, endinsar-se en una literatura que no vol ser decorativa, sinó transformadora.

2.- Una nit qualsevol

Avui tenim el privilegi de parlar d’una nova obra de Miquel López Crespí, Una nit qualsevol, publicada per Lleonard Muntaner Editor dins la col•lecció Aliorna. Parlar de López Crespí és sempre parlar d’una veu que, des de fa dècades, ressona amb força dins la literatura catalana contemporània.

2.1.- El llibre

Una nit qualsevol és un llibre de relats, però no en el sentit convencional. L’autor experimenta amb diferents formes: hi trobam cartes, monòlegs, diàlegs, fragments de diaris, fins i tot cartelleres de cinema. Aquesta diversitat formal converteix la lectura en un mosaic on cada peça aporta una textura diferent. És com si López Crespí ens convidàs a escoltar moltes veus, moltes mirades, que es creuen en una mateixa època. Els relats s’ubiquen en l’Europa occidental de la segona meitat del segle XX, una Europa marcada per les ombres del feixisme, les lluites obreres, la Guerra Freda i els silencis d’una societat que intenta refer-se després de la catàstrofe. En aquest context, els personatges viuen atrapats entre dues forces: el desig de mantenir-se fidels als seus ideals i la constatació que aquests ideals, sovint, esdevenen fum.

2.2.- Temes, significat i escriptura

Aquí rau la força del llibre: en la contradicció vital. Els protagonistes són homes i dones que han lluitat, que han estimat, que han fet sacrificis, i que ara, amb la perspectiva dels anys, es pregunten si tot plegat ha valgut la pena. Les històries no ofereixen respostes tancades, sinó que ens interpel•len com a lectors. Ens pregunten: fins a quin punt som capaços de resistir sense trair-nos? Quin preu té la coherència? I, sobretot, com es viu amb la càrrega de la desil•lusió?

L’estil de López Crespí es manté fidel al seu segell: directe, intens, ple de diàleg amb la història i amb la vida quotidiana. No hi ha ornaments innecessaris, sinó una voluntat de narrar amb veritat i contundència. Ara bé, la diversitat formal d’aquest volum li afegeix un aire de frescor i experimentació que sorprèn i convida a llegir amb atenció.

Hi ha fets i personatges reals, i personatges suplantats amb altres noms, però que estic segur que molts els identificareu amb els seus llinatges, esdeveniments històrics que marcaren algunes generacions en un sentit o en un altre. Comença amb les reflexions sobre l’assassinat de Petra Kelly i Gerd Bastian i ens diu que “Europa sap matar subtilment, sense necessitat d’emprar els escamots d’afusellament”. I un repàs autobiogràfic en la “Dèria d’escriure” i ens confessa que “als dotze i tretze anys ja sabia que era a casa on hi havia la veritat i no a l’escola o a l’interior fosc i fred de l’església”. I a l’”Estació deserta”, es demana “per que recordam sempre el que hauria estat possible. La vida ens desmenteix cada una de les promeses i res no resisteix el lent desgast d’aquesta glopada que cau insistent inundant la selva”; i resulta que la vida és talment un joc d’escacs. En el “Malson” entram dins el joc de l’absurd, el món a l’inrevés, tal vegada els anhels pretesos i que mai no tenen bon final. També demostra el seus grans coneixements sobre el cinema, com si la vida esdevingués una mena de seqüències de les milers de pel•lícules que han conformat la seva visió, però també com una vàlvula d’escapament d’un món miserable, perquè “el cinema era aleshores part essencial de la nostra desesperada supervivència alimentant instants d’algues i salnitre”. En “Abans de començar la feina” ens recorda la revolta de finals dels 60 i la desesperança per una lluita morta: “Tothom té un preu. I nosaltres potser no ens hem venut perquè no ens han ofert el que volíem”. A “Un informe secret” tracta d’un tema reincident: la ironia i l’engany dels premis literaris, on crec endevinar-hi l’alter ego de Miquel López Crespí, en Nadal Castelló; hi retrobam la idea que han fet creure als pobres que la culpa de la seva pobresa són els altres pobres, i així es banalitza i es fa desaparèixer la lluita de classes. A “Alegries del matrimoni” ens deixa ben pales la crueltat del matrimoni, us el recoman de tot cor, sobretot per deixar de banda la buidor, els silencis, les incomprensions, perquè tanmateix, al final, s’atura a comprar “un ramell, d’aquells que mai ni li vaig portar en cap aniversari i que –em diu- sempre esperava per tenir una excusa per a la reconciliació. En “La difícil subsistència” retorna al tema de l’escriptor, de la lluita entre el beneplàcit del poder i la solitud de les trinxeres. A “L’ermità”, ens transporta en un absurd conseqüència d’una vida familiar rutinària, anodina, monòtona i insignificant: “I per això havia treballat tant, perdent els anys millors de la meva vida?” a “Exili permanent” ens parla de fets històrics, de personatges reals, de gent de la terra també: i ens regala la sentència: “No oblidem l’enveja dels mediocres”. En el relat “Una nit qualsevol”, és la història del mateix de sempre, això, d’una nit qualsevol, d’una dèria que crema com un corcó dins el cor i la memòria i que ho aigualeix tot, i és que, com diu: “El sou els unifica dins la barbàrie... una generació que ha crescut veient Rambo a les pantalles esdevé la formació política dels botxins... Tothom dorm. La memòria es dissol encerclada pels Ramons de les pel•lícules estatunidenques, els serials televisius que enceguen la nostra història permanent de fracassos”. En “El casal d’amistat” ens retrata com podria esdevenir-se en un dia qualsevol, farcit d’ironia i sarcasme; talment com “El ‘Gran Jordi’”, on recobra la seva peculiar visió sobre el món literari i els lligams amb el poder establert. Tanca el recull amb “Tertúlia literària”, amb personatges disfressats sobre noms inventats però que estic segur que molts identificareu, amb un enginy cruel que fa treure els colors.

2.3.- Cloenda

Una nit qualsevol no és, doncs, una nit qualsevol. És la metàfora de moltes nits: nits de dubte, de resistència, de desig i de renúncia. És una invitació a escoltar les veus del passat i, alhora, a interrogar-nos sobre el nostre present. I aquesta és, potser, la funció més noble de la literatura: obrir espais de pensament i emoció allà on semblava que només hi havia rutina.

Com a obra, Una nit qualsevol té el mèrit d’oferir-nos un retratat coral d’una generació marcada per la utopia i el desencant. Els relats ens recorden que la literatura no és només entreteniment: és memòria, és reflexió, és consciència crítica. En un temps com l’actual, on sovint s’imposa la lleugeresa i la immediatesa, llibres com aquest ens conviden a aturar-nos i pensar.

Llegir López Crespí és també reconèixer la vigència de la seva trajectòria. Ell forma part d’una literatura catalana que ha sabut dialogar amb el món, però sense perdre les arrels. I és precisament aquesta tensió entre el local i l’universal el que fa de la seva obra una peça indispensable.

Per això, en presentar avui aquest llibre, us convid a llegir-lo no només com a obra literària, sinó com a mirall de la condició humana, escrita amb passió i lucidesa per un autor que ja és patrimoni de les nostres lletres.

Moltes gràcies.

Felip Munar i Munar (setembre, 2025)