Miquel López Crespí - Memòria històrica

La novel·la històrica a les Illes - La Mallorca de començaments del segle XX en dues novel·les de l' escriptor Miquel López Crespí: Defalliment – Memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor) i Damunt l' altura – El poeta il·luminat (Pagès Editors) - Vet aquí un petit tast de la novel·la Damunt l' altura – El poeta il·luminat (Pagès Editors)

Potser Valera no coneixia a fons la deixa que impulsava escriure Ramon Llull o el Dant. Sense deixar d'escriure obres literàries perfectes, Ramon Llull i el Dant anaven molt més enllà del pur formalisme. Anaven bastint la futura ciutat cristiana universal, posaven els fonaments d'una nova era alhora que cercaven Déu. L'obra d'art com a expressió de la bellesa de la divinitat: ho vaig intuir el dia que, a Roma, vaig contemplar el Moisès de Miquel Àngel. Genis que anaven més enllà de la simple reproducció mecànica de la bellesa. En els grecs i els romans hi havia molt de cànon i d'ofici; però eren lluny de l'alè vital amb què el cristianisme inflama l'ànima de l'artista. ¿Es poden explicar les troballes intellectuals, el geni imaginatiu de Llull, la bellesa autèntica de les seves composicions, sense la dèria cristiana que el posseïa, una ànsia mai no amagada de fer servir la literatura per a portar les noves de l'evangeli als infidels? Dant i Miquel Àngel, amb totes les seves contradiccions, no fan el mateix?

EL RETORN

La història d'en Felip de can Poquet i la "trompa de cantar", el fonògraf que dugué des de l'Havana, acabà tràgicament. El curiós aparell havia remogut amb la seva presència la somorta vida del poble i, a causa dels problemes esdevenguts, determinades persones que no volien cap destorb en la contrada decidiren actuar en conseqüència.

Va ser el sergent de la Guàrdia Civil, un sevillà casat amb una pollencina el que, fent-se el topadís amb el pobre Felip, li llançà el fonògraf enmig del carrer i, com si hagués estat un accident, trepitjà la "trompa de cantar" les botes pel damunt fins a fer callar els genis malèfics que, en opinió de molta gent, contenia l'interior de l'aparell.

En Felip de can Poquet quedà blanc. S'acubà allà mateix i madò Aina, la vídua de l'espardenyer, amb l'ajut d'alguns jovençans, el pogué portar a la casa i el deixaren damunt la màrfega, quasi sense respirar.

Va ser la darrera vegada que els pollencins veieren viu el manc de l'Havana.

A l'endemà el trobaren penjat d'una biga, a les golfes, al costat del colomer que tenia en al sostre.

El ca, un rater que sempre li anava a la vora, morí també al cap d'un temps, diuen que de pena per haver perdut el seu amo.

L'enterraren fora de sagrat, en el bocí de terra on reposen un parell de protestants i altres desgraciats que es llançaren als pous o es penjaren d'alzines i ametlers.

Mans anònimes, diuen que les allotes que ballaven al so del fonògraf, li posaren un parell de lliris.

Tornava al poble i ensopegava amb la mort.

Com si la providència volgués anunciar-me que els anys de disbauxa havien finit per sempre. Una vegada installat a Can Costa, sense saber el que havia de fer amb la meva vida, rosegat per múltiples contradiccions internes, solament l'amistat amb n'Estelrich i n'Antoni Rubió em sostenia, em donava forces.

De cop i volta, després del brogit de Barcelona i els anys viscuts a Madrid, quasi sense adonar-me del que s'havia esdevengut tornava a ensopegar amb la plàcida vida a Pollença: les anades i vengudes a les Cases Velles, les excursions a Lluc, al Puig o fins a les coves d'Artà, juntament amb la lectura dels llibres que havia pogut salvar del temps de dispersió, eren al meu davant i no entrellucava cap alternativa en període proper.

A Madrid havia enyorat amb força les passejades per aquests camins envoltats de frondoses oliveres, la visió dels penya-segats de Formentor, la calma que sempre havia trobat per a la meditació a Cala Murta i Cala Figuera...

Potser que, quasi sense adonar-me'n, vivint en terra estranya, entre gent que es reia de la parla dels mallorquins, havia accentuat el color del passat.

La distància, l'enyorança, bastien de signes màgics la lluïssor del record.

Les terres de Can Costa no eren solament un indret on es recollia una important quantitat d'oli d'oliva. Els horts no eren solament per a conrear-hi blat i hortalisses. Les plantacions de garrovers no servien únicament per a engreixar l'eixam de porcs a cura de missatges i jornalers. No. Les nostres terres havien patit les revoltes produïdes per la violència agermanada, la follia de pagesos i menestrals que no es conformaven amb restar a l'indret on el destí els situà en el món. La guerra existí aquí, al costat.

Quadrado ens narrava, com si fos una actualíssima rondalla moderna, la història dels mallorquins. L'església en flames, dues- centes dones, vells i infants cremant al seu interior per la caparrudesa dels homes que no es volen rendir a les armes de l'Emperador. Els desembarcaments dels pirates a cala Estremer. La possibilitat sempre present d'aquestes incursions, la inquietud durant tants segles. Formentor envaït...

Formentor era, per al meu encès record, l'alt castell que resistia l'endemesa dels pirates sarraïns, i la Vall de Ternelles, el port de Pollença, indrets de batalla dels mallorquins contra l'infidel o lloc d'arribada de les naus romanes que ens portaren cultura i civilització.

El cert és que regressava als indrets que alletaren la meva infància i l'adolescència amb el cor encongit, sense saber on m'havia d'agombolar.

En el silenci de l'alta nit, escrivint a l'amic Estelrich sota la claror del quinqué, amb l'única companyia de la suau remor de la ploma navegant damunt del paper i el plor d'un infant que no es volia adormir, m'adonava de la monotonia dels dies que m'esperaven. Em passava la major part de les hores del dia llegint els Estudios críticos sobre literatura, política y costumbres de nuestros días de Juan Valera. A Madrid ja havia llegit Sobre el Quijote. Tenia en reserva Pepita Jiménez i Faustino. No sempre estava d'acord amb les idees i opinions del famós escriptor de Cabra, l’autor que havia viatjat per Portugal, Rússia, el Brasil, els Estats Units, Bèlgica i Austria. Miquel Llobera, l'oncle, era molt afeccionat a l'obra de Valera. Alguns d'aquests llibres els havia descoberts feia anys en els prestatges de la seva biblioteca.

Valera em proporcionava els moments de màxima tensió intellectual, ja que m'obligava a discutir amb un escriptor de difícil classificació. No sempre estava d'acord amb les seves valoracions de l'art del XIX, la moralitat o immoralitat de les obres literàries... I també aquelles anàlisis tan acurades sobre Leopardi, la revolució a Itàlia, la unitat ibèrica, les crítiques a l'obra de Victor Hugo, Donoso Cortés, Castelar... Reconec que era un autèntic exercici intellectual poder debatre, de pensament, barallar-me amb qui, malgrat totes les nostres diferències, tenia, en el fons, algunes concepcions coincidents sobre l'art i la literatura. Valera considerava que l'art no tenia altre sentit que servir a la bellesa.

Potser Valera no coneixia a fons la deixa que impulsava escriure Ramon Llull o el Dant. Sense deixar d'escriure obres literàries perfectes, Ramon Llull i el Dant anaven molt més enllà del pur formalisme. Anaven bastint la futura ciutat cristiana universal, posaven els fonaments d'una nova era alhora que cercaven Déu. L'obra d'art com a expressió de la bellesa de la divinitat: ho vaig intuir el dia que, a Roma, vaig contemplar el Moisès de Miquel Àngel. Genis que anaven més enllà de la simple reproducció mecànica de la bellesa. En els grecs i els romans hi havia molt de cànon i d'ofici; però eren lluny de l'alè vital amb què el cristianisme inflama l'ànima de l'artista. ¿Es poden explicar les troballes intellectuals, el geni imaginatiu de Llull, la bellesa autèntica de les seves composicions, sense la dèria cristiana que el posseïa, una ànsia mai no amagada de fer servir la literatura per a portar les noves de l'evangeli als infidels? Dant i Miquel Àngel, amb totes les seves contradiccions, no fan el mateix?

Llull, Sant Ramon de Penyafort, el rei En Jaume el Conqueridor, talment com Santa Teresa de Jesús o Sant Vicenç Ferrer, són les fites cabdals des d'on els catòlics hem aixecat l'altíssima fortalesa que s'enfronta a la maldat herètica i la incredulitat rabínica i mahometana. Sense el seu mestratge... com destriar la mentida de la veritat? Ens ofegaríem enmig les arenes movedisses del dubte. L'equivocació del pensament modern consisteix a fer passar als antics heretges per herois i màrtirs d'una falsa llibertat de pensament.

M'ho digué amb aquestes mateixes paraules Torras i Bages, el bisbe de Vic.

-Miquel. Ens has d'ajudar a bastir els fonaments de la ciutat futura. No res de deliris ni fanatismes dels illuminats, dels hereus de les sectes herètiques del passat. La lluita contra el desenfrè, les aberracions intellectuals, l'herència pseudomística de tants moviments antisocials del passat, reencarnats avui en l'anarquisme i el nihilisme, l'Anticrist que s'apropa, només es poden vèncer des de la consolidació de l'Església Catòlica.

Ho discutia amb Joan Lluís Estelrich quan venia uns dies per a assistir a la romeria del Puig o per a trescar per les pinedes de Formentor, prop de les Cases Velles. A Madrid havia enyorat tant el paisatge de l'illa! Els exuberants colors de la terra dins els meus ulls ajudant-me a resistir la grisor dels hiverns madrilenys! I, ara, de sobte, em trobava com el supervivent d'un món enrunat, aferrat als llibres que em feien companyia, comptant les hores perdudes que em marcava el rellotge de l'entrada de Can Costa, implacable, tocant hores tristes i endolades.

Pensaments contradictoris que em dominaven i no em deixaven dormir. Durant les llargues hores de reflexió, per a no perdre els coneixements de francès, m'entretenia provant de furgar el meu interior, trobar, mitjançant les paraules i la introspecció, indicis que em permetessin descobrir com era jo en realitat, quina era l'autèntica personalitat de Miquel Costa, el jove estudiant fracassat a Barcelona i Madrid, quin seria el meu camí de veritat, com podria refer la meva existència.

M'adonava que tenia facultats per al raonament i la comprensió; però no podia dir el mateix de les capacitats de càlcul i previsió. Si em comparava amb alguns dels autors que m'acompanyaven en la soledat, em descobria, qui sap si per vanitat, emportat per l' èxit circumstancial de determinades obres de la joventut, amb facultats d'artista amb imaginació. Però donant voltes al que havia fet fins al moment descobria igualment, amb certa preocupació, que aquesta incipient imaginació d'artista de la qual, en secret, em vanava, tampoc no era gaire fecunda.

Contradiccions sobre contradiccions. El pare, quan anava a les seves obligacions i passava per davant la meva cambra, sempre curulla de llibres, amb el quinqué encès fins a altes hores de la nit i sovint fins a la matinada, em mirava en silenci, amb posat seriós.

Mai no em va recriminar els anys perduts a Barcelona i Madrid. En cap ocasió li vaig sentir res que em pogués preocupar o ferir-me per les despeses inútils, quant a acabar la carrera de dret, que els havia ocasionat. Però un vel de fonda tristesa li cobria imperceptiblement el rostre.

No en sortia d'aquell laberint. No trobava el caminoi que servís per a allunyar-me de tantes preocupacions i interrogants. Dins meu sentia que, malgrat les assignatures suspeses, les hores perdudes en incertes lectures, els debats amb els companys d'idees diferents, el continu viatjar m'havia obert els ulls a realitats diverses i encontrades.

Així i tot no trobava la meva pau interior. El fet de posseir idees que em semblaven àmplies, extenses, no solucionaven el problema de l'intern desassossec. Podia contemplar l'ampli panorama de la vida des d'amunt, amb certa suficiència, però em sentia incapaç d'aferrar-me a un detall en concret.

On trobar el lloc exacte que em corresponia? D'on sorgien les onades de debilitat que em confonien i em deixaven indecís? Qualsevol complicació em desconcertava. Em sentia completament mancat d'ofici per a portar endavant qualsevol activitat d'orde pràctic.

¿Era el buit que havia deixat la mare, una sobtada desaparició quan jo només tenia onze anys? ¿Potser havia mort sense acabar de fer el seu fill, sense haver-me pogut fer un home de profit, amb una tasca que realitzar?

De nit, suat, fent voltes entre els llençols, em descobria talment el disseny d'una obra inacabada. On començaven i acabaven les meves mancances?

No ho podia descobrir. El matí m'agafava tremolós, inquiet, sense poder trobar mai l'origen de les preocupacions que em dominaven.

Vivint a les grans ciutats enyorava el camp. De tornada al camp, sentia el buit que deixava en el meu esperit la manca d'entreteniments ciutadans.

Vaig començar a estudiar grec per a entretenir aquelles llargues hores sense sentit.

A l'estiu, veia de lluny el brogit dels jornalers que batien el blat a l'era. A les cinc del matí, els primers carros que marxaven al camp em desvetllaven. Sabia que tenia tot un dia pel davant i, sovint, els llibres no bastaven per a ajudar-me a cremar tantes hores buides. El matí me'l passava escrivint les cartes als amics. En les plaguetes que ara revís he trobat diversos comentaris a les traduccions que Estelrich feia de les meves obres.

Arribar a l'hora del dinar era una heroïcitat. Després venia la migdiada i, posteriorment, implacable, sense poder fer-hi res, l'horabaixa em queia al damunt com una pesada llosa. Estudiava grec, m'entretenia redactant les ordenances municipals... però el vespre m'agafa novament amb l'esperit despert, sense que cap llibre hagués pogut assaciar la set de coneixements. Què era el que cercava i no arribava a trobar mai? Qui sap si cada matí, marxant damunt el carro com els pagesos del carrer i no tornant fins a la nit, tot hauria estat diferent: no tenir temps per pensar, restar cansat, llançar-me damunt la màrfega de palla i no despertar fins a l'hora de marxar novament.

Munió de pensaments són falsos i sense sentit. Estelrich m'escrivia sovint: "No facis tantes voltes a idees sense importància. Escriu. Recorda El Pi de Formentor. Ja ets un autor immortal. En pots tenir la més completa seguretat. A què treu cap tanta absurda mortificació?".

Potser Estelrich tenia raó i jo no ho entenia. Tothom té els seus problemes i, malgrat que els pagesos treballin de sol a sol i ens sembli que tan sols tenen temps per a treballar, engendrar i morir, els pobres, els desgraciats, viuen ben igual o potser més intensament els problemes de l'existència.

A poc a poc vaig haver d'anar substituint els debats i discussions amb tants d'estudiants desenfeinats per les converses amb conradores i teixidors, amb planxadores, fusters, amb ferrers i mestres d'aixa, amb botiguers i cosidores, amb el matalasser que viu al costat o amb els roters o els pastor o pastoretes que trob, quan anam, per les tresqueres de muntanya, fins a Lluc o més enllà.

En el poble hi ha pobres i rics, la diversitat de fortunes que Déu va crear seguint els designis inescrutables de la Seva providència. Però, a diferència dels pagans, els homes des de la redempció cristiana tenen una ànima immortal, són persones en tota l'accepció de la paraula per primera vegada a la Terra. La riquesa espiritual que significà la venguda del Messies és el que ens ha alliberat de la nit i ha fet gegants els més humils de la terra.

Difícil de classificar, si parlem de gèneres literaris, fent-lo encara més interessant i atractiu, explora i experimenta el llenguatge narratiu acostant-se al llenguatge cinematogràfic i al teatral en la descripció d’escenaris i accions, i al poètic en alguns fragments, amb un fort caràcter oníric en el retrat d’alguns personatges. (Tigre de Paper Edicions)

Llibres segrestats per la dictadura franquista: La guerra just acaba de començar

La guerra just acaba de començar (Ressenya de Tigre de Paper Edicions)

RAONS PER LLEGIR

Per fi un llibre que ens parla del nostre passat més recent sense ser un manual d’història més, d’aquells manuals neutres, que no neutrals. Escrit per Miquel López Crespí, un fill de la guerra civil que no ha claudicat, i molt encertadament recuperat i editat per Tigre de Paper edicions, ens ofereix una lectura imprescindible per la generació dels néts de la guerra.

Però no és només un llibre sobre la guerra. Ni molt menys. Ajudant-se dels principals fets històrics revolucionaris del segle vint, l’autor ens escriu a temps real com viu el seu present que no és un altre que el franquisme a la seva Mallorca natal. Contrasta l’illa del socialisme transformador traïda pels carrillistes, com escriu en altres obres seves, amb la del turisme massiu i descontextualitzat que conviu amb la dictadura feixista, ensenyant-nos, abans que ningú, l’ara coneguda doctrina del shock: una barreja d’alienació per apaivagar qualsevol intenció dissident, amb l’arribada dels turistes i els militars americans, i de càstig per les que tinguin intenció d’alçar la veu, amb detencions, execucions i la prohibició de la llengua catalana fruit de la repressió política i social, exemplificant i implicant-se sense embuts en una única lluita nacional i de classe. Miquel López Crespí fixa així la soledat i la marginació del vençut, la frustració, el silenci i l’oblit dels homes i de les dones que van lluitar per la llibertat. Aquesta acarnissada descripció del seu espai-temps també incorpora de manera especial la seva capital, denunciant la falsa modernitat construïda a partir de la renúncia de la classe mitjana i dels intel·lectuals pedants, instal·lats i no compromesos amb la societat que els envolta. Ho descriu com la tirania de la ciutat, on critica obertament el suposat benestar obtingut per l’individualisme i l’alienació, un benestar insostenible, del qual ens emplaça a fugir-ne o a plantar-li cara, transportant-nos automàticament als nostres dies.

I és que aquesta és la gran virtut de La guerra just acaba de començar: la seva capacitat d’explicar un moment passat i un lloc local i entendre que no, que no estem llegint la història del passat, sinó la del present i universal. I ho fa de manera directe, des de dins, interpel·lant al lector, com ho fa Orwell al seu Homenatge a Catalunya.

Difícil de classificar, si parlem de gèneres literaris, fent-lo encara més interessant i atractiu, explora i experimenta el llenguatge narratiu acostant-se al llenguatge cinematogràfic i al teatral en la descripció d’escenaris i accions, i al poètic en alguns fragments, amb un fort caràcter oníric en el retrat d’alguns personatges. Tot i l’aparent inconnexió entre alguns capítols, barreja molt adientment el relat dels fets històrics amb les reflexions personals del qui viu aquests mateixos fets, oferint-nos així un camp de visió ampli per descobrir, malauradament a aquestes altures, una nova i imperdible lectura de la Transició.

La guerra just acaba de començar és totalment vigent, molt vigent i molt vàlid, tot i haver estat escrit fa quaranta anys. Tot i haver estat segrestat pel Tribunal de Orden Público i oblidat tant de temps. Un llibre que ens ensenya a no contemplar la història, sinó a fer el possible per canviar-la.

(Tigre de Paper edicions)

La revista El Triangle entrevista l’escriptor Miquel López Crespí

Miquel López Crespí, escriptor

«Volíem fer obres de combat, rupturistes»

Per Ignasi Franch, periodista

Es reedita el seu llibre ‘La guerra just acaba de començar’. Inclou quinze relats atípics, avantguardistes. Reflecteix el desig de democràcia i, alhora, la solitud de la lluita antifranquista. L’obra va ser segrestada pel Tribunal d’Ordre Públic. Després de tants anys transcorreguts, com ha estat rellegir La guerra just acaba de començar?

–M’he retrobat amb allò que un grup de joves antifranquistes escrivíem quan teníem 20 anys, a la fi dels 60 i al principi dels 70, sense una intenció excessivament literària. Influenciats pels escriptors revolucionaris europeus i mundials, volíem fer obres rupturistes, de combat, allunyades de la literatura de capellans i falangistes típica de la Mallorca del moment. No es tractava de fer textos inamovibles, per a la història, sinó perquè es llegissin en assemblees, perquè fossin modificats pels companys de qualsevol indret si això servia per a les causes de la llibertat i de la independència dels Països Catalans.

L’obra va ser segrestada pel Tribunal d’Ordre Públic franquista. Ara, tal vegada no cal prohibir les crítiques: no troben altaveus mediàtics i moren en silenci...

–Potser els autors actuals de literatura rupturista tenen més dificultats per donar-se a conèixer que en la nostra època, a menys que pertanyin a grups de pressió. Els espais de difusió estan controlats pels escriptors oficials, relacionats amb els poders polítics o mediàtics.

I d’on prové la forma de les narracions, aquesta mena d’avantguarda agitada amb missatge social? Usa discursos acumulatius com el de «Passa que», trossos de textos preexistents... Quins referents manejava?

–Els referents de tot antifranquista: el Maig del 68, els situacionistes francesos… I la Mallorca de Llorenç Capellà o de Maria Antònia Oliver, uns escriptors que habitualment eren de procedència popular i trencaven amb el costumisme dominant, de terratinents.

Alguns dels contes neixen d’una quotidianitat que es va tornant estranya, una mica kafkiana.

–Tingues en compte que, pels qui érem políticament actius, l’ambient era kafkià amb la Brigada Politicosocial. No sabies mai si et vindrien a detenir. I, si et detenien, no sabies mai quan en sortiries…

Això connecta amb moltes literatures escrites sota dictadures: tendeixen a la tragèdia surreal, a la sàtira trista…

–Els moments eren durs. Hi havia assassinats! «Què volen aquesta gent?» reflecteix molt bé aquella atmosfera, per exemple. I ja et dic que no escrivíem per fer literatura. Ara, per exemple, jo mateix escric d’una manera més clàssica. Però aleshores era moment de rompre formes i herències. De mirar que els companys poguessin sentir-se identificats amb un conte trist, o que els servís de punt de partida per parlar de la realitat.

A «Com cada dia», un home sent una casa que ha explotat i que crema sense que ningú hi intervingui. Un símbol de la indiferència social davant la dictadura?

–És que en l’època ens sentíem sols. Sempre eren els mateixos els qui feien pintades i repartien fulls volants. Però les processons eren multitudinàries, les folklòriques omplien teatres… i a milions de turistes se’ls en fotia la dictadura. Un cop havies estat detingut i maltractat, tot et semblava delirant i senties solitud.

I ara, quan mig país vol enterrar la memòria històrica?

–També, és clar que sí: entre el franquisme reciclat i els aspirants a poltrona... De vegades ho discuteixo amb antics companys: hi ha eleccions i no ens detenen de nit, però no podem votar independència, no podem votar altres sistemes. No podem canviar l’essencial.

Un personatge del seu llibre desitja entrar al Mercat Comú. I miri en què s’ha convertit la Unió Europea...

–Suposo que això venia d’Espriu, d’una certa mitificació de les llibertats de la democràcia europea. Des de la dictadura vèiem que altres tenien possibilitats de respirar lliurement. Però després hem vist que això és relatiu, que la dictadura democràtica pot ser més eficaç perquè no tens excusa per a la revolta.

Ignasi Franch, Revista El Triangle (11-XI-2011)

Tigre de Paper Edicions: una nova editorial d'esquerres

Tigre de paper Edicions, una nova editorial de l'esquerra política nascuda recentment, editarà llibres sobre pensament polític i narrativa de denúncia social. Aquesta nova iniciativa, així com els tres primers llibres que ja ha editat es prsentaran al Casal Independentista de Sants (C/ Muntadas, 24 Sants - Barcelona), Dissabte 1 d'octubre, a partir de les 19:30h.

La presentació comptarà amb la presència de membres de l'editorial i dels col·lectius Maloka i AEDI i i també comptarà una dramatització poètica a càrrec de David Caño i Gerard Horta. Seguidament, a la nit, es realitzarà una sessió continua amb una festa al Centre Social Okupat Can Vies de Sants per celebrar aquesta aparició.

Segons han exposat els seus responsables, Tigre de paper Edicions vol ser més que una editorial, pretén ser un projecte cultural des d’on desenvolupar el pensament crític, teixir identitat col·lectiva i enriquir l’àmbit literari en llengua catalana.

En aquest sentit han pres com a referència les paraules d'Antoni Serra considera que “l’escriptor no és un ésser aïllat del context social on desenvolupa la seva activitat professional”, perquè des d'aquesta nova editorial consideren que la literatura ha de respondre a la crítica, al pensament i a la imaginació de la societat.

Tigre de paper Edicions ha anunciat la publicació de novel·la social, biografia de lluites, assaig nostrat i la narrativa de combat, amb la intenció d'obrir espais per la reflexió i el debat. Espais per gaudir i pensar les paraules, les exclamacions o les accions.

Entre les primeres edicions han anunciat l'aparició de La guerra just acaba de començar, de Miquel López Crespí, a la Col·lecció Feraferotge. Un collage literari que divaga entre els petits grans moments històrics dels períodes revolucionaris i la vida política, clandestina i quotidiana de la rebel·lia a la ja turística i alienada Mallorca dels anys 70. Premi ciutat de Manacor 1973. Censurada pel TOP franquista. “Perquè ben mirat, què faig, què fem tots amb aquesta guerra terrible que tenim al davant?”

També Tropel: Una dècada de lluita estudiantil a Colòmbia, de Carlos Medina Gallego, a la Col·lecció Lletrafelina. Es tracta d'una crònica novel·lada sobre el moviment estudiantil de la Universitat Nacional de Colòmbia als anys 70. Els debats ideològics, la lluita de carrer, les vagues, els amors i la quotidianitat, la clandestinitat, les manifestacions... Les il·lusions, discussions i frustracions d’una generació de tropeleros i tropeleras que reneix amb el pas del temps. Un clàssic de la literatura activista colombiana.

I el tercer llibre que apareixerà en aquesta nova editorial és Harraga, d’Antonio Lozano, corresponent també a la Col·lecció Lletrafelina. Una novel·la negra basada en les màfies de la migració. Tràfic de drogues i de persones enmig de dos mons amb institucions corruptes, dos mons que confronten tradició i modernitat, pobresa i luxes, il·lusions i frustracions. On sicaris, camells, narcotraficants, policies de fronteres, polítics i respectables advocats, conviuen enredats en una trama de diner ràpid i tret fàcil. Premi Novelpol a la millor novel·la negra publicada el 2002.

Web Llibertat.cat

No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb l’embranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics –Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... – en la formació de l’ètica i estètica dels nous autors illencs. (Miquel López Crespí)

Llibres de la generació literària dels 70

En els reculls de narracions escrits a finals dels seixanta i publicats a començaments dels setanta, pens ara mateix en obres com A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973 (atorgat per un jurat compost per Bali Bonet, Antoni Serra, Manuel Vázquez Moltalbán, Guillem Lluís Diaz-Plaja i Josep Melià), ja hi havia un intent de fer una mena de narrativa experimental i subversiva. Fer la llista dels clàssics que m’alletaren en els anys de formació seria molt llarg i el lector podria arribar a pensar que som un pedant amb voluntat de lluïment. Però si indic les meves preferències per James Joyce, Blai Bonet, Franz Kafka, els surrealistes, la novel·la del boom d’Amèrica Llatina –Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima, Carlos Fuentes, Julio Cortázar--, les lectures sobre els surrealistes i futuristes, els impressionistes alemanys de l’època de la República de Wiemar, la ruptura dins de la novel·lestíca espanyola que significà l´obra de Juan Goytisolo, Luis Martín Santos, Juan Benet, Caballero Bonald i tants d’altres, copsarem de seguida per on anaven els meus interessos.

No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb l’embranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics –Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... – en la formació de l’ètica i estètica dels nous autors illencs. Ens era impossible escriure des de l’òptica dels predecessors, de molts d’aquells pulcres sacerdots o rendistes provinents de les classes dominants. No hi teníem res a veure, ni idològicament ni com a classe. Proveníem d´un altre món i per tant, com era lògic, escrivíem des d’unes altres coordenades culturals. És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovado, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats “tabú” fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... A nivell particular el que no vaig provar d’experimentar, perquè ho considera massa vist, massa refrit dels dadaistes i futuristes de començaments del segle XX, era el joc amb els caràcters tipogràfics... Em seduïa molt més la provatura en els nous temes a tractar, la irrupció subversiva de problemes quotidians que haurien atemorit els doctes conservadors de l’Escola Mallorquina i que, segurament, mai no haurien estat considerats “literatura” en les seves tertúlies al voltant del braser. Igualment que mai no consideraren “poetes” a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit i Jaume Vidal Alcover, per dir solament uns noms entre molts d’altres. Obres com La guerra just acaba de començar o Notícies d’enlloc provaven d’experimentar igualment amb les formes d’escriure assimilades dels clàssics contemporanis. És una època que llegim molts autors nord-americans. Record ara mateix el noms, essencials per a nosaltres, de John Updike, Mary Mc Carthy, Malcolm X, James Baldwin, Allen Ginsberg, Jack Kerouac, Bernard Malamund, Artur Miller, Susan Sontag, William Burroughs, Truman Capote, Carson Mac Cullers... Transgressió textual, però també transgressió i subversió ideològica.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)