Miquel López Crespí - Memòria històrica

Els meus primers contactes amb Ràdio Espanya Independent, l'emissora de Santiago Carrillo que emetia des de Bucarest, començà un poc després de les famoses vagues d'Astúries, allà pels anys 1962-63, com he escrit una mica més amunt. Joves com érem, col·laborant per ajudar a crear una consciència democràtica i antifeixista entre el nostre poble, ens sentíem herois de pel·lícula, deixebles dels grans corresponsals esquerrans que visitaren l'Estat espanyol en temps de la guerra. La nostra feina de periodistes clandestins consistia a saber informar breument i amb contundència de les accions del poble mallorquí contra la dictadura. Record ara mateix els articles sobre la vaga d'autobusos de la línia Son Serra-Palma que vaig enviar a l'emissora. Altres materials feien referència a la manca d'habitatges per a les classes populars, a les deficiències en equipaments sanitaris, al mal estat d'escoles i instituts, a l'abusiu cost de l'ensenyament superior per a fills dels treballadors, al problema de l'atur i de l'emigració forçosa... qualsevol mancança política, social o cultural ens era útil per a demostrar, amb els nostres primerencs escrits, la brutor de la dictadura que ens oprimia.

Mallorca 1960: els primers corresponsals antifranquistes

1962-1963: Miquel López Crespí, Guillem Coll i Gabriel Noguera. Aleshores Miquel López Crespí, membre del grup antifranquista "Nova Mallorca", començava les seves col·laboracions amb Ràdio Espanya Independent.

El nomenament de Gina Garcías com a directora i màxima responsable del centre de TVE a les Illes m’ha fet recordar l’inexorable pas del temps. Els anys de la transició i, encara més enrere, els anys seixanta, quan la Brigada Social em detingué tantes vegades per estar lluitant per la llibertat. Gina Garcías és una excel·lent professional, una bona periodista que, en aquests darrers anys, s’ha destacat per estar sempre al servei de la veritat, fent costat als sectors progressistes de la nostra societat. En aquestes dècades sempre l’hem pogut veure, com a professional o com a simple ciutadana, en totes les manifestacions a favor de la pau, la defensa del nostre territori, per la llibertat d’expressió, al capdavant de qualsevol reivindicació política o cultural que ajudàs a consolidar el teixit social de les Illes, els sectors progressistes de la societat mallorquina.

Garcías era aleshores una joveníssima periodista que, procedent de Barcelona, ja era propera als plantejaments de l’esquerra revolucionària del Principat i de l’estat. Em refresc a l’OEC, a les Plataformes d’Estudiants Anticapitalistes on aleshores militaven en Mateu Morro, n’Antoni Mir, en Jaume Obrador, en Francesc Mengod i tants d’altres home si dones capdavanters de la lluita en defensa del socialisme a les Illes.

Aquell dia de setembre de 1976, Gina Garcías, juntament amb alguns dels personatges que acab de citar , tocava el timbre de casa meva en el carrer d’Antoni Marquès de Palma de Mallorca. Aleshores els comunistes de l’OEC treballàvem en plena clandestinitat, perseguitis per les forces repressives, i el motiu d’aquella reunió secreta era mirar d’enllestir una publicació antifranquista que lluitàs a favor de la República i el socialisme. Fa vint-i-vuit anys, que és quan vaig establir els primers contactes amb Gina Garcías, no eren gaires els professionals de la premsa mallorquina i molt manco els intel·lectuals d’altres professions que demostrassin una clara actitud de lluita antifranquista. Els periodistes, escriptors o professionals compromesos en organitzacions d’esquerra es podien comptar amb els dits de les mans. Per això em va sorprendre agradablement que aquella dona jove, valenta i decidida començàs la carrera periodística amb un ferm compromís personal amb la lluita per la llibertat i el socialisme.

Pel setembre de 1976 jo ja era un "vell lluitador antifranquista" si em comparava amb els joves, Mateu Morro, Antoni Mir, Joan Ensenyat, Gina Garcías, Margalida Chicano que, en aquells moments, iniciaven la militància. Jo portava uns deu o dotze anys de lluita més que ells, ja que havia nascut el 1946. Ells començaven quan jo ja estava ben fitxat pels elements de la reacció illenca. Detingut per primera vegada per la Brigada Social del règim franquista l’any 1962, quan les vagues d’Astúries, recentment l’historiador Joan Mas i Quetglas n’ha parlat en el llibre Els mallorquins de Franco: la Falange i el Movimento Nacional. En la pàgina 142 d’aquests llibre editat per Documenta Balear, Joan Quetglas escriu: "La Guàrdia Civil va sorprende tres al·lots que sobre una carretera i les parets del torrent de la Riera pintaven consignes de solidaritat envers els vaguistes de la mineria asturiana. Un d’ells era Miquel López Crespí. L’assumpte va arribar fins al Tribunal de Menors. Els amenaçaren de passar un any al reformatori. Mesos més tard, la Guàrdia Civil va detenir Miquel López Crespí novament. Escorcollaren casa seva i hi trobaren publicacions socialistes, literatura russa i un calendari xinès. L’interrogatori va durar nou hores, i a causa dels antecedents policíacs que això va generar, el Govern Civil li va posar traves a l’hora de sortir a l’estranger".

Fins aquí les paraules de l’historiador. De tot això n’he parlat en el llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que l’any 1994 edità Lleonard Muntaner en la col·lecció d’assaig "El Tall". Per això explicava una mica més amunt que, quan Gina Garcías, Mateu Morro i Antoni Mir trucaren el timbre de casa meva aquell llunyà dia de setembre de 1976, jo ja portava molts d’anys en la miñitància antifeixista. Ara s’han complit exactament quaranta-dos anys de defensa continuada i sense defallença dels idees de justícia i canvi social pels quals em detingueren per primera vegada un dia de 1962.

De la lluita dels anys seixanta també en vaig parlar en el II Encontre d’Escriptors Poblers, quan encetàrem el tema dels corresponsals de premsa en temps de la dictadura franquista. En aquest Encontre assistiren els coneguts autors de sa Pobla Miquel Segura, Pere Bonnín, Alexandre Ballester, Rafel Socias... L’encontre que rememor va estar dedicat als corresponsals de premsa. En el local d'Es Cavallets hi hagué un debat força interessant referent al paper del corresponsal i al llenguatge periodístic com a gènere literari. Els participants i escriptors presents respongueren a les preguntes dels estudiants de l'Institut Can Peu Blanc.

Jaume Gelabert, Margalida Socias, Jordi Soler, Joan Payeras, Miquel Segura, Miquel López Crespí, Ramon Beltran, Onofre Pons, Enric Segura, Sebastià Alorda, Jaume i Eugeni Triay, Pere Bonnín, Francesc Gost i Alexandre Ballester evocaren les seves vivències en l'exercici de l'activitat periodística.
Evidentment, en temps de la dictadura, mancats de llibertat, sense poder explicar cap dels autèntics problemes del poble, era un vertader exercici d'intel ligència portar endavant una corresponsalia. Com explicaren Miquel Segura, Pere Bonnín, el mateix Jaume Gelabert, es tractava de fer la crònica d'un poble, la història cultural, esportiva, sentimental, econòmica -i alguna vegada, luctuosa- de la nostra vila tenint cura de no provocar l'animadversió de les "forces vives" (ens referim, és clar, al batle, rector i capità de la guàrdia civil).

Si complicat era provar de fer tasca semblant en un diari del "Movimiento", molt més laberíntic i perillós era ser corresponsal de les emissores de l'oposició antifranquista. Els meus primers contactes amb Ràdio Espanya Independent, l'emissora de Santiago Carrillo que emetia des de Bucarest, començà un poc després de les famoses vagues d'Astúries, allà pels anys 1962-63, com he escrit una mica més amunt. Joves com érem, col·laborant per ajudar a crear una consciència democràtica i antifeixista entre el nostre poble, ens sentíem herois de pel·lícula, deixebles dels grans corresponsals esquerrans que visitaren l'Estat espanyol en temps de la guerra. La nostra feina de periodistes clandestins consistia a saber informar breument i amb contundència de les accions del poble mallorquí contra la dictadura. Record ara mateix els articles sobre la vaga d'autobusos de la línia Son Serra-Palma que vaig enviar a l'emissora. Altres materials feien referència a la manca d'habitatges per a les classes populars, a les deficiències en equipaments sanitaris, al mal estat d'escoles i instituts, a l'abusiu cost de l'ensenyament superior per a fills dels treballadors, al problema de l'atur i de l'emigració forçosa... qualsevol mancança política, social o cultural ens era útil per a demostrar, amb els nostres primerencs escrits, la brutor de la dictadura que ens oprimia. Un dels principals problemes que tenia era aconseguir que la policia política (la temuda Brigada Social del règim) no pogués identificar l'autor de la crònica si la carta queia en poder seu. Nosaltres havíem d'enviar els treballs a adreces de París, Roma o Estocolm (normalment les seus del PC d'aquells països) que podien estar controlades. Aleshores fèiem moltes còpies amb paper de calcar. Imaginàvem que, si interceptaven la carta, no podrien identificar mai el model de màquina d'escriure, i molt manco el nom de l'autor de l'article.

Però parlam del dia que vaig conèixer Gina Garcías. En el capítol "L'Organització d'Esquerra Comunista, OEC", pàgina 95 del meu llibre L'antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (El Tall Editorial, 1994) vaig escriure que, per a l'OEC, per als revolucionaris que no acceptàvem la política de consens amb el franquisme reciclat que practicaven PSOE i PCE, ens era necessari una publicació, perquè la premsa oficial no deia quasi res -i a vegades ho tergiversava tot- de les nostres activitats. Aquesta publicació va ser Democràcia Proletària. La primera reunió de la comissió encarregada de muntar-la va tenir lloc, com ja he dit, en el mes de setembre de 1976. La periodista Gina Garcías, en Mateu Morro, en Josep Capó, n'Antoni Mir i alguns altres companys -seguint les directrius del nostre Comitè de Direcció- enllestírem i encarregàrem els primers articles.

La presentació -a primera plana- i explicació dels objectius de la nova publicació comunista de les Illes (fou la de més durada i més tiratge del temps de la transició) aniria a càrrec d'aquesta comissió. El Comitè d'Illes de l'OICE (aleshores encara no s'havia produït la revolta interna que portaria a la modificació de les sigles, d'OICE a OEC) explicaria la nostra concepció de lluita per la llibertat (que concretàvem en llibertats polítiques per al poble treballador).
El Front Obrer també havia de fer sentir la seva veu davant les maniobres cada vegada més accentuades de consagrar la divisió sindical de la classe obrera i d'acabar amb les experiències de democràcia directa. Igualment els estudiants (les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants) tenien una secció que, amb els mesos, seria l'altaveu de les lluites i reivindicacions que hi hagués per escoles, instituts i facultats. Els fronts de la pagesia, sanitat, hoteleria, barris, intel·lectuals, etc, s'havien d'anar encarregant d'omplir tots els altres espais de la nova publicació amb les seves col·laboracions.

Amb responsables elegits pels diferents fronts de lluita de l'organització, en Mateu Morro i jo érem els encarregats de portar el material ja en net al delineant Monxo Clop que, fent una feinada que ningú no pot ara imaginar (en aquell temps encara no existien els microordinadors!) en feia el muntatge definiu. Na Teresa Nieto, a la fotocopisteria (carrer de Francesc de B. Moll, 8-A) que tenia precisament davant del cau dels sindicats verticals, imprimia els dos mil exemplars -a vegades més- que veníem i repartíem militants i simpatitzants.

El número u de la revista sortí a començaments del mes d'octubre de 1976. Valia deu pessetes, i en la presentació (pàgs. 1-2-3) es definia ben clarament per la Revolució Socialista enfront els pactes i claudicacions dels partits que es deien d'esquerra (concretament el PSOE i el PCE).
Mentre socialdemocràcia i carrillisme (PCE) iniciaven els primers contactes amb el franquisme reciclat ordint la consolidació de la monarquia que instaurà el dictador o, més endavant, consensuant una constitució que negava el dret a l'autodeterminació de les nacionalitats, nosaltres dèiem: "Precisamente la tarea de Democràcia Proletària, de los comunistas de las Islas, va a ser la de recuperar el protagonismo político y social que siempre nos ha sido negado a la clase obrera y al pueblo trabajador, por los egoismos particularistas de nuestras clases explotadoras, tanto autóctonas como foráneas y por las élites de nuestra pequeño-burgesa 'clase-política'.
'A nuestras clases dominantes, el oportunismo económico y político, la falta de planificación y el absoluto desprecio por el desarrollo estable e integral de nuestra realidad social les ha invalidado definitivamente para la tarea de gestores de los intereses de las Islas". I hi afegíem més endavant: "Sólo la auto-organización de las masas, desde la lucha cotidiana, en organismos regidos por la democracia directa, permite el protagonismo popular en la tarea de transformar la actual realidad. 'Ni los gestores burocráticos emanados del sistema burgués de democracia, ni la burocracia de partido que se autoproclama dirigente del proletariado, pueden garantizar el protagonismo político e histórico de los miles de trabajadores que constituimos los verdaderos agentes del cambio histórico que necesitamos".
I acabava: "Frente a las mentiras y silencios de la prensa burguesa, frente a las deformaciones que del marxismo-leninismo y de los claros combates de clase hace la prensa revisionista, Democràcia Proletària levanta en alto su contenido comunista e inicia la dura batalla por la verdad revolucionaria, contra el continuismo reformista en cualquiera de sus versiones de gobierno, contra la monarquía terrorista del gran capital, por la unidad de la clase obrera basada en la democracia obrera, por la construcción de comités de alianza obrera, por las libertades políticas para la clase obrera y el pueblo trabajador y por la República Socialista de los Trabajadores, basada en los Consejos Obreros".

Després de la mort del dictador (novembre de 1975) es va fer evident que la burgesia monopolista espanyola i l'imperialisme nord-americà necessitaven de la socialdemocràcia i del PCE per a enllestir la maniobra de la transició. Es tractava, com ja hem anat explicant en alguns d'aquests articles, de modificar alguna cosa (els aspectes més tenebrosos de la dictadura feixista) per tal de mantenir intacte el domini del gran capital.

L'esquerra reformista abandonà pràcticament la política de masses. Renuncià igualment a dur a terme cap tipus d'accions autònomes de classe malgrat la seva relativa influència entre els treballadors. El procés de "canvi", en conseqüència, fou dirigit per l'oligarquia i els sectors més intel·ligents del franquisme. Amb la "ruptura pactada"" la burgesia pogué mantenir intacte en tot moment no tan sols el seu poder social sinó també el seu poder polític. Els ajuntaments -en aquells moments cabdals-, l'Administració de l'Estat, els aparats repressius i l'empresa pública, continuaren pràcticament en les mateixes mans de sempre.

Entre 1976 i 1979, malgrat que el felipisme fa tot el possible per mantenir i propagar la fal·làcia que el PSOE és un partit d'esquerra, i mentre prediquen al poble que lluitaran aferrissadament per les llibertats polítiques, per la ruptura amb el franquisme, pels drets de les nacionalitats oprimides per l'imperialisme, el cert és que, a poc a poc, van renunciant a tots els principis que de paraula diuen defensar.
Entre el 76 i el 79, el PSOE rebutjà públicament el marxisme (un poc més endavant el PCE faria el mateix amb el leninisme) i abandonà tota mena de mobilització de masses vers la ruptura democràtica.
Igualment el PSOE acceptà de seguida la monarquia reinstaurada pel general Franco, renunciant a la lluita per la República i l'autodeterminació de les nacions oprimides per l'Estat espanyol.

Miquel López Crespí

( 2 vídeos) Vet aquí el concret panorama de la derrota. Bàbel ens serveix de pretext per parlar de tantes desfetes.... L’exèrcit de la Revolució Universal aturat davant Varsòvia. Les Revolucions dels Consells Obrers a l’Alemanya de 1918 i a l’Hongria de 1919 foren liquidades, els seus dirigents assassinats. La sang de Karl Liebkneth i Rosa Luxemburg corre abundosa pels carrers de Berlín. Premonició de la mort de Bàbel i de tants d’herois del 17 a les txeques estalinistes. L’efecte permanent en l’esperit de l’autor de la derrota dels pares a la guerra civil revolucionària del 36-39, dels anys d’internament en els camps de concentració mallorquins? Fantasmagòrica visió de les traïdes de la transició, de la fallida de les idees republicanes i independentistes a mitjans dels anys setanta, enfonsades per tones de cinisme, l’oportunisme dels polítics del règim, els “socialistes” i “comunistes” de mentida, els pallassos que salvaren l’essencial de l’herència de la victòria feixista del 39, és a dir, la “sagrada unidad de España”, el capitalisme, la monarquia que ens llegava el dictador? (Miquel López Crespí)

Poesia catalana i memòria històrica: Espais secrets (Edicions Can Sifre)

A aquestes alçades de la nostra vida, anant cap al seixanta-tres anys i sobretot, després d’aquestes desenes de poemaris, seria absurd amagar –els llibres són enmig del carrer per a tots aquells i aquelles que els vulguin llegir!— el pes del dolor, de les successives derrotes –la dels pares a la guerra, la nostra, a la transició... – en els meus poemes i, més concretament en el poemari Espais secrets que comentam. Just al començament del llibre, obrint les primeres pàgines, el lector pot llegir: “sé que molt aviat les ones penetraran / sense que hi hagi res que pugui aturar-les / dins de la cambra / no podré salvar cap dels meus somnis /...”. De cop i volta, sorgint des de les fondàries de la Lubianka on l’han empresonat, torturat i executat, ensopegam amb la presència de Bàbel (“però ara no endevín cap record precís / salabror de textos tèrbols / paradoxals / malediccions de soldats / vaixells carregats de gnoms esblanqueïts / fulgurants imatges d’horabaixa travessant enderrocats arcs de triomf / inútil sortir al carrer vestits de carnestoltes / mentides les profecies de l’oracle / falsos els sonets amb rima / bàbel em diu que a la nit arribarem a novograd / s’escolen els dies / els estius se’n van i continuam en campanya / dringuen les nostres rialles desesperançades en la nit”.

Vet aquí el concret panorama de la derrota. Bàbel ens serveix de pretext per parlar de tantes desfetes.... L’exèrcit de la Revolució Universal aturat davant Varsòvia. Les Revolucions dels Consells Obrers a l’Alemanya de 1918 i a l’Hongria de 1919 foren liquidades, els seus dirigents assassinats. La sang de Karl Liebkneth i Rosa Luxemburg corre abundosa pels carrers de Berlín. Premonició de la mort de Bàbel i de tants d’herois del 17 a les txeques estalinistes. L’efecte permanent en l’esperit de l’autor de la derrota dels pares a la guerra civil revolucionària del 36-39, dels anys d’internament en els camps de concentració mallorquins? Fantasmagòrica visió de les traïdes de la transició, de la fallida de les idees republicanes i independentistes a mitjans dels anys setanta, enfonsades per tones de cinisme, l’oportunisme dels polítics del règim, els “socialistes” i “comunistes” de mentida, els pallassos que salvaren l’essencial de l’herència de la victòria feixista del 39, és a dir, la “sagrada unidad de España”, el capitalisme, la monarquia que ens llegava el dictador? Què pot fer el poeta enmig d’aquest terrífic espectacle de devastació? L’autor d’Espais secrets escriu: “ara ja ningú no trobarà refugi / vet aquí els amics morts / els pares / la pàtria ocupada / totes les paraules que hem estimat / en derrota / les ombres del riu em diuen que llur victòria serà implacable / i que la esdevendrà llarga, / transparent, / posseïda.”.

Què ens sostén enmig de la barbàrie quotidiana? Potser “l’antiga bellesa dels nostres herois”. El poeta ho descriu en el poema “La senzilla supervivència quotidiana”: “És com un antic combat de gladiadors / la senzilla supervivència quotidiana / l’antiga bellesa dels nostres herois / fluctuant / com un llamp / enmig de l’aspre soroll dels metalls”. En la derrota, enmig de la brutalitat que ofega la poesia... tot esdevé clau ardent on l’home prova d’aferrar-s’hi per a intentar sobreviure: la mirada d´una dona desconeguda aturada en una parada d’autobús, els ametlers en flor... Així i tot és difícil trobar un ancoratge on aferrar-se: arreu se senten trets, hi ha desbandada de convidats, munió de projectes abatuts, gent petrificada a les terrasses dels cafès. És una visió prou feridora del començament d’un any qualsevol d’aquesta transició vers el no res que s’allargassa fins a l’infinit, que sembla mai no fineix. Aquest panorama desolador per on navegam, vaixell batut per tota mena de tempestes, es descrit a “Gener”: “gener / una dona crida amb els ulls aturada en una parada d’autobús / els ametllers floreixen / i hom endevina les lamentacions fosques del desamor / són instants d’esmolada daga / l’estèril sublimitat de tantes falses promeses / no hi ha on aferrar-se / sense paraules li dic que no puc fer-hi res / se senten trets al costat / desbandada de convidats / furients escorpins pugnant per mossegar mugrons d’ivori / cap ancoratge per a batre la fosca / els meus infidels projectes abatuts / com solcar rastres antics d’enquimerada llum a l’aguait / tothom petrificat a les terrasses dels cafès”.

Els fets de la quotidianitat, la realitat més propera al poeta, cobra, enmig d’aquesta dolorosa supervivència enmig la barbàrie un pes específic. Una herència situacionista? Guy Debord i Raul Vaneigem novament? Els poemes “instantanis” que, talment esmolats anuncis de propaganda comercial, dibuixaven els estudiants del Maig del 68 pels carrers i places de París, en els murs de la universitat i les fàbriques? Possiblement. L’autor del poemari no vol amagar cap de les seves influències. A Espais secrets es tractava de deixar constància, sense cap mena de subterfugi, de la situació final que, dins l’ànima del poeta, van conformant les successives derrotes que comporta la simple existència quotidiana. Per això l’aplec de poemes que ha publicat Edicions de Can Sifre està format per tot d’experiències escrites sota els signes idèntics del dolor i la desfeta. A partir d’aquí hom prova de defugir certa herència culturalista apresa en tantes i tantes lectures. Sovint, quan al llarg dels anys anava escrivint aquests poemes, em demanava si aconseguiria sortir de la retòrica buida, de les fórmules de la poesia acadèmica, de les múltiples variants, malgrat que adopti un posat “modernista” de l’Escola Mallorquina. M’hauria influït massa l’obra poètica de Miquel Costa i Llobera, repassada amb cura a conseqüència de la preparació d’unes novel·les sobre la seva vida? Eren els anys en els quals enllestia les novel·les Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editorial, Pollença, 2005) i Damunt l’altura (Pagès Editors, Lleida, 2006). Però res més lluny de l’herència de l’Escola Mallorquina el recull de poemes aplegats sota el títol d’Espais secrets! D’aquesta problemàtica –la influència l’Escola Mallorquina en els poetes de la generació literària dels anys 70--, ja n’havia parlat amb deteniment en la introducció Antologia 1972-2002 (Col·lecció Tià de sa Real, Palma, 2003) quan escrivia: “Jaume Vidal Alcover és prou dur amb els seguidors de l'Escola Mallorquina. Però malgrat aquesta duresa caldria reconèixer que molts dels joves "rupturistes" amb l'Escola (especialment Blai Bonet, Josep M. Llompart i el mateix Jaume Vidal) són alletats en aquestes tertúlies que els ensinistren en una tradició cultural autòctona, malgrat que aquesta sigui sovint de caire clerical, conservador i, en mols d'aspectes, culturalment reaccionària. L'odi que tenien a Joan Maragall i la seva escola, a tot el que venia d'una Barcelona que consideraven, en general, en mans d'una xurma anarcoide (el mateix Maragall, Salvat Papasseit...) i anticlerical, era excessiu, sense termes mitjans. Joan Fuster ho deixa ben aclarit en la seva Història de la literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1971), pàg. 57: ‘Cal dir que allò que repugnava als dos grans mallorquins [Costa i Llobera i Joan Alcover] en el Modernisme barceloní no era solament el culte al 'diví balbuceig' ni tantes altres desmanegades exageracions 'literàries', com la gent de la Barcelona de l'època propugnava. A tots els repellia, sobretot, la desimboltura anarcoide que s'anava filtrant, subreptíciament, en cada atac a la preceptiva tradicional. La seva repulsa es dirigeix a la càrrega ideològica 'negativa', 'dissolvent', que traginaren els modernistes. Costa i Llobera fou un canonge timorat i pulcre; Alcover, un curial plàcid i circumspecte: tots dos, és clar, responien a un tipus de societat arcaica, 'aïllada', de base rural i de mentalitat levítica i provinciana, com fou la de la Mallorca d'aleshores. És comprensible, doncs, que els esfereïssin no sols les insolències blasfemes o simplement reticents, tan habituals entre alguns modernistes, sinó fins i tot la seva bohèmia afectada i el seu menyspreu de les convencions’.

‘Aquest clericalisme i reaccionarisme exacerbat d'alguns dels membres més destacats de l'Escola Mallorquina es pot trobar documentat en la nombrosa correspondència de Costa i Llobera que va incloure Bartomeu Torres Gost en un llibre sobre Costa publicat a la Biblioteca Balmes l'any 1971. Es tracta de l'obra Miguel Costa i Llobera (1854-1923): itinerario espiritual de un poeta, en la qual les cartes escrites per Costa a Maria Antònia Salvà i a Ignasi Casanovas palesen un viu sentiment de decepció -diguem-ho així- arran dels esdeveniments de la Setmana Tràgica. El clacissisme de Costa i Llobera, aquella defensa de l'’ordre’ literari (la ‘forma’ per damunt de tot!) contra l'’anarquia’ (literària, política...) que ve de Barcelona s'expressa en la canonització de la rima i la retòrica com a sistema de primera magnitud per expulsar del parnàs literari qui no accepti aquesta ‘contenció’ que ha de tenir tota expressió literària que aspiri a ‘aprofundir l'obra del senyor damunt la terra’. Costa i Llobera esdevé així, com diu Joan Fuster (pàg. 57 de La literatura catalana contemporània), el mestre de ‘l'eurítmia, la proporció, la correspondència, la simetria pròpia de l'organisme vivent, la qual es manifesta bé en els conceptes, o bé en els compassos prosòdics, o bé en síllabes i tons’. Vet aquí tres trets de l'Escola Mallorquina que són consubstancials en la seva forma d'entendre el fet poètic: ‘versificació’, ‘retòrica’ i ‘artificiositat’.

‘Hi ha, evidentment, en totes aquestes concepcions un fort component polític que sovint es camufla de ‘etèria lluita cultural’ quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la ‘bohèmia anarcoide’ del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric”.

Espais secrets és, en definitiva, un aplec de versos lliures, una utilització punyent de les influències culturals del poeta –els “ismes” de començament del segle XX, el situacionisme francès, l’escriptura automàtica, la prosa poètica— per deixar constància de l’angúnia i desolació del poeta en una època en què, possiblement, han mort les il·lusions de canvi revolucionari dins la societat alletades amb l’esclafit del Maig del 68, amb les grans manifestacions antisistema de la transició, traïdes, com s’esdevé en tantes i tantes revolucions, pels vividors de la política, els cínics i menfotistes que tots coneixem.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

.

Wilebaldo recorda en els seus llibres com es va salvar de la detenció organitzada per la policia estalinista a Barcelona, com va sortir al carrer per a denunciar el segrest de Nin, com en plena República va haver de tornar a la clandestinitat, i com durant desenes d'anys va haver de lluitar per a defensar l'honor de Nin i el del POUM. La història va permetre restablir la veritat, tant sobre el càncer de l’estalinisme com restaurar l'honor revolucionari de Nin i el POUM. L'hi devem a gent com Wilebaldo.

A més de la continuïtat d'aquesta lluita, Wilebaldo i els homes i dones del POUM van haver de lliurar altra particular, de vegades molt més difícil que combatre als capitalistes i feixistes, que va ésser la lluita contra les calúmnies i acusacions de l’estalinisme. Des dels anys 30, la burocràcia instal•lada a Moscou i dirigida per Stalin es va dedicar a perseguir, i de vegades a assassinar, com a Trotsky i Nin, als revolucionaris que no estaven disposats a acceptar una política d'arranjaments i concessions amb els capitalistes.

Homenatge a Wilebaldo Solano (POUM)

Andreu Nin (a l'esquerra, màxim dirigent del POUM) i Wilebaldo Solano (a la dreta) en temps de la guerra civil. Andreu Nin va ser assassinat, juntament amb centenars de militans del POUM i de la CNT, pels botxins del PCE-PSUC en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona. Els hereus de l'estalinisme, el PCE a l'estat espanyol i a les Illes, han continuant demonitzant l'esquerra revolucionària i els intel·lectuals que volen recuperar la memòria històrica de l'esquerra anticapitalista durant dècades. La persecució i campanyes rebentistes de mentides i calumnies contra l'escriptor Miquel López Crespí per haver defensat la memòria dels comunistes de tendència trotsquista (OEC, LCR, POR) o els anarquistes, persecució que ha arribat a l'agressió física, és un exemple ben evident del brutal dogmatisme i sectarisme d'aquests sectors.

Un revolucionari

Per Miguel Salas, dirigent del POR (Partit Obrer Revolucionari)

Wilebaldo, que ja té 90 anys, representa a una generació que va viure en una època extraordinària de lluites i revolucions, encara que també de dures derrotes; una generació de militants que va dedicar la seva vida a la lluita per la revolució obrera, amb la convicció que la millora de la humanitat exigiria una transformació radical de la societat, acabar amb l'explotació de l'home per l'home per a iniciar la construcció d'una societat socialista.

A més, com molts altres homes i dones de la seva generació, va comprendre que aquesta lluita exigia també construir, organitzar, reunir a la gent, formar-la i preparar-la, i per això participa en organitzacions àmplies de joves estudiants, després en una organització política de joves (les joventuts del POUM) i finalment en un partit, el POUM. La transformació de la societat no podia deixar-se a l'espontaneïtat, exigia de l'esforç conscient i d'organització per a assolir-lo.

En pocs anys la seva vida va passar de la Monarquia d'Alfonso XIII a la República i d'aquesta a l'inici de la revolució de 1936 després del cop feixista de Franco. La derrota de la República li obliga fugir a França, on continua la lluita contra els nazis. No es va rendir durant la llarga nit del franquisme perquè va continuar la lluita per reorganitzar el POUM i per a acabar amb la dictadura.

A més de la continuïtat d'aquesta lluita, Wilebaldo i els homes i dones del POUM van haver de lliurar altra particular, de vegades molt més difícil que combatre als capitalistes i feixistes, que va ésser la lluita contra les calúmnies i acusacions de l’estalinisme. Des dels anys 30, la burocràcia instal•lada a Moscou i dirigida per Stalin es va dedicar a perseguir, i de vegades a assassinar, com a Trotsky i Nin, als revolucionaris que no estaven disposats a acceptar una política d'arranjaments i concessions amb els capitalistes.

Wilebaldo recorda en els seus llibres com es va salvar de la detenció organitzada per la policia estalinista a Barcelona, com va sortir al carrer per a denunciar el segrest de Nin, com en plena República va haver de tornar a la clandestinitat, i com durant desenes d'anys va haver de lluitar per a defensar l'honor de Nin i el del POUM. La història va permetre restablir la veritat, tant sobre el càncer de l’estalinisme com restaurar l'honor revolucionari de Nin i el POUM. L'hi devem a gent com Wilebaldo.

Com revolucionari actiu mai ha deixat de participar i seguir actiu, particularment atent als canvis i als nous esdeveniments. Com marxista revolucionari sap que el socialisme no ha fracassat, i que arribarà un nou impuls i per això escrivia en el 2003: “Sí, hem entrat en un moment que la reflexió (sobre el marxisme) fonamental es va a manifestar en diversos mitjans: en els cercles intel•lectuals de la burgesia, en el moviment obrer paralitzat pels aparells stalinistes i socialdemòcrates i en la premsa dels intel•lectuals desconcertats per les conseqüències de l'enfonsament del “socialisme realment existent”, que era una gran mistificació. I els primers que han d'impulsar el moviment són els marxistes revolucionaris, és a dir, els que van mantenir el sentit profund del socialisme combatent l’estalinisme i tractant d'obrir nous horitzons de crítica i de renovació basats en les llibertats fonamentals i els valors democràtics autèntics.” Tants anys de lluita conseqüent mereixen aquest homenatge.

Una vida de lluita

Va néixer a Burgos en 1916. Va acabar els estudis secundaris en l'Institut Balmes de Barcelona. A la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera va ser un dels organitzadors de la primera agrupació d'estudiantes de Batxillerat i, més tard, de la Federació Nacional d'estudiantes de Catalunya. Va estudiar medicina. En 1932 s'incorpora a les Joventuts del BOC (Bloc Obrer i Camperol) Va participar en els fets d'Octubre de 1934 com membre del Comitè de l'Aliança Juvenil de Catalunya.

A principis de setembre de 1935, va ser secretari general de la Joventut Comunista Ibèrica. Durant la Revolució i la guerra civil va representar a la JCI en el Comitè Executiu del POUM i va dirigir el setmanari Joventut Comunista. Va escapar al cop policíac estalinista del 16 de juny de 1937 contra el POUM. Va ser detingut a l'abril de 1938 i empresonat en la Presó de l'Estat de Barcelona (ex-convent de Deu i Mata) amb els altres dirigents del POUM. Va passar a França al febrer de 1939. Detingut en Montauban al febrer de 1941, va ser jutjat i condemnat a 20 anys de treballs forçats per un tribunal francès al servei dels nazis. Va ser alliberat el 19 de juliol de 1944 després de l'assalt al presidi de Eysses efectuat per un grup de guerrillers de la Resistència francesa. Va romandre en el maquis que li va alliberar fins que va poder organitzar, amb militants de la CNT i del POUM, una unitat de guerrillers espanyols, el Batalló Llibertat.

En 1947, després d'un viatge clandestí a Madrid i Catalunya, va ser escollit secretari general del POUM. Va dirigir La Batalla, considerada com una de les millors publicacions espanyoles de l'emigració. En 1975-76, quan es va produir la crisi del POUM, es va oposar a la dissolució del partit i es va pronunciar pel reagrupament dels grups que s'inspiraven en el marxisme revolucionari. En els anys 80, va ser un dels fundadors i animadors de la Fundació Andreu Nin, que es va fixar com objectivo la rehabilitació total de l'eminent revolucionari i l'aclariment de l'enigma de la seva mort. És autor d'una biografia de Nin, d'una història de la JCI i de nombrossos assajos sobre el POUM, l'exili espanyol a França i els problemes que planteja el naufragi de la URSS, col•laborant intensament en la preparació i la realització de pel•lícules com Terra i Llibertat de Ken Loach, Operació Nikolai (investigació a Moscou sobre l'assassinat de Nin) i L'Esperança com memòria de Jorge Amat.