Miquel López Crespí - Memòria històrica

La novel·la històrica a les Illes - La Mallorca de començaments del segle XX en dues novel·les de l' escriptor Miquel López Crespí: Defalliment – Memòries de Miquel Costa i llobera (El Gall Editor) i Damunt l' altura – El poeta il·luminat (Pagès Editors) - Vet aquí un petit tast de la novel·la Defalliment -

LA TROMPA DE CANTAR-

Reconec que els anys d'estudiant, allò de no tenir cap responsabilitat concreta, m'havien aviciat força. Des de Barcelona o Madrid, ciutats amb mil i una distraccions, pensar en una vida dins del casal, fent de propietari rural, sense poder parlar amb ningú de poesia, em gelava l'ànima. Novament el conegut defalliment. Com tenir el cor en tenebres. La calma dels pobles i llogarets de Mallorca que he cantat en els meus poemes consisteix a no sentir més que el toc de morts i el murmurar dels vius. Seria així la vida que m'esperava?

Reconec que els anys d'estudiant, allò de no tenir cap responsabilitat concreta, m'havien aviciat força. Des de Barcelona o Madrid, ciutats amb mil i una distraccions, pensar en una vida dins del casal, fent de propietari rural, sense poder parlar amb ningú de poesia, em gelava l'ànima. Novament el conegut defalliment. Com tenir el cor en tenebres. La calma dels pobles i llogarets de Mallorca que he cantat en els meus poemes consisteix a no sentir més que el toc de morts i el murmurar dels vius. Seria així la vida que m'esperava?

Eren els interrogants que bullien dins del cor quan aquell matí vaig arribar a Ciutat. La galera petita de Can Costa m'esperava al moll. Instintivament vaig prémer amb força la maleta on duia els llibres i els originals dels poemes, pocs, que havia escrit a Madrid. Les Metamorfosis d'Ovidi m'havien proporcionat hores excellents. Els clàssics llatins i grecs, la lectura de la La divina comèdia de Dant, em tranquillitzaven l'esperit. Mai no vaig poder entendre els amics de carrera que únicament llegien els escrits dels polítics de torn. Per a mi llegir Ovidi significava transportar-me a mons de bellíssima idealitat.

La lectura! Sense adonar-me del que feia, emportat tan sols per l'amor a la història antiga, bastint fantasies en la imaginació, idealitzant el que Pons i Gallarza m'havia ensenyat a l'Institut Balear, em perdia per aquella irrealitat tan acolorida, el preciós teixit mitològic d'una cultura plena de deus i nimfes, de misteris i interrogants.

Els romans havien heretat bona part dels seus somnis dels grecs.

Quan al Laci tot just es començaven a bastir els fonaments del que amb els segles seria una potent i esponerosa cultura pagana, els poemes homèrics tenien més de cent anys i Grècia havia arribat al més alt del que pot arribar una civilització. Els romans no solament serien els hereus d'Homer: també ho serien, en certa mesura, de la història de Micenes i de Tirint, d'aquella escultura i joieria mai vistes en el passat, de tants d'autors que són els fonaments del nostre món. Roma anihilava militarment els pobles, tant els propers com els més llunyans de les seves fronteres, però, al cap i a la fi, sovint les cultures dels pobles conquerits i condemnats a l'esclavatge ocupaven el cor de l'Imperi i el feia seu.

Els romans encara eren uns primitius quan Grècia ja havia assolit el cim de la civilització.

Somnis de la joventut. Els ensenyaments de l'oncle, entrant plegats dins la mar, a Formentor, Cala Murta, Cala Sant Vicenç, i jo recitant Homer a la posta del sol, quan les muntanyes s'emmirallen en les daurades resplendors de l'horabaixa: "Com fulgent estel que, enviat com a senyal pel fill de l'arterós Cronos als navegants o als individus d'un gran exèrcit, llança nombroses espurnes".

Ja em veus retornant a Pollença, fracassat, segons concepte de molts dels amics, amb el cap emboirat i una bona grapada de llibres dins la maleta a la qual m'aferrava amb desesperança. Aquell matí no vaig tenir temps de voltar per Palma. M'hi hauria pogut entretenir uns dies, anar a casa de l'amic Estelrich, ajornar el moment de retrobar-me amb el pare i d'acostumar-me, a poc a poc, a la idea del que, imaginava, seria la meva vida en el proper futur. Però no hi hagué possibilitat d'ajornar el moment de la tornada al poble. Pareixia com si ja no em restassin més possibilitats de refer la meva vida.

En Joan, el missatge que teníem a Palma, em deixà just davant l'estació. A sa Pobla, com de costum, m'esperava en Pere. D'ençà que anava i venia amunt i avall sempre ho havíem fet així.

Regressar a la rutina acostumada.

Podria escriure de bell nou? Ho dubtava. "Les muses sols s'alimenten d'entusiasme, i abandonen l'ànima on no el poden trobar".

Tornava desanimat, insegur. No sabia si podria recuperar l'empenta del passat.

La meva esperança era aconseguir retrobar la pau d'esperit i la inspiració poètica d'aquells anys. Com vèncer el meu estat de melangia? El viatge fins a l'estació de ferrocarril va ser ràpid. Després, a l'estació de sa Pobla, que era el final del trajecte, un altre carruatge m'aguardava per a portar-me fins a casa.

Assegut en el dur banc de fusta del vagó, una vegada tancats els vidres de les finestretes per a impedir que les guspires de la màquina em fessin plorar els ulls, vaig acaronar novament la meva maleta de pell on portava tots els meus tresors: les obres de Fray Luis de Granada, Cosmos de l'alemany Humboldt, el Criterio de Balmes, alguns poemes d'Ariosto, articles de Juan Valera...

De cop i volta era de nou a Pollença. Els anys d'estudiant a Barcelona i Madrid s'havien esvanit quasi sense adonar-me'n. Tornava a la casa pairal amb les mans buides, sense acomplir el somni del pare: acabar la carrera de misser.

Mai m'hi vaig veure, exercit de misser.

Ho sabia, que no seria advocat. Ho vaig pressentir quan, a Barcelona, debatia de literatura amb Marià Aguiló. El que s'esdevengué a Madrid va ser la confirmació de les meves sospites.

I, com deia, el tren m'havia deixat, com de costum, a l'estació de sa Pobla i en Pere, el missatge més vell del pare, m'hi havia vengut a cercat amb el carretó.

Era un juny sec. La gent mirava el cel amb desesperança. L'any anterior quasi no havia plogut i l'aigua de les sínies era en el punt més baix dels darrers vint anys.

Havíem passat Crestaix i, endisant-nos en el terme de Pollença, feia estona que havíem divisat la torre del Puig quan, inesperadament vaig sentir de lluny estant un misteriós fonògraf omplint amb la seva inesperada estridència aquell estrany silenci prenyat d'incerts auguris.

Vaig mirar amb certa preocupació al nostre missatge, demanant-li amb la mirada una explicació a aquell misteri.

En Pere rigué.

-És en Felip de can Poquet, que marxà a Bons Aires a fer fortuna i fa poc va tornar, manco i amb una trompa de cantar davall el braç. Les males llengües diuen que tot el que pogué guanyar fent de tramviaire a l'Havana s'ho gastà amb suc i dones de mala vida. Pareix que ha trabucat el cap. Quan va a l'hort que li deixà la mare, en lloc de fer feina s'asseu davall de la figuera i posa uns plats negres davall la trompa. Aleshores la gent de la contrada s'hi acosta per veure el miracle. Una capsa que canta, una capsa que canta!, diuen els allots i la gent s'hi apropa amb por que no sigui cosa del dimoni.

-A la taverna de can Toniet -féu encara en Pere- s'hi fan apostes. Uns diuen que la trompa de cantar és un aparell vengut de l'infern per a corrompre les tradicions cristianes, i d'altres, els que es pensen més instruïts, expliquen que és un aparell que només tenen els reis i els rics.

Una història que interessava molt en Pere, que, sense aturar-se a fer la cigarreta, com tenia per costum quan entràvem al poble, continuà:

-El rector i el sergent de la Guàrdia Civil han fer saber a tothom que un dia d'aquests aniran fins a can Felip i li prendran la trompa de cantar. Mai no s'havia vist un girigall semblant. Els pagesos deixen la feina, s'atura el batre, hi ha allotes que, sense ser dia de festa, comencen a ballar enmig dels sembrats, s'abandona la sembra de les mongetes, perilla l'anyada.

Un fonògraf! Anys endavant, quan en Felip de can Poquet s'assabentà que me n'anava de viatge a París, vengué fins a Can Costa i, en lloc de demanar-me una almoina per menjar, amb ull plorosos em pregà que de retorn a Mallorca li portàs algunes plaques de famosos cantants de sarsuela. -Don Miquel -em digué a tall d'explicació-, la música és el més sublim que ha fet l'home. A l'Havana, abans que en aquell desgraciar accident el tramvia em tallàs el braç, amb els companys de la feina anàvem a una platja que es deia Varadero, a l'indret on deixaven passar els treballadors i allà, amb les allotes que ens acompanyaven, posàvem les plaques amb les cançons que ens arribaven de París i Nova York. Vostè no sap l'alegria que tenien en els ulls les allotes de l'Havana!.

Retornava al poble amb el cap emboirat, sense saber què faria de la meva vida. ¿Anar de dinar en dinar, de matança en matança, amb els pagesos vinclant l'espinada, amb el capell a la mà, humils, com ho havien estat sempre d'ençà la desfeta de les germanies? Enfollir a poc a poc, mentre envellia a Can Costa, sense cap altre feina que llegir i escriure, veient com van passant les estacions, les successives anyades?

El pare em rebé seriosament. No em va fer cap retret. No havia pogut acomplir el desig de la família acabant els estudis de Dret. Evidentment un fill de Can Costa no havia de témer pel seu futur. Les nostres propietats eren tan inabastables que, de jovenet, pensava que tot el món era nostre.

D'infant, quan passàvem els estius a les Cases Velles i jugava amb els allots de la possessió a amagar-nos per les pinedes, contemplava els arbres gegantins, els pins de vorera de mar. Em semblava que tocaven els núvols amb les seves branques!

Bastava pujar a la talaia d'Albercutx per a sentit la immensitat, la força i el poder de la natura....

El pare només em digué que pensàs bé el que volia fer, ja que, inexorablement, ell envelliria o podria morir i totes les responsabilitats caurien damunt les meves espatlles.

El pare s'errà amb aquestes premonicions. Per sort va viure més de noranta anys i, en el fons, mai no em va necessitar per a res. Ell tot sol es bastava i sobrava per portar endavant la complicada tasca de tenir a retxa amitgers i jornalers. En la Mallorca de finals de segle, el paper d'un gran propietari rural era molt semblant al d'un petit déu, senyor indiscutible de la comunitat que regia.

Res no es movia a Pollença sense el consentiment de Miquel Costa.

Tot, des del nomenament de batle i rector de la parròquia, des del repartiment de menjar i tota mena d'almoines per als més pobres, es feia sota l'ombra aclaparadora i misericordiosa de la família.

En el fons, ho sabia prou bé, jo era ben inútil per a les tasques de portar la possessió. Sempre he estat conscient de la meva inutilitat per a les coses pràctiques. Alguna vegada vaig copsar, només per un instant, un rictus de preocupació en el rostre del pare. Era com si pensàs: "Què serà de tot el nostre o d'ell mateix quan jo no hi sigui?".

Exceptuant l'estudi i la lectura, em trobava incapaç de portar endavant cap iniciativa que tengués alguna relació amb els quefers de cada dia.

Si hagués fallat el meu pare... com m'hauria entès amb els amitgers, amb els pagesos que s'encarregaven de sembrar i collir l'anyada, amb els jornalers per a cada una de les mil feines de la possessió? I amb els comerciants que es cuidaven de vendre l'oli, el blat, els pins que s'exportaven a Barcelona i altres indrets d'Espanya?

Mai no vaig trobar resposta als meus interrogants.

Talment viure en un altre univers.

El cap m'anava per una altra banda.

Em demanava què faria al poble si mai no m'havia interessat portar el maneig de les propietats. El pare ho havia fet sempre a la perfecció. Més que una ajuda, la meva presència significava per a ell un entrebanc. Per això volia que acabàs la carrera. Si almanco hagués estat bon estudiant, només aprovant determinades assignatures hauria pogut allargar els estudis... Coneixia tants de companys de bona família que havien adoptat aquella forma de vida com a definitiva! Tenien meuques en pisos de Madrid. Vivien, sense pensar en el demà, anant a teatres, curses de braus, fent festetes, consumits per tots els vicis. Món de desenfeinats sense ofici ni benefici.

Li ho vaig explicar a Joan Lluís Estelrich en unes cartes quasi desesperades.

Els camins de la meva vida s'anaven tancant.

No hi veia cap alternativa al davant. El pare em reclamà, em demanà que tornàs al poble. En el fons la família s'havia adonat que a Madrid jo no hi feia res tret de perdre el temps.

Una única esperança em mantenia en tensió: la de reprendre els contactes literaris amb Barcelona, poder escriure. Madrid havia servit per a alguna cosa: més que res per a reafermar-me en els principis que m'ensenyà Marià Aguiló i en copsar, en tota la seva bellesa, els riquísims matisos de la nostra parla.

Podria recuperar el meu alè vital, la fermesa mental que requereix el conreu de l'escriptura?

Una vegada installat a Pollença algunes vegades m'era permès anar a Ciutat per a retrobar-me amb els amics. Recuperar el contacte amb les antigues amistats enfortí la meva decisió de reprendre l'antiga vena creativa, quasi apagada en moments de desconcert. Com agrair a n'Alcover i en Quadrado el que feren per a treure'm de les fondàries on romania el meu esperit?

Els primers mesos, després de la tornada de Madrid, foren els més obscurs. No sabia com sortir-me'n de la forta depressió que em dominava. Furgant en el meu interior no trobava per part ni banda cap indret des d'un tornar a bastir un projecte d'empenta.

Menjar, dormir, engreixar? Seria aquest el meu futur?

Anava capbaix pels carrers de Pollença i contestava només per educació les salutacions d'amics i coneguts.

Em costà mesos reprendre l'estudi de l'alemany. Avançava a pas de formiga entre els continuats problemes que em plantejava la gramàtica tudesca.

Carducci em tragué de l'ensopiment!

Carducci, malgrat, i això era molt perillós per a la meva recuperació, el seu esperit filosoficament pagà i aliè als valors cristians.

Sé que la impressió va ser tan forta i poderosa que, sense poder contenir l'emoció, vaig escriure a l'amic Antoni Rubió: "La bellesa d'aquestes poesies és tanta, que a pesar del paganisme que respiren, un no pot menys d'admirar-les i aprendre-les de memòria, com s'admiren i aprenen les obres dels antics. Jo no he vist mai en la vida cosa més clàssica i al mateix temps més inspirada. Carducci ha restaurat els metres d'Horaci amb mà de mestre. L'exemple seu m'ha induït a escriure una poesia en estrofes sense rima, com les de Cabanyes; és possible que no agradi a ningú. Res més he fet per ara; i ja veus que això és ben poca cosa. No sé què donaria per tenir més entusiasme, talent i aplicació".

Memòria de la generació literària dels 70

Quatre escriptors mallorquins (pàgines del meu dietari)

La "novetat" de l'any 1976 era el sorgiment d'alguns autors nous en el panorama literari mallorquí. En Miquel Mas, na Joana Serra de Gayeta, en Joan Perelló i jo mateix publicàvem a Campos en una coneguda impremta dirigida per Sebastià Roig i que ja es coneixia per l'"Editorial Roig", tres llibres de "combat" (o almanco aquesta era la nostra intenció; que es parlàs de la nostra aportació a la literatura catalana).

Els llibres editats eren Baf de llavis de Joan Perelló; Massa temps amb els ulls tancats, de Miquel Mas Ferra, que sortia juntament amb Nosaltres esperàvem Míster Marshall de na Joana Serra de Gayeta; i el meu drama (guanyador del darrer premi Ciutat de Palma de teatre), que portava per títol Autòpsia a la matinada i, en certa manera, abundava en indèntica temàtica i estructura teatral de Ara, a qui toca? que havia obtingut el Premi "Carles Arniches 1972" de l'Ajuntament d'Alacant per a obres en català.

La presentació es va fer d'una manera ben informal al baret Es Pou Bo, que en Climent Picornell tenia a Gènova. Era dia 22 d'abril de 1976. Posteriorment muntàrem una tauleta al Born i el dia del Llibre, quan començàvem a vendre els primers exemplars, la policia vengué i ens manà retirar-la. Haguérem d'anar a un racó, davant de l'antic Bar Antonio, a la cantonada del carrer San Felio.

Sortosament, aquell moment de la repressió contra la nostra cultura va poder ser captat pel fotògraf de la Revista Cort, on aleshores jo escrivia. Amb un titular sensacionalista que deia: "Dia del Llibre: Ajuntament: la cultura fa nosa!" la revista escrivia (crec que era una nota redactada per na Joana Serra de Gayeta): "Tot just iniciat el Dia del Llibre, En Sergio capta aquesta curiosa instantània. Quaranta vuit hores abans s'havia advertit als firaires sindicats de la prohibició adoptada per l'Ajuntament. La taula amb edicions mallorquines de l'Impremta Roig, de Campos, no estava formada per professionals, és per això que en no saber-ho, allà s'installaren. Vist el qual varen ésser convidats, amablement, per funcionaris policíacs a desallotjar i 'marginats' a un lloc de pas, com és la voravia, a la confluència d'es Born amb San Felio. Inútil explicar la perplexitat que va causar tal decisió per part de l'Administració local. El no permetre que paratges tan idonis, com són el Born i les Rambles, per convertir-se en una autèntica fira del llibre -en un dels contadíssims dies en que la 'cultura' fa un voltí pel carrer- no deixa de ser sorprenent".

En la fotografia que publicava Cort es podien veure na Carme Lacort, na Joana Serra de Gayeta, en Joan Perelló, en Miquel Mas i jo mateix, ajudats per l'escultor Pere Martínez Pavia que passava casualment per aquell indret i ens ajudà a transportar els llibrets en el forçós "acomiadament" policíac.

Aleshores, "marginats" i vigilats per la policia (no fos cosa que tornàssim a posar la taula al Born), hi comparegué el periodista Joan Pla, del diari Baleares, i ens entrevistà.

Una entrevista ràpida, de circumstàncies, però que demostra ben clar quines eren les idees d'uns joves autors mallorquins de mitjans dels setanta. Les respostes d'en Miquel Mas, na Joana Serra de Gayeta, en Joan Perelló o les meves pròpies contestes demostren, si ho analitzam tants d'anys després dels esdeveniments que comentam, unes ganes immenses d'iniciar una nova època cultural i política, defugir el menfotisme i reaccionarisme de determinats autors del passat. Volem una literatura catalana lliure, compromesa, solidària amb el seu poble (ja es parla de "classe obrera i poble treballador"!). Unes respostes, les dels quatre, ben en la línia política dels combats per la llibertat que s'esdevenien a les Illes i arreu de l'Estat espanyol en aquelles concretes coordenades històriques.

Vet aquí algunes de les enceses respostes a Joan Pla fetes per Miquel Mas, Joan Perelló, Joana Serra de Gayeta i per qui signa aquest article i publicades en el diari Baleares el mes d'abril de 1976 coincidint amb la Festa del Llibre:

Joana Serra de Gayeta: "La lluita per la nostra llengua l'hem de fer entre tots: polítics i escriptors. Sempre he respirat el meu idioma: el català. I un aclariment: no pens que la meva llengua hagi de ser el català. El català ÉS la meva llengua".

En Pla demana a Miquel Mas el que significa per a ell ser un escriptor compromès i en Miquel li contesta: "Aquell qui escriu des d'una perspectiva coherent, des de la realitat històrica de la seva societat, la societat en què viu. Per tant és un escriptor compromès aquell que fa seu, sense oblidar les qüestions de rigor artístic, el problema del país".

Posteriorment Joan Perelló afegia la seva opinió al que ja havien dit na Joana i en Miquel i puntualitzava: "Un escriptor ha de ser polític sempre i per sempre, si bé ja sabem que la funció de l'escriptor és la d'escriure. Però almanco, com a persona, ha de manifestar-se contínuament com a polític".

Les qüestions més abundoses feien referència, evidentment, al necessari compromís de l'intellectual català amb el seu poble i la lluita antifeixista. Tots plegats no parlàvem per parlar. En Miquel Mas actua ben al costat del carrillisme. Na Joana Serra de Gayeta ajudà les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes malgrat que fos de forma indirecta quan era professora a l'Escola de Magisteri. Posteriorment treballà activament en el Congrés de Cultura Catalana. En Joan Perelló entrà a militar en el PSM i va ser regidor de Ciutat per aquest partit.

Uns joves escriptors que, almanco en aquells moments i pel que fèiem i explicavem a la premsa, no teníem res a veure amb la pansida herència de la dreta mallorquina. Gabriel Alomar i Bartomeu Rosselló-Porcel (o Joan Fuster al País Valencià i Salvador Espriu al Principat) eren els nostres intellectuals més admirats, l'exemple que volíem imitar costàs el que costàs.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

(3 vídeos)...el cinema esdevingut un element central en una educació ideològica i política, convertit, alhora, en el centre vital d'una generació revoltada i impacient. D'aquesta manera, l'autor transcendeix l'estricta anècdota personal i en fa un retrat de tota una generació i una època, amb una veu íntima que esdevé, sense necessitat d'altaveus sinó per pura sintonia amb l'esperit del temps, una veu collectiva. (David Jou)

Temps Moderns: homenatge al cinema. (1)

Per David Jou, escriptor

Per David Jou.

La interacció entre el cinema i la poesia no ha tingut, encara, la intensitat que caldria esperar. Els tractats sobre cinema i literatura es refereixen, només, a teatre i a novella com a fonts de guions cinematogràfics, però no acostumen a fer ni la més mínima referència a la poesia. És veritat, m'apresso a reconèixer-ho, que molts poetes han quedat fascinats pel cinema des dels mateixos orígens d'aquest art, i que podem trobar esments a pellícules i a artistes cinematogràfics en un cert nombre de poemes recents. Més encara, també és cert que els ritmes, les perspectives, les profunditats, els moviments i les imbricacions de les imatges cinematogràfiques han influït, de manera més o menys evident, el rerefons imaginatiu de la poesia actual. Però tenim la impressió que seria possible anar molt més enllà d'aquests contactes esporàdics o ellíptics. Una manera seria, és clar, que el cinema es convertís, explícitament, en el tema central d'alguns llibres de poemes. Aquest llibre apunta plenament en aquesta direcció.

Quan pensem en aquesta possibilitat poètica, semblen obrir-se moltíssimes perspectives. Un llibre, recordem-ho, va més enllà que un sol poema: ramificacions, ressonàncies, laberints, avingudes, intensificacions, són algunes de les possibilitats d'amplificació i aprofundiment que es donen en el llibre, enllà del poema aïllat o del recull dispers. L'obra que el lector té a les mans és una valuosa mostra en aquest sentit: és un llibre be travat, amb desplegaments concrets que s'estenen d'un poema a l'altre i que donen una cohesió unitària al conjunt poètic, travessat tot ell per una mateixa alenada creativa.

El conjunt de pellícules evocades és, això sí, tumultuós, divers, magmàtic, però aquesta diversitat callidoscòpica queda equilibrada per la presència ubíqua del jo de l'espectador, esdevingut protagonista del llibre. Aquest espectador és alhora una persona concreta -l'autor del llibre- i tota una generació, la de l'autor, que trobà en el cinema un àmbit de llibertat enfront d'un món oficial asfixiant, una descoberta de les immenses possibilitats del món, en contrast amb una conculcació sistemàtica de llibertats elementals, i un desvetllament de sensibilitats i entusiasmes reprimits en aquell temps com a perills intolerables.

De les moltes possibilitats de descoberta del cinema -sentimental, aventurera, estètica, moral, ideològia-, l'autor -ben conegut com a agitador d'inquietuds culturals i polítiques de progrés- subratlla especialment aquesta darrera, és a dir, el cinema esdevingut un element central en una educació ideològica i política, convertit, alhora, en el centre vital d'una generació revoltada i impacient. D'aquesta manera, l'autor transcendeix l'estricta anècdota personal i en fa un retrat de tota una generació i una època, amb una veu íntima que esdevé, sense necessitat d'altaveus sinó per pura sintonia amb l'esperit del temps, una veu collectiva.

L'autor ha apostat -com en altres llibres de la seva vasta obra literària- per un estil realista, discursiu, en llenguatge planer i directe, sense estalviar, d'una banda, detonacions ocasionals d'indignació ni la manifestació, en altres llocs, d'un to contingudament líric. La presència de lirisme i de revolta no és, però, l´únic contrast del llibre. També ho és la convivència naturalíssima de l'arrelament local amb la curiositat universal, manifestada no tan sols en la recepció de la multitud heterogènia i cosmopolita de pellícules, sinó també en els viatges -a París, a Londres, per exemple- per poder veure pellícules de caire polític o social prohibides aleshores per la dictadura que imperava a les nostres latituds. És un llibre, també, que estimula a reveure tota una sèrie de pellícules clàssiques, i que contribueix a fer prendre consciència, a les noves generacions, de tot un rerefons d'història i de significats que es perdrien si un es concentrés, exclusivament, en el cinema actual i oblidés les arrels de la breu però gran història cinematogràfica.

Aquestes són algunes de les característiques més evidents d'aquest llibre, que foren considerades pels membres del jurat que el declarà guanyador del Premi de Poesia Miquel Martí i Pol, atorgat per la Universitat Autònoma de Barcelona, en la convocatòria de 2002. Per la meva banda, com a autor, jo mateix, d'un llibre de poemes sobre cinema, em plau agrair a l'autor la generositat que ha tingut en citar alguns versos meus en diversos punts de la seva obra. Això em serveix, de passada, per esmentar algunes de les diferències entre els nostres llibres, que em sembla oportú de comentar ja que ajuden a copsar la gran diversitat que hi pot haver en diverses propostes de poesia sobre el cinema. Deixant de costat el to del llenguatge -a mi em fascina el ritme verbal, que procuro accentuar en el possible, en contrast amb el registre més directe que acostuma a utilitzar Miquel López Crespí-, en el meu llibre el protagonisme corresponia a les pellícules -a una imatge, una escena, o una evocació de conjunt-, mentre que aquí ho és, manifestament, la personalitat del mateix autor. El meu llibre, d'altra banda, és dividit en seccions dedicades a directors, actors i actrius, músiques i cançons (a partir de la segona edició) i mites i personatges, potser una visió més distant, més acadèmica i reposada del cinema -tot i que no per això menys fascinada ni menys intensa. Aquí, en canvi, el conjunt de les pellícules, en el desordre magmàtic de la vida mateixa, es barreja, se superposa, ressona i flueix en el context d'una aventura vital de coneixement i de rebellia. Finalment, el meu llibre privilegiava aspectes més estrictament visuals, sentimentals i conceptuals que no pas la dimensió social o política, centre d'aquest volum.

En definitiva, enllà d'aquests comentaris que voldrien ser útils al lector que busqui paraules per explicar l'atractiu d'aquest llibre, m'agrada acompanyar en Miquel López Crespí -un nom que conec des de fa tants d'anys, com a guanyador de tants concursos literaris i autor de tants llibres- en aquesta nova aventura poètica, exploració i testimoniatge d'un tema tan viu, des de la complicitat en la passió pel cinema i des de la diferència -benvinguda!- en el tot verbal i en l'estructuració del llibre. El cinema és tan gran, tan acollidor, tan inquietant, tan poderós, amb tant per fer i per dir encara, que per molt que en diem quedarà molt per dir-ne, en la veu de molts d'altres poetes.

(Maig 2002)

Pròleg al llibre Temps moderns: homenatge al cinema

(1) (Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2003)

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

"El cinema esdevé aleshores la porta oberta a tots els misteris, al més ampli coneixement possible, la contrapartida a l'avorriment que era el reialme de l'encens i els tristos horabaixes de 'doctrina cristiana', a la Casa de la Congregació". (Miquel López Crespí)

El Teatre "Principal" -Can Guixa-, el "Coliseum" -Can Pelut-, el "Gardenia" i el "Salón Montaña"

El debat referent al necessari compromís de l'intel·lectual -sigui aquest director de cinema o simple mestre d'escola- amb el seu poble és un tema que comença a preocupar-me ja a mitjans dels seixanta (lectures de Triunfo, Nuestro Cine, els comentaris culturals de les ràdios estrangeres, l'enviament de diverses publicacions culturals soviètiques, cubanes, vietnamites o xineses...). Les meves inicials col·laboracions en el diari Última Hora (1969) de mans de Pepín Tous i Frederic Suau, fan referència a aquesta qüestió i, el primer article que sign en la premsa de Ciutat porta el significatiu encapçalament: "El compromiso politico del escritor". Cal recordar -com he explicat al petit resum de les meves memòries L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970)- que són els temps inicials de la nova cançó a les Illes, els anys dels festivals organitzats per les Joventuts Musicals, el del recital de Raimon en el cine Born, les vingudes quasi clandestines d'Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, Joan Manel Serrat, Guillermina Mota, Quico Pi de la Serra... Encara surava dins l'ambient (clandestí, evidentment!) l'eco de les grans vagues d'Astúries, de la brutal repressió contra els miners (brutalment torturats per la Brigada Social del règim i determinats elements de la Guàrdia Civil).

Ca'n Pelut (el "Coliseum") l'any 1960.

A Mallorca, anant i venint de la Cova del Drac a l'indret més inversemblant dels nostres pobles o actuant en qualsevol cau de Ciutat, feinejaven (fent-ho tot sense cobrar ni una pesseta) autèntics herois de la normalització cultural i... sentimental! Em referesc a Gerard Matas (que aleshores combinava els seus treballs artístics en pintura i escultura amb la feina de musicar els nostres poetes i les seves composicions mateixes), Guillem d'Efak (amb un inoblidable himne: la Cançó de Son Coletes!). Hi havia també en Joan Ramon Bonet amb les cançons marineres, na Miquelina Lladó... Aquells al·lotets, "Queta i Teo", que també, a la seva manera, col·laboraren en la normalització de la llengua catalana perseguida pel franquisme, feta malbé per tants "intel·lectuals" profeixistes que havien engreixat adormint la seva consciència -si és que en tenien!-, fent com qui no sap res davant cada nou crim de la dictadura.

La meva família vengué a Ciutat -procedent de sa Pobla, el meu poble de naixement- per l'octubre de mil nou-cents seixanta. Sempre he pensant que fou el sotrac produït per aquest canvi inesperat (haver de deixar els meus amics poblers, el paisatge conegut, fins i tot els olors i sabors, l'accent de la llengua, el color de les cases, aquelles mil sensacions indestriables, quasi indescriptibles, que conformen ànima, la més fonda sensibilitat d'una persona) el que degué alletar, a poc a poc, el cuc que em portà vers la literatura. Si hagués d'analitzar el motius, l'origen de la meva inicial vocació literària i, per què no dir-ho?, del meu accentuat interès per la política, la lluita per la llibertat, la necessitat d'acabar amb l'oprobi, amb la vergonya de la dictadura franquista, hauria d'arribar -amb estris freudians- fins aquells antiquíssims estius amb la mare i la meva germana Francesca (na Pilar, la petita, encara trigaria uns anys a néixer) en algun xalet de coneguts de la família o -el que era més sovint- en les cases que el pare (l'exmilitar de la República exiliat forçós a sa Pobla) i el meu oncle José López (l'amic de Miguel Hernández, Francisco Galán, Modesto...) anaven a pintar pel port de Pollença, Alcúdia, Can Picafort...

El cinema esdevé aleshores la porta oberta a tots els misteris, al més ampli coneixement possible, la contrapartida a l'avorriment que era el reialme de l'encens i els tristos horabaixes de "doctrina cristiana", a la Casa de la Congregació. En aquells estius -parl de mitjans dels cinquanta-, quan només teníem deu o dotze anys, faltava encara una eternitat per a arribar a l'infaust dia d'agost de 1962 en el qual els diaris, a primera pàgina, ens informaven de la mort -suïcidi, assassinat?- de Marilyn Monroe. En els cines de sa Pobla (el Treatre "Principal" -Can Guixa-, en el "Coliseum" -Can Pelut-, en el "Gardenia", en el "Salón Montaña" de davant la casa del músic i compositor Gaspar Aguiló o en els que s'obrien ocasionalment cada estiu, a l'aire lliure, a Alcúdia, Can Picafort o el Port de Pollença) ja havíem vist, potser sense entendre gaire coses encara, però seduïts per la bellesa i la màgia d'aquella dona fascinant, Amor en conserva, Niágara, Los caballeros las prefieren rubias, Cómo casarse con un millonario, Río sin retorno, Luces de candilejas, i aquella impressionant pellícula dirigida per Wilder -una de les seves comèdies més importants-, La tentación vive arriba, que encara ens delectarà i seduirà quan, ja més granats, la tornarem veure en diverses ocasions en els anys setanta i vuitanta.

Miquel López Crespí

Del llibre Temps i gent de sa Pobla (Consell Insular de Mallorca- Ajuntament de sa Pobla, 2002)