Miquel López Crespí - Memòria històrica

La novel•la històrica a les Illes - Els revolucionaris mallorquins antiborbònics dels segles XVIII i XIX en las novel•les Paris 1793 (El Tall Editorial) i La Conspiració (Edicions Antinea), Premi Internacional de Narrativa de l´any 2006 (Castelló, País Valencià) - (vet aquí un petit tast de l' obra La Conspiració) -

NOTÍCIA DE YARURO

-Els anys de patiment, el desencís en constatar que cap dels somnis que alletaren la joventut s'ha fet realitat, poden debilitar la voluntat de resistència de l'home més ferm en les seves conviccions, fer-nos claudicar. L'esperit més lliure i rebel s'arriba a vinclar sota el pes continuat de la malaltia i la vellesa. Ara encara podem respondre per cada una de les nostres accions. Hem vist en persona, hem estat enmig dels fets més agosarats de la humanitat veient els pobles conquerint el cel, fent pujar al patíbul reis i reines. La joventut ens ha fet resistir els turments físics i morals causats per la maldat dels enemics. Però... què farà un cos sense vitalitat, envellit, una ànima sense esperança? Quines misèries i claudicacions no podem arribar a cometre quan la debilitat ens corqui la voluntat de persistir en el combat contra la tirania, ens anul•li l'enteniment?

No sé el temps que durà la travessia de l'Atlàntic. Una eternitat. Talment un malson llarg com una vida sencera. O almanco a nosaltres ens ho semblava. I encara no havíem començat a complir la condemna! No havíem fet ni un dia de presidi a l'indret on la Inquisició i els jutges de la corona ens havien condemnat a romandre-hi.

Què seria de nosaltres, perduts en terra ignota?

No ho sabíem i era difícil d'endevinar el futur que ens esperava.

Yaruro! Una antiga fortalesa espanyola enmig de la selva. Feia temps que els més vells de la lògia ens parlaven de la sèrie de penals ignots on, des del temps de Carles I, eren enviats alguns dels condemnats considerats més perillosos per a la monarquia. En el fons, i tothom ho sabia, enviar-te a una presó de Maracaibo, Mèxic o l'Havana era ben igual a una condemna a mort. Tanmateix, en el cas improbable que hom sobrevisqués a la travessia, la teva desaparició era segura a causa de les malalties o les febres. Els jutges, a Madrid, no ho ignoraven. Sempre he suposat que no ens penjaren per una senzilla raó: fent creure als familiars que podien salvar-nos de la mort podrien treure diners. Eren especialistes en l'engany. Setmanes abans que la sentència fos definitiva, els enviats secrets del Sant Ofici viatjaven fins al poble del pres per a informar-se de la riquesa de la família. Si l'home o dona eren fills de casa pobra, aleshores no hi havia esperança. Era condemnat a la forca o afusellat sense cap mena de consideració. Per als delictes de conspiració contra el rei no hi havia pietat, ja se sabia. Què podien fer uns fidels servidors de la llei com ells? Xerricaven, cínics.

L'execució ràpida, brutal, immediata, en una plaça pública era el càstig per a qui hagués gosat aspirar a la llibertat. En el nostre cas pareix que els sicaris de la Inquisició informaren que la majoria de membres de la conspiració procedíem d'antigues nissagues amb algunes propietats que produïen certes rendes. Els jutges s'enllepoliren en constatar que els Sureda de Montaner servaven encara dues possessions: una al pla, a sa Pobla, i l'altra a la muntanya, prop de Lluc. Ambdues, restes d'una passada grandesa que el transcórrer del temps anava esmicolant talment les ones de la mar desfan un castell d'arena.

A Madrid, a les garjoles inquisitorials, vaig conèixer condemnats que havien estat alguns anys a Yaruro. Casos excepcionals. Sobreviure a uns anys d'estada a Yaruro era un vertader miracle. Aquells presos eren mirats com qui contempla fantasmes, esperits provinents d'un altre món. Quan d'amagat dels vigilants els demanàvem notícies de l'infern que havien deixat al darrere, es posaven a riure, com a esperitats, dominats per una estranya follia.

Els tremolaven les mans. Altres es pegaven tocs amb el cap a les parets sense voler contestar a les nostres preguntes. Ens demanàvem per què en pronunciar la paraula Yaruro s'esdevenien reaccions tan estranyes. No trobàvem cap explicació adient.

De cop i volta, presoners que havien resistit els més cruels turments, anys de cel•la a l'interior d'aquella selva lluny de tota ciutat habitada, mudaven l'expressió del rostre i únicament podien pronunciar algunes paraules. Parlaven tartamudejant, mirant envant i enrere, com si el botxí els hagués d'anar a cercar per a portar-los al patíbul.

-És un miracle sortir-ne vius de Yaruro. La presó és com un animal carnisser, un lleó o un tigre afamegats que amb desesperació et cauen al damunt i et claven les urpes, les dents, a la gargamella i t'obrin el cos amb deler. Cerca la teva sang, els teus muscles, la jugular per on pot beure's, àvidament, la vida que circula per les venes. Jo vaig poder aguantar uns anys perquè entre els vigilants hi havia un parent llunyà amb el qual havia jugat d'infant, al poble. L'home em donava menjar d'amagat dels guardians més inhumans. Així vaig poder anar subsistint mentre que la majoria de companys morien esgotats per la mala alimentació i les malalties. La més mínima falta era castigada brutalment pel governador de la fortalesa.

-Val més no parlar-ne -repetien-, dominats per la por i per indesxifrables premonicions.

Callaven, com si un ganivet els hagués tallat la llengua.

Condemnats a perpetuïtat, ens demanàvem si mai més tornaríem a veure els amics que deixàvem al país.

Seria possible seguir els esdeveniments de França des de la llunyania? Qui ens portaria algun diari, un llibre? Les darreres informacions que arribaven als soterranis de la Inquisició es referien a les victòries de les tropes de la República contra els exèrcits de les monarquies coaligades.

Godoy hagué de signar la pau. Carles IV i la seva cort dels miracles, amb la reina Maria Lluïsa al capdavant, al front, restaren sense poder salvar Lluís XVI i Maria Antonieta. La reina Maria Lluïsa i els seus amants! Com saber de qui eren fills els hereus de la corona d'Espanya? Qualsevol criat, un oficial de la guàrdia com Godoy, si queia en gràcia a Sa Graciosa Majestat, compartia llit amb la reina.

Els privilegis, l'enlairament fins a llocs inimaginables de comandament, venien després. Príncep de la Pau. Duc de totes les presons de la corona. Marquès dels Llacs Assecats. Comte de les forques i presidis de la península i ultramar. I amb els nomenaments reials venien també els privilegis i les rendes vitalícies, les cases i palaus, les joies, els quadres dels millors pintors de la cort, l'exèrcit de servents que, a un simple gest, eren al costat de l'afavorit per a satisfer qualsevol desig que li vengués al cap. A Espanya encara hi havia possessions, cortijos, masies que es venien amb els seus missatges. Com en temps dels romans. País reduït a la misèria per la multitud de frares, monges, sacerdots, militars de casaca i desfilada a La Granja i grans almiralls de mentida. Un país sense industria, fent negocis ruïnosos amb Rússia que va vendre a la marina espanyola una flota de vaixells inservibles, amb la fusta corcada. Vaixells que, arribats amb dificultat a Cadis, s'enfosaren a la badia en rebre la més mínima onada, el pes del primer canó que es volgué carregar dalt coberta. Festes a Moscou i Sant Petersburg amb l'or i l'argent enviats a la tresoreria del tsar pels incauts monarques espanyols. Una manera com qualsevol altra d'evitar, amb aquests negocis ruïnosos, que les infinites riqueses de Nova Espanya i el Potosí no acabassin al Vaticà o a les arques dels prestamistes que finançaven els luxes d'aquella decadent cort imperial.

Rubín de Celis, que havia sofert més que nosaltres els turments inquisitorials de forma valenta, sense denunciar cap dels seus amics de la Universitat de Salamanca ni els que tenia entre els oficials destacats a Cadis i Sevilla, estava, com tots nosaltres, preocupat per l'incert futur que albiràvem.

-Sovint em deman, en aquestes nits en què el dolor de les fuetades i dels ginys de la tortura no em deixa dormir, si no hauria valgut més morir durant els interrogatoris, a l'interior de la cel•la o, condemnats a mort, desaparèixer en un instant a les forques. Potser seria preferible morir afusellats en els fossars de Montjuïc, el penal de Ceuta o el Castell de Bellver que no haver de sobreviure anys i més anys enmig d'humiliacions i patiments indescriptibles. Deixar la nostra existència terrenal ara que només tenim trenta anys, que servam sencera la il•lusió en un món millor. Qualsevol cosa és preferible davant la possibilitat d'envellir en la distància, en un forat infecte, lluny de tot el que hem conegut, amb l'esperit destrossat per les infinites penalitats i desil•lusions que ens esperen, com llops a l'aguait.

L'escoltàvem en silenci, atents que els vigilants no entrassin a la cel•la on, amb quadre draps i una mica d'aigua tèrbola, procuràvem guarir-nos les ferides.

-Els anys de patiment, el desencís en constatar que cap dels somnis que alletaren la joventut s'ha fet realitat, poden debilitar la voluntat de resistència de l'home més ferm en les seves conviccions, fer-nos claudicar. L'esperit més lliure i rebel s'arriba a vinclar sota el pes continuat de la malaltia i la vellesa. Ara encara podem respondre per cada una de les nostres accions. Hem vist en persona, hem estat enmig dels fets més agosarats de la humanitat veient els pobles conquerint el cel, fent pujar al patíbul reis i reines. La joventut ens ha fet resistir els turments físics i morals causats per la maldat dels enemics. Però... què farà un cos sense vitalitat, envellit, una ànima sense esperança? Quines misèries i claudicacions no podem arribar a cometre quan la debilitat ens corqui la voluntat de persistir en el combat contra la tirania, ens anul•li l'enteniment?

Ens reconeixerem en les despulles de l'avenir? I si el pas dels anys ens fa mudar d'idees, ens converteix en criats de l'opressió? Quants companys que eren a les reunions de les lògies, en la conspiració, no es deixaren comprar després per un simple despatx a una oficina de províncies, per fer d'ajudants dels botxins? Els que ens varen vendre per salvar-se dels interrogatoris. Tants falsos companys que només eren amb nosaltres per a surar, per a omplir-se la butxaca, i en veure que els enemics oferien més es canviaren de bàndol. O ja no recordau els seus noms, heu oblidat les promeses que feren quan lluitaven al nostre costat? Si la traïció es pot congriar fins i tot en plena joventut... què no podrà esdevenir-se quan ens manquin la força i la decisió?

Ens sostenia l'esperança en un sobtat canvi de circumstàncies. Que el terratrèmol esdevengut a França sacsejàs igualment aquest país de curses de braus i eternes processons religioses.

Seria possible el miracle d'una mudança radical de la situació política? Podríem, amb un cop de sort històrica, vèncer els cents d'anys d'endarreriment científic i cultural que portàvem en relació a la resta del món?

Els darrers rumors que havíem pogut sentir eren que l'exèrcit francès possiblement travessaria els Pirineus per a anar fins a Portugal. Anglaterra havia esdevengut el pitjor enemic de França i es tractava d'interrompre el comerç amb Londres, amb Irlanda, amb els països i colònies que comerciaven amb Anglaterra.

No hi havia dubte, coneixent la força de les idees igualitàries que s'escampaven pel món d'ençà el 89, que una presència continuada dels francesos a la península podria contagiar els elements sans de la nostra societat. Qui sap. Era una possibilitat que s'havia de valorar. Com el que s'aferra a un ferro roent. A voltes, en determinades circumstàncies, l'home sobreviu solament mitjançant el suport de l'esperança ja que no té, a l'abast, res més.

Potser no hi havia força encara per a acabar amb la tirànica monarquia borbònica que ens oprimia, el regnat dels amants de la reina Maria Lluïsa, Godoy i la seva cort d'aprofitats, però tot indicava que seria factible un règim constitucional. Bastaria la simple presència de les tropes franceses, aconseguir una mínima llibertat de premsa, abolir el poder nefast del clergat damunt les consciències, concedir llibertat per a investigar a les universitats, ensenyar als alumnes els avenços aconseguits per la ciència, per a obrir les portes a un món nou.

Es tractaria de resistir fins aquell precís moment. Acumular valor i paciència. No seria la primera vegada en la història que s'esdevenen miracles semblants i derrotes evidents es muden en victòries esplendoroses.

Dies abans de l'assalt a la Bastilla ningú no esperava que es produís el miracle.

Hi havia por a París.

Les tropes del rei encerclaven la ciutat amb anell de ferro. Ningú no podia entrar-hi ni sortir-ne sense permís dels oficials de la corona. Marat, amagat en la foscúria de les clavegueres, imaginava el pitjor: l'entrada de les tropes a mata-degolla, l'extermini dels partidaris de la constitució, l'aixecament de forques a les places de París. El miracle que ningú no podia imaginar va ser la iniciativa ciutadana, l'energia miraculosa d'un poble durant segles silenciós que, de cop i volta, es veia amb força per a fer mudar el sentit del segle.

Tancats en gàbies de ferro, alguns dels presoners que venien amb nosaltres moriren abans de desembarcar a Cumanà, un portet miserable de Veneçuela, prop de l'illa de la Tortuga. Com havíem pogut sobreviure? Les mínimes atencions del capità, l'antic company d'estudis Felip Isern? Tenia ordres del rei d'executar-nos a l'instant si provàvem d'escapar. Ho sabérem molt més endavant, quan un dels oficials de la nau, caigut en desgràcia davant les autoritats de Maracaibo, engrillonat, fou enviat també a la presó de Yaruro, a l'interior de la selva. Va ser quan ens confessà que tenia instruccions del capità de fer foc contra nosaltres si trobava res de sospitós en la nostra conducta. Per la resta, el capità ens donava una mica més d'aigua de la que es solia destinar als homes si dones confinats en els vaixells dedicats a la compra-venda d'esclaus. Quan la calor t'ofega enmig de l'oceà, un tassó d'aigua pot significar la salvació d'un home.

Per quins motius ho feia?

Recordava les vegades que el vaig ajudar en els exàmens, en la compra d'un llibre quan no tenia diners abastament? Un servidor de la tirania... podia covar en el seu cor un bri de pietat? Josep Lax, una mica recobrat de les tortures inquisitorials, engrillonat al meu turmell, esdevenguts així una parella forçada durant tota la travessia, em deia que no hi havia gens de bondat en el comportament de Felip Isern.

Quan m'ho digué, el vaig mirar interrogatiu, demanant-li amb la mirada com s'explicava, doncs, una actitud tan contradictòria, quins eren exactament els motius de l'ajut que ens havia proporcionat.

-La teva família té encara bones relacions a la cort. Malgrat que no hagin pogut fer res en vista dels teus i els nostres suposats crims contra el rei. Són aquests contactes amb la cort, amb el confessor de Sa Majestat i tants d'altres principals de la monarquia les que, en unes altres circumstàncies, poden ajudar algú com el capità, provinent de família necessitada, a fer-se valer en la Marina.

Lax es returà uns moments i continuà:

-Massa lectures de Jean Jacques Rousseau. Fins i tot arribes a considerar bones persones, éssers salvables, redimibles, els enemics, els servils a sou dels botxins. Aquestes opinions teves i de tants d'altres germans no deixen de respondre a una visió excessivament literària de la humanitat, mancada d'una ferma experiència de quins són realment els motius autèntics del comportament de les persones.

-Rousseau -proseguí Lax- oblida sovint l'egoisme, l'enveja, l'odi que cova dins el cor de molta gent en constatar la intel•ligència o el benestar dels altres. Ja no recordes els fets que hem viscut plegats a París? Ben cert, jo he marxat al teu costat, ben a la vora dels parisencs el dia que entràrem a la Bastilla. Haver contribuït amb els meus modests esforços al deslliurament de França de la tirania no em fa tancar els ulls davant l'evidència del que vaig copsar. I aquesta evidència és haver vist que, al costat de l'heroisme dels companys que donaren la vida de forma desinteressada per la llibertat, hi havia també munió de gent que tenia un immens desig de veure patir els comtes, ducs i marquesos. Un profund desig de venjança per les desgràcies sofertes generació rere generació. I, també, per què no dir-ho?, unes ganes esbojarrades de fruir d'alguna de les comoditats i privilegis de què els rics havien gaudit durant segles. Recorda l'alegria dels treballadors i treballadores de Saint Antoine quan podien fer-se amb una peça de roba dels palaus que el poble assaltava. Com palpaven el vellut, els vestits de seda que, sense esperar arribar als seus caus, es posaven les venedores de fruites i verduleres del mercat la plaça des Vosges o de Le Marais. Ningú no podia dissimular l'alegria que sentia en poder palpar amb les seves mans aquelles teles que només havien vist que lluïen els potentats. Ràpides ullades des del fang del carrer, quan passaven els carruatges amb els criats amb lliurea i veies, assegudes damunt seients folrats de seda just arribada de l'Índia i la llunyana Xina, les aristòcrates del barri de les Tulleries o aquelles que venien de Versalles a comprar a París els seus capricis.

El vaig interrompre per fer-li saber quina era la meva opinió al respecte.

-No oblidis que, primer, abans dels esdeveniments de l'any 89, hi hagué segles de patiment de la humanitat. O no recordes les guerres del rei, l'esclavatge del poble treballador, la manca de drets, la fam, les anyades que, malgrat que els teus fills morissin desnodrits, calia lliurar al senyor?

-Sempre m'ha indignat la crítica a la Revolució -vaig continuar- quan volen comparar èpoques que no tenen res a veure les unes amb les altres. No et vull negar que el Comitè de Salut Pública s'excedís en l'execució de molts aristòcrates detinguts, amb els conspiradors que foren portats a la guillotina. Segurament hi hagué més d'un innocent dalt dels carros que portaven la carnassa humana a la plaça de la Revolució. No et negaré que hi degué haver alguna injustícia. Consolidar la Virtut mitjançant el Terror en una època de guerres i agressions contínues, no és tasca fàcil per a cap governant. Però et deman si es podien comparar aquests morts amb els centenars de milers que causà al poble francès, als pobles de tot el món, el domini continuat, durant segles, de la tirania en totes les seves formes?

Lax hi replicà:

-Pensa que si no morim en la travessia, si l'Ésser Suprem, que diria Robespierre, ens atorga el privilegi de sobreviure a la presó, el fet sempre pot arribar a orelles del teu oncle el cardenal, o també, evidentment, al teu pare, a l'oncle Bartomeu Sureda. I, malgrat que siguis considerat el fill perdut, aquell al qual les males amistats han desviat del camí recte... quin dels teus familiars no se sentirà una mica agraït envers la persona que t'ha donat una mà? Més tard o més prest, la notícia dels detalls que el capità ha tengut amb nosaltres durant el viatge arribaran a conèixer-se. No crec que ens doni aquest tassó d'aigua pel seu bon cor. Pensa tan sols en el rendiment futur que li pot donar una aparent bona acció.

Lax encertava, segurament. He de reconèixer que sovint em deixava enganar per l'actitud contradictòria de la gent. Mai no he entès els que pensant una cosa obren de manera contrària al que els hauria de dictar la seva consciència.

Qui sap! Segurament la meva forma d'ésser és la que m'ha portat sempre un caramull de desgràcies i d'incomprensions. Aquest desig continuat de fer coincidir els actes amb les idees! Com finir un dia amb el reialme del cinisme dins del món?

La calma del tròpic! El terror de trobar-te enmig de la mar, sense que bufi ni mica de vent, sense que caigui ni la més mínima gota d'aigua, aturats sota el sol inclement, sense saber mai si aquella calma mortal durarà un dia o una setmana.

Són els instants més terribles d'una travessia de l'Atlàntic. Aquests o quan ensopegues amb una tempesta, enmig del Carib. És quan es donen la major part dels morts en els vaixells negrers, quan la tripulació ha de vigilar les bótes de l'aigua armats de mosquetó i pistoles dia i nit. També és quan capitans sense escrúpols fan comptes i pensen quants dels presos han de llançar per la borda per a salvar una part del carregament.

L'oncle Bartomeu Sureda m'explicava que, amb la manca de vent i amb l'aigua corrompuda i racionada, s'esdevenien les sublevacions de les tripulacions. Si els mariners no estaven conformes amb l'aigua que manava lliurar el capità, aquest podia anar al fons de la mar, a fer companyia als taurons. Per evitar situacions de perill extremat, les armes eren a la cabina del capità, tancades a pany i clau, vigilades per una doble guàrdia de confiança, amb mariners que cobraven dues vegades més que els altres.

Els viatges des d'Anvers o Liverpool fins al Carib, Trinitat, Sao Paulo o Maracaibo m'ensenyaren el paper determinant de l'economia, de l'or i l'argent, en cada una de les accions de l'home.

Entre els capitans i companyies que es dedicaven a tan lucratiu negoci hi havia diverses opinions quant als carregaments de carn humana. Uns, com l'oncle Bartomeu Sureda, s'estimaven més portar un nombre reduït d'esclaus i tenir-ne cura que no pas portar-ne molts i tanmateix veure com morien la majoria. Tenir cura dels captius. Netejar les bodegues, treure'ls a coberta, donar-los-hi millor menjar, volia dir també més despeses en alimentació, més nombre de mariners per a fer-ne les feines. Tot plegat eren més diners i no totes les companyies volien invertir una part dels guanys en quefers semblants. La majoria de capitans de vaixells negrers s'estimaven més carregar el màxim sense tenir en compte els problemes que l'excés de càrrega podria comportar. Adquirien tres-cents, quatre-cents esclaus i, a mesura que morien dins aquelles llòbregues bodegues sense ventilació on els desgraciats no podien fer cap moviment, els llançaven a la mar. Els sobrevivents anaven ajaguts en el terra, provant de dormir damunt les brutícies, els vòmits i, sovint, havien de fer vida damunt els companys morts i en estat de putrefacció.

Llançar a la mar cent o cent-cinquanta persones com a aliment per als taurons no era gens d'estrany en la meva joventut. Però en els mercats del Brasil, del Carib o dels Estats Units el preu d'aquelles pobres persones era tan elevat que, malgrat que morís en el viatge la meitat del carregament, només amb els que se salvaven de la mort ja es duplicaven o triplicaven les despeses fetes en regals per als traficants de les costes africanes, el rom, la roba, les armes que es lliuraven a canvi d'aquella gernació que havia caigut a l'interior de l'infern. Les despeses en el pagament de la tripulació, lloguer o compra del vaixell, també eren totalment amortitzades per la venda final en el port d'arribada.

Amèrica sencera vivia dels negocis de la venda d'esclaus. Cap plantació de canya de sucre, de tabac o de cacau no podia subsistir sense comptar amb aquella mà d'obra venguda, a la força, d'Àfrica.

En les setmanes del viatge, durant els dies que durà aquell calvari, vaig tenir temps de sobra per a pensar en tot el que ens havia succeït d'ençà el retorn de França. El ràpid viatge a Mallorca per a veure el pare. La mare havia mort uns dies després de l'assalt del poble de París a la Bastilla. Anàrem a la tomba a portar-li unes flors. Potser no havia estat el fill que ella volia. Però ben cert que, com el pare, m'estimava a la seva manera.

Melangia per la darrera visió de Mallorca, la terra que m'alletà d'infant.

Cecili Buele Ramis (exConseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca) ha escrit: LLIBRE DE VIATGES (EL TALL EDITORIAL) )ALGUNES OBSERVACIONS PRELIMINARS

Conté l’experiència vital farcida de viatges, realitzats a terres i indrets diversos. Són viatges realitzats en temps de la clandestinitat, quan mira de fugir per uns dies de la trista grisor ciutadana i de les persecucions de la tenebrosa Brigada Social (la policia política del règim franquista). Aleshores el jove autor pobler es perd per Irlanda (4 cap.). Viatja d’Irlanda a Grècia, de Grècia a Roma i de Roma a Venècia. Recorre les illes d’Eivissa i de Formentera, com també Menorca. Viatja per Portugal (2 capítols). Es trasllada a França. No se n’oblida d’acudir fins al santuari de Lluc. Arriba fins a Romania. Es fa present a València, Conca, Terol (3 capítols). Acaba a la presó de Ciutat... (Cecili Buele Ramis) Vet ací el Llibre de Viatges d’un jove dels anys seixanta del segle passat, qui, amb el pas dels anys i en la perspectiva de dècades transcorregudes, continua mantenint vius, fins i tot per escrit, els seus afanys revolucionaris de lluitar a favor de la transformació radical d’un món que no porta cap enlloc més que a beneficiar, moltíssim, un grapat d’essers humans (majoritàriament benestants a l’hemisferi Nord) en detriment de les grans poblacions que malviuen dins la misèria més esgarrifosa (majoritàriament explotats a l’hemisferi Sud). Aquest estiu de 2021 m’he volgut engrescar en la tasca de llegir detingudament aquest llibre de 126 pàgines. Redactades íntegrament en català, en conformen la primera edició, el mes de maig de 2021. Com indiquen al principi i al final, tot al llarg dels vint-i-dos capítols, l’autor pobler «deixa constància de l’experiència vital d’un escriptor de la generació literària del 70». Conté l’experiència vital farcida de viatges, realitzats a terres i indrets diversos. Són viatges realitzats en temps de la clandestinitat, quan mira de fugir per uns dies de la trista grisor ciutadana i de les persecucions de la tenebrosa Brigada Social (la policia política del règim franquista). Aleshores el jove autor pobler es perd per Irlanda (4 cap.). Viatja d’Irlanda a Grècia, de Grècia a Roma i de Roma a Venècia. Recorre les illes d’Eivissa i de Formentera, com també Menorca. Viatja per Portugal (2 capítols). Es trasllada a França. No se n’oblida d’acudir fins al santuari de Lluc. Arriba fins a Romania. Es fa present a València, Conca, Terol (3 capítols). Acaba a la presó de Ciutat... Mentre, pels auriculars escolt amb fruïció la música que destil·la l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans, dirigida magistralment pel mestre Salvador Brotons, m’inicio en la lectura d’un llibre que, de bon començament, em sembla apassionadament interessant. Sentint-me i veient-me, encara avui dia, com un membre de la generació eclesiàstica mallorquina del Maig del 68, (n’acab els estudis eclesiàstics el mes de juny de 1968), hores d’ara continuo fortament atret per les idees de llibertat i justícia social que planejaven aleshores... també a l’interior d’una església diocesana com la mallorquina, fortament sacsejada pel Concili Vaticà II. Veig que les primeres vint pàgines del llibre se centren en el que podem considerar com el seu primer viatge: el que realitza a la seva variada i enriquidora col·lecció de poemaris editats i escampats a tots vuit vents del món, al llarg de les darreres cinc dècades. Sobretot i per damunt tot, el viatge que fa al poemari «Les ciutats imaginades»: «Poesia a la recerca del tòpic però ben real ‘paradís perdut’» Ho diu llampant i ho reconeix explícitament: amb aquest poemari vol deixar constància de les sensacions que experimentà en visitar algunes ciutats, de les quals li han quedat records perennes, inesborrables. En aquest viatge literari tan personal, hi remarca, de forma rellevant i insistent, el paper que exerceix el poeta Josep M. Llompart de la Penya en la tasca d’animar molta gent a engrescar-se en l’ofici d’escriure... Tot ufanós, se’n sent deixeble fervent. En realitat, emperò, «El primer viatge», com a titular del llibre, no apareix fins a la pàgina 22. I fa referència als viatges que l’autor realitza a «Ses Casetes» de sa Pobla durant els estius dels anys cinquanta del segle passat. Un dels millors relats d’aquest llibre, per a mi, està contengut en les vint-i-tres pàgines que l’escriptor pobler dedica al viatge que els seus progenitors realitzen a terres castellanes. Al poble natal de son pare, en viatge de noces. Com a darrer viatge de la llista, hi col·loca a mode de cloenda, el que va haver de fer de manera forçosa a la presó de Palma l’any 1976... Aquest darrer viatge seu coincideix en el temps amb el que visc quan em trob lluitant aferrissadament en territoris arenalers de la costa peruana de l’oceà Pacífic. A favor d’unes condicions materials i espirituals millors per a les poblacions de barris perifèrics i marginals de la ciutat nordenca de Piura. D’aquesta manera, l’autor pobler, en ple segle XXI, ens transporta a aquella època i comparteix amb qui llegeixi el llibre moltes i molt diverses sensacions, impressions, opinions i reflexions que conviden a valorar-ne l’existència com a fruit de molts esforços i lluites. No sempre acaben en reeixides victorioses. Però sempre es mantenen força persistents.

De «Ses Casetes de sa Pobla» als carrers d’Irlanda

D’un primer viatge imaginari de l’autor, al lloc on, de fet, passa l’estiu quan és un infant menut, i es diverteix amb les colles d’amics i amigues d’infància, lamentant la desaparició d’aquelles cases provisionals i temporeres i recordant amb molt delit els primers amors infantils en indrets tan inoblidables com aquell, l'escriptor pobler passa a fer esment d’alguns altres viatges que realitza a la dècada dels anys seixanta. Qui llegeixi el capítol dedicat a alguns d’aquells viatges, com seria el cas del que esmenta a Itàlia, pot dubtar si és real en la seva totalitat o imaginari parcialment. Per assolir-ne la certesa, hauria de consultar-ho amb l’autor. El cert és que, segons conta, amb la padrina materna, catòlica fervent, tots dos reten visita conjunta al Vaticà.  L’opulència vaticana és vista per l’autor, encara adolescent, com una de les seus indiscutibles de gent rica, identificada per ell amb els feixistes guanyadors de la guerra a Mallorca. En contrast, considera que socialistes i comunistes italians, lluny d’esdevenir monstres ferotges, com són presentats damunt les trones mallorquines, amb el seu comportament pràctic li sembla que s’adiuen molt més amb l’ensenyament evangèlic, que no pocs clergues i estaments eclesiàstics.  Real o imaginari, aquell viatge a Roma li serveix per reforçar-ne conviccions esquerranes incipients, mantengudes amb vigor i refermades constantment  al llarg de la seva vida seixantina.  Es converteix en el primer viatge de tota una sèrie posterior que li ha de servir, entre d'altres finalitats, per aconseguir llibres que no es troben a Mallorca o per veure pel·lícules que la censura prohibeix a la Roqueta, dominada pel franquisme, hermèticament tancat als corrents de la modernitat i la cultura europea més avançada. Recorda i esmenta que bé se n’encarreguen d’impedir-l’hi els membres de la Guàrdia civil i la Brigada social de la policia franquista. Tot seguit, m’adon que l’escriptor pobler dedica quatre capítols a Irlanda. A primer cop d’ull, em crida l’atenció el fet que siguin quatre, els capítols que vol dedicar-hi. Un cop llegits, m’ha semblat que destil·len un coneixement profund, no solament de la història d’Irlanda, sinó també de l’obra literària que caracteritza un país que, durant molts segles, ha hagut de patir els efectes nefasts de la colonització britànica, pràcticament fins als nostres dies. Veig que vol anar molt més enllà de pretendre contar anècdotes de joventut, o descriure paisatges més o manco encisadors, o rememorar situacions viscudes quan era jove. Em fa la impressió que mira de tornar a viatjar-hi avui, en ple segle XXI, per tal de tornar a passar intel·lectualment i literària per aquells mateixos indrets que havia visitat físicament a finals de la dècada dels anys seixanta.   La influència d’escriptors com Oscar Wilde, Bernard Shaw, James Joyce, Samuel Beckett i altres l’empenyen a endinsar-se molt més en la història heroica i conflictiva, de resistència contínua, i de combats per l’alliberament nacional i social dels irlandesos.  Basta veure tot quant diu l’autor pobler sobre la «botigueta de discos de Derry», per adonar-se que aquells viatges seus a finals de la dècada dels anys 60 a Irlanda el converteixen  en un gran coneixedor de la realitat física, social i comercial d’aquell país catòlic dominat per la metròpoli anglicana.  Em copsa quan llegesc que recomana la lectura del llibre de l’històric militant del Sinn Féin, Gerry Adams «Hacia la libertad de Irlanda» (1991). Elogiant el paper de l’activista ferreny, defensor aferrissat dels drets civils del poble d’Irlanda del Nord qui, al costat de la famosa Bernadette Devlin i altres avantguardistes nacionalistes de finals dels anys seixanta, encapçalen la resistència dels irlandesos sotmesos a les brutalitats dictatorials dels unionistes de l’Ulster.  En les 8 pàgines següents del capítol tercer dedicat a Irlanda, l’escriptor pobler tracta sobre el problema de la llengua per als escriptors irlandesos. Hi descriu magistralment els efectes nefasts del genocidi britànic contra el poble i la cultura irlandesos.  Reconeix que el gaèlic, en la primera meitat del segle XIX, pràcticament deixa d’existir com a llengua culta. Només n’hi queden una varietat de dialectes al llarg de zones costaneres i meridionals. És el resultat concret i pràctic de la imposició, via militar, d’una cultura aliena a Irlanda, l’anglesa.  L’escriptor pobler descobreix tot un altre món de la cultura irlandesa, en escriptors lligats a la lluita pel deslliurament nacional i social d’Irlanda. Els considera i valora com autors autodidactes que, per tal de sobreviure, s’han de fer empleats, obrers, drapaires, miners, estibadors, etc. situats als límits extrems de la pobresa personal i de la marginalitat cultural. Uns escriptors que l’interessen especialment perquè, segons afirma, també als Països Catalans vivim immersos en una lluita activa contra el feixisme i l’imperialisme espanyol dominants...          N’hi remarca alguns exemples, d’autors molt compromesos i no tan famosos ni coneguts, que pertanyen a la generació posterior als Shaw i als Joyce. Cita, ementa i elogia la tasca literària de Liam O’Flaherty, Sean O’Casey o Brendam Behan. temps amb el que visc quan em trob lluitant aferrissadament en territoris arenalers de la costa peruana de l’oceà Pacífic. A favor d’unes condicions materials i espirituals millors per a les poblacions de barris perifèrics i marginals de la ciutat nordenca de Piura. D’aquesta manera, l’autor pobler, en ple segle XXI, ens transporta a aquella època i comparteix amb qui llegeixi el llibre moltes i molt diverses sensacions, impressions, opinions i reflexions que conviden a valorar-ne l’existència com a fruit de molts esforços i lluites. No sempre acaben en reeixides victorioses. Però sempre es mantenen força persistents.