Miquel López Crespí - Memòria històrica

La novel•la històrica a les Illes - La Mallorca de començaments del segle XX en dues novel•les de l' escriptor Miquel López Crespí: Defalliment – Memòries de Miquel Costa i llobera (El Gall Editor) i Damunt l' altura – El poeta il•luminat (Pagès Editors) - Vet aquí un petit tast de la novel•la Defalliment -

DEFALLIMENT

Quan el secretari de la redacció, en una horabaixa plujosa, enmig d'aquella atmosfera curulla d'antigors, de records de tantes èpoques esvanides en el devenir dels segles, començà a llegir els primers versos de "La Vall"... sabia realment qui n'era l'autor? Aleshores Ciutat era talment com un poble gran, no hi havia ningú que no es conegués, i les famílies de més volada, els propietaris de possessions o d'algun casalot del barri antic, eren unides per mil fils invisibles. Haver signat el poema amb una M. i una C. i al capdavall situar el nom exacte de "la vall", tot escrivint "Vall de Ternelles", podia indicar ben a les clares qui era l'autor d'un poema quasi panteista que cantava la quietud que regna dins la vall tranquilla, lluny de la veu febrosa i de la remor que s'aixeca de la vila.

Els dos anys que vaig passar a Madrid foren decisius en la meva formació. De seguida vaig copsar que no podria acabar els estudis de dret, que era el desig del pare i de la família. Qualsevol llibre que arribava al meu poder em distreia l'atenció. Tot plegat venia de l'estada a Barcelona, ciutat on se'm va anar congriant l'interès per la literatura. En tengueren bona part de culpa Marià Aguiló i les converses amb Verdaguer. La dèria literària que covava al meu interior, agreujada pel seu exemple, per la passió que sentien envers la nostra renaixença, no serviren per fer-me bon estudiant.

No sabia com sortir del dilema a què les circumstàncies de la vida m'havien encarat: escriure o estudiar?

El malestar em dominava des que m'aixecava fins que anava a dormir. Com satisfer el pare i esdevenir l'home de profit que esperava?

M'era urgent aclarir quin seria el destí final de la meva vida. ¿Dedicar-me totalment i absolutament al correu de la poesia, com volien els amics de Barcelona?

No sortia del laberint.

El cor em feia voltes i la necessitat de prendre una decisió em tenia cada cop més enfonsat en l'angoixa. Els estimats abismes del blau i la verdor de Mallorca em tenien agafat ben fort per la gargamella.

La poesia, la religió o l'ofici de misser per a poder portar a bon termini els assumptes de la família? Per un temps Madrid va significar per a mi una fugida endavant, una evasió de la responsabilitat amb què anar passant el temps, mantengut per les rendes familiars, fins que arribàs el dia de la decisió final.

Em demanava on havia començat el defalliment que m'agitava el cor. Potser tot s'inicià una horabaixa llunyana en aquell racó curull d'aromes històrics, l'obrador de la impremta Guasp, la venerable institució que des del segle XVI tant havia fet per la nostra cultura.

Entre 1579 i 1593 aquesta impremta havia tret al carrer més de seixanta-cinc obres. Però el més important de la feina dels artesans de l'avior va ser fer conèixer a Mallorca l'art de les portades, colofons, les grans lletres capitals, aquells impressionants gravats al boix. A la impremta Guasp, i ho vaig poder veure i tocar amb les mans, crearen les més de mil cinc-centes xilografies que illuminaren amb el seu art i suggerències els ulls i l'ànima de generacions de mallorquins i mallorquins.

Va ser precisament en un racó de can Guasp, prop de l'Ajuntament, al carrer Morei, on un amic va fer arribar, adreçades a la Revista Balear de Literatura, Ciencias y Artes, algun dels meus esburbats poemes.

Als dinou anys el món és obert al teu davant com un imant de meravelles o, almanco, ens ho sembla.

Avui em deman si Josep Maria Quadrado, Mateu Obrador, Tomàs Aguiló o Gabriel Maura em volien fer poeta. ¿Què ordiren, què planificaren aquell vespre, quan Obrador llegí "La Vall"?

Potser que els meus problemes s'iniciaren just en començar la lectura d'aquest poema. Si no m'haguessin encoratjat de jove... vol dir que hauria consumit tantes hores de la meva vida amb la literatura?

No ho sé ni ho sabré mai.

Quan el secretari de la redacció, en una horabaixa plujosa, enmig d'aquella atmosfera curulla d'antigors, de records de tantes èpoques esvanides en el devenir dels segles, començà a llegir els primers versos de "La Vall"... sabia realment qui n'era l'autor?

Aleshores Ciutat era talment com un poble gran, no hi havia ningú que no es conegués, i les famílies de més volada, els propietaris de possessions o d'algun casalot del barri antic, eren unides per mil fils invisibles. Haver signat el poema amb una M. i una C. i al capdavall situar el nom exacte de "la vall", tot escrivint "Vall de Ternelles", podia indicar ben a les clares qui era l'autor d'un poema quasi panteista que cantava la quietud que regna dins la vall tranquilla, lluny de la veu febrosa i de la remor que s'aixeca de la vila.

Mateu Obrador va deixar constància d'aquesta lectura en un llibret d'immerescut homenatge a la meva persona titulat Homenaje a Costa con motivo de ser proclamado Mestre en Gay Saber en los juegos florales de Barcelona de 1902. Deia Obrador, un dels principals culpables dels meus problemes i contradiccions: "En aquell estudiet de la llibreria de Ca'n Guasp s'hi reunien de vetllada els fundadors i la colla de la Revista i allà s'hi lletgien rimes i proses de tot arreu, sense ferne gaire escrupulosa triadella. Un vespre, mos arribà, entre altres poesies mallorquines, aquella que tots saben i recorden, titolada La Vall. Secretari de Redacció. Com a mes jove, vaig ferlos-ne lectura als prohoms i mestres (en gloria sien) de les nostres lletres de llavors. Cadascun d'ells, tant com anaven escoltant aquelles dolces i harmonioses estrofes, -primerenques passades de rossinyol jove que encara duia plomissó de niu, feren ull viu i sonrigueren, davant l'aparició de un novell poeta de cap brot. Aquesta poesia duia per tota firma una M. i una C...., i al costat de la data deia 'Vall de Ternelles'. Qui més qui manco hi endevinà en l'autor d'aquella oda agradosa a un tenral pollensí de denou anys; i no sé quins dels mestres, quant s'acabava la lectura, va retreure aquell mot de profecia virgiliana: 'Tu Marcellus eris...'".

Els anys a Madrid, el contacte amb el que es deia la "civilització", és a dir, amb les idees que porten ben dins el verí de la desintegració espiritual, em serviren com a curset accelerat de tota mena de coneixements. Ben cert que no foren útils per a aprovar les assignatures de la carrera, però sí que em feren valorar molt més la bellesa d'una Mallorca no sotmesa encara, sortosament, als altibaixos de les convulsions socials i les guerres que trasbalsaven Espanya.

Com se'n reien de nosaltres, els mallorquins, quan, al teatre o als cafès, parlàvem català senzill i planer. Restar immers dins el que era la cultura que assimilaven els fills de les bones famílies espanyoles em va ser molt útil per a apreciar el que havia deixat enrere.

Don Miquel Costa i Cifre, el pare, imaginava, pobre, que el fill estimadíssim aprofitava bé les hores del dia seguint les indicacions dels professors. Què n'anava d'errat! Sovint, sense que hi pogués fer res, els remordiments em desvetllaven a altes hores de la nit, i tan sols la lectura de Petrarca, Horaci o Homer alleugeria una mica el meu cor.

La Ilíada sempre en el cor!

"Hissaren el pal de la nau i desplegaren les veles que el vent va inflar, i les purpúries ones ressonaren entorn de la quilla, mentre la nau corria seguint el seu rumb".

Avui he trobat la plagueta on vaig escriure "Defalliment". Hi veig alguns mots esborrats per les llàgrimes. Els companys reien de la meva lletra primfilada. No m'agradava fer cap falta. Si era necessari repetia l'escrit tant com calgués. Prehistòria dels meus sentiments. Què em succeí aquell dia per escriure aquests versos?

Com la llarga acompanyada

d'un mort, que passa endolada

tot callant,

així mes hores perdudes

també endolades i mudes

van passant.

Tanmateix, anant a totes les estrenes, per part ni banda no podia ensopegar amb la serenor que em proporcionaven els clàssics, ni tampoc l'experiència emocionant que era submergir-me en l'obra de Lamartine o Victor Hugo, que, a Madrid, eren alguns dels autors que més apreciava.

Anàvem a veure Atila, d'Enrique Gaspar, la pitjor obra de teatre que havia vist mai. La poca traça de l'autor i la mala interpretació dels actors et llevaven les ganes d'anar al teatre durant anys. Però no podíem restar tot lo dia tancats a la pensió, anant a prendre xocolata a casa de Doña Mariquita, discutint amb els altres estudiants els motius de la decadència espanyola, l'origen de les guerres carlines, el final de la República, els mals o béns causats per l'herència de la Constitució de 1812, si va ser necessària o no per als destins d'Espanya la Inquisició... Tampoc m'agradaren El desengaño de un sueño del Duc de Rivas i molt manco Romeo e Giulietta de Gounod. Ben diferent del deler estètic que em produïren Rigoletto, Gli Ugonoti i Il Barbiere di Siviglia...

L'Otello, cantat per Tamberlick unes vegades em semblava sublim, d'altres avorrit, decadent, sense el necessari alè vital que ha de tenir l'art de debò. Em passava ben igual amb algunes obres de Calderón, especialment amb La devoción de la cruz.

Mai no la vaig poder suportar ni representada ni, molt manco, llegida.

Per molt que m'esforçava, no acabava de trobar-hi cap punt d'interès.

El famós "segle d'or" castellà s'esvania del meu esperit talment com s'esmunyen els grans de sorra entre els dits de les mans. De la cremadissa salvava Santa Teresa de Jesús, Fray Luís de León i Joan de la Creu. Hi havia tanta falsedat en tots aquells muntatges madrilenys! Un Zorrilla de decorat, uns diàlegs buits, fantasmals, sense gens ni mica de naturalitat. Talment com si pintàs vestits damunt l'escenari, mai caràcters autèntics, persones de carn i os.

M'encerclava un Madrid de cartró pedra. Com podia concentrar-me en els estudis? Sovint em refugiava en els poemes fets a Mallorca.

Amb el temps vaig aprendre a seleccionar els espectacles i sovint, més que anar a veure obres de dubtosa condició, m'estimava més assistir als concerts, anar a admirar alguna exposició de quadres o d'escultura o seleccionar bé el tipus de tertúlia literària o política que contribuís, de forma positiva, a consolidar la meva visió del món. Escultures de Vallmitjana, aquell Crist tot puresa i espiritualitat...

A la nit, quan ens retrobàvem amb els companys a ca de Doña Mariquita, em refugiava en un ferotge mutisme. Què dir als amics ocasionals que venien de passar una horabaixa veient una cursa de braus, el que més odii d'aquest món!, i borratxos encara per l'espectacle de sang que havien vist volien contar-me el nombre de cavalls esventrats en l'arena, l'art sublim, explicaven, dels toreros que, valents, s'enfrontaven cada tarda amb els animals.

Valia més llegir les obres de Manzoni i Leopardi just acabades de comprar a les llibreries de vell que envoltaven la plaça Major, els encontorns del Museu del Prado, el carrer Escudilleros...

Durant molt temps m'interessà moltíssim assistir a les sessions del Congrés i del Senat, a les recepcions i presentacions de llibres i conferències de l'Ateneu i, també, seguir les lliçons de literatura de Juan Valera...

Feia un atent recorregut per les esglésies de la capital... Em perdia per la foscúria de capelles ignotes cercant en les imatges dels sants un cert consol a la soledat.

Continuava perfilant les estrofes de "Defalliment".

Ni un aucell, ni una floreta,

ni el verdejar d'una herbeta

dins l'hort meu.

Ma vida està desolada

com a vinya espampolada

i entre neu.

Un dia, en els oficis de la basílica d'Atocha, vaig estar a un pam de distància de les infantes Pilar i Eulàlia. No me'n podia avenir! Veia el seu pit pujar i baixar amb calma. L'aire dels seus pulmons em colpejà per uns instants el rostre, talment una flamarada de foc. Un anònim jovençà mallorquí, un mal estudiant de les Illes que perd el temps pels carrers de Madrid, tan a prop dels més importants personatges de la Cort!

Assistint a les sessions parlamentaries vaig conèixer alguns joves de casa bona que ja portaven anys incomptables fent com si estudiassin en la capital. Alguns havien conegut el període tumultuós de la República. Es vanaven d'haver sentit de viva veu les intervencions més abrivades d'Estanislau Figueres, Pi i Margall, Salmerón o Castelar.

Els acompanyants ocasionals a les visites al Congrés o al Senat vivien tan intensament aquesta mena de debats que, per una paraula o una petita interpretació no coincident amb la de l'amic, s'espenyaven amistats que semblaven eternes. Als cafès de vora el Congrés, discutint un esdeveniment històric espanyol o de fora del país, els crits eren freqüents i, més d'una vegada, em vaig assabentar que s'hi havia arribat a les mans.

Un girigall en el qual participava com a simple espectador, a contracor. Discussions que només em serviren per a refermar les meves opinions contràries a les innovacions dels polítics, a la necessitat d'afermar-se en uns altres valors morals diferents dels que arribaven de l'estranger amb la intenció de dividir la nació.

Els principis completament dissolvents de Pi i Margall no podien augurar cap època nova, com prometien els republicans. Pi i Margall arribà a afirmar: "Tot home que estén la mà sobre un altre és un tirà". De cop i volta, amb axiomes procedents dels tèrbols carbonaris italians o de les sectes anarquistes i socialistes, tot el que havia estat el nostre món s'ensorrava, es podia esbucar, com ja havia esdevengut en temps de la República.

La bellesa propagada pel clàssics era en perill.

L'etern ordre de les coses, la primigènia ordenació de la naturalesa, era posada en qüestió per teories i demagogs que en lloc de seguir les indicacions de Crist i els evangelistes provaven de mudar el destí dels homes. I, com ho volien aconseguir? Mitjançant el terror d'unes lleis bàrbares que amenaçaven els fonaments de la civilització.

La penetració d'aquestes idees dissolvents provocà, a començaments dels anys setanta, incidents terribles.

La pau social penjava enlaire.

A Barcelona, Màlaga i altres ciutats es crearen brutals "Comitès de Salut Pública" a imitació dels de la revolució francesa, que, amb l'excusa de modernitzar la societat, anaven contra el sagrat dret de la propietat i els fonaments del cristianisme. A Alcoi, els obrers, dirigits per agitadors sense escrúpols, provaren de controlar les fàbriques, predicant, en llur irracional follia, l'obligació de fer feina per a totes les persones. De cop i volta, amb l'arribada al poder dels republicans, totes les tendències insanes de la societat sortien a la llum pública. Estranys comitès proclamaven aquí i allà l'extinció de la propietat privada, l'expropiació dels béns de l'Església Catòlica... Agitadors sorgits del passat, com si el temps dels crims de les germanies valencianes i mallorquines, dels comuners castellans, hagués tornat al present, volien clausurar els convents, expulsar frares i monges.

Una munió de parlamentaris laics decreta expulsions d'ordes religiosos i noves incautacions de propietats de l'Església. Els més exaltats proposen la fi de l'atur amb el repartiment de les possessions improductives entre els jornalers. El poble, com un infant que no sap el que vol, es deixa influir per falsos profetes que prometen el paradís damunt la terra.

Són els falsos apòstols, els enviats de la Serp disfressats d'àngels de la llum. Ho digué Sant Pau als corintis: "Però em fa por que, així com la serp va seduir Eva amb la seva astúcia, ara algú no corrompi els vostres cors i us aparti de la fidelitat i l'honestedat que deveu al Crist. Veig que, si ve algú i us anuncia un Jesús diferent del que us vam anunciar, o si us comunica un esperit diferent del que vau rebre, o un evangeli diferent del que vau acollir, tot això ho tolerau amb una gran facilitat".

Voler mudar la situació de les persones porta, quan menys ho esperes, a la guerra civil. Pensar que pots solucionar els mals de la societat fent més mal és una boja utopia.

Les regions proclamaven la seva independència, creaven exèrcits de milicians incontrolats i, amb els antics vaixells de la corona espanyola, retornaven la pirateria a la mar Mediterrània. Les flotes estrangeres s'ho miraven des de la distància i sovint intervenien en les nostres batalles internes a favor d'uns o d'uns altres. Anglaterra aconseguí neutralitzar l'esquadra espanyola i, sota excusa de pirateria, emportar-se els millors vaixells de guerra. Obscures organitzacions internacionals feien sortir els obrers al carrer per a acusar de moderats i venuts els dirigents republicans. Cada província volia governar-se segons els seus arcaics costums i tradicions sense pensar que, a l'exterior, les grans potències atiaven el dantesc espectacle, contentes de veure com acabava en el fang la gran nació espanyola.

De nit tancava la porta de la cambra i, procurant que no em veiés ningú, agenollat damunt les fredes rajoles del terra, començava a resar el rosari.

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - Els nou rics (XXX) -

El fred em fa tremolar. Ens asseim a un racó del vagó lluny de les portes d´entrada i sortida. Tot al meu voltat és summament desconcertant. Mirant per la finestra veig ametllers curulls de taronges, cans que volen, perseguint el tren. Hi ha també munió de pirates portant prisioners cristians i fogueres enmig de les eres amb xueus conversos que cremen. M´adon que el tren ja no és el mateix. Han mudat l´antiga màquina de vapor per uns vagons que van amb diessel. En comparació, és com viatjar en un núvol evanescent. No entren les guspires de fa mesos, aquella carbonilla que et feina plorar en introduir-se als ulls de forma continuada. Just quan arrancava la sorollosa màquina dee vapor el primer que s´havia de fer era tancar les finestres. En cas contrari les molesties podien ser infinites. (Miquel López Crespí)

Aquest beuratge té propietats desconegudes. No solament et fa avançar cap al futur sinó que muda realitat del que t´envolta. El paisatge, els rostres de les persones, tot pren uns colors inimaginables. L´interior del tren que ens porta a Palma és d´un refulgent color blau que em recorda el matísos de la mar certs dies a Can Picafort. Les persones que han pujat a Inca caminen de forma lenta, com si l´escena que estic veient no hagués d´aturar mai. La veu de la padrina m´arriba des d´una llunyana distància, talment em parlàs des de la fondària d´un pou molt profund. Per uns moments pens si he fet bé bevent l´estranya metzina. Podia ser que el tren desviàs la seva direcció i enlloc d´anar a Ciutat es perdés per les senderes de l´immens avenc del temps.

El fred em fa tremolar. Ens asseim a un racó del vagó lluny de les portes d´entrada i sortida. Tot al meu voltat és summament desconcertant. Mirant per la finestra veig ametllers curulls de taronges, cans que volen, perseguint el tren. Hi ha també munió de pirates portant prisioners cristians i fogueres enmig de les eres amb xueus conversos que cremen. M´adon que el tren ja no és el mateix. Han mudat l´antiga màquina de vapor per uns vagons que van amb diessel. En comparació, és com viatjar en un núvol evanescent. No entren les guspires de fa mesos, aquella carbonilla que et feina plorar en introduir-se als ulls de forma continuada. Just quan arrancava la sorollosa màquina dee vapor el primer que s´havia de fer era tancar les finestres. En cas contrari les molesties podien ser infinites.

El revisor, amb dos àngels jugares a cada costat que ens fan jupiris és al meu davant i demana els bitllets a la padrina. Els travessa amb una maquineta especial. Em fa mal a les mans. Com si enlloc de travessar el cartró m´hagués foradat a mi. La sang em regalima i taca el terra. Una sang d´un roig intens enmig de la claror metàl·lica del vagó. Instintivament em trec el mocador de la butxaca i prov d´aturar el líquid vital que continua rajant. La padrina em fa tres vegades la creu damunt la ferida que m´ha fet el revisor i la sang deja de rajar.

Em deman en quina aventura m´he estraviat. Dubt si encara som viu o, simplement, estic redactant la història d´uns joves dels anys seixanta en el meu bloc de notes. Confondrre la realitat amb la fantasia? I si res del que he explicat fins ara fos veritat? Però conec el paisatge. Guaitant per la finestra puc veure el cel encés. Les forces desembarcades a Alcúdia per l´Emperador Carles I entren a matadegolla a Pollença, sa Pobla i Muro. Des del vagó en marxa es dintingueixen incendis, esgléssies que cremen amb centenars de persones en el seu interior. Els crits de les dones i els infants em penetren dins el cervell i em fan mossegar la llengua. No hauria d´estar avançant cap el futur? Per quins motius el viatge retrocedeix inesperadament? Em vol indicar l´origen de tot plegat, que recordi els familiars morts pels mercenaris de l´Emperador?

Havíem sortit d´Inca amb una brusquina insistent. Però ara és de nit i en el cel distingesc tres llunes roges. Estels de bruixes cridaneres passen volant prop d ela finestra i ens llancen ramells de flors negres. Un dels ramell entra dins el vagó i quan la padrina la va a agafar hi surten dues serps grogues. Hi ha dones que xisclen i pugen dalt dels seients. Un home amb una fitora prova de matar-les. Quan ja sembla que no poden fugir els hi surten ales de ratapinyada i surten volant llançant uns crits molts semblants als humans, com si fossin persones condemnades per un bruixot a restar per a tota l´etermnitat presoners dins el seu terrible captiveri.

El tren avança xisclant enmig del núvols i veig com els anys passen a una velocitat tan inusitada que m´impedeix copsar en quina època em trob. Els avions aterren un rere l´altre a l´aeroport. La pista es va bastir damunt un antic poblat talaiòtic: Son Oms. Asfalt damunt la nostra història. Per les carreteres, llargues cues de camions porten ciment a totes les platges i cales de les Illes. Encimentar! Reialment dels maons i les grues. Els pagesos deixen el camp i ballen jotes i boleros al costat d´inmenses paelles farcides de bocins de pollastre i gambes. Els propietaris de bars, restaurant i botigues de souvenirs ofereixen herbes dolces i moscatel als turistes que pugen i baixen dels autocars. Per Algaida, el Dimoni fa jutipiris a un estel d´estrangeres en bikini. Qui podia haver imaginat canvis tan sobtats només fa uns anys? Els pobles eren pobres, exceptuant aquells que tenien molta d´aigua a l´abast per poder-hi sembrar. Qui podia estudiar aleshores? Quatre fills de rics. Els altres eren condemnats a patir l´esclavatge dels senyors o marxar a l´estranger, a la recerca d´un pervindre millor.

Sorgia, a velocitat vertiginosa, una nova classe de nou rics sense cap mena d´escrúpols a l´hora de destruir recursos i territori. Res era sagrat per a aquesta gent que, de les espardenyes i les quatre figueres a l´hort, passava a administrar els hotels que s´aixecaven a les cales i platges més belles de les Illes. No sabien ni volien conèixer res de la nostra història. Només tenien el número del compte corrent i els guanys econòmics dins del cap. Destruïen tot el que trobaven a l´abast. Es vanaven d´enderrocar cases antigues aixecades en temps del rei Jaume II. Ciutat i pobles eren devastats per la força bestial de centenars d´excavadores. La dinamita feia volar les muntanyes per a obtenir grava per als fonaments dels xalets i hotels gegantins. Els horts amb les sínies del temps dels àrabs esdevenien polígons industrials on s´acaramullaven més màquines, material de construcció, totxos, els més diversos tipus de ciment, rajoles, marbres provinents de tot el món per a bastir centenars i centenars de piscines, sales de festes on la música cridanera de mil improvisats conjunts barroers apagaven el ressò de l´antiga música popular.

La incultura de la majoria d´empresaris enriquits amb el turisme la vaig conèixer de primera mà en entrar a fer feina a la llibreria. Semblava que visitar un local amb llibres els atemoria. Compareixien caminant a poc a poc, mirant a dreta i esquerra, com si devallassin a un pou sense fons, un indret on podien ser engolits per forces obscures i desconegudes. Miraven els prestatges amb por. Vés a saber si pensaven que els llibres podien ser perillosos habitants d´un terrífic univers, pobladors de móns ignots que havien vengut a la terra per convertir els rics en estàtues de sal.

En veure’ls guaitar per la porta ja sabíem a què venien. Sempre el mateix, amb idèntiques paraules, assenyalant els volums de llom daurat, que eren els únics que els cridaven l’atenció.

Volien decorar el menjador i algú els havia insinuat que una casa sense llibres estava ben vista. Aficionats a les pel·lícules americanes més dolentes, sabien que era normal l´existència de prestatgeries amb llibres a les cases de metges i advocats, d´empresaris i sacerdots. Anaven al cine per a estudiar com ser iguals que els multimilionaris dels Estats Units. Es delien per les piscines, els cotxes que veien a la pantalla. Maldaven per convertir l´hort dels pares que havien encimentat en un xalet de tres pisos, en una pista de tennis i, si tenien el terreny adient, en un camp de golf on poder practicar els esports que veien en films que no requerien gaire esforç mental.

Amb el temps, amb el constant augment del nombre de turistes que cada estiu ocupaven fins el racó més amagat de Mallorca, la manca de cultura dels especuladors augmentà fins a límits inconcebibles. Quan obrien la porta del negoci ja sabies que, en realitat, no volien cap novetat, cap novel·la recomanada a les nostres pàgines literàries o de moda en aquell moment. No tenien ni la més remota idea del que era una obra apta per a la lectura, útil per a submergir-se en un món d´il·lusió i fantasia. Tampoc no els interessava la ciència-ficció, les novel·les de policies i gàngsters. Podien gastar qualsevol fortuna adquirint el maderam més car i exòtic, en marbres de Carrara, grifoneria especial, quadres dels pintors de moda, cuines importades d’Itàlia... tot els anava bé manco els llibres!

Compareixien cercant falsos volums, capsetes de cartró imitació d’un llibre. Ens exigien que el llom fos “decoratiu”, dels colors més diversos. Ens mostraven fotografies del terra, dels mobles del menjador, de la pintura de les parets. Volien que els volums d’imitació tenguessin idèntiques tonalitats que els mobles, les bigues de caoba, l´arrambador de l´escala, el sofà importat de París o Milà.

Era una feinada explicar-los que només teníem llibres de veritat, no imitacions de cartró amb els títols d´una fictícia novel·la i l’autor gravats amb lletres daurades a la coberta.

Marxaven amb un evident posat de frustració. No entenien el que passava. No disposar de llibres d’imitació per omplir els prestatges del xalet! Crec que tampoc podien comprendre com era possible que hi hagués mallorquins que es dedicassin a un negoci que imaginaven estrany i ruïnós. Un tipus de feina per a gent sospitosa, per a persones que, possiblement, haurien d’estar a un manicomi i no en un local del centre de Palma, a un indret que, dedicat a vendre sabates, joies, roba per als turistes i souvenirs seria més rendible.

El nostre món s´incendiava, esclatava en mil direccions, esdevenint centra. D´on sorgia la necessitat psicòtica d´endevinar quin seria el nostre futur si ja havia estat esborrat dels mapes? Què restava de les cançons de recollir olives, de batre, de llaurar la terra dels avantpassats? Quin sentit tenia el beure beuratges misteriosos, voler aprofundir en el què serà de nosaltres?

La padrina resta preocupada. Em posa bé l´abric, em toca el front per a comprovar si m´ha tornat la febre. Però davant els meus ulls l´incendi es fa més gran. Les flames de l´exterior pugnen per penetrar en el vagó. El revisor s´ha aturat novament al davant i m´amenaça amb la maquineta de foradar billets. De forma maquinal em protegesc el rostre amb les mans. Encara port el mocador per evitar desagnar-me. Però no hi ha sang. Què ha passat? No ho entec. Fa just uns moments la ferida rajava i semblava que podia morir d´un moment a l´altre? Què m´havia donat el vell combatent republicà? Una metzina per veure el futur o un verí per aconseguir que mai ho arribàs a albirar?

Sent la veu de la padrina dient que no em procupi, que ja arribam i que el pare agafarà un taxi per a portar-nos a casa.

-No serà res –la sent, al costat. Segurament t´has costipat durant els darrers dies. Ja et vaig dir que no sortissis a passejar amb aquell fred. Caparrut com el padrí, sempre has volgut fer la teva voluntat. Quan tornares de la Font Coberta et vaig veure blanc, com si tenguessis anèmia. No recordes que et vaig fer menjar un bonc bistec. Aquestes setmanes tot havia anat bé. Era feliç veient la teva recuperació. I ara, aquesta febre sobtada. No ho entec. Com si algun bruixot t´hagués fet beure un verí.

Qui sap si els misteriosos déus que poblaven les montanyes havien volgut castigar el meu atreviment. Voler saber que seria de nosaltres el dia de demà! Quin atreviment! Caldria saber que la nostra vida és un atzar imprevisible. Penses anar en una direcció i, de cop i volta, et trobes a un indret no esperat. Avançar és sovint retrocedir. Quan el pare entrà a Terol l´any trenta-set semblava que anava per una determinada ruta. La victòria damunt els feixistes semblava encara possible. Podia imaginar-se un nou país, lluny de la misèria, l´analfabetisme, el poder dels rics. No s´adonava que amb cada pasa que avançava cavava un sinistre esdevenidor de presons i camps de concentració. Li era impossible imaginar el sabor amarg de la derrota, la insidia i crueldat dels guanyadors, les mil formes de tortura que patiria.

El tren travessa el pont de les Estacions i comença a frenar. Xiscla damunt el raïls talment un animal que porten a l´escorxador. L´incendi ha desaparegut de l´horitzó i, a poc a poc, torn a distinguir cases, vehicles, persones. Quan ens apropam a l´estació, just davall el rellotge que hi ha damunt la porta d´entrada, distingesc el pare i la pare que ens fan gests amb les mans.

Demanar que serà de mi el dia de demà, com serà el món en els propers cinquanta anys? Tanmateix hi veig la mateixa història repetida fins a l´infinit. La metzina que m´ha donat el vell republicà té uns efectes perdurables i el vent ara em parla, talment un diari obert.

De la novel·la de Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)