Miquel López Crespí - Memòria històrica

Pàgines del meu dietari (XXIIIa) – La Llei del mercat – Problemes dels escriptors mallorquins -

Mir el rostre del jove polític. Observa les seves ungles sense dir res. El cambrer li ompl la copa -ja era buida- i not com, després d'olorar-ne pausadament el contingut, assaboreix el vi amb parsimònia, com si pensàs: "Quina manera més absurda de perdre el temps! On he anat a caure! Que en són de folls aquests quatre lletraferits!". No contesta a Miquel Oliver. Veig un rostre inexpressiu, de guix, com si digués: "El partit m'ha ordenat fer la gestió; no me'n podia escapolir. Si vosaltres, que sou els interessats a rebre els ajuts, no vos posau d'acord... )què hi puc fer jo? No s'ha vist mai el que estau fent: exigir menys que les peixeteres!". (Miquel López Crespí)

Mir el rostre del jove polític. Observa les seves ungles sense dir res. El cambrer li ompl la copa -ja era buida- i not com, després d'olorar-ne pausadament el contingut, assaboreix el vi amb parsimònia, com si pensàs: "Quina manera més absurda de perdre el temps! On he anat a caure! Que en són de folls aquests quatre lletraferits!". No contesta a Miquel Oliver. Veig un rostre inexpressiu, de guix, com si digués: "El partit m'ha ordenat fer la gestió; no me'n podia escapolir. Si vosaltres, que sou els interessats a rebre els ajuts, no vos posau d'acord... )què hi puc fer jo? No s'ha vist mai el que estau fent: exigir menys que les peixeteres!".

Qui sap si arribarà a la conclusió que tots som fills de general, multimilionaris, endollats a la Universitat! En Tomeu Rebassa, que havia estat tot el temps movent-se d'un lloc a un altre, ara parlant amb en Terrades, provant de convèncer n'Alexandre Arquer o el mateix Antoni Busquets, intervé ple de ràbia, nerviós, com si ja fos un fet que la Conselleria dedicàs un parell de milions del pressupost als ajuts a la creació.

-És evident que si he vengut a la reunió no és per a pidolar una almoina. Déu m'alliberi de caure tan baix! Amb les cinc-centes mil pessetes que guany mensualment a la universitat no he necessitat mai de premis per a subsistir. Per a mi -i tothom qui em coneix ho sap- la literatura no és un ofici, un negoci del qual s'obtenen indecents plusvàlues. Això seria degenerar la màgia del procés creatiu. Tornar-se escriptor progubernamental. Jo no sóc marxista ni ho he estat mai. Crec en el liberalisme. Escriure és un sacerdoci (concepció que els que prostitueixen l'escriptura intentant obtenir uns guanys fraudulents no poden entendre). El que volia deixar ben clar damunt la taula és que no s'haurien d'acceptar suports -econòmics, fiscals, etc- que poden posar la llibertat de l'autor en mans de l'Estat, condicionar-lo, fer-lo un funcionari del poder polític. Ajudar l'escriptor seria caure en el més perillós dels totalitarismes! Cap creador de veritat, qui senti en el fons de l'ànima la crida de la religió a la qual pertanyem, ho sap copsar a la perfecció.

"Ens volen tallar l'herba de davall els peus. Barrar el pas a qualsevol possibilitat de publicació. Desitgen veure'ns morts de fam". És el que pens mentre contempl la jugada. Atrinxerar-se en la seva posició social -diners del negoci o per herència familiar, els sous institucionals- per a escanyar els que no tenim els avantatges produïts per una societat plena de desigualtats. Els que no estam a recer del poder -sigui polític o econòmic- ho tenim molt malament. Que els més desvalguts no puguin anar a escola, a la universitat! Impedir que escriguin, que representin obres teatrals o que participin en el món de la cultura! Una història prou coneguda! En el trenta-sis acabà en matances generalitzades. Els pares dels Terrades i els Rebassa cremaven ateneus populars, llibres enmig de places i carrers. Seixanta anys després, els fills fan el possible -aquesta vegada sense trets, no és encara l'hora- per silenciar els hereus dels derrotats.

I després de mirar-nos amb cert aire de desafiament, com si digués "això és una guerra, germanets, i per la meva part faré tot el possible perquè ningú no us ajudi amb cap beca", afegeix:

-Vivim en una societat occidental de lliure mercat i, tant en art com en la venda de llibres o cotxes, han de ser precisament les necessitats que marqui el mercat les que han decidir el valor d'objectes i productes. Ajudar ens uns aspectes en detriment d'uns altres seria emprar malament els impostos dels ciutadans, els recursos d'un Estat. Si una novella, un poemari, un assaig d'història no interessa al potencial públic comprador... per què s'hauria de subvencionar? Quin sentit té ajudar en la promoció d'una producció que, per a la gent, no val res? El que es vengui que tiri endavant, i el que no... fora, avall, al carrer, que desaparegui de la circulació! És la llei de l'oferta i la demanda. La resta sobra; va contra la naturalesa humana.

De sobte not que no puc enviar-me el bocí de porcella que ens han servit de segon plat. Paràsits provinents de les classes dominants illenques (o fills de pagesos desclassats) havien de ser tots aquests hereus alletats pel comte Rossi! Ara surten els cadells dels exdivisionaris, dels forjadors del nacionalcatolicisme illenc, les colles de fills i cosins dels coronels i generals de l'"invicto ejército español". És quan, sense voler, sense haver tengut cap intenció de dir res, de passar d'aquesta història (que tanmateix sé que no arribarà a port), em sent intervenir en la discussió, blasmant contra els qui, sense pensar més que en ells mateixos, ataquen cada dia qualsevol mena d'activitat cultural que consideren innovadora, lliure, esquerrana, modernista... El ranci noucentisme escrit bastint amb tones de suor esclava i sang treballadora, entre fuetada del capatàs a la fàbrica o descàrrega d'escamot d'execució en la guerra.

Em sent com si fos un eco, com si parlàs des d'una llunyana distància, ben allunyat d'aquest indret de fil musical i rajoles de marbre en el qual menjam caviar i porcella, servits per ajençats cambrers i cambreres de pellícula nord-americana dels anys quaranta.

-La llei del mercat, estimats -i hi sabeu prou bé- és el codi de la selva, el decret d'obligat compliment que dicta el més fort. Si haguéssim de tornar enrere, si per qualsevol motiu o circumstància fos precís suprimir els ajuts institucionals a la cultura, a l'ensenyament, a la música, a la medicina, a tota mena activitats públiques "no rendibles", encara viuríem a les cavernes o en temps de l'esclavisme romà. La llei de la selva, les normes que ens obliga a seguir el més ric, són fetes, sense dubte, perquè domini sempre el poderós, l'"elegit". És això el que voleu? La "màxima llibertat" de l'individu -és a dir, dels milionaris, dels grans propietaris- enfront l'Estat? Cap control? Excloure de la protecció social els dèbils, els treballadors amb poc poder adquisitiu? Sabeu a la perfecció -per a això les vostres universitats vos han ensinistrat en l'art de la mistificació- que deixar que funcioni lliurement el mercat significa manca de diners per a sanitat -no és rendible ajudar els pobres que no podem pagar metges o intervencions-; consentir que actuï el "lliure mercat" representa igualment menys escoles, reduir les possibilitats d'estudiar una carrera per als fills dels assalariats, manca de residències, la fi de les assegurances d'atur, el final de les pensions... Un retrocés a l'època d'abans de la revolució francesa, com per altra banda propugnaven Llorenç Villalonga i el comte Rossi (l'un amb la ploma; l'altre amb el tret de gràcia en el clatell).

El conseller em mira amb cert interès, com si digués. "Ah, tu no estàs endollat a qualsevol despatx institucional. Ja veig que tens interès en les propostes del meu departament. Tendràs dificultats. Els teus companys, la majoria de membres del Club, pugnen per barrar-te el pas. No volen que els que teniu menys possibilitats de subsistir, d'aixecar el cap, tireu endavant. Faran el possible per aconseguir silenciar-vos: ordiran conspiracions, aniran a veure el director del diari on collaboreu per aconseguir que vos treguin fora, parlaran amb l'editor fins a convèncer-lo que no sabeu escriure... Ja veieu -no sóc beneit- que llancen terra per damunt vostre. Per a enterrar-vos vius!".

És el moment en el qual intervé en Rebassa, exasperat, violent, com si em volgués assassinar amb cada una de les paraules que pronuncia.

-Una cosa ha de quedar aclarida i vull que tots ho sapigueu. La meva posició no té embulls. Amb els diners que jo guany, amb els impostos que pag a l'Estat... no vull subvencionar les obres dels "collegues" aquí presents. M'estim més que l'administració tengui possibilitats per a pagar la construcció d'autopistes que no pas la novella d'un "company" del qual sé que és dolent, indigerible, endarrerit en les concepcions literàries, el llibre del qual, mai en la vida llegiré. Ni regalat no el tocaria amb les mans, un exemplar dels "amics" aquí presents!

Almenys ha estat sincer; s'ha llevat la disfressa. Si tothom actuàs de la mateixa manera no hi hauria tanta hipocresia entre nosaltres. Millor els que parlen clar que no aquells que et donen copets a l'esquena i després ordeixen ferotges malifetes pel darrere.

Com qui sent ploure m'arriben ben llunyanes altres intervencions en la mateixa línia. Es tracta d'aconseguir que no prosperi el projecte -en l'aire sempre, sense concretar- d'ajuts a la creació. Volen -els Bennàssar, els Rebassa, els Martí- que cap pesseta del Govern segui emprada per a bastir projectes literaris, teatrals o d'edició. Qui tengui influències, qui disposi dels adequats contactes en les editorials, entre els jurats dels concursos; qui sigui company -íntim, diríem- de l'editor, del crític del suplement cultural, gaudirà de certa fama dins el món de la literatura nostrada. Qui no pugui demostrar una determinada relació amb els poders... invariablement s'enfonsarà en les pregoneses del "lliure mercat", és a dir, en la pura i simple inexistència artística!

Discussió bizantina entre víctimes i botxins. Cap possibilitat d'entesa. Guerra civil enmig de músiques ensucrades, canapès de caviar i xampany. Una excusa per a perdre un dia de classe, els que són professors. El conseller es mira les ungles i somriu a un dels cambrers, que li aboca, diligent, més xampany a la copa. Mir les volves de fum pujant cap al sòtil. Dues hores que parlam sense arribar a concretar res. Era d'esperar. Sabia que no hauria d'haver vengut. Una altre matí sense treballar i el dia de la presentació s'apropa implacablement. Encenc la primera cigarreta del dia i aboc tot el fum al rostre d'en Terrades, que, agafat per sorpresa, comença a tossir. Em mira com si em volgués matar, com els falangistes devien mirar Aurora Picornell o Emili Darder abans de prémer el gallet el dia de l'afusellament. Ben igual.

Però Villalonga també era capaç de transformar-se segons les circumstàncies polítiques del moment. Sembla que, cínic, sempre va actuar segons les seves conveniències personals. Potser és veritat que estava amb els falangistes perquè comandaven i pensava que podia fer carrera al seu costat, servint els que havien derrotat la República. Les afirmacions que va fer l’any 1966 a Diario de Mallorca refermant públicament la seva fe en el feixisme són fetes just en el moment que, per determinades circumstàncies, començava el seu triomf literari a Catalunya després de no haver aconseguit aquest reconeixement en l’àmbit de la cultura espanyola. Aleshores varià –per recomanació de Joan Sales, el seu editor- les seves opinions polítiques i començà a voler-se fer pasar per “liberal”, considerant “anecdòtic” el seu suport actiu als falangistes. Als quals, convendria recorda-ho, dedicà un poema just en el moment de la màxima repressió; poema publicat a El Día el quinze de novembre de 1936. (Miquel López Crespí)

Onada Edicions publica Les verdaderes memòries de Salvador Orlan (II)

Per Miquel López Crespí, escriptor

De fa molts d’anys m’interessava novel·lar la vida de l’escriptor Llorenç Villalonga. I per això mateix em vaig posar a escriure les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sempre he trobat que la seva vida podia ser summament útil a l’hora d’enllestir una novel·la. Aquest, com he dit, era un projecte antic. La voluntat de novel·lar la vida de Llorenç Villalonga sorgí l’any 1970, quan amb la seva esposa, Teresa Gelabert, el veia passar per davant la llibreria L’Ull de Vidre, al carrer de sant Sebastià de Palma. El veia cada dia, el rostre serè, cada vegada més eixut. Sec, prim, alt. En els anys trenta era un tipus de complexió atlètica, bon esportista. Sempre li agradà la natació. En els setanta, Villalonga encara conservava quelcom d’aquella figura del passat. La parella vivia prop de la llibreria que portàvem amb els amics Frederic Suau i Adela Caselles, al carrer Estudi General. No record que hi pujàs a comprar cap llibre. Però la seva presència era ben normal al barri de la Seu, l’indret que va descriure molt bé a Mort de dama, la primera novel·la que va publicar i tants problemes li va causar amb el cercle de Miquel Ferrà i els col·laboradors de La Nostra Terra.

El barri de la Seu era, en aquells finals dels seixanta i començaments del setanta, molt semblant al que Villalonga descriu en la introducció de Mort de dama. Malgrat que el Concili Vaticà II havia fet fora la majoria de sotanes dels carrers de Palma, encara en restaven moltes, i passaven, com a fantasmes, apressades per davant la llibreria. Els moixos, ben igual que a Mort de dama, anaven a lloure pel carrer de sant Sebastià, segurs de ser els amos d’aquell univers encara plàcid, malgrat els cotxes i el turisme que ja esdevenia la plaga –i la font de riquesa!- que tots coneixem. Vilallonga havia escrit: “El barri és venerable, noble i silenciós, amb carrers estrets i cases amples, que semblen deshabitades. Entre les volades dels casals, el cel fa vibrar el seu blau lluminós com una llançada. L’herba creix entre les juntes de les pedres, amples com lloses. Rompen el silenci, de tard en tard, remors de campanes”.

I continua: “Pel barri, no hi passa ningú. ‘Els veritables habitants d’aquests carrers són els gats’, ha dit Santiago Rusiñol. Mallorca és un país privilegiat per als éssers gatescos. El gat exigeix silenci, ordre i netedat, com el filòsof escolàstic: els renous del món no el deixarien meditar. Els gats i els canonges guarden analogies. Així han triat el mateix barri. L’aristocràcia, la burgesia, també anhelen reposar. L’escenari és apropiat”.

Com deia, l’escenari del barri no havia canviat gaire d’ençà Llorenç Villalonga havia escrit aquestes retxes. Canonges de la Seu, burgesos, moixos, les senyores que anaven a missa... Tan sols havia mudat una cosa prou important: els estudiants s’havien apoderat de l’Estudi General. Depenent de la Universitat de Barcelona, els mallorquins i mallorquines ja podien estudiar Filosofia i Lletres a Palma. Villalonga no imaginava que entre aquells joves estudiants cridaners que començaven a comprar els primers llibres de marxisme hi hauria bona part dels futurs dirigents de l’esquerra mallorquina.

Els joves antifeixistes de finals dels seixanta i començaments del setanta ja sabíem que Villalonga havia participat en el mateix projecte – el Moviment- que molts criminals del poble mallorquí; el marquès de Zayas, el primer de tots. En aquell moment encara era un misteri saber com havia estat catapultat a la fama pel catalanisme del Principat, especialment per Joan Sales, l’editor de les seves novel·les. També eren un misteri les visites que rebia de molts dels escriptors del que més endavant s’anomenà “la generació literària dels 70”. Cal dir que m’interessaven algunes de les obres que anava publicant Joan Sales. Però em repel·lia el tarannà reaccionari de Llorenç Villalonga, demostrat no solament en el suport constant al règim franquista sinó fins i tot en els atacs a l’església aperturista dels anys seixanta. Ens ho explicava alguns dels futurs escriptors que anaven a fer-li el rendez-vous al carrer Estudi General. Nosaltres no hi anàrem mai. Era superior a les nostres forces. Es comentaven els seus atacs a algunes de les resolucions progressistes del Concili Vaticà II que es va celebrar l’any seixanta-dos a Roma. Imaginàvem, i crec que no anàvem errats, que no podia suportar l’exigència moral d’un Concili que feia bones les rebel·lions dels pobles contra la injustícia. Com el règim franquista, Villalonga devia considerar –i de fet considerava!- el Papa Joan XXIII com un “company de viatge” dels comunistes, això si no el considerava un marxista que portaria l’Església Catòlica a la perdició. Podia haver-hi res de més reaccionari sota el cel de Mallorca? Un escriptor que, fins i tot, s’atrevia a atacar els tímids avanços progressistes de l’església de Roma! Era mal de creure tant de reaccionarisme concentrat en la ment d’una persona. Però era així. La qual cosa ens feia reflexionar sobre el que podria pensar del socialisme, del marxisme revolucionari, de les accions i protestes contra el règim que ell havia defensat sempre.

Aquest era el curiós personatge que cada dia passava per davant la llibreria L’Ull de Vidre, de bracet de Teresa Gelabert. Sabíem que Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Jaume Pomar, Jaume Vidal Alcover, Baltasar Porcel, Damià Ferrà-Ponç, Antoni Mus i molts d’altres escriptors l’anaven a visitar sovint. Nosaltres també ho hauríem pogut fer. No ho férem mai, possiblement condicionats per la dèria de la militància antifeixista en la qual ja estàvem immersos. Segurament va ser un error per part nostra. Unes visites a l’autor de Mort de dama m’haurien servit ben molt a l’hora d’enllestir Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Però com explicar-ho a un jove de vint anys que ja havia estat detingut a l’any seixanta-tres per fer pintades contra el règim? En aquella època jo ja sabia diferenciar molts bé els antifranquistes de boqueta, els “marxistes” de uisqui a plaça Gomila dels autèntics revolucionaris que es jugaven la pell militant en les organitzacions antifeixistes de l’època. El cert és que quan el veia passar davant la llibreria pensava que, un dia, més endavant, quan arribàs la democràcia (érem molt optimistes quant a les possibilitats de les nostres reduïdes organitzacions revolucionàries!), escriuria una novel·la sobre aquell antic falangista que, xino-xano, passejava de bracet de la seva esposa pels carrers ombrívols del barri de la Seu, sota les porxades del Círculo Mallorquin.

Però la idea de fer aquestes novel·les no s’ha pogut concretar fins fa dos anys. Record que a l’època que sorgí la idea de novel·lar el paper de Villalonga en la guerra civil ja em demanava si l’escriptor va tenir mai cap remordiment per haver estat al costat d’aquells que liquidaren l’esquerra i el catalanisme a les Illes. Ara, després de repassar la seva obra, podria afirmar que no, que mai va sentir cap mena de preocupació per la seva actitud militant en defensa del Movimento. Havia d’estat fent costat als que mataren Aurora Picornell, Emili Darder i tres mil mallorquins i mallorquines més. En tots els milers i milers de pàgines que va escriure, siguin aquestes memòries o articles, ni tampoc en cap de les entrevistes ni en la seva correspondència, podem trobar la més petita reflexió sobre el significat de la sagnant repressió en què va participar, malgrat ni que fos indirectament, a través dels seus articles de suport al feixisme. Encara en una carta oberta publicada a Diario de Mallorca (6-XII-1966) l’escriptor afirmava ben clar i llampant. “Mi carnet [de Falange Espanyola Tradicionalista i de las JONS], que conservo, pertenece a 1936”. I afegia, ben convençut de les seves afirmacions: “ahora más que nunca, después de la Ley Orgánica que se votará el día 14, estoy donde estuve en 1936”. És a dir, al costat de la dictadura, defensant els assassins del nostre poble, la política d’aquells que acabaren amb la llibertat a l’estat espanyol i a les Illes.

Però Villalonga també era capaç de transformar-se segons les circumstàncies polítiques del moment. Sembla que, cínic, sempre va actuar segons les seves conveniències personals. Potser és veritat que estava amb els falangistes perquè comandaven i pensava que podia fer carrera al seu costat, servint els que havien derrotat la República. Les afirmacions que va fer l’any 1966 a Diario de Mallorca refermant públicament la seva fe en el feixisme són fetes just en el moment que, per determinades circumstàncies, començava el seu triomf literari a Catalunya després de no haver aconseguit aquest reconeixement en l’àmbit de la cultura espanyola. Aleshores varià –per recomanació de Joan Sales, el seu editor- les seves opinions polítiques i començà a voler-se fer pasar per “liberal”, considerant “anecdòtic” el seu suport actiu als falangistes. Als quals, convendria recorda-ho, dedicà un poema just en el moment de la màxima repressió; poema publicat a El Día el quinze de novembre de 1936.

Un camaleó, un felí com a ell mateix li agradava definir-se? O, simplement, un reaccionari amb totes les seves conseqüències que malda per dissimular els aspectes més estridents de la seva biografia? Alguns historiadors diuen que potser mai no coneixerem a fons la vertadera ànima d’un personatge tan singular. Només sabem que anava amb l’uniforme blau de Falange i la boina roja dels requetès en els anys més foscos de la nostra història. També tenim les seves Falses memòries... I tota la seva obra literària per provar d’aprofundir en el seu subconscient, per provar de saber qui era en realitat l’home de les mil disfresses. És un material més que suficient per atrevir-nos a engegar la tasca de novel·lar la seva vida i imaginar com era en realitat, per quins impulsos secrets es movia quan actuava com a reaccionari i anticatalà en la realitat d’aquells anys o com a nouvingut al catalanisme en els anys seixanta. D’aquí l’origen d’Una Arcàdia feliç, de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan i de l’altra novel·la que encara està en curs de redacció, en els seus moments inicials.