Miquel López Crespí - Memòria històrica

Mallorca, el paradís perdut (XXIV) – Artistes dels anys 60 i 70 -

Katy Bonnín, que havia participat en la primera Mostra d'Art Pobre feta a la llibreria Tous de Ciutat, ens ensenyava a descobrir els milers de quadres ocults en les velles façanes de ciutat, en els dibuixos que els al·lots feien amb guixos pels carrers de Palma. Gerard Matas, fent escultures amb les deixalles que trobava a la platja, restes de fustes de vaixells enfonsats, ferros rovellats, algun bocí de pedra amb textures i qualitats inimaginables, ens feia copsar la diferència exacta entre la promoció de l'art per a l'especulació, els trucs de certs galeristes, i el que hi havia de vertader en els pintors i escultors de vena. (Miquel López Crespí)

Aquesta aproximació a la terra fins al mil·limetre que efectua la càmera de Bartomeu Payeras, aproximació al rocam mallorquí, a l'arena de la platja, a l'aigua que raja abundosa de la font, ens permet apropar-nos a miratges i qualitats desconegudes de l'illa i, també, aprofundir en els misteris de la pintura i escultura contemporànies. Ha estat la contemplació d'aquestes valuoses aproximacions el que m'ha fet recordar algunes de les discussions sobre l'art modern que he tengut amb diversos pintors i escultors al llarg dels darrers anys. En veure aquests ocres, grisos, negres, el roig vermellós de les fotografies de l'amic Payeras, pens en les excursions per Mallorca fetes amb el pintor i escultor Gerard Matas a finals dels anys seixanta. Aleshores Gerard Matas tenia un petit estudi al carrer de Bosch de Palma, que, a poc a poc, esdevengué cau de cantants de la Nova Cançó, poetes, escriptors, lletraferits de tota mena. En aquell cau hi compareixien pintor com Gabriel Noguera, afeccionats al teatre com Pere Noguera, poetes com Joan Manresa... Sovint petàvem la discussió sobre la funció de l'art. Quan anàvem fins al port de Valldemossa, Banyalbufar o Estellencs, per posar un exemple, Gerard Matas ens ensinistrava en les meravelles artístiques, els colors, les formes, produïdes per la mateixa naturalesa mallorquina. Es tractava de saber obrir els ulls a noves percepcions, saber "llegir" el que Mallorca ens oferia i que era davant nostre d'ençà feia segles.

Va ser a mitjans anys seixanta, després de les lectures dels situacionistes francesos i les xerrades damunt art amb gent con Gerard Matas, Gabriel Noguera, Horacio Sapere, Paez Cervi, Miquel Morell, Miquel Àngel Femenias, Pere Martínez Pavia, Manuel Picó, Gaspar Riera i tants i tants d'artistes mallorquins que aprengueren a copsar la pintura i l'escultura amb ulls ben diferents. Si les roques de Mallorca, els sediments aixecats del fons de la mar de Tetis fa milions d'anys proporcionaven a la nostra mirada i a la nostra sensibilitat tots els colors possibles, la majoria de textures que un artista podia imaginar... aleshores el pintor que volgués ser valorat per nosaltres havia de ser vertaderament autèntic, havia d'aportar alguna cosa més que la còpia i el plagi del que tenim al davant.

De cop i volta, en aquelles caminades per Mallorca, palpant la terra, les pedres, anant a la recerca de les deixalles que la mar lliurava damunt els còdols ardents de la platja, enteníem el que podia haver-hi de fals en segons quines promocions artístiques. Miquel Morell ens narrava fil per randa la lluita heroica del Grup Tago contra la pastisseria mallorquina de paisatgisme barat, mala imitació de Joaquim Mir o Anglada Camarasa. Les exposicions i declaracions del Grup Criada 74, format per Catalina Bonnín, Bartomeu Cabot, Josep Canyelles, Valentí Castanyer, Miquel Àngel Femenias, Àngel Muerza, Lleonard Muntaner, Carme Roig, Vicenç Torres i Miquel Trias confirmava la validesa de les nostres conclusions. Quan els membres d'aquest grup repartiren el manifest "A un art oficial" interrompent el lliurament dels Premis Ciutat de Palma, ja sabíem que moltes de les nostres intuïcions s'havien encarnat en aquest combatiu grup d'artistes. L'art no era a les galeries, com deien els situacionistes i Criada 74; l'art era enmig del carrer, en les accions del poble contra la mentida oficial, en la sublevació dels artistes contra la pastisseria per a menjador dels nou-rics mallorquins.

Katy Bonnín, que havia participat en la primera Mostra d'Art Pobre feta a la llibreria Tous de Ciutat, ens ensenyava a descobrir els milers de quadres ocults en les velles façanes de ciutat, en els dibuixos que els al·lots feien amb guixos pels carrers de Palma. Gerard Matas, fent escultures amb les deixalles que trobava a la platja, restes de fustes de vaixells enfonsats, ferros rovellats, algun bocí de pedra amb textures i qualitats inimaginables, ens feia copsar la diferència exacta entre la promoció de l'art per a l'especulació, els trucs de certs galeristes, i el que hi havia de vertader en els pintors i escultors de vena. És el que hom troba en aquestes fotografies en primer pla de Bartomeu Payeras. Per a mi són una demostració de la validesa de les idees artístiques de tots aquells grans pintors coneguts a finals dels anys seixanta, uns amics que m'ensenyaren, juntament amb els situacionistes, a veure més enllà de les aparences i la propaganda. Bartomeu Payeras ens descobreix també l'art autèntic que, des de sempre, l'home ha pogut llegir en cada una de les nostres pedres, en el racó més amagat de la nostra natura. Bartomeu Payeras vol salvar Mallorca de la destrucció. Però nosaltres sabem que el poeta, el fotògraf, aquest amant aferrissat de l'illa, vol encara més: el que desitja és salvar l'art, el més valuós art contemporani que existeix encara, a la vista de tothom, en els indrets que ell ens mostra sense defalliment.

Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari. (Miquel López Crespí)

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) (El Tall Editorial)

En el llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) que ha publicat El Tall Editorial podem trobar una acurada informació sobre la meva dedicació a la literatura en aquests darrers quaranta anys. I, també, sobre les influències culturals que marcaren la meva formació literària i la de bona part del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels 70”. S’hi poden trobar capítols dedicats especialment a aquestes qüestions. Són els capítols “El Maig del 68”, “Contracultura i subversió en els setanta i vuitanta” (I) i (II); “Narrativa experimental en els anys setanta i vuitanta” (I) i (II) i també en “Cultura i transició a Mallorca”, “Les ciutats imaginàries”, “Trenta anys de poesia” (I) i (II). Moltes de les influències culturals i polítiques que condicionaren -–i condicionen encara!— la nostra forma de copsar el fet literari i la vida ja foren comentades en els llibres L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Palma, 1994), Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M Llompart (Edicions Cort, Palma, 2003), Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Palma, 2006). Hauríem de parlar igualment d´un llibre que estim molt: Breviari contra els servils – Dietari d’un escriptor en temps de la barbàrie, que va publicar Calima Edicions l’any 2002. Un llibre de records molt subjectius, experiències estrictament personals. Però potser per això mateix, perquè és el dietari personal de l’autor, qui sap si és una de les obres que reflecteixen més a la perfecció l’”ofici de viure”, la problemàtica d’un escriptor català del segle XX.

El llibre Novel·la, poesia i teatre té un subtítol que el defineix a la perfecció. Quan l’autor escriu a sota del títol les paraules “Memòries 1968-2008”, queda ben definit el que vull dir i explicar a través de les tres-centes pàgines d’aquesta obra. L’objectiu essencial del llibre que comentam és deixar constància d´una part essencial de les idees que han fonamentat aquests anys de dedicació a la literatura. El llibre que ha publicat El Tall, els vint-i-sis capítols de records literaris, deixen constància de l’estreta relació existent entre l’obra literària i l’activitat política de l’autor. És evident que a mitjans dels anys vuitanta, després de més vint anys d’intensa lluita política, ja no ens dedicam quasi “professionalment” (sense cobrar un cèntim!) a la lluita antifeixista. En els deu anys que conformen el període final de la dictadura i el començament de la transició hem dedicat més temps a la lluita per la llibertat que no pas al conreu de la poesia, el teatre i la novel·la. Consolidada la reforma del règim, desfetes i criminalitzades pels polítics i intel·lectuals del règim la majoria d’organitzacions en les quals hem militat en els anys més foscos del franquisme, és quan decidim retornar als nostres orígens literaris, fer una immersió absoluta en el món –la poesia, el teatre, la novel·la, el periodisme... que sempre ens ha interessat. La qual cosa no vol dir, ni molt manco! -deixar de participar activament en tota mena d’activitats progressistes, d’esquerra nacionalista que em demanen els diversos col·lectius que resisteixen encara l’onada de cinisme i menfotisme que tot ho envaeix. Anem a pams. A mitjans dels anys vuitanta vaig esser vicepresident de l'organització cultural i antiimperialista més important de les Illes en aquells moments. En referesc a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". En aquest Ateneu hi havia molts militants del PCB i independents. Però la meva activitat político-cultural era completament deslligada de les directrius dels prosoviètics de Josep Valero, Francesca Bosch, Miquel Rosselló i Lila Thomàs. La meva collaboració, juntament amb la de Carles Manera, en la revista del PCB Nostra Paraula la feia com a independent. Mai ningú, en tots aquells anys em va fer seguir cap consigna ni directriu del PCB. Igualment, quan aquest grup es dividí i es constituí l'OCB, quan els companys i companyes d'aquesta organització, els quals coneixia per la seva militància antifeixista i que sovint havien fet costat a les activitats de l'Ateneu, em demanaven l'ajut per a participar en actes republicans o antiimperialistes, procurava anar-hi malgrat que alguna vegada la lluita per a República, ja en plena "democràcia" i poder "socialista" em costàs multes i detencions. Vegeu al respecte el capítol "Breviari contra els servils: transició i repressió 'democràtica'" del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (pàgs. 220-229).

Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari.

Des de les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes en temps de la dictadura; com a vicepresident de l'Ateneu Popular Aurora Picornell; com a dinamitzador del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba a mitjans dels anys vuitanta amb els amics Carles Manera, Bartomeu Sancho, Francesca Bosch, Manel Domènech i Miquel Planas; fent costat al Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina; treballant amb els grups anti-OTAN que hi havia en aquell temps; donant conferències en defensa de la República de forma gratuïta per a l'Ateneu "Aurora Picornell"; posant hores, benzina i cotxe per a difondre les idees antiimperialistes pels pobles de Mallorca; participant com a orador i representant de totes les forces polítiques nacionalistes i d'esquerres en la Diada Nacional del 31 de desembre; contribuint, en la mesura de les meves forces, amb els meus articles i esforços a l'èxit de les Diades que cada any organitza l'Obra Cultural Balear en defensa de la llengua catalana i en favor de l'autogovern; fent costat a la CGT, USO i l'STEI el Primer de Maig quan Josep Juárez, secretari general de la CGT, em convidà i em demanà el meu ajut per a reforçar un front sindical illenc combatiu, allunyat del pactisme i entreguisme de les centrals dites majoritàries... mai, torn a repetir, m'he negat a participar activament en aquesta mena d'ajuts solidaris que tenen per objectiu reforçar la societat civil. És un currículum ben diferent del dels buròcrates carrillistes que provaren de demonitzar-me amb les mentides que publicaren en la premsa mallorquina.

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) és un llibre que deixa constància d’aquesta unió estreta, indissoluble, que existeix entre la meva vida personal, el compromís polític de l’escriptor i l’obra literària que anam fent. És evident que qui signa aquest article no creu ni ha cregut mai en la “separació” que, diuen, hauria d’existir entre vida i obra d’un autor. Als vint anys ja tenim ben aclarida quina és la funció de l’intel·lectual dins una societat de classes, i més si l’escriptor forma part, com és el nostre cas, d´una nació oprimida. Les concepcions d’Antonio Gramsci quant al paper i funció dels intel·lectuals no les he deixades mai de banda; i, si de ben joves hem admirat l’exemple d’intel·lectuals com Andreu Nin, Pere Quart, Joan Fuster, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Gabriel Alomar, també sabíem que mai no hauríem de seguir els camins de suport a la dictadura franquista que feren els Llorenç Villalonga, Joan Estelrich, Maria Antònia Salvà, Josep Pla i tants d’altres de personatges semblants.

En determinades circumstàncies, la no implicació es converteix en l'exponent màxim i més perfecte del compromís. Compromís amb el poder, amb qui té la paella pel mànec. Per tant, que els propagandistes del "no compromís" no ens venguin amb flors i violes. Precisament el que fa humans, universals, personatges com Ramon Llull o Walt Whitman, Maiakovski o Alejo Carpentier, Paul Nizan o Lev Tolstoi, Mercè Rodoreda o Gabriel Alomar, Maksim Gorki o Miguel Ángel Asturias, és aquesta simbiosi entre obra d'art i societat, entre forma i contingut. La sàvia que circula per les artèries dels grans artistes, podem parlar del teatre de Shakespeare, de Miguel de Cervantes o de Voltaire, de Mark Twain o Joan Salvat Papasseit, és sempre la mateixa: la imbricació, a vegades quasi absoluta, entre l'autor i els somnis i esperances del seu poble. La sang que circula per les venes de Federico García Lorca, Bertold Brecht, Liam O'Flaherty, Issaak Babel, Brendan Beham, Pere Calders, Anna Seghers, Maksim Gorki, Pere Quart, Ernst Toller, George Orwell, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Walter Benjamin, Sean O'Casey, Pere Capellà, Xavier Benguerel o Gabriel Alomar és la sang del seu poble. ¿Que són homes que també saberen tenir cura de la forma i que, en molts d'aspectes, varen rompre amb la reacció cultural del seu temps? Si no haguessin estat innovadors, preocupats per modificar conceptes, el que era establert pels academicistes de torn; si no haguessin estat amants de l'experimentació, però amb contingut, mai no haurien passat a la història de la literatura i l'art. Mai no haurien creat res de perdurable. No es tracta, com voldrien que afirmàssim els simplistes, que el poeta "canti la lluita" com, per exemple, ho va fer Rafael Alberti en la seva oda a la resistència madrilenya en temps de la guerra civil. I hem de reconèixer que, així i tot, és un gran poema que molts menfotistes mai no podran escriure. No cal tenir l'actitud de Goya quan pinta la resistència dels espanyols a la invasió francesa, però també seria una forma superior d'art si algú pogués fer quelcom de semblant. Com tampoc exigiríem del pintor successives repeticions d'aquell Gernika de Picasso, que també és ruptura amb l'establert i alhora compromís social i polític pur i dur. No demanam tant, malgrat que la direcció sí que la indiquen aquests genis de la creació. En el camp literari record ara mateix els set poemes de Clementina Arderiu en la sèrie titulada "Sentiment de la guerra"; la impressionant "Oda a Barcelona" de Pere Quart; la insuperable qualitat de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, quan en temps de la guerra escriu "A Mallorca durant la guerra civil"; el poema de Màrius Torres "La galerna i el llamp, el torb i la tempesta" ens informen com, en els grans creadors, compromesos amb el seu temps, tots aquests citats ho eren amb la República i contra el feixisme, aquests autors, repetesc, no tenen ni han tengut mai res de pamfletaris, contra el que pretenen sovint contra aquells que segueixen el camí marcat per aquests grans mestres. Un camí que perdura fins ara mateix i que podem trobar en moltes de les obres dels grans de postguerra com Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estelles o el mateix Joan Brossa. I, també, en els poetes actuals com Antoni Vidal Ferrando, Ponç Pons, Pere Rosselló Bover, Joan F. López Casasnovas, Jaume Santandreu, Víctor Gayà, per dir solament uns noms.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí