Miquel López Crespí - Memòria històrica

Crònica sentimental de la transició (Anys 70) - El director de la presó de Palma (Mallorca) -

Al meu darrere, el grinyol de les portes em va fer pensar en totes les pel·lícules de presidiaris que havia vist. Des de l’exterior, la presó semblava moderna. Res a veure amb el tètric edifici del convent dels Caputxins que servia per tancar els condemnats fins feia poc. Però una cosa era l’exterior, les façanes emblanquinades, els maons deixats al descobert per donar-li un cert aire d´experimentació arquitectònica a l’edifici, el jardinet de l’entrada, la zona per on entraven les visites... El director aconseguí dissimular bastant l’ambient gris de l’interior amb aquesta aparença de construcció curiosa i impersonal. De no ser pels filferros i les torres de vigilància de la Guàrdia Civil, potser ningú hauria endevinat que hi havia rere els murs què es divisaven des de la distància. (Miquel López Crespí)

Els funcionaris de la presó donaren per acabada la feina i, amb un gest, ens indicaren que podíem vestir-nos altra volta. Vaig mirar els companys. No sabíem què passaria a partir d’aquell moment. La cartera, amb les fotografies familiars i els diners, els carnets d’identidat i de conduir, restaven a la capsa. Tot plegat anà a parar als prestatges d´una cambra especial, just a l´esquerra de la porta d’entrada.

I ara què?

Ens feren sortir novament al passadís i avançàrem cap a la fosca. On anàvem? Vaig parar l´oïda per a comprovar si encara se sentien els crits i l´enrenou del carrer. Però el silenci era quasi absolut. Tan sols podíem distingir els sorolls de portes de ferro obrint-se i tancant-se. Aquesta seria la música que ens acompanyaria en el proper temps.

Caminàvem sense preses.

Ens havien dit que no podíem parlar entre nosaltres. Silenci estricte. Tan sols ens comunicàvem amb la mirada. No trigàrem gaire a descobrir el nostre destí. Eren les cel·les d'aïllament del “període”! Els que ja havien passat per aquesta presó ja ens tenien assabentats al respecte. Tots els detinguts, abans de passar al règim comú, romanien uns dies en complet aïllament, dins unes cel·les individuals, sense contacte amb ningú.

Primer vaig veure com tancaven Guillem, després Jaume. Jo vaig ser el darrer en entrar al meu habitable. De cop i volta em trobava dins aquella cambra reduïda. Uns metres quadrats, una bombeta de vint vats, un llit metàl·lic amb una manta bruta damunt el matalàs de bri. I, dalt, els barrots d’una finestreta que deixava passar una claror summament esmorteïda.

Al meu darrere, el grinyol de les portes em va fer pensar en totes les pel·lícules de presidiaris que havia vist. Des de l’exterior, la presó semblava moderna. Res a veure amb el tètric edifici del convent dels Caputxins que servia per tancar els condemnats fins feia poc. Però una cosa era l’exterior, les façanes emblanquinades, els maons deixats al descobert per donar-li un cert aire d´experimentació arquitectònica a l’edifici, el jardinet de l’entrada, la zona per on entraven les visites... El director aconseguí dissimular bastant l’ambient gris de l’interior amb aquesta aparença de construcció curiosa i impersonal. De no ser pels filferros i les torres de vigilància de la Guàrdia Civil, potser ningú hauria endevinat que hi havia rere els murs què es divisaven des de la distància.

Les metralletes dels cossos repressius no permetien l´engany. Evidentment, l´edificació no responia a cap mena d´hospital, magatzem o nou institut. El filferro indicava, com ha senyalat al llarg de la història, la presència de camps de concentració i presons.

En apropar-nos a les cel·les que ens corresponien, vaig tenir temps de donar una ullada a l’indret que a partir d’ara ens agombolaria. Cinc portes a la dreta i cinc a l’esquerra. Només podien tenir deu presos en aquells habitacles d’aïllament. Hi devia haver altres cambres? Ho provaria de saber més endavant, quan poguéssim veure amb més detall altres zones del laberint on ens havien tancat.

Al centre, enmig de l’ample passadís que separava les cel·les, una escala pujava al primer pis. Hores més tard, quan em vaig acostumar als sorolls carceraris, m’era possible endevinar el que passava lluny de l’abast de la meva mirada: les sortides al pati, l’hora d’anar a berenar, dinar i sopar... Era un renouer prou conegut. Com el de la caserna del servei militar, a Cartagena. El llunyà mormoleig de la televisió en la distància, l´aigua de les dutxes, les sabates que feien cruixir la fusta barata del trespol, algú que xiulava... Els ambients on s’acaramulla molta gent sempre m’han semblat idèntics. No existia cap diferència amb les pujades i davallades per l’escala del meu col·legi, quan estava intern, en els anys del batxillerat, i de l´hospital on va morir el pare quan m´hi quedava a les nits a tenir-ne cura.

M’havien deixat agafar alguns dels llibres que portava de casa. Era curiós. L´únic llibre que no m´havien permès entrar era el Roig i Negre, de Stendhal. El director va ser categòric:

-Res de marxisme ni anarquisme aquí dintre! Totes les novel·les que vulgui, però propaganda anarquista com aquesta, no és possible.

Els volums de poesia de Salvador Espriu i Josep M. Llompart no tengueren problemes. En obrir els exemplars i veure que eren poemes, somrigué, sarcàstic:

-Poesia? Cap problema! Fins i tot si és crítica. Ningú no llegeix poesia! Per això el govern ha permès molts d’autors dissolvents. No, no tenim cap prohibició especial en referència als poetes. Li puc dir que, personalment, m´agrada moltíssim Federico García Lorca i això que, a la postguerra, era un autor censurat. “Un marica comunista!”, com deia el meu capità a l´Escola Militar de Saragossa, on vaig sortir amb el grau de tinent!

M´oferí una cigarreta que no vaig acceptar. Volia deixar de fumar i l´estada a la presó podia ajudar-me en els meus objectius si hi posava una bona dosi de voluntat.

El director continuà, com si consideràs que eren essencials per a la nostra existència les recomanacions que ens feia.

-Pensí –afegí-, que Franco mai no va ser Hitler i, en el seu moment, va saber, de forma molt intel·ligent, situar-se al costat dels vencedors. Miri, li puc dir que en acabar la Segona Guerra Mundial ningú no donava dos rals pel seu cap. Bona part dels que li donàvem suport pensàvem que els americans l´enfonsarien, acabarien amb els antics col·laboradors de les potències de l´Eix. Res no va ser així i els rojos quedaren amb la boca oberta quan el Caudillo signà els pactes amb els Estats Units. El sentia com qui sent ploure. El més estrany és que em va permetre l’entrada a la presó de la Història de la Revolució Russa, de Lev Trotski!

Com era possible? El director... no sabia qui era el fundador de l´Exèrcit Roig, el company de Lenin el 1917, l’incansable lluitador en defensa del socialisme, enemic mortal de Stalin i els seus botxins?

-Amb els llibres d´història tampoc no hi tenim inconvenients.

Després, es dirigí a Jaume i Guillem.

-Ja veuran que, si compleixen amb el reglament, tot funcionarà a la perfecció. Cal dir que encara no entenc per quins motius vostès s´han estimat més no pagar la multa. Només els volia advertir del següent: si col·laboren amb els funcionaris, aquests els tractaran de forma correcta. En cas contrari, ja coneixeran les disposicions pel que fa als que volen entrebancar el normal funcionament de la casa. Queden advertits!

Amb el temps parlàrem sovint amb el director. Pensava que seríem uns presos dòcils, atents a les indicacions de la superioritat. Anava ben errat! Tanmateix, com a resistents, la presó no era, ni molt manco!, un indret de descans. Al contrari. La nostra tasca, a partir del dia que sortírem del “període”, era estudiar-ne les deficiències i començar la lluita per a provar de solucionar-les.

Ara tancaven la porta de la cel·la.

La publicació de El mecanisme del temps (El mecanismo del tiempo) m’ha fet recordar igualment alguns fets i esdeveniments relacionats amb aquests darrers trenta anys de dedicació a la poesia. En el llibre, una antologia de poemes de dinou poemaris escrits des del 1970 fins al 2005, es pot trobar, de forma resumida, el resultat d´una pràctica poètica que comença a mitjans dels anys seixanta, quan Josep M. Llompart, després de llegir els nostres primers treballs, ens encoratja, com a tants d’altres escriptors mallorquins, a continuar conreant les lletres. (Miquel López Crespí)

L’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB) i les traduccions

Temps enrere escrivia: “Talment fer un llarg viatge a la recerca d'una civilització perduda! Trobar novament els poemes, els sentiments que et bategaren fa trenta anys o més! Tot plegat, pura arqueologia sentimental, però també una possibilitat de concretar alguns dels aspectes que m'han impulsat a escriure poesia, a viure la literatura en el sentit més estimat dels modernistes, en la línia marcada per Maragall quan demanava una escriptura de la ‘paraula viva’ lluny de la falsa retòrica dels exquisits”. Aquestes eren les paraules amb què, a sol·licitud de l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover començava la introducció de la meva Antologia (1972-2002), apareguda el 2003 a la col·lecció El Turó. Ara, cinc anys després, podria tornar començar unes notes referents a El mecanismo del tiempo amb la mateixa recomanació, perquè quan l’escriptor Gabriel Janer Manila i l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB) em demanaren que començàs a preparar aquesta nova antologia el que vaig fer va ser continuar la feina començada l´any 2000 amb Antologia (1972-2002).

La diferència era que ara tenia més pàgines a la meva disposició i, per tant, podia donar una visió una mica més àmplia del que ha estat la meva feina poètica de mitjans dels anys seixanta fins al present. I també em permetria, i això sí que ho considerava prou important per a anar deixant material informatiu per als futurs estudiosos del fet literari a les Illes, situar a l´inici de la selecció de cada poemari les dates de redacció i de publicació. Un fet a tenir en compte, perquè sovint, i s’esdevé en molts d’escriptors, la data de publicació d´un poemari no correspon amb l’any o anys en què foren escrits els poemes. L’encàrrec de l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB) em permetria deixar solucionat aquest petit problema ja per sempre.

Per fer més entenedor el que vull dir basta explicar que, per exemple, el poemari Foc i fum, que guanyà el Premi de Poesia Marià Manent de l’any 1983 i que va ser publicat per l’Editorial Oikos-Tau de Barcelona el mateix any, és compost per poemes escrits entre els anys 1970 i 1977.

El cas del poemari Cercle clos, que guanyà el Premi de Literatura de l’Ateneu de Maó l’any 2001 i que publicà l’Institut Menorquí d’Estudis en la prestigiosa col·lecció de poesia Xibau, és un cas semblant. El poemari, escrit en la mateixa època que Foc i fum no va ser publicat fins... el 2002! És a dir, quasi trenta anys després. L’antologia publicada per Calambur Editorial en la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares, la selecció i traducció d’alguns dels meus poemes en el llibre titulat El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps) m´ha permès solucionar aquest petit problema que, com deia, aclareix dades de la creació dels meus poemaris que d´una altra manera quedarien en l’obscuritat. Per posar-ne un exemple: el lector que ara llegís Cercle clos (2002) podria arribar a la conclusió que el meu treball no ha evolucionat d’ençà començaments dels vuitanta, quan va sortir Foc i fum a Oikos Tau.

La publicació de El mecanisme del temps (El mecanismo del tiempo) m’ha fet recordar igualment alguns fets i esdeveniments relacionats amb aquests darrers trenta anys de dedicació a la poesia. En el llibre, una antologia de poemes de dinou poemaris escrits des del 1970 fins al 2005, es pot trobar, de forma resumida, el resultat d´una pràctica poètica que comença a mitjans dels anys seixanta, quan Josep M. Llompart, després de llegir els nostres primers treballs, ens encoratja, com a tants d’altres escriptors mallorquins, a continuar conreant les lletres. Quaranta-dos anys després dels primers contactes amb Josep M. Llompart podem copsar, malgrat les crítiques que en aquest sentit va tenir en vida i continua patint de mort, com bona part de la literatura contemporània de les Illes i bona part de la del Principat i País Valencià es va anar bastint lentament gràcies a la seva feina d´animar, aconsellar i formar els joves d’aquella època. Moltes de les lectures de formació de mitjans dels anys seixanta són fetes pels seus amables suggeriments. Jo crec, ara que hi podem veure amb una certa perspectiva històrica, que a part de recomanar els poetes “indispensables” per a tothom, després, de forma molt intel·ligent i subtil, sabia trobar el “poeta adequat” al tarannà d´un d’aquells jovençans aspirants a escriptors nostrats. Una tàctica que li va donar molt bons resultats, malgrat que li ocupà moltes i moltes hores amb la redacció de nombrosos pròlegs encoratjadors i converses de caire formatiu.

I quines són, de forma resumida, aquestes influències poètiques? Jo crec, i ho he dit més d´una vegada, i qui ha llegit algun dels meus poemaris ho sap perfectament, que en aquests trenta tants d’anys de conreu de la poesia sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l'herència de l'Escola Mallorquina i seguint sempre el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover que tant enfurisma poetes com Miquel Gayà o Guillem Colom. Naturalment, aquesta és tan sols una llista mínima, escadussera i provisional, escrita només per a suggerir el sentit de les influències culturals dels qui érem joves a finals dels anys seixanta i principis del setanta. Les referències de la poesia insular que tenim a començaments dels anys seixanta són, segurament a ran de la publicació per Moll i en selecció feta per Manuel Sanchis Guarner de l’antologia Els poetes insulars de postguerra (1951) les de Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Marià Villangómez, Llorenç Moyà, Cèlia Viñas, Miquel Dolç i Bernat Vidal i Thomàs. Tots plegats, en aquells moments d´inicial formació literària, ens arriben més al cor que no Miquel Costa i Llobera, Guillem Gayà o Maria Antònia Salvà.

Pel que fa a la influència d'altres literatures, podríem incloure, entre els de llengua espanyola, Federico García Lorca, Miguel Hernández, César Vallejo, Pablo Neruda, Pedro Salinas, José Hierro, Gabriel Celaya, Blas de Otero... la llista podria allargar-se fins a l'infinit. Com també de la poesia russa i soviètica (Iessenin, Maiakovski...); alemanya (Enrich Arendt, Bertolt Brecht, Paul Celan, Volker Braun, Hans Magnus Enzensberg, Marie Luise Kaschnitz); de la britànica i estato-unidenca contemporànies (Lawrence Durrell, T. S. Eliot, Robert Graves, James Joyce, Karl Shapiro, Dylan Thomas, John Updike...)... També hauríem de tenir en compte els poetes moderns de Galícia, Portugal i el Brasil. Com no recordar ara mateix Fernando Pessoa o el gallec Álvaro Cunqueiro? I el vent renovador de poetes brasilers com Carlos Drummond de Andrade i Haroldo de Campos... De Galícia ens arribaven les veus de Celso Emilio Ferreiro, Manoel Maria, Xosé Luís Méndez Ferrín...

Però fer el recompte complet de tots els nostres poetes catalans, espanyols, americans, xinesos, soviètics, etc., que serviren per a anar consolidant la nostra dèria literària seria impossible en el curt espai que tenim per a parlar d'aquesta antologia que acaba de publicar, en traducció de l’escriptor Víctor Gayà, Calambur Editorial.

El llibre inclou igualment uns pròlegs introductoris dels escriptors Antoni Vidal Ferrando, Lluís Alpera, l’historiador Mateu Morro i el també escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover, que ajuden a situar l’autor de l’antologia i l’època que l’ha conformat.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (22-II-07)