Miquel López Crespí - Memòria històrica

Palma, Anys 70 – Crònica sentimental de la transició - Deliris i malsons a les cel·les del Govern Civil –

El matí compareixia amb totes les remors habituals. Des de no se sabia quina distància, la flaire de pa, pastissos i ensaïmades penetrava per l’estreta escletxa del finestró que ens deixava veure les sabates dels vianants. Un petit forat obert a l´alçada dels ulls per on penetrava una mica d´aire contaminat pels gasos dels vehicles. La petita finestreta enreixada ens permetia saber que, a l’exterior, la vida continuava com de costum. La gent anava a la feina, obria els negocis, la porta dels despatxos, ben igual que si no passàs res en els soterranis policíacs. Com en temps de la guerra civil, amb la diferència que, aleshores, a les taules de despatx de militars i falangistes es redactaven les llistes dels que haurien de ser assassinats per la nit. (Miquel López Crespí)

Guillem Salomó em digué que m´havia vetllat tota la nit, preocupat pels meus deliris. Just començava a recuperar-me del malson. Talment retornar d’una dimensió desconeguda, d´una incursió per les ignotes regions de la fosca.

Quina hora era? En el cos de guàrdia ens feren deixar els rellotges, els cordons de les sabates, la corretja i les ulleres.

-Tienen que dejar aquí cualquier objeto que pueda utilizarse para hacerse daño –digué el policia de torn.

No em venia de nou.

Un costum invariable. Ens detenien, alguns eren torturats i condemnats a llargues penes de presó, però la rutina seguia. Com si de veritat volguessin protegir-nos de no se sap quin imaginari suïcidi.

Per a mi era un problema greu anar sense ulleres. No hi veia dues passes davant meu! Una vegada les deixava damunt la tauleta del guàrdia, persones i objectes esdevenien imprecisos, com si una boira molt densa hagués caigut del cel i penetrés, silent, pels passadissos del Govern Civil, com l`Àngel de la Mort que s’emportà els primogènits d’Egipte.

Privat de la vista, m’era impossible distingir el rostre dels companys a un metre de distància i els vigilants semblaven taques grises sense res que les diferenciàs les unes de les altres. Aleshores em guiava pels sorolls que podia sentir: renou de portes que es tancaven, el “Buenos días” acostumat dels socials que anaven arribant de bon matí. Des del carrer, els motors de cotxes i autobusos feien tremolar les parets de la cel·la. Arreu, botzines rabents, frenades en sec davant l’edifici de Correus, situat just al costat del Govern Civil on romaníem tancats.

El matí compareixia amb totes les remors habituals. Des de no se sabia quina distància, la flaire de pa, pastissos i ensaïmades penetrava per l’estreta escletxa del finestró que ens deixava veure les sabates dels vianants. Un petit forat obert a l´alçada dels ulls per on penetrava una mica d´aire contaminat pels gasos dels vehicles. La petita finestreta enreixada ens permetia saber que, a l’exterior, la vida continuava com de costum. La gent anava a la feina, obria els negocis, la porta dels despatxos, ben igual que si no passàs res en els soterranis policíacs. Com en temps de la guerra civil, amb la diferència que, aleshores, a les taules de despatx de militars i falangistes es redactaven les llistes dels que haurien de ser assassinats per la nit.

Per la tènue claror que penetrava pel finestró endevinàrem que eren prop de les vuit. Els sorolls anaven augmentant per despatxos i passadissos. Començàrem a sentir el tecleig de les màquines d’escriure. Els policies que sortien de guàrdia donaven el parte als superiors. Al cap d’una estona comparegué el cambrer del bar de la cantonada amb tres cafès amb llet aigualits i unes llesques de pa amb oli. Era el berenar. Pareixia que havia empitjorat. Després de la detenció pel repartiment de les nostres revistes a Inca, el desdejuni era una mica més bo. El cafè amb llet se servia calent i, enlloc de llesques de pa, ens donaven les ensaïmades que sobraren el dia anterior. Calia beure´l, malgrat que fos amb els ulls tancats! Qui sap el temps que hauríem de restar anant amunt i avall, del jutjat a la comissaria i de la comissaria al jutjat! Si els dinars i els sopars no havien canviat, la situació pintava malament. Durant l’anterior detenció ens portaren un esquifit entrepà: unes sardines fregides en no es sap quina llunyana època geològica de la història de la Terra. Si l'estada a les cel·les del Govern Civil es perllongava, seria urgent entrar en contacte amb els familiars per aconseguir que ens portassin alguns queviures mengívols. Estar als interrogatoris amb aquella brutícia alimentària no ens permetria resistir gaire. La policia estava acostumada a mesurar la resistència dels empresonats. No desconeixia cap sistema per a debilitar el detingut. La manca de son i el mal menjar eren eines essencials per a enfonsar l´estat físic i moral d´una persona.

Un sistema prou conegut pels botxins de qualsevol país! A l´Estat espanyol s´emprava des de segles immemorials. La Inquisició era experta en tota mena de tortures. La policia del règim, a part d´haver estat ensinistrada per la Gestapo hitleriana, provenia d´aquesta llarga història de martiritzar els cossos i la ment dels qui queien dins les seves urpes. O eren gaire diferents la mort per tortura a l´Edat Mitjana, els esquarteraments de viu en viu, el garrot vil, les tenalles de ferro roent obrint el ventre dels presoners, als turments als quals eren sotmesos els republicans que queien en mans dels falangistes?

Els companys més vells, alguns que havien estat tancats a Can Mir i el Castell de Bellver, ens explicaven que, en esclatar el Moviment, la fam, juntament amb la por a la Mort, representaven la màxima tortura quotidiana. Tan sols els donaven moniatos bullits servits dins un plat esportellat i, als qui tenien la mala sort de ser els darrers a la cua, només els tocava aigua i terra. La certesa que podien morir junts, en la mateixa tongada, els feia ser solidaris. Guardar el menjar de la família? Per quins motius ho haurien de fer si, tanmateix, aquella nit podia ser la darrera de la seva existència? Es vivia al dia, minut a minut, esperant l’hora terrible de la lectura de la llista dels que “havien de ser posats en llibertat”. Els supervivents del terror em digueren que es tardà molt poc a saber que els enganyaven. Posar-los en llibertat? Els primers que pujaren dalt dels camions s’ho cregueren. Però els familiars que restaven als pobles feren saber als qui encara servaven alguna esperança que mai ningú no arribà a casa seva.

La lectura diària dels noms de les persones que havien d´anar als murs de les execucions esdevenia el moment més tràgic del dia. I, quan l´oficial de guàrdia acabava de dir qui no veuria sortir el sol l´endemà, es feia un silenci espés. Els amics s´acomiadaven els uns dels altres. S´escrivien les darreres cartes. Els més privilegiats eren els processats pels militars. Aleshores, en espera de judici, els falangistes no els podien portar a matar. Tots els altres sempre romanien amenaçats pels trets finals. Per això els petits objectes servats miraculosament dels escorcolls (un rellotge, l´anell de casament, una ploma estilogràfica) eren lliurats als qui romanien a l´espera d´anar als tribunals especials. Eren els únics que podien estar relativament tranquils en aquella antesala dels escorxadors.

La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro" és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. (Miquel López Crespí)

Homenatge al meu pare, Paulino López, un dels primers voluntaris de la Columna de Hierro i presoner republicà i llibertari a sa Pobla (Mallorca), en els anys 40

Reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit. (Miquel López Crespí)

Mallorca republicana: sa Pobla i la història oblidada. Records d´un escriptor pobler.

Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit.

Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquest llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas

El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, el militar de la República Paulino López Sánchez conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.

Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en els quals participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.

La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro" és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars...).

Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja farà més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...

L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.

Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em a dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Golçal Castelló. Barcelona 1995".

Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme.

Miquel López Crespí

Els darrers presos polítics republicans: Josep Capó, Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Ramon Molina, Isidre Forteza, Xavier Serra, M. Dolors Montero, Manuel Carrillo, Pere Ortega, Antoni López López i M. Del Carme Giménez Ruíz.

Els darrers presos republicans - Un míting per l’amnistia (1976)

Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. Del MCI hi romania tancat n'Isidre Forteza. De l'OEC hi érem en Josep Capó, en Jaume Obrador i qui signa aquest article. Dels obrers detinguts en la manifestació del 12 de novembre de 1976 hi eren en Pere Ortega, n'Antoni López López i en Manuel Carrillo. A la presó de dones, al costat de M. Dolors Montero també hi havia Mª del Carmen Giménez. Per sort, cada diumenge gernació de companys d'OEC i d'altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de la nostra llibertat, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Afortunadament els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'havien avingut a muntar aquell míting solidari. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia l'esquerra revolucionària no pactista) el diari Última Hora del 15 de desembre de 1976. Deia el diari: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'... Insistió [Miquel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'-".

En Miquel Tugores sempre -malgrat les nostres diferències polítiques- havia estat un bon amic i ara, participant en aquest acte de solidaritat amb nosaltres, ho demostrava una vegada més. Pollensí, l'havia conegut quan compareixia per la Cooperativa d'Arquitectes progressistes del carrer Estudi General (Neus Garcia Inyesta, Carles Garcia Delgado, Manolo Cabello, Guillem Oliver Suñer...).

El Moviment Comunista de les Illes (MCI) també hi participà activament. Com explicava Última Hora: "A continuación, tomó la palabra Jesús Vivas, del Movimiento Comunista de las islas, iniciando su parlamento 'con una abrazo revolucionario en esta primera aparición pública del MCI'. Vivas habló del significado de la abstención en el referéndum en el sentido de 'que no podemos legalizar un gobierno franquista'. Vivas terminó, entre los gritos de la multitud, reivindicando la libertad para todos los detenidos". Després del MCI hi intervengué en Bartomeu Fiol, del PSAN. La intervenció de la dirigent comunista (OEC) Aina Gomila anà en la línia de lluitar contra la maniobra continuista del règim demanant la dissolució dels cossos repressius de la dictadura i la tornada a casa de tots els detinguts. Posteriorment hi hagué un intent de manifestació pel carrer Ricardo Ortega que va ser dissolt brutalment per la Policia Armada.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)