Miquel López Crespí - Memòria històrica

Mallorca: el paradís perdut - Els déus de la llum -

Ens trobem novament davant tota l'amplària d’aquesta llum que manifesta diàriament el poder de transformar amb un deix de meravella el món que ens envolta. Com si els déus del passat sorgissin de rere les nostres muntanyes i tornassin a habitar les antigues ciutats de Bocoris o Pol·lèntia. (Miquel López Crespí)

Ens trobem novament davant tota l'amplària d’aquesta llum que manifesta diàriament el poder de transformar amb un deix de meravella el món que ens envolta. Com si els déus del passat sorgissin de rere les nostres muntanyes i tornassin a habitar les antigues ciutats de Bocoris o Pol·lèntia.

Ara, gaudint dels meravellosos paisatges fotografiats per Bartomeu Payeras, és fàcil imaginar-se les fogueres dels habitants dels talaiots a la caiguda del capvespre, mentre la lluminositat aclaparadora del sol amaga, a poc a poc, el conegut perfil de la Serra. Intemporalitat de les imatges. Perfecció de la natura. Davant aquesta permanència de la bellesa ens podríem demanar davant quina època en trobam. Tot són preguntes i interrogants. És evident que els núvols vellutats i les ones roges que arriben plàcidament a la platja besant la sorra de la badia de Pollença són els mateixos que tenien damunt el cap els antics pobladors de les illes o els conqueridors romans que els succeïren. No hi ha cap dubte al respecte. Aquests núvols que esperen la darrera llum són idèntics als que veien els comerciants fenicis i cartaginesos, els navegants i conqueridors bizantins i àrabs. Són els mateixos núvols i tonalitats que contemplaven els ulls dels creuats pisans i catalans en les seves expedicions de càstig a la pirateria mallorquina.

Llegint el Liber Maiolichinus1 copsem força bé la tasca dels propagandistes de l’expedició pisano-catalana contra la Mayurqa piràtica del segle XII, llunyà precedent de la conquesta sistemàtica que el rei en Jaume emprendria el 1229.

Però no avancem esdeveniments. Molt abans de la dominació romana l'illa era poblada pels habitants dels talaiots, els baleàrics, com els anomenarien els romans, aquells famosos foners cantats per Miquel dels Sants Oliver en el poema "El foner":

Esgarriat i ombrívol, enèrgic, indomable,

d'aquells que no se vinclen al jou de l'estranger,

quan l'illa té retuda Cartago formidable,

rondeja, en les nits clares, un desditxat foner.2

Curiosos, aquests versos de Miquel dels Sants Oliver parlant d'un "desditxat foner" que alhora és "enèrgic, indomable, d'aquells que no se vinclen al jou de l'estranger". El poeta Guillem Colom, en la seva Antologia lírica, concretament en el poema titulat "Molins de sang", també ha fet el seu sentit homenatge als antics pobladors de l'illa. Recordem aquelles paraules sobre l'esforç d’aquells habitants primigenis:

Molins a mà dels talaiots,

perduts a dins tanta ruïna,

que antany molíeu la farina

als nostres avis més remots

Anys de rodar per uns almuds

d'ordi, de blat o de civada...

I, ara, emportats per la riuada

del temps, immòbils sempre i muts.3

L'Ofre, Olimp mallorquí dels déus esvanits pels segles, presideix des de la distància aquest retorn de la llum antiga. És un instant màgic. Ara podem aturar-nos a contemplar el mar blau al fons, la ponentada roig-taronja que s'apodera dels cims de la Serra. Formentor allà baix, des de la talaia d'Albercutx. Les dues badies davant la nostra mirada. El sol enfonsant-se rere els sorpresos núvols esfilagarsats que difuminen llur potència en declivi en aquest precís instant de l'horabaixa. Veure el Colomer des de la vall de Bóquer. Caminar a poc a poc fins a les cases. Anar fins a l'indret exacte on l'any 1765 es trobà la tabula patronatus de l'any 6 dC. Altra volta la presència de Roma i els seus déus. Júpiter presidint l'altar dels sacrificis. Capelles dedicades a Juno i Minerva. Algú recorda que originàriament Juno era la deessa de la Lluna? Quants pobles antics, d'abans de la cultura escrita, no han adorat primerament el Sol i la Lluna, poders màxims del dia i de la nit? Les colònies fundades pels militars romans solien retre tribut especial a Mart, el déu de la guerra, i a l’emperador, culte obligat en qualsevol conjuntura política del moment.

Les runes de Bóquer, les restes d'aquelles grans construccions de pedra, ens parlen novament d'un poble que ha establert relacions amb la divinitat.

Llums i ombres ens poden amagar, sota el poder esclatant de totes les gradacions del sol, les cales de Gossalba, Murta, en Front, en Feliu, Pi de la Posada, les platges d'Albercutx, de sa Marina, de Camp de Mar, es Cull de ses Olles, sa Font de Sant Joan i es Dolç. En quin indret de tots aquests Quint Cecili Metel aixecà el primer altar a Venus o Mart? Potser no ho sabrem mai i ens haurem de conformar amb saber que avui contemplam l'exacta bellesa que ullaren els homes desembarcats en aquestes platges fa prop de dos mil anys. Però... quina importància tenen dos mil anys per a les roques calcàries del Triàsic que conformen les altures de l'Ofre, el gegant que guaita, des de la distància, l'etern viatge de núvols, vents i aigua?

Ara, si garbelles la terra amb les mans just a l'indret on es mesclen les ruïnes talaiòtiques amb les antigues pedres romanes, hi pots trobar signes de la claror d'altres èpoques. Una claror sempre relacionada amb el procés de creació de totes les creences relacionades amb la divinitat. En la creació del món en set dies que ens cita el llibre del Gènesi, el primer que va crear Déu fou la llum: "El primer dia va fer la llum". Aquest cimal de l'Ofre que podem veure des d'aquesta horabaixa esplendent enregistrada al Barcarès... era realment la casa dels primitius déus dels habitants dels talaiots, dels grans edificis de Bocoris? Aquests indrets sagrats que encerclen les dues badies, la de Pollença i la d'Alcúdia, són perfectes per a retre culte al sol, font absoluta de la llum.

Quan veiem els raigs de sol travessant els núvols que retrata Bartomeu Payeras, i atesa la mentalitat de l’època, no ens estranya gens ni mica l'existència de mites i supersticions relacionats amb el més enllà. "L'Ull de Déu tapat pel núvol", ha titulat l'autor de la fotografia una d'aquestes imatges que ens mostren cales i badies. Ens hauria d'estranyar que amb la força d'aquesta llum els antics adorassin l'Inconegut, tot el que era misteriós i no entenien? Com no havien de bastir fantasmes en la seva imaginació desfermada? Basta comprovar l'efecte catàrtic d'aigua, muntanyes i llum per a entendre que en aquelles centúries del passat, qualsevol rondalla podia esdevenir ferma creença en altres mons, en els essers invisibles que poblaven el cel i la terra.

Avui dia, les antigues ciutats, Bocoris, Pollentia, llocs de repòs de valents navegants que arribaven als confins de la Mediterrània, són poblades únicament per sargantanes i vigorosos garbellons. Amb el pas dels segles, les plantes, els pins que han nascut enmig de les antigues pedres sagrades, han desfet les grans parets mestres que veieren com la llum procedent dels déus inundava de claror l'interior de temples i cases. Cap resta, doncs, del poder dels desconeguts déus del Sol i la Lluna, dels antics pobladors dels talaiots. Cap rastre del Zeus grec. Arreu, per simple casualitat, l'arada del pagès ha tret a la llum fragments d'alguna estàtua trossejada de Júpiter o Neptú, de Mart o Minerva.

1 Liber Maiolichinus. Palma (Mallorca): IEB-Ajuntament de Palma, 1991,

2 Miquel dels Sants Oliver. Poesies completes. Barcelona: Editorial Selecta, 1948. Pàg. 81.

3 Guillem Colom. Antologia lírica. Palma (Mallorca): Editorial Moll, 1984. Pàg. 203.

L’origen primigeni de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids es pot trobar en el conte “La maleta de l’oncle”. És una narració que forma part del llibre Vida d’artista, obra que guanyà el Premi de Literatura Serra i Moret 1993 organitzat pel Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya. Es tracta d’un conte en forma de carta adreçada a un amic imaginari: un fantasmal “Cendrars”, dipositari d’algunes reflexions literaturitzades i que fan referència a la grisor de la postransició. (Miquel López Crespí)

Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor)

L’origen primigeni de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids es pot trobar en el conte “La maleta de l’oncle”. És una narració que forma part del llibre Vida d’artista, obra que guanyà el Premi de Literatura Serra i Moret 1993 organitzat pel Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya. Es tracta d’un conte en forma de carta adreçada a un amic imaginari: un fantasmal “Cendrars”, dipositari d’algunes reflexions literaturitzades i que fan referència a la grisor de la postransició. El conte començava així: “ Benvolgut Cendrars: El matí neix emboirat i potser caiguin ruixats. Endevín un dia gris, amb la pluja percudint damunt les teulades. Els diaris han deixat d’escriure sobre Petra Kelly i Gerd Bastian”. I una mica més endavant, explicant a aquest amic imaginari els possibles orígens de la meva escriptura, s’hi diu: “El pare havia lluitat al costat dels anarquistes, amb Durruti i la Columna de Ferro. Va fer la Guerra d’Espanya entre València, Madrid i Terol participant en totes les accions en què prengueren part les unitats confederals. Els batallons de voluntaris havien de celebrar assemblees cada vegada que un oficial de carrera els manava anar al front. Es passaven hores discutint si era convenient per a la victòria aquella acció. Els militars professionals de la República espanyola no podien consentir tanta ‘indisciplina’. Cal pensar que, per als anarquistes de Durruti, aquella, a part d’una guerra contra el feixisme, era una Revolució social. Foragitaven els propietaris de les fàbriques, col·lectivitzaven les terres, volien suprimir l’exèrcit regular, parlaven de l’home i la dona nous que sorgirien després de derrotar els revoltats, anul·laren el matrimoni religiós i emprengueren campanyes d’alfabetització i regeneració de les prostitutes.

‘Finida la guerra, presoner dels feixistes, fou enviat a les Illes –amb el Batallón de Trabajadores número 151—i estigué fent carreteres fins que, al cap de cinc anys, li concediren una espècie de llibertat provisional que miraculosament li permeté reorganitzar –amb dificultats—la seva vida.

‘A sa Pobla, un indret agrícola molt apropat al camp de concentració, conegué la que, amb els anys, seria la meva mare. Record que, quan jo era un infant, no solia parlar gaire de política. El pare servava als ulls i al cor les imatges esfereïdores dels centenars de companys morts al front o afusellats pels nacionals. Tota una generació que cregué en la redempció de la humanitat mitjançant la cultura i la poesia havia mort, radicalment exterminada, davant els seus ulls. Però a vegades, quan sabia que no hi havia ningú estrany a la vora, recitava aquells poemes sentits en el front i que ell havia après de memòria”.

Aquest fragment del conte “La maleta de l’oncle” indica una inicial presència dels records familiars en les meves obres. És la presència de la guerra, però, igualment, el record d’una infància perduda pels viaranys d’aquella postguerra –els anys cinquanta a sa Pobla!— que es va desfent a mesura que avança la ferotgia de la postmodernitat. La novel·la Els crepuscles més pàl·lids és, doncs, una capbussada a la “recerca del temps perdut”? Possiblement, en la meva consciència, en alguna fondària del subconscient, hi havia indicacions ocultes dient-me que mancava novel·lar la memòria del pare, la presència d’aquelles il·lusions republicanes i llibertàries en la meva formació, el record d’aquella estremida relació amorosa entre un combatent antifeixista i una al·lota mallorquina de casa bona. En el fons, qui signa aquest escrit és, com tants d’altres escriptors del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels 70”, fill directe d’aquella postguerra mallorquina que, dins la grisor regnant, contenia espurnes d’una claror radiant com era l’amor entre les persones, la vitalitat de tots aquells que lluitaven per sobreviure un dia més a la mediocritat imposada per la dictadura i el poder omnipotent del clergat vaticanista. Quants sofriments no portà al nostre poble l’estreta aliança entre els falangistes i el poder aclaparador de l’Església Catòlica!

La novel·la Els crepuscles més pàl·lids no es pot entendre sense aquesta estreta unió entre la vida d’un poble mallorquí, en aquest sa Pobla en els anys quaranta i cinquanta, els records de la guerra civil que em contava el pare i la inicial revolta antifranquista que s’esdevé en un adolescent mallorquí alletat per totes aquestes històries de lluita i amor. Possiblement mai no ens hauríem decantat envers la militància antifeixista i el conreu de la literatura si no hagués estat per tota aquesta càrrega familiar narrada als capítols de l’obra que ha publicat Lleonard Muntaner.

A ran de la publicació de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids, l’obra que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009, m’he demanat sovint per les causes, els motius que fan que el ressò de la guerra civil perduri a través dels anys en la nostra literatura. En un altre article hem parlat del llibre de Josep Massot i Muntaner Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears i, més concretament, del capítol “La literatura de la guerra civil a Mallorca” (pàgs. 277-340) on l’investigador i historiador descriu aquesta influència en l’obra de molts d’autors illencs. Pens que aquesta influència, tant en els escriptors de les Illes com en els de tota la nació, ve donada, entre moltes altres causes, per la brutalitat de la repressió feixista contra la nostra cultura, pel preu tan elevat que el poble català i els seus intel·lectuals hagueren de pagar a conseqüència de la derrota popular l’abril de 1939. Com explica Joan Fuster a Literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1972): “Amb la caiguda de Barcelona, tocà el torn de l’exili als intel·lectuals que havien restat amb la Generalitat. La llista dels que emigraren inclou gent de totes les generacions i de totes les tendències: Gabriel Alomar, Pous i Pagès, Pompeu Fabra, Pere Coromines, Josep Carner, Rovira i Virgili, Alexandre Plana, Serra i Moret, Bosch Gimpera, Puig i Ferreter, Nicolau d'Olwer, entre els de més edat; i Carles Riba, Ferran Soldevilla, Joan Oliver, Rubió i Tudurí, Ventura Gassol, Francesc Trabal, C. A. Jordana, entre els de la promoció següent; i Mercè Rodoreda, Rafael Tasis, Xavier Benguerel, Joan Sales, Pere Calders, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, Lluís Ferran de Pol, Avel·lí Artís-Gener, entre els més joves. Per un instant, semblà que Catalunya es quedava sense homes de lletres. La mort sorprengué en l’exili alguns d’ells: Pompeu Fabra, Puig i Ferreter, Nicolau d’Olwer, Rovira i Virgili, C. A. Jordana, Francesc Trabal, Pere Corominas, Gabriel Alomar, Josep Carner”.

És el record de la repressió contra la cultura catalana i, també, contra la família, el que basteix els fonaments de la formació literària d’aquest escriptor de la generació dels 70. Aquesta presència omnipotent dels nostres, l’exemple d’aquesta brillant intel·lectualitat del país, condiciona de forma ferrenya les idees, la nostra forma d’escriure, la visió que tenim del món. Quan començava a redactar els primers capítols de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids recordava, tenia en ment el mestratge literari –i polític, per la seva militància a les fileres de l’esquerra!— de Bartomeu Rosselló Pòrcel, Joan Oliver, Agustí Bartra... Recordava, sentia dins meu, com un ferro roent que em travessàs la carn i em penetràs ben endins, la presència vigorosa de totes aquelles obres llegides en l’adolescència i la joventut, les obres que anaven modelant la nostra manera de copsar el fenomen literari. La guerra civil, la revolució social, l’exili dels catalans antifeixistes, tot el món esbucat per la victòria feixista del 39 i que fèiem nostre a través de la poesia de Riba, Carner, Bartra, Espriu, Pere Quart... Aquesta presència gegantina de la lluita contra el feixisme, de la desfeta republicana que trobam en els ambients de moltes de les novel·les de Miquel Llor, Puig i Ferreter, d’Oller i Rabassa, de C. A. Jordana, de Tasis, de Sales, d’Artís-Gener, de Mercè Rodoreda, de Pedrolo... I no caldria oblidar, com ens recorda Fuster a Literatura catalana contemporània, l´univers terrible de la derrota i l’exili descrit per tants i tants novel·listes catalans. Com ens hi explica l’autor de Sueca: “Els aspectes terribles de l’exili troben també el seu testimoni: la fugida a França, en Els fugitius, de Xavier Benguerel; la faç inhòspita d’una certa Amèrica en Tots tres surten per l’Ozama, de Vicenç Riera Llorca; la sinistra tragèdia dels camps de concentració nazis, en K. L. Reich, d’Amat-Piniella; l’adaptació i la nostàlgia aburgesades, en Unes quantes dones i en d’altres llibres d’Odó Hurtado”. Joan Fuster conclou el capítol “Història i literatura” del llibre Literatura catalana contemporània amb aquestes paraules: “La postguerra, amb els seus odis encara per pair, amb el desori econòmic –fam, estraperlo— que la caracteritzà, en serà un altre filó literari, a penes explotat, però prometedor. En conjunt, tots aquests ‘temes’, nous, remouen profundament la literatura catalana: la treuen d’unes inèrcies fredes i elegants, o d’altres d’excessivament nostrades, i li injecten un vigor inèdit”.

Breument resumida, aquesta és la tradició literària en què podem situar la novel·la Els crepuscles més pàl·lids. Calia deixar constància de quins són els mestres que ens han alletat, de quines influències culturals procedim.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí