Miquel López Crespí - Memòria històrica

“Nos equivocamos”, afirmen Manuel Cámara, Salvador Bastida, Jaume Carbonero, Josep M. Carbonero, Josep Quetglas, Ignasi Ribas i Gabriel Sevilla. 40 anys després dels pactes amb la burgesia i el franquisme, alguns dels dirigents i sectors afins al carrillisme espanyol (PCE) i la socialdemocràcia (PSOE) reconeixen els seus errors! (A bones hores! Després d´ haver donat suport durant 40 anys als borbons, a la “sagrada unidad de España”, l´oblit de la nostra memòria històrica i una Constitució capitalista i imperialista -amb el caramull de dolor, manca de llibertat, opressió nacional i explotació bestial que ha comportant per al poble-, ara ens surten amb aquestes! Quins polítics, quanta misèria, quants patiments han causat, amb els seus pactes, als treballadors!)

Les traídes de la transició (la restauració borbònica)

L´esquerra del règim ha necessitat 40 anys per fer una autocrítica!

“...aceptamos la monarquía ungida por el dictador, pactamos una Constitución pacata, con una fórmula de administración política territorial que no era más que un parche que auguraba futuros problemas; callamos ante un Estado siempre genuflexo ante la Iglesia; cedimos nuestro papel de garantes al Ejército; participamos en una ley electoral que perjudica a las minorías; renunciamos a la acción de la justicia sobre los responsables de la brutal represión del régimen fascista; quisimos creer que nuestra extremada prudencia y generosidad daría como fruto el progreso político y económico de los ciudadanos, la transparencia y la hobestidad de los gestores públicos, la consolidación de la justicia y la protección social. Nos equivocamos”. (Manuel Cámara, Salvador Bastida, Jaume Carbonero, José M. Carbonero, Josep Quetglas, Ignasi Ribas i Gabriel Sevilla)

La voz dormida

Per Manuel Cámara, Salvador Bastida, Jaume Carbonero, José M. Carbonero, Josep Quetglas, Ignasi Ribas i Gabriel Sevilla (diari Última Hora, 14-IV-2014).

Cuando las condiciones son adversas el letargo puede ser una forma de vida inactiva, defensiva, protectora. Así dormimos nuestra conciencia y nuestra memoria durante años, pensando que tal vez –solo tal vez- nuestra renuncia temporal a lo esencial facilitaría la aparición de una derecha civilizada, sin curas ni salvapatrias, respetuosa con la libertad y la dignidad de las personas, alejada del matonismo franquista y dispuesta a poner algo de su parte para un proyecto común de Estado basado en la convivencia y en la igualdad de oportunidades.

Para ello aceptamos la monarquía ungida por el dictador, pactamos una Constitución pacata, con una fórmula de administración política territorial que no era más que un parche que auguraba futuros problemas; callamos ante un Estado siempre genuflexo ante la Iglesia; cedimos nuestro papel de garantes al Ejército; participamos en una ley electoral que perjudica a las minorías; renunciamos a la acción de la justicia sobre los responsables de la brutal represión del régimen fascista; quisimos creer que nuestra extremada prudencia y generosidad daría como fruto el progreso político y económico de los ciudadanos, la transparencia y la hobestidad de los gestores públicos, la consolidación de la justicia y la protección social.

Nos equivocamos

Nos equivocamos. La derecha anduvo callada un tiempo, el suficiente para reordenar sus finals y volver a tejer los vínculos entre todos los poderes que saquearon con mano de hierro el país durante los cuarenta ños previos, y luego, consolidada la trama entre el dinero, el poder judicial, la jerarquía católica, los banqueros y los empresarios, se quitaron la careta y ahí los tenemos: nos están dejando sin sanidad ni educación públicas, han eliminado la ley de la dependencia, están amnistiando a los defraudadores al tiempo que castigan y echabn a los inmigrantes, convierten a buena parte de la población en pobres, acaban con el derecho al trabajo y cargan, una vez más, contra las mujeres al tiempo que besan la mano de unos obispos tan insaciables y amenazadores como antaño.

Es una derecha bajo palio, con los mismos nombres y los mismos mimbres que tejieron aquel horror del que no quieren ni que se hable: se engallan contra los que quieren recordar y preparan un proyecto de ley de orden público con castigos. Tan desproporcionados que resultan ridículos, para quien se atreva a disentir, a rebebarles contra su hipocresía y sus mentiras.

Vuelve la actitud chulesca, de gomina, loden y rubias de bote, como en el franquismo, y vuelve sobre todo el reparto del botín público, el encgufismo, la prepotencia y la impunidad, las herramientas de la enorme e implacable estava a las clases populares, camuflada primero de crisis y ahora de recuperación, cuando en realidad lo que están cavando –con nuestro dinero y nuestro esfuerzo- es una brecha cada vez más profunda y ancha entre los privilegiados y los desheredados, una sociedad dual en la que los señores nos colocan otra vez en el papel de súbditos.

No podemos seguir asistiendo callados al retorno de la miseria, al desprecio de los distintos, al castigo a amplias capas de población obligadas al papel de carne de cañón de la crisis. No podemos dejar pasar un día como hoy sin despertar del letargo, sin alzar la voz dormida, sin comprometernos a trabajar por una España laica, federal y republicana. ¡Viva la República!

L´escriptor Miquel López Crespí i la lluita per a la recuperació de la nostra memòria històrica

Publicació del llibre Els altres comunistes i la transició (Lleonard Muntaner Editor)

Cecili Buele Ramis, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca ha escrit:

L'autor, amb aquest llibre “Els altres comunistes”, parteix d'una sèrie de conviccions i creences fermes que manté tot al llarg de la seva obra literària: la transició política cap a la democràcia a l'estat espanyol comporta renúncies grans i fortes per part d'unes esquerres que es tornen amnèsiques, per conveniència, amb ganes d'arribar a ser reconegudes oficialment. Segons l'autor pobler, arriben a signar un pacte de sang per oblidar l'heroic passat d'una resistència antifranquista perllongada en l'espai i en el temps. Renuncien al marxisme, a la tradició i la memòria republicana, a una construcció federal de l'Estat. Accepten de bones a primeres un restabliment i consolidació de la monarquia borbònica, com també de la divisió sindical. Abandonen pràcticament la lluita per l'autodeterminació dels pobles, i les pràctiques de democràcia directa dins la societat. Arraconen les gestes increïbles de les guerrilles antifeixistes, actives i dinàmiques. Desactiven el contengut anticapitalista del moviment obrer i popular. Renuncien a fer servir un referèndum per tal de conèixer la voluntat popular respecte d'un règim monàrquic o republicà. Retiren de les manifestacions els signes i símbols de la bandera republicana o independentista, mentre pengen la bandera de Franco fins i tot a les seus de partits i sindicats. S'obliden per complet dels moltíssims defensors de la República. Deixen intactes els aparells repressius de la dictadura franquista: la Brigada Social, la Policia Armada i la Guàrdia Civil. Consenten que l'exèrcit franquista sigui el garant de la mateixa constitució democràtica. Accepten, en definitiva, la implantació i el desplegament de l'economia de lliure mercat.,, Tot això significa, segons l'autor, l'enterrament gairebé definitiu de quasi un segle i mig de lluites del moviment obrer i les nacions oprimides de l'estat espanyol. Significa també l'abandó de la lluita per l'autodeterminació i la unitat territorial dels Països Catalans.

Les campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària (Quan feixistes, estalinistes del PCOE, exdirigents del PCE, membres del PSOE (i sectors afins) demonitzaven l´escriptor Miquel López Crespí per criticar els pactes de l´esquerra borbònica amb els franquistes)

Per Miquel López Crespí, escriptor

A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intel× lectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. Els sectors més dinàmics que encara lluitaven contra el sistema eren deixats de banda (lluites d'Euskalduna, Altos Hornos del Mediterráneo, Astilleros de Cadis... i mil tipus d'accions semblants), tot esperant que els lluitadors més actius perdessin la fe en la victòria de la seva justa causa. Les centrals sindicals majoritàries, amb fortes subvencions estatals per a sous d'alliberats, boicotejaren mobilitzacions de solidaritat, expulsaren els grups més antisistema dels seus delegats mentre els dirigents d'aquests aparells ja institucionals signaven pacte rere pacte en contra dels interessos dels treballadors. Milers i milers de treballadors i treballadores, d'estudiants de totes les nacions oprimides de l'estat, eren induïts (a les bones o a les males: la policia no deixà mai d'actuar de forma brutal contra el poble) a oblidar les idees i principis igualitaris i antifeixistes tot obligat-los (mitjançant un fort bombardeig ideològic des del mitjans dits de "comunicació") a centrar-se només en la vida privada, en el consum com a forma "superior" d'existència, en el "descompromís". Arribava l'època del pelotazo, més que res en temps del PSOE; del redescobriment de "la España eterna" per part dels "socialistes" de mentida que ens acabaven d'entaforar en el bloc imperialista i agressiu de l'OTAN.

Dins aquest brutal contetx repressiu d’esdengué la brutal campanya rebentista dels excarrillistes i sectors afins al meu llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994).

A hores d'ara encara no entenc com Ignasi Ribas, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE) signà aquell tèrbol pamflet contra el llibre que havia editat Lleonard Muntaner. Que ho fessin dos buròcrates, dos antics responsables del ranci i escleròtic carrillisme illenc potser seria comprensible. Eren personatges que procedien d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camilo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat (Última Hora).

Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra republicana de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l' OEC, MCI, PTE, LCR, PSM o PSAN?

Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra alternativa no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on suggerien que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR, el PSAN o el PSM només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només ajudaren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".

Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants antifeixistes de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics i sectaris el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de les quals foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.

Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amiguets embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.

No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra antisistema de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.

El domini total i absolut de l'oportunisme polític més bestial s'aferma amb la transició (la restauració de la monarquia borbònica i els pactes de la suposada oposició amb el franquisme i la burgesia) i durant els anys posteriors. La fi del socialisme degenerat a l'URSS i altres estats dits "socialistes" (aquells on regnava el brutal poder de la "burgesia" roja i el més bestial capitalisme d'estat) servia per a bastir una campanya contrarevolucionària mundial a la qual s'aferraven amb ungles i dents els reaccionaris de totes les tendències. Ens apropàvem als temps actuals, a l'època de la mundialització més bestial i absoluta del capital i de l'imperialisme (alguns li diuen, en expressió errada, la "globalització"). Davant aquesta situació Arturo Van den Eynde escriu Globalització: la dictadura mundial de 200 empreses, que publica Edicions de 1984. Les preocupacions socials i col× lectives de les organitzacions marxistes, independentistes i antisistema eren sovint ridiculitzades. Els grups i partits que encara resistien la gegantina onada d'oportunisme que tot ho envaïa (barroeres lluites pel poder, per la poltrona, per la nòmina institucional deixant de banda dècades d'història de lluita esquerrana) eren presentats sovint com a utòpics o, més d'una vegada, com a actius "agents de la dreta", il· luminats que no tocaven amb els peus a terra com hem explicat una mica més amunt en referència a la campanya rebentista contra el llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).

En el Petit vocabulari polític de marxisme (Barcelona, Edicions de 1984, 1998), pàgs. 107-108, Arturo Van den Eynde definia l'oportunisme amb aquestes paraules: "És oportunista sacrificar els objectius més importants del moviment obrer per treure'n un avantatge momentani.

'El llenguatge polític postmodern enalteix l'oportunisme i el confon sibil× linament amb el simple 'sentit de l'oportunitat'. Són coses diferents. El sentit de l'oportunitat és necessari en qualsevol tàctica política. Una força política cerca sempre la línia de conducta que li permeti treure tot el partit possible d'una determinada situació, d'una determinada relació de forces entre els diversos partits i les diverses forces socials. Només és oportunista quan vol aconseguir aquest avantatge momentani, aquest petit guany, aquesta millora, en perjudici de coses encara més importants, com ara l'hostilitat de la classe dels treballadors emvers els capitalistes, o l'agrupament dels obrers avançats en un partit realment comunista.

'És oportunista aquell qui, cercant un petit triomf avui, compromet les possibilitats d'un gran triomf revolucionari demà o demà passat".

Arturo Van den Eynde definia molt bé el significat de l’oportunisme dins la societat contemporània. I, per això mateix, els atacs i els pamflets contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària, contra qui volgués deixar constància de les seves traïdes i claudicacions, dels seus pactes amb la burgesia i el franquisme reciclat en temps de la restauració borbònica. Una història prou coneguda i que, com hem explicat més amunt, hem hagut de patir en carn pròpia.

Nota: Totes les renúncies de la restauració borbònica en el llibre "Els altres comunistes i la transició" (Lleonard MuntanerEditor) (2 vídeos) Els 40 anys de mentides de la dreta i l´esquerra del règim al descobert! La història dels pactes amb el franquisme que ens han amagat els vividors i oportunistes del sistema per a gaudir de bons sous i poder trepitjar moqueta! Per Cecili Buele, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca Tenc a les mans i acab de llegir un llibre que fa molta llum sobre un dels períodes més rellevants en la història democràtica, a l'estat espanyol en general, i a les Illes Balears i Pitiüses, més concretament. L'escriptor pobler Miquel López Crespí, amb “Els altres comunistes”, ajuda a copsar certs aspectes que les versions oficials acostumen a amagar o distorsionar de forma interessada. http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/264860

Mallorca: el paradís perdut (XIV) - Aigües transparents i cristal·lines de Cala Figuera (Formentor)

El mar suporta, ho veiem cada dia, vessaments tòxics i abocaments incontrolats de residus de tota mena, aguanta pacient i moribund, i es dessagna lentament. Davant aquesta salvatge agressió contra el que més estimam, ens demanam qui és l'home, què cerquen determinats grups especulatius per a prostituir de manera irresponsable el patrimoni de tota la humanitat. Per què uns quants individus sense escrúpols, mancats d'ètica i d'estimació per la terra que els va alletar, volen fer malbé el que servaren per a nosaltres les generacions que ens precediren? (Miquel López Crespí)

Què puc dir de la dansa de les danses, la dansa solemne i absoluta: la dansa de la mar? Tants i tants poetes han cantat aquests espais de bellesa única, indrets que han inspirat les obres pictòriques i literàries de multitud d’artistes nascut aquí o venguts de fora Mallorca? De cop i volta em vénen al cap els versos de Costa i Llobera dedicats a Cala Gentil:

Un aquí hi troba la llum més clara,

les colors vàries de to més viu;

pura delícia de tot s'hi empara,

i sol o lluna mostrant la cara,

tot hi somriu...

Oh de mos càntics inefable niu!1

En el poema "Joc amorós" de Blai Bonet hi ha tot un món de paraules, l'herència de Roma i de Ramon Llull, deixant constància històrica de sentiments molt íntims. Escriu Blai Bonet, immortalitzant aquesta immensitat del verd maragda, el lila poètic que ompl la nostra imaginació:

El mar canta, lila, lila.

Malves verdes, les penyes escoltant.

-Què me dius, mar lila, lila,

que em perdonis si som muda pel teu cant,

que les penyes som creades per mirar-te

i sofrir, amorosides, tot palpar...

Corre envant, mar, lila, lila,

corre enrera, lilejant...

I et diré, mar lila, lila, que si passes

tan sovint per ma gorja tos rulls blaus,

que de cap em tiraré dins els teus braços,

i la penya no hi serà,

que la penya serà lila,

lila, lila, com la mar....2

El mar és l'element que més bé exterioritza els seus sentiments: calma i tranquil·litat com un mirall en l'albada clara, serena amb ones amables i amigues en temps de bonança, enfurida i agressiva, invasora, en el temporal majestuós. La dansa de les ones pot tenir moviments suaus i suggestius com una sensual ballarina o moviments de follia gegantina com muntanyes d'aigua en convulsió.

En el mar hi ha l'origen de la vida de totes les criatures i de l'home. Sense aigua no és possible la vida.

La talassocràcia ha estat sempre font d'ambició. El domini del mar significa la consolidació del poder en terra ferma.

Els mars i els oceans són la mare d'éssers fantàstics, d'una varietat extraordinària. Des d'éssers microscòpics fins a bèsties formidables, tota una orgia de colors i de moviment. Però sembla que l'home ha perdut el seny: per obtenir uns guanys econòmics immediats, profana les fonts més inviolables de la vida, i ha convertit el mar en una claveguera. Si no actuam de forma decidida contra l'agressió que s'exerceix contínuament contra la nostra terra... com podrem preservar la bellesa reflectida en aquestes fotografies?

El mar suporta, ho veiem cada dia, vessaments tòxics i abocaments incontrolats de residus de tota mena, aguanta pacient i moribund, i es dessagna lentament. Davant aquesta salvatge agressió contra el que més estimam, ens demanam qui és l'home, què cerquen determinats grups especulatius per a prostituir de manera irresponsable el patrimoni de tota la humanitat. Per què uns quants individus sense escrúpols, mancats d'ètica i d'estimació per la terra que els va alletar, volen fer malbé el que servaren per a nosaltres les generacions que ens precediren?

1 Miquel Costa i Llobera. Poesia completa. Pollença (Mallorca): El Gall Editor, 2004. Pàg. 537.

2 Blai Bonet. Entre el coral i l'espiga. Palma (Mallorca): Editorial Moll, 1952. Pàg. 47.

José Luis Sáenz de Heredia (cosí de José Antonio Primo de Rivera) obtingué -treballant per a Falange Española y de las JONS- el càrrec de Cap de producció del Departamento Nacional de Cinematografía del nou règim. En Franco li demana que porti a la pantalla Raza, la novel·la que el dictador havia escrit amagat sota el pseudònim de "Jaime de Andrade". Cal dir que aquesta pel·lícula d'encàrrec no serà precisament la seva millor obra. Malgrat la ideologia d'aquest director tan lligat a la dictadura, Sáenz de Heredia basteix les millors obres a partir del 1948 (quan funda una productora pròpia: Chapalo Films). És quan dóna llum a dues de les seves millors produccions: Historias de la radio i Faustina. (Miquel López Crespí)

Ca'n Guixa i Ca'n Pelut (el "Principal" i el "Coliseum") eren els cines de la nostra infància i adolescència poblera. Dues i tres pessetes costava anar al "galliner" amb els amics (Miquel Crespí, Sebastià Bennàssar...). Aleshores érem infants, uns jovençans que jugàvem a la pilota enmig de carrers -alguns encara sense asfaltar- i ens delíem per anar a contemplar els "quadros" d'aquestes cines. Els "quadros" eren les fotografies de la pel·lícula que els propietaris dels cines posaven a unes posts que penjaven a la façana. "Quadros" la majoria de vegades en blanc i negre i, més endavant, pintats a imitació del tecnicolor.

Una mica abans que entenguéssim que allò que anàvem a veure era una "espanyolada" (sempre consideràvem les pel·lícules estrangeres molt millors!), el cine, per a nosaltres, era anar a veure una pel·lícula de gàngsters o policies, una d'espases o de romans... També -i eren les que més ens agradaven- les del "oeste" o de "vaqueros". Els més entesos de la meva colla -la del carrer Muntanya- estaven "especialitzats" en obres de "misteri", de "fer riure", "revistes" i "drames"... Les de "terror" (especialment les diferents versions de Dràcula) també ens seduïen malgrat que després, en arribar a ca nostra, al vespre, posàvem cadires rere la porta de de la nostra habitació! "Verdes", no n'hi havia (per allò de la ferotge censura que, sabíem, tot ho tallava). Però ja pels dotze o tretze anys, per a esbrinar si hi havia cap possibilitat o no de besada, ens apropàvem fins al portalam de l'església. Allà -ulls ben oberts- si copsàvem, al costat del nom del film, un "3" o, molt millor!, un "3 R", ja sabíem que, amb sort, podríem olorar alguna cosa. Veure, no. No ens deixaven entrar. En això sí que eren inflexibles els porters de Ca'n Guixa i Ca'n Pelut! Però anant a mirar els "quadros" de la façana potser poguéssim observar, amb plaer infinit, l'exuberant pitrera de Marilyn Monroe.

Llunyans capvespres de diumenge amb les inversemblants històries de les "heroïcitats" del franquisme a la pantalla; les mentides de pel·lícules com Raza (1941), un film de José Luis Sáenz de Heredia que portà ala pantalla un text històric: el de "Jaime de Andrade", pseudònim sota el qual s'amagava el "geni" de Franco.

Film, aquest, que, com diu Emilio Sanz de Soto en Cine español (Ed. Ministerio de Cultura, 1988), seria important per a arribar la tortuosa psicologia d'un frustrat com el general Franco. Escriu Sanz de Soto: "Lo que entonces ignoraba el general Franco era que esta película, con el tiempo. iría adquiriendo una importancia decisiva para la más honda comprensión de todas sus frustraciones. Más que una película es una radiografia: desde la familia que le hubiese gustado tener hasta el personaje -incluso físico- que le hubiese gustado ser, el José Churruca que interpreta Alfredo Mayo. En este sentido, la película sobrepasa, con mucho, los valores cinematográficos -los tiene por momentos- para convertirse en una obra de incalculable valor psicoanalítico. Y lo significativo de ella no es tanto lo que el general Franco quiso ocultar, pues no oculta nada, sino lo que muy a pesar suyo deja transparentar". Però tot això, aquesta lectura intel·lectual, nosaltres, infants d'onze i dotze anys, no la fèiem en veure Alfredo Mayo, valent, oferint el seu pit d'heroi feixista a les bales dels "dolents" (és a dir els republicans, els marxistes, els anarquistes: resumint, el pare i els oncle.

Altres films d'aquest tipus (exacerbada exaltació feixista) són: Frente de Madrid (Edgar Neville, 1939); Sin novedad en el Alcázar (Augusto Genina); El santuario no se rinde (Arturo Ruiz Castillo); Los últimos de Filipinas (Antonio Roman); Escuadrilla (delmateix Roman) i A mí la Legión (Juan de Orduña). A tota aquesta parafernàlia de mentides franquistes hi cal afegir les preteses comèdies d'humor -còpia dolenta del cine dels EUA- parlant d'inexistents paradisos imaginaris. Recordem que a nivell de l'Estat són els anys de la més salvatge repressió contra els vençuts en la guerra civil (els partits obrers; els defensors de la República). Lustres de fam i d'estraperlo, de misèries inenarrables per als pobles de totes les nacions de l'Estat i especialment per als sectors populars. Un dels màxims exponents d'aquesta comedieta intranscendent -simple còpia mal feta de la ianqui, com dèiem més amunt- era, sens dubte, Rafael Gil. Em vénen a la memòria títols com El hombre que se quiso matar, Viaje sin destino, Huella de luz, El fantasma de doña Juanita... Tota una sèrie de films que pretenien allunyar la població dels problemes de cada dia: la manca de llibertat, el racionament, les humiliacions quotidianes a què es veia sotmès el poble per part dels vencedors. Però si en alguna de les pel·lícules de Gil podem trobar encara alguna espurna de primigènia espontaneïtat serà -cap als anys cinquanta- amb la "comedia Dibildos" (recordem la intranscendència barroera de pel·lícules com Ana dice sí, Luna de miel, Muchachas de uniforme, Las chicas de la cruz roja...).

Però no avancem esdeveniments. Parlàvem de les pel·lícules de propaganda franquista que vèiem a sa Pobla a començaments dels anys cinquanta i fins ben entrants els seixantes: Raza, El Alcázar no se rinde, Frente de Madrid, A mí la Legión, Escuadrilla... Evidentment, eren films que no ens afectaren gaire, perquè, fill d'un exmilitar republicà -represaliat pel franquisme-, jo sabia, de molt jove, que tot allò que s'esdevenia a la pantalla era una gran mentida i m'ho mirava com qui veu ploure ben protegit davall el porxo. Anys endavant (a mitjans dels anys seixanta, com a membre del Cine Club Universitari que dirigia, entre d'altres, Paco Llinàs) vaig poder anar aprofundint en la història i gènesi de tota aquella gran farsa "històrica" (els bons eren sempre els defensors de l'ordre constituït; els dolents eren els maçons, republicans i comunistes).

José Luis Sáenz de Heredia (cosí de José Antonio Primo de Rivera) obtingué -treballant per a Falange Española y de las JONS- el càrrec de Cap de producció del Departamento Nacional de Cinematografía del nou règim. En Franco li demana que porti a la pantalla Raza, la novel·la que el dictador havia escrit amagat sota el pseudònim de "Jaime de Andrade". Cal dir que aquesta pel·lícula d'encàrrec no serà precisament la seva millor obra. Malgrat la ideologia d'aquest director tan lligat a la dictadura, Sáenz de Heredia basteix les millors obres a partir del 1948 (quan funda una productora pròpia: Chapalo Films). És quan dóna llum a dues de les seves millors produccions: Historias de la radio i Faustina.

Més endavant torna a encapçalar les campanyes de promoció del règim feixista i a mitjans dels seixanta dirigeix el documental Franco, ese hombre dins el marc del 25è aniversari de l'exaltació de la victòria damunt el poble.

Parlant de Raza (protagonitzada per un antic oficial feixista: Alfredo Mayo) em ve a la memòria l'agradable sorpresa que tenguérem en veure com els directors progressistes de finals dels seixantes (Saura, especialment) "recuperaven" aquest excel·lent actor i li oferien oportunitats que l'home sabé aprofitar. Per exemple, aquella magistral La caza (1965), o la no menys important Peppermint frappé (1967).

Però els nostres primers anys de cine són els de les pel·lícules que vèiem a Ca'n Guixa, a Ca'n Pelut, en el cinema a l'aire lliure Gardenia (en la carretera de Muro) i, a mitjans dels cinquanta, en el Salón Montaña (inaugurat el set de juny de mil nou-cents cinquanta-cinc). Un poc més tard els poblers gaudiríem d'un luxuriós cine, el Montecarlo; el dia de la inauguració patí un incendi -sense víctimes-; s'havia de projectar la famosa La túnica sagrada. Però fou un problema solucionat de seguida.

Són els anys que, menjant pipes i cacauets en el "galliner" (o a butaca quan hi anàvem amb els pares) ens anam empassolant -sense creure en el que ens mostren- "obres mestres" de la cinematografia espanyola del tipus Sin novedad en el Alcázar, aquella infumable pel·lícula dirigida per Augusto Genina (coproducció hispano-italiana de l'any 1940) i interpretada per Fosco Giachetti, Mirelle Balín, María Denis, Rafael Calvo, Andrea Cecchi, Aldo Fiorelli, Silvio Bagolini, Carlo Tamberlani i Carlos Muñoz. Dins aquesta líniea d'exaltació de les "heroïcitats" dels franquistes veuríem, com hem dit, monuments a la propaganda militar espanyola, a la "raça" hispànica i al nacionalcatolicisme com El santuario no se rinde, Escuadrilla o A mí la Legión. És evident que els fills dels vençuts no podíem combregar ni amb els continguts, ni amb l'estètica, ni amb la interpretació de qui posava el seu art al servei de tan tèrbols interessos: la mistificació històrica, la mentida més barroera. Els nostres pares, una bona part de la nostra família -la de procedència peninsular- havia lluitat en primera línia per a defensar els drets i llibertats dels treballadors, el règim republicà. El "meu" heroi no podia ser mai els estereotips que interpretava Alfredo Mayo. Crec que és bo d'entendre que els meus herois particulars eren el meu pare i els meus oncles. Jo, malgrat els meus deu o onze anys, escoltant les històries de la guerra a casa, al voltant de la foganya als hiverns, creia molt més els meus familiars que no el que em presentaven a la pantalla els servidors intel·lectuals del règim d'opressió que patíem.

Menció a part mereixeria un film -igualment de propaganda- com va ser Los últimos de Filipinas. Cert que la pel·lícula no deixava de ser una "espanyola" com totes les altres. La història era sempre la mateixa: un grup de valents soldats espanyols comandats pel capità Las Morenas, resisteix heroicament la brutal embranzida de les salvatges hordes -el poble tagàlog de les Felipines- dins l'església del poble de Baler. La guerra entre Filipines i España (una guerra fomentada, com la de Cuba, pels nord-americans) fa mesos que ha finit, però els soldats espanyols resisteixen i resisteixen sense voler saber de cap mena de rendició. La pel·lícula fou dirigida per Antonio Román l'any 1945 i protagonitzada per Armando Calvo Calvo, José Nieto, Guillermo Marín, Fernando Rey, Nani Fernández, Juan Calvo, Manuel Morán, Carlos Muñoz, Manuel Kaiser i Tony Leblanc, amb decorats de Sigfrido Burmann i música de Manuel Parada. Es tracta d'una obra que m'interessà especialment (jo tenia onze anys la primera vegada que la vaig veure). Si he d'anar a cercar les causes potser fos aquella cançó magistralment interpretada per Nani Fernández. La record a la perfecció, la sent ara mateix en la meva torre musical: és el Yo te diré, inesborrable de la memòria.

Quan Basilio Martín Patino, en les darreries del franquisme, realitzà una obra mestra, Canciones para después de una guerra, va incloure un fragment de Los últimos de Filipinas i, concretament, la cançó de Nani Fernández. De cop i volta, tota la infància i adolescència passada a sa Pobla em vengué de nou. I, ara -any 1998- per a escriure aquest article no he anat a cercar cap enciclopèdia del cinema. M'ha bastant, novament, posar el CD amb les cançons de la pel·lícula de Patino. I, com en un somni, misteriosament, provinent d'aquella llunyana postguerra que alletà la nostra infància, han tornat -sentint Yo te diré- noms d'actors, músiques, el sabor dels caramels que feien a Can Calent i que es venien -a vegades dins una senalla de vímet, altres damunt una petita tauleta- a l'entrada de Ca'n Guixa i Ca'n Pelut. I amb el record del sabor dels caramels de Can Calent, el record dels grans plafons amb els quadres -pintats a mà- dels films que es projectaven aquell dia.

Però no hem de mitificar el treball dels intel·lectuals del règim franquista. Les pel·lícules de la guerra que hem comentat, la comedieta de costums del Rafael Gil o l'inefable Dibildos, la bogeria "històrica" que representen les monstruositats del tipus Locura de amor (Juan de Orduña, 1948), Agustina de Aragón, La leona de Castilla, Reina Santa, Inés de Castro, El tambor del Bruch, Alba de América, Jeromín, Pequeñeces, El marqués de Salamanca... no tenen justificació possible; i el poble, la gent del carrer, així ho va entendre de seguida batiant aquells horrors amb una paraula exacta i precisa. I aquesta paraula era: "una espanyolada".

"Espanyolades". Aprenguérem la paraula de seguida en aquells anys de la nostra adolescència poblera. "Espanyolada" era l'exacta definició que es podia donar a les obres dels Gil i els Heredia, dels Ruiz-Castillo i els Genina. Així qualificava el poble de qualsevol indret de l'Estat tant la cinematografia de la guerra (tipus A mí la Legión) com la comedieta rosa (La vida en un hilo) o tots aquests productes -majoritàriament de CIFESA- que, no se sap per quines estranyes circumstàncies, sempre obtenien els més importants premis del Sindicats feixistes, les més generoses subvencions econòmiques... Encara les tenc ben ficades dins la retina, les actuacions d'aquells actors de la postguerra: Aurora Bautista, Rafael Calvo, María Martín, Fernando Rey, sempre amb l'espasa o amb la creu, defensant la sagrada España dels infidels (moros, jueus, indis americans, rojos i separatistes), sempre oferint rostre, les seves millors actuacions d'aquells anys per a portar als pobles més oblidats de la geografia de l'Estat, a les barriades més marginals i miserables de les grans ciutats derrotades, el catecisme falangista, els ensopits diàlegs -discursos gens amagats- dels Padre Coloma, de Tamayo, de Villaespesa, de José María Pemán. Però nosaltres ja havíem sentit parlar de Miguel Hernández i Rafel Alberti, de Tagüeña i Modesto, de la CNT i la FAI, de la derrota de l'exèrcit espanyol en els carrers de València, Madrid i Barcelona..

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)