Miquel López Crespí - Memòria històrica

Palma (Mallorca), Any 70 - Crònica sentimental de la transició - En els caus de la Guàrdia Civil i la Brigada Social del règim franquista

Sense res per protegir-nos de la gelor de les rajoles, era impossible aclucar els ulls. Amb cada canvi de guàrdia encenien la dèbil bombeta de la cel·la i, en el forat de la porta, veiem un ull vigilant que controlava tot el que fèiem. En una altra època, deu anys enrere, obligaven sortir els detinguts al passadís i feien el recompte fora de les cel·les. Ara es conformaven a encendre la bombeta i guaitar a l’interior. Novament el “sin novedad”, ressonant a les dues de la matinada, a les quatre... Cada dues hores el mateix ritu. Mig adormit, cansat per les hores de detenció, la debilitat causada pel mal menjar, tot em semblava igual: idèntica entonació de veu, cap matís que em permetés distingir una persona d’una altra. Abundaven els accents andalusos. A més misèria en una regió, més guàrdies civils i policies. A Mallorca ens salvaven de fer de policies i de sergents a l’exèrcit perquè, amb el turisme, podíem fer de cambrers als mil hotels existents. Dues formes semblants de fer d´esclaus de poders aliens! (Miquel López Crespí)

Jaume Calafell i Guillem Salomó tampoc dormien. Es giraven contínuament cercant una posició més còmoda. Endebades. Sense res per protegir-nos de la gelor de les rajoles, era impossible aclucar els ulls. Amb cada canvi de guàrdia encenien la dèbil bombeta de la cel·la i, en el forat de la porta, veiem un ull vigilant que controlava tot el que fèiem. En una altra època, deu anys enrere, obligaven sortir els detinguts al passadís i feien el recompte fora de les cel·les. Ara es conformaven a encendre la bombeta i guaitar a l’interior. Novament el “sin novedad”, ressonant a les dues de la matinada, a les quatre... Cada dues hores el mateix ritu. Mig adormit, cansat per les hores de detenció, la debilitat causada pel mal menjar, tot em semblava igual: idèntica entonació de veu, cap matís que em permetés distingir una persona d’una altra. Abundaven els accents andalusos. A més misèria en una regió, més guàrdies civils i policies. A Mallorca ens salvaven de fer de policies i de sergents a l’exèrcit perquè, amb el turisme, podíem fer de cambrers als mil hotels existents. Dues formes semblants de fer d´esclaus de poders aliens!

Vaig notar que suava intensament malgrat la que regnava allà dins.

El meu viatge mental cap al passat em devia haver emmalaltit. Com devia estar la família? Sabia que el partit s’encarregaria de tenir la mare i el pare informats del que ens anava succeint. Un parell d’hores abans de la detenció vaig parlar amb Joana i m’assegurà que no em preocupàs. A part del Comitè encarregat de tenir cura de nosaltres, ella en persona romandria vigilant i en contacte permanent amb la mare.

Els minuts del rellotge passaven lents, inacabables. Recordava els inicis de la meva relació amb Joana. No feia gaire que sortíem plegats. Va ser just després de la ruptura amb Anika. Coincidíem cada setmana en el Comitè de Direcció. Ens acostumàrem a veure’ns mitja hora abans de començar la reunió i, en havent acabat, anàvem al cine i a sopar. Aleshores jo vivia, nàufrag, a l’illot del meu pis. Si no ens haguéssim trobat, possiblement hauria abandonat la militància política. Més d’una vegada vaig estar a punt de cometre una barbaritat. Sentia dins meu, potents, els efectes de la meva ruptura sentimental. Eren massa anys de conviure amb una persona que de sobte desapareix de la teva vida, talment un inesperat remolí l’hagués engolida cap a les profunditats de la mar. Quina ximpleria, els debats sobre l’amor universal, la ruptura del matrimoni tradicional, la fi del patriarcat, la necessitat d´un tipus de relacions lliures, sense dependències de cap tipus! M’adonava que qualsevol romàntic de segle XIX, els seguidors de Fourier i Victor Considerant, eren molt més avançats que els pretesos hereus de Wilhelm Reich, Rosa Luxemburg i Alexandra Kol·lontai, la meva persona inclosa.

Imagín que són els errors dels vint anys, aquella fe cega en les nostres capacitats humanes. Creure que tot era a l´abast dels nostres somnis. Aconseguir ser l´home i la dona nous dels llibres per un acte de voluntat! Com si les mil pors inculcades per la societat des de la infantesa no haguessin penetrat, talment cucs carnívors, per dins venes i nervis. Érem més dèbils del que imaginàvem i no ho sabíem!

Un dia, Joana comparegué pel pis i em trobà cremant cartes antigues, fotografies i targes postals. Em feia mal guardar tants centenars de records de dies lluminosos, d’una època en la qual la vida semblava ideal. Vaig decidir desfer-me definitivament d’aquell caramull de velles històries que em fermaven al passat com si una llosa immensa planàs damunt el meu cos. De bon principi, la decisió feia mal. Em va costar una estona encendre el foc a la foganya. Era dur anar llençant enmig de la llenya, entre les flames i els calius, les fotografies de Londres i Roma, de París i Venècia, de la Lisboa revolucionària, de la Barcelona dels setanta. Les cartes, escrites amb la vella ploma estilogràfica del pare, encara portaven les llàgrimes de les nits d’enyorança, quan Anika era de viatge i el desig impossible de satisfer s’enrevoltilla per braços i cames i t´ofega, com ho fa una temible serp verinosa.

Quan Joana obrí la porta em va veure feinejant al costat de la xemeneia. Capses plenes d´entrades a cines pretèrits, bitllets de viatges, pepones antigues, collarets de pedretes fets a mà pels hippies eivissencs, segells trobats als encants de Palma i Barcelona, antics dibuixos indis comprats Petticoat Lane... Arreu les restes dels naufragis personals i familiars, plens de pols, completament inservibles per a la supervivència quotidiana, fets malbé per l´avanç continuat del pànic per les artèries.

Què fer amb tanta història remota, els plans que mai no es compliren, els somnis d´adolescent grafiats amb sang damunt el paper blanc?

Joana actuà sense cap contemplació. Agafà quatre bosses de plàstic i, en uns segons, ho tengué tot preparat per a llançar-ho al cubell de les escombraries.

-Em vols dir què fas, tancat aquí, amb el foc encès en ple estiu, plorant, cremant aquesta paperassa? No cal perdre-hi hores! No veus que no té sentit, que has d’acceptar la realitat tal com és, sense donar-li més voltes? Que has tornat boig? Just quan pots iniciar una vida nova et tanques dins tu mateix, et perds per absurds laberints, caminois sense sortida que et poden portar al més profund avenc.

La veia a través del tel que em produïen les llàgrimes. Obrí sense contemplacions les cortines del menjador i, amb força brutal, un poderós raig de sol em va fer aclucar els ulls. Com si un llamp hagués caigut al meu damunt. Havia perdut la vista? Quantes hores feia que romania encerclat per les tenebres? No ho recordava. Sé que feia un parell de dies havia començat la lenta tasca de destrucció del passat. Potser havia begut massa. Encegat per la resplendor del sol, només pel soroll de les ampolles xocant les unes contra les altres, intuïa que Joana anava arreplegant totes les que trobava. Em devia haver emborratxat? Em notava debilitat. Com si hagués estat molt de temps sense menjar.

Recuperava la visió d´una forma lentíssima.

Vaig provar d´incorporar-me, però no tenia forces. Queia al terra, talment una persona amb les articulacions dislocades.

-Apa –em digué Joana, ajudant-me a posar-me dret. Agafa les bosses i anem a fer un cafè. Ho necessites. Has begut massa. No queda cap de les ampolles que tenies al rebost! Quants dies portes així? Com és possible que no m´hagis avisat? Marxem al carrer. És necessari que et recuperis, que el sol et llevi les teranyines dels ulls i del cervell. Sembles un infant petit! Cal deixar per sempre endarrere aquesta història que no et deixa viure!

Llançàrem sense gens de recança cartes i fotografies als fems. Vaig fer un alè. Com l´esclau que s´allibera de les cadenes. Amb aquell gest, Joana m’estalviava setmanes de patiment. Quant temps feia que havia començat a cremar els centenars de mentides i falsos juraments que servava a casa? Qui ho podia dir! Només sé que em trobava en el fangar d´una situació malaltissa. Quan agafava un sobre per a llançar-lo al foc no podia resistir la temptació de llegir el que havia escrit anys enrere. La lectura davant el foc em portava per estranys viaranys, per antiquíssimes promeses que penjaven dels arbres, exhaustes. Fer desaparèixer el contingut de les capses de cartró esdevenia una feina inabastable. Sabia que podia emmalaltir davant la foganya i que, possiblement, sense adonar-me del que feia, havia escollit aquella estranya forma de suïcidi. Amb un sol esplendorós que queia a plom damunt els carrers de Palma, suat, amb les persianes tancades, submergit en la novel·la de la meva vida, em sentia com si hagués caigut des del més alt penya-segat de l´illa, cridant angoixat i sabent que ningú no em sentia. Dissimulava la desesperació dient als amics i a la família que no em trobava bé, que feia setmanes un virus no em deixava fer vida normal. Alguns companys de l’organització vengueren a veure’m, però no els vaig obrir la porta. Quan trucà la mare, preocupada perquè no hi anava a dinar, com cada diumenge, em vaig ficar al llit, i em vaig tapar amb una manta. Marxà convençuda que tenia febre però que no era res excessivament greu.

Només vaig obrir la porta a Joana, intuint que era l´única persona que podria salvar-me.

Quant temps feia que l’estimava sense dir-li res? Potser des del primer dia en què la vaig veure en el Comitè de Direcció. El cert és que aquell matí baixàrem del pis carregats amb les bosses de plàstic plenes de vells records. Em costava obrir la tapadora del contenidor. Va ser ella, decidida, qui va fer la feina en uns segons. En adonar-me´n, tot havia desaparegut enmig de les deixalles. “Com acaba l´univers que pensaves perduraria a través de tempestes i contradiccions”, pensava, caminant en silenci al costat de Joana, avançant cap a una nova etapa de la meva existència.

La rialla franca i alegre de Joana em feia mirar amb confiança el futur. Intuïa que, al seu costat, podria refer-me, tornar a caminar, mirar al cel sense que la realitat em cegàs, implacable. Lentament anava recuperant l´alè, el batec del cor. On anàvem ara, agafats de les mans, caminant per aquella Palma plena de turistes cridaners que retrataven tot el que trobaven al davant? No ho sabia ni m’importava. Era com si acabàs de néixer. Un nadó que obre per primera vegada els ulls a la vida. Endevinava que tot seria nou partir d’aquell moment. Noves les hores, les paraules, les experiències.

Jaume Calafell em despertà de sobte, fent-me sortir del somni per on navegava, lluny de la cel·la, presoner de la Brigada Social.

-Com et trobes, Miquel? Fins fa poc tremolaves. En alguns instants ploraves desconsoladament. Ens tenies preocupat. Suaves. En veure que la febre continuava pujant, hem decidit fer alguna cosa. Potser tens trenta-nou de temperatura. Què vols que facem? Cridam el guàrdia? Demanam un metge malgrat que diguin que fins demà no hi poden fer res? El millor seria amenaçar-los. Que demanin ajuda a l´hospital, que despertin el Rosset, el comissari Ricardo Manzanas. Però no poden deixar que empitjoris, abandonat damunt les fredes rajoles de la cel·la!

Les inesperades paraules de Jaume em feren tornar a la realitat. Al matí la Social ens havia vengut a cercar. Érem a l´espera d´anar als jutjats per la presentació del partit. Record que feia unes hores no podia adomir-me. Pensava que el cansament del dia m’havia vençut. El cervell és un univers summament complex. Li vaig dir que ho deixàs anar; tanmateix no anirien a cercar cap metge. No em trobava bé però el somni, la història de les cartes cremades a la xemeneia, la presència de Joana ajudant-me a caminar, a llançar les bosses dels records al contenidor m´havien fet oblidar la situació actual.

Vaig tranquil·litzar els companys:

-No us preocupeu. És la gelor de les rajoles. Al matí, si puc beure un poc de cafè, encara que sigui aigua bruta calenta, em recuperaré. No passeu ànsia!

Guillem Salomó i Jaume Calafell no estaven tranquils. Continuaven palpant el meu front, preocupats per un possible augment de la febre.

De cop i volta, el fred que em pujava per l´espinada, envaint el cos, deixà de punxar-me la carn com si fos un ganivet esmolat. Anava retornant al present. Anava sentint com les meves constants vitals s´anaven normalitzant. Ja no existia ni la tenebror, ni la febre. Jaume i Guillem començaren a respirar, alleugerits per la meva recuperació. La primera claror del dia començava a penetrar, com una nina avergonyida, per la petita finestra enfilferrada i amb gruixuts barrots de ferro de la cel·la on romaníem tancats.

Sap, la senyora Febrer, que tots els noms relacionats amb el feixisme que encara figuren en el plànol viari de la ciutat contradiuen la Llei de la Memòria Històrica? Probablement, no. I, en part, és comprensible. La senyora Febrer conviu i es relaciona amb la gran família del Partit Popular. De manera que els seus referents són els que són. Qui beu del pensament de Josemon Bauzà o de Carlitos Delgado, no pot entendre que l'un i l'altre no són altra cosa més que caricatures d'un malson i que el seu discurs és més passat que les coques de Nadal per Sant Antoni. (Llorenç capellà)

Ni vandalisme ni incivisme

Llorenç Capellà | 24/11/2009 |

A quin món viu la senyora Isabel Febrer, regidora de Cultura de Manacor? Sap que la Guerra Civil va acabar l'any vuitanta-u...? Va ésser, concretament, el 23-F, quan un guàrdia civil amb bigoti espès, com el de Morena Clara, la pel·lícula de Florián Rey, va ordenar "todos al suelo" i tothom li va fer botifarra. Sap, la senyora Febrer, que la Guerra Civil estricta, la que va guanyar el feixisme i va suposar quaranta anys de dictadura, estava condemnada al fracàs perquè la gent, un dia o l'altre, fa com el ca escalivat, s'espolsa la por i mossega la mà que li ha posat el dogal...? Sap que molts dels personatges que en els llibres escolars de la seva infantesa eren considerats herois són, actualment, plat de mal tast? Sap que els carrers de Manacor que porten els noms d'Alemanya i de Portugal, no honoren l'Alemanya de conviccions democràtiques fermes ni el Portugal de la Revolució dels Clavells, sinó l'Alemanya de Hitler i el Portugal de Salazar?

I que el carrer Virgen de la Cabeza no recorda la patrona de la gent de Jaén (Morenita y pequeñita/ lo mismo que una aceituna,/ una aceituna bendita,/ morena de luz de luna), sinó el santuari que l'honora i que el capità Cortès, de la Guàrdia Civil, va convertir en una fortalesa? Sap, la senyora Febrer, que tots els noms relacionats amb el feixisme que encara figuren en el plànol viari de la ciutat contradiuen la Llei de la Memòria Històrica? Probablement, no. I, en part, és comprensible. La senyora Febrer conviu i es relaciona amb la gran família del Partit Popular. De manera que els seus referents són els que són. Qui beu del pensament de Josemon Bauzà o de Carlitos Delgado, no pot entendre que l'un i l'altre no són altra cosa més que caricatures d'un malson i que el seu discurs és més passat que les coques de Nadal per Sant Antoni.

A posta, la senyora Febrer -en sintonia amb el partit- qualifica de vandàlics i d'incívics els components de la plataforma ciutadana que han pres la iniciativa de retolar amb noms tradicionals o del memorial democràtic els carrers que encara recorden països, fets o personatges vinculats al feixisme. No cal dir que la senyora Febrer, amb els seus qualificatius, s'ha passat de set cases. La neteja que ha fet la plataforma era feina seva, però és evident que mai no trobava un instant per a agafar escala, raspall i un poal amb aigua i lleixiu. I la gent de la plataforma li ho ha fet de franc. Perquè aquesta és l'altra. A hores d'ara no han presentat factura a l'Ajuntament. I jo els animo a fer-ho. En temps de crisi ningú no ha de regalar jornals. Sobretot a l'Administració.

dBalears

El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. (Miquel López Crespí)

Per la demolició del monument franquista al creuer Baleares

El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. En el fons, a tots els professionals de la mixtificació, els vividors de la política, ja els anaren bé els pactes amb el franquisme reciclat. Alguns s´han fet rics, amb l´oblit de la memòria històrica, escarnit el record dels nostres morts, aquells i aquelles que moriren per la llibertat, per acabar amb la societat de classes.

Han hagut de passar trenta anys perquè els oportunistes que en el passat manaven estripar les banderes tricolors i renunciaven a la lluita republicana, just en comprovar que són a punt de l´extraparlamentarisme, ara els vegem apropar-se a les mogudes republicanes. S´apunten a les mogudes amb intenció de continuar controlant la desmemòria històrica que ells propiciaren. Ho dic en relació a molts dirigents provinents del neoestalinisme i la socialdemocràcia que no volen ampliar la lluita per a recuperar la memòria històrica a fets cabdals de la guerra civil com, per exemple, la persecució dels comunistes de tendència trotskista (POUM) i els anarquistes per part del PCE, o el fet de la revolució social antiburgesa que els historiadors situen entre juliol del trenta-sis i el maig del trenta-set, quan l´estalinisme l´esclafà amb la força de les armes.

Aquests tergiversadors de la història propers al neoestalinisme tampoc no volen qüestionar res de com va anar la transició, ja que, si aprofundissn en la reconstrucció dels fets esdevenguts amb els pactes amb el franquisme reciclat a mitjans dels anys setanta, quedaria a la vista de tothom la misèria de llur traïció a la memòria dels milers i milers d´antifeixistes morts i exiliats per haver lluitat per la llibertat.

El monument al creuer feixista Baleares és la demostració evident de com la transició va ser guanyada pels hereus del franquisme i els servils que acceptaren el preu pagat per llurs renúncies.

Que tenguem encara immensos monuments aixecats a major glòria dels “herois” del franquisme, cas del monument al Baleares, ens situa davant tasques democràtiques a realitzar. I no basta netejar de quaranta noms franquistes els carrers de Palma per a poder dir que som en vies d´una certa normalització democràtica. Si l´Ajuntament de Palma i altres ajuntaments de les Illes no es posen a la feina de demolició de totes les restes que puguin quedar del feixisme, de la memòria d´aquella tenebrosa època de tortures i assassinats; si no s´enderroca el monument al Baleares, la presència omnipotent la dictadura continuarà planant, sinistra, damunt les nostres vides.

El problema, com deia més amunt, no és de llevar solament el pollastre del monument, les frases que recordin el temps d´opressió i, per a tenir tothom content, col·locar una plaqueta a la “reconciliació”. Una plaqueta al costat de l´imponent monument a l´obra del Caudillo? No ens faceu riure, estimats membres de l´Ajuntament. Com molt bé explicava l´escriptor Llorenç Capellà en un recent article: “Tocant a la reconciliació? El senyor Grosske insisteix en la proposta de col·locar una placa que en dissimuli la condició de monument feixista. Ai, Mare de Déu! S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mauthausen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls”.

Pensam com l´amic Llorenç Capellà. Qui es pensi que amb la ximpleria covarda de la plaqueta es combat una herència d´oprobi de més de quaranta anys va ben equivocat. Qui imagini que llevar el pollastre és retre un sentit homenatge als tres mil mallorquins i mallorquines assassinats pel feixisme, va ben errat de comptes. Els antifeixistes illencs, la gent que ha portat a coll la lluita per la memòria històrica quan tothom callava per a poder cobrar els bons sous que molts dirigents de l´esquerra oficial han xuclat en aquests darrers trenta anys, el que volem és acabar amb la prepotència del feixisme que significa tenir present a Palma aquest monument i tots els altres que hi resten. Si l´Ajuntament de Palma no és capaç d´acabar amb l´herència indignant de la victòria feixista a les nostres places i carrers voldrà dir que ajuntament continua enfeudat als poders fàctics de sempre, a la dreta hereva del franquisme.

La recuperació de la nostra memòria històrica no pot fer-se d´aquesta manera covarda, amb aquesta por als que guanyaren la guerra i reprimiren el poble durant dècades. La demolició del monument al Baleares seria la prova evident que, finalment, es comença a fer justícia a tots aquells homes i dones, les avantguardes populars dels anys vint i trenta, vilment assassinats pels feixistes.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)