Miquel López Crespí - Memòria històrica

Els fills dels guanyadors

Palma (Mallorca), Anys 70 – Crònica sentimental de la transició

En els anys en què pugnàvem per acabar amb la dictadura no em venia de nou anar comprovant com alguns dels hereus dels guanyadors que rebutjaven l’herència política dels seus progenitors s´apuntaven a l´antifranquisme. Amb el pas dels anys poguérem constatar que, en la majoria dels casos, aquest distanciament dels orígens familiars era ocasional, producte d’un temps marcat per l’herència del Maig del 68, les cançons de la Nova Cançó, els cines d’Art i Assaig, el freudomarxisme, el ressò de la guerra del Vietnam i l’experiència del socialisme en llibertat que Salvador Allende i la Unitat Popular volien bastir a Xile. Que els fills de destacats repressors falangistes militassin temporalment en el PCE i en organitzacions comunistes de tendència maoista i trotskista era, s´evidencià a mesura que s’anava consolidant la reforma, resultat del desig esbojarrat que tenien aquests jovenets per construir un petit univers diferent del que sempre els alletà: els col·legis de monges i els Hermanos de la Salle, la missa dominical amb els millors vestits, els cursets de cristiandat, els viatges a Fàtima i Lorda, les recomanacions de la mare d´asseure’s bé a la taula, menjar sense tacar-se, comportar-se com un hereu dels Montaner i Vallespir, essent conscient que et vigilen els ulls atents de desenes de generacions de militars, bisbes i inquisidors amagats rere la foscor dels quadres penjats per cambres i passadissos.

En els anys en què pugnàvem per acabar amb la dictadura no em venia de nou anar comprovant com alguns dels hereus dels guanyadors que rebutjaven l’herència política dels seus progenitors s´apuntaven a l´antifranquisme. Amb el pas dels anys poguérem constatar que, en la majoria dels casos, aquest distanciament dels orígens familiars era ocasional, producte d’un temps marcat per l’herència del Maig del 68, les cançons de la Nova Cançó, els cines d’Art i Assaig, el freudomarxisme, el ressò de la guerra del Vietnam i l’experiència del socialisme en llibertat que Salvador Allende i la Unitat Popular volien bastir a Xile. Que els fills de destacats repressors falangistes militassin temporalment en el PCE i en organitzacions comunistes de tendència maoista i trotskista era, s´evidencià a mesura que s’anava consolidant la reforma, resultat del desig esbojarrat que tenien aquests jovenets per construir un petit univers diferent del que sempre els alletà: els col·legis de monges i els Hermanos de la Salle, la missa dominical amb els millors vestits, els cursets de cristiandat, els viatges a Fàtima i Lorda, les recomanacions de la mare d´asseure’s bé a la taula, menjar sense tacar-se, comportar-se com un hereu dels Montaner i Vallespir, essent conscient que et vigilen els ulls atents de desenes de generacions de militars, bisbes i inquisidors amagats rere la foscor dels quadres penjats per cambres i passadissos.

Recordava molts dels amics i amigues que provenien d’antigues nissagues palmesanes –com els Montaner- en decadència i, també, de nou rics enriquits amb la victòria del general Franco i l’estraperlo. Tenia vint anys quan vaig assistir a una curiosa reunió per a debatre El Manifest Comunista. Una trobada a casa de na Teresa Mateu a una gran sala del xalet que tenia a Son Armadans. Na Teresa Mateu tenia la meva edat. Ens coneguérem en un dels primers recitals que va fer Raimon a Palma, a la Sala Born. Ens havíem vist i parlat més d’una vegada en el CineClub del Salón Rialto i, sovint, en acabar el debat que solíem fer després de la projecció, anàvem a fer un vermut al Bar Bosch. Però jo encara no sabia que era filla d’un dels primers hotelers enriquits amb l’inici del turisme de masses, just quan començava el boom que transformaria radicalment la fesomia de Mallorca.

No cal dir que em va sorprendre el tipus de gent que hi vaig trobar. Va ser el meu primer contacte amb els fills dels vencedors en la guerra civil, alguns dels quals ja dirigien els incipients partits antifranquistes del moment.

Sembla que na Teresa feia temps que seguia les meves intervencions en els col·loquis del CineClub, sabia quins eren els meus amics, s'informà sobre la meva persona i arribà a saber la història de les detencions, de quan, estudiants de quart de batxiller!, ens enxamparen en el Passeig Mallorca, just davant el Frontón Balear, pintant consignes a favor dels miners d´Astúries.

Quan vaig trucar al timbre de l’entrada em contestà la veu d’una criada. En dir la contrasenya convinguda, el portalam s’obrí automàticament. Quina sorpresa! Habitant de l’univers dels barris extraradials, em sorprenia, com un infant amb una nova joguina que, des de la distància, s’obrís la porta del gran xalet que es divisava al final dels pins i plantes exòtiques que poblaven aquell jardí impressionant.

En arribar a l’escala que donava a l’entrada, una criada amb còfia em va dir que l’acompanyàs, que em portaria al saló on m’esperaven la senyoreta i els altres convidats. Pertot marbres, els luxosos mobles, els grans cortinatges que cobrien els finestrals que donaven a la piscina, les catifes perses, la immensa biblioteca que omplia la sala on m’esperaven...

Els pares de na Teresa no tenien gaire gust per a la decoració. Tot el que podies veure era, evidentment, car, comprat possiblement a Itàlia i França, a les millors botigues de Jaume III, amb llits i armaris comanats als darrers fusters de Manacor, sense escatimar en el preu de la fusta, en la grandiositat de les butaques i sofàs folrats de sedes i pells importades. Qui hauria dissenyat aquell espaventós espectacle? Com si s´hi hagués de filmar una pel·lícula d´Alfredo Landa i José Luis López Vázquez! Una pel·lícula de reprimits sexuals a l´espera de poder lligar les sueques que han trobat en el bar i que ara, en veure les pretensions dels espanyols, esclafen en una riallada immensa.

En una rampellada, les preguntes de sempre colpejaren el meu cervell. El mateix que em preguntava cada vegada que sentia els fills dels falangistes fent juraments d’antifranquisme i de defensa del socialisme. Debatre El Manifest Comunista en aquell ambient? Tenia sentit, de debò continuar endavant, prendre’s seriosament la reunió? El marxisme de na Teresa, de l´amiga que comandava les criades, ordenant que ens servissin algun refresc, entrepans de pernil i paté, salmó i caviar d´imitació... podria anar més enllà, abandonar-ho tot per la Revolució, anar a viure amb nosaltres, a un barri extraradial de Palma, enfrontar-se a la vida amb les mans buides, nua, talment vengué al món?

Miquel López Crespí

Diari de Balears.

La poesia als anys setanta: revisió i actualitat .

La Biblioteca d'escriptors mallorquins regala al lector una nova antologia poètica amb «DdB»

El professor i historiador de la literatura Pere Rosselló Bover és l'acurador del recull 10 poetes mallorquins dels anys 70. Hi són presents Jaume Pomar, Guillem Cabrer, Gabriel Florit, Miquel López Crespí, Jaume Mesquida Sansó, Bernat Nadal, Damià Pons i Pons, Miquel Mestre, Guillem Soler i Joan Perelló. Conformen una selecció representativa, però de cap manera completa -com assenyala Rosselló a la introducció del volum- dels poetes que nasqueren entre els anys quaranta i cinquanta i que començaren a publicar al voltant dels anys setanta. Els és comuna una infantesa marcada pel context polític, social i cultural de la postguerra. És la generació que hagué de lluitar, dins el darrer franquisme, per una veu pròpia i que es va veure abocada a la necessitat de recobrar la capacitat de forjar nous mites. És la generació literària posterior a figures com Jaume Vidal Alcover, Josep Maria Llompart, Blai Bonet i Bartomeu Fiol, entre d'altres.

Els anys seixanta i setanta varen suposar per a la cultura catalana un moment de recuperació després de la dura repressió a què havia esta sotmesa des de la Guerra civil. La reactivació econòmica per l'inici de l'activitat turística i la relativa flexibilització dels mecanismes de la censura ajudà a la formació d'un nou context. A més a més, hem de comptar amb l'aparició de moviments com la Nova Cançó i d'entitats com l'Obra Cultural Balear. La xarxa editorial, en ple desplegament, abandonà els esquemes de la resistència i n'adoptà d'altres, propis d'una indústria incipient, però competitiva. Aquests elements i d'altres foren les bases d'un nou escenari en el qual es desenvoluparen els escriptors.

La poesia i, en general, la literatura, es transformava ràpidament i no només en qüestions estilístiques. La concepció mateixa de la literatura, la seva natura i funció, era un debat del moment. Després de la reivindicació d'una lírica basada en un llenguatge metafòric -per part dels poetes de la generació dels cinquanta- en el decurs dels seixanta es materialitzà el realisme poètic en un intent, no del tot aconseguit, d'aproximació a les modes europees. Aquest vessant, això sí, introduí un llenguatge i uns objectius nous i retornà als escriptors la funció del compromís en la lluita per millorar la societat. Una primera fita d'aquesta tendència fou la publicació per part de Miquel Bauçà del poemari Una bella història el 1962, que rebé el premi Joan Salvat-Papasseit. El realisme poètic denunciava la injustícia i mantenia una actitud constant de rebel·lia. Introduïa la realitat quotidiana mentre rebutjava els grans ideals. En són un exemple Jaume Pomar (Palma 1943), Guillem Frontera (Ariany 1945) i Miquel López Crespí (sa Pobla 1946).

Els setanta foren una dècada políticament caracteritzada pel final del franquisme. Dins el món de la poesia s'assistí a una complexa diversitat de plantejaments renovadors que posaren de manifest l'experimentació i la denúncia. Eren, en definitiva, anys d'ebullició. Els projectes destacaven per l'originalitat i per la contundència ideològica, però tenien una durada limitada. La poesia, sense renunciar al realisme, incorporà noves temàtiques i tendències: experimentalisme, textualisme, etapes de retorn a una mètrica més conservadora... També és interessant assenyalar que als 70 es consolidaren les propostes de simbiosi entre les arts plàstiques i la poesia, com les experiències, per exemple, de la plataforma Taller Llunàtic. Era un grup de contestació a l'art burgès i acadèmic que criticava l'intrusisme de la política en la creació artística i literària. Apareixeren en aquesta dècada, entre d'altres, Bernat Nada(Manacor 1950), Damià Pons (Campanet 1951), Joan Perelló (Campos 1953) i Guillem Soler (Palma 1952). Per altra part, Guillem Cabrer (Palma 1944-1990) i Miquel Mestre (Artà 1951) es donaren a conèixer en aquest temps però al marge de cap col·lectiu. Els poetes dels 50, com són ara Josep M. Llompart, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover i Llorenç Moyà, no es mantingueren al marge d'aquest ressorgiment cultural, sinó tot el contrari, en participaren activament i actuaren de referents per a les noves fornades.

Als anys vuitanta, Gabriel Florit (Sineu 1944) i Jaume Mesquida Sansó (Palma 1948), entre d'altres, s'incorporaren al grup. Tanmateix, el replantejament dels objectius continuà essent una constant com també la diversificació i individualització de les propostes.

L'antologia 10 poetes mallorquins dels anys 70 fa un tast de la poesia escrita per aquella generació de la qual en fa un seguiment fins a l'actualitat, car la majoria dels autors està en plena activitat avui en dia. En conjunt, aquesta promoció presenta un ampli ventall d'obres i propostes «com no s'havia produït en cap altre moment de la nostra història, fins i tot en els moments de major esplendor», segons paraules de Pere Rosselló Bover.

Per G. CARRIÓ.

(23-VII-06)