Miquel López Crespí - Memòria històrica

Palma (Mallorca), Anys 70: una roda de premsa clandestina -

Crònica sentimental de la transició

Dietari de l´escriptor Miquel López Crespí

Convocàrem una reunió especial del Comitè de Direcció. Quan es constituí el partit llogàrem dos pisos clandestins. Un per a les tasques de la direcció i un altre per a amagar les multicopistes i les revistes que publicàvem. Posteriorment, el creixement de l´organització, ens obligà a emprar més locals. A molts pobles, per manca de diners, ens havíem de conformar a fer les reunions a cases de familiars i els locals de l´església. Alguns militants provenien de les JOC i els antics contactes amb les rectories funcionaren de primera. Durant una determinada època ens portàvem els clixés des de Barcelona i nosaltres hi afegíem les notícies referents a les lluites de les Illes i les reflexions polítiques que trobàvem més adients. Més endavant anàrem perfeccionant les tècniques de publicació dels nostres materials. Jo m’encarregava de picar els articles, que posteriorment portàvem a una impremta. Membres del partit que treballaven de delineants en dissenyaven magnífiques portades incorporant-hi fotografies i dibuixos.

Després de nombroses discussions, el partit acordà que entràs en contacte amb els mitjans de comunicació. Em digueren que era el més indicat per la meva situació de col·laborador habitual de la secció de cultura d´alguns diaris. Així i tot, els costà moltíssim entendre que la dinàmica diabòlica del poder començava a desbordar-nos i es feia urgent actuar de forma decidida. Ho havíem d’intentar. Era important arribar a un cercle de treballadors més ampli que l’acostumat: el barri, la fàbrica, l’hotel. L´avantatge dels que pactaven amb els hereus del Movimient era que, mitjançant el suport de la premsa, feien arribar les seves idees a milers i milers de persones sense necessitat d’estar en una lluita concreta.

Negada la possibilitat d´accedir a ràdio i televisió, la batalla se centrava a aconseguir un petit espai en la premsa. Com trobar una escletxa en la secció de local? Es tractava de tenir paciència i els contactes adients.

A vegades, poques!, teníem la sort que el redactor de guàrdia era nou, poc experimentat. Alguns d´aquests col·laboradors nocturns no sabien gairebé quin tipus de partit érem. La falç i el martell dels nostres papers feia que ens confonguessin amb el PCE. I, si no portaven l´emblema dels comunistes, pensaven que podien ser d´algun dels nombrosos grups socialistes existents abans de l’obligada fusió sota les ales de Felipe González i Alfonso Guerra manada per la socialdemocràcia internacional. Per desgràcia, aquesta situació es donava poques vegades. Quasi mai. Per això mateix la meva insistència a mirar de presentar el partit. Potser no els quedàs més remei que trobar un espai per informar de l´existència d´altres propostes. No deixava de ser un combat autènticament surrealista. Més d´una vegada em vaig sentir com el protagonista de la novel·la El Procés, fent d´Anthony Perkins en la pel·lícula que, sota el mateix títol, dirigí Orson Welles. Però era obligatori no defallir, trobar la sortida del laberint.

Una època obscura s´apropava, silent però ferma i segura. Podríem aturar l’endemesa que ens queia al damunt? Era precís no defallir. El que no podíem fer és restar solament al tall com en el passat, veure com ens enterraven sota munts de cendres i mentides, criminalitzant la nostra feina, estigmatitzant-ho amb l’etiqueta d’”extrema esquerra” quan, nosaltres l´únic que fèiem era mantenir uns principis i unes idees que consideraven útils i encertades per a acabar amb les desigualtats socials.

Convocàrem una reunió especial del Comitè de Direcció. Quan es constituí el partit llogàrem dos pisos clandestins. Un per a les tasques de la direcció i un altre per a amagar les multicopistes i les revistes que publicàvem. Posteriorment, el creixement de l´organització, ens obligà a emprar més locals. A molts pobles, per manca de diners, ens havíem de conformar a fer les reunions a cases de familiars i els locals de l´església. Alguns militants provenien de les JOC i els antics contactes amb les rectories funcionaren de primera. Durant una determinada època ens portàvem els clixés des de Barcelona i nosaltres hi afegíem les notícies referents a les lluites de les Illes i les reflexions polítiques que trobàvem més adients. Més endavant anàrem perfeccionant les tècniques de publicació dels nostres materials. Jo m’encarregava de picar els articles, que posteriorment portàvem a una impremta. Membres del partit que treballaven de delineants en dissenyaven magnífiques portades incorporant-hi fotografies i dibuixos.

Què fer per provar d’informar la premsa?

La nit de la reunió tothom em mirava com si jo tengués la solució miraculosa, com si els diaris fossin de la meva propietat. Vaig romandre una bona estona explicant que no podia fer miracles, que era un simple col·laborador de les pàgines de cultura sense gens de poder en la redacció. Un empleat de llibreria que era amic del responsable literari i, per això mateix, podia escriure alguns articles en el petit espai que m´oferien. Res a veure, doncs, amb la capacitat de decisió del director i subdirector, dels caps de cada secció.

M’escoltaven atentament. Alguns dels companys del front obrer i dels barris pensaven que, pel simple fet de veure publicades les meves col·laboracions, jo podia transformar l´aigua en vi, multiplicar el pa i els peixos.

El fum omplia l’habitació. No obríem les finestres. No volíem que cap veí pogués escoltar res dels debats del Comitè de Direcció. Feia poc que la dictadura havia assassinat cinc joves militants antifeixistes d´ETA i FRAP i, arreu de l´Estat, la policia i la Guàrdia Civil disparaven a matar contra els manifestants i els piquets que sortíem, de nit, a pintar consignes per les parets.

L’ambient era carregat.

Molts membres del Comitè fumàvem sense aturar. Els ulls em feien mal. I només feia una hora que havíem començat la reunió!

-Ho provarem. No passeu ànsia –els vaig dir-. Miraré de fer tot el possible. Parlaré amb els redactors que conec i haurem de confiar en la sort. Cal entendre les dificultats que té una organització com la nostra per a donar-se a conèixer. Pensau que la reforma es fa precisament en contra del que representam. No hi ha ningú amb una mínima relació amb el poder que vulgui donar una passa a favor nostre. Ans al contrari, i ho hem debatut en altres ocasions, el que volen es fer-nos desaparèixer per sempre. Hem de ser conscients que, l´únic objectiu del que passa actualment, és acabar amb les experiències unitàries del poble, la memòria històrica del Moviment Obrer.

Fumaven en silenci, atents a les meves paraules.

-Els responsables dels mitjans de comunicació saben a la perfecció qui és qui –vaig explicar, continuant amb les meves explicacions-. Determinats professors, personatges de bona posició, amics de la direcció, els polítics que saben formen part dels grups que accepten les condicions del règim, tenen les portes obertes per al que vulguin dir.

Na Joana, la responsable del front de Sanitat, embarassada de tres mesos, ens demanà que aturéssim de fumar o hauria de marxar.

-O baixau la veu durant una estona i així podrem obrir i es ventilarà la cambra.

Tenia raó. Era una manca absoluta de delicadesa no haver pensat en el seu embaràs. De seguida obrírem les finestres i continuàrem el debat parlant molt baixet.

Un vivificant corrent d’aire procedent del carrer va fer marxar el fum que ens encerclava com una boira espessa.

Tothom va respirar amb força, gaudint per uns instants de l´alè de vida que entrava en els nostres pulmons.

-Vos pensau que sóc fill de general o de franquista destacat? Escric en el diari per determinades i estranyes circumstàncies –els vaig continuar dient-. Vaig conèixer el responsable de Cultura en una presentació a la llibreria on faig feina. Compareixia sovint a comprar les darreres novetats. Nosaltres teníem el material prohibit en un cotxe aparcat a cinquanta metres del local. Es tractava de prevenir un dels acostumats registres de la policia política. Si ens haguessin trobat amb tants exemplars de Marx i Engels, de Rosa Luxemburg i Lleó Trotski, ens podrien haver tancat la llibreria. Jo m´encarregava d´acompanyar els clients fins al vehicle. Els mostrava el que havia arribat aquella setmana, fossin novel·les sud-americanes sense permís d’importació o volums de l’Editorial Ebro, Ruedo Ibérico i Edicions Catalanes de París. Els debats d´horabaixa anaren congriant una bona amistat amb el redactor en cap de Cultura i tants d’altres bons amics de finals dels 60 i començaments dels 70. Però no tenia cap altra mena de contacte, cap relació amb la direcció del diari. Quina influència podia tenir un empleat de llibreria? Si fos un gran propietari i els pogués portar al xalet a fer uns bons àpats! O un escriptor subvencionat per les institucions, guardonat amb premis literaris milionaris, que freqüentàs les festetes lliurades als hotels de luxe amb presència de les autoritats! Aleshores sí que, possiblement t’escoltarien, els agradaria retratar-se al teu costat, presumir de ser amic d’un intel·lectual consagrat per la crítica oficial i els editors de prestigi!

Na Joana tornà a tancar la finestra. L’aire s’havia renovat i ja podíem distingir amb claredat els rostres dels assistents a la reunió.

Mateu Ferragut, el secretari general, escoltava amb summa atenció. Sempre ens entenguérem. Feia poc que s’havia llicenciat en Filosofia i Lletres i era un home amb una vasta formació cultural. Coneixia a la perfecció els problemes que jo explicava aquella nit solitària i plujosa.

-Aniria bé que el company ens digués si té alguna idea especial al respecte, si pot entrar en contacte amb algun conegut que pugui garantir unes retxes en la premsa diària –va dir, dirigint-se als membres del Comitè-. La idea d´una presentació clandestina no és mala idea. Ara totes les organitzacions de les Plataformes Democràtiques surten diàriament en els mitjans de comunicació.

Era el meu torn.

-Fer la convocatòria no és cap problema –vaig començar dient-. Jo mateix redactaré la invitació en nom del Servei de Premsa de l’organització. Ho farem de forma ben oficial. Sense por. Com si poguéssim actuar com els altres partits. Amb la mateixa seguretat. Qui sap! Vés a saber si es pensen que podem ser un nou PCE o PSOE i compareixen a entrevistar-nos. Pensau que encara no s’han celebrat les eleccions que estan preparant. Tothom pot imaginar qui guanyarà. Evidentment qui compti amb els diners de la banca i tengui l´antiga administració franquista al seu favor alhora que utilitza a fons la ràdio i la televisió. Però sempre pot restar un petit marge per al dubte. I aquest dubte, no saber amb exactitud quin nombre de vots podríem tenir en el futur, pot fer que els responsables de la secció de política local ens facin arribar un redactor.

El nostre secretari general no va poder contenir les rialles.

-Quina confiança, Felip! –exclamà en veu alta ara que les finestres ja estaven tancades. Saps perfectament que ningú no ignora qui comandarà i qui quedarà en la més completa i absoluta marginalitat. El cap de redacció que pensàs que l’esquerra conseqüent, els partits sense diners i sense cap mena de suport, poden obtenir alguna quota de poder, desvariaria. Els papers ja estan ben repartits. Ho hem discutit moltíssimes vegades.

-Sí, ja ho sé –li vaig contestar-. La realitat és així de trista. Però sempre pot passar el miracle. Un redactor nou i que encara no sàpiga com funcionen les màfies i no hagi parlat gaire amb el director. Tampoc no hem de perdre l´esperança; pot existir una periodista autènticament preocupada per la realitat i amb desig de ser objectiva enmig del maremàgnum generalitzat de la manipulació, la corrupció, la mentida que ens envolta...

Miquel López Crespí

1935 el Bloc Obrer i Camperol i l'Esquerra Comunista s'unifiquen en el POUM

El Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) va ser fundat a Barcelona, en plena clandestinitat, el 29 de setembre de 1935, sobre la base de la fusió del Bloc Obrer i Camperol i d'Esquerra Comunista. Entre els seus dirigents Joaquim Maurín, Andreu Nin, Jordi Arquer i Saltor, Pere Bonet i Cuito, Enric Adroher, Julián Gorkin, Juan Andrade, Albert Masó i Salvador Clop.

En el moment de la seva fundació el POUM tenia uns 8.000 militants i prop de 40.000 simpatitzants, i comptava amb una organització juvenil, la Joventut Comunista Ibèrica, que era ja bastant forta a Catalunya i el País Valencià, organització que anava a conèixer un ascens considerable alguns mesos després.

Es va convertir ràpidament el primer partit obrer de Catalunya. Després, amb relativa rapidesa, sobre la base de les posicions que ja tenia al País Valencià, Madrid, Astúries, Andalusia i Extremadura, es va anar estenent per tot l'Estat.

Prenent com pretext les Jornades de Maig de 1937, els consellers estrangers del PCE (Palmiro Togliatti, Stepanov, Ernő Gerő, Codovila, etc.) van començar per derrocar el govern de Francisco Largo Caballero, que s'havia oposat reiteradament a les seves exigències, i van obrir pas a la "fórmula de Negrín", que els oferia gairebé totes les garanties que Stalin reclamava per a prosseguir la seva "ajuda a la República Espanyola".

Eliminat Largo Caballero els objectius van ser la limitació dràstica de l'autonomia de Catalunya, la neutralització de la CNT i la destrucció del POUM, sota l'acusació de trotskisme.

De fet, Andreu Nin, un dels mes coneguts dirigents del POUM, va ser detingut per agents soviètics i assassinat prop de Madrid.

Contràriament al que han sostingut alguns historiadors, el POUM no va desaparèixer després del cop del 16 de juny de 1937. Al contrari, les organitzacions del POUM i de la Joventut Comunista Ibèrica es van mantenir en la clandestinitat fins a la fi de la guerra. La millor prova d'això són les seves publicacions, en particular La Batalla i Joventut Obrera, que es van publicar amb una regularitat sorprenent fins a maig de 1938, setmana després setmana, provocant la irritació pública dels dirigents del PCE, del PSUC i de les JSU.

Font: Wiquipèdia

Per saber-ne més:

Jordi Arquer: el marxisme nacional als anys trenta

marxist.org

Lectures recomanades: Cronologia del POUM: Primers anys de clandestinitat de Manel Alberich; El POUM durant la transició democràtica de Pelai Pagès (1998).

30 minuts - POUM: UNA VIDA PER LA UTOPIA

Fundación Andreu Nin

Web Llibertat.cat

Mallorca antifeixista: els hereus de la Federació Comunista Catalano-Balear, del BOC (Bloc Obrer i Camperol) i del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista).

En el Diccionari vermell de Llorenç Capellà (Moll, 1989) podeu veure (pàg. 102) una famosa fotografia d'esquerrans mallorquins a punt de partir d'excursió. És, segurament, un Primer de Maig dels anys trenta. A part de la famosa dirigent comunista Aurora Picornell (assassinada a Porreres el dissabte de Reis del trenta-set), la fotografia ens mostra el conegut activista Ateu Martí (primer director del setmanari comunista Nuestra Palabra), en Jaume Campomar i en Gabriel Picornell, tots tres afusellats igualment pel feixisme en temps de la guerra.

Si ens hi fixam bé comprovàrem com alguns dels militants que hi surten retratats porten, obert, un famós setmanari. Es tracta de La Batalla, revista obrera d'orientació comunista (no estalinista) que prengué nom del grup polític del mateix nom. La Batalla s'imprimia a Barcelona i es venia al preu de 15 cèntims. Els articles editorials eren generalment de Joaquim Maurín. Els col.laboradors més assidus eren Hilari Arlandis, Pere Bonet i Jordi Arquer. A la tardor de 1923 es constitueix a Ciutat de Mallorca la Federació Comunista Catalano-Balear (el primer nucli comunista mallorquí data de l'any 1921). Ignasi Ferretjans, des de El Obrero Balear, afirma que a primers de març del 1926 ell formava part del comitè de la FCCB. La Federació té, doncs, un fort nucli de militants a Palma de Mallorca (¿els lectors de La Batalla de la fotografia abans esmentada?). Els revolucionaris reunits al voltant de La Batalla estaven en desacord amb la passivitat de la direcció del Partit Comunista (que feia poca cosa contra la dictadura de Primo de Rivera). Hem parlat abans de Joaquim Maurín, que era el dirigent de la Federació Comunista Catalano-Balear. Pel novembre del 1930, aquesta s'unificà amb el Partit Comunista Català per donar origen al BOC (Bloc Obrer i Camperol).

La Federació Comunista Catalano-Balear no volgué condemanar Trostki i els bolxevics soviètics perseguits per la nova burgesia "roja" instal.lada a Moscou

La Federació Comunista Catalano-Balear en realitat era un nom que, en la pràctica, es confonia amb els Comitès Sindicalistes Revolucionaris i

La Batalla. Quan l'estalinisme començà a depurar els comunistes del partit bolxevic (assassinats en massa, farses judicials, etc), Maurín i el grup de La Batalla no volgueren condemnar Trotski i els trotskistes, com havia esdevingut obligatori per als dirigents dels partits afiliats a la Internacional. D'altra banda, els dirigents comunistes catalans i mallorquins podien prendre aquesta posició perquè no havien estat nomenats per Moscou i, de fet, els Comitès i La Batalla eren el Partit Comunista, a Catalunya. En la pràctica ens trobam amb dos partits comunistes (i cap és d'obediència soviètica!). El Partit Comunista Català edita Treball, mentre que la Federació Catalano-Balear publica La Batalla. A començaments de l'any 1930 la Internacional decideix expulsar la Federació Catalano-Balear del partido (el comunisme oficial) perquè Moscou volia unes organitzacions submises i uns dirigents obedients.

L'any 1923 les agrupacions comunistes de Barcelona i Ciutat de Mallorca decideixen organitzar la Federació Comunista Catalano Balear (vegeu El Bloc Obrer i Camperol, 1930-1932 de Francesc Bonamusa, pàgs. 184-186). Més tard, el nucli dirigent de la FCCB a Mallorca no romprà amb el PCE quan aquest expulsi els partidaris de Trotski i de la Revolució Permanent. Els oficialistes editaran Nuestra Palabra, que a mitjan del 1931 se subtitula "Órgano de la Agrupación Comunista Palmesana (Sección Española de la Internacional Comunista)". Els simpatitzants de La Batalla (més tard militants del BOC, organització comunista no sotmesa a Moscou) s'agruparan entorn d'un dels fundadors de l'Agrupació Comunista de Ciutat de Mallorca: Antoni Bauzà.

Els comunistes de les Illes (OEC) no tenguérem mai cap relació amb l'estalinisme ni amb el carrillisme (P"C"E)

Per a aprofundir encara més en l'origen del comunisme a les Illes cal estudiar dos "clàssics" de la història del moviment obrer com són els llibres editats per Curial El Moviment obrer a Mallorca, de Pere Gabriel (Curial-Lavínia, Barcelona 1973) i El Bloc Obrer i Camperol (1930-1932), de Francesc Bonamusa, igualment editat per Curial l'any 1974. Cal explicar que, si hem parlat abans de La Batalla, de la Federació Comunista Catalano-Balear, de Joaquim Maurín, és per fer entendre una mica l'origen d'organitzacions revolucionàries del tipus OEC i d'altres que no tenien cap tipus de vinculació amb l'estalinisme (ens referim al P"C"E de Carrillo-Pasionaria). Per posar-ne uns exemples: així com partits tipus PTE, PCE(ml), etc, provenen de successives escissions de l'estalinisme, organitzacions com l'OEC no tengueren cap relació, ni remota!, amb els hereus de Stalin a l'Estat espanyol. Nosaltres, amb altres corrents del moviment obrer (LCR, PORE, AC o fins i tot Germania Socialista i el Movimient d'Alliberament Comunista [MAC] del País Valencià), ens consideràvem hereus de l'oposició bolxevic als botxins de Stalin que liquidaren les conquestes socials de la Revolució d'Octubre.

L'OEC i el procés d'unitat amb el PSM(PSI)

L'Organització d'Esquerra Comunista (OIC a nivell estatal fins que cada organització nacional anà adoptat un nom adient a la història de cada país) fou un dels partits de militància més nombrosa, amb els quadres dirigents, militants i publicacions més interessants, de tots els grups revolucionaris existents en temps de la clandestinitat. Si exceptuam els defensors del carrillisme, no trobarem entre els partits d'aquells moments cap altre que si li pugui comparar. L'OEC és, sense dubte, l'organització comunista més gran de les Illes (hem de tenir en compte que feia anys que la direcció del P"C"E ja no portava endavant una política comunista havent renunciat, a les acaballes de la dictadura, a la lluita pel Poder Obrer, per l'autodeterminació i independència de les nacionalitats, abandonant qualsevol mobilització contra la monarquia, etc, etc). L'OIC (la posterior OEC de les Illes) era el resultat del procés de creixement polític i organitzatiu dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC) sorgits l'any 1970 al Principat. Els COC es fusionaren l'any 1974 amb els Nuclis Obrers Comunistes d'Euskadi i en pocs anys arribaren a tenir una forta implantació a totes les zones de l'Estat. A les Illes tengué militants i simpatitzants en quasi tots els pobles de Mallorca i Menorca. A Eivissa hi començava la implantació quan, a causa de determinats problemes polítics derivats de la transició que analitzàrem més endavant, la majoria de l'OEC decidí obrir un procés d'unitat amb el PSM(PSI). De totes maneres, cal anar a cercar l'origen primer de l'OICE (després OEC) en el FLP-FOC i, també, entre els nombrosos grups de cristians pel socialisme d'aleshores.

L'OEC a nivell internacional mantenia contactes amb el Partit d'Unitat Proletària d'Itàlia, amb la Lliga Comunista Revolucionària i l'Organització Comunista de Treballadors de França; igualment s'establiren contactes amb Mandel i el Secretariat de la Quarta Internacional, però no ens integràrem dins aquesta perquè consideràvem que encara (començaments dels anys setanta) no existien les bases d'una nova organització internacional. També es mantenien estretes relacions de col.laboració amb el Moviment d'Esquerra Socialista de Portugal, i amb el Moviment d'Esquerra Revolucionària de Xile (MIR). Si l'OEC, abans i en temps de la transició, no va ser (a nivell de diaris) tan coneguda com, per exemple el PTE, l'ORT, el mateix MC, va ser senzillament perquè mai no participàrem en els fantasmals muntatges "unitaris" promocionats pel carrillisme (P"C"E) i sectors del franquisme reciclat. En aquell temps -darreries del franquisme- bastava que formassis part d'una "taula per a la democràcia" o de qualsevol "junta democràtica" sense incidència en el poble o en la lluita enmig del carrer, per a sortir retratat a tots els mitjans d'informació que promocionaven la reforma del règim i el manteniment de la monarquia que ens llegava el dictador.

Miquel López Crespí

Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 109-112.

"...reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los"

Com explicava (vegeu l'article "Els comunistes de les Illes I, publicat en aquest mateix blog), era molt difícil "sortir" a la fotografia perquè no participàvem en cap instància unitària amb partits fantasmals, opusdeistes, burgesos i/o franquistes reciclats. A part, l'OEC i altres partits consellistes teníem una concepció molt especial, i completament diferent a la de tots els altres partits d'esquerra, del que era el "partit" o "fer política". En el fons -i tots els exmilitants d'OEC ho poden confirmar- nosaltres lluitàvem per una nova manera d'intervenir en la societat. He contat en altres ocasions (L'Antifranquisme a Mallorca, 1950-1970, El Tall Editorial) que, més que practicar una política d'estricte proselitisme, el que ens interessava era estar enmig del poble, sense protagonisme de sigles, per tal d'anar elevant els nivells de consciència i d'organització autònoma de la classe obrera i el poble treballador. Érem, per tant, ben lluny del messianisme i el "consignisme" burocràtic dels grups que es creien -i es creuen!- detentors de la "Veritat" (inclòs el P"C"E carrillista).

Ben cert que no negàvem que el nostre objectiu estratègic era la consecució d'una societat comunista en la qual, desaparegudes les classes socials i l'Estat (forma d'opressió d'unes classes sobre d'altres), s'eliminarien les diferències de poder entre persones, entre nacions, etc, etc, i es passaria realment a l'exercici d'una autèntica llibertat. Enteníem que la classe obrera, tots els sectors explotats pel capitalisme, eren els més interessats en aquest objectiu igualitari. Per a nosaltres la lluita per a la transformació de la societat de classes només era possible si es basava en un projecte social, en un autèntic projecte de construcció del socialisme on el poder radicàs en les masses treballadores organitzades en Consells. És a dir, no res de democràcia delegada. La nostra concepció de la participació popular anava molt més enllà de la possibilitat d'exercir el dret al vot cada quatre anys; lluitàvem per un tipus de ciutadà capaç de dirigir ell mateix l'Estat sense necessitat d'intermediaris costosíssims.

Per l'autonomia obrera i la democràcia directa

Enfront de la delegació de poder que impulsava el reformisme, tant burgès com obrer, ens esforçàvem, com a tasca prioritària, per reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los. Per als comunistes d'OEC (i molts d'altres grups revolucionaris no reformistes) la democràcia obrera era una de les armes principals contra la política burgesa que, ja en aquella època, intentava -avui ja quasi ho ha aconseguit completament- dur la passivitat i l'individualisme al si dels sectors populars explotats pel capitalisme, com a forma d'allunyar-los de qualsevol possibilitat de decisió sobre el seu propi destí, delegant les possibles alternatives en els sindicats pactistes i en els partits electoralistes, en els polítics professionals que només lluiten per una bona poltrona al costat del poder i un bon sou que els allunyi del treball quotidià (i per altres privilegis molt més "sofisticats", com són, per exemple, les orgies que dirigents pretesament "socialistes" com Roldán es pagaven amb els nostres impostos).

L'autonomia obrera i la democràcia directa esdevenien, doncs, l'eix central de tota la intervenció dels comunistes illencs (OEC) i de la resta de les distintes nacions de l'Estat espanyol.

Aquest nou tipus de democràcia popular que portàvem diàriament a la pràctica (a fàbriques, barris, instituts, universitats, etc) en contra de l'opinió dels grups reformistes que només volien l'actual tipus de democràcia burgesa, es concretava en anar impulsant una estructura d'assemblees com a òrgans màxims de decisió dels treballadors, veïns, estudiants, pagesos (el que anomenàvem el Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari). Aquestes estructures flexibles i operatives de delegats obrers i d'altres sectors explotats pel capitalisme, elegits i revocables en tot moment (per tal d'impedir la consolidació d'una capa parasitària de polítics professionals que visquessin a costa del poble). Allunyat de les concepcions etapistes dels estalinistes (P"C"E i grupets afins) que dividien les lluites del poble en infinitat d'"etapes" per les quals forçosament s'havia de passar (primer la democràcia burgesa, després la democràcia popular avançada, després el socialisme, després...), nosaltres pensàvem que en el capitalisme actual l'enfrontament entre burgesia i classes i nacions oprimides es presentava obertament i definitivament, amb la qual cosa apareixia el socialisme, el poder dels treballadors, com a única solució real a la crisis de societat que ens plantejava la dictadura de la burgesia.

Era evident -i amb això també ens diferenciàvem dels partits molt més economicistes -tot i que nosaltres ho érem molt!- que pensàvem que tan sols la lluita per les reivindicacions concretes era "lluita de classes", oblidant els aspectes polítics, culturals, ideològics, etc, de la mateixa lluita de classes. Per a nosaltres, els comunistes de l'OEC, l'enfrontament amb les diverses formes de dominació del capitalisme avançat, com dèiem abans, no podia donar-se parcel.lat, separat en els seus aspectes econòmics, polítics, ideològics o culturals. Aquell era un enfrontament global o indivisible que el poble treballador assumia en les seves lluites més avançades, perquè allò que de veritat es plantejava en aquells anys de la transició era la transformació de totes les relacions socials. El nostre concepte (en parlàrem en altres capítols) de Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari -"tots els oprimits amb la classe obrera, la classe obrera amb tots els oprimits"- era conseqüència d'aquesta teorització del bloc de classes populars objectivament anticapitalistes; i en la pràctica diària significava que s'havien d'assumir, i lluitar per acabar amb elles, tot tipus d'opressions específiques -especialment l'opressió de les nacions de l'Estat-, així com unificar els esforços dels joves, dones, els homosexuals i lesbianes, presos polítics, amb els interessos generals de la classe obrera i altres sectors populars.

Miquel López Crespí

Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 112-114.