Miquel López Crespí - Memòria històrica

EL TERRITORI, EL MEDI AMBIENT I LES PERSONES, LES NOSTRES RAONS DE SER.

Els comentaris que ens fan arribar el seu malestar perquè el GOB exerceix la crítica sobre l'actual govern ni són nous ni desapareixeran mai. Per a ser una entitat legítima davant la societat, el GOB ha de ser prou autònom respecte de partits i posicions polítiques, i mantenir el seu esperit crític i l'exigència de polítiques de defensa del territori i les persones, per molt que això signifiqui haver de discrepar, i fins i tot retreure determinades actuacions a aquells que a vegades comparteixen les nostres campanyes, mobilitzacions i demandes. El GOB té un únic objectiu, la preservació del medi ambient, el territori i les persones, hi hagi qui hi hagi al Govern. El GOB no tria els governants, ni atorga llicències, ni vota a favor del pla de carreteres. Ho fan els votants i els partits que formen part dels diferents equips de govern.

Massa sovint hem sentit repetidament en els darrers vuit anys el retret per l'acció que el GOB va fer per denunciar la política urbanística del primer pacte de progrés al 2003, com si el GOB hagués propiciat la pèrdua del govern progressista i la victòria conservadora posterior, l’època negra de la corrupció i la involució ambiental, que nosaltres vàrem lamentar especialment.

Ara, de nou, el balanç que acaba de presentar el GOB sobre aquesta legislatura és atacat com un acte d’irresponsabilitat que, se’ns diu, iguala la gestió actual amb les polítiques de l’anterior legislatura i, en fer-ho, promou el retorn d’aquelles polítiques i governs. No obstant, hi ha molts motius per a considerar aquesta posició, òbviament legítima, com a injusta: ni el GOB determina els canvis de govern, ni els nostres balanços de legislatura equiparen les diferents gestions, ni tampoc no és la seva funció discriminar amb detall la gestió particular de partits, càrrecs o conjuntures polítiques que ja es fa en la comunicació diària on, per cert, el GOB ha felicitat i celebrat avanços en polítiques i actuacions concretes durant aquesta legislatura que també es reflecteixen al document de balanç.

Però aquest balanç conjunt de les polítiques que afecten el territori i el seu futur desenvolupament no es pot veure condicionat pels colors dels governants, aquesta és la nostra responsabilitat. En projectar sobre el GOB la responsabilitat d’un escenari polític i electoral determinat s’eximeix als governants actuals de la necessària reflexió crítica sobre la seva gestió, és a dir, la seva responsabilitat. Cal demanar-se perquè no es mostra aquesta determinació amb què es critica el balanç del GOB també en la denúncia i autocrítica dels projectes i compromisos polítics frustrats de les passes, necessàries i compromeses, decidides i definitives, cap a un canvi de model, amb la protecció del territori i el medi ambient com a eixos centrals d'una estratègia política que marqui vertaderament diferències, per molt advers que sigui l’escenari.

Tot això no és culpa del GOB. Son Espases, Via connectora, pla de carreteres, més incineració, continuam amb el carbó com a principal font energètica i sense una planificació pel desplegament de les renovables, ni un mmés d'espais naturals, plans d'ordenació de recursos naturals que no s'han arribat a redactar, lleis urbanístiques a la carta, el vist-i-plau a un cable elèctric que ens farà futurs consumidors d'energia nuclear... la llista és massa llarga com perquè el GOB els doni l'enhorabona. Podem discutir si el titular d'un determinat rotatiu que adjudicava al GOB l'acusació al Govern de continuisme de les polítiques de Jaume Matas, era més o menys representatiu i encertat, si era culpa dels periodistes, si la gent que ha generat les crítiques ha llegit vertaderament el nostre informe i comunicat per tal d'opinar amb coneixement de causa o s'ha limitat a reaccionar davant els titulars dels mitjans, etc. La realitat però és que en aquesta legislatura, es varen signar 800 milions d'euros per asfaltar Mallorca, just després de les eleccions de 2007. En canvi, el tramvia de Palma encara no té pressupost. En 4 anys no s'ha aconseguit acabar el projecte del tren-tram fins a Artà i mentre, el tercer carril de la via de cintura es va fer en un estiu.

Tots entenem la necessitat i el dret que els partits més progressistes tenen de reivindicar la seva tasca i diferenciar-la de la dels conservadors - amb els que han hagut de governar, en una constant tensió, palesa en les contradiccions en la gestió territorial i ambiental. En aquest sentit, el GOB reconeix els que han fet més esforços en polítiques ambientals, però no pot tancar els ulls davant les oportunitats perdudes.

Aconseguir aquest reconeixement és la seva lluita. Són ells, els nostres governants, els que han de ser capaços de generar il·lusió, d'enfrontar-se als poderosos, i de cridar basta encara que sigui a costa de perdre les eleccions, per fer front a uns moments crítics global i localment, en els que el sistema ha mostrat la seva feblesa i requereix un canvi radical en les polítiques econòmiques que afecten i determinen el futur del nostre territori i de les persones que hi vivim. L'actuació no decidida dels governs progressistes per fer el canvi de model que havien promès alenteix una mica la destrucció del medi ambient o l'augment de les diferències socials, però no les soluciona, ni en capgira la tendència ni les converteix en l'eix principal de la seva estratègia política.

Són els governants actuals qui han d’actuar d’una altra manera si volen tenir un altre paper a la història. Respecte el GOB, si se'ns pot acusar d'alguna cosa, és potser de no haver canalitzat més crítica i haver fet més campanya en alguns moments de la legislatura.

Tot plegat confirma que la crítica del GOB és encertada. Que podria ser pitjor? està clar. Però això no justifica el silenci o la condescendència.

Palma, a 22 de març de 2011

Junta Directiva del GOB Mallorca

Web GOB

Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació! (Miquel López Crespí)

Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres. (Miquel López Crespí)

Defensa del GOB

Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació!

No solament va ser l’enrabiada de Francesc Antich davant la premsa, ràdio i televisió, les paraules agres de Francina Armengol, els articles d’Aina Salom damunt els diaris demanant on anava el GOB... Això tan sols va ser el començament. Com de costum, i ja fa molt d’anys que estam acostumats a aquestes mostres d´infantilisme polític, les “argumentacions” dels polítics professionals anaven en la línia de sempre de no admetre cap mena de crítica, no voler escoltar el més mínim suggeriment ni que sigui dels sectors que sempre han donat suport a l’esquerra oficial malgrat els continuats errors que aquesta comet. O no saben els dirigents del PSOE que sense les grans mobilitzacions fetes amb suport del GOB i altres plataformes de defensa del territori ara no gaudirien dels bons sous que tenen? Per què no reflexionen en les lluites contra l’Hospital de Jaume Matas, en les mobilitzacions per salvar la Real i contra les autopistes i els projectes faraònics del PP? Els hem de treure les fotografies de fa un any, quan anaven de bracet del GOB i d’Aina Calafat per veure si treien de la cadira Jaume Matas fins que abandonaren la lluita per salvar la Real, oblidaren les promeses signades en el pacte de governabilitat?

Però, com de costum, una vegada són en l’usdefruit de la cadireta i dels privilegis que comporta la gestió del règim no volen saber res dels seus antics aliats, de totes aquelles persones i col·lectius que, utilitzats de forma partidista, els serviren d'instrument per llevar uns polítics, en aquest cas els del PP, i situar-se ells.

Hi ha una pijoprogressia autoritària, dogmàtica, sectària, un personal escleròtic que no sap acceptar els suggeriments, les crítiques constructives dels seus socis i aliats. És una esquerra sense gaire formació democràtica, un tipus de personal que només vol al seu costat servils, cortesans sense opinió, útils tan sols per ensabonar qui comanda.

Alguns dels membres d’aquesta pijoprogressia sectària i dogmàtica han ordit campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de els Illes, concretament contra el meu llibre de memòries L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994). Personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes en temps de la transició, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Tèrbols personatges que tengueren la barra i el cinisme de suggerir, signant públicament el pamflet, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de traïdes de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, podíem fer feina –deien- pel franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l’estalinisme ordí brutals campanyes d’extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l’extermini de bona part de l’avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d’Andreu Nin, no ho oblidem-, a la mort de centenars d’anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.

Altres personatges, encara més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.

Que no sap aquesta genteta que la persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s’hauria anat acabant?

Ho hem vist durant tots aquests anys de gestió del sistema. Qui no recorda les campanyes contra Margalida Rosselló, la dirigent dels Verds que criticà dèbilment algunes accions dels seus aliats de Govern i que va ser atacada com si fos el dimoni? Els poders fàctics de les Illes, els panxacontents, aquells que cobren perquè tot continuï igual i res no canviï volien uns Verds “florero”, uns Verds que no qüestionassin l’absurd model desenvolupista actual, l’encimentament continuat, la política del totxo i el formigó. Per això aquests sectors autoritaris de la pretesa esquerra no aturaren fins que dividiren els Verds, destruïren el projecte ecologista i marginaren de la política activa una persona tan valuosa com Margalida Rosselló.

I el mateix que es va fer amb Margalida Rosselló també s’ha fet amb l’antiga consellera de Benestar Social Nanda Caro que, en voler impulsar una política d’esquerra conseqüent, va ser obligada a callar sota amenaça de destitució pels seus. Nanda Caro, con Margalida Rosselló, com Aina Calafat, la combativa dirigent de la Plataforma Salvem la Real, com els dirigents del GOB que han criticat el poc que fa per preservar recursos i territori el Govern, són d´un tarannà especial, persones que actuen en la societat civil no per un sou, no per gaudir dels privilegis que comporta la gestió del sistema, sinó perquè tenen unes idees i uns principis, una ètica que els impediria mentir, trair el que han promès defensar públicament.

Però la demonització de la dissidència no solament afecta organitzacions com el GOB, com hem vist aquests dies; ni tan sols persones com Nanda Caro, Margalida Rosselló i Aina Calafat, com hem anat constatant tots aquests anys. La persecució de la dissidència afecta qualsevol persona i col·lectiu que expressi la més mínima opinió que no estigui en la línia dels que són a les institucions mitjançant els nostres vots. Aquesta pijoprogressia autoritària ataca també provats lluitadors socials com Josep Juárez, Cecili Buele, Llorenç Buades... tantes i tantes persones fermes, inflexibles sempre en la lluita per un món més just i solidari, lluny de l’oportunisme, la mentida i la traïció.

L’oportunisme de molts d’aquests enrabiats i enrabiades contra la dissidència s’ha comprovat, cas de Son Espases, cas de Son Bosc, per posar solament dos exemples prou coneguts. Tothom ha pogut constatar com determinats polítics només ens utilitzen per fer-se seva la cadireta: després, si la gent que estima les Illes els recorda el que prometeren en la campanya electoral tot són acusacions en la línia tan coneguda de “fan el joc a la dreta”, com han dit de Margalida Rosselló, la combativa Aina Calafat i el GOB.

Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

El problema és que més enllà de jocs semàntics -"actuacions en habitatge" per fer oblidar els 5.000 pisos nous de protecció oficial i socials promesos- o que els nous HPO s'acabin "la legislatura que ve" -ja ho veurem-, el mercat de l'habitatge i les necessitats socials al respecte s'han alterat absolutament des del començament de la legislatura fins avui. No sé si el Govern ha tengut la cintura suficient com per acomodar-se a la nova realitat. Comprar pisos a promotors privats no és precisament allò que un observador neutral pugui entendre com a quelcom identificable com a progressista. És a dir, que aquells que més han guanyat omplint de ciment quan les coses anaven bé ara han de ser subvencionats amb doblers públics? Com a mínim és mal d'entendre.

L’habitatge com a exemple

Miquel Payeras | 15/12/2010 |

El president del Govern, Francesc Antich, i el conseller d'Habitatge, Jaume Carbonero, feren balanç despús-ahir de la política en habitatge que s'ha fet al llarg de la legislatura. Deixem de banda això d'haver complit "el 149% dels compromisos" contrets, que entra dins de la metafísica. Aquesta àrea de gestió pareix que és una de les úniques dues -juntament amb Benestar Social- que el Govern vol vendre com a exemple de la seva gestió. Certament, a primer cop d'ull les altres conselleries mostren un saldo escàs, entre fracassos -el tren-, deliris -el decret de privilegis hotelers-, equivocacions més o manco benintencionades -els decrets d'educació sobre la catalanització, el decret ridícul que permet la vaga d'estudiants, fer-se el suec davant l'estrepitós informe PISA-, estranys i incomprensibles problemes polítics seriosos -a la conselleria de Treball: amb la sorda dimissió recent del director general del SOIB que s'afegeix a la destitució de l'anterior conseller al qual liquidaren la conselleria, quelcom increïble-, orgulls actuals mals d'entendre sobre allò que abans es repudiava -a Sanitat amb Son Espases-... Així que, segurament conscient de tot això, Antich intenta treure pit amb l'habitatge.

El problema és que més enllà de jocs semàntics -"actuacions en habitatge" per fer oblidar els 5.000 pisos nous de protecció oficial i socials promesos- o que els nous HPO s'acabin "la legislatura que ve" -ja ho veurem-, el mercat de l'habitatge i les necessitats socials al respecte s'han alterat absolutament des del començament de la legislatura fins avui. No sé si el Govern ha tengut la cintura suficient com per acomodar-se a la nova realitat. Comprar pisos a promotors privats no és precisament allò que un observador neutral pugui entendre com a quelcom identificable com a progressista. És a dir, que aquells que més han guanyat omplint de ciment quan les coses anaven bé ara han de ser subvencionats amb doblers públics? Com a mínim és mal d'entendre.

També és cridaner que dels nous pisos promesos, 1.200 dels quals no s'hagin pogut construir per "manca de finançament". El president ens assegura que el gener s'asseurà amb els bancs i caixes per desencallar la situació. No s'hi havia reunit ja? I això de deixar entendre que el Govern podria comprar als bancs i caixes els pisos que tenen en estoc per vendre'ls després com a pisos de protecció oficial... torna a ser el mateix: no només hem de subvencionar els promotors comprant pisos amb doblers públics sinó que ara, a més, també haurem de comprar-ne als bancs i caixes. Home, molt progressista no es veu, no, l'operació. És a dir, que l'immens esclat del mercat de la construcció i l'immobiliari, després d'any de guanys incomptables per part de bancs-caixes i promotors-constructors, es tanca a Balears amb el fet que el Govern els subvencioni a tots amb doblers públics. Incomprensible.

La gestió feta aquesta legislatura en habitatge és el paradigma de tota la gestió del Govern. Bones intencions inicials trencades per la crisi galopant que sumades al canvi de la realitat -política, social, econòmica-, i sense cintura per adaptar-s'hi, acaben en un caramull d'estadístiques aparentment positives que volen contrastar amb la gestió de la legislatura passada. Però no sé jo si el comú dels ciutadans arriben a tocar amb les mans els èxits estadístics que es proclamen.

Diari de Balears (dBalears)

...Habitatge no ha donat ni un euro ni ha cedit cap pis a l'Ajuntament per als reallotjaments de Son Banya, tot i que els havien demanat ajuda. El regidor de Benestar Social, Eberhard Grosske, declarava que se sentia "contrariat" i que estava "estupefacte". De fet, tot indica que les àrees de Cort més perjudicades per aquests problemes de coordinació entre Cort i la Conselleria d'Habitatge són les que gestiona el Bloc. (E. Borràs)

Una relació complicada

El conflicte entre la Conselleria d’Habitatge i l’equip de govern de Palma està enquistat. La manca de suport de Cort a la llei Carbonero en pot ser l’origen

E. Borràs | 12/12/2010 |

Les males relacions entre Cort i la Conselleria d'Habitatge, amb Jaume Carbonero al capdavant, vénen de lluny i afecten clarament les iniciatives del Consistori. Segons fonts municipals, podrien tenir l'origen en els emperons que ha posat l'equip de govern d'Aina Calvo a l'aplicació de les Reserves Estratègiques de Sòl (RES), previstes en l'anomenada llei Carbonero. Dijous, dBalears va publicar que l'Ajuntament expropia a Corea pisos de l'Institut Balear de l'Habitatge, que depèn de la Conselleria de Carbonero, perquè no els ha volgut cedir a Cort. I el mes passat aquest diari avisava que Habitatge no ha donat ni un euro ni ha cedit cap pis a l'Ajuntament per als reallotjaments de Son Banya, tot i que els havien demanat ajuda. El regidor de Benestar Social, Eberhard Grosske, declarava que se sentia "contrariat" i que estava "estupefacte". De fet, tot indica que les àrees de Cort més perjudicades per aquests problemes de coordinació entre Cort i la Conselleria d'Habitatge són les que gestiona el Bloc.

Però aquests no són els únics conflictes que hi ha hagut entre l'equip de govern municipal i la Conselleria de Carbonero. Cal recordar, per exemple, que l'Ajuntament dirigit per Aina Calvo va tombar el primer projecte que el Govern va presentar per a la RES de Son Bordoi, malgrat que tenia el vistiplau d'Habitatge. És més, quan la Conselleria va presentar de nou el projecte d'urbanització modificat, va exigir una resposta del Consistori en tan sols quinze dies. La llei Carbonero avalava aquesta exigència, però no van voler allargar el termini, a pesar que Cort els havia demanat una pròrroga.

De fet, fonts municipals indiquen que l'origen del problema és, precisament, a les Reserves Estratègiques de Sòl. Aquesta eina, que en principi havia de servir per fer una gran quantitat de pisos protegits per fer més fàcil l'accés a l'habitatge, es va convertir en el cavall de batalla de Jaume Carbonero. Per això, segons fonts del Consistori, quan el Bloc es va oposar que es fessin dues RES a Son Ferriol -en uns terrenys rústics que mai no havien estat urbanitzables- va esclatar el conflicte. Les urbanitzacions de Son Ferriol no es faran, però tot té un preu. Les RES havien de ser l'as a la màniga del Govern per poder enllestir els 5.000 habitatges de protecció oficial que s'havia compromès a construir durant aquesta legislatura. Però el conseller Jaume Carbonero ja va admetre el juliol passat que preveien que aquesta legislatura tan sols començarien les obres de 3.000 habitatges protegits.

Diari de Balears (dBalears)

Guillem Frontera: En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe. (Guillem Frontera - Diari de Balears)

Els errors de Jaume Carbonero

Els errors i desastres del conseller d´Habitatge, Jaume Carbonero, provant que el govern aprovi una Llei de l´Habitatge que permeti edificar en sòl rústic torna, com en l´anterior Pacte de Progrés, posar en perill l´executiu progressista i les perspectives electorals de les forces d´esquerra a les Illes.

Una mesura que vol ser presentada com a “avançada política social” però que és fortament criticada pel GOB i amplis sectors del Bloc i forces d´esquerra que donen suport a l´actual Pacte de governabilitat. La destrucció de més sòl rústic en la coneguda línia de consum il·limitat de recursos i territori que seguia el PP fins ara mateix, és inadmissible i ningú creu en els “efectes col·laterals positius” de la llei proposada. Molt encertadament, el Bloc i el GOB han ofert altres possibilitats i parlen de la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d´ordenació del territori. Miquel Àngel Llauger ja havia dit que la destrucció de sòl rústic havia de ser el “darrer recurs” per a promocionar la construcció de cases a baix preu. El Bloc, que ha posat i posa emperòs al projecte del conflictiu conseller, insisteix en la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits. Tot abans que continuar amb la política depredadora del PP que vol continuar Jaume Carbonero.

Però els continuats errors de Carbonero posant sempre en una difícil situació les forces progressistes illenques, l´autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.

Fem una mica d´història. Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del neoestalinisme illenc i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida...--, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem per servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero suggeria, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista “feien el joc al franquisme policíac”. Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitant contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.

Aquest tèrbol personatge capaç de signat públicament aquestes mentides i brutors inclassificables va contribuir a la derrota del primer Pacte de Progrés a conseqüència dels seus nombrosos errors quan era al capdavant de la Direcció general de d´Habitatge.

Cap a l´any 2001 Jaume Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable la directora de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), l´eficient funcionària Margalida Lliteras. Record les manifestacions de suport a Margalida Lliteras, les cartes de suport de prop de quatre-centes persones agraïdes per la tasca feta per la funcionària cessada per Carbonero. Recordem, per a valorar el cost dels errors de Carbonero, que a Eivissa les forces progressistes podien perdre les eleccions per pocs vots, La prepotència i els errors de Jaume Carbonero posaven en perill tot el que tan costosament ens havia costat mantenir amb el nostre suport crític al Pacte de Progrés. Ho vaig escriure en nombrosos articles advertint el president Antich el perill que significava el manteniment d´un home capaç de cometre tantes bestieses polítiques. Tothom sabia que, a Eivissa i Formentera un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. Tots ens demanàvem els motius de la fatal persistència en llocs de direcció d´un personatge que, objectivament, volgués o no, feia el joc a la dreta. Vist el perill que s´apropava, nombroses personalitats feren sentir la veu per tal de fer entendre al president Antich els errors de Jaume Carbonero: hi hagué intervencions de Pilar Costa, de Xisco Tarrés, de Joan Buades, de centenars i centenars de veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margalida, Can Mises, indicant el perill que per al progressisme illenc significava l´actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero.

Ara ens tornam a trobar amb un problema semblant o pitjor, un de nou creat altra volta per Jaume Carbonero. El GOB ja ha advertit al govern que aquest projecte podria significar la construcció de cinc mil habitatges nous en sòl rústic, amb un augment de prop de cinc centes hectàrees respecte a les previstes pel Pla Territorial de Mallorca. Macià Blázquez demana a les autoritats progressistes que reflexionin en el sentit que mai un govern progressista pot ser còmplice de la destrucció de més territori. Continuar amb la política summament destructiva de recursos i territori que inicià el PP no té sentit, i a part de crear confusió entre l´electorat progressista, farà augmentar el desencís i contribuirà a portar més i més gent cap a l´abstenció. Tribuna Mallorca, fent-se ressò del rebuig públic del degà del Col·legi d´Arquitectes a la proposta de Carbonero, deia: “El Col·legi d´Arquitectes s´afegeix d´aquesta manera als posicionaments del Bloc, del GOB i del PP (en aquest cas, marcadament oportunista). Carbonero encara és a temps de rectificar una mesura que posa en perill el model econòmic i paisatgístic mallorquí”.

Guillem Frontera encertava a les totes quan deia en un recent article, tot parlant precisament d´aquesta nova destrucció del nostre territori i de la proposta de Carbonero: “En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Memòria històrica del primer Pacte de Progrés

El fil conductor que porta de les revoltes cristianes de l’edat mitjana fins al Manifest dels Iguals i d’aquest al Manifest Comunista de 1848 és prou evident. Els homes i dones que en la novel·la París 1793 lluiten, al costat dels membres dels diversos clubs jacobins, per la fi dels privilegis feudals, els seguidors de Marat i Robespierre, són els que condicionaran les idees i pràctiques posteriors de tot el que s’ha vengut a anomenar el “socialisme utòpic”, és a dir, els escrits i accions de Saint-Simon, Charles Fourier, Victor Considérant, Constantin Pecquer, Becker, Büchner, Weitling. (Miquel López Crespí)

Els orígens del socialisme i la novel·la històrica: París 1793 (El Tall Editorial)

En un altre article, parlant sobre la novel·la París 1793 que acaba de publicar el Tall Editorial, ens endinssàvem en el món que, a finals del segle XVIII i començament del XIX, conformà la vida dels il·lustrats catalans i espanyols, els protagonistes de l’obra que comentam. En el fons, reconstruint el clima intel·lectual que encercla el Miquel Sureda i Montaner de París 1793, viatjant literàriament per les ciutats –París, Perpinyà, Maracaibo, Barcelona, Madrid... – que foren testimoni de les ànsies igualitàries i revolucionàries dels nostres protagonistes, l’autor també viatja per l’univers de les idees que el condicionaren –i condicionen encara!-- en la seva adolescència i joventut. Com a militants antifeixistes del temps de la dictadura... no hem begut de les mateixes fonts que alimentaren Miquel Sureda de Montaner i els seus companys de conspiració antiborbònica a finals del segle XVIII? El socialisme que sempre hem defensat i defensam... no té els seus fonaments en les propostes igualitàries de Babeuf? I Babeuf, el precursor del socialisme, no era fill de la Utopia de Tomàs Moro, de la Icària de Cabet? La nostra confiança en la possibilitat d’un home i una dona nous, alliberats de la putrefacció capitalista, no procedeix d’aquell Rousseau blasmat pels nazifeixisme, per Hitler, Mussolini, Franco i José Antonio? Tanmateix, si investigam en les arrels més profundes de la nostra formació, quan anàvem a comprar a les llibreries de vell de Palma amb l’oncle José, que havia fet la guerra al costat dels republicans, veurem com és molt important en aquest aprenentatge la lectura de determinats llibres. Record que remenant per aquells polsosos prestatges trobàrem velles traduccions llatinoamericanes de Le Contrat social de Rousseau i Les Chaines de l’esclavatge de Marat. Ambdues obres, pel que hem llegit posteriorment, bàsiques en la formació de Babeuf els igualitaris francesos, igualment importants en la vida dels conspiradors catalans i espanyols de la novel·la París 1793.

L’escala, el fil conductor que porta de les revoltes cristianes de l’edat mitjana fins al Manifest dels Iguals i d’aquest al Manifest Comunista de 1848 és prou evident. Els homes i dones que en la novel·la París 1793 lluiten, al costat dels membres dels diversos clubs jacobins, per la fi dels privilegis feudals, els seguidors de Marat i Robespierre, són els que condicionaran les idees i pràctiques posteriors de tot el que s’ha vengut a anomenar el “socialisme utòpic”, és a dir, els escrits i accions de Saint-Simon, Charles Fourier, Victor Considérant, Constantin Pecquer, Becker, Büchner, Weitling. I encara Robert Owen, Étienne Cabet i Proudhon. Convé tenir-ho present per a entendre com i quan començaren a ser engendrades les idees de canvi revolucionari que seran, vestides amb un ropatge o un altre, amb uns continguts una vegada més marxistes i altres més llibertari, els estendards de les classes oprimides durant prop de dos-cents anys d’història mundial.

Després ja som a Marx i Engels, a la Comuna de 1871, a la revolució soviètica de 1917, a Rosa Luxemburg, Lenin i Trotski. Estam a un pas de Durruti i Andreu Nin, del POUM i la CNT, en plena revolució social de juliol de 1936 a l’Estat espanyol. L’autor és fill d´un combatent republicà d’aquella època, d’un home que ha vist i ha participat en les col·lectivitzacions agràries i industrials del País València abans de la repressió estalinista de maig del 37 i feixista a partir d’abril del 39. Un home, com tota la generació de socialistes, anarquistes i poumistes dels anys trenta, que fa seves bona part de les idees que defensava Babeuf en el Manifest dels Iguals. I, tres dècades després, a mitjans dels anys seixanta, ja som en plena batalla clandestina contra la dictadura feixista, hereus igualment, com el pare, com els oncles, com els revolucionaris dels anys trenta, de moltes de les doctrines igualitàries sorgides a l’època descrita a París 1793. Vet aquí com, el món dels il·lustrats catalans i espanyols de finals del segle XVIII, la seva pràctica antiborbònica, la seva lluita per la igualtat, pel repartiment de la riquesa produïda per la societat, és ben semblant a la que realitzaren els nostres pares en temps de la guerra civil i a les propostes anticapitalistes que el millor de la nostra generació defensà en els anys seixanta i setanta del segle passat.

En el fons, el món de la Il·lustració, moltes de les idees de Rousseau, Diderot, D’Alembert, Voltaire, Mably, Morelly, per dir solament uns noms, és el món que fonamentà les idees d’igualtat i justícia social que sempre ens han alimentat. Moltes de les concepcions socialistes i llibertàries que hem servat fins al present... no són les mateixes que impregnen la vida dels protagonistes de París 1793, com acabam de dir? Els descobriments culturals, les investigacions intel·lectuals provinents dels primers socialistes utòpics, dels defensors roussonians de la bondat innata de l'home i de la necessària repartició de les riqueses entre els més desvalguts, les formulacions teòriques del “comunisme” que podem trobar en Mably, Morelly, Babeuf... no són els nostres mateixos descobriments? Llegir Tomàs Moro i Tommasso Campanella, no ens obria els ulls quant als primers teòrics d’un possible món nou?

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)