Miquel López Crespí - Memòria històrica

Sovint els partits de l´esquerra institucional, aconseguides les actes de diputats i regidors, signats els pactes postelectorals, s´apoltronen en els respectius despatxos i, excepció feta d’algunes intervencions parlamentàries de circumstàncies, van deixant que passin els mesos sense actuar, com seria el seu deure, com a valenta oposició a la dreta i als poders fàctics, econòmics, mediàtics i polítics existents. És aleshores, ho hem vist d´ençà que existeix el règim actual, que són les organitzacions sindicals alternatives, les plataformes creades per a fer front a les urbanitzacions salvatges i a les gegantines autopistes que amenacen de destruir tot el que resta de natura a les Illes; les organitzacions ecologistes, els grups culturals entestats en la defensa i promoció de la nostra cultura, les organitzacions juvenils antifeixistes, els moviments nacionalistes d’esquerra, les associacions en defensa de la memòria històrica, els únics que porten diàriament, al carrer, a la societat civil, els enriquidors debats que tots coneixem. (Miquel López Crespí)

L´esquerra alternativa i l´esquerra oficial

Una de les qüestions que més m´han cridat l’atenció en aquesta passada campanya electoral ha estat la manca de protagonisme polític de l´esquerra alternativa. En el fons, com tothom sap a la perfecció, més que l’esquerra institucional ha estat l´esquerra alternativa, l´esponerós ventall de plataformes, sindicats, organitzacions culturals, pacifistes i ecologistes, la que ha portat a coll la lluita en defensa dels nostres minvats recursos naturals, contra l´especulació, els encimentadors i la corrupció que, pel que hem vist amb el cas Andratx i altres de semblants, amenaça d’esdevenir una plaga crònica per aquestes latituds.

Sovint els partits de l´esquerra institucional, aconseguides les actes de diputats i regidors, signats els pactes postelectorals, s´apoltronen en els respectius despatxos i, excepció feta d’algunes intervencions parlamentàries de circumstàncies, van deixant que passin els mesos sense actuar, com seria el seu deure, com a valenta oposició a la dreta i als poders fàctics, econòmics, mediàtics i polítics existents. És aleshores, ho hem vist d´ençà que existeix el règim actual, que són les organitzacions sindicals alternatives, les plataformes creades per a fer front a les urbanitzacions salvatges i a les gegantines autopistes que amenacen de destruir tot el que resta de natura a les Illes; les organitzacions ecologistes, els grups culturals entestats en la defensa i promoció de la nostra cultura, les organitzacions juvenils antifeixistes, els moviments nacionalistes d’esquerra, les associacions en defensa de la memòria històrica, els únics que porten diàriament, al carrer, a la societat civil, els enriquidors debats que tots coneixem. És evident, tampoc no ho volem negar, que existeixen alguns dirigents de l´esquerra institucional una mica coherents amb el que diuen defensar. Pocs, però hi són; no en mancaria d´altra! Però cal dir igualment que molts membres de l´esquerra alternativa estan cansats d´anar a multitud d’actes solidaris amb col·lectius represaliats i en crisi, en defensa de la llengua i el territori, contra les agressions feixistes, sense veure mai ningú cap d´aquells pels quals hem demanat el vot o signat manifests de suport en època electoral.

Tot plegat és ben trist i ens demostra com, la majoria de vegades, l´esquerra institucional només vol el nostre suport o demana l´ajut d´aquestes organitzacions per a accedir als llocs de gestió del règim, sense pensar mai a anar més lluny, en lluitar de debò per les reivindicacions dels col·lectius que hem ajudat a fer-los gaudir del poder que ara tenen. Sabem que ens instrumentalitzen. Els deixam que ho facin només perquè tenim unes ganes esbojarrades de veure fora de les institucions els depredadors i encimentadors. Però haurien de saber que un dia, i moltes vegades determinats fracassos electorals en són una prova evident, deixarem d'oferir-los el xec en blanc que han tengut fins ara mateix.

Si aquestes, la vampirització de la nostra feina, són algunes de les mancances de l´esquerra institucional, també l’esquerra alternativa pateix d´un caramull de defectes debilitats que caldria erradicar. Hem escrit en nombres ocasions que l´esquerra alternativa és l´única que es mobilitza activament abans, durant i quan han acabat les campanyes electorals. Sempre hem donat suport a tots aquests col·lectius que, pensam, són el germen de la societat més justa i solidaria per la que lluitam. Una esquerra que no lluita per la cadira, els bons sous i els privilegis que comporta la gestió del règim, sinó que la majoria de vegades actua sense esperar cap recompensa econòmica, impulsada solament per un apassionat moviment de revolta ètica, representativa del més valuós que pugui haver-hi en la societat actual.

En definitiva, és l’esquerra alternativa la que fa la feina dura, és a dir, la de treure el poble al carrer, la de bastir els fonaments de la societat civil.

Per a les properes eleccions s´ha de fer una realitat que els col·lectius i organitzacions que han portat a coll el pes de la lluita contra la dreta i contra l´encimentament de les Illes, puguin dir la seva, tenguin un protagonisme propi, serveixin per a condicionar l´esquerra institucional.

Miquel López Crespí

(26-XII-07)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Transformar la societat només és possible mitjançant un canvi de subjectes polítics. Després de 30 anys d'institucions postfranquistes, les experiències dels partits que diuen voler canviar les coses cap a una major justícia social o en defensa de les llibertats col·lectives ens haurien de servir de lliçó. La lliçó és clara: s'han instal·lat en l'institucionalisme postfranquista, han fet molts pocs progressos, han pactat reculades de tot tipus i han traït molta gent. (Llorenç Buades)

La lluita de Son Espases, defensada només com a moviment, està ben perduda a benefici dels mateixos que l'han traïda si no es planteja la possibilitat de bastir una opció política diferent, i encara així, s'hauria de lluitar molt per tal de canviar les coses: però el que és segur és que disposariem d'una eina útil perquè coses com les que han passat no tornàssin a passar. (Llorenç Buades)

El movimentisme genera frustració.

Per Llorenç Buades, coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Al voltant dels anys 1990 les darreres generacions militants de l'esquerra revolucionària a l'Estat Espanyol liquidaren els seus projectes polítics i passaren a engreixar els moviments socials o les ONG. Altres projectes vinculats al maoïsme s'havien esfondrat abans amb la capgirada feta pels dirigents xinesos, i alguns dels seus antics militants van ser vinculats a projectes especulatius (Pina López Gay, de la Jove Guàrdia Roja va ser una activa impulsora del "pelotazo", ja dins el PSOE, i el mateix va fer a Balears el senyor Peralta, que va passar sense contemplacions del PTE a la dreta).

La manca de resultats electorals positius i la desfeta del bloc de l'Est va incidir molt negativament en la descomposició de les restes d'una esquerra revolucionària que durant anys havia retret als altres partits competidors pel mateix espai la seva submissió a Estats-guies referents: Xina, Albània, Cuba o la URSS . Després de gairebé una dècada, la dels 1980 dedicada al fonament de l'abstencionisme electoral, patiren els mateixos mals que criticaven als altres partits i es desferen per tal d'acabar a fer el paper d'ONG, és a dir, de substituir les mancances de l'Estat, i la desfeta d'aquest mitjançant privatitzacions, per tal de formar part de la xarxa privada substitutiva, al servei del mateix Estat, però amb el greuge afegit de veure's condicionats per les polítiques de subvencions del mateix i els seus límits. Amb tot això, una bona part del que es considerava "avantguarda del proletariat " ha acabat fent feina subsidiària pel social-liberalisme del qual depenen en la vida diària mitjançant la precarietat dels seus contractes.

Altres militants d'aquella esquerra, millor situats per les seves arrels sindicals, deixaren la perspectiva global de canvi cap al socialisme per a contentar-se en fer coses del dia a dia en els seus sindicats. Mots d'ells passaren de l'esquerra sindical i de mantenir posicions d'enfrontament sociopolític amb les burocràcies a fer bondat per tal de mantenir la gestió d'un sector determinat (Jesús Nieto, el responsable de CC.OO. de Medi Ambient, Fernández Toxo, dirigent del metall o Ramon Górriz, del sector de l'automòbil, en són els exemples més destacats). Aconseguida la canongia dins el sindicat deixaren de banda a aquells sectors que els havien ajudat a accedir a posicions destacables dins l'aparell en benefici propi, i sostenint amb el vot a la burocràcia en contra de les posicions d'esquerra que els situà en el lloc.

Bona part dels moviments socials existents viuen dels seus vincles amb el món de la política i en són subsidiaris, de manera que, si es fan crítics es talla l'aixeta dels ajuts i subvencions. La seva dependència és molt significativa, i molt especialment en els moviments socials més estables.

Els moviments més dignes solen ser aquells que sorgeixen de cada conyuntura, i en molts casos són circumstancials i efímers perquè es formen a partir de lluites concretes. No gaudeixen de subvencions, són en molts casos resistencials i enfrontats als poders, i també són els únics que poden promoure iniciatives polítiques alternatives a les existents.

El cas de Mallorca.

En el cas de Mallorca no només són els partits els que viuen dels recursos de l'Estat, també ho són els sindicats i la major part de les ONG i moviments socials per la via de la dependència dels governs. Aquests moviments de caràcter sectorial i molt enfocats als problemes que volen resoldre, formen part de la xarxa privatitzada i substitutiva de les tasques exigibles a l'Estat. En funció de les seves reivindicacions sectorials o corporatives, i dels ajuts dels governs de torn, deixen de banda la perspectiva de transformació social global.

El movimentisme estable depèn en bona part dels interessos de l'Estat i dels seus governs, constituixen la brigada que ha d'atendre les complicacions d'un Estat cada cop menys social, i fan la funció d'apagafocs barat de qualsevol possibilitat de conflicte amb el mateix.

Transformar la societat només és possible mitjançant un canvi de subjectes polítics. Després de 30 anys d'institucions postfranquistes, les experiències dels partits que diuen voler canviar les coses cap a una major justícia social o en defensa de les llibertats col·lectives ens haurien de servir de lliçó. La lliçó és clara: s'han instal·lat en l'institucionalisme postfranquista, han fet molts pocs progressos, han pactat reculades de tot tipus i han traït molta gent.

En els moviments, hi ha prou militants polítics. Uns cobren per ser-hi, altres es beneficien de subvencions o privilegis, i també n'hi ha que no en tenen ofici ni benefici i que aporten hores de treball i doblers a canvi de res. Dels primers, tot i que puguin ser crítics amb els seus aparells, no cal esperar gaire cosa, perquè majoritàriament s'adapten al guió establert pels que els subvencionen. Regenerar la vida política significa aleshores fer-se un referent sociopolític a partir dels moviments més inestables i les militancies més inestables, i això només és possible en períodes molt puntuals que s'han significat per l'embranzida d'un moviment que al dia de demà recularà.

Els moviments antiotan, o els moviments contra la guerra formaren part dels moviments que podien formular noves propostes partidàries alternatives. Aquells moviments no s'aprofitaren par tal de generar una alternativa política i per això ara tenim el que tenim. Però tampoc s'aprofiten els moviments actuals on hi ha un sector de gent que demanda una nova identitat política d'esquerra que no els traeixi.

Els militants de la Plataforma per la Democràcia, per exemple, descarten transformar-se en un projecte polític alternatiu, amb altra gent que així ho demana i al meu parer s'equivoquen, perquè amb els fets que han succeït allò que plantegen és assolir la derrota de manera incondicional.

La lluita de Son Espases, defensada només com a moviment, està ben perduda a benefici dels mateixos que l'han traïda si no es planteja la possibilitat de bastir una opció política diferent, i encara així, s'hauria de lluitar molt per tal de canviar les coses: però el que és segur és que disposariem d'una eina útil perquè coses com les que han passat no tornàssin a passar.

És per això mateix que des de fa algun temps he renunciat a la pràctica del movimentisme acèfal que sempre acaba en benefici aliè, i és per això que només tornaré a la pràctica de la pancarta quan es basteixi un projecte polític que doni entitat als programes d'esquerra i pugui donar una sortida efectiva a les demandes dels moviments socials d'esquerra.

Web Ixent

Pau Casesnoves, fill adoptiu d’Inca

El Consistori aprovà ahir el nomenament a proposta del PSM. El nacionalista Antoni Rodríguez recordà que fa sis anys que lluiten perquè es reconegui la figura del cirurgià

Antoni Pol | 05/03/2011 |

Després de sis anys de lluita i a proposta del PSM, l'Ajuntament d'Inca va aprovar ahir per assentiment de tots els grups nomenar fill il·lustre de la ciutat Pau Casesnoves, que fou un dels capitostos dels agermenats durant el segle XVI. El portaveu nacionalista, Antoni Rodríguez, va recordar que ha estat molt difícil demostrar-ne l'origen inquer per la impossibilitat de trobar cap partida de naixement ni cap fe de bateig que acrediti que el cirurgià era de la capital del Raiguer, cosa que n'ha endarrerit la proclamació de fill adoptiu.

Rodríguez, en tot cas, hi va afegir que "si durant els pròxims tres anys ningú no assegura que Casesnoves no era d'Inca, en serà nomenat fill il·lustre". Durant el ple, al qual assistiren alumnes de l'institut Pau Casesnoves, la regidora de Cultura i fiscal de l'expedient obert per a la declaració esmentada va posar en relleu que actualment hi ha poca informació sobre les gestes d'un metge que va destacar més per la faceta de polític.

"Pau Casesnoves es va erigir en un autèntic líder de la Part Forana, que s'articulava en contra de Ciutat per diferents circumstàncies socioeconòmiques", va manifestar Payeras. A més a més, l'edil assegurà que "durant segles, Casesnoves va ser qualificat de revolucionari, allò que ara en diríem un antisistema i, fins i tot, se'l va tractar d'assassí i de bandoler, encara que no hi ha res de més allunyat de la realitat". De la mateixa manera, afirmà que "el moviment de les Germanies neix com una revolta per equilibrar la balança entre els nobles i els desfavorits".

També hi va intervenir la directora de l'institut Pau Casesnoves, Joana Prohens, que es va mostrar orgullosa del reconeixement que s'ha fet d'una persona que donà la vida per defensar els seu ideals.

Diari de Balears

Sa Pobla i les Germanies

Per Miquel López Crespí, escriptor

La GEM ens forneix nombroses informacions referents a la participació poblera en la guerra de les Germanies. L'historiador Josep Juan Vidal explica en el seu imprescindible llibre Els agermanats (Biografies de Mallorquins, Ajuntament de Palma, 1985) com la majoria de promotors de l'alçament popular foren menestrals i pagesos. Unes justes reivindicacions econòmiques portaren els agermanats a enfrontar-se amb els membres de les classes parasitàries de la societat mallorquina (nobles, eclesiàstics, terratinents...) en una ferotge lluita armada que, a poc a poc, assolí la forma d'una guerra civil.
El gruix d'agermanats poblers foren petits i mitjans propietaris agraris. La solidaritat de sa Pobla amb la revolta contra els privilegis de la noblesa feudal fou ferma i es mantingué fins a la desfeta final. Sabem que, una vegada consumada la derrota popular, els poblers foren sancionats amb el pagament de 1.667 lliures. Entre els partidaris de pagesos i menestrals s'hi trobaven alguns membres de famílies senyorials (els Cerdà de Vernissa, els Serra de Beniatria i Serra de Gaieta). Altres participants en la Germania foren condemnats a mort. Concretament Joan Serra, Onofre Roure i Simó Maçana.
No hem d'oblidar tampoc (si parlam dels esdeveniments de les Germanies en el nostre poble) dues batalles cabdals que s'esdevingueren a sa marjal. Es tracta de la batalla de Crestatx i la definitiva, la que tengué lloc el 3 de novembre de 1522 a Son Fornari. Els dos encontres varen ser perduts per les forces populars. A Crestax, el 23 d'abril de 1522, en el pujol de Son Sabater els reialistes tallaren les comunicacions entre Pollença i sa Pobla. A la batalla des Pujol hi participaren (entre forces populars i partidaris de la noblesa feudal) més de tres mil combatents. Els agermanats, vençuts, tengueren més de tres-cents morts. Aquesta derrota del poble permeté a les forces reialistes ocupar sa Pobla i preparar-se per al combat definitiu de Son Fornari. Abans, els partidaris de restablir els privilegis de les classes parasitàries feudals ja havien obtingut la victòria de Pollença (febrer de 1522), on cremaren vius més de dos-cents infants i dones dins de l'església (els homes -joves i vells- foren esquarterats i penjats a les forques del camins).
Per ampliar la repressió contra el poble mallorquí, forces reialistes comandades pel governador Miguel de Gurrea desembarcaven a Alcúdia i començaven la sistemàtica execució de pagesos i menestrals simpatitzants de la causa popular. Joanot Colom i el nucli principal de l'exèrcit agermanat prova de resistir l'avanç incontenible de l'exèrcit de l'Emperador aconseguint reunir una tropa de més de tres mil homes. Una de les batalles definitives tengué lloc el 3 de novembre de 1522, a Son Fornari (sa Pobla). Combat a vida o mort on perd la vida, lluitant per la llibertat del nostre poble, el millor de les classes populars mallorquines. Més de mil agermanats cauen aquest dia, mentre les tropes reialistes entren a Muro, victorioses.
No resta cap partidari dels agermanats per a narrar llurs aspiracions i justes reivindicacions. A partir de la derrota de Son Fornari, foren els vencedors, els intellectuals al servei de terratinents i aristòcrates, els qui, com sempre, anirien bastint una història falsa, indecent, exceptuant-ne els comentaris elogiosos de Pere d'Alcàntara Penya. Josep Maria Quadrado dirà de Joanot Colom, cap del poble mallorquí: "No es más que un gran criminal"; I definirà la Germania com a "un levantamiento condenado y diabólico".
De tots aquests esdeveniments n'havia fet teatre de combat en els anys setanta.
Ara, a qui toca?, l'obra en català (segrestada per la Brigada Social) que havia guanyat el premi "Carles Arniches 1972" a Alacant, havia armat el seu enrenou. Després, amb Autòpsia a la matinada (Premi Ciutat de Palma de teatre 1974) havia continuat amb la meva particular provatura de remoure l'estantís panorama teatral illenc. No sabia encara la capacitat de silenciament i de marginació de les obres autènticament rupturistes i revolucionaries que tenien les nostres classes dominants i els seus servents intel·lectuals. Llavors, a l'any 1975, una nova obra -en la línia del que estava fent Joan Soler i Antich, al qual no coneixia-, Les Germanies, obtenia el premi especial especial Born a Ciutadella. Potser fos en aquell moment que les "forces vives" (per a no dir mortes) de la nostra cultura decidiren marginar, silenciar el meu teatre. Ja ho estaven fent amb Alexandre Ballester i amb Joan Soler i Antich; ara ho començaven a fer amb la meva obra teatral, i poc temps després ho farien amb el teatre de Llorenç Capellà i altres autors d'avantguarda mallorquins.
En una entrevista publicada per aquell temps (1976) explicava al lector la temàtica de l'obra guardonada amb el Born. Contava a Damià Caubet que Les Germanies era una espècie de collage amb mescladissa de diverses situacions conflictives (la lluita de classes) esdevengudes al llarg del temps en la nostra història. Concretament es feia menció als agermanats, protagonistes d'un alçament popular que, a principis del segle XVI, constituí -com explica l'historiador Josep Juan Vidal- "un dels múltiples conflictes socials, que des del segle XIV, s'escamparen per Europa... Els promotors d'aquest alçament foren menestrals i pagesos, grups que aleshores integraven la major part de la població mallorquina. Les reivindicacions econòmiques els portaren a enfrontar-se amb els membres de les classes privilegiades (cavallers, ciutadans, eclesiàstics, mercaders...) en una lluita armada que pel seu caràcter violent assolí la forma d'una guerra civil" (la forma màxima de la lluita de classes, que dirien els clàssics dels marxisme).
En la revolta dels agermanats s'insertaven escenes de la guerra del 1936-1939 amb la sagnant repressió feixista contra el poble mallorquí i les seves organitzacions (partits, sindicats, ateneus, cooperatives obreres, etc, etc). La idea central que cohesionava tot el conjunt de Les Germanies era la unificació escènica, en una mateixa narració, dels fets del segle XVI i del segle XX. Es tractava de lligar totes les lluites que històricament havia desenvolupat el nostre poble a través dels segles amb la que en aquells moments (començaments dels anys setanta) es donava tant a les Illes com a la resta de l'Estat.
Potser el pla general de l'obra era massa ambiciós, massa agosarat per a un aprenent d'escriptor com ho era jo en aquells moments. El cert és que Les Germanies destacà entre totes les obres presentades al Born i el jurat decidí concedir-me aquest guardó especial. Feia poc havia vist a l'estranger algunes produccions del Berliner Ensembler que dirigien els successors de Bertolt Brecht, i sens dubte jo estava completament influit per la forma de dirigir i d'interpretar dels alemanys. El Congrés de Cultura Catalana deia d'aquesta mena de teatre experimental en què jo, instintivament, em situava: "Totes aquestes circumstàncies [maig del 68, etc] determinen el naixement [a les Illes] d'un teatre espontani, intuïtiu, que si bé continua fent-se de manera 'amateur', pren consciència de les possibilitats de comunicació social que ofereix el teatre. Es tracta d'un teatre compromès políticament i estèticament amb els nous corrents d'arreu dels Països Catalans".

Miquel López Crespí

Els privilegis dels diputats

Joana Melis |

Si he de ser sincera, mai no m'he llegit, un a un, tots els articles de la Constitució espanyola, però sí que n'he llegit el que diu: "Tots els espanyols som iguals davant la llei sense importar-hi sexe, raça ni condició social. I és per això que sempre em demano per què hi ha sectors socials que tenen uns privilegis dels quals no pot gaudir la resta d'espanyols. Els funcionaris en són un exemple. Avui ha estat un dels dies en què m'he tornat a demanar el mateix. He obert els diaris i hi llegeixo que el Parlament indemnitzarà els diputats que no tinguin dret a la desocupació. Segur que, si no hi tenen dret, és perquè no han cotitzat a la Seguretat Social. I ara resulta que, entre tots, els hem de pagar una indemnització perquè puguin anar tirant.

I als treballadors que no tenen dret al subsidi i tampoc no tenen feina, qui els indemnitza? Per què uns sí i els altres no? És hora d'eliminar privilegis i que tots siguem iguals davant la llei. Però pareix que els polítics no ho tenen tan clar i no es cansen d'aprovar lleis que els afavoreixen. Es parla molt dels privilegis que tenen els polítics, com és que els diputats de les Corts només necessiten set anys per poder gaudir del 100% de la pensió, mentre que als altres mortals ara mateix ens han allargat l'edat de jubilació i, també, els anys de cotització.

Diari de Balears 5-III-2011

Els polítics cobren molt bé. Jo diria que cobren massa bé per la mala gestió que en general fan dels doblers de la ciutadania. Allò que cobren en nòmina per una dedicació exclussiva a un poble petit (2.703 euros per 14 pagues) triplica els salaris mitjans d'un treballador o treballadora de l'hoteleria a Balears. Què no farà un polític d'un poble gran, o d'una institució com el Consell o el Parlament ? (Llorenç Buades)

Alguns polítics diuen que s'han de dignificar els seus sous i en canvi en parlen ben poc de pujar el salari mínim dels seus representats.

Per Llorenç Buades Castell, coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Els i les votants i també els i les abstencionistes mereixen dignificar els seus sous, però els polítics i les polítiques solen acostumar-nos a lluitar contra les tendències inflacionistes de l'economia que s'expressen gairebé sembre en els salaris del "cabrum". Els salaris dels polítics,o els dels empresaris, eés ben curiós que mai no tenen efectes inflacionistes. No sé massa bé com s'ho fan.

Els polítics cobren molt bé. Jo diria que cobren massa bé per la mala gestió que en general fan dels doblers de la ciutadania. Allò que cobren en nòmina per una dedicació exclussiva a un poble petit (2.703 euros per 14 pagues) triplica els salaris mitjans d'un treballador o treballadora de l'hoteleria a Balears. Què no farà un polític d'un poble gran, o d'una institució com el Consell o el Parlament ?

Aquesta situació explica les baralles per les cadiretes dins les formacions polítiques, perquè a més dels sous és sabut de tothom que a la política hi ha "bufandes", comissions, i moltíssims de regals per allò de quedar bé (n'hi ha que engreixen porcs a l'efecte i que per Sant Martí els dediquen als polítics de torn per tal que es recordin d'ells en les subvencions). És com un ciri a la Sang, però de xulla, sobrassada i carn magre, que sempré és més agraïda que el fum de l'espelma que es posa a la memòria del sant . I l'economia submergida, els doblers en negre, també formen part del patrimoni dels polítics. Però aquests no existeixen. No passen de la presumpció, i els jutges solen actuar a favor de la realitat social que com sabem s'expressa en les institucions i en els càrrecs (casos que prescriuen, fets no demostrables, etc..). I és que la justícia en aquest Estat no emergeix de la voluntat popular, perquè la democràcia s'atura davant la possibilitat d'elegir els jutges.

En hoteleria el cost salarial mitjà és de 7,98 euros, en transport i emmagatzematge de 13,01 euros, en immobiliàries i lloguer de 11,44 euros, en educació de 15,93 euros, en activitats sanitàries de 15,26 i en altres activitats socials de 10,57 euros, però un polític per assistir a un ple pot cobrar moltíssim, com a Inca on la Pujada de 650 a 1.000 euros per l'assistència al ple, que rebran els quatre portaveus municipals d'Inca.La resta de regidors cobraran 650 euros per assistència als plens, que es faran el darrer divendres de cada mes.Les dietes per assistir a un Ple a Campos es fixen en 700 euros nets l'alcalde i 400 la resta d'edils i la mateixa quantitat per assistència a cada comissió informativa, junta de govern i a sessions.Cada regidor de Manacor, ja sigui un de l’equip de govern sense dedicació parcial o tots els nou de l’oposició, percebran 1000 euros per assistència a cada ple.A Llucmajor els regidors sense dedicació, que pel concepte de plens i comissions cobraven 380 euros al mes, ara cobraran 600 euros per assistència al Ple i altres 200 per comissió informativa «fins a un import màxim mensual» de 1.000 euros.Els regidors de Maó cobraran 363,35 euros per a assistir als plens, 54,51 més per a les juntes de govern, i 54,51 més per a les comissions informatives.Miriam Muñoz Resta (PSOE), regidora a Cort i diputada, cobrarà 1.600 euros mensuals per anar a una sola sessió.

Parlem de sous. Aqui teni alguns exemples:

La nova batlessa de Ciutat , Aina Calvo, percebrà dotze pagues de 4.554'87 euros mensuals bruts i dues més «extres» de la mateixa quantitat. Onze regidors del PP a Ciutat percebran un total de catorze pagues per un valor de 2.927,98 euros bruts mensuals. Ells són els que, juntament amb la portaveu, Catalina Cirer, que cobrarà com a tal 3.904'33 euros, han sol·licitat la dedicació exclusiva.Els tres regidors de l'oposició a Ciutat sense dedicació exclussiva cobraran 14 pagues de 1.952,71 euros.

L'alcalde de Llucmajor Lluc Tomàs, mantindrà la dedicació exclusiva i el sou de l'anterior mandat (50.500 euros a l'any), més l'IPC.A Llucmajor els 5 regidors amb dedicació plena cobraran 41.000 euros anuals. Les dedicacions parcials oscil·len entre els 34.000 i els 18.000 euros a l'any en funció de les hores.

Dos regidors del PP d'Inca tindran dedicació exclusiva i cobraran un total de 2.650 euros al mes. Els afortunats seran Joan Rubert (Participació Ciutadana, Fires, Dijous i Comunicació) i la regidora Rosa Maria Tarragó (Serveis, Parcs i Jardins).

El ple de l'Ajuntament de Maó va aprovar les retribucions econòmiques de l'alcalde (3.887,83 euros bruts mensuals) i dels tinents d'alcalde (8) amb dedicacions exclusives (3.415,46).

Joan Thomàs, regidor del PP de Calvià, cobrarà 75.000 euros, 11.300 euros más que l'alcaldesa de Palma Aina Calvo.

El ple de l'Ajuntament de Santa Margalida ha aprovat per majoria que l'alcalde Martí Torres (PP) percebi 49.277 euros anuals per dedicació exclusiva.El tinent d'alcalde de Santa Margalida,Bernat Amengual (CPU) percebrà 41.886 euros anuals; el regidor Pedro Mas (CPU) 41.886 euros, igual que les regidors populars Ana Rodríguez (Tinent d'Alcalde) i Rocío Romero.María Rosa Pastor de Santa Margalida per una dedicació parcial del 60% percebrà 24. 597 euros l'any.

Álvaro Solana, que gestionarà Turisme i Platges a Santanyí, cobraràrá 42.000 euros anuals; i Miquel Contestí regidor d'Esports i altres serveis, 32.000 euros anuals. Llorenç Galmés, regidor d' Economía, Hisenda, Interior, Serveis Generals, Funció Pública i Urbanisme de Santanyí cobrarà 51.800 euros anuals.María Pons amb una dedicació parcial del 50% als Serveis Socials, Salut i Inmigració de Santanyí cobrarà 21.000 euros anuals. Isabel Febrer, Antoni Sureda i Maria Bover, els tres del Partit Popular percebran 2.625 euros bruts mensuals en 14 pagues a l’any i hauran de dedicar-se a les seves respectives àrees un mínim de 35 hores setmanals.

El batle d'Artà Rafel Gili cobrarà 2825 euros mensuals per dedicació exclussiva i la tinent de batle Maria Francesca Servera 2.284 euros per dedicació parcial.

Maria Orts (EU-EV) de Capdepera, primera tinent de batle i responsable de Medi Ambient i Joventut cobrarà entorn dels 1.920 euros bruts.

Aquestes són algunes de les mostres que fan que els polítics defensin aferrissadament els seus càrrecs , a no ser que el sector privat els compensi després de la "carrera" feta al seu favor com sol passar. La qüestió és que per aquestes mateixes raons a totes les organitzacions polítiques les executives partidàries i els càrrecs institucionals es repeteixen en els poders organitzatius. Amb tot, la democràcia hi perd.

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)