Miquel López Crespí - Memòria històrica

Maria Fornés (Na Minga) va ser l'ànima, els fonaments que ajudaren Pere Capellà a resistir els embats de la postguerra. Sense la columna intel·lectual i moral que significà l'ajut permanent de Maria Fornés i Vich, ben cert que el nostre autor no hagués pogut resistir les envestides del franquisme, les enveges i traïdes de tants falsos amics. Tampoc no hagués estat possible la renovació del teatre mallorquí de l'època" (Miquel López Crespí)

La nostra Mallorca: homenatge a Pere Capellà i Maria Fornés

Ha mort Maria Fornés Vich, esposa i companya de Pere Capellà (Mingo Revulgo). Amb ella mor una part essencial de la nostra història personal i col·lectiva. A poc a poc, aquella Mallorca que bastí a través dels segles les nostres senyes d'identitat desapareix engolida pel no-res d'aquesta postmodernitat sorgida de tantes i tantes renúncies culturals i polítiques.

Maria Fornés (Na Minga) va ser l'ànima, els fonaments que ajudaren Pere Capellà a resistir els embats de la postguerra. Sense la columna intel·lectual i moral que significà l'ajut permanent de Maria Fornés i Vich, ben cert que el nostre autor no hagués pogut resistir les envestides del franquisme, les enveges i traïdes de tants falsos amics. Tampoc no hagués estat possible la renovació del teatre mallorquí de l'època.

A començaments dels anys setanta Maria Fornés Vich confessava a Gabriel Janer Manila (vegeu Implicació social i humana del teatre. Biografia apassionada de Cristina Valls, pàgs. 148-154): «Un dia es presentà a Montuïri en Manuel Sanchis Guarner. Havia preguntat a algú de Ciutat com podia localitzar en Pere i li digueren que habitava devers Montuïri. Havien estat tancats plegats a Alcalà i s'estimaven molt. Nosaltres, feia alguns temps que havíem posat una fideureia i el va trobar amb les mans plenes de pasta. Li va dir: 'Què fas?' 'Faig fideus', li va respondre en Pere. 'Per què no escrius? -continuà dient en Sanchis Guarner-. A la meva entrada, hi viuen alguns elements d'una Companyia de comèdies i els en parlaré'». Per aquí, amb aquest diàleg entre dos expresidiaris dels camps de concentració feixistes (en Pere Capellà, amb les mans plenes de farina, i en Sanchis Guarner) comença la renovació del teatre mallorquí, malauradament truncada per la sobtada mort de Mingo Revulgo.

Pere Capellà i Maria Fornés són un exemple de parella enamorada, d'estreta compenetració intel·lectual. En la citada entrevista que li fa fer Gabriel Janer Manila hi ha munió de records que ho expliquen a la perfecció. Quan Mingo Revulgo escrivia una nova obra de teatre, el primer públic que tenia era Maria Fornés. La seva opinió era decisiva per a tirar endavant qualsevol projecte del gran autor algaidí. Maria Fornés recorda l'anada a Palma en bicicleta de Pere Capellà, l'alegria que tengueren quan una companyia teatral acceptà representar la primera obra de Mingo Revulgo: «Havíem quedat que, si li anava bé, quan tornaria, es posaria a pegar crits de baix de Sa Costa, i tocaria el timbre perquè jo el sentís. Només sé que va cridar molt, quan tornava, prop de les dues o les tres de la matinada, i estava satisfet perquè li havien assegurat que tendríem un èxit».

El 7 d'octubre de 1950 Catina Valls i el seu germà estrenaven Sa madona du es maneig de Pere Capellà. La crítica (Heredero Clar a La Almudaina del 8-IX-50) destaca la dignitat, el bon tacte, l'esperit de renovació que representa aquest nou teatre mallorquí.

Tothom coincideix a destacar que Pere Capellà sap tractar com pertoca els temes relacionats amb la pagesia: «de lo que antes era un tópico, un tópico nauseabundo, el autor de Sa madona du es maneig, con unas enormes dotes de observación y grandes disposiciones, ha sabido hacer algo vivo, humano, lleno de picardía, algo, en suma, que huele a verdad». La Almudaina li reconeix «sus dotes de observador, su facilidad para el diálogo, su ingenio e incluso su habilidad de hombre que conoce el oficio».

Però no tot eren flors i violes en aquella època. Martí Mayol Moragas, en la mateixa obra de Janer Manila, deixa veure a les clares el món d'enveges que envoltà, fins al dia de la seva mort, l'antic defensor de la República. Explica Martí Mayol: «En Cela també anava al Riskal, i arribà a sentir-ne parlar tant de teatre regional que un dia es va treure: 'El teatro regional es una mujer que está en cinta...' I tothom li reia les bromes. A en Pere Capellà, com el posaren, fins que va esser mort..! Llavors, ben aviat tot foren alabances».

Com va escriure Gori Mir a Literatura i societat a la Mallorca de postguerra (Ed. Moll, pàg. 104): «El més popular de tots els autors, dins la postguerra, fou En Pere Capellà. Tenia la vena, la intuïció dels grans autors teatrals; sabia moure els personatges -trets de la mateixa realitat- amb agilitat, harmònicament. Encara que el seu món sigui la pagesia, descriu i presenta la pagesia de la postguerra, més dinàmica, més desenvolupada.

La facècia, gran protagonista de l'època, és un fet marginal dins les seves obres. Com en el teatre d'En Puigserver, l'humor brollava de les situacions reals, era la mateixa acció dramàtica la que provoca la rialla...». I Antoni Serra (Presència de Pere Capellà, vint-i-cinc anys després, Última Hora, 30-VI-1979): «Pens que el seu teatre, que va imaginar i escriure amb cura, hauria tengut un altre valor molt distint en un context normalitzat, que no el que li varen obligar a jugar dins la dictadura. Pere Capellà no escrivia 'teatro regional', sinó senzillament teatre».

Encara avui hom té mal d'explicar aquest sobtat èxit teatral (i les consegüents enveges de què parla Martí Mayol) d'un home que ha perdut la guerra i tot el món d'il·lusions de la joventut. O potser per això mateix! Qui sap si aquesta força vital, aquesta autenticitat, li ve de saber-se derrotat i que l'única possibilitat que té al davant, si vol sobreviure, és aferrar-se al que sigui, i aquest «al que sigui» és, quan Sanchis Guarner toca a la porta de Pere Capellà i Maria Fornés Vich, escriure. Com explica Llorenç, el seu fill a Mallorca teatre (pàgs. 11-26), Mingo Revulgo sempre ha estat fidel a aquesta Mallorca esclafada, capolada per la dreta. Des del front de Madrid, aquest home, el combatent que posarà els primers maons de la renovació teatral mallorquina, escriu: (a Mallorca Nova): «Mallorca. Altre temps, lluny d'ella, el seu nom em sonava com una nota sentimental, però sempre alegre. Ella em guardava totes les rialles de ma joventut, els meus amors i els meus millors afectes; també el record d'alguna tragèdia íntima, que no aconseguia posar-me l'ànima trista. Però, ara, Mallorca em sona com una nota tràgica, que desperta els dolors més grans i els odis més profunds, perquè el seu nom evoca el record de milers de víctimes immolades per haver-la estimada com nosaltres».

La mort de Maria Fornés Vich, el record sempre present de Pere Capellà (Mingo Revulgo) en la nostra consciència, ens ha fet pensar en tot el que perdem amb la seva desaparició. Només desitjam per a les futures generacions de mallorquines i mallorquins un amor fins a l'eternitat com el que es tengueren Maria Fornés i Pere Capellà. I, per a la nostra cultura, un compromís tan ferm a les seves arrels nacionals i socials com el que practicà l'antic combatent per la República i la llibertat.

Miquel López Crespí

(7-IV-2002)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Convertides en fum quedaren les protestes de la Real, les manifestacions, la cridòria del dia de Sant Bernat i la solemne promesa de la consellera Santiago de dimitir si es feia el macrohospital.

Déu ho ha volgut així

Joan Riera | 29/09/2010 |

És normal que a Son Espases hi hagi sobrecost. Ha de preocupar, però bastant menys del que costarà amb el temps a la Comunitat Autònoma mantenir aquest dinosaure descomunal. Ideat per Jaume Matas en plena època del "boom", quan l'esquerra arribà al poder es trobà amb els fets consumats i no va poder complir el seu compromís electoral de no fer Son Espases. La concessió ja estava donada. Fer marxa enrere esdevingué impossible. Aquell estiu del 2007 Antich i el seu Govern feren dos mesos de comèdia analitzant altres emplaçaments. Però tot estava dat i beneït. Al final, anunciaren Son Espases com la millor solució. Convertides en fum quedaren les protestes de la Real, les manifestacions, la cridòria del dia de Sant Bernat i la solemne promesa de la consellera Santiago de dimitir si es feia el macrohospital.

Tothom continua a la cadira entre els que es pegaven tocs pel pit davant les càmeres. I per més inri, Son Espases serà la gran obra de l'esquerra aquesta legislatura. Mentrestant, els impulsors del dinosaure, els responsables territorials d'aquella decisió, ho passen ara molt magre. Per diferents motius són a la presó Rodrigo de Santos, exregidor d'Urbanisme de Cort, i Bartomeu Vicens, exconseller insular del Territori. També per altres afers està imputat l'exconseller de Medi Ambient Jaume Font, pel cas Pla Territorial. Des d'un punt de vista polític, Son Espases fou fruit de la negociació dels dos presidents d'aleshores, Jaume Matas i Maria Antònia Munar, ara ambdós en llibertat sota fiança de molts de doblers per distints sumaris. Entre el nucli impulsor tothom ha sortit socorrat.

Mentrestant, inauguraran aquest hospital els que s'escanyaven per devers el monestir clamant perquè allà no s'arrabassàs ni un card silvestre, ni un espàrec, ni un brotet de vinagreta. Déu ho ha volgut així....

Diari de Balears (dBalears)

L'escepticisme més fosc s'escampa de forma veloç entre bona part dels votants. I no per un excés de criticisme, no. És un escepticisme que suma i segueix a les decepcions del primer govern Antich, del tripartit de Maragall i encara més d'aquest estranyíssim govern Montilla i que té per això la pell molt sensible a les maneres de fer dels socialistes. L'episodi So n'Espases farà en aquest sentit mal i inaugura a Mallorca un curs complicat i difícil perquè posa de relleu que treure al PP és una gran alegria la primera nit però un enorme maldecap després. Clar que vist des de València... (Vicent Partal)

Un curs poc corrent (i V). Govern, diguem-ne, de progrés

Per Vicent Partal, director de VilaWeb

A València va guanyar el PP i és molt pitjor però a les Illes la victòria de les forces de progrés ha començat a mostrar esquerdes. El PSOE va posar com a condició per l'acord que ell manava en totes les institucions i va arraconar Unió Mallorquina, que tants maldecaps havia protagonitzat en el primer govern Antich i el Bloc. Semblava acceptable però tot d'una s'han vist els límits i el conflicte de So n'Espases, emblemàtic contra Matas, es gira contra Antich i posa a prova la cohesió del nou govern. Les coalicions amb el PSOE són difícils sempre però això se suposa que ja ho sabíem.

El terratrèmol desfermat per l'evidència que Antich i el PSIB tenen decidit tirar endavant el polèmic hospital és molt més que un conflicte urbanístic. Contra Matas la defensa del monestir de La Real i l'oposició al complexe hospitalari que el PP volia imposar al seu costat, a So n'Espases, va ser una bandera popular assumida amb passió. La campanya per salvar el paratge donà la volta a l'illa i saltà al continent. Tota l'oposició va assumir que aquell era un projecte que no es podia fer i fins i tot el PSIB ho va deixar clar en el seu programa electoral on es va manifestar amb rotunditat al respecte, en la pàgina 40. De fet quan es formà el nou govern de progrés encapçalat per Antich, al juliol, es va decretar una aturada de les obres. I de sobte, passat l'estiu, les pressions han fet efecte i el PSOE ja no amaga les seues intencions de renunciar a reformar Son Dureta i portar l'hospital a So n'Espases. Per a desesperació especialment del Bloc, dels ecologistes i dels sectors culturals que no entenen el canvi sobtat, ni els motius ni les raons. Que no les entenen perquè no s'entenen.

Només hi caben dues explicacions i cadascuna és pitjor que l'altra. Segons la primera el PSIB-PSOE hauria volgut demostrar la seua autoritat al nou govern i hauria volgut refermar el paper de comparsa d'UM i Bloc. Malament si anem així. La segona explicació és pitjor encara: el PSIB-PSOE es limita a acatar una ordre directa de Madrid, que és en definitiva on es gestionen els molts doblers que alguns guanyaran construint un macro-hospital de cap i de nou.

Mentrestant, però, l'escepticisme més fosc s'escampa de forma veloç entre bona part dels votants. I no per un excés de criticisme, no. És un escepticisme que suma i segueix a les decepcions del primer govern Antich, del tripartit de Maragall i encara més d'aquest estranyíssim govern Montilla i que té per això la pell molt sensible a les maneres de fer dels socialistes. L'episodi So n'Espases farà en aquest sentit mal i inaugura a Mallorca un curs complicat i difícil perquè posa de relleu que treure al PP és una gran alegria la primera nit però un enorme maldecap després. Clar que vist des de València...

VILAWEB (14-IX-07)

No es nou. Tot és vell i mal de coure. Els que al llarg dels anys n'hem après de la conducta dels polítics d'esquerra ja no tenim lloc per a les sorpreses. Esment els d'esquerra perquè és sabut que els de dreta no solen mentir i acostumen a fer el que el seu electorat reclama: ports esportius, camps de golf, escoles privades, autopistes, privatitzacions, segregació social. (Llorenç Buades)

En canvi els d'esquerra diuen lluitar per la cosa pública i accepten privatitzacions (com ara l'ampliació del batxillerat d'art al CIDE en comptes de fer-ho al sistema públic), finançament del transport privat (com ara els autocars escolars). Diuen lluitar per la cosa pública i privatitzen la costa en el cas d'El Toro. Diuen lluitar per la sostenibilitat i permeten la destrucció de Ses Fontanelles. I a Son Espases, juguen al igual que va fer Felipe González amb el Otan de entrada, no. (Llorenç Buades)

El Pacte governa per a la dreta

Per Llorenç Buades Castell, coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

No es nou. Tot és vell i mal de coure. Els que al llarg dels anys n'hem après de la conducta dels polítics d'esquerra ja no tenim lloc per a les sorpreses. Esment els d'esquerra perquè és sabut que els de dreta no solen mentir i acostumen a fer el que el seu electorat reclama: ports esportius, camps de golf, escoles privades, autopistes, privatitzacions, segregació social.

En canvi els d'esquerra diuen lluitar per la cosa pública i accepten privatitzacions (com ara l'ampliació del batxillerat d'art al CIDE en comptes de fer-ho al sistema públic), finançament del transport privat (com ara els autocars escolars). Diuen lluitar per la cosa pública i privatitzen la costa en el cas d'El Toro. Diuen lluitar per la sostenibilitat i permeten la destrucció de Ses Fontanelles. I a Son Espases, juguen al igual que va fer Felipe González amb el Otan de entrada, no.

Construeixen a Muro, i no han aturat la construcció a Son Quint que ells mateixos proposaren en l'aterior pacte. Autoritzen un camp de golf a benefici dels amics d'UM.

Diuen que ofereixen els llibres gratis, però només arriben a 100 euros i aquests no arriben a l'ESO, i com que els llibres s'han de tornar, possiblement els llibres tornats superin el cost de la subvenció en alguns cursos. La xocolata del lloro: el PP també en posava de llibres gratis en alguns indrets.

S'enriuen de l'electorat. Això és el que fan. Saben que l'electorat els donarà l'esquena una vegada, però que tanmateix, hi tornarà per allò del mal menor.

La política s'ha convertit així en l'art de fotre a l'electorat d'esquerra, perquè el de dreta més aviat està content amb els seus, i quan es preocupa per la cosa pública exigeix polítiques més antisocials en benefici de pocs.

A grans passes l'esquerra institucional cedeix, i lamentablement, els moviments socials, cada vegada més raquítics tornen a situar l'esquerra a les institucions.

Com que mantenir-se al govern és l'objectiu principal de les esquerres subsidiàries del PSOE i de la dreta regional, han après la lliçó del que fan els seus símils europeus: el joc del bon policia i del mal policia.

L'esquerra institucional juga ara al paper del bon policia, com a les comissaries del franquisme, i com va passar arreu d'Europa en el cas de la guerra de Bòsnia, o en les vagues generals, o en el cas de la base militar dels EUA a Itàlia que ha provocat la crisi del govern Prodi, té la poca vergonya de situar-se en el camp dels manifestants. Ara Jekyll, ara Hide. Allò que no farà es dimitir del govern perquè avui en dia el més important de la política són els càrrecs, i allò que fa la política és donar llocs de feina més agradables que a l'empresa privada, i amb més possibilitats de remenar algunes cireres.

I per això mateix, les esquerres abans socialdemòcrates, i les abans filocomunistes, reculen a Europa i avancen els feixismes.

La militància d'esquerra ha davallat en picat, i té moltes raons per fer-ho, perquè mentre no es refaci de la crisi de les direccions de l'esquerra política, qüestió aquesta anunciada per Trotsky en el seu dia, l'esquerra no té més futur que el nominal.

En aquests efectes, el cas del PRI mexicà (Partido Revolucionario Institucional) és un bon exemple de com es tergiversen les paraules.

Allò que ha de fer l'esquerra en el parlament és condicionar les polítiques des de l'oposició parlamentària i social al govern i no implicar-se en sostenir un govern que a la fi només fa polítiques de dreta.

Web Ixent | 14/09/2007, 17:53

La sostenibilitat ambiental, com diuen les organitzacions ecologistes i polítiques que no han claudicat davant els poders fàctics de sempre, és essencial per a garantir el benestar ambiental, social i econòmic de les generacions futures. Els Joves d´Esquerra Nacionalista (JEN) expliquen molt encertadament, en el comunicat de suport a la concentració davant el Consolat de Mar que “Son Espases ha de ser un espai protegit com a lloc emblemàtic de la història de Palma”. I com diu la Plataforma Salvem la Real: “Que quedi clar, Salvem la Real creu necessari fer un hospital, però no en una zona de tan alt valor paisatgístic i patrimonial i amb un alt risc d´inundacions (catalogació que ha desaparegut dels plànols actuals). L´hospital no és més que l´excusa perquè Palma creixi fins a la UIB”. (Miquel López Crespí)

Salvem la Real!

Mai no hauríem imaginat que just acabades les vacances ens trobàssim amb un panorama polític tan desolador. Em referesc a la decisió, més que probable, que el govern progressista a què donam suport crític faci anques enrere i deixi de banda les lluites populars d´aquests darrers quatre anys per a salvar la Real, ses Fontanelles o el mal anomenat “Port Adriano”. En l´anterior Pacte de Progrés lluitàrem fent costat al govern del president Antich per tal de tirar endavant l´ecotaxa, donant suport a les propostes que anaven en direcció de bastir un autèntic Pla d´Ordenació Territorial que servís per a protegir la nostra terra de les urpades d´encimentadors i especuladors sense escrúpols... Res no va ser possible: ni Pla d´Ordenació Territorial per a salvar les Illes de la destrucció, ni continuació de l´ecotaxa. Els poders fàctics de sempre, la banca que vigila, atenta, els partits del règim, ho impediren. Amb el nou Pacte de Progrés, “Pacte de governabilitat”, li diuen, hem provat de deixar de banda el desencís, la memòria de tantes claudicacions i, amb un nou acte de voluntat, perquè estimam aquesta terra que ens ha vist néixer i la volem preservar per als mallorquins i mallorquines de l´esdevenidor, hem participat – i participarem tot el que faci falta, no en mancaria d´altra!,- en les històriques i combatives mobilitzacions organitzades per la Plataforma Salvem la Real, la Plataforma ses Fontanelles, les grans diades en defensa dels nostres minvats recursos naturals i escàs territori que, impulsades pel GOB i els partits d´esquerra nacionalista, han commogut el somort panorama de la postmodernitat i el neoliberalisme regnants. No recorden Francina Armengol, Francesc Antich i Aina Calvo quan, juntament amb els sectors populars més combatius i amants de Mallorca, eren de bracet del Bloc per Mallorca, de totes les plataformes i organitzacions ecologistes per a aturar les obres de Son Espases? Tan curta és la memòria i la voluntat d´aquells que diuen governar amb els nostres vots, d’aquells professionals de la política que, una vegada en nòmina, obliden les promeses fetes als que els hem donat suport?

Sabem que a l´executiva del PSOE de les Illes hi ha veus que diuen: “les properes eleccions són molt lluny; d´aquí quatre anys tot això s´haurà oblidat”. Altres, panxacontents, afirmen: “si electoralment perdem el vot de tres o quatre mil radicals, guanyàrem vint o trenta mil dels que volen l´hospital i votaven el PP”. Tot plegat és d´un cinisme lamentable. Com si el poble, els que hem donat i donat suport a les plataformes conservacionistes no tenguéssim memòria i fóssim números, objectes, “coses” que es poden emprar per a arribar al poder i una vegada instal·lats en la poltrona, llançar al cubell de les escombraries.

Tampoc no ens convencen les excuses que ha donat el conseller de la Presidència, el senyor Albert Moragues, quan, tot xalest, afirma que “reformar Son Dureta significaria un retard de set anys en la construcció de l´hospital que necessita Mallorca”, així com que “no hi ha temps per a cercar un altre indret més adient per a bastir l´hospital”.

La sostenibilitat ambiental, com diuen les organitzacions ecologistes i polítiques que no han claudicat davant els poders fàctics de sempre, és essencial per a garantir el benestar ambiental, social i econòmic de les generacions futures. Els Joves d´Esquerra Nacionalista (JEN) expliquen molt encertadament, en el comunicat de suport a la concentració davant el Consolat de Mar que “Son Espases ha de ser un espai protegit com a lloc emblemàtic de la història de Palma”. I com diu la Plataforma Salvem la Real: “Que quedi clar, Salvem la Real creu necessari fer un hospital, però no en una zona de tan alt valor paisatgístic i patrimonial i amb un alt risc d´inundacions (catalogació que ha desaparegut dels plànols actuals). L´hospital no és més que l´excusa perquè Palma creixi fins a la UIB”.

Miquel López Crespí

18-IX-07)