Miquel López Crespí - Memòria històrica

No sempre un autor contemporani té el plaer de veure, en vida, mínimament reconeguda la seva obra. El més normal, llevant casos excepcionals, és que l´autor nostrat –i ho poden confirmar la majoria d´amics i amigues del gremi de la ploma— passi pel turment de veure la seva obra silenciada, per molta qualitat literària que aquella novel·la, poemari o obra teatral pugui tenir. I encara hauria de donar gràcies, aquell o aquella, que es vegi solament silenciat i no sotmès a les més diverses campanyes rebentistes! (Miquel López Crespí)

Antologies literàries: Narrativa breu a les Illes Balears (Editorial Moll)

La publicació de l´antologia Narrativa breu a les Illes Balears (Editorial Moll), una acurada selecció feta per Francesc Vernet, em recorda com, en aquests darrers anys, he tengut l´oportunitat de veure editades obres de poesia i narrativa en diverses antologies col·lectives alhora que altres editorials em demanaven llibres específics, reculls de narracions, de poesia, etc., etc., per fer-ne les corresponents antologies. Entre els llibres de poesia on els especialistes, en aquest cas l´escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover, han publicat poemes meus hi ha hagut les antologies col·lectives La poésie aux Baléares à la fin du millénaire (La poesia a les Balears al final del mil·lenni) (Publicacions de Montpellier, Université Paul Valéry, 2002) i Poetry in the Balearic Islands at the end the millennium (La poesia a les Balears al final del mil·lenni) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 2003). En el primer llibre, les traduccions al francès han anat a cura de Jean Marie Barberà, de la Universitat de Provença; en el segon cas, les traduccions a l´anglès són d’Estelle Henry-Bossonney.

No sempre un autor contemporani té el plaer de veure, en vida, mínimament reconeguda la seva obra. El més normal, llevant casos excepcionals, és que l´autor nostrat –i ho poden confirmar la majoria d´amics i amigues del gremi de la ploma— passi pel turment de veure la seva obra silenciada, per molta qualitat literària que aquella novel·la, poemari o obra teatral pugui tenir. I encara hauria de donar gràcies, aquell o aquella, que es vegi solament silenciat i no sotmès a les més diverses campanyes rebentistes! Per aquestes contrades és un lloc comú, i molt ho hem patit en la nostra pròpia carn, que quan el silenci i els menysteniment no basten per a desanimar la “competència”, l´intel·lectual que no és a les ordres de qui mana, els detemptors dels poders fàctics culturals, passen a la “segona fase” de l´anhilament. I, aquesta segona fase, ningú no ho ignora, és l´atac rebentista. En voleu algun exemple concret? El que ha patit recentment l´escriptor Ponç Pons, un home de provada vàlua literària que ha despertat la ràbia i l´histerisme de tots aquells que saben que mai no podran bastir una obra literària com ell ha bastit des de Menorca. I, com el de Ponç Pons, hi ha molts de casos semblants. La llista es podria fer interminable! Bastaria que cada autor o autora repassàs la pròpia experiència personal per a entendre a la perfecció el que deia. En el llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort. Ciutat de Mallorca, 2003) em vaig fer ressò d´alguns articles de Llorenç Capellà, Joan Guasp. Miquel Ferrà Martorell i Olga Xirinacs que denunciaven aquesta situació. L´investigador Pol Sureda –en parlarem més endavant— ho ha estudiat prou bé, i les seves anàlisis es poden trobar en el web El Talp (feu clic en l´estudi: Actituds de la intel·lectualitat catalana davant la guerra i la postguerra hispanofeixistes ).

El comissariat neoparanoucentista que malda per controlar la nostra cultura sap molt bé a quin autor o autora ha de promocionar. Si us fixau amb cura sobre qui hi ha rere algun o alguna de les “stars” més aviciades pels poders fàctics de la cultura, sovint trobareu que ben al costat d´aquell “famós” o “famosa” hi ha determinats partits polítics –aquells que controlen els pressupostos, evidentment! --, i uns poders acadèmics ben concrets i econòmics. La lluita cultural establerta a la nació d´ençà la transició, amb la marginació i ridiculització de la mal anomenada “literatura resistencialista”, de les agosarades i combatives resolucions del Congrés de Literatura Catalana dels anys 76-77, lluita dirigida per sectors propers a CiU, PSOE i tots aquells partits que ja els anava bé la restauració borbònica, era enfocada a substituir i anihilar tot el que pogués haver-hi de construcció d´una cultura nacional-popular en la línia que marcava el citat Congrés de Cultura Catalana.

Miquel López Crespí

(24-V-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

2 vídeos - El llibre de memòries de Nina Berbérova El subratllat és meu ens submergeix en un viatge a la recerca d´un univers esvanit: el de la burgesia russa d’abans de la Revolució Socialista, el dels exiliats que havien lluitat contra els rojos en temps de la Revolució i la guerra civil. (Miquel López Crespí)

Escriptors anticomunistes russos: Nina Berbérova

Per Miquel López Crespí, escriptor

El llibre de memòries de Nina Berbérova El subratllat és meu (Edicions 62, Barcelona, 1995) ens submergeix en un viatge a la recerca d´un univers esvanit: el de la burgesia russa d’abans de la Revolució Socialista, el dels exiliats que havien lluitat contra els rojos en temps de la Revolució i la guerra civil. Però a les memòries de Nina Berbérova no solament podem trobar una evocació, força acurada i nostàlgica, de l’exili rus a París (i precisament aquestes descripcions conformen algunes de les pàgines més reeixides del llibre El subratllat és meu). Hi ha molt més. Aquell que s’interessi per la literatura russa hi trobarà algunes opinions discutibles, però summament interessants sobre Gorki, Marina Tsvetàieva, Bunin, Nabókov, Bieli, Pasternak, Merejkovski... Però la nostàlgia de Nina Berbérova pel món enfonsat per la Revolució d’Octubre ens fa copsar com la seva posició contrària a la Revolució la porta a no voler veure la injustícia de l’antiga societat tsarista. Per a copsar com era d’injusta aquella monarquia, la dels Romànov, basta llegir les memòries de Kropotkin, aquell llibre editat per l’editorial ZYX l’any 1970 i que es titulava precisament Memorias de un revolucionario. Un imperi podrit, la repressió a l’ordre del dia, les presons de Sibèria funcionant com en temps de l’estalinisme... i les forques presidint aquell univers en mans d’una aristocràcia feudal arcaica i un clergat amb una mentalitat de l’edat mitjana. Sí, Nina Berbérova reconeix que aquell món en vies d’extinció, que l’ambient que ella va respirar entre els anys dotze i disset, era de “final de règim”. Però, a part d’aquesta afirmació, no fa cap esforç per a copsar res de la història dels revolucionaris russos d’ençà la rebel·lió de Pugatxov en el segle XVIII, el paper revolucionari dels “desembristes”, els revolucionaris constitucionalistes de començaments del segle XIX penjats pel tsar Alexandre I, els nihilistes del temps d’Alexandre II, els marxistes de totes les tendències que floreixen a finals del segle XIX i començaments del XX. Al final, els socialdemocràtes, l’ala esquerra del socialisme que dirigeix Lenin, no són res més que una síntesi i actualització del pensament revolucionari rus de totes les èpoques. Llegint les pàgines de Nina Berbérova ens adonam com cada persona veu la història del seu país segons la ideologia que la conforma. Ilià Eherenburg en el seu llibre de memòries Gente, años, vida. Primer libro de memorias (Editorial Joaquín Mortiz, Mèxic, 1962) descriu un exili rus a París ben especial on podem copsar a fons la vida dels intel·lectuals russos que lluitaven contra el tsarisme. Precisament quan Nina Berbérova tenia divuit anys, just en el començament de la Revolució, qui dirigia en bona part el procés revolucionari a Rússia eren els exiliats que d’ençà començament del segle XX malvivien a París i altres ciutats europees. La Rússia socialista que naixia amb la Revolució del disset no era solament producte rus; era també la conseqüència de l’assimilació de les idees de la Il·lustració i del socialisme internacional per part de l’elit d’intel·lectuals perseguits per la monarquia. La Rússia intel·lectual, les idees que podem trobar a les memòries d’Ilià Eherenburg, tenen molt poc a veure amb les de la Berbérova, lluny també de l'herència cultural d’un Tolstoi o un Andréiev, per no anomenar Maksim Gorki, Issaac Bàbel o Maiakovski.

Així i tot, el llibre de Nina Berbérova, bellament escrit, és summament útil per a conèixer l’univers dels blancs que malvivien a París i altres ciutats europees fent les feines que no volien fer els francesos. Curiosament, els blancs de París són persones summament “delicades”, posseïdes d’una extrema sensibilitat. Homes i dones que només somnien Rússia i són puntuals assistents a les esglésies ortodoxes de la capital de França. Cap paraula contra els exèrcits de les potències occidentals que fan la guerra civil al nou règim socialista causant la misèria i la fam al poble que diuen que estimen tant. És evident, i ningú no ho negarà després de la documentació sobre els camps de concentració estalinistes, que la dissidència era durament castigada a la Rússia estalinista. Però més que la nostàlgia de Nina Berbérova, si del que es tracta és de conèixer a fons la repressió estalinista, el que és summament interessant és aprofundir en els textos d’una gran escriptora de llibres de memòries, la professora Ievguénia Ginzburg, que, primer clandestinament a l’antiga Unió Soviètica, després legalment, publicà Vertigen i El cel de Sibèria. D’aquesta darrera obra hi ha una traducció al castellà, El cielo de Siberia (Arcos Vergara, Barcelona, 1980). La nostàlgia pels móns que han desaparegut sovint és bella. Ningú no negarà que Nina Berbérova és una gran escriptora. Però la bellesa de la nostàlgia també pot ser roja.