Miquel López Crespí - Memòria històrica

A Grècia no hi ha diners per a l'increment dels salaris ni per a la despesa pública, però el govern regala milions d'euros als banquers, ven tot el que queda de patrimoni públic, aerolínies, ports, trens, afavoreix la fallida del sistema d 'assegurança social, posa la salut i l'educació a la vora del col·lapse, flexibilitza les relacions laborals i condemna al jovent a ser la “generació dels 700 euros”, al temps que conviu i es beneficia de la corrupció com en els casos de Siemens i Vatopedi. Tot això afavoreix l'atur, la inseguretat i la ràbia que ara s'expressa en una revolta que neix de les bases i on els partits institucionals d'esquerra es situen contra les barricades.

Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes) expressa el seu suport a la revolta grega, contra el capital.

L'assassinat d'un adolescent de 15 anys, Alexis Grigoropoulos, per un membre de la Guàrdia Especial de la Policia a Atenes, el dissabte 6 de desembre, ha provocat una rebel·lió popular estesa a tota Grècia.

Després de la mort del noi, el barri propera l'assassinat (prop de la Universitat Politècnica d'Atenes) es va omplir de gent, majoritàriament jove que inicià les protestes. S'alçaren barricades en els carrers i la policia originà nous enfrontaments. La Universitat Politècnica va ser ocupada i s'organitzà una manifestació a l'endemà. Mobilitzacions similars es van produir aquella mateixa nit a altres ciutats gregues.

El diumenge dia 7 de desembre , més de 20.000 persones van participar en una marxa de protesta contra el Departament Central de Policia a Atenes.

El dilluns 8, des de les primeres hores del matí, desenes de milers d'estudiants secundaris, es manifestaren per Atenes, varen atacar i ocupar comissaries i consells municipals en tot el país.En les primeres hores de la tarda, una manifestació de masses a Atenes, que duplicava la del dia anterior, es va transformar en un xoc generalitzat amb la policia en tota la capital. La Facultat de Dret de la Universitat d'Atenes, la Universitat d'Economia d'Atenes i la Politècnica van ser ocupades; assemblees generals estan discutint i decidint el curs d'acció. L'exministra d'Educació Marietta Yannakou, que va renunciar com a conseqüència del massiu moviment estudiantil de 2006/2007, va acusar als trotsquistes i anarquistes de dirigir la revolta.

La revolta és causada per la situació produïda per la crisi capitalista mundial. És l'expressió d'una ràbia acumulada per una jove generació que viu sense seguretat en el futur, condemnada a la flexibilitat laboral i a l'atur, i que es manifesta de manera violenta com en els barris de Paris l'any 2006.

El Pasok, partit d'orígen socialista i ara neoliberal ha condemnat la revolta, i els seus militants s'han oposat a la vaga general i a les manifestacions.

El KKE (stalinista) no ha participat en les manifestacions unitàries , ha organitzat protestes per separat i s'ha posicionat en defensa de la pau contra els anarquistes i esquerranistes.Juguen el paper contrarrevolucionari que els ha caracteritzar al llarg de la història.

El Synaspismos (antics eurocomunistes) han volgut jugar el paper d'intermediaris entre la revolta i l'Estat.

Dos fronts d'esquerra, el Mera (Front de l'Esquerra Radical, en el qual participa el EEK) i Enantia (Esquerra Unida Anticapitalista), maoïstes i el Moviment Antiautoritari (anarquistes) han coordinat les seves accions. Han fet una crida per la continuïtat de la lluita i per la vaga general per a enderrocar al govern i posar fi a les polítiques capitalistes, que intenten fer que els explotats paguin la crisi.

El dimarts 9 de desembre milers de persones de totes les edats, van participar en el funeral d'Alexis en el Palaion Faliron, el cementiri d'un suburbi d'Atenes, i acabat aquest la policia va originar nous disturbis, quan disparà almenys 15 bales per a dispersar als manifestants.

Milers de persones es manifestares després a Atenes i toparen de nou amb la policia a la Plaçaa Syntagma, enfront del parlament. A la mateixa hora del funeral, es van realitzar marxes de protesta en les principals ciutats de Grècia, que van acabar en xocs violents amb les forces de repressió de l'Estat. En alguns indrets, estudiants secundaris molt joves van atacar les comissaries de policia.

El primer ministre Kostas Karamanlis es va reunir amb el president de la República, els líders dels partits d'oposició en el parlament i el president del Congrés, però no va torbar suport a la pretensió de declaració de l'estat d'excepció, tot i que els mitjans de comunicació al servei del capital el demanen.

El dimecres 10 es produeix la vaga general de 24 hores convocada abans de la mort del jove, en contra de la política del govern. En col·laboració amb la dreta, la direcció sindical de la GSEE (vinculada al Pasok) va suspendre la manifestació enfront de la seva seu central i la marxa posterior, i va convocar un acte "en memòria de la democràcia" a la Plaça Syntagma. El Pasok critica que "el govern no usa a la policia per a protegir la pau social, la propietat dels ciutadans i els edificis públics..."

Els estalinistes del KKE denuncien juntament amb el govern i l'extrema dreta a... Synaspismos (antics eurocomunistes) com "protectors dels ‘hooligans' i provocadors". La secretària general del KKE, Aleca Papariga, qualifica als joves manifestants de "talibans", creats pels serveis d'intel·ligència de l'Estat sota els governs del Pasok i Nova Democràcia i ara fora del seu control!. Aquesta declaració va rebre un elogi entusiasta del govern dretà i de l'extrema dreta. El KKE organitza els seus propis actes per separat, en altres llocs i a altres hores, respectant absolutament la pau social que el govern vol imposar.

Synapismos, juntament amb els seus aliats de la "Aliança de l'esquerra radical" (Syriza), que no té representació parlamentària, propugna una "reorganització democràtica de la policia" i mesures econòmiques tèbiament reformistes, per a elevar les condicions de vida de la jove generació amb un present miserable i sense futur.

La convenció general de l'Assemblea de l'Escola Politècnica, que segueix ocupada, ha decidit que es faci una crida per al dissabte 20 Desembre de 2008, a manifestar-se per tota l'Europa i el món, en la memòria de tots els joves, els immigrants i tots els que lluiten i els que caigut assassinats per les forces repressives de l'estat.

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Grècia està en estat d'alerta després d'una nit de violents enfrontaments entre la policia i grups de joves a diverses ciutats del país. Els greus incidents han començat després de la mort d'un noi de 16 anys pels trets de la policia. L'agent que va matar l'adolescent, l'han detingut aquest diumenge a la tarda i està acusat d'homicidi intencionat segons la televisió estatal. El seu company també està arrestat i acusat de col·laboració en l'assassinat. Tot i això, les destrosses, els incendis i els aldarulls continuen. El centre d'Atenes està acordonat per la policia i hi ha grups de joves que s'han atrinxerat en algunes universitats.

Web Indymedia

HOMEMATGE A ALEXANDROS GRIGOROPOULOS, ESTUDIANT ASSASSINAT PER LA POLICIA GREGA

DEMÀ PARLAREM DE LES TERMÒPILES

Claror minvant del dia penetrant fins a la darrera fondalada de la carn.

Furtius moviments irradiant un encès plaer que encega.

Em resta el perfil ombrívol del teu rostre evocant l'alegria i el gaudi,

la turmentadora calma que arriba després de la batalla.

Demà parlarem de les Termòpiles,

de les batalles de Marató i Salamina,

de l'arma invencible dels pobles que saben servar la seva història

com aquells herois que resistiren als perses.

Del poemari de Miquel López Crespí Les ciutats imaginades (Cossetània Edicions), Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

"Ens trobam, per tant, davant una mirada compromesa políticament, però que no nega una visió elegíaca, rememorativa del temps viscut. No és estrany que el cinema, com a principal font de cultura d’uns anys de silenci, sintetitzi tota aquesta vivència del passat. Eisenstein, Chaplin, els germans Marx, Hitchock, Godard, Buñuel, Bardem, Yves Montand, Fassbinder... desfilen pels poemes de López Crespí, com a records reals de la vida passada, de la mateixa manera que ho fan els records de les ciutats i dels llocs visitats (París, Praga, Roma, Lisboa, Belfast...) o, també, els grans intel·lectuals i polítics que admira. Es tracta d’un cúmul de records encara vius, que han determinat la seva personalitat, igual com la influïren la vida i els personatges del seu poble a la infantesa". (Pere Rosselló Bover)

MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ: TRENTA ANYS DE POESIA MALLORQUINA

Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB)

Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) és segurament l’escriptor mallorquí més guardonat de tot el temps i un dels més polifacètics, car ha conreat tot els gèneres literaris. La seva dedicació a les lletres ha assolit gairebé el difícil objectiu de la professionalització, un repte històric per als autors en llengua catalana. Home compromès amb les causes socials justes i molt vinculat als moviments polítics d’esquerra, durant el franquisme i la transició democràtica va dur una intensa activitat política a la clandestinitat, de la qual ha deixat constància en nombrosos articles i assaigs memorialístics com L’antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (1994) o Literatura mallorquina i compromís polític (2003). Fruit d’aquest compromís, l’obra de López Crespí s’inscriu en un realisme d’herència modernista, crític i inconformista, al qual aporta la introducció de noves tècniques experimentals, pròpies de la literatura d’avantguarda.

Segurament la poesia és la faceta menys coneguda d’aquest autor que, en canvi, com a narrador i novel·lista ha tengut més ressò. De fet, la poesia de López Crespí no ha tengut la difusió que mereix, ja que sovint ha aparegut en col·leccions i editorials d’un abast força limitat i –cal dir-ho– no ha comptat amb el suport dels principals factòtums del país. Bastarà recordar alguns dels títols publicats per López Crespí per adonar-nos-en: Foc i fum (1983), Les plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Cercle clos (2003), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Lletra de batalla (2003), Les ciutats imaginades (2006), etc.

L’aparició d’Antologia (1972-2002) reflecteix aquesta dilatada trajectòria de Miquel López Crespí com a poeta, car recull vuitanta-nou poemes procedents de vint-i-un llibres diferents. Per tant, aquesta antologia constitueix una bona aproximació a la seva obra poètica, que permet veure quins són els principals trets de la seva personalitat lírica. Tot i que es tracta d’una selecció, el volum té una entitat pròpia, la qual cosa permet fer-ne una lectura com si es tractàs d’un llibre independent. Aquesta unitat ve donada per causes diverses. En primer lloc, per la unitat formal del volum, que és el resultant de l’herència literària heterodoxa, clarament antinoucentista, en què l’autor s’ha format: ...“en aquests trenta-tants anys de conreu de la poesia sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l’herència de l’Escola Mallorquina i seguint el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat-Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover que tant enfurismà poetes com Miquel Gayà o Guillem Colom”, explica el poeta al clarificador pròleg del llibre.

La recerca de la llibertat formal de la poesia de López Crespí troba la seva expressió en l´ús del vers lliure i, sobretot, en un to narratiu, que mai no ofega el lirisme, però que tampoc no cau en la discursivitat ni en la facilitat que va caracteritzar certa poesia realista dels anys 60. Tanmateix, la poesia de López Crespí poques vegades es rendeix a la gratuïtat dels jocs formals, aparentment innovadors, que tant de moda es posaren entre els poetes del final dels anys 60 i dels 70. Sí hi trobam algun joc visual en l’adopció de recursos tipogràfics o en la distribució dels mots sobre el paper, però la paraula segueix constituint el bessó dels seus poemes. Potser per aquest motiu, la seva poesia ha resistit l’esvaïment de la febre de l’experimentalisme, que es produí a partir dels anys 80.

A més, la poesia de Miquel López Crespí es caracteritza per la unitat temàtica. Així, els poemes seleccionats en aquesta antologia recorren els principals temes i motius de la poesia de López Crespí, que podem enumerar ràpidament: en primer lloc, la memòria del temps històric viscut, des de la consciència del ciutadà engatjat que se sent hereu d’un passat i compromès amb la realitat que li ha tocat viure; en segon lloc, la lluita social i política i el compromís nacional, que sovint dóna lloc a homenatges a algunes de les personalitats que han esdevingut símbols d’aquesta lluita, com Emili Darder o Aurora Picornell; i, finalment, el cinema i els viatges, com a elements bàsics de la seva formació com a intel·lectual i com a persona.

Tanmateix, aquestes tres línies temàtiques arriben a confondre’s en una sola: l’experiència del poeta. Així, la tendència a la rememoració dels fets històrics viscuts és una constant de tota la producció del nostre escriptor, tant en la poesia com en la narrativa, el teatre i l’assaig. Els anys grisos de la postguerra viscuts a la infantesa i la participació en la lluita contra el franquisme durant la joventut són l’experiència vital del poeta i, per tant, formen la part més essencial de la seva evocació del temps perdut amb el pas dels anys. Ens trobam, per tant, davant una mirada compromesa políticament, però que no nega una visió elegíaca, rememorativa del temps viscut. No és estrany que el cinema, com a principal font de cultura d’uns anys de silenci, sintetitzi tota aquesta vivència del passat. Eisenstein, Chaplin, els germans Marx, Hitchock, Godard, Buñuel, Bardem, Yves Montand, Fassbinder... desfilen pels poemes de López Crespí, com a records reals de la vida passada, de la mateixa manera que ho fan els records de les ciutats i dels llocs visitats (París, Praga, Roma, Lisboa, Belfast...) o, també, els grans intel·lectuals i polítics que admira. Es tracta d’un cúmul de records encara vius, que han determinat la seva personalitat, igual com la influïren la vida i els personatges del seu poble a la infantesa.

En resum, rere l’aparença d’una poesia que evoca fets, personatges i motius culturals, en l’obra poètica de Miquel López Crespí batega la paraula d’un creador que ens transmet una visió completament personal i intransferible del món i del temps que li ha tocat viure.

1 Aquest text fou redactat per a la presentació de l'Antologia (1972-2002) al Centre de Cultura "Sa Nostra", de Palma, la primavera de l'any 2003. Hem actualitzat algunes referències a les obres del nostre autor.

2 Miquel López Crespí: Antologia (1972-2002) (Ciutat de Mallorca, Fundació "Sa Nostra", Col·lecció "El Turó", núm. 64.

3 Ibidem, p. 8.

Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori". (Miquel López Crespí)

...un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric. (Miquel López Crespí)

Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".

Jaume Vidal Alcover és prou dur amb els seguidors de l'Escola Mallorquina. Però malgrat aquesta duresa caldria reconèixer que molts dels joves "rupturistes" amb l'Escola (especialment Blai Bonet, Josep M. Llompart i el mateix Jaume Vidal) són alletats en aquestes tertúlies que els ensinistren en una tradició cultural autòctona, malgrat que aquesta sigui sovint de caire clerical, conservador i, en mols d'aspectes, culturalment reaccionària. L'odi que tenien a Joan Maragall i la seva escola, a tot el que venia d'una Barcelona que consideraven, en general, en mans d'una xurma anarcoide (el mateix Maragall, Salvat Papasseit...) i anticlerical, era excessiu, sense termes mitjans. Joan Fuster ho deixa ben aclarit en la seva Història de la literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1971), pàg. 57: "Cal dir que allò que repugnava als dos grans mallorquins [Costa i Llobera i Joan Alcover] en el Modernisme barceloní no era solament el culte al 'diví balbuceig' ni tantes altres desmanegades exageracions 'literàries', com la gent de la Barcelona de l'època propugnava. A tots els repel·lia, sobretot, la desimboltura anarcoide que s'anava filtrant, subreptíciament, en cada atac a la preceptiva tradicional. La seva repulsa es dirigeix a la càrrega ideològica 'negativa', 'dissolvent', que traginaren els modernistes. Costa i Llobera fou un canonge timorat i pulcre; Alcover, un curial plàcid i circumspecte: tots dos, és clar, responien a un tipus de societat arcaica, 'aïllada', de base rural i de mentalitat levítica i provinciana, com fou la de la Mallorca d'aleshores. És comprensible, doncs, que els esfereïssin no sols les insolències blasfemes o simplement reticents, tan habituals entre alguns modernistes, sinó fins i tot la seva bohèmia afectada i el seu menyspreu de les convencions".

Aquest clericalisme i reaccionarisme exacerbat d'alguns dels membres més destacats de l'Escola Mallorquina es pot trobar documentat en la nombrosa correspondència de Costa i Llobera que va incloure Bartomeu Torres Gost en un llibre sobre Costa publicat a la Biblioteca Balmes l'any 1971. Es tracta de l'obra Miguel Costa i Llobera (1854-1923): itinerario espiritual de un poeta, en la qual les cartes escrites per Costa a Maria Antònia Salvà i a Ignasi Casanovas palesen un viu sentiment de decepció -diguem-ho així-arran dels esdeveniments de la Setmana Tràgica. El clacissisme de Costa i Llobera, aquella defensa de l'"ordre" literari (la "forma" per damunt de tot!) contra l'"anarquia" (literària, política...) que ve de Barcelona s'expressa en la canonització de la rima i la retòrica com a sistema de primera magnitud per expulsar del parnás literari qui no accepti aquesta "contenció" que ha de tenir tota expressió literària que aspiri a "aprofundir l'obra del senyor damunt la terra". Costa i Llobera esdevé així, com diu Joan Fuster (pàg. 57 de La literatura catalana contemporània), el mestre de "l'eurítmia, la proporció, la correspondència, la simetria pròpia de l'organisme vivent, la qual es manifesta bé en els conceptes, o bé en els compassos prosòdics, o bé en síl·labes i tons". Vet aquí tres trets de l'Escola Mallorquina que són consubstancials en la seva forma d'entendre el fet poètic: "versificació", "retòrica" i "artificiositat".

Hi ha, evidentment, en totes aquestes concepcions un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric.

Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori". Joan Fuster, en definir la poètica de Joan Maragall, deixa ben clara quina és la posició pràctica d'aquest autor. En l'epígraf "Teoria i pràctica de la 'paraula viva'", Joan Fuster escriu (Literatura catalana contemporània, pàg. 44): "Dir les coses 'tal com ragen', quan hi ha naturalment, l'estat de gràcia', equival a situar la sinceritat al cim de la jerarquia literària. El que cal, doncs, és que el poeta digui la paraula nascuda d'un moment de plètora vital, i que la digui com li ve dictada per la seva vehemència interior. La resta és cosa secundària: els poetes sempre han parlat de les mateixes coses".

Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".

Els poetes mallorquins que cap als anys cinquanta fugen de l'herència de Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà (Llompart, Vidal Alcover, Blai Bonet en bona part de la seva creació) són, conscientment o inconscientment, fills d'aquestes concepcions. Concepcions que vénen d'una creativa assimilació de les avantguardes europees, especialment la francesa (surrealisme, dadaisme, Rimbaud, Lautréamond, Mallarmé en alguns casos...) i, és clar.

Josep M. Llompart, en els seus llibres La literatura moderna a les Illes Balears (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1964) i Els nostres escriptors (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1996) deixa constància de les aportacions i mancances d'alguns dels cappares de l'Escola Mallorquina. En La literatura moderna... (pàg 136) Llompart ens diu: "Maria Antònia va lluitar per aconseguir el seu art, per donar forma rigorosa a les seves intuïcions i vivències; va viure el seu món líric tan en to menor com es vulgui, però amb intensitat, explorant i apurant a plena consciència les seves possibilitats". I, en l'obra Els nostres escriptors (pàg. 177), conclou: "El seu valor essencial consisteix en una rara capacitat de conferir categoria i contingut poètic a les coses i als fets més vulgars. És clar que aquesta transfiguració de la pura anècdota en categoria poètica no sempre es produeix, i per això gran part de la poesia de Maria Antònia Salvà resta aturada en un nivell, trivial, en una absoluta superficialitat".

Josep M. Llompart, tot i reconeixent les aportacions de Costa i Llobera a la nostra poesia (sobretot en qualitat de llenguatge), no amaga tampoc cap crítica: "Va aportar a la literatura catalana [Costa i Llobera] un llenguatge poètic de qualitat perfecta, una tècnica magistral de versificador i algunes visions essencials de paisatge com a expressió d'un profund sentiment elegíac, tan delicades, tan pures i d'un lirisme tan intens, que probablement no tenen parió dins la nostra poesia. Aquests valors compensen sense escreix les limitacions i els caires negatius d'una obra que -seria absurd amagar-ho cau a vegades en la vulgaritat, en la carrincloneria o en la fredor més insustancial".

Vet aquí uns valors, en Maria Antònia Salvà: 'trivial, absoluta superficialitat'; en Costa i Llobera: vulgaritat, carrincloneria, la fredor més insustancial... que els joves dels anys cinquanta i dels seixanta i setanta, no podíem acceptar de cap de les maneres, fills com érem d'unes avantguardes culturals que pensaven, com Maragall, en la "paraula viva", en la sinceritat fent front a la falsa retòrica dels exquisits.

Evidentment, després de Gabriel Alomar, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Josep M. Llompart, Blai Bonet i Jaume Vidal Alcover, anam ensopegant amb els poetes que formaran definitivament la nostra manera d'entendre el fet poètic. Parlam d'Agustí Bartra, de Màrius Torres i de la presència sempre lluminosa de Salvador Espriu, avui totalment silenciada pels epígons de la postmodernitat: els neonoucentistes que malden per desertitzar el nostre panorama literari de qualsevol "paraula viva" que pugui sorgir, enemics com són de tot el que fa olor de "bohèmia anarcoide" i "desfasat compromís" de l'intel·lectual català amb el seu poble i la tasca d'alliberament social i nacional de la qual hauria de ser protagonista essencial.

Els començaments dels setanta, amb una obertura de la censura franquista, amb el sorgiment de noves editorials a tots els Països Catalans i amb una lenta reincorporació a la vida cultural de Catalunya d'alguns intel·lectuals exiliats l'any 1939, el coneixement de Josep Palau i Fabre, Joan Brossa o Gabriel Ferrater marquen definitivament la nostra incipient dedicació a la literatura. Anys de complicada formació (per la dificultat de trobar els llibres adients i també, pel temps i esforços esmerçats en la lluita política clandestina). Intel·lectuals de la talla i amb el ferm compromís d'un Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Ricard Salvat, Avel·lí Artís-Gener, Víctor Alba, Vicenç Riera Llorca o Gonçal Castellóacaben per indicar-nos la direcció exacta per on ha de marxar la nostra "poètica". La militància dins de les organitzacions antifeixistes (l'OEC i el PSM posteriorment) i les resolucions del Congrés de Cultura Catalana, acaben de concloure el cicle de formació que centra el camp dins del qual ens mourem a partir d'aquella època de tempteigs.

Pròleg del llibre de Miquel López Crespí Antologia (1972-2002). Palma (Mallorca). Col·lecció "El Turó", Fundació "Sa Nostra", 2003.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Volem denunciar també la responsabilitat del Govern de les Illes Balears, que recentment ha manifestat la seva intenció de legalitzar tot l’entramat pirata de les ampliacions hoteleres construïdes fora de la llei. Entenem que aquesta vergonyosa decisió augmenta el perill d’accidentalitat dels treballadors, i dóna ales a empresaris d’hoteleria que han fet, dels incompliments de la normativa, el seu modus vivendi. Demanam que aquesta decisió s’anul·li de manera immediata.

TERRORISME PATRONAL:

QUATRE TREBALLADORS MORTS

EN ACCIDENT LABORAL A CALA RAJADA

Avui dimarts, els treballadors i treballadores de Mallorca i les Illes Balears estam de dol. En un tràgic accident laboral, quatre treballadors han perdut la vida al ensorrar-se part de l’edifici de l’Hotel Son Moll, a Cala Rajada, municipi de Capdepera. En unes obres il·legals de l’empresa Serrano, S.L., de les que ja s’havia decretat la prohibició municipal reiteradament, els treballadors, dels quals a hores d’ara s’està investigant la seva situació contractual, feien feina vulnerant presumptament els horaris legals de jornada, entre d’altres irregularitats que encara estan per aclarir.

Davant de tot això, la CGT de les Illes Balears volem expressar el següent:

1. El nostre condol a les famílies, companys i amics dels quatre obrers morts, així com el nostre suport als quatre ferits en el mateix accident, esperant la seva recuperació el més aviat possible.

2. La nostra denúncia de la situació d’indefensió, legal i real, que pateixen, cada dia més, els treballadors i les treballadores. La precarietat i il·legalitat, promoguda per empresaris sense escrúpols i permesa, i fins i tot fomentada, per unes institucions i un entramat legal que col·loquen els treballadors com a ens sotmesos per les lleis, per desgràcia es demostra una vegada més com a causa directa de la sinistralitat laboral.

3. Volem denunciar també la responsabilitat del Govern de les Illes Balears, que recentment ha manifestat la seva intenció de legalitzar tot l’entramat pirata de les ampliacions hoteleres construïdes fora de la llei. Entenem que aquesta vergonyosa decisió augmenta el perill d’accidentalitat dels treballadors, i dóna ales a empresaris d’hoteleria que han fet, dels incompliments de la normativa, el seu modus vivendi. Demanam que aquesta decisió s’anul·li de manera immediata.

4. Denunciam la incapacitat, manca de mitjans i, fins i tot, actuacions sospitoses de la Inspecció de Treball, alhora de reprimir els atemptats empresarials contra la seguretat dels treballadors. Són molts els exemples que avalen la inutilitat d’aquest departament de l’administració estatal (competència no transferida), quan es tracta de protegir els drets dels més indefensos, els treballadors i les treballadores.

5. Finalment, denunciem l’accidentalitat laboral com autèntic terrorisme empresarial, molt més mortífer que qualsevol altre, i consentit per tot l’entramat del sistema capitalista. Demanam l’aclariment dels fets de Cala Rajada, la depuració de les responsabilitats, tant dels empresaris que han provocat la mort d’aquests quatre treballadors, com de l’Ajuntament que no havia estat capaç d’aturat les obres il·legals.

Fem una crida a tots i totes els qui ens sentim part de la classe obrera, per eradicar la precarietat de les nostres vides, defensar els nostres drets i lluitar contra un sistema injust, el capitalisme, font inesgotable d’exclosos i privilegiats.

Enviat per Josep Juárez (CGT)