Miquel López Crespí - Memòria històrica

Demanam seny abans d'aixecar la destral de guerra contra els companys del mateix exèrcit. L'enemic és al davant, en les trinxeres de la dreta; no és qüestió de practicar el canibalisme i l'antropofàgia entre nosaltres mateixos i que aquestes virulentes bregues serveixin únicament per a fer riure l'enemic que engreixa veient com ens rebolcam enmig de l'autoodi i la incapacitat per a cercar les solucions més adients per al nostre poble i per a la nostra societat. (Miquel López Crespí)

Els amics del PSM han de ser prou madurs per a entendre el missatge llançat per bona part dels seus electors i actuar en conseqüència, amb el cap fred i sense infantilisme forassenyat. El rival principalissim del PSM no és ERC, ni a l'inrevés. Barallar-se per uns mateixos vots és suicida, i implica renunciar a obtenir tots els altres vots, que queden en mans alienes. La realitat és com és i és deure de les organitzacions d'esquerra i nacionalistes trobar el sistema més adient per a modificar les situacions adverses. (Miquel López Crespí)

PSM I ERC

(PER LA UNITAT DEL NACIONALISME PROGRESSISTA A LES ILLES)

Sovint em deman qui treu profit de les bregues entre PSM, ERC i UM. D'on surten les gelosies, les ferotges batalles entre tots tres, el combat que enfronta autodeterministes (PSM), regionalistes (UM) i independentistes (ERC). És evident que entre PSM i ERC hi ha problemes que vénen d'antic. En un passat recent, molt abans de la "normalització" portada a terme per Bernat Joan i el seu equip, els elements d'extrema dreta que hi havia dins ERC (i que en el seu moment foren expulsats per racistes i antipartit) s'entestaren a criminalitzar Mateu Morro, Sebastià Serra i Pere Sampol per "comunistes". En les més diverses publicacions on escrivien els portaveus d'aquesta demencial extrema dreta, la mateixa que enlairava i enlaira el corrupte Gabriel Cañellas com a "nacionalista", retreien als tres dirigents del nacionalisme mallorquí el fet que en un passat llunyà havien militat en partits antifeixistes i marxistes.

Sortosament l'ERC d'ara mateix ja no té res a veure amb aquest reaccionarisme del passat. Però no sé encara per quines estranyes circumstàncies les bregues, d'un altre tipus evidentment, encara hi són presents, i la necessària col·laboració entre forces que es reclamen del nacionalisme no acaba de funcionar. Aquests darrers temps he llegit molts d'articles contra ERC procedents de l'àrea propera al PSM. A primera vista les asseveracions d'un Pere Sampol, de David Miró, Antoni Llompart o del meu bon amic Miquel Àngel Ballester, poden semblar reals i assenyades. Ningú no dubta dels problemes realment existents per a negociar possibles candidatures conjuntes. Les ferides obertes durant els darrers anys potser encara són vives entre molts dirigents i militants d'ambdues formacions. A més a més hi ha les gelosies normals produïdes per la lluita per un espai electoral quasi idèntic. Però que en el passat hi hagués aquestes ferides obertes, aquella manca de sintonia i que en el present hi hagi encara determinats problemes d'ajust... ¿vol dir que les bregues entre nacionalistes han de durar eternament, fins que el PSOE i el PP acabin de consolidar per sempre més el domini polític damunt la nostra societat? Crec, i ho puc dir des de la col·laboració activa que des de fa molts d'anys he mantengut i mantenc amb el PSM, que al PSM li passa una mica el que li succeïa amb les seves relacions amb els Verds, l'ecologisme illenc.

Hi hagué una època, que segurament acabà amb la inauguració de la incineradora de Son Reus, que ningú no dubtava de l'ecologisme dels pessamers. De cop i volta tot mudà quan, per continuar en el poder, Maria Antònia Munar els exigí dir sí a la incineradora. I el PSM acceptà els dictats de PSOE i d'UM (que aleshores, molt abans del Pacte de Progrés, ja eren en estreta col·laboració). El resultat el coneix tothom; prop de dos mils vots perduts en el 1999 i un diputat menys per al PSM. En el 2003, els vots perduts foren més de deu mil, més del vint per cent de l'electorat del nacionalisme d'esquerres.

Els resultats de les passades eleccions europees demostren clarament un espectacular augment dels vots d'ERC. ERC a Mallorca, amb 5.844 vots aconseguits supera a les totes Izquierda Unida, que només n'ha aconseguit 4.722. ERC, doncs, superant Izquierda Unida queda com a tercera força política de les Illes. Cal recordar igualment que ERC ha obtengut més vots que UM i PSM a quatre municipis mallorquins (Sineu, Sóller, Felanitx i Manacor). Ha superat un dels dos partits nacionalistes en altres 14 municipis de l'illa mallorquina. Solament han faltat 83 vots a Palma per a aconseguir superar els vots d'UM o PSM (PSM: 2.398; UM: 2.377; ERC: 2.316). ERC també ha passat per davant del PSM i d'UM en una vintena de les 56 barriades palmesanes.

Davant aquest fet caldria posar seny i analitzar amb calma els motius de la pujada d'uns i de la davallada dels altres. Seny abans d'aixecar la destral de guerra contra els companys del mateix exèrcit. L'enemic és al davant, en les trinxeres de la dreta; no és qüestió de practicar el canibalisme i l'antropofàgia entre nosaltres mateixos i que aquestes virulentes bregues serveixin únicament per a fer riure l'enemic que engreixa veient com ens rebolcam enmig de l'autoodi i la incapacitat per a cercar les solucions més adients per al nostre poble i per a la nostra societat.

Els amics del PSM han de ser prou madurs per a entendre el missatge llançat per bona part dels seus electors i actuar en conseqüència, amb el cap fred i sense infantilisme forassenyat. El rival principalissim del PSM no és ERC, ni a l'inrevés. Barallar-se per uns mateixos vots és suicida, i implica renunciar a obtenir tots els altres vots, que queden en mans alienes. La realitat és com és i és deure de les organitzacions d'esquerra i nacionalistes trobar el sistema més adient per a modificar les situacions adverses.

Miquel López Crespí

(10-VIII-04)

El que l’esquerra autèntica i la societat de les Illes demana és un autèntic canvi de política social i mediambiental. És el que demanàvem a l’esquerra oficial de 1999 al 2003; una esquerra de la moqueta i el cotxe oficial que sovint no va escoltar els seus propis votants, els sectors progressistes que li donàvem suport.

Record ara mateix la frustració que va significar que en tota la legislatura no es concretàs un Pla d’Ordenació Territorial que servís per a protegir els nostres minvats recursos naturals i de territori davant les urpades d’especuladors i encimentadors. Fins i tot l’aprovació de l’ecotaxa, un dèbil i tímid intent de recaptar un mínim de recursos per a portar endavant una política de desenvolupament sostenible a les Illes, compta amb enemics aferrissats dins del PSOE, UM i el PSM, per posar un exemple clar i llampant de la covardia de segons quins sectors a l’hora de ser conseqüents amb el programa de govern aprovat l’any 1999. (Miquel López Crespí)

El nou Pacte de Progrés

Per primera vegada en molts d’anys, i si hem de creure les enquestes que s’han publicat recentment, el PSOE farà una pujada espectacular – aconseguirà prop de vint-i-quatre escons- que, juntament amb els trets diputats que conservarà UM i els tres que podria obtenir la coalició PSM-EU, podrien garantir la repetició d’un Pacte de Progrés per a les Illes. És evident que tots els sectors progressistes, tots aquells que donàrem un suport crític a Francesc Antich en la passada legislatura, hem rebut la notícia de la possible repetició del Pacte l’any vinent amb una bona dosi d’alegria i optimisme. Tot fa pensar que les coses poden marxar en aquesta direcció; i no solament per la intervenció de la Fiscalia Anticorrupció a l’ajuntament d’Andratx, sinó per la política extremista i sense nord que ha portat el PP a nivell estatal. Entestar-se durant més de tres anys amb la història estrambòtica de l’onze de març –11M- fent tot aquest temps una política quasi extraparlamentària i antiinstitucional més propera a certs plantejaments de l’extrema dreta antisistema que als partits de dreta homologats per aquestes latituds, no crec que porti gaire rèdits electorals al partit de Rajoy i Jaume Matas.

Com hem escrit en alguna ocasió, i com ja vàrem escriure quan donàvem suport crític al president Francesc Antich, l’esquerra de les Illes, quan es mobilitza contra la destrucció del territori, quan demana un Pla d’Ordenació Territorial, un estatut que defensi la nostra llengua i la nostra cultura, una televisió autonòmica digna o més dotacions per a l’ensenyament i la sanitat, el que vol, el que volem de veritat, no és un simple canvi de façana o de persones en la gestió quotidiana del règim, una nova repartició de cadiretes i sous. El que l’esquerra autèntica i la societat de les Illes demana és un autèntic canvi de política social i mediambiental. És el que demanàvem a l’esquerra oficial de 1999 al 2003; una esquerra de la moqueta i el cotxe oficial que sovint no va escoltar els seus propis votants, els sectors progressistes que li donàvem suport.

Record ara mateix la frustració que va significar que en tota la legislatura no es concretàs un Pla d’Ordenació Territorial que servís per a protegir els nostres minvats recursos naturals i de territori davant les urpades d’especuladors i encimentadors. Fins i tot l’aprovació de l’ecotaxa, un dèbil i tímid intent de recaptar un mínim de recursos per a portar endavant una política de desenvolupament sostenible a les Illes, compta amb enemics aferrissats dins del PSOE, UM i el PSM, per posar un exemple clar i llampant de la covardia de segons quins sectors a l’hora de ser conseqüents amb el programa de govern aprovat l’any 1999.

Els partits i organitzacions que possiblement podran formar govern progressista l’any 2007 haurien de recordar, com ja vàrem provar de recordar sense èxit l’any de la victòria del Pacte i posteriors, que el govern del president Antich va ser possible per les grans mobilitzacions ecologistes i en defensa del territori dels anys anteriors a la signatura del Pacte. El nou Pacte, si s’arriba a concretar el proper mes de maig, no hauria de repetir els errors de l’anterior. S’ha d’anar molt vius amb la ja històrica supeditació del PSOE i PSM a UM. Qui no recorda els entrebancs de Munar a la moratòria d’Antich? En qüestions de defensa i preservació del medi ambient, el Pacte anterior no va poder fer gaire cosa precisament per aquesta supeditació vergonyosa a la dreta munarista. Lacy, conseller d’UM, volia impedir, i de fet, malgrat la seva dimissió ho va aconseguir, que s’aprovassin mesures de preservació de sòl rústic d’una manera més efectiva. El control d´UM sobre el Pacte es va anar fent evident a mesura que passaven els anys i per part ni banda no es concretava el Pla d´Ordenació Territorial que s’havia promès amb la signatura del programa a realitzar pels partits de l’esquerra oficial. Jordi López, un dels fundadors del moviment ecologista a les Illes, declarava en aquells anys: “Es evidente que si ahora nuestro electorado nos examinara, sacaríamos un suspenso porque no se ha conseguido casi nada de lo que se pretendía”. I continuava: “Els Verds serían la fuerza más castigada por esta falta de actuaciones pero todos los miembros del Pacto recibirían su merecido”.

“Su merecido” va significar que no hi hagué repetició del Pacte de Progrés l’any 2003. El nou canvi que s’apropa, la repetició del Pacte de Progrés a les Illes, no ha de ser solament un simple canvi de cares a les institucions.

Miquel López Crespí

(30-I-07)