Miquel López Crespí - Memòria històrica

Miquel López Crespí ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i la història de Mallorca. Actualment té diverses seccions fixes a diaris i revistes. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. D'ençà 1999 ha escrit centenars d'articles en català en el diari El Mundo-El Día de Baleares. Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.

Miquel López Crespí gana el Premio Ciudad de Igualada (Barcelona)

IGUALADA.- El fotógrafo José Luis García, el escultor, Xoan Ramon Pena y el escritor mallorquín Miquel López fueron algunos de los galardonados ayer con los Premios Ciudad de Igualada, celebrados en el Teatro Municipal l'Ateneu.

En el Premio de Escultura ha ganado Xoan Ramón Pena Soto (Coruña), en el de Fotografía José Luis García (Málaga), en el de narrativa Miquel López (Palma), en el Premio Ciudad de Igualada de pintura, el ganador ha sido Carles Guitart (Barcelona), en el de recitación Ana Maria Morera (Lleida), en el de Arte digital Eduardo Christian Argañaras (Buenos Aires), en el de Composición musical Jordi Marcé (Igualada), y en el de poesía, Antonieta González (Sant Cugat del Vallès).

La entrega de los galardones estuvo por la actuación de la prestigiosa música catalana Big Mama, que ofreció diversas piezas de su repertorio entre premio y premio.

Los Premios Ciudad de Igualada de creación artística están divididos en ocho categorías que corresponden a ocho artes distintas.

El Mundo-El Día de Baleares (28-XII-06)

Miquel López Crespí

(Sa Pobla, Mallorca, 1946)

Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) és novel·lista, autor teatral, poeta i assagista. L'any 1969 l'escriptor començà les seves col·laboracions (especialment literàries) en els diaris de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Diari de Balears, Cort, L’Estel, El Mundo-El Día de Baleares, El Mirall...

Miquel López Crespí ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novella, contes, teatre i narrativa juvenil entre els quals podríem destacar: "Ciutat de Palma de Teatre 1974", "Ciutat de Palma de Narrativa" (1991), "Joanot Martorell" de narrativa (València), "Pompeu Fabra 1984", "Joan Santamaria 1989" (Barcelona), Premis Ciutat de València (de poesia i narrativa), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, "Marià Vayreda" de narrativa (Girona), Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa "Miquel Àngel Riera", Premi Valldaura de novel·la (Barcelona), Premi de teatre "Carles Arniches" (Alacant), Principat d'Andorra (Grandalla) de Poesia, Premi de Literatura "Serra i Moret 1993" de la Generalitat de Catalunya, Premi de Poesia del Consell Insular d'Eivissa i Formentera, Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó (Menorca), Premi Nacional de Literatura "Camilo José Cela", Premi de Poesia "Ibn Hazm 2003", Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005 "Comas i Maduell".

Col·laborador dels suplements de cultura dels diaris de les Illes, Miquel López Crespí ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i la història de Mallorca. Actualment té diverses seccions fixes a diaris i revistes. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. D'ençà 1999 ha escrit centenars d'articles en català en el diari El Mundo-El Día de Baleares. Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.

En els anys vuitanta és cofundador i vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de seixanta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novel·la i assaig entre els quals podríem destacar: Necrològiques (narrativa); Crònica de la pesta (contes); L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (memòries); L'amagatall (novel·la); Cultura i antifranquisme (assaig); L'obscura ànsia del cor (poesia); El cicle dels insectes (poesia); Vida d'artista (narrativa); Històries del desencís (narrativa); Estiu de foc (novel·la); La Ciutat del Sol (narrativa juvenil); Punt final (poesia); No era això: memòria política de la transició (assaig); Acte Únic (teatre); El cadàver (teatre); Núria i la glòria dels vençuts (novel·la); Revolta (poesia); Un violí en el crepuscle (poesia); Rituals (poesia); Llibre de pregàries (poesia); Estat d'excepció (novel·la); Un tango de Gardel en el gramòfon (narrativa); Perifèries (poesia); Breviari contra els servils (narrativa); Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (assaig); El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel·la); Corambé: el dietari de George Sand (novel·la); Lletra de batalla (poesia) Els anys del desig més ardent (teatre); Defalliment (novel·la); El cant de la sibil·la (poesia); Les ciutats imaginades (poesia), Damunt l’altura (novel·la); Calendaris de sal (poesia) i Cultura i transició a Mallorca (assaig).

per Xavier Montanyà.

Personalment, i fidel a l'autèntica tradició catalana, la de celebrar derrotes, decideixo declarar aquest 2007 l’any de la revolució. Per què? Per matemàtiques. Perquè el mes de maig farà setanta anys dels fets de Maig del 1937, quan el consens polític republicà-comunista (el d’aleshores, és clar), va acabar la revolució anarcosindicalista. Santa Innocència! Potser sí. Però l'explosió revolucionària no va ser un caprici del moment, ni una excusa per a robar i matar capellans, sinó un procés polític, que venia del segle XIX, de lluita i reivindicació dels drets dels sectors obrers més precaris contra l’explotació, marginació i misèria a què els havia condemnats la burgesia, sempre abonada obscenament per l’església i pels poders fàctics. El període que va del 18 de juliol del 36 al maig del 37, i els seus antecedents, és encara molt desconegut, fora dels àmbits acadèmics i historiogràfics. A Catalunya i a l’Aragó es va viure una experiència revolucionària nova, imaginativa i plena d’errors, això sí, perquè es feia fent-se, sense planificació prèvia, ni seguint les premisses de cap partit. Fins i tot podríem dir que els fets van ultrapassar les estratègies d’alguns sectors de la cúpula de la CNT-FAI, que també van contribuir a ofegar l’energia revolucionària.

L’any de la revolució

L’any 2007, la Generalitat destina 1,3 milions a commemorar la transició. Per què? Per matemàtiques. Perquè se celebra el trentè aniversari de les primeres eleccions democràtiques. I olé. L’esquerreta-i-els-verds dedicaran l’any a repartir calers per commemorar allò que cada any, des d'en fa trenta, es commemora apassionadament: la Santa Transició Intocable, la Reina Mare, la deessa dels límits de la realitat passada, present i futura, la bombolla vital que ens nodreix, el líquid amniòtic del fetus consensuat, el mur que ens aïlla de pecats i temptacions crítiques. La tanca del convent. El relat. Imagino que un equip de TV3 rebrà subvenció per 'investigar en profunditat' el Canet Roc, o elaborar un macrodocumental en 3-D sobre l’Onze de Setembre del 77 que es pugui vendre a tot el món, i situï, per fi, la indústria audiovisual catalana on li pertoca, a Hollywood, fita que no s’ha pogut assolir amb 'Salvador'.

Personalment, i fidel a l'autèntica tradició catalana, la de celebrar derrotes, decideixo declarar aquest 2007 l’any de la revolució. Per què? Per matemàtiques. Perquè el mes de maig farà setanta anys dels fets de Maig del 1937, quan el consens polític republicà-comunista (el d’aleshores, és clar), va acabar la revolució anarcosindicalista. Santa Innocència! Potser sí. Però l'explosió revolucionària no va ser un caprici del moment, ni una excusa per a robar i matar capellans, sinó un procés polític, que venia del segle XIX, de lluita i reivindicació dels drets dels sectors obrers més precaris contra l’explotació, marginació i misèria a què els havia condemnats la burgesia, sempre abonada obscenament per l’església i pels poders fàctics. El període que va del 18 de juliol del 36 al maig del 37, i els seus antecedents, és encara molt desconegut, fora dels àmbits acadèmics i historiogràfics. A Catalunya i a l’Aragó es va viure una experiència revolucionària nova, imaginativa i plena d’errors, això sí, perquè es feia fent-se, sense planificació prèvia, ni seguint les premisses de cap partit. Fins i tot podríem dir que els fets van ultrapassar les estratègies d’alguns sectors de la cúpula de la CNT-FAI, que també van contribuir a ofegar l’energia revolucionària.

Ens cal conèixer la realitat social de la Barcelona i la Catalunya del primer terç del segle per entendre aquella revolució, en la base de la qual hi havia reivindicacions clau de lluita política que no han perdut ni mai perdran vigència. Si estem d’acord que algunes de les claus del present estan en el passat, és vital de conèixer a fons aquella revolució. Prou desconeguda i farcida de tòpics i desqualificacions hàbilment i rutinàriament elaborades, des de fa setanta anys, pel discurs historiogràfic majoritari. Un dels seus valors és que va atraure molts dels millors intel·lectuals d’esquerres i revolucionaris del moment: com George Orwell, Emma Goldman, Michael i Margaret Michaelis, Carl Einstein o Camilo Berneri, entre alguns altres. I que encara avui és objecte d’anàlisi i reivindicació per gent com Noam Chomsky. A més, conèixer aquell context és entendre la literatura, l’art, l’arquitectura i les experiències d’avantguarda artística i contracultural d’aquells anys, indestriables de l’aire de revolta que es respirava en la lluita contra la realitat imposada.

Vull recomanar tres llibres excel·lents per començar l’any de la revolució. 'La lucha por Barcelona. Clase, cultura y conflicto 1898-1937', de Chris Ealham, prologat per Paul Preston, publicat per Alianza Editorial. Un estudi rigorós i lluminós sobre aquells anys, vist amb intel·ligent perspectiva, que aporta punts de reflexió innovadors i dades poc valorades. Per l’autor, després del 18 de juliol es produeix 'el major festival revolucionari de la història contemporània europea'. Llegint el llibre i coneixent la misèria i les lluites socials des del 1898, i la immoralitat repressora burgesa, és un esclat lògic, necessari, desitjat, de justícia social. L’autor el compara, en tant que fenomen d’insurrecció urbana als barris de Barcelona amb la intifada dels palestins dels camps de refugiats. Ealham no dubta a subratllar el racisme i el menyspreu pels obrers murcians que destil·len els reportatges de Carles Sentís, el qual, en coincidència amb alguns sectors de l’ERC de l’època, tenia una visió de superioritat colonialista sobre els immigrants. Segons l’excels Carcanada Erecta, lloat mestre de periodistes, els murcians eren moralment inferiors i venien a 'robar el pa dels nostres nens catalans'. Us sóna la cantarella?

El segon és 'Barcelona, mayo 1937. Testimonios desde las barricadas' de C. Garcia, H. Piotrowski i Sergi Rosés, publicat per Alikornio ediciones, un recull de textos inèdits a Espanya de militants revolucionaris estrangers que van participar en els Fets de Maig. Imprescindible per a descobrir l’immens interès que el procés va generar a tot arreu del món, i per a saber els noms de molts estrangers que tan generosament van lluitar a les barricades catalanes. I 'L’objectivitat i el pensament liberal. Els intel·lectuals d’esquerres davant la guerra del Vietnam i la Guerra Civil espanyola' de Noam Chomsky, publicat per Empúries, en què es rescata un text de l’autor censurat pel franquisme, crític amb el relat de Gabriel Jackson, i molt útil per a posar en dubte uns quants aspectes del consens historiogràfic majoritari, consens sobre aquells fets i sobre determinats valors polítics i socials que són la base de la nostra Verge Immaculada Transició, que enguany, germans en Crist, commemorem. Poseu-vos dempeus!... 'Se sienten, coño!'

DIJOUS, 11/01/2007 - 01:22h

Vilaweb