Miquel López Crespí - Memòria històrica

Aleshores Gerard Matas tenia un petit estudi al carrer de Bosch de Palma, que, a poc a poc, esdevengué cau de cantants de la Nova Cançó, poetes, escriptors, lletraferits de tota mena. En aquell cau hi compareixien pintor com Gabriel Noguera, afeccionats al teatre com Pere Noguera, poetes com Joan Manresa... Sovint petàvem la discussió sobre la funció de l'art. Quan anàvem fins al port de Valldemossa, Banyalbufar o Estellencs, per posar un exemple, Gerard Matas ens ensinistrava en les meravelles artístiques, els colors, les formes, produïdes per la mateixa naturalesa mallorquina. Es tractava de saber obrir els ulls a noves percepcions, saber "llegir" el que Mallorca ens oferia i que era davant nostre d'ençà feia segles. (Miquel López Crespí)

L’avantguarda cultural mallorquina dels anys 70: literatura i art

L'aproximació a la terra fins al mil·limetre que efectua la càmera de Bartomeu Payeras, aproximació al rocam mallorquí, a l'arena de la platja, a l'aigua que raja abundosa de la font, ens permet apropar-nos a miratges i qualitats desconegudes de l'illa i, també, aprofundir en els misteris de la pintura i escultura contemporànies. Ha estat la contemplació d'aquestes valuoses aproximacions el que m'ha fet recordar algunes de les discussions sobre l'art modern que he tengut amb diversos pintors i escultors al llarg dels darrers anys. En veure aquests ocres, grisos, negres, el roig vermellós de les fotografies de l'amic Payeras, pens en les excursions per Mallorca fetes amb el pintor i escultor Gerard Matas a finals dels anys seixanta. Aleshores Gerard Matas tenia un petit estudi al carrer de Bosch de Palma, que, a poc a poc, esdevengué cau de cantants de la Nova Cançó, poetes, escriptors, lletraferits de tota mena. En aquell cau hi compareixien pintor com Gabriel Noguera, afeccionats al teatre com Pere Noguera, poetes com Joan Manresa... Sovint petàvem la discussió sobre la funció de l'art. Quan anàvem fins al port de Valldemossa, Banyalbufar o Estellencs, per posar un exemple, Gerard Matas ens ensinistrava en les meravelles artístiques, els colors, les formes, produïdes per la mateixa naturalesa mallorquina. Es tractava de saber obrir els ulls a noves percepcions, saber "llegir" el que Mallorca ens oferia i que era davant nostre d'ençà feia segles.

Va ser a mitjans anys seixanta, després de les lectures dels situacionistes francesos i les xerrades damunt art amb gent con Gerard Matas, Gabriel Noguera, Horacio Sapere, Paez Cervi, Miquel Morell, Miquel Àngel Femenias, Manuel Picó, Gaspar Riera i tants i tants d'artistes mallorquins que aprengueren a copsar la pintura i l'escultura amb ulls ben diferents. Si les roques de Mallorca, els sediments aixecats del fons de la mar de Tetis fa milions d'anys proporcionaven a la nostra mirada i a la nostra sensibilitat tots els colors possibles, la majoria de textures que un artista podia imaginar... aleshores el pintor que volgués ser valorat per nosaltres havia de ser vertaderament autèntic, havia d'aportar alguna cosa més que la còpia i el plagi del que tenim al davant.

De cop i volta, en aquelles caminades per Mallorca, palpant la terra, les pedres, anant a la recerca de les deixalles que la mar lliurava damunt els còdols ardents de la platja, enteníem el que podia haver-hi de fals en segons quines promocions artístiques. Miquel Morell ens narrava fil per randa la lluita heroica del Grup Tago contra la pastisseria mallorquina de paisatgisme barat, mala imitació de Joaquim Mir o Anglada Camarasa. Les exposicions i declaracions del Grup Criada 74, format per Catalina Bonnín, Bartomeu Cabot, Josep Canyelles, Valentí Castanyer, Miquel Àngel Femenias, Àngel Muerza, Lleonard Muntaner, Carme Roig, Vicenç Torres i Miquel Trias confirmava la validesa de les nostres conclusions. Quan els membres d'aquest grup repartiren el manifest "A un art oficial" interrompent el lliurament dels Premis Ciutat de Palma, ja sabíem que moltes de les nostres intuïcions s'havien encarnat en aquest combatiu grup d'artistes. L'art no era a les galeries, com deien els situacionistes i Criada 74; l'art era enmig del carrer, en les accions del poble contra la mentida oficial, en la sublevació dels artistes contra la pastisseria per a menjador dels nou-rics mallorquins.

Katy Bonnín, que havia participat en la primera Mostra d'Art Pobre feta a la llibreria Tous de Ciutat, ens ensenyava a descobrir els milers de quadres ocults en les velles façanes de ciutat, en els dibuixos que els al·lots feien amb guixos pels carrers de Palma. Gerard Matas, fent escultures amb les deixalles que trobava a la platja, restes de fustes de vaixells enfonsats, ferros rovellats, algun bocí de pedra amb textures i qualitats inimaginables, ens feia copsar la diferència exacta entre la promoció de l'art per a l'especulació, els trucs de certs galeristes, i el que hi havia de vertader en els pintors i escultors de vena. És el que hom troba en aquestes fotografies en primer pla de Bartomeu Payeras. Per a mi són una demostració de la validesa de les idees artístiques de tots aquells grans pintors coneguts a finals dels anys seixanta, uns amics que m'ensenyaren, juntament amb els situacionistes, a veure més enllà de les aparences i la propaganda. Bartomeu Payeras ens descobreix també l'art autèntic que, des de sempre, l'home ha pogut llegir en cada una de les nostres pedres, en el racó més amagat de la nostra natura. Bartomeu Payeras vol salvar Mallorca de la destrucció. Però nosaltres sabem que el poeta, el fotògraf, aquest amant aferrissat de l'illa, vol encara més: el que desitja és salvar l'art, el més valuós art contemporani que existeix encara, a la vista de tothom, en els indrets que ell ens mostra sense defalliment.

Miquel López Crespí

(24-V-06)

Altres destacats militants del PSAN eren Pere Sampol i Antoni Mateu de Montuïri, Gabriel Majoral a Algaida, Joan Quetglas, Joan Alomar, etc, a Ciutat de Mallorca. El PSAN no admetia que les Illes fossin una nacionalitat, diferenciada de la catalana... (Miquel López Crespí)

El Congrés de Cultura Catalana a les Illes (1975-77) (II)

Pel febrer de 1976 el PSAN publicava una Anàlisi de la situació [a les Illes] i objectius polítics que venia a remoure una mica la somorta vida de la transició illenca. El PSAN aleshores lluitava contra l'opressió colonial, pel control popular dels mitjans de producció i per l'exercici del dret a l'autodeterminació dins la realitat del Països Catalans. De tendència marxista-leninista, el PSAN a les Illes tenia nombrosos militants procedents especialment del camp professional i de la pagesia. Entre els seus militants més destacats podríem destacar l'escriptor Antoni Serra (exmilitant del PSUC i del PCE) i Bartomeu Fiol [no el poeta, creador del mite de Cavorques], que va ser el representant del PSAN a l'Assemblea Democràtica fins que sorgiren els problemes a ran de l'atemptat per part d'ETA contra el president de la Diputació de Guipúscoa. Aquest atemptat (s'havia de signar un comunicat de protesta al qual no volgué donar suport el PSAN) serví per a començar una cacera de bruixes i una campanya de criminalització contra el nacionalisme conseqüent per part dels partits procentralistes. Evidentment es tractava de situar en l'extrema esquerra, dins l'àrea d'allò que posteriorment hom anomenaria "els violents", els partits que no volien pactar amb els hereus del feixisme unes eleccions controlades. Partits, els d'ordre, que, per damunt tot, coincidien amb els franquistes reciclats (tipus UCD) en el manteniment de l'eterna Espanya opressora de pobles.

Altres destacats militants del PSAN eren Pere Sampol i Antoni Mateu de Montuïri, Gabriel Majoral a Algaida, Joan Quetglas, Joan Alomar, etc, a Ciutat de Mallorca. El PSAN no admetia que les Illes fossin una nacionalitat, diferenciada de la catalana general si bé (vegeu L'oposició antifranquista a les Illes de Bartomeu Canyelles i Francisca Vidal, pàg. 64): "Mentre no hi hagi una concretització real dels Països Catalans, i durant les etapes prèvies, lluitaran [el PSAN] per l'autonomia de cadascun d'aquests i la implantació d'autogovern a Catalunya (Generalitat), en el País Valencià (Generalitat) i a les Illes, a on creuen que seria perfectament aprofitable el Gran i General Consell". A nivell estratègic propugnaven un tipus de socialisme no burocràtic (no tenia res a veure amb el "socialisme" degenerat implantat per la nova burgesia "roja" als països del Pacte de Varsòvia) basat en òrgans de poder obrer i popular (a les fàbriques, al camp, als barris, als pobles, a la universitat, etc). Aquest tipus de poder dels treballadors era mot semblant al socialisme consellista d'organitzacions com l'OEC, MCI, POUM, etc. Els militants del PSAN a les Illes lluitaven, per tant, per un Estat Socialista dels Països Catalans que realitzàs plenament els interessos de les classes populars catalanes. Es tractava d'amar creant la consciència i el tipus d'organitzacions de democràcia directa per acabar un dia amb l'herència i el poder de l'imperialisme espanyol.

A conseqüència de la campanya de criminalització a què va ser sotmès aquest partit nacionalista i marxista per part dels partits promonàrquics i centralistes, es veien obligats a publicar els seus escrits en diverses publicacions principatines. A la revista Avui (número 37 de març de 1976) deien: "L'ofegament a què han estat sotmeses les Illes al llarg d'una història farcida de claudicacions i de traïdes, resultat d'uns partits que han preferit l'abstracció i la consigna a l'anàlisi correcta i científica, ens fa veure que no és possible ajornar per més temps l'acció que entronqui l'aspiració popular com a aspiració nacionalitària i com a alliberament de classe".

Lluís M. Xirinacs remarca en tot moment la traïda dels partits d'ordre a les lluites en favor de la ruptura contra el feixisme que hi havia aleshores enmig del carrer i, en el primer volum de la seva obra La traïció dels líders (pàg. 319-320) explica: "Ara bé, l'oposició estava entretinguda en la inútil baralla del repartiment d'un botí esperat, caigut del cel, que només obtindria al preu de la traïció dels propis ideals. Tot el que s'aconseguiria seria concedit graciosament des de dalt per voluntat dels 'franquistes il.lustrats'. Prometrien escons a l'oposició com pastanagues. I l'oposició començaria la batalla interna per a obtenir-los.

'El resultat seria la pèrdua de la força unitària. Es tractaria de fer la democratització des de dalt, com volia Carrillo, però sense ell. Així, un Carrillo aquiescent contemplaria la funció. Segons el bruixot Tato Fernández Miranda, calia il.lusionar l'oposició i enganyar el franquisme. Tot es faria des de les institucions franquistes més ràncies: Consejo Nacional del Movimiento amb els seus '40 de Ayete' nomenats directament per Franco, Consejo del Reino, Secretaría General del Movimiento i Corts Espanyoles. I ho farien persones amb l'uniforme del Movimiento: Torcuato Fernández Miranda, Adolfo Suárez González, Eduardo Navarro Álvarez. El rei trairia el seu jurament. Fernández Miranda, amb una estratègia molt subtil, trairia el Consejo Nacional del Movimiento, el Consejo del Reino -del qual era president-, i les Corts Espanyoles que també presidia".

Molts partits eren inexistents (els de dreta) i els d'esquerra (el PSOE, especialment) començaven a muntar-se a tota velocitat per no perdre el tren de la reforma. Per tant, el protagonisme, l'engrescador programa de reivindicació nacional del CCC, no deixava de ser quelcom no previst i que calia vigilar (des de lluny, és clar). Vés a saber el que podien ordir els independentistes del PSAN! Per als homes d'ordre, per als polítics com Fèlix Pons que acceptaven les disposicions legals del franquisme que s'autotransformava (la reforma Suárez), el PSAN... "no era un partit democràtic, sinó totalitari, reaccionari i no sé quantes coses més". (Del llibre Gràcies, no volem flors. Antoni Serra. Editorial La Magrana, pàgs. 167-168).

En el mateix llibre (pàg. 161), Antoni Serra explicava alguna d'aquestes incomprensions i dificultats: "He de dir d'entrada que a Mallorca no trobàrem (per muntar el Congrés) gaires facilitats. Després dels primers tempteigs i comptant amb la col.laboració desinteressada de Carme Mulet, Mercè Garau i Joana Serra de Gayeta, vaig mantenir una reunió a la cafeteria 'Almudaina' amb el president de l'Obra Cultural Balear Balear, en Climent Garau, que es va mostrar molt fred i molt distant. Això em va sorprendre bastant. Temps després vaig saber que Climent Garau no estava en contra del Congrés, sinó que considerava que havia d'haver estat l'Obra l'administradora de recursos econòmics i la que els invertís en els actes de reactivació cultural que ells considerassin més escaients".

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)