Miquel López Crespí - Memòria històrica

Comunistes, en la concepció marxista i leninista del terme, ho són aquells que lluiten per acabar amb les classes socials, amb la propietat privada dels mitjans de producció, amb la maquinària repressiva i administrativa de l'estat -abolició de l'estat- i pugnen per una lliure unió i autogestió de la riquesa dels treballadors. Així mateix, la consecució del poder per part de les classes populars és una condició essencial del comunisme. La qual cosa té poc o no res a veure amb l'acostumat cretinisme parlamentari -que diria Lenin- al qual ens tenen acostumats els aferrissats defensors del capitalisme, la monarquia i la "sagrada unidad de España que garantiza el Ejército" i que històricament han defensat i defensen des de la direcció del P"C"E. (Miquel López Crespí)

El Congrés de Cultura Catalana a les Illes (1975-77) (i VI)

Mentre vaig fent recompte d'aquells fets, rellegit velles notícies polsoses que fan referència al Congrés o el mateix llibre de n'Antoni Serra, Gràcies, no volem flors m'adon d'un greu error comès per molta gent i que encara es fa en l'actualitat. I aquest creu error de metodologia és parlar del P"C"E com si fos un partit autènticament comunista, i qualificar els seguidors d'una simple corrent reformista del moviment obrer (el carrillistes) com a "comunistes".

Comunistes, en la concepció marxista i leninista del terme, ho són aquells que lluiten per acabar amb les classes socials, amb la propietat privada dels mitjans de producció, amb la maquinària repressiva i administrativa de l'estat -abolició de l'estat- i pugnen per una lliure unió i autogestió de la riquesa dels treballadors. Així mateix, la consecució del poder per part de les classes populars és una condició essencial del comunisme. La qual cosa té poc o no res a veure amb l'acostumat cretinisme parlamentari -que diria Lenin- al qual ens tenen acostumats els aferrissats defensors del capitalisme, la monarquia i la "sagrada unidad de España que garantiza el Ejército" i que històricament han defensat i defensen des de la direcció del P"C"E.

L'actitud de la "vella guàrdia" carrillista enfront el problema nacional, la indiferència -a no ser en moments puntuals i per qüestions purament tàctiques o de prestigi- ja havia produït moltes desercions al PCE. Fou molt sonat -sortí ben destacat a la premsa- l'abandonament de les fileres dels "euros" (a l'OEC, avorrits per tanta claudicació a la causa republicana i popular, simplement els anomenàvem reformistes), per part d'Antoni Tarabini, un ex-jesuita que els havia ajudat molt.

Un poc més endavant, n'Antoni Tarabini sorprendria tots els antifeixistes mallorquins amb la seva pràctica de voler donar la mà (davant Cort) als comandament de les forces repressives (policia nacional que fins aleshores ens havien apallissat i reprimit). Alguns amics provaven de justificar-lo dient que era cosa de la seva arrelada formació cristiana i jesuítica. Però nosaltres sabíem que mentre va ser militant carrillista va fer aquestes beneitures perquè -a part que ell ho volia fer- en Carrillo ho manava. Era la tàctica carrillista de reconciliació amb els sectors repressius i franquistes que anaven dirigent la reforma del règim i que tant d'ajut tendrien en el PCE.

Abans havia deixat igualment la militància dins el grup Bandera Roja (del qual formaven part Francesc Obrador i molts dels dirigents d'origen cristià del moviment obrer mallorquí). També un nombrós grup d'ex-militants d'aquest grup maoista i que havien treballat amb els carrillistes els abandonaren. La provada falta de sensibilitat nacionalista de la direcció dels "euros" illencs havia propiciat el naixement de diversos partits nacionalistes mallorquins, el PSI entre ells.

N'Antoni Serra, a Gràcies, no volem flors (pàg. 156) parla de la gran quantitat de militants provinents del PCE que ajudaren l'inicial PSI: "El PSI agrupà persones com Rita Lliteras, Maria Collado, Margalida Aguiló, Bartomeu Rosselló, Antoni Campins, Aina Sitges i un llarg, etcètera, algunes de les quals eren comunistes que havien deixat el partit".

Pel més d'abril de 1976 aquest nou partit d'esquerres i nacionalista ja era un realitat ben activa i operant. I molts dels seus militants de pobles, alliberats de la disciplina carrillista, ajudaren activament en la tasca antifeixista i de recuperació de la nostra identitat nacional impulsades pel Congrés de Cultura Catalana.

Més endavant, el PSI sofrí nombroses crisis i més d'una escissió. Molts dels homes i dones que ara l'enfortien, provinents del PCE i Bandera Roja, més endavant farien passes per a provar d'integrar-lo dins del PSOE (la qual cosa, per altra banda, no aconseguirien).

Cap al 25 d'abril de 1976 la Permanent del PSI estava formada per les següents persones: Celestí Alomar (Política Interior. Illes); Joan Josep Cano (Organització); Josep M. del Hoyo (Relacions exteriors. Illes); Enric Irueste (Propaganda i Informació); Àngel Muerza (Vocal); Josep Lluís Nogueras (Vocal); Maria Dolors Quetglas (Financiació); Bartomeu Rosselló (vocal); Sebastià Serra (Política Interior. Illes); Antoni Tarabini (Relacions exteriors. Illes).

Pel mateix temps, dirigents nacionalistes del País Valencià com Josep Lluís Blasco i Josep Guia treballen, juntament amb l'escriptor Antoni Serra, per anar consolidant el PSAN a les Illes. Cal recordar que n'Antoni Serra ja havia abandonat el PCE precisament per aquest motiu d'indiferència davant el fet nacional.

Però malgrat aquesta provada indiferència de la quasi inexistent socialdemocràcia (PSOE) o del carrillisme davant les engrescadores activitats del Congrés de Cultura Catalana, el cert és que aquest rutllava a tota màquina i durant els anys 76 i 77 portà endavant les més importants activitats culturals de retrobament de la nostra identitat fetes en tot el temps d'aquestes grises acaballes del franquisme més dur. Mai, en tot el temps que mancava per a les primeres eleccions controlades de la nova situació, cap fantasmal organització tipus Juntes o Assemblees democràtiques faria res de semblant.

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

Miquel Payeras no s’equivoca gens ni mica en les seves apreciacions. I ho puc dir amb coneixement de causa perquè tenc molts d’amics escriptors i professors que han signat la plataforma d’independents i que ara, vist i comprovat que, més que per a unir, ha servit per a dividir el nacionalisme progressista i crear una greu escissió al PSM, partit al qual sempre havien votat, ara, repetesc, es penedeixen d’haver signat sense pensar en les possibles conseqüències del seu acte. (Miquel López Crespí)

Per la unitat del nacionalisme progressista

Miquel Payeras, un conegut periodista mallorquí, encertava l’altre dia quant a la possibilitat de trencament de la plataforma d´independents pro coalició PSM-ERC-EU. Deia el periodista: “També pel sector d’indepedents que donaven suport a la creació de la coalició hi podia haver moviments de tensió. Com se sap, aquests independents pressionaren fort ferm el PSM perquè es fes la coalició, donant sempre per fet que ERC s’hi incorporaria. Ara, amb ERC i, sobretot, si aquest partit amb els exrenovadors fessin una candidatura nacionalista, sobiranista i progressista a Palma, amb directa competència amb la del bloc, situaria l´inicial grup d´independents procoalicionistes front a un probable trencament...”.

Crec que Miquel Payeras no s’equivoca gens ni mica en les seves apreciacions. I ho puc dir amb coneixement de causa perquè tenc molts d’amics escriptors i professors que han signat la plataforma d’independents i que ara, vist i comprovat que, més que per a unir, ha servit per a dividir el nacionalisme progressista i crear una greu escissió al PSM, partit al qual sempre havien votat, ara, repetesc, es penedeixen d’haver signat sense pensar en les possibles conseqüències del seu acte.

És evident, com diu Payeras, que la majoria de gent que signà el manifest volia i vol la unitat electoral del nacionalisme progressista. I molts van més enllà de la simple unitat electoral de circumstancies: un sector prou important de signants el que voldria, fins i tot, és anar bastint els fonaments d´una nova força política que no tengués res a veure amb les renúncies i traïdes dels darrers trenta anys.

El problema, per als sectors del nacionalisme progressista que signaren el document, i m’ho ha dit molta gent, és que mai haurien pogut imaginar que aquella pressió ferotge feta als militants del PSM pocs dies abans del congrés que decidí anar amb EU, servís per a dinamitar el partit que sempre havien defensat i que, en lloc d´unir, dividir per sempre el nacionalisme progressista.

Sincerament jo crec que aquests amics meus pecaven d’ingenuïtat en no valorar les circumstàncies polítiques que hi eren presents en l’orquestrada pressió bastida al voltant del congrés del PSM que havia de decidir anar o no de bracet de Miquel Rosselló. Tot i que la gran majoria de signants, ningú no ho dubta, l´únic que volia era aconseguir la unitat de l’esquerra oficial per a fer front a la nefasta política d’especuladors i encimentadors de Mallorca, amb una mica de vivor haurien d’haver analitzat el que hi havia rere la ferotge pressió feta en uns moments prou delicats per al PSM quan, ho hem vist posteriorment, es decidia el seu futur. Amb la voluntat de ser unitaris, aquests amics no valoraren o no s’adonaren de les forces que hi havia rere aquesta pressió. Per a un petit sector, molt reduït evidentment, proper als plantejaments d’EU, el que s’amagava pura i simplement rere la propaganda oficial de la unitat, era l’aconseguir la supervivència d’EU com a grup, el mantenir la seva representació institucional. Parlam d’un sector que mai no ha estat nacionalista, un sector, el proper al carrillisme espanyol, que sempre ha combatut a mort el nacionalisme mallorquí per “petitburgès sense connexió amb la classe obrera”. Per a aquest grup, el PSM sempre havia estat un problema, un entrebanc a neutralitzar o eliminar, un “mal exemple” a anorrear, ja que, des de la transició, el PSM, amb la seva actitud ferma de conseqüència amb els principis de lluita pels drets nacionals i defensa de la nostra memòria històrica. Els membres d’aquest petit sector proper als excarrillistes eren –i són!- ben insensibles a la mort o al debilitament del nacionalisme progressista de les Illes.

El problema de la divisió del nacionalisme només es planteja per a aquells que el que volien, signant el document de la plataforma, era unir, mai contribuir a dividir el nacionalisme progressista de les Illes. Ara, una vegada consumada la divisió del PSM... qui anirà als pobles a cercar els vots que s’han perdut? Quins intel·lectuals o artistes dels que signaren el manifest aniran a Alaró, Vilafranca, Santa Eugènia, Sóller, Muro, Santa Margalida o Can Picafort, per dir solament uns noms, a recollir els vots per a les autonòmiques que ja s’han perdut definitivament?

Els meus amics penedits m’expliquen que mai s’haurien imaginat el que s’ha esdevingut, i molt manco que, pensant ajudar a bastir la unitat del nacionalisme progressista, el que han fet en la pràctica ha estat contribuir a aquest gran desastre per a Mallorca i per a les Illes que ha significat la ruptura del PSM.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Balears (24-X-06)