Miquel López Crespí - Memòria històrica

He de reconèixer que pertany a una generació que no té res a veure amb l’herència de la postmodernitat ni amb els iuppis que, des de les renuncies i traïdes de la transició, han fet els diners amb l´oblit de la memòria històrica i amb el pragmatisme més barroer i mancat de principis, sempre, no en mancaria més, al servei incondicional del règim. Cal dir que molts d’aquests oportunistes i vividors del romanço que en temps de la transició abandonaren la lluita per la República, ara, en veure que són a punt de l’extraparlamentarisme, com a nous conversos al republicanisme, s’apunten a les nostres lluites omplint-se la boca de la recuperació de la memòria històrica. Quin cinisme! Ells, molts dirigents carrillistes (PCE), l’avantguarda activa de la lluita antirepublicana en temps de la transició, ara volent fer-se perdonar tot el que han fet contra l’esquerra i les persones que sí que servaven la memòria combativa del nostre poble. (Miquel López Crespí)

Els sous dels nostres polítics

He de reconèixer que pertany a una generació que no té res a veure amb l’herència de la postmodernitat ni amb els iuppis que, des de les renuncies i traïdes de la transició, han fet els diners amb l´oblit de la memòria històrica i amb el pragmatisme més barroer i mancat de principis, sempre, no en mancaria més, al servei incondicional del règim. Cal dir que molts d’aquests oportunistes i vividors del romanço que en temps de la transició abandonaren la lluita per la República, ara, en veure que són a punt de l’extraparlamentarisme, com a nous conversos al republicanisme, s’apunten a les nostres lluites omplint-se la boca de la recuperació de la memòria històrica. Quin cinisme! Ells, molts dirigents carrillistes (PCE), l’avantguarda activa de la lluita antirepublicana en temps de la transició, ara volent fer-se perdonar tot el que han fet contra l’esquerra i les persones que sí que servaven la memòria combativa del nostre poble. Dic tot això perquè encara estic sorprès després d’haver llegit la relació del que cobren i cobraran molts dels nostres polítics. Ho he llegit al Diari de Girona i encara no puc creure que la política oficial doni per a tant. Segons s’hi diu, el president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, cobrarà un sou que, quines coses més curioses!, serà 35.697 euros inferior a la pensió que rebrà el president de la Generalitat, Pasqual Maragall. Segons queda recollit en els Pressupostos Generals de l’Estat, Zapatero cobrarà el proper any 89.303,28 euros en dotze mensualitats. La seva retribució continua sent inferior a la de les principals autoritats del Poder Judicial i del Consell Econòmic i Social (CES), entre d’altres. Aquesta assignació, com dèiem, queda força lluny de la que rebrà Maragall quan deixi la presidència de la Generalitat: el president percebrà un sou de 125.000 euros anuals durant la propera legislatura i, segons el que va aprovar en el seu moment el Parlament, posteriorment tendrà dret a un pagament vitalici de 94.000 euros, quantitat també, segons informa el diari citat, superior al sou del president del Govern central. Aquesta pensió supera fins i tot el sou que tenen els ministres de l’executiu de Zapatero.

Com deia al començament de l’article, hom procedeix d´una generació de militants antifranquistes per als quals el servei al poble es feia, a vegades, a costa de la pròpia vida. Quants d’esquerrans de la generació de lluitadors republicans no hauré conegut que varen estar anys i més anys a la presó i que, en sortir, i això els que sortien!, malmesa la salut, encara posaven part dels seus esquifits ingressos per a pagar diaris clandestins o fulls volanders que servien per a lluitar contra la dictadura. Fins a mitjans dels anys setanta, una vegada consolidada la reforma del sistema, en els anys de la transició, ningú de l’esquerra antifeixista hauria pogut imaginar les fortunes que es feren amb el correu de la política. Per a la gent que cada dos per tres érem a comissaria per haver estat a l’avantguarda de la lluita per la llibertat, fora incomprensible que hom pogués enriquir-se amb la renúncia d´idees i principis. Ja sabíem que la dreta, els quaranta anys de la dictadura així ho demostren, emprava la política per a especular i guanyar diners amb moltíssimes operacions d’origen dubtós. La corrupció del franquisme o els que, sense cap mena de vergonya, se’n sentien els hereus, no ens sorprenia. El que ens va sobtar, i encara a aquestes alçades de la nostra vida ens sorprèn, va ser constatar com l’abandonament de la lluita per la República per part dels PCE-PSOE, l’oblit del combat per la unitat sindical per part dels dirigents de CC.OO i UGT, la renúncia al dret d’autodeterminació per als pobles de l’estat espanyol significava en la pràctica, no un “assenyat pragmatisme” com predicaven els corifeus de la mistificació, sinó la possibilitat de viure tota la vida sense treballar com els altres mortals, dedicant-se exclusivament al servei del règim sorgit de la reforma. Trenta anys d’ençà les primeres eleccions democràtiques que, amb l’ajut de tots aquells que foren prou espavilats per a veure les possibilitats de profit personal que se’ls obrien al davant, saberen adequar ràpidament el seu al que el capitalisme victoriós l’any 1977 necessitava per a consolidar el seu sistema de dominació política. No és estranys que aquest mateix règim pagui amb tan bons emoluments tan fidels servidors! I que, si cal, sigui capaç de fer doctor honoris causa aquell qui va començar la seva carrera política manant l’extermini dels comunistes del POUM, o els anarquistes de la CNT en els Fets de Maig de 1937, cas recent de Santiago Carrillo. Com no han de fer doctor honoris causa o pagar bons a aquells que porten prop de setanta anys dedicats a apagar l’esperit de revolta dels pobles de l’estat! No en mancaria d’altra!

Diari de Girona ens informa de les grans pagues que cobren els polítics professionals de l’Estat espanyol. Diu que els vicepresidents del govern espanyol, María Teresa Fernández de la Vega i Pedro Solbes, veuran augmentat el salari en 1.645,92 euros, fet pel qual percebran 83.936,16 euros. Els ministres tendran un sou de 78.791,28 euros, circumstància que representa un increment de 1.545 euros respecte a l’actual exercici. Capítol a part són els alts càrrecs com el president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) serà, un any més, el càrrec més ben pagat, amb 142.080,06 euros.

A continuació, com continua informant Diari de Girona “se situen els vicepresidents del Constitucional, amb un sou de 134.091,30 euros; els seus presidents de secció, amb 127.971,54 euros, i els magistrats, amb 121.851,90 euros. Tant el president del Tribunal de Comptes com els seus consellers guanyaran l'any que ve 121.443,56 euros, mentre els vocals del CGPJ en percebran 121.088,94. El Fiscal General de l'Estat tindrà un sou similar, amb 121.125,48 euros, una mica més que el president de l'Audiència Nacional i els presidents de Sala del Suprem, que cobraran 118.271,1 euros. Finalment, el salari del president del Consell d'Estat serà de 83,936,16 euros, el mateix que els vicepresidents del Govern. Tots els alts càrrecs de les institucions de l'Estat veuran incrementat el seu sou en un dos per cent, si bé en el cas del president del Consell Econòmic i Social (CES) serà d'un 1,98 per cent, fet que suposarà un salari de 91.698,12 euros Dotació per als expresidents Quant a la dotació prevista per als expresidents del Govern (Adolfo Suárez, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González i José María Aznar), la quantia global pressupostada en el projecte per a l´any 2007 s'ha fixat en 360.620 euros, el mateix que enguany”.

No és estrany, amb aquests sous i privilegis, que hi hagi tantes batalles per a encapçalar les llistes electorals o situar-se a recer dels partits del règim! En aquests darrers trenta anys n’hem vistes de verdes i de morades, però el reialme dels cínics i menfotistes s’ha mantingut ferm, com una murada, en defensa de sous i privilegis. No és estranys que tots aquells grups o persones que volíem servar la lluita republicana i un autèntic programa d’esquerra alternativa patíssim –i patim encara!- les campanyes rebentistes de tots els oportunistes i vividors. Tampoc no ens estranya gaire. Han de defensar els privilegis obtinguts amb totes les seves forces! Ah! Si un dia el poble descobrís la seva mentida! I per a la seva desgràcia, malgrat que ja hagin fet fortuna amb la mentida i la traïció, aquest dia ja és aquí.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (10-X-06)

Per Josep Juárez, CGT-Balears.

SEÑOR PRESIDENTE DEL GOBIERNO:
SEÑORA VICEPRESIDENTA PRIMERA DEL GOBIERNO Y PRESIDENTA DE LA COMISIÓN INTERMINISTERIAL PARA EL ESTUDIO DE LA SITUACIÓN DE LAS VÍCTIMAS DE LA GUERRA CIVIL Y DEL FRANQUISMO:

Acabo de leer, con una gran indignación que en la futura ley de la Memoria histórica no se anularían los juicios (u otro tipo de condenas) franquistas (ni los de la guerra civil ni los de los 40 años de dictadura).

Señor Presidente, esto es lo mismo que si en Alemania se hubiese decidido no anular los juicios del nazismo. Esto es lo mismo que si en el resto de Europa se dijese hoy que los juicios y/o condenas de la Wehrmacht o de la Gestapo eran legales ......... puesto que habían sido establecidos por el Gobierno alemán (invasor) del momento.

Señor Presidente, no anulando los juicios del franquismo (guerra civil y dictadura) Usted y su Gobierno, lo que están haciendo, de hecho (que es lo que cuenta), es "legitimar" el golpe de estado y la dictadura franquistas. Usted y su Gobierno, están legitimando la "invasión" a la democracia y al estado de derecho que supuso el golpe de estado de 1936 y la dictadura que le siguió.

Señor Presidente, le recuerdo que en España había un gobierno democráticamente elegido, en las urnas, por los ciudadanos, al cual le dieron un golpe de estado una "panda" de individuos y de militares de ideología conservadora y/o de extrema derecha, apoyados por una iglesia católica troglodita y fundamentalista, y con la ayuda directa de los ejércitos nazi (alemán) y fascista (italiano) además de con la ayuda indirecta que supuso la no-intervención ......... También le recuerdo que este golpe de estado provocó una guerra civil terriblemente "cruenta" además de una dictadura feroz que duró 40 años.

Señor Presidente, le recuerdo también que en la gran mayoría de los casos, la represión (paseos, asesinatos, trabajos forzados, cárceles, campos de concentración, exilio, expedientes, expulsiones, etc.) de los ciudadanos leales a la República no fue el fruto, en su mayoría, de actos indisciplinados e incontrolados (como ocurrió del lado republicano), sino que hoy en día es sabido que todo ello obedeció a un plan anteriormente concebido y llevado a cabo con rigor y exactitud de exterminio (por toda forma y modo posible) de toda la ciudadanía leal a la República.

Es decir, que igual que en Alemania se practicó un exterminio sistemático por razones políticas (entre otras) de la ciudadanía, aquí en España también se practicó un exterminio sistemático de la ciudadanía leal a la República por razones políticas. Todos estamos informados, hoy, sobre la "limpieza" que el régimen de Franco practicó a medida que iba ganando la guerra, como preámbulo a la limpieza masiva que llevó a cabo, luego, sobretodo en la primera década de la dictadura.

Nadie niega que del lado republicano se cometieron excesos, asesinatos e injusticias. Negarlo sería absurdo. Pero, Señor Presidente, poner a pie de igualdad los excesos del lado republicano con los del lado fascista (atacante) sería lo mismo que poner a pie de igualdad los excesos, por ejemplo, de la resistencia francesa con los del ejército alemán o la Gestapo en Francia (atacantes), o también, poner a pie de igualdad los excesos de los ejércitos aliados (americano o inglés o ruso) y los del ejército alemán (atacante). Es por ello que el argumento de que hubo excesos en los dos lados no vale. En España hubo un golpe de estado "contra" un gobierno democráticamente y pacíficamente elegido por las urnas. Pero es que, además, la represión ejercida por la derecha fue inmensamente brutal y genocida y numerosa.

España es el único ejemplo de país dónde se siguen conservando estatuas y loas a un régimen fascista. España es el único ejemplo de país dónde un partido conservador (el PP, "plagado" de hijos físicos e ideológicos de los golpistas y de los activos colaboradores de los asesinatos y/o de las represiones de la dictadura franquista, empezando por su Presidente-Fundador) se permite "la chulería" de pretender que no se pueda condenar al fascismo. España es el único país dónde la Iglesia Católica se permite la prepotencia de pretender que su colaboración con el golpe de estado fascista y con la represión franquista no ha de ser computada. Naturalmente tanto el PP (y sus votantes), como la extrema derecha (y sus votantes), como la Iglesia Católica Española (en su conjunto) "ignoran" el contenido de la resolución 39(I) de la Asamblea General de Naciones Unidas sobre las "Relaciones de los Miembros de las Naciones Unidas con España" con fecha de 12 de diciembre de 1946

Deseo informarle, Señor Presidente, que considero que la no anulación de los juicios (además de saltarse alegremente la Convención sobre la imprescriptibilidad de los crímenes de guerra y de los crímenes de lesa humanidad de Naciones Unidas, es :

--- una traición a la II República

--- una traición a los principios básicos de la democracia

--- una traición a la Declaración Universal de Derechos Humanos

--- y una traición a los ciudadanos de distinta ideología, leales a la república (incluyendo a los socialistas, militantes de su partido), que dieron su vida en combate o asesinados (por paseo o por juicios injustos e ilegales) por la libertad.

Permítale expresarle que constato con pesar que este tipo de "traiciones" no es la primera vez, Señor Presidente, que su Gobierno las practica. Le doy dos ejemplos :

Ejemplo no.1

Usted ha anunciado "con bombo y platillo" que concedía una pensión a los llamados "niños de la guerra". Falso. Usted lo único que ha concedido es, a unos pocos que cobran en los países dónde han residido unas pensiones menores que la pensión "mínima" española ......... la "diferencia" entre la pensión que cobran y la pensión mínima que se cobra en España. La consecuencia concreta y práctica de ésta decisión "amarreta" es que la gran mayoría de los niños de la guerra "no" están recibiendo ninguna pensión., eso para empezar. La segunda consecuencia es que Usted anuncia que hace algo que en realidad no hace puesto que la gran mayoría no recibe nada. La tercera consecuencia es que Usted "traiciona" de hecho a estos niños al no ofrecer ninguna compensación a la gran mayoría de ellos. La mayoría de estos niños, Señor Presidente, sigue esperando todavía que un Gobierno del Estado Español les otorgue una compensación por los sufrimientos pasados debidos a la iniquidad propia a la España conservadora.

Señor Presidente, una ley de compensación justa a estos niños hubiese sido el concederles a "todos", repito, a todos, por ejemplo, la pensión mínima española, independientemente de lo que ganen con su trabajo o con su jubilación en los países dónde residen. Le recuerdo, Señor Presidente, que los niños del lado "fascista-franquista", esos ......... sí que han tenido a lo largo de estos 70 años todo tipo de pensiones, ayudas, becas, trabajos, etc., además de todo tipo de prebendas.

Tampoco me cuente que en España no hay dinero, Señor Presidente, después del ejemplo de república "bananera" y "prebendatoria" que nos acaban de dar nuestros diputados y senadores

Ejemplo no.2 :

Le recuerdo "la afrenta" que ha sido para los republicanos el que Usted haya permitido al Sr. Bono, hijo de falangista, que insultase a los demócratas haciendo desfilar a un luchador por la libertad (ex-miembro de la División Leclerc, liberadora de París), junto con un luchador por el nazismo (ex-miembro de la División Azul, División de la Wehrmacht).

Volviendo al tema de la anulación de los juicios, deseo también expresar que todos sabemos que, debido a la política deseada y llevada a cabo de sistemática aniquilación (muertos o exiliados (exilio exterior e interior) o represaliados) de todo ciudadano de cualquier ideología leal a la República, llevada a cabo por los fascisto-franquistas, hoy en día en España los hijos de republicanos somos pocos, muy pocos .........

Con ello quiero decir, para ser más preciso, que, en mi opinión, es evidente que, en España, hoy, la gran mayoría de los españoles (al menos de los que de un modo u otro siguen "mandando" en cualquier nivel, lugar o partido) son hijos-nietos de los golpistas (por activa o por pasiva), lo que incluye también a los actuales militantes del PSOE y a los miembros de su Gobierno.

Evidentemente los hijos-nietos "no" son responsables de los actos de sus antepasados, pero también es evidente que hay mucho "Freud" en esta cuestión de seguir no queriendo ni admitiendo que se sepa, se reconozca y se publique hasta qué punto, como mínimo la actitud (por activa y/o por pasiva, incluidas sus consecuencias) o la acción de estos antepasados fue deleznable.

Y mientras tanto ......... los republicanos ......... es decir, las víctimas ......... a seguir siendo traicionados, a seguir siendo condenados y a seguir siendo víctimas denegadas. Todo ello para "no molestar" ......... a los hijos de los verdugos, ya que, pobrecitos, su sensibilidad podría verse molestada si se dice y se reconoce públicamente los crímenes y/o felonías que sus antepasados cometieron. Consecuentemente, Usted, Señor Presidente, y su Gobierno, se "inventan" que los juicios ilegales, felones y fascistas de los golpistas y de los colaboradores (por activa y/o por pasiva) de una dictadura fascista son legales y que por lo tanto no los piensan anular

Para terminar, Señor Presidente, deseo expresarle de que en caso de que efectivamente la cuestión de la anulación de los juicios (y de todas las condenas, incluidas las administrativas, por razones políticas, claro) no figure en el proyecto de ley, dicha ausencia no sería "de facto" más que un acto concreto de colaboración con el golpe de estado fascista de 1936 y con los 40 años de dictadura franquista, por su parte y la de su Gobierno, además de representar también "de facto" una "legitimización" y una aprobación tanto del golpe de estado como de la dictadura.

Antes de terminar deseo también expresar la petición de una gran base de datos que contenga y detalle, con nombres y apellidos y una por una, las circunstancias (asesinado, paseado, torturado, exiliado, encarcelado, expedientado, depurado, etc., y cuándo, cómo, dónde, etc.) de todos los represaliados republicanos (guerra civil) y de todos los represaliados del franquismo de todo el Estado Español. Esto costará dinero, pero creo que tanto los ciudadanos leales a la República como los demócratas represaliados por el franquismo es lo mínimo que se merecen : que se sepa lo que pasó, lo que les pasó, cómo les pasó, dónde les pasó, cuánto les pasó y cuándo les pasó.

Saludos con gran indignación.

Nombre y Apellidos: JOSÉ JUÁREZ ÁLVAREZ

DNI o Pasaporte: 19.871.411-D

e-mail: jjuarez@cgt-balears.org

(27-VII-06)

Bastaria aprofundir en la història de la literatura, de l'ensenyament, de la música, de l'església, de les ciències socials per a copsar la fondària del pensament gramscià: no existeix la famosa independència de l'intel·lectual respecte a les classes, siguin dominants o en ascens. Per a Gramsci és un idealisme fora mida considerar que l'intel·lectual (el sacerdot, l'escriptor, el funcionari, el metge, el publicista...) representen una "classe" en si mateixa, amb interessos oposats a les classes dominants o dominades. (Miquel López Crespí)

El paper dels intel·lectuals en la societat capitalista

En una recent entrevista m'han demanat quin és el paper dels escriptors i els intel·lectuals dins la societat actual. Si estudíam el paper, en cada època, dels escriptors, historiadors, músics, filòsofs, etc., ens adonarem com mai actuen, malgrat que ells s'ho puguin imaginar, al marge dels interessos de les classes dominants en aquell període històric, o bé al servei de les classes en ascens (de la burgesia, quan aquesta lluitava contra l'aristocràcia feudal; de les classes populars, quan aquestes lluiten contra la forma d'explotació capitalista). Per a mi, i la història ens ho demostra, l'intel·lectual ocuparia el lloc en la societat que Gramsci analitza tan encertadament. En el cas dels escriptors, per exemple, aquests serien uns "agents de l'hegemonia" d'aquella o aquella altra classe social, exercint, malgrat que ells no ho volguessin o no se n'adonassin, el paper de "funcionaris de la superstructura ideològica de la societat", els que contribueixen a garantir el consens social al voltant d'uns interessos econòmics i polítics ben concrets (o a subvertir-los). Un llibre de capçalera dels meus anys juvenils van ser els famosos Quaderns de la presó, de Gramsci. És en aquest llibre on el gran pensador italià analitza fins al fons el paper de l'intel·lectualitat quant a la tasca de cohesionar una determinada societat, quant a donar consciència de la funció de la classe a la qual pertanyen o per a la qual treballen... I aquí parla del paper dels sacerdots, dels tècnics, dels funcionaris estatals, del món de l'ensenyament, del periodisme i la literatura...

Bastaria aprofundir en la història de la literatura, de l'ensenyament, de la música, de l'església, de les ciències socials per a copsar la fondària del pensament gramscià: no existeix la famosa independència de l'intel·lectual respecte a les classes, siguin dominants o en ascens. Per a Gramsci és un idealisme fora mida considerar que l'intel·lectual (el sacerdot, l'escriptor, el funcionari, el metge, el publicista...) representen una "classe" en si mateixa, amb interessos oposats a les classes dominants o dominades. Quan Gramsci escriu La qüestió meridional ja té ben definides les seves concepcions respecte al paper dels intel·lectuals. Era una qüestió en la qual el marxisme no havia aprofundit. Gramsci, des de la presó, escriu amb una clarividència extraordinària: "No existeix una classe d'intel·lectuals independents. Ans al contrari, cada grup social té la seva pròpia capa d'intel·lectuals o pugna per formar-la". Les anàlisis de Gramsci permeten copsar a la perfecció el paper de l'intel·lectual en la història.

Sovint, en determinades conjuntures, són les classes ascendents, la burgesia en el cas de la França del segle XVIII, les que exerxceixen un poder d'atracció sobre filòsofs, tècnics, escriptors, publicistes, investigadors... També podríem parlar del paper dels intel·lectuals en la Revolució Soviètica, en l'estat espanyol dels anys vint i trenta o, sense haver d'anar més lluny, a casa nostra es podria analitzar el paper de a intel·lectualitat catalana des de la Renaixença fins al bastiment de les organitzacions polítiques i culturals de la Catalunya de començaments del segle XX. Sempre i en tot moment, els intel·lectuals es defineixen, sigui amb la seva obra, amb el seu silenci o amb el seu ajut militant, en relació a les tasques que les classes en el poder o les que lluiten per aquest poder volen portar a la pràctica.

Jo crec, i no he variat d'idees en tots aquests anys de ferotge postmodernitat, que l'escriptor potser no canvia el món, però és evident que les seves idees, la ideologia que reflecteixen les seves obres, la seva actitud de silenci o d'intervenció en cada conjuntura històrica, són essencials, juntament amb els treballs d'altres intel·lectuals, en la conformació de l'hegemonia d'unes determinades classes socials. El mestre, el sacerdot, el filòsof, l'escriptor, el tècnic, l'historiador, són peces claus en la tasca de lligar el poble al programa d'aquell que govern un país o dels que aspiren a governar-lo. Gramsci pensava que l'escola, l'església, la literatura, són el ciment que cohesiona la societat civil. Sovint no basta, com opinaven els marxistes vulgars, la força física -exèrcit, policia, presons... - per a mantenir unida la societat de classes, l'explotació feudal o capitalista. Per a mantenir la cohesió social o per rompre aquesta cohesió es necessita sempre l'intel·lectual. Per a tots aquells que encara dubtin de la dependència dels intel·lectuals envers els interessos de tal o qual classe social, els recomanaria, a tall d'exemple, l'estudi del paper dels enciclopedistes en les dècades anteriors a la Revolució Francesa o, per a no anar tan lluny, a tots aquells que diuen que "una cosa és l'obra i l'altra l'actitud cívica de l'intel·lectual", que repassin el llibre de Julio Rodríguez Puertolas Literatura fascista española: 1 Història (Madrid, Editorial Akal, 1986).

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (9-III-05)

ERC ha optat, correctament i amb coherència, no aceptar ser el darrer esglaó d’un Bloc que es genera en vertical i des de posicions prefixades per dues direccions polítiques, però no es veu cap valor afegit en juntar-se a gent que ha pactat amb el PP en el cas d’Alaró, i que mantenen una posició ben clara contra una “Esquerra alternativa” com han manifestat els seus dirigents. En qualsevol cas, per fer-ne una millor valoració haurem de veure com conclouen les llistes electorals, perquè ERC disposa de militants socials prou valiosos, i moltes vegades allò que decanta el vot és la personalitat i la feina dels capadavanters en les llistes. (Llorenç Buades)

ERC HA DECIDIT EL SEU PROPI CAMÍ.

LA SOBREDOSI DE CENTRISME FA POR.

La gent que es diu d’esquerra a Mallorca no vol el PP al govern. Els insularistes d’UM si el volen. Els insularistes d’UM són liberals, és a dir de dreta, i es lògic que pactin amb el PP o neutralitzin el poc que pot fer de progressista l’esquerra. Però això tampoc és del tot cert perquè les dirigències de l’esquerra han perdut la major part dels seus referents d’esquerra, en funció de la seva actualització al segle XXI, és a dir a l’ideologia dominant neoliberal que els afecta i molt. L’esquerra des de la transició no ha après res més fácil que el fet de neutralitzar-se a si mateixa.

El PSIB-PSOE és un partit institucional. No és un partit de carrer ni de poble, ni urbà a Mallorca, perquè la major part dels seus afiliats i afiliades no tenen cap militància social ni política. El PP és en aquest sentit un partit amb més base social militant que el PSIB-PSOE. I si un partit que es diu “socialista” no gaudeix d’una base social activa i només ho és en la marca i no en els seus continguts, es constitueix de fet en un element de recanvi i d’alternança quan les coses van malament. Recanvi i alternança no són cap alternativa política ni socials destacables.

Està molt clar que el PSIB-PSOE no vol governar, i només ho farà si es troba amb la patata a la mà, derivada del cansanci de l’electorat amb l’actual partit al poder. Sembla que el PSIB és fidel als pactes d’Estat que entre bastidors mou el bipartidisme a l’Estat Espanyol. No fan absolutament res per trencar aquesta situació estàtica, i el record més present que en tenim ara mateix, és la campanya de la “socialista” Rosa Díez a Ciutat a favor del PP, o les d’antics representants institucionals del PSOE que es dediquen a engreixar l’opció de dreta des de les seves columnas d’opinió. EL PSIB només pot confiar en l’efecte Zapatero.

La preocupació del PSIB-PSOE i també d’altres personatges amb poder que no opten únicament pel PP, perquè s’han beneficiat més de les polítiques de frontissa, és que el PP pugui obtenir la majoria absoluta. Aquest és el motiu de la venda mediàtica que es fa de l’imatge del senyor Nadal i de la dona Maria Antònia Munar. En els informatius de TVE a Balears surt més en Nadal que n’Antich ara mateix. L’alcaldia de Ciutat és el que el PSOE pot tenir més a mà després dels desastres de la senyora Cirer.

Quan en el PSIB-PSOE es manifesta que no es vol governar en solitari, i que no vol repetir aliances amb el PSM i els d’EU-Els Verds, l’opció per mantenir-se a l’oposició és clara. Quan en qüestions com l’Estatut el PSIB-PSOE fa la pinça amb el PP és perquè la dirigència d’aquest partit es troba bé amb els “pepers”. Alguns socialistes amb càrrec institucional només aspiren a mantenir-lo per tal de cobrar el que cobren i per a jubilar-se amb una pensió més alta que la que obtendrien tornant als seus treballs d’orígen. I si han de governar, ho voldran fer des de l’alternança amb el partit insularista.

Més enllà, el PSIB-PSOE es veurà afavorit per la polarització del vot, i per la crisi d’identitat dels altres partits, els dirigents dels quals a vegades manifesten que no volen estar a l’esquerra del PSIB-PSOE. És el cas d’Entesa, però també ho és d’ERC que en els seus darrers discursos pretèn guanyar des del centre cap a l’esquerra. Probablement les bases d’ERC, que ho tenen més clar que les seves dirigències, puguin determinar millor que la seva direcció el seu futur i no es deixin guiar en el desplaçament cap al centre que s’esdevina per a pactar amb CIU. Els excessos verbals de Carod respecte de l’esquerra hippy flowers van en aquest sentit.

En el cas d’ERC a Mallorca sembla que la necessitat d’estirar de la gent d’Entesa, els escindits del PSM, reprodueixi la voluntat de decantament cap al centre. Però aquesta maniobra toparà amb altres realitats com l’acord PSM- Entesa a les municipals de Vilafranca, on la necessitat d’acord en el partit escindit és imprescindible si volen mantenir el govern municipal. No és massa imaginable un acord global d’Entesa amb ERC, tot i que es puguin arribar a acords puntuals en alguns municipis on la presència dels escindits del PSM i d’ERC no és massa important.

L’opció d’ERC per anar de la mà d’Entesa no millora els seus referents d’esquerra, i potser que no hi hagi prou electorat davant una situació de sobredosi de centresquerra.

ERC ha optat, correctament i amb coherència, no aceptar ser el darrer esglaó d’un Bloc que es genera en vertical i des de posicions prefixades per dues direccions polítiques, però no es veu cap valor afegit en juntar-se a gent que ha pactat amb el PP en el cas d’Alaró, i que mantenen una posició ben clara contra una “Esquerra alternativa” com han manifestat els seus dirigents. En qualsevol cas, per fer-ne una millor valoració haurem de veure com conclouen les llistes electorals, perquè ERC disposa de militants socials prou valiosos, i moltes vegades allò que decanta el vot és la personalitat i la feina dels capadavanters en les llistes.

El Bloc que s’esbrina a partir de la negativa d’ERC a formar part de l’entesa electoral, neix molt tocat, i el seu referent sembla molt proper al model partidari ICV (Iniciativa Verds), amb la mancança en el nostre cas d’una EUiA que és més nominal que real. No oblidem que EUiA forma part del pacte de govern català que ha atorgat la Creu de Sant Jordi a l’home que va provocar l’Expedient de Regulació d’Ocupació a la SEAT, o del mateix pacte que a l’Ajuntament de Barcelona privatitza Parcs i Jardins, i ha mantingut una llarga baralla amb els treballadors i treballadores.

La sobredosi centresquerrana està servida, i les gents d’esquerra alternativa, radical, participativa i transformadora que encara és present a Mallorca no tenim gaires esperances de millora a partir dels actuals subjectes institucionals.

Sembla que ens resta PP per estona, i que haurem de continuar on som, en les lluites de cada dia, en les resistències, fins que es generin des de la base i la mobilització social, les eines polítiques, sindicals i socials necessàries per al canvi.

Ciutat, 8 d’octubre de 2006

Llorenç Buades Castell

Web Ixent, l’esquerra anticapitalista de les Illes

A mig any de les eleccions, i per a desgràcia de l’electoral d’esquerra, els partits que tudaren la nostra experiència progressista, les burocràcies partidistes que feren malbé anys de lluites populars i mobilitzacions en defensa de la terra, la pau i la cultura semblen enfangats en l’avorrida i desmobilitzadora discussió de qui va primer en la llista electoral. No solament no s’ha concretat com pertocava el bloc d’esquerra nacionalista que sempre hem defensat, sinó que ni tan sols una simple coalició electoral tampoc no acaba de marxar. (Miquel López Crespí)

Coalicions electorals amb problemes

A mig any de les eleccions, i per a desgràcia de l’electoral d’esquerra, els partits que tudaren la nostra experiència progressista, les burocràcies partidistes que feren malbé anys de lluites populars i mobilitzacions en defensa de la terra, la pau i la cultura semblen enfangats en l’avorrida i desmobilitzadora discussió de qui va primer en la llista electoral. No solament no s’ha concretat com pertocava el bloc d’esquerra nacionalista que sempre hem defensat, sinó que ni tan sols una simple coalició electoral tampoc no acaba de marxar.

L’elector progressista ho té cada vegada més complicat amb tanta brega per aconseguir algunes de les poques cadiretes que encara queden sota el paraigua protector de la socialdemocràcia espanyola. El nostre país no pot esperar gaire més per provar de canviar el desastrós efecte destructor d’aquests anys de control del PP. No solament es necessari canviar de polítics, es tracta de canviar definitivament de política i aconseguir que l’esquerra oficial, si arriba novament a gestionar una mica el règim, sigui molt més valenta que en el passat. Per bé que això sembla cada vegada més un miracle, ja que recentment molts dirigents del PSOE illenc demanaven perdó als empresaris per l’”aventura” que va significar l’ecotaxa. Però voldríem creure que aquesta vegada, de guanyar les eleccions, sí que, almanco, portaran a terme el Pla d’Ordenació Territorial que no saberen o no volgueren enllestir en els quatre anys de govern progressista.

El cert és que quan manca prop de mig any per a les properes eleccions el problema de la unitat, ni que sigui simplement electoral, resta molt enlaire. Molts votants progressistes, sotmesos encara al xoc traumàtic que va significar la derrota del Pacte de Progrés a les Illes, també han vist com el PSOE liquidava a Catalunya Principat una experiència que, en principi, semblava engrescadora: el tripartit barceloní. L’expulsió ERC del govern de la Generalitat, el fracàs sense discussió d’aquella prometedora experiència, deixà molts votants esquerrans orfes d’esperança. Ningú no ha analitzat encara amb profunditat el significat del fracàs del tripartit català, i ja seria hora d’estudiar les conseqüències que, per al poble del Principat, té l’enfeudament de CiU i de PSC als polítics madrilenys.

A Eivissa les aliances electorals tampoc no acaben de marxar. Recentment, el PSOE, en una maniobra que al nostre paper és completament suïcida, ha decidit matar el Pacte Progressista i enviar a les tenebres exteriors ERC, ENE, EU i Verds. Confiant en l’efecte televisiu “ZP”, la direcció socialista de les Pitiüses, aconsellada evidentment per Madrid, pensa que sense “nacionalistes radicals” pot treure més vots i derrotar el PP. Pensam, i ho hem deixat escrit en aquestes mateixes pàgines d’opinió, que aquesta maniobra no té cap ni peus i regala el poder al PP no solament a Eivissa-Formentera sinó, de rebot, al conjunt de les Illes. La liquidació de la unitat de l’esquerra feta per la direcció del PSOE eivissenc liquida alhora l’esperança de canvi que les grans lluites antiautopistes havien consolidat en una àmplia franja de l’electoral progressista.

A nivell general de les Illes, tot és encara molt problemàtic, i muntar una simple coalició electoral contra la dreta no solament resulta dificultós sinó que, sovint, com hem vist en el cas recent del PSM, pot comportar la divisió d´un partit i la creació de noves organitzacions polítiques. ¿Quina sòlida unitat electoral es pot fer contra especuladors i depredadors sí quan comencen a concretar-se les primeses passes unitàries la gent surt escapada i organitza més partits que encara divideixen i subdivideixen l’esquerra fins a límits increïbles?

Aquesta vegada, parlam de les eleccions de l’any 2007, pot haver-hi més partits i agrupacions independents que mai en la història recent de Mallorca. A tot això, el PSOE, el PP i Maria Antònia Munar miren l’espectacle de divisió i enfrontament feliços i sorneguers. I sense que poguem fer-hi gairebé res, donat el poc seny de molts dels nostres aspirants a polítics professionals, constatam com anam avançant implacablement envers el bipartidisme més galopant. No serà l’any 2007, em dirà el votant esperançat. És evident que, en les circumstàncies actuals els “petits” encara podran arreplegar algunes miques institucionals, però la pressió política de PP-PSOE, els mateixos errors de l’esquerra subsidiària de la socialdemocràcia, fan preveure, per a desgràcia de l’electorat progressista, que l’any 2011 serà el de la consagració definitiva del protagonisme de la dreta especuladora i de la socialdemocràcia espanyola. Si això es confirmava, el cicle de derrotes populars iniciat amb les traïdes i renúncies de la transició s’haurà tancat definitivament.

Miquel López Crespí

A Ciutat la mort s’ha despersonalitzat fins a límits increïbles. Si no fos pel cotxe dels morts que a vegades pots divisar, fugaç, pel camí de Jesús, es podria dir que la mort no existeix i la humanitat ha tornat immortal. (Miquel López Crespí)

La mort i el canvi de costums

A Ciutat, en la societat moderna hi ha una certa tendència a amagar la presència omnipotent de la mort. En el meu poble, si record ara les tradicions mortuòries de fa quaranta anys, tot era ben diferent. Devia tenir deu o dotze anys quan vaig començar a adonar-me de la presència de la mort. Sense arribar a entendre encara aquell misteri que escapava a la meva comprensió copsava com, de cop i volta, homes i dones forts com el roure, aparentment sense cap malaltia i que havien anat al camp o al negoci a treballar fins feia poc, desapareixien en la fosca engolits per un atac de cor inesperat, fets una deixalla per un càncer sobtat. De petit, al poble, no n’era conscient del vendaval furient de la mort. La gent, en morir un veí o una veïna, posaven un banc de fusta davant del portal de la casa i els veïnats portaven les cadires de bova per a l'entrada on, com d’ençà de temps immemorial, les beates de poble resaven parsimoniosament el rosari enmig de mecànics sanglots que produïen uns ressons misteriosos i trists. A la cuina, prop de la porta del corral on s’havia de fer tot el possible per evitar que les gallines entrassin a la casa, la madona més vella tenia cura de la cassalla i el conyac per als homes que, en tornar de la feina, educadament, venien a veure el mort o la morta exposada a la cambra més bona de la casa. En el fons era una excusa educada, un acte protocolari que, llevat l’excepció de la tristor d’aquell que sincerament sentia la desaparició d’aquella persona, tenia com a motivació, com s’havia fet anys rere any, beure una copa, demanar l’hora del funeral i partir apressat a rentar-se per a poder anar a l’església. Al funeral sí que no hi mancava ningú, era un deure sagrat acompanyar el difunt en aquell darrer moment; i per pobre que fos el pagès que havia mort, a l’església hi quedaven molt pocs bancs de fusta buits.

Aquest era els ritus de la mort en aquell temps immemorial. Record sempre molta gent a les cases, l’església plena de gom a gom, llargues processons de veïns acompanyant el cotxe dels morts fins a la sortida del poble on, després de llegir un parenostre i unes avemaries, el capellà s’acomiadava de la processó i, igualment, la majoria de gent tornava a casa seca després d’haver acomplit amb els ritus de donar el condol a la casa, anar al funeral i seguir el seguici fins a la sortida del poble. Els al·lots que no teníem una relació estreta amb la família del mort solíem anar a la cua del seguici, indiferents a l’autèntic dolor, a la desesperació que embargava amics i familiars del difunt. Als dotze-tretze anys, en el començament de la vida i plens de salut com estàvem... què en podíem saber del dolor i del significat de la mort? Res de res, evidentment. Per a nosaltres tota aquella parafernàlia d’encens i espelmes enceses, de xiuxiuejos i avemaries, de parenostres i plors continguts, d’olor de tabac de pota i cassalla, de xiscles de la filla que havia perdut el pare, d’esposa que quedava vídua, era quelcom molt semblant a les pel·lícules que veiem cada diumenge si el pare ens donava uns rals.

Fa molts d’anys que ja res no és igual. A Ciutat la mort s’ha despersonalitzat fins a límits increïbles. Si no fos pel cotxe dels morts que a vegades pots divisar, fugaç, pel camí de Jesús, es podria dir que la mort no existeix i la humanitat ha tornat immortal. Ciutat és únicament el món dels vius, dels joves. Els vells i velles que abans, en la meva infància, s’asseien a les portes de la casa a l’estiu o, malgrat que no es poguessin moure, feinejaven amb les mongetes o el blat de moro dins les portasses, ara romanen tancats als seus pisos, com si aquests fossin una presó de filferros electrificats, mentre que uns d’altres són internats sense gens ni mica de compassió a les residències oficials o en pobres pisos particulars, en el cas d’aquells que no tenen prou diners per a anar a un establiment de certa categoria. Que són de difícils i desgraciats els darrers anys d´una persona si aquesta no té prou diners per a pagar-se uns serveis, un indret on poder romandre més o manco tranquil aquest temps que ens arribarà, inexorable, a tots, si no desapareixem abans engolits del món dels vius a conseqüència d´una malaltia sobtada!

Ja no hi ha bancs en el portal de les cases, i a Ciutat la presència de la mort és dissimulada com si es tractàs d´un gran crim.

La majoria de gent ja no mor a casa seva, envoltada pels seus, en el llit on va dormir tota la vida, en el mateix indret on segurament va ser portat al món i que serva el rastre de generacions i generacions de familiars esvanits en la fondària dels calendaris. Ara morim a l’hospital i ja no tornam mai més a casa nostra. Morim en llits de ferro i llençols de l’assegurança social o la clínica privada. La teva darrera mirada no serà ja per a acomiadar-te de tot allò que ha envoltat la teva existència: el canterano de la padrina, les cadires de finals del segle XIX, els llibres que t’han acompanyat en tots aquests anys de lluites i esperances mai no acomplides, els quadres pintats pel pare...

Sovint, si vius en una finca de molts pisos, poden morir els teus veïnats i assabentar-te’n tan sols al cap d´un parell de setmanes o mesos. Si ets un veí amatent, d’aquells que encara tenen en compte els que viuen al teu costat, pots demanar, en notar aquella absència: “I què sabeu de mestre Joan?”, per exemple. O què sabeu res de la senyora Antònia?”. No és gens estrany que et contestin que l’amo en Joan o la senyora Antònia fa mesos que moriren a l’hospital. I ningú no s’havia assabentat del fet a la finca!

A Ciutat la mort ha esdevengut quasi invisible, com si no existís. Un funeral anònim a l’església del costat i poca cosa més. Si la persona que ha mort ha estat algú destacat dins la societat, ja se sap, militar amb moltes medalles, propietari de molts d’hotels, un professor universitari amb molta anomenada, potser hi haurà una bona esquela als diaris. Això és tot. Una esquela i el silenci per a tota l’eternitat.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (7-X-06)

Escoltar les emissores prohibides, principalment Ràdio Espanya Independent, controlada pel PCE i que emetia des de Bucarest, era tot un ritual en aquells anys de fosca tenebror dictatorial. Les emissores de l'estranger només es sentien quan hi havia tan sols els de la casa; mai es sintonitzaven en presència de gent estranya o veïns. La cosa era massa seriosa per jugar-hi. Et jugaves interrogatoris i tortures de la Brigada Social si s'hagués sabut que empraves la ràdio de forma "incorrecta". (Miquel López Crespí)

Sa Pobla i la ràdio en els anys 50

Cap a mitjans dels anys cinquanta hi havia poques cases a sa Pobla que no tenguessin ràdio. Alguns ciutadans poc il·lustrats imaginen que els pagesos o menestrals de poble no estaven interessats a fer despeses en aquesta mena d'"electrodomèstics". Mai no s'han equivocat tant. La ràdio, mercès a les informacions i programes que emetia aquest mitjà de comunicació tan important -malgrat la ferrenya censura franquista- era un dels aparells més sol·licitats d'aquell moment històric. El "Pilot" (sèrie 90), la "Philipps", "Marconi", "Telefunken" o "Iberia", entre moltes altres marques, eren les més sol·licitades. Una "Iberia" de la sèrie "Record" valia 2.997 pessetes i es podia comprar a la "Casa Vda. de Miguel Mas" del carrer de Crestatx, números 14 i 16 de sa Pobla. El preu era elevat si pensam que, en bona anyada, un quilo de patates per a l'exportació es podia pagar a quatre pessetes. Però així i tot la gent feia el sacrifici i sovint es compraven a terminis. A Can Mas donaven dos anys per a pagar la ràdio, i a més el comprador també tenia dos anys de garantia.

Aquestes eren les ràdios "modernes". Jo encara he estat a temps de veure aparells dignes d'estar dins d'un museu. Eren les primeres ràdios arribades a sa Pobla en els anys vint i trenta. Algunes de marques indestriables, possiblement fetes a Mallorca amb material vengut expressament de Madrid, València o Barcelona. Altres eren els famosos models de l'antiga "Unión Radio" d'abans de la victòria franquista, o de la marca "Casa Castella", molt famoses també pels anys vint.

La ràdio sempre va ser -malgrat el preu a vegades prohibitiu dels aparells- una de les aspiracions de les classes populars de l'estat espanyol, i la pagesia i menestralia illenques no era cap excepció a la regla. Recordem, a tall d'anècdota informativa, que en temps de la República, concretament a l'any 1933, ja hi havia a l'estat espanyol seixanta-vuit emissores, cent-quaranta sis mil receptors i trenta revistes que posaven el món de la radiodifusió a l'abast del públic del moment.

Evidentment, amb la victòria franquista la censura i el control falangista i nacional-catòlic s'havia apoderat de les emissores. Moltes companyies de radiodifusió varen ser saquejades pels guanyadors i a partir de 1936 (a la "zona franquista") i 1939 (a tot l'estat) res no va escapar a la vigilància inquisitorial dels que havien acabat amb la llibertat i la democràcia.

El prestigi de la ràdio com a sistema d'informació venia ja dels temps de la guerra, quan la gent sentia els "partes" dels dos governs en pugna. En temps de la Segona Guerra Mundial les ràdios d'ona curta servien a la perfecció per rompre el blocatge falangista en tot el que feia referència a la informació sobre el conflicte.

La meva família, a sa Pobla, tenia una preciosa "Telefunken" que havien comprat a terminis a mitjans dels anys quaranta. Aquesta joia -que tenc aquí, funcionant al costat de l'ordinador amb el qual escric aquest article- disposava d'ona mitjana, curta i extracurta. Tot plegat una meravella que ens permetia burlar la censura franquista i, mitjançant Ràdio París, Londres o Moscou, estar assabentats de tot el que políticament i culturalment s'esdevenia en el món.

Escoltar les emissores prohibides, principalment Ràdio Espanya Independent, controlada pel PCE i que emetia des de Bucarest, era tot un ritual en aquells anys de fosca tenebror dictatorial. Les emissores de l'estranger només es sentien quan hi havia tan sols els de la casa; mai es sintonitzaven en presència de gent estranya o veïns. La cosa era massa seriosa per jugar-hi. Et jugaves interrogatoris i tortures de la Brigada Social si s'hagués sabut que empraves la ràdio de forma "incorrecta".

Però la ràdio en aquells anys de privacions de tota mena (encara hi havia les targes de racionament!) era la porta oberta a tots els misteris, la Internet del moment. Ràdio París se sentia fins i tot en l'ona mitjana. No en parlem si anaves a l'ona curta. Aleshores el món sencer podia ser de l'oient amb la mateixa força que avui, amb Internet, pots llegir un diari de Veneçuela, Canadà o Roma. En el fons, l'ona curta tirava pel terra tot l'impresionant muntatge inquisitorial de la dictadura franquista. I, malgrat la censura, aquella família que disposàs d'un aparell com el nostre tenia, en l'aspecte informatiu o de formació cultural, tot el que volgués al seu abast. Ara, el món de la ràdio dels anys quaranta i cinquanta pot semblar un no-res davant els avanços de la televisió i Internet. Però, malgrat que ara podem trobar multitud de notícies si ens connectam a l'ordinador i, mitjançant qualsevol servidor, anam a cercar informació vers qualsevol indret del món, hauríem de reflexionar en el que significava tenir al teu abast el poder d'una ràdio. Sintonitzant Paris, Londres o Praga, seguint segons quins programes, l'habitant del tancat univers de la dictadura, podia escoltar la veu de molts dels escriptors i polítics exiliats per la dictadura. Per posar uns exemple senzill, bastaria dir que la primera vegada que vaig sentir la veu de Dolores Ibarruri, "La Pasionaria", de Santiago Carrillo o de Winston Churchill va ser precisament a mitjans dels cinquanta per la nostra "Telefunken". L'oncle i el pare, que havien lluitat a favor de la República, al vespre, després de sopar, es tancaven a l'habitació i, com qui oficia un misteriós ritu d'una religió incògnita, movien el dial per a cercar notícies, les informacions que el feixisme ens negava. Ho record com si fos ara mateix: en la fosca de la cambra, assegut en unes cadires de bova que teníem al costat de la ràdio, l'oncle José cercava la sintonia de Ràdio París o qualsevol de les emissores estrangeres que emetien per a l'estat espanyol. El llumet que il·luminava dèbilment el quadre d'emissores que es podien trobar, l'"ull màgic", de color verd, que s'eixamplava i tancava misteriosament sempre que trobava una emissora, poblaven aquelles nits d'un misteri especial.

Miquel López Crespí

Tothom era damunt nostre per provar de barrar el pas a l’herència política d’Emili Darder i Gabriel Alomar, que era el que aleshores representava el PSM. Sempre recordaré l’alegria que vaig tenir quan, després de coordinar la campanya electoral de 1979, poguérem treure el primer regidor d’esquerra nacionalista a l’Ajuntament de Ciutat, l’amic Jaume Obrador, i Biel Majoral i Pere Llinàs com a consellers del Consell Insular de Mallorca. Més de vint-i-cinc mil vots per a una força política sense diners de la banca, ni espanyola ni internacional, sense propaganda televisiva, era una fita històrica que ens sorprengué fins a nosaltres mateixos. (Miquel López Crespí)

Defensa del PSM

Ningú no dubta de la greu crisi que està patint el PSM, l’organització que durant aquests darrers trenta anys ha estat la capdavantera del nacionalisme progressista i alhora de la lluita contra les injustícies de la societat capitalista, provant de bastir sempre un món més just i solidari. Potser per això mateix, perquè durant dècades el PSM ha representat una de les avantguardes més combatives en la defensa de la nostra cultura i per la preservació dels nostres minvats recursos naturals que ens preocupa, i molt!, el seu futur. A més, com a persones que sempre li hem donat suport públic és normal que expressem la nostra preocupació. I aquest sentiment no és tan sols producte romàntic del record d’aquells anys de militància, quan el PSM era un grup encara extraparlamentari, marginat i atacat per la dreta, aleshores representada per UCD i AP, i per certa esquerra ansiosa de trepitjar moqueta i anar amb cotxe oficial. Tothom era damunt nostre per provar de barrar el pas a l’herència política d’Emili Darder i Gabriel Alomar, que era el que aleshores representava el PSM. Sempre recordaré l’alegria que vaig tenir quan, després de coordinar la campanya electoral de 1979, poguérem treure el primer regidor d’esquerra nacionalista a l’Ajuntament de Ciutat, l’amic Jaume Obrador, i Biel Majoral i Pere Llinàs com a consellers del Consell Insular de Mallorca. Més de vint-i-cinc mil vots per a una força política sense diners de la banca, ni espanyola ni internacional, sense propaganda televisiva, era una fita històrica que ens sorprengué fins a nosaltres mateixos.

No es tracta, com deia, del romanticisme nostàlgic que una persona pot sentir en recordar els anys de la joventut. El PSM va significar i significa molt en la històrica recent de Mallorca. En els anys posteriors de la transició, després de les traïdes del PCE i del PSOE a les idees de República, autodeterminació i socialisme, molts militants de l’esquerra alternativa mallorquina ens refugiàvem sota les sigles del PSM per a provar de servar, per al futur, les idees i principis que els aspirants a sous i poltrones abandonaven de seguida que oloraven els privilegis que s’aconseguien seguint les instruccions del franquisme reciclat, la socialdemocràcia espanyola o el carrillisme.

Hi ha molt més que tot això en la nostra preocupació pel futur del nacionalisme progressista a les Illes. No cal dir que, com tants d’amics i militants, hem estat testimonis de les maniobres més recents per a neutralitzar el partit fundat per Sebastià Serra i dirigit durant tants d’anys per Mateu Morro i Pere Sampol, entre molts d’altres companys. Directament o indirectament, mostrant la cara o d’amagat, conspirant, pegant ganivetades sempre que podien, tant la dreta com l’esquerra oficial han fet tot el possible per dinamitar el normal funcionament del PSM. Hem de recordar les campanyes de premsa orquestrades des de les oficines dels autèntics poders fàctics de les nostres Illes? Qualsevol persona preocupada per l’ampliació i consolidació del nacionalisme progressista sap a la perfecció, i segurament recorda molt bé, les desenes d’articles escrits per a augmentar les dificultats internes del PSM i, si era possible, per a dividir-lo i neutralitzar-lo. Les hemeroteques en són plenes de tots aquests pamflets per a barrar el pas a una força política que representava el mur que impedia el total control de Mallorca per part del caciquisme nostrat o de les forces econòmiques i polítiques alienes a la nostra terra.

Però aquesta introducció fent referència a la nostra preocupació pel futur del PSM té relació amb un pensament que vull expressar d´una manera clara i llampant. Em referesc al silenci que, davant la crisi actual, serven molts dels antics dirigents del partit. Silenci que, ho he de dir sincerament, encara no sé a quins motius o raons de força major obeeix. Crec que en situacions històriques com aquestes, quan, ho hem vist ara mateix, diverses agrupacions abandonen el PSM per estar en desacord amb la idea de dissoldre’s com a partit juntament amb Esquerra Unida, en moments tan greus i preocupants com aquests, repetesc, és quan s’hauria de sentir la veu d’aquells que fundaren el partit, d’aquells que durant més de vint anys han dirigit l’organització. Ara em vénen a la memòria els noms de dos bons amics com han estat sempre Sebastià Serra i Mateu Morro. Però podríem parlar també de Pere Sampol, Joan Mayol, Maria Antònia Vadell, Antoni Alorda o tots aquells dirigents i càrrecs públics que han tengut, i molts d’ells tenen encara, una representació institucional prou significativa.

Pens que aquests excel·lents amics i companys haurien de deixar la por, si és que en tenen, i sortir a la palestra a dir la seva, a opinar sobre el possible futur del nacionalisme progressista a les Illes, a analitzar els fets que s’esdevenen, tant en relació amb la coalició electoral del 2007 com en relació a la creació d´un bloc com a nova força política mallorquina.

Mateu Morro, Sebastià Serra i tants i tants intel·lectuals i professionals, la veu dels quals és necessària en aquests moments... ¿tenen por d’interferir en els debats de l’actual direcció amb les seves reflexions? Que algú els pogués acusar d’ingerència? Qui sap si esperen a opinar per a després de les eleccions i així ningú els podria fer responsables del que s’esdevengui el maig de 2007. És una opció que puc entendre però que no compartesc: la situació del nacionalisme progressista a la nostra terra és prou greu per a anar amb certs miraments i determinats prejudicis. La dreta, els poders fàctics que volen acabar amb el PSM, els partits per als quals el nacionalisme progressista sempre ha significat un entrebanc, no en tenen cap, de mirament, per a fer-lo desaparèixer definitivament del mapa polític.

Crec, i molts de companys i companyes així m’ho han dit, que hi ha un cert deure de la direcció històrica del PSM amb aquests militants que, durant prop de trenta anys, els han seguit i votat segurs que l’organització que dirigien era una eina eficaç per a la tasca de deslliurament nacional i social del nostre poble. Som moltes les persones que voldríem, doncs, llegir una explicació dels fets que s’esdevenen en els darrers temps. Una explicació sincera, constructiva, oberta al futur, que serveixi per a consolidar i desenvolupar tot el que ha donat de positiu en aquests darrers trenta anys el PSM a Mallorca i a les Illes en general.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (4-X-06)

”La decisió dels dirigents del PSOE eivissenc és el millor regal que es podia fer a la dreta de les Illes i ens confirma la tesi que, a poc a poc, el que volen el PSOE i el PP és arribar a una situació el més apropada possible al bipartidisme d’estil britànic o estatounidenc”. (Miquel López Crespí)

El PSOE romp el Pacte Progressista

Hi ha coses molt males d’entendre i, pel que anam constatant a través dels anys, el poder de la burocràcia partidista és un càncer només al servei d´interessos aliens als pobles i les persones. Aquestes primeres reflexions en referència a la mort del Pacte Progressista a les Pitiüses em vénen al cap en llegir les excuses que la direcció del PSOE eivissenc empra per a justificar aquesta gran errada política que, potser, només servirà per a perpetuar el poder del PP i d’Abel Matutes a Eivissa. No cal dir que la divisió de l’esquerra oficial facilitarà, i molt!, la possibilitat que hi hagi una nova victòria del PP a les Illes. La decisió dels dirigents del PSOE eivissenc és el millor regal que es podia fer a la dreta de les Illes i ens confirma la tesi que, a poc a poc, el que volen el PSOE i el PP és arribar a una situació el més apropada possible al bipartidisme d’estil britànic o estatounidenc.

El que més ens preocupa d’aquesta ruptura de la unitat de l’esquerra decretada pel PSOE és que ve “justificada” per un seguit de consideracions que no tenen agafadora. Els dirigents socialistes eivissencs no han fet el més mínim intent de negociar un nou acord progressista amb ENE, ERC i EU. Tampoc, si és que tenien por de la dissolució de les seves sigles, no han volgut optar per la proposta d’anar a les eleccions de 2007 sota el rètol de PSOE-Progressistes. Res de res: s’han tancat en banda i han explicat a la premsa que han oficialitzat la ruptura de la unitat antiPP a conseqüència d´una sèrie d’anàlisis procedents de Madrid que afirmen que anant sols a les eleccions podran obtenir la majoria absoluta. Altres membres de la direcció socialista eivissenca han afirmat que anar amb “nacionalistes radicals”, és a dir, amb ERC i ENE, posa en perill el vot moderat de centre, que és el sector que volen disputar al PP per a guanyar les eleccions. Sembla que la direcció del PSOE confia, més que en els votants de les Pitiüses, més que en l’efecte de les grans mobilitzacions antiautopistes, en ”l’efecte ZP”, és a dir, en el poder de la televisió espanyola condicionant, com de costum, l’electorat en direcció al bipartidisme.

Oficialitzant la ruptura del Pacte Progressista el PSOE eivissenc, a més de fer el favor més gran de la història al PP, també ens demostra una manca d’interès per reforçar la societat civil de les Illes. El PSOE no vol o no sap aprofitar el moment polític actual per a donar suport a totes les plataformes sorgides a l’illa germana en contra de la salvatge destrucció de recursos i territori. Confiar en “l’efecte ZP” per vèncer la dreta, rebutjar la possibilitat de consolidar la societat civil de l´illa germana, separar-se de les avantguardes nacionalistes, republicanes i ecologistes que han portat a coll la lluita per la nostra supervivència com a poble, només demostra els aspectes burocràtics d´un aparell de partit massa poc arrelat a l’autèntica realitat de la nostra terra. És la pura i simple burocratització de la vida partidista elevada a l'enèsima potència.

A part de tot això, que ja és prou greu, aquesta mateixa direcció política, la que ofereix la ruptura de l’esquerra oficial a la dreta, té encara la barra de recomanar “unitat” als “petits”, com anomena, de forma menyspreativa, els òrgans de direcció del PSOE a ERC, EU i ENE. I, sense cap mena de diplomàcia, “recomanen” a ENE, EU i ERC que formin el més ràpidament possible el grup “Eivissa pel canvi” que, diu el PSOE, podria servir per a aconseguir el diputat que els mancaria per a treure el PP del poder.

Pensam que fer aquesta mena de declaracions representa un nou error polític del PSOE ja que, als ulls de l’opinió pública, converteix l’esquerra alternativa eivissenca en un simple apèndix del PSOE, útil tan sols com a bossa de vots que conserva dins la tanca totes aquelles persones i col·lectius que no confien gaire en “l’efecte ZP” i el PSOE. Pensam que no és de rebut oficialitzar la ruptura de la unitat antiPP i després, des de no se sap quina estranya suficiència, “recomanar” la unitat als altres per, posteriorment, aprofitar-se’n del possible o possibles diputats que puguin treure els que abans han estat rebutjats per “radicals”. Amb visionaris de tan poc seny i tan allunyats del sentir de la terra, el PP ho té molt fàcil per a revalidar una victòria aclaparadora.

Miquel López Crespí

(3-X-06)

Fra Diego Garcia: un alquimista mallorquí del segle XV

"E atrobats aquí tres frares heremitans so es Frare Antoni de Xeya, frare Gili Lombarde e frare Joan Coll e En Martí de Leya de Biscaya, foren requets e a aquells manat per lo dit honorable lochtinent que mostrassen lo loch an lomestre Adoart e frare Diego (qui eren en ciutat de Mallorques) fehien una aygua quis deya que era bona a fer alquimia amb foch que continuament cremava dia e nit entorn dos anys havia... dins una casa baxa... en una fornal o fornell sobre la qual havia dues ampolletes de vidre amb lurs alambins".

L'any 1946 Bartomeu Guasp publicava un interessant llibret titulat La vida ermitana a Mallorca des del segle XIII a l'actualitat. A l'apartat dedicat a Alcúdia i parlant de l'origen del santuari de Ntra. Senyora de la Victòria ens assabentam que aquest famós alberg marià data del 1252, o sia 23 anys després de la Conquesta. Els manuscrits primitius l'anomenen "Santa Maria de la Torre". L'estudiós P. Ventayol en l'opuscle Oratorio de Ntra. Senyora de Victòria de l'Alcúdia ens informa que, des del començament de la conquesta catalana l'oratori ja era conegut. Escriu P. Ventayol: "Molts d'ermitans degueren viure santificant-se en el santuari de la Victòria, sens altre ideal que glorificar a la Regina dels cels; però molt pocs són els noms que nos han llegat els documents".

A nivell de curiositat històrica és interessant resaltar l'existència, a principis del segle XV, d'un sacerdot anomenat fra Diego que segons informa -com veurem més endavant- el cavaller Palay Unis, treballava i investigava "en una fornal o fornell sobra la qual havia dues ampolletes de vidre amb lurs alambins" (Arx. hist. de Mallorca: Cedules Reals, t. 54). El bisbe D. Lluís de Prades autoritzava a fra Diego per celebrar el sacrifici de la missa en el santuari abans esmentat. En el Llibre de Col.lacions (arxiu de la Cúria) podem, amb data 2 de novembre de l'any 1403, llegir l'autorització. "En Lluís per la gràcia de Deu bisbe de Mallorches. Alamat nostro en Jesucrist frare Diego harmità en la talaya de Alcudia. Saluts en nostro Senyor. Per tenor de les presents vos otorgam que en vostra presència puscats fer dir o celebrar missa baxa en lo oratori de la cella la qual tenits en dita montanya e aquella missa vos e tots e sengles altres hermitans e persones seglars qui axi per la via de visitació com en altra manera aquí vendran... Dat en Mallorca, secunda die novembris anno a nat. domini Mccc tercio".

El document que ens fa pensar que aquest fra Diego feia d'alquimista (¿volia trobar or feinejant amb la transmutació dels metalls o, simplement, investigava en la recerca de l'elixir de l'eterna joventut?) duu data del dissabte 24 d'abril de 1417 i diu: "lo honorable mossen Palay Unis cavaller, lochtinent del noble mossen Olfo de Próxida governador del Regne de Mallorques, stant personalment en lo loch de la torra en la qual te heremitatge frare Diego Garcia heremita, lo qual torra es scituada en la muntanya comuna de la parroquia de Alcudia... E atrobats aquí tres frares heremitans so es Frare Antoni de Xeya, frare Gili Lombarde e frare Joan Coll e En Martí de Leya de Biscaya, foren requets e a aquells manat per lo dit honorable lochtinent que mostrassen lo loch an lomestre Adoart e frare Diego (qui eren en ciutat de Mallorques) fehien una aygua quis deya que era bona a fer alquimia amb foch que continuament cremava dia e nit entorn dos anys havia... dins una casa baxa... en una fornal o fornell sobre la qual havia dues ampolletes de vidre amb lurs alambins".

La tradició ha servat la memòria del famós alquimista fra Diego. Sabem pels documents consultats que, l'ermità es lliurà als rigors de la penitència i l'oració per espai de més de vint anys. El seu record romangué gravat dins el cor del poble que, llarg temps després de la seva mort, encara anomenava el rústec palau de María la "cel.la de fra Diego".

Joan Reinés i Ferrer en el seu llibret La Perla de Alcudia (Imp. Guasp, 1854, p. 277) també parla del misteriós alquimista: "Divulgado por toda la isla este precioso hallazgo (la imatge de Maria Santísima), pasaron muchos aquí para visitarla, conociéndola bajo la advocación de la Virgen de Alcudia. Algún tiempo después edificáronle una humilde capillita... Vivió en ella un ermitaño llamado fray Diego... No se sabe en que tiempo murió el ermitaño; pero la Virgen fué desde entonces conocida bajo la advocación de la santa Dona de fray Diego".

Miquel López Crespí

Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. (Miquel López Crespí)

Un míting per l’amnistia (1976)

Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. Del MCI hi romania tancat n'Isidre Forteza. De l'OEC hi érem en Josep Capó, en Jaume Obrador i qui signa aquest article. Dels obrers detinguts en la manifestació del 12 de novembre de 1976 hi eren en Pere Ortega, n'Antoni López López i en Manuel Carrillo. A la presó de dones, al costat de M. Dolors Montero també hi havia Mª del Carmen Giménez. Per sort, cada diumenge gernació de companys d'OEC i d'altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de la nostra llibertat, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Afortunadament els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'havien avingut a muntar aquell míting solidari. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia l'esquerra revolucionària no pactista) el diari Última Hora del 15 de desembre de 1976. Deia el diari: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'... Insistió [Miquel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'-".

En Miquel Tugores sempre -malgrat les nostres diferències polítiques- havia estat un bon amic i ara, participant en aquest acte de solidaritat amb nosaltres, ho demostrava una vegada més. Pollensí, l'havia conegut quan compareixia per la Cooperativa d'Arquitectes progressistes del carrer Estudi General (Neus Garcia Inyesta, Carles Garcia Delgado, Manolo Cabello, Guillem Oliver Suñer...).

El Moviment Comunista de les Illes (MCI) també hi participà activament. Com explicava Última Hora: "A continuación, tomó la palabra Jesús Vivas, del Movimiento Comunista de las islas, iniciando su parlamento 'con una abrazo revolucionario en esta primera aparición pública del MCI'. Vivas habló del significado de la abstención en el referéndum en el sentido de 'que no podemos legalizar un gobierno franquista'. Vivas terminó, entre los gritos de la multitud, reivindicando la libertad para todos los detenidos". Després del MCI hi intervengué en Bartomeu Fiol, del PSAN. La intervenció de la dirigent comunista (OEC) Aina Gomila anà en la línia de lluitar contra la maniobra continuista del règim demanant la dissolució dels cossos repressius de la dictadura i la tornada a casa de tots els detinguts. Posteriorment hi hagué un intent de manifestació pel carrer Ricardo Ortega que va ser dissolt brutalment per la Policia Armada.

Miquel López Crespí