Administrar

Nou govern: articles de Llorenç Capellà, Miquel Payeras i Miquel López Crespí

pobler | 10 Juliol, 2007 15:09 | facebook.com

D’ençà que UM va deixar entreveure la possibilitat de donar suport a la formació d’un nou Pacte de Progrés, l’esquerra va començar a pegar-se cops pel pit públicament. Tan aviat com un periodista acosta la carxofa a la boca de qualsevol líder, el líder en qüestió aprofita l’avinentesa per a descarregar la consciència. Les esquerres arrosseguem la culpa històrica d’existir. Així diuen: no caurem en els errors de l’altra legislatura; a diferència de fa quatre anys procurarem sospesar totes les decisions; tocant a turisme no prendrem cap mesura sense consens previ amb el sector hoteler; hem après de la inexperiència, etcètera, etcètera. He escrit etcètera, etcètera? Doncs afegiu: etcètera, etcètera, etcètera. Si l’esquerra continua per aquest camí caracteritzat pel cop al pit i el mea culpa, no trigarem gaire a veure com Monsenyor Murgui baixa del colomer de la Seu, on va refugiar-se el 27-M (han arribat els rojos!), i ens proposa encetar la legislatura amb la convocatòria d’una Santa Missió per a redimir la gent tarada d’esquerres (i tanmateix filla de Déu) dels pecats d’obra i pensament que ha comès. Cas que la cosa tiri endavant, Monsenyor pot excloure ERC del mea culpa col·lectiu, perquè ERC ha demostrat no tenir res seu. De fet, els d’ERC poden ingressar en bloc a l’ordre d’Assís, on probablement els espera un futur més engrescador que en la política. No exagero, ni poc ni gens. ERC ha fet campanya per als altres i han celebrat l’èxit del BLOC amb una joia que sols s’entén a partir de la lectura del desè manament. Recordeu: no cobejaràs els béns d’altri. (Llorenç Capellà)


Sí, sí: ja ho sabem. El nou Pacte de Progrés ha de fer ús de la moderació, si tant voleu, perquè la moderació és saviesa. Però, vius!, ésser moderat no vol dir fer la farina blana. Hauria de tenir sempre present, l’esquerra, que els ciutadans que l’han votada no li exigeixen fer la gara-gara a la dreta més cavernícola, sinó que esperen que governi amb seny i rectitud, la qual cosa equival a dir de manera diametralment oposada a com ho va fer el govern de Jaume Matas. Tanmateix, entre proclames de penediment i cops pel pit dels seus líders, ja comencen a tenir dubtes. Jo els comparteixo. Els quatre anys darrers hem marcat el pas de l’oca. No voldríem que ens n’esperessin quatre marcant el pas de la lloca. Abans, cicuta. (Llorenç Capellà)


El pas de l’oca & el pas de la lloca


Per Llorenç Capellà, escriptor



És evident que el Partit Popular va perdre les eleccions, malgrat el suport incondicional de l’esquerra que feia tot el que sabia per veure’l presidint pòdium. Foren el ciutadans, amb el seu vot, els que decidiren cedir la batuta del país al centre-esquerra i enviar el Pepé a cotxeres. Però l’esquerra (UM és una altra cosa) no va fer gaires mèrits per guanyar-se l’aprovat. I ara, un mes després de la cita electoral, continua abonada a un missatge tebi, ni fred ni calent. Amb aquest llenguatge, que tan sols expressa dubtes, difícilment encaterinarà la ciutadania. D’ençà que UM va deixar entreveure la possibilitat de donar suport a la formació d’un nou Pacte de Progrés, l’esquerra va començar a pegar-se cops pel pit públicament. Tan aviat com un periodista acosta la carxofa a la boca de qualsevol líder, el líder en qüestió aprofita l’avinentesa per a descarregar la consciència. Les esquerres arrosseguem la culpa històrica d’existir. Així diuen: no caurem en els errors de l’altra legislatura; a diferència de fa quatre anys procurarem sospesar totes les decisions; tocant a turisme no prendrem cap mesura sense consens previ amb el sector hoteler; hem après de la inexperiència, etcètera, etcètera. He escrit etcètera, etcètera? Doncs afegiu: etcètera, etcètera, etcètera. Si l’esquerra continua per aquest camí caracteritzat pel cop al pit i el mea culpa, no trigarem gaire a veure com Monsenyor Murgui baixa del colomer de la Seu, on va refugiar-se el 27-M (han arribat els rojos!), i ens proposa encetar la legislatura amb la convocatòria d’una Santa Missió per a redimir la gent tarada d’esquerres (i tanmateix filla de Déu) dels pecats d’obra i pensament que ha comès. Cas que la cosa tiri endavant, Monsenyor pot excloure ERC del mea culpa col·lectiu, perquè ERC ha demostrat no tenir res seu. De fet, els d’ERC poden ingressar en bloc a l’ordre d’Assís, on probablement els espera un futur més engrescador que en la política. No exagero, ni poc ni gens. ERC ha fet campanya per als altres i han celebrat l’èxit del BLOC amb una joia que sols s’entén a partir de la lectura del desè manament. Recordeu: no cobejaràs els béns d’altri. ERC ha treballat per l’esquerra amb un cor net, angelical. A tot estirar aspira que li deixin gestionar l’IEB, i encara és per a lliurar-ne la presidència a un independent que, mireu per on, pobre al·lot, aplegarà en el cap més sol que una plaça de toros esperant i esperant (com espera) a la porta de casa el motorista amb el nomenament.



Bé, deia que aquests dies l’esquerra fa acte de contrició. I, realment, ho hem d’agrair. Tothom que expressa voluntat de millorar, és mereixedora d’un aplaudiment. Però, vés per on, no n’hi ha per tant. Primera, perquè a l’anterior legislatura progressista les Illes Balears no foren una rèplica de Cuba, ni prop fer-s’hi! Segona, perquè encara esperem (si tant voleu en amable resposta al cloqueig de l’esquerra) que gent com Pere Cañellas o Gabito Escarrer, de l’Hosteleria Korps, donin mostres de penediment del seu passat bel·licós. De manera que tantes promeses de bona conducta per part d’Antich i els seus, embafen més que dues cullerades de blanc d’ou pujat. Sí, sí: ja ho sabem. El nou Pacte de Progrés ha de fer ús de la moderació, si tant voleu, perquè la moderació és saviesa. Però, vius!, ésser moderat no vol dir fer la farina blana. Hauria de tenir sempre present, l’esquerra, que els ciutadans que l’han votada no li exigeixen fer la gara-gara a la dreta més cavernícola, sinó que esperen que governi amb seny i rectitud, la qual cosa equival a dir de manera diametralment oposada a com ho va fer el govern de Jaume Matas. Tanmateix, entre proclames de penediment i cops pel pit dels seus líders, ja comencen a tenir dubtes. Jo els comparteixo. Els quatre anys darrers hem marcat el pas de l’oca. No voldríem que ens n’esperessin quatre marcant el pas de la lloca. Abans, cicuta.

Diari de Balears (3-VII-07)


Biel Barceló i el PSM han estat en tot moment seriosos i responsables amb uns socis, la socialdemocràcia espanyola i el regionalisme mallorquí, que feien el repartiment de conselleries quasi sense comptar amb ells. Qui pot negar la voluntat de Biel Barceló i del PSM de voler acabar amb l´hegemonia de la dreta a les Illes? Quan el PSM ha demanat el que li corresponia, tant per nombre de vots com pel nombre de diputats, ha estat perquè l’avarícia de PSOE i UM se sortia de mare fins a límits inconcebibles. (Miquel López Crespí)


Defensa de Biel Barceló.



Aquests dies el PSM ha tornat a rebre, i fort!, per part d´alguns publicistes que diuen ser progressistes. Els atacs contra el PSM formen part del “normal” paisatge quotidià, del conegut autoodi nostrat. És una història prou coneguda: d´ençà els anys de la transició, quan determinats sectors de l´esquerra institucional espanyola criminalitzaven el nacionalisme d´esquerra perquè aquest volia una constitució autènticament democràtica, el panorama no ha canviat gens ni mica.

Després vengueren les demonitzacions perquè el PSM lluitava per sortir de l´OTAN, quan el PSOE varià la seva postura i, de dir d´”entrada, no”, va acabar defensant allò tan conegut “d’entrada, sí”. Sempre són el mateix, tots aquests atacs, en teoria provinents de fileres “amigues”. Una de les darreres campanyes contra el PSM s´esdevengué en les setmanes de la signatura del primer Pacte de Progrés, quan Francesc Antich i Maria Antònia Munar, completament d´acord en la tasca de marginar els nacionalistes d´esquerra, volien excloure l´organització, que en aquell temps dirigia Mateu Morro i Pere Sampol, de la gestió del Consell Insular de Mallorca.

Ara, amb el segon Pacte de Progrés, s´ha esdevengut més del mateix. Idèntiques campanyes rebentistes i d´intoxicació per provar de fer veure al votant progressista que els nacionalistes d´esquerra continuen navegant per la follia, la immaduresa, l´infantilisme polític més forassenyat. Però Biel Barceló i el PSM han estat en tot moment seriosos i responsables amb uns socis, la socialdemocràcia espanyola i el regionalisme mallorquí, que feien el repartiment de conselleries quasi sense comptar amb ells. Qui pot negar la voluntat de Biel Barceló i del PSM de voler acabar amb l´hegemonia de la dreta a les Illes? Quan el PSM ha demanat el que li corresponia, tant per nombre de vots com pel nombre de diputats, ha estat perquè l’avarícia de PSOE i UM se sortia de mare fins a límits inconcebibles.

Crec sincerament que el paper de Biel Barceló ha estat summament important per a concretar el Bloc, la força que ha estat decisiva per a foragitar el PP de les principals institucions de les Illes. Biel Barceló es trobava en una situació prou complicada quan patí l´escisió del partit, amb la marxa dels militants que formaren Entesa per Mallorca. El PSM s´enfrontava en aquest complicat envit electoral sense el suport dels principals dirigents, amb la desaparició de la primera línia d´acció política d´homes i domes com Mateu Morro, Sebastià Serra, Bàrbara Bujosa, Pere Muñoz, Pere Sampol, Mateu Crespí, Jaume Samsó, Josep Gomila i tants d´altres. El camí que hi havia pel davant era tèrbol i obscur. Enmig de tots aquests problemes, la crisi més creu patida mai pel nacionalisme d´esquerra, Biel Barceló va saber anar unificant el que restava de partit, consolidant les agrupacions que restaven alhora que, en una tasca prou complicada per les reticències d´ERC, anava concretant el Bloc.

En lloc de comprendre l´aportació del PSM a la unitat progressista i a la victòria damunt el PP, determinats “amics” s´han dedicat, com de costum d´ençà fa trenta anys, a insultar, a dir que el PSM contribuïa a crear “clima d´inestabilitat” a conseqüència dels prejudicis, fòbies irracionals, complexos i neuròtiques bregues polítiques dels nacionalistes. Altres, més cínics i barroers encara, s´atrevien a escriure que UM i PSOE “havien donat massa peixet” al PSM. Com si Biel Barceló i els altres membres del Bloc haguessin de ser uns simples convidats de pedra als quals els donava una almoina per tal que fessin bondat i callassin. Els més espanyolistes de la colla de demonitzadors, els han dit “adolescentes gimoteadores de la tercera edad” i el company Biel Barceló ha estat qualificat de “títere de los druidas petrificados que hundieron sus siglas”. Redéu, quins “amics”, que tenim! Com deuen ser els enemics, si els “nostres” ens tracten amb aquesta brutalitat!

Biel, no els facis cas. Deixa que prediquin. Els sectors progressistes que hem donat i donam suport al Bloc pensam que s´ha fet una bona feina.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (3-VII-07)


PSOE-UM hauran d’afinar molt per mantenir-se com un bloc homogeni i, alhora, intentar sostreure’s als moviments, d’altra banda comprensibles, que el Bloc haurà de fer de consum intern —com el del passat cap de setmana per part del PSM— per fer-se notar. La distribució de conselleries fa pensar que l’aliança entre socialistes i nacionalistes és molt forta ja que s’ha repartit totes les àrees estratègiques. Però així i tot no els serà fàcil. En qualsevol cas el que és segur és que l’èxit o fracàs del pacte, és a dir que pugui anar més enllà de 2011 o que s’hi encalli, dependrà de com se condueixi el seu nucli, PSOE-UM. (Miquel Payeras)


El nucli del pacte: PSOE-UM.


Per Miquel Payeras


Maria Antònia Munar

El PSOE i UM tenen la responsabilitat màxima del pacte. Ells són, en més del 90%, els responsables que l’acord funcioni i que, en conseqüència, els permeti a tots dos superar amb èxit l’objectiu partidista que mitjançant l’aliança esperen assolir. Els altres, el conglomerat de partits que formen el Bloc i els dos altres escons a PSOE-Eivissa pel Canvi, són elements necessaris però, a pesar que hores d’ara ningú no ho vulgui contemplar, també seran els damnificats de l’èxit del pacte, si és que així acaba, triomfant. No és una avaluació gratuïta. Els dos escons eivissencs existeixen perquè el PSOE va fer de la necessitat virtut, però és clar que les dues forces –EU i ERC— és impossible que els haguessin assolit per si soles, i fins i tot conjuntament en Eivissa pel Canvi l’objectiu —quan pareixia que no es faria la coalició amb el PSOE— màxim era un escó. Pel que fa al Bloc —comptant l’aportació menorquina— la feblesa és manifesta si s’observa que són més partits que no diputats. Cinc escons per a sis formacions: els dos PSM, EU, els dos Verds i ERC. Més nítida encara és la debilitat si es concentra l’atenció només a Mallorca: no es tracta sols de la pèrdua de vots del Bloc —considerable—, sinó que la formació majoritària, el PSM, és la principal damnificada a cada elecció d’ençà del primer pacte de progrés, al Consell de Mallorca el 1995: fa dotze anys tenia cinc escons; en fa vuit, quatre; en fa quatre, tres; i ara, dos. El procés serà el mateix amb el Bloc. No se tracta d’una valoració ideològica, sinó pura constatació política: l’esquerra del PSOE –i PSM, EU i Verds això són— és un vas comunicant amb els socialistes i per poc bé que els vagi a aquests, aquells baixen. I alhora aquesta constatació és també l’evidència per la qual el Bloc no pot deixar d’existir, perquè ara sí que està fora de dubte que els partits que el formen, tot i ser tan diferents com que ni tan sols han pogut negociar amb una sola veu, estan encadenats uns als altres per allargar el màxim possible la supervivència.



La debilitat del, en el fons, inexistent Bloc fa que el pacte estigui nucleat en PSOE-UM. Són els dos partits que poden assegurar la permanència de l’experiment més enllà d’un segon parèntesi. El pacte viurà moments durs. L’oposició que ha mostrat el PP que farà serà duríssima. Rosa Estaràs ha tengut aquesta setmana dues intervencions insòlites, en els usos parlamentaris: primer, dejectar Maria Antònia Munar per ser presidenta del Parlament, quan el que és habitual és mantenir una mínima cortesia institucional que no ha volgut tenir; i, segon, dir que ha anat «per imperatiu legal» a l’audiència amb la nova presidenta del Parlament, un menyspreu institucional mai no vist. Prova, a més de la tutela directe d’Ángel Acebes que pateix ja el PP balear, de com aniran les coses els pròxims mesos. I de com anirien si el PP guanyàs les eleccions generals. Aquesta ferotge oposició se traduirà en el fet que el PP aprofitarà qualsevol absència d’un diputat de la majoria per fer perdre votacions als progressistes. Fins ara, l’educació parlamentària feia que si el grup majoritari tenia una baixa, un de l’oposició s’absentàs del ple per mantenir així l’equilibri; un ús d’elegància parlamentària que no és gens segur –més aviat tot el contrari— que se mantengui aquesta legislatura.

Davant d’aquesta previsible oposició sense precedents a Balears, PSOE-UM hauran d’afinar molt per mantenir-se com un bloc homogeni i, alhora, intentar sostreure’s als moviments, d’altra banda comprensibles, que el Bloc haurà de fer de consum intern —com el del passat cap de setmana per part del PSM— per fer-se notar. La distribució de conselleries fa pensar que l’aliança entre socialistes i nacionalistes és molt forta ja que s’ha repartit totes les àrees estratègiques. Però així i tot no els serà fàcil. En qualsevol cas el que és segur és que l’èxit o fracàs del pacte, és a dir que pugui anar més enllà de 2011 o que s’hi encalli, dependrà de com se condueixi el seu nucli, PSOE-UM.

Diari de Balears (1-VII-07)

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS