Miquel López Crespí - Memòria històrica

Dins l'OEC, a les Illes hi hagué postures enfrontades. Uns, els més "possibilites", pensaven (igual que els socialdemòcrates del PSOE o els carrillistes) que, fent a la burgesia determinades concessions, se'n podrien treure alguns avantatges. Amb el temps, els que hi estàvem en contra tinguérem raó. El document signat per UCD i tots els altres partits amb representació parlamentària (especialment per PCE i PSOE) era un programa per a ajudar el capitalisme a sortir de la crisi econòmica d'aquells anys. S'admetia la pèrdua del poder adquisitiu dels treballadors i igualment s'acceptava l'augment de l'atur sense cap contrapartida efectiva. (Miquel López Crespí)

Memòria històrica de la transició

Franquistes reciclats (UCD), carrillistes (PCE) i felipistes (PSOE) contra els treballadors: el Pacte Social de la Moncloa (I)

El 25 d'octubre de 1977 era signat a Madrid el Pacte social de la Moncloa. Els màxims responsables polítics de portar endavant uns acords tan contraris als interessos dels treballadors són: Adolfo Suárez, Felipe González, Joan Reventós, Josep Maria Triginer, Manuel Fraga, Enrique Tierno Galván, Juan Ajuriaguerra, Miquel Roca, Leopoldo Calvo Sotelo y Santiago Carrillo.

El llibre De los pactos de la Moncloa al AES , editat el gener de 1989 per la Confederación Sindical de CC.OO. (Secretaría de Formación y Cultura) , conté un pròleg ben aclaridor del que significaren els Pactes de la Moncloa per al moviment obrer i sectors populars. Tengueu en compte que aquesta autocrítica radical no la fa cap "esquerranista", cap "trotsquista" o "maoista". Ben al contrari, està escrita (octubre de 1988) per un dels responsables màxims de CC.OO -en aquell temps, secretari d'Acció Sindical. Un home, suposam, que en el seu moment blasmà contra els "perillosos esquerranistes" que llavors criticàrem l'endarreriment que significaven els Pactes amb el Govern de la dreta i la patronal. Ara, constatant l'abisme d'abjecció, de misèria, de retall de prestacions socials, d'atac als interessos més vitals de la classe obrera de tots els pobles de l'Estat, Agustín Moreno, un dels antics responsables de portar aquesta nefasta política a la pràctica escriu, fent seves les conclusions d'una anàlisi publicada a Monthly Review l'any 1977:

"Los Pactos de la Moncloa fueron los de mayor contenido doctrinal y repercusión pública y política. Constituyeron un amplio repertorio de medidas de política económica y social tendentes a neutralizar la crisis y los desequilibrios tradicionales. De ahí que combinasen medidas coyunturales y estructurales" (pàg, 12 del llibre esmentat).

Més endavant Agustín Moreno, seguint la mateixa Monthly Review (Aguilar, S., Aponte, A. y Vidal Villa, J.M. "Un pacto para dos crisis: El Pacto de la Moncloa"), situa bastant encertadament el nucli de la qüestió, el significat real d'aquest atac brutal contra els interessos dels treballadors. El dirigent de CC.OO explica: "Los objetivos reales de los Pactos de la Moncloa son:

'- La remisión forzosa de los salarios reales para lograr una distribución funcional de la renta en beneficio del excedente empresarial.

'- Disciplinar a la clase obrera a nivel laboral y dividirla a nivel sindical y a nivel político. Se trata de impedir las movilizaciones y de formar un proletariado no combativo, pero sí organizado, que desvíe su combatividad a la participación pasiva en elecciones generales, etc.

'- Alcanzar una paz social pactada que signifique un freno al proceso de politización y toma de concienca de clase iniciado con las luchas de 1961 y que convirtió a la clase trabajadora de España en una de las más combativas de Europa.

'- El saneamiento complementario de la economía a través de la flexibilidad de plantillas (posibilidad de despedir al 5%, contratación temporal) y la eliminación de las empresas improductivas (quiebras, suspensiones de pagos).

'A cambio de esto, los partidos de izquierdas reciben concesiones progresistas de dudosa viabilidad en sanidad, vivienda, educación, etc".

Els revolucionaris no haguérem d'esperar tants d'anys com Agustín Moreno o altres dirigents dels sectors d'esquerra de CC.OO. per a saber que el Pacte de la Moncloa era una nova claudicació del PCE.

Dins l'OEC, a les Illes hi hagué postures enfrontades. Uns, els més "possibilites", pensaven (igual que els socialdemòcrates del PSOE o els carrillistes) que, fent a la burgesia determinades concessions, se'n podrien treure alguns avantatges. Amb el temps, els que hi estàvem en contra tinguérem raó. El document signat per UCD i tots els altres partits amb representació parlamentària (especialment per PCE i PSOE) era un programa per a ajudar el capitalisme a sortir de la crisi econòmica d'aquells anys. S'admetia la pèrdua del poder adquisitiu dels treballadors i igualment s'acceptava l'augment de l'atur sense cap contrapartida efectiva.

En definitiva, malgrat la demagògia emprada per Felipe González y Nicolás Redondo, per Santiago Carrillo y Camacho per a fer empassolar a la gent els "grans avantatges" que significaven els pactes, el cert és que el capitalisme espanyol mantenia intacta -i augmentava- la seva quota de beneficis a costa de la congelació dels salaris.

Agustín Moreno, el dirigent de CC.OO. que fa autocrítica pel suport del carrillisme i CC.OO. al Pacte Social de la Moncloa, escriu en la introducció al llibre De los Pactos de la Moncloa al AES:

"La aplicación de los Pactos fue muy polémica. La ausencia de una comisión de seguimiento dificultó su cumplimiento. Hubo fuertes críticas a los incumplimientos por parte de los sindicatos y de los partidos de izquierda. Los principales puntos incumplidos fueron: Seguridad Social (no se dió entrada a los sindicatos en los órganos de gestión); empresa pública (Estatuto de la empresa pública y participación de los trabajadores y control parlamentario, etc.) empleo (creación del INEM y participación de los trabajadores en las oficinas de Empleo); vivienda y urbanismo, política enérgetica, pesquera y de comercialización".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)