Miquel López Crespí - Memòria històrica

Les europees de 2009 i l'Esquerra Anticapitalista de les Illes (Manifest)

pobler | 21 Desembre, 2008 07:51 | Compartir:

Esquerra Anticapitalista ha decidit presentar-se a les pròximes eleccions europees de juny de 2009 buscant la col·laboració de sindicalistes, activistes i militants independents. Amb aquesta perspectiva ha començat el procés de recerca de les 15.000 signatures de ciutadans/es que es requereixen per a poder presentar una llista. Les o els sotasignats hem conegut aquesta iniciativa, ens sembla important que surti endavant i la vam saludar positivament. Manifestem la nostra voluntat de donar la nostra signatura en la recerca de les 15.000 necessàries i vam encoratjar a les persones que formen part de l'esquerra social, política o cultural a fer-lo, ja sigui en suport al projecte o simplement defensant el dret democràtic a l'existència d'una candidatura anticapitalista com aquesta.

Manifest «Per una candidatura anticapitalista en les eleccions europees de 2009»

“Canviar el món de base” és avui més necessari que mai .Ara més que mai s'ha fet evident que el capitalisme global ha generat unes forces destructives que, en el seu afany per acumular riquesa, provoquen una major desigualtat social i amenacen la supervivència del conjunt de la humanitat i del planeta.

A l'Estat espanyol, els efectes de la crisi són ja innegables. A pesar de la retòrica, la resposta a la crisi del govern de Zapatero aprofundeix les mesures fiscals regressives, les privatitzacions, obres públiques faraóniques insostenibles i els regals fiscals al gran capital, mentre augmenten l'atur i la precarització de les nostres vides, es deterioren, mercantilitzen i privatitzen serveis públics bàsics i es neguen drets socials fonamentals com els d'un habitatge i unes pensions dignes. Es tracta de la mateixa política que s'està adoptant en el marc d'una Unió Europea al servei de les multinacionals i no dels pobles.

En contra dels intents de fer pagar als sectors populars la crisi d'aquest sistema és necessari organitzar la resistència i reforçar les lluites socials, amb criteris unitaris i buscant convergències. Però pensam que la resistència social no basta. És necessària una alternativa política anticapitalista que només sigui lleial a les lluites i als moviments socials, que mai accepti participar en la gestió del sistema, que sàpiga escoltar i aprendre, que mereixi confiança. Aquesta alternativa no existeix i volem contribuir a construir-la. Sabem que és una tasca arriscada i difícil, que durà molt esforç durant molt temps i que només arribarà a bon port si convergeixen en ella, des de les seves pròpies experiències, organitzacions i idees, dels i les qui ara comparteixen ja les crítiques radicals i les lluites contra aquest sistema, però encara no disposen d'un projecte polític anticapitalista alternatiu.

Per a avançar en aquest camí, Esquerra Anticapitalista ha decidit presentar-se a les pròximes eleccions europees de juny de 2009 buscant la col·laboració de sindicalistes, activistes i militants independents. Amb aquesta perspectiva ha començat el procés de recerca de les 15.000 signatures de ciutadans/es que es requereixen per a poder presentar una llista. Les o els sotasignats hem conegut aquesta iniciativa, ens sembla important que surti endavant i la vam saludar positivament. Manifestem la nostra voluntat de donar la nostra signatura en la recerca de les 15.000 necessàries i vam encoratjar a les persones que formen part de l'esquerra social, política o cultural a fer-lo, ja sigui en suport al projecte o simplement defensant el dret democràtic a l'existència d'una candidatura anticapitalista com aquesta. Per totes aquestes raons subscrivim, a títol individual i sense parlar en nom de les nostres organitzacions, col·lectius o campanyes, aquest manifest.

Web Ixent

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Memòria històrica: els anticapitalistes dels anys 70

1976: la presó de Palma.

Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare, Francesca Crespí Caldés, moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca) per haver estat a l'avantguarda de la lluita per la llibertat del nostre poble.

La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. Pocs dies després, en Jaume Obrador, en Josep Capó i jo mateix, acompanyats fins a les portes dels jutjats per centenars d'amics i companys, entràrem a la presó de Palma.

Miquel López Crespí i Josep Capó, membres de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC), sortint dels jutjats moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca).

L'any setanta-sis havia estat el de la promoció de diverses organitzacions que, en les dècades de combat clandestí, no representaren res. M'adonava que, mentre els mitjans de comunicació informaven de l'existència d'aquells grups de "notables" (absents de la lluita popular) -el fantasmal GASI, el Partit Socialdemòcrata Balear d'Angel Olmos i Santiago Rodríguez Miranda, l'encara més etèria Reforma Social Española d'en Jeroni Saenz i les estranyíssimes Izquierda Democrática o Concurrencia Democrática Balear), nosaltres, els comunistes (OEC), érem portats a la presó. La tàctica dels franquistes reciclats que portaven endavant la reforma del règim estava essent ben ordida. Aviat seria legalitzat el PCE de Carrillo. El PSOE -el qual no havíem vist mai per barris o caus clandestins- actuava públicament promocionant a les totes Fèlix Pons i Emilio Alonso. Al llibre "L'oposició antifranquista a les Illes" de Bartomeu Canyelles i Francesca Vidal hom pot comprovar -per boca d'Emilio Alonso- el que el PSOE havia fet en temps de la clandestinitat. A la pregunta: ¿principals fets protagonitzats pel partit?, Emilio Alonso declara que "consideren importants les entrevistes mantingudes amb Areilza, el grup "Tácito" (Marcelino Oreja) i Garrigues Walker. També han organitzat dues conferències a les Facultats de Dret i Filosofia i Lletres (Pablo Castellano i Bustelo)". Consideraven igualment cabdal haver ajudat a fundar la fantasmal Assemblea Democràtica de Mallorca. Això era tot! Hom s'adonava que la repressió esdevenia cada vegada més selectiva. Es tractava d'anar configurant les futures eleccions. El règim feia propaganda dels partits d'ordre que no posaven en qüestió la reforma pactada, mentre silenciava i detenia els comunistes que exigien la República, el dret d'autodeterminació de les nacionalitats o lluitaven pel socialisme. El final de la jugada seria a l'any `77. Però ara, a finals del `76, a la presó de Palma només hi havia comunistes i alguns dels obrers detinguts en la manifestació que hi va haver el 12 de Novembre. Per part del PORE (trotsquista) restaven empresonats en Ramón Molina de Dios (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), i en Xavier Serra i na M. Dolors Montero. De MCI havien tancant Isidre Forteza, el representant de l'Assemblea Democràtica a València. D'OEC hi érem una part de la direcció de les Illes: Josep Capó, Jaume Obrador, M. López Crespí, i, dels detinguts en la manifestació del dia 12, hi romanien tancats en Manuel Carrillo, en Pere Ortega, n'Antoni López López i na M. del Carme Giménez Ruiz.

Els companys del carrer, aprofitant les possibilitats que donaven aquelles contradiccions del règim -afavorir i promocionar els partits d'ordre; detenir i silenciar els revolucionaris-, posaren en marxa una sèrie de valentes iniciatives que al final aconseguirien treure'ns de la presó. Na Teresa Nieto col.laborà activament amb la campanya muntada per la direcció d'OEC que encara romania en llibertat, i, sense problemes -malgrat la repressió que havia sofert per editar "Democràcia Proletària"-, ajudà a la l'edició d'un pòster -amb les nostres fotografies- que, aferrat per tots els carrers de Ciutat i part forana, evidenciava l'existència de presos polítics. Es muntà un Comitè de Solidaritat amb els Empresonats en el qual participaren les forces d'esquerra (principalment els diversos grups comunistes). L'OEC, el nostre partit, edità un número especial de "Democràcia Proletària" que fou repartit massivament per tot Mallorca. En Miquel Tugores del PTE, en Jesús Vives de MCI, en Tomeu Fiol del PSAN i membres del PCE(m-l) i l'ORT editaren octavetes explicant la situació dels represaliats. La campanya de solidaritat s'ampliava i enfortia. Nosaltres, dins de la presó pensàvem que mai una detenció havia estat tan rendible políticament per a les forces d'esquerra ni més ruïnosa per al règim.

Qui quasi no va moure un dit contra les represàlies fou la inútil Assemblea Democràtica. Hi haguérem d'anar com a observadors per aconseguir signassin un comunicat de protesta. Na Beatriz Iraburu, del Diario de Mallorca, en deixava constància dia vint-i-sis de novembre de 1976. La periodista escrivia: "La sesión de la Asamblea está teniendo, desde el principio, unos observadores desusados: tres miembros de Izquierda Comunista. Como se sabe, Miguel López Crespí, José Capó y Jaime Obrador, ingresarán el sábado por la mañana en prisión por negarse a pagar las setenta mil pesetas que les han sido impuestas a cada uno por la presentación de su partido en Palma. Ellos fueron a la Asamblea porque pensaron que la situación exigía que las `fuerzas democráticas' denunciasen juntas una serie de cosas. A este respecto, llevaron un comunicado con la idea que la Asamblea lo suscribiera. Y esto provocó una nueva ronda de discusiones largas, largas, largas. Al final, y por iniciativa del PC, se decidió que fuera la Asamblea quien redactara el comunicado y que OIC lo firmara. El comunicado que redactó la Asamblea y que firmó OIC `como miembro observador' -esta calificación provocó también discusiones- acusa al gobierno de no ser democrático y protesta por la represión de los sucesos de la `Jornada de lucha pacífica', así como por el futuro encarcelamiento de los tres miembros de OIC".

Per sort, cada diumenge, gernació de companys d'OEC i altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia i a pintar les parets demanant la nostra immediata llibertat. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de l'Amnistia, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar-hi per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Sortosament, com he dit una mica més endavant, els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'avingueren a muntar el mínting del Polígon de Llevant. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia a l'esquerra revolucionària no pactista) en el diari Última Hora del 15-XII-1976. Deia el diari abans esmentat: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'. Después recalcó el hecho de que ante esta situación partidos que se llaman obreros, no han reaccionado, más preocupados en concentrar sus esfuerzos en conseguir muchos votos en las elecciones. Insistió [Miguel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'- a fin de reforzar la unidad y 'que la Asamblea pueda ser una verdadera alternativa de poder'. Gritos de 'abstención, abstención' fueron coreados repetidas veces durante la intervención de Tugores".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Opinions i actualitat política | Següent | Anterior | Comentaris (5) | Retroenllaços (0)

Comentaris

1. És necessari sortir de la crisi amb receptes alternatives i d’esquerres

   És necessari sortir de la crisi amb receptes alternatives i d’esquerres

   Llorenç Buades Castell

   L’economia de mercat conviu des de sempre amb períodes de crisi. Són aquests períodes els que manifesten els límits del sistema capitalista i quan la humanitat arriba a la percepció de què un altre món és necessari, a més de ser possible. Però s’equivoquen les persones que pensen que el capitalisme caurà per si mateix, per molt podrit que estigui, sense l’acció i la voluntat dels subjectes del canvi, és a dir, d’els i les que fan possible la producció de béns i de serveis. Si aquesta voluntat de canvi no es manifesta, el capitalisme superarà la seva malaltia, de manera cada vegada més dura i més punyent per a la classe treballadora.

   Els símptomes de la “refundació del capitalisme” ja es manifesten en l’actual debat institucional sobre la supressió del descans dominical a França, en virtut de la llibertat de treballar, eufemisme que també es fa servir en el cas de l’ampliació possible de jornada fins a les 65 o 70 hores, o l’allargament de la jubilació als 70 anys. Així que d’aquesta crisi en sortirà, si no ho evitam i podem fer-ho, un capitalisme més autoritari , més dur, més piramidal, més antiobrer.

   Kraft Foods ha anunciat que tancaria la planta de Maó (Menorca) durant el 2009, i que 163 treballadors seran acomiadats. I això passa perquè moltes inversions de les multinacionals són destructives,.

   De quina és la resposta dels governs en tenim un clar apunt: el Ministeri de Treball ha autoritzat l'acomiadament de 436 treballadors de Spanair . En total són més de 1700 les baixes patides pel sector aeri, i els sindicats del règim han fet ben poc i malament: una manifestació de 200 persones quan el mal està fet i el cadàver es a punt de caure a la fossa, després de legitimar amb la seva firma retrocessos laborals inexplicables. Tenim altres casos en marxa: Salom IB3, Futura, LTE, ben aviat el RCD Mallorca, Casa Jacinto, Localia, ONO… En qualsevol cas no són els expedients de regulació d’ocupació (ERO) els que motiven que més de 400 treballadors es registrin cada dia en les llistes de desocupats del SOIB. Des que començà l’any fins a dia 30 de novembre s’han tramitat 58 expedients que han afectat 546 persones.

   La majoria de les persones en atur, hi arriben per la via de l’acomiadament més simple, de manera que hem arribat al 1 de desembre amb 70.144 desocupats registrats a les Balears (un 14,7% de la població), 51.093 dels quals són del sector serveis (72,8% del total), 13.761 procedeixen del sector de la construcció (19,6%), 2.824 de la indústria (4%), 1.821 sense ocupació anterior (2,6%) i 645 del sector agrícola (0,9%). Però no hi són tots perquè hi ha molta gent que ja és aturada i que té cita per al 15 de gener de 2009, de manera que a final de 2008 ens trobarem amb unes 78.000 persones aturades registrades, i al voltant de 5.000 sense registrar.

   Hem de tenir en compte també que el SOIB havia atès a final de novembre més de 2.000 aturats que no tenen dret a cap tipus de prestació, interessats en l'ajuda de 350 euros mensuals durant tres mesos que aportarà el govern. Ara ja, els serveis de menjadors socials tenen llistes d’espera i encara no hem començat a veure realment els efectes de la crisi, que es visualitzaran quan s’acabin les prestacions.

   D’altra banda no hem tocat fons ni molt menys perquè la directiva Bolkestein provocarà que a partir de 2009 al Govern balear no pugui evitar que s'obrin grans establiments comercials . Les patronals del sector comerç de Balears, creuen que podrien arribar a tancar uns 2.000 establiments i a perdre's més de 5.500 llocs de treball directes a conseqüència de la directiva europea.

   Les polítiques institucionals

   L’Ajuntament de Palma calcula que la disminució d'ingressos de base immobiliària a causa de la crisi suposarà 11,4 milions menys per a les arques municipals. Aquest fet, en altres nivells i condicions és generalitzat i fa que el governs municipals i altres institucions incrementin la recaptació per la via d’increments impositius superiors sempre als increments dels preus al consum (IPC), i en alguns casos molt impopulars perquè afecten a la població més afectada per la crisi.

   L'Empresa Funerària Municipal de Palma, puja un 4,5% els serveis funeraris i un 5% per als del cementiri. Es tracta d’una empresa que el “govern progressista” vol privatitzar. L’EMT manté els preus dels bitllets només per als usuaris de més de 50 desplaçaments mensuals, i afavoreix a un sector d’adolescents, però incrementa els preus fins a un 13% en un bitllet normal, i passa de 0,46 euros a 0,56 per als usuaris de la targeta ciutadana. Recaptarà dos milions d’euros més el proper any .

   El Consell de Mallorca incrementa la taxa del fems del 9,8%. Tot i que es descompti el 50% als que cobrin menys de 750 euros al mes, encara així la pujada duplicarà l’increment del IPC. L’equip de govern municipal de Manacor, (PP-AIPC) incrementarà un 5 per cent a totes les taxes, imposts i preus públics per al 2009.

   Els projectes estrella del govern de progrés, en part coincidents amb els del PP beneficien interessos privats con és el cas del futur hospital de Son Espases o de la xarxa tramviaria quan arribi. En canvi el Metro, amb tots els seus defectes, és de titularitat pública.

   L’oferta hotelera il·legal, serà legalitzada, sense que aporti més llocs de feina. I la remodelació de la Platja de Palma es practica una vegada més a benefici d’interessos privats. Ens ha quedat a la memòria el compromís d’Antich amb l’interès zero cap als empresaris hotelers quan l’euribor no baixa als nivells del IPC, i quan els bancs i caixes als quals han oxigenat amb doblers públics, segueixen sense concedir prèstecs, i quan ho fan incrementen les comissions d’apertura , els percentatges sobre l’euribor, i exigeixen assegurances de vida, llar, etc.

   Sobre el pla de la Platja de Palma el degà del Col·legi d'Arquitectes de Balears ha denunciat que el decret per a la modernització dels hotels contravé les normes urbanístiques i afavorirà el desgavell. No cal dir res més, com diria Schuster.

   En la Sanitat el Govern central aportarà 31 milions menys als pressuposts de la Conselleria de Salut i Consum per al 2009… I en podriem escriure més, però ens bastarien els fulls.

   Canviar el xip

   Hi ha receptes alternatives per a sortir de la crisi, i algunes com el repartiment del treball, la disminució de la jornada laboral, la socialització de la banca, l’increment dels salaris, l’increment del sector públic i del treball cooperatiu, van en una lògica antagonista dels receptaris que ens volen fer empassar i que a la fi són els que han provocat la crisi.

   Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes) | 21/12/2008, 07:55
2. Esborrany de bases programàtiques per a l’ens coordinador

   Esborrany de bases programàtiques per a l’ens coordinador
   d’entitats d’esquerra anticapitalista de Mallorca (o Illes Balears)

   Les entitats que s’identifiquen en aquest projecte volen posar en comú les bases programàtiques que identifiquen l’espai polític i social anticapitalista, del qual es reclamen i que, de manera esquemàtica, tenen els següents trets:
   1. Per la defensa dels drets i del protagonisme de la classe treballadora. Lluita contra la precarietat laboral i l’atur, i contra la discriminació dels i les treballadores immigrants. Per la Formació laboral i la igualtat d’oportunitats i promoció laboral de tothom, especialment de les dones i el jovent. Repartiment del treball i la riquesa. Derogació de les lleis que avalen l’acomiadament lliure i massiu, i la propietat privada dels mitjans de producció (ET i CE). Canvi del model jeràrquic de l’organització del treball, i de la titularitat del mitjans de producció, cap a l’autogestió. Per un sindicalisme combatiu i assembleari, com a eina per aconseguir aquests objectius.
   2. Per l’abolició de l’economia especulativa, i del domini polític i econòmic de les entitats financeres, i de la bancarització de la societat. Per un salari social, i una fiscalitat al servei del repartiment equitatiu de la renda.
   3. Per la protecció de la natura. Per models d’activitat econòmica i social compatibles amb la protecció del medi ambient, equilibrats equitativament entre les diferents zones del planeta, incloent el necessari decreixement, per a la sostenibilitat global, als països actualment desenvolupats. Contra l’especulació immobiliària i urbanística. Per l’exercici efectiu, i gestionat públicament, del dret bàsic a un habitatge digne per a tothom. Per la promoció i protecció del medi rural, la seguretat alimentària, i l’activitat industrial i de serveis compatible amb els interessos generals de la població.
   4. Per l’alliberament de tots els pobles del món, començant pel nostre. Pel lliure exercici del dret d’autodeterminació. Contra tot tipus de colonialisme o dominació política, militar, econòmica o cultural.
   5. Per la construcció d’una Europa social, dels ciutadans i dels pobles, com a motor del canvi global, oposada al model burocràtic, elitista i agressiu, actualment reflectit tant en el Tractat de Lisboa, com en les diverses Directives (Bolkestein, 65 Hores, de la Vergonya...).
   6. Per la titularitat i la gestió pública dels serveis essencials de la comunitat, per a garantir la gratuïtat i la qualitat dels mateixos: Sanitat, Educació, Mitjans de comunicació, Energia, distribució Transports, Banca i Assegurances; atenció i protecció a persones o col•lectius amb risc d’exclusió o dependents. Contra la conversió en negoci privat dels drets de les persones, i la privatització dels serveis públics.
   7. Per una educació de progrés humà, contra la mercantilització de l’ensenyament. Pel ple suport a les lluites dels estudiants contra els projectes com el Pla de Bolonya. Per una educació laica, humanista, democràtica i enriquidora intel•lectualment, per a formar persones lliures. Per una Universitat al servei de la societat, i no del negoci de les empreses privades.
   8. Per la igualtat entre tots els éssers humans. Contra les agressions i discriminacions que pateixen les dones en la societat patriarcal i masclista que caracteritza el capitalisme. Contra tot tipus de discriminació de les persones, per raons d’ètnia, opció sexual, opinions polítiques, creences religioses, lloc de naixement o altres. Per la protecció i cura de la infantesa i de la gent gran.
   9. Abolició del règim monàrquic, heretat de la dictadura franquista. Per un model d’organització social autènticament democràtic, basat en la participació directa, horitzontal i assembleària dels ciutadans i les ciutadanes, municipalista, sobiranista i republicà. Per la llibertat i contra la censura i repressió de tot tipus. Dissolució dels cossos repressius, i informació, control i eradicació de l’activitat feixista.
   10. Per una cultura de pau i de convivència pacífica entre els diferents pobles del món. Per l’abolició dels exèrcits i de les aliances militars al servei dels interessos globals del capital i del robatori dels recursos naturals. Per al fi de l’ocupació militar a països com Palestina, Iraq, Afganistan o Sàhara, i contra totes les guerres muntades pels interessos especulatius. Pel control i desmantellament de la indústria militar.

   Les organitzacions que subscriuen aquestes bases programàtiques es coordinaran de manera consensuada i, preferentment, utilitzaran les eines del debat social i polític, i de la mobilització, per aconseguir derrotar l’hegemonia capitalista, i construir un model alternatiu, basat en els principis aquí exposats.

   Ciutat de Mallorca, desembre de 2008.

   Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes) | 21/12/2008, 07:57
3. PLANTEM CARA A LA BARBÀRIE

   PLANTEM CARA A LA BARBÀRIE

   Estem assistint al que molt probablement sigui el major saqueig de fons públics de la història. Si hem de fer cas a les xifres facilitades per alguns mitjans, el total de diners públics destinats a tapar la crisi financera (els anomenats “plans de rescat”), s'eleva a 7 bilions d'euros! (diari “Público”, 27-11-08). Però el sistema financer internacional segueix llançant sense descans indicadors de crisi, fins i tot després de la cimera del “G-20”, del passat 15 de novembre. Per descomptat, cap dels assistents a la reunió de Bush ha gosat discutir la premissa que aquest va plantejar, d'entrada, com innegociable: el no qüestionament del lliure mercat, allò que esdevé, justament, com la causa de la crisi. No podíem esperar altra cosa de tant de “líder” junt. No hauríem de confiar el parc de bombers a una colla de piròmans.

   Així les coses, cal preguntar-nos quins objectius, realment, tenia aquest conclave de “refundació del capitalisme”. Segons sembla ha cobert tres, i cap sa: 1er.- Garantir políticament la continuïtat del sistema capitalista, fins i tot en la seva actual versió, donant continuïtat a organismes com el FMI, entre altres instruments del neo-liberalisme, i reajustant, en tot cas, els engranatges de control i supervisió, certament desbaratats amb l'última orgia especulativa. 2on.- Acordar i coordinar l'operació global d'apropiació de fons públics que, de moment, pot situar-se al voltant de l'astronòmica xifra assenyalada anteriorment, i 3er.- Escenificar el “fermall d'or” (mai millor dit) del negre període de vuit anys del mandat de l'amfitrió, George Bush. Un individu que, dit sigui de passada, fa ja temps que hauria d'estar davant un tribunal, depurant les seves responsabilitats criminals.

   “La monarquia és el règim de la bancocràcia”, que diria Proudon, fa cent cinquanta anys. En la bancocràcia imperant en l’anomenat regne d'Espanya, les “subprime” no estan, certament, en les entitats financeres. Ja s'han encarregat aquestes, a l'hora de prestar-te un, enxampar-te tres, com demostren els molt sanejats índexs de morositat, a pesar de la crisi. Les veritables “subprime”, letalment tòxiques per a moltes economies de gent treballadora, estan en cada hipoteca sobre habitatge sobrevalorada, amb elevats interessos referenciats en la base del negoci bancari, “l’euribor”. Si el sistema capitalista es caracteritza per convertir els drets de la gent en negoci privat, aquesta no és una excepció: el dret bàsic a un habitatge digne, reconegut fins i tot per la constitució-parany que ara compleix trenta anys (“Tots els espanyols tenen dret a gaudir d'un habitatge digne i adequat...”, Art. 47 CE), s'acaba convertint en un negoci per a bancs i immobiliàries, mitjançant l'especulació, prohibida expressament per la mateixa norma constitucional, però permesa de facto.

   Les ajudes “als particulars i a les famílies”, anunciades amb molta fanfàrria pel govern espanyol, en realitat no van més enllà de la possibilitat del pagament ajornat (fins al 50%, per dos anys) de les quotes hipotecàries dels ciutadans, i no la seva condonació, encara que fos només en part. I tot això amb la garantia de l'Institut de Crèdit Oficial, per a major glòria i acomodament de les cúpules bancàries privades que, d'aquesta manera, s'asseguren el cobrament dels deutes, almenys de moment. O sigui, pa per a avui i fam per a demà. Mentrestant, aquesta mateixa banca, en règim de monopoli i amb l'excusa de la crisi “de confiança”, tanca l'aixeta del crèdit a particulars, autònoms o petites i mitjanes empreses, on descansa el gruix de l’anomenada “economia productiva” (el 80% del total de l'ocupació, a l'estat espanyol), provocant la destrucció alarmant de llocs de treball i, per tant, el conseqüent empobriment del conjunt de la classe treballadora. El parany de la crisi es tanca quan tot això provoca que la població vegi reduïda dràsticament la seva capacitat adquisitiva. I mentre la crisi de sobreproducció ompli els magatzems de productes que ningú compra, les empreses (com a conseqüència d'això o aprofitant el moment, que de tot hi ha) presenten ERE’s o altres mecanismes d'acomiadament de treballadors. I l'atur es multiplica, fins a afectar ja a més de tres milions de persones.

   Un tendeix a pensar que potser aquesta fase del capitalisme, qualificada com crisi, no sigui tan espontània ni casual. De fet, encara no hem vist a cap multimilionari arruïnat pegar-se un tir, ni llançar-se de cap des de l'alt d'un gratacel, com fa vuitanta anys. Tampoc hem vist processar ni ficar entre reixes als responsables de tan gran disbarat, que hi han. D’altra banda, no hi ha cap contradicció, en la conducta dels fins a ara paladins neo-con, acudint a les arques públiques, perquè els gestors del capitalisme mai han fet gala, precisament, de principis ètics, i sí de molta desimboltura, i pocs escrúpols, davant els diners fàcils. Si ara se’l poden permetre, per què van a renunciar a apropiar-se de l'erari públic, lliurat per governs servils, a un i a altre costat de l'Atlàntic?
   Qui fins fa ben poc exercien com a gurus del pensament únic, s'amaguen en les tertúlies, s'arruguen en els debats i, en general, no s'atreveixen a enfrontar-se dialècticament, als arguments dels crítics amb el capital. A aquest sistema se li estan veient, encara més si cap, les seves vergonyes. I fins en els grans mitjans sorgeixen veus, més o menys oportunistes, que denuncien els creixents desequilibris i les inquietants perspectives. El recordar que, amb només una part dels fons públics ara tudats, es podria eradicar definitivament la pobresa, la fam i les deficiències sanitàries de tot el món, sacseja la consciència de tot aquell que la tingui. I és que, mentre es balafien bilions d'euros en “salvar” banquers, hi ha mil milions de víctimes de la fam (registrats oficialment per l'ONU) i moren cada dia desenes de milers de persones, especialment infants, per aquesta causa.

   Però, per més desacreditat que pugui estar el sistema i els seus gestors, el capitalisme no caurà per si sol. Perquè no només es tracta de debatre sobre sistemes i models econòmics, o sobre l'ètica o la indecència dels gestors de torn. Tot això és útil, si serveix per a elevar la consciència de la ciutadania, com a element de l'acció política. No ens oblidem que el capitalisme s'ha mantingut, en les seves diferents versions al llarg de la història, no amb arguments ni raons, sinó per la força d'un sistema de dominació política, social, econòmica, informativa i militar, accentuada actualment en una situació mundial unipolar. I no desapareixerà, si no som capaços que així sigui.

   I és aquí on hem de reconèixer que la seva crisi no ha d'ocultar la nostra, la de tots i totes els qui ens oposem i ens rebel·lem contra els designis del capital i el seu mercat. Als moviments d'oposició al sistema, a l'esquerra anticapitalista, ens segueixen sobrant les raons, però mancam, de moment, de la unitat i la força necessària, més enllà de l'útil i imprescindible tasca quotidiana de la defensa dels nostres drets, que no és poc. Però, de moment, no anam més enllà de l'activitat defensiva. És imprescindible, per tant, passar a l'ofensiva, construint un projecte social i polític alternatiu al capitalisme, generant espais de confiança, protagonisme i participació de la gent treballadora. Fent cada vegada més creïble i propera la possibilitat de derrotar al sistema. Treballant per la Vaga General, com a primera i imprescindible eina al servei dels treballadors i de les classes populars.

   Pep Juárez,
   Secretari d’Acció Sindical de CGT-BALEARS.
   jjuarez@cgt-balears.org

   Pep Juárez, Secretari d'Acció Sindical de la CGT | 21/12/2008, 07:58
4. Avui Maulets hem fet una roda de premsa presentant els actes en motiu de la Diada de Mallorca el pròxim 31 de desembre. Les activitats que durem a terme seran les següents:

   Avui Maulets hem fet una roda de premsa presentant els actes en motiu de la Diada de Mallorca el pròxim 31 de desembre. Les activitats que durem a terme seran les següents:

   Vilafranca – dia 20

   - Passi de vídeo ’20 anys de Maulets’ a la sala de cultura de s’escorxador. 19.30h

   - Sopar al bar ca’n Baleto. 21.00h

   Manacor – dia 22

   - Xerrada ‘La qüestió nacional a debat’ amb Tomeu Martí (OCB), un membre de CGT i un membre de Gent Activa. 19.00h al local de l’OCB de Manacor.

   - Exposició ’40 anys del PSAN’ (Partit Socialistat d’Alliberament Nacional)

   - Sopar i concert al Bar Xarop.

   Inca – dia 27

   - Xerrada sobre la repressió als Països Catalans amb:

   - Jona (jove de Barcelona al qual se li demanen 8 anys de presó per manifestar-se contra l’especulació urbanistica. Més informació a www.absoluciojona.org)

   - Franki de Terrassa (jove que ha estat a presó acusat de llevar una bandera espanyola d’un ajuntament)

   - Un militant de Maulets de Palma (multat per manifestar-se contra la monarquia espanyola)

   - Exposició ’40 anys del PSAN’

   - Berenar.

   A les 18.30h al local de l’OCB d’Inca.

   Palma – dia 28

   - Passacarrers. 11.00h a la plaça de Cort.

   - Xerrada sobre la repressió als Països Catalans amb: Jona, Franki i un militant de Maulets de Palma. 11.30h a ca’n Alcover.

   - Dinar.

   - Taula rodona “El conflicte lingüístic als Països Catalans” on hi intervendrà gent de diferents zones del país.

   - Exposició ’40 anys del PSAN’

   Felanitx – dia 29

   - Xerrada sobre la repressió als Països Catalans amb: Jona i un militant de Maulets de Palma.

   - Passi de vídeo ’20 anys de Maulets’.

   - Sopar vegetarià.

   - Exposició ’40 anys del PSAN’

   A partir de les 19.00h a sa Recreativa.

   Manifestació i concert a Palma – dia 30

   A les 18.00h al passeig d’es Born.

   maulets.org/mallorca

   maulets.org/mallorca | 21/12/2008, 08:01
5. L´esquerra del règim i l’esquerra alternativa

   L´esquerra del règim i l’esquerra alternativa

   Per Miquel López Crespí, escriptor

   Una de les qüestions que més m´han cridat l’atenció en aquesta passada campanya electoral ha estat la manca de protagonisme polític de l´esquerra alternativa. En el fons, com tothom sap a la perfecció, més que l’esquerra institucional ha estat l´esquerra alternativa, l´esponerós ventall de plataformes, sindicats, organitzacions culturals, pacifistes i ecologistes, la que ha portat a coll la lluita en defensa dels nostres minvats recursos naturals, contra l´especulació, els encimentadors i la corrupció que, pel que hem vist amb el cas Andratx i altres de semblants, amenaça d’esdevenir una plaga crònica per aquestes latituds.

   Sovint els partits de l´esquerra institucional, aconseguides les actes de diputats i regidors, signats els pactes postelectorals, s´apoltronen en els respectius despatxos i, excepció feta d’algunes intervencions parlamentàries de circumstàncies, van deixant que passin els mesos sense actuar, com seria el seu deure, com a valenta oposició a la dreta i als poders fàctics, econòmics, mediàtics i polítics existents. És aleshores, ho hem vist d´ençà que existeix el règim actual, que són les organitzacions sindicals alternatives, les plataformes creades per a fer front a les urbanitzacions salvatges i a les gegantines autopistes que amenacen de destruir tot el que resta de natura a les Illes; les organitzacions ecologistes, els grups culturals entestats en la defensa i promoció de la nostra cultura, les organitzacions juvenils antifeixistes, els moviments nacionalistes d’esquerra, les associacions en defensa de la memòria històrica, els únics que porten diàriament, al carrer, a la societat civil, els enriquidors debats que tots coneixem. [Continuar]

   És evident, tampoc no ho volem negar, que existeixen alguns dirigents de l´esquerra institucional una mica coherents amb el que diuen defensar. Pocs, però hi són; no en mancaria d´altra! Però cal dir igualment que molts membres de l´esquerra alternativa estan cansats d´anar a multitud d’actes solidaris amb col·lectius represaliats i en crisi, en defensa de la llengua i el territori, contra les agressions feixistes, sense veure mai ningú cap d´aquells pels quals hem demanat el vot o signat manifests de suport en època electoral.

   Tot plegat és ben trist i ens demostra com, la majoria de vegades, l´esquerra institucional només vol el nostre suport o demana l´ajut d´aquestes organitzacions per a accedir als llocs de gestió del règim, sense pensar mai a anar més lluny, en lluitar de debò per les reivindicacions dels col·lectius que hem ajudat a fer-los gaudir del poder que ara tenen. Sabem que ens instrumentalitzen. Els deixam que ho facin només perquè tenim unes ganes esbojarrades de veure fora de les institucions els depredadors i encimentadors. Però haurien de saber que un dia, i moltes vegades determinats fracassos electorals en són una prova evident, deixarem d'oferir-los el xec en blanc que han tengut fins ara mateix.

   Si aquestes, la vampirització de la nostra feina, són algunes de les mancances de l´esquerra institucional, també l’esquerra alternativa pateix d´un caramull de defectes debilitats que caldria erradicar. Hem escrit en nombres ocasions que l´esquerra alternativa és l´única que es mobilitza activament abans, durant i quan han acabat les campanyes electorals. Sempre hem donat suport a tots aquests col·lectius que, pensam, són el germen de la societat més justa i solidaria per la que lluitam. Una esquerra que no lluita per la cadira, els bons sous i els privilegis que comporta la gestió del règim, sinó que la majoria de vegades actua sense esperar cap recompensa econòmica, impulsada solament per un apassionat moviment de revolta ètica, representativa del més valuós que pugui haver-hi en la societat actual.

   Però aquesta mateixa esquerra alternativa, la que dinamitza i posa en moviment la societat civil, la que fa progressar el nivell de consciència i organització del poble, també té, com acabam de dir, greus mancances i deficiències. I una de les principals mancances que hi trobam és que no sap o no vol pressionar com pertocaria els polítics professionals de l´esquerra institucional. En el local, en el carrer, en les mobilitzacions, tothom valora i parla de les greus mancances i dels entrebancs que ens posen sovint aquests professionals de romanço que, en períodes electorals prometen solucionar la majoria dels nostres problemes i que en haver obtengut la cadireta tan estimada obliden de seguida el que ens han promès.

   En definitiva, és l’esquerra alternativa la que fa la feina dura, és a dir, la de treure el poble al carrer, la de bastir els fonaments de la societat civil. Una feina que, posteriorment, sol ser vampiritzada pels partits de la moqueta i el cotxe oficial. I ens preocupa, i molt!, que aquesta esquerra autèntica, la que lluita per principis i no per cadires, deixi sovint el camp lliure per a les claudicacions de determinats representants institucionals. Uns fem la feina necessària per a provar de canviar la societat, i els altres, demanen el vot per a ells i s´apoltronen a les institucions.

   Sigui com sigui, hauríem d’aconseguir rompre amb aquesta dinàmica malaltissa. Per a les properes eleccions s´ha de fer una realitat que els col·lectius i organitzacions que han portat a coll el pes de la lluita contra la dreta i contra l´encimentament de les Illes, puguin dir la seva, tenguin un protagonisme propi, serveixin per a condicionar l´esquerra institucional. Es tracta de fer complir el que s´ha promès a les eleccions: anar més enllà, sempre en direcció a nous horitzons de progrés i llibertat per als pobles i les persones. Hauríem de fer tot el possible, a partir d´ara mateix, per no servir solament com a carn de canó de la política oficial, sinó ser els autèntics agents del canvi social. Manquen articles crítics, una autèntica coordinació dels col·lectius en lluita per a fiscalitzar aquells que diuen ser els nostres representants.

   Miquel López Crespí | 21/12/2008, 08:13

Menú

Cerca

Calendari

Recentment

Categories

Els meus enllaços

Comentaris recents

Subscripció