Miquel López Crespí - Memòria històrica

Records d’un viatge a Grècia (pàg. 74 de Llibre de viatges, El Tall Editorial)) – Tercera nota de lectura. Per Cecili Buele Ramis, exConseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca

Les petites badies de les costes gregues, suara a babord, suara a estribord, es converteixen en bàlsam per als navegants, medecina per aquella colla d’esperits cansats.
Al costat de l’illa de Creta, un petit paradís de nom Atnaklis. Amb església ortodoxa, vella i esplendorosa herència bizantina, vigilant des de fa segles dalt d’un pujolet a la dreta del port. Vellíssima ciutat grega, que ha sofert el poder i el domini turc, venecià i alemany. S’ofereix com a edèn tranquil i misteriós que els acull, com la petita i amada Ítaca del poema de Kavafis. (Cecili Buele)
Com a bon mallorquí, l’escriptor pobler Miquel López Crespí, en aquest Llibre de viatges publicat l’any 2021, no pot passar per alt el viatge que l’empenyé a travessar la Mar Mediterrània, a l’edat de trenta-tres anys, en un iot dels pares d’un amic de colla, des de l’illa de Mallorca fins a les illes gregues de la costa nord-oriental.
Després d’una quinzena d’anys de treballar i lluitar aferrissadament contra el franquisme imperant, dins la més estricta de les clandestinitats, el jove escriptor pobler s’adona que no han servit de res, pràcticament, per acostar-se, ni que sigui una mica, al món just que havia somniat.
Ben consolidada la reforma postfranquista a l’estat espanyol, ben situats a les poltrones institucionals els nous demòcrates, gairebé desfets en la seva totalitat la majoria de grups revolucionaris, li entren ganes d’oblidar tanta martingala i traïció per part dels nous demòcrates.
Quan jo precisament he tornat a aterrar a la Roqueta, després d’haver-me-n’hi passat vuit anys fora, trepitjant terres centre-africanes i llatinoamericanes, durant l’estiu de l’any 1979, juntament amb una colla d’amics i d’amigues, surten del port de Palma amb ganes de fugir i la sensació d’anar-se’n, qui-sap-lo, per no tornar-hi pus mai més. Volen oblidar. Dins el iot, a més de queviures i aigua, ell se’n duu molts de llibres. Enfilen rumb desconegut, deixant enrere La Roqueta i perdent-se’n la llunyania.
Era una fugida covarda? Veien que els guanyadors en la lluita política no n’havien volgut saber res, de les cabòries juvenils de transformar el món, fer-lo més habitable, més a la mida de tothom. Veien que no hi havia res a fer. Les il•lusions de canvi no havien reeixit.
Però allò no volia significar que haguessin de claudicar, i conformar-se a anar-los a votar puntualment, veient-los cada dia dient mentides per la tele, per la ràdio o pels diaris. Consideraven que era millor fugir-ne. Volien fugir, enlairar les veles i sortir a la mar lliure a la recerca de si mateixos, perduts en qualsevol entreforc dels camins del passat.
El primer port que toquen és Amilcari, a l’illa gran de Sicília. L’escriptor pobler descriu les primeres tempestes marines amb una perfecció magistral. Barreja de narrativa poètica que capfica el lector o la lectora dins la mar immensament variada que anomenam Mediterrània.
Les petites badies de les costes gregues, suara a babord, suara a estribord, es converteixen en bàlsam per als navegants, medecina per aquella colla d’esperits cansats.
Al costat de l’illa de Creta, un petit paradís de nom Atnaklis. Amb església ortodoxa, vella i esplendorosa herència bizantina, vigilant des de fa segles dalt d’un pujolet a la dreta del port. Vellíssima ciutat grega, que ha sofert el poder i el domini turc, venecià i alemany. S’ofereix com a edèn tranquil i misteriós que els acull, com la petita i amada Ítaca del poema de Kavafis.
Al cap d’un temps perllongat, tornen a Mallorca, sense recordar exactament ni el dia, ni el mes ni l’any del retorn... Tornen, com fan els vells guerrers després de conquerir mons de somni. S’esdevingué la fugida folla a l’aventura, sense arribar a tenir mai ben clar el perquè d’una tal eixida, segons manifesta l’autor en una de les planes d’aquest Llibre de Viatges.