Miquel López Crespí - Memòria històrica

EL GOB DEMANA SENTIT COMÚ I RESPONSABILITAT ESPECIALMENT ALS AJUNTAMENTS D 'ALCÚDIA I SA POBLA PERQUÈ L'ARRIBADA DEL TREN A ALCÚDIA SIGUI JA UNA REALITAT.

Després de l'estudi tècnic d'anàlisi d'alternatives des dels punts de vista de mobilitat, territorial i ambiental que avala l'opció Nord, el GOB reivindica que, ara que vertaderament tenim l'oportunitat que el tren arribi fins a Alcúdia (tenim els doblers, la voluntat política i l'estudi tècnic d'alternatives) no podem "perdre el tren".

Els arguments reivindicats des de bon principi pel GOB per optar per l'opció del corredor Nord, es veuen ara avalats per l'estudi tècnic presentat ahir per la Conselleria:

· permet l'arribada del tren fins a Alcúdia poble(Alcúdia poble i zona propera al moll), la zona de més densitat de població resident, que és a la població a la que se li ha de proporcionar un servei públic per cobrir les seves necessitats de desplaçament obligats, sigui per raons de feina, estudis, oci, etc. Els turistes, també segur que el faran servir, i aquests, que el faran servir puntualment, poden desplaçar-se fins el punt d'arribada amb un bon enllaç de transport públic. El tren no s'ha de pensar pels turistes que el faran servir ocasionalment sinó pels residents d'Alcúdia que el faran servir diàriament.

· la lògica i el sentit comú, fan que l'opció Nord, paral·lela a la carretera actual i per tant, al costat d'una infrastructura ja existent, és la més idònea, precisament perquè evita una nova obertura i fragmentació del territori en un altre indret. A més, impossibilitarà la futura conversió de la carretera actual en autopista i n'evitarà la necessitat, ja que donarà una solució de transport públic a l'afluència de persones a Alcúdia.

· l'arribada del tren a Alcúdia fa més fàcil la construcció d'un tramvia cap al Port de Pollença i Can Picafort.

Per tot això, demanam a la Conselleria de Mobilitat valentia per emprendre la tramitació del projecte i sentit comú als Ajuntament d'Alcúdia i Sa Pobla, perquè aquesta és indiscutiblement la millor opció i la reclamada per una bona part de veïnats i veïnades d'Alcúdia, i una gran oportunitat si l'objectiu és, com hauria de ser, extendre la línia ferroviària fins a Alcúdia, dinamitzar la zona Nord i donar servei a la població d'Alcúdia, en primer lloc als residents i evidentment, també als turistes.

Web Gob

Sa Pobla: fotografies antigues

La fotografia amb la màquina del tren deu ser de devers l'any 1924 i correspon al moment més àlgid de l'exportació de la patata (els vagons que hi ha rere la locomotora van curulls de sacs!). Es veu a la perfecció que els homes que hi fan feina només s'han aturat un moment per a fer-se una cigarreta, esperar que els 'senyors' (el batle, en Pere Antoni Aguiló 'Perentoni') s'hagin fet la foto". (Miquel López Crespí)

L'exportació de la patata a sa Pobla (1924). En el centre de la fotografia s'hi poden veure el batle "Verdera" (Miquel Crespí Pons) i Pere Antoni Aguiló "Perentoni".

L'oncle Miquel Crespí Pons, que durant el seu temps de batle de sa Pobla havia estat el màxim impulsor de la construcció de l'Escola Graduada del poble, havia marxat a l'Argentina. La caiguda de la dictadura de Primo de Rivera i l'arribada de la República capgiraren el seus plans. Passats molts d'anys, morts els meus redepadrins (el pares de l'oncle i del padrí Rafel Crespí Pons), que tenien per nom Isabel M. Pons Bennàssar i Miquel Crespí Isern ("Verdera"), ens mudàrem a la casa del carrer de la Muntanya, just al costat de l'Escola Graduada.

Sa Pobla, 10-IX-1929. Inauguració de s'Escola Graduada. Hi són presents el Cap del Govern, el General Miquel Primo de Rivera, l'Infant don Jaume de Borbó, fill d'Alfons XII i el padrí-oncle de l'escriptor Miquel López Crespí, el batle de sa Pobla Miquel Crespí Pons, el batle "Verdera", juntament amb altres autoritats i gent del poble.

La meva primera relació amb el tren de sa Pobla, molt abans d'anar a jugar amb els amics per l'estació o de viatjar a Ciutat, al mercat del dijous bo a Inca, era una sèrie de fotografies antigues on es pot veure una d'aquelles impressionats i sorolloses locomotores que feien el trajecte (en prop de dues hores!) entre sa Pobla i Palma. Eren fotografies que havia deixat a les golfes de Can Verdera l'oncle Miquel Crespí, el batle Verdera.

Més endavant, estudiant documents tan valuosos d'història poblera, he pogut saber que la fotografia amb la màquina del tren deu ser de devers l'any 1924 i correspon al moment més àlgid de l'exportació de la patata (els vagons que hi ha rere la locomotora van curulls de sacs!). Es veu a la perfecció que els homes que hi fan feina només s'han aturat un moment per a fer-se una cigarreta, esperar que els "senyors" (el batle, en Pere Antoni Aguiló "Perentoni") s'hagin fet la foto.

Els personatges que hi ha al costat de l'antiga màquina de tren són (a part de l'oncle Miquel Crespí i l'amo "Perentoni") el Cap de l'Estació de sa Pobla, Miquel Mercadal, i alguns empleats. Un d'ells és mestre Pep de s'Escola (Josep Pastor Ballester).

Sens dubte aquesta és la primera imatge que tenc de l'estació del meu poble. Poc després ja la coneixeria de ben a prop i, per diverses circumstàncies, aniria amunt i avall sabent de bon de veres, a fons, el que era viatjar amb aquelles històriques locomotores (unes angleses, altres alemanyes i més endavant de Bilbo). Són molts records ben vius: jugar a les vies; anar a veure l'arribada i sortida del tren; contemplar la feinada dels poblers -la Cooperativa era just arran de l'estació- en moments d'exportació de la patata; sentir encara -dècades i dècades després!- l'efecte de la carbonissa que entrava per les finestres -i el fum!- fent-te plorar, obligant els passatgers a tancar els vidres... És evident que tots aquests records de la infantesa m'han vengut a la memòria just ara mateix, quan es dóna la feliç circumstància de la reobertura del servei de tren, interromput durant vint anys, entre Ciutat i el meu poble.

Miquel López Crespí

Del llibre Temps i gent de sa Pobla (Consell de Mallorca-Ajuntament de sa Pobla, 2002)

Sa Pobla: fotografies antigues

El tren arribà per primera vegada a sa Pobla el matí de dia vint-i-quatre d'octubre de mil vuit-cents setanta vuit.

El tren, els molins de vent per a treure aigua, i posteriorment la construcció de l'Escola Graduada (en el terreny familiar de la Tanca de Can Verdera), marquen algunes de les fites essencials del progrés -com dèiem una mica més amunt- econòmic i cultural de sa Pobla. Pensem, només a tall d'anècdota, el que significà l'embranzida produïda per l'arribada del tren". (Miquel López Crespí)

El tren de sa Pobla en els anys vint.

El tren arribà per primera vegada a sa Pobla el matí de dia vint-i-quatre d'octubre de mil vuit-cents setanta vuit. D'ençà aquella data històrica per al progrés del poble fins al dia atziac de la supressió del ramal (la línia fou suprimida amb excuses banals l'any 1981), gernació i gernació de poblers i pobleres véren augmentades les possibilitats de relacionar-se amb la resta de Mallorca i del món mitjançant la gran iniciativa del "Ferrocarril de Mallorca". El "Ferrocarril de Mallorca" va començar la seva tasca amb capital totalment mallorquí dia nou de juny de mil vuit-cents setanta-dos (la qual cosa demostra ben clarament l'empenta d'un poble). Hauríem de destacar igualment, per a ser justos amb la història, el paper decisiu que tengué per a impulsar l'arribada del tren aquell pobler illustre que va ser Miquel Socies Caimari que, amb el temps, va ser governador civil de Terol, de Pangasinan a les Filipines, de Segòvia Girona i Barcelona.

L'estació de sa Pobla en els anys cinquanta. Carros carregats de patates esperen el tren que portarà els sacs fins al port de Palma (Mallorca).

Sens dubte els anys vuitanta del segle XIX donen una embranzida definitiva al notable desenvolupament agrícola i cultural de sa Pobla. La construcció del primer molí de vent per a treure aigua (l'any 1885 a la finca de Can Culenrere de l'amo Bartomeu Pericàs "Borneta"), el qual seguirien desenes i desenes de molins fets en estreta col·laboració entre els diversos oficis (especialment fusters i ferrers), marca aquesta ruptura amb un passat que sempre fou de misèria i extrema necessitat. Entre els fusters més assenyalats en el muntatge del ramell, la càbria, la coa o el violí (peces essencials del molí de vent) destacaríem (entre molts d'altres) els homes de Cas Senceller, Can Mascó, Can Rian, Can Muixella, Can Molondro o els famosos ferrers de Jaume Gelabert, Joan Grau "Eixut", Can Puça, Can Cinto, Can Pèl de Mel, Can Cerol...

El tren, els molins de vent per a treure aigua, i posteriorment la construcció de l'Escola Graduada (en el terreny familiar de la Tanca de Can Vedera), marquen algunes de les fites essencials del progrés -com dèiem una mica més amunt- econòmic i cultural de sa Pobla. Pensem, només a tall d'anècdota, el que significà l'embranzida produïda per l'arribada del tren. Recordem el mal estat de les carreteres -o fins i tot la seva inexistència- en el segle XIX, la penosa feina dels traginers portant en carro les mercaderies fins a Ciutat (o els altres pobles), les distàncies, enormes si s'havien de fer amb mula o cavall... Qui no recorda que, abans de la construcció del tren de Sóller, per exemple, era quasi mès ràpida la comunicació amb Occitània (el port de Seta, Marsella...) que no pas amb Ciutat! Aleshores ja durant l'any mil vuit-cents vuitanta-set... 15.828 poblers i pobleres havien viatjat en el nou mitjà de transport i s'embarcaren a l'estació 2.934 tones mètriques de mercaderies.

Però els records més frescos que tenc del tren de sa Pobla fan referència als viatges de mitjans dels cinquanta (aleshores jo havia fet el deu anys i havia començat a estudiar a l'Institut de Can Garroví, a la plaça del Mercat, ben a prop de l'estació, per cert). Com és evident, més que jugar a la plaça del Mercat el que de veritat ens agradava era arribar fins a l'estació per veure arribar o sortir la poderosa i màgica màquina negra que nosaltres aleshores imaginàvem (i no ens erràvem gens ni mica!) viva, com un monstre de TBO o de les pel·lícules que vèiem a Can Guixa o Can Pelut (els cines del meu poble). Els problemes que deguérem causar, ara que ho pens, al cap d'estació, Gabriel Sudera, per por que no tenguéssim cap accident anant i venint per les vies de ferro!

En aquell temps per anar a Ciutat els poblers trigaven prop de dues hores. El pare i l'oncle, que vingueren de la península just acabada la guerra civil (el pare com a presoner de guerra republicà), deien que en aquells anys era mès ràpid caminar per les vies fent camí que no pas anant dins dels vagons. Jo també hi havia anat de menut, en els cinquanta, en vagons de fusta, amb seients durs com la pedra, amb el revisor avançant per l'exterior, aferrat no se sap on, i el qual, inesperadament, trobaves al davant, com una aparició, sortint del mig del fum i la carbonissa. Aleshores ens demanava els bitllets de cartró que, en ser foradats per l'estranya maquineta que portava, feien un renou sec, sonor.

El tren xiulava, fent tremolar tots els vagons mentre avançava envers l'estació de Muro enfilant, a poc a poc, cap a Inca camí de Ciutat. Viatges amb fum i carbonissa, amb llargues aturades allà on hi havia els necessaris dipòsits d'aigua per alimentar el vapor de les màquines. Tot un espectacle, l'anar amunt i avall, voltar en les plataformes giratòries enmig dels núvols de vapor que sortien de la locomotora, l'exèrcit d'espires procedents de la caldera. Homes amb la cara ben negra -com en les pel·lícules de l'"oeste" que vèiem en el cinema- feinejaven dins el monstre de ferro movent les palanques que feien anar cap endavant o cap endarrere aquelles potents màquines que, sovint enfebrits, amb la imaginació ocupada per les pel·lícules ianquis, imaginàvem sortides de la mateixa pantalla de cine.

En aquella època, el tren, a part de servir per a l'exportació de la patata i altres productes del camp pobler, també era el mitjà adient -no hi havia dos o tres cotxes per família com ara!- per a la distracció i l'esbarjo. Els poblers, la meva mateixa família, davallàvem a vegades a Ciutat -un parell de vegades a l'any- per anar a veure els "famosos" que des de la península compareixien pel Teatro Lirico o el Balear. Record que un dels meus primers viatges va ser per anar a veure, amb els pares i alguns amics de la família, l'actuació de Juanita Reina. També venguérem en tren a Palma a veure (en el Teatre Lirico) la "Compañía de Arte Español de Antonio Molina" que representava "la fantasía lírica en 24 cuadros" Hechizos. Serv en la memòria nebulosos viatges plens de fum i carbonissa per a anar a contemplar les actuacions de Pepe Blanco o en el Balear el "millón de carcajadas de Zori-Santos-Codeso" amb "la escultural Lolita Rivero y 30 bellísimas modelos 30". Tot un món que va anar finint amb la motorització accelerada dels mallorquins (primer arribaren les motos, després el 600 i més endavant la invasió massiva de luxosos cotxes de totes les marques i contrades del món), amb la televisió i amb l'arribada massiva del turisme.

A poc a poc, la nostra història, la història d'una Mallorca pagesa (i també industrial), la Mallorca que va ser capaç de bastir amb el seu esforç l'aventura del ferrocarril, quedava més i més arraconada sota l'atac de la "modernitat", amb tot el que això ha significat de pèrdua de senyes d'identitat, d'avanç de la banalització i un progrés envers el no-res, envers la mundialització de la beneitura generalitzada. La Mallorca obrera i pagesa que contribuí a bastir els trens de Mallorca, el ramal de Palma a sa Pobla i que, amb el seu esforç i imaginació, va fer un verger -amb els molins d'aigua- allà on només hi havia quatre sínies eternes des del temps dels àrabs; aquella Mallorca treballadora que començà el seu deslliurament amb l'arribada de la República l'any trenta-u, rebé un fort sotrac a conseqüència de la victòria del feixisme l'any trenta-sis. Voldria pensar que amb la posada novament en servei del tren Ciutat-sa Pobla, i amb la possible extensió de la via fins a Alcúdia, alguna cosa ens torna a unir, els mallorquins del present, amb els d'ahir, amb les esforçades generacions de finals del segle XIX i començaments del XX.

En el fons, si som cap cosa, si resta res d'una concreta identitat com a poble o com a classe, és per l'esforç d'avis i besavis, ja que sabem el que feren, el món més just que provaren de bastir, el món més humà que ajudaren a crear amb la seva suor. L'arribada del tren a sa Pobla potser servirà per a reprendre de nou el camí cap a una autèntica reconstrucció de les senyes d'identitat del nostre poble. És, per tant, una alegria immensa deixar constància d'aquest fet, de la mateixa significació història que tengué l'arribada del tren l'any 1878.

Miquel López Crespí

Del llibre Temps i gent de sa Pobla (Consell de Mallorca-Ajuntament de sa Pobla, 2002)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Difícil de classificar, si parlem de gèneres literaris, fent-lo encara més interessant i atractiu, explora i experimenta el llenguatge narratiu acostant-se al llenguatge cinematogràfic i al teatral en la descripció d’escenaris i accions, i al poètic en alguns fragments, amb un fort caràcter oníric en el retrat d’alguns personatges. (Tigre de Paper Edicions)

Llibres segrestats per la dictadura franquista: La guerra just acaba de començar

La guerra just acaba de començar (Ressenya de Tigre de Paper Edicions)

RAONS PER LLEGIR

Per fi un llibre que ens parla del nostre passat més recent sense ser un manual d’història més, d’aquells manuals neutres, que no neutrals. Escrit per Miquel López Crespí, un fill de la guerra civil que no ha claudicat, i molt encertadament recuperat i editat per Tigre de Paper edicions, ens ofereix una lectura imprescindible per la generació dels néts de la guerra.

Però no és només un llibre sobre la guerra. Ni molt menys. Ajudant-se dels principals fets històrics revolucionaris del segle vint, l’autor ens escriu a temps real com viu el seu present que no és un altre que el franquisme a la seva Mallorca natal. Contrasta l’illa del socialisme transformador traïda pels carrillistes, com escriu en altres obres seves, amb la del turisme massiu i descontextualitzat que conviu amb la dictadura feixista, ensenyant-nos, abans que ningú, l’ara coneguda doctrina del shock: una barreja d’alienació per apaivagar qualsevol intenció dissident, amb l’arribada dels turistes i els militars americans, i de càstig per les que tinguin intenció d’alçar la veu, amb detencions, execucions i la prohibició de la llengua catalana fruit de la repressió política i social, exemplificant i implicant-se sense embuts en una única lluita nacional i de classe. Miquel López Crespí fixa així la soledat i la marginació del vençut, la frustració, el silenci i l’oblit dels homes i de les dones que van lluitar per la llibertat. Aquesta acarnissada descripció del seu espai-temps també incorpora de manera especial la seva capital, denunciant la falsa modernitat construïda a partir de la renúncia de la classe mitjana i dels intel·lectuals pedants, instal·lats i no compromesos amb la societat que els envolta. Ho descriu com la tirania de la ciutat, on critica obertament el suposat benestar obtingut per l’individualisme i l’alienació, un benestar insostenible, del qual ens emplaça a fugir-ne o a plantar-li cara, transportant-nos automàticament als nostres dies.

I és que aquesta és la gran virtut de La guerra just acaba de començar: la seva capacitat d’explicar un moment passat i un lloc local i entendre que no, que no estem llegint la història del passat, sinó la del present i universal. I ho fa de manera directe, des de dins, interpel·lant al lector, com ho fa Orwell al seu Homenatge a Catalunya.

Difícil de classificar, si parlem de gèneres literaris, fent-lo encara més interessant i atractiu, explora i experimenta el llenguatge narratiu acostant-se al llenguatge cinematogràfic i al teatral en la descripció d’escenaris i accions, i al poètic en alguns fragments, amb un fort caràcter oníric en el retrat d’alguns personatges. Tot i l’aparent inconnexió entre alguns capítols, barreja molt adientment el relat dels fets històrics amb les reflexions personals del qui viu aquests mateixos fets, oferint-nos així un camp de visió ampli per descobrir, malauradament a aquestes altures, una nova i imperdible lectura de la Transició.

La guerra just acaba de començar és totalment vigent, molt vigent i molt vàlid, tot i haver estat escrit fa quaranta anys. Tot i haver estat segrestat pel Tribunal de Orden Público i oblidat tant de temps. Un llibre que ens ensenya a no contemplar la història, sinó a fer el possible per canviar-la.

(Tigre de Paper edicions)

La revista El Triangle entrevista l’escriptor Miquel López Crespí

Miquel López Crespí, escriptor

«Volíem fer obres de combat, rupturistes»

Per Ignasi Franch, periodista

Es reedita el seu llibre ‘La guerra just acaba de començar’. Inclou quinze relats atípics, avantguardistes. Reflecteix el desig de democràcia i, alhora, la solitud de la lluita antifranquista. L’obra va ser segrestada pel Tribunal d’Ordre Públic. Després de tants anys transcorreguts, com ha estat rellegir La guerra just acaba de començar?

–M’he retrobat amb allò que un grup de joves antifranquistes escrivíem quan teníem 20 anys, a la fi dels 60 i al principi dels 70, sense una intenció excessivament literària. Influenciats pels escriptors revolucionaris europeus i mundials, volíem fer obres rupturistes, de combat, allunyades de la literatura de capellans i falangistes típica de la Mallorca del moment. No es tractava de fer textos inamovibles, per a la història, sinó perquè es llegissin en assemblees, perquè fossin modificats pels companys de qualsevol indret si això servia per a les causes de la llibertat i de la independència dels Països Catalans.

L’obra va ser segrestada pel Tribunal d’Ordre Públic franquista. Ara, tal vegada no cal prohibir les crítiques: no troben altaveus mediàtics i moren en silenci...

–Potser els autors actuals de literatura rupturista tenen més dificultats per donar-se a conèixer que en la nostra època, a menys que pertanyin a grups de pressió. Els espais de difusió estan controlats pels escriptors oficials, relacionats amb els poders polítics o mediàtics.

I d’on prové la forma de les narracions, aquesta mena d’avantguarda agitada amb missatge social? Usa discursos acumulatius com el de «Passa que», trossos de textos preexistents... Quins referents manejava?

–Els referents de tot antifranquista: el Maig del 68, els situacionistes francesos… I la Mallorca de Llorenç Capellà o de Maria Antònia Oliver, uns escriptors que habitualment eren de procedència popular i trencaven amb el costumisme dominant, de terratinents.

Alguns dels contes neixen d’una quotidianitat que es va tornant estranya, una mica kafkiana.

–Tingues en compte que, pels qui érem políticament actius, l’ambient era kafkià amb la Brigada Politicosocial. No sabies mai si et vindrien a detenir. I, si et detenien, no sabies mai quan en sortiries…

Això connecta amb moltes literatures escrites sota dictadures: tendeixen a la tragèdia surreal, a la sàtira trista…

–Els moments eren durs. Hi havia assassinats! «Què volen aquesta gent?» reflecteix molt bé aquella atmosfera, per exemple. I ja et dic que no escrivíem per fer literatura. Ara, per exemple, jo mateix escric d’una manera més clàssica. Però aleshores era moment de rompre formes i herències. De mirar que els companys poguessin sentir-se identificats amb un conte trist, o que els servís de punt de partida per parlar de la realitat.

A «Com cada dia», un home sent una casa que ha explotat i que crema sense que ningú hi intervingui. Un símbol de la indiferència social davant la dictadura?

–És que en l’època ens sentíem sols. Sempre eren els mateixos els qui feien pintades i repartien fulls volants. Però les processons eren multitudinàries, les folklòriques omplien teatres… i a milions de turistes se’ls en fotia la dictadura. Un cop havies estat detingut i maltractat, tot et semblava delirant i senties solitud.

I ara, quan mig país vol enterrar la memòria històrica?

–També, és clar que sí: entre el franquisme reciclat i els aspirants a poltrona... De vegades ho discuteixo amb antics companys: hi ha eleccions i no ens detenen de nit, però no podem votar independència, no podem votar altres sistemes. No podem canviar l’essencial.

Un personatge del seu llibre desitja entrar al Mercat Comú. I miri en què s’ha convertit la Unió Europea...

–Suposo que això venia d’Espriu, d’una certa mitificació de les llibertats de la democràcia europea. Des de la dictadura vèiem que altres tenien possibilitats de respirar lliurement. Però després hem vist que això és relatiu, que la dictadura democràtica pot ser més eficaç perquè no tens excusa per a la revolta.

Ignasi Franch, Revista El Triangle (11-XI-2011)

Tigre de Paper Edicions: una nova editorial d'esquerres

Tigre de paper Edicions, una nova editorial de l'esquerra política nascuda recentment, editarà llibres sobre pensament polític i narrativa de denúncia social. Aquesta nova iniciativa, així com els tres primers llibres que ja ha editat es prsentaran al Casal Independentista de Sants (C/ Muntadas, 24 Sants - Barcelona), Dissabte 1 d'octubre, a partir de les 19:30h.

La presentació comptarà amb la presència de membres de l'editorial i dels col·lectius Maloka i AEDI i i també comptarà una dramatització poètica a càrrec de David Caño i Gerard Horta. Seguidament, a la nit, es realitzarà una sessió continua amb una festa al Centre Social Okupat Can Vies de Sants per celebrar aquesta aparició.

Segons han exposat els seus responsables, Tigre de paper Edicions vol ser més que una editorial, pretén ser un projecte cultural des d’on desenvolupar el pensament crític, teixir identitat col·lectiva i enriquir l’àmbit literari en llengua catalana.

En aquest sentit han pres com a referència les paraules d'Antoni Serra considera que “l’escriptor no és un ésser aïllat del context social on desenvolupa la seva activitat professional”, perquè des d'aquesta nova editorial consideren que la literatura ha de respondre a la crítica, al pensament i a la imaginació de la societat.

Tigre de paper Edicions ha anunciat la publicació de novel·la social, biografia de lluites, assaig nostrat i la narrativa de combat, amb la intenció d'obrir espais per la reflexió i el debat. Espais per gaudir i pensar les paraules, les exclamacions o les accions.

Entre les primeres edicions han anunciat l'aparició de La guerra just acaba de començar, de Miquel López Crespí, a la Col·lecció Feraferotge. Un collage literari que divaga entre els petits grans moments històrics dels períodes revolucionaris i la vida política, clandestina i quotidiana de la rebel·lia a la ja turística i alienada Mallorca dels anys 70. Premi ciutat de Manacor 1973. Censurada pel TOP franquista. “Perquè ben mirat, què faig, què fem tots amb aquesta guerra terrible que tenim al davant?”

També Tropel: Una dècada de lluita estudiantil a Colòmbia, de Carlos Medina Gallego, a la Col·lecció Lletrafelina. Es tracta d'una crònica novel·lada sobre el moviment estudiantil de la Universitat Nacional de Colòmbia als anys 70. Els debats ideològics, la lluita de carrer, les vagues, els amors i la quotidianitat, la clandestinitat, les manifestacions... Les il·lusions, discussions i frustracions d’una generació de tropeleros i tropeleras que reneix amb el pas del temps. Un clàssic de la literatura activista colombiana.

I el tercer llibre que apareixerà en aquesta nova editorial és Harraga, d’Antonio Lozano, corresponent també a la Col·lecció Lletrafelina. Una novel·la negra basada en les màfies de la migració. Tràfic de drogues i de persones enmig de dos mons amb institucions corruptes, dos mons que confronten tradició i modernitat, pobresa i luxes, il·lusions i frustracions. On sicaris, camells, narcotraficants, policies de fronteres, polítics i respectables advocats, conviuen enredats en una trama de diner ràpid i tret fàcil. Premi Novelpol a la millor novel·la negra publicada el 2002.

Web Llibertat.cat

No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb l’embranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics –Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... – en la formació de l’ètica i estètica dels nous autors illencs. (Miquel López Crespí)

Llibres de la generació literària dels 70

En els reculls de narracions escrits a finals dels seixanta i publicats a començaments dels setanta, pens ara mateix en obres com A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973 (atorgat per un jurat compost per Bali Bonet, Antoni Serra, Manuel Vázquez Moltalbán, Guillem Lluís Diaz-Plaja i Josep Melià), ja hi havia un intent de fer una mena de narrativa experimental i subversiva. Fer la llista dels clàssics que m’alletaren en els anys de formació seria molt llarg i el lector podria arribar a pensar que som un pedant amb voluntat de lluïment. Però si indic les meves preferències per James Joyce, Blai Bonet, Franz Kafka, els surrealistes, la novel·la del boom d’Amèrica Llatina –Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima, Carlos Fuentes, Julio Cortázar--, les lectures sobre els surrealistes i futuristes, els impressionistes alemanys de l’època de la República de Wiemar, la ruptura dins de la novel·lestíca espanyola que significà l´obra de Juan Goytisolo, Luis Martín Santos, Juan Benet, Caballero Bonald i tants d’altres, copsarem de seguida per on anaven els meus interessos.

No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb l’embranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics –Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... – en la formació de l’ètica i estètica dels nous autors illencs. Ens era impossible escriure des de l’òptica dels predecessors, de molts d’aquells pulcres sacerdots o rendistes provinents de les classes dominants. No hi teníem res a veure, ni idològicament ni com a classe. Proveníem d´un altre món i per tant, com era lògic, escrivíem des d’unes altres coordenades culturals. És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovado, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats “tabú” fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... A nivell particular el que no vaig provar d’experimentar, perquè ho considera massa vist, massa refrit dels dadaistes i futuristes de començaments del segle XX, era el joc amb els caràcters tipogràfics... Em seduïa molt més la provatura en els nous temes a tractar, la irrupció subversiva de problemes quotidians que haurien atemorit els doctes conservadors de l’Escola Mallorquina i que, segurament, mai no haurien estat considerats “literatura” en les seves tertúlies al voltant del braser. Igualment que mai no consideraren “poetes” a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit i Jaume Vidal Alcover, per dir solament uns noms entre molts d’altres. Obres com La guerra just acaba de començar o Notícies d’enlloc provaven d’experimentar igualment amb les formes d’escriure assimilades dels clàssics contemporanis. És una època que llegim molts autors nord-americans. Record ara mateix el noms, essencials per a nosaltres, de John Updike, Mary Mc Carthy, Malcolm X, James Baldwin, Allen Ginsberg, Jack Kerouac, Bernard Malamund, Artur Miller, Susan Sontag, William Burroughs, Truman Capote, Carson Mac Cullers... Transgressió textual, però també transgressió i subversió ideològica.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Mallorca, el paradis perdut (XXVI) -Tardor del cel i de la mar -

Quantes vegades ens hem concentrat en la contemplació d'una sortida de sol o d'un crepuscle ardent? Quantes vegades hem llegit la poesia dels núvols encesos de glòria o grisos de tristesa? Són moments en què es destria clarament la frontera entre el que és bell i el que és sublim. Són moments perfectes perquè la contemplació d'aquests fenòmens transcendeix la simple observació visual d'una obra bella, perfecta de formes, d'entorn i de colors, per a entrar en el món de l'esperit, del sentiment immaterial, de les sensacions profundes de l'ànima. (Miquel López Crespí)

Quantes vegades ens hem concentrat en la contemplació d'una sortida de sol o d'un crepuscle ardent? Quantes vegades hem llegit la poesia dels núvols encesos de glòria o grisos de tristesa? Són moments en què es destria clarament la frontera entre el que és bell i el que és sublim. Són moments perfectes perquè la contemplació d'aquests fenòmens transcendeix la simple observació visual d'una obra bella, perfecta de formes, d'entorn i de colors, per a entrar en el món de l'esperit, del sentiment immaterial, de les sensacions profundes de l'ànima.

Hem observat com es transformen les muntanyes segons la llum del dia? La besada de la primera llum les vesteix d'un color de rosa tendre i delicat, breus moments de benvinguda. A mesura que avança, el sol mostra tots els verds de la natura al seu camí i encén roques i penya-segats, per a acabar amb la llum dolça del crepuscle.

I el reflex de la llum ixent dins la remor del mar i la blancor de les onades? Estereoscopi meravellós d'una litúrgia mig oblidada. Tantes i tantes sensacions que podem extreure del que ens envolta només amb un acte de voluntat pensada! Tardor del cel i de la mar. Badia de Pollença. Vet aquí la segura presència dels insondables cels hivernals, les aspres tempestes que cauen esbatussant pètals de roses blanques; les erràtiques i vacil·lants figures dels núvols enfonsant-se encara més dins les escletxes obertes del nostre esguard; les serralades, amb els voltors a la recerca de les despulles de la brega entre germans, l'orb impuls dels dubtes sobreïxent amb damnosa negligència.

Quants de moments de relaxació i de contemplació de bellesa pura ens perdem per no donar importància al que tenim sense comprar ni sense cap altre esforç més que el de voler veure!

La vida és la sortida de la llum; la mort el comiat de la claror. Dubtós equilibri d'hores damunt el fum. Arquitectura de vidre on provam de sobreviure. Planisferi de mars i distàncies. Somnàmbul intent de recuperar-te de l'estimball sense fons, els signes fòssils i fugitius que resten a poc a poc dins l'oblit.

La llum, la primera llum.

La llum, la darrera llum.

La vida, la mort. Úniques veritats de la nostra existència, punts culminants del nostre ésser, extrems del nostre devenir: joia i tristor.

Badia de Pollença.

Tardor del cel i de la mar.

Era el darrer refugi de la transparència abans de desaparèixer engolits pel laberint de passadissos, els necis sintagmes del pensament.

Cabalístic temps marcat que ens devora, l'amor sepultat per la calç i els anuncis obrint el cor a les formigues. Mallorca, un inabastable camp de batalla amb tot de diables i serpents.

Pàgines del meu dietari (VIII) - Quina ximpleria donar llibres als periodistes, als pseudocrítics, enviar-los als suplements de Cultura... – Problemes dels escriptors mallorquins –

Quina ximpleria donar llibres als periodistes, als amics, als pseudocrítics, o enviar-los als suplements de Cultura... A qui pot importar la teva novella, un nou volum de poemes? Si hom fos en Camilo José Cela -amb molts de milions a l'esquena- o en Baltasar Marcel, que escriu els discursos al rei... Però un escriptor, un intellectual que no pot convidar les primeres autoritats a la possessió mentre un quartet especialment arribat de Praga interpreta Smetana o Vivaldi enmig d'un subtil exèrcit d'efebus que fan l'ullet als editors, als consellers... on vol anar? Hem arribat a un grau especialment complex de corrupció. El que hi compta són els diners, l'exhibició d'un elevat estatus social; "nivell de vida", en diuen. Vida? Diners? Poden anar junts ambdós conceptes? No serà un absurd, tot això? Just ara record que tenia uns amics -l'un poeta, l'altre pintor- que, sense ni una pesseta, ordien grans plans culturals, bastien revolucionàries obres -en pintura i escultura l'un; en literatura l'altre-, provant d'encalentir-se amb una mica d'alcohol que cremaven, sota la camilla, dins d'una llauna buida de llet condensada. "Gelava, aquells hiverns", m'explica el pintor. "Gelava, però et puc ben assegurar que, tapats amb una manta i escalfant-nos una mica amb la flama de dins la llauna, no sentíem el fred. Parlàvem sense aturar. No enteníem com, després de la guerra, tants companys s'havien fet del bàndol dels vencedors. Les promeses oblidades! La por... Potser. 'Fer un art popular entroncat amb la història del nostre poble'. Ximpleries! De seguida els trobàrem bastint els 'Munumentos a los Caídos de la Gloriosa Cruzada', soldats i mariners fent la salutació romana, arcs de triomf per a batles de poble, verges malgirbades per a les capelles particulars dels nou-rics, terrorífiques imitacions de déus i deesses grecs i romans... Classicisme de guix i escaiola per a decorar els jardins i menjadors de les noves autoritats sorgides de l'ensorrament del règim republicà...". (Miquel López Crespí)

Josep Palau Ribas i Thomàs acompanya els visitants fins a la porta. No em mira. Vincla l'espinada segons la "categoria" de la persona amb la qual xerra. El grau d'inclinació minva o puja segons la importància econòmica o política del personatge. Puc escoltar algunes frases fora de context: "Sopar a l'hotel Palas Atenea...", "Caviar, cava francès a Son Vida amb assistència del Ministre de Cultura...". "No faltis dia 24 a la Llotja: el President t'ha de veure, parlar amb tu, si vols tenir possibilitats d'obtenir la subvenció dels vint milions...". Com ha caigut de baix en Ribas i Thomàs! Per uns moments sent vergonya per ell, per tot el que ha de fer cada dia per a mantenir la posició social, per a poder pagar els cotxes, els criats, les despeses dels xalets, el iot i les piscines... S'ho val de veritat? L'observ. Quasi no el reconec. Aquest servilisme, la manera de somriure als que són amunt, als poderosos! Una vegada, ja finida la dictadura, quan no hi havia gaire perill de tortures ni llargues detencions, el camarada Josep Palau Ribas i Thomàs accedí, després de pregar-li molt, a participar en una acció a la plaça de Pius XII de Ciutat. Es tractava de protestar contra l'acomiadament d'uns treballadors, capdavanters d'una vaga en un dels hotels més importants de s'Arenal... L'essencial era tallar la circulació en el carrer del General Mola, desplegar unes pancartes, fermar-se amb cadenes per a impedir que la Policia Nacional o la Municipal pogués restablir la circulació abans de l'arribada de la premsa... Cap a l'any mil nou-cents setanta-sis, en el començament de la transició, Josep Palau Ribas i Thomàs portava barba llarga, cabells descurats, texans gastats... Era la moda! Quina diferència amb l'actualitat. Faig una ullada a la seva indumentària. Aquesta gent es deuen vestir a París o Milà. Porten anells i plomes estilogràfiques d'or -potser el xec no és vàlid si no sent l'alè verinós de la riquesa?-, polseres... Instintivament peg una ullada al rellotge que vaig comprar fa vint anys, els pantalons i l'americana que m'ha deixat en Biel Caimari. Cal dissimular: que no vegin el vell rellotge; prendre una postura en què no es notin les arrugues de la roba. Dues hores assegut al sofanet del despatx, fent cua, han fet malbé la feina de planxa de la dona.

"Per què hauré vengut?", em torn a demanar mirant les allotes que feinegen, indiferents a les meves preocupacions.

S'acosten les onze. Aviat em cridaran. Amag els diaris dins la carpeta. Trec el llibre per a donar-li (recomanació expressa de l'editor). Sort que n'he pogut aconseguir una vintena d'exemplars (per damunt la xifra que havíem acordat i que consta en el contracte). Un autèntic plaer oferir-ne algun sense que et costi res de la butxaca!

Quina ximpleria donar llibres als periodistes, als amics, als pseudocrítics, o enviar-los als suplements de Cultura... A qui pot importar la teva novella, un nou volum de poemes? Si hom fos en Camilo José Cela -amb molts de milions a l'esquena- o en Baltasar Marcel, que escriu els discursos al rei... Però un escriptor, un intellectual que no pot convidar les primeres autoritats a la possessió mentre un quartet especialment arribat de Praga interpreta Smetana o Vivaldi enmig d'un subtil exèrcit d'efebus que fan l'ullet als editors, als consellers... on vol anar? Hem arribat a un grau especialment complex de corrupció. El que hi compta són els diners, l'exhibició d'un elevat estatus social; "nivell de vida", en diuen. Vida? Diners? Poden anar junts ambdós conceptes? No serà un absurd, tot això? Just ara record que tenia uns amics -l'un poeta, l'altre pintor- que, sense ni una pesseta, ordien grans plans culturals, bastien revolucionàries obres -en pintura i escultura l'un; en literatura l'altre-, provant d'encalentir-se amb una mica d'alcohol que cremaven, sota la camilla, dins d'una llauna buida de llet condensada. "Gelava, aquells hiverns", m'explica el pintor. "Gelava, però et puc ben assegurar que, tapats amb una manta i escalfant-nos una mica amb la flama de dins la llauna, no sentíem el fred. Parlàvem sense aturar. No enteníem com, després de la guerra, tants companys s'havien fet del bàndol dels vencedors. Les promeses oblidades! La por... Potser. 'Fer un art popular entroncat amb la història del nostre poble'. Ximpleries! De seguida els trobàrem bastint els 'Munumentos a los Caídos de la Gloriosa Cruzada', soldats i mariners fent la salutació romana, arcs de triomf per a batles de poble, verges malgirbades per a les capelles particulars dels nou-rics, terrorífiques imitacions de déus i deesses grecs i romans... Classicisme de guix i escaiola per a decorar els jardins i menjadors de les noves autoritats sorgides de l'ensorrament del règim republicà...".

Per descomptat que el pintor i el poeta, ambdós sense diners, no han rebut mai cap encàrrec; ni d'institucions o ajuntaments per a bastir estàtues, ni de cap editor per a publicar. Dècades de feina i d'investigació artístiques per a no merèixer ni un petit comentari al llibre de text que estudien els fills... Ni els catedràtics d'art i literatura de la Universitat no coneixen el nom ni llinatges dels intellectuals més importants de la nostra terra..!

Pel fil musical sent -fet malbé- Vivaldi. "Deuen tenir suro dins les orelles". No m'imagín com poden treballar enmig de semblant carnisseria musical. La secretària mira un estrany estri que fa de rellotge i que té al davant. Obri el plastificat llibre de visites. Guaita la porta tancada del despatx. Em mira a mi amb l'acostumat aire d'indiferència. Inesperadament, la reconec! Na Conxa! Com no m'hi havia fitxat abans, en entrar a la Casa de Cultura? Porta un quilo d'or. És possible treballar així, carregades de polseres, anells i collars? I si, a la sortida, qualsevol drogaaddicte els posa l'esmolat tall d'un ganivet a la gargamella? No ho pensen això, tan eficients buròcrates al servei del carnaval propagandístic institucional? O tenen una especial confiança en la policia?

No m'ho puc explicar, que no m'hagi reconegut! )Ho sabrà, Ribas i Thomàs, que ella, l'hereva espiritual d'Aurora Picornell, treballa davant del seu despatx? )O s'ha establert, entre exrevolucionaris, un pacte de silenci on ningú no es reconeix, on el passat resta enterrat pels segles dels segles? Un conveni secret, no escrit, que es compleix a peu de lletra, on és signe de mal gust recordar una època en la qual les mínimes esperances que t'alletaven eren les de mudar l'univers sencer.

Na Conxa la vaig conèixer a finals dels seixanta. S'havia casat amb un company de l'organització on militàvem tots (Ribas i Thomàs inclòs!). La mare d'ella els deixà un piset a la barriada de Son Cladera (treballadors, immigrats...). No tenien ni per a pagar el lloguer i, molt manco!, per a comprar mobles. Alguns membres del partit els portàrem les cadires que ens sobraven, munts de caixons que trobàvem en els contenidors de les escombraries i que, convenientment manipulats i pintats, podien servir per a fer-hi taules, armaris... la biblioteca del menjador!

La "biblioteca"! Era massa pompós tot això de "la biblioteca". Un centenar de volums: novelles, poesia -Espriu, Neruda- i les primeres edicions de marxisme que aconseguien rompre la murada inquisitorial de la dictadura. Valuosos exemplars dels clàssics del pensament socialista i anarquista mundial comprats -o pispats- a les golfes de qualsevol llibreria "progre" de Ciutat o de Barcelona... No entenc aquest fals posat. En Ribas i Thomàs li ha extirpat la memòria? Una simple collocació de funcionària pot obrar tal miracle? Per cent mil i tantes de pessetes mensuals... Com és possible arribar a tal grau d'amnèsia? D'on ha sorgit el vendaval furient que se n'ha emportat idees, illusions?

Observ el rostre de na Conxa. Em retorna la mirada com dient-me: "No ho intentis recordar. Tanmateix no sé qui ets i, malgrat que ho sabés, no vull pensar en l'esvanida joventut. L'època actual tan sols em porta males evocacions: les nits esperant la trucada de la policia política o de la guàrdia civil, la manca d'una feina qualificada, haver de comptar els diners per a comprar un entrepà, per a poder anar al cine...".

La contempl espectant. Com si s'hagués d'aixecar de la cadira, exultant, i em reconegués:

-Felip... quina alegria! Què fas per aquí? Tants d'anys sense veure´ns. Escolta, li diré al cap de secció que sortiré un moment. Anirem a fer un cafè al bar de la cantonada. Felip! Te'n recordes de les reunions a Son Cladera! Ah! Quins temps aquells! Com s'esvaeix la joventut. Saps què et dic? No m'ha convençut gens ni mica el "canvi" que ens han enflocat. Li dic sovint al màxim responsable, al Josep Palau Ribas i Thomàs! Ah! Els fills dels rics, dels vencedors en la guerra... quina democràcia que heu bastit! Un règim a la vostra mesura i semblança! La mateixa bandera de Franco, idèntics propietaris: vosaltres, els hereus, els fills de la victòria!, idèntica pàtria imperial que cal defensar amb l'exèrcit... )Saps que no li agrada gaire rememorar la transició, al Josep Palau Ribas i Thomas! Era el més covard de la colla! Mentida l'embalum dels exàmens. Era per no sortir a pintar a les nits. Tremolava de por només pensar en una possible detenció!

Illusió òptica, imaginar que era ella. Tanmateix no em reconeix. Cal desviar la mirada. Qui sap què pot pensar? Morta entre tantes joies? )Serà ella de veritat, o m'hauré deixat portar per la nostàlgia? Sovint em passa: aturar gent pel carrer, creure que és un amic, un conegut, i després em trob davant un rostre que em mira aïrat o sorneguer, com si hagués perdut l'enteniment o li volgués robar la cartera.

Na Conxa? Vés a saber on és ara aquella al.lota de fa trenta anys. Qui sap si morta, enterrada en els fonaments d'un dels milers i milers d'hotels que encimenten l'Illa, fermades les mans a l'esquena amb un fil de ferro que li talla la carn. Com els nostres pares en el trenta-sis. Que de guerres diferents! Quantes maneres de morir! Però es fa tard. M'aixec com un autòmat programat. És el moment de la veritat. Ara veurem si em concedeix el dia d'octubre que necessit. De l'èxit o fracàs de l'entrevista amb l'excompany depenen les meves futures i hipotètiques edicions, la compra dels llibres per a la filla en el començament de curs, les matrícules d'anglès i natació, la supervivència quotidiana... Estaria jo assegut dues hores aquí, fent el bàmbol entre aquest eficient i gèlid personal de "cultura", si tengués sou fix de l'administració central o del govern autonòmic! Estúpidament em consol pensant que quan la guerra mataven els escriptors esquerrans d'un tret al clatell. Quin doi! Mal de molts, consol de beneits. Amb la victòria de Franco, els que no foren afusellats o empresonats hagueren de fugir a l'exili. Pere Calders, Maux Aub, Rafael Alberti -centenars d'intellectuals!- fent feines ocasionals per a sobreviure. Quaranta anys sota l'ombra de Ramiro de Maeztu, José Antonio Primo de Rivera i José M0 Pemán, Nietzsche i Ortega, Franco i San Ignacio de Loyola, enlairats a cim sublim del vast pensament reaccionari espanyol. Vast univers de la Inquisició. Però no em puc distreure. L'allota m'ha dit, com qui concedeix un gran favor: "Ara el rebrà"; ni una paraula més. Com si opinàs que havia gastat massa saliva amb un desconegut.

La narrativa de finals dels seixanta i dels setanta va tenir molta importància en la formació d'un pensament crític davant la realitat mallorquina. La presència d'un grup nombrós de narradors va esser una de les mostres del deixodiment de la literatura mallorquina d'aquells moments, i en va esser un factor d'actualització i d'acostament a la societat. Per primera vegada la prosa, i amb un nivell de qualitat i maduresa prou acceptable, desplaçava la poesia com a gènere literari estelar -que havia regnat de manera absoluta des dels inicis de la Renaixença-. (Mateu Morro)

Miquel Ferrà Martorell, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Gabriel Janer Manila, Jaume Santandreu, Maria Antònia Oliver, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Antoni Mus... conformen alguns dels noms més importants de la generació literària dels 70. (Mateu Morro)

La generació literària dels 70

Per Mateu Morró i Marcé, historiador.

El llibre La guerra just acaba de començar, que havia guanyat el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973, marcà una fita en la lluita de les avantguardes culturals mallorquines contra la putrefacció franquista. El llibre de Miquel López Crespí va ser segrestat pel famós Tribunal de Orden Público. Però la Brigada Política del règim va sortir ben escaldada. El llibre s'havia venut de forma clandestina i quan la policia anà a efectuar el segrest a casa de l'escriptor ja no hi havia cap exemplar! Va ser un gran èxit polític i solidari en la lluita antifeixista de començaments dels setanta.

1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987.

La narrativa de finals dels seixanta i dels setanta va tenir molta importància en la formació d'un pensament crític davant la realitat mallorquina. La presència d'un grup nombrós de narradors va esser una de les mostres del deixodiment de la literatura mallorquina d'aquells moments, i en va esser un factor d'actualització i d'acostament a la societat. Per primera vegada la prosa, i amb un nivell de qualitat i maduresa prou acceptable, desplaçava la poesia com a gènere literari estelar -que havia regnat de manera absoluta des dels inicis de la Renaixença-, aprofitant el treball d'innovació formal i temàtica que havien fet, amb anterioritat, escriptors com Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover o Blai Bonet. Aquell esclat, per tant, no va esser tan sobtat com aparentava, tenia al darrera un llarg procés de preparació, però es va trobar en un context social i polític que l'afavoria. Gabriel Janer Manila, Miquel Ferrà Martorell, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Jaume Santandreu, Maria Antònia Oliver, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Antoni Mus, etc., oferien una obra molt útil en un moment on hi havia poc on agafar-se per interpretar una societat en canvi accelerat.

Fotografies antigues: Galeria Grifé i Escoda. Les Aules començaren a Grifé i Escoda l'any 1966 (Passeig Mallorca). En la fotografia i d'esquerra a dreta: Francesca Moll, Carme Sampol (neboda de Jaume Vidal Alcover), Miquel López Crespí i altres amics del moment.

Després de molts d'anys de predomini d'una mateixa estètica i una mateixa moralitat, que amb les figures menors de l'escola mallorquina havia derivat cap a un notable estancament, en el món literari mallorquí hi apareixia tota una fornada renovadora. Uns escriptors joves que volien parlar d'allò que realment passava a la societat mallorquina, i cercaven un llenguatge propi en un país de narradors escassos, i així i tot poc coneguts. Costava molt de desfer-se d'uns cànons que semblava que havien d'esser aptes per a totes les èpoques, entre altres coses perquè la literatura catalana no havia pogut tenir un procés evolutiu normal, la llarga nit del franquisme havia exercit una influència destructora tan profunda que res se n'havia alliberat. Sense ensenyament de la llengua, sense mitjans de comunicació, sotmesos a una rígida censura, el fet literari no deixava d'esser també un fet de resistència cívica. En gran mesura s'havia de començar quasi de bell nou. Per això cada un d'aquells llibres, en ell mateix, tenia una potència crítica extraordinària: d'entrada perquè les situacions i els personatges que apareixien duien a tot un exercici de repàs de la història recent de Mallorca -començant pel mite de la Guerra Civil i acabant per la nova societat engendrada per l'economia turística-. La literatura s'acostava a la societat i una part d'aquesta societat responia llegint, i seguint amb interès el treball de cada un d'aquells joves autors. Per això, joves i delerosos de novetats, no ens podia passar desapercebut un López Crespí que trencava absolutament amb el món ideològic de la nostra intel.lectualitat tradicional.

Miquel López Crespí en els seus textos literaris, però també en els seus articles, transpuava un món cultural nou i uns fonaments ideològics originals. Sorgia un escriptor de vena, rebel, amb un instint vital d'insubmissió, impregnat d'una història, la seva, a la qual no volia renunciar: la del seu pare, pres per antifranquista, picant esquerda a les carreteres; la d'una avior de pagesos de sa Pobla, aferrats a la terra i al treball; la d'una Mallorca de la postguerra trista i en blanc i negre, com la de No-Do, i la d'una Mallorca turística, més acolorida, que estava engegant totes les altres.

En Miquel escrivia a la premsa diària articles de crítica literària, defensava abrandat el compromís social de l'escriptor, segurament en posicions no massa llunyanes del realisme social, i adesiara ja començava a guanyar qualque premi. Miquel López Crespí, sobretot, ens aportava referències culturals de primera necessitat: Maiakovski i Bertolt Brecht, però també Joan Brossa o Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Entre línies, en aquells escrits sobre literatura francesa o nordamericana, hi enteníem missatges d'inequívoca vocació política, missatges d'heterodoxia que passaven per malla als censors i, a vegades, també als lectors. El paisatge no era gens engrescador: el vell dictador agonitzava, pels diaris sabíem que hi havia indrets on s'aixecava un veritable clam per la democràcia, i miràvem al nostre entorn i vèiem una societat conformada i indiferent. Les plomes de Josep Maria Llompart, Gregori Mir, Miquel López Crespí o Gabriel Janer Manila, en aquest context tan empobrit, duien a terme una funció importantíssima.

L'obra de Miquel López Crespí Autòpsia a la matinada guanyà el Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974. Una obra d'avantguarda experimental que serví per anar consolidant el teatre mallorquí modern, tasca que havien portat endavant Alexandre Ballester i Joan Soler Antich entre molts d'altres autors teatrals.

En els anys 60 i 70 López Crespí escrivia des de posicions marxistes. Des d'un marxisme obert, creatiu, plural, ric de matisos, que feia veure a la llegua la seva distància de l'estalinisme i el comunisme oficial. Ningú que llegís amb atenció aquells escrits hi podria detectar res de semblant a l'encarcarament propi de qualsevol dogmatisme. Lluny de doctrinarismes i mandarinats, Miquel López Crespí escrivia textos crítics i personals. L'herència del maig de 1968 era la seva herència, i feia seva la història dels derrotats i dels heterodoxos de tots els temps. El seu missatge era literari, però d'una densitat inequívoca i fàcilment ubicable. Miquel López Crespí, en un procés d'autodidactisme no molt diferent del de la majoria dels joves escriptors de la seva generació, duia a la literatura mallorquina contemporània la tradició d'una esquerra crítica i alliberadora. Potser, sobretot mirant-ho amb ulls actuals, amb una alta dosi d'utopisme, però recollint tot un aspecte fonamental de la història del segle XX. El que més valorava de la història del moviment obrer era la capacitat de trencar cadenes, no la d'engendrar burocràcies o aparells d'estat policials. El nacionalisme, la vivència d'home d'esquerres, l'oposició a tota forma d'opressió, formaven en ell un tot, una glopada furiosa d'aire vital, que sortia de portar a la sang la urgència de lluitar contra la injustícia d'una manera activa, i duia a un treball frenètic, més o menys encertat, però riquíssim de resultats i d'experiències.

Roda de premsa clandestina dels comunistes de les Illes (OICE) quan encara no havien canviat les sigles a OEC. D'esquerra a dreta: Jaume Obrador, Miquel López Crespí i Josep Capó. L'escriptor Miquel López Crespí, avantguarda en la literatura mallorquina pertanyia igualment a l'avantguarda de la lluita contra el feixisme d'ençà començaments dels anys seixanta.

En Miquel havia fet una opció inusitada en la Mallorca d'aleshores: havia triat la literatura com a vivència i com a professió. El seu ofici era el d'escriptor, i s'hi enfrontava amb tota la naturalitat i tota la conseqüència possible. Encara que això en qualque avinentesa posava seriosament en entredit el contengut de l'olla que cada dia s'ha de posar al foc per menjar. Era un escriptor professional, sempre ho ha estat, en un país que dóna escasses possibilitats a gent tan rara. Llegia i escrivia, i alhora era fidel a tot allò que li semblava digne d'esser respectat.

Més tard, quan vaig conèixer en Miquel més de prop, i vaig passar de lector a amic, em vaig adonar de la seva vasta formació. Ho llegia tot. A la seva casa els llibres s'hi acaramullaven per tots els racons, i s'hi podien veure els títols més introbables en aquell període final del franquisme. Cada viatge havia estat dedicat a explorar llibreries, cada contacte havia estat aprofitat per conèixer autors i tendències. La novel.la, el teatre, la poesia i l'assaig, en totes les llengües, componien un univers amplíssim. I els joves que podíem entrar en aquell sancta sanctorum li demanàvem llibres. Aquesta va esser la causa, en aquells temps de febrosa curiositat intel.lectual, que part d'aquella magnífica biblioteca s'escampàs per aquí i per all'a, i a en Miquel li costàs de recuperar molts d'exemplars valuosos.

A L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970)> en Miquel López Crespí deixa constància de la seva vivència d'aquells anys. Ens descriu la seva experiència apassionada, des de la seva infància a sa Pobla als fets polítics més recents, en un llibre farcit d'anècdotes, ple del suc de la història viscuda, ple de petits fets que dibuixen tot un procés, i que el fan un document interessant. En situar-se en aquest pla concret ens resta dibuixada la trajectòria intel.lectual i ètica d'en Miquel López Crespí, i la de moltes altres persones que, com ell, feren la seva contribució, bàsica, al desvetllament cultural i polític dels mallorquins. En els escrits de Miquel López hi ha una reivindicació clara de la clandestinitat, del treball quotidià mai no reconegut pels llibres de la història oficial. A la política clàssica hi contraposa la tasca apassionada dels militants, dels que mai no cobraran una pesseta de la política, dels que sense demanar cap reconeixement posaren els fonaments de la democràcia.

Domingo Perelló, propietari de la Llibreria Logos i l'escriptor Miquel López Crespí a la plaça de Cort de Ciutat el Dia del Llibre de l'any 1973. Les llibreries L'Ull de Vidre, Logos i Tous esdevengueren avantguardes culturals de la lluita antifranquista a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta.

Aquesta història és la que interessa a Miquel López Crespí, perquè amb ella vol posar les coses en el seu lloc. Vol posar en el seu lloc la realitat de forces polítiques inexistents en la resistència antifranquista, o de forces que recolliren part del que era el franquisme. Però, i jo diria que sobretot, vol posar al seu lloc l'estalinisme, amb totes les seves versions. L'assassinat dels dirigents obrers revolucionaris, la creació d'uns estats policials, l'asfíxia del pensament alliberador amb tota casta de catecismes i bíblies oficials, són atemptats contra la humanitat, però, d'una manera particular, contra allò que Miquel López Crespí estima i s'hi sent identificat. Són fets històrics que cap raó pragmàtica pot justificar, i que pesen massa sobre la consciència per a esser obviats fàcilment. López Crespí no vol renunciar a esser testimoni d'aquesta història que l'apassiona i que el compromet personalment. La literatura, el teatre, la narració, la poesia, estant impregnats d'aquesta experiència i d'aquesta fidelitat a una determinada tradició emancipàtoria.

Pens que és aquí on se situa l'aportació lúcida d'en Miquel López Crespí. Des del testimoni d'un temps viscuts amb passió que es projecten cap a un nou temps i cap a uns nous combats. I ara, quan reneixen idees d'intransigència en el món, quan es desenvolupen noves violències contra les persones, quan formes d'explotació molt més sofisticades i tenebroses -tant que amenacen la continuïtat de l'espècie sobre el planeta-, es consoliden, ara, idò, es torna plantejar, des d'una clara unitat entre la cultura i la política, entre la literatura i la vida, la mateixa opció per l'emancipació humana que va fer en Miquel a sa Pobla quan, amb fruïció, esborrava les consignes feixistes de les parets del local de la Falange i s'indignava davant tot el que era discriminació o injustícia.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Calendaris de sal i la dignitat dels vençuts. El poemari recorda i és un homenatge a la dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; un homenatge igualment als avis, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. (Miquel López Crespí)

Publicat el Premi Maria Manent de Poesia 2005. Calendaris de sal (Viena Edicions, Barcelona, 2006).

Coberta del poemari de Miquel López Crespí Calendaris de sal, Premi de Poesia Marià manent 2005.

Aquesta sensació d'anar arribant al final de la vida la podem trobar en el poema "La calma més completa" del poemari Calendaris de sal, Premi Marià Manent 2005 i encara inèdit. En els primers versos, l'autor, que sap que no hi ha escapatòria possible, que ningú pot escapolir-se del seu destí final, escriu: "D'aquí pocs moments ja seré senyor de la calma més completa, / d'un inabastable univers de buits interminables: / el silenci absolut que s'engrandeix a poc a poc / enllà del marc segur de la meva finestra. / Deix enrere el dibuix de les gavines en el blau, / el teu nom grafiat en l'arena d'una platja ja sense nom, / el record amenaçador del pànic / quan m'aixecava sense la tebiesa de ta pell al costat.".

El poeta, en constatar com s'han anat esmunyint la vida, els somnis, les esperances, com han anat desapareixent amics, els familiars més estimats, sent la sensació de trobar-se davant una inundació inabastable de la qual no podrà escapar. Una inundació que cap paraula, cap estudiada forma poètica o desfermat riu de metàfores, serà capaç d'aturar. La vida, en la recta final en què estam submergits, presenta, sovint, un aspecte amenaçador, ja que és quan, malgrat que sigui de forma subconscient, hom fa recompte del que ha viscut i nota com els moments autèntics el punyen, talment ferro roent, indicant, amb precisió matemàtica, quines són les hores en les quals hem estat autènticament feliços. I és precisament aquesta inundació que ve, furient, salvatge, el que et fa recordar els moments amables i curulls d'esperances de la teva existència. El motiu, doncs, de la majoria de poemes que comentam seria deixar constància escrita d'aquests moments i d'aquestes sensacions.

En el poemari Calendaris de sal, aquesta inundació final és descrita en el poema "La inundació" en onze versos privats de tota ornamentació verbal inútil. Versos secs, durs, implacables com la constatació certa que ja som en els darrers segons: "Arriben de sobte tot d'inesperades misses de difunts / (els pares morts, / els avis fonent-se en l'oblit / amb desesperançada velocitat vertiginosa). / Notar la magnitud de la inundació avançant per la casa. / Provar d'amagar la seva nuesa, / l'extremada debilitat d'un infant que plora. / Però no puc albirar la sortida, / aturar els darrers segons / que s'escolen per les canonades.".

I en el poema "Com un somni molt lent", del poemari Les ciutats imaginades, la implacable realitat d'anar arribant al final s'imposa, amb aquest sincera confessió que mostra al lector quins són els refugis secrets de l'autor per a provar de defugir l'embranzida del temps. Llegim: "Ara visc de records. / Tot es mescla i confon en la memòria. / És com un somni molt lent que regressa i regressa / sense que pugui fer res per aturar les imatges que em dominen.".

Coberta del poemari de Miquel López Crespí Temps moderns: homenatge al cinema, Premi de poesia Miquel Martí i Pol de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

Si haguéssim de fer un resum molt sintètic del que volen expressar cada un d'aquests quatre poemaris podríem dir que Calendaris de sal és producte de la forta impressió que em produïren les successives morts de molts dels essers que més he estimat en aquest món: el pare, l'oncle José López, que tant m'ensenyaren de lluita per la llibertat i la dignitat. La dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; els avis, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. Calendaris de sal també repassa l'l'omnipresència de la postguerra en la vida de l'autor. L'autor se sap condicionat per aquella postguerra de cínics, assassins i voltors que exterminaren, per la força de les armes i de la mentida, el més sà de la nostra nació, els Països Catalans, i de l'Estat espanyol. Els amics i familiars morts, les idees i l'exemple de com enfrontaren la derrota i la tèrbola postguerra de sang i misèria són alguns dels punts fonamentals dels bastiments de la meva consciència, el motor, com he dit, que t'ha d'una determinada manera i no d'una altra.

Coberta del poemari de Miquel López Crespí Les ciutats imaginades, premi de poesia Ciutat de Tarragona 2005.

A partir d'aquí podrem entendre i capficar-nos en les pàgines de Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la i el poemari més recent, el que ha editat Cossetània Edicions, Les ciutats imaginades.

En l'article "Temps i gent de sa Pobla, Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera i El cant de la sibil·la", a part de relacionar i explicar l'estreta unió que hi havia entre el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla, la novel·la Defalliment i el poemari editat per Brosquil Edicions, contava com la majoria de poemes tenia relació amb la provatura sentimental de deixar constància dels meus records d'infant, d'aquella època que maldam per imaginar daurada: les excursions i vacances a ses Casetes de sa Pobla a la badia d'Alcúdia, davant l'Albufera, els estius passats al port de Pollença, els viatges a Lluc, les excursions a Formentor, estades a Muro, Aucanada, el Mal Pas, la vida a sa Pobla...

La presència corprenedora de la infantesa, de l'esplendent paisatge sense hotels que guaitàvem aleshores, queda reflectit en aquests vuit versos del poema "Llums enceses en els dits" que el lector pot trobar en el poemari El cant de la Sibil·la: "Descobrir per primera volta coves i penya-segats, / l'indret on nien les gavines, /els corbs marins que ens envoltaven. / Com si haguéssim begut molt de vi / i no poguéssim controlar les emocions: / volar damunt el maragda ardent del verd / content de portar llums enceses en els dits."

El cant de la Sibil·la és l'intent de deixar constància d'aquells moments esvanits ja per la cendra de les hores però que es conserven en la memòria amb la força intacta de quan els vivíem amb tota la joia de la nostra infància i adolescència. Aleshores els pares i els familiars eren joves, alegres i riallers. Res no presagiava la Nit, l'obscura presència que ens aniria portant, de forma imperceptible però ferma, fins davant el mur de la darrera pregària i el postrer alè.

Els poemaris que comentam no són escrits de forma independent l'un de l'altre. Que ningú s'imagini que un llibre concret és un producte d'una època i un altre d'un altre moment històric. De cap manera. Els llibres de què parlam, igualment que algunes de les novel·les, obres de teatre i llibres de memòries recents, són escrits en la mateixa època, el temps que va de començaments dels noranta fins al dos mil. Cas, per exemple, del poemari Temps moderns: homenatge al cinema, premi de poesia Miquel Martí i Pol 2002 i editat l'any 2003 per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Era "normal" que en aquesta recerca desesperada per a provar de salvar els instants de joia de la joventut, les esperances del passat, els descobriments intel·lectuals dels anys seixanta, sortís també el ressò d'aquelles pel·lícules i artistes que anaren condicionant, amb el pas dels anys, la nostra forma d'entendre el món, l'art, la vida, la lluita per la llibertat. En la grisor de la postguerra, en plena repressió franquista contra els pobles i contra les llibertats més elementals de la persona, el cinema esdevenia la porta oberta a tots els misteris i totes les possibilitats. Breu, senzill homenatge, doncs, al record d'aquelles llunyanes horabaixes asseguts al "galliner" o les butaques dels cines de sa Pobla: Can Guixa (el "Principal") o Can Pelut (el "Coliseum"), el Salón Montaña o en aquell modern "Cine Montecarlo" de començaments dels anys seixanta... Llunyans diumenges amb Fred Astaire i Ginger Rogers, Chaplin, i Lauren Bacall... Gene Kelly i Debbie Reynolds ballaven i cantaven en la pel·lícula Cantant sota la pluja; ens atemorien Peter Cushing i Cristopher Lee en les pel·lícules de vampirs, Marlene Dietrich era un àngel blau la bellesa de la qual, érem molt joves aleshores, encara no acabàvem de copsar. Quants dies d'hivern i d'estiu fugint de les rituals cançons dels falangistes, dels avorrits sermons dels sacerdots, anant a veure les aventures de Robin dels boscos i El capità Blood! Més tard, després dels crits de Janet Leigh a Psicosi, arribaren Els contes de la lluna pàl·lida de Kenji Mizoguchi. La dictadura moria matant, agonitzava ja des de finals dels seixanta quan els miners d'Astúries i Lleó, els treballadors de Barcelona i València, iniciaren les grans lluites contra el feixisme i el capitalisme. Temps moderns. Homenatge al cinema vol deixar constància de l'efecte màgic i enervador del Potiomkim, la màgia cinematogràfica de Serguei Eisenstein obrint totes les possibilitats del cinema. Eisenstein a Leningrad filmant Octubre; memòria igualment de La batalla d'Alger... i de Roma, città aperta, L'any pasat, a Marienbad, Alphaville, Casablanca, sense que hi manquin Buñuel, Chabrol, Godard i Dziga Vertov avançant amb la cavalleria roja d'Issaak Babel en direcció a la revolució universal que defensen Lenin i Trostki abans de tots els crims de l'estalinisme i l'entrada de les tropes feixistes a Barcelona l'any 1939.

Quatre poemaris, Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la, Calendaris de sal i Les ciutats imaginades, que surten, evidentment, de la constatació de la fugacitat de la vida, de la impossibilitat d'aturar el temps, de servar, ni que sigui mitjançant per la metàfora i la paraula, tot allò que conformà la nostra efímera existència damunt la terra.

Miquel López Crespí

L'esperit i la idea de combat són tan inherents a la natura humana com el mateix sentit de justícia o d'autoestima; per això les pàgines de la història tenen més lletres de sang que de tinta. Per a un humà combatre és llei de vida i no combatre és com encomanar el seu destí als voltors, perquè segons la dita popular "qui s'arrufa el fred el se menja". En igualtat de condicions l'individu, a través del combat, es rescabala dels greuges dels altres; i també les nacions, de les agressions dels estats. Així el combat esdevé pauta i criteri universal de justícia i convivència socials. (Miquel Julià Prohens)

El deure del combat

Per Miquel Julià Prohens, escriptor

Coberta del llibre Cultura i antifranquisme editat per Edicions de 1984 de Barcelona l'any 2000 i presentat per l'historiador Mateu Morro i l'escriptor Miquel Ferrà Martorell a la Casa Catalana de Ciutat de Mallorca.

L'esperit i la idea de combat són tan inherents a la natura humana com el mateix sentit de justícia o d'autoestima; per això les pàgines de la història tenen més lletres de sang que de tinta. Per a un humà combatre és llei de vida i no combatre és com encomanar el seu destí als voltors, perquè segons la dita popular "qui s'arrufa el fred el se menja". En igualtat de condicions l'individu, a través del combat, es rescabala dels greuges dels altres; i també les nacions, de les agressions dels estats. Així el combat esdevé pauta i criteri universal de justícia i convivència socials. El poeta Joan Alcover a "Poemes bíblics", descrivint un gest de la Bíblia, ens diu que "el fill Jacob, segon per la naixença, / en gloriós combat l'àngel va vèncer..."; Ramon Llull en el Llibre de Cavalleries defineix que "ofici de cavaller és combatre traidor"; Joanot Martorell no se'n fa enfora en el Tirant lo Blanc dient que "el cavaller combat per mantenir la lleialtat i la rectitud"; i encara l'experiència popular ho reconeix en aquesta cançó: "Ara és hora, cosset meu, / que plors i facis combat...".

L'home, però, sols s'engresca al combat que li ofereix avantatges evidents i avinents; si no, en fuig com d'una sentència adversa, cosa que recolleix el refrany: "Justícia, senyor, a ca meva, no!". Per això és que la gent sols s'apunta a competicions favorables, segures, sense haver-se d'exposar-se al fracàs; això sí molts admiren, segueixen i es rendeixen als combatents triomfadors, dictadors i tot, com a suplents o referents de les pròpies ambicions. Sols així s'expliquen les mogudes populars entorn d'aquests; i sols així s'explica l'aurèola de popularitat que els mallorquins rendiren a cacics com Joan March (verga), que inflaren fortunes reduint el poble a la fam i a la submissió. Aleshores tan perversa esdevé la fama dels tirans, com l'acatament dels favorits. Es precisament dins aquest marc de negror i d'injustícies que s'emmarca i ressalta l'excellència dels qui combaten per un gran objectiu humà, com pot ser el de superar una malaltia irreversible o el de fer front a qualsevol injustícia, també les constitucionalment institucionalitzades.

El combat, però, cobra una lluïssor especial, quan el protagonista és un ciutadà lliure, al qual no agomboia cap nomenament polític ni cap nòmina milionària. L'aurèola de Jordi Pujol, per posar un exemple, apareix més nítida en la sorollosa protesta de 1960 al Palau de la Música Catalana, en els tres anys i mig de presó o en el repartiment clandestí en plena etapa franquista del seu llibre Construir Catalunya (1955); més que en la presidència efectiva de la Generalitat. Sovint la torxa de l'alliberament nacional perd màgia i eficàcia en mans ben remunerades.

Tantes raons vénen a compte quan em vull referir al llibre Cultura i antifranquisme de Miquel López Crespí, d'Edicions de 1984 (març 2000), recentment presentat a la Casa Catalana de Mallorca (29-V-00), un llibre que recolleix els combats d'un grup d'indòmits mallorquins, protagonistes d'una lluita llarga i calculada, per tal d'obrir bretxa al mur d'opressió de l'etapa franquista. Desfilen per les seves pàgines persones tan significades com Josep Maria Llompart, Antoni Serra, Francesca Bosch, Guillem Frontera, Antoni Figueras, Jaume Adrover o naturalment el mateix Miquel López Crespí, entre molts d'altres. Només l'ideal de combatre er la llibertat, sense més gratificacions, podia engrescar aquesta gent en actuacions i feines oneroses i arriscades, com les Aules de Poesia (1966'68), noves editorials rupturistes (1972), renovació de la revista "Lluc" (1968), recolzament del Congrés de Cultura Catalana (1976-77), venda o repartida de materials clandestins...; actuacions sempre seguides de prop per la Brigada Social, perseguides per aquesta amb reiteratius interrogatoris, arrestos i detencions i patides estoicament per aquells joves, i no tan joves, rebels a les injustícies. El llibre és un cant a la lluita contra unes lleis i un règim, que es mantenia sobre l'enderroc dels drets de les persones i dels pobles.

El llibre Cultura i antifranquisme, però, a més d'un llibre d'història, és un retrat d'en Miquel López la trajectòria del qual fins al dia d'avui no és un camí de roses, sinó un camp de combat per a l'alliberament social i nacional d'aquest país, un objectiu sempre present en la seva vida i colpidor en els seus llibres sense el qual aquests estarien buits de contingut. Qualsevol pàgina de la trentena de títols publicats ho corrobora; Miquel López ha seguit, segueix i seguirà obsés i tenaç mostrant a nostra gent, amb llibres colpejants i delectables alhora, històrics ultratges i opressions ben presents. Edicions tan recents com Revolta (poesia) o Núria i la glòria dels vençuts (novella) poden deixar, dins la letargia d'un estiu tan sec i calent, empremtes de ràbia i brots d'autoestima.

Publicat en el diari Última Hora (28-VII-2000)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

1936-2016: 80 anys de la Guerra civil revolucionària - Records del pare (els milicians i la guerra civil) -

Els joves sortits de fàbriques i tallers, de les obres, de mil enfonys on romanien soterrats, ens sorprenien en constatar que bastava tenir un fusell a les mans per obrir les portes tancades de la història. Amb les armes que havien agafat en l´assalt al quarter de la Muntanya, penetraven a l´interior de mil universos prohibits. Sortien de les sagristies rient, vestits amb les casulles dels sacerdots, portant a la foguera sants de fusta, els confessionaris, els Crists i les Verges de les capelles. Cap porta de palau es resistia al poder d´un grup de treballadors armats: es confiscaven els llençols per als hospitals de sang, les grans olles de coure per a les trinxeres, els luxosos cortinatges per a protegir-se del sol enmig de les inabastables estepes castellanes. Proclamàvem el col·lectivisme llibertari, suprimint la moneda, instaurant la més estricta igualtat. Alguns camperols es resistien. Deien que haurien de mantenir els que no sabien fer feina. Desconfiaven d´un jovent que no coneixia el que era llaurar la terra, tenir cura dels animals, saber, fent una ullada al cell, quan tocava sembrar, començar la sega del blat. Altres, ploraven a l´hora de lliurar a les cooperatives els cavalls que estimaven, els carros, els estris d´anar al camp heretats de generació en generació. Potser havíem llegit massa llibres i no sabíem el valor d´un objecte per a la gent pobra. Un càvec, una arada, la somereta per anar a l´hort constituïa tota la riquesa del pagès. Si entraves a les cases dels petits propietaris tan sols trobaves quatre cadires velles, una taula petita a la cuina i les quatre olles i plats de fang a la pica. A la cambra, els llits de ferro passaven de pares a fills com el més preuat que tenien. (Miquel López Crespí)

El pare m´ho digué moltes vegades i no el vaig voler escoltar.

-No et dic que no lluites contra la colla d´assassins que ens governen. Què t´he dir jo que, en esclatar la guerra, vaig deixar els meus pares plorant al poble i, amb la colla d´amics de l´Ateneu marxàrem fins a València i ens presentàrem a la seu de les milícies! Aleshores tenia la teva edat i de res serviren les advertències familiars! Només vull que no creguis sempre que els que tens al costat et seguiran fins al final.

Era quan un tel de tristesa queia sobre el seu rostre i continuava el sermó, fluixet, com si només parlàs per a ell mateix.

-Els més eixelebrats de partits i sindicats marxàrem de seguida a enfrontar-nos amb les columnes de moros i legionaris que pujaven des d´Andalusia. Al principi tot era alegria, càntics, onejar de banderes al vent. Encara no sabíem res del dolor de les bales i la metralla. Quan arribàvem a un poble ens aturàvem a la plaça i fèiem un míting per proclamar l´abolició de la propietat. S´anava a l´ajuntament, a la notaria i, cantant A les Barricades es llançaven els arxius per les finestres i es feia un gran fogueró. Els republicans més vells ballaven jotes durant hores. Alguns milicians als quals els agradava beure, el primer que feien era anar als cellers dels senyors i ens portaven bótes amb els millors vins de la comarca.

La gent hi participava talment fos la festa més important de la seva vida! Alguns explicaven que no havien tengut vacances mai. Unes hores els diumenges i prou. Altres, ni això. La guerra significava viure esdeveniments excepcionals, participar en els somnis de les reunions nocturnes a la Casa del Poble. Tantes dècades provant d´albirar una existència diferent a l´esclavatge de cada dia, al pa amb una sardina, a la por de perdre el treball, a no saber què serà de la teva existència quan ja no puguis anar al tall... I ara, de cop i volta, anar a la casa dels senyors, asseure´s als butacons folrats de seda que només podies ullar des de la distància!

Els joves sortits de fàbriques i tallers, de les obres, de mil enfonys on romanien soterrats, ens sorprenien en constatar que bastava tenir un fusell a les mans per obrir les portes tancades de la història. Amb les armes que havien agafat en l´assalt al quarter de la Muntanya, penetraven a l´interior de mil universos prohibits. Sortien de les sagristies rient, vestits amb les casulles dels sacerdots, portant a la foguera sants de fusta, els confessionaris, els Crists i les Verges de les capelles. Cap porta de palau es resistia al poder d´un grup de treballadors armats: es confiscaven els llençols per als hospitals de sang, les grans olles de coure per a les trinxeres, els luxosos cortinatges per a protegir-se del sol enmig de les inabastables estepes castellanes. Proclamàvem el col·lectivisme llibertari, suprimint la moneda, instaurant la més estricta igualtat. Alguns camperols es resistien. Deien que haurien de mantenir els que no sabien fer feina. Desconfiaven d´un jovent que no coneixia el que era llaurar la terra, tenir cura dels animals, saber, fent una ullada al cell, quan tocava sembrar, començar la sega del blat. Altres, ploraven a l´hora de lliurar a les cooperatives els cavalls que estimaven, els carros, els estris d´anar al camp heretats de generació en generació. Potser havíem llegit massa llibres i no sabíem el valor d´un objecte per a la gent pobra. Un càvec, una arada, la somereta per anar a l´hort constituïa tota la riquesa del pagès. Si entraves a les cases dels petits propietaris tan sols trobaves quatre cadires velles, una taula petita a la cuina i les quatre olles i plats de fang a la pica. A la cambra, els llits de ferro passaven de pares a fills com el més preuat que tenien.

Però no tot eren llàgrimes.

Quants jornalers sense terra no ens reberen amb els braços oberts! Fer feina tot l´any! No haver de suplicar un jornal als grans propietaris.

Els homes i dones sense terra començaven a somriure com mai ho havien fet! Eren els que més treballaven a les empreses col·lectivitzades! Se sentien feliços, protagonistes d´un miracle inesperat. Amb la camisa encara mullada, acudien a les assemblees i participaven activament en totes les decisions i activitats dels Comitès.

Per primera vegada en la vida algú els demanava paper, tenia en compte les seves opinions a l´hora de decidir el que s´havia de sembrar i com es repartirien els guanys.

Alguns ploraven d´emoció.

Sí, tot rutllava a la perfecció. Semblava que havíem fet la Revolució agrària. No ens adonàvem de com els oportunistes que ocupaven algunes institucions, presidint fantasmals comissions, asseguts als despatxos, salvant-se de morir travessats per una bala, començaven a reorganitzar-se per a fer tornar cap endarrere les manetes del rellotge de la història.

Els més valents, els més utòpics, els més agosarats de la nostra generació morien al front, dessagnant-se davant les metralladores de l´enemic. Els professionals de la política, els vividors, s´amagaren en els racons més obscurs dels despatxos ministerials. El Govern de la República va fugir a València, atemorit, davant l´avanç incontenible de les forces de Franco cap a Madrid. Cínics, ens acomiadaven a les estacions amb el puny tancat, cantant cançons, esperant que mai no tornassim de la batalla. Però... què sabíem nosaltres de tanta maldat reconcentrada? Bastava que una persona cantàs la Internacional per a sentir-la camarada, germà, membre de la gran família proletària que canviaria el món.

Qui podia sospitar la més petita traïció?

Ningú!

Tan sols els anarquistes i els membres del POUM s´atrevien a dir que anàssim vius. Eren els anys de les execucions en massa de vells bolxevics a Rússia. La sorpresa va ser en tornar a la rereguarda en el primer permís.

Quins canvis! Era increïble el que havia passat durant la nostra absència, mentre moríem en els fronts. Els uniformes, els graus militars tornaven a omplir el paisatge. Pels carrers i bars de Madrid, València i Barcelona, els oficials del nou Exèrcit Popular passejaven tranquil·lament amb llurs esposes i amants agafades del bracet. Se sentien valsos vienesos pels altaveus de les ràdios dels restaurants curulls d´oficinistes i alliberats de partits i sindicats. No enteníem com era possible aquell esponerós paisatge d´oportunistes de totes les tendències! Aquesta nova administració, els endollats, els membres d'acadèmies militars, la policia que substituí les patrulles de control, els quintacolumnistes situats en centenars d´organismes d´administració sorgits aquí i allà ens miraven amb repugnància, com si fóssim insectes. Endevinaven que érem la carn de canó que venia de les polsoses trinxeres d´Aragó i de l´assetjada capital d´Espanya. Feia uns mesos, portar armes, lluir el mono del taller era considerat la més alta condecoració que podia assolir un antifeixista.

Els milicians, el braç armat del poble a l´inici de la Revolució, ara érem tractats com a sospitosos, indesitjables als quals es negava la salutació.

-Diràs que són records d´un vell lluitador i que ara, entre els joves antifranquistes no es donarà l´oportunisme, la recerca del privilegi. Alerta i no et descuidis! Tampoc em podia imaginar el comportament de tants companys de l´Ateneu i el Sindicat. Com s´ho feren per no pegar mai un tret, aconseguir restar a la rereguarda anant al cine, als cabarets, sempre amb l´uniforme nou de trinca, just acabat de planxar? Un misteri que mai no vaig poder resoldre. Possiblement has de néixer pocavergonya. Tèrbols personatges que tenen la capacitat de canviar de carnet segons bufi el vent. Com a cans assenyats, oloren els canvis des de la distància. Ahir de dretes, avui responsables socialistes, comunistes o anarquistes. Qualsevol ideologia els va bé si poden viure millor. Amagar-se en temps de la guerra; gaudir de bons sous i privilegis en temps de pau. Com podríem alliberar-nos algun dia de la pesta bubònica dels malfactors?

A mitjans dels anys trenta, quan ens apuntàrem a l´Ateneu Popular, érem ben lluny d'intuir les misèries de la condició humana. Joveníssims, pensàvem que podríem canviar la dinàmica malaltissa que ens mantenia lligats a l´egoisme més barroer. La lluita que iniciàvem aleshores seguint el pas dels vells republicans que ens precediren, aniria creant un tipus d´home i dona nous, lliurats en cos i ànima a la causa de l´alliberament de la humanitat.

(4 vídeos) Josep Pla entrava a Barcelona, el gener de l'any trenta-nou, rere els mercenaris moros, els voluntaris italians i les tropes de Yagüe i Solchaga. Arribava, per tant, amb els que es disposaven a suprimir la Generalitat i emmordassar les llibertats públiques. Josep Termes escriu que «a Catalunya també l'esquerra (en referència a Espanya) fou derrotada, però més àmpliament ho fou la catalanitat, fos del signe que fos i, amb ella, la llengua». Tanmateix, Jordi Pujol no té inconvenient a afirmar que Pla va «fer país» més que ningú altre. Giovanni Cattini, aventura una xifra de morts i d'exiliats catalans que oscil·la entre 130.000 i 150.000. Això no és impediment perquè l'Honorable qualifiqui Pla com «un demócrata a pesar de sus deslices con el franquismo». (Llorenç Capellà)

Homenatge a Pla amb sal i pebre

Per Llorenç Capellà, escriptor

Josep Pla entrava a Barcelona, el gener de l'any trenta-nou, rere els mercenaris moros, els voluntaris italians i les tropes de Yagüe i Solchaga. Arribava, per tant, amb els que es disposaven a suprimir la Generalitat i emmordassar les llibertats públiques. Josep Termes escriu que «a Catalunya també l'esquerra (en referència a Espanya) fou derrotada, però més àmpliament ho fou la catalanitat, fos del signe que fos i, amb ella, la llengua». Tanmateix, Jordi Pujol no té inconvenient a afirmar que Pla va «fer país» més que ningú altre. Giovanni Cattini, aventura una xifra de morts i d'exiliats catalans que oscil·la entre 130.000 i 150.000. Això no és impediment perquè l'Honorable qualifiqui Pla com «un demócrata a pesar de sus deslices con el franquismo».

Continuem? Tocant a la fugida de la població civil cap a la frontera francesa, Pi i Sunyer es demanava quina era la causa que provocava aquell exili en massa. I arribava a la conclusió següent: «La primera era la por. La segona, una reacció instintiva de la nostra gent, liberal d'idees, democràtica de caràcter, catalana de sentiment». En canvi, Pujol afirma que el liberal era Pla, atès que no s'està de definir-lo com «un catalanista conservador, escéptico y liberal». Tot plegat ens aboca a pensar que l'Honorable pateix de moaisme, que és un mal que comença a afectar, de manera alarmant, una part de la historiografia espanyola. La tesi de Pío Moa és insostenible, però força atractiva per a aquells que, tocant al paper del revoltats, intenten harmonitzar ètica i conveniència. Ja ho sabeu: la Guerra Civil va començar l'any trenta-quatre, a Astúries i Catalunya, i els instigadors en són el PSOE i ERC. D'aquí a afirmar que Companys va ésser afusellat justament i que la repressió franquista és la conseqüència lògica d'un estat de desordre insostenible hi ha una passa. Que molts ja han fet, és clar. Les declaracions de Pujol fan part de la conferència que va pronunciar a CaixaForum, de Madrid, entorn de la figura de Pla. Va titular-la El escritor y el hombre, i va suposar l'inici d'un cicle, coordinat per Baltasar Porcel, que tindrà un ponent de luxe, Josemari Aznar. Ara em sortiré del guió per contar-vos una història. En realitat és un rumor que va circular pels cenacles literaris fa una vintena d'anys. En una mateixa ciutat hi havia dos escriptors d'èxit i, per motius que desconec, estaven enemistats. Quan un d'ells va finir, els amics decidiren proposar al batlle que li dediqués un carrer. Cal suposar que la iniciativa devia arribar a oïdes de l'altre escriptor, que immediatament va idear la manera de contrarestar-la. De manera que va presentar una proposta, avançant-se a tothom, indicant-ne, fins i tot, el possible emplaçament. El batlle va acceptar-la de bon grat, sense estalviar-se elogis envers la generositat del proposant. I no va reparar que el carrer proposat era un lloc de pas, el racó més inhòspit del poble. No sé si Porcel pretenia carregar-se Pla per allò que el fill ha de matar el pare -en aquest cas la còpia a l'original-, però entre les justificacions pujolianes d'una frivolitat absoluta i les lloances que, sens dubte, li dedicarà el professor de Georgetow, estic convençut que Pla, allà baix, sota terra, passarà un neguit de no dir i es clavarà la boina a tall de celles perquè ni els morts no el reconeguin. Però no vull ésser maliciós. Pensem que Porcel ha dissenyat un cicle en sintonia amb el seu caràcter provocatiu i un xic burleta. En aquest cas, avís per a navegants. Que vagi amb compte el Consell de Mallorca a contractar-lo com a organitzador del cicle Azul d'homenatges que tot just acaba d'encetar amb el de dona Maria Antònia Salvà. Tindria penques de convidar una supervivent de la Secció Femenina per parlar de la senyora de sa Llapassa. I de confiar els pertinents elogis a Riber i Estelrich a un capellà de sotana i a un falangista estantís respectivament. El nacionalisme cruixiria. I amb motiu. Acabaria l'any 2008 amb la virginitat intel·lectual perduda.

Diari de Balears (13-IV-08)

Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española Tradicionalista y de las JONS els autèntics ‘creadors’ del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans ‘artistes’ dels afusellaments en massa. (Miquel López Crespí)

Llorenç Villalonga i el feixisme militant

Potser un dels descobriments fonamentals del llibre de Manuela Alcover Llorenç Villalonga i les Belles Arts (Edicions Documenta Balear, número 16, 1996) sigui el fet de copsar la profunda ignorància cultural de Villalonga. Els capítols "Villalonga i les Arts Plàstiques", "'De Arquitectura': un manifest corbusierista", "L'Antigaudisme" i "Rebuig de les avatguardes i dels ismes", entre d'altres, en són un bon exemple.

Com explica Manuela Alcover (vegeu pàg. 122 del llibre abans esmentat): "Sempre s'han de tenir en compte les limitacions, les mancances i els prejudicis de Villalonga. En matèria d'art, cal advertir, a més, el seu desconeixement de dades fonamentals que, tanmateix, no el frenen d'expressar la seva opinió amb una impunitat absoluta".

Llegint amb cura el llibre que comentam sabem d'aquestes profundes mancances intel·lectuals. Manuela Alcover ens explica com Villalonga confon i barreja -no en sabia res de res- futurisme, cubisme, dadaisme, abstracció... en una paraula, ignora els fonaments essencials de totes les avantguardes culturals i artístiques de la seva època. Enemic del modernisme gaudinià, el qualifica de "un barroco plebeyo, completamente iletrado, desprovisto de la opulencia italiana y de la fina gracia del rococó". Enemic de Catalunya (cal estudiar les importants aportacions de l'historiador Josep Massot i Muntaner al respecte), considera Gaudi com l'encarnació d'una Catalunya que odia (un catalanisme romàntic, de botiguers). De les grans aportacions de Gaudi a l'arquitectura catalana i mundial, Villalonga escriu: "Se construían en las afueras 'torres' de fantasía con ladrillos de colorines i almenas medioevales. [...] Se creía artística la fachada del Palau de la Música Catalana. [...] El pêle-mêle de la Sagrada Familia era reputado por obra genial... ". El gaudisme és "una arquitectura degenerada" (adjectivació que coincideix amb aquella que aplicaven els hitlerians a tots els corrents avantguardistes alemanys i europeus dels anys vint i trenta).

No demostra tampoc gaire amplitud de mires cultural quan (vegeu el capítol "Rebuig de les avantguardes i dels ismes", pàgs. 149-159) ataca la producció ultraista de Miguel Ángel Colomar i de Jacob Sureda. Miguel -el germà de Llorenç- pensa el mateix i, com Himmler i Hitler, pontifica: "Ahí están esos monstruos del arte de vanguardia... Nada más monstruoso que sus realizaciones". De la pintura abstracta, diu que "és un frau, camelo, camouflage". Els seus atacs a la modernitat inclouen també les arts plàstiques, les lletres, la dansa, el cinema... Ridiculitza tot el que no és clàssic, grec, noucentista. La ballarina avantguardista Eva Tay (la Clawdia de Les temptacions) és caricaturitzada a mort per Villalonga. Enemic de la pintura abstracta -que mai no arribà a entendre-, considera que totes aquestes obres ('las fuerzas colorinescas'): "No pasan de ser telas estampadas". Enemic de Cézanne ("La deshumanización de la pintura arranca en Cézanne", escriu l'autor de Mort de dama), afirma: "El Cubismo es una penitencia". Finalment, Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española de las JONS els autèntics "creadors" del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans "artistes" dels afusellaments en massa.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Crònica sentimental dels Anys 70 – Sa Pobla i els presoners republicans - Records del meu pare (presons i camps de concentració) -

Els crits dels companys afusellats a Porlier, a Burgos, en el castell d´Alacant, m´esclataven dins del cervell. A Alacant, de nit, ens feien formar, a fuetades, enmig d´insults, a cops de culata. Compareixien grups de falangistes de tota la comarca. Venien a cercar els responsables dels Comitès dels pobles, els que desenvoluparen tasques de defensa de la República i donaren suport a les col·lectivitzacions. Els mestres que portaven els nins d´excursió i que sortien retratats al capdavant de les manifestacions antifeixistes. Tampoc no se salvaven els pagesos que havien enviat taronges i patates a Madrid, a les ciutats que resistien l´endemesa de legionaris, moros i requetès. Les republicanes supervivents de la matança eren vexades enmig del carrer. Les feien anar fins al local de Falange amb els cabells tallats a ran. Les beates i riques propietàries, les mateixes que patiren pel seu hortet quan hi hagué les expropiacions, ara, crescudes per la victòria, escopien al rostre de les presoneres. Infants ensinistrats per gent sens ànima, els llançaven pedres i feien jutipiris, ballant al seu davant enmig de la riallada de soldats i veïns. Al local dels falangistes els feien beure oli de ricí, tassó rere tassó. (Miquel López Crespí)

El pare havia arribat al Port de Palma un dia d´estiu del quaranta, presoner, membre d´un Batalló de Treballadors. Cent homes joves, agafats en els darrers combats del front de Madrid i el País Valencià. Els enviaven a fer carreteres i fortificacions, sempre a les ordres d´oficials sense escrúpols.

La sort del pare va ser conèixer de forma miraculosa una al·lota del poble, amb propietats ben properes al camp d´internament.

-Si no hagués estat per la teva mare –contava-, no seria viu! Vaig tenir sort i els oficials del camp s´estimaven més que els pintàs quadres, paisatges, retrats. Em lliurava de picar pedra de sol a sol. El cuiner, seguint les instruccions del capità, em donava un poc de carn, un poc més de pa. Això em va salvar. I, després, el formatge i els botifarrons que em feia arribar la teva mare. Com ens coneguérem? Senzill. El dia en què la vaig veure per primera vegada era amb el capità a la platja de davant el campament. Volia un quadre de la badia d´Alcúdia. Una marina amb barques de veles blanques on es veiessin, en la distància, l´església, les restes de la murada, els pins, l´aigua blava i encalmada que llepava, amorosida, la sorra de la platja. La teva mare ajudava el seu pare en la recollida d´algues. L´únic carro que aquell matí de sol esplendorós avançava dificultosament per damunt les dunes, en direcció als munts d´algues que les ones anaven deixant dia rera dia, era el teu padrí. Les algues servien per abonar les terres dels pagesos dels voltants. Eren un component indispensable per a tornar a donar vida als horts.

Record que el teu padrí s´apropà a l´oficial i li oferí un poc del tabac que tenia a l´hort. Tabac de primera. Res de mescles, com el que arribava des de la península. Mentre parlaven al costat del carro, jo pintava l´esplendent panorama de la badia. Va ser quan la teva mare digué que li agradava molt el que dibuixava.

Just en aquells instants, la meva vida es transformà de forma irreversible. L´amor com a fusta per a la salvació? No ho sé. Fins aleshores, durant tots els mesos que seguiren la derrota, havia viscut sense esperança, dominat pels records de la guerra, el terratrèmol que acabà amb les nostres esperances de modificar el destí dels homes.

Creia que no sortiria mai del fondal. De nit, al camp de concentració, quan s´apagaven les dèbils bombetes que ens il·luminaven, la memòria dels combats i dels amics morts m´asaltava, furient, talment cans rabiosos a la recerca de la carn i la sang de les venes. Has vist els documentals on lleons afamegats es llancen, salvatges, damunt les gaseles que, atemorides, fugen de les urpes i queixals assassins? Talment així eren les hores a les presons curulles d´homes desfets per la derrota.

Els crits dels companys afusellats a Porlier, a Burgos, en el castell d´Alacant, m´esclataven dins del cervell. A Alacant, de nit, ens feien formar, a fuetades, enmig d´insults, a cops de culata. Compareixien grups de falangistes de tota la comarca. Venien a cercar els responsables dels Comitès dels pobles, els que desenvoluparen tasques de defensa de la República i donaren suport a les col·lectivitzacions. Els mestres que portaven els nins d´excursió i que sortien retratats al capdavant de les manifestacions antifeixistes. Tampoc no se salvaven els pagesos que havien enviat taronges i patates a Madrid, a les ciutats que resistien l´endemesa de legionaris, moros i requetès. Les republicanes supervivents de la matança eren vexades enmig del carrer. Les feien anar fins al local de Falange amb els cabells tallats a ran. Les beates i riques propietàries, les mateixes que patiren pel seu hortet quan hi hagué les expropiacions, ara, crescudes per la victòria, escopien al rostre de les presoneres. Infants ensinistrats per gent sens ànima, els llançaven pedres i feien jutipiris, ballant al seu davant enmig de la riallada de soldats i veïns. Al local dels falangistes els feien beure oli de ricí, tassó rere tassó.

Ens feien formar al pati quasi sense vestir. Els oficials ens fuetejaven amb llurs correatges. Les expedicions de botxins portaven llanternes i, amb ulls d´assenyat caçador, anaven un per un, il·luminant els nostres rostres amb acurada calma. Les dones, amb camisa blava i el jou i les fletxes brodades al pit, eren les més violentes, les que traspuaven més odi. Quan trobaven algú conegut, l´apallissaven fins que el presoner queia al terra, extenuat. Després, amb els altres falangistes, se l´emportaven a una cambra de tortura.

Els crits dels pobres homes es feien interminables. Malgrat el cansament quotidià era impossible dormir en aquelles circumstàncies. Els senties cridar i gemegar hores i hores, fins que perdien el coneixement. Els mantenien conscients llançant-los poals d´aigua. Suplicaven una mort ràpida. Però no hi havia pietat per als que eren reconeguts. I, segurament, de joves degueren anar a la mateixa escola, jugar junts a indis pels carrers. Vés a saber si eren familiars llunyans, companys de colla, la parella en el ball de la festa anual del poble.

Sempre existia la possibilitat d´una equivocació. De nit, dalt del castell, la claror de les llanternes, els dies sense afaitar-te, el mal menjar, el desànim... tot plegat podia transformar el teu rostre. Més d´una vegada sentírem els crits dels condemnats dient que no eren ells, que existia una confusió. Endebades la protesta. Allò no eren persones. Eren llops assedegats de sang. D´on sorgia aquella fúria desencadenada, com era possible arribar a aquells graus d´absoluta indiferència cap al patiment humà?

Sense la pintura, sense el suport de la teva mare, no sé com hauria pogut resistir els patiments del camp de concentració. Quants d´amics del front no moriren, exhausts, sota les pinedes de la badia d´Alcúdia? Altres queien a les carreteres, sense poder donar una passa més, desaparegudes les poques energies que els restaven al cos. Lluny de les respectives famílies, separats de la dona i els fills, els casats, sabent que molts dels seus havien estat executats pels guanyadors... d´on podien treure forces per arribar a l´endemà?

Sabia que alguns dels oficials que em demanaven una marina, ho feien per negociar amb els quadres. Després les venien a quatre coneguts i aconseguien un sou extra. Alguns, et portaven una fotografia de l´esposa, de la mare o la filla i et demanaven un retrat. A vegades no eren excessivament inhumans i et donaven un paquet de tabac, unes pessetes de propina.

Vaig tenir sort amb el capità del destacament. Un dels pocs als quals l´interessaren de debò els meus dibuixos i pintures. Els tenia penjats a casa seva i, els mostrava, orgullós, als amics i convidats. Després de saber que ta mare demanava per mi, em lliurà un paper que em permetia sortir del camp dos dies a la setmana. Anava al poble a comprar els queviures que ens mancaven i, amb l´autorització, podia circular lliurement, sense que ningú em pogués dir res.

Pàgines del meu dietari (VII) – Una visita al responsable de cultura – Problemes dels escriptors mallorquins -

Sovint he pensat que, en lloc d'escriure, de perdre dies i nits fent novelles, fotocòpies per als concursos, articles per a la premsa i revistes, més m'hauria valgut fer oposicions -aconseguir els "contactes" adients- per a esdevenir guàrdia de qualsevol Institució que tengués relació amb les lletres. Per exemple: vigilant d'un magatzem de publicacions del Consell Insular. Imagineu-vos! Tendríem el jornal segur cada dia sense necessitat de concursar, caure bé al director del diari on collabores, sense l'obligació d'escriure poesia, teatre, el que sia!, per a poder comptar amb uns mínims ingressos -els ràquitics i mai vistos drets d'autor! I, ara, amb la moda que tothom paga a l'editor la publicació de la novella o el poemari... )quin empresari de l'edició vol complir amb les formalitats que marca la llei: signatura de contracte, relació anual de llibres venuts, ingrés en el compte corrent del lletraferit dels hipotètics drets d'autor? (Miquel López Crespí)

El guàrdia de seguretat m'escodrinya el carnet, em mira de dalt a baix, vigila les pantalles de televisió, parla per la ràdio, de tant en tant acarona les manilles o la pistola, observa el llibre amb brillants tapes plastificades que té al davant... Sembla que el seu posat es relaxa quan comprova que, efectivament, estic citat per a les onze amb el Director General. Que tot estigui en ordre (el trajo i la corbata, les mans fines d'escriptor, el fet que m'hagi acabat d'afaitar) contribueix a posar les coses en el seu punt. Pareix que he aprovat l'examen i ja sóc digne d'avançar pel món del marbre banc, els dominis de l'ensucrat fil musical (ara mateix una sàdica orquestra destrueix Bach). Em deman com és possible que hi hagi gent que pugui treballar en aquestes desinfectades naus orbitals.

Pot passar -exclama, i amablement m'acompanya fins a un modern ascensor que hi ha al fons de l'entrada. Prem el botonet i m'indica que he de pujar al quart pis.

En arribar a la planta, un nou vigilant -assabentat per ràdio de la meva visita i intencions- m'espera amb glaçat somriure professional. Blanc reialme de la desinfecció -cementiri, hospital, aeroport?- i de les estàtues d'estrany somriure cisellat al rostre. Univers de grans vitralls modernistes, d'homes i dones sense preguntes ni respostes en els ulls.

-Segueixi dret; giri a la dreta. Vint metres més endavant, a l'esquerra, trobarà una porta que diu "Director General". Truqui. La secretària ja li dirà el que ha de fer.

Estic una mica espantant en comprovar tant de control i "eficàcia". Qui hi ho hauria dit fa trenta anys, que el progrés, dins del camp de la nostra literatura, significaria precisament això: presentar llibres o fer exposicions en palaus renovats o espectaculars edificis nous, i a ser possible amb assistència de les primeres autoritats provincials. Abans, fa dues o tres dècades, bastava trucar a un amic i dir-li:

-Escolta, avisa uns quants coneguts; parlarem de la novella al baret de la Plaça de ses Drassanes. Porta mig quilo d'olives trencades, cinc litres de vi i un poc de coca amb verdura per a fer una mica més mengívola la festa.

Avui dia, faria riure provar de promocionar una de les obres que escrivim igual com ho fèiem fa vint anys. Per això estic esperant, aquí, perdent el temps, el meu antic company de clandestinitat. El sarau ha de tenir lloc en alguna gran sala, sigui d'un palau, possessió o casino; poc importa si les butaques són folrades de vellut i per arreu hi ha fustes importades cobrint les parets, taules -armaris!- de caoba -segle XVII o XVIII i, a ser possible, d'abans de la Revolució Francesa- per a donar un toc de distinció... No hi manquen els enginyers de so i de llum per a tenir cura dels mil detalls de l'acte... Els responsables de la filmació en vídeo i de l'enregistrament en cinta magnetofònica, els fotògrafs... S'han de fer diversos reportatges: un per a l'arxiu de la Institució patrocinadora, uns altres per al Servei de Premsa de la Casa que, amb el corresponent comentari (i tot un seguint de secretàries i sotsresponsables culturals que des dels corresponents despatxos s'encarreguen d'enllestir aquestes feines), passarà als diferents mitjans de comunicació: premsa, ràdio, televisió... També s'han de fer algunes còpies per si el protagonista de l'acte -sigui escriptor, músic, missioner o pallasso- en demana com a record.

Sovint he pensat que, en lloc d'escriure, de perdre dies i nits fent novelles, fotocòpies per als concursos, articles per a la premsa i revistes, més m'hauria valgut fer oposicions -aconseguir els "contactes" adients- per a esdevenir guàrdia de qualsevol Institució que tengués relació amb les lletres. Per exemple: vigilant d'un magatzem de publicacions del Consell Insular. Imagineu-vos! Tendríem el jornal segur cada dia sense necessitat de concursar, caure bé al director del diari on collabores, sense l'obligació d'escriure poesia, teatre, el que sia!, per a poder comptar amb uns mínims ingressos -els ràquitics i mai vistos drets d'autor! I, ara, amb la moda que tothom paga a l'editor la publicació de la novella o el poemari... )quin empresari de l'edició vol complir amb les formalitats que marca la llei: signatura de contracte, relació anual de llibres venuts, ingrés en el compte corrent del lletraferit dels hipotètics drets d'autor?

No. Ja no podem fer la presentació posant damunt la taula una coca de verdura i dues botelles de vi de Binissalem. Ara és necessari que hi hagi les corresponents ampolles de xampany ben fresc -en el seu punt exacte de frescor-, un cava d'excellent qualitat, pastissos, assistència de diputats i regidors, la Presidenta del Consell... Segons la importància de l'autor, aquest comptaria amb l'assistència del President Pujol, un ministre (a l'època gloriosa del PSOE compareixia molt per les Illes un dels pares de la Constitució: en Jordi Solé Tura)... Podria venir-hi fins i tot l'Esperanza Aguirre... La qüestió és envoltar-se de gent "important"... el llibre, la novella... a qui interessa en una societat mediàtica com la nostra? I, després de la presentació, sopar a Son Vida (hotel per a multimilionaris àrabs, reis i presidents) Si hi ha menys possibilitats econòmiques es pot anar a Can Carles, davant la font dels Montcades... )Pot existir res millor que discutir de l'esdeveniment tot fruint d'unes postres inimaginables -menjar de déus!-, els famosos "quartos embetumats" de Cas Net, a Ciutat?

Sovint -i això que no hi vaig gaire a demanar l'almoina d'un ajut, el permís per a un presentació- quan trepitj aquests indrets un sensació d'angoixa em puja per la gola. Algú podria pensar que és una mena de ressentiment perquè nosaltres -i els pares!- fórem vençuts. No. No es tracta d'això. Millor seria parlar d'una sensació de depressió. Tristesa pel que ha anat morint darrere nostre: persones, idees, esperances, illusions... En Biel, el pintor, sorneguer, a vegades diu que si tengués la bossa ben plena de diners no notaria cap sensació estranya.

-Quan no hi ha prou pessetes és quan arriba el rebombori i entrebancs. Saps? Sí fóssim els propietaris d'un bon xalet amb piscina vora mar i d'un abundós compte corrent al banc, ens desapareixerien els problemes!.

Una vida així de fàcil? Potser tampoc no escriuria ni estaria aquí, esperant l'instant de veure l'excompany del temps de la clandestinitat.

Amb els anys s'ha anat agreujant una sensació puixant referent a la permanent volatilització del temps, coses i persones. Com si el món se'm desfés davant els ulls. Potser és l'accelerat canvi d'una illa que tot ho destrueix, sense cap mena de nostàlgia ni consideració envers el passat. I qui sap si jo, en Biel, la colla dels amics, no ho som ja una part d'un passat que estan enterrant sota tones de ciment armat! Nosaltres hem nascut a la Mallorca preturística, farà ja més de mig segle. I, malgrat entenem a la perfecció que l'actual nivell de vida -la "qualitat" de vida, que diuen els especialistes de l'oci-, és producte d'una salvatge dedicació al turisme, el cert és que, moltes vegades, la nostra ment -formada en aquella illa esborrada pel progrés accelerat que patim- no pot seguir els canvis produïts per l'avenç continuat de la destrucció. Ho notes quan t'aixeques, en posar-te a treballar, quan t'atures un moment a pensar. Una sensació de desfeta personal i collectiva amb moltes variants. Talment contemplassis una pellícula que un dia té un guió i a l'endemà un altre de ben diferent -però idèntic en el fons-. Les qüestions personals també s'insereixen dins aquest paisatge, com si no! Els amors esbucats, la fi de les illusions collectives alletades a partir de les grans vagues del seixanta-dos i refermades amb el maig del seixanta-vuit... Partits, grans manifestacions volatilitzades pel pas inexorable de les pàgines del calendari. Res que resisteixi les onades del temporal. Més d'una vegada, les derrotes s'ajunten, es confonen dins del cervell. Ahir capvespre, passant per un carrer de Ciutat on les excavadores enderrocaven una casa, recordava reunions d'amagat en el primer pis. No en quedava res de discussions i dèries juvenils. Soroll de cantons caient al terra i bigues penjant. Núvols de pols omplint l'espai i el carrer per on caminava. Cendra, com el que parlàrem entre aquelles quatre parets que desapareixien davant els meus ulls. El temps! Màquina implacable. Corbella que ho sega tot. M'adonava que ja no recordava els noms dels companys de la clandestinitat. Sí; de Ribas i Thomàs, sí que me'n recordava. Un nom entre cent.

Altres dies -veient com ha desaparegut un bar, un cine... -em vénen al cap pellícules, actors vistos en l'adolescència quan hi anava d'amagat de la família -m'escapolia de classe!-. Potser tot això em podria servir per a escriure un conte, una novella que parlàs de la fi de les illusions d'una època prehistòrica embellida per la memòria i la distància. No ho sé. Ho hauré d'anar reflexionant. És el que pens mentre estic assegut al sofà esperant que la secretària es digni avisar el Director General, l'insigne Josep Palau Ribas i Thomàs. "Està reunit i vostè té hora per a les onze", em diu, i no sé si és retret per haver vengut massa prest. Tothom -ella mateixa!- m'aconsellà arribar-hi puntual. Són les nou trenta. Em prepar a estar una bona estona assegut. Dins la carpeta, al costat de la novel.la que he de donar al "màxim responsable", he portat dues revistes i tres diaris.

Abans de posar-me a llegir mir l'antesala del flamant Director. Hi treballen tres eficients funcionàries que, quan m'han vist entrar, m'han fitat des de la distància analitzant la meva possible posició econòmica o política. En constatar que no era cap sots-secretari conegut; comprovat que devia ser escriptor o artista a la recerca de lloc per a presentació o exposició, conclouen, ràpides, que no importa moure un muscle per a saludar-me. De seguida continuen feinejant com si jo fos invisible. No deix d'interrogar-me: )qui deu llegir els meus llibres en aquesta terra, si la gent que teòricament treballa per la cultura no em coneix? Misteris insondables de la Terra Inexistent, que diria n'Antoni Serra.

Una de les allotes llegeix el diari, retalla notícies i les arxiva meticulosament dins unes carpetes de diferents colors. Una altra observa esperitada la pantalla d'un ordinador. Des de la distància, amb certa dificultat, hi veig llargs llistats. Són els noms dels convidats importants a les successives inauguracions de la Casa de Cultura: Any Miró, Any de l'Arxiduc Lluís Salvador, Presència de Chopin a Valldemossa, La incorporació de Mallorca al cristianisme...

És molt complicat a aquestes alçades de la nostra vida esbrinar l'any, el moment exacte que vaig entrar en contacte amb el poeta i investigador Ferran Lupescu. Record que va ser, si la memòria no m'enganya, a mitjans dels anys vuitanta quan, amb altres companys del ram de la ploma i una munió de polítics i investigadors que no havien pujat al carro de la postmodernitat, portàvem endavant el suplement de Cultura del diari Última Hora. Era una època fosca. La reforma del règim s'havia anat consolidant i els oportunistes que en temps de la transició havien abandonat qualsevol idea de canvi social començaven a fruir intensament dels bons sous i tota mena de privilegis que el sistema oferia als seus gestors. La "memòria històrica", avui tan lloada per aquells que durant dècades oblidaren i atacaren l'esforç de generacions i generacions de republicans i militants nacionalistes, era considera quelcom de nostàlgics i "extremistes radicals". (Miquel López Crespí)

Pere Rosselló Bover, Ferran Lupescu i l’antologia Un viatge imaginari i altres narracions (Fundació Sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2007)

L´escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover va presentar les obres de Cristina Salom, Francesc Casasnovas, Miquel López Crespí -Un viatge imaginari i altres narracions- i Joan Guasp.

A part de l’escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover, una altra persona que m’ha donat un suport essencialíssim en la tasca de seleccionar les narracions de llibre Un viatge imaginari i altres narracions ha estat el poeta i investigador Ferran Lupescu.

És molt complicat a aquestes alçades de la nostra vida esbrinar l'any, el moment exacte que vaig entrar en contacte amb el poeta i investigador Ferran Lupescu. Record que va ser, si la memòria no m'enganya, a mitjans dels anys vuitanta quan, amb altres companys del ram de la ploma i una munió de polítics i investigadors que no havien pujat al carro de la postmodernitat, portàvem endavant el suplement de Cultura del diari Última Hora. Era una època fosca. La reforma del règim s'havia anat consolidant i els oportunistes que en temps de la transició havien abandonat qualsevol idea de canvi social començaven a fruir intensament dels bons sous i tota mena de privilegis que el sistema oferia als seus gestors. La "memòria històrica", avui tan lloada per aquells que durant dècades oblidaren i atacaren l'esforç de generacions i generacions de republicans i militants nacionalistes, era considera quelcom de nostàlgics i "extremistes radicals".

D’esquerra a dreta: el poeta Francesc Casasnovas; la vídua de l´escriptor Miquel Àngel Riera, Roser Vallès i els escriptors Miquel López Crespí i Bernat Nadal.

Va ser, doncs, en aquella època, per a molts d´oportunistes i menfotistes “resplendent” perquè començaven a estar en nòmina estatal com a polítics al servei del règim, una època per a nosaltres de vertader exili interior, que coneguérem més a fons el poeta i amic Ferran Lupescu. Una amistat reforçada amb el pas dels anys. Però qui és, per a aquell que vulgui conèixer una mica la cultura catalana que no surt en els mitjans d´informació oficial, Ferran Lupescu?

Anem a pams. Ferran Lupescu és autor de poemaris únics i indispensables. En referesc a les obres L'últim dels dàlmates (autoantologia poètica 1978-1982), Vuit poemes desolats, Arxipèlag (Premi Acadèmia dels Nocturns 1986), Cadàvers (Premi Josep M. López-Picó 1996), La senyoreta elidida / Adam Smith, Regiones de Valencia y Murcia (Dolços lleures de la gleva), L'ombra de la lluna damunt la terra / Intensa rereguarda, Poemes del desert, L´últim amor del comissari Lupescu, Això s'anomena aurora (en curs d'elaboració)... En un article titulat "Ferran Lupescu i la poesia" publicat en El Mundo-El Día de Baleares el 14 de novembre del 2004, qui signa aquestes notes havia definit la producció del poeta i investigador com a "intensa". Evidentment, i això mateix havia quedat ben especificat en l'article, volia dir que Ferran Lupescu es dedica des de fa molts d'anys intensament a la literatura i a la investigació; que no és cap hobby. A més, Lupescu ha treballat força anys en matèries d'història general i cultural dels Països Catalans, i és l'autor d'una de les millors històries del procés revolucionari soviètic que he llegit mai. Em referesc a Els dies d'un nou planeta: cronologia d'història soviètica (nov. 1917-març 1939), encara inèdita.

Quan vaig parlar amb el poeta i investigador Ferran Lupescu i li vaig explicar la proposta del director de la col·lecció El Turó, es va entusiasmar de tal manera que s’hi va posar a la feina, repassant tots els meus antics llibres de narracions, molt abans que jo mateix. En contacte constant per ordinador, després de la lectura de cada llibre em feia arribar les seves troballes i descobriments, donant-me igualment una assenyada i valuosa opinió quant als contes que, deia, creia imprescindible que al llibre de El Turó.

Cal dir que aquest interès de Ferran Lupescu pels meus contes ve de molt antic: en les seves col·laboracions a les pàgines de cultura del diari Última Hora de Ciutat ja havia comentat el llibre de contes juvenils Històries per a no anar mai a l’escola (Laia, Barcelona, 1986, segona edició). El diumenge dia 5 de maig de 1985, Ferran Lupescu escrivia: “Em pregunto si el llibre de contes Històries per a no anar mai a l'escola (Col. El Nus, 14. Ed. Laia, Barna, 1984), d'en Miquel López Crespí, no serà més aviat Històries d'aquells als quals mai no ens agradà anar a l'escola. Aquest no és un llibre sobre l'escola-infantesa-record-mal-rotllo-regne-perdut, encara que hi sigui present. L'escola de què parla en Miquel López, ens la trobem cada dia en sortir de casa (i, amb els avenços de la tecnologia d'avui, fins i tot sense necessitat de sortir-ne); els nens som nosaltres (grans o petits, no anant a classe o emborratxant-nos); els profes, són personatges prou coneguts de la ciutadania i ara no ens posarem a citar noms; les classes, bé, són les classes, òbviament, les de FEN que ens donen tothora, a la TV, a la feina, on calgui.

‘Tot contribueix, i a més el dir i com dir-ho, a donar-nos una imatge asfixiant de la classe-món que fa la cara que té.

‘Aquesta constatació, que com a tal només pot ésser honesta, és una protesta carregada de mala llet. Perquè la nostra Europa opulenta on un parell de centenars de fastigosos vagabunds acaben de morir de fred, no vol saber ni pot entendre que coses inversemblants s'esdevinguin en indrets molt bàrbars i, sobretot, molt llunyans del menjador i del salonet amb nostra senyora TV ("La carta"). Perquè hi ha certes reconduccions individuals -o col.lectives- que es mereixen el nom de traïció ("La transformació d'en Miquel"). Perquè la llibertat de pensament està cibernèticament controlada ("El monstre"). I, per damunt de tot, perquè és hora que reclamem la nostra condició d'humans, que escopim ben fort la realitat bàsica del segle XX: la deshumanització ("Els robots"); la maquinització, la desnaturalització ("La resurrecció universal", "Sóc un llibre") i tot allò que sap resumir l'autèntic manifest anomenat Història de l'evolució humana.

‘Aquells que coneguin la prosa del nostre autor, la retrobaran la mateixa que en llibres anteriors, amb el seu estil característic i, fins i tot, el seu ús, en determinats punts, d'un seguit de frases curtes que porten el pes -i la unió- en l'infinitiu. En aquest cas, l'autor es dirigeix al lector de forma directa, sempre veus de nens que escriuen una carta, o li conten una història a algú. O a un diari personal; d'allò d'"estimat diari". Sempre la famosa entelèquia de l'oïdor no-existent i la seva recerca en què -diuen, jo no ho crec- suposadament es debat la literatura. Però, en aquest llibre, en Miquel López Crespí té la intenció clara d'establir un diàleg, que ho és PER SE i que pot fer-se un cercle complet en contestar llegint-lo”.

També en la presentació que va fer del meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003), presentació feta al saló d’actes del Consell Insular de Mallorca conjuntament amb la presidenta del Consell de Mallorca Maria Antònia Munar, el dirigent del PSM Sebastià Serra i l’aleshores president de l´OCB Antoni Mir, destacà alguns trets característics de la meva narrativa. I és per això mateix, perquè sabia que Ferran Lupescu sempre havia estat interessat per la meva narrativa, que vaig seguir la majoria dels seus encertats suggeriments quant a les narracions que havien de sortir al llibre que em demanaven per a El Turó.

Dia deu de setembre, en el Palau del Consell i en el marc de la Diada de Mallorca, davant el nombrós públic assistent a l’acte, amics, premsa, polítics, representants de la Universitat de les Illes Balears (UIB), Ferran Lupescu havia dit que: “Miquel López Crespí ha produït autèntiques obres mestres en camps com la narrativa curta, i que 'una bona antologia dels seus contes constituiria un dels volums de narrativa més importants de la literatura catalana contemporània”.

“Inevitablement, continuava Lupescu, “tota obra d'art mínimament autèntica és xopa de la personalitat, la cosmovisió i els valors del seu autor. És per això que l'obra de Miquel López Crespí denota una cosmovisió progressista, d'esquerra, nacional-popular, i, per tant, conflictiva. Diguem, doncs, que l'obra de Miquel López Crespí no ha rebut el reconeixement públic que mereix. Això és, en part, i com en altres casos, perquè la intercepten corrents oficialistes de determinat signe estètico-ideològic. Per exemple, una mena de noucentisme ressuscitat, però d'escàs ressò social, aquesta volta. Per exemple, una postmodernitat més o menys autista. Irònicament, en nom d'una pretesa ‘puresa’ literària unilateralment identificada amb el conservadorisme hom aplica criteris extraliteraris per a desqualificar autors d'ideologia adversa, l'obra dels quals esdevé automàticament ‘poc literària’, per ‘política’, si no per ‘pamfletària’. El truc és vell i, segons sembla, productiu: només fan política els altres. A aquestes alçades hauríem de saber que tota obra d'art és política. Per acció o per omissió. Des de l'opacitat que proporciona el compromís amb un statu quo que es pretén ‘natural’. O des de l'explicitació que provoca trencar el sentit comú establert. D'altra banda, no és pas la temàtica de l'obra literària, ni menys encara la seva òptica ideològica, el que estableix el valor literari d'una obra: cal fer-ne la valoració en termes estrictament o principalment artístics. I són aquests termes els que avalen l'obra de Miquel López Crespí”.

A començaments de maig del 2006 la feina conjunta de lectura i selecció dels contes ja era feta. La “batalla” per incloure unes narracions i suprimir-ne d’altres, també l’havíem feta no sense debats i després de mesurar fil per randa el que era necessari que sortís o ens semblava sobrer.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Pàgines del meu dietari (VI) – Botxins de la cultura – Problemes dels escriptors mallorquins -

No es tracta tan sols de fer el silenci sobre la teva obra, les opinions artístiques que tens... Si només fos això! La qüestió és anihilar-te mitjançant la fam... No pots collaborar en les revistes que dirigeixen i subvencionen; no et deixen escriure en els suplements de cultura dels diaris que controlen; no pots editar a les editorials que manegen... És un cercle de ferro sense sortida possible mentre xerriquen, cínics, sobre la "neutralitat" de l'art. Si tens algunes possibilitats econòmiques -podria ser que fossis rendista, professor d'un institut, advocat-... aleshores pots resistir el cercle diabòlic que ordeixen al teu voltant; no et moriràs de fam. Aquí -si és aquesta la teva situació- el que pretendran serà liquidar l'instint creatiu, la confiança en tu mateix, la força vital que et portava a escriure, pintar, actuar en un escenari... Mai cap crítica positiva, un ajut o encoratjament. El silenci, serà la norma que envoltarà la teva activitat, qualsevol empresa que vulguis portar endavant. Potser no aconsegueixen eliminar-te físicament. És ben igual! Malden per aconseguir una liquidació intellectual, l'anihilació d'un possible competidor. Vet aquí una altra història que hem descobert amb en Biel i que intuíem de feia segles: la frustració de molts dels comissaris provincians. Perquè en el fons, la majoria d'aquests eficients responsables culturals provaren, en el seu temps, en la joventut, quan eren estudiants, esser "genis" bastint alguna "obra mestra" que havia de deixar bocabadada la humanitat... No ho aconseguiren. D'aquí l'enveja davant qualsevol esforç creatiu autèntic, durador, continuat, davant les obres que saben que perduraran en la consciència dels homes. (Miquel López Crespí)

Quaranta cinc minuts abans de la cita ja era davant el portal de la Casa de Cultura. Servituds dels homes i dones privats dels mitjans de producció intellectuals! Si els autors poguéssim tenir una impremta per a editar els llibres, si ens fos possible comercialitzar el producte que bastim davant la màquina d'escriure! Aconseguir viure del treball creatiu, igual que un picapedrer o un mecànic viuen de la feina que fan... és tan complicat? La terra més rica d'Europa... no pot garantir la subsistència dels seus literats? Val més deixar-ho córrer. És somniar despert. Hauria d'haver estudiat de jove en lloc d'anar amb els companys al cine, o a les nits a pintar consignes contra la dictadura per les barriades suburbials. Quina manera més absurda de perdre el temps! M'ho deia la família i no ho volia creure. En el fons no anaven tan errats de comptes. Ells, d'ençà el final de la guerra, n'havien vistes tantes, de girades de casaques!

El pare, anys abans de morir, quan em contava la caiguda de València; el final de la guerra l'agafà en el port, esperant els vaixells anglesos que l'haurien d'haver portat -a ell i a tots els altres combatents republicans- envers la llibertat, deia:

-No vérem mai els navilis de les democràcies. Ens l'arribàrem a creure, la història de la no intervenció. I, mentre marxaven les Brigades Internacionals, continuaven desembarcant soldats italians i alemanys, augmentava la participació dels portuguesos. El petroli ianqui mai no deixà d'arribar als feixistes. Els governs teòricament antifeixistes! Quina gran mentida, tot plegat. Els moros i falangistes, els requetès de Navarra, amb la baioneta calada, sí que hi eren en el camp de batalla, a ciutats i poblets de la península, detenint, afusellant, sense cap mena de contemplacions. Encara no sé com vaig poder escapar! Tètric, tot plegat. Cremar els carnets de les organitzacions polítiques i sindicals. Feia fred, aquell final de març de 1939. Les mans gelades. Davant una casa, una velleta a la qual havien mort dos fills al front, ens donà un parell de patates torrades. "Menjau, menjau. Qui sap què us faran si caieu presoners. Jo, vídua, sense ningú... per a què vull viure? Apa, que són calentes, just acabades de treure del caliu".

-Era la màxima riquesa que ens podia oferir la dona. No tenia res més. La recordaré sempre, mentre em resti un alè de vida. Encara la veig com si fos ara mateix.

Rédeu, morts de fam i tremolant, en el port, esperant la desitjada llibertat. Alguns marxaren cap a Alacant. Es pensaven que allà estaria tot organitzat. Res de res. Pitjor que a València. Hi hagué companys i companyes que -m'ho contaren alguns testimonis molts d'anys després- se suïcidaren. Uns d'un tret al cap, altres -que no sabien nedar- llançant-se a la mar.

El que t'anava dient. Les girades de casaques. Com ara, quan pactaren la minsa democràcia que ens han enflocat. Per l'estil. Sempre passa igual, els herois, els autèntics revolucionaris són els que cauen en primera línia, lluitant contra l'enemic. Els altres són els que esperen a veure per on van els trets, qui guanyarà la guerra, les eleccions...

A València, poques setmanes abans de l'entrada dels "nacionals" semblava que tothom era antifeixista. Mítings enfervoritzats, milers de punys tancats, pancartes anarquistes i comunistes agitades pel vent... I aquell crider semblant a una tempesta grandiosa, mai no vista! "No passaran!, No passaran!. De cop i volta... Què t'he de dir? Tu ho has llegit, estudiat. No cal que t'ho torni a explicar.

La veritat és que ara, passats tants d'anys encara no m'ho explic... Vénga banderes franquistes i de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, i insígnies dels requetès i més estendards italians i alemanys amb la maleïda esvàstica presidint...

Els defensors de la República no sabíem on amagar-nos. Llevar-nos apressadament els galons, els distintius de les organitzacions revolucionàries... Encara no havia entrat l'exèrcit de Franco i ja hi havia grups de gent que entraven als locals del PCE, de la CNT, als ateneus obrers, a les casernes, als ajuntaments abandonats i, tirant mobles, cartells, llibres, cadires, per la finestra, celebraven la caiguda del "terror rojo".

Han hagut de passar dècades per a entendre el que em volia dir el pare! En ser joves ens pensam que ho sabem tot o que el que ens diuen els vells és per a enganar-nos, per a aturar alguna de les nostres iniciatives. Qualsevol cosa abans que cedir, provar de comprendre els majors! No en faltaria d'altra! Imaginam que tan sols nosaltres sabem de veritat les coses i que ells, asseguts davant la televisió, anant a passejar el ca, no han viscut res, no entenen el present, no saben el que és sentir, palpitant, la dèria de viure. Ximpleries de joventut!

El cert és que, després d'estar una hora provant d'aparcar, ara em trob davant l'ample portalam de la famosa institució ciutadana, el reialme del meu excompany, l'insigne Josep Palau Ribas i Thomàs. He complit -crec- les recomanacions de la secretària: arribar quaranta-cinc minuts abans de l'entrevista. Vaig vestit amb el que m'ha deixat en Biel Caimari (sota la màniga de la gastada americana algunes taques de vi o cava de pretèrites exposicions pictòriques). Els grans finestrals de vidre s'obrin -perfeccionat sistema elèctric de comandament!- quan m'hi aprop. De seguida un ensucrat concert (Mozart i Chopin reconvertits en música per a executius o senyora desenfeinada em colpeja l'oïda des d'invisibles altaveus estereofònics). Marbre arreu. Em mir les sabates acabades d'enllustrar. El guàrdia de seguretat -pistola, manilles, porra, ràdio-, manejant les manetes de les diverses pantalles d'alta definició que tot ho controlen (passadissos, escales, entrada als despatxos, sala d'exposicions), em mira d'amunt avall analitzant en fracció de segons -el seu cervell actua com un modern i perfecte ordinador- si puc representar cap perill per al portentós temple de la cultura subvencionat amb els nostres impostos i contribucions i que ell vigila amb eficient devoció. Gèlid, em demana el carnet d'identitat. El seu gest imperatiu em fa recordar temps encara més foscos: els interrogatoris de la brigada social en els soterranis del carrer de la Soledat. Mentre comprova la data de caducitat del meu carnet, mir per les pantalles de televisió qui hi ha envoltant la taula, els nombrosos passadissos buits. Un malson kafkià? Qui hi treballarà darrere tantes portes tancades? Quins experiments amb la cultura ordeixen en secret? Sensibles càmeres ocultes escodrinyen i controlen. De tant en tant, una allota uniformada, amb caramull de carpetes o costosos catàlegs de coloraines surt d'un dels despatxos i, després de fer unes passes, desapareix engolida dins unes altres portes que s'obrin i tanquen secretament quan hom s'hi apropa. Reflexion mentre avanç a l'encontre del meu excompany reconvertit en eficient funcionari de la banca privada: n'hem parlat sovint amb en Biel; ara ja sabem que la feina intellectual d'aquests homes consisteix precisament a deixar de banda qualsevol aspecte subversiu, no assimilable, de l'art i de la cultura. Marginar, criminalitzar l'autèntic professional de la imaginació... Mentre ets viu s'han d'ignorar les potencialitats de revolta d'una aportació creativa. Després, de mort, potser interessi obtenir-ne una adequada plusvàlua. Hi ha els museus, les galeries i marxants, les edicions de llibres inèdits (sobretot quan no hi ha hereus que puguin reclamar drets d'edició!). Són aquests responsables (i ho són perquè s'han especialitzat en el comerç de l'art, a enterrar tot el que hi pugui haver de viu dins la creació actual) els que, amb fi instint de cans de caça, malden per aconseguir que no tenguis mai una conferència, una edició adequada, un ressò en el món cultural...

No es tracta tan sols de fer el silenci sobre la teva obra, les opinions artístiques que tens... Si només fos això! La qüestió és anihilar-te mitjançant la fam... No pots collaborar en les revistes que dirigeixen i subvencionen; no et deixen escriure en els suplements de cultura dels diaris que controlen; no pots editar a les editorials que manegen... És un cercle de ferro sense sortida possible mentre xerriquen, cínics, sobre la "neutralitat" de l'art. Si tens algunes possibilitats econòmiques -podria ser que fossis rendista, professor d'un institut, advocat-... aleshores pots resistir el cercle diabòlic que ordeixen al teu voltant; no et moriràs de fam. Aquí -si és aquesta la teva situació- el que pretendran serà liquidar l'instint creatiu, la confiança en tu mateix, la força vital que et portava a escriure, pintar, actuar en un escenari... Mai cap crítica positiva, un ajut o encoratjament. El silenci, serà la norma que envoltarà la teva activitat, qualsevol empresa que vulguis portar endavant. Potser no aconsegueixen eliminar-te físicament. És ben igual! Malden per aconseguir una liquidació intellectual, l'anihilació d'un possible competidor. Vet aquí una altra història que hem descobert amb en Biel i que intuíem de feia segles: la frustració de molts dels comissaris provincians. Perquè en el fons, la majoria d'aquests eficients responsables culturals provaren, en el seu temps, en la joventut, quan eren estudiants, esser "genis" bastint alguna "obra mestra" que havia de deixar bocabadada la humanitat... No ho aconseguiren. D'aquí l'enveja davant qualsevol esforç creatiu autèntic, durador, continuat, davant les obres que saben que perduraran en la consciència dels homes.

Ara bé: cal anar alerta amb aquesta mena de botxins si no tens un sou de funcionari o de professor que et permeti resistir les seves burdes maniobres. No es tracta solament de silenciar-te, ofegar-te, liquidar unes ben concretes capacitats creatives... Massa poc per a les mediocritats que tenen en les seves mans el poder cultural i polític de la nostra comunitat. El que volen és una autèntica, real, destrucció física. Que sucumbeixis consumit enmig de la impotència, la fam i els dubtes... Veig taques de sang damunt el marbre blanc de la Casa de Cultura. Haurà esclatat novament la guerra? Ha reeixit el cop d'Estat a Madrid? Tejero i Armada... han començat la matança? El divuit de juliol de 1936 ens haurien mort a tots -a en Biel, a mi, als companys- d'un tret, mans lligades a l'esquena, filferro penetrant dins la carn, al costat dels manobres del Molinar, els pagesos de Manacor, els artesans de la fusta i la sabata. Morts com Aurora Picornell o Jaume Serra Cardell. Milers d'assassinats. Els grans cementiris sota la lluna, escrigué Bernanos. Quants possibles artistes entre els tres mil afusellats? Quants Villalonga del poble? Saben matar. Tota la història per a aprendre l´únic ofici que coneixen a la perfecció. Així d'ençà les Germanies. Sempre igual. Marbre sota els peus, música ensucrada sortint dels altaveus. Els assassins ballen valsos en el gran saló de ball del "Círculo Mallorquín".

Mallorca, el paradís perdut (XXV) - Estrofa al vent -

Assaciat de tanta bellesa, reconfortat pels blaus i grisos que sap trobar en la nostra mar encalmada l'amic Bartomeu Payeras, observ l'ombra dels núvols que s'apropen sacsejats per invisibles ventades. Com si Posidó hagués ressuscitat des del fons de la cala de Sant Vicenç on resta cobert per algues, copinyes i verds d'una intensitat que mai no ha pogut robar el pinzell de cap dels nostres pintors. Com aquell qui guaita dies amb lleuger color de cendra, provam d'abandonar les desertes ciutats on habitam, els obscurs indrets privats de llum on, engrillonats, ens entretenim cercant la sortida del laberint, la flaire dels antics paisatges que ens feren estimar aquesta terra amb la passió amb què la cantà Bartomeu Rosselló-Pòrcel, amb la mateixa passió que Antoni Gelabert pintà els jardins, les cales, la ciutat imaginada pels seus ulls. Tants poetes de la ploma i el pinzell morts abans d'hora! (Miquel López Crespí)

Assaciat de tanta bellesa, reconfortat pels blaus i grisos que sap trobar en la nostra mar encalmada l'amic Bartomeu Payeras, observ l'ombra dels núvols que s'apropen sacsejats per invisibles ventades. Com si Posidó hagués ressuscitat des del fons de la cala de Sant Vicenç on resta cobert per algues, copinyes i verds d'una intensitat que mai no ha pogut robar el pinzell de cap dels nostres pintors. Com aquell qui guaita dies amb lleuger color de cendra, provam d'abandonar les desertes ciutats on habitam, els obscurs indrets privats de llum on, engrillonats, ens entretenim cercant la sortida del laberint, la flaire dels antics paisatges que ens feren estimar aquesta terra amb la passió amb què la cantà Bartomeu Rosselló-Pòrcel, amb la mateixa passió que Antoni Gelabert pintà els jardins, les cales, la ciutat imaginada pels seus ulls. Tants poetes de la ploma i el pinzell morts abans d'hora! Què s'esdevé a la nostra terra que, sovint, i ho veiem si llegim els llibres d'història, se sol premiar el depredador i castigar l'home bo? Bartomeu Rosselló-Pòrcel mort sense poder reveure "la llum que em resta dins els ulls i que em fa tremolar quan et recordo!". Turmeda, convertit a l'islam en constatar la falsedat dels cristians, oblidat al nord d'Àfrica; com Gabriel Alomar, mort al Caire enyorant la seva Ciutat Futura, el nou món de justícia i llibertat que mai no veurà. I, mentrestant, la guerra i la pesta enviades pels successius reis i emperadors ensenyorint-se de muntanyes i pla.

Voldria formular, abans que sigui massa tard i la pedruscalla dels calendaris ens acabi d'enterbolir la mirada, algunes preguntes que ens podem fer a nosaltres mateixos. Si avui heu vengut fins al Barcarès entestats a cercar l'indret on neixen els dies més lents, la comarca des d'on albirar la festa de colors que el sol va creant en la immensitat del cel, us serem bons acompanyants i no us penedireu de la caminada.

Abans, emperò, per a acceptar la vostra presència al nostre costat, a la vora dels ídols que hem trobat gratant amb els dits la terra on reposen els nostres avantpassats, ens haureu de dir quantes vegades heu aixecat el cap al cel per a veure simplement el moviment solemne dels núvols jugant amb la llum. I ens referim tant als núvols innocents de matinada com als de presagi de tempesta. Ben cert que si aquesta horabaixa en què ens acaronen onades i maragdes heu comparegut fins al portal de casa és perquè no ignorau que tots els núvols d'aquesta contrada tenen una bellesa impressionant. Per a descobrir l´univers que es divisa des del Barcarès tan sols es necessita posar-hi emoció i sentiment.

És l’instant exacte en el qual el poeta, lluny dels medicinaires d'arenes i cendres, pot eixamplar la veu i cridar al món, al vent, a tots aquells que saben llegir en les retxes invisibles del cel, el missatge que arriba amb les gavines. Un missatge que he de cantar amb vosaltres i que hem escrit per a anunciar que mai no hi haurà pau per a tots aquells que fan malbé la nostra terra, les ciutats d'encanteri que bastiren els nostres pares amb la força de la seva suor i la poderosa imaginació de la pagesia. Com Alomar en la seva "Estrofa al vent", cal cantar a la ventada, a la lluna de crineres blanques, a la maternal Natura, per tal que se’n portin definitivament les fosques melodies del present que amenacen d’enfonsar les illes dins la mar.

Estrofa al vent

Jo escric al vent aqueixa estrofa alada

per a que el vent la porti cel enllà;

jo vull seguir-la amb ma candent mirada,

plorós de no poder acompanyar-la.

Entre els hiverns, quan vibri la ventada,

el meu vers per l'espai ressonarà,

i sobre els homes sa brunzent tonada

durà el so d'un incògnit oceà.

I cantarà en la lira de les branques

i de la lluna en les crineres blanques

o en l'arquet de silenci de la nit.

I eternalment la maternal Natura

l'espargirà per la infinita altura

quan el meu nom, obscur, serà extingit.1

1 Gabriel Alomar. La columna de foc. Palma (Mallorca): Editorial Moll, 1973. Pàg. 56.

Menorca en el record - Miquel Vanrell i els amics menorquins -

Quan els amics moren resta un buit de mal d'omplir, un ample forat obert enmig del cor per on penetra la pena i una nostàlgia desfermada. Fa uns anys moria a Menorca l'estimat amic, pintor, professor i gran activista social Francesc Calvet. Poc després, i també a l'illa germana, moria Miquel Vanrell, el mestre mallorquí que ja era menorquí per l'amor que sentia envers aquella terra que feia tants d'anys havia adoptat com a seva. (Miquel López Crespí)

Quan els amics moren resta un buit de mal d'omplir, un ample forat obert enmig del cor per on penetra la pena i una nostàlgia desfermada. Fa uns anys moria a Menorca l'estimat amic, pintor, professor i gran activista social Francesc Calvet. Poc després, i també a l'illa germana, moria Miquel Vanrell, el mestre mallorquí que ja era menorquí per l'amor que sentia envers aquella terra que feia tants d'anys havia adoptat com a seva.

Els records, davant la desaparició física d'aquestes dues grans personalitats, exemple d'intel·lectuals compromesos amb el país, s'acaramullen i pugnen per sortir, per quedar enregistrats en aquest full a manera de darrer homenatge a aquells que ens ensenyaren a no defallir mai en el combat per un món més just i solidari.

La desaparició, primer de Francesc Calvet i posteriorment de Miquel Vanrell, em porta sempre a la memòria no solament xerrades, les trucades que ens fèiem quasi setmanalment, les anades a Menorca, aquella nit de març en la qual posàrem llençols blancs als canons de la plaça des Castell per a protestar contra l'agressió imperialista als pobles d'Iraq... No solament tot això, sinó també la presència d'una forma d'entendre la lluita contra la dreta, contra el sistema capitalista, tant en el pla de l'explotació quotidiana de la força de treball com en el domini de la superstructura de la societat. Això tan oblidat, com tantes d'altres coses, per aquests reformistes sense reformes que en algun moment ens han governat. Parl de l'esquerra oficial, de l'esquerra de la moqueta i la poltrona que, ni en somnis, li passa pel cap el combat ideològic en el pla de la superestructura de la societat. Potser ni saben ni els interessa saber ni que és l'estructura i la superstructura.

Han caigut tones d'oblit damunt les concepcions polítiques i culturals que, d'ençà que iniciaren les seves activitats culturals, movien la part més conscienciada de la nostra generació, a homes insubstituïbles com aquests de què parlam. Ells sí que mai no oblidaren el que havien après i practicat en els anys més foscos del franquisme: la cultura com a eina d'intervenció, l'art com a instrument de desenvolupament de totes les potencialitats de la persona, escletxa per a vèncer l'alienació del sistema, instrument igualment de lluita contra el feixisme i per la llibertat dels pobles. Per això mateix la importància que donaven a la poesia, a la pintura, al debat cultural i literari, al paper dels artistes i creadors dins la societat.

Ho recordava molt encertadament Joan F. López Casasnovas en un article que sortí publicat en el Diari de Balears. Pensant en Francesc Calvet i Miquel Vanrell, analitzant el que l'esquerra nominal havia enterrat en aquests darrers trenta anys de consolidació del règim, tenint ben present l'importantíssim paper de la superstructura per a impulsar la necessària transformació del món i les consciències, López Casasnovas escrivia:

"Lluitar per la transformació de la realitat en la direcció de la democràcia i la justícia social suposa fer-ho no sols en el terreny polític i econòmic, sinó paral·lelament, en el que correspon d'una manera genèrica a la superestructura. [...] La nostra generació -a diferència, tal vegada, d'altres: o potser no sigui cosa de generacions senceres sinó més tost de trajectòries personals...-, pensàvem que el socialisme no és una fita quantitativa respecte al capitalisme, sinó que implica un gran canvi qualitatiu. Es parlava, doncs, de la lluita contra el sistema. I per sistema enteníem el mecanisme d'opressió dels homes i dones concrets, és a dir, l'existència de relacions de poder com a forma de realitzar la vida social. Somniàvem (?) a aixecar un art nou que tingués com a finalitat trencar l'escissió entre art i quotidianitat, tot cercant dissoldre l'art en la realització de cada home i de cada dona concrets; calia anar a la recerca, doncs, de la mort de l'art, en el naixement d'un nou subjecte històric més emancipat. Qui ens podrà censurar els bells somnis?".

Les idees de què parla Joan F. López Casasnovas, les que mantenien dempeus, ferm com una roca Miquel Vanrell, són precisament les que ha oblidat i enterrat l'esquerra nominal. I no solament ha oblidat, podríem afegir-hi, sinó que aquesta falsa esquerra, unida a la dreta, ha combatut a mort amb la mateixa fúria i la mateixa decisió exterminadora que els reaccionaris han actuat sempre contra qualsevol idea subversiva, revolucionària, tant en el camp de l'art com de la política. I, al contrari, aquestes idees oblidades, atacades per tota mena de vividors del romanço, són les que sempre impulsaren l'activisme vital i engrescador de Francesc Calvet i Miquel Vanrell. Unes idees, uns principis, una forma de concebre la lluita cultural en la línia que havien desenvolupat Gramsci i tants pensadors revolucionaris del segle XX.

Ho he deixat escrit en diversos articles. Feia molts d'anys que Menorca, els menorquins i menorquines tenien i tenen una estreta relació amb el començament de la meva dedicació a la literatura. Com no recordar aquell llunyà Premi Especial Born de Teatre a Ciutadella per l'obra Les Germanies! Quan encara tens vint anys aquests premis tenen una importància cabdal en el teu decantament per l'ofici d'escriure. He de reconèixer que en els meus començaments vaig tenir molta sort. Haver guanyat de jovenet el Ciutat de Palma, el Premi de Teatre "Carles Arniches" en català a Alacant, l'Especial Born de Menorca o el Ciutat de Manacor de l'any 1973, entre molts d'altres, et feia pensar que si gent com Josep M. Llompart, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, Josep Melià, Ricard Salvat, José Monleón o Manuel Vázquez Montalbán et guardonaven, alguna cosa hi devia haver en els teus escrits. Els premis literaris, en una cultura amb tantes mancances com la nostra, una cultura perseguida i minoritzada durant tants i tants d'anys, d'ençà el decret de Nova Planta per a ser més exactes, serveixen, com a mal menor, per a bastir certa superstructura cultural de resistència enfront a l'ocupació, sovint dictatorial i impertinent, d'aquells prepotents que ens volen exterminar.

Miquel Vanrell em va convidar a participar en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans i passàrem uns dies de vertadera amistat i autèntica compenetració. Era el 23 de març del 2202 i, entre la colla de gent que intervengué en aquest important esdeveniment cultural, hi havia el crític Sam Abrams, com a presentador, i, com a participants en el festival de poesia, els poetes David Castillo, Susanna Rafart, Josep Ballester, Biel Pons, Òscar Bagur i qui signa aquest article. Dies d'estada a Menorca de mans de Miquel Vanrell i de Francesc Calvet que ens mostraven els secrets de la possessió de Mongofre, indret on anàrem a dinar i on, abans i després de la trobada, parlàvem de l'art i la poesia, de la funció de l'intel·lectual en aquest segle XXI que començava, dels records de la lluita antifranquista en la qual Miquel Vanrell, tant a Mallorca com a Menorca, havia tengut una participació tan activa.

Francesc Calvet i Miquel Vanrell eren d'aquella classe de persones que ja quasi no en trobes. Cada vegada n'estic més convençut. Però el temps ha mudat irremeiablement i ara mateix, pel que veiem i pel que surt cada dia als diaris, determinats gestors culturals si no tenen una bona paga no mouen un dit per a res.

Miquel Vanrell provenia de les posicions esquerranes del carrillisme del temps de la transició, però mai no va quedar fossilitzat, aturat en un moment concret del passat, en una antiga i desfasada conjuntura política. El seu tarannà crític, no dogmàtic, obert a la crítica, a l'aprenentatge continuat, al debat fraternal entre amics i companys de lluita, el va fer estar sempre en tensió, mai adormit seguint velles i arnades consignes. En un moment determinat, quan buròcrates i vividors del romanço, aquells que solament són en la política activa per a fruir dels sous i privilegis que atorga el poder als seus servidors, el volgueren fer combregar amb rodes de molí, abandonà el PCE. No va marxar ell solament. Tota una sèrie de valuosos militants esquerrans seguiren l'exemple de Miquel Vanrell i, al marge de les burocràcies partidistes, continuaren actuant pel seu compte sempre donant suport a una política socialista i nacionalista d'esquerra, sempre construint teixit associatiu, consciència social, mai destruint com sol fer sempre la burocràcia entestada a no davallar mai de la poltrona.

En el seu conflicte amb el carrillisme illenc Miquel Vanrell va estar sempre amb els militants de base, amb els lluitadors autèntics, amb la gent que no volia obeir consignes sense sentit, instruccions de les "altures" amb els ulls tancats. Per a Miquel Vanrell i tota aquella colla d'esquerrans que sortiren de les xarxes del carrillisme, per davant de tot hi havia la veritat, el protagonisme del poble, els principis, l'ètica, i mai el cinisme, el menfotisme de tots aquells que, per a viure d'esquena dreta, tants els importava defensar avui una posició i demà una altra. Gramscià a la seva manera, Miquel Vanrell volia que les paraules es corresponguessin amb la pràctica i, incrèdul davant els pretesos avantatges de la bruixeria i la mítica creença en déus i essers d'un altre món, és a dir, la demagògia carrillista, exigia ètica i veritat, defensa dels principis, desinterès personal, pràctica esquerrana de veritat i no de boca enfora. Rebel, home crític, amb el seu tarannà despert i combatiu no podia, ni volia!, esser carn de canó de la mentida endiumenjada que practicaven i practiquen buròcrates i oportunistes.

El catorze de març del 2003 férem la presentació del poemari Cercle clos a la seu de l'Ateneu de Maó. Un mes abans la presentació, jo no hi vaig poder anar per motius familiars, se n'havia fet una a Ciutadella a càrrec de Joan F. López Casasnovas, Maite Salord i Miquel Àngel Limón. Sota un titular que deia "L'Ateneu presenta l'edició del poemari 'Cercle clos'", afegint: "Miquel López Crespí és l'autor de les trenta composicions guanyadores, les quals amb una tècnica directa i dura, fan referència a les vivències de l'autor". En una terra on sovint, si no ets amic de la camarilla de torn, ningú no informa del que fas, del llibre que has publicat o el premi literari que has guanyat, que a Menorca hi hagués gent que pel seu compte organitzàs presentacions d'obres teves, organitzàs l'acte, parlàs de forma elogiosa del teu llibre i que, encara més!, els diaris en parlassin, era un fet a tenir en compte i d'agrair. No sempre l'autor de les Illes rep aquestes mostres d'amistat desinteressada que tant ajuden l'autor, sobretot si aquest ha patit i pateix les campanyes de marginació i silenci del comissariat de torn.

La pensadora francesa Simone Weil, una dona d’una extrema sensibilitat que es va deixar morir davant la brutalitat de la Segona Guerra Mundial, s’ha endinsat molt bé en el que significa la història: “Treure arrels és per ventura la necessitat més important i ignorada de l’ànima humana”. I afegeix: “El passat destruït no es recupera mai”. Per això en Miquel vol lligar baules amb el passat, amb l’esforç dels avis i els besavis, per a reconstruir les senyes d’identitat de sa Pobla i de Mallorca. Ell ha fet una tasca de recerca, d’investigació, per a servar els mots i els noms de la gent. (Mateu Morro, historiador)

Presentació del llibre Sa Pobla i la història de Miquel López Crespí

Presentació del llibre Sa Pobla i la història. Els presentadors, un ample ventall nacionalista i progressista, eren: Mateu Morro, historiador; Miquel López Crespí, escriptor; Joan Comas, batle de sa Pobla i Sebastià Gallardo, regidor de Cultura (PSM).

Per Mateu Morro, historiador

Senyor Batle de Sa Pobla, senyor regidor de cultura, amic Miquel, benvolguts amics, parlar de llibres sempre és una cosa bona i parlar de llibres a Sa Pobla, d’en Miquel López Crespí, i a les Festes de Sant Antoni, encara és una cosa millor.

Ja fa molts d’anys que conec en Miquel, des que el vaig anar a veure a ca seva a Palma, i al llarg d’aquests anys mai no hem interromput la nostra amistat. Abans de conèixer-lo en persona ja havia llegit les seves primeres obres i més o menys sabia que pensava i qui era. I no se m’escapaven les seves arrels pobleres, unes arrels a les quals en Miquel sempre ha estat fidel.

He de confessar, però, que després de llegir primer Temps i gent de sa Pobla i ara Sa Pobla i la història, veig amb molta més claredat l’estret lligam entre en Miquel i el poble on va néixer. Sa Pobla i la seva gent varen ser la seva escola, el lloc on en Miquel va obrir els ulls al món i on va adquirir les seves primeres referències culturals.

Sa Pobla, Festes de Sant Antoni. Presentació de Sa Pobla i la història, el darrer llibre d´història de l´escriptor pobler Miquel López Crespí. D´esquerra a dreta: Joan Comas, batle de sa Pobla, Miquel López Crespí, l´historiador Mateu Morro i Sebastià Gallado, regidor de Cultura.

Sense cap dubte, al llarg de la seva vida, en Miquel ha estat un escriptor cosmopolita, obert al món, un home que ha viatjat i que s’ha interessat per moltes coses. Potser una de les coses que més sorprenen en Miquel López Crespí és la seva voluntat d’establir contacte amb unes tradicions culturals de més enllà de la nostra illa. Fins i tot en temps que això no era fàcil. En Miquel, des dels inicis de la seva escriptura, i sempre en relació a les seves inquietuds intel·lectuals i polítiques, va establir contacte amb la tradició més innovadora de les lletres europees i mundials. Amb qualsevol excusa, i de ben jove, en Miquel es plantava a París o a Roma i parlava i conversava, veia cinema i teatre, i tornava carregat de llibres. Aquesta actitud representa la voluntat de superar la immobilitat i de connectar amb allò més contemporani. En Miquel a molts dels seus llibres ens parla del seu món cultural, dels seus viatges, dels seus llibres, de la seva passió per la cultura i, també, de la concepció solidària que amara la seva manera de pensar.

Però mai, com un nou Ulisses del nostre temps, en aquest viatge venturer arreu del món, en Miquel no deixa de tornar a la seva terra nadiua: a sa Pobla, als carrers de la seva infantesa, a les arrels familiars, a sa marjal sempre fecunda. I en aquest retorn constant al seu poble i als seus records és on es retroba, també, amb la memòria republicana del seu pare i el seu oncle.

Una vegada més en Miquel ens demostra que el record, la història personal, les diverses tradicions culturals que s’entrecreuen en un lloc donat, no estan enfrontades amb la mirada cap al futur a partir de la més rabiosa modernitat. Els seus compromisos i la seva identificació amb la tradició més progressista no li impedeixen valorar la tasca cívica de l’oncle Miquel Crespí, batle del temps de la Dictadura de Primo de Rivera, o la tasca de Joan Parera, fundador de la revista Sa Marjal.

Per ventura hauríem de recuperar el concepte de “cultura popular” i de “transmissió cultural”, la qual cosa ens duria reconèixer la multiplicitat d’influències de tradició oral i d’origen culte que conformen la cultura d’un poble. Tenir una visió crítica i progressista li ha fet veure més bé la importància de conèixer i estimar totes les escoles literàries, totes les tradicions culturals, totes les maneres de pensar i de fer que han contribuït a ser qui som. Per això en Miquel ha estudiat la figura i l’obra de Miquel Costa i Llobera i s’ha interessat per tots els autors de la nostra literatura. No ha combregat mai amb els que han volgut eliminar la nostra història i la nostra cultura.

Quan va acabar la presentació de Sa Pobla i la història -obra de l´escriptor Miquel López Crespí-, la gent va demanar al conegut autor pobler la signatura del llibre que s´havia acabat de presentar. En la fotografia podem veure un moment de l´important acte cultural.

En Miquel és profundament pobler, de records, de vivència i d’identitat, i no vol renunciar a aquest patrimoni vital tan valuós. Pens que aquest és un aspecte que convé destacar. Les seves arrels li importen perquè formen part d’ell, de la seva personalitat íntima, i li aporten una riquesa humana que no vol fer a un costat.

Allò que és local i personal és la clau de l’univers. Sense la nostra història individual i col·lectiva no hi ha cap accés creatiu a l’espai comú de tots els éssers humans. L’universalisme o cosmopolitisme més profitós és el de qui està ben arrelat a un lloc i a una gent, o que, almenys, és conscient de qui és i d’on ve.

En els temps que correm hi ha un cosmopolitisme sincer i meritori que és el de la gent que s’interessa pel que passa a cada lloc del món, que vol aprendre de la diversitat i que se sap part d’un planeta de cada vegada més interconnectat. Aquesta persona culta, viatgera, informada, solidària, mai no romp les arrels amb la seva història.

Llavors hi ha un cosmopolitisme de moda, frívol i sense gaire contengut. Vol aparentar una gran cultura universal i en el fons amaga molta ignorància. Ni es llegeix ni es viatja, tan sols magnifica quatre referències més o menys actuals basades en els mitjans de comunicació de masses. Aquest cosmopolitisme, que vol ser obert i mundial, necessita abjurar de les pròpies arrels.

No, no hi ha contradicció entre els records de la infància i la seva projecció en el nostre present, no hi ha contradicció entre la història del nostre poble i les més elevades inquietuds culturals. Perquè allò que ningú té dret a robar-nos són els nostres propis records ni la nostra pròpia història. En Miquel diu que la continuïtat de la festa de Sant Antoni expressa la voluntat de supervivència de la comunitat poblera. I té raó: sa Pobla, amb totes les seves contradiccions, és una comunitat que ha estat possible gràcies als valors de la seva gent.

Potser qualcú es pensi que és un tòpic el parlar de Sant Antoni i de la natural laboriositat dels poblers i les pobleres, però jo pens que hi ha trets d’identitat inconfundibles que marquen la història poblera. Sa Pobla no són tan sols les seves cases ni són els camps que les envolten, per importants que siguin. La història de sa Pobla posa en evidència l’esforç d’una gent per superar circumstàncies adverses i que sap que tan sols a través del treball ho podrà fer.

En Miquel que, com a bon pobler, mai li ha fet por la feina –ho demostren la multitud de llibres que ha estat capaç d’escriure-, reconeix aquests poblers i pobleres del passat com la seva gent. Li interessen els clergues i els batles, els senyors i els escriptors, però sobretot els pagesos, les dones fermes i treballadores, els fusters, els ferrers, tota aquella gent que amb la seva feina fa un poble.

Darrera els noms i els malnoms, darrera els topònims, hi ha la vida de la gent. I tot això ens importa molt. Vivim un temps d’acceleració: ja no és la televisió ni el cinema, les modernes tecnologies del transport i la comunicació estan transformant la nostra vida. És la famosa globalització. Estam tan globalitzats que ja no sabem qui som. Els avantatges de tota casta que ens aporta la tecnologia i la societat contemporània van de costat als tremends perills de desintegració, de dehumanització.

La vida popular d’un temps ja és un record del passat. Sí, com molt bé assenyala en Miquel ja no hi ha aquells padrins i padrines que, mentre els pares eren a la feina, traslladaven als infants poblers un caramull d’anècdotes i històries que definien l’ànima del poble. Les persones que conegueren les formes de vida tradicionals ja no hi són, o en queden poques, i, potser, no estam plenament segurs que aquell sentiment col·lectiu tengui continuïtat. No sabem bé cap a on anam. Amb les persones se’n van els coneixements personals i intransferibles que atresoraven.

La pensadora francesa Simone Weil, una dona d’una extrema sensibilitat que es va deixar morir davant la brutalitat de la Segona Guerra Mundial, s’ha endinsat molt bé en el que significa la història: “Treure arrels és per ventura la necessitat més important i ignorada de l’ànima humana”. I afegeix: “El passat destruït no es recupera mai”. Per això en Miquel vol lligar baules amb el passat, amb l’esforç dels avis i els besavis, per a reconstruir les senyes d’identitat de sa Pobla i de Mallorca. Ell ha fet una tasca de recerca, d’investigació, per a servar els mots i els noms de la gent.

I no ho ha fet enduit per un estat de malenconia. Ans al contrari. En Miquel, tot i les desil·lusions que ens ha reportat el nostre passat recent –que té en el segle XX un dels moments més elevats de la barbàrie humana-, vol fer camí cap al futur i vol gratar en la història per a treure-hi un cúmul de saviesa i de coneixements útils per anar endavant com a persones i com a poble.

Acabaré amb un fragment d’un escrit meu de fa temps sobre en Miquel i la seva obra: “Pens que és aquí on se situa l'aportació lúcida d'en Miquel López Crespí. Des del testimoni d'un temps viscuts amb passió que es projecten cap a un nou temps i cap a uns nous combats. I ara, quan reneixen idees d'intransigència en el món, quan es desenvolupen noves violències contra les persones, quan formes d'explotació molt més sofisticades i tenebroses -tant que amenacen la continuïtat de l'espècie sobre el planeta-, es consoliden, ara, idò, es torna plantejar, des d'una clara unitat entre la cultura i la política, entre la literatura i la vida, la mateixa opció per l'emancipació humana que va fer en Miquel a sa Pobla quan, amb fruïció, esborrava les consignes feixistes de les parets del local de la Falange i s'indignava davant tot el que era discriminació o injustícia”.

Sa Pobla (13-I-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Crònica sentimental - Records del passat

El passat assoleix una curiosa densitat nerviosa. Ple i ric, madur com una fruita a la tardor. A la pàl·lida llum del capvespre brilla un sol fràgil sobre les llunyanes neus perpètues del record. Rememorava els pendents i contorns d'antigues promeses amb afecte condemnat i ert. Sentir la crua ambivalència dels pensaments oscil·lant d'una banda a l'altra: les citacions d'algun poeta oblidat, la flaire de les magnòlies, el gust del iode, els cementiris familiars, aquella precisa, exacta hora amb la textura de la Mort, l'imprevist, la ràbia dels pares, l'exili interior. Espectacle de follia suspès en una solució de silenci. Tot de mots provisionals i insegurs produïts pels narcòtics als nervis. Meravellosa i falsa eufòria de cap a peus. Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle. (Miquel López Crespí)

El passat

El passat assoleix una curiosa densitat nerviosa. Ple i ric, madur com una fruita a la tardor. A la pàl·lida llum del capvespre brilla un sol fràgil sobre les llunyanes neus perpètues del record. Rememorava els pendents i contorns d'antigues promeses amb afecte condemnat i ert. Sentir la crua ambivalència dels pensaments oscil·lant d'una banda a l'altra: les citacions d'algun poeta oblidat, la flaire de les magnòlies, el gust del iode, els cementiris familiars, aquella precisa, exacta hora amb la textura de la Mort, l'imprevist, la ràbia dels pares, l'exili interior. Espectacle de follia suspès en una solució de silenci. Tot de mots provisionals i insegurs produïts pels narcòtics als nervis. Meravellosa i falsa eufòria de cap a peus. Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle. Palpava els objectes que m’envoltaven. Com es pogueren salvar? Recordava la casa del poble en silenci. Els padrins i la mare eren als horts vigilant els jornalers. Jo tenia nou anys i el món era una capsa permanent de sorpreses. Els animals del casalot em fascinaven: l’exèrcit de moixos que s’ensenyorien del llit i les cadires de l’entrada i les llunyanes habitacions; el soroll dels ànecs i les gallines del corral, sempre demanat recapte, anant amunt i avall. A vegades, una porta mal tancada feia que el gall o algun conill s’escapàs del tancat i penetràs, sorollós, per les cambres endomassades del casalot. Aleshores jo era l’encarregat de posar ordre i, armat amb la granera –que em semblava la llança de don Quixot!- les perseguia, talment fossin poderosos enemics als quals havia de fer rendir fos com fos.

La meva repadrina

Reconeixia mobles estimats salvats dificultosament de l’ensorrada familiar, restes de les cases venudes en adverses circumstàncies, el canterano de la repadrina, curull de sants i creus, ramells de flors coral·lines, cadires bellament treballades per fusters desapareguts feia anys, taules de caoba que mai no vaig veure fer servir per dinar o sopar, misterioses capsetes de contingut ignot... A la seva cambra hi hagué sempre corcats angelets de fusta, querubins de guix plens d'estudiada satisfacció entremig la forassenyada regularitat d'un cucut de paret. Posseïa igualment un somort reialme fluvial d'increïbles estrelles de mar, navegant, a les palpentes, per abissals estius agostadors d'arenes cruelment dessagnades. Portat per la meva curiositat d'infant, topava, per atzar, amb peixos i llurs vidres de coloraines als ulls, gàbies misterioses plenes d'ocells i lloros dissecats. Per qualque lloc el retrat de la repadrina i un floc de cabells que li tallaren quan tenia cinc anys. Aleshores, en èpoques remotíssimes, aspirava la fragància de les flors deixades a l´entrada de la cambra. Record que, amb una dolcesa corprenedora em mostrava els escapularis de la guerra -aquell netet mort a l'Ebre!-, camafeus i rosaris d'argent, vitrines amb papallones crucificades que tenien un aire de tristesa pensarosa. Jo era aleshores un explorador a la recerca d'auguris i prodigis, un permanent habitant de les tardors perdudes dins l'ombra.

La record com la fotografia que m'espera al cementiri. Ella, lluna creixent ensenyant-me a trobar el rastre fonedís de l'albada, a parlar amb la llum extraordinària que naixia de les pedres.

Mirar, com si fos ara mateix, els armaris amb inversemblants espills i sedes arnades, cortines fetes malbé pel pas immisericorde dels anys, ventalls de nacre que només s’obrien en situacions molt especials, esgrogueïdes fotografies de familiars dels quals ja ningú recordava els noms... Divisava el sofà que portà l’oncle des de Barcelona, quan es va arruïnar amb el negoci dels vins, els mobles del menjador amb el ressò de mil converses surant enmig d´una atmosfera espectral; els quadres de sants arnats, obscurits per anys de pols i humitat... Tot perdut. Les veus dels dies de festa oblidant-se, desfent-se menjades pel corc. Esvanides presències dels morts que, envoltats de negres cortinatges, els empleats de la funerària situaven a l´habitació més bona de la casa el dia del funeral. Jo era un infant i eren els meus primers contactes amb la Mort: el bagul, la flaire espessa dels ciris, la remor de les beates, resant el rosari, provant de consolar els pobladors d´aquell univers que desapareixia en la fondària de l´oblit... Arreu, en calaixos plens de pols, fotos molt antigues, joves, al·lotes de finals de segle XIX, lluint totes les joies de la família... qui eren, com es deien? Ningú havia tengut cura d’escriuren´n el nom al darrere. Diverses generacions de desapareguts poblant encara les cambres i els passadissos que conegueren tristors i alegries, festes de casament, naixements i sobtats viatges sense retorn. En el fons, romandre perduts en aquell casal en declivi, aferrar-se als records, era la nostra forma de resistir les punyents humiliacions de l'època, de defugir la brutal mesquinesa dels assassins de la guerra, els botiguers enriquits amb la suor del poble. Un particular sistema de senyals ens permetia marxar lluny de l'enfollida urgència dels rellotges, la irrespectuosa violència dels vencedors malbaratant el laberint on encara sosteníem un dur combat contra enemics i malfactors. Aleshores ens delia gaudir dels petits objectes, les sensacions considerades insignificants pels nostres cínics dominadors: menjar amb culleres de fusta, beure aigua de la cisterna amb treballades gerres de fang, olorar la flaire del pa just acabat de coure amb aromàtiques branques de pi i olivera. Maldàvem per descobrir els fonaments de les coses, la tendresa de les primeres carícies sense pecat, l'eco dels avantpassats i llurs erosionades rialles viatjant per les cambres en penombra. Són els fonaments subterranis de l'existència, el cant, l'ampla marea de l'experiència que embelleix els dies i que esclata, sortosament, dins la retina com una sobtada explosió d'estrelles.

El pare

En el despatx, els llibres de la família, alguns d’ells salvats miraculosament de la guerra; d´altres, adquirits a les llibreries de vell de Barcelona i Palma. Quan el pare va sortir dels camps de treball dels vencedors, en tornar a casa després de cada viatge a la península, solia portar sempre joguines pels fillets estimats. I, malgrat que hagués de romandre setmanes sense fumar, portava, dins la maleta, un caramull d´antics i valuosos exemplars provinents dels encants. Era un home que es delia per tocar suaument amb les mans aquelles joies de la impremta. Les acaronava com un enamorat i, només amb el tacte, podia endevinar-ne l’època de publicació. La seva dèria era trobar volums publicats abans de la victòria del franquisme. Novel·la, poesia, teatre, assaig... li era ben igual. Com si abans, en temps de la monarquia, no hagués existit la censura! Considerava, no sense raó, que el règim que ens aclaparava, feixuc i sangonós, era el pitjor que havia patit Espanya. El comparava amb la tenebror existent en temps de Ferran VII que, per a ell, representava un dels monarques més ignominiosos que poblaren el planeta. Els llibres del segle XIX, i no em parlem si eren d´abans d´aquesta època!, li semblaven fantàstiques meravelles. Trobar una edició de Màkxim Gorki i Charles Dickens publicada abans del triomf del general Franco era assolir la màxima felicitat possible! El record assaborint les seves troballes, tancat al despatx particular que tenia a les golfes, el refugi on servava els tresors més estimats.

Sí, restes d’un antic naufragi. Talment les fustes i els objectes d’un vaixell estavellat contra les roques i que les onades porten fins a la platja. Com caminar entre els núvols.

El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. (Miquel López Crespí)

Per la demolició del monument franquista al creuer Baleares

El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. En el fons, a tots els professionals de la mixtificació, els vividors de la política, ja els anaren bé els pactes amb el franquisme reciclat. Alguns s´han fet rics, amb l´oblit de la memòria històrica, escarnit el record dels nostres morts, aquells i aquelles que moriren per la llibertat, per acabar amb la societat de classes.

Han hagut de passar trenta anys perquè els oportunistes que en el passat manaven estripar les banderes tricolors i renunciaven a la lluita republicana, just en comprovar que són a punt de l´extraparlamentarisme, ara els vegem apropar-se a les mogudes republicanes. S´apunten a les mogudes amb intenció de continuar controlant la desmemòria històrica que ells propiciaren. Ho dic en relació a molts dirigents provinents del neoestalinisme i la socialdemocràcia que no volen ampliar la lluita per a recuperar la memòria històrica a fets cabdals de la guerra civil com, per exemple, la persecució dels comunistes de tendència trotskista (POUM) i els anarquistes per part del PCE, o el fet de la revolució social antiburgesa que els historiadors situen entre juliol del trenta-sis i el maig del trenta-set, quan l´estalinisme l´esclafà amb la força de les armes.

Aquests tergiversadors de la història propers al neoestalinisme tampoc no volen qüestionar res de com va anar la transició, ja que, si aprofundissn en la reconstrucció dels fets esdevenguts amb els pactes amb el franquisme reciclat a mitjans dels anys setanta, quedaria a la vista de tothom la misèria de llur traïció a la memòria dels milers i milers d´antifeixistes morts i exiliats per haver lluitat per la llibertat.

El monument al creuer feixista Baleares és la demostració evident de com la transició va ser guanyada pels hereus del franquisme i els servils que acceptaren el preu pagat per llurs renúncies.

Que tenguem encara immensos monuments aixecats a major glòria dels “herois” del franquisme, cas del monument al Baleares, ens situa davant tasques democràtiques a realitzar. I no basta netejar de quaranta noms franquistes els carrers de Palma per a poder dir que som en vies d´una certa normalització democràtica. Si l´Ajuntament de Palma i altres ajuntaments de les Illes no es posen a la feina de demolició de totes les restes que puguin quedar del feixisme, de la memòria d´aquella tenebrosa època de tortures i assassinats; si no s´enderroca el monument al Baleares, la presència omnipotent la dictadura continuarà planant, sinistra, damunt les nostres vides.

El problema, com deia més amunt, no és de llevar solament el pollastre del monument, les frases que recordin el temps d´opressió i, per a tenir tothom content, col·locar una plaqueta a la “reconciliació”. Una plaqueta al costat de l´imponent monument a l´obra del Caudillo? No ens faceu riure, estimats membres de l´Ajuntament. Com molt bé explicava l´escriptor Llorenç Capellà en un recent article: “Tocant a la reconciliació? El senyor Grosske insisteix en la proposta de col·locar una placa que en dissimuli la condició de monument feixista. Ai, Mare de Déu! S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mauthausen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls”.

Pensam com l´amic Llorenç Capellà. Qui es pensi que amb la ximpleria covarda de la plaqueta es combat una herència d´oprobi de més de quaranta anys va ben equivocat. Qui imagini que llevar el pollastre és retre un sentit homenatge als tres mil mallorquins i mallorquines assassinats pel feixisme, va ben errat de comptes. Els antifeixistes illencs, la gent que ha portat a coll la lluita per la memòria històrica quan tothom callava per a poder cobrar els bons sous que molts dirigents de l´esquerra oficial han xuclat en aquests darrers trenta anys, el que volem és acabar amb la prepotència del feixisme que significa tenir present a Palma aquest monument i tots els altres que hi resten. Si l´Ajuntament de Palma no és capaç d´acabar amb l´herència indignant de la victòria feixista a les nostres places i carrers voldrà dir que ajuntament continua enfeudat als poders fàctics de sempre, a la dreta hereva del franquisme.

La recuperació de la nostra memòria històrica no pot fer-se d´aquesta manera covarda, amb aquesta por als que guanyaren la guerra i reprimiren el poble durant dècades. La demolició del monument al Baleares seria la prova evident que, finalment, es comença a fer justícia a tots aquells homes i dones, les avantguardes populars dels anys vint i trenta, vilment assassinats pels feixistes.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Pàgines del meu dietari (V) – París era una festa – Els problemes dels escriptors mallorquins -

Cabarets, prostitutes, cerca de llibres del segle XVI o XVIII a les paradetes dels boukinistes del costat del Sena. Acaronar un curiós manuscrit del segle XIV mentre els avions britànics acaben de bombardejar les fàbriques dels afores s'esfilagarsa fins a esclatar -vermell de sang- cobrint tot el que pot abastar la retina de Jüngers i tots els seus amics -Celine, a la vora-. Parlar de Rimbaud, Flaubert o fins i tot, els enciclopedistes, a un bon restaurant sempre ben acompanyat d'una d'aquestes -o aquests- intellectuals que collaboren amb el Reich per poder finir així amb la degeneració de la raça: pagesos de cabells bruns i ulls negres tan allunyats de la puresa ària que ve de del nord a cavall d'uns moderns tancs alemanys, amb l'uniforme de les SS -bell, abans del fang i la neu de Stalingrad- i que parlen d'una França renovada sense sang jueva, aliada per sempre a aquests cultes fills del nord que es deleixen escoltant Wagner a l'Òpera de París... (Miquel López Crespí)

Anit quasi no vaig dormir pensant en l'estupidesa de la presentació i en l'entrevista amb el director general. Meditava si no hauria estat millor deixar-ho anar, posar alguna excusa i, alliberat de tan odiosa responsabilitat, passar una nit agradosa veient una pellícula ianqui dels anys quaranta. Tanmateix no és gens segur que l'editor em doni les tres-centes mil pessetes d'avançament que hi ha signades al contracte. Quina lluita, aconseguir el contracte amb el propietari de l'editorial! Com si fossis un lladre, com si li volguessis robar! Finalment les coses han quedat tal com deia: abonament dels diners acordats abans de sortir el llibre i després l'acostumat deu per cent damunt les vendes (que no veus quasi mai). En aquests moments necessit amb certa urgència les peles (començament de curs de la filla, compra de llibres, matricula de música i natació, etc). Ben mirat, la participació en la farsa cultural, esser protagonista de tan penosa comèdia, no em satisfà de cap de les maneres, i més que res ho faig per la filla. Esperem que l'editor no trobi cap excusa per a deixar de pagar-me una vegada constatat que la presentació s'ha fet talment els seus desitjos.

La farsa cultural que ens encercla... Com ho érem d'innocents en temps del famós Congrés de Cultura Catalana de fa vint anys i busques! Ara, oblidades (i més que oblidades, completament enterrades) tan voluntarioses resolucions, l'oportunisme més barroer campa arreu. Pertot on mires, el mateix cinisme, la mateixa recerca psicòtica de la "fama", els diners, el protagonisme més descarat, ompl pàgines de diaris, les ressenyes dels "crítics" servils, a recer sempre d'editorials, institucions, les insinuacions de qui mani deixant-se encular en tot moment pels qui tenen el poder polític i econòmic... Qui creu encara en la neutralitat d'un article favorable o en la ressenya d'una novetat editorial?

N'hi havia molts, a la colla d'aquells anys, que sabien ben bé per on anaven els trets, i, de seguida que copsaren que l'esquerra -l'esquerra conseqüent: la independentista, republicana- no fruiria de cap quota de poder institucional i, per tant, de cap possibilitat de collocar militants i simpatitzants en els despatxos de la democràcia, començaren a teoritzar sobre els "greus errors" que significaven les antediluvianes concepcions del compromís de l'intellectual amb el seu poble. Fins i tot Salvador Espriu havia de ser esborrat de qualsevol comentari o simple referència cultural! Es tractava de retornar al més ranci i pansit noucentisme -n'havíem pogut sortir mai?-, amagar el paper de fidels servidors de la situació establerta de tants i tants pretesos "patriotes" d'anar per casa... No era qüestió de furgar dins els plecs amagats de la història... Els "nostres" (Villalonga, Estelrich, Pla...), malgrat la seva actuació evident contra el poble català, eren part indestriable de la cultura catalana... Qui s'atreviria a discutir-ho? I els "petits errors" personals (collaborar amb el feixisme en l'extermini físic i cultural del nostre poble), una cosa sense gens d'importància davant la qualitat indiscutible de la seva obra...

Evidentment -basta constatar la nostra actual situació!- molts no ens sabérem collocar a temps. Formats en la crítica diària al sistema -i no de boqueta, sinó en la pràctica, deixant-hi la vida-... )com podíem callar davant les preteses excelsituds del règim reformat, davant la coartada que representaven la majoria d'actituds polítiques i culturals de la colla dels menfotistes, els cínics? Era evident que qüestions d'una transcendència fonamental: el dret a l'autodeterminació del nostre poble, la possibilitat de federar els diversos trossos esqueixats de la pàtria, eren silenciats, prohibits pels actuals usufructuaris de sous i privilegis (en el fons, la reforma del règim, el pacte entre franquistes reciclats i aspirants a xuclar de la mamella de l'Estat, no havia anat més enllà d'una simple distribució de poltrones). Arribava l'hora de la repartició de determinades prerrogatives (fama, diners, seients institucionals, lloant sempre el Rei, evidentment!). Nosaltres, els fills dels vençuts, no hi érem al costat de la taula on repartien les almoines: una plaça de funcionari per a aquell; publicació de llibres sense problemes; la presidència de conegudes organitzacions culturals per a l'altre. I munió de càrrecs d'assessorament (qui hauria pogut imaginar a finals dels seixanta i començaments dels setanta que, en un futur tan proper, hi hauria tants despatxos i nòmines a repartir)... I viatges de treball al Carib i estades d'estudi al Canadà, al Pol Nord, on fos (sempre a recer del pressupost institucional!). Tanta i tanta conselleria, i presidències infinites d'institucions culturals, i editorials d'universitats i ajuntaments... etc, etc. Tot plegat el conegut paisatge de després de la batalla. Carnassa per als voltors.

Ara mateix s'ha posat de moda Jüngers; un antic membre de l'Estat Major alemany en temps de l'ocupació de França. Jüngers, una personalitat contradictòria. Pareix que "sentia" profundament les execucions en massa que ordenaven els seus màxims responsables i que, fins i tot, plorava a les nits -d'això no hi ha constatació documental- quan sentia el soroll que feien les unitats de la Gestapo sacsejant els barris jueus de París. S'estremia en sentir -escriu- els plors de mares i pares separats dels seus fills. No podia llegir amb calma les curiositats de bibliòfil que trobava a les llibreries de vell de París. És curiós el personatge, no ho negaré. Però tota aquesta parafernàlia de Jüngers, el seu amor a l'art, a la "bellesa" i envers els aspectes més allunyats de la quotidianeïtat... em fa pensar, per uns moments, que és possible que no estiguem tan allunyats dels temps de l'ocupació nazifeixista. Les preocupacions d'aquest sector de l'Alemanya "culta" i progressista (sembla que Jüngers participà en la conspiració contra Hitler de 1944) no resten gaire allunyades de les idees dels nostres escriptors més "progres". Recentment un autor molt lligat a certs sectors del nacionalisme illenc, en una entrevista, afirmava que la seva màxima illusió, el somni de la seva vida, hauria estat ser un ciutadà de la Grècia clàssica per a gaudir així d'aquella època esplendorosa. Segles magnífics on l'home -deia l'escriptor- estava ocupat en la creació de bellesa pura... El novellista que feia tan agosarades afirmacions -tan properes, per altra banda, al que pensava Jüngers en el seu moment- és un home de carrera... (lletres, precisament). I aquest "culte" partidari de la "bellesa" clàssica pareix oblidar que la societat grega d'aquella època -com totes les societats del seu temps- era un món basat exclusivament en la més absoluta esclavitud. En uns segles en què la vida dels esclaus valia menys que la d'un cavall o una ovella, i on les sublevacions d'aquests sectors majoritaris de la població s'esdevenien sovint (amb la segura i cruel repressió posterior)... quin sentit té lloar exclusivament la "bellesa" que segregava el poder establert? A vegades ho discutim amb els amics... Ben segur que, si haguéssim viscut aleshores, hauríem preferit donar suport a les sublevacions dels esclaus -malgrat cremassin temples, les estàtues dels déus, les grans mansions senyorials- que no estar al costat de qui manava la matança contra el poble: els intellectuals, legisladors i militars que ordenaren bastir tots els Partenó del món o escrigueren qualsevol mena de teorització per a defensar els fets i idees de l'aristocràcia dominant, La República de Plató, per exemple... Sempre hem considerat que hi ha més art en la vida lliure d'una persona que en qualsevol de les categories culturals que promocionen els criats intellectuals dels "elegits"... Jüngers mateix, com aquest escriptor proper al nacionalisme d'esquerres, ben igual que els germans Villalonga, tutti quanti, oblidant en tot moment l'existència dels inabastables sectors de la humanitat explotada, sense voler entendre -mai!, primer la mort!- que la "cultura" és sovint el producte de la divisió de la societat en classes... Vet aquí l'esperit "pur" de Jüngers... De l'execució d'un desertor li interessen els colors del paisatge en aquella hora concreta de la mort, la bellesa del forat de les bales en el pit, el misteri que poden significar les evolucions d'una mosca que sobrevola el piquet d'execució sense que el condemnat -amb els ulls tapats- la pugui veure. Terrible, el destí del presoner que se n'anirà a l'altra riba sense haver pogut copsar el profund misteri d'aquest vol de la mosca en una cendrosa matinada, en un bosc proper a París!

No li discutirem una segura professionalitat -no era Alemanya un dels pobles més cultes del món a començaments dels anys trenta, quan engendrà la bèstia?- en les acurades descripcions d'un París decadent...

Cabarets, prostitutes, cerca de llibres del segle XVI o XVIII a les paradetes dels boukinistes del costat del Sena. Acaronar un curiós manuscrit del segle XIV mentre els avions britànics acaben de bombardejar les fàbriques dels afores s'esfilagarsa fins a esclatar -vermell de sang- cobrint tot el que pot abastar la retina de Jüngers i tots els seus amics -Celine, a la vora-. Parlar de Rimbaud, Flaubert o fins i tot, els enciclopedistes, a un bon restaurant sempre ben acompanyat d'una d'aquestes -o aquests- intellectuals que collaboren amb el Reich per poder finir així amb la degeneració de la raça: pagesos de cabells bruns i ulls negres tan allunyats de la puresa ària que ve de del nord a cavall d'uns moderns tancs alemanys, amb l'uniforme de les SS -bell, abans del fang i la neu de Stalingrad- i que parlen d'una França renovada sense sang jueva, aliada per sempre a aquests cultes fills del nord que es deleixen escoltant Wagner a l'Òpera de París...

La resistència francesa, els hostatges torturats i afusellats cada dia, els setanta mil jueus assassinats, emportats a fuetades fins als forns crematoris... les tortures diàries a casernes i comissaries... somnis evanescents, realitats barroeres que cal no tenir en compte en el moment que es tasta la darrera ampolla de xampany que acaba d'arribar al despatx. Obsequi de diligents propietaris amics de Vichí per tal de fer agradable l'estada del culte ocupant (només ell sap assaborir el tast exacte d'aquest xampany, ara ja per sempre immortalitzat en els Diaris de París).

No. Ningú no sabrà mai els noms dels patriotes llançats als amagats fossars comuns dels afores de la gran ciutat. Ningú. Això no importa. Ara tampoc no interessa res més que la personal promoció, esclafar el company. Solidaritat en el ram de la ploma? Tornar a l'esperit d'aquell utòpic Congrés de Cultura Catalana? Anar plegats d'excursió? Agitar enmig de la plaça, entre els gasos que llança la Policia Nacional, l'estelada, la bandera roja del proletariat universal? Jüngers se'n riu de nosaltres mentre continua discutint amb una antiga comtessa -cinc segles de sang pura, si no recordam les mil unions carnals amb els criats i criades de palau- la necessitat de depurar, mitjançant una aplicació científica de la moderna genètica alemanya -s'està avançant molt a Treblinka i Mauthausen!- el detritus del si de la raça francesa, pura durant millennis. )Com fer-ho per a esdevenir -com demanava l'autor del qual parlàvem al començament del capítol- un ciutadà de la Grècia clàssica? )Com fer-ho per oblidar, sempre, en qualsevol circumstància, qui basteix els temples, fa les estàtues dels déus que adoram, les grans i inútils piràmides que teòricament havien de protegir els faraons de la set insaciable de riqueses del de baix? Inútils els exèrcits de guardians vigilant les tombes a la Vall del Reis, a Egipte. Molt abans que la processó dels sacerdots retornàs al temple, ja havien estat obertes les sepultures, robades les joies dels insaciables faraons. Reien les dones i fills dels lladres, quan, palpant les perles, l'or robat -amb perill de la vida- del fons llòbrec de la piràmide, imaginaven la ira del servidors reials en trobar espanyats els segells de la porta.

Vuit anys després del brutal atac contra la meva persona i contra el llibre de memòries antifeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70) (El Tall Editorial) descrit en aquest article, Pep Vílchez, em va “rehabilitar”. Recordau que aquest antic dirigent carrillista (PCE) va tenir la barra de signar articles dient que el “meu” socialisme, és a dir el de l´OEC (Organització d´Esquerra Comunista), era igual al dels criminals khemer rojos de Pol Pot, a Cambodia. Mai no s´havia vist res de tan bestial a Mallorca, en els atacs contra l´esquerra que no pactava amb els franquistes i el capitalisme el repartiment de sous i cadiretes en temps de la restauració borbònica! Posteriorment, en un article que forma part del llibre Per viure en el record: Francisca Bosch i Bauçà (1932-1992), publicat per Lleonard Muntaner l'any 2003, (pàgs. 141-147) i titulat "Francisca Bosch i els anys difícils”, l'exdirigent del PCE illenc, com si volgués fer autocrítica, em situa ara amb els intellectuals i dirigents polítics que sí que "deixaven testimoni d'una actitud progressista i democràtica" (pàg. 143). Vaja, per sort, no he hagut d'esperar cinc-cents anys com va haver d'esperar Galileo Galilei per a ser rehabilitat per l'església catòlica (en aquest cas el partit carrillista), i tan sols vuit anys després de la meva condemna pública per "heretge" he pogut veure escrita en els papers la meva "rehabilitació". Aquest article va ajudar a la meva reconcialiació amb qui va ser capaç de escriure les barbaritats que estam comentant. Ara, passats els anys, donam suport a la mateixa organització (MÉS per Mallorca) i, quan ens trobam pel carrer, petam la conversa que, com podeu imaginar, sempre gira en relació a com desfer-nos dels depredadors i pocavergonyes que ens malgovernen (em refresc al PP, evidentment!). (Miquel López Crespí)

El dogmatisme i el sectarisme a les Illes: l’herència del carrillisme neoestalinista (PCE)

Per Miquel López Crespí, escriptor

Evidentment, per a la gent que estiguérem acostumats, d'ençà els anys seixanta, a lluitar contra el feixisme no ens vénen de nou ni ens sorprenen les altres formes de feixisme, les més "modernes", com poden ser les campanyes rebentistes.

Pep Vilchez, un conegut dirigent del carrillisme illenc (PCE), contribuí també amb dos pamflets publicats els dies vint-i sis i vint-i-set d'abril de 1994 a "encalentir l'ambient" en contra meva i en contra del llibre de memòries, L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que acabava de publicar "El Tall" aquell any. L´home participà de seguida en la campanya rebentista ordida i planificada per Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, Josep M. Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida (que també publicaren mentides contra el llibre en el diari Última Hora).

Potser ho estudiaren a fons pensant que podrien acabar amb un escriptor independent com en temps de la guerra acabaren físicament amb Andreu Nin, Camilo Berneri i tants marxistes i anarquistes catalans i estrangers en els Fets de Maig de 1937, a Barcelona. El "pes pesant" de la batalla enfocada envers la meva anihilació s'iniciava de forma brutal amb les "aportacions" de Pep Vílchez a la calúmnia i la intoxicació. El promotor de la reaccionària política de Santiago Carrillo a les Illes no podia consentir de cap de les maneres l'edició d'unes senzilles memòries d'un lluitador antifranquista que no era de la seva colla. S'havia d'aturar el pas a la memòria de l'esquerra crítica als pactes amb el franquisme i la burgesia en temps de la transició. Ho provà amb dos pamflets titulats "1994. Presons i imprecisions (I)" i "1994. Presons i imprecisions (i II)". Era la "brillant aportaciò al debat" de recuperació de la nostra memòria històrica per part d'una persona que, malgrat les diferències polítiques, havia pensat no tenia un taranà tan brutal. Però amb els seus pamflets Pep Vílchez, com tants d'altres seguidors de Carrillo, demostrava la ràbia que sentia l´antiga esquerra borbònica amb els republicans i comunistes mallorquins.. Recordem que va ser un dels acceptaren sense protesta els antipopulars Pactes de la Moncloa, tan contraris als interessos dels treballadors. Vílchez, amb el seu atac rebentista, volia embrutar el meu nom de lluitador en identificar-me davant la població de les Illes amb Pol Pot i els criminals khmer rojos de Cambodja: "Per això, estic convençut que, si algun dia les idees de 'dictadura proletària' tal i com les entén Miquel López Crespí es duguessin a la pràctica, podrien acabar perfectament patint la mateixa situació que els khemer rojos d'en Pol Pot imposaren a Cambodja" (citació textual). És a dir, d´una manera brutal, l´antic dirigent carrillista identificava la meva defensa del socialisme (el de l´Organització d´Esquerra Comunista) on militaven, entre d´altres, munió d´abnegats companys i companyes antifeixistes com Jaume Obrador, Antoni Mir, Mateu Morro, Jaume Obrador, María Durán, Paco Mengod, Guillem Ramis, Mateu Ramis, Maria Sastre, Pepa Núñez, Josefina Valentí, María Vílchez, Dora Muñoz, Josep Capó, Aina Gomila, Pep Bernat, Carles Maldonado, Pere Trias, Margalida Seguí, Biel Matamalas ..,. amb els assassins de Pol Pot a Cambodia!

Tots els illencs ja hem tengut 40 anys per a comprovar a la perfecció les pràctiques de criminal polpotisme de Mateu Morro, Miquel López Crespí, Antoni Mir, Jaume Obrador, Paco Mengod, Domingo Morales, Josep Capó i tants d´altres partidaris de fer a les Illes el mateix que els khemer rojos a Cambodia!

Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació a Barcelona del llibre No era això: memòria política de la transició. Xirinacs sempre recomanà les aportacions de Miquel López Crespí a la tasca de recuperació de la nostra memòria històrica. A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida feien tot el contrari, escrivint pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries de Miquel López Crespí L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

Vet aquí brutor sobre brutor. Es tancava la pinça entre aquest personatge d'una banda, i, de l'altra, els senyors Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, Josep M. Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida; pel mig, les idees de República, socialisme entès com a poder dels treballadors i llibertat de les nacionss restaven identificades amb la la sang i la paranoia. Els senyors del segon dels blocs citats, per arrodonir les mentides i tergiversacions de Pep Vílchez publicaven dia vint-ivuit d'abril de 1994 en un diari de Ciutat el pamflet titulat "Sobre l'antifranquisme a Mallorca" on, novament, els militants de l'esquerra revolucionària érem acusats de "debilitar des del franquisme policíac, el Partit Comunista d'aleshores" (citació textual). El resum de la campanya podia ser aquest: "Miquel López Crespí, fals lluitador d'esquerra, membre de grupuscles impresentables, el Pol Pot mallorquí que voldria aplicar a les Illes els crims dels khmers rojos de Cambodja...” (!!!) Tan sols faltava que em declarassin jueu i em portassin a la cambra de gas, com feien els nazis amb els opositors alemanys i amb els membres de pobles oprimits per l'imperialisme alemany considerats de "raça inferior".

Per arrodonir encara molt més un atac tan planificat, en un dels pamflets de Vílchez que comentam, concretament el que publicava en El Día del Mundo el vint-i-set d'abril de 1994 titulat "1994. Presons i imprecisions (i II)", l'exdirigent del PCE deia que jo "practicava el ball del camaleó" polític tot afirmant que havia col· laborat amb el "PSM, OIC, PCB i OCB".

Tot plegat era una mentida més per continuar aprofundint en la campanya de demonització en contra meva. Mai no he negat, ja que és públic i notori (jo mateix m'he encarregat de deixar-ho ben escrit en diversos llibres de memòries que es poden trobar a totes les llibreries de Ciutat), que he militat i format part dels comitès de direcció política de l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) i posteriorment, després del Congrés d'Unitat d'algunes agrupacions de l'OEC amb el nacionalisme d'esquerra celebrat a Inca pel desembre de 1978, he estat membre de la direcció del PSM durant un cert espai de temps, fins a retirar-me de la militància partidària. Fins aquí els fets tal com són. Però és mentida afirmar que he militat en el PCB prosoviètic de Francesca Bosch, Lila Thomàs, Josep Valero i Miquel Rosselló (enrtre d´altres) o en l'Orgatització Comunista Balear (OCB).

Anem a pams. A mitjans dels anys vuitanta vaig esser vicepresident de l'organització cultural i antiimperialista més important de les Illes en aquells moments. En referesc a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". En aquest Ateneu hi havia molts militants del PCB-PCPE i independents. Però la meva activitat político-cultural era completament deslligada de les directrius dels prosoviètics. La meva col· laboració, juntament amb la de Carles Manera, en la revista del PCB Nostra Paraula la feia com a independent. Mai ningú, en tots aquells anys em va fer seguir cap consigna ni directriu del PCB. Igualment, quan aquest grup es dividí i es constituí l'OCB, quan els companys i companyes d'aquesta organització, els quals coneixia per la seva militància antifeixista i que sovint havien fen costat a les activitats de l'Ateneu, em demanaven l'ajut per a participtar en actes republicans o antiimperialistes, procurava anar-hi malgrat que alguna vegada la lluita per a República, ja en plena "democràcia" i poder "socialista" em costàs multes i detencions. Vegeu al respecte el capítol "Breviari contra els servils: transició i repressió 'democràtica'" del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (pàgs. 220-229).

Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per l'editor Lleonard Muntaner l'any 1994 i demonitzat per una colla de dogmàtics i sectaris, enemics de l'esquerra alternativa i revolucionària tant en temps de la transició com en els anys posteriors.

Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual Pep Vílchez devia ser pàrvul) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra republicana de les Illes. És el contrari del que han fet sempre els excarrillistes que provaren de liquidar-me intel· lectualment. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de col· lectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers quaranta anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí pel deslliurament nacional i social del poble.

Des de les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes en temps de la dictadura; com a vicepresident de l'Ateneu Popular Aurora Picornell; com a dinamitzador del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba a mitjans dels anys vuitanta amb els amics Carles Manera, Bartomeu Sancho, Francesca Bosch, Manel Domènech i Miquel Planas; fent costat al Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina; treballant amb els grups anti-OTAN que hi havia en aquell temps; donant conferències en defensa del dret a l'autodeterminació dels Països Catalans, la República i el marxisme revolucionari de forma gratuïta per a l'Ateneu "Aurora Picornell"; posant hores, benzina i cotxe per a difondre les idees antiimperialistes pels pobles de Mallorca; participant com a orador i representant de totes les forces polítiques nacionalistes i d'esquerres en la Diada Nacional del 31 de desembre, en lluita per la independència del nostre poble i el socialisme; contribuïnt, en la mesura de les meves forces, amb els meus articles i esforços a l'èxit de les Diades que cada any organitza l'Obra Cultural Balear en defensa de la llengua catalana i en favor de l'autogovern; fent costat a la CGT, USO i l'STEI el Primer de Maig de l'any 2000, quan Josep Juárez, secretari general de la central anarquista, em convidà i em demanà el meu ajut per a reforçar un front sindical illenc combatiu, allunyat del pactisme i entreguisme de les centrals dites majoritàries... mai, torn a repetir, m'he negat a participar activament en aquesta mena d'ajuts solidaris que tenen per objectiu reforçar l'esquerra de les Illes, la societat civil. És un currículum ben diferent del dels buròcrates carrillistes que provaren de demonitzar-me amb les mentides que publicaren en la premsa mallorquina.

Pens que potser és per això mateix, perquè sempre he procurat estar en primera línia del combat pel nostres redreçament nacional i social fent costat a les organitzacions populars del poble, pel que la falsa esquerra, el reformisme que pactà amb el franquisme i la burgesia, m'ha de perseguir de forma continuada. No veig altra explicació adient a tanta mentida, a tanta brutor.

Per tant, i per a concloure aquest article, davant la mala voluntat que representa fer-me passar per "camaleó polític", vull deixar constància escrita de la satisfacció que sent aquest escriptor sobiranista d'esquerres d'haver pogut col· laborar, amb tota la meva força i bona voluntat militant, amb l'esquerra nacional i les forces antisistema de les Illes, lluny sempre dels caus enverinats dels oportunistes i menfotistes de tot tipus que ens encerclen.

Vaja, quins "comunistes" eren aquests que, en un dos per tres, pactaren amb el franquisme reciclat la restauració monàrquica, la preservació de l'economia de mercat capitalista i, per damunt de tot, no en mancaria d'altra, "la sagrada unidad de España". I aquest personal ens volia donar lliçons d'antifeixisme! Una mica de serietat, senyors! A Mallorca tots en coneixem i sabem a la perfecció qui estripava les banderes republicanes en les primeres manifestacions de la transició, qui impedia parlar als consellistes en les trobades del Primer de Maig, qui deia, com en temps de la guerra civil, que "feixistes i extrema esquerra eren el mateix".

Quant al meu "silenci" intel· lectual, el fracàs ha estat molt més clamorós, ja que en aquests darrers anys he publicat la majoria de la meva obra literària i memorialísta arribant a publicar més de noranta llibres en català en les més diverses editorials dels Països Catalans.

Res no em a ser estalviat per la genteta que havia iniciat l'entrada en la política activa enlairant la bandera bicolor de la victòria franquista en totes les seves seus el dia que varen ser legalitzats per Suárez. I la mentida de tot el que afirmaven en els seus pamflets es fa evident quan, anys després d'aquesta campanya rebentista, alguns dels implicats, com és el cas de Pep Vílchez, fan afirmacions completament diferents de les d'aleshores. I ho deixen escrit en un llibre. El cas més interessant és el d'un treball de Pep Vílchez que forma part del llibre Per viure en el record: Francisca Bosch i Bauçà (1932-1992), publicat per Lleonard Muntaner l'any 2003. El treball (pàgs. 141-147) es titula "Francisca Bosch i els anys difícils" i, vuit anys després de la campanya de calúmnies i mentides en contra meva, l'exdirigent del PCE illenc, com si volgués fer autocrítica, em situa ara amb els intellectuals i dirigents polítics que sí que "deixaven testimoni d'una actitud progressista i democràtica" (pàg. 143). Pep Vílchez parlant de finals dels seixanta i començaments dels setanta, escriu: "Arribaren també a les Illes les onades del maig francès del 68, el prestigi de la Revolució Cultural xinesa i el seu Llibre Roig, la lluita de solidaritat amb el poble del Vietnam, les guerrilles sudamericanes, la revolució cubana i també, la contestació cultural. A les pàgines dels diaris locals Antoni Serra, Ignasi Ribas, Antoni Mª Thomàs, Damià Ferrà Pons, Miquel López, Llorenç Capellà i Frederic Suau, entre altres, deixaven testimoni d'una actitud progressista i democràtica".

Vaja, per sort, no he hagut d'esperar cinc-cents anys com va haver d'esperar Galileo Galilei per a ser rehabilitat per l'església catòlica (en aquest cas el partit carrillista), i tan sols vuit anys després de la meva condemna pública per "heretge" he pogut veure escrita en els papers la meva "rehabilitació".

1994: atacs carrillistes (PCE) contra l'esquerra revolucionària de les Illes (I)

"El pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: 'Puñetazo en región cervical tras ser agredido'. I un poc més avall, el document de l'hospital Son Dureta, concreta: 'Conmoción cervical'".

"En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes)". (Miquel López Crespí)

Document oficial de l'hospital de Son Dureta de Palma (Mallorca) certificant l'agressió patida per l'escriptor Miquel López Crespí. La història d'aquest brutal atac de l'estalinisme contra un escriptor antifeixista mallorquí va sortir publicada en la revista del POR La Aurora i en altres publicacions.

A les tretze hores i deu minuts del dia vint-i-set d'octubre de 1994, qui signa aquest article va haver de ser ingressat en la secció de traumatologia de l'Hospital de Son Dureta. Segons consta en l'informe oficial del Servei d'Urgències (apartat "Anamnesi i exploració"), el pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: "Puñetazo en región cervical tras ser agredido". I un poc més avall concreta: "Conmoción cervical". Una mica més avall es recomana un tractament (amb els corresponents medicaments) en vista a la meva recuperació. Sortosament vuit dies després ja estava novament enmig del carrer, escrivint com de costum. Havia estat una agressió física directa per part dels sectors més rancis i dogmàtics de l'estalinisme illenc, sulfurats a conseqüència de la publicació d'una petita part de les meves memòries. L'agressor havia estat un tal Sotero Ortíz, conegut militant estalinista. Tot havia començat una mica abans. Quan per l'estiu-hivern de l'any 93 seleccionava alguns curts capítols d'aquestes memòries -a petició del meu bon amic Lleonard Muntaner- incloent-hi un que portava per títol "Artistes i escriptors contra la dictadura" (pàgs 30-36 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial, núm. 18), mai no m'hauria pensat que s'armàs tal enrenou (i menys encara que m'agredissin físicament anant tranquillament pel carrer!). Potser imaginava que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas. Però no hauria suposat mai que els atacs venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors procedents de l'estalinisme, que en els darrers anys de la dictadura s'especialitzaren en els pactes amb els hereus del franquisme.

Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc.

Aquesta inicial brutor contra els militants i partits de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per .

El primer pamflet contra les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra dels màxims responsables d'una ben concreta política antipopular (Pep Vílchez, que defensava els famosos Pactes de la Moncloa, per exemple). Aquesta inicial brutor contra els partits i militants de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida. Aquest pamflet calumniós contra l'esquerra va ser publicat a un diari de Ciutat el 28 d'abril del 1994. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí un estudiós despistat. Un jovençà que no va viure aquells anys de lluita contra el feixisme i que ara, parlant amb quatre dirigents estalinistes i consultant una mica de paperassa (documentació quasi sempre d'una mateixa ideologia: en aquest cas carrillista) es va pensar saber-ho tot; estudiós que, pensant que fa història "objectiva", el que basteix realment amb els seus escrits és pura i simple apologia d'un partit (en aquest cas del PCE). Els indigeribles articles (?) plens d'inexactituds, falsedats i errors que es publicaren l'any 1994 ens ajudaren a copsar la ràbia visceral d'aquest grapat de dogmàtics quan llegeixen alguna interpretació de fets recents de la nostra història que no coincideix amb les seves apreciacions sectàries.

Però el trist de tota aquesta història no varen ser els insults dels sectaris, les mentides i brutors de tota mena que patírem els antifeixistes. El més trist va ser constatar la misèria moral de tota aquesta mena de gent. Hi ha una petita crònica publicada a la revista d'esquerres de Barcelona La Aurora, portaveu del POR, que descriu aquesta bestial "caça de bruixes" de les restes esclerotitzades de l'estalinisme illenc. Deia la crònica sota el títol "Hazañas del estalinismo en Mallorca: agredido el escritor López Crespí": "El escritor mallorquín Miquel López Crespí fue agredido por la espalda, de día y en plena calle. Miquel López Crespí, que tiene una voluminosa y muy premiada obra literaria, sacudió recientemente la vida política mallorquina con un libro de reflexiones sobre la oposición antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca (El Tall, Ciutat de Mallorca. 1994).

'El revuelo se armó en la órbita de los antiguos dirigentes del PCE y actuales propulsores de Izquierda Unida. El libro de López Crespí se limitaba a reivindicar a la extrema izquierda revolucionaria en la lucha contra el franquismo y a demostrar que muchos de los que ahora viven de las rentas de aquella dura etapa, tampoco cargaron entonces con el peso de la lucha y en cambio hicieron mucho daño a la causa de los trabajadores en la época de la llamada 'transición'".

En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes).

Na Marisa Gallardo, la directora de Baleares (i antiga militant trosquista illenca), ho deixava ben escrit en un article publicat a Baleares el 25 de març del 1994 (pàg. 41) quan deia: "Los pactos de la Moncloa diseñaron en España un modelo de transición por el que sellaba la 'reconciliación' nacional. Fruto de aquellos pactos nadie pidió cuentas de su gestión política a todos aquellos que con tanto entusiasmo como dedicación habían colaborado con la dictadura: el pasado quedaba enterrado. Y, poco a poco, por esa tendencia anteriormente descrita, se fue maquillando al muerto de tal manera que, a veces, se llega a dar la sensación de que, sobre todo en el tardofranquismo, todo el mundo en España era demócrata, todos luchaban por la libertad, todos menos Franco, naturalmente, y unos pocos más".

I més endavant afegeix: "López Crespí dirige su mirada hacia ese pasado, y es la suya una memoria distinta, una memoria que rescata la lucha de aquellos hombres y mujeres de Mallorca que se enfrentaron a la dictadura y que lo hicieron desde posiciones abiertamente opuestas a las de la socialdemocracia o el estalinismo. Esas gentes que, herederas de una cultura de izquierdas, denunciaron el papel que jugaban los partidos socialdemócratas en la Europa Occidental y el de las capas burocráticas en los países del Este... Rescatar del olvido esa historia, esa 'otra historia', tejida de enfrentamientos, de miedo, de agrias disputas ideológicas y de esperanzas, es sin duda el mayor mérito de la obra de López Crespí.

Miquel López Crespí

"Després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base". (Llorenç Capellà)

Miquel López Crespí, en el centre de la fotografia, amb jersei vermell al coll, moments després d'haver acabat la seva intervenció en l'acte en defensa de la República. Més de dos-cents joves de sa Pobla i dels pobles dels voltants hi eren presents. L'escriptor està enrevoltat pels altres poetes participants, familiars dels assassinats pel feixisme i membres de l'Associació de Joves Pinyol Vermell de sa Pobla, organitzadors d'aquest acte en defensa de la nostra memòria històrica.

Els actes, les conferències que s'han fet durant tot aquest mes a sa Pobla en honor a la República han representat un èxit clamorós. L'Associació de Joves Pinyol Vermell ha esdevengut l'organitzadora i dinamitzadora de l'esperit republicà del nostre poble. Aquests joves han aconseguit una fita difícil de superar. En efecte, reunir centenars de joves poblers i dels pobles dels voltants per a retre un homenatge a la República és una fita important, una fita històrica d'aquelles que poden marcar el futur polític d'un poble, en aquest cas sa Pobla, i el camí de la recuperació de la nostra memòria històrica. I això no solament en pla nostàlgic i erudit, sinó en la línia d'anar bastint un fort moviment republicà que no pugui ser manipulat per aquells grups i organitzacions que, en temps de la transició, oblidaren la lluita republicana per a cobrar bons sous dels franquistes reciclats. Ens referim als famosos pactes de la transició entre els hereus del franquisme i la pseudoesquerra que, mitjançant aquells pactes contra la República, es va enriquir amb el silenci i la traïció i ara, quan va magra de vots i de suport, compareix a les manifestacions republicanes per a sortir en les fotografies. Pur oportunisme electoral que a ningú no enganya, però amb el qual s'ha d'estar alerta i vigilants sempre.

Repressió del PSOE contra els republicans a l'any 1990. Diari Última Hora (5-V-1990). Pàg. 8.

Llorenç Capellà parlava d'aquest evident oportunisme d'alguns dels nous conversos al republicanisme quan en un article recent deia que "entre els conversos de l'esquerra -socialistes i comunistes-, i després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base -com és ara la concentració republicana del Divendres Sant a Palma".

Dues coses importants en l'article de Llorenç Capellà: l'oportunisme dels nous conversos en uns moments que ja no saben d'on rapinyar alguns vots entre la joventut, i el dirigisme dels antics carrillistes (PCE) que, després de "passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa", com diu l'escriptor, ara s'apunten al republicanisme.

El secretari general de la CGT-Balears, Josep Juárez, també dubtava de l'esperit autènticament republicà d'aquests "joancarlistes que es diuen d'esquerres", com escrivia en un article titular "Visca la República!". Parlant d'aquests joancarlistes republicans, el conegut dirigent de l'esquerra alternativa deia que tot plegat li semblava "un exercici de contorsionisme que no hi ha fibra humana que ho pugui suportar".

Cal dir que estic completament d'acord amb els qualificatius de "nous conversos" i de "joancarlistes que es diuen d'esquerres" que signen Llorenç Capellà i Josep Juárez, respectivament. Però nosaltres, els que patírem per defensar la República els atacs i les campanyes rebentistes de tota aquesta colla de servils, no som rancorosos. Molts dels que ara es retraten al costat de la bandera republicana manaven estripar aquestes mateixes banderes, escrivien pamflets plens de mentides, tergiversacions i calúmnies contra l'esquerra republicana de les Illes; molts d'ells eren els més aferrissats enemics de la lluita republicana. Ara, quan ja són a punt de perdre els càrrecs, oh miracle!, han descobert la hipotètica rendibilitat electoral de fer alguna activitat republicana i ja els tenim al costat, pegant colzades per sortir en els diaris. Bé, benvinguts sien malgrat que sigui amb tres dècades de retard.

Repressió estalinista contra els republicans a l'any 1994. Document oficial de l'hospital de Son Dureta de Palma (Mallorca) certificant l'agressió patida per l'escriptor Miquel López Crespí. La història d'aquest brutal atac de l'estalinisme contra un escriptor antifeixista mallorquí va sortir publicada en la revista del POR La Aurora i en altres publicacions.

L'any 1994, molts dels "nous conversos", la gent que ara ve a trucar a les nostres portes, en anys anteriors havia liquidat la lluita republicana criminalitzant, "per fer el joc al feixisme", els partits i organitzacions autènticament republicanes. Personatges com Antoni M. Thomàs, Pep Vílchez, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Altres, més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.

Escric aquestes retxes perquè aniria molt bé que tots aquests tèrbols personatges que fins fa quatre dies no tenien altres feines que demonitzar els llibres de memòries republicans com el meu, els escriptors mallorquins d'esquerra nacionalista, la lluita per la República i el socialisme, fessin autocrítica pública de tots els errors comesos i el mal fet a la causa republicana i als militants republicans amb la seva passada activitat política i les brutors que han escampat arreu. En cas contrari, de no haver-hi aquesta autocrítica pública per tants d'anys de posar entrebancs a la lluita republicana, haurem de pensar que no són sincers en la seva incorporació a la nostra lluita amb trenta anys de retard.

Els "nous conversos", que diu Llorenç Capellà, els "joancarlistes 'republicans'", com escriu Josep Juárez, tots els oportunistes de la transició, els enemics de la República durant els anys en els quals s'han aprofitat dels privilegis que atorga el règim als seus servidors, no oblidin que els mallorquins tenim memòria històrica i, evidentment, els volem al nostre costat, no en mancaria d'altra!, però que no s'imaginin que amb aquesta conversió de darrer moment, sovint amb intencions electoralistes, ens faran oblidar tot el mal que han fet a la causa republicana si no fan aquesta autocrítica que els demanam pel seu bé i per la seva credibilitat.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca, 14 d'abril de 2006

A Logos, als bars dels voltants, a la redacció de Diario de Mallorca, amb Paco Monge, Damià Huguet, a vegades també hi participava el professor Francisco Díaz de Castro, discutíem sobre alguns dels articles de la secció de cultura on jo parlava de Gógol, Cervantes, Tolstoi, Iessenin, London, Maiakovski, Lunatxarski, Céline, Malraux... Eren els moments àlgids de la Revolució Cultural maoista, que havia començat a mitjans dels anys seixanta. (Miquel López Crespí)

Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (III)

A Logos, als bars dels voltants, a la redacció de Diario de Mallorca, amb Paco Monge, Damià Huguet, a vegades també hi participava el professor Francisco Díaz de Castro, discutíem sobre alguns dels articles de la secció de cultura on jo parlava de Gógol, Cervantes, Tolstoi, Iessenin, London, Maiakovski, Lunatxarski, Céline, Malraux... Eren els moments àlgids de la Revolució Cultural maoista, que havia començat a mitjans dels anys seixanta. Els únics que parlàrem d’aquells esdeveniments vàrem ser Paco Monge i jo mateix. Xim Rada, el coordinador de Letras ens va deixar escriure i opinar el que volguéssim. Jo vaig escriure “La Revolución cultural en China” i Paco Monge “Los nuevos mandarines”. Més endavant, en uns altres articles dedicats específicament a la visió que en aquella època teníem de la Revolució Cultural ja anirem concretant i ampliant la qüestió. Ara només es tracta de fer uns apunts per deixar constància de per on anaven els nostres interessos culturals en aquells anys.

Paco Monge, que parlava en castellà malgrat les renyades constants que li feia, tenia sempre les frases més adients per a definir l’essencial d’aquelles xerrades literàries i polítiques fins a altes hores de la nit: “Revolución cultural y revolución política. Sin unir estos dos cambios imprescindibles, no hay posibilidad de liberarse de las cadenas ideologicas y económicas de la sociedad burgesa”. No cal dir que tenia tota la raó del món.

Paco Monge era un intel·lectual que no tenia cap mena de relació amb cap de les naixents organitzacions antifeixistes del moment, malgrat que, d’estudiant, sí que havia participat en molts d’aldarulls contra el règim. Però desconfiava, i els seus articles en són una demostració ben palesa, de les capacitats revolucionàries d´unes burocràcies partidistes que només llegien els pamflets dels líders respectius sense importar-los ni la història ni els fonaments de la ideologia que en teoria deien defensar. No en parlem que es preocupassin o els interessassin qüestions de la literatura catalana i mundial! Fins i tot Antonio Gramsci els era completament desconegut. I parlar a un neoestalinista de subvertir l’art, la vida quotidiana, la concepció del món segregada pels intel·lectuals de la superstructura capitalista (clergat, professors, jutges, advocats, militars, escriptors...) era com si els parlassis en arameu.

Conscient d’aquesta lamentable situació, Paco Monge investigava en la història del moviment obrer, en els clàssics del socialisme utòpic, per a trobar indicis, els fonaments, com deia, de “la necesaria subjetividad revolucionaria que nos aleje de la putrefacción cultural capitalista y de la inútil escolástica de los epígonos del marxismo; Pensemos en el papel de los partidos y sindicatos europeos, siempre a sueldo del sistema, los mismos que han abortado las posibilidades subversivas del Mayo del 68”. Encertava novament. La transició, la restauració monàrquica i la posterior acomodació de tants “marxistes” de pa amb fonteta a les exigències del capital; la gestió del règim practicada per molts exdirigents d’aquelles organitzacions que abandonen el marxisme revolucionari per a fruir de sous i poltrones, ens ho va fer veure.

Per això mateix, per la càrrega subversiva continguda en els articles que Paco Monge publicava a Letras, el carrilisme illenc mai no el pogué veure. I molts dels col·laboradors de la secció de cultura, considerats “heretges” per aquells sectaris seguidors de Santiago Carrillo, també foren demonitzats pel neoestalisme illenc. I qui signa aquest article el primer!

Paco Monge era un home prou lúcid i culte, un home entestat a fer descobriments intel·lectuals, més donat a fer preguntes que a defensar receptes de manual. Per això mateix els ignorants en malparlaven. Però tengué intuïcions força interessants, moltes de les quals, si repassam els s articles publicats en aquells anys, encara són vigents. Criticà molt encertadament la Revolució Cultural Xinesa quan jo encara no havia copsat els errors i mancances que tenia aquell experiment d’un sector de la burocràcia maoista.

Però si deixam a part aquesta diferència conjuntural veurem que coincidíem en moltes qüestions, en la importància històrica de la subjectivitat revolucionària, en la crítica a l’imperialisme, en la necessitat de donar a conèixer aspectes silenciats de la història del socialisme: per exemple, el paper del POUM i d’Andreu Nin en la guerra civil i, sobretot, quant a la necessitat de recuperar aspectes essencials del pensament llibertari i de la revolta de les avantguardes culturals i artístiques de començament de segle XX. En aquestes coincidències es pot trobar la meva crítica al marxisme vulgar expressada en articles com “Cesare Casas o la posición del intelectual”, publicat a Letras per l’octubre del 72 i, l’interès que sentíem teníem per moltes de les aportacions de les avantguardes literàries del segle XX. De tot això en vaig deixar constància en nombrosos articles, uns publicats a Letras de Diario de Mallorca com el titulat “Las vanguardias artísticas” (24-IX-75), i altres, més antics, en el suplement de cultura d'Última Hora, amb el títol “La ‘vanguardia’ literaria y artística”, I i II, que sortiren el 31 d’agost i el 7 de setembre de 1973.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

La crisi que sacsejà l'esquerra revolucionària entre 1978 i 1979 fou molt complexa. La CNT sofrí diverses provocacions per part de la policia i els serveis secrets (l'atemptat de la sala de festes Scala de Barcelona finalment es demostrà que havia estat ordit per la policia); el PORE fou repetidament inculpat de suposades accions terroristes; i tothom que encara defensàs idees republicanes, independentistes o marxistes era considerat "radical", "violent", "perillós militant d'extrema esquerra"... Els problemes que envoltaren la desaparició del PTE i l'ORT (i dels seus sindicats, la CSUT i el SU) són diferents del problema de desintegració, per exemple, de l'OIC (OEC als Països Catalans). (Miquel López Crespí)

Abans del 23-F: desmobilització popular, desencís, involucionisme (i II)

Andreu Nin, el dirigent del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) assassinat pels botxins i sicaris del PCE de Carrillo-Pasionaria. L'any 1937, en els Fets de Maig, el PCE va assassinar centenars d'anarquistes i comunistes partidaris de la Revolució Socialista. En temps de la dictadura i la transició, els comunistes mallorquins de l'OEC eren els hereus del POUM i d'Andreu Nin.

La crisi que sacsejà l'esquerra revolucionària entre 1978 i 1979 fou molt complexa. La CNT sofrí diverses provocacions per part de la policia i els serveis secrets (l'atemptat de la sala de festes Scala de Barcelona finalment es demostrà que havia estat ordit per la policia); el PORE fou repetidament inculpat de suposades accions terroristes; i tothom que encara defensàs idees republicanes, independentistes o marxistes era considerat "radical", "violent", "perillós militant d'extrema esquerra"... Els problemes que envoltaren la desaparició del PTE i l'ORT (i dels seus sindicats, la CSUT i el SU) són diferents del problema de desintegració, per exemple, de l'OIC (OEC als Països Catalans).

El famós "Congrés d'Unitat" (3 i 4 de febrer de 1979) entre el Moviment Comunista i l'Organització d'Esquerra Comunista va ser una gran mentida. Al Congrés no hi arribà ni un deu de per cent de militants de l'antiga OEC. La majoria de l'organització entengué el procés com a simple integració dins el MC i no acceptà el diktat del partit "germà". El número 140 (febrer de 1979) de Combate, la revista de la LCR, explicava: "Lo que sí parece claro es que, básicamente, esta unificación se ha producido sobre la ideología, la estrategia, la táctica e incluso la estructura organizativa de MC, lo que le da más un carácter de integración de OIC en este partido que de verdadera fusión. De hecho, y desde hace ya tiempo, OIC atravesaba un prolongado proceso de crisis, con numerosas escisiones internas y pérdida de militantes. En el fondo de estas escisiones ha estado presente la negativa de sectores de militantes a aceptar lo que se ha llamado el 'proceso de reactificación marxista-leninista de la OIC', al que se acusaba de abandono irresponsable de la línea política de este partido, para llevar, 'cueste lo que cueste, al partido al MC' (de la resolución de los escindidos de Guipúzcoa)".

Com deia una mica més amunt, la crisi de les organitzacions que es reclamaven del comunisme a l'Estat espanyol i als Països Catalans requeriria un llibre especial. Però, resumint, i centrant-nos en el cas de l'Organització d'Esquerra Comunista, podríem dir que els principals errors del partit (els nostres errors!) els podríem situar en un accentuat espontaneisme (anar sempre i d'una manera acrítica rere qualsevol iniciativa obrera i popular) i un total economicisme (creure que només la lluita en defensa de les reivindicacions materials dels treballadors era "lluita de classes", tot considerant que la lluita cultural, política i ideològica contra el sistema era una qüestió "superstructural"). Tot això, combinat amb una manca de formació prou preocupant (descuidar la formació de quadres en les idees del marxisme revolucionari), va fer que no sapiguéssim enfrontar els reptes de la nova etapa de democràcia restringida que sorgia de les eleccions del 15 de juny de 1977. I, més que res, ens afectà greument la manca de consolidació d'una estructura de partit ferma, leninista. En efecte: portats per aquell seguidisme tan accentuat envers el moviment obrer, cometíem el greu error de desatendre tasques imprescindibles, com ara la consolidació organitzativa de l'OEC i la formació política de la militància. Tot plegat anà portant a la desintegració del 78-79.

1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

La desfeta de l'esquerra revolucionària també facilità la regressió quant a les conquestes dels anys d'ofensiva obrera i popular (especialment de 1976). En el moment més greu de la reforma, quan, a les eleccions autonòmiques d'Euskadi i del Principat (1980), amb un 40% i un 41% respectius d'abstenció, l'UCD s'enfonsà i els estalinistes i reformistes de tota mena retrocediren, no hi hagué a l'esquerra del PCE-PSOE cap partit capaç de representar els interessos populars ni de superar aquella onada de desencís. A Euskadi, ETA i Herri Batasuna aguantaven l'endemesa; Euskadi es consolidava com a únic bastió de resistència al règim, a l'Estat i al sistema: el reformisme pactista hi havia fracassat, i la dinàmica popular i rupturista continuava desenvolupant-s'hi.

El 1980 també assenyala l’inici de la crisi final de l'eurocomunisme. Els motius d’aqueixa ensulsiada internacional serien analitzats amb extrema lucidesa pel cèlebre historiador marxista britànic Perry Anderson en l’article "La paràbola de la socialdemocràcia", publicat a L’Avenç, núm. 112 (febrer 1988), pàgs. 50-58: "Essencialment, aquest [l’eurocomunisme] va consistir en l’abandonament, per part dels partits comunistes del Sud, de les tradicions de la Tercera Internacional, força alterades des dels anys vint, però encara visibles en els seixanta, i l’adopció de perspectives estratègiques similars a les dels partits socialdemòcrates del Nord al començament de la seva carrera, és a dir, quan encara concebien explícitament una transició real al socialisme. Gairebé tots els temes del nou discurs eurocomunista ressuscitaven, de fet, el discurs original socialdemòcrata de la Belle Époque, sobre la via gradual pacífica constitucional al poder. [...] El resultat fou que, generalment, l’eurocomunisme simplement preparà el camí per a l’ascens de l’eurosocialisme, és a dir, l’inesperat ascens de partits socialdemòcrates pròpiament dits, nous o renovats, des de posicions molt modestes fins al centre de l’escenari, a costa dels propis partits comunistes. La lògica d’aquesta substitució no és pas un misteri: si, en una societat capitalista avançada, les masses han de triar entre dos partits, proclamant tots dos una política socialdemòcrata, és molt probable que hi hagi una forta tendència a triar la versió més coherent, és a dir, la basada en models socialdemòcrates d’organització i afiliació internacionals" (pàg. 54). La cita és llarga, però realment valia la pena. Aixií doncs, pel gener de 1980 Carrillo és a Romania per a demanar instruccions al dictador Ceausescu; però ja és tard: ni Berlinguer ni Marchais, secretaris generals dels partits comunistes oficials italià i francès, poden fer ja res per a ressuscitar el cadàver eurocomunista. La burocràcia imperialista i estalinista del PCUS ha envaït l'Afganistan i exigeix als PC finançats directament o indirectament per Moscou que el rescabalin en forma de suport polític a aqueixa invasió. Carrillo està dividit entre la lleialtat envers la burocràcia espanyola proianqui i la pressió dels sectors proestalinistes del PCE mateix. Dins el PCE comencen els preparatius escissionistes dels "prosoviètics": Ardiaca i Clemente al Principat; Gallego a la resta de l'Estat. Al cap d'uns anys, hi organitzarien, respectivament, el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC) i el Partido Comunista de los Pueblos de España (PCPE). Enrique Líster, líder d'un fantasmal Partido Comunista Obrero Espanol (PCOE), era ja des de feia temps al servei de la burocràcia del Kremlin.

Davant el liquidacionisme de l'esquerra pactista, la bancarrota o debilitat dels partits que es reclamaven del comunisme (OEC, MC, PTE-ORT-PT, POUM, AC...) i la crisi de la CNT, la classe obrera i els sectors populars només poden portar endavant lluites de resistència, tot i que de vegades arribin, a peu, davant el Congrés i mostrin les dents a un diputats lliurats en cos i ànima a la burgesia. Són els combats heroics dels vuitanta: els estibadors, els obrers i obreres de Nervacero, Crimidesa, Olarra... Crimidesa encara serví per a commocionar la consciència de l'esquerra d'aquells anys: la solidaritat encara va ser potent. A partir de 1980 l'esquerra oficial multiplicarà els esforços per aïllar les lluites antisistema; per a aillar-les, silenciar-les, ofegar-les. L'exemple més evident de mobilitzacions heroiques (abandonades per l'esquerra dels pactes malgrat el cost de morts que tengueren) varen ser la dels treballadors d'"Euskalduna" (sector navall) d'Euskadi. La lluita d'Euskalduna va ser narrada fil per randa en el llibre La batalla de Euskalduna escrit pel "Colectivo Autónomo de Trabajadores" i publicat per Editorial Revolución l’any 1985.

Com les altres forces anticapitalistes, l’independentisme revolucionari dels Països Catalans visqué llavors uns anys ben negres: era el principal enemic a abatre, des del moment que, a més del règim postfranquista i del sistema capitalista, qüestionava la mateixa existència dels estats opressors francès i espanyol.

Recordem que l’escola política de l’independentisme revolucionari català sorgit pels volts del 1968 no havia estat tant la tradició nacionalista del país com, sobretot, la rica experiència tercermundista de lluites d’alliberament nacional i de classe, a què ja ens hem referit. Ho analitza amb gran agudesa Josep Ferrer en el pròleg a Les nacions de l’Europa capitalista, d’Imma Tubella i Eduard Vinyamata (Barcelona, La Magrana, 1977; vegeu, en particular, pàgs. 7-33). Activíssim i combatiu, contínuament sotmès a la repressió tant pel feixisme com per la democràcia burgesa, aquest independentisme de nou encuny (que recuperarà aviat la memòria d’un Jaume Compte i d’un Andreu Nin) percep l’alliberament nacional com a alliberament de classe, i viceversa, i és la primera força políticament organitzada a plantejar-se com a marc nacional d’actuació política tot el conjunt dels Països Catalans, i no ja aquesta o aquella regió aïlladament: de fet, l’independentisme és el principal factor que aplica en la pràctica les riques lliços de Joan Fuster.

En aquest període a què ens referim, les principals organitzacions de l’independentisme revolucionari eren la nordcatalana ECT (Esquerra Catalana dels Treballadors, 1971) i el PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans), nascut, aquest, el 1969 a partir de l’escissió que el 1968 protagonitzaven les joventuts de l’històric FNC (Front Nacional de Catalunya, 1940). Més a l’esquerra, acabaven de dibuixar una nova estratègia de futur sengles escissions d’aqueixos partits: respectivament, l’OSAN (Organització Socialista d’Alliberament Nacional, 1977/1978) i el PSAN-P (Partit Socialista d’Alliberament Nacional provisional, 1974). També hi hagué intents d’impulsar la lluita armada: ÈPOCA (Exèrcit Popular Català, 1970), FAC (Front d’Alliberament Català, 1970), OLLA (Organització de Lluita Armada, 1974), RCAN (Resistència Catalana d’Alliberament Nacional, relacionada amb el PCE-i)... Dos militants del FAC, Carles Garcia Solé i Ramon Llorca, prengueren part en la cèlebre Fuga de Segòvia (abril 1976), juntament amb altres vint-i-set militants d’ETA i d’altres organitzacions revolucionàries.

Durant la transició, i mentre ECT evolucionava cap a l’autonomisme burgès, el PSAN pateix un seguit d’escissions per l’ala dreta, les quals acabaren deixant-lo poc menys que en quadre en 1979-1980, però alhora li permeteren un exercici de clarificació i consolidació amb què projectar-se endavant. Fou també en aquest 1979 desolat quan acabaven de perfilar-se les grans línies de desenvolupament que seguiria l’independentisme en el període ulterior, mitjançant la naixença d’IPC (Independentistes dels Països Catalans) com a fusió entre el PSAN-P i l’OSAN (3 de març), així com les prineres accions de l’organització armada Terra Lliure (26 de gener). Fonts valuoses sobre aquestes primeres dècades de l’independentisme revolucionari català (i, en algun cas, sobre les dècades següents) són, entre d’altres: Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974, de Fermí Rubiralta (Barcelona, La Magrana, 1988); Per l’alliberament nacional i de classe (escrits de clandestinitat), de Josep Ferrer (Barcelona, Avançada, 1978); La lluita armada als Països Catalans: història del FAC, de Jordi Vera (Sant Boi de Llobregat, Edicions Lluita, 1985); De la Reforma a l’Estatut, de Josep Huguet (Barcelona, Avançada, 1979); "L’esquerra nacionalista, avui", monogràfic de la revista Quaderns d’alliberament, núm. 7 (febrer 1982); L’independentisme català (1979-1994), de David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler (Barcelona, Llibres de l’Índex, 1995); Terra Lliure: 1979-1985, de Jaume Fernández i Calvet (Barcelona, El Llamp, 1986); Parla Terra Lliure: els documents de l’organització armada catalana, a cura de Carles Sastre (Lleida, El Jonc, 1999, amb segona edició el 2000); les sengles revistes Lluita del PSAN i del PSAN-P/IPC; les revistes La Falç, d’ECT, i La Nova Falç, de l’OSAN/IPC... No oblidem, tampoc, la rica deu d’informació que és Origen de la bandera independentista, del malaguanyat Joan Crexell (Barcelona, El Llamp, 1984).

Miquel López Crespí

Publicat en la revista L'Estel (1-VIII-05)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Els palaus senyorials de Palma i la sang de la pagesia mallorquina

Margalida Isabel Maria de Montaner i Vallespir

Quantes històries es podrien escriure parlant de la vida de les persones que poblaren les immenses cambres de mercaders enriquits amb l´explotació dels pagesos mallorquins, el corsarisme del segle XVII, la venda d’esclaus negres per a les plantacions de Cuba, el proveïment dels exèrcits espanyols derrotats a Santiago de Cuba i Cavite! Encara es poden trobar informacions sobre els Montaner i Vallespir en els diaris de finals del segle XIX, quan perderen les propietats de Cuba i Filipines. Amb l´arribada de la dictadura de Miguel Primo de Rivera, els gasetillers al servei d´aquelles classes parasitàries parlen d´àpats i concerts, balls i sopars esplèndids amb participació de George Bernanos i Llorenç Villalonga. L´autor de Bearn havia publicat una recopilació d´articles que tenia per títol Centro i que va causar una gran sensació entre els descendents de la noblesa mallorquina, sectors del clergat i militars antirepublicans, tots els nombrosos enemics de la cultura catalana i de la revista La Nostra Terra. (Miquel López Crespí)

La sala d’exposicions de na Magdalena Roig estava situada a la primera planta d’un antic casalot del carrer de la Concepció. La cisterna, els cossiols de l´entrada, els carruatges que ja no es feien servir, l´antiquíssim empedrat, els claus per a pesar el gra, les garroves, les ametles que els pagesos portaven de les possessions, estaven situats enmig dels arcs i palesaven pretèrites èpoques de riquesa i esplendor. En entrar notaves la misteriosa presència de festes i saraus esvanits en la fondària de remotíssims espills amb el mercuri clivellat i esgrogueït. A la planta baixa, les cambres dels homes que feinegen per als marquesos; a les golfes, les serventes, les cuineres, la dida, l´exèrcit de la neteja que necessitava el palau. Amb aquesta divisió, els propietaris provaven d´evitar les relacions entre el personal que tenien al seu servei. Els senyors ocupaven tota la primera planta. De nit era completament imposable accedir al pis superior.

Quantes històries es podrien escriure parlant de la vida de les persones que poblaren les immenses cambres de mercaders enriquits amb l´explotació dels pagesos mallorquins, el corsarisme del segle XVII, la venda d’esclaus negres per a les plantacions de Cuba, el proveïment dels exèrcits espanyols derrotats a Santiago de Cuba i Cavite! Encara es poden trobar informacions sobre els Montaner i Vallespir en els diaris de finals del segle XIX, quan perderen les propietats de Cuba i Filipines. Amb l´arribada de la dictadura de Miguel Primo de Rivera, els gasetillers al servei d´aquelles classes parasitàries parlen d´àpats i concerts, balls i sopars esplèndids amb participació de George Bernanos i Llorenç Villalonga. L´autor de Bearn havia publicat una recopilació d´articles que tenia per títol Centro i que va causar una gran sensació entre els descendents de la noblesa mallorquina, sectors del clergat i militars antirepublicans, tots els nombrosos enemics de la cultura catalana i de la revista La Nostra Terra.

Se sap que la senyora Margalida Isabel Maria de Montaner i Vallespir, marquesa de Bonaire d´ençà de la victòria borbònica de 1715, participà, juntament amb la munió de rics desenfeinats que pul·lulaven per casals i possessions, en les més diverses conspiracions contra les realitzacions de la República en matèria de sanitat pública i ensenyament. Activa en el suport als primers militants de Falange Española, oferí els grans salons endomassats del casalot de la Concepció als oficials que mataren el metge Emili Darder, el darrer batle de la Palma democràtica. Es digué que la festa per a celebrar l´indigne assassinat es va perllongar fins a la matinada. Hi participaren molts jovençans de bona família, aquells que solien emprar el ball anual del Círculo Mallorquín per a donar-se a conèixer en societat. L´escriptor Llorenç Villalonga llegí un poema dedicat als falangistes que aixecà forts aplaudiments entre la selecta concurrència a la festa.

Pensava en tota aquesta tenebrosa història mentre pujava lentament els gastats esglaons que portaven a la galeria. Na Magdalena m’ajudà a muntar l’habitació per a la trobada amb els periodistes. Alhora que col·locaven la mesa i les cadires, m’explicà el que havia esbrinat en referència a la nissaga dels Montaner i Vallespir. En el fons es tractava d´uns fets prou coneguts. La lenta decadència d’unes classes endarrerides i estantisses i que tengueren els seus moments de glòria a l’època que va des de la derrota de les Germanies fins al lliurament de les Illes als borbons, després de la caiguda de Barcelona. El benestar i les propietats d´aquells anys de poderosa supèrbia alimentaren les dècades posteriors de lenta i agònica decadència.

Avançava amb cert respecte i temor. El llegat pictòric dels senyors, aquelles fredes ullades de barons i marquesos, de generals i bisbes que ens contemplaven travessant l´obscur vernís dels anys, em causaven neguit i intranquil·litat. Quan ens podríem alliberar de llur eterna presència llefiscosa? Mirava les altes parets de les cambres: les bigues de nord que anaven de part a part dels amples salons, les infinites cambres del casal. Na Magdalena, malgrat els mesos que portava amb la galeria, reaccionava de la meva mateixa manera. Pujàvem per les treballades escales de marbre de Santanyí sense pronunciar paraula. Arreu, quadres, tapissos de colors destenyits, les aranyes de cristall venecià, els canteranos, molts dels quals, fets malbé per dècades d´abandó, encara romanien a les habitacions que na Magdalena emprava com a magatzem. Quantes generacions de pagesos, amb el seu treball esclau, alimentaren aquestes vides ocioses? Es podria descriure mai el dolor causat pels segles de viure de les rendes provinents del camp? Com narrar la difícil supervivència del nostre poble, sotmès a calamitats naturals, la fam, la pesta, el poder omnímode de la Inquisició, les fogueres a les places, les forques a l´entrada de Palma i de qualsevol vila de l´Illa, la cendra dels xuetes escampada pel bosc de Bellver? Què dir de la por provocada pels tambors de les processons i la continuada i fastigosa flaire de la cera, el repic de les campanes, quan a la plaça de Santa Eulàlia, el Gran i General Consell decretava l’esquarterament de rebels i heretges, la col·locació dins una gàbia de la Porta Pintada, del cap de l’Instador general de les Germanies, Joan Odom Colom? De la mort en la batalla de Son Fornari, a sa Marjal de sa Pobla, dels cremats dins l'’església de Pollença -dones, vells i infants-, dels penjats en els entreforcs dels camins, dels torturats per sàdics i degenerats dominics al calabós de la Casa Negra?

No existien gaire alternatives.

Pagar els censals malgrat la mala anyada i haver de menjar garroves i ordi. El blat fa temps que desaparegué de la taula dels pobres; els animals morien d’inanició però els soldats van de casa en casa a demanar les lliures que exigeixen els llunyans reis d´Espanya. Augmenten els tributs que cal pagar a esglésies i convents. Potser és preferible morir davant les murades d’Alcúdia que, amb suport de l’emperador, resisteixen l’envestida agermanada. Millor agafar la falç i les forques de ventar la palla i córrer, amb tota la teva desesperació, amb la força acumulada per generacions i generacions d´esclaus per lluitar fins a la mort contra els mercenaris que disparen canons carregats de metralla. Amb el pit al descobert davant arcs i ballestes, els arcabussos dels mercenaris reials. Mil pagesos esventrats a les batalles de Son Fornari. Quants en els enfrontaments a Rafal-Garcés i Palma, en la desfeta final?

En sortir m´adon que els murs principals del casalot estan conformats per les parets d´edificis encara més antics. Són les restes de les primeres cases senyorials aixecades pels catalans arribats a Mallorca per acabar amb els pirates àrabs. Els cavallers dels segles posteriors ho aprofitaven tot: els fonaments i els murs més resistents de les antigues construccions. Els mestres d’obra tapaven el portal i les finestres que donaven al carrer i, si no referien la façana, hi podies distingir l´escut inconfusible dels conqueridors cristians. Avui dia hi són encara, talment com l´antic artesà els esculpí en el passat, resistint sol i neu, pluges i ventades. Sovint, enmig del bullici ciutadà, m´atur un moment a contemplar les finestres clausurades, l´arc de l´entrada. Poca gent s´adona de com es bastiren les altes parets de molts convents ciutadans! Si tanc els ulls, hi veig els carros provinents del pla i la serra de Tramuntana, els criats feinejant al pati i, a dalt, en els grans finestrals de la primera planta, tapats fa més de quatre-cents anys, les dones resen el rosari i broden. Més d´una sospira, guaitant el jove veí que, dalt del cavall, avança, lent, pels carrerons d´una ciutat esvanida en els replecs de la història. Més d´una vegada, he sentit el soroll d´una festa amb música de violins i guitarres, el so de la flauta travessera i els violoncels, un fantasmal clavicordi celebrant alguna victòria de l´emperador Carles I, el rei Felip II sobre els francesos o els turcs, a Lepant.

Els hereus dels Montaner i Vallespir ja no disposen de les propietats del passat. Tan sols el casalot de la Concepció, un apartament al Passeig Mallorca i dues finques petites a Algaida. La senyora Margalida Isabel Maria de Montaner va vendre la darrera possessió que li quedava de l´antiga època de bonança econòmica. La majoria de cases i d´horts desaparegueren en mans d’usurers i pseudoempresaris de curiosos negocis sense viabilitat: el motor que havia de funcionar amb aigua de mar; una fàbrica de formatge de cabra, el soci de la qual marxà amb tots els diners invertits pels Montaner; el negoci de l´exportació de l´anguila i la xufla de l´Albufera d´Alcúdia als valencians... En els anys trenta, el padrí dels actuals propietaris volgué muntar una cooperativa per fer un petit Hollywood a Mallorca. Els actors i directors que vendrien des dels Estats Units, França i Alemanya viurien a l’Hotel Formentor i a l´Hotel Mediterrani. El fantasmagòric pla anava unit a la construcció d´un casino, la creació de companyies d’aviació i marítimes que portassin més turistes a l´illa. Fantasies bastides en la suposició que els governs del general Miguel Primo de Rivera duraria molt! Corregudes per fer-se del partit del dictador, muntar Unión Patriótica a la majoria de pobles de l’illa, vendre algunes terres per comprar vots que afavorissin els partidaris del militar colpista. I, de cop i volta, quan menys ho esperaven, quan les compres de terrenys que s’havien de revaloritzar ja estaven fetes... arribà el terratrèmol. La victòria republicana acabà amb els plans bastits al voltant de la dictadura. De seguida, els batles i regidors que havien de garantir els negocis, les expropiacions forçoses de terres, són cessats l´abril del trenta-u i res del que tenien planificat va funcionar.

És la ruïna dels Montaner i la majoria de socis embarcats en multitud de negocis semblants: la prolongació del tren fins al Port d’Alcúdia; la construcció de nous edificis públics, mercats, ajuntaments, escorxadors; la restauració d´esglésies i ermites... una munió de projectes ininterromputs que donarien feina als contractistes amics i consolidar així la poderosa xarxa caciquil existent. Però l´anua·lació de l’ampliació del Port d’Alcúdia, l´aturada de les urbanitzacions i dels hotels que s’havien de bastir a les badies de Pollença i Alcúdia, marcaren la bancarrota absoluta dels somnis aixecats damunt la sorra movedissa de la política.

Als Montaner i Vallespir els restava una possessió a Escorca, el casal del carrer de la Concepció, l’antiga cereria del carrer de sant Magí, i les terres a Algaida on, se sabia ben bé, els administradors robaven el que volien.

Era un món que s’esfondrà de forma irremeiable amb l’incipient industrialització de l’illa. Es consolidava el triomf dels nouvinguts al poder, els porquerets convertits en grans estraperlistes, que bastien enormes fortunes, imperis financers iguals o superiors als dels antics senyors mallorquins, els burgesos catalans i terratinents castellans i andalusos. Dominaven el panorama fabricants de sabates, exportadors d’oli, ametles i garroves; els primers hotelers, importadors de maquinària agrària, fabricants de teixits de Santa Catalina, els propietaris de les fàbriques de mobles manacorins, incipients constructors que, amb poc temps, anaven cobrint Mallorca de xemeneies i una espessa capa de ciment armat que s´ampliaria fins a l´infinit en els propers anys.

És fàcil imaginar el pànic d’aquesta rància aristocràcia sense futur, la ràbia interior, l´enveja acumulada en veure com s’enfonsaven, sense poder-hi fer res mentre el venedor de porcs s’asseia a la llotja del costat, al Líric i al Principal, i un exèrcit de nou rics sense cap vernís de cultura anaven ensenyorint-se del Círculo Mallorquín. Homes que no dissimulaven l´afany per les riqueses i que no tenien res de sagrat (a no ser la defensa aferrissada del dret de propietat). Els mateixos que compraven els palaus i possessions de comtes i marquesos arruïnats, obligats a llogar els baixos de les cases que encara eren seves i, el que era pitjor, pidolaven a la desesperada un matrimoni amb un militar o un funcionari per a poder subsistir de l´almoina de la filla. Com barrar el pas als senyors de l´exportació d´oli d´oliva i de les sabates, de mobles i de tabac, de mongetes i patates? Una classe que s´enlairava, ferma i poderosa, trepitjant al seu pas tot el que trobava pel davant? Uns nous personatges als quals els agradava més el cine i les sarsueles que no pas els conjunts d’òpera que cada hivern actuaven a Palma.

L´odi a la República, als socialistes, al moviment obrer els emboirava l´enteniment. Per això les vendes d´horts per ajudar els carlins, la CEDA, els eixerits jovenets de Falange Española que feien pràctiques de tir rere el cementiri de la Vileta i Establiments. Qualsevol cosa abans que haver de patir en pròpia carn l´ensorrament total i definitiu dels privilegis que gaudiren durant segles. Quina por veure i sentir Emili Darder i Alexandre Jaume a la balconada de l´Ajuntament! Les esfereïdores banderes tricolors, i la roja del comunisme!, onejant pels carrers de Palma. I les criades, amb l´uniforme dels partits obrers i grans cartells on es demanava la Revolució Social, enlairant estendards amb la falç i el martell, cantant la Internacional, amenaçant amb el puny les senyores que miraven, atemorides, rere les finestres dels casals de Palma.

Com aturar el terratrèmol que avançava, incontenible, talment un torrent desbordat i es consolidava, ferm i d´apariència invencible? Bastaria proclamar l´estat de guerra, exiliar un parell de polítics i intel·lectuals, com va fer l´enyorat general Miguel Primo de Rivera?

La senyora Margalida Isabel Maria de Montaner i Vallespir no creia que aquesta vegada bastàs amb un centenar de detinguts per provar d´aturar la desfeta. Tothom mirava amb esperança els fets que s´esdevenien a Alemanya i Itàlia. (Miquel López Crespí)

Pàgines del meu dietari (IV) – Els problemes dels escriptors mallorquins – Vet aquí els nostres pitjors enemics -

Abans de poder concretar l'entrevista amb el responsable de cultura -company del temps de la transició envers el no-res-, una de les secretàries em fa telefonar un parell de vegades. Pareix -així ho insinuen- que el cap (el "quefe") "està molt ocupat". Quan li dic el meu nom -trenta anys d'escriure, deu novelles, quatre estrenes teatrals, quinze poemaris, milenars d'articles i entrevistes- em contesta amb la mateixa fredor amb la qual m'ha "atès". De seguida pens: "Una altra funcionària que no en sap ni li importa gaire la literatura catalana contemporània". Res d'estrany. Panorama quotidià. Una vegada que vaig anar per la Conselleria de Cultura vaig constatar com les amigues i cosines dels responsables perdien el temps arreglant-se les ungles, retallant diaris o xerrant de les properes vacances a Cancún. Imagín que deu conèixer a la perfecció el nom i cognoms de tots els directors generals, consellers i sotssecretaris de la nostra estimada província autonòmica. Després de molt insistir, aconseguesc -oh miracle!- parlar amb el meu antic company Josep Palau Ribas i Thomàs. (Miquel López Crespí)

Abans de poder concretar l'entrevista amb el responsable de cultura -company del temps de la transició envers el no-res-, una de les secretàries em fa telefonar un parell de vegades. Pareix -així ho insinuen- que el cap (el "quefe") "està molt ocupat". Quan li dic el meu nom -trenta anys d'escriure, deu novelles, quatre estrenes teatrals, quinze poemaris, milenars d'articles i entrevistes- em contesta amb la mateixa fredor amb la qual m'ha "atès". De seguida pens: "Una altra funcionària que no en sap ni li importa gaire la literatura catalana contemporània". Res d'estrany. Panorama quotidià. Una vegada que vaig anar per la Conselleria de Cultura vaig constatar com les amigues i cosines dels responsables perdien el temps arreglant-se les ungles, retallant diaris o xerrant de les properes vacances a Cancún. Imagín que deu conèixer a la perfecció el nom i cognoms de tots els directors generals, consellers i sotssecretaris de la nostra estimada província autonòmica. Després de molt insistir, aconseguesc -oh miracle!- parlar amb el meu antic company Josep Palau Ribas i Thomàs.

En els primers moments sembla com si no em conegués. En Josep Palau no em diu ni un simple "Hola", un "com anam?". Fredor total. Meravelles dels grans sous a final de mes. Pens si es deu imaginar que pot ser perillós cedir-me per una hora un local de la Institució. )Perdria els dotze milions que cobra a l'any tan sols per posar-se la corbata a l'hora d'inaugurar alguna exposició? Sé que em recorda. Ciutat és petita. Tot s'arriba a saber! No fa gaire algú em digué que m'havia criticat en veure el meu nom signant un comunicat de protesta contra l'especulació urbanística. Exclamà:

"Quin doiut... encara amb les dèries de canviar el món?". Després continuà teoritzant sobre la neutralitat de l'art, l'absurditat d'aquelles estalinistes concepcions del compromís de l'intellectual amb la problemàtica del seu poble. Les ximpleries de l'estantís -i per sort oblidat!- Congrés de Cultura Catalana de finals dels setanta. Elogià Josep Pla, Estelrich i -no hi mancaria més!- Llorenç Villalonga com a màxims exponents del que haurien d'haver estat els intellectuals catalans.

No em ve de nou l'estudiada fredor que em demostra. Imaginava que aquest contacte després de tants d'anys aniria més o manco així. Ara es fan vinclades d'esquena a qui té diners o poder; no somriures a qualsevol amic del passat que, fins i tot, podria tractar d'emprar la vella amistat per a demanar-te un favor.

Sense perdre temps, anant al gra, em vulgui saludar o no, li deman dia per a la presentació del llibre. Per unes determinades i estranyes circumstàncies no em diu que no. A través de la línia not un espès silenci. Escoltant amb més atenció m'arriba, llunyà, el fil musical que separa els nous buròcrates de la cultura del bategar del carrer.

-Un moment. Consultaré la nostra agenda.

Més silenci. Altre cop música en conserva. Més timbres en espais inabastables. Imagín despatxos semblants als passadissos de l'estació orbital de 2001, odissea de l'espai. Se'n recordarà de quan era estudiant i no tenia ni un ral per a comprar-se un entrepà? Aleshores jo feia hores a una llibreria del centre de Ciutat i era el "ric" de l'organització. Bé; més "rics" eren els obrers, que tenien sou segur a final de mes. Entre els estudiants, qui pogués disposar d'uns diners per a anar al cinema, comprar alguna revista o pagar un entrepà als companys era multimilionari. En silenci es fa encara més dens. Finalment exclama:

-D'acord. Crec que es podrà presentar el llibre per l'octubre. Però caldria que passassis per aquí el set d'agost per a anar concretant els detalls.

Comprov que m'ha reconegut a la perfecció. No em pot enganar. Aquest "podràs presentar el llibre" sense emprar el vostè és la seva manera típica de parlar amb la gent que coneix. Un acte de valentia, això d'acceptar la meva petició? Remordiments de consciència per haver abandonat sense miraments idees i principis? Constatació d'una progressiva misèria intellectual? Necessitat de demostrar-me ben clarament -el dia de l'entrevista, quan pugi les escales de marbre del palau on té la seu la Institució- la magnitud del seu poder actual? Fer-me veure la meva insignificància davant les fites que ell ha assolit? No ho sé. Tampoc no m'importa gaire. La presentació del llibre tan sols ve donada per la necessitat urgent de tenir contents els editors. Per res més.

-Et deix amb la meva secretària. Concretau l'entrevista.

Penja sense dir res més.

La funcionària té el mateix to de veu impersonal, gèlid, que el màxim responsable. És evident que per a els uns i els altres (treballadors i directors), els escriptors no són res. Una exposició de joies, mostrar dibuixos de Dalí o Picassó, exposar els rellotges de la cort imperial vienesa, és més rendible -propagandísticament- que no pas parlar d'una novetat editorial. Si almenys el lletraferit fos ric, el que fa els discursos en català al rei -com l'inefable Baltasar Marcel-, se sapigués que l'home té piscina, pis obert a París i Nova York... Però no. Qui ha tengut l'atreviment de demanar dia per a una presentació és un d'aquests quatre eixelebrats -ja en resten ben pocs!- de l'escola del Jaume Fuster amb tota la xirimandanga de la professionalització de l'escriptor, l'estranya curolla de voler guanyar-se la vida mitjançant les lletres sense arribar a copsar mai l'excelsitud de la tasca artística -que no té res a veure amb el vulgar materialisme de voler guanyar diners-, el sacerdoci que significa dedicar-se a la pintura, l'escultura, el cine, el teatre... Viure de l'art! Això és prostituir-lo, xerriquen aquells que mai s'han embrutat les mans en cap mena d'acció solidària, de resistència, però que tan sols fa unes dècades no tengueren escrúpols a collaborar activament amb la dictadura fent d'intellectuals al seu servei, és a dir, escrivint i cobrant dels diaris oficials, de les seves emissores de ràdio o, un cas ben conegut, tenint responsabilitats dins nombrosos organismes de la dictadura, essent membres dels ajuntaments comandants per Falange Española Tradicionalista y de la JONS. Aleshores, en aquells moments, allò tan concret NO era "embrutar-se les mans" (segons ells). Vaja quina patuleia tots plegats! I ara, per si mancava alguna cosa en aquest enfangat món cultural, als oportunistes i cínics del passat s'hi han afegit els "nostres", els lluitadors de les darreres fornades atrets per l'imant dels diners i el poder.

Abans de finalitzar la comunicació amb la Casa de Cultura, una altra secretària -la tercera o la quarta, ja no record quantes m'ha atès avui matí!- des d'un altre misteriós despatx, amb el mateix fil musical de fons, em suggereix que procuri esser-hi, el dia de l'entrevista, dues hores abans. A vegades -remarca d'una manera ben clara-, inesperadament, hi ha canvis en l'horari establert i si no hi ets quan et criden per a entrar al despatx... vés a saber quan pots tornar a parlar amb el responsable! Prenc bona nota de les recomanacions.

Un poc més tard, anant a correus per a enviar uns originals a un concurs literari, ensopeg amb en Biel, el pintor. És un bon amic, d'aquells que quasi no em queden. Quan l'any setanta-sis vaig estar una temporada a la presó (presentació del partit, detenció per part de la Brigada Social), em portava tabac i entrepans, llibres i algunes instruccions que l'organització em feia arribar d'amagat dels carcellers. S'exposava de bon de veres. Poca gent hauria fet allò. Per això l'estim i li estic agraït. En Biel té per costum anar a veure la majoria d'exposicions que es fan a Ciutat. És una forma com una altra qualsevol d'entretenir-se, d'anar passant els dies. Tampoc no creu en els saraus oficials de la cultura. Coneix vida i miracles de tothom que té res a veure amb l'art. D'ençà la postguerra, quan ell es va tancar a casa seva sense voler participar en el carnaval pseudocultural del franquisme -fidel així a la memòria de diversos familiars represaliats per la dictadura-, ha vist de tot: noms enlairats mercès a la política; el silenci damunt la vida i l'obra dels artistes més autèntics i conflictius... La qualitat enterrada; el cinisme i la falsificació, sempre enlairats. Quan comença a contar històries no acaba mai! Ara, desencisat de com han anat les coses per als vells artistes de la resistència, es menja un pastís mentre se'n riu de l'exèrcit d'aspirants a una pàgina de diari, un petit espai en qualsevol enciclopèdia de l'art... Coneix una a una totes les mentides bastides tant en el passat com el present. La vaporositat, l'absurditat dels ensucrats adjectius que proven de descriure el pintor de moda i convertir-lo en gran geni mundial... I rere tot aquest carnaval, els propietaris de galeries i marxants dirigint la coneguda farsa... Per això hi és a quasi totes les exposicions. Jubilat d'ençà anys, és una manera de xafardejar a gust. "És la meva distracció preferida", explica a qui el vol sentir.

Està al dia de quins són els "enxufats" del moment o qui, amb els anys, s'ha tornat més llefiscós i servil (i al mateix temps aprofita per a sopar si els entrepans i canapés que s'hi solen servir són del seu gust!). Per fer front als seus "compromisos" disposa d'una indumentària adequada. Els terns no són del darrer model. No els ha comprats a Jaume III, però crec que poden servir per a una ocasió tan especial. )On anar amb els meus texans una mica gastats i l'americana de pana que em dura d'ençà fa tant? Els guàrdies de seguretat em detendrien a l'entrada de la Casa de Cultura si gosàs anar-hi vestit d'aquesta mena! Faig una trucada a l'editor i no aclaresc res del que fa referència al pagament de les targes, sobres i segells de la presentació. Mormola que té molta pressa, que ara no pot perdre temps, i penja. Un altre aprofitat! Record que fa anys, quan em vaig veure obligat a un altre compromís semblant, les tres-centes invitacions -comanades a una impremta "amiga"- ja em costaren vuit mil pessetes. Si a les targes hi afegim els sobres (dues-mil cinc-centes més) i els segells (cinc mil), ens trobam amb prop de tres mil duros només per a començar a fer una mica de feina. I tot això sense afegir les trucades telefòniques, que augmenten fins a límits inimaginables a mesura que s'apropa el dia de la presentació.

Fa anys que s'ha comprovat com la tarja sola no serveix de gaire cosa. I molt manco un anunci al diari (que costa una fortuna i no està a l'abast de l'artista normal (nota: "normal" vol dir `no subvencionat'). És per això que s'ha de trucar als amics i coneguts de més confiança. Dependrà les telefonades de darrer moment que l'aspecte de la sala de conferències sigui menys trist de l'acostumat. Quantes obres mestres, novelles exemplars que havien guanyat el Ramon Llull o qualsevol dels premis Octubre al País Valencià no he vist presentar sense gens de públic, amb l'única assistència de l'autor, el conferenciant, la mare de l'autor, ties i cosines (cridades amb urgència per a omplir un poc el saló d'actes!).

L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). (Miquel López Crespí)

Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. (Miquel López Crespí)

Memòria històrica de la transició (la restauració monàrquica): Carles Castellanos, Josep Fontana, Lluís M. Xirinacs, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre....

Joan Teran, Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació de No era això: memòria política de la transició

Els primers llibres crítics damunt el procés de la restauració monàrquica, la mal anomenada “transició”, que era, en definitiva, la consagració de la victòria franquista del trenta-nou, però aquesta vegada sota la coartada de la legalitat constitucional --reafermanent de la unitat de l´estat espanyol, la monarquia, el capitalisme-- eren silenciats o demonitzats com aquell llibre de memòries meu, L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1979). La lúcida visió de Gregorio Morán, l´anàlisi de les renúncies de mitjans dels anys setanta descrites en El precio de la transición (Editorial Planeta, Barcelona, 1991), restà oculta i silenciada al gran públic. Els llibres d´estricta militància revolucionària, els estudis fets per dirigents trotsquistes com l´amic i company Van den Eynde, l´”Anibal Ramos” de la clandestinitat, dirigent del PORE (Partido Obrero Revolucionario de España) o de la mateixa Elena Ódena, la dirigent del PCE-ml, només eren a l´abast de reduïts cercles de militants i simpatitzants de les organitzacions d´esquerra que no havien pactat amb el franquisme reciclat. L´històric dirigent del MDT Carles Castellanos només va poder veure editat Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors) l´any 2003.

Toni Infante, Miquel López Crespí, Carles Castellanos, Josep de Calasanç Serra: per la Independència de Catalunya.

A finals dels anys setanta i durant tota la dècada dels vuitanta, cap editorial oficial no volia publicar ni saber res de la memòria de l´esquerra conseqüent. Un espès mur de silenci havia caigut damunt la rica experiència de les avantguardes comunistes i nacionalistes que no eren d´obediència carrillista o socialdemòcrata. L´independentisme era silenciat i marginalitzat, no solament per PCE, PSOE i AP-PP. A Catalunya Principat era CiU, els intel·lectuals servils que cobraven de la dreta, els encarregats de lloar les “possibilitats nacionalistes” de la col·laboració, primer amb Suárez, després amb els socialistes espanyols i més tard amb els governs del PP. A tots interessava esborrar la memòria col·lectiva del nostre poble, les experiències més avançades, tant les fetes en temps de la guerra i de la postguerra com les dels anys seixanta i setanta. La memòria històrica de les lluites de la transició a favor de la República, el socialisme i els drets dels pobles a l´autodeterminació descrites en els llibres d´”Anibal Ramos” El proletariado contra la ‘Unión Sagrada: Anticarrillo (Editorial Crítica Comunista, Madrid, 1980), Ensayo general (1974-1984) (Ediciones La Aurora, Barcelona, 1984) o els d´Elena Ódena Escritos sobre la transición (Ediciones Vanguardia Obrera, Madrid, 1986) no existien per al gran públic. Aquells que hi havien participat en servaven la memòria. Però cap d´aquelles experiències era analitzada des d´una perspectiva de ruptura amb la reforma del franquisme.

Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc (PCE). A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida escrivien pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries antifeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

Un dels primers llibres que tengué un cert impacte editorial i començà a arribar a sectors cada vegada més amplis de l´avantguarda nacionalista i d´esquerres dels Països Catalans va ser el primer volum de La traïció dels líders (Llibres del Segle, Girona, 1993) del gran patriota i amic Lluís M. Xirinacs. Com explicava en el seu moment Llibres del Segle: “el llibre [La traïció dels líders] és concebut com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva i té dues parts, la primera de les quals forma el volum que teniu a les mans i transcorre entre 1971 i les grans manifestacions per l´amnistia de febrer del 1976”. I afegia: “Descriu d´un mode inèdit les lluites clandestines d´aquells anys. Se´n promet una segona part, La collita perduda, on es posa a la llum l´autoperpetuació d´una classe política girada d´esquena a la veritable participació de la societat en la cosa pública”.

L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006).

Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.(Edicions El Jonc).

Fonts valuoses sobre les primeres dècades de l’independentisme revolucionari català (i, en algun cas, sobre les dècades següents) són, entre d’altres: Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974, de Fermí Rubiralta (Barcelona, La Magrana, 1988); Per l’alliberament nacional i de classe (escrits de clandestinitat), de Josep Ferrer (Barcelona, Avançada, 1978); La lluita armada als Països Catalans: història del FAC, de Jordi Vera (Sant Boi de Llobregat, Edicions Lluita, 1985); De la Reforma a l’Estatut, de Josep Huguet (Barcelona, Avançada, 1979); “L’esquerra nacionalista, avui”, monogràfic de la revista Quaderns d’alliberament, núm. 7 (febrer 1982); L’independentisme català (1979-1994), de David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler (Barcelona, Llibres de l’Índex, 1995); Terra Lliure: 1979-1985, de Jaume Fernández i Calvet (Barcelona, El Llamp, 1986); Parla Terra Lliure: els documents de l’organització armada catalana, a cura de Carles Sastre (Lleida, El Jonc, 1999, amb segona edició el 2000); les sengles revistes Lluita del PSAN i del PSAN-P/IPC; les revistes La Falç, d’ECT, i La Nova Falç, de l’OSAN/IPC... No oblidem, tampoc, la rica deu d’informació que és Origen de la bandera independentista, del malaguanyat Joan Crexell (Barcelona, El Llamp, 1984). Materials, tots ells, de consulta imprescindible per a poder analitzar, amb coneixement de causa, la trista història de les renúncies i claudicacions de l´època de la restauració borbònica.

Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. I no solament es tractava de liquidar la memòria col·lectiva o de destruir grups, partits, sindicats, associacions no domesticades, sinó, i això era molt important, enterrar sota tones de ciment armat experiències culturals del tipus de la Nova Cançó, l´experiència i continguts del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77 i munió d´activitats rupturistes semblants. I és contra aquesta manipulació que han exercit i exerceixen encara els corifeus de la mistificació que Edicions El Jonc ha publicat De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans, un recull de les aportacions fetes a la Universitat de Lleida per Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR) i la transició. Llorenç Buades (Web Ixent)