Miquel López Crespí - Memòria històrica

Aquest interès per la vida dels republicans represaliats pel feixisme, per relatar de forma realista i alhora poètica aquella trista postguerra, és el que em va fer escriure la primera novel·la relacionada amb la lluita per la llibertat i la posterior repressió de la dictadura. L'origen primigeni de la novella L'Amagatall parteix de la idea de retre un particular homenatge a la generació de republicans mallorquins -i igualment als estrangers- que volgueren modificar, amb l'adveniment de la República, les injustes i caciquils estructures econòmiques i culturals de Mallorca i de l'Estat. (Miquel López Crespí)

La memòria dels vençuts en la literatura catalana contemporània

La novel·la Els crepuscles més pàl·lids va ser guardonada per un jurat format per Damià Pons, Melcior Comes, Alexandre Ballester i Lleonard Muntaner. Vagi per endavant que després de la publicació de Núria i la glòria dels vençuts (Lleida, Pagès Editors, 2000) i de l’obra Un tango de Gardel en el gramòfon pensava que ja no tornaria a fer cap altra novel·la que tengués relació amb la guerra civil. A finals dels vuitanta havia escrit nombrosos contes que tenien a veure amb els republicans represaliats pel feixisme, amb històries de persones amagades en temps de la forta repressió dictatorial que patí el nostre poble. Són contes que es poden trobar en els reculls Notícies d’enlloc (Palma, Documenta Balear, 1987), Necrològiques (València, Amós Belinchón Editor, 1989) i Vida d’artista (Girona, Llibres del Segle, 1995). A finals dels noranta vaig publicar dues obres que tenien estreta relació amb els temes que comentam. Em referesc al relat sobre la provatura republicana d’alliberar les Illes del feixisme, la famosa expedició de les milícies del Principat i País Valencià que encapçalà el Capità Bayo i que l’any 1997 publicà Columna: Estiu de foc. Posteriorment vaig tenir la sort de guanyar el Premi de Novel·la Miquel Àngel Riera 1998 amb una obra que relatava els patiments i esperances dels mallorquins amagats als indrets més inversemblants en temps de la repressió feixista contra els republicans, comunistes, socialistes i anarquistes de les Illes. Fou l’obra L’Amagatall, que s’edità l’any 1999 en la col·lecció Tià de sa Real que dirigeix l’escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover.

Després de la publicació d’Estiu de foc, L’Amatagall i Núria i la glòria dels vençuts, qui sap si per experimentar literàriament altres temes i, alhora, oblidar –relativament., és clar!- les qüestions que havien dominat la meva activitat en molt de temps, vaig escriure unes obres que no tenien res a veure amb la guerra civil i les seves conseqüències. Em referesc a La novel·la (Eivissa, Res Pública Edicions, 2002), Corambé: el dietari de George Sand (Lleida, Pagès Editors, 2004), El darrer hivern de Chopin i George Sand (Barcelona, Proa Edicions, 2004), Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (Pollença, El Gall Editorial, 2005), Damunt l’altura: el poeta il·luminat (Lleida, Pagès Editors, 2006), La conspiració (Castelló, Antinea, 2007) i París 1793 (Palma, El Tall Editorial, 2008).

Però amb Els crepuscles més pàl·lids he tornat als meus orígens com a novel·lista. La guerra civil altra volta! Per quins motius he tornat a relatar aspectes d’una època que, sincerament, pensava que ja havia tractat amb prou intensitat en les obres Estiu de foc, L’Amagatall, Núria i la glòria dels vençuts i Un tango de Gardel en el gramòfon? És el que intent esbrinar.

Cercant l’origen de la novel·la, el nucli inicial que, amb el temps, conformarà Els crepuscles més pàl·lids, potser el podria trobar en el conte titulat “La maleta de l’oncle”, una narració que forma part del llibre Vida d’artista (Llibres del Segle, Gaüses, 1995). Vida d’artista havia guanyat el Premi de Narrativa “Serra i Moret 1993” que convocava el Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya. El jurat estava format per Isabel-Clara Simó, Francesc Candel, Joaquim Ferrer, Miquel Porter, Pilarín Bayès, Albert Jané, Oleguer Sarsanedes i Antoni Kirchner. En aquesta narració, en “La maleta de l’oncle”, hom podria trobar l’origen de la novel·la que acaba de guanyar l’Alexandre Ballester 2009 de narrativa. En les primeres pàgines d’aquest conte, el protagonista reflexiona sobre les causes que l’han portat a dedicar-se a la literatura. És aleshores quan s’adona de la importància que han tengut en la seva vida els familiars republicans, especialment el pare i l’oncle que, defensors de la República en temps de la guerra civil, finalment acaben residint a Mallorca. Un, el pare, forçat per les circumstàncies, com a presoner de guerra; i l’altre, l’oncle, que, per ajudar el germà, ve a treballar a l’illa i roman al seu costat. Aquestes poques pàgines de “La maleta de l’oncle” conformen el meu inicial interès per un tema que, amb el pas dels anys, anirà essent el fonament de nombrosos contes i de les novel·les de què hem parlat al començament de l’article.

Aquest interès per la vida dels republicans represaliats pel feixisme, per relatar de forma realista i alhora poètica aquella trista postguerra, és el que em va fer escriure la primera novel·la relacionada amb la lluita per la llibertat i la posterior repressió de la dictadura. L'origen primigeni de la novella L'Amagatall parteix de la idea de retre un particular homenatge a la generació de republicans mallorquins -i igualment als estrangers- que volgueren modificar, amb l'adveniment de la República, les injustes i caciquils estructures econòmiques i culturals de Mallorca i de l'Estat. Aquesta obra, guardonada l'any 1998 amb el III Premi de Novella "Miquel Àngel Riera" i publicada al mes d'abril del mateix any a la collecció "Tià de Sa Real" està basada en aquest mig segle de relacions estretes amb lluitadors antifeixistes d'aquella època. En algun capítol ja he parlat de la decisiva influència que en la meva formació cultural -democràtica, revolucionària, humana- tengueren el pare, combatent anarcosindicalista, i l'oncle José, cap del Servei de Transmissions de la XXII Brigada de l'Exèrcit Popular. En aquesta inicial relació -íntima, la més influent segurament- hauríem d'afegir la relació -a sa Pobla- amb personatges -grans personatges, excellents persones- que patiren en carn pròpia la terrible repressió de les autoritats feixistes. Parl ara mateix d'homes com Pau Canyelles (en "Pau Comas"), amagat durant anys al sostre de casa seva, en el carrer Gran (ben a prop d'on viu el meu amic de la infantesa Sebastià Bennàssar 'Pelí'). I, sens dubte, m'influí poderosament aquest fet de conèixer a fons la història de Pau Canyelles i de la seva esposa, Rosa Vallespir Serra (de la casa dels quals sortí el pare per a casar-se amb la meva mare, Francesca Crespí "Verdera").

El pare i l'oncle ja m'havien narrat --o es contaven entre ells i jo escoltava--, d'infant, nombroses històries de republicans amagats a la península: homes emparedats en vida, trets a culatades si els trobaven els falangistes, morts sense contemplació enmig del carrer, davant l'esposa i els fills, sense cap mena de pietat. Ho comentaven amb en Guzmán Rodríguez Fernández (que formava part d'aquella munió d'excellents presoners bascos que tant ajudaren a sa Pobla al final de la guerra, aplicant els seus coneixements mecànics a la fabricació dels famosos motors d'extracció d'aigua poblers). Als deu o dotze anys, ja havia escoltat nombroses històries de gent represaliada, de republicans amagats. Quan, amb el temps, coneixent aquella heroica generació d'antifeixistes mallorquins i peninsulars, vaig anar aprofundint en la qüestió, més em seduïa la possibilitat de fer-ne una novella. Les històries de les persecucions dels republicans han estat magistralment detallades en el famós Diccionari vermell escrit per l'amic Llorenç Capellà, que també coordinà, des de les pàgines del diari Baleares, aquell recordatori dels fets més sagnants de la destrucció de Mallorca per part de falangistes, clergat i intellectuals del tipus dels germans Villalonga (Miguel i Lorenzo). Anys endavant, militant tant a l'OEC com al PSM, en parlava hores i hores amb aquests heroics supervivents de la desfeta. Homes i dones de més de seixanta anys (parl de finals dels anys seixanta i començaments dels setanta) que, malgrat les persecucions sofertes per part dels botxins de l'antiesquerranisme nazifeixista, conservaven -dècades i dècades després dels fets que m'explicaven!- el mateix esperit de lluita i resistència de la seva joventut, quan, afiliats a Esquerra Republicana de Catalunya, el PCE, el PSOE, la UGT, CNT o el POUM, combatien per a portar (des de les revistes, des dels Ateneus) idees de justícia i llibertat a les classes populars. Sectors mantinguts -a força de sermons clericals, brutals ritmes d'explotació, fam i misèria de tot tipus- en una situació propera a l'extinció física i espiritual.

La novella de què parlam, L'Amagatall, com també Estiu de foc, Núria i la glòria dels vençuts, Un tango de Gardel en el gramòfon i Els crepuscles més pàl·lids, neixen d'aquesta illusió per deixar constància escrita d'un món (sentimental, cultural, polític) exterminat a matadegolla per la reacció illenca, espanyola i internacional (cal recordar la intervenció alemanya i italiana a les Illes, magistralment estudiada per l'historiador Josep Massot i Muntaner en nombrosos treballs) que, sense cap escrúpol, emprà, durant molts d'anys, els escamots d'execució, la sang del nostre poble per a anar bastint les "excellents" creacions "culturals" dels vencedors. Repressió i torrentades de sang mallorquina que, per a més d'un d'aquests intellectuals sense consciència -tipus Villalonga o Joan Estelrich, per exemple-, varen ser el fonament social objectiu de llurs obres.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Pàgines del meu dietari (XII) – Els “exquisits” i la literatura – Problemes dels escriptors mallorquins -

Tota la meva vida havia considerat que escriure podia ser una professió com qualsevol altra. Imaginava que un país, igual que té electricistes, picapedrers, mestres d'escola, hostesses, pagesos que pugnen per viure del seu treball, igualment podria tenir pintors, escultors, novellistes, artistes de cinema, etc., subsistint, sense gaire dificultats, amb el conreu de l'art. No sabia res del ferreny control que els "exquisits" exerceixen damunt editorials, revistes i suplements de cultura, càtedres universitàries! Era una creença ingènua en el poder de l'art? El mite de la "bellesa pura"... romanticisme d'adolescent? Vés a saber si restes de l'antiga baralla entre modernistes i noucentistes. De cop i volta, quan menys ho esperava, passats els anys d'eufòria d'aquell lluminós Congrés de Cultura Catalana, t'adonaves -com una fuetada en ple rostre, un vendaval furient ple de ganivetades a traïció- que anaves errat. L'escriptura, l'art, és un divertiment practicat per determinats elegits; i els autors, una mena de sacerdots o vestals d'un temple dedicat a unes curioses i estranyíssimes essències immaterials. Jüngers ho teoritzava en el París ocupat, mentre la Gestapo se'n portava jueus i esquerrans als forns crematoris. (Miquel López Crespí)

Ha passat una setmana d'ençà que vaig haver d'anar a lliurar personalment la carta demanant permís. Ribas i Thomàs deu riure, mirant l'imprès. "Vet aquí l'esquerrà que no vol claudicar però que ha de comparèixer al meu davant i acceptar cada una de les normes de la institució!". Ribas i Thomàs i tots els seus -aquesta burocràcia de la cultura que s'ha anant consolidant ben al costat de les substancioses subvencions estatals i autonòmiques que cauen contínuament- no en saben res de les dificultats de l'escriptor que vol servar certa independència de criteri. Què els importen les dificultats que pateixen els artistes sense padrins o que no mantenen cap contacte amb les màfies que controlen revistes i editorials. En el fons són móns completament antagònics, el de l'art establert, oficial, i el de l'autèntica creació, la que és fa en silenci, a les catacumbes, al marge de qualsevol mena d'ajut institucional.

La responsable de rebre les sollicituds m'aconsellà anar-hi personalment (quatre o cinc telefonades fins que vaig poder localitzar-la). Subtil, digué: "A vegades les cartes -i és igual si les envia per correu certificat- no arriben mai. El millor que pot fer és gestionar-ho tot directament".

Què volia insinuar? Una amenaça? Si ho era, no acabava de copsar-ne el significat exacte. )Sistema per a humiliar encara més el sollicitant, de fer-li constatar qui era en realitat qui comandava, el que havia de romandre a les ordres? Una maligna provatura més de Ribas i Thomàs? Verificar si desistia de la presentació? Esbrinar fins on arribava el meu interès a promocionar la novella?

El que més greu em sabia de la "recomanació" era la pèrdua de temps que representava tornar anar a la Casa de Cultura. Mentre pugnes per trobar aparcament, esperes a la cua, posen el segell oficial a la còpia de l'escrit... poden passar hores! Ja has fet el jornal. Després s'ha d'ullar de nou un espai per a aparcar prop de la finca on vius, pujar al pis, engegar l'ordinador, destriar la pàgina, l'apartat on t'aturares el dia anterior... Com situar-te altre pic en la història que narraves al final d'un matí de despatxos institucionals? Són les dotze i mitja quan veus el capítol del decapvespre anterior tintinejant en la pantalla del monitor.

De primer costa reconèixer el que hi veus. No t'acabes de situar. Encara tens el cap en un altre món, anant com un autòmat pel mig dels passadissos de la Casa de Cultura, o a la desesperada per l'enfollit trànsit de Ciutat, cercant un espai buit prop de l'apartament. El problema diari de deixar el vehicle a la barriada, sense haver d'anar a tres quilòmetres d'on vius! Et ballen les paraules al davant. No arribes a saber si continuaves amb la novella policíaca que t'encomanà l'Editorial "Crim i càstig" o amb l'estranya provatura de deixar constància de l'absurditat kafkiana que significa l'intent de presentar un llibre. Sensació de mareig. T'has d'aixecar a prendre una aspirina. Nirvis. Quan aconsegueixes situar-te en el relat -en aquest capítol, el dotzè de la història que ens ocupa-, una anònima secretària et commina a anar en persona a lliurar la sollicitud al cap del departament. Els mandarins i acòlits no entenen la problemàtica que narram. Marxar a cercar la filla al collegi. Les classes de música i esports. Altra vegada els mateixos problemes d'aparcament. Civilització del cotxe. Món consagrat als vehicles. Sense el darrer model que surt a la televisió no ets res. Almenys has de marxar amb una hora d'antelació si vols trobar un espai adient. Deixar content l'editor. Si no ho fes així, aquesta podria ser la darrera obra que publiquis. Millor seguir els tràmits normals, provats per la pràctica. No provis de fer la revolució en qüestions secundàries! No s'ho paga. Es tracta de fer una mica d'enrenou en el somort i estancat ambient provincià, parlar de la novella, Dones en guerra, i, per una vegada!, aconseguir -de debò es pot aconseguir?- que desperti certa curiositat entre el públic lector, controlat sempre per crítics i servils contraris a les teves concepcions artístiques.

Després de demanar dia i hora, finalment vaig poder lliurar els impresos (per triplicat!). A tot això, ja no recordava el nombre de trucades telefòniques fetes. Pensava: "En quin embolic m'he anat a ficar. Mai més, mai més!". En rebellava contra la dinàmica que, inexorable, marcava el mercat, la llei de l'oferta i la demanda. La fi del mètode d'anàlisi marxista? Ara que no en quedava res de l'odiosa dictadura de la burgesia "roja" a l'URSS, s'evidenciava, amb més força que mai, el poder omnímode dels doblers.

Era l'hora de demanar exemplars a l'editorial per a poder vendre'ns alguns el dia de la presentació. Feina summament molesta, no hi havia dubte. Malgrat determinada insistència i l'interès que pareix que tenen a ajudar-te, el cert és que -com és lògic-, immersos en llurs negocis, amb multitud de llibres -cuina, erotisme, viatges, policíac...-, quasi han oblidat que portes setmanes provant de concretar la presentació. Sovint perden les cartes que els envies (o fan com si no les trobassin). En el món de la ploma hi ha de tot. Alguns rendistes, en comprovar que s'apropa el moment senyalat i no tenen els llibres necessaris, els compren a la primera llibreria que troben o els comanen a l'editor. Feta la llei, feta la trampa. És precisament això el que el negociant esperava. Vendre, despatxar més i més llibres! Les ànsies esbojarrades de l'aspirant a la glòria de les lletres el fa caure de ple dins la gàbia. Creure que podrà ser un nou Ramon Llull -tirant per baix!-, un Turmeda reencarnat o -si és poeta- el Rosselló-Pòrcel del segle XXI, els fa comprar sense mesura. No paren esment a res! Somnien sense mesura i sense fre pensant que d'un mes a l'altre Manuel de Pedrolo o el mateix Jaume Vidal Alcover seran oblidats totalment. Una comanda de cent exemplars va bé per començar. Si tenim en compte que, la majoria de vegades, l'autor adquireix part de l'edició -o la paga sencera-, cent llibres basten per a tenir content el negociant. L'empresari que ens treu el suc, somriurà satisfet; no hi ha dubte.

Aquests mateixos editors -o els hauríem de dir vividors a costa de les illusions literàries del personal?- són esquerps a l'hora de facilitar les coses als autors de menys possibilitats econòmiques. Ens volen treure els doblers i no saben com. Malden per trobar una escletxa, un forat en la murada que protegeix els nostres migrats ingressos. En el fons ens menyspreen. No acaben d'entendre com ens hem dedicat a professió tan difícil, mal vista pel poble (que no arriba a discernir els motius que fan que una persona normal es dediqui a un ofici que dóna tan poques pessetes). I, per altra part -d'aquí les confusions-, és també un divertiment al qual només es poden dedicar els senyors o els seus fills (munió d'aspirants a comtes i marquesos). Tants d'amants de l'Ancien Régime! Un entreteniment com ho podria esser la caça, colleccionar papallones... La pregunta és evident: què hi fa escrivint una persona, si sap que dedicant-se a omplir pàgines no guanyarà res i -sense cap dubte!- tendrà més enemics que amics? En cap professió hom trobarà el caïmisme que s'ha estès per la literatura. Absurda baralla, ja que, tanmateix, qualsevol electricista del meu poble obté mil vegades més per la feina que fa! Molts dels companys -en direm "companys" dels rivals segurs, de l'etern enemic que ens apunyala per l'esquena- opinen que hom no es pot fer escriptor per a viure d'aquesta ocupació i, molt manco, per a mantenir una família. Quin absurd! Seria cosa de folls pensar cosa semblant! Les provatures de Jaume Fuster, de Miquel Ferrà Martorell, de Miquel López Crespí o de qualsevol altre membre del ram dels lletraferits: batalla inútil, bogeria fora mida, follia perfecta. Pensen -la majoria- que escriure (l'art en general) és una religió, una dedicació tan sagrada i etèria que no es pot prostituir exigint-li res de material. És molt mal vist -un autèntic pecat mortal!- que l'autor vulgui sobreviure amb el producte del seu treball (el creatiu). Qui ho intenti -s'han donat casos prou coneguts- serà foragitat pels segles dels segles de l'estrambòtic i canibalesc parnàs provincià.

De bon començament no ho volia creure, que dins la professió hi hagués gent d'aquest tipus, posseïdora de tan peregrines idees, amb una concepció del món tan elitista i reaccionària. Tota la meva vida havia considerat que escriure podia ser una professió com qualsevol altra. Imaginava que un país, igual que té electricistes, picapedrers, mestres d'escola, hostesses, pagesos que pugnen per viure del seu treball, igualment podria tenir pintors, escultors, novellistes, artistes de cinema, etc., subsistint, sense gaire dificultats, amb el conreu de l'art. No sabia res del ferreny control que els "exquisits" exerceixen damunt editorials, revistes i suplements de cultura, càtedres universitàries! Era una creença ingènua en el poder de l'art? El mite de la "bellesa pura"... romanticisme d'adolescent? Vés a saber si restes de l'antiga baralla entre modernistes i noucentistes. De cop i volta, quan menys ho esperava, passats els anys d'eufòria d'aquell lluminós Congrés de Cultura Catalana, t'adonaves -com una fuetada en ple rostre, un vendaval furient ple de ganivetades a traïció- que anaves errat. L'escriptura, l'art, és un divertiment practicat per determinats elegits; i els autors, una mena de sacerdots o vestals d'un temple dedicat a unes curioses i estranyíssimes essències immaterials. Jüngers ho teoritzava en el París ocupat, mentre la Gestapo se'n portava jueus i esquerrans als forns crematoris. És un espaventós crim contra la humanitat embrutar la imponent basílica dedicada a l'exercici esotèric de tan místiques provatures espirituals. Un geni de la ploma (o almenys ell sí que en tenia) pontificava recentment sobre la qüestió. Perorava davant les càmeres de televisió explicant que els literats es divideixen en dos grups absolutament antagònics: el sector dels "grafòmans" i el món -en el qual ell se situava- dels autèntics creadors, els fills legítims de la Grècia clàssica sense contaminació d'idees dels esclaus (siguin aquestes cristianes o socialistes).

Qui es volgués professionalitzar, qui pugnàs per aconseguir un contracte amb tots els punts i comes, un preu digne per les collaboracions a diaris i revistes, qui (sense renunciar a cap de les aportacions dels grans escriptors de la humanitat, fent-les seves) s'atrevís a escriure d'una forma comprensible per a la majoria de possibles lectors (la qual cosa, indubtablement, faria augmentar els tiratges editorials), era un grafòman que embrutava papers. Qui no estigués immers completament en estranyes follies experimentals -repetides imitacions de Proust o Flaubert, de Kafka i Joyce, tot creient que eren troballes pròpies, personals- era, sens dubte, un periodista, un viciós de la lletra impresa, però mai -mai!- un novellista, algú que tengués la més mínima possibilitat de passar a la història de les lletres.

Aquest aspirant a geni de la ploma nostrat, continuava dissertant sobre la necessitat de fer una obra etèria i, a ser possible, sense cap tipus d'argumentació històrico-naturalista. El permanent odi a Lev Tolstoi, a Miguel Ángel Asturias, a Jorge Amado Quin gran pecat, la novella de gènere (d'aventures, juvenil...). De les obres eminentment "polítiques" (com si tot no ho fos, de política, en aquest món!), valia més no parlar-ne: no existia res de més vulgar i corrupte. Únicament es perdonava la dedicació als gèneres abans esmentats si l'autor que els conreava feia jurament de no tenir cap aspiració literària i confessava que ho feia per ajudar a normalitzar la llengua. La defensa de la normalització s'havia de fer d'una forma tèbia, sense radicalismes exacerbats (no demanar la independència i unitat dels Països Catalans; esser condescendents amb el bilingüisme; no aixecar la veu gaire fort en constatar la manca de competències reals dels actuals estatuts d'autonomia...). Hem de recordar que els nostres "exquisits", més d'una vegada, en temps de crisi, han corregut a demanar el carnet de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, o del PP, proclamant, sense cap mena de vergonya, un ardent espanyolisme. El desgraciat aspirant a la dignificació de l'ofici es veia obligat a reconèixer davant els mitjans de comunicació que la seva era una aportació per a llegir en el metro o l'autobús (ho reconeixia; estava obligat a afirmar-ho en públic, davant micros i càmeres). Novelles roses per a criades o d'aventures per a funcionaris i oficinistes sense formació cultural. Subproductes, subgèneres, en definitiva.

S'exaltava el plagiari de Proust, imitador barat de Flaubert, blasmant contra els nombrosos "escriptors periodistes" que prostituïen tan excelsa afecció -la literatura- amb idees de la plebs, comprometent tan sagrada religió amb la política, amb les idees que sacsegen places i mercats (l'home ja no recordava que ell, l'excels autor incontaminat, dedicat a tan lloable ocupació, havia estat regidor destacat de l'ajuntament franquista, sense que en cap moment pensàs que allò -collaborar amb el règim- fos "contaminar", "prostituir" l'excelsitud de l'art).

En el fons -per molt que maldin per no acceptar-ho- cada debat del fet cultural, cada atac a la forma d'entendre la literatura del veí, no deixa de ser una petita batalla més de la guerra contínua que, des de sempre, hi ha establerta en el món de l'art. Combats ideològics que en determinades conjuntures històriques acaben amb uns dels participants mort d'un tret a una cuneta -Lorca, per exemple- i amb altres en un palau, servits per pagesos atemorits davant la repressió (Villalonga, un altre exemple).

Tanmateix, la senyora Ramon encara aposta per la contextualització, perquè probablement pensa que, dels temes espinosos, si se'n parla poc, millor. I no sempre és així. El monòlit al Baleares tan sols es podria contextualitzar amb la llegenda següent: "En record d'una societat moralment malalta, perquè no va dubtar a adoctrinar els menors amb el credo feixista, ni a exposar-los a la mort física en benefici d'uns ideals d'inspiració totalitària que implicaven la supressió de les llibertats públiques". I la senyora Ramon no ho farà mai de mai. Quan la regidora parla de contextualització, pensa en com va de bé afegir aigua al lleixiu per a rebaixar-lo. I és cert. Però el monument al Baleares s'ha d'enderrocar. Molts de columnistes han aportat infinitat de motius, perquè l'Ajuntament el faci desaparèixer sense manies. Els bombardejos de Tarragona o de la costa valenciana, per exemple. O la matança de centenars de civils a la carretera de Màlaga a Almeria. Tanmateix, no s'ha parlat gaire de la manipulació ideològica dels Fletxes Navals. (Llorenç Capellà)

Enderrocament o contextualització

Per Llorenç Capellà | 18/08/2009 |

Nanda Ramon ha dit en roda de premsa que encara no sap què fer amb el monument de la Feixina. Té un dilema: pot optar per enderrocar-lo o per contextualitzar-lo; i que faci una cosa o l'altra depèn, en bona part, de l'opinió dels seus assessors. Doncs bé, convé que l'encertin, els assessors, perquè aquesta decisió marcarà definitivament el pas de la senyora Ramon per Cort. No hauria d'ésser així, però la polèmica s'ha orquestrat tan malament des de la mateixa regidoria de Cultura que s'ha convertit en una bomba de rellotgeria. Ho sento per Nanda, que va acceptar fer part de la candidatura del Bloc il·lusionada amb la possibilitat de treballar per Palma (cosa que ha fet, i força bé) i no amb la d'anar a la guerra. Però els problemes vénen quan vénen i cal acarar-los amb seny. La Feixina sols té una sortida digna, l'enderrocament.

Tanmateix, la senyora Ramon encara aposta per la contextualització, perquè probablement pensa que, dels temes espinosos, si se'n parla poc, millor. I no sempre és així. El monòlit al Baleares tan sols es podria contextualitzar amb la llegenda següent: "En record d'una societat moralment malalta, perquè no va dubtar a adoctrinar els menors amb el credo feixista, ni a exposar-los a la mort física en benefici d'uns ideals d'inspiració totalitària que implicaven la supressió de les llibertats públiques". I la senyora Ramon no ho farà mai de mai. Quan la regidora parla de contextualització, pensa en com va de bé afegir aigua al lleixiu per a rebaixar-lo. I és cert. Però el monument al Baleares s'ha d'enderrocar. Molts de columnistes han aportat infinitat de motius, perquè l'Ajuntament el faci desaparèixer sense manies. Els bombardejos de Tarragona o de la costa valenciana, per exemple. O la matança de centenars de civils a la carretera de Màlaga a Almeria. Tanmateix, no s'ha parlat gaire de la manipulació ideològica dels Fletxes Navals.

I cal fer-ho. Si tant voleu per deixar sense arguments de caire sentimental a Cort en la seva resistència numantina de la Feixina. Ja sabeu: els al·lots s'havien embarcat en el Baleares per jugar a fer de soldats i, en definitiva, no deixaven d'ésser al·lots. Cap referència, per tant, al fet que tots els tractats internacionals en defensa dels drets humans condemnen els governs que permeten que els menors vagin a la guerra. Però anem per feina. L'historiador Jeroni Fullana, a Los Flechas Navales de Baleares (Lleonard Muntaner, 2005), els desmunta tots. Els arguments que pretenen endolcir la cosa, ja m'enteneu. I probablement ho fa sense pretendre-ho, cosa que confereix més importància a la seva aportació. Els Fletxes s'allistaven a partir dels catorze anys, una bestiesa. I eren ensinistrats en les feines marineres, "sin mermar en nada el ideario de Falange que dio origen a la escuela". Això explica que entre els benefactors de l'escola esmentada -instal·lada en el vaixell Unión- figuressin Alfonso de Zayas i Martí Pou, dos personatges força significatius de la dreta mallorquina més sinistra. Zayas ha d'ésser considerat un dels dissenyadors de la repressió que va suposar més de mil morts.

Pou va ésser un criminal, un pinxo. Imaginem, fredament, la instrucció que reberen aquests al·lots, els Fletxes, tant els que moriren a bord del Baleares com els que aconseguiren sobreviure, per a satisfer les exigències ideològiques de Zayas o de Pou. No ho dubti, senyora Ramon, els ensenyaven la cara més fosca de la vida. L'himne que els identificava diu bestieses d'aquest gruix: "Orgulloso a la Marina/ mi vida tengo que dar". Heus ací una apologia de la mort, repetida una i altra vegada de manera banal en infinitat de cançons. En aquestes altres estrofes hi és tot: "Arriba nuestro Caudillo./ Arriba nuestra bandera/ que es la bandera de Cristo". És a dir: pàtria, Don Francisco, l'Església... Uf! I els receptors, infants de 14 a 16 anys. Veritat que ho troba vergonyós, senyora Ramon? Tanmateix, allò del llibre de Fullana que causa més impacte en el lector és la transcripció de la carta que, amb data del 14 de març de 1938, adreçaren Pere Roca i Mateu Matas al responsable de l'Escola de Fletxes Navals.

Ambdós havien perdut un infant en el Baleares, i li diuen: "... lo que sentimos en el alma no es la pérdida de un pedazo de nuestro corazón allí en alta mar, sino el no tener otro muchacho útil para servir en los Ejércitos del Bien". Senyora Ramon, recorda que li he parlat d'una societat malalta...? Amb aquesta cita en té una prova definitiva. El monument de la Feixina fa empegueir, fins i tot, a una dreta amb seny. Allò que passa, i possiblement compartirà el matís, és que ja no sabem on s'amaga aquesta dreta ni si existeix o ha existit realment.

dBalears

Per la demolició del monument franquista al creuer Baleares

El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. En el fons, a tots els professionals de la mixtificació, els vividors de la política, ja els anaren bé els pactes amb el franquisme reciclat. Alguns s´han fet rics, amb l´oblit de la memòria històrica, escarnit el record dels nostres morts, aquells i aquelles que moriren per la llibertat, per acabar amb la societat de classes.

Han hagut de passar trenta anys perquè els oportunistes que en el passat manaven estripar les banderes tricolors i renunciaven a la lluita republicana, just en comprovar que són a punt de l´extraparlamentarisme, ara els vegem apropar-se a les mogudes republicanes. S´apunten a les mogudes amb intenció de continuar controlant la desmemòria històrica que ells propiciaren. Ho dic en relació a molts dirigents provinents del neoestalinisme i la socialdemocràcia que no volen ampliar la lluita per a recuperar la memòria històrica a fets cabdals de la guerra civil com, per exemple, la persecució dels comunistes de tendència trotskista (POUM) i els anarquistes per part del PCE, o el fet de la revolució social antiburgesa que els historiadors situen entre juliol del trenta-sis i el maig del trenta-set, quan l´estalinisme l´esclafà amb la força de les armes.

Aquests tergiversadors de la història propers al neoestalinisme tampoc no volen qüestionar res de com va anar la transició, ja que, si aprofundissn en la reconstrucció dels fets esdevenguts amb els pactes amb el franquisme reciclat a mitjans dels anys setanta, quedaria a la vista de tothom la misèria de llur traïció a la memòria dels milers i milers d´antifeixistes morts i exiliats per haver lluitat per la llibertat.

Que tenguem encara immensos monuments aixecats a major glòria dels “herois” del franquisme, cas del monument al Baleares, ens situa davant tasques democràtiques a realitzar. I no basta netejar de quaranta noms franquistes els carrers de Palma per a poder dir que som en vies d´una certa normalització democràtica. Si l´Ajuntament de Palma i altres ajuntaments de les Illes no es posen a la feina de demolició de totes les restes que puguin quedar del feixisme, de la memòria d´aquella tenebrosa època de tortures i assassinats; si no s´enderroca el monument al Baleares, la presència omnipotent la dictadura continuarà planant, sinistra, damunt les nostres vides.

El problema, com deia més amunt, no és de llevar solament el pollastre del monument, les frases que recordin el temps d´opressió i, per a tenir tothom content, col·locar una plaqueta a la “reconciliació”. Una plaqueta al costat de l´imponent monument a l´obra del Caudillo? No ens faceu riure, estimats membres de l´Ajuntament. Com molt bé explicava l´escriptor Llorenç Capellà en un recent article: “Tocant a la reconciliació? El senyor Grosske insisteix en la proposta de col·locar una placa que en dissimuli la condició de monument feixista. Ai, Mare de Déu! S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mauthausen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls”.

Pensam com l´amic Llorenç Capellà. Qui es pensi que amb la ximpleria covarda de la plaqueta es combat una herència d´oprobi de més de quaranta anys va ben equivocat. Qui imagini que llevar el pollastre és retre un sentit homenatge als tres mil mallorquins i mallorquines assassinats pel feixisme, va ben errat de comptes. Els antifeixistes illencs, la gent que ha portat a coll la lluita per la memòria històrica quan tothom callava per a poder cobrar els bons sous que molts dirigents de l´esquerra oficial han xuclat en aquests darrers trenta anys, el que volem és acabar amb la prepotència del feixisme que significa tenir present a Palma aquest monument i tots els altres que hi resten. Si l´Ajuntament de Palma no és capaç d´acabar amb l´herència indignant de la victòria feixista a les nostres places i carrers voldrà dir que ajuntament continua enfeudat als poders fàctics de sempre, a la dreta hereva del franquisme.

La recuperació de la nostra memòria històrica no pot fer-se d´aquesta manera covarda, amb aquesta por als que guanyaren la guerra i reprimiren el poble durant dècades. La demolició del monument al Baleares seria la prova evident que, finalment, es comença a fer justícia a tots aquells homes i dones, les avantguardes populars dels anys vint i trenta, vilment assassinats pels feixistes.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

L'antifranquisme cultural en els anys setanta.

La premsa informa aquestes dies de la desaparició de la històrica llibreria Logos. De cop i volta, sense que hi pogués fer res, el record dels anys que vaig compartir hores amb Domingo Perelló i tants i tants d’amics que hi compareixien a petar la conversa cultural i política, han tornat a la meva memòria. Parlam de començaments dels anys setanta. Jo havia acabat de guanyar el Premi Ciutat de Palma de Teatre. Érem a les acaballes de la dictadura. La societat mallorquina començava a despertar després de tants d'anys d'opressió, d'indiferència dels poders públics envers les necessitats més imperioses de la nostra terra. En Domingo Perelló, el propietari de Logos era un llibreter d'un tarannà i una categoria professional que ara seria difícil de trobar. Aquell mateix any (1973), en Josep Melià, en Blai Bonet, n'Antoni Serra i en Manuel Vázquez Montalbán m'havien concedit el premi de narrativa "Ciutat de Manacor" per un recull de contes titulat La Guerra just acaba de començar.

En aquells anys que ara rememor la llibreria Logos es convertí -juntament amb la Tous-, en un dels caus ciutadans on tothom podia trobar el material marxista o anarquista que desitjava. Era una època en què les editorials catalanes i espanyoles ja editaven legalment algunes obres essencials dels clàssics del marxisme i la història del moviment obrer fins aleshores prohibides.

Per la llibreria venien a proveir-se de material "de combat" -tant individualment com per a les diverses organitzacions antifranquistes que començaven a funcionar- la gent que es movia per les catacumbes clandestines. Els llibres més venuts -per a muntar seminaris de formació marxista- eren, evidentment, els manuals de Marta Harneker, les obres de Lenin, Mao, Gramsci, Trostki i uns petits quaderns amb obres cabdals de Marx i Engels (Salari, preu i benefici, entre d'altres). "Fundamentos" ja havia editat les obres completes de Mao Zedong, i els maoistes les compraven a quilos. En Miquel Tugores, del PTE, quedava extasiat davant els llibres del revolucionari xinès, com espiritat, i les recomanava a tothom. A vegades, la Brigada Social hi compareixia a escorcollar, però dins la botiga tot el que teníem era completament legal. El truc que empràvem per a enganar els policies era tenir allò més compromès dins del cotxe, el qual deixàvem aparcat als carrers dels voltants de la plaça dels Patins. En Domingo, que tenia permís d'importació, aprofitava les seves comandes de llibres de text a l'estranger (normalment material d'idiomes per a col.legis i instituts) per a incloure, dins de la comanda, títols prohibits d'editorials sud-americanes o d'"Ebro", "Ruedo Ibérico" o l'Editorial "Progreso" de Moscou. Els llibres subversius ens arribaven mesclats amb les gramàtiques d'anglès o alemany, i de seguida l'amagàvem dins del cotxe. Quan compareixia un client que volia aquest material, jo els acompanyava al vehicle, i allà, d'amagat, miraven les novetats que havien arribat. N'Isidre Forteza, que ja pertanyia al Grup de Formació Marxista-Leninista (a punt d'unificar-se amb el MCE) era uns dels clients més habituals de la secció prohibida.

Malgrat certa fama d'esquerrà radical, la gent d'en Carrillo encara provava de captar-me (com més endavant, en els anys que vaig dirigir amb Francisca Bosch a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell", ella mateixa em confessà). En Miquel Miravet, un fiscal afiliat al PCE molt famós aleshores entre l'oposició al règim, muntà un seminari especial a casa seva per a convèncer-me de la bondat de la política carrillista de reconciliació amb els franquistes moderats. Però les provatures d'incorporar-me al PCE per part d'en Miquel Miravet no reeixiren.

Per la llibreria compareixien també nombrosos amics més o manco relacionats amb la lluita per la democràcia. En Xim Rada, futur director del Diari de Mallorca, n'era client habitual. Ens entenguérem, i un dia (ja havia llegit alguna de les meves col.laboracions literàries a Ultima Hora), em convidà a escriure al suplement de cultura del diari on treballava. Fou aleshores quan vaig conèixer en Paco Monge, un home curiós i intel.ligent que portava de cap el PCE amb els seus articles damunt aspectes amagats de la història del moviment obrer. En Paco Monge escandalitzava el reformisme parlant del POUM i d'Andreu Nin, els clàssics de l'anarquisme, la revolució cultural xinesa, de l'afer de Kronstadt, del maig del 68, les purgues estalinistes i molts d'altres temes conflictius. A les pàgines de cultura del Diario de Mallorca hi col.laboraven aleshores personatges de molta anomenada dins el món cultural illenc. Començant per Francesc de B. Moll, el llistat s'estenia per Damià Huguet, Tòfol Serra, Paco Monge, Jaume Vidal Alcover, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Pep Albertí, el mateix Xim Rada, Carlos Meneses... Jo era tan jove i il.lús que em pensava que aquella secció podia ser un front més de la lluita cultural contra la dictadura. Vés a saber, per ventura sí que ho era! Vaig escriure damunt Proudhon, Jules Vallès, els situacionistes francesos, els futuristes russos, el poeta Maiakovski, Brecht, Lukács, Gramsci, Della Volpe, Fromm, Castilla del Pino, Celine, Jean-Paul Sartre, Reich. Aleshores, després del maig del 68, estava de moda el freudo-marxisme i alguns pensadors "heretges" com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. La meva dèria era, com de costum, el necessari compromís de l'intel.lectual amb la societat. No podia entendre, en plena lluita per la llibertat, l'existència de l'escriptor fora del combat per una societat més justa.

A la llibreria -copiant una mica el que es feia a la Tous- portàrem també escriptors coneguts. Record, per la influència que va exercir en les meves concepcions polítiques i literàries, la visita de Miguel Ángel Asturias. Asturias, com a la nostra terra Llompart, Espriu o Estellés, Pedrolo o M. Aurèlia Campmany, era l'exemple viu d'escriptor compromès amb un tipus de literatura de qualitat i revolucionària. El professor Fernández Díaz de Castro, client assidu, també combregava amb les concepcions del fet literari i polític que va exposar Miguel Ángel Asturias.

Entre els molts estudiants i personatges de la resistència antifranquista que aleshores compareixien per la Llibreria Logos on jo treballava, hi havia (com he explicat en el començament d'aquests dos articles) en Miquel Àngel Riera (el fill del malaguanyat pintor Ignasi Riera) i n'Isidre Forteza, que més endavant seria representat del MCI en les fantasmals i inoperants reunions de l'Assemblea Democràtica de Mallorca. Amb en Miquel Àngel Riera manteníem un interessant intercanvi de material subversiu (revistes, premsa revolucionària, clàssics del pensament social d'arreu del món...). La majoria dels sectors juvenils dels grups marxistes en formació compareixien per casa meva a demanar-me llibres. Sembla que s'havia estès per Ciutat la "fama" de la meva biblioteca, i sempre tenia gent trucant el timbre. Com dic, amb els estudiants del grup de Miquel Àngel Riera (alguns formarien part, més endavant del Grup de Formació Marxista-Leninista i del Moviment Comunista de les Illes) teníem molt bones relacions.

Amb la desaparició de llibreria Logos desapareix un dels indrets que han condicionat la nostra existència d’una manera positiva.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Art i subversió a Mallorca en els anys 70

Gabriel Noguera és un pintor força conegut amb una obra prou sòlida i fermament consolidada. D’ençà l´any 1978, amb la primera exposició que va fer la Galeria Arc Da Vella, a Lugo, les mostres de la seva pintura han sovintejat en exposicions personals i col·lectives. Una vida dedicada a l’art, a la pintura. I és just en aquests moments de completa plenitud quan em deman, encuriosit, des de quan conec Gabriel Noguera. O potser el conec des de sempre i no m’ho havia demanat abans perquè era part indestriable de la meva vida, de la vida cultural mallorquina d’ençà fa més de quaranta anys? El conec de quan, a començament dels anys seixanta, estudiàvem junts i compartíem el mateix pupitre per a dos alumnes de la classe de quart de batxillerat del col·legi Lluís Vives de Ciutat. Possiblement el vaig veure fer els primers dibuixos de la seva vida. Record a la perfecció aquelles horabaixes grises i avorrides en els baixos del col·legi on estudiàvem. Per a entretenir-nos i vèncer tant avorriment record que jo començava a escriure unes esburbades narracions que, evidentment, mai no han vist la llum. Gabriel Noguera dibuixava. Feia uns dibuixos fantàstics, transformant la realitat que ens encerclava, bastint imaginàries clarors futures, la Ciutat Imaginada de Gabriel Alomar, provant de servar els colors d´una Mallorca que començava a desaparèixer engolida per l’allau turística. O, també, inventava personatges d’historieta que em seduïen.

Des de sempre he sabut que Gabriel Noguera era un gran artista. Anys endavant, a finals dels seixanta i començaments del setanta, compartírem els somnis d’aquella joventut alletada amb els fets del Maig del 68 i la renovació de la plàstica i la literatura mallorquina. Pintors i escriptors. Somnis i esperances d´una generació que volia rompre amb la pastisseria de la pintura mallorquina, en el cas dels joves pintors, o de l’herència de l’Escola Mallorquina, quan es tractava d’escriptors. Jo vaig començar a publicar els primers articles de crítica literària devers l’any 1968. Amb Gabriel Noguera ens trobàvem a l’estudi del pintor Gerard Matas, on també hi compareixia el poeta Joan Manresa, el fotògraf Antoni Catany, el director de teatre Bernat Homar, alguns cantants de la Nova Cançó quan venien per Ciutat a donar alguns d’aquells perseguits concerts de la cançó catalana: Marià Alberó, Ovidi Montllor, Guillem d’Efak... parlàvem de música, teatre, literatura, cinema. Aleshores érem molt joves, però alguns ja havíem passat pels indrets de detenció de la Brigada Social del règim en el carrer de la Soledat número 8, de Palma (Mallorca). La lluita per la llibertat era una dèria que ens dominava, obsessivament. Donàvem suport a les activitats culturals rupturistes com les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, a les manifestacions culturals del grup Bes, Art Pobre, Ensenya-1, Criada 74, Ensenya-2... Es feien manifests, proclames, accions culturals de tot tipus. L’art havia de ser compromès, rupturista, heterodox. Com a col·laborador de la premsa de Ciutat, escrivint a Última Hora, a la revista Cort, a Diario de Mallorca, procurava donar suport al pop-art, l’hiperrealisme, el minimalisme, l’art pobra, el realisme màgic. Són els anys en els quals començaven a ser coneguts, almanco dins el somort ambient provincià per on ens movíem nosaltres, els noms de Ramon Canet, Miquel Barceló, Andreu Terrades, Joan Bennàssar, Horacio Sapere, Páez Cervi, Gabriel Noguera, Gerard Matas i Katty Bonnín, entre molts d’altres, els quals ens ensenyaven a veure l’art, la natura, els colors, les possibilitats de subvertir els valors estètics (és un dir) heretats de la burgesia i el franquisme. Descobríem les possibilitats revolucionàries de la psicoanàlisi, el freudisme, el surrealisme, el futurisme, tots els ismes dels anys vint, i els volem aplicar a l’art, a la literatura que fem. Són els anys que llegim àvidament tot el que literàriament i políticament és avançat i cau a les nostres mans: escrivim sota l´impacte de les primeres lectures del simbolisme francès, del nouveau roman, James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Gabriel Alomar, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Bertolt Brecht, Breton, els dadaistes, els impressionistes alemanys d’entreguerres. Uns anys en què fem nostra tota la ideologia i la pràctica situacionista i elevam el Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations (Éditions Gallimard, París, 1967) a la categoria de “bíblia” dels nostres vint anys. Aquest llibre, amb molts d’altres, de novel·les del nouveau roman al material polític i memorialístic d’Edicions Catalanes de París, de les Edicions de la Revista de Catalunya editades a Buenos Aires fins al material de Ruedo Ibérico i Ebro, els portam d’amagat en tornar de l’estranger. El pop-art nord-americà, el collage, que ja havien practicat els soviètics dels anys vint i Josep Renau a València en temps de la guerra civil, aplicat a la literatura ens porta a moltes de les narracions rupturistes de La guerra just acaba de començar, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor de l´any 1973, o a una obra de teatre típicament experimental com era Autòpsia a la matinada, que guanyà el Ciutat de Palma de l’any 1974.

En el pròleg al llibre 10 poetes mallorquins dels anys 70 (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006), el catedràtic Pere Rosselló Bover, en parlar de la poesia i l’art rupturista d’aquells anys es referia a la tendència experimental que s’expressa en aquella època. Pere Rosselló Bover escriu: “La superació del realisme es va donar sobretot amb la introducció de noves tendències i nous temes. La varietat de propostes abraça des de la continuació del realisme anterior fins a noves actituds experimentalistes. Aquestes sovint es relacionen amb corrents underground i amb el textualisme i pretenen dur l´obra creativa fins als límits, amb la fusió dels gèneres literaris i de les diverses pràctiques artístiques o amb la ruptura amb el llenguatge”.

La pintura de Gabriel Noguera, depurada amb magistral exquisidesa de les influències que no anaven amb el seu tarannà sempre inquiet, amb els anys ha assolit la solidesa a què ens té acostumats. Els crítics parlen de la “perfecta simetria del somni”. Alguns altres han teoritzat les reminiscències musicals dels seus collages. N’hi ha que diuen que la pintura de Gabriel Noguera “posa ordre en la matèria”. Potser és l´ombra del Maig del 68 alçant-se sobre les runes que ha creat la postmodernitat. Pens que és una obra que s’obre vers contrades que no són als mapes, a tots els suggeriments que ens ofereix aquesta tenebrosa època incerta. La depurada essència dels nostres somnis retornant, refulgents, de la segura mà de l’artista. Mir els seus quadres i no puc de deixar de llegir l’eco de les antigues converses del passat, les músiques que ara s’han convertit en autèntics himnes de la resistència. Em deman com ho pot fer per a bastir aquesta bellesa quasi perfecta amb el munt d’ombres, plors i somnis assassinats per cínics i malfactors que només té a l’abast. Des de quin amagat refugi aconsegueix fer-nos sentir tota la gravitació de les il·lusions recobrades? La pintura de Gabriel Noguera em descobreix un home eternament jove, aferrat a les més agosarades experimentacions, un artista que no deixa mai de banda l’esmolat estilet de la ruptura, l’heterodòxia i la subversió.

Miquel López Crespí

Els Webs independentistes dels Països Catalans (Llibertat.cat) recomanen l´obra de l´escriptor Miquel López Crespí

Els altres comunistes i la transició (Lleonard Muntaner Editor) Article d'Agustí Barrera i Puigví, historiador i militant de Poble Lliure (publicat a Llibertat.cat)

El llibre editat per Lleonard Muntaner, el 2014, té un total de 111 pàgines dividides en 34 índexs temàtics del tipus de: Trotski, Gramsci i els comunistes (OEC); Els comunistes del PSAN; Els carrillistes (PCE); La lluita antifeixista a finals de 1976; Les Comissions Obreres Anticapitalistes (COA); La crisi de l’esquerra alternativa; Mallorca clandestina; El pacte social de la Moncloa; L’independentisme revolucionari; Dues pàgines de bibliografia permeten d’ampliar els conceptes expressats al llibre.

L’autor del llibre, Miquel López Crespí (Sa Pobla 1946), és un conegut polític, intel·lectual illenc, novel·lista, poeta i assagista. D’ell he llegit el llibre No era això: memòria política de la transició. Edicions el Jonc. Lleida 2001. En el text M. López, com un autèntic capdavanter, 14 anys enrere, analitza la transició com el pacte establert entre els franquistes i l’oposició, que genera un neofranquisme constitucionalista, on els sectors econòmics i polítics dominants són els mateixos de sempre. L’autor denuncia el procés de la transició “ com el gran engany”, ja que no es van desmantellar les estructures de l’administració de l’Estat franquista.

El llibre va precedit d’una presentació del polític i historiador Mateu Morro i Marcé. El text és, a criteri meu, molt àgil, d’una lectura refrescant, amb conceptes expressats de manera pedagògica, hi descobrim l’altre comunisme, el que no era oficial, ni estalinista, el marxisme català d’A.Nin, del BOC, del POUM, de G. Lukàcs, de K. Korsch, d’A Pannekoek, el que representava una alternativa a la via claudicant del reformisme carrillista eurocomunista. L’autor denuncia els pactes del PCE amb la burgesia, per tal de neutralitzar els sectors més combatius del moviment obrer i de les organitzacions polítiques revolucionàries, i així esdevenir l’únic interlocutor amb l’Estat per tal de d’aconseguir una quota de poder dins l’administració. El 19 d’abril del 1978, en el IX Congrés el PCE, renuncia a l’herència de l’Octubre del 1917, al leninisme i a la lluita pel socialisme.

Miquel López Crespí ens explica que els comunistes de les Illes, enquadrats en l’Organització de l’Esquerra Comunista (OEC), estudiaren els socialistes utòpics, Fourier, Owen, Saint Simon, s’impregnaren dels textos de Che Guevara, F.Fanon, R Luxemburg, com calia fer, per aconseguir la sòlida formació teòrica d’un militant revolucionari. De la reflexió i el debat polític de tots aquests textos n’havia de sortir la construcció d’un Bloc històric anticapitalista, que pogués fer front al desafiament de la burgesia, amb uns quadres formats en el combat contra la burgesia, homes i dones silenciats i marginats pels media del sistema.

En una sopa de sigles que reflecteix la vitalitat del moviment revolucionari del moment, apareixen en les pàgines del text, el PSAN, PORE, LCR, PTE, CNT, POUM, FRAP, PCE (ml) OSO, PSANp, com una mena de trenclaclosques de l’ebullició política d’aquells anys seixanta, amb la vaga de Laminados de Bandas, a Etxarri (1966), com a model de democràcia directa, els anys setanta amb el Procés de Burgos (1970), la vaga de la SEAT a Barcelona (1971), un període molt ric en experiències i lluites que potser no s’han estudiat amb prou deteniment, perquè la traïció dels líders, com deia LlM Xirinacs, va permetre la consolidació de la reforma borbònica mitjançant una transformació lampedusiana, canviar la façana, els elements exteriors més visibles, per tal que res de fonamental fos alterat en l’estructura socioeconòmica heretada del model franquista.

El llibre ens presenta la reflexió del que hauria pogut ésser si aquests models dels altres comunismes, dels Consells Obrers Populars, de la consigna de “ tot el poder a les assemblees” si la vaga general revolucionària com a eina de lluita, s’haguessin consolidat. I aquest em sembla potser el valor més important de l’assaig, analitzar el passat de lluita amb els seus errors i encerts, i recuperar aquests darrers per a les lluites del present i les que vindran. (16-VIII-2015)

Miquel López Crespí ens parla molt documentadament de la història de la transició espanyola. Reivindica el paper dels moviments populars i la feinada que feren milers i milers de persones que després no han tengut cap reconeixement. El seu anàlisi és crític i posa de manifest les limitacions d’aquest procés: mai no es va desmantellar l’estat franquista ni varen perdre posicions els poders econòmics i fàctics. La “classe dominant” va seguir essent la mateixa i es va garantir una actualització institucional i de discurs que li va proporcionar un fort domini (“hegemonia” seria el mot que utilitzaria Gramsci) sobre els sectors populars. D’altra banda aquests sectors populars es varen veure beneficiats per algunes concessions d’un estat del benestar que no havien acabat mai de conèixer. I tot plegat ens va dur a la sacralització d’un model d’Europa, el que s’anava construint, que no semblava tenir cap contestació possible. Tenia raó Lluís Llach quan cantava allò de “No és això companys”, però tampoc no hi havia a l’horitzó l’opció de triar un altre futur. Tot estava ben fermat. (Mateu Morro)

ELS ALTRES COMUNISTES I LA TRANSICIÓ (Lleonard Muntaner Editor)

Per Mateu Morro Marcé, historiador

Miquel López Crespí tracta en aquest llibre un tema, el de la història de “l’altre comunisme” (el comunisme no estalinista) en els anys de la transició, que ell no ha deixat de tractar mai, tant en els seus escrits d’assaig com en els de ficció. De totes aquelles sigles i moviments que floriren aquells anys previs al final del franquisme no n’ha quedat gairebé res. També el comunisme oficial ha estat reduït a poca cosa, fins a la seva pràctica desaparició o transformació en noves formulacions polítiques.

De fet, el disseny del model polític de la transició espanyola va ser el d’un model de tendència bipartidista, basat tan sols en dues forces, diferents entre elles, però que estableixen una alternança en el govern fonamentada en l’acceptació dels elements bàsics del sistema de poder: el model econòmic neoliberal i el model d’estat monàrquic i unitari. Sols l’emergència d’unes realitats nacionals diferenciades, també en el pla electoral, va rompre l’homogeneïtat de l’esquema. Salvant les diferències, que són moltes sense dubte, el règim de la Restauració monàrquica de 1874 té semblances amb el règim de la Restauració monàrquica de 1975. L’estabilitat política i institucional, tant llavors com ara, s’assegurava sobre el compromís compartit pels partits del sistema a no emprendre reformes estructurals que modifiquin l’equilibri del poder. El sistema sorgit de la transició ha resultat estable durant un llarg període de temps, d’acord amb les previsions dels que l’organitzaren. Tan sols a partir de la crisi econòmica i financera han emergit a la llum pública els caires més ominosos del règim: la força totpoderosa dels grups de poder i influència, el classisme a ultrança, un sistema judicial mediatitzat pel poder polític i econòmic, l’hostilitat al reconeixement de la diversitat nacional o la debilitat del muntatge monàrquic. I amb aquestes evidències a la vista han aparegut nous subjectes col·lectius mobilitzats i reivindicatius, però que res tenen a veure amb aquelles avantguardes de finals dels seixanta i principis dels setanta.

La revolució xinesa i cubana, els moviments anticolonials, el maig de 1968, la revolta estudiantil, l’enfonsament de les “democràcies populars” i un renovellat moviment obrer i popular configuraren un ventall de propostes diverses, a vegades en un garbuix poc coherent, que confluí en un moment que semblava ser de canvi i que realment ho era, tot i que aquell canvi havia de ser molt més limitat i controlat en tots els seus aspectes del que en aparença donava e entendre. Les organitzacions d’esquerra revolucionària naixien, s’escindien i es dissolien en un moviment convuls, sovint víctimes de la seva pròpia inconsistència. El final del franquisme i les primeres eleccions de 1977 varen ser el seu propi final.

S’entrà en una nova etapa en la qual aquelles formacions no hi tenien cap paper a jugar. Però tota aquella moguda, tot aquell esplet de sigles, totes aquelles lluites, vagues i mobilitzacions, no aportaren res de positiu? Mantenir aquesta afirmació seria molt gratuït. Aquells grups, que lluitaven per consolidar-se enmig d’una sopa de lletres de sigles de partits maoistes, trotsquistes i consellistes, jugaren un paper actiu en la mobilització contra el franquisme, en la difusió de noves idees transformadores i en l’aportació d’elements avançadors del que després serien els posteriors moviments crítics. Entre altres aspectes, potser un dels més remarcables sigui el de la defensa de la democràcia directa i participativa, la reivindicació del valor democràtic de l’assemblea per davant de les formes de delegació de la representativitat.

Aquells moviments aportaven també una crítica global al sistema, l’anticapitalisme, amb una rotunditat que sols a partir del 2007/2008 hem pogut tornar veure reaparèixer en la lletra impresa, però ja no tant a partir dels hereus polítics d’aquelles formacions, que avui són més aviat escassos, com a partir d’altres línies de pensament de diversa procedència, en general desconnectades de les velles ortodòxies teòriques. I és que la història s’escriu cada dia, no és mai esclava del passat.

Hi havia il·lusió pel canvi i voluntat altruista de contribuir-hi. Encara no havia arribat el moment de les grans estructures polítiques professionalitzades. La feina voluntària era generosa i s’expandia entre tots els sectors socials i polítics. La desil·lusió es va anar consolidant més tard, poc a poc, i es va transformar en un fort desencís. Però cal insistir que les pròpies conviccions no s’han de moure al compàs de les modes o de les encalentides transitòries, sinó que han de descansar sobre el dia a dia de les feines que tenen continuïtat en el temps perquè cerquen uns objectius precisos.

Però a més de les consideracions sobre la nostra història recent, en Miquel López Crespí va més enllà i estableix una reflexió sobre la història, èpica i tràgica a la vegada, del comunisme a partir de la Revolució Russa.

El comunisme en el segle XX

El sotrac revolucionari de 1917 era un resultat de la profunda crisi de la socialdemocràcia europea, que a la vegada era expressió de la crisi del capitalisme que va dur a l’enfrontament bèl·lic de 1914-1918. El moviment obrer es va escindir entre reformistes i revolucionaris, i la influència bolxevic va ser extraordinària per tot arreu. La posterior evolució de la URSS cap a un sistema dictatorial va tenir greus conseqüències. Mentrestant aparegueren els feixismes i totalitarismes reaccionaris. La història del segle XX va esdevenir violenta i terrible, a mercè de les cruentes guerres mundials i dels règims totalitaris generats pel feixisme i l’estalinisme. Però així i tot, va ser el moviment obrer i popular el que va fer possible la resistència democràtica per tot arreu i va obrir després les portes, a partir de 1945, a formes més justes de la societat europea.

Sovint s’intenta desacreditar la història del moviment obrer pels desastres del règim estalinista, tanmateix aquell règim no va deixar de ser una resposta disforja al desastre bel·licista i imperialista, una resposta obrera i popular que va acabar engolint els seus propis fills en una espiral perversa de repressió i terror. Per tot això i per moltes més coses la història del comunisme és heroica i tràgica a la vegada. Heroica per l’abnegació i sacrifici de les persones unides en una causa transformadora; tràgica perquè sovint aquesta empresa titànica acabà devorant els mateixos militants. La causa era bona, però els mètodes errats i els resultats no foren els esperats.

Enfront de l’escolàstica soviètica aparegueren un grapat de pensadors crítics capaços de mantenir viu el marxisme com a una filosofia alliberadora. Luxemburg, Korsch, Bloch, Lukacks, Trotski, Gramsci són els noms mítics del comunisme heterodox. I també Andreu Nin. El marxisme català, minoritari enfront de la poderosa CNT, no va voler seguir les passes de l’estalinisme i va generar organitzacions pròpies com el BOC i el POUM. Però, estrets entre la brutalitat estalinista i la brutalitat feixista no hi havia massa possibilitats de reeixir. “Els altres comunistes”, com assenyala Miquel López Crespí, varen ser víctimes d’una doble repressió, amb moments tràgics com els assassinats del propi Andreu Nin o del mateix Trotski de banda de Ramon Mercader. Moments horribles que varen ser justificats per l’aparell de propaganda dels partits comunistes oficials. Fets que, com assenyala Miquel López Crespí, molt sovint s’han amagat o s’han tergiversat. Però no es pot culpar el conjunt de militants dels partits comunistes oficials d’aquesta història de terror. Creien en la idea, tenien fe, eren fidels al partit i ells mateixos patiren múltiples purgues. Al final el segle XX és ple de màrtirs laics, obrers i revolucionaris, empresonats i assassinats per les dictadures i els feixismes, però també per l’estat soviètic i les seves zones d’influència. Però, com he dit, els obrers comunistes, els resistents antihitlerians i antifranquistes no en podien ser mai els culpables.

br>

Els límits de la transició

Miquel López Crespí ens parla molt documentadament de la història de la transició espanyola. Reivindica el paper dels moviments populars i la feinada que feren milers i milers de persones que després no han tengut cap reconeixement. El seu anàlisi és crític i posa de manifest les limitacions d’aquest procés: mai no es va desmantellar l’estat franquista ni varen perdre posicions els poders econòmics i fàctics. La “classe dominant” va seguir essent la mateixa i es va garantir una actualització institucional i de discurs que li va proporcionar un fort domini (“hegemonia” seria el mot que utilitzaria Gramsci) sobre els sectors populars. D’altra banda aquests sectors populars es varen veure beneficiats per algunes concessions d’un estat del benestar que no havien acabat mai de conèixer. I tot plegat ens va dur a la sacralització d’un model d’Europa, el que s’anava construint, que no semblava tenir cap contestació possible. Tenia raó Lluís Llach quan cantava allò de “No és això companys”, però tampoc no hi havia a l’horitzó l’opció de triar un altre futur. Tot estava ben fermat.

El problema de la transició és que a l’estat espanyol no s’arribà a produir mai una derrota dels grups dominants hereus de l’estat franquista, i no s’arribà a produir perquè aquests grups eren forts i gaudien d’un gran suport internacional, més que no un moviment popular actiu però alhora escalivat i poruc (la llarga ombra de la Guerra Civil serà molt mala d’esvair). Hi hagué una crisi institucional del sistema a partir de la decadència i mort del dictador, però el moment no tenia res a veure ni amb 1917, ni amb 1931, ni amb 1945. Hi havia un moviment popular actiu, potser fort, però l’estat no havia perdut cap dels seus elements coactius. Haguessin pogut passar les coses d’una altra manera? Potser sí, però no era gens fàcil. Tal vegada s’haguessin pogut limitar prerrogatives i posicions de domini impròpies d’estats democràtics. Entre altres incongruències la definició de l’estat espanyol com un estat unitari i l’adopció d’una constitució que nega la pluralitat nacional és un dels resultats més negatius d’aquest procés dirigit des del poder.

La crisi econòmica ha posat de manifest les limitacions d’aquest sistema. Res és etern. Tampoc ho és el model polític sorgit de la transició. Moltes idees intocables comencen a mostrar esquerdes. Començam a sospitar que hem estat víctimes d’una gran operació de camuflatge polític del vell “establishment”, que allò que semblava modèlic es fonamentava en bona mesura en la por i en la imposició. Això obre les portes a noves lectures de la nostra història més propera i, en aquesta mesura, és bona la feina de Miquel López Crespí de recuperar la memòria històrica d’aquells anys i aquella gent, quan tot semblava possible.

Crònica sentimental de la transició - Palma (Mallorca), Anys 70 - Un míting per l´Amnistia en el Polígon de Llevant -

Les mobilitzacions enmig del carrer, les assemblees a fàbriques i facultats havien ajudat a ampliar l´àrea d´influència de l´organització. Fins i tot els militants més immersos en simples reivindicacions econòmiques aprenien a ampliar la seva visió de la lluita, a entendre que el combat per les llibertats polítiques era tan important com la vaga per l´augment de salaris. Tot el que havíem planificat abans de renunciar a pagar la fiança funcionava a la perfecció. Els companys que anaven a les reunions de la Plataforma Democràtica com a observadors havien pogut denunciar la deixadesa dels partits que eren socis fundadors. Exceptuant els carrillistes i els maoistes, totes les altres sigles, inclosa la del PSOE, eren simple ficció. No representaven res enmig del carrer. Pels comunicats que anàvem rebent, sabíem tot el que passava a l`exterior. Mateu ens ho resumia. Però estàvem al corrent de qualsevol acció. Un dia ens va fer arribar el document oficial del partit en el qual rebutjàvem els pactes de la pretesa oposició amb els hereus del Moviment i convocàvem un míting per l´Amnistia en el Polígon de Llevant. (Miquel López Crespí)

Mateu Ferragut i el Comitè de Direcció treien un bon rendiment polític de la nostra estada a la presó.

D´aquell míting es publicaren alguns reportatges en el Diario de la Provincia. Els partits revolucionaris reunírem més de cinc-centes persones. Un èxit, si pensam que no es podia fer propaganda públicament i que encara érem vigilats de prop per la Social. Les forces repressives tenien ordres especials de barrar el pas als partits que no serien legalitzats per a les eleccions controlades que s´apropaven. A qualsevol grup integrat en la Plataforma Democràtica li era permès emprar cines i sales de reunió per a les seves activitats i, de seguida, els autoritzaven qualsevol acte polític. Però a nosaltres ens detenien enmig del carrer, de nit a casa nostra, sempre que volien i en el moment més inesperat.

A la galeria, la rutina no variava. Els recomptes rituals cada parell d´hores, les passejades pel pati, les hores dedicades a les classes que teníem programades a la cel·la: història del Moviment Obrer, filosofia marxista i, ja que teníem un missioner entre nosaltres, Jaume Calafell ens donava una visió del paper del colonialisme europeu i de l´Església catòlica al Tercer Món. Això era al matí, després de berenar. Havent dinat, quan els funcionaris ens tornaven als nostres enfonys, teníem temps per escriure a la família i fer la migdiada.

Cap a les set, abans de sopar, comentàvem les informacions que ens arribaven de l´exterior, debatíem les nostres respectives línies polítiques i, quan s´accentuava la melangia, cantàvem algunes cançons.

Els funcionaris ens deixaven tranquils, excepte quan no aturàvem de cantar L´Estaca i La Internacional, i l´aborronador repertori d´himnes de la resistència i els crits de protesta de Raimon, ressonaven arreu, poderosos.

Aleshores, els vigilants de torn compareixien davant les reixes que tancaven la galeria i, amb les claus de les cel·les, colpejaven el ferro amb totes les seves forces.

Ens fèiem els sords!

Rèiem dels desesperats intents de silenciar-nos. La música i les lletres combatives d´aquelles cançons ens feien sentir forts, invencibles i, enlloc de callar, augmentàvem encara més la força de la veu.

No sabien què fer. Eren conscients que no podien castigar-nos com als presos comuns. Alguns, els més sàdics, possiblement ens haurien tancat a una cel·la de càstig. Però no podien. Sortosament, el temps anava mudant imperceptiblement. S´havien d´acontentar a comparèixer davant la cel·la on cantàvem i ens feien aixecar del terra, formar al passadís. L´excusa era fer un recompte.

No aconseguien res! Una vegada havien acabat de contar-nos per enèsima vegada, en tancar les reixes, tornàvem a cantar fins a perdre la veu.

Sovint, des dels patis i galeries on romanien tancats els altres presos, sentíem aplaudiments. No volia dir que estiguessin d´acord amb el contingut de les cançons. O potser sí. El que volien de veritat era solidaritzar-se amb nosaltres: gent d´altres pisos que tenia el valor de desafiar les ordres dels vigilants.

Des d´un punt de vista polític semblava que la decisió de no pagar la multa havia estat un gran èxit. Però en els moments de soledat em preguntava si hi seríem a temps, d´evitar la desfeta de les idees republicanes, socialistes i d´independència per a la nostra nació. Malgrat l´embranzida de les lluites populars d´ençà de les grans vagues d´Astúries dels seixanta; malgrat l´èxit de les mobilitzacions generals a molts d´indrets de l´Estat, el cert era que la implacable maquinària de la reforma avançava arreu.

Pàgines del meu dietari (XI) - Secretàries, sotssecretàries, responsables d'àrea – Problemes dels escriptors mallorquins -

Les secretàries, sotssecretàries, responsables d'àrea i jo que sé quantes coses més m'adverteixen que, per "despeses diverses", es quedaran un trenta-cinc per cent de les vendes. Prov d'explicar que de primer he de demanar els corresponents exemplars a l'editor i saber si ell hi està d'acord. Insisteixen que no deixen el local amb cap ànim lucratiu. Perfecte! No tenen cap ànim de lucre però els has d'abonar una bona grapada de duros. No els passa per la imaginació dir: "properament inclourem el seu nom en un cicle de conferències sobre literatura i ingressarem al seu compte corrent cent mil pessetes per la dissertació". No. Això, mai. Demanar doblers a qui no en té; vet aquí el seu ofici. La "desinteressada preocupació" per la literatura de la qual presumeixen. No entenen que l'autor no té cap poder damunt d'obra una vegada que l'ha lliurada al propietari de l'editorial. No comprenen res del que fa referència als problemes dels escriptors. Em dóna un número de telèfon i el nom d'una de les nombroses "responsables d'àrea". Organitzar la venda d'alguns exemplars de la novella... )porta tant de marruell? (Miquel López Crespí)

Em truquen d'una altra de les innombrables seccions de la Casa de Cultura. Totes les allotes que hi treballen sembla que tenen el mateix to de veu ensucrat. Sempre el mateix fil musical des d'una etèria llunyania. Em demanen si he de vendre llibres el dia de la presentació. "És el costum", contest. Algunes vegades, aquests exemplars són els únics que l'autor arriba a vendre. A Ciutat, en el poble més petit de l'illa, hi ha gent amb capacitat adquisitiva per a anar a veure un partit de futbol o de tennis a qualsevol part del món, fer-se un xalet de cent milions, adquirir cotxes de deu milions de pessetes... Tot el que es pot aconseguir amb diners, és a l'abast de l'habitant de la nostra illa. Ben diferent és pensar que algun dels nombrosos nou-rics que proliferen com a bolets entri a una llibreria a comprar les obres completes de Ramon Llull o una novella de Jaume Vidal Alcover... Seria demanar massa, creure en miracles. Talment contemplar el naixement d'un altre sol a l'espai que ens circumda o creure que, en lloc d'una Lluna, són tres els satèllits que donen voltes a la Terra.

Les secretàries, sotssecretàries, responsables d'àrea i jo que sé quantes coses més m'adverteixen que, per "despeses diverses", es quedaran un trenta-cinc per cent de les vendes. Prov d'explicar que de primer he de demanar els corresponents exemplars a l'editor i saber si ell hi està d'acord. Insisteixen que no deixen el local amb cap ànim lucratiu. Perfecte! No tenen cap ànim de lucre però els has d'abonar una bona grapada de duros. No els passa per la imaginació dir: "properament inclourem el seu nom en un cicle de conferències sobre literatura i ingressarem al seu compte corrent cent mil pessetes per la dissertació". No. Això, mai. Demanar doblers a qui no en té; vet aquí el seu ofici. La "desinteressada preocupació" per la literatura de la qual presumeixen. No entenen que l'autor no té cap poder damunt d'obra una vegada que l'ha lliurada al propietari de l'editorial. No comprenen res del que fa referència als problemes dels escriptors. Em dóna un número de telèfon i el nom d'una de les nombroses "responsables d'àrea". Organitzar la venda d'alguns exemplars de la novella... )porta tant de marruell?

En els propers dies aniré descobrint que, fins i tot l'edició d'una petita tarja per a convidar els amics, pot convertir-se en tema d'un relat de Kafka.

Potser hauria de tornar a demanar hora. Preguntar a Ribas i Thomàs si és possible deixar anar la qüestió de les vendes. Massa feina per provar de collocar vint o trenta exemplars. Truc de nou -em sembla reconèixer la veu de qui vaig confondre amb na Conxa-. Em deixa ben aclarit que la Institució no pot admetre cap canvi en les normes. Els estatuts que té al davant -em diu, seriosa- especifiquen molt clarament que (apartat sisè del capítol segon): "És preceptiu, abans, durant i quinze minuts després de cada presentació, installar una taula atesa per un membre de la Institució on, en lloc ben destacat, es veuran un mínim de trenta exemplars de l'obra presentada".

Mentre na Conxa -a partir d'ara li donaré aquest nom, ja que cada vegada estic més segur que l'eficient secretària és o era l'allota que fa segles vaig conèixer en aquell segle pretèrit del qual ningú no vol recordar res: qui era, què feia, quines idees defensava- em va llegint alguns dels apartats dels estatuts. Mentre l'escolt, pens si també hi deuen estar especificades les mides de la taula, classe de fusta, el color dels cabells i dels ulls de la funcionària que s'ha d'encarregar de la venda dels llibres... Vés a saber si igualment hi ha uns apartats referents a la intensitat dels focus que han d'illuminar la sala d'actes, la cambra on hi ha un membre de la institució amb els exemplars..!

Potser m'he errat i no hauria d'haver caigut en la trampa, l'absurd que representa demanar audiència a tan estranya burocràcia, que viu, com el vampir, de la sang de les seves víctimes, fent creure que defensa la "bellesa artística" en totes les accepcions possibles... Mites i xirimandangues de la societat de consum literàrio-artística. Ara, quan ja és massa tard i ja he concretat el principal amb en Ribas i Thomàs, començ a entendre la jugada de l'editor i de com està utilitzant el meu nom pels seus estrictes interessos editorials. Qui sap si el mateix Ribas i Thomàs li trucà i li digué:

-Manel, seria convenient que parlassis amb el tronat d'en Felip; sí: ja saps, el boig que encara creu que no ha finit la transició i va a les manifestacions ecologistes per la defensa del medi ambient. T'ho suplic: li fas entendre la necessitat que presenti la novella a la Casa de Cultura. Jo no li ho puc dir personalment. Crec -militàrem junts en temps de la dictadura- que em té per un venut, per un servil a les ordres de la banca, i estic ben convençut que em giraria l'esquena tot imaginant qui sap quines obscures conspiracions del capitalisme mundial. Està ben grillat, no et creguis! El més convenient és que tu li ho diguis com si fos una cosa normal i sense importància. A la Casa, en aquestes circumstàncies -ara que governa un Pacte de Centre-esquerra al Consell-, li interessa quedar bé amb la Conselleria de Cultura. Li pots fer veure que no tenim cap problema -quant a activitats literàries- per anar fent, en el futur, accions conjuntes -convenientment subvencionades-! La presentació d'una novella d'en Felip pot servir molt bé per a inaugurar la nova etapa. Hem de procurar que no sàpiga res. Seguirà els tràmits normals. T'assegur que tots hi guanyarem si seguim aquesta tàctica. En el fons li fem un favor, deixant que presenti les seves cabòries en tan seriosa institució! Ho saps a la perfecció".

Com fiar-se d'un personatge com Ribas i Thomàs? Els més vells de l'organització ja ens ho deien i no ho volíem acabar de creure: "No veieu que aquest jovenot només és amb nosaltres per veure si se'n pot dur alguna camarada al llit?".

Al començament ens escandalitzaven opinions així. Pensàvem que era l'enveja en copsar com els més joves -per altra banda cosa ben natural- eren els que més audiència tenien entre les militants del sexe femení.

Els antifeixistes d'abans de la guerra eren, en el fons, uns sindicalistes de primera magnitud. Socialistes o anarquistes, comunistes o proletaris sense partit, s'havien apropat a les organitzacions obreres a conseqüència -i sobretot- de la misèria de l'època. No tenien cap tipus d'assegurança, i, sotmesos a un atur permanent, sense cap possibilitat de reclamar res en cas de malaltia o accident, mancats de metges, privats d'escola per als fills, consideraven que la lluita per això era la Revolució. Els vells lluitadors confongueren sempre partit i sindicat i l'únic que els interessava de debò era la discussió del conveni, aconseguir un augment de sou... La majoria dels joves que entràrem a les organitzacions antifranquistes a mitjans dels anys seixanta i començaments dels setanta partíem d'unes altres concepcions. El turisme, l'allau d'hotels, l'arribada massiva d'estrangers, produïen una riquesa mai vista a la nostra terra... Qui més qui manco, a l'illa, tenia el menjar assegurat. Eren pocs els treballadors que, en cas d'accident o malaltia, no poguessin anar a la Seguretat Social...

Els adolescents -jo mateix, en Ribas i Thomàs- entràvem a militar per qüestions sovint "culturals": el nacionalisme, la manca de llibertats polítiques, la censura... Sentíem una necessitat imperiosa de canviar els valors... La manca d'ètica de la societat capitalista, les injustícies flagrants amb les quals ensopegàvem cada dia... Era el temps de la Nova Cançó. Enteníem els recitals com a labor bàsica de resistència. Collaborar a l'èxit de Raimon, Maria del Mar Bonet, Lluis Llach, el mateix Joan Manel Serrat, l'inoblidable Ovidi Montllor... esdevenien qüestions essencials per a nosaltres. Batalles guanyades a la dictadura. Per als de més edat del partit -i no s'erraren gens ni mica!-, Ribas i Thomàs feia servir aquests combats per a justificar una particular concepció de la militància partidista. Queia del seu pes que als jovençans de mitjans dels seixanta ens delia més anar a veure una pellícula compromesa (o qualsevol llauna que no enteníem, però que era d'"Art i Assaig") que no pas a la reunió de cèllula. A vegades, en els "seminaris de formació" -l'estudi dels autors més destacats del pensament revolucionari mundial-, ens obligaven a seguir programes vertaderament avorrits (els clàssics també en tenien, d'obres males d'entendre per al nostre nivell intellectual; recordem'ho: allots de setze i disset anys). No en parlem si s'havia d'organitzar alguna acció concreta: pintades al carrer o repartició de fulls subversius per les barriades extraradials! Aleshores es tractava de preparar la intervenció enmig del carrer en el seu mínim detall. Partidaris de la més accentuada democràcia de base, també volíem discutir a fons el contingut i missatges de la propaganda, de les consignes que, imaginàvem!, canviarien la història. Temps interminable defensant o atacant un adjectiu que ens semblava o massa radical o extremadament conciliador... Mentre, Ribas i Thomàs i els de la seva corda trobaven qualsevol justificació per a anar a la discoteca o per a acabar uns estudis que, la majoria de membres del partit, havíem deixat abandonats quan l'assassinat de Julián Grimau. Jovençans amb els ulls oberts al món -la revolució cubana, el Concili Vaticà II, la guerra d'independència algeriana...-, ens importava molt poc, per no dir gens ni mica, la fastigosa pseudohistòria inventada pels franquistes: la conquesta d'Amèrica per part dels conqueridors espanyols, la doctrina de José Antonio Primo de Rivera...

Tan sols una vegada vaig sospitar d'en Ribas i Thomàs. Era poc després de l'execució de l'almirall Carrero Blanco, a Madrid, per part d'uns escamots de militants bascos. A l'organització enteníem que, a partir d'aquella fita, el ritme de la lluita, la seva intensitat, canviava, prenent dimensions inesperades... Es tractava d'aprofitar qualsevol escletxa oberta que deixàs el règim, intensificar el combat per la llibertat... Vaig haver d'anar a casa seva per indicació del Comitè d'Illes. Em sorprengué trobar-lo confortablement installat -la seva família era rica i el pare i la mare havien estat destacats activistes de Falange Española Tradicionalista y de las JONS- estudiant, escoltant un concert de músic clàssica que transmetia la ràdio.

Sense poder-me contenir, indignat pel que considerava una deserció, li deman:

-Tothom va de bòlid preparant la convocatòria de vaga i tu... estudies! Escoltes música, com si no passàs res de res!

Aixecà el cap molt lentament. Em mirà com qui veu visions, talment un foll escapat del manicomi hagués penetrat sobtadament dins el seu món. I, com qui explica una veritat eterna a algú que tanmateix no ho pot entendre, mormolà:

-No dubtis que qualsevol govern del futur, sigui dretà o comunista, necessitarà funcionaris. Els membres de l'administració són inamovibles, guanyi el partit que guanyi, i el pas dels anys l'únic que fa és augmentar els punts a l'escalafó. No crec que puguis copsar el que això significa, Felip. Sempre has estat un esquerranista extremadament utòpic.

Amb les traïdes de la transició, quan el vaig veure ascendint dins la burocràcia institucional primer, en l'empresa privada més endavant, pujant, fent costat als successius partits del govern -de dretes, d'esquerres, era igual!- ho vaig entendre a la perfecció.

Mallorca, el paradís perdut (XXVIII) - Quan les roques són història -

Potser hauríem d'aprendre a llegir els senyals ocults que els antics deixaren en valls i muntanyes, als penya-segats que cauen a plom dins l'aigua. Qui sap si el soroll de les ones que acaronen la sorra tèbia de les nostres platges ens porta els llenguatges antics, les veus oblidades, el missatge d'aquells que aixecaren les Illes des del fons de la mar. Qui sap si la funció del poeta, del fotògraf, de l'historiador és precisament saber llegir en les pedres, l'aigua, l'aire, el vent que ens porta aquells ressons llunyans. (Miquel López Crespí)

La primera sensació que tenim en contemplar aquestes immenses ditades de sang damunt la roca és evocar els gegants de les nostres rondalles, en grandioses batalles on participaren habitants d'uns mons que ja ha engolit el temps. Mossèn Antoni Maria Alcover era un vertader alquimista a l’hora de trobar l'or de la saviesa popular enmig del carbó que ensenyaven els mestres que no sabien res de Mallorca. Qui sap si el moment de posar fil a l'agulla per a destriar el que hi havia de veritat en les llegendes d'encantaments, tresors i gegants que trobam arreu, a casa nostra. Caldria llegir amb ulls nous les històries referents a sa Roca des Castellet, als gegants del Puig de Sant Salvador de Felanitx, a l'encantament de Son Lluc, del Puig de ses Talaies o dels tresors d'Aufàbia, de sa Cova dels Ermassets de Son Noguera.

La penya des Migdia del Puig d'Avall, a Alcúdia ens convida a fantasiar amb l’existència de gegants per aquestes contrades; gegants com els que surten a les rondalles de mossèn Antoni Maria Alcover: aquestes ditades vermelloses i ocres potser serien contemporànies dels cíclops que alçaren les poderoses torres de vigilància i culte dels poblats talaiòtics.

Els gegants de les rondalles. O els gegants que ens precediren, amb la nostra estatura, minimitzats tan sovint. ¿No sabem d'ençà que tenim coneixement que, tanmateix, la història oficial sempre l’han escrita els vencedors, més concretament aquells que venceren en la batalla i mataren o engrillonaren els pobles arrasats? Ni Sal·lusti ni Plini, ni Plutarc, Florus, Livi ni Polibi ni Vitruvi ni Estrabó no expressaren mai el punt de vista dels vençuts. Els homes i dones de fa dos o tres mil anys, quan els romans conqueriren les Illes no pogueren deixar escrita per a la posteritat la seva visió del món i de les coses. O és que hi havia jutges, notaris, historiadors entre els agermanats que foren derrotats a Son Fornari, Rafal Garcès, Pollença o Palma?

Restem ara amb la lectura mítica: les ditades de sang enregistrades per a tota l'eternitat a la penya des Migdia són precisament l’escriptura dels gegants nostres, el missatge de resistència contínua per a la gent d’aquesta terra, el compromís de preservar dels depredadors aquests indrets màgics.

Potser hauríem d'aprendre a llegir els senyals ocults que els antics deixaren en valls i muntanyes, als penya-segats que cauen a plom dins l'aigua. Qui sap si el soroll de les ones que acaronen la sorra tèbia de les nostres platges ens porta els llenguatges antics, les veus oblidades, el missatge d'aquells que aixecaren les Illes des del fons de la mar. Qui sap si la funció del poeta, del fotògraf, de l'historiador és precisament saber llegir en les pedres, l'aigua, l'aire, el vent que ens porta aquells ressons llunyans.

Sa Pobla: servar la memòria de la pagesia mallorquina

Miquel López Crespí ha rebut l´Escut d´Or de sa Pobla, màxima distinció cívica i cultural del nostre poble a proposta del batle Gabriel Ferragut (PI). El consistori pobler ho va aprovar per unanimitat de tots els grups polítics (MÉS, PI, PSOE i PP). (/b>

Sa Pobla: servar la memòria de la pagesia mallorquina (intervenció de l´escriptor Miquel López Crespí el dia que va rebre l´Escut d´Or de la vila)

Parlar dels avis i rebesavis, de totes aquelles generacions que ens precediren, és com aprofundir en el marc vital de la nostra història, tant la personal com la collectiva. Potser és una feina d'urgència deixar constància de noms, malnoms, els fets que encara recordam abans que la inclemència del temps -la banalitat de la postmodernitat que ens aclapara- ho esborri tot. Avui voldria recordar la gent -avis, rebesavis- que ens ha donat la parla, una determinada manera de veure el món i copsar la realitat que ens envolta. La meva besàvia (per part de mare), Francesca Torrens Comas "Nana", que era casada amb Antoni Caldés Soler "Ximbó", morí a Ciutat, a casa nostra, a Son Serra, a 13 de juliol del 1963. A ella i a la padrina Martina "Ximbona" dec la meva formació cultural (pagesa) poblera, aquest esperit que sent tan arrelat a la terra que em va veure néixer, als sons (cançons, xeremies, ximbombes...), olors i sabors que m'alletaren d'infant, en els anys quaranta del segle passat.

El rebesavi Antoni Caldés ja no el vaig conèixer. Però de la padrina "Nana" (que visqué tota la vida, abans de marxar a Ciutat, en el número 4 del carrer de l'Escola) serv munió de records; anècdotes, històries que em contava sovint i que jo de menut escoltava com si es tractàs de les rondalles més interessants i saboroses. El cert era que en sabia moltes de rondalles (com moltes de les seves amigues de generació). Amb aquells "contes" d'abans de la invasió Disney (o les japonesos actuals!) els vells transmetien als més joves no solament l'accent, el to de la veu, els registres més secrets d'una llengua; també els costums, les tradicions (i les pors i les alegries) de tot un poble, d'una societat.

En el fons, sigui contant esdeveniments concrets o les més fantasioses rondalles, aquella gent ens explicava a la seva manera la història de sa Pobla. I els professors eren els seus protagonistes: els poblers i pobleres que, d'una terra erma, eixuta, aixecaren el verger més esponerós de l'illa a costa del seu treball, d'un sacrifici immens. Després, les generacions que els hem succeït no hem tengut gaire cura de les meravelles que aixecaren amb la seva feina: un esponerós exèrcit de molins d'aigua, les més de mil sínies que hi havia a sa Pobla en els anys deu del segle passat. Amb l'esforç dels avantpassats, sa marjal esdevindria paradís verd per on circulava l'aigua alimentant les anyades de patates, mongetes, blat, cacauets, tot el que d'ençà aquell temps hi han sembrat els pagesos del nostre poble. Potser el vertader progrés de sa Pobla s'inicià cap al 1866 amb l'arribada dels anglesos (Bateman i els enginyers Waring i Green) i els inicis dels treballs de dessecació de s'Albufera. Recordem que aquesta gran obra d'importància cabdal, a part d'ajudar a augmentar la riquesa del poble amb totes les quarterades aprofitades amb la dessecació, serví per a acabar amb la pesta -el paludisme!- que des de feia segles colpejava brutalment la salut dels pagesos. En menys de mig segle sa Pobla triplicà la població, i cap al mil nou-cents ja teníem sis mil habitants.

Dissortadament en les darreres dècades s'han deixat perdre molts molins d'aigua, s'han fet malbé innumerables sínies, safareigs... tot un immens tresor històric, pàgines escrites damunt la terra o fetes monument. )O quina altra cosa és un dels nostres molins, una de les sínies que encara resten anant a l'albufera?

Inclemència del temps que tot ho desfà! )Què se n'ha fet dels mestres artesans de tots els oficis, dels artistes del ferro, la fusta i la pedra que bastiren a començaments de segle les "escultures" (els molins!) que cap escultor modern no sabria fer? Jo encara he pujat (en els horts de Can "Verdera" i Ca Na "Ximbona") a plegar les veles del molí. Jo encara hi he estat a temps que els padrins m'enssenyassin què era el ramell, la càbria, la coa o el violí del molí d'aigua. Potser la nostra és la darrera generació que ha vist treballar els fusters (i els seus descendents) de Cas Senceller, Can Mascó, Can Rian, Can Muxella o Can Malondro. I també hem vist els ferrers (arreglant, installant les bombes de pistó), els homes de Can Puça, can Cinto, Can Pèl de Mel, Can Cerol...

Tot es fa malbé. Caldria una decidida política de protecció de tot el que bastiren amb les seves mans aquestes generacions heroiques d'artesans únics, de pagesos i pageses.

El molí d'aigua apareix a sa Pobla a mitjans de segle XIX. Hi ha informacions que ens parlen de molins devers l'any 1855. Però és a partir de començaments de segle -precisament quan els nostres avis són joves i estan en la plenitud de la vida- quan la construcció de tan útils i aparatoses estructures esdevé una activitat frenètica. Som a 1910. Amb la força de les bombes d'extracció, primer mogudes per la força del vent i després amb l'ajut dels motors de benzina (el primer data del 1914 i va ser installa a Son Tut) el poble canvia en mig segle més del que ho havia fet d'ençà la seva fundació en el segle XIII.

Més endavant arribarien els motors elèctrics (els primers es colloquen l'any del casament dels meus padrins, en Rafel "Verdera" i na Martina "Ximbona").

Molins d'aigua, motors de benzina i d'electricitat permeten multiplicar les terres de conreu. Alhora ja es pot regar, sembrar, conrear qualsevol cosa no solament a l'àrea de les sínies (les terres baixes del poble, molt apropades a l'Albufera). El terreny s'estén a força de braços (llevar macs, roturar, fer els pous, bastir els molins...) i noves i noves famílies poden viure i prosperar en indrets on en altres segles només hi havia terra seca, pedres.

Miracle aquest que realitzaren els nostres avantpassats i que mai no serà prou lloat. Recordem -potser interessi els afeccionats a la història- que el famós cronista Jaume Binimelis ja escrivia en Història de Mallorca (parlant concretament de sa Pobla) que el nostre poble era "la vila més pobre d'aigües de quantes en hi ha a l'illa és sa Pobla, en tot el seu terme just hi trobam deu pous". Miracle de la feina i la suor dels nostres padrins i repadrins, la conversió d'aquelles extensions de secà en el verger del segle XX!

En aquella època, abans de la mort dels avis, record que la majoria de carrers encara no eren asfaltats i els infants del carrer de la Muntanya jugaven a indis o al joc dels quatre cantons. Indrets polsosos a l'estiu, plens de fang en els hiverns.

Però aleshores, quan els avis i rebesavis vivien al nostre costat, ens preparaven menges exquisides. Cap de nosaltres no imaginava que el temps era inclement amb les coses i les persones. Ningú no podia pensar encara que els poderosos molins d'aigua de sa marjal podrien esbucar-se i els cadúfols de les sínies restar per sempre aturats, sense treure més aigua del fons de la terra poblera per regar llegum, els arbres fruiters, les parres que ens donaven ombra a l'estiu. Em semblava que tothom era immortal. Els avis conreaven la terra mentre els rebesavis ens tenien cura al poble, ens acompanyaven a escola a vegades i, quan la mare tenia molta feina, ens feien el dinar i ens preparaven els berenars.

La meva memòria queda aturada en els rebesavis que moriren, com he dit una mica més amunt, entre els cinquanta i els seixanta.

Ells són els que em contaven històries de com era sa Pobla en el passat. Jo era molt petit. Potser no vaig acabar d'entendre les seves explicacions. El cert és que em resten idees, fets concrets (esdeveniments, anècdotes, festes, comentaris damunt les matances, la forma de fer el menjar, panades, els tipus d'entreteniments que eren generals a finals del segle XIX...). Però amb la besàvia (que morí l'any 1963) sí que vaig tenir més contacte, ja que visqué amb nosaltres fins al dia de la seva mort. Jo ja tenia més de quinze anys i per tant sí que record a la perfecció moltes de les històries de sa Pobla antiga que em contà al costat de la foganya a l'hivern, i en el jardí, sota les parres de ca nostra, a l'estiu.

Sa padrina "Nana" em contava com era el nostre poble a començaments del segle XIX (hi havia alguna anècdota que segurament devia ser de finals del XVIII!). Aleshores la riquesa principal de sa Pobla era el correu del cànyom. Es cultivava el blat. L'aigua (proveïda per les sínies) era solament abundosa en els marjals baixos, que era on els pagesos podrien sembrar quatre carabasses, melons i síndries. El prat de l'Albufera servia per a alimentar braus i vaques. La resta, ja s'ha dit en nombrosos llibres, terra secana amb quatre figuerals i vinyes. El paludisme, abans de la dessecació dels anglesos, acabava de completar el trist panorama on sobrevivien com podien els poblers i pobleres.

És tot aquest món d'esforç, de lluita contra una naturalesa hostil, el que anys enrere he provat de servar anant a la recerca de vells papers, dels noms oblidats de tants i tants avantpassats.

Els poblers sabem que amb la mort d'un membre de Can Pelí, Can Verdera, Can Rian, Can Cuca, Can Ximbó, Can Pelut o Can Sabater mor una forma de parlar, una forma de cuinar, de bastir cases i molins, conrear la terra, fer espinagades, cantar, fer glosses, entendre la vida... És una cultura i tota una concepció del món que s'esvaeix amb cada persona que desapareix. La història completa de la construcció dels molins d'aigua, de l'aventura immensa que significà fer arribar el tren a sa Pobla, de la dessecació de l'Albufera, del conreu i exportació de la patata i les mongetes, de la guerra de Cuba o de la mateixa Guerra Civil, es perd amb cada darrer alè d'un o una dels nostres vells.

Qui vos parla ha conegut sa Pobla abans de l'embranzida turística, molt abans que la televisió acabàs amb les rondalles al costat de la foganya (aquella llum d'oli a les cuines o per anar al corral!). El camp de sa Pobla encara era lluny de la mecanització del present. Els tractors no es coneixien. Tot es feia a força d'home o animal. Cavall, mules i someres eren els reis de la creació. Només -i no sempre- una batedora servia per a alleugerir la feina a l'hora de preparar el blat o les mongetes per als magatzems i l'exportació.

Aleshores tot eren cançons (i alguna maledicció, evidentment!). Eren temps en els quals cada feina concreta del camp (batre, segar, llaurar, regar, recollir olives, sembrar mongetes...) tenia una tonada adient. No em parlem de les glosses i cançons de per Sant Antoni, davant el foguerons!

Crec que és tota aquesta saba popular el que no hem de deixar mai que es perdi, s'esborri de la nostra memòria collectiva. I crec que ha estat això el que m'ha fet pensar en els meus, en els avis i rebesavis que m'ensenyaren (a la seva manera) a estimar la meva terra, sa marjal de sa Pobla regada amb la sang dels agermanats, amb la suor de segles dels seus descendents.

És evident que de petit havia sentit parlar d'aquella història: els homes amagats, les persecucions dels falangistes, la mort heroica de Jaume Serra Cardell (amb el nebot del qual, l'amic Jaume Serra Obrador, participàrem en la manifestació del 27 de novembre de 1998 contra el dictador xilè Augusto Pinochet), la destrucció dels locals sindicals de sa Pobla i posterior cremada, enmig del carrer, de llibres, banderes i mobles... Supós que, inconscientment, els esdeveniments que, sense fer-ho de forma expressa, anaven contant familiars i amics, feien la seva feina, bastint tot un món en el meu cervell, que tard o d'hora havia de sortir. I, ara, passats tants d'anys, les històries amagades de postguerra surten en forma de novel·les, contes, llibres d'assaig, memòries, articles... les mil formes de reconstruir la memòria col·lectiva d'un poble que té a l'abast un intel·lectual del nostre temps. És la forma de copsar el món que m'ensenyaren els meus, i a la qual per res del món no renunciaria. (Miquel López Crespí)

Sa Pobla, memòria històrica i guerra civil

Rosa Vallespir Serra, l'esposa de Pau Canyelles, hi és present en una fotografia que serv com si fos una joia de la meva primera comunió. Rosa Vallespir, Pau Canyelles, la mateixa filla Salvadora Canyelles, eren excel·lents amics de la mare, Francesca Crespí (de Can Verdera), i del meu pare. Tanta amistat tenien -i tenim encara!- que, de la casa del carrer Gran número 101, sortí el pare per anar a l'església a casar-se amb ma mare; aquesta anècdota ja ho explica tot. Recentment, na Salvadora em deia que a casa seva, en el carrer del Rosari, tenia la fotografia del casament pobler de Francesca Crespí Caldés -neboda del cap de la dictadura de Primo de Rivera, el batle Miquel Crespí i Pons- amb l'amic i company de Durruti, membre de la CNT, militant actiu de "La Columna de Hierro", l'exalferes de Sanitat republicà Paulino López Sánchez, presoner de la reacció franquista a les Illes.

És evident que de petit havia sentit parlar d'aquella història: els homes amagats, les persecucions dels falangistes, la mort heroica de Jaume Serra Cardell (amb el nebot del qual, l'amic Jaume Serra Obrador, participàrem en la manifestació del 27 de novembre de 1998 contra el dictador xilè Augusto Pinochet), la destrucció dels locals sindicals de sa Pobla i posterior cremada, enmig del carrer, de llibres, banderes i mobles... Supós que, inconscientment, els esdeveniments que, sense fer-ho de forma expressa, anaven contant familiars i amics, feien la seva feina, bastint tot un món en el meu cervell, que tard o d'hora havia de sortir. I, ara, passats tants d'anys, les històries amagades de postguerra surten en forma de novel·les, contes, llibres d'assaig, memòries, articles... les mil formes de reconstruir la memòria col·lectiva d'un poble que té a l'abast un intel·lectual del nostre temps. És la forma de copsar el món que m'ensenyaren els meus, i a la qual per res del món no renunciaria.

L'Amagatall no és solament la història -transformada, modificada- de Pau Canyelles ("Pau Comas"), Joan Matas o Jaume Tries i tants i tants d'altres homes honrats assassinats o perseguits per la salvatge reacció de la dreta feixista mallorquina i espanyola. Vol ser també recordatori -ara que a part de robar-nos la terra, també ens roben la nostra història- de la generació de mallorquins i mallorquines que volgueren ajudar a bastir una Mallorca diferent, més lliure i solidària. La il·lusió que significà l'adveniment de la República, l'alegria per la victòria del Front Popular en el febrer de 1936, era, sens dubte, l'expressió autèntica de la resurrecció d'un poble -el mallorquí, el de totes les Illes- que no havia pogut aixecar cap d'ençà la bestial repressió de les Germanies a començaments del segle XVI. I, com en aquella època, amb el mateix instint de bèstia sanguinària, les classes dominants illenques, els hereus dels repressors de les Germanies, les més importants cases pairals mallorquines, una bona part d'un egoista classe mitjana tan atemorida pel triomf de la revolució proletària a l'URSS, s'estimà més regar amb sang els sementers de les seves propietats abans que consentir que el fill del jornaler aprengués de llegir i escriure, abans que augmentar un cèntims el jornal del treballador.

Aquesta raó i no una altra, aquest drama més fort, més sublim que la més corprenedora de les tragèdies gregues o xeikspirianes (o almanco comparable), era el que em bullia dins del cap en el moment de posar-me a escriure L'Amagatall. Era la meva peculiar manera de retre l'homenatge que es mereixen Pau Canyelles, Paulino i José López Sánchez, Guzmán Rodríguez, Jaume Serra Cardell, Jaume Serra Obrador, els carrabiners de sa Pobla (Crisanto Valcárcel, Juan Orozco Trulla...) que provaren de resistir el sagnant cop militar del general Franco... Es tractava d'allunyar-me -com més lluny molt millor- de l'ensucrat i fals món dels germans Villalonga i els seus hereus, d'aquella hipòcrita Mallorca bastida damunt la sang, la suor, les llàgrimes dels millors fills i filles de la nostra terra, exterminats amb l'ajuda de Miguel i Lorenzo Villalonga -que, des dels diaris i les ràdios falangistes, donaven suport als escamots d'extermini que sembraven de dol cada racó de les Illes.

... l'explicació d'uns valors ideològics que coincideixen sobretot amb els de l'esquerra, l'anarquisme, el nacionalisme i l'antifeixisme... (Pere Rosselló Bover)

Núria i la glòria dels vençuts forma part d'una trilogia de Miquel López Crespí sobre la guerra civil, juntament amb Estiu de foc (1998) i L'Amagatall (1999), que l'any passat va obtenir el Premi Miquel Àngel Riera. Tot i ésser la primera de la sèrie, Núria i la glòria dels vençuts ha estat la darrera de les tres novel·les a aparèixer.

Com a les altres dues, dos grans objectius semblen haver incitat l'escriptor de sa Pobla a l'escriptura: per un costat, l'afany de recreació d'uns fets històrics, que són narrats a partir de la documentació aportada per la historiografia recent; i, per un altre, l'explicació d'uns valors ideològics que coincideixen sobretot amb els de l'esquerra, l'anarquisme, el nacionalisme i l'antifeixisme. Per aquest motiu, aquest novel·la, com les altres que formen la trilogia, no ens ofereix una visió neutra dels fets ocorreguts l'estiu de 1936, car conté una identificació força palesa entre el pensament de l'autor i el de la narradora-protagonista. (Pere Rosselló Bover)

La novel·la històrica. El desembarcament del capità Bayo en el Port de Manacor.

Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la UIB.

Núria i la glòria dels vençuts (Lleida, Pagès editor, 2000) forma part d'una trilogia de Miquel López Crespí sobre la guerra civil, juntament amb Estiu de foc (1998) i L'Amagatall (1999), que l'any passat va obtenir el Premi Miquel Àngel Riera. Tot i ésser la primera de la sèrie, Núria i la glòria dels vençuts ha estat la darrera de les tres novel·les a aparèixer.

Com a les altres dues, dos grans objectius semblen haver incitat l'escriptor de sa Pobla a l'escriptura: per un costat, l'afany de recreació d'uns fets històrics, que són narrats a partir de la documentació aportada per la historiografia recent; i, per un altre, l'explicació d'uns valors ideològics que coincideixen sobretot amb els de l'esquerra, l'anarquisme, el nacionalisme i l'antifeixisme. Per aquest motiu, aquest novel·la, com les altres que formen la trilogia, no ens ofereix una visió neutra dels fets ocorreguts l'estiu de 1936, car conté una identificació força palesa entre el pensament de l'autor i el de la narradora-protagonista. Aquesta, tal com també ocorria a L'Amagatall, es converteix en una mena de punt de vista a partir del qual López Crespí basteix un gran fris en el qual desfilen personatges reals, esdeveniments i anècdotes que configuren l'episodi històric recreat.

La labor de l'escriptor ha consistit a combinar aquests elements reals amb personatges i situacions que són fruit de la seva imaginació i que, sobretot, li han servit de fil conductor per contar la història i, alhora, per comunicar-nos la seva manera de pensar. En aquest sentit, López Crespí es mou entre els límits de la novel·la històrica més tradicional, en la qual el propòsit didàctic sempre és present. Aquest fet implica que, més que aprofundir en la peripècia psicològica dels éssers de ficció, sobretot cerca mostrar-nos com varen ocórrer els fets reals, per tal que el lector en pugui conèixer la veritat i els comprengui en tota la seva complexitat. És evident que aquest punt de partida actua en detriment de la profunditat humana dels personatges i a favor de la dimensió ideològica i documental de la novel·la. Per aquesta raó, no ens ha de sobtar, per exemple, que les cartes que Núria rep de Joan, el seu company, siguin plenes d'informació bèl·lica i quasi no contenguin -com seria lògic- els esplais sentimentals propis d'una parella d'enamorats, que viuen en constant perill de mort i allunyats un de l'altre a causa de la guerra. És cert que el moment que els ha tocat viure és excepcional i que es tracta de persones disposades a donar la vida per uns ideals utòpics; però això, als ulls del lector d'avui, precisament els resta humanitat, tal com sol ocórrer en la major part de la nove·la històrica tradicional.

Pel tema tractat, Miquel López Crespí ha pogut comptar amb una valuosa font d'informació, de la qual ha extret la major part de la base real de la seva història. Ens referim al llibre de Josep Massot i Muntaner El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-setembre 1936 (1987), en el qual l'investigador benedictí reconstrueix amb tota mena de detalls els orígens de l'expedició, la reconquesta republicana de Formentera i d'Eivissa i la desfeta tràgica dels republicans a Mallorca després de més de mig mes de lluita. En l'apèndix documental d'aquesta obra es recull un dietari redactat per una miliciana que participà en el front de Portocristo, que ben bé podria haver servit a l'escriptor de sa Pobla de motiu d'inspiració a l'hora de dibuixar la protagonista de la seva novel·la. En general, el diari de la miliciana només coincideix parcialment amb Núria i la glòria dels vençuts: així, el relat anònim comença el mateix dia 16 d'agost i dura fins el 4 de setembre, mentre que la novella de López Crespí s'inicia a Barcelona amb els preparatius de l'expedició i acaba amb la lluita al port de Manacor, sense relatar la retirada de els tropes de Bayo. Un altre exemple de la relació de la novel·la amb les fonts històriques i documentals és la referència a la fotografia que la protagonista i dues milicianes més es fan a Portocristo, la descripció de la qual concorda exactament amb la imatge reproduïda a la portada del llibre de Massot i Muntaner Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears (1990). Amb tot això volem dir que a labor de López Crespí ha consistit a donar vida mitjançant la creació literària a uns materials reals, però que restaven en la lletra morta de l'erudicció. En aquest sentit, hem de concloure que l'operació resulta força reixida, car l'interès dels fets seleccionats i l'estil planer de l'autor ens proporciona una lectura alhora àgil i interessant.

Sens dubte, però, el que més sembla haver seduït el nostre novel·lista (Miquel López Crespí, autor de la novella Núria i la glòria dels vençuts publicada recentment per Pagès Editors) és la figura d'aquesta jove que, com altres anarquistes de l'època, va emprendre una vida nova. Núria sap que no ha anat a la guerra per fer el dinar, rentar la roba o cosir els mitjons dels seus companys milicians, sinó per lluitar per un món millor, en el qual no existeixin les injustícies socials ni tampoc les diferències de sexe. La revolta ha duit Núria no sols a combatre les tropes feixistes, sinó també a treballar contra els prejudicis dels seus companys republicans, que encara reserven a la dona una sèrie de treballs que la societat tradicionalment li a encarregat i que, fins i tot, creuen que el seu paper només ha de consistir a satisfer les necessitats de l'home. Aquesta dimensió feminista de la protagonista és el tret que connecta millor la protagonista amb els lectors d'avui. I, en certa manera, és també el que, als nostres ulls, la salva de la rigidesa i de l'excés d'ideologia. Gràcies a alguns petits detalls -com el de dur un pintallavis juntament amb les armes-, es reforça la versemblança del personatge.

l refús d'una societat estratificada, dividida en poderosos i dominats, és l'eix ideològic de Núria i la glòria dels vençuts. Per aquest motiu, la figura del capità Bayo és presentada d'una manera força crítica per la narradora-protagonista, que s'adona de la contradicció d'una societat que lluita per la igualtat, però que alhora és dirigida per aquells que n'ostenten un poder que àdhuc els atorga el privilegi de decidir la vida i la mort dels seus subordinats. Així, Alberto Bayo és vist com un militar d'acadèmia, amb un historial repressor, que en el fons només cerca el protagonisme personal, la qual cosa el porta a trencar amb el capità Manuel Uribarry, cap de les milícies valencianes. Per la seva vanaglòria, en començar el desembarcament al Llevant mallorquí, es vesteix amb l'uniforme de tinent coronel. I, sobretot, no dubta a exercir la seva autoritat despòtica sobre les seves tropes, fins i tot en aplicar una injusta sentència de mort contra un dels milicians valencians. Núria comprèn com serà de difícil bastir una nova societat igualitària, mentre els militars -imprescindibles per a guanyar la guerra- ostentin el poder: "No podem dir ni una paraula a uns comandaments que seran els principals enemics de la revolució", perquè "o controlem els militarisme des del seu naixement o el militarisme acabarà amb nosaltres" (pag. 98). Al capdavall, ja compta amb l'exemple de la Rússia de Stalin. La lliçó final de la novella sembla ser que només la feina i el sacrifici resignats de les dones i dels homes anònims podrà conduir en el futur a un món millor.

Núria i la glòria dels vençuts narra un perible que va des de l'organització de la campanya al Principat -amb alguns retrocesos que remeten al triomf a Barcelona sobre els militars adherits al Movimiento durant els primers dies de la guerra-, fins als inicis del combat a la zona del port de Manacor, tot passant pel viatge fins a València per recollir els milicians d'Uribarry, la conquesta de Formentera i d'Eivissa i l'anada a Maó per completar les tropes de l'expedició. En resum, una història que, tot i que coneguem com acabarà, conté elements suficients per garantir l'interès del lector. López Crespí opta per tallar la novel·la abans que es produeixi la retirada de les tropes republicanes. Potser es tracta d'una manera de deixar la porta oberta a una futura continuació del seu relat. A nosaltres, però, ens fa l'efecte que més tost és un intent de concedir una nova oportunitat de triomfar als seus protagonistes. Tant de bo poguéssim canviar la Història!

Revista El Mirall número 115 (setembre 2000).

Aquesta és una època ben diferent a tot el que havíem somniat en temps de la lluita contra la dictadura. Assistim cada dia a l'enlairament de polítics i vividors, especialistes del romanço. La xurma que no va fer res contra el feixisme, els "esquerrans" que enterraren la lluita per la república en temps de la transició i que durant anys han xuclat del pressupost estatal després d'haver vampiritzat lluites, històries, símbols. Els vividors que van de viatge per aquí i per allà mentre quatre gasetillers servils els basteixen -ben pagada!- una "història" falsa, trucada, sense cap ni peus, on ells, els oportunistes, són els protagonistes de la lluita per la llibertat. (Miquel López Crespí)

La memòria dels vençuts: Mallorca i la guerra civil

La trilogia formada per Estiu de foc, L'Amagatall i Núria i la glòria dels vençuts s'ha anat bastint amb el temps, amb la lenta sedimentació, dins del subconscient del novel·lista, d'infinitat d'anècdotes contades pels homes i dones que visqueren la guerra civil, la repressió franquista. Caramull d'històries verídiques que, a poc a poc, s'han transformat, en els personatges de ficció de les obres abans esmentades.

En la novel·la Núria i la glòria dels vençuts hi ha desenes d'informacions concretes, aventures increïbles, fets que potser no coneix cap historiador, que vaig sentir contar a la família durant anys i més anys. És evident que, dins aquesta recordança, no hi podien mancar les experiències vitals que em contaren desenes de vells lluitadors republicans.

Record ara mateix les històries contades per José Hernández, un carrabiner (exmilitant del PCPE i del PCEml), que vaig conèixer en els anys que vaig ser vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell" (mitjans dels vuitanta). I el tinent de la República Manuel Gómez Simón, el qual, malalt i amb greus dificultats amb la vista, encara anava per tots els pobles de Mallorca aferrant cartells esquerrans. I caldria parlar també d'un home excepcional per tot el que va significar en la lluita per la llibertat; em referesc a Gaspar Soler, amic íntim de la dirigent del PCPE pro-soviètic Francesca Bosch. En Gaspar morí el 1990 després de tota una vida dedicada a la lluita pel socialisme, en defensa dels drets dels treballadors.

Em ve igualment a la memòria el company Antonio Abarca Zurita (de l'OEC, que participà en la campanya del "Front de Treballadors" de l'any 1977)... I tots els altres, els herois anònims, els antics lluitadors antifeixistes que, complint les normes de seguretat dictades per l'OEC, no donaven el seu nom autèntic i que jo coneixia pel nom de guerra: "Juan", "Toni", "Teresa"... Tants excel·lents amics que han anat morint en el més perfecte anonimat i als quals mai ningú podrà agrair prou el que feren per portar la llibertat al nostre poble, a tots els pobles de l'Estat.

Aquesta és una època ben diferent a tot el que havíem somniat en temps de la lluita contra la dictadura. Assistim cada dia a l'enlairament de polítics i vividors, especialistes del romanço. La xurma que no va fer res contra el feixisme, els "esquerrans" que enterraren la lluita per la república en temps de la transició i que durant anys han xuclat del pressupost estatal després d'haver vampiritzat lluites, històries, símbols. Els vividors que van de viatge per aquí i per allà mentre quatre gasetillers servils els basteixen -ben pagada!- una "història" falsa, trucada, sense cap ni peus, on ells, els oportunistes, són els protagonistes de la lluita per la llibertat.

Però que facin els servils la seva història. Nosaltres servarem la dels "vells", dels nostres herois, dels Jaume Serra Obrador (el nebot d'aquell pobler heroic, en Jaume Serra Cardell, afusellat en el Fortí d'Illetes l'any 1937), amb el qual encara vaig participar en una manifestació contra el dictador Pinochet fa uns anys; i d'en José Hernández i els germans José, Paulino i Juan López. Sense oblidar tampoc Guzmán Rodríguez Fernández, un lluitador basc que restà a viure a sa Pobla i que, durant anys, petava la conversa amb el pare i l'oncle, molts d'horabaixes, mirant de reüll la Guàrdia Civil, mentre fumaven una cigarreta en el taller de Can Ripoll, just davant la plaça del Mercat; i Juan Alzamora, que amb n'Aurora Picornell anà amunt i avall, per uns carrers de Palma plegats de falangistes, demanant armes a Antonio Espina; armes per als sindicats de les Illes, armes per a defensar la República... que el governador republicà no volgué lliurar als treballadors antifeixistes.

Són les històries vitals d'aquesta generació d'homes i dones que ho donaren tot per la causa de la llibertat del nostre poble les que, convenientment passades per la màgia de la imaginació i la literatura, naveguen per les pàgines de Núria i la glòria dels vençuts, Estiu de foc i L'Amagatall.

Moltes d'aquestes històries, la presència omnipotent de la guerra, la revolució i l'exili (d'una manera directa o indirecta) ja l'havíem copsat en l'obra de Carner, de Riba, de Pere Quart, de Bartra, d'Espriu, Prous i Vila, Ramon Tor, Ferran Soldevilla, Agustí Esclasans, Joan Sales, Clementina Arderiu, Màrius Torres, Janés i Olivé, Isidre Molas, Fèlix Cucurull, Joan Fuster, Joaquim Horta, o Francesc Vallverdu (entre molts d'altres).

Aquesta és la base cultural (entre moltes altres coses) que ajuden a bastir Núria i la glòria dels vençuts, L'Amagatall i Estiu de foc.

Estiu de foc (Edicions Columna), una epopeia mallorquina contemporània.

Em sedueix la capacitat narrativa de Miquel López Crespí, la seva habilitat per crear una ficció novellesca tot partint de la realitat històrica, em fascina la força amb què recupera el passat i l'incorpora al drama fictici que la imaginació recrea. (Gabriel Janer Manila)

Per Gabriel Janer Manila

Em sedueix la capacitat narrativa de Miquel López Crespí, la seva habilitat per crear una ficció novellesca tot partint de la realitat històrica, em fascina la força amb què recupera el passat i l'incorpora al drama fictici que la imaginació recrea. Tot just en acabar de llegir Estiu de foc, publicada el desembre passat a Columna, he tingut la certesa de trobar-me davant una breu novella exemplar: la crònica dolorosa i amarga d'una dona embarcada amb la tropa del capità Bayo, el mes d'agost de 1936, disposada a defensar, ni que sigui amb les dents, la illusió de la llibertat.

Sobre un paisatge tens, creat amb minuciosa esmena, es mouen lentament els personatges. La història serveix de rerefons al drama. La passió es desborda sobre les terres seques, calcigades pel foc de les armes i el sol de l'estiu. L'emoció et corprèn. Això era l'estiu de foc... Desembarquen les milícies republicanes. Som a la primera línia del front. Mentre, comença a créixer, impertorbable, el sentiment d'abandó: les discussions entre Madrid i la Generalitat sobre l'oportunitat del desembarcament, l'ajut que no arriba, les històries cruels de la repressió feixista, els morts a les cunetes, els assassinats sense judici, les tortures i la desolació... La depauperació, la manca de mitjans, la mort a les trinxeres, les dificultats entre els militars amb rutines i formació monàrquica i el proletariat revolucionari...

Una dona ens explica la seva aventura i la d'un grup de companyes; però el seu relat esdevé la crònica d'una història d'amor: l'epopeia llibertària d'una relació amorosa, la fascinació que aquell grup de dones sent pel somni anarquista.

El llibre ens planteja, bellament novellades, les brillantors d'aquest somni, aquelles inquietuds que configuraren i definiren la innocència de la revolució: l'afany de bastir el comunisme llibertari i acabar amb els exèrcits, les fronteres, les supersticions religioses, la propietat privada, la incultura... La voluntat ferma de construir un món nou, una societat justa. La gran utopia per la qual lluitaren aquells homes i dones que Miquel López Crespí dibuixa sobre el rerefons tràgic del desembarc de les tropes republicanes al litoral de Manacor. Llavors, el nostre mar, sa Punta de n'Amer, les terres costaneres de Son Carrió esdevenen l'escenari sobre el qual es perfila el fracàs d'una de les grans utopies d'aquest segle.

I l'esperança del triomf. Però també -els feixistes han rebut l'ajut italià, passen els caces-, el reembarcament desorganitzat, l'engany amb què es retiren, convinçuts que acudiran a Palma i reemprendran el combat. De bell nou, la lluita. I el somni.

La protagonista s'enrecorda, cap al final, dels dies difícils en què l'expedició havia parat a l'illa d'Eivissa; de Rafael Alberti i María Teresa León, de com aquesta havia defensat el museu arqueològic i l'havia reivindicat -potser és una de les pàgines més belles del llibre- el treball remot d'uns altres obrers, les mans treballadores del passat.

Sobre el canemàs de la història, el conflicte dels homes i les dones que s'afanyen per transformar la vida.

(21-IX-98)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Diario de Mallorca entrevista l´escriptor Miquel López Crespí (50 anys de literatura catalana de Mallorca) - Miquel López Crespí: sa Pobla en el cor- Per Joan Payeras, periodista-

Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) és novel·lista, autor teatral, poeta i assagista. L'any 1969 l'escriptor començà les seves col·laboracions (especialment literàries) en els diaris de les Illes. Membre de l'Associació d´Escriptors en Llengua Catalana (AELC), soci de l´Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca (ARMHM) i de l'Obra Cultural Balear (OCB), Miquel López Crespí ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novel·la, contes, teatre i narrativa juvenil. Va ser cofundador i vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell" i iniciador de la recuperació de la memòria històrica republicana. Col·laborador de diversos diaris i revistes de les Illes [Última Hora, Diario de Mallorca, Mallorca Socialista, Cort, La Nau, Sa Plaça, Temps Moderns, Diari de Balears, El Mirall, L'Estel...] ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i la història de sa Pobla i de Mallorca. Escriu, igualment, en els diaris digitals dels Països Catalans [El Talp, Llibertat.cat, Diari Gran del Sobiranisme, Xarxa de Blogs Sobiranistes, Ixent...). D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat cent llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novel·la i assaig. Ha estat traduït a l´anglès, el castellà, el francès i el romanès.

-Ens voldries explicar que ha significat personal aquesta distinció, rebre l´Escut d´Or de sa Pobla?

-No cal dir que em sent molt honorat i vull expressar públicament el meu agraïment a l´Ajuntament de sa Pobla, a l´amic Biel Ferragut, el batle que ha tengut l´amabilitat de pensar en la meva obra. Igualment a tots els partits polítics del meu poble que han aprovat la proposta per unanimitat. Gràcies a tots i totes. Aquesta haurà estat una de les fites més importants de la meva vida i sempre ho deuré a sa Pobla, el meu poble.

-Quina importància ha tengut sa Pobla en el desenvolupament de la teva obra, en els cent llibres que has publicat fins el moment i en els milers d´articles que han sortit en els diaris de les Illes aquests darrers cinquanta anys?

-Sa Pobla és fonamental en la meva formació humana i cultural. Sense els poblers, sense l´exemple de la pagesia res no hauria estat possible. En aquesta tasca de formació vull fer especial esment en la meva repadrina Francesca Torrens Comas “Nana”. Tenc ben presents les anècdotes, les històries que em contava sovint i que jo de menut escoltava com si es tractàs de les rondalles més interessants i saboroses. El cert era que en sabia moltes de rondalles (com moltes de les seves amigues de generació). Amb aquells "contes" d'abans de la invasió Disney (o les japonesos actuals!) els vells transmetien als més joves no solament l'accent, el to de la veu, els registres més secrets d'una llengua; també els costums, les tradicions (i les pors i les alegries) de tot un poble, d'una societat.

-Les classes dominants mallorquines sempre han menystingut els pagesos, considerats incultes, aptes només per a la feina esclava per a senyors i rendistes.

-És evident que els pagesos només eren carn de canó per als vividors de la suor dels treballadors. Però jo som fill de pagesos i no tenc aquestes concepcions. Ans al contrari, per a mi la pagesia, sa Pobla, han estat sempre la meva autèntica universitat. En el fons, sigui contant esdeveniments concrets o les més fantasioses rondalles, aquella gent ens explicava a la seva manera la història de sa Pobla. I els professors eren els seus protagonistes: els poblers i pobleres que, d'una terra erma, eixuta, aixecaren el verger més esponerós de l'illa a costa del seu treball, d'un sacrifici immens. Després, les generacions que els hem succeït no hem tengut gaire cura de les meravelles que aixecaren amb la seva feina: un esponerós exèrcit de molins d'aigua, les més de mil sínies que hi havia a sa Pobla en els anys deu del segle passat. Amb l'esforç dels avantpassats, sa marjal esdevindria paradís verd per on circulava l'aigua alimentant les anyades de patates, mongetes, blat, cacauets, tot el que d'ençà aquell temps hi han sembrat els pagesos del nostre poble.

-Quina és la teva valoració de sa Pobla actual?

-Dissortadament en les darreres dècades s'han deixat perdre molts molins d'aigua, s'han fet malbé innumerables sínies, safareigs... tot un immens tresor històric, pàgines escrites damunt la terra o fetes monument. )O quina altra cosa és un dels nostres molins, una de les sínies que encara resten anant a l'albufera? )Què se n'ha fet dels mestres artesans de tots els oficis, dels artistes del ferro, la fusta i la pedra que bastiren a començaments de segle les "escultures" (els molins!) que cap escultor modern no sabria fer? Jo encara he pujat (en els horts de Can "Verdera" i Ca Na "Ximbona") a plegar les veles del molí. Jo encara hi he estat a temps que els padrins m'enssenyassin què era el ramell, la càbria, la coa o el violí del molí d'aigua. Potser la nostra és la darrera generació que ha vist treballar els fusters (i els seus descendents) de Cas Senceller, Can Mascó, Can Rian, Can Muxella o Can Malondro. I també hem vist els ferrers (arreglant, installant les bombes de pistó), els homes de Can Puça, can Cinto, Can Pèl de Mel, Can Cerol...

-Creus que amb cert enriquiment a causa del turisme s´han perdut algunes de les nostres arrels?

-Indubtablement, malgrat l´esforç actual per a la recuperació de les nostres senyes d´identitat! Qui vos parla ha conegut sa Pobla abans de l'embranzida turística, molt abans que la televisió acabàs amb les rondalles al costat de la foganya. El camp de sa Pobla encara era lluny de la mecanització del present. Els tractors no es coneixien. Tot es feia a força d'home o animal. Cavall, mules i someres eren els reis de la creació. Només -i no sempre- una batedora servia per a alleugerir la feina a l'hora de preparar el blat o les mongetes per als magatzems i l'exportació. Aleshores tot eren cançons (i alguna maledicció, evidentment!). Eren temps en els quals cada feina concreta del camp (batre, segar, llaurar, regar, recollir olives, sembrar mongetes...) tenia una tonada adient. No em parlem de les glosses i cançons de per Sant Antoni, davant el foguerons! Crec que és tota aquesta saba popular el que no hem de deixar mai que es perdi, s'esborri de la nostra memòria collectiva.

Quins aspectes essencials de sa Pobla dels anys 50 creus que ajudaren més en la teva formació?

-En podríem fer un llibre de les influències de la infantesa! En Gaspar Aguiló Forteza va ser un d'aquells personatges claus en la vida d'un infant. Qui, a hores d'ara, podria imaginar que en un poble (sa Pobla) de mitjans dels anys cinquanta hi hagués un miracle que s'anomenàs "Escola de Música"? Més de cent alumnes (allots i allotes) anaven a classes de solfeig i de piano i, encara més miracle... amb el temps organitzà també... una escola de ballet clàssic! Gràcies al seu amor per la música, els allots i allotes d'aquella època (a través dels nombrosos concerts que organitzà en l'Escola Municipal de Música que ell dirigia) poguérem començar a estimar Litz, Mozart, Chopin, Bach, Albéniz, Txaikovski... I l'ànima d'aquest miracle era, sens dubte, el meu mestre de solfeig, el recordat compositor Gaspar Aguiló!

-Alguns altres aspectes culturals de sa Pobla d´aquella època?

-Juntament amb la influència cultural de Gaspar Aguiló a sa Pobla hauríem de destacar la importància que tengué per a nosaltres l'existència de la Biblioteca Pública de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros en el carrer de l'Assalt, davant l'església; hi anàvem una bona colla d'allots i allotes. Vigilava amablement la nostra estada a la Biblioteca na Maria Sureda, que sempre tenia a l'abast d'aquell exèrcit inquiet i renouer les darreres biografies "exemplars" per a la nostra formació.

La Biblioteca Pública de la Caja de Pensiones ja era una institució a mitjans dels cinquanta. Va ser inaugurada per les festes de Sant Antoni de 1952. Cap a l'any 1958 la Biblioteca ja tenia unes existències de més de dos mil exemplars (uns propietat de la Caja de Pensiones, altres de l'Ajuntament). I el més impressionant era constatar que l'any 1957 la Biblioteca havia tengut prop de quinze mil lectors amb un total de divuit mil llibres consultats! I encara n'hi ha que ens diuen "pataters"! Voldria saber, amb paper en la mà, quants pobles de Mallorca -o de l'Estat- consultaven, devers 1957, un total de divuit mil llibres anuals de ciències socials, filosofia, geografia, biografies, història i filologia.

En aquest darrer quart de segle han sortit editades un munt d´històries oficials de la transició, però poques fent referència o historiant la realitat dels grups alternatius al sistema i als partits que, amb el suport de la dreta i la banca, s'instal·laren en la gestió del règim. Com escrivíem una mica més amunt, munió d'investigadors ben pagats i promocionats pels partits del règim han lloat, i fins i tot inventat, com si d'una novel·la es tractàs, les falses "heroïcitats" de molts tèrbols personatges i partits del sistema que no feren res per la llibertat del poble, ans al contrari, pactant amb els franquistes reciclats i la patronal posaren en tot moment entrebancs al protagonisme popular. I ara, vet aquí el que és la manipulació de la història!, "immortalitzats" en aquestes hagiografies del poder, es presenten com els únics i autèntics protagonistes de la lluita per la llibertat. Una autèntica vergonya, tot plegat. (Miquel López Crespí)

Les mentides de la història oficial

Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006)

En aquest darrer quart de segle han sortit editades un munt d´històries oficials de la transició, però poques fent referència o historiant la realitat dels grups alternatius al sistema i als partits que, amb el suport de la dreta i la banca, s'instal·laren en la gestió del règim. Com escrivíem una mica més amunt, munió d'investigadors ben pagats i promocionats pels partits del règim han lloat, i fins i tot inventat, com si d'una novel·la es tractàs, les falses "heroïcitats" de molts tèrbols personatges i partits del sistema que no feren res per la llibertat del poble, ans al contrari, pactant amb els franquistes reciclats i la patronal posaren en tot moment entrebancs al protagonisme popular. I ara, vet aquí el que és la manipulació de la història!, "immortalitzats" en aquestes hagiografies del poder, es presenten com els únics i autèntics protagonistes de la lluita per la llibertat. Una autèntica vergonya, tot plegat.

Amb No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), amb Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006) i amb la majoria dels llibres de memòries que he anat publicant en aquests darrers anys el que volia era retre un petit i sentit homenatge als oblidats, als grups i persones que, com les JEC, l'OEC, Gonçal Castelló, Valerià Pujol, Víctor Alba o el dirigent trotsquista Arturo Van den Eynde, que tant feren per la nostra cultura i per la causa del nostre alliberament nacional i social, foren sistemàticament silenciats per la colla d'oportunistes que ha provat de canviar el sentit de la nostra història i de la nostra cultura. En Cultura i antifranquisme i en Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart es tractava de reprendre les qüestions estrictament polítiques de les quals ja havia informat en altres obres i ampliar-les fins al marc cultural per tal de situar amb força l'obra i exemple d'alguns escriptors marginats i obres d'indubtable qualitat silenciades pel comissariat postmodern. Pens que qualsevol persona que conegui mínimament el rerefons del nostre món cultural no ignora com la repressió que la dreta i la pseudoesquerra exerciren contra els partits que lluitaven per la República i l'autodeterminació, pel socialisme, també s'ha exercit i s'exerceix en el camp cultural contra aquells autors i obres considerats "dissolvents". Hem parlat sovint de la campanya per fer oblidar a les noves generacions el mestratge de Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Josep M. Llompart, Manuel de Pedrolo o Salvador Espriu, per citar només alguns dels intel·lectuals més coneguts. Si el comissariat neoparanoucentista que vol aclaparar-nos ha aconseguit molts dels seus objectius quant a demonitzar, menystenir i ridiculitzar la literatura anomenada "resistencialista"... ¿què en direm de tants i tants d'autors catalans que, en el darrer quart de segle, sense obeir consignes, portats pel seu tarannà independent, han volgut seguir l'exemple dels mestres? La marginalització, el silenci, han estat el que ha rebut i rep bona part de la intel·lectualitat catalana contemporània. Vegeu els noms de qui són promocionats per polítics i institucions. Pensau en qui promocionen les màximes autoritats de l'estat o qui cobrava i cobra bons sous de CiU o el PSOE o el PP i veureu que sempre són els mateixos. Les obres de molts d'altres, sovint magnífiques i d'una qualitat més d'una vegada superior a les dels endollats i promocionats, són sistemàticament silenciades, quan no sotmeses, com és el més freqüent, a campanyes rebentistes ordides pels clans i camarilles de l'endoll aferrades a les mamelles del poder. Els més de nou-cents escriptors de l'AELC en podrien parlar. Si cadascun contàs la història de les travetes que li han fet, dels atacs que ha hagut de patir, se'n podria fer un llibre o, qui, sap, més d'un, un munt de llibres que donarien notícia concreta de tot el que ha passat en aquest darrer quart de segle.

Perquè sabem el que s'esdevé, perquè molts de companys i companyes del gremi ens han contat les malifetes que han hagut de patir en aquests darrers vint-i-cinc anys, perquè qui signa aquest article també ha patit i pateix el mateix que els amics de la confraria literària, és pel que he volgut deixar constància de l'obra de qualitat indiscutible, però que no ha tengut el ressò que mereixia, d'autors com Antoni Vidal Ferrando, Pere Rosselló Bover, Ferran Lupescu, Llorenç Capellà. Joana Serra de Gayeta, Víctor Gayà, Miquel Mas Ferrà, Rosa Maria Colom, Eusèbia Rayó, Miquel Rayó, Joan Soler Antich, Valerià Pujol, Gonçal Castelló, Neus Canyelles, Víctor Alba, David Jou, Josep M. Llompart i tants i tants d'autors que han lluitat i lluiten per ampliar el ressò i qualitat de la cultura catalana en el món.

Qui ha sabut copsar a la perfecció la intenció que hi ha rere la publicació d'aquests llibres i de Cultura i transició a Mallorca ha estat l'escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover, que, en el pròleg al llibre que comentam, escriu:

"En aquesta reflexió sobre el país i la cultura, López Crespí analitza la situació de la gent de lletres a la nostra terra i es pregunta quina ha d’esser la seva funció en la nostra societat, tal com també ho plasmà –amb un cert humor negre– a La novel·la. Avui, esser escriptor a Mallorca equival gairebé a esser un marginat, a patir el menyspreu i l’oblit. Som força lluny d’aquells temps en què els intel·lectuals eren considerats els capdavanters de la comunitat, els benefactors del poble, els herois que amb el seu esforç feien avançar la col·lectivitat. Avui els intel·lectuals són arraconats pel poder que –només amb excepcions molt comptades– recau generalment en persones mediocres i poc conscients del valor de la cultura. Tanmateix, els poderosos necessiten dels intel·lectuals per lluir-los públicament, car els consideren un element decoratiu imprescindible. Com tot i com tothom, per a ells els intel·lectuals només són per utilitzar-los quan i com els convé i, després, llançar-los a les deixalles. El malestar del món de la cultura no s’ha produït debades i, fins i tot, resulta difícil creure que els autèntics artistes i pensadors es puguin sentir còmodes en un món com el nostre, dominat per la injustícia, a no ser que hagin adoptat el cinisme com a norma de vida. Al poder, li interessa tenir en les mans una massa fàcil de manipular, dòcil i dúctil, narcotitzada a base de productes de consum, de futbol i de televisió. El retrat pot semblar fàcil i tòpic, però no per aquest motiu resulta menys cert. Tot allò que faci pensar la gent és, per tant, una nosa inoportuna, un destorb en l’avanç d’uns plans perfectament traçats des de dalt, que no s’aturen davant les persones, les cultures o les llengües".

Miquel López Crespí

Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). Podeu fer les comandes a la vostra lliberia habitual o al telèfon de l´editorial: 971-650618 (de 7h. a les 15h.)

Sa Pobla: servar la memòria de la pagesia mallorquina

Miquel López Crespí ha rebut l´Escut d´Or de sa Pobla, màxima distinció cívica i cultural del nostre poble a proposta del batle Gabriel Ferragut (PI). El consistori pobler ho va aprovar per unanimitat de tots els grups polítics (MÉS, PI, PSOE i PP). (/b>

Sa Pobla: servar la memòria de la pagesia mallorquina (intervenció de l´escriptor Miquel López Crespí el dia que va rebre l´Escut d´Or de la vila)

Parlar dels avis i rebesavis, de totes aquelles generacions que ens precediren, és com aprofundir en el marc vital de la nostra història, tant la personal com la collectiva. Potser és una feina d'urgència deixar constància de noms, malnoms, els fets que encara recordam abans que la inclemència del temps -la banalitat de la postmodernitat que ens aclapara- ho esborri tot. Avui voldria recordar la gent -avis, rebesavis- que ens ha donat la parla, una determinada manera de veure el món i copsar la realitat que ens envolta. La meva besàvia (per part de mare), Francesca Torrens Comas "Nana", que era casada amb Antoni Caldés Soler "Ximbó", morí a Ciutat, a casa nostra, a Son Serra, a 13 de juliol del 1963. A ella i a la padrina Martina "Ximbona" dec la meva formació cultural (pagesa) poblera, aquest esperit que sent tan arrelat a la terra que em va veure néixer, als sons (cançons, xeremies, ximbombes...), olors i sabors que m'alletaren d'infant, en els anys quaranta del segle passat.

El rebesavi Antoni Caldés ja no el vaig conèixer. Però de la padrina "Nana" (que visqué tota la vida, abans de marxar a Ciutat, en el número 4 del carrer de l'Escola) serv munió de records; anècdotes, històries que em contava sovint i que jo de menut escoltava com si es tractàs de les rondalles més interessants i saboroses. El cert era que en sabia moltes de rondalles (com moltes de les seves amigues de generació). Amb aquells "contes" d'abans de la invasió Disney (o les japonesos actuals!) els vells transmetien als més joves no solament l'accent, el to de la veu, els registres més secrets d'una llengua; també els costums, les tradicions (i les pors i les alegries) de tot un poble, d'una societat.

En el fons, sigui contant esdeveniments concrets o les més fantasioses rondalles, aquella gent ens explicava a la seva manera la història de sa Pobla. I els professors eren els seus protagonistes: els poblers i pobleres que, d'una terra erma, eixuta, aixecaren el verger més esponerós de l'illa a costa del seu treball, d'un sacrifici immens. Després, les generacions que els hem succeït no hem tengut gaire cura de les meravelles que aixecaren amb la seva feina: un esponerós exèrcit de molins d'aigua, les més de mil sínies que hi havia a sa Pobla en els anys deu del segle passat. Amb l'esforç dels avantpassats, sa marjal esdevindria paradís verd per on circulava l'aigua alimentant les anyades de patates, mongetes, blat, cacauets, tot el que d'ençà aquell temps hi han sembrat els pagesos del nostre poble. Potser el vertader progrés de sa Pobla s'inicià cap al 1866 amb l'arribada dels anglesos (Bateman i els enginyers Waring i Green) i els inicis dels treballs de dessecació de s'Albufera. Recordem que aquesta gran obra d'importància cabdal, a part d'ajudar a augmentar la riquesa del poble amb totes les quarterades aprofitades amb la dessecació, serví per a acabar amb la pesta -el paludisme!- que des de feia segles colpejava brutalment la salut dels pagesos. En menys de mig segle sa Pobla triplicà la població, i cap al mil nou-cents ja teníem sis mil habitants.

Dissortadament en les darreres dècades s'han deixat perdre molts molins d'aigua, s'han fet malbé innumerables sínies, safareigs... tot un immens tresor històric, pàgines escrites damunt la terra o fetes monument. )O quina altra cosa és un dels nostres molins, una de les sínies que encara resten anant a l'albufera?

Inclemència del temps que tot ho desfà! )Què se n'ha fet dels mestres artesans de tots els oficis, dels artistes del ferro, la fusta i la pedra que bastiren a començaments de segle les "escultures" (els molins!) que cap escultor modern no sabria fer? Jo encara he pujat (en els horts de Can "Verdera" i Ca Na "Ximbona") a plegar les veles del molí. Jo encara hi he estat a temps que els padrins m'enssenyassin què era el ramell, la càbria, la coa o el violí del molí d'aigua. Potser la nostra és la darrera generació que ha vist treballar els fusters (i els seus descendents) de Cas Senceller, Can Mascó, Can Rian, Can Muxella o Can Malondro. I també hem vist els ferrers (arreglant, installant les bombes de pistó), els homes de Can Puça, can Cinto, Can Pèl de Mel, Can Cerol...

Tot es fa malbé. Caldria una decidida política de protecció de tot el que bastiren amb les seves mans aquestes generacions heroiques d'artesans únics, de pagesos i pageses.

El molí d'aigua apareix a sa Pobla a mitjans de segle XIX. Hi ha informacions que ens parlen de molins devers l'any 1855. Però és a partir de començaments de segle -precisament quan els nostres avis són joves i estan en la plenitud de la vida- quan la construcció de tan útils i aparatoses estructures esdevé una activitat frenètica. Som a 1910. Amb la força de les bombes d'extracció, primer mogudes per la força del vent i després amb l'ajut dels motors de benzina (el primer data del 1914 i va ser installa a Son Tut) el poble canvia en mig segle més del que ho havia fet d'ençà la seva fundació en el segle XIII.

Més endavant arribarien els motors elèctrics (els primers es colloquen l'any del casament dels meus padrins, en Rafel "Verdera" i na Martina "Ximbona").

Molins d'aigua, motors de benzina i d'electricitat permeten multiplicar les terres de conreu. Alhora ja es pot regar, sembrar, conrear qualsevol cosa no solament a l'àrea de les sínies (les terres baixes del poble, molt apropades a l'Albufera). El terreny s'estén a força de braços (llevar macs, roturar, fer els pous, bastir els molins...) i noves i noves famílies poden viure i prosperar en indrets on en altres segles només hi havia terra seca, pedres.

Miracle aquest que realitzaren els nostres avantpassats i que mai no serà prou lloat. Recordem -potser interessi els afeccionats a la història- que el famós cronista Jaume Binimelis ja escrivia en Història de Mallorca (parlant concretament de sa Pobla) que el nostre poble era "la vila més pobre d'aigües de quantes en hi ha a l'illa és sa Pobla, en tot el seu terme just hi trobam deu pous". Miracle de la feina i la suor dels nostres padrins i repadrins, la conversió d'aquelles extensions de secà en el verger del segle XX!

En aquella època, abans de la mort dels avis, record que la majoria de carrers encara no eren asfaltats i els infants del carrer de la Muntanya jugaven a indis o al joc dels quatre cantons. Indrets polsosos a l'estiu, plens de fang en els hiverns.

Però aleshores, quan els avis i rebesavis vivien al nostre costat, ens preparaven menges exquisides. Cap de nosaltres no imaginava que el temps era inclement amb les coses i les persones. Ningú no podia pensar encara que els poderosos molins d'aigua de sa marjal podrien esbucar-se i els cadúfols de les sínies restar per sempre aturats, sense treure més aigua del fons de la terra poblera per regar llegum, els arbres fruiters, les parres que ens donaven ombra a l'estiu. Em semblava que tothom era immortal. Els avis conreaven la terra mentre els rebesavis ens tenien cura al poble, ens acompanyaven a escola a vegades i, quan la mare tenia molta feina, ens feien el dinar i ens preparaven els berenars.

La meva memòria queda aturada en els rebesavis que moriren, com he dit una mica més amunt, entre els cinquanta i els seixanta.

Ells són els que em contaven històries de com era sa Pobla en el passat. Jo era molt petit. Potser no vaig acabar d'entendre les seves explicacions. El cert és que em resten idees, fets concrets (esdeveniments, anècdotes, festes, comentaris damunt les matances, la forma de fer el menjar, panades, els tipus d'entreteniments que eren generals a finals del segle XIX...). Però amb la besàvia (que morí l'any 1963) sí que vaig tenir més contacte, ja que visqué amb nosaltres fins al dia de la seva mort. Jo ja tenia més de quinze anys i per tant sí que record a la perfecció moltes de les històries de sa Pobla antiga que em contà al costat de la foganya a l'hivern, i en el jardí, sota les parres de ca nostra, a l'estiu.

Sa padrina "Nana" em contava com era el nostre poble a començaments del segle XIX (hi havia alguna anècdota que segurament devia ser de finals del XVIII!). Aleshores la riquesa principal de sa Pobla era el correu del cànyom. Es cultivava el blat. L'aigua (proveïda per les sínies) era solament abundosa en els marjals baixos, que era on els pagesos podrien sembrar quatre carabasses, melons i síndries. El prat de l'Albufera servia per a alimentar braus i vaques. La resta, ja s'ha dit en nombrosos llibres, terra secana amb quatre figuerals i vinyes. El paludisme, abans de la dessecació dels anglesos, acabava de completar el trist panorama on sobrevivien com podien els poblers i pobleres.

És tot aquest món d'esforç, de lluita contra una naturalesa hostil, el que anys enrere he provat de servar anant a la recerca de vells papers, dels noms oblidats de tants i tants avantpassats.

Els poblers sabem que amb la mort d'un membre de Can Pelí, Can Verdera, Can Rian, Can Cuca, Can Ximbó, Can Pelut o Can Sabater mor una forma de parlar, una forma de cuinar, de bastir cases i molins, conrear la terra, fer espinagades, cantar, fer glosses, entendre la vida... És una cultura i tota una concepció del món que s'esvaeix amb cada persona que desapareix. La història completa de la construcció dels molins d'aigua, de l'aventura immensa que significà fer arribar el tren a sa Pobla, de la dessecació de l'Albufera, del conreu i exportació de la patata i les mongetes, de la guerra de Cuba o de la mateixa Guerra Civil, es perd amb cada darrer alè d'un o una dels nostres vells.

Qui vos parla ha conegut sa Pobla abans de l'embranzida turística, molt abans que la televisió acabàs amb les rondalles al costat de la foganya (aquella llum d'oli a les cuines o per anar al corral!). El camp de sa Pobla encara era lluny de la mecanització del present. Els tractors no es coneixien. Tot es feia a força d'home o animal. Cavall, mules i someres eren els reis de la creació. Només -i no sempre- una batedora servia per a alleugerir la feina a l'hora de preparar el blat o les mongetes per als magatzems i l'exportació.

Aleshores tot eren cançons (i alguna maledicció, evidentment!). Eren temps en els quals cada feina concreta del camp (batre, segar, llaurar, regar, recollir olives, sembrar mongetes...) tenia una tonada adient. No em parlem de les glosses i cançons de per Sant Antoni, davant el foguerons!

Crec que és tota aquesta saba popular el que no hem de deixar mai que es perdi, s'esborri de la nostra memòria collectiva. I crec que ha estat això el que m'ha fet pensar en els meus, en els avis i rebesavis que m'ensenyaren (a la seva manera) a estimar la meva terra, sa marjal de sa Pobla regada amb la sang dels agermanats, amb la suor de segles dels seus descendents.

Reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit. (Miquel López Crespí)

Mallorca republicana: sa Pobla i la història oblidada

Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit.

Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquest llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas

El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, el militar de la República Paulino López Sánchez conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.

Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una al·lota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en els quals participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.

La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro" és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres col·lectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (col·lectivitzacions agràries, milícies populars...).

Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja farà més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...

L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intel·lectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.

Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novel·la històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em a dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Golçal Castelló. Barcelona 1995".

Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

El fil conductor que porta de les revoltes cristianes de l’edat mitjana fins al Manifest dels Iguals i d’aquest al Manifest Comunista de 1848 és prou evident. Els homes i dones que en la novel·la París 1793 lluiten, al costat dels membres dels diversos clubs jacobins, per la fi dels privilegis feudals, els seguidors de Marat i Robespierre, són els que condicionaran les idees i pràctiques posteriors de tot el que s’ha vengut a anomenar el “socialisme utòpic”, és a dir, els escrits i accions de Saint-Simon, Charles Fourier, Victor Considérant, Constantin Pecquer, Becker, Büchner, Weitling. (Miquel López Crespí)

Els origens del socialisme i la novel·la històrica: París 1793 (El Tall Editorial)

En un altre article, parlant sobre la novel·la París 1793 que acaba de publicar el Tall Editorial, ens endinssàvem en el món que, a finals del segle XVIII i començament del XIX, conformà la vida dels il·lustrats catalans i espanyols, els protagonistes de l’obra que comentam. En el fons, reconstruint el clima intel·lectual que encercla el Miquel Sureda i Montaner de París 1793, viatjant literàriament per les ciutats –París, Perpinyà, Maracaibo, Barcelona, Madrid... – que foren testimoni de les ànsies igualitàries i revolucionàries dels nostres protagonistes, l’autor també viatja per l’univers de les idees que el condicionaren –i condicionen encara!-- en la seva adolescència i joventut. Com a militants antifeixistes del temps de la dictadura... no hem begut de les mateixes fonts que alimentaren Miquel Sureda de Montaner i els seus companys de conspiració antiborbònica a finals del segle XVIII? El socialisme que sempre hem defensat i defensam... no té els seus fonaments en les propostes igualitàries de Babeuf? I Babeuf, el precursor del socialisme, no era fill de la Utopia de Tomàs Moro, de la Icària de Cabet? La nostra confiança en la possibilitat d’un home i una dona nous, alliberats de la putrefacció capitalista, no procedeix d’aquell Rousseau blasmat pels nazifeixisme, per Hitler, Mussolini, Franco i José Antonio? Tanmateix, si investigam en les arrels més profundes de la nostra formació, quan anàvem a comprar a les llibreries de vell de Palma amb l’oncle José, que havia fet la guerra al costat dels republicans, veurem com és molt important en aquest aprenentatge la lectura de determinats llibres. Record que remenant per aquells polsosos prestatges trobàrem velles traduccions llatinoamericanes de Le Contrat social de Rousseau i Les Chaines de l’esclavatge de Marat. Ambdues obres, pel que hem llegit posteriorment, bàsiques en la formació de Babeuf els igualitaris francesos, igualment importants en la vida dels conspiradors catalans i espanyols de la novel·la París 1793.

L’escala, el fil conductor que porta de les revoltes cristianes de l’edat mitjana fins al Manifest dels Iguals i d’aquest al Manifest Comunista de 1848 és prou evident. Els homes i dones que en la novel·la París 1793 lluiten, al costat dels membres dels diversos clubs jacobins, per la fi dels privilegis feudals, els seguidors de Marat i Robespierre, són els que condicionaran les idees i pràctiques posteriors de tot el que s’ha vengut a anomenar el “socialisme utòpic”, és a dir, els escrits i accions de Saint-Simon, Charles Fourier, Victor Considérant, Constantin Pecquer, Becker, Büchner, Weitling. I encara Robert Owen, Étienne Cabet i Proudhon. Convé tenir-ho present per a entendre com i quan començaren a ser engendrades les idees de canvi revolucionari que seran, vestides amb un ropatge o un altre, amb uns continguts una vegada més marxistes i altres més llibertari, els estendards de les classes oprimides durant prop de dos-cents anys d’història mundial.

Després ja som a Marx i Engels, a la Comuna de 1871, a la revolució soviètica de 1917, a Rosa Luxemburg, Lenin i Trotski. Estam a un pas de Durruti i Andreu Nin, del POUM i la CNT, en plena revolució social de juliol de 1936 a l’Estat espanyol. L’autor és fill d´un combatent republicà d’aquella època, d’un home que ha vist i ha participat en les col·lectivitzacions agràries i industrials del País València abans de la repressió estalinista de maig del 37 i feixista a partir d’abril del 39. Un home, com tota la generació de socialistes, anarquistes i poumistes dels anys trenta, que fa seves bona part de les idees que defensava Babeuf en el Manifest dels Iguals. I, tres dècades després, a mitjans dels anys seixanta, ja som en plena batalla clandestina contra la dictadura feixista, hereus igualment, com el pare, com els oncles, com els revolucionaris dels anys trenta, de moltes de les doctrines igualitàries sorgides a l’època descrita a París 1793. Vet aquí com, el món dels il·lustrats catalans i espanyols de finals del segle XVIII, la seva pràctica antiborbònica, la seva lluita per la igualtat, pel repartiment de la riquesa produïda per la societat, és ben semblant a la que realitzaren els nostres pares en temps de la guerra civil i a les propostes anticapitalistes que el millor de la nostra generació defensà en els anys seixanta i setanta del segle passat.

En el fons, el món de la Il·lustració, moltes de les idees de Rousseau, Diderot, D’Alembert, Voltaire, Mably, Morelly, per dir solament uns noms, és el món que fonamentà les idees d’igualtat i justícia social que sempre ens han alimentat. Moltes de les concepcions socialistes i llibertàries que hem servat fins al present... no són les mateixes que impregnen la vida dels protagonistes de París 1793, com acabam de dir? Els descobriments culturals, les investigacions intel·lectuals provinents dels primers socialistes utòpics, dels defensors roussonians de la bondat innata de l'home i de la necessària repartició de les riqueses entre els més desvalguts, les formulacions teòriques del “comunisme” que podem trobar en Mably, Morelly, Babeuf... no són els nostres mateixos descobriments? Llegir Tomàs Moro i Tommasso Campanella, no ens obria els ulls quant als primers teòrics d’un possible món nou?

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

(2 vídeos) Ben cert que les contradiccions entre nosaltres -el poder- i el poble són antagòniques. No he arribat mai a entendre aquesta malaltissa afecció dels sectors populars a organitzar aldarulls en contra de qui comanda, vagues, permanents actes reivindicatius per a posar entrebancs a la meva política, sempre preocupada pel benestar general. La democràcia autèntica, en efecte, requereix diverses opcions polítiques, eleccions cada quatre anys, etc. Tot això és evident i no ho vull discutir. Em dirien dictador i jo sempre he estat demòcrata! Però la col.lectivitat mai no està conforme amb els de dalt. Crec que la massa, els de baix, la xurma treballadora, només pensen en l'estómac i en les vacances.

Les falses memòries de Felipe González (I)

Ben cert que les contradiccions entre nosaltres -el poder- i el poble són antagòniques. No he arribat mai a entendre aquesta malaltissa afecció dels sectors populars a organitzar aldarulls en contra de qui comanda, vagues, permanents actes reivindicatius per a posar entrebancs a la meva política, sempre preocupada pel benestar general. La democràcia autèntica, en efecte, requereix diverses opcions polítiques, eleccions cada quatre anys, etc. Tot això és evident i no ho vull discutir. Em dirien dictador i jo sempre he estat demòcrata! Però la col.lectivitat mai no està conforme amb els de dalt. Crec que la massa, els de baix, la xurma treballadora, només pensen en l'estómac i en les vacances. I la situació actual demana molts sacrificis. L'avenç de la nostra economia, arribar a assolir els aspectes essencials de la modernitat -que són els que distingeixen un país avançat d'un de subdesenvolupat- no pot portar-se a terme sense una veritable modificació de tot el procés productiu (reestructuració de plantilles, abolició de les prestacions socials, retallada de sous i pensions, racionalització de les despeses de la seguretat social). La dictadura franquista volgué, en certa mesura, imitar alguns aspectes de l'estat del benestar europeu i del comunisme ateu. Vet aquí la nostra tragèdia. Ara, la socialdemocràcia, si vol salvar el país, ha d'aprendre a no malgastar els diners de l'estat. L'exemple de la fi de comunisme a l'URSS ens ha d'ensenyar el camí que pertoca. La sanitat, l'ensenyament i l'habitatge gratuïts, foren el motiu de la fallida generalitzada. Els ciutadans tanmateix no agraeixen el que l'estat fa per ells. Històricament, el poble, la massa, sempre actua en contra de les bones intencions dels dirigents. Cal tenir-ho ben present.

Estic molt preocupat pels entrebancs, excuses i dilacions que els sindicats posen a les nostres mesures. No hi ha manera d'arribar a un pacte social. Malgrat les subvencions i ajuts a les diverses formacions sindicals! Milers de milions cada any i ara es mostren desagraïts! No m'ho hagués pensat mai; al cap de més de quinze anys de col.laboració fructífera, es revolten. No ho entenc. Sincerament, no sé que volen ni que defensen. La mobilitat de les plantilles és quelcom essencial per a progressar econòmicament; l'augment de la jornada laboral, la disminució de les vacances, el treball eventual, són sistemes europeus ben provats per la pràctica i l'èxit dels seus resultats. Tampoc no podré entendre mai la defensa aferrissada que fan del poder adquisitiu de les pensions! Protegir els vells! És això una encertada política sindical? Particularment no estic gens d'acord a mantenir, en plena democràcia, aspectes de la finida dictadura. Els vells, mantenir la gent de d'edat, és quelcom que correspon a llurs famílies, no a l'Estat. I si la púrria no ho fa a les bones, haurem d'estudiar mesures especials per a acabar amb aquesta tremenda injustícia que és voler mantenir absurds privilegis. Voler cobrar cada mes gent que ja no fa feina. El sistema, suggerit molt intel.ligentment pel company Solchaga, seria modificar les lleis d'herència i successió. Fer que tots els béns dels jubilats passassin a l'estat i així es podria continuar abonant alguna cosa. Els que no tenguessin propietats, evidentment, no cobrarien. Però, ¿quan, en dos mil anys d'història, el poble que no podia treballar, cobrava? És completament il.lògic! No té cap ni peus aquesta defensa aferrissada de les pensions. Hem de finir amb urgència amb tot aquest parasitisme social que ens porta a la ruïna o no sortirem mai del subdesenvolupament.

Si els sindicats s'atreveixen a convocar la vaga general, poden perdre més que guanyar. Aturarem les subvencions. Farem que no cobri cap alliberat sindical. Desfer, sense moure un dit, tota la seva estructura de comandament. Qui pagaria el lloguer, els terminis de les seus de CC.OO., o d'UGT? ¿Ells tots sols, amb les quotes d'afiliats? Impossible! No tenen prou capacitat econòmica. En cas de necessitat, podem militaritzar els serveis en vaga. Decretar la pèrdua de la feina per als qui participin en aldarulls reivindicatius. L'altre dia, a Nova York, en parlava amb el President Clinton i el Canceller Kohl. Els deia - m'escoltaren amb molta atenció- que s'havia anat perdent l'antiga disciplina laboral. Aquell amor del jornaler pel seu lloc de treball, l'antiga capacitat de la classe obrera per a treballar -quasi per no res- deu, quinze hores diàries. Els països s'enriquiren, els imperis varen poder formar-se degut a aquest gran amor del poble vers la feina. En un determinat moment hi havia esclafits revolucionaris. Algú, petits grups d'agitadors, socialistes del passat, bolxevics més endavant, anarquistes, protestaven en contra del que anomenaven "explotació inhumana del sistema capitalista"; però aleshores, sense tanta legislació pretesament protectora, bastava enviar la Guàrdia Civil, els Cosacs o els gendarmes prussians per a acabar de seguida amb els avalots reivindicatius. El President dels Estats Units deia que hauríem d'anar amb compte a no caure en antigues formes autoritàries de fer política. Per sort, l'èxit aconseguit pel nostre amic Ieltsin a Rússia decantà la discussió al meu favor. Hi ha moments greus en la història d'un país que requereixen mà ferma, lleis especials, prohibició de vagues, militarització dels serveis, supressió provisional de determinats articles de la Constitució que barren el pas al progrés econòmic. No podem restar aturats, presoners de velles formes que potser serviren en una determinada conjuntura històrica, però que ara són un veritable entrebanc per a la modernització dels estats. Les modernitzacions, els avenços portats a terme pel President Fujimori al Perú, i l'exemple que ha donat al món el nostre bon amic Borís Ieltsin, ens marquen el camí. Ni Clinton ni Kohl em dugueren la contrària.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

(4 vídeos) La campanya contra els “perillosos elements trotskistes” ja fa temps que ha començat a l’URSS. Importantíssim per a copsar tota la brutalitat del règim estalinista és el llibre de l’historiador francès Pierre Broué titulat Los procesos de Moscú (Barcelona, Anagrama, 1969) on, estudiant com es va ordir i muntar l’empresonament i posterior assassinat de la vella guàrdia bolxevic que juntament amb Lenin i Trotski havia fet la Revolució d’Octubre –parlam de la liquidació de Georgi L. Piatakov, Karl Radek, Grigori I. Sokólnikov, Leonid P. Serebriakov, Nikolai I. Muràlov, E. Zinóviev, Lev B. Kàmenev, Ivan N. Smirnov... --, podem entendre el que el PCE i el PSUC ordien per als revolucionaris del POUM. (Miquel López Crespí)

Els estalinistes del PCE, PSUC i la NKVD: l’assassinat d’Andreu Nin i les persecucions contra els comunistes del POUM. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona (I)

Entre la nombrosa informació existent que pot documentar la participació dels estalinistes espanyols i catalans del PCE i del PSUC en la persecució i criminalització dels “trotskistes” del POUM podríem destacar, com ja hem escrit en altres articles, el famós llibre de George Orwell Homenatge a Catalunya (Barcelona, Edicions Ariel, 1969), i també Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937) (Barcelona, Anagrama, 1977) de Francesc Bonamusa. Ambdós llibres ens informen extensament del paper criminal de les direccions del PCE i del PSUC en les campanyes de difamació contínua dels militants del POUM mesos abans de la detenció i assassinat d’Andreu Nin i de la il·legalització i empresonament de moltíssims militants del POUM, posteriorment. Abans dels sangonosos esdeveniments dels Fets de Maig del 37 a Barcelona, l’atac contra les conquestes revolucionàries del 19 de juliol, l’intent del PCE-PSUC d'acabar amb les col·lectivitzacions, el poder de les milícies, l’autogestió obrera a les fàbriques, ja s’s'han donat nombrosos assalts de militants del PCE a les seus del POUM, com informa Francesc Bonamussa. Com explica Jordi Arquer, dirigent primer del BOC i després del POUM, en el seu estudi “Objetivo: liquidar al POUM”: “Los hechos de mayo [1937] fueron una explosión espontánea de la clase obrera frente a la minimización y el debilitamiento de la revolución, de las conquistas revolucionarias. Esto se avenía con la política de la URSS que no quería el triunfo de la revolución. [...] Andreu Capdevilla, presidente del Consell d’Economía de Catalunya, me dijo en una ocasión, ya en el exilio, que los partidos burgeses y el PSUC querían deshacer las colectivizaciones incluso quince días antes de entrar en Barcelona los nacionales.

‘Ni la URSS ni su internacional comunista han podido nunca admitir la existencia en ningún lugar del mundo de partidos comunistas no oficiales, es decir, que no dependieses o que no estuvieses adscritos a la III Internacional. [...] Pero nuestro caso [l’existència del POUM], el de Cataluña, era para dirección de la III Internacional un problema. Porque siempre, desde la creación del Partit Comunista Català había sido más fuerte e influyente en todos los aspectos de la vida pública (sindical, política, etcétera) que el partido oficial dependiente de Moscú. No podían admitir que hubiera un partido comunista más fuerte que el oficial y menos aún cuando en este país se había declarado una revolución. Tras los primeros tiempos de desorientación, al comienzo de la guerra, el PCE decide apoyar la creación de una república parlamentaria de nuevo tipo y esta será su consigna durante toda la contienda. Para ellos la guerra era un problema de antifascismo, no de revolución. Su actitud era contrarrevolucionaria, por eso iban contra las colectivizaciones y todo lo que significara un apoyo a la revolució. Eran objetivamente unos aliados de Franco porque también este iba contra la revolución social y el derecho de las nacionalidades ibéricas a su independencia”.

La campanya contra els “perillosos elements trotskistes” ja fa temps que ha començat a l’URSS. Importantíssim per a copsar tota la brutalitat del règim estalinista és el llibre de l’historiador francès Pierre Broué titulat Los procesos de Moscú (Barcelona, Anagrama, 1969) on, estudiant com es va ordir i muntar l’empresonament i posterior assassinat de la vella guàrdia bolxevic que juntament amb Lenin i Trotski havia fet la Revolució d’Octubre –parlam de la liquidació de Georgi L. Piatakov, Karl Radek, Grigori I. Sokólnikov, Leonid P. Serebriakov, Nikolai I. Muràlov, E. Zinóviev, Lev B. Kàmenev, Ivan N. Smirnov... --, podem entendre el que el PCE i el PSUC ordien per als revolucionaris del POUM. Cap a l’any 1997, l’historiador Josep Termes, en el pròleg al llibre de Francesc Bonamusa recomanava uns quants llibres dels publicats aleshores, imprescindibles quant a assabentar-se del rerefons dels sagnants Fets de Maig de 1937, l’assassinat de Camillo Berneri i Andreu Nin i de centenars de militants revolucionaris d’aquella època. Josep Termes situa, d’entre d’altres, les obres de: Víctor Alba (El marxisme a Catalunya. 1919-1939, 4 vols., Barcelona, 1974-1975); Andrés Suárez (El proceso contra el POUM., París, 1974); Manuel Cruells (Els Fets de Maig, Barcelona, 1970); Julián “Gorkin” (El proceso de Moscú en Barcelona. El sacrificio de Andrés Nin, Barcelona, 1974); Wilebaldo Solano (“Assaig biogràfic”, en la reedició del llibre de Nin Els moviments d’emancipació nacional, París, 1970) i el de Juan Andrade Prefacio a Andrés Nin. Los problemas de la revolución española 1931-1937, París, 1971). Termes hi afegeix igualment l’important llibre de Burnet Bolloten La revolución española. Las izquierdas y la lucha por el poder, editat a Mèxic el 1962, el de G. H. Meaker The Revoluctionary Left in Spain 1914-1923 publicat a Stanford el 1974 i el de Pelai Pagés Andrés Nin. Su evolución política 1911-1937 ublicat a Barcelona el 1974.

Tot aquest material, juntament amb les edicions de nous títols i amb les investigacions de la Fundació Andreu Nin ens permet anar reconstruint el paper del PCE i el PSUC en el suport a la policia política de la burocràcia estalinista. Hi havia un seguidisme absolut envers les directrius emanades de Moscou per part de José Díaz, Dolores Ibárruri “La Pasionaria”, Santiago Carrillo, Enrique Líster, Ignacio Gallego i els dirigents del PSUC era absolut. Cap divergència amb els elements de la Internacional enviats per Stalin per perseguir els revolucionaris de l’Estat espanyol i els sequaços del PCE-PSUC que els fan costat. Si les campanyes del PCE i del PSUC contra els "contrarevolucionaris del POUM” eren ferotges abans dels Fets de Maig del 37, de seguida que cessaren els trets es començà a preparar l’extermini i els processos –que pensaven que serien com els de Moscou- contra els dirigents del POUM. N’informa extensament Francesc Bonamussa en el llibre Andreu Nin i el movimiento comunista en España (1930-1937) (Op. Cit., p. 373-383). A tall d’exemple volem reproduir aquest petit fragment del llibre per a copsar tota la profunditat sectària dels estalinistes espanyols i catalans que, finalment, portarien a l’assassinat de Nin i a l’empresonament, a les txeques del PCE a València i Madrid i del PSUC a Barcelona, de centenars de militants revolucionaris de la CNT i del POUM. Bonamussa explica: “En efecto, en su discurso del 9 de mayo en el Cine Capitol de Valencia, después de acusar a los trotskistas de contrarevolucionarios y agentes del fascismo, se dedicó a resumir el proceso realizado en Moscú, utilizando incluso términos manejados por Stalin o Manulilski. ‘Todos los obreros –afirma Díaz—deben conocer el proceso que se ha desarrollado en la URSS contra los trotskistas. Es Trotski en persona el que ha dirigido a esta banda de forajidos descarrilando los trenes en la URSS, practicando el sabotaje en las grandes fábricas, haciendo todo lo posible por descubrir los secretos militares para entregarlos a Hitler y a los imperialistas del Japón. Y cuando esto ha sido descubierto en el proceso y los trotsquistas han declarado que lo hacían en combinación con Hitler, con los imperialistas del Japón, bajo la dirección de Trotski, yo pregunto: ¿es que no está totalmente claro que eso no es una organización política o social con una determinada tendencia, como los anarquistas, los socialistas o los republicanos, sino que el trotskismo debe barrerse de todos los países civilizados, si es que de verdad quiere liquidarse a esos bichos que, incrustados en el movimento obrero, hacen tanto daño a los propios obreros que dicen defender? [...] Ante la elocuencia de las palabras de José Díaz, sólo merece destacar que los ataques del PCE al POUM fueron ‘increscendo’, Mundo Obrero, órgano central del PCE, combatió constantemente al POUM y exigió su disolución. Las acusaciones de trotskistas-fascistas, de ‘nidos de fascistas a sueldo de los centros de espionaje alemanes’, o de ‘verdaderas guerrillas de nuestra retaguardia’ son constantes. Mundo Obrero incluso ataca a órganos de premsa y dirigentes de la CNT que defienden al POUM, como Castilla Libre o Juan López”.

Però la implicació dels estalinistes espanyols del PCE-PSUC en la persecució, criminalització i posterior assassinat d’Andreu Nin i molts militants de la CNT i el POUM no acaba amb aquestes campanyes contínues d’intoxicació dels pobles i sectors populars de l’Estat espanyol. Els defensors actuals de l’estalinisme i neoestalinisme espanyol i català afirmen que no hi ha cap prova concreta de la implicació de la direcció del PCE-PSUC en l’assassinat de Nin i que tota la responsabilitat recau damunt la policia política soviètica que operava a l’estat espanyol. Concretament el famós Aleksandr Orlov, l’agent de la NKVD. Totes les acusacions recauen damunt seu per tal de fer perdonar els estalinistes nostrats que li donaren suport des de llocs de comandament estalinista a la policia espanyola. Segons aquesta teoria exculpatòria, Santiago Carrillo, José Díaz, Ignacio Gallego, la Pasionaria, Pere Ardiaca, tots els dirigents estalinistes espanyols i catalans que eren al servei dels agents de Stalin a la guerra, eren “innocents” perquè “mai no saberen res de les operacions de la NKVD soviètica”. Amb aquesta ximpleria, simple demagògia sense cap mena de fonament, la pretesa “ignorància” dels estalinistes espanyols i catalans del que feia i ordia la NKVD, pensen que ho tenen tot solucionat. Però s’equivoquen els que escampen fum per amagar la veritat. Avui dia, amb tota la documentació que hi ha publicada al respecte, pel nombrós material de què que ens forneixen escriptors, investigadors i historiadors --basta pensar en Víctor Alba, Francesc Bonamusa, Pelai Pagès, George Orwell, Burnet Bolloten, Wilebaldo Solano, Jordi Arquer, Abel Paz, el Col·lectiu “La Trinxera”, Maria Dolors Genovés, Victor Serge, Antonio Rubira León, per dir solament uns noms-- sabem de l’estreta relació entre els agents de Stalin, el PCE, el PSUC i la Direcció General de Seguretat republicana. Evidentment, qui comandava en darrera instància eren els delegats de la Internacional estalinista, però els Orlov, Erno Gerö (“Pedro”), Palmiro Togliatti, Vittorio Codovila, Andreu Marty, Luigi Gallo i tots els altres, res no haurien pogut fer sense el suport actiu proporcionat en tot moment per les direccions del PCE-PSUC. I en el cas de la detenció i posterior assassinat d’Andreu Nin cal recordar, com diu Francesc Bonamussa en Andreu Nin (pàg. 376): “Logicamente, estos últimos [fa referència als delegats de Stalin] tenían unos lazos de relación con los servicios secretos del gobierno republicano que debían mantenerse a través de la Dirección General de Seguridad, regentada, en junio, por el coronel Ortega, ligado al PCE”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra

Pàgines del meu dietari (X) – El carnaval literari – Problemes dels escriptors mallorquins -

"El carnaval literari!". Té raó n'Antoni. De vegades ho intuïes, copsaves situacions estranyes. No entenies els perquès de la promoció de qualsevol jovenot al marge d'una real qualitat literària. Creure en la "literatura pura", sense condicionaments de cap classe; vaja quina equivocació més gran! Amb el temps veies que simplement pel fet de ser un assidu a les tertúlies on pontificava el comissari de torn o anaves a veure'l a l'editorial que dirigia, ja tenies el proper poemari a la llista d'espera, algun comentari elogiós en el diari. Els misèrrims llibrets de poemes -refrit de Pessoa o Rosselló-Pòrcel, burda imitació d'Espriu encapçalats amb ben visibles citacions del comissari- eren presentats per crítics amics com a "la segura continuació de la gran tradició poètica mallorquina". No arribaves a entendre com era possible que tu, treballant en silenci des de finals dels seixanta, mai no haguessis gaudit d'un suport oficial, de l'assenyat comentari que et consagra definitivament davant la migrada audiència de possibles lectors illencs. (Miquel López Crespí)

Escric la petició talment com m'han demanat. Una anònima funcionària de la cinquena planta -amb misteriosa i desconeguda relació amb les secretàries del director general- em truca i em diu que no m'oblidi de posar a la sollicitud tots els meus premis literaris i novelles editades. "És molt important el curriculum", explica.

Estic una mica intrigat. Què voldran dir amb això del "sempre ajuda"? Després penja. "Qui serà -em deman- l'allota de veueta tan impersonal?". No té les instruccions adients de Ribas i Thomàs? A què treu cap el sibillí "suggeriment"? Una autèntica situació kafkiana. És la primera vegada en la vida que faig tant d'embalum per a presentar un llibre (i possiblement serà la darrera). Detall les meves intencions: títol, pàgines, editorial; nom, cognoms i currículum del conferenciant (professió, estudis, premis literaris d'ençà l'any seixanta-vuit, etc., etc.). Finalment, sollicit dia i hora. Ompl els papers com si contestàs un qüestionari de la Brigada Política en temps de la dictadura. O la fitxa de la caserna, quan vaig arribar a Cartagena i al costat de la meva documentació hi havia un segell que deia -ho veig poder ullar en els primers instants, just després de davallar del tren, quan els soldats que ens donaven la roba militar encara no tenien rebut ordres d'amagar papers-, ben visible, al damunt de la primera pàgina, escrit en tinta negra: "Fichado en la DGS".

Hi havia una època -i no fa tants d'anys d'això!- que em pensava que l'única obligació que tenia un autor era escriure tan bé com sabés. La resta, publicitat, presentacions, conferències... era a càrrec de l'editor. No fa gaire, n'Antoni Ferragut, un dels escriptors dels anys setanta -i vuitanta i noranta!- que més estim, em feia veure l'error d'aquestes opinions.

-Sí; ja sé el que penses del carnaval literari i artístic: "El creador no s'ha d'embrutar mai amb les immundícies de la promoció!". Vas ben errat de comptes, Felip! Aquí no es tracta de 'embrutar-nos'. És qüestió de sobreviure i que els quatre fills de la gran marfanda que controlen el "cotarro" no parlin, publiquin, editin tan sols ells i els efebus que els fan de cort, els quatre professorets de "bona" família, que tenen el mig quilo adient per a pagar-se l'edició. O encara no t'has assabentat que el món de la ploma és una guerra permanent, absoluta? Tots contra tots i se salvi qui pugui? T'ho hauré d'explicar novament, Felip? Desperta ja d'una vegada! Com t'ho hauré de dir!

"El carnaval literari!". Té raó n'Antoni. De vegades ho intuïes, copsaves situacions estranyes. No entenies els perquès de la promoció de qualsevol jovenot al marge d'una real qualitat literària. Creure en la "literatura pura", sense condicionaments de cap classe; vaja quina equivocació més gran! Amb el temps veies que simplement pel fet de ser un assidu a les tertúlies on pontificava el comissari de torn o anaves a veure'l a l'editorial que dirigia, ja tenies el proper poemari a la llista d'espera, algun comentari elogiós en el diari. Els misèrrims llibrets de poemes -refrit de Pessoa o Rosselló-Pòrcel, burda imitació d'Espriu encapçalats amb ben visibles citacions del comissari- eren presentats per crítics amics com a "la segura continuació de la gran tradició poètica mallorquina". No arribaves a entendre com era possible que tu, treballant en silenci des de finals dels seixanta, mai no haguessis gaudit d'un suport oficial, de l'assenyat comentari que et consagra definitivament davant la migrada audiència de possibles lectors illencs.

Ara copsaves, amb tota la seva amplària, el que significava tenir un esperit obert al món, independent, allunyat de les estèrils discussions casolanes, dels ridículs cercles de pressió que envoltaven -i envolten encara!- l'estantís món de la ploma nostrat. Misteris insondables bullien en el fons ocult de la somorta vida provinciana que ens encerclava amb la seva miserable càrrega de frustracions.

-En això encertes, Felip. Ho som, un poble envejós. Una enveja rabiosa que ens menja per dintre, ens fa estar sempre malament. Res no ens satisfà, caiem malalts en constatar que el veí posseeix alguna cosa a la qual nosaltres no podem accedir. Aleshores tot són llamps i trons, jurament d'odi etern. Es maniobra per a enfonsar qui hagi gosat treure el nas, mostrar el que no tenim (sigui intellectual o material). Desgraciat el que, mitjançant un èxit professional, pareixi que ha assolit un lloc una mica superior, un grau més dins l'escalafó! L'enuig, el rancor més accentuat el perseguiran mentre respiri damunt aquesta terra i, es perpetuarà generació rere generació fins al dia del judici final. A l'Illa només t'alaben, pensen en els teus possibles mèrits quan ets mort o quan saben, cert, sense possible equivocació, que un càncer et portarà aviat a la tomba.

-Aquí -continuà el meu amic- sí que canvien els papers! Davant el bagul, quan vénen a donar la condolença a la família, en constatar que ja no respires, que no et mouràs mai més de la fossa, que aviat criaràs cucs, és quan comencen a parlar -una mica, no et creguis, a no ser que de viu els hagis proporcionat molts guanys econòmics- de les teves qualitats: "Sempre he dit que era un excellent economista", "Quin gran escriptor que hem perdut!". O, mesos abans d'expirar, quan ja saben que de res no serveixen els teus viatges per a les sessions de quimioteràpia de Barcelona o Suïssa: "L'haurien de fer doctor honoris causa ara mateix. Només li resten un parell de setmanes de vida! És una autèntica injustícia el que li ha fet la universitat. No l'han convidat mai a dictar una conferència. Quin insult a un dels nostres intellectuals més insignes!".

-Però, Felip, t'has de morir. De res no serveix que facis el que facis mentre respires, alenes, camines pels carrers de Ciutat. Mentre vius ets un perill a abatre, un competidor, un home que, només amb la teva presència, amb el fet de guanyar un premi, editar un llibre, posa de manifest la seva mediocritat, la debilitat de títols i medalles, la fallàcia de tanta carrera que els deixa completament insatisfets. Ells, predestinats a capgirar el món, que s'imaginaven més savis que ningú i que havien d'arribar a alçades inimaginables conreant la biologia, la narrativa (tots feren un llibret de versets quan estudiaven a les universitats de l'Opus, un conte illegible, impresentable...), i ara comproven que han vegetat a recer d'una nòmina, ignorats pel món, per tothom.

-Has pensat en la ira que senten, quan et veuen retratat al diari i llegeixen que has publicat una nova obra? Els fas patir amb tanta activitat creativa. Pensa que a ningú li interessa el que fas. A no ser que, per unes estranyes causes o casualitats, la teva novella esdevengui un èxit de vendes i ajudi a guanyar molts diners a l'editor. Aleshores sí que -ja et dic, al marge sempre de la possible qualitat del que escrius- seràs sollicitat per premsa i mitjans de comunicació, i caps d'editorials que et retornaven els originals sense llegir-los, et faran arribar contractes un rere l'altre.

-La presentació, Felip, és essencial per a donar-te a conèixer, per a aconseguir que els de sempre -els enemics, els altres companys de l'associació de lletraferits- no et silenciïn. Pensa-ho bé. )Què és el que molesta més als enemics? Veure que surts novament a les planes de cultura. I per aconseguir això, tot, escolta bé el que et dic, TOT és vàlid. Si tens diners, serveix a la perfecció convidar els periodistes a un àpat... Vet aquí els coneguts saraus a xalets de nou-rics i possessions amb orquestres i ranci decorat venecià, amb munió d'espelmes i fruites pel terra. Com si fossin originals per fer això! Quina ximpleria! Avui dia, qualsevol barutxo de s'Arenal, ple de turistes cridaners, també sap posar música de Vivaldi i situar uns quilos de pomes i taronges damunt les taules!

No va gens errat n'Antoni. No tenia per costum presentar els llibres ni tampoc no informava la premsa quan guanyava un premi. No record que hagi convidat ni a un simple tassó de vi els periodistes que s'encarreguen de les seccions de cultura. Mai no he anat a parlar directament amb el director del diari. Greus errors, pel que sembla, i que, si els repeteixes sovint, et poden fer desaparèixer del món de la literatura.

He estat beneit. Ho reconec. El meu deure hauria estat seguir els experimentats consells de n'Antoni. Mir els prestatges amb els reculls de narracions, les novelles publicades tan dificultosament i que no han merescut -llevat en especialíssims moments- el comentari del comissari de moda. Sovint en parlen, de la llibertat de l'autor contemporani per a crear, sense els condicionaments polítics de l'URSS de Stalin o de l'Espanya de Franco. Són els exemples que sempre treuen a rotllo. Però el fet que un selecte mandarí -que alhora controla editorials, suplements de cultura, càtedres universitàries, revistes, espais televisius- et negui la possibilitat de fer arribar la teva obra al potencial públic lector, no compta, no es té en compte. Intencionada ignorància!

La situació actual de control de l'artista és més subtil que en els règims totalitaris, sigui en el finit reialme de la burgesia "roja" o en el món del feixisme. El domini de les consciències i de l'opinió pública que s'aconsegueix -per mitjans més intelligents- en les nostres preteses democràcies, té la mateixa força anihiladora -contra el creador-, o més!, que la que pot exercir la més brutal situació de manca oficial de llibertats.

-Felip, ho torn a repetir: t'has equivocat funcionant amb conceptes manllevats als exquisits. Com si imitassis Villaloga, escrivint des del casalot de Binissalem, amb els pagesos que li portaven el menjar, fes fred o calor, el deute amb la societat benestant perfectament acomplit, després d'haver participat, amb tota la força i vigor intellectual, en la matança dels esquerrans mallorquins. "L'obra ben feta és el que importa", sentenciava Llorenç Villalonga. "Funcionarà per si sola, no ho dubtis. Ja la descobriran. L'autor, el que ha de fer, si és un creador de veritat, és escriure i res més", finia, cofoi. Pens que he fet un doi no presentant els darrers llibres! Quin absurd imaginar que els rivals, els teus enemics, et faran la ressenya, el comentari elogiós, la recomanació adient...

Llorenç Villalonga i les novel·les Una Arcàdia feliç (Lleonar Muntaner Editor) i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan (Onada Edicions)

Per Miquel López Crespí, escriptor

Caldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores d’ara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar –i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants d’altres, es bastí l’escriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX.

Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot s’ha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant l’havia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia “matèria”, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador d’històries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona –i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de l’aristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació d’Itàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine l’any 1963. Quan comença l’època de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar “aristocràcies decadents” arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens d’èxit en la versió castellana publicada l’any 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir l’èxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir d’aquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva “conversió al catalanisme”.

Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga –corregida segurament per algú del cercle proper a l’Escola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana d’entendre el món cultural català que l’envoltava.

Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta.

Amb Bearn, el principatins bastien la història d’un Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint l’article de Joaquim Molas “Per una lectura de Llorenç Villalonga” que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho.

De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, d’esperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència d’una classe, del final d’una època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava –i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història d’una Mallorca i d’una classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga.

Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per l’amor esburbat envers na Xima, l’amor d’un passat sempre en la memòria.

A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, l’absolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser “consagrat”, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix se’n reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de “realitat” mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: “Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?”.

L’any 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de l’aristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? L’autor de Bearn se’n riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: “Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos”. Després, quan va ser “consagrat”, deixà d’insistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris.

A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i d’altres ja s’ha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era l’intel·lectual “català” i “liberal” que el negoci editorial d’aquells moments necessitava.

És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més m’interessava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

La tèrbola època que començava una vegada ensorrades les esperances de canvi republicà i socialista hi és descrita aquí amb un vers contundent: "Fou com si els mots caiguessin dins d'un pou". Era la sensació que teníem els antics lluitadors per la llibertat en topar-nos amb la tropa de nouvenguts que només anaven a situar-se a les llistes electorals. Eren anys de reunions, congressos, declaracions dels polítics del nou règim sorgint de la reforma blasmant contra els drets dels pobles a l'autodeterminació, contra les idees socialistes i republicanes d'un sector del poble, de rialles contra tots aquells i aquelles que s'entestaven a continuar la lluita contra el sistema des de grups i organitzacions ara demonitzats i llançats a les tenebres exteriors. Exteriors al protagonisme mediàtic i la nòmina institucional, evidentment. "Desgavell de disfresses germinant arreu", diu el poema de forma sintètica, resumint. (Miquel López Crespí)

Díaz de Castro i la col·lecció "Poesia de Paper"

A començaments de 1996, ara ja farà prop de deu anys, el professor, amic i excel·lent poeta Francisco J. Díaz de Castro em demanava un poemari per a publicar a la col·lecció "Poesia de Paper". La col·lecció, dirigida pel mateix Francisco J. Díaz de Castro, Perfecto Cuadrado i Albert Ribes, era editada per la Universitat de les Illes Balears (UIB) amb el suport de "Sa Nostra". De seguida que l'amic Díaz de Castro em demanà l'original vaig pensar que l'any començava bé i que les coses dins el camp literari, com per exemple donar a conèixer una nova obra, aconseguir que els diaris es fessin ressò de la feina d'un escriptor mallorquí, es podrien anar normalitzant. L'any va començar bé, efectivament, però, com de costum en el cas de la pretesa normalització cultural i informativa, em vaig errar. Vaig pecar d'optimista. El control de suplements i revistes de cultura és més ferest que mai. Segurament molt més fort ara mateix que l'any 1996. Vist en perspectiva històrica, m'adon que en aquella època encara existien algunes petitíssimes escletxes no controlades on, de tant en tant, un periodista despistat podia informar de les activitats culturals dels autors i artistes no endollats. Avui dia és molt més complicat trobar aquestes petites escletxes de llibertat. Fins i tot el més petit racó de les pàgines de cultura està controlat i no hi ha gaire possibilitats que un redactor, pel seu compte, informi de l'obra d'un autor que segui a la llista negra del seu cap de redacció o director del diari.

Però tornem a la petita història del llibre que em demanà Díaz de Castro l'any 1996.

Feia temps que tenia un original molt estimat que romania a les meves carpetes. Un poemari d'aquells que, per les estranyes circumstàncies que a vegades envolten del fet literari i malgrat haver guanyat un dels premis més importants de poesia dels Països Catalans, concretament el Premi de Poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra lliurat a la Ciutat de Perpinyà l'any 1988, no havia pogut sortir editat. Parl de L'obscura ànsia del cor, una obra que, vuit anys després d'haver guanyat aquell premi de poesia a Perpinyà, romania inèdita als meus calaixos i no albirava com ni quan podria veure a la llum.

El poemari L'obscura ànsia del cor que ara, amb el títol ben encertat de Densa marea de tristeza, acaba de publicar traduït l'editorial La Lucerna té un significat ben especial per a qui signa aquestes retxes. Tenc molts poemaris escrits a finals de la transició, quan ja, arreu, es congriava la frustració nacional i social que anaren creant els pactes entre el franquisme reciclat i la prestesa oposició, els rabiosos aspirants a sous i poltrones, molts dels quals s'han enriquit venent fum en aquest darrer quart de segle de lleial servei al règim.

Aquella època de disfresses, aquell reialme dominat per un exèrcit de cínics i menfotistes, tots els que havien fet i fan malbé la memòria històrica del nostre poble, els quaranta anys de lluita per la llibertat i la dignitat, és descrita en els primers versos del primer poema del llibre, "Blancor fervent" el poeta escriu: "Fou com si els mots caiguessin dins un pou./ S'hauria dit que el món era buit, / poblat únicament d'aquella blancor fervent. / Amb les paraules desfermades, còpia d'alguna cosa / reflectint predisposicions bàsiques, / hi veia clarament, dintre meu, / la coneguda cadència rítmica del discurs, / desgavell de disfresses germinant pertot arreu. / Bella i violenta irracionalitat / descrita amb les metàfores més cruels."

La tèrbola època que començava una vegada ensorrades les esperances de canvi republicà i socialista hi és descrita aquí amb un vers contundent: "Fou com si els mots caiguessin dins d'un pou". Era la sensació que teníem els antics lluitadors per la llibertat en topar-nos amb la tropa de nouvenguts que només anaven a situar-se a les llistes electorals. Eren anys de reunions, congressos, declaracions dels polítics del nou règim sorgint de la reforma blasmant contra els drets dels pobles a l'autodeterminació, contra les idees socialistes i republicanes d'un sector del poble, de rialles contra tots aquells i aquelles que s'entestaven a continuar la lluita contra el sistema des de grups i organitzacions ara demonitzats i llançats a les tenebres exteriors. Exteriors al protagonisme mediàtic i la nòmina institucional, evidentment. "Desgavell de disfresses germinant arreu", diu el poema de forma sintètica, resumint.

En el poema que segueix a "Blancor fervent", el que porta per títol "La vida en la memòria", al final de poema, l'autor defineix les estranyes sensacions que el dominaven en copsar tota l'amplària de la derrota: "...talment un objecte que et colpís l'ull, / les relacions amb les coses apareixien canviades, / implacables, / amb un menyspreu / tan definitiu com un xiscle, / un llamp, / comprimint la vida en la memòria.".

El final de la transició, de la restauració monàrquica o la fi dels amors nascuts a la calor dels vint anys o tot plegat segurament: "...talment un objecte que et colpís l´ull...".

Malgrat que no he deixat mai de donar un suport actiu a tota mena de lluites per les causes justes i solidàries de la nostra terra sí que, en un determinat moment, després d'haver militat des de mitjans del seixanta en les fileres de determinats grups antifeixistes i haver deixat arraconades les meves activitats literàries, vaig decidir tornar a escriure novel·la, poesia i teatre, tasques una mica oblidades per allò de les obligacions del militant d'esquerra. L'obscura ànsia del cor, aquesta Densa marea de tristeza que han volgut traduir José Luis Reina i Pere Gomila, es congria en aquesta època de finals del setanta i començaments del vuitanta. Primer havia embastat dos poemaris que estim amb prou força. Em referesc a Foc i fum, que guanyà el Premi de Poesia "Marià Manent 1983" i que edità l'organitzador del premi, l'estimat i enyorat Valerià Pujol a Oikos Tau el 1983. I a Cercle clos, que ha romàs dins les carpetes sense ser conegut pel públic des de finals dels setanta fins a l'any 2001, prop de vint-i-un anys de clandestinitat! El 2001, aquest poemari guanyà el Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó. Cercle clos va ser editat per l'Institut Menorquí d'Estudis dins la prestigiosa col·lecció de poesia Xibau. La majoria de composicions poètiques del poemari L'obscura ànsia de cor és immediatament posterior a Foc i fum i Cercle clos.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Crònica sentimental dels Anys 70 - Venècia i el record de les Brigades Internacionals! -

Anys després, a Venècia, passejant amb Joana, recordava les històries narrades pel pare. Els espaguetis de na Rossanna Monti, a Murano! No teníem gaires diners. Subsistíem a força d´entrepans, de la fruita que adquiríem a les botiguetes dels barris populars. Aquell plat calent era la nostra salvació! Turistes pobres! Ens venia just comprar els bitllets de tren, pagar el lloguer del càmping, comprar l´ampolla de llet dels matins, l´entrepà del migdia. Però era l´única forma de viatjar per a joves mallorquins amb feines ocasionals i inestables. (Miquel López Crespí)

Amb Joana, a l´estiu, quan el partit ens permetia marxar una setmana de vacances després d´haver obtingut dificultosament el passaport, ho podíem comprovar amb els nostres propis ulls. A Itàlia, els berlinguerians havien pactat amb la Democràcia Cristiana i el Vaticà el famós “compromís històric”. Nombroses regions eren administrades pels funcionaris del PCI, deu milions de votants donaven suport a Berlinguer, però res canviava. Les rituals processions del Primer de Maig, les vagues controlades i dirigides pels sindicats oficials... Batlles, regidors i diputats del partit, amb la bandera italiana i la roja presidint les festes, convocant, per mantenir els fidels sota control, la manifestació contra la intervenció ianqui a Vietnam, el cop d´Estat de Pinochet a Xile. Antonio Gramsci era convertit en un simple reformista, lluny de la flama revolucionària de la democràcia directa i els Consells Obrers de Torí en els anys 20. La lluita per l´hegemonia de les idees socialistes esdevenia l´excusa ideal per a una completa adaptació a la societat burgesa.

A Venècia, a les festes de barri dels grups d´esquerra alternatius, amb els amics de Lotta Continua, Il Manifesto i Democràcia Proletària parlàvem durant hores interminables de la possibilitat de reconstruir el partit dels treballadors. S´havia de tornar a Lenin, estudiar La revolució traïda de Trotski, recuperar les arrels del marxisme, l´autèntic pensament revolucionari de Gramsci i Rosa Luxemburg.

A Mestre, a Murano, a qualsevol barri venecià, després de projectar La batalla d´Alger, sopàvem d´uns espaguetis molt barats que feia Rossanna Monti, una antiga guerrillera que ens explicava com els acords de Ialta entre els aliats obligà a desarmar els milers de partisans que havien lluitat contra Mussolini i els nazis.

Plorava, recordant els vells temps, quan Milà i les principals ciutats italianes eren en mans de la guerrilla.

La història de na Rossanna em recordava fil per randa el que em contava el pare dels dies finals de la guerra, quan els militars, socialistes i anarquistes de la Junta de Defensa, pactant amb els franquistes, obriren les portes de Madrid a requetès i falangistes.

L´oncle José, militant del PCE, responsable del servei de Transmissions del coronell Barceló, ho va viure intensament, amb les armes a la mà, lluitant alhora contra els feixistes i els militars colpistes. Finalment, després d´uns dies de combats amb prop de tres mil morts, el coronell, el seu Estat Major i els partidaris de la resistència fins al final, foren executats enmig del carrer, dies abans de l´entrada de les tropes de Franco.

Quina alegria a Burgos, comprovar com els republicans es mataven entre ells! Franco, de forma cínica, els havia promès que perdonarien qui no tengués les mans tacades de sang! Molts militars republicans s´ho cregueren. Pensaren que, lliurant els resistents als escamots d´execució, serien perdonats i conservarien la graduació obtinguda a la zona republicana.

Somnis de folls, il·lusions de desesperats!

L´oncle contava com Francisco Galán, el germà de Fermín Galán, l´oficial afusellat per la monarquia després de la sublevació de Jaca, dalt d´un camió, exhortava els soldats a no deixar les armes, a resistir.

-Cal no abandonar la lluita. Podem aguantar fins el començament de la propera guerra mundial, un fet que s´esdevendrà d´aquí a uns mesos. Si podem resistir, si els traïdors no obren les portes de Madrid als feixistes, França i Anglaterra ens donaran suport. Encara podríem sostenir els fronts, barrar el pas als botxins que esperen enllà de la Ciudad Universitaria, a l´altra banda del Pont dels Francesos. El poble disposa de milers de fusells i metralladores... És una oportunitat única. Passaran segles abans que els treballadors poguem tenir novament un fusell a les mans!

Però ningú feia cas als comissaris i oficials que no volien lliurar-se fermats de peus i mans als franquistes.

Els homes, cansats per tres anys de guerra, comprovaren com les famoses “democràcies occidentals" no havien fet res per la República: els trens carregats d´armes eren als Pirineus i el govern del Front Popular no feia res concret per acabar amb la reacció, la intervenció d´Alemanya i Itàlia. Es feia evident que Anglaterra s´estimava més una victòria de Franco. Per a Londres i París Espanya no era una República parlamentària, una autèntica democràcia. Ans al contrari. Les classes dominants d´ambdós països consideraven els republicans uns rojos, bolxevics al servei de la dictadura del proletariat.

Un mal exemple, la República espanyola! La xurma, els obrers de les fàbriques, els pagesos sense terra, la petita burgesia democràtica, s´havien atrevit a vèncer l´exèrcit a les principals capitals de la península i, a Aragó, a Catalunya, i nombroses comarques del País Valencià, proclamaren el “comunisme llibertari”.

Donar suport a un règim així? Consentir que amb la victòria republicana es consolidàs un nou tipus de societat igualitària? Els rics d´arreu del món contemplaven els documentals que arribaven dels fronts de guerra, de les ciutats que resistien a moros, legionaris i requetès, amb els mateixos ulls que l´aristocràcia francesa del segle XVIII devia veure la guillotina de Robespierre aixecada al bell mig de la plaça de la Revolució. Els corresponsals de la premsa oficial anglesa, francesa i nord-americana, llevat d´honrades excepcions, atiaven el foc contra nosaltres. Els governants democràticament elegits pel poble, el mateix Manuel Azaña, era presentat com una viva reencarnació del comunisme soviètic. Quin periodista explicava que el mateix President de la República maniobrava contra els revolucionaris i que, si hagués pogut, els hagués exterminat. Els agents de Hitler i Mussolini, ben pagats, feien córrer rumors esfereïdors del “terror roig” a Madrid, València i Barcelona. Cap agent d´Alemanya i Itàlia no explicava l´origen de la justa ràbia popular, dels segles de fam i opressió sota el poder dels terratinents i l´església catòlica. La política de No Intervenció patrocinada per França i Anglaterra, la retirada de les Brigades Internacionals sense que ho fessin els soldats del nazifeixisme marcà el nostre declivi.

Els voluntaris de les Brigades Internacionals ploraven el dia de la seva retirada, quan desfilaren per Barcelona, rebent un diluvi de flors per haver vengut a donar la vida per la Llibertat!

El pare i l´oncle m´explicaren com, els més conscients, els combatents que havien lluitat al costat dels brigadistes, sabien que amb aquell gest, la República restava condemnada a mort. A Barcelona, l´acomiadament va ser emocionant. Els carrers i amples avingudes de la ciutat que resistí les envestides borbòniques, els bombardejos d´Espartero, lluïen les banderes de tots els països dels voluntaris i resplendia, curulla d´amor i solidaritat. Les al·lotes catalanes, emocionades, travessaven l´avinguda i besaven els combatents que marxaven del país. Els infants els lliuraven ramells de flors i, des dels balcons, milions i milions de pètals queien, com un diluvi inabastable, damunt el cap dels homes que havien salvat Madrid, derrotat els italians a Guadalajara, lluitat fins al límit de la resistència humana a Belchite, Terol i l´Ebre.

Anys després, a Venècia, passejant amb Joana, recordava les històries narrades pel pare. Els espaguetis de na Rossanna Monti, a Murano! No teníem gaires diners. Subsistíem a força d´entrepans, de la fruita que adquiríem a les botiguetes dels barris populars. Aquell plat calent era la nostra salvació! Turistes pobres! Ens venia just comprar els bitllets de tren, pagar el lloguer del càmping, comprar l´ampolla de llet dels matins, l´entrepà del migdia. Però era l´única forma de viatjar per a joves mallorquins amb feines ocasionals i inestables.

Suportàvem qualsevol entrebanc per a poder restar uns dies amb els companys d´altres nacions, compartint idees i experiències. Amb quina il·lusió entràvem a una llibreria de l´estranger a la recerca de llibres prohibits per la dictadura! La joia de tenir a les mans els diaris dels companys italians, els primers números de Il Manifesto i Lotta Continua!

“La superació del realisme es va donar sobretot amb la introducció de noves tendències i nous temes. La varietat de propostes abraça des de la continuació del realisme anterior fins a noves actituds experimentalistes. Aquestes sovint es relacionen amb corrents underground i amb el textualisme i pretenen dur l´obra creativa fins als límits, amb la fusió dels gèneres literaris i de les diverses pràctiques artístiques o amb la ruptura amb el llenguatge”. (Pere Rosselló Bover)

Les classes populars mallorquines, sobretot els fills de la pagesia i menestrals, la majoria de classe mitjana baixa i fins i tot pobra, prenen el relleu als antics sectors provinents d'una pseudoaristocràcia estantissa (Llorenç Villalonga, per exemple) i l’antiga colla d’escriptors sorgits de la gran propietat agrària (Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera, queden ja molt enrere, com el producte d’una Mallorca que mor amb l’arribada massiva del turisme). (Miquel López Crespí)

La narrativa catalana de Mallorca i la influència del Maig del 68

Molts dels contes de l’antologia Un viatge imaginari i altres narracions (Fundació Sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2007), i especialment els dels reculls A preu fet, La guerra just acaba de començar, i alguns de Notícies d´enlloc, Paisatges de sorra i Diari de la darrera resistència s’ha d’entendre que són escrits sota la influència del Maig del 68 i dels canvis esdevenguts a la societat mallorquina dels anys seixanta. Els canvis sociològics i culturals dels anys seixanta produïts per l’arriba massiva d’immigrants, el turisme, la crisi de l’agricultura tradicional i un augment del benestar econòmic de la població, juntament amb les possibilitats, relatives, evidentment, que obre la Llei de premsa i impremta de 1966. Tot plegat afavoreix aquest evident relleu generacional en el camp de les lletres que s'anirà consolidant i ampliant al llarg dels anys vuitanta noranta del segle passat. Les classes populars mallorquines, sobretot els fills de la pagesia i menestrals, la majoria de classe mitjana baixa i fins i tot pobra, prenen el relleu als antics sectors provinents d'una pseudoaristocràcia estantissa (Llorenç Villalonga, per exemple) i l’antiga colla d’escriptors sorgits de la gran propietat agrària (Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera, queden ja molt enrere, com el producte d’una Mallorca que mor amb l’arribada massiva del turisme).

Però què volem dir exactament amb la idea de “escrits sota la influència del Maig del 68? Volem dir que als vint anys som en lluita contra el que consideram “el vell món” en tots els seus aspectes: el cultural i també el polític. Alguns dels escriptors de la generació dels anys setanta som militants actius de l’antifranquisme, joves oberts a totes les experimentacions literàries i artístiques que arriben a Mallorca o que anam a cercar més enllà de les nostres fronteres. Quan als divuit anys descobrim la psicoanàlisi, el freudisme, el surrealisme, el futurisme, tots els ismes dels anys vint, i els volem aplicar a l’art, a la literatura que fem, ens pensam, de forma il·lusòria, que som els primers a descobrir-ho. Són els anys que llegim àvidament tot el que literàriament i políticament és avançat i cau a les nostres mans: escrivim sota l´impacte de les primeres lectures del simbolisme francès, del nouveau roman, James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bertolt Brecht, James Joyce, Breton, els dadaistes, els impressionistes alemanys d’entreguerres. La llista es podria fer interminable. Només citam uns noms, completament a l’atzar, entre centenars d’altres influències igualment enriquidores, per a fer copsar al lector l´origen de moltes d’aquestes narracions experimentals que ara es poden llegir a Un viatge imaginari i altres narracions. Són uns anys en què fem nostra tota la ideologia i la pràctica situacionista i elevam el Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations (Editions Gallimard, París, 1967) a la categoria de “bíblia” dels nostres vint anys. Aquest llibre, amb molts d’altres, de novel·les del nouveau roman al material polític i memorialístic d’Edicions Catalanes de París, de les Edicions de la Revista de Catalunya editades a Buenos Aires fins al material de Ruedo Ibérico i Ebro, els portam d’amagat en tornar de l’estranger, sempre preocupats pels escorcolls de la Guàrdia Civil, o el compram a les golfes de les llibreries de Barcelona o Ciutat.

El pop-art nord-americà, el collage, que ja havien practicat els soviètics dels anys vint i Josep Renau a València en temps de la guerra civil, aplicat a la literatura ens porta a moltes de les narracions rupturistes de La guerra just acaba de començar, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor de l´any 1973, o a una obra de teatre típicament experimental com era Autòpsia a la matinada, que guanyà el Ciutat de Palma de l’any 1974.

En el pròleg al llibre 10 poetes mallorquins dels anys 70 (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006), el catedràtic Pere Rosselló Bover, en parlar de la poesia i l’art rupturista d’aquells anys es referia a la tendència experimental que s’expressa en aquella època. Pere Rosselló Bover escriu: “La superació del realisme es va donar sobretot amb la introducció de noves tendències i nous temes. La varietat de propostes abraça des de la continuació del realisme anterior fins a noves actituds experimentalistes. Aquestes sovint es relacionen amb corrents underground i amb el textualisme i pretenen dur l´obra creativa fins als límits, amb la fusió dels gèneres literaris i de les diverses pràctiques artístiques o amb la ruptura amb el llenguatge”.

És una definició prou exacta del tarannà cultural que ens domina quan començam a escriure a mitjans dels anys seixanta. En la introducció al nostre llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000) ja havíem parlat de les influències culturals que conformaven la nostra forma de pensar i d’actuar en aquella època. Una introducció, pens, prou útil per a copsar quin era el món cultural que ens alletava quan escrivíem algunes de les narracions de Un viatge imaginari i altres narracions. En Cultura i antifranquisme dèiem: “A partir d’aquests grans mestres de la narrativa contemporània [Kafka, Joyce, Faulkner, per posar uns exemples] prengué una gran volada la importància de tenir en compte les associacions d'idees (la psicoanàlisi, les troballes de Freud o Reich, ajudaven igualment a trasbalsar el camp del realisme vuitcentista); el monòleg interior, els processos psicològics microscòpics, la mescladissa de diversos corrents de consciència en els protagonistes d'un conte o una novel.la. La revolució del concepte de temps a partir dels avanços en el camp de la teoria de la relativitat d'Einstein ajuden igualment a modificar el món interior de l'autor donant nous estris de combat, noves armes a l'escriptor o artista que vulgui combatre la buidor actual establerta pel comissariat de la cultura oficial dominant. Si analitzam, malgrat només sigui una mica, l'evolució d'alguns artistes que consideram revolucionaris, veim que n'hi havia molts -sens dubte els millors- que es recolzaven en allò més avançat que havien fet les avantguardes de començament de segle en contra del concepte d'art burgès i conservador. ¿Qui pot dir que resten exhaurides les potencialitats de l'expressionisme alemany, del futurisme soviètic o del surrealisme francès, per anomenar encara un parell dels moviments que commocionaren l'art de començaments de segle i de les rendes dels quals encara vivim els creadors actuals? No podríem entendre la música d'Eisler sense la ‘revolució serial’ de Schoenberg, Xostakòvitx sense Gustav Mahler, Kurt Weill i els músics que col·laboraren amb Brecht, sense el jazz; no podríem entendre Eluard o Aragon sense el surrealisme, Maiakovski sense el futurisme, Bertolt Brecht sense l'expressionisme. Tots els grans artistes que coneixem han anat bastint sempre un gran projecte insurreccional contra la mediocritat dominant, sigui burgesa o sigui estalinista”.

En el marc de les Illes hom diria que l’experimentalisme literari i artístic dels setanta sembla minvar a partir de mitjans dels vuitanta. En el meu cas particular m’adon a la perfecció com certa narrativa experimental, de la qual hi ha molts exemples en el llibre Un viatge imaginari i altres narracions, va essent substituïda per tota una sèrie de novel·les que ja no tenen gaire cosa a veure amb aquells experiments rupturistes dels anys setanta. Bastaria llegir obres com Estiu de foc (Columna Edicions, Barcelona, 1997), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors, Lleida, 2000), El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions, Barcelona, 2004), Corambé. El dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004), Estat d’excepció (Pagès Editors, Lleida, 2001), Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor, Pollença. Mallorca, 2005), Damunt l’altura. El poeta il·luminat (Pagès Editors, Lleida, 2006) o La conspiració, de propera aparició a l’editorial Antinea de Castelló.

Un cas ben diferent del de les meves novel·les és el teatre que he escrit d’ençà d’aquell premi Carles Arniches en català, guanyat l’any 1972 a Alacant. Aquell premi, que m’animà moltíssim, va ser atorgat per un jurat on hi havia a Ricard Salvat i José Monleón, i l´obra portava el títol Ara, a qui toca? O aquell altre muntatge típicament experimental que guanyà el Ciutat de Palma de teatre de l’any 1974, un homenatge als estudiants assassinats per la dictadura franquista: Autòpsia a la matinada.

Hom s’adona que el meu teatre roman com a darrer reducte de les dèries rupturistes de finals dels seixanta i començaments dels setanta. Una obra típicament experimental com la que guanyà el Premi de teatre Ciutat d’Alcoi 1984, Homenatge a Rosselló-Pòrcel, o aquella altra que em segrestà la Brigada Social del règim franquista, Les Germanies, que l’any 1975 havia obtengut el Premi Especial de teatre Born a Menorca, són proves evidents de la continuïtat d’aquest experimentalisme. Pens ara mateix en la trilogia de teatre experimental de la transició, trilogia formada per les obres Acte únic (Universitat de les Illes Balears, Ciutat de Mallorca, 2000), que havia guanyat el Premi de teatre del Consell de Mallorca de l’any 1987; Els anys del desig més ardent (Universitat de les Illes Balears, Ciutat de Mallorca, 2004); i Carrer de Blanquerna (Edicions de Can Sifre, Ciutat de Mallorca, 2006). I malgrat que sigui una obra de temàtica ben diferent, també podríem incloure en aquest apartat de teatre experimental l´obra El cadàver (Pagès Editors, Lleida, 1998), estrenada a Palma i Barcelona per les companyies Taula Rodona i els actors agrupats en torn de la directora Teresa Gelpí.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Mallorca, el paradís perdut (XXVII) - Els ocres com a sentiment -

Les llàgrimes del poble que estima Mallorca, el dolor dels homes i dones que han feinejat a la marjal, que han roturat els camps, bastit cases, marjades, castells, esglésies i catedrals arriba un dia que es mesclen amb la pluja i amb la terra, amb el ferro i amb la llum. Aquesta barreja mítica és el que dóna força als pobles per a sobreviure, per a continuar el combat contra la destrucció. És la llum que pinta les roques i els penya-segats, les costes i les cales marines, deixant el segell de perennitat incrustat en l'ànima mateixa de les roques. I qui pot aleshores vèncer un poble convertit en roca? Quin exèrcit pot anihilar aquest rocam que cau a plom dins la mar esdevenint el més poderós castell que mai ha construït la natura contra els seus enemics? (Miquel López Crespí)

Sempre sorprèn la multiplicitat de tons que forma la combinació de l'aigua i la terra de Mallorca. Prodigiosa mescladissa de sol i núvols i el canvi d'estacions. És això el que durant generacions ha vengut impressionant la retina de tants de pintors. Aqueixa embriagesa de colors, la natura viva de plantes i flors, d’ abans de l'allau turístic, i que, per art d'encanteri, encara perdura en els indrets que ha sabut retratar Bartomeu Payeras. Aquí, en aquests racons amagats, totes les gammes possibles de color donen vida al que fins ara ha estat el nostre petit però també poderós i inabastable univers. Colors que saberen captar, cada un a la seva manera, Anglada Camarasa, Tito Cittadini, Francisco Bernareggi González-Calderón, Felipe Bellini Feletti, Ramon Nadal, Gregorio López, Antoni Gelabert, Santiago Rusiñol, Joaquim Mir i tants d'altres artistes que han immortalitzat cales, platges, pobles, gent treballadora, carrers, places i jardins de Mallorca.

Que de gris i trist, monòton, seria tot sense els colors dels arbres, les plantes i les flors. Colors magnífics de l'ànima de les roses, dels geranis, dels clavells. Aquests colors són esplèndids mentre són vius i la seva fragància és tendra i fresca. Sortosament els pintors han sabut captar l'essència d'aquell instant de vital esplendor! Emperò, són caducs i efímers. En molts d’aquests quadres notam aquesta sensació d'avidesa, del nervi del geni per plasmar damunt la tela el moment fugaç de la bellesa que fuig enllà de l'horitzó. Llums zenitals en els paisatges d'Antoni Gelabert, el moment de l'esclat dels arbres florits i jardins d'un conte exòtic en molts quadres d'Anglada Camarasa, les oliveres de Deià de Felipe Bellini Feletti, tota l'amplària de la flora i els roquissars mallorquins en tantes pintures de Santiago Rusiñol... Captar l'efímer de l'illa, tot allò que es marceix, que se'n va si no fem alguna cosa amb urgència per aturar la mort de la bellesa.

Pintors i poetes saben que aquesta bellesa resplendeix exuberant però només per un temps curt, malauradament breu, perquè l'esclat de la bellesa exigeix un esforç incommensurable i esgotador que prest desintegra l'essència dels colors. Les flors aviat es mustien i tornen a la terra perquè la seva mort torni a donar vida.

Per això hi ha tants artistes que volen servar per a l'eternitat els colors dels moments efímers, evanescents. Potser hauríem d'entendre el quadre del pintor o els versos del poeta com les llàgrimes d'aquell que estima per damunt de tot allò que veu: immortalitzar sensacions; provar d'aturar, sigui com sigui, el pas inexorable del temps; detenir l'instant que ha impressionat la nostra retina o ens ha fet bategar més fort el cor. Versos i pintures, talment llàgrimes autèntiques del cor de l'artista que rodolen a terra i es reencarnen en els colors perennes que trobam en l'obra dels nostres artistes.

Les llàgrimes del poble que estima Mallorca, el dolor dels homes i dones que han feinejat a la marjal, que han roturat els camps, bastit cases, marjades, castells, esglésies i catedrals arriba un dia que es mesclen amb la pluja i amb la terra, amb el ferro i amb la llum. Aquesta barreja mítica és el que dóna força als pobles per a sobreviure, per a continuar el combat contra la destrucció. És la llum que pinta les roques i els penya-segats, les costes i les cales marines, deixant el segell de perennitat incrustat en l'ànima mateixa de les roques. I qui pot aleshores vèncer un poble convertit en roca? Quin exèrcit pot anihilar aquest rocam que cau a plom dins la mar esdevenint el més poderós castell que mai ha construït la natura contra els seus enemics?

Per això pintors i escriptors han quedat sempre captivats pel que significa la llum i la terra de la nostra illa asprívola i altiva. És la voluntat del poble el que ha volgut compensar la curta vida de les flors amb la immortalitat dels colors ficats dins el cor i la pell de les roques.

I en aquest moment, quan s'han congriat les llàgrimes amb la pluja i la terra, amb el ferro i la llum, copsam com les muntanyes davallen cap a la terra o els més profunds avencs marins en solemne processó d'ocres besant les parets inaccessibles de l'abisme. De cop i volta ens trobam davant el més gran tresor que ens ha lliurat la natura i el treball dels homes. És un tresor que conté or i argent, els diamants i totes les pedres precioses. D'aquesta mescla integral surt la gamma infinita de colors i ocres de Mallorca.

Només la més acurada concentració dels sentits pot extreure totes les sensacions que produeix la contemplació assossegada d'aquests colors de roca encesos per la llum blanca i pura, des del blanc immaculat, passant pel color vermell de sang, fins al negre de dol obscur.

Des de les altes crestes i els cims fins a les besades de la mar a les voreres, les carícies de les llàgrimes del poble marquen indelebles les roques escollides.

Aquests ocres potser tenen origen mític. La conquesta de la bellesa i la llibertat sempre ha necessitat esforç i valentia. Podríem salvar Mallorca sense una dosi ben elevada d'aquests dos components bàsics de la lluita dels pobles? La llegenda, l'esperit d'un poble expressat per la seva imatgeria popular, també ens pot servir per a elevar encara més amunt aquests alts penya-segats de la resistència. L'encís d'una illa meravellosa potser excità criatures llegendàries del continent que vengueren nedant per la immensa mar. Arran de costa, esgotats, s'aferraren com pogueren amb els dits gegantins per les agrestes costes de llevant i de ponent i deixaren marcades les ditades i els alens de foc en la pedra besada pel mar i per la llum. Ascendiren i recorregueren valls i muntanyes, on també s'enfilaren sense camí ajudant-se dels seus braços poderosos per tal de deixar, indeleble, la seva abraçada de ferm amor i estimació en cingles i penya-segats.

Pàgines del meu dietari (IX) – Els “nostres” i la Cultura: uns autèntics buròcrates – Problemes dels escriptors mallorquins -

Anys de dissimular, de controlar cada múscul de la cara, li han anat marcant les faccions fins a consolidar un rostre inexpressiu, fals. M'adon que ha engreixat. La cara se li ha arrodonit. Cinc lustres és molt. Ja no és aquell estudiant prim, amb texans, de l'època de la lluita antifranquista. Imagín que no li deu fer gaire gràcia la visita. O potser m'equivoc. Posar el meu nom en la programació de l'hivern també té el seu interès. Pot demostrar que la Casa de Cultura és una institució democràtica, oberta a qualsevol tipus d'intellectual i d'obra d'art. No ho havia pensat. En Biel Caimari em dirà que sóc un ximple. Al final, ells no hi perden res. S'aprofiten fins i tot de la teva feina: un autor nostrat amb tants premis literaris, collaborador d'infinitat de revistes de les Illes i la resta dels Països Catalans... )Qui, després de tan important esdeveniment literari -si em concedeixen el dia que els deman per l'octubre- podrà dir que la famosa caixa d'estalvis no té un tarannà obert, sensible a la tasca de la reconstrucció de la identitat nacional de les Illes, al més pur catalanisme? Llei de l'oferta i la demanda. Jo necessit la sala, sortir en el catàleg que fan anunciant llurs activitats; i ells, el banc, els Ribas i Thomàs, s'aprofiten dels meus vint anys de premis i publicacions. Tot serveix per a donar una idea de Fundació sense prejudicis i que mai -mai!- ha exercit -ni exercirà!- la censura, la marginació de qui realment treballa en el món de l'art... (Miquel López Crespí)

Finalment puc entrar al sancta sanctorum d'en Ribas i Thomàs: "la direcció". Mir les lletres daurades escrites a la porta del despatx. Encara no ho puc creure. Tantes cites prèvies, els infinits contactes telefònics amb desconegudes funcionàries...

-Felip, home, segles sense veure'ns! M'ho havia pensat, que eres tu, per la veu, saps?, quan trucares l'altra dia. Et pots asseure aquí mateix. Què podem fer per tu? Has de presentar algun llibre?".

M'ha reconegut! No és cap sorpresa. Em deu veure pels diaris... L'única feina que fa: fullejar cada dia la premsa, comprovar si els àpats que ofereix als responsables de cultura serveixen d'una manera eficaç per a la promoció de la institució que dirigeix. Activitats que, a més d'ajudar a fer carrera els amics -gent a recer del poder, evidentment!- serveix per a desgravar els quantiosos beneficis de la banca, de la qual és un simple peó.

-Ja diràs. Som a la teva disposició -menteix educadament.

Anys de dissimular, de controlar cada múscul de la cara, li han anat marcant les faccions fins a consolidar un rostre inexpressiu, fals. M'adon que ha engreixat. La cara se li ha arrodonit. Cinc lustres és molt. Ja no és aquell estudiant prim, amb texans, de l'època de la lluita antifranquista. Imagín que no li deu fer gaire gràcia la visita. O potser m'equivoc. Posar el meu nom en la programació de l'hivern també té el seu interès. Pot demostrar que la Casa de Cultura és una institució democràtica, oberta a qualsevol tipus d'intellectual i d'obra d'art. No ho havia pensat. En Biel Caimari em dirà que sóc un ximple. Al final, ells no hi perden res. S'aprofiten fins i tot de la teva feina: un autor nostrat amb tants premis literaris, collaborador d'infinitat de revistes de les Illes i la resta dels Països Catalans... )Qui, després de tan important esdeveniment literari -si em concedeixen el dia que els deman per l'octubre- podrà dir que la famosa caixa d'estalvis no té un tarannà obert, sensible a la tasca de la reconstrucció de la identitat nacional de les Illes, al més pur catalanisme? Llei de l'oferta i la demanda. Jo necessit la sala, sortir en el catàleg que fan anunciant llurs activitats; i ells, el banc, els Ribas i Thomàs, s'aprofiten dels meus vint anys de premis i publicacions. Tot serveix per a donar una idea de Fundació sense prejudicis i que mai -mai!- ha exercit -ni exercirà!- la censura, la marginació de qui realment treballa en el món de l'art...

Fins aquí tot aparentment correcte. El que no dirà mai ningú, el que no sabrà la gent que vagi a veure l'exposició d'en Biel Caimari o la presentació de la meva darrera novella, és que ambdós, en Biel i jo mateix -i qualsevol dels companys que hem pogut resistir fins ara mateix- no hem tengut mai cap ajut oficial. Res de res d'ençà que morí el dictador. Cap suport a la creació per part de les desenes d'organitzacions pseudoculturals muntades -a la recerca contínua de la subvenció- en aquests anys de democràcia controlada. No en parlem dels marxants o de les editorials controlades per exfamosos "lluitadors de la llibertat" o moderns executius empresarials, els jovenets als quals no els importa res collaborar avui amb el PP, demà amb el PSOE (mentre paguin bons sous, els garanteixin cotxe d'importació, xalet, secretària de luxe).

Li explic que vull presentar el llibre (el fulleja des d'una llunyana distància mirant-lo amb certa prevenció: segur que pensa que mossega). Segurament no es refia de l'estil, els perillosos continguts de les històries que escric. Potser imagina que la meva literatura, malgrat els nombrosos premis literaris, es deu semblar als incendiaris articles i comentaris que escrivíem en aquelles heroiques revistes clandestines. Crec que no ha llegit res del que he publicat. Perdre el temps amb la lectura? Ximpleries que no es pot permetre un executiu d'èxit! Proverbial ignorància dels màxims responsables de la nostra cultura. No sap res del que jo he publicat ni de cap altre escriptor català. Palpa l'obra com qui toca un ferro roent: por de cremar-se les mans. I amb semblant personal volíem lluitar per a canviar el destí de la humanitat? Ximpleries d'adolescents!

-La miraré amb atenció -em diu amb un lleuger tremolor de la veu, com si es penedís d'haver-me rebut pensant en futurs i hipotètics problemes. I continua, mirant-me fixament als ulls:

-Tenim una comissió dedicada especialment a l'estudi dels llibres que es presenten. Ja saps; exigències del reglament. Sovint ens hem trobat amb alguns problemes: una poesia no adequada a la importància de la sala -els seients, les fustes nobles, l'equip de so important especialment d'Alemanya-... Hi ha tants entrebancs! La incomprensió dels artistes... No és el teu cas, Felip, com pots suposar!; però hi ha un exèrcit de pretesos genis que es volen enlairar aferrant-se al prestigi que dóna haver fet una exposició, un concert, en el nostre teatret. Ja saps que l'inaugurà la reina fa uns anys. Un esdeveniment memorable, no t'ho pots imaginar!

Mentre va parlant, animant-se per moments tot recordant els seus serveis a l'entitat, comprov com deixa la novella a un costat, lluny, com si pogués contaminar els altres papers que té damunt la taula. Continua explicant-me, com si fos el més important del món, les vegades que ha pogut salvar la Casa de Cultura d'algun malèfic pla d'aquests "falsos" artistes. No li vull discutir les seves concepcions -les conec de fa segles!- perquè no és el motiu que m'ha dut a perdre el matí. Se li illumina la vista. Com qui contempla una estranya espècie d'animal, veig com examina, per a copsar el meu actual nivell d'ingressos, la qualitat del vestit que port. Cerca la marca. D'una ullada ha copsat el vell rellotge. A les mans -constata-, ni anells d'or ni polseres. No troba la marca de l'americana. La meva companya la comprà de rebaixes a l'híper. Coneixent molt més que jo les oportunitats en el vestit, em digué:

-És una bona oferta. Prové d'un magatzem anglès que ha fet fallida. Qualitat de primera. Pareixerà que l'has adquirida a una botiga de Jaume III o l'has portada de l'estranger. Res de roba dolenta cosida a màquina, per treballadors inexperts a Taiwan o Singapur!

No anava errat. Però ni pantalons, ni sabates ni, molt manco, el rellotge, m'han servit per a arrodonir l'efecte de tan portentosa americana. Ja em té fitxat. "Escriptor nostrat que no té ingressos abastament per a fer-se terns a mida". Fa funcionar l'ordinador que té installat dins el cervell. Conclou: "Pel vestit, pel tipus d'indumentària que porta, conserva les mateixes idees de quan ens coneguérem. No s'ha reciclat. Perill! Vés a saber que pot dir en una presentació". Per un segons desvarieja: ")Aprofitarà l'acte per a atacar la monarquia?". No ignora que deu el càrrec -a part de les relacions que li vénen donades per l'actuació de la seva família en l'època de la guerra civil i per les possessions- a una moderna concepció del fet artístic: l'art, la literatura, la pintura en general, són activitats eminentment apolítiques. Idees que, convenientment airejades per aquí i per allà, li han servit per a consolidar una certa fama d'erudit antidogmàtic. Des de sempre ha considerat que no s'ha de perdre mai el temps oferint possibilitats de promoció a artistes esquerrans. Quina vulgaritat, oferir plataformes de promoció a estantissos hereus de Salvador Espriu o Pere Quart!

Record debats semblants de quan militàvem plegats! En estudiar les transformacions revolucionàries sofertes a l'antiga Rússia -el futurisme, Eisenstein, les activitats del Proletkult...- sempre considerà encertades les directrius de Stalin, en contra dels creadors avantguardistes... L´únic que li interessava de la Revolució era el suport que es donava al ballet clàssic, a la literatura realista del segle XIX, a la pintura acadèmica i decorativa...

Aprofit que atura un moment l'avorrit discurs explicatiu per a demanar-li que ens aniria molt bé fer la presentació dia vint-i-quatre d'octubre. De principi no contesta. Fa com qui mira l'agenda. Gira fulls. Una tàctica per a reflexionar? Pensa, deixa passar el temps. Quan s'adona de la important editorial que ha fet l'edició (coneix el propietari, li deu algun favor) i veu quin serà el presentador, not que l'expressió li canvia imperceptiblement. No ho vol fer coneixedor. Sap que en Guillem Pradial és professor: un professor d'història eminent i famós. En Guillem està ben considerat per tots els clans i capelletes universitaris; no s'ha definit mai, ni en matèria política ni pel que fa a les freqüents polèmiques amb el rectorat. Aquesta "prudència" -altres en diuen oportunisme per a prosperar guanyi qui guanyi en les eleccions als organismes rectors de la universitat- li ha valgut arribar a assolir llocs d'alta importància estratègica dins l'organigrama de poder de l'academicisme institucional.

Ribas i Thomàs coneix a la perfecció Guillem Pradial. Els pares marxaren junts -després de la guerra civil- amb la División Azul, per a acabar amb el bolxevisme a l'URSS. Tan sols que el progenitor de Guillem Pradial no tornà mai més de Stalingrad. Malgrat que, en la postguerra, els vencedors el volgueren presentar com un heroi de la lluita contra el ferotge collectivisme asiàtic, el cert és que morí amb una grapada de botxins de les SS en una orgia que, amb munió de prostitutes alemanyes i russes, feien a un xalet d'una antiga princesa tsarista.

La disbauxa en la qual participava el pare de Guillem Pradial tenia lloc molt lluny del front. Una unitat de la guerrilla soviètica se n'assabentà, i, en el moment que menys s'esperaven, atacà la residència amb foc de morter i metralladora, amb el resultat de matar quasi tots els guestapistes i voluntaris de la División Azul. En una illa petita com la nostra, són molt importants aquestes relacions familiars que passen de pares a fills, generació rere generació. Per això, anà de primera que la presentació la fes un conegut professor amic de la família Ribas i Thomàs. La cara de l'excompany s'alegra de seguida. M'adon que, de sobte, he aconseguit el permís.

Així i tot, Ribas i Thomàs no m'ho vol donar tot fet. El director general ja ha pres una decisió -li interessa quedar bé amb l'editor i amb la universitat-, però encara no em dóna l'aprovat definitiu. Seria massa senzill. "Què es deu haver pensat l'escriptoret, per molt que ens haguem conegut en temps de la dictadura", li llegesc en el pensament!

Finalment veig que accepta la proposta amb condicions. Home experimentat a fer-se pregar -per això ell és al capdamunt de l'Institució- em diu, sibillí:

-Crec que aquest dia tenim lliure. Pots fer la petició per escrit.

-Per escrit? -deman sorprès.

Illús, em pensava que bastava l'entrevista personal. Ningú no m'havia advertit de la necessitat del tràmit!

-Sí. Per escrit i... -afegeix- per triplicat. No es podem saltar les normes. És el que demanen els estatus i aquí -somriu- tots som iguals davant la llei.

No sé què contestar. Reconec que m'ha agafat desprevingut.

-Quin temps tinc per a fer-ho? -encert a dir-li. Ben cert que ara sí que voldria desaparèixer, no haver vengut mai a la nau de 2001.

S'ha aixecat maquinalment i m'acompanya fins a la porta com ha fet amb els altres. Em diu, sense mirar-me, com si em confessàs un gran secret:

-Cal fer-ho prest perquè a l'hivern tenim planificades nombroses activitats...

Somriu, victoriós, i em fa un copet a l'esquena.

La secretària m'espera davant l'entrada del despatx amb un rictus inexpressiu als llavis. Serà ella -Conxa- o m'hauré errat? Em falla ja la memòria? Les altres allotes no han pipellejat ni un segon, enfeinades amb la retallada de la premsa diària i amb els llistats de l'ordinador.

Al meu davant, els llargs passadissos desprovists de vida. Els quadres de coloraines -abstractes- que juguen amb el to de la fusta de les portes i les diverses tonalitats de cortines.

En sortir, a l'entrada, hi ha en Biel Caimari; fuma sense nervis, tranquillament, repassant la secció de necrològiques del diari. Cada dia hi ha més companys de la seva generació que moren (infant, càncer... les malalties del nostre temps).

-Aviat em quedaré sol -comenta. No podré parlar amb ningú.

I després, inquirint com ha anat, diu:

-Tot un èxit... no? L'americana ha fet meravelles! La teva dona encertà comprant-la en les rebaixes... Pareix feta a mida!

I l'acarona com si fos una vella amant. "Explica, explica..."

-Anem al bar. Ara t'ho contaré.

Al cap de trenta minuts l'amic ja està ben assabentat del que ha passat. "Merda!", exclama. "Son uns autèntics buròcrates!".

-Uns autèntics buròcrates! Tu ho has dit!

Pàgines del meu dietari | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Els xuetes de Mallorca: homenatge

pobler | 10 Juliol, 2016 10:35 | Compartir:

Recordar per superar les ferides del passat

El Govern honorarà demà els darrers 37 conversos judaïtzants que foren executats a Mallorca durant els actes de fe de l’any 1691. Tindrà lloc al pati del Consolat de la Mar a partir de les 19 hores

Maria Llull | 04/05/2011 |

Els actes de fe duits a terme a Mallorca durant 1691 es realitzaren del 7 de març al 2 de juny. Vuitanta-dos xuetes mallorquins foren condemnats per practicar d'amagat el judaisme. Trenta-set d'ells, pràcticament la meitat, foren relaxats, és a dir, entregats per la Inquisició a les autoritats civils per executar-los. Quasi tots ells moriren a volta de garrot i després foren cremats. Però tres, entre ells Rafel Valls i els germans Caterina i Rafel Benet Tarongí, foren cremats vius. I tot per marcar un exemple i evitar casos nous de judaisme.

Aquestes víctimes seran recordades demà en l'acte de Memòria de les darreres víctimes, conversos judaïtzants, dels actes de fe de 1691, organitzat pel Govern i les associacions Shavei Israel, la Comunitat Jueva de les Illes Balears, l'Institut de Relacions Culturals Balears Israel, ARCA Llegat Jueu, Memòria del Carrer, Segell, revista d'història i cultura jueves, i Tarbut Cultura Jueva Mallorca. L'acte s'iniciarà a les 19 hores i hi haurà els parlaments del rabí mallorquí Nissan ben Abraham, a més d'Aina Aguiló Bennàssar, que és descendent de jueus conversos; i de Michael Freund, president i fundador de Shavei Israel.

"Mai no s'havia fet res per reivindicar la memòria d'uns fets que s'han oblidat", explica Albert Moragues, conseller de Presidència del Govern. "Es tracta de conèixer una història que hem d'assumir per poder curar certes ferides", afegeix. De fet, la intenció de Moragues és que l'homenatge a les víctimes dels actes de fe de 1691 sigui només "un primer esglaó" en l'escala de tota una sèrie de mesures que és necessari prendre. "S'ha de fer alguna cosa amb els llibres d'història a la nostra comunitat, on aquests fets apareixen només com una curiositat, quan en realitat estam davant un drama històric que s'ha de posar damunt la taula", assenyala el conseller, malgrat que no sigui possible aquesta legislatura fer res més. "Després de fer aquesta passa serà molt difícil tornar enrere. De fet, ja s'ha pensat en allò que hauria de fer el proper Govern". L'homenatge de demà està molt consensuat entre tots els que participen a l'organització. "És un esdeveniment pensat i discutit amb totes les associacions. Serà molt senzill i íntim, però també molt emotiu per la càrrega simbòlica que té", comenta Moragues.

El conseller considera aquest acte com una manera de reparar "la injustícia que suposa l'oblit". "Malgrat que el Govern no ha de demanar perdó per uns actes dels quals no és responsable, sí que té l'obligació de reparar la injustícia social que suposa tenir la qüestió dels jueus conversos oblidada dins un calaix", afirma. Perquè no s'està parlant només de morts, sinó "de 300 anys de discriminacions".

Com sorgí la idea de dur a terme aquest acte commemoratiu? "Fa uns quatre mesos em visitaren uns rabins procedents d'Israel, acompanyats de membres de Shavei Israel. Em demanaren pel posicionament del Govern davant la qüestió xueta a Mallorca i em proposaren fer-hi alguna cosa", explica Albert Moragues. El conseller vol subratllar que el Govern no entra ni molt menys "en qüestions de religió" i que amb aquest acte el que es vol fer és una "reparació històrica". "Tal vegada n'hi ha que pensen que hi ha altres temes que són molt més importants, com l'economia. Però també s'ha de satisfer l'esperit".

Diari de Balears

A les escoles, els infants en feien befa. Pens que l’església en tengué la major part de culpa, per no dir que era la principal responsable de tot el que s’esdevenia amb ells. Tota la culpa del món, per tants segles continuats d’atiar, des de la trona, l’odi més ferotge envers els descendents dels conversos. Responsables, els sacerdots i bisbes pel que havien predicat, però també d’una ferrenya i sangonosa persecució directa, amb conversions forçades, amb morts i autos de fe, amb flaire de carn socarrada penetrant per les finestres de cases i palaus de Ciutat. Va ser N’Antònia la que m’explicà la història amagada dels xuetes mallorquins, la que em contà com sempre foren perseguits per la Inquisició. Ni en els cursets de les Filles de Maria, ni en els sermons del rector, ni quan venien predicadors de Palma per Setmana Santa o per les festes de Sant Antoni, el patró del poble, mai no ens havien explicat com, durant cents d’anys hi hagué gent que moria cremada simplement per què els cristians els volien llevar la casa o l’or. Segles eterns de persecució i d’assalts al call. Un terror continuat amb munió de gent innocent falsament acusada d’heretgia, d’haver comès crims que mai no havien fet. (Miquel López Crespí)

Els xuetes en la novel·la Els crepuscles més pàl·lids (Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009) – Fragment del capítol “Un vaixell de veles blanques, sortint del port, anant a la recerca de músiques i paisatges desconeguts – Homenatge als xuetes de sa Pobla

Al poble ens coneixíem massa. Eren anys i més anys de conviure plegats, de sentir a prop el bategar del pols del veïnat. Podíem endevinar les frustracions, els desigs secrets, els motius de l’alegria o l’enveja dels que ens envoltaven. No hi havia ningú que no sapigués el valor de cada casa, els horts que hom tenia, del que donarien per ses veles a la marjal si es posaven en venda. Ningú no desconeixia quins eren els teus ingressos aproximats si, enlloc d’horts, eres un botiguer amb negoci obert al públic. Hi havia alguns comerciants, sobretot joiers, magatzemistes encarregats de l’exportació de la patata i les mongetes, que eren xuetes. Però, per molts rics que fossin els negociants, per moltes cases i terres que tenguessin, era estrany que es mesclessin amb els pagesos. Prejudicis de societat endarrerida. Uns prejudicis més poderosos que la llei, segellats per segles de marginació i persecucions contra aquella pobra gent que era ben igual que nosaltres i, en molts d’aspectes, més sensible i intel·ligent per a les activitats culturals. Persones, en coneixia a abastament, que sabien apreciar la música, la lectura, la importància del saber, de tenir uns estudis. Hi havia famílies xuetes que, per què la filla o el fill poguessin estudiar, patien dificultats de tota mena, greus privacions familiars. Estimaven la cultura per damunt de totes les coses. Els xuetes del poble m’ensenyaren, i ara, passats els anys, en sóc ben conscient, a veure el món d’una manera diferent. M’ajudaren a sortir de l’espesa boira on romania.

Mai no vaig arribar a entendre com els meus, que sí que teníem moltes més possibilitats econòmiques que els xuetes pobres, no em deixaren a Palma, estudiant. M’hagués agradat tant, poder fe de mestre, servar les mans fines, amb les ungles arreglades, lluny de la brutícia de la terra i els fems amb que havia d’enfrontar-me diàriament. Quan no em veia ningú, plorava desconsoladament.

Quin implacable menysteniment vers els xuetes!

A les escoles, els infants en feien befa. Pens que l’església en tengué la major part de culpa, per no dir que era la principal responsable de tot el que s’esdevenia amb ells. Tota la culpa del món, per tants segles continuats d’atiar, des de la trona, l’odi més ferotge envers els descendents dels conversos. Responsables, els sacerdots i bisbes pel que havien predicat, però també d’una ferrenya i sangonosa persecució directa, amb conversions forçades, amb morts i autos de fe, amb flaire de carn socarrada penetrant per les finestres de cases i palaus de Ciutat. Va ser N’Antònia la que m’explicà la història amagada dels xuetes mallorquins, la que em contà com sempre foren perseguits per la Inquisició. Ni en els cursets de les Filles de Maria, ni en els sermons del rector, ni quan venien predicadors de Palma per Setmana Santa o per les festes de Sant Antoni, el patró del poble, mai no ens havien explicat com, durant cents d’anys hi hagué gent que moria cremada simplement per què els cristians els volien llevar la casa o l’or. Segles eterns de persecució i d’assalts al call. Un terror continuat amb munió de gent innocent falsament acusada d’heretgia, d’haver comès crims que mai no havien fet.

Jo no vaig anar amb les colles d’infants que se’n reien o perseguien els xuetes ni mai no vaig voler aprendre de memòria cap cançó que els pogués ferir. Per aquest comportament meu, que consideraven inexplicable, alguna de les meves riques amigues refredaren l’amistat que teníem.

Evitaven trobar-se amb mi.

Si em veien de lluny, giraven cap a un altre carrer per no haver de saludar-me.

M’era ben igual. Jo era com era i res no modificaria la meva forma de pensar per estar bé amb gent que no em mereixia cap respecte. Tanmateix, diguessin el que diguessin, la millor amiga que tenia era Antònia Aguiló, professora de música als vint anys i confident de la meva adolescència i joventut.

Tantes falses amigues que, envejant aquella amistat, com si jo fes un pecat per tenir una amiga de cognom Aguiló, m’havien dit, enrabiades:

-No entenem com pots sortir amb una xuetona. I a més, i ho saps ben bé, no té on caure morta. Si no hagués fet la carrera de música seria cosidora o jornalera. A vegades pareix que t’estimes més els xuetons que a nosaltres, la gent de la teva classe. Què no saps que vas amb els descendents dels que mataren Nostre Senyor Jesucrist?

Vet aquí un dels principals motius de l’odi del poble contra els xuetes. Un odi sucós i tens, atiat pels sacerdots diumenge rere diumenge. El martiri i mort de Crist era conseqüència de la maldat innata dels jueus! Havien passat més de sis-cents d’anys d’ençà la primera de les conversions forçades i, la mentida i la provocació contra aquella pobra gent, continuava igual de potent, implacable, com si encara estassim en plena edat mitjana. Quin riu de llàgrimes i de sofriments havien costat els sermons dels sacerdots, les lleis discriminatòries de reis i papes! Quanta sang innocent no va córrer pels pobles i ciutats de l’illa quan els nobles, que explotaven la pagesia, encenien l’odi de menestrals i pagesos envers els descendents dels jueus conversos.

N’Antònia m’ensenyava llibres antics, obres que poca gent coneixia, on es narraven els assalts al call de Palma, Inca o Manacor, el nombre d'innocents morts, les propietats robades, els falsos judicis per fer-se amb les riqueses que poguessin posseir.

Al meu voltant tot era fals i causava dolor, un immens sofriment.

Admirava n’Antònia per què, malgrat ser d’una família ben pobra, era una gent com m’hagués agradat que fossin els meus i com sabia ho havia estat la meva família en un temps no gaire llunyà. M’agradava anar a casa seva i veure com donava classe, com practicava al piano interpretant peces de Chopin, Bach, Txaikovski o Verdi. En sentir-la, quedava embadalida, com si no visqués en aquest món, completament transportada a una altra dimensió del temps i de l’espai.

El cor em bategava a mil.

Tot el meu cos era en tensió i notava com la sang circulava per les venes, potent, desfermada, a una increïble velocitat. Com quan el torrent de Sant Miquel era a punt de desbordar-se, inundant els camps, rompent les tanques que protegien els horts, omplint el pla amb l’aigua que ja no hi cabia entre les altes parets que l’empresonaven. Per a mi, aquell instrument, ressonant, alhora potent o suau, a l’entrada de la casa, m’enrampava de cap a peus. Mai no em cansava de visitar-la, d’escoltar aquella música excelsa. La meva enveja era sana, mai malaltissa com la que notava en tanta gent coneguda que mudava l’expressió del rostre en sentir parlar dels xuetes. A mi m’agradava veureu-la tan concentrada, amb les mans netes, fines com les d’una senyoreta, aconseguint treure de l’instrument aquelles melodies tan diferents al pesant efecte de l’orgue a l’ofici dels diumenges o els pas-dobles cridaners de les bandes de música que venien al poble per Sant Jaume.

Nosaltres érem més rics que la família Aguiló. El pare, el senyor Rafel es defensava amb un cotxe de lloguer, fent alguns viatges a Palma o als pobles dels voltants. En aquell temps no existien tants vehicles com n’hi hagué més endavant i sempre hi havia algú que, per negoci o malaltia, necessitava anar a Ciutat i no li anava bé l’horari del tren o la camiona.

Les mans d'Antònia, tocant el piano! Quina enveja! Més d’una vegada em mirava les meves i tenia ganes de plorar. Aquelles mans amb la pell endurida per l’esforç quotidià des que era petita! Quan, a trenc d'alba el pare enganxava el cavall al carro i, mig adormits encara, ens afegíem a la lenta processó dels pagesos que també marxàvem als respectius molins, a les sínies de prop de l’Albufera, pensava en el què estaria fent n’Antònia. La imaginava adormida al costat del moixet, ben lluny de l’enrenou que, des de primeres hores del matí, s’ensenyoria dels carrers del poble. Quan la seva mare la devia despertar ja no circulava ningú pels carrers. Tan sols podies veure algun pagès amb bicicleta que havia hagut d’anar al ferrer a l’adrogueria, anant escapat, amb por d’arribar tard al tall.

Era en aquell moment, quan jo ja feia estona que, protegida pel capell i els maneguins que em protegien del sol, suava, feinejant, vinclada damunt la terra, Antònia s’aixecava del llit i es disposava a estudiar la lliçó de piano.

Més d’una vegada, en passar per davant casa seva no podia aturar el plor. El pare es posava nerviós per què no sabia el que em passava.

-Estàs malalta? –em demanava, ansiós. Si avui no vols venir a la marjal, no venguis. Davalla del carro i li dius a ta mare que et prepari un poc de brou de gallina.

El pare m’estimava, però no podia imaginar els patiments que em dominaven. No m’hagués entès mai. Per a ell, home educat en els antics costums i tradicions, conrear els horts, produir un parell d’anyades a l’any, casar-se amb un bon partit, tenir fills, poder comprar-me alguns collars i polseres d’or, les botonades que lluïa per Sant Jaume, era el màxim a què podia aspirar una dona.

Però jo somniava amb un vaixell de veles blanques sortint del port, anant a la recerca de músiques i paisatges desconeguts.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria històrica | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)