Miquel López Crespí - Memòria històrica

Curiositats històriques - Quan la policia franquista ens recomanava entrar a militar en el PSOE... per fer “carrera” i guanyar diners! - Palma (Mallorca), Anys 70 - Crònica sentimental de la transició

Us ho vaig advertir i no sabeu fer cas a qui us dóna bons consells. La reforma del règim avança i es consolida. Basta sentir les declaracions d’Adolfo Suárez i Torcuato Fernández Miranda per a saber de què va aquesta història. El futur de l’esquerra no passa pels vostres grups. Ho hauríeu de saber. Els poders fàctics espanyols i del món sencer volen una oposició com l´existent a França i Itàlia, uns eurocomunistes que són capaços de pactar amb la Democràcia Cristiana a Itàlia i aturar una Revolució com la del Maig del 68 a França. Malgrat que no descartin, si fos possible, bastir un bipartidisme del tipus que hi ha als Estats Units, Anglaterra i Alemanya. Revolucions, Fronts Populars, República Socialista... No interessen a ningú! O no recordau quin va ser el paper dels comunistes francesos el Maig del 68? No teniu memòria? Es tractava de rompre la unitat congriada en el carrer entre obrers i estudiants. Els carrillistes tenen prou militants i, evidentment, no volem que s´estableixi cap mena de competència amb altres partits comunistes. El pacte amb el Moviment és aconseguir silenciar-vos a fàbriques i universitats. El PSOE de Felipe González, que és la tendència que promociona la Internacional Socialdemòcrata, no té quasi militants. Si ara demanau l’entrada al partit us podríeu convertir en quadres dirigents i ocupar, abans que s´aprofitin els centenars d’oportunistes que sorgeixen arreu com a bolets, llocs importants de comandament. Serieu els primers a situar-vos a recer de qui tendrà l´oportunitat de guanyar eleccions! A Inca vaig dir que us calia reflexionar. I no heu seguit els meus consells! No enteneu que el futur de l´esquerra estaria a les vostres mans? Us imaginau els avantatges personals que podríeu obtenir? I, dins del PSOE, sempre seria factible afirmar que sou d´esquerres. Qui no es deixaria enganyar si sabeu alçar el puny quan pertoca, enlairar la bandera roja a les manifestacions, passejar el retrat de Pablo Iglesias pels carrers cantant la Internacional? Tenim informes secrets que parlen de trobades d´alguns dels vostres dirigents amb enviats d´Alfonso Guerra! Pensau que el poder és sempre el poder i, d´ençà de l´inici de la història, tothom vincla l´espinada davant qui comanda! Ara és el moment, únic, irrepetible! Imaginau-ho! Controlar les llistes electorals, situar-vos en bona posició per a sortir elegits, endollar amics i familiars... En una sola legislatura guanyaríeu prou per a retirar-vos de la política gaudint d´una posició immillorable! Quin sentit té romandre en unes organitzacions que mai no assoliran el triomf, fer feina a uns grups que seran perseguits de forma implacable mentre duri la reforma i, no cal que ho dubteu, posteriorment? Teniu ànima de màrtirs? Sou els nous cristians? Heu nascut amb voluntat de sortir a l’arena de circ perquè us mengin els lleons? (Miquel López Crespí)

La Social havia acabat de remoure el pis.

Si ho volia tornar a deixar com estava m´esperava una feinada! Na Dora, per indicacions dels agents, signà l’informe del Rosset. Un escrit de circumstàncies on s’especificava que, “efectuado el registro en la casa del sospechoso tal día y a tal hora”, no havien trobat cap publicació subversiva. No entenia els motius d´un escorcoll tan minuciós. Sabien a la perfecció que, si ells no deixaven el material escampat per casa, no trobarien mai res. Només uns militants despreocupats i novells podien ser tan babaus de deixar revistes compromeses al seu domicili. Més d’una vegada vaig proposar al Comitè de Direcció l’expulsió de qui no complís les mínimes instruccions de seguretat. Era absurd que s’acceptàs la militància de qui no comprenia els perills que comportaven, que no fos conscient de la necessària disciplina, la importància d’estar sempre a l´aguait per salvar l’estructura de l’organització. La caiguda d’una cèl·lula en mans de la Social i de la Guàrdia Civil podia significar, en cas d’haver-hi tortures, la fi de tota l´activitat política d’una ciutat i, fins i tot, d’una comarca.

Els agents de la Brigada Social ja eren al replà de l’escala. Abans d´entrar a l’ascensor, el Rosset em digué, amb veu reposada:

-No et pensis que us heu alliberat de nosaltres. Avui només hem fet una visita rutinària. Únicament volíem saber si calia afegir alguna nova troballa a l'expedient que ja teniu obert per la presentació del partit. Per a enviar-vos al jutge i aconseguir que ordeni el vostre ingrés a la presó ens basta adjuntar els retalls de premsa del Diario de la Provincia. No necessitam cap mena de declaració! Podem detenir-vos sense haver de fer cap interrogatori nou.

Vaig veure com col·locava l’informe dins una cartera de cuiro. La va tancar a poc a poc. Parlava suaument, com si volgués que escoltàs bé cada una de les paraules que pronunciava.

-Vosaltres no podeu sortir a la llum pública. Sí, ja ho sé. Pots dir-me que consentim quasi tot el que volen al PCE i al PSOE. Supòs que no et ve de nou. T’ho vaig explicar a comissaria després de les detencions a Lluc i a Inca. Crec que estau avisats. I no em tornis a dir que no saps res de l’organització. Has declarat que formes part del Servei de Premsa. És un grau de compromís prou important. Per a nosaltres, malgrat que no ho vulguis reconèixer, ets un membre destacat de la Direcció Política de les Illes. Només un responsable del Comitè Executiu pot convocar els mitjans de comunicació. O et penses que som uns policies que just comencen? Anau ben errats de comptes! I, no ho oblideu: per quatre rals tenim tots els informadors que volem! Heu pensat mai que, segurament, qui crida més a les assemblees, qui us sembla més radical, aquell a qui apreciau al màxim podria ser de la policia?

Mentre acabava de tancar la cartera, va callar un moment.

-A més... no sé per què et dic coses que sabeu perfectament. En Jaume Calafell, en Guillem Salomó, els que heu participat en la roda de premsa ja sou prou grans. Sou més vells que la majoria de joves que s´han afiliat a l´organització a la darrera època. No us hem d´ensenyar res.

Els socials ja eren dins l´ascensor, però el Rosset continuava amb l´explicació, fent-me saber les conclusions a les quals havia arribat després d’anys de seguiment i vigilància.

Em mirà fixament als ulls i pronuncià les acostumades recomanacions.

-Us ho vaig advertir i no sabeu fer cas a qui us dóna bons consells. La reforma del règim avança i es consolida. Basta sentir les declaracions d’Adolfo Suárez i Torcuato Fernández Miranda per a saber de què va aquesta història. El futur de l’esquerra no passa pels vostres grups. Ho hauríeu de saber. Els poders fàctics espanyols i del món sencer volen una oposició com l´existent a França i Itàlia, uns eurocomunistes que són capaços de pactar amb la Democràcia Cristiana a Itàlia i aturar una Revolució com la del Maig del 68 a França. Malgrat que no descartin, si fos possible, bastir un bipartidisme del tipus que hi ha als Estats Units, Anglaterra i Alemanya. Revolucions, Fronts Populars, República Socialista... No interessen a ningú! O no recordau quin va ser el paper dels comunistes francesos el Maig del 68? No teniu memòria? Es tractava de rompre la unitat congriada en el carrer entre obrers i estudiants. Els carrillistes tenen prou militants i, evidentment, no volem que s´estableixi cap mena de competència amb altres partits comunistes. El pacte amb el Moviment és aconseguir silenciar-vos a fàbriques i universitats. El PSOE de Felipe González, que és la tendència que promociona la Internacional Socialdemòcrata, no té quasi militants. Si ara demanau l’entrada al partit us podríeu convertir en quadres dirigents i ocupar, abans que s´aprofitin els centenars d’oportunistes que sorgeixen arreu com a bolets, llocs importants de comandament. Serieu els primers a situar-vos a recer de qui tendrà l´oportunitat de guanyar eleccions! A Inca vaig dir que us calia reflexionar. I no heu seguit els meus consells! No enteneu que el futur de l´esquerra estaria a les vostres mans? Us imaginau els avantatges personals que podríeu obtenir? I, dins del PSOE, sempre seria factible afirmar que sou d´esquerres. Qui no es deixaria enganyar si sabeu alçar el puny quan pertoca, enlairar la bandera roja a les manifestacions, passejar el retrat de Pablo Iglesias pels carrers cantant la Internacional? Tenim informes secrets que parlen de trobades d´alguns dels vostres dirigents amb enviats d´Alfonso Guerra! Pensau que el poder és sempre el poder i, d´ençà de l´inici de la història, tothom vincla l´espinada davant qui comanda! Ara és el moment, únic, irrepetible! Imaginau-ho! Controlar les llistes electorals, situar-vos en bona posició per a sortir elegits, endollar amics i familiars... En una sola legislatura guanyaríeu prou per a retirar-vos de la política gaudint d´una posició immillorable! Quin sentit té romandre en unes organitzacions que mai no assoliran el triomf, fer feina a uns grups que seran perseguits de forma implacable mentre duri la reforma i, no cal que ho dubteu, posteriorment? Teniu ànima de màrtirs? Sou els nous cristians? Heu nascut amb voluntat de sortir a l’arena de circ perquè us mengin els lleons?

Just abans de tancar la porta de l’ascensor, encara tengué temps de dir-me, com si sentís de veritat aquelles paraules:

-Ho hauríeu de pensar amb deteniment. Saps que tenc raó i només un estèril romanticisme us manté fermats a les velles utopies del passat. Massa anys sentint les històries de la guerra que contaven els vostres pares. Quin profit podeu treure dels records dels antics presoners republicans? Aquell univers de somnis fa temps que desaparegué de la memòria de les noves generacions. És com si no us haguéssiu adonat de la resplendent societat de consum que us envolta, dels milions de turistes que arriben cada any a Mallorca, dels cotxes que ocupen carrers i avingudes, de les nits interminables de xampany a Tito´s, Barbarella, Trocadero, Jack el Negro... El món ha canviat i, submergits en antics romanços, no us heu adonat del cicló que ha arrabassat les esperances dels vells combatents! Els treballadors que tant estimau... pensau que volen viure com a Rússia, Cuba i la Xina? Fer feina per a l´Estat? Anau ben equivocats! Fixau-vos-hi bé, en els homes i dones que arriben a l´illa per a fer feina en la construcció i els hotels! Volen gaudir d´un benestar que no tenien als seus pobles, comprar una casa, tenir cotxe, portar corbata els diumenges.... Tenen res a veure aquestes aspiracions amb treballar per quatre kopecs a l´URSS, cavar canals a la Xina per un plat d´arrós, tallar canya a Cuba? Els primers que us trairan seran els vostres propis dirigents. Sí, ja sé que vosaltres sou els més idealistes. Recordau que, a molts d´indrets, la paraula “idealista” és sinònim de bàmbol, de ximple. No heu volgut estar en els organismes unitaris de l’oposició. Però els altres grups, del de Carrillo al Moviment Internacionalista i el Partit del Socialisme, sense oblidar la Lliga Marxista-Leninista, hi són presents, esperant el moment oportú per situar-se a recer de qui quedi més ben col·locat en les properes eleccions. Ja hi ha maoistes i trotsquistes olorant que, restar proper al PSOE, podrà significar accedir a una feina segura a les institucions, malgrat que sigui d´auxiliar administratiu! Reflexionau! Si no espavilau romandreu sols, abandonats a la vostra sort, amb els deutes del lloguer dels locals clandestins, sense poder pagar els quatre cartells per a les eleccions, si arriba el dia en què el govern us autoritzi a participar-hi.

El darrer que va dir abans de desaparèixer engolit per l’ascensor va ser: “Ens veurem ben aviat. Estau en les nostres mans!”.

Pàgines del meu dietari (XVIII) – Els avenços de la modernitat – Problemes dels escriptors mallorquins -

Els companys que en el passat -d'això només fa uns quinze o vint anys- no tenien vint duros per a menjar un entrepà, ara, al capdamunt de la universitat o dels centenars i centenars d'institucions culturals que han sorgit com a bolets amb la reforma del règim, manegen milers de milions de pessetes. La banca, els partits, els sindicats, determinats collegis professionals, pugnen per tenir els seus homes collocats en llocs estratègics de comandament econòmic, polític o cultural. (Miquel López Crespí)

Creient que la qüestió de la propaganda restava solucionada, he tornat a telefonar a l'encarregada de les targes. Volia saber si podien enviar un grapat d'invitacions als meus amics, a la família. Poca cosa en definitiva: trenta o quaranta sobres; una despesa ridícula. Anava ben convençut que tot rutllava a la perfecció. Però vet aquí que, de cop i volta, reb una inesperada sorpresa.

Després de trucar tres vegades per a localitzar-la, i al cap d'una estona d'esperar com un babau amb l'auricular a les mans, sent una veueta que m'explica novetats: ara s'esdevé que la Casa de Cultura no pot fer la promoció, perquè no hi ha prevista cap despesa especial (els segells per als sobres, algun tríptic...), ja que la sollicitud l'he feta jo! És a dir: si hom demana de fer un acte sense haver estat convidat expressament per la Direcció, se suposa que tal activitat no entra a formar part del programa normal de la "Casa". Escoltant-la arrib a pensar si la meva novella deu tenir la SIDA o jo estic tuberculós (o ambdues coses a la vegada!). )És possible que, a les acaballes del segle XX, després de més de quinze anys de pretesa normalització cultural, sigui un pecat voler presentar un llibre? L'alloteta em xerra sense embulls:

-Pensi que no l'hem anat a cercar. És vostè que ens ha vengut a demanar un ajut. Comprengui que en aquestes circumstàncies, sense que el seu acte estigui programat, som nosaltres que li fem un gran servei.

Un favor, presentar el meu llibre! Cada vegada ho entenc menys. Si al final no paguen el que costa la propaganda... quin tipus d'ajut em fan? Deixar-me una tauleta i una cadira per parlar des d'un escenari sense cap altra mena de decoració? Quines despeses els significa deixar una sala d'actes? Potser m'equivoc. En Biel, sorneguer com de costum, em diria que han de mantenir oberta la sala seixanta minuts més de l'acostumat. Vet aquí el "problema"!

-Ves a saber si han de pagar una hora extraordinària al vigilant, a l'allota encarregada d'obrir i tancar portes -explica, provant d'imaginar totes i cada una de les possibilitats, els entrebancs burocràtics que puguin sortir encara.

En el fons he entès a la perfecció el que em volien dir. Costa fer-se a la idea. La propaganda (prèviament aprovada pel departament corresponent: tipus de lletra i paper, lloc per a collocar el meu nom i el de l'editor, etc, etc...) ha de córrer a càrrec meu. La notícia, inesperada, em deixa per un moments sense respiració. Una nova despesa!

Qui sap si en Ribas i Thomàs es penedeix de tanta "generositat": haver-me rebut en el despatx. No sé què pensar. Hi ha fets que em desconcerten. Tants d'anys tancat entre aquestes quatre parets m'han fet oblidar l'aferrissada lluita d'interessos que, per la publicació d'un llibre, per la subvenció, per simple protagonisme personal, hi ha en el món de la ploma. Em deman amb qui deu haver parlat en Ribas i Thomàs per a mudar d'opinió. Ells, allà dalt, saben el que costa una promoció adequada d'un llibre, i, evidentment, no ignoren que l'escriptor, tret que pertanyi a la colla dels privilegiats, no pot competir amb igualtat de condicions amb els exquisits. Són el conegut exèrcit dels servils, dels que no tenen res a dir, grafòmans de dissabte i diumenge que únicament malden per sortir en els diaris. Onanistes de la paraula, de la frase plagiada, de l'argument pres d'alguna novella estrangera... Milionaris que paguen les edicions, encarreguen a universitaris sense diners articles, biografies elogioses, on, sense cap mena de dubte, el biografiat és el fidel continuador de Ramon Llull, la superació de tota literatura escrita fins al moment present. Espaventós reialme de la manipulació contínua i la mentida.

No arrib imaginar qui deu haver parlat amb la direcció de la Institució per a maquinar tan gran malifeta: deixar-me sense targes, voler fer-me pagar la promoció... Sabotatge sota els peus. El conegut paisatge quotidià.

N'Antoni Crespí -li he trucat per a explicar-li el problema- creu que deu ser a causa del presentador, en Guillem Pradial, el catedràtic d'història (que, per cert, lluità amb el pare d'en Ribas i Thomàs contra la Unió Soviètica en la famosa "División Azul"). No acab d'entendre els motius que em suggereix n'Antoni. Li dic que la Casa de Cultura manté bones relacions amb la universitat, que tenen multitud de convenis signats i ambdues institucions funcionen alhora: jo et promocion els teus actes i tu em promociones els meus.

-Fins ara mateix era així... Sovint les coses muden en dies. D'aquí tres mesos hi ha eleccions. S'ha d'elegir rector i un nou equip de direcció. En Guillem Pradial -que t'ha de presentar el llibre-, malgrat que és bon amic d'en Ribas i Thomàs... forma part de l'equip perdedor! Hi ha hagut pressions de determinats grups bancaris i del govern per a llevar els amics d'en Pradial del rectorat. No ho sabies? Per això no volen saber res dels que ja no podran oferir cap prebenda a la universitat. Els negocis comercials de la banca -que és en definitiva qui subvenciona les activitats de la Casa de Cultura- es faran amb el nou equip directiu. Parlar de Guillem Pradial és com nomenar les guerres de Cartago contra Roma! Un home sense futur; algú de qui ja no es pot xuclar res.

No ho havia pensat. Segurament té raó n'Antoni. Escrivint al teu racó no arribes a copsar mai, en profunditat, les conseqüències polítiques i culturals de la nova època -la postmodernitat!-, de l'avanç incontenible d'una democràcia basada en un cinquanta per cent d'abstenció de l'electorat. A Dallas encara és pitjor: el batle és elegit només amb el cinc per cent de ciutadans que va a votar. Hi ha indrets amb un noranta-cinc per cent de gent que passa de tot! I aquesta és la democràcia que els ianquis volen estendre arreu del món a força de míssils i bonbardejaments continuats!

Els companys que en el passat -d'això només fa uns quinze o vint anys- no tenien vint duros per a menjar un entrepà, ara, al capdamunt de la universitat o dels centenars i centenars d'institucions culturals que han sorgit com a bolets amb la reforma del règim, manegen milers de milions de pessetes. La banca, els partits, els sindicats, determinats collegis professionals, pugnen per tenir els seus homes collocats en llocs estratègics de comandament econòmic, polític o cultural. Jo he anat a escollir un home com en Guillem Pradial, important fins ahir, sense anar a pensar que el vent sol mudar de direcció. Pradial ja és un destorb, un nom que s'ha d'oblidar.

Pretenen que mudi de presentador? Voldrien que anàs de nou a veure'ls per a escoltar un "suggeriment"? La recomanació d'algun professoret desconegut però que entrarà a formar part del nou equip directiu? Em neg a fer més concessions. Que pensi el que vulgui en Manel, l'editor. Ja estic una mica avorrit d'anar constantment rere quatre penedits. En Guillem Pradial, malgrat procedir d'una nissaga de repressors del nostre poble, sempre ha donat suport en allò que ha pogut a la causa per la llibertat: donà ajuts econòmics, pagà la publicació de números de la premsa clandestina i, malgrat que amb el temps evolucionà fins a postures properes al poder, mai no ha fet cap declaració pública penedint-se dels anys de collaboració amb l'esquerra. Un gran mèrit a tenir en compte enmig del maremàgnum d'oportunisme galopant que ens envolta!

Resumint: m'han fet anar tot el dia anant amunt i avall. Adéu escriure, adéu la preparació del llibre de contes que havia de presentar al concurs de Perpinyà! Avui dia ja no és com abans. Els treballs d'edició, qualsevol ximpleria, valen una doblerada. He demanat pressupost a tres impremtes. Quatre-centes targes costen deu mil pessetes. Hauré de seleccionar els convidats; estudiar acuradament qui és cada una de les persones que tenc al llistat d'amics i coneguts. Pitjor seria que fos pintor: amb el que costa un catàleg per a una exposició! He de mirar prim: deixar de banda els que no hagin vengut a les dues darreres presentacions; oblidar el lliurament de targes als rivals. Allò que tothom fa d'enviar invitacions a gent que saps que no vendrà mai -"ni que els matassin"-, però que els pot pegar un atac de cor d'enveja en constatar que has publicat un altre llibre. Pensar que ja se n'assabentaran pel diari, que tendran l'atac de gota en obrir la premsa. Potser que en dues-centes o tres-centes ja n'hi hagi prou. Deu mil pessetes! I diuen que és barat! Els hauré de creure? Expliquen que em faran la feina perquè sóc client de fa molts d'anys! D'altra manera no podrien prometre res. Una fortuna, deu mil cuques! Hauria estat millor fer la carta de sempre amb l'ordinador. A pesseta el full, per no res m'hauria sortit. M'ho meresc per haver accedit a les sollicituds de l'editor. Deixar-se portar per la línia de menor resistència porta aquests problemes. En Manel Serra no n'és l'únic culpable. Acostumat a veure als diaris i als informatius de la televisió que tots els escriptors fan les presentacions en indrets de cert prestigi, m'he deixat vèncer una mica per l'enveja. En el fons som humans. Què hi farem! "Si els altres ho organitzen així... )per què hauria de ser menys?". No sabia que la "competència" té secretàries que fan la feina per l'autor. Jo encara no he arribat a tan excelsa categoria: despatx, edicions de luxe pagades pels bancs, convidades del President de la Província Autonòmica o del batle... Ben mirat, no sé per què protest. )No volia presentar el meu darrer llibre a l'indret de moda a Ciutat, la Casa de Cultura "Reis de Mallorca"? Don massa la culpa a l'editor. Als cinquanta anys ja hauria de saber el que es cou pels indrets artístics. En Manel no m'hi hauria pogut obligar, si m'hagués inventat una excusa versemblant. Pensava que m'aniria bé vendre un parell de llibres, ingressar -si l'editor em pagava puntualment- una quantitat extra de duros (sempre el problema de factures endarrerides, l'escola i els llibres dels fills...). Provar de sobreviure en una societat que no vol saber res de res de poesia, novella o teatre (a menys que sigui un best-seller promocionat per la tele; una companyia vinguda de Madrid) és complicadíssim. En Biel tengué també bona part de culpa. "Com vols vendre si no saps presentar el producte com correspon, en un indret adequat, on periodistes i futurs compradors puguin anar mudats, lluir el vestit comprat a Londres o Milà?". M'ho digué molta gent. Amb l'entrada al Mercat Comú, amb la fi dels partits d'esquerra i l'abandonament de la lluita revolucionària per part de la majoria de coneguts, estava mal vist repetir les antigues representacions als barets de moda. S'havien avorrit dels cantaautors de protesta, de la coca amb verdura i el vi negre de Binissalem, signes evidents d'una època -les dèries juvenils- que volien oblidar ràpidament costàs el que costàs.

Fa uns dies vengué a Ciutat en Paco Ibáñez i donà un concert. Velles cançons de la resistència. Celaya. Blas de Otero. Rafael Alberti. "A galopar hasta enterrarlos en el mar". El públic -poca gent, moltes cadires buides a la sala- deia, sortint al carrer: "Aquest Paco Ibáñez cada dia beu més. És un borratxo perdut. Pobre home".

Només fa uns anys volien conquerir el món, alçar barricades contra la injustícia després de sentir les mateixes cançons que ara critiquen.

"Són els avenços de la modernitat!", diria, sorneguer Biel Caimari.

La narrativa de Brendan Behan es pot inscriure sense cap dubte entre el millor de la literatura que van produir tants "clàssics" revolucionaris després d'haver patit, o precisament per haver patit a fons, les urpades de la repressió de les classes dominants del moment. L'escriptor que pot superar l'horror dels murs, els barrots de la presó, la tortura física i psíquica dels anys d'internament forçat; l'autor que pot escriure malgrat la soledat, la incomunicació, lluitant contra la censura de llibres i de diaris, enfrontant-se cada dia a l'aïllament, la impossibilitat de rebre la visita d'amics, familiars i companys; aquell home o dona que, amb el seu esperit de lluita per la llibertat aconsegueix no ser vençut per l'enemic, aquell és de veritat un creador de debò capaç, com Brendan Behan, com tants d'altres com ell, d'aportar el millor del seu esperit de resistent a la causa de l'alliberament nacional i social del seu país, de tota la humanitat. (Miquel López Crespí)

Brendan Behan: el teatre i la narrativa d'Irlanda

Brendan Behan és el continuador, per l'"esquerra" -molt a l'esquerra!- del teatre fabià d'un Bernard Shaw i del mateix O'Casey. Un home que procedeix directament, com a militant de l'IRA, de les fileres de la lluita per la independència d'Irlanda. Les experiències de presó de Behan es poden trobar en la seva narrativa, concretament en el llibre Borstal Boy (hi ha una traducció francesa a Galimard, 1960, titulada Un peuble partisan). En Borstal Boy Behan ens descriu els anys de presoner a mans de les forces repressives britàniques. Francisco Lorda Alaiz en l'article "Continuación de la tradición dramática irlandesa: los Behan" ens recorda les circumstàncies de la detenció de l'escriptor. Diu el comentarista: "En 1939, Brendan Behan desembarca en Liverpool con una maleta llena de explosivos. Sinn-feiner, como su abuelo, su padre y la mayor parte de los miembros de su familia, pertenece ya, a pesar de su extremada juventud -dieciseis años-, al IRA -el Ejército Republicano Irlandés-, y tiene la misión de hacer saltar los astilleros de la Marina. Apenas depositado su equipaje en su habitación del hotel, cae en manos de la Policia, se le conduce sin miramiento alguno a la Comisaria y se le arroja sobre la marcha al interior de una celda hedionda de la cárcel de Welton, donde los guardas se encargan de enterarle de la opinión que les merecen esos 'cerdos de irlandeses', en general i esa 'basura de terroristas del IRA' en particular".

Algunes obres de Behan, concretament Borstal Boy, ens situen davant un escriptor de vena, un autor que també destaca, i molt!, en la narrativa. Alguns estudiosos volen situar solament Brendan Behan en el marc concret del teatre irlandès contemporani. Però la seva narrativa memorialística ho desmenteix de forma rotunda.

La narrativa de Brendan Behan es pot inscriure sense cap dubte entre el millor de la literatura que van produir tants "clàssics" revolucionaris després d'haver patit, o precisament per haver patit a fons, les urpades de la repressió de les classes dominants del moment. L'escriptor que pot superar l'horror dels murs, els barrots de la presó, la tortura física i psíquica dels anys d'internament forçat; l'autor que pot escriure malgrat la soledat, la incomunicació, lluitant contra la censura de llibres i de diaris, enfrontant-se cada dia a l'aïllament, la impossibilitat de rebre la visita d'amics, familiars i companys; aquell home o dona que, amb el seu esperit de lluita per la llibertat aconsegueix no ser vençut per l'enemic, aquell és de veritat un creador de debò capaç, com Brendan Behan, com tants d'altres com ell, d'aportar el millor del seu esperit de resistent a la causa de l'alliberament nacional i social del seu país, de tota la humanitat.

Llegint l'obra de Brendan Behan hom recorda, amb les diferències de rigor, llibres cabdals, aportacions importantíssimes a la història cultural i política dels pobles. Pens ara mateix en la feina, els escrits essencials d'Antonio Gramsci dins les presons mussolinianes. Qui no recorda els famosos Quaderns de la presó, obra cabdal del gran dirigent comunista italià? O Les cartes de la presó de Rosa Luxemburg?

Quan hi reflexiones, quan analitzes a fons la narrativa de la presó de Brendan Behan, t'adones de les similituds amb tantes obres dels clàssics empresonats i torturats per les forces de la reacció pertot el món. Molts d'aquests llibres són els que han anat formant -o deformant, dirien els reaccionaris!- la nostra consciencia militant. Si miram endarrere ens trobarem amb l'experiència que va significar la lectura d'alguns poemes de Quevedo escrits en circumstàncies semblants, obres de Miguel Hernández escrites en els anys del seu captiveri, la famosa balada d'Oscar Wilde escrita a la presó de Reading... Els exemples podrien multiplicar-se fins a l'infinit. Qui no té en ment les Memòries d'un revolucionari de Kropotkin, llibre editat a Londres l'any 1887? Memòries d'un revolucionari tenia per títol original A les presons russes i franceses. La primera edició de l'any 1887 va ser comprada íntegrament per la policia política tsarista per ordres expresses del tsar. El llibre de Kropotkin, editat en espanyol a començaments dels anys setanta per l'editorial ZYX, ens ajudà a conèixer i aprofundir en la Rússia d'abans de la Revolució Soviètica, en les condicions d'opressió de les nacions de l'Imperi rus, en les tortures i vexacions a què eren sotmesos els revolucionaris de totes les nacions oprimides pel tsarisme.

Una obra, la de Brendan Behan, molt semblant a les memòries del gran revolucionari alemany Ernst Toller, un dels caps de la insurrecció consellista de 1919, fundador i dirigent de la República Alemanya dels Consells de Treballadors, Pagesos i Soldats. Recentment Edicions de 1984 de Barcelona ha editat l'obra de Toller Una joventut a Alemanya (Barcelona, Edicions de 1984, 2001). Una joventut a Alemanya ens confirma novament tot el que anam dient sobre la narrativa memorialística dels intel·lectuals que han fet del compromís amb el deslliurament del seu poble objectiu d'una vida de lluita i sovint de grans sacrificis.

Recordem al respecte llibres com El Vertigo (Barcelona, Editorial Noguer, 1974) de la revolucionària Ievguénia Semiónovna Ginzburg, acusada per l'estalinisme d'idees trotskistes i presonera des de l'any 1937 fins a 1957 a les presons i els camps de concentració dels usurpadors i enterradores de les idees socialistes d'octubre. El material d'Eva Forest titulat Eva Forest: diario y cartas desde la cárcel (París, Édicions des femmes, 1975) o el llibre de Manuel Cruells, Escrits a la presó de Barcelona (1944-1945) (Barcelona, Galba Edicions, 1977), que ens informa amb tota mena de detalls de com era la vida a les presons feixistes de Barcelona a mitjans dels anys quaranta, són exemples molt semblants al de Behan.

Bredan Behan era a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta -i és ara mateix!- l'exemple d'intel·lectual compromès. Pintor de parets i mariner, militant de l'IRA, detingut durant quatre anys a les presons britàniques, narrador clàssic a l'alçada dels millors memorialistes del món, autor teatral per excel·lència, va saber portar a la literatura les lluites del poble irlandès i la seva experiència personal en el combat contra l'opressor. Obres teatrals com The quare felow i posteriorment The hostage porten a l'escena tota la càrrega subversiva que tenia i té el món vital de Brendan Behan. Obres escrites en una línia que combina, sense ser-ne cap deixeble ni imitador, el millor de Bertolt Brecht i, també, mercès al tarannà especial de l'autor, a la commedia dell'arte italiana. Peces que porten a l'escenari històries verídiques de la resistència, de la vida quotidiana d'un poble oprimit, fent del teatre una esmoladíssima eina de lluita i de desvetllament nacional i social. Com deia Francisco Lorda Alaiz en "Continuación de la tradición dramática irlandes: los Behan": "Brendan Behan parte de una realidad cruda y su quehacer básico consiste en reproducirla con toda su crudeza, y, aunque de cuando en cuando, se salga por la tangente de la extravagancia, que, de todos modos, no acaba de ser gratuita, el humor y la sátira brotan muy naturalmente de los propios personajes y de su circunstancia, y no son una superestructura artificiosa impuesta por la intención del autor sin mirar demasiado si viene a cuento o no. Se trata, en resumen, de un realismo no menos estricto que el de una Selagh Delaney, un Wesker o un Willis Hall, ni de función social menos intensa que el de éstos, pero de una calidad peculiar que confiere a ese realismo una dimensión próxima a lo que podría calificarse de comedia satírica".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

-Mallorca, el paradís perdut (XXI) - Cala de Deià -

A mitjans anys seixanta, Deià ja formava part de la nostra mitologia de joves lletraferits. No solament existia la realitat d'un poble estretament lligat al desenvolupament de la pintura mallorquina i mundial, sinó que, i això era el que vertaderament ens impressionava, era l'indret on havien viscut o vivien encara intel·lectuals de la importància de Robert Graves, Alan Silitoe o Josep M. Llompart. Precisament Llompart, Graves i Silitoe eren, per diferents motius, tres escriptors admirats. Alan Silitoe residí a Sóller (1953-59) i passava molts dies a Deià en companyia de Robert Graves. A mitjans anys seixanta la literatura d'Alan Silitoe gaudia del mateix prestigi, o més!, que la del bum de la novel·la llatinoamericana. L'any 1958 havia escrit Saturday night and Sunday morning. Una obra que posteriorment, cap a l'any 1960, va ser portada a la pantalla en versió de Tony Richardson. No cal dir que el film, projectat en nombrosos cineclubs del moment, va ser considerada una obra mestra i exemple de cinema compromès. (Miquel López Crespí)

Diu el llibre Mallorca vora mar (I) de Joan Sastre i Vicenç Sastre, en parlar del camí cap a la cala de Deià: "Dirigim les nostres passes cap a la cala de Deià tot seguint el recorregut del camí de sa Torre. En aquesta garriga de pins coexisteixen -a més de plantes que són molt comunes pertot arreu, com els albons, la mata, el llampúdol, les estepes i el càrritx- espècies que pertanyen a aliances vegetals diferents. Per una part, hi són presents el cirerer de Betlem i l'esparreguera d'ombra, pròpies de l'alzinar; i per l'altra, creixen també les esparregueres veres i les de moix, l'estepa de mart, la rapa, la ruda, l'ullastre i la lletrera, pròpies de l'aliança anomenada Oleo-Ceratonion. Observam també el romaní, que s'enquadra dins l'aliança Rosmarino-Ericion"1.

Cap a mitjans dels anys seixanta, que és l'època en la qual començam a escriure i col·laborar regularment en la premsa mallorquina, ens atreu l'anomenada mítica de Deià. Aleshores ja sabem que al poble hi han residit artistes com Joaquim Mir, Arthur Byne, Lady Sheppard, Tito Cittadini, Casimir Martínez, Tarrassó, Mathew Klarwein, Josep Puigdengolas, John Ulbrich, Mark Heine o Antoni Gelabert. En el volum III de La pintura i l'escultura a les Balears, en parlar de la vida i l'obra de Joaquim Mir hom pot copsar la importància de Deià i de les passejades per la serra de Tramuntana en l'obra de tota aquella colla de pintors que descobriren la llum i el paisatge de Mallorca. Diuen els autors del llibre: "Quan Mir arribà a Deià, Degouve, que hi estava pintant, argumentaria el dret a certa exclusivitat pictòrica: la primacia d'interpretar el motiu descobert (Pla, 1994). (...) Aquells primers anys del segle, les excursions pictòriques en grup eren freqüents. S'hi reunien, entre d'altres, Terrassa, Gelabert, Blanes Viale, Bernareggi o Ribas Prats. A la zona de Deià, Mir convisqué un temps amb el seu amic Sebastià Junyer (Ferrà, 1999), establert a Llucalcari. Sovint s'hi sumava Gelabert. Mir pintà també a Raixa i a la zona de Pollença (‘Camí de Pollença’, 1902). Posteriorment s'instal·là al castell del Rei, on convidà els Rusiñol i Gelabert una temporada, i on tornà a coincidir amb Degouve"2.

A mitjans anys seixanta, Deià ja formava part de la nostra mitologia de joves lletraferits. No solament existia la realitat d'un poble estretament lligat al desenvolupament de la pintura mallorquina i mundial, sinó que, i això era el que vertaderament ens impressionava, era l'indret on havien viscut o vivien encara intel·lectuals de la importància de Robert Graves, Alan Silitoe o Josep M. Llompart. Precisament Llompart, Graves i Silitoe eren, per diferents motius, tres escriptors admirats. Alan Silitoe residí a Sóller (1953-59) i passava molts dies a Deià en companyia de Robert Graves. A mitjans anys seixanta la literatura d'Alan Silitoe gaudia del mateix prestigi, o més!, que la del bum de la novel·la llatinoamericana. L'any 1958 havia escrit Saturday night and Sunday morning. Una obra que posteriorment, cap a l'any 1960, va ser portada a la pantalla en versió de Tony Richardson. No cal dir que el film, projectat en nombrosos cineclubs del moment, va ser considerada una obra mestra i exemple de cinema compromès.

Robert Graves ja era un escriptor d'anomenada molt abans de l'esclat de la guerra civil espanyola. A mitjans anys trenta (1934) ja havia escrit alguna de les obres que el portarien a la fama, com era el cas de I, Claudius i Claudius the god and his wife Messalina.

Pel que fa a Josep M. Llompart, cal dir que en aquells ja exercia el seu mestratge indiscutible a les nostres lletres i en tot l'àmbit de la literatura dels Països Catalans.

A aquestes alçades de l'edat, quan ja anam cap als seixanta anys, a voltes se'ns fa difícil retrocedir amb la màquina del temps de la memòria fins al moment en què somniam de ser escriptors. ¿Vol dir que la màgia de Deià i la seva cala, la presència fantasmal dels artistes que n’havien immortalitzat el paisatge, la visió diària dels grans escriptors que hi vivien i treballaven, no condicionaren la nostra posterior dedicació a la literatura? Estic ben convençut que aquelles xerrades esporàdiques amb Robert Graves i Alan Silitoe quan ambdós, amb la senalla penjada a l'esquena com els hippis de l'època, davallaven a la cala, foren molt importants en el nostre decantament per la literatura. Encara avui els veig caminant, tranquils, travessant el pontet damunt el torrent Major i, havent deixat la roba al baret que hi ha vora les casetes de pescadors, nedar en l’aigua verd maragda de la cala. Per a nosaltres, Llompart, Graves i Silitoe tenien l’alçària gegantina d'Antoni Gelabert, Tito Cittadini o Joaquim Mir. La màgia de la cala de Deià en la nostra dedicació a la poesia? Ben cert que degué ser d'aquesta manera com s'anà conformant la nostra consciència.

Pintura, literatura i música reunits en un poble aparentment tan petit! Com no volíeu que aquesta mescladissa, combinada amb la presència suggerent del paisatge, amb el record permanent de l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria, no ens fes decantar vers la poesia?

1 Joan Sastre i Vicenç Sastre. Mallorca vora mar. Marines de Tramuntana (I). Palma (Mallorca): Edicions La Foradada, J. J. De Olañeta, Editor, 2002. Pàgs. 232-235.

2 La pintura i l'escultura a les Balears (III) Edició dirigida per Guillem Frontera. Palma (Mallorca): Promomallorca i Àmbit Serveis Editorials, 1996. Pàgs. 232-233.

- Pàgines del meu dietari (XVII) – La presentació del llibre - ...dues ampolles de cava, una copeta de vi dolç, herbes, palo de Llubí, amb acompanyament de cacauets. - Problemes dels escriptors mallorquins -

En els anys finals de la dictadura, o més recentment, a principis dels vuitanta, bastava una telefonada, un full fotocopiat enviat per carta, per a avisar els amics que solien venir a aquest tipus d'actes. El màxim que un autor podia gastar en una presentació era un parell de centenars de pessetes en segells i, si era molt esplèndid, una o dues ampolles de cava, o una copeta de vi dolç, herbes, palo de Llubí, amb acompanyament de cacauets. Amb un tassonet d'herbes i una grapada d'avellanes, l'escriptor restava com un rei. L'"àpat" era comentat durant i dies entre el reduït cercle d'iniciats. Es feien infinitat d'hipòtesis i suposicions envoltant el "festí". Hom imaginava una imprevista herència, sort en la loteria o -els més malpensats ho calculaven tot- que l'escriptor tenia una amant secreta, una estrangera rica que, d'amagat de la núvia oficial, li pagava aquesta mena de capricis. (Miquel López Crespí)

Quan començava a pensar que no hi hauria resposta i que l'amic Josep Palau Ribas i Thomàs havia arribat a la conclusió que no interessava la presentació del llibre, truquen a la porta. Un estrany missatger, amb casc que porta l'anagrama de l'entitat bancària que subvenciona les activitats de la Casa de Cultura, és al meu davant. Sorprès encara, constat que em duu un sobre amb l'esperada autorització oficial.

-Miracle! Ho haurem de celebrar amb xampany -pens sense arribar a creure que tot marxa per bon camí.

Nerviós -fa tants dies que esper la resposta de'n Ribas i Thomàs!- obr el sobre que m'ha deixat el motorista. Quines situacions més estranyes! Llig. És talment com si volguessin estalviar paraules. La nota diu: "Distingit senyor: hem rebut la sollicitud que vostè ens envia demanant la sala de conferències per a fer la presentació del llibre Dones en guerra.

'Li comunic que per a nosaltres serà un plaer collaborar amb un escriptor conegut tant a l'àrea de la comunitat lingüística de parla catalana, com arreu de l'Estat i l'estranger.

'Per tant, ens plau informar-li que, dijous 24 d'octubre a les 20h., té la nostra sala a la seva disposició.

'Esperant que es posi en contacte amb nosaltres el més aviat possible per a ultimar detalls, li enviï una salutació ben cordial".

Veig que signa el document el director general de la Casa de Cultura "Reis de Mallorca", el meu excompany de la clandestinitat, Ribas i Thomàs.

Respir una mica alleugerit. En Biel Caimari, que sospita fins i tot del que si li acosta amb les més bones intencions, ja m'havia fet pensar que no hi hauria acte per l'octubre.

-Els problemes sorgiran per allà on menys els esperis. En pots tenir la completa seguretat, -predicava, sense deixar de fumar, expulsant amb parsimònia el fum.

Movent la pipa com si fos un regla, un garrot, un arma en moviment, agitant-la amunt i avall, continuava:

-Primer et diuen que sí, que ho han aprovat. Després, quan ja t'has illusionat, quan creus que tens el gorrió dins de la butxaca... Jas! Amb un truc de prestidigitador t'ho tiren tot pel terra. Vés amb compte, si no et vols portar una desillusió.

És possible que tengui raó, en Biel; però amb el missatge que m'ha portat el motorista ja puc anar a parlar amb l'editor. Veurà que he complit amb la meva part. Estarà content pensant que no haurà de gastar en promoció de la novella, ja que, entre les entrevistes que em puguin fer per premsa i televisió, ja són un parell de milers les pessetes estalviades. I si a més hi afegim tot el que fa la Casa de Cultura (cartells, tríptics, targes postals, enviament de cartes a més de quatre mil persones, anuncis pagats als diaris...), més felicitat encara.

Record que fa uns anys no creia gaire en la promoció i publicitat dels meus llibres. Imaginava que era suficient la qualitat de la novella perquè tota sola, sense necessitat de cap ajut, s'obrís camí entre el laberint de novetats que surten cada dia en el mercat.

En el fons vivíem en la més absoluta ignorància del que era el verinós món de la ploma. Pensàvem que els que escrivíem en català érem de la mateixa colla, ens inspiraven idèntics interessos: la salvació d'una cultura arrabassada des del temps de Felip V.

Potser és una idea heretada del temps de la clandestinitat, quan, amb la victòria del Movimiento, restà prohibit editar cap mena de llibre en la llengua pròpia. Durant dècades tot el món que alletà l'adolescència i joventut dels nostres pares restà esbucat. Els intellectuals que no foren afusellats, hagueren de callar sota pena de mort o presó. Altres, per salvar la vida, collaboraren amb els assassins. Un reduït cercle tengué la "sort" de poder retirar-se envers un caut exili interior. Amb precaució, com si fossin membres d'una perillossíssima secta -actius militants dels Socors Roig o d'algun grup d'ajut a la guerrilla-, els quatre poetes que sobrevisqueren a la repressió, llegien, en veu baixa, guaitant per la finestra per por d'un sobtat escorcoll, els poemes que encara tenien el valor d'enllestir.

Cap als quaranta s'anà autoritzant -amb comptagotes- l'edició d'algun clàssic, on editors intelligents, jugant amb la ignorància de la censura, collaven un escriptor modern.

Les edicions eren esquifides, pagades per subscripció popular entre les dues o tres dotzenes de fidels seguidors del català. Ningú aleshores -ni en temps més propers!- s'hauria pogut imaginar el gran negoci que representaria l'edició de llibres subvencionats, ni -amb la riquesa proporcionada pel turisme de masses- la possibilitat que els autors es pagassin poemaris i novelles, contribuint així a crear aquest fals miratge d'una cultura esponerosa en vies de normalització. Quasi setanta editorials i més de cent cinquanta cotitzants del Club Literari -sense comptar historiadors, assagistes, filòsofs, que també publiquen- en quatre metres quadrats de terra, no és normal. O tenim l'índex de creativitat més elevat del món -que també és possible!-, o les institucions són massa generoses amb els promotors de les editorials.

Estic pensant encara en les dificultats d'aquella època tenebrosa quan sent una nova trucada. Deman qui és: vull saber qui em telefona; després, amb tanta gent fent feina a la Casa de Cultura, mai no saps qui t'ha dit què o aconsellat d'una determinada qüestió. Es van passant el mort d'una secció a l'altra, d'un departament a un altre fins que arribes a perdre el fil.

Una veu anònima em diu que parlaré amb la senyoreta Xesca.

Pens que hi ha sort. Almanco, si he de reclamar per qualque motiu, podré demanar per aquesta allota.

L'encarregada de l'estètica de les targes -Xesca-, em dóna explicacions de com han de ser les invitacions. Servicial, amb to segur i professional, em recomana passar pel seu despatx per a aclarir qualsevol mena de detall tècnic o dubte que pugui tenir. Té una veu extremament melodiosa, l'eficient funcionària. Això sí que no ho discutiré.

Fins al dia que vaig anar a veure en Josep Palau Ribas i Thomàs mai no hauria pogut imaginar tant d'entrebanc burocràtic! En els anys finals de la dictadura, o més recentment, a principis dels vuitanta, bastava una telefonada, un full fotocopiat enviat per carta, per a avisar els amics que solien venir a aquest tipus d'actes. El màxim que un autor podia gastar en una presentació era un parell de centenars de pessetes en segells i, si era molt esplèndid, una o dues ampolles de cava, o una copeta de vi dolç, herbes, palo de Llubí, amb acompanyament de cacauets. Amb un tassonet d'herbes i una grapada d'avellanes, l'escriptor restava com un rei. L'"àpat" era comentat durant i dies entre el reduït cercle d'iniciats. Es feien infinitat d'hipòtesis i suposicions envoltant el "festí". Hom imaginava una imprevista herència, sort en la loteria o -els més malpensats ho calculaven tot- que l'escriptor tenia una amant secreta, una estrangera rica que, d'amagat de la núvia oficial, li pagava aquesta mena de capricis. Era quan els més vells, els que havien viscut a fons els anys més tètrics de la guerra i la postguerra, en veure l'inesperat desplegament cultural -malgrat que fins ben entrats els anys setanta hagués de demanar permís al Govern Civil i tenguéssim la presència d'un membre de la Brigada Social a l'indret on es feia la presentació- es feien el senyal de la creu, bocabadats. Mormolaven, mentre provaven amb prevenció una copeta de vi dolça: "Els temps han canviat definitivament! Quan hauríem pogut muntar una festeta així? Llibres arreu, la premsa que demà en parlarà, porta oberta a tothom i -malgrat la vigilància de la Social- possibilitat de fer una mica de colloqui! Coses mai vistes producte de la victòria aliada damunt l'Alemanya nazi i la Itàlia de Mussolini!".

Ara, amb les possibilitats que oferien tantes i tantes institucions culturals, també havien augmentat fins a límits insospitats els entrebancs burocràtics. Mai, en aquells anys dels quals estam parlant, ens hauríem pogut imaginar -ja sense policies a la sala- que els problemes fossin uns altres. Per exemple: el tipus de paper de la tarja o el seu format, o el color del cartró, el lloc on es collocaven els anagrames de la Institució i de l'Editorial, la lletra -gruix, quantitat de paraules-...

Aquests eren les dificultats que, molt amablement, em comunicava na Xesca de part del cap de secció. Ella -i per això havia trucat-, una vegada comprovat que ja era oficial l'acceptació de la sollicitud, es posava a la meva disposició per anar solucionant, en els propers mesos, els entrebancs que poguessin anar sorgint.

-Vostè pensi -em digué, sense mudar ni per un segon l'entonació de la veu- que basta que un d'aquests requisits tan essencials no estiguin aprovats, perquè no sigui possible parlar de la novella en el dia i l'hora convinguts.

M'ho deien ben clar i amb setmanes d'anticipació; no podia queixar-me. Estava avisat i l'advertència significava nous viatges a la Casa de Cultura. Més hores perdudes en els embussos de cotxes de la zona. Voltar per a trobar aparcament. Novament xerrar amb els guàrdia de seguretat. L'estúpida rutina a la qual, durant setmanes, m'he anat acostumant quasi sense adonar-me'n: mostrar el carnet; escoltar la musiqueta del fil musical; caminar damunt marbre dut expressament d'Itàlia... La senyoreta Xesca, una vegada comprovat de nou que tenc el permís oficial signat pel director general, és educada i amable (no desapareix mai una certa fredor en el to de la seva veu). )Feinejar com si visquessin dins d'una gelera espiritual i sentimental? Potser cobren vida quan surten de la feina. La cultura, per a tan eficients funcionàries, no deixa de ser una forma de guanyar-se la vida. Ben igual que si haguessin estat empleades o venedores de roba: atendre els clients, estar a bé amb els que manen. Vet aquí na Xesca al meu davant, uniformada, asexuada -moda unisex- rere l'ordinador que maneja, carpetes i arxivadors. Em mostra un caramull de targes oficials. M'indica el gruix i color dels papers adequats, la distància entre retxes que hi ha d'haver, l'indret exacte on he d'imprimir la data de la presentació...

Servicial, s'aixeca sense pronunciar gaire paraules i em fotocopia diversos originals de l'arxiu.

-Els doni a la impremta. Ho han de fer ben igual. Ens han d'anar enviant les primers proves i nosaltres ja donarem l'autorització definitiva.

Mai no m'hauria pogut imaginar que editar una simple tarja per a convidar a la presentació d'una novella fos un assumpte semblant a una qüestió d'Estat! Coses que t'ensenya la vida!

1 vídeo - Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, les lluites enmig del carrer entre forces del Govern i els estalinistes contra els homes i dones de la CNT i el POUM que pretenen servar les conquestes revolucionàries dels dies de juliol del trenta-sis i la posterior repressió contra poumistes i anarquistes fan veure a Orwell fins on poden arribar els membres del PCE i el PSUC. El mateix George Orwell és a punt de morir en aquests sagnants enfrontaments que, en opinió seva, liquiden les esperances d’un autèntic canvi social. Pensem en les col·lectivitzacions de fàbriques i terres existents en aquells moments i que els estalinistes, per ordre directa de Stalin, proven de liquidar. Líster, amb els tancs, a l’Aragó. Tarradelles i el govern central, políticament i militarment a Barcelona. En els mesos en els quals Orwell roman a Catalunya és testimoni de la repressió contra la revolució social iniciada en el mes de juliol del trenta-sis. Ho tendrà sempre present quan escriu les seves memòries; mai no ho oblidarà quan redacta La rebel·lió dels animals. (Miquel López Crespí)

George Orwell

Per Miquel López Crespí, escriptor

Un llibre molt important en la formació de la generació d’antifeixistes dels anys seixanta i setanta va ser Homenatge a Catalunya, de George Orwell. Va ser publicat l’any 1969 per l’Editorial Ariel de Barcelona, amb una interessant introducció de Lionel Trilling. Crec, com han escrit molts analistes de l’obra d’Orwell, que la lectura d’Homenatge a Catalunya és bàsica, no solament per a conèixer molts d’aspectes de la guerra civil a l’estat espanyol i Catalunya, sinó per a entendre a fons l’evolució literària de George Orwell. Sense l’experiència del que s’esdevengué en els sagnants Fets de Maig de 1937 a Barcelona, l’escriptor no hauria pogut escriure La rebel·lió dels animals i molt manco la novel·la 1984. Orwell era un socialista democràtic que s’oposava tant a l’estalinisme com al nazisme. Un escriptor compromès amb el socialisme i la lluita per la llibertat que, sense pensar-ho dues vegades, deixa les comoditats del Londres dels anys trenta per submergir-se en una terrible guerra civil. Quants d’intel·lectuals d’aquella època, quants escriptors britànics del trenta-sis feren el mateix? Molt pocs. Per això les memòries de George Orwell que podem llegir en el llibre Homenatge a Catalunya són summament importants.

La coneguda novel·la 1984 no és solament una crítica a la despersonalització i esclavatge dels règims autoritaris, sinó també un atac ferotge a un tipus de societat entestada a mudar la història i a controlar les consciències. I aquest tipus de societat, a part de les dictadures, també es dóna en molts països capitalistes de règim pretesament democràtic. És precisament la seva experiència a l’estat espanyol, la participació activa en la lluita contra el nazifeixisme en el front d’Aragó, el que li serveix per a analitzar el que hi ha rere les promeses dels estalinistes i també, el que s’amaga rere les insuficiències de les democràcies occidentals, moltes de les quals tenen imperis colonials on actuen amb els colonitzats com els nazis amb els seus dominats, igual que els capitalistes amb els treballadors explotats.

La manipulació de les notícies a l’estat espanyol en temps de la guerra civil li permet acumular els elements de judici que sortiran reflectits en la novel·la que comentam. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, les lluites enmig del carrer entre forces del Govern i els estalinistes contra els homes i dones de la CNT i el POUM que pretenen servar les conquestes revolucionàries dels dies de juliol del trenta-sis i la posterior repressió contra poumistes i anarquistes fan veure a Orwell fins on poden arribar els membres del PCE i el PSUC. El mateix George Orwell és a punt de morir en aquests sagnants enfrontaments que, en opinió seva, liquiden les esperances d’un autèntic canvi social. Pensem en les col·lectivitzacions de fàbriques i terres existents en aquells moments i que els estalinistes, per ordre directa de Stalin, proven de liquidar. Líster, amb els tancs, a l’Aragó. Tarradelles i el govern central, políticament i militarment a Barcelona. En els mesos en els quals Orwell roman a Catalunya és testimoni de la repressió contra la revolució social iniciada en el mes de juliol del trenta-sis. Ho tendrà sempre present quan escriu les seves memòries; mai no ho oblidarà quan redacta La rebel·lió dels animals.

Orwell podrà escapar de la repressió, però el record del que ha vist a la Catalunya republicana restarà per sempre marcat a ferro roent dins el seu cervell. D’aquí, d’aquesta experiència neixen precisament La rebel·lió dels animals i 1984.

L’experiència viscuda a l’estat espanyol, juntament amb totes les informacions que, a partir dels grans judicis de Moscou del trenta-sis, li arriben de l’URSS, li fa copsar tota la tenebror del règim de la burocràcia que ara es fa hereva de la Gran Revolució Socialista d’Octubre. En el trenta-sis veu com és declarada “enemiga del poble”, vilipendiada, acusada de treballar per a l’imperialisme alemany i japonès, bona part de la generació de bolxevics que, juntament amb Lenin i Trotski, portaren endavant la Revolució. A Barcelona ha vist les presons plenes de membres del partit d’Andreu Nin, el POUM, i de militants anarquistes. Pel mes d’agost de 1940 constata com Ramon Mercader, un militant del PSUC que ja perseguia revolucionaris a la Barcelona de l’any trenta-set, assassina Lev Trotski a Mèxic. Tot és a punt per a començar escriure 1984. Orwell, militant antifeixista fins a donar la vida en cas de ser necessari, com ha demostrat venint a Catalunya, agafant les armes, formant part de les milícies populars en el front d’Aragó, esdevindrà un fervent lluitador contra la degeneració burocràtica de la Revolució Socialista. Una dèria que mai no l’abandonarà i que marcarà per sempre la seva literatura i la seva vida personal. Malgrat que mai no militàs en cap organització de tendència trotskista, la seva posició antifeixista i antiestalinista, i també contrària a les injustícies imperials britàniques, el porta a ser una mena d’intel·lectual incòmode per a la societat literàrio-política del seu temps. Blasmat per tot l’aparell de propaganda estalinista –els PC de tot el món, a les ordres de Moscou, el consideren un agent del capitalisme-, tampoc acabarà de trobar el seu lloc entre la intel·lectualitat britànica. El seu concepte de compromís polític amb la societat, amb la llibertat, el portà a xocar més d’una vegada amb molts dels seus col·legues del món de les lletres. Però potser ve d’aquí la seva força interior, una forma d’entendre el paper de l’escriptor que el fa gran i moltes vegades exemplar. Ja voldríem, enmig la banalitat generalitzada que ens té encerclats, trobar-ne d’intel·lectuals, escriptors, com George Orwell, sempre en primera línia de la lluita per la llibertat, sense fer mai concessions a ningú.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987.

Aquests records tenen el seu origen en la carta que m'acaba d'enviar Encarna Viñas [març de 2002], la vídua de Josep M. Llompart, amiga i companya de lluites en aquella època de combats per la llibertat, en defensa de la nostra cultura. N'Encarna m'escriu, amb data de 21-III-02: "Estimat amic: He rebut el teu 'dossier' sobre en Pep. Gràcies. Jo guard tot el que fa referència a ell, per arxivar-ho. Estic subscrita a L'Estel, però em va bé tenir-ne una altra copia. Ara que hi vaig, ho duré a Barcelona, a mostrar-ho als amics. T'ho agraesc molt i, sobre tot, agraesc el que te'n recordis. Abraçades. Encarna".

El material enviat a la vídua de Josep M. Llompart consistia en tres llargs articles il·lustrats amb fotografies, escrits amb la sana intenció de recordar als desmemoriats el paper fonamental de l'insigne autor en la nostra cultura. Paper -tant el literari, com el cívic, en defensa de la llibertat i de lluita contra el feixisme- que sembla vol ser oblidat per tot un sector de cínics i menfotistes.

Posteriorment, la relectura de la introducció de Maria Antònia Perelló Femenia al llibre de Llompart de la Peña Els nostres escriptors (Editorial Moll, 1995) i, més concretament, l'apartat "La Columna de foc" m'ha fet recordar tot un seguit d'històries personals i col·lectives que tenen molta relació amb els treballs enviats a Encarna Viñas. El dictador ja havia mort. Érem a la darreries del feixisme. Com explica Maria Antònia Perelló parlant de la secció del diari Última Hora on vaig col·laborar amb Josep M. Llompart: "El dissabte 14 de febrer del 1976 el diari Última Hora obria per primera vegada una pàgina setmanal en català de caràcter lingüístic i literari, amb el títol de 'La Columna de foc', que durà fins al 23 d'agost del 198O".

Al costat del mateix Josep M. Llompart que a vegades emprava els pseudònims Narcís Vinyoles, Pere Albert o Bernat Fonollar, hi escrivíem Francesc d B. Moll, Aina Moll, Isidor Marí, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra, Gabriel Bibiloni, Llorenç Capellà, Jaume Corbera i qui signa aquest article.

Cap a les darreries de 1968, i des de les mateixes pàgines d'Última Hora ("Literatura"), ja havíem provat de fer quelcom de semblant. Aleshores la secció cultural era coordinada per Frederic Suau i dins d'aquesta secció hi escrivíem munió d'intel·ectuals del moment. Record ara mateix els assenyats articles de Gregori Mir, Damià Ferrà Pons, Josep M. Llompart, el mateix Frederic Suau... Posteriorment, a començaments dels anys setanta, aquesta moguda cultural catalanista i antifeixista va passar a la secció "Letras" del Diario de Mallorca. "Letras" era dirigida pel periodista Xim Rada, i allà, amb completa llibertat, hi escrivien Jaume Vidal Alcover, Damià Huguet, Miquel López Crespí, Josep M. Llompart, Francisco Monge, Andreu Ferret, Cristóbal Serra, Joan Adrover, Damià Ferrà Pons, Maria Antònia Oliver, Josep Alberti, Carlos Meneses, Sebastià Verd, Fernando Merino, Gabriel Janer Manila i tants i tants companys de dèries literàries.

També coneixia Guillem Frontera (me l'havia presentat l'estiu del 67 en Frederic Suau en el seu pis del carrer Joan Crespí de Ciutat). Una vegada ens llegí unes pàgines de Els carnissers, la novel.la que l'any 1968 guanyaria el Ciutat de Palma. Després vaig conèixer -i amb en Frederic repartírem per tota Mallorca!- l'obra Cada dia que calles (1969). I, pel setanta, quan jo feia el servei militar a Cartagena, enllestiria Rere els turons del record (1970).

En aquests començaments dels setanta és quan a començ a escriure els llibres de narracions que posteriorment seran publicats a la col·leció "Gavilans" de l'Editorial "Turmeda" que dirigeix l'escriptor Antoni Serra. Són els reculls A preu fet (1973) i La guerra just acaba de començar (1974). Aquest darrer llibre havia obtingut el Premi de Narrativa "Ciutat de Manacor 1973" lliurat per un jurat format per Blai Bonet, Manuel Vázquez Montalbán, Guillem Lluís Díaz-Plaja i Antoni Serra. En aquesta mateixa època Josep M. Llompart escriu La Terra d'Argensa (1972) i Memòries i confessions d'un adolescent de casa bona (1974). L'any 1972 vaig guanyar el Premi de Teatre Carles Arniches per la meva obra Ara, a qui toca? a la ciutat d'Alacant. El 1974 guanyava igualment el "Ciutat de Palma" amb Autòpsia a la matinada i el 1975 el Premi Especial "Born" amb Les Germanies.

Recordem que, més o manco en els mateixos anys, Blai Bonet publica Mister Evasió (1969) i Gabriel Janer Manila edita El cementiri de les roses i Els Alicorns. Maria Antònia Oliver havia publicat Cròniques d'un mig estiu el 1970 i Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972).

Pere Rosselló, en el llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990), parlarà de la generació d'escriptors dels anys setanta i, analitzant la proliferació de narradors mallorquins, explica en el llibre abans esmentat que "el fet està estretament imbricat amb els canvis sociològics i culturals dels anys seixanta originats per la política de desenvolupament econòmic, per l'aparent liberalització del franquisme (amb mesures com la Llei de premsa i impremta, 1966) i, sobretot, pel creixement de la indústria turística a les Balears...". En el llistat d'autors dels anys setanta, Pere Rosselló inclou Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel Àngel Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferrà Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.

Parlant dels meus primers llibres i de la participació en aquells concursos literaris, val dir que aleshores destacaven el Ciutat de Palma, el Ciutat de Manacor, l'Andreu Roig de poesia i el Joan Ballester de narrativa a Campos (del jurat del qual formaven part l'any 1971 Francesc de B. Moll, Gregori Mir, Andreu Ferret, Miquel Pons, etc) i el Llorenç Riber de narrativa a Campanet (Josep M. Llompart). Amb el temps els vaig arribar a guanyar quasi tots (i molts d'altres al Principat i al País Valencià). Tot això era abans de la interrupció (motivada per la meva militància política en l'OEC i el PSM) de quasi nou anys dins de la meva tasca d'escriptor.

Cal tenir present que una de les motivacions importants que m'inclinaven cada vegada més a la dèria literària era també una valoració ben interessada de les "possibilitats" que oferia l'ofici quant a les relacions "forçoses" que mantenia amb la Brigada Social (la policia política del règim) o amb els serveis d'informació de la Guàrdia Civil (em referesc, evidentment, a les contínues detencions per part d'aquests "senyors"). Era clar (i ho vaig anar comprovant amb els anys) que, per a aquests sicaris de la dictadura, la gentussa encarregada de la feina bruta de la repressió, era molt diferent quan començaven els interrogatoris i et demanaven "oficio" dir que eres escriptor que no pas cambrer. Vaig anar copsant (en la pràctica) com, sense deixar de ser uns impresentables i uns grollers, les seves maneres i entonació de veu anaven canviant en saber que el detingut (qui signa aquest article), a més d'haver sortit en els diaris com a guanyador de nombrosos premis literaris, era igualment un escriptor conegut a la "provincia". [...]

El primer premi a què em vaig presentar era el Joan Ballester de narrativa (el jurat era format per Jaume Vidal Alcover, Gregori Mir, Andreu Ferret, Francesc de B. Moll...). Va guanyar l'amic Gabriel Tomàs, d'Andratx, amb una obra que portava per títol L'home que tocava els platerets. El meu llibre de narracions duia per títol Demà els barrobins. Ara mateix no us sabria dir de què anaven els contes. L'original em desaparegué en un d'aquells nombrosos registres dels temps de la clandestinitat. Sé que era l'època de la consolidació de l'embranzida turística dels anys seixanta. Havien estat deu anys de sentir els barrobins destruint cales, platges mallorquines, llocs paradisíacs... una època en què un constructor arribà a declarar que les pedres dels talaiots servirien molt bé per bastir els fonaments dels hotels! Record que ens oposàvem a aquesta destrucció salvatge de la nostra terra. Els contes eren de lluita contra tot el que havíem de veure en aquells moments. Tampoc no podien mancar algunes narracions parlant de la guerra, dels tres mil afusellats pels feixistes... El món que dominava aquell recull era l'opressió feixista de la postguerra i la destrucció per part de les multinacionals de l'especulació i del turisme d'una Mallorca que encara imaginàvem idíl.lica. Aviat descobríem que aquella Mallorca de somni només existia en la nostra imaginació o en la dels aristòcrates. Estudiant a fons la nostra història veurem a la perfecció fam, guerres, repressió per al poble. Però, hi hagués o no una mica de sentimentalisme en aquelles concepcions juvenils, el cert era que no ens agradava -ni ara ens agrada!- constatar com quatre nourics ens vénen Mallorca al millor postor.

En Joan Manresa guanyà el premi de poesia Andreu Roig amb el poemari Res no hauré fet; en Josep Alberti restava finalista amb el seu llibre Un cos que tenia el meu nom. El premi d'assaig el guanyà en Joan Antoni Adrover amb el treball Iniciació a l'estudi d'uns determinats aspectes de la zona de regiu al terme de Campos. Tot això s'esdevenia a la I Festa de les Lletres de Campos i obriren la vetlada cultural (estam parlant del dia 21 d'octubre de 1971) na Maria del Mar Bonet i Madó Buades de sa Pobla. Ara, aviciats per anys de conformisme, potser faci riure pensar en aquell temps carregat d'esperança. Però en la tenebror de la dictadura -malgrat ja quasi fos en les darreries del nacionalcatoliscisme- era emocionant -només ho saben aquells que ho varen viure de veritat- escoltar les cançons combatives de na Maria del Mar o sentir una veu autèntica sortida de la marjal poblera. Parl de les cançons de feina que cantava madó Buades, acompanyada per la seva ximbomba i la veu de la seva néta. Pensau que vivíem en ple regnat de Sarita Monttiel, Lola Flores, Paquita Rico o de la brutor absoluta d'un Raphael. Llavors ja sabíem a la perfecció qui eren els intel·lectuals mallorquins que hi havia rere els premis (Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart o el mateix Francesc de B. Moll eren mestres admirats). Consolidar aquells petits espais de llibertat constituïa una conquesta importantíssima. En aquell moment -ho he escrit en nombrosos articles- les activitats dels comunistes -els únics que feien alguna cosa en la clandestinitat- consistia tan sols en reunions secretes per a comentar la política dels respectius partits i, ja més espaiat, alguna pintada ocasional demanant llibertat pels presos (amnistia). Es feia també alguna repartida nocturna de fulls reivindicatius, però molt poca cosa. El pes de la lluita antifranquista anava a coll d'aquest tipus d'activitats culturals que, sense que ni les mateixes autoritats copsassin el que passava, anaven consolidant una consciència nacional i antirègim.

Recordem que, quan nosaltres entram a col·laborar amb Josep M. Llompart i "La Columna de foc", som en plena lluita per la llibertat i el socialisme. Pel més de març un govern sense escrúpols en el qual hi ha en Suárez i en Fraga Iribarne dóna ordres de reprimir els obrers de Vitòria tancats dins d'una església en defensa dels seus drets laborals i polítics. La policia armada intervé de forma brutal. Hi ha tres morts i nombrosos ferits per les bales de la policia. Aleshores jo militava en l'OEC i portava endavant determinades activitats culturals de la meva organització. Una mica més endavant de l'època que comentam (1976), una vegada realitzades les primeres eleccions dites "democràtiques" (amb tots els partits comunistes prohibits excepció del de Carrillo), Josep M. Llompart, que no veia gens clar les dilacions del Pacte Autonòmic, em convidà a escriure en "La Columna de Foc". Oferiment que vaig acceptar ben de grat perquè, en aquelles alçades de la reforma, eren pocs els mitjans que se'ns oferien als esquerrans mallorquins. Com ja he explicat amb detall a L'Antifranquisme a Mallorca (l950-1970), les activitats de lluita pel nostre alliberament nacional i de classe, quan no eren criminalitzades per la premsa oficial o els servils a sou de la "unió sagrada" anticomunista i pro-monàrquica (AP, UCD, PCE, PSOE), eren silenciades olímpicament o desvirtuades a fons. Poques o nul·les informacions damunt el moviment assembleari i anticapitalista promogut per OEC; no res del nostre treball a barris, on la direcció del nostre Front de Moviment Ciutadà (Francesc Mengod, Jaume Obrador, etc) havien creat les primeres associacions de veïns de Ciutat i encapçalat les primeres lluites ciutadanes en contra del feixisme i el capitalisme; silenci absolut damunt la reorganització del moviment obrer a l'hosteleria, la sabata, la fusta; no res pel que fa a la creació d'Unió de Pagesos de Mallorca (on homes com el santamariè Gori Negre hi feien un paper destacat; silenci damunt les activitats de les Plataformes Anticapitalites d'Estudiants; tampoc no existíem ni a Sanitat, ni a pobles; a Menorca, l'OEC era una força determinant i també planava el silenci damunt la nostra lluita. No és estrany que actualment els historiadors propers al PCE, persones, en definitiva que no visqueren aquells esdeveniments, ara, consultant els diaris de l'època o parlant solament amb protagonistes d'un partit (especialment partidaris del carrillisme illenc) es pensin que tot a Mallorca, dins del moviment obrer i popular, fou obra de l'estalinisme reciclat (el PCE).[...]

Miquel López Crespí

Publicat en la revista L'Estel (1-VII-02)

La lluita contra la concepció familiar burgesa, contra el clericalisme i en favor d'una autèntica "revolució sexual" és la qüestió de moda entre aquesta generació de romàntics de vint i trenta anys entre els quals, amb la seva vestimenta d'home i les seves botes militars clavetejades, es mou, com el peix dins l'aigua, George Sand. (Miquel López Crespí)

George Sand i el socialisme utòpic

L'any 1831 Sand té vint-i-set anys. I, per al santsimonisme, que és la "moda" cultural i política del moment, els debats sobre la "fraternitat universal" , el "món del demà" i l'"home i la dona nous" tan sols es poden aconseguir a través de l 'assoliment de la igualtat entre els sexes i la repartició cristiana de la riquesa. La lluita contra la concepció familiar burgesa, contra el clericalisme i en favor d'una autèntica "revolució sexual" és la qüestió de moda entre aquesta generació de romàntics de vint i trenta anys entre els quals, amb la seva vestimenta d'home i les seves botes militars clavetejades, es mou, com el peix dins l'aigua, George Sand.

Parlant de Charler Fourier, Dominic Desanti escriu en Los socialistas utópicos: "Fue adepto [Fourier] de la liberación de la mujer ('la extensión de los privilegios de las mujeres es el principio general de todos los progresos sociales'), pero no le bastava una reforma económica y se atrevió a atacar los prejuicios sexuales, lo que ni Marx ni Engels osaron hacer. El amor, 'la más bella de las pasiones, la pasión divina, y la que mejor nos identifica con Dios', és víctima de la 'imbécil civilización' que solamente ha sabido 'imaginar el último de los lazos, la unión forzosa, la de la pareja'. No obstante 'el culto de la voluptuosidad habría encajado maravillosamente con la moderna filosofía'. Ni los mismos masones han osado 'introducir a las mujeres en sus ceremonias' y conseguir por medio del libertinaje 'un poder invencible'. Él reconoce, antes de que lo hiciera Freud, que 'el hombre és bisexuado': 'Si es evidente que la integridad del cuerpo humano exige dos cuerpos diferentes (un hombre y una mujer), ¿debemos extrañarnos de que a integridad del alma exija 2 ó 2.000 almas distintas?'".

Ens a d'extrañar la identificació de Sand amb la "cultura" amorosa fourierista del moment? Sand, per origen i per posició de classe, baronessa amb casal que produeix rendes, malgrat que hagi de proletaritzar-se literàriament per a pagar les seves despeses, era més sensible als cants santsimonians i fourieristes que als marxistes i comunistes de debò.

En El darrer hivern i especialment en Corambé: el dietari de George Sand (vegeu el capítol "Patricis i plebeus"), el lector pot trobar algunes reflexions de George Sand al respecte. La protagonista de la novella diu: "Marx és massa simplista. Divideix de forma mecànica la humanitat entre homes lliures i esclaus, patricis i plebeus, senyors i vassalls, burgesos i proletaris. Pensa, de forma equivocada, que la lluita entre uns i els altres a través de la història per aconseguir determinats objectius econòmics (un bocí més de pa, terra, la propietat de les fàbriques...) és el que dóna sentit a l'existència. Afirma, de forma dogmàtica, talment com molt abans ho havia fet Babeuf, que quan hagi una perfecta igualtat econòmica ja no existiran les guerres, ni la fam, ni les injustícies... La lluita permanent entre les classes socials és la fórmula màgica que empra per a bastir un món nou.

'Vaneau hi està ben d'acord amb aquestes teories que no deixen espai per a la voluntat individual, per al destí que hom pugui anar bastint amb la seva lliure determinació. No em parlem de la mística de les reencarnacions com a sistema de perfeccionament de l'individu! Em consideraria boja si li anàs a predicar damunt l'esperit, la teoria de les passions o la lliure voluntat de les persones!

'Mai no m'agradà Marx. Parlar d'una ciència, d'una 'objectivitat' existent per damunt la voluntat dels homes i les dones, no em convenç. Que l'economia, sigui la base d'interpretació de la societat és completament irreal. Des de sempre ens hem mogut per impulsos, per passions. Jo mateixa, quan pens en el que ha estat la meva vida, només hi constat pulsions, instants plens de plaer o de dolor. No tendria sentit res del que he fet o he deixat de fer si hagués estat tan sols una partícula de l'univers moguda per l'interès econòmic. Creure que tot és mogut per pels diners, per interessos materials? És massa absurd. No entenc aquest amor per teories tan simplistes en gent que sembla assenyada".

Com a exemple de l'ambient de "revolta" personal del moment podem llegir una nota treta d'un article que dia 12 de gener de 1832 Mme. Duveyrier va publicar en Le Globe. Aquest article (aleshores Sand just arribada a París tenia vint-i-vuit anys) sembla escrit per algun dels militants de la "Sexpol" de Reich en temps de la República de Weinar cridant a l'alliberament sexual de les classes populars, o per alguna miliciana del 36, abans que fossin confinades a tasques d'infermeria i cuina.

Diu l'article: "Veurem el que mai s'ha vist sobre la Terra! Es veurà els homes i les dones units per un amor sense precedents i sense qualificatius, ja que es desconeixerà la fredor i la gelosia; els homes i les dones es lliuraran a diverses persones de forma simultània sense deixar d'estimar-se l'un a l'altre, com a parella. La dona serà, al contrari, un àpat diví que guanyarà en magnificència tant per la quantitat com per la selecció dels convidats".

És la concepció que té una Sand de l'amor. Una Sand que comença a escriure i ser famosa. Llibertat de la dona, independència sentimental i experimentació lliure de les capacitats de l'estimació per a bastir un món nou des de la fraternitat. Alguns estudiosos s'ha estranyat de les constants ruptures amoroses de Sand, però l'escriptora, després de la desgraciada experiència matrimonial, no perdonarà mai ni la vulgaritat ni la més mínima provatura de fermar-la amb cadenes com en les relacions sentimentals establertes per la llei.

La influència cultural dels fourieristes i santsimonians és immensa. Uns dels propagandistes més actius de la "nova religió amorosa", Prosper Enfantin (1796-1864), dedicà tota la seva vida a la lluita per l'"alliberament de la dona" i dóna impuls a tota una sèrie de comunes o "falansteris". Arribà a tenir més de quaranta mil seguidors i, finalment, a partir de 1832, va ser perseguit pel Govern a causa dels problemes d'ordre públic que produïen les seves predicacions contra la "tirania matrimonial", malgrat que no participàs en els esdeveniments revolucionaris de juny de 1830.

El desconeixement d'aquest món fourierista que viu en l´època del naixement de la I Internacional i de l'anarquisme, de les primeres organitzacions obreres socialistes i comunistes, un món ple d'utòpics partidaris i partidàries de l'amor universal per a aconseguir el nou món i l'home i la dona noves fa que, sovint, no s'entengui el llenguatge metafòric emprat moltes vegades per Sand en les seva correspondència amorosa. Les paraules "àngel", "déu", "pare", fill", "comunió divina" i molts de semblants són reproducció literal del llenguatge de Fourier en el seu Le Nouveau monde amoureux. Quan defineix diversos tipus de relació amorosa, Fourier parla de la "unió angelical", els "trons d'harmonia", els "incentius amorosos que premiaran els sentiments transcendents", "la filantropia amorosa", l'"autenticitat de la parella angèlica", la lluita contra "els sistemes amorosos exclusius", el "progrés social i la gelosia", "els atractius de l'engany i el secret", "el sentit religiós i amistós de l'amor", "les desventures de la vulgaritat", l'"amor en sèrie angèlic", "la lliure possessió", "els nous plaers dels àngels"... i així fins al'infinit.

Malgrat el desig, la força de voluntat amorosa, la clara voluntat del que vol i desitja, marquen les relacions de Sand amb tants d'homes i dones, mai no podrem copsar la seva personalitat, les inesperades reaccions davant els seus amants, sinó aprofundint en el que era la "cultura" del seu cercle d'amics, el món d'on bevia intellectualment i emocionalment per a viure i escriure.

Miquel López Crespí

Pàgines del meu dietari (XVI) – Ens afusellarien si poguessin – Problemes dels escriptors mallorquins -

-Se'ls menja la ràbia -continuava dient en Cladera. No els importa saber que ells han tocat el poder amb les mans: diners, llocs de comandament professional i polític, amb bones relacions a totes les institucions que els donen substancioses subvencions, que els paguen cicles de conferències, viatges per a ampliar coneixements, i els publiquen els llibres que mai cap editorial mínimament seriosa s'atreviria a editar. Tot això, assolit després d'anys i més anys de claudicacions i vinclar l'esquena, no els fa feliços. Ni molt manco! El que els amarga de veritat, el que voldrien posseir i mai no obtindran -són vells i ho saben, han perdut fa segles qualsevol bri de creativitat que els pogués quedar- és tenir posat el seu nom i cognom a cada un dels nostres llibres. Les obres que no han sabut escriure i que -ocupats a fer carrera, posar la catifa davall els peus de qui comanda- no han tengut temps per a bastir. Per això el desesper més absolut, la impotència, les travetes que ens posen cada dia en un intent desesperat de silenciar el que nosaltres hem fet. Aquesta és l'autèntica realitat. No ho dubtis. (Miquel López Crespí)

Han passat tres setmanes i encara no sé res. Ni truquen ni m'envien cap resposta per escrit. No sé què pensar. En Biel em ve a veure preocupat. Se sent culpable. Pensa que la sollicitud no ha funcionat per culpa seva. Imagina que ha estat l'antiga indumentària d'anar a exposicions que ell em deixà la culpable que no m'hagin donat el corresponen vist-i-plau.

-Potser l'hauríem d'haver portat abans a la tintoreria -comenta, capbaix, una mica trist.

Ambdós sabem que no disposàvem en aquells moments de les dues o tres mil pessetes que costava deixar pantalons i americana a rentar. N'Antoni Cladera, un altre amic més mal pensat encara, ve a veure'm. Dedueix -després de moltes deliberacions- que era el meu passat esquerranista el que m'havia barrat el pas durant tants i tants d'anys a la sala d'actes. Està segur que a la Casa de Cultura, a part dels dretans que comanden per les altures, hi ha nombrosos ex-militants del tipus d'en Ribas i Thomàs o na Conxa -penedits, en definitiva- que frueixen dificultant l'existència dels antics companys d'assemblees reivindicatives. Misèria de la humanitat. Què hi farem! N'Antoni ens explica com aquests personatges -reciclats de seguida que copsaren que l'esquerra no podia pagar el que volien, i ara membres de la burocràcia institucional- el que més odien són precisament aquells que, els uns escrivint, els altres pintant quadres, fent escultures o simplement treballant en el respectiu ofici, no hem tengut necessitat d'anar rere ningú -toquem fusta!- per a subsistir. Detesten la independència de criteri, la manca d'esperit servil, l'ètica, els principis ideològics que ens han mantingut fidels a la nostra terra durant lustres.

-Ens afusellarien si poguessin, em podeu tenir la més completa seguretat -exclama ben convençut.

Creu que les ninetes -especialitzades en una eficient indiferència- són teledirigides pels antics membres del partit esquerrà on vaig militar en temps de la dictadura i avui a sou de l'Estat o de qualsevol banc.

N'Antoni té raó. Tres setmanes d'espera són massa i estic arribant a la conclusió que per l'octubre no hi haurà presentació.

Escrivint la vida sencera, anant a les rituals manifestacions per provar de salvaguardar el que ens resta com a poble -terra, llengua, cultura-, han anat passant els anys quasi sense adonar-nos-en. Cal dir que, malgrat les dificultats i l'ocultació a les quals han estat sotmeses les nostres obres -la d'en Biel, la de n'Antoni, la d'en Miquel Ferragut, la meva-, en el fons hem pogut anar bastint una sèrie de novelles, llibres de contes, peces teatrals, que ja ningú no pot discutir. Una cosa és que pugnin per ignorar la feina feta, que a les revistes que controlin no parlin dels llibres escrits, quadres o escultures (tenebrós i fals món cultural teledirigit pels comissaris de torn!). No ignoram el que pagarien molts d'aquests grafòmans per poder mostrar al públic una obra com la que ja tenim feta. Els coneixem, sempre envejosos, a la desesperada, provant de xuclar minuts de televisió, enviant articles i entrevistes escrits pels amics o per ells mateixos als suplements de cultura que controlen... Vet aquí com proven de suplir, amb tan barroera propaganda, l'obra que no han estat capaços de bastir.

N'Antoni Cladera, quan coment en veu alta tot això que pens, em dóna la raó.

-És un personal de desguàs. Una genteta terriblement amargada. En el fons és ben fals el posat cínic i menfotista que llueixen arreu. S'adonen a la perfecció -no són beneits- que els ha passat el temps. Ja no poden tornar enrere. La vida s'ha esmicolat irremeiablement, i ara, plens de pànic, es demanen: "On són les novelles, la literatura immortal que havíem d'escriure?".

-Quan miren els prestatges de les seves biblioteques tan sols hi troben carpetes plenes de retalls esgrogueïts, cintes de vídeo plenes de pols, les esburbades narracions editades per un ajuntament de poble fa dècades, quatre poemaris publicats gràcies a haver anat mil vegades a fer la bona al mandarí d'una petita editorial de província... -diu en Biel. Quant de polsim bastit de falses illusions! Arena, cendra que s'escola, sense aturall, entre els dits de les mans. Al final només resta aire, un buit immens davant el qual no hi ha consol possible.

Escolt els amics. Hem discutit sovint el que diuen. En aquest món no es pot fer tot alhora. No hi ha temps material per a esdevenir un nou Ausiàs March i alhora arribar a eficient conseller de Cultura, multimilionari feliç, cap de Departament a la Universitat. Conec un company del Club Literari que ha planificat tan a la perfecció la seva dedicació a la literatura que quasi ha arribat a la jubilació sense haver escrit més que mitja dotzena de plecs de poesia (treballs per altra banda gens ni mica interessants, simple refrit de Blai Bonet, Llompart, Miquel Àngel Riera...).

Un dia -no fa gaire d'això- que el diari ens cridà per anar a fer la ritual fotografia del Dia del Llibre (que és quan els mitjans de comunicació recorden una mica la nostra existència) m'ho contava, mentre preníem un Martini vora la mar, davant la Llotja.

-L'art és un camí perillós; s'ha de tenir ben present. Jo volia ser escriptor però no un desgraciat, un no-res davant la família, els coneguts. Per això, previsor, abans de posar-me a escriure una retxa em vaig dedicar a formar-me, acabar una carrera. Quan Franco encapçalava la dictadura, per no perdre temps, sempre fugia lluny dels aldarulls antifeixistes. La política mai no m'ha interessat. Imagina si anant a una manifestació o militant en algun grup nacionalista o d'esquerres m'hagués aglapit la Brigada Social! Quina por! Impossible resistir la tortura. Tremol de pensar-ho! Hauria denunciat els amics i companys? Jo no sóc de ferro! A la primera bufetada que em pegassin cantaria com el millor rossinyol. No en tenc cap dubte, vos ho dic ben clarament. Sí, ja sé que és una covardia no participar en la lluita per acabar amb l'opressió del teu poble... Però... què vols que hi faci? ja t'he dit que sóc covard i ho reconec.

És sincer l'escriptor, el vocal segon del Club Literari. Sempre ha deixat ben aclarida la por que li feia participar en qualsevol acte reinvindicatiu. Fins i tot l'atemoria comprar entrades per a un recital de Raimon o Maria del Mar Bonet! En aquella època mai se'ns va ocórrer anar a demanar-li que sortís amb nosaltres a pintar de nit, ni molt manco anar a cercar-li la firma per a demanar una universitat per a les Illes o per protestar per la construcció d'una autopista, la destrucció dels espais naturals...

Quan, per equivocació, perquè no el coneixien prou, algun grup clandestí anava a veure'l, es posava vermell, treia el jove o l'allota a la porta de casa seva i, mirant a dreta i esquerra -amb pànic que el carrer no estàs vigilat-, mormolava amb un fil de veu, tremolant de cap a peus: "No torneu venir mai més per aquí! Heu perdut l'enteniment! O és que voleu que ens tanquin a la presó! Ja vos he dit mil vegades que no vull saber res de les vostres activitats. Marxau, marxau!". I, sense cap contemplació, els tancava la porta davant els nassos.

En reflexionar en el que s'esdevingué en aquell temps, t'adones -amb molt retard- dels pocs que érem realment al tall. D'on sorgia el voluntarisme ferotge, la manca de preocupació per la nostra situació personal? L'impuls de la joventut? L'herència del pare i de l'oncle, antics lluitadors republicans represaliats per la dictadura? Segurament tot plegat, ara que ho analitz amb la fredor que dóna l'apropar-se a la maduresa.

El cert és que companys com en Ribas i Thomàs, el mateix escriptor petrer -en Sebastià Martorell, el poruc-, anaven bastint el seu futur particular d'una manera ben diferent a com ho encaràvem nosaltres.

En aquella trobada del Club, mentre assaboríem una excellent cervesa alemanya, en Sebastià, gens ni mica avergonyit pel que ens deia, continuava explicant els motius de la seva dedicació a la literatura:

-S'ha d'anar sobre segur. No volia que em passàs com a tant d'artista i autor morts de fam. Llegiu les històries de l'art i de la literatura! El trist final de Mozart i mil genis més! La dedicació a l'art és un luxe dels exquisits. Ho he sabut des de sempre. A part de no servir per a guanyar cap pesseta, seria prostituir tan digna afecció amb la intenció, vulgar, de treure diners d'una novella o d'un llibre de poemes. Per això primer calia acabar al carrera, casar-se -a ser possible amb una rica hereva sense germans-, bastir una casa, un xalet a la platja, donar estudis als fills... Mentrestant -això sí- vaig anar estudiant el que es fa i, sobretot, aprenent dels mestres: Joyce, Kafka, Borges, Musil, Villalonga... Volia -i vull encara!- bastir una obra personal que els superi... Quin sentit tendria posar-se a escriure per a ser un més, un nom com qualsevol altre del llistat del Club?

Dit això ens mirava interrogant, demanant -malgrat fos amb un silenci còmplice- la nostra aprovació. Era el moment en què badava els ulls com un plat i, nerviós, posseït per no $sé$ +se+ sap quina misteriosa malaltia, anava amunt i avall de la cambra, ensopegant amb qualsevol objecte que trobàs al davant.

Provant d'excitar-lo encara més, li fèiem preguntes capcioses que el treien fora de si. Es posava vermell; semblava que un atac d'ira l'ofegaria allà mateix i cauria al terra.

-Sí, el teu admirat Villalonga... vol dir que hauries fet el mateix que ell, l'any trenta-sis, quan feia xerrades contra la cultura catalana i en favor de Franco? Quanta sang per les carreteres de Mallorca! Un litre de sang per cada pàgina que escrivia el teu estimat mestre de la literatura!

Enfollia, ens mirava com si ens volgués matar. I això que sempre presumia de no poder aixafar ni una mosca. És curiosa aquesta pretensió de qualsevol afeccionat a escriure una obra que superi Joyce, Kafka i Pere Calders plegats. No tenen sentit de la modèstia, els companys! Per això no llegeixen les obres dels altres socis del Club... Com ho haurien de fer? Impossible. Si de bon començament ja et consideres superior a Musil, Cortázar o Virginia Woolf, si opines que amb les teves esquifides quartilles has superat la galeria de genis de la humanitat... )com podries perdre part del teu preciós temps llegint la novella d'un company de Sóller, sa Pobla o Manacor?

Mentre rememorava las mil subtils justificacions d'en Sebastià -l'escriptor "oficial" de Petra-, copsava quanta raó tenia avui matí n'Antoni Cladera quan m'ha vengut a veure.

-Covardia davant les seves responsabilitats com a intellectuals; temor en el moment d'escollir entre el sou segur, la bona posició social, els diners en el banc o l'art i la literatura; por davant la dona ja que no serien capaços ni de separar-se -malgrat l'esposa els enganàs amb un altre- per allò del "què diran?"...

I continuava:

-I aquest -parlava d'en Sebastià-, encara no és dels més perillosos. El pobre, amb quatre premiets de poble, amb un parell d'entrevistes fetes pels amics, amb els cinc o sis poemaris que, per art de màgia, ha aconseguit que li publiquin -mil visites als editors- ja està satisfet, creu haver tocat l'Olimp amb les mans. És així de simple. Els més perillosos són els que no es conformen, els que saben que no han fet res, els conscients que, la relativa fama aconseguida -en el poble, en el reduït cercle de la província autonòmica-, ha estat a base de l'amiguisme més clar i llampant i de pagar amb dinars i sopars les poques "crítiques" elogioses sortides a premsa i suplements culturals... Aquests són -la majoria!- els que coven l'enveja més verinosa i mortal contra els que han anat bastint una obra de qualitat, reconeguda arreu dels Països Catalans, amb traduccions a l'anglès, el francès, l'alemany...

-Se'ls menja la ràbia -continuava dient en Cladera. No els importa saber que ells han tocat el poder amb les mans: diners, llocs de comandament professional i polític, amb bones relacions a totes les institucions que els donen substancioses subvencions, que els paguen cicles de conferències, viatges per a ampliar coneixements, i els publiquen els llibres que mai cap editorial mínimament seriosa s'atreviria a editar. Tot això, assolit després d'anys i més anys de claudicacions i vinclar l'esquena, no els fa feliços. Ni molt manco! El que els amarga de veritat, el que voldrien posseir i mai no obtindran -són vells i ho saben, han perdut fa segles qualsevol bri de creativitat que els pogués quedar- és tenir posat el seu nom i cognom a cada un dels nostres llibres. Les obres que no han sabut escriure i que -ocupats a fer carrera, posar la catifa davall els peus de qui comanda- no han tengut temps per a bastir. Per això el desesper més absolut, la impotència, les travetes que ens posen cada dia en un intent desesperat de silenciar el que nosaltres hem fet. Aquesta és l'autèntica realitat. No ho dubtis.

En efecte. No mentia en Cladera. Érem ben conscients de la misèria que ens encerclava.

Crònica sentimental de la transició – Palma, Anys 70 – Convertir els militants d´esquerra en policia “democràtica” -

Tots els partits de la Plataforma volien acabar amb les protestes enmig del carrer. Després, en veure que el poble no cedia en la seva actitud de pressionar el règim, canviaren de tàctica i es concentraren a controlar i llevar radicalitat a qualsevol tipus d´activitat antifeixista. Convertiren molts militants del PCE en la nova policia “democràtica”, en “servei d´ordre” que, amb l’excusa de “protegir el poble de provocacions”, acabaren perseguint els partits revolucionaris que portaven banderes republicanes i independentistes. La lluita per la República i els drets dels pobles a l´Autodeterminació esdevenia, en boca dels dirigents carrillistes, “una perillosa maniobra per a desestabilitzar la situació i provocar els militars”. Finalment, les direccions provincials del PCE, obeint ordres de Madrid, arribaren al límit del servilisme i, sense cap mena de vergonya, acabaren anant a donar la mà a la policia que sempre ens havia apallissat. (Miquel López Crespí)

Era un dilluns de novembre del setanta-sis.

La citació deia que ens havíem de presentar als jutjats a les nou del matí. Vaig trucar a Jaume Calafell i Guillem Salomó. Quedarem d’acord a trobar-nos trenta minuts abans, a un cafè de la plaça del Mercat per intercanviar les darreres idees abans d’entrar a la presó. L´advocat ens havia informat que ens posaven una multa de setanta mil pessetes per presentar un partit polític il·legal.

Res de nou.

Era el previst quan decidírem fer la roda de premsa clandestina. Del que es tractava en aquells moments era de convertir l´entrada a la presó en una acció, el més àmplia possible, de denúncia de la manca de llibertat existent, la injustícia que significava que els partits d’esquerra no fossin legalitzats.

Uns dies abans d’anar als jutjats quedàrem amb Mateu Ferragut, el nostre secretari general, per a ultimar els darrers detalls de la campanya. La nostra detenció els sortiria cara! Volíem emprar al màxim la disponibilitat de la militància. L’organització ja tenia preparat un cartell amb les nostres fotografies. Les cèl·lules d´estudiants, barris i el front obrer coneixia els indrets estratègics on era més rendible políticament aferrar la denúncia. Sabíem les cantonades més adients, els racons de la facultat, la fàbrica, l´hotel i la barriada on els cartells podien durar més temps. Era una experiència acumulada amb els anys! Més d´una vegada, les mateixes brigades de neteja enviades per l´Ajuntament feien com si no veiessin els posters. Teníem companys que hi feinejaven i, amb la seva complicitat, aconseguíem que les consignes contra la dictadura fossin efectives tot el matí.

Isidre, que militava a Son Cladera, era únic en l´invent creatiu de sistemes de propaganda. Va desenvolupar, amb notable èxit, una petita catapulta que, situada a la terrassa de les finques i, mitjançant una simple corda i el foc d´un cigarreta, feia que centenars de fulls volanders caiguessin damunt la gent a una hora determinada.

L´aparell era molt simple: situar la cigarreta encesa al costat del fil que aguantava la catapulta donava el temps just per fugir de l´edifici. Quan arribava la policia, mai no hi trobaven ningú! Els nostres militants eren al carrer contemplant, sorneguers, la ràbia de la Social!

A l´època en què els grups feixistes sortien de nit per desferrar els nostres cartells, Isidre trobà un mètode que els obligà a deixar la tasca de seguida. El truc consistia a mesclar cinc-cents grams de vidre fet bocinets per cada poal de cola d´aferrar. Quan els Círculos José Antonio i Fuerza Nueva provaven d´arrancar les crides a la llibertat, el cristall esmicolat els feia malbé els dits. Acabaven amb sang a les mans, un dolor insuportable que els obligava a deixar la feina.

Mateu Ferragut m’explicà que s’estava redactant un número especial de Democràcia Proletària, on Josep M. Llompart i altres destacats intel·lectuals progressistes demanaven la nostra llibertat. Mateu deia que les revistes serien distribuïdes entre els sectors més combatius de la població. Les nostres possibilitats econòmiques no eren excessives. Planificàvem les accions segons les aportacions que rebíem. Els estudiants i treballadors sovint no podien lliurar-nos gaires diners. A vegades s’esdevenien fets excepcionals: algunes donacions de quadres de pintors amics que, venuts en subhastes secretes, servien per a pagar els tècnics que ens publicaven el material d’amagat.

Sense el suport de tantes persones, sense la feina anònima dels amics de les impremtes no haguéssim pogut treure al carrer tanta propaganda contra el règim. La Brigada Social anava rere els responsables de les edicions subversives. Feia temps que l’organització havia deixat de treure opuscles i fulletons amb les antigues màquines de ciclostilar. Estèticament, els diaris no sortien amb la qualitat que volíem. Per a nosaltres era un desafiament anar millorant dia a dia les revistes. El ciclostil ja no ens servia. No oferia la qualitat desitjada. A vegades hi havia pàgines que no es podien llegir. Finalment, després de cercar molt, trobàrem, just davant la seu dels sindicats feixistes, la fotocopisteria i impremta de Margalida Riutort. Aleshores Margalida era una ferrenya activista i una dona valenta que es jugava el futur del negoci amb aquella aventura.

Feia una bona feina. Tant, que la Brigada Social anà investigant i arribà a sospitar que la majoria de cartells, fulls volanders i setmanaris rojos de l´illa sortien d'aquell local. Una nit, per atemorir Margalida, li pintaren el cotxe amb les sigles de tots els partits d’esquerra i, dalt del capó i damunt les portes, uns insults ben visibles: ¡Zorra roja! ¡Te tenemos fichada! La próxima vez será el fuego!.

Margalida no s’atemorí en cap moment. La valentia de la joventut és admirable! L’endemà de l´atemptat va visitar les redaccions dels diaris de Palma i aconseguí que el cotxe sortís retratat. Ella hi romania al costat, desafiant. A l’entrevista, deia, sense cap mena de por: “Si cremau el cotxe, segurament me´n podré comprar un de nou, ja que el tenc assegurat a tot risc! Ho podeu fer en voler, tanmateix no em feu por!”.

En llegir les declaracions hom s’adonava com, de forma imperceptible, els temps havien anant canviat inexorablement, talment com cantava Bob Dylan en una coneguda cançó. Abans de morir el dictador... qui s’hauria atrevit a desafiar públicament la Brigada Social? Ningú ho hagués fet! La por era omnipresent i caminava, amb pas segur i ferm, pels carrers de Ciutat.

Tan sols feia uns mesos, la simple sospita que en la fotocopisteria es publicassin revistes de l’oposició hauria bastat per detenir la propietària del negoci, portar-la a comissaria, i iniciar un expedient per enviar-lo al Tribunal d’Ordre Públic.

No feren res de semblant. Es conformaven a fer malbé un vehicle, pintar d´amagat sense atrevir-se a donar la cara.

Ho comentàvem amb Mateu Ferragut.

-El règim es descompon, dividit entre les faccions que el volen reformar i el búnquer més extremista encapçalat per Blas Piñar i els dinosaures de Falange Española. Alguns comandaments de la policia pensen que, possiblement, alguns dels detinguts per activitats contra el franquisme poden arribar a esdevenir ministres, directors generals i, qui sap!, caps de la Guàrdia Civil i dels futurs serveis d´informació. Sens dubte, vivim un moment històric summament contradictori. Per una banda afusellen, com ho feren el setembre de l’any passat amb els membres d’ETA i FRAP; per l’altra, deixen que PSOE i PCE guanyin cada vegada més espais d´actuació. Pareix que tenen instruccions precises i comencen a saber amb exactitud matemàtica quines organitzacions han de perseguir i quines han de deixar que vagin fent sense entrebancs.

Mateu tenia raó.

Ho havíem debatut moltíssimes vegades. El canvi que s’apropava, la pseudollibertat controlada que s’aniria establint a poc a poc no tendria res a veure amb el que el poble exigia. El guió s´escrivia en secret, en accelerades reunions entre els hereus del franquisme i la pretesa oposició. Res de poder popular, democràcia directa, consells obrers com a Vitòria.

Per això mateix la reforma, els pactes per les altures.

-Trobar proves contra Margalida hauria estat fàcil –continuava Mateu-. És suficient entrar a la impremta i mirar arreu. Bastaria trobar una revista llançada al cubell de les escombraries, analitzar el tipus de tinta emprada, incautar les planxes d’ofset que s´han fet servir... I més senzill: detenir els que hi fan feina, interrogar-los fins que signassin una declaració que els comprometés.

Però el temps canviava a una velocitat vertiginosa. Els recitals de la Nova Cançó a teatres i camps de futbol esdevenien un crit d´esperança que es podia sentir arreu del món. Detenir Raimon, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet perquè cantaven “Diguem no!”, “L´estaca” i “Què volen aquesta gent que truquen de matinada”? Impossible aturar un riu que se´n porta tot el que troba pel davant! I les manifestacions? Què fer per controlar els milers de persones que sortien al carrer disposades a acabar amb la gèlida foscor que ens encerclava? Dir a la policia i la Guàrdia Civil que no estalviassin bales? Matar cada dia? Disparar als obrers en vaga, als treballadors i estudiants que desafiaven les prohibicions? La burgesia espanyola, àvida per aconseguir entrar a la Comunitat Econòmica Europea no podia consentir que el règim que li havia donat tants beneficis fos considerat bàrbar i salvatge. Amb la desaparició del general ja no hi havia possibilitat de fer marxa enrere: s’avançava cap a un canvi de façana, es consolidava un nou tipus de relacions polítiques i laborals o tot l’edifici, bastit amb tant d’esforç i tanta sang, s’esbucaria definitivament.

Perfilàrem els darrers detalls de la campanya per l´Amnistia total amb Mateu Ferragut. Combinaríem l’acció de les cèl·lules del partit amb una ofensiva dins la Plataforma Democràtica on, després de nombrosos impediments, havíem estat admesos com a observadors. Era evident que l’organització no es volia comprometre amb una política cada volta més claudicant. Però ens interessava estar informats de les accions (o de la manca d’accions!) dels fantasmals grups integrats en l´inoperant organisme polític. A la darrera reunió del Comitè d´Illes ja teníem acordades les passes a donar: en un determinat moment, just després de la nostra entrada a la presó, demanar que la Plataforma organitzàs un míting i una manifestació per l´Amnistia, a favor dels detinguts polítics. Sabíem que, després de la manifestació del 12 de novembre, aquell estrany i fantasmal organisme no volia convocar cap demostració antifeixista. La lluita de novembre havia estat impulsada per la base, pels grups més esquerrans, els que comprometeren els carrilistes en l’acció. Després dels enfrontaments amb els grisos a la plaça d’Espanya, els partits que negociaven amb el règim s´atemoriren. L’esperit combatiu del poble encara no estava anestesiat i, als cops de la policia, els manifestants respongueren amb llançament de pedres i amb les taules i cadires dels bars dels voltants. Quan provaren de dissoldre la manifestació amb gasos, la gent, decidida, retornava els pots a les forces repressives. De forma imprudent, la policia no portava màscares. Un error que els va costar prou car! Els enfrontaments a la plaça d’Espanya i les avingudes es perllogaren durant hores. Treballadors i estudiants aturaven la circulació i, en alguns indrets, es provaren de bastir barricades amb els cotxes aparcats a la voravia.

Hi hagué un munt de persones detingudes i apallissades.

Tots els partits de la Plataforma volien acabar amb les protestes enmig del carrer. Després, en veure que el poble no cedia en la seva actitud de pressionar el règim, canviaren de tàctica i es concentraren a controlar i llevar radicalitat a qualsevol tipus d´activitat antifeixista. Convertiren molts militants del PCE en la nova policia “democràtica”, en “servei d´ordre” que, amb l’excusa de “protegir el poble de provocacions”, acabaren perseguint els partits revolucionaris que portaven banderes republicanes i independentistes. La lluita per la República i els drets dels pobles a l´Autodeterminació esdevenia, en boca dels dirigents carrillistes, “una perillosa maniobra per a desestabilitzar la situació i provocar els militars”. Finalment, les direccions provincials del PCE, obeint ordres de Madrid, arribaren al límit del servilisme i, sense cap mena de vergonya, acabaren anant a donar la mà a la policia que sempre ens havia apallissat.

Alguns companys eren crítics amb la nostra entrada als organismes unitaris. Però a nosaltres ens serví moltíssim poder ser testimonis dels plans de la Plataforma, de tots els seus silencis i claudicacions. En adonar-se’n de l’error comès admetent la nostra presència, provaren de treure’ns. A vegades, quan havien de concretar alguna nova malifeta, es reunien en secret. No ens avisaven de la trobada i, com còmplices d´un vergonyós robatori, ho decidien tot entre el naixent PSOE i el PCE.

Els més intel·ligents en el control i utilització dels fantasmals organismes eren els carrillistes. Mitjançant els seus trucs de prestidigitador, sempre tenien majoria. Com s´ho feien? Quin era l´infalible sistema inventat per no perdre mai cap votació?

L´engany era summament senzill. Inventaven nombroses organitzacions de “masses”, sigles copades pels seus militants. Per això sorgiren les “dones democràtiques”, els “advocats per la democràcia”, “el jovent antifeixista”, els membres de l´”Ateneu Cultural Balear”, les “organitzacions de barri d´aquí i d´allà” i, per a reforçar aquesta infinita bateria de grups, ho remataven amb la compareixença de membres de CC.OO, sindicat que ja començaven a controlar, una vegada depurats els elements problemàtics provinents d´altres partits.

No sabíem si riure o plorar en veure tanta ridícula manipulació.

Sense adonar-se del que feien, havien confiat poder neutralitzar-nos amb les seves obscures maniobres. Pensaven que la nostra radicalitat no procedia d´uns principis ferms, difícils de tombar. Imaginaven que, una vegada sortíssim de determinada marginalitat, en constatar els avantatges de participar en la reforma, aniríem moderant les nostres actituds, renunciant, a poc a poc, a les reivindicacions considerades “extremistes”.

Mai no s´havien errat tant!

Mateu tenia preparada una trampa prou intel·ligent, si el jutge decidia el nostre ingrés a la presó. Presentaria a la Plataforma una proposta d’activitats concretes per aconseguir l’amnistia total i, en cas de no ser acceptada, denunciaríem una vegada més la manca de combativitat dels seus membres.

Ens expulsarien? No ho sabíem. El que volíem era combatre a fons els oportunistes que s´amagaven rere la fulla de parra de la “reconciliació” amb els assassins per a poder instal·lar-se a recer del poder.

Santiago Carrillo sabia a la perfecció els guanys immediats, els privilegis econòmics que la democràcia de tipus occidental comportava per a qui acceptava el sistema. Nosaltres érem massa innocents i mancats d’experiència en tot allò. Però els partits dits comunistes de França i Itàlia feia anys que s’havien adaptat al més barroer electoralisme. Un exèrcit inabastable d´oportunistes romania situat als ajuntaments, als sindicats i al Parlament garantint sou i privilegis a milers de dirigents de primera, segona i tercera categoria. La política deixava de ser una eina de transformació de la societat per a esdevenir un ofici qualsevol, una manera de viure d’esquena dreta amb l´única feina d’aixecar el puny el Primer de Maig i convocar alguna manifestació controlada. Aleshores, les burocràcies oficials aprofitaven el moment per a vestir-se amb texans, i posant-se el mocadoret vermell al coll. Un dia de fotografies per a la premsa! Un ritu sense cap mena de transcendència que només servia per a decorar la façana repugnant de la buidor i la injustícia. Els vividors de la mentida, dalt les tribunes oficials, havien oblidat feia dècades la lletra de la Internacional. Movien els llavis, fent creure que cantaven. Però si s´haguessin aturat els altaveus, la música enllaunada que feien sonar enmig de places i carrers, tan sols hauríem pogut veure unes titelles obrint i tancant la boca, sense pronunciar paraula.

Teníem tan poca confiança en l’actitud solidària de la Plataforma Democràtica que el nostre secretari general ja tenia redactada la declaració que publicaríem l’endemà de la negativa a actuar de forma valenta i decidida.

Mateu me la va mostrar. Volia saber si trobava necessari avançar esdeveniments i, sense perdre temps, portar-la a la impremta de Margalida per editar-la.

La vaig llegir atentament.

Era, en efecte, un resum de les discussions en el Comitè de Direcció. El Secretari General havia sabut resumir de forma sintètica i adequada la necessitat de no cedir just en els moments en què amplis sectors del poble es posaven en marxa per iniciar un nou camí. Si queien en el parany dels pactes, es rompria l´estreta unitat aconseguida a barris, hotels, fàbriques, camps i mines, facultats i instituts. Res més útil als interessos dels qui ordien la reforma que consolidar la divisió sindical i política dels treballadors. S´ha de recordar que encara no existien els sindicats reformistes tal com els coneixem ara. Malgrat la repressió –els obrers assassinats a Vitòria i altres indrets!– el poder de les assemblees, dels comitès de fàbrica, la unió dels jornalers sense terra a Andalusia, havia arribat a ser tan enorme que atemoria els oportunistes.

La declaració explicava els motius pels quals abandonàvem la Plataforma. No volíem col·laborar ni un minut més en aquella mascarada! Si no volien fer res concret per l’amnistia total i per la llibertat de tots els partits d’esquerra, ho denunciaríem sense contemplacions. La seva actitud era cada vegada més erràtica i sectària. D´on sorgia aquella ràbia visceral contra els revolucionaris, malgrat que alguns fossin de procedència cristiana?

Els Torcuato Fernández Miranda, Adolfo Suárez, Gutiérrez Mellado, el rei Borbó, els membres de la patronal, podien respirar alleugerits. Era la mateixa esquerra qui feia la feina bruta d´acabar amb les idees de poder obrer i popular, la memòria de la guerrilla antifranquista i dels nostres morts i torturats.

Vivíem espantats, sense arribar a creure el que constataven els nostres ulls! Com era possible caure tan baix? A mesura que el poder els anava lliurant petites àrees de protagonisme (permetre mítings, autoritzar certs actes polítics, disposar de les més diverses tribunes a la premsa i ràdio...), les seves riallades eren més obertes i ostentoses.

Sovint, després d´una reunió o d´una acció enmig del carrer, ens entristíem.

Alguna cosa no rutllava i no sabíem per on entrava l´aigua a l´interior del vaixell. Preocupats, ens fèiem preguntes que ningú no contestava. Si la reforma naixia enmig de tanta podridura... quins graus d’abjecció ens reservava el futur? Què arribaríem a veure?

Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, Josep M. Carbonero, Jaume Carbonero, Salvador Bastida i Ignasi Ribas: el dogmatisme i el sectarisme a les Iles

A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. (Miquel López Crespí)

Les campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària

A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. Els sectors més dinàmics que encara lluitaven contra el sistema eren deixats de banda (lluites d'Euskalduna, Altos Hornos del Mediterráneo, Astilleros de Cadis... i mil tipus d'accions semblants), tot esperant que els lluitadors més actius perdessin la fe en la victòria de la seva justa causa. Les centrals sindicals majoritàries, amb fortes subvencions estatals per a sous d'alliberats, boicotejaren mobilitzacions de solidaritat, expulsaren els grups més antisistema dels seus delegats mentre els dirigents d'aquests aparells ja institucionals signaven pacte rere pacte en contra dels interessos dels treballadors. Milers i milers de treballadors i treballadores, d'estudiants de totes les nacions oprimides de l'estat, eren induïts (a les bones o a les males: la policia no deixà mai d'actuar de forma brutal contra el poble) a oblidar les idees i principis igualitaris i antifeixistes tot obligat-los (mitjançant un fort bombardeig ideològic des del mitjans dits de "comunicació") a centrar-se només en la vida privada, en el consum com a forma "superior" d'existència, en el "descompromís". Arribava l'època del pelotazo, més que res en temps del PSOE; del redescobriment de "la España eterna" per part dels "socialistes" de mentida que ens acabaven d'entaforar en el bloc imperialista i agressiu de l'OTAN.

Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina. Posteriorment a aquesta presentació els sectors dogmàtics i sectaris propers a l'excarrillisme (PCE) iniciaren una brutal campanya de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'escriptor Miquel López Crespí per provar de barrar el pas a la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes.

Disn aquest brutal contetx repressiu d’esdengué la brutal campanya rebentista dels excarrillistes i sectors afins al meu llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994).

A hores d'ara encara no entenc com Ignasi Ribas, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE) signà aquell tèrbol pamflet contra el llibre que havia editat Lleonard Muntaner. Que ho fessin dos buròcrates, dos antics responsables del ranci i escleròtic carrillisme illenc potser seria comprensible. Eren personatges que procedien d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camilo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.

Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra republicana de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l' OEC, MCI, PTE, LCR, PSM o PSAN?

Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra alternativa no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on suggerien que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR, el PSAN o el PSM només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només ajudaren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".

Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants antifeixistes de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics i sectaris el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de les quals foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.

Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amiguets embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.

No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra antisistema de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.

El domini total i absolut de l'oportunisme polític més bestial s'aferma amb la transició (la restauració de la monarquia borbònica i els pactes de la suposada oposició amb el franquisme i la burgesia) i durant els anys posteriors. La fi del socialisme degenerat a l'URSS i altres estats dits "socialistes" (aquells on regnava el brutal poder de la "burgesia" roja i el més bestial capitalisme d'estat) servia per a bastir una campanya contrarevolucionària mundial a la qual s'aferraven amb ungles i dents els reaccionaris de totes les tendències. Ens apropàvem als temps actuals, a l'època de la mundialització més bestial i absoluta del capital i de l'imperialisme (alguns li diuen, en expressió errada, la "globalització"). Davant aquesta situació Arturo Van den Eynde escriu Globalització: la dictadura mundial de 200 empreses, que publica Edicions de 1984. Les preocupacions socials i collectives de les organitzacions marxistes, independentistes i antisistema eren sovint ridiculitzades. Els grups i partits que encara resistien la gegantina onada d'oportunisme que tot ho envaïa (barroeres lluites pel poder, per la poltrona, per la nòmina institucional deixant de banda dècades d'història de lluita esquerrana) eren presentats sovint com a utòpics o, més d'una vegada, com a actius "agents de la dreta", illuminats que no tocaven amb els peus a terra com hem explicat una mica més amunt en referència a la campanya rebentista contra el llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).

En el Petit vocabulari polític de marxisme (Barcelona, Edicions de 1984, 1998), pàgs. 107-108, Arturo Van den Eynde definia l'oportunisme amb aquestes paraules: "És oportunista sacrificar els objectius més importants del moviment obrer per treure'n un avantatge momentani.

'El llenguatge polític postmodern enalteix l'oportunisme i el confon sibillinament amb el simple 'sentit de l'oportunitat'. Són coses diferents. El sentit de l'oportunitat és necessari en qualsevol tàctica política. Una força política cerca sempre la línia de conducta que li permeti treure tot el partit possible d'una determinada situació, d'una determinada relació de forces entre els diversos partits i les diverses forces socials. Només és oportunista quan vol aconseguir aquest avantatge momentani, aquest petit guany, aquesta millora, en perjudici de coses encara més importants, com ara l'hostilitat de la classe dels treballadors emvers els capitalistes, o l'agrupament dels obrers avançats en un partit realment comunista.

'És oportunista aquell qui, cercant un petit triomf avui, compromet les possibilitats d'un gran triomf revolucionari demà o demà passat".

Arturo Van den Eynde definia molt bé el significat de l’oportunisme dins la societat contemporània. I, per això mateix, els atacs i els pamflets contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària, contra qui volgués deixar constància de les seves traïdes i claudicacions, dels seus pactes amb la burgesia i el franquisme reciclat en temps de la restauració borbònica. Una història prou coneguda i que, com hem explicat més amunt, hem hagut de patir en carn pròpia.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Mallorca, el paradís perdut (XX) – Artistes, pintors i historiadors retraten l´antiga Mallorca -

Tots aquests personatges i molts d'altres, com, per exemple, els pintors Richard Anckermann, Anglada Camarasa, Francisco Berbaregi González-Calderon, Llorenç Cerdà, Tito Cittadini, Nicolau Forteza, Joan Fuster Bonnín, Antoni Gelabert, Naquil López, Jaume Mercant, Ramon Nadal, Joaquim Mir i Joan O'Neille, i també, cal no oblidar-ho mai, els pagesos i pageses mallorquins amb la seva feina quotidiana generació rere generació, ens han ajudat a veure aspectes desconeguts de la nostra terra, a estimar encara més cada centímetre quadrat de la terra que trepitjam; ens han permès aprofundir en el coneixement de Mallorca. En el fons, el concepte que tenim actualment de l'illa no es podria entendre sense l'aportació que d'una manera o d'una altra han fet totes aquestes generacions d'artistes i treballadors de les Illes o de l’exterior. Sens dubte tot nosaltres som producte de la sensibilitat creada per aquests homes i dones. (Miquel López Crespí)

Haurem de tornar a l'obra de l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria, l’imprescindible treball Les balears descrites per la paraula i la imatge1, per a iniciar, amb el seu ajut, el pelegrinatge per un dels paratges naturals més impressionats de Mallorca. En el volum XII de la Gran Enciclopèdia de Mallorca hi ha una descripció molt ajustada del torrent de Pareis. Diu l'arxiduc:

"El torrent s'encaixa en una profunda gargamella calcària de dimensions colossals, verticals, on es veuen als costats, en el congost, capes quasi horitzontals fortament erosionades. L'escenari es grandiós; les paretotes verticals s'inclinen cap endins a la part superior, en els matolls corre la veu d'infinitats d'ocells, i únicament el xiuxiueig dels seus aleteigs romp el profund silenci d'aquest paratge tan silenciós. A la dreta trobam el pas dels beverons, per on es va a Cosconar. Hi ha en el torrent un gran penyal anomenat la penya del Burgà, a l'esquerra del qual desemboca el xaragall del mateix nom. En aquest punt el torrent ens ofereix una perspectiva meravellosa, ja que tot d'una s'estreny en l'Entreforc; amb seguretat aquest és el lloc més bell i grandiós del torrent de Pareis. L'envolten esponeroses i frondosíssimes llentiscles, cireretes de pastor i atzeroles. Si giram la ullada cap enrere el panorama és d'una fragositat extraordinària. Els penyalars verticals dels seus dos costats amb pregones grutes de formacions estalactítiques formen un quatre imponent i impressionant. No és menys grandiós el congost que s'ha llaurat el torrent que provés del Gorg Blau, gargamella de paretotes verticals sobre les quals creix una vegetació ben ufana, formada principalment per enormes mantells d'heures, figueres silvestres, llorers, aladerns que brollen entre les esquerdes de les roques (...).

'Fins a l'Entreforc el torrent avança aproximadament en direcció a l'oest i després de las confluència amb el torrent del Gorg Blau canvia la direcció cap al nord. Davallant de l'Entreforc es troben grans roques i s'entra a la Llosa, que mostra a la dreta dues coves ben grans on nien els coloms; a l'esquerra de la Llosa hi ha una cavitat relativament profunda tapada de falgueres. Grans penyals s'inclinen cap avall, tot augmentant la bravura del lloc. El torrent està sembrat de roques espargides, per sobre de les quals cal materialment relliscar (...).

'El torrent de Pareis, en els anys plujosos i de neu, duu aigua tot l'any, encara que a l'estiu el cabal és reduït i a trams gairebé no es veu córrer l'aigua; però, generalment, la desembocadura a l'estiu està completament eixuta i només es troba aigua als llocs més profunds, a les cavitats dels gorgs, tal vegada residus de les aigües pluvials, probablement filtracions de petites fonts. A les seves aigües es veuen nedar moltes llisses argentades, peixos que també viuen en aigua dolça. Actualment, la visita del torrent de Pareis va unida a moltes fadigues i a l'hivern és del tot impossible; si s'aconseguia fer més fàcil l'excursió, que és factible, aviat adquiria gran fama entre les grans belleses naturals que ofereixen les muntanyes de l'illa"2.

En el llibre de Gaspar Valero i Martí La llarga ruta de l'excursionisme mallorquí: volum I i en el capítol titulat "Una figura senyera; l'Arxiduc Lluís Salvador", podem trobar un acurat estudi que ens revela la importància que, tant per a la història de l'excursionisme com per a la recerca de les Illes tengué la presència d'aquest cèlebre personatge entre nosaltres. Diu l'autor: "Els viatgers de la segona meitat del segle XIX, especialment la figura gegantina de l'Arxiduc Lluís Salvador d'Habsburg-Lorena (Florència 1847-Bohèmia 1915), donen un impuls al fet excursionístic i podem dir que entram ja en una etapa de plenitud: es multipliquen les excursions i el nombre de gent que hi participa, amb una filosofia ben clara: conèixer món, gaudir del paisatge i de la natura i practicar l'esport. Aquest missatge coincideix directament amb l'exemple de l'Arxiduc, que actuà amb una intenció preecologista, de conservació dels espais naturals i, a la vegada, de divulgador de la natura, amb la construcció de senders de muntanya i de miradors per contemplar el paisatge. A més, fou l'l'autor d'un insuperable estudi, exhaustiu i multidisciplinar, de tots els racons de les illes Balears, el seu monumental Die Balearen in Wort Bild geschildert (Les Balears descrites per la paraula i el dibuix), publicat entre 1869 i 1891 (GEM, VIII, 112)"3.

És d'agrair que el llibre ens apropi a tots aquells artistes i investigadors, estudiosos i col·lectius, associacions de tota mena que al llarg del temps han treballat per a donar a conèixer la nostra terra als illencs i a tot el món. En el capítol "Viatgers i escriptors romàntics" (pàgs. 89-108) podem trobar acurada informació del paper de determinats viatgers en el coneixement del nostre país. S’hi parla de George Sand (París, 1804-Nohant, 1876) i del famós llibre de l'escriptora francesa Un hivern a Mallorca; del principatí Pau Piferrer i Fàbregues (Barcelona, 1818-1848), que amb l'obra Las islas Baleares, prologada per Josep Maria Quadrado, contribuí a divulgar la realitat mallorquina als cercles de la Península Ibèrica. Podem trobar informació sobre Joan Cortada i Sala (1805-1868), que l'any 1845 publicà un diari del viatge que va fer a Mallorca, amb el títol Viaje a la isla de Mallorca en el estío de 1845. Importants són també les informacions que Gaspar Valero ens forneix sobre el violinista Ole Bull, l'historiador Antoni Furió, el professor Tomàs Aguiló (Palma, 1812-1884) o sobre famosos viatgers com l'enginyer anglès E. G. Bartholomew, que escrigué per a la revista Ilustrated travels nombrosos articles sobre les Illes; el reverend Wilian Dodd (1804-1866), que l'any 1863 publicà a Londres el llibre Three weeks in Majorca; el capità John William Clayton, que l'any 1869 edità a Londres l'obra The sunny south: an autumn in Spain and Majorca. També caldria parlar de la importància que per al coneixement de les belleses de la nostra terra tengueren les guies de viatges dels editors George Bradshaw i John Murray. Com diu Gaspar Valero: "La primera [guia], titulada Bradshaw's illustrated handbook of Spain, aparegué a Londres el 1865, obra de Richard Stephen Charnock; es reedità anualment fins al 1899. La segona correspon a la famosa guia Ford, editada per Murray, titulada A handbook for travellers in Spain; la primera ressenya de les Balears aparegué a la quarta edició de la guia, publicada a Londres el 1869 (Fiol Guiscafré, J.M.; 1992, 148-149)"4.

Tots aquests personatges i molts d'altres, com, per exemple, els pintors Richard Anckermann, Anglada Camarasa, Francisco Berbaregi González-Calderon, Llorenç Cerdà, Tito Cittadini, Nicolau Forteza, Joan Fuster Bonnín, Antoni Gelabert, Naquil López, Jaume Mercant, Ramon Nadal, Joaquim Mir i Joan O'Neille, i també, cal no oblidar-ho mai, els pagesos i pageses mallorquins amb la seva feina quotidiana generació rere generació, ens han ajudat a veure aspectes desconeguts de la nostra terra, a estimar encara més cada centímetre quadrat de la terra que trepitjam; ens han permès aprofundir en el coneixement de Mallorca. En el fons, el concepte que tenim actualment de l'illa no es podria entendre sense l'aportació que d'una manera o d'una altra han fet totes aquestes generacions d'artistes i treballadors de les Illes o de l’exterior. Sens dubte tot nosaltres som producte de la sensibilitat creada per aquests homes i dones.

1 Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria. Les Balears descrites per la paraula i la imatge. Palma (Mallorca): Govern de les Illes balears, Sa Nostra, Grup Serra, 2002.

2 Gran Enciclopèdia de Mallorca. Volum XII. Palma (Mallorca): Promomallorca, S.L., 1991. Pàg. 354.

3 Gaspar Valero i Martí. La llarga ruta de l'excursionisme mallorquí: volum I. El Gall Editor, Grup Excursionista de Mallorca, 2001. Pàg. 175.

4 Gaspar Valero i Martí. La llarga ruta de l'excursionisme mallorquí: volum I. El Gall Editor, Grup Excursionista de Mallorca, 2001. Pàg. 107.

Pàgines del meu dietari (XV) – L´Art sota el capitalisme - Problemes dels escriptors mallorquins -

A vegades fa l'efecte que molestes i que només permeten presentar un llibre per fer veure que es preocupen de la cultura. De totes maneres -i això ho he anant esbrinant amb els dies d'anar amunt i avall rere l'autorització-, la tasca més important de què s'ocupen, la que més els interessa, aquella de què frueixen de veritat, és la de promocionar determinats pintors. Aquest és el negoci! No n'hi ha d'altre més rendible! Ajuden a augmentar -mitjançant l'oportuna propaganda- la cotització en el mercat de l'art. En els darrers anys s'ha posat de moda -per amagar diners negres- la inversió en pintura. La nova burgesia desnacionalitzada sorgida del turisme i de l'entrampament de l'illa al capital estranger, membres de la classe política, professionals d'alt standing estan interessats en el fet que els quadres adquirits vagin augmentant de preu. Diverses fundacions de galeristes i marxants compleixen amb la tasca de "divulgació". Les altres activitats -concerts, donar a conèixer activitats literàries, conferències- serveixen per a dissimular la vertadera funció del que programen. En Biel Caimari m'ho deia sovint i jo no ho volia creure. Com Sant Tomàs, ho he hagut de tocar amb les mans. (Miquel López Crespí)

A vegades fa l'efecte que molestes i que només permeten presentar un llibre per fer veure que es preocupen de la cultura. De totes maneres -i això ho he anant esbrinant amb els dies d'anar amunt i avall rere l'autorització-, la tasca més important de què s'ocupen, la que més els interessa, aquella de què frueixen de veritat, és la de promocionar determinats pintors. Aquest és el negoci! No n'hi ha d'altre més rendible! Ajuden a augmentar -mitjançant l'oportuna propaganda- la cotització en el mercat de l'art. En els darrers anys s'ha posat de moda -per amagar diners negres- la inversió en pintura. La nova burgesia desnacionalitzada sorgida del turisme i de l'entrampament de l'illa al capital estranger, membres de la classe política, professionals d'alt standing estan interessats en el fet que els quadres adquirits vagin augmentant de preu. Diverses fundacions de galeristes i marxants compleixen amb la tasca de "divulgació". Les altres activitats -concerts, donar a conèixer activitats literàries, conferències- serveixen per a dissimular la vertadera funció del que programen. En Biel Caimari m'ho deia sovint i jo no ho volia creure. Com Sant Tomàs, ho he hagut de tocar amb les mans.

Avui dia, )qui, mínimament informat, podria ignorar aquestes circumstàncies? Pretesos "entesos" en art teledirigits per coneguts especuladors, catedràtics, escriptors de certa fama provincial... tothom xucla del negoci. Comissions, viatges, publicacions de llibres i luxosos catàlegs... Fins i tot impremtes i editorials propietat de cosins o fills de cosins del marxant o del crític, engreixen els seus comptes corrents amb la promoció dels pintors dels respectius clans -les màfies- que controlen tan lucratiu negoci.

El món de la literatura tampoc no està exempt de tanta podridura. En parlava l'altra dia amb en Biel. Me'l vaig trobar davant el Bar Bosch -plaça de Joan Carles I-, tot sortint d'una de les meves freqüents anades i vingudes de la Casa de Cultura al despatx, del despatx a la Casa de Cultura.

-Saps la història d'en Joan Terrades, el pretès poeta de la resistència, que fa vint-i-cinc anys anava, com les papallones, de grup en grup revolucionari fent creure que era un decidit republicà?

Per un moment no hi caic. Fa segles que no llegesc res d'aquesta mena de "literatura" -per dir-li alguna cosa- falsa, light, edulcorada fins a fer-se oiosa, vomitiva. Tanta bella paraula agafada del diccionari, plagiada de qualsevol poeta sud-americà o d'algun altre país europeu poc conegut per aquí. Quanta comèdia! Quina cultura sense fonaments, basada en la vaporositat més absoluta!

"La poesia ha de ser necessàriament artificiosa. No té importància que sigui trucada, que no respongui a un sentiment autèntic del poeta", deia un dels patriarques de les nostres lletres mort recentment; i continuava: "L'essencial és la sensació en pro de la bellesa que pugui produir en el possible lector. Que l'autor falsifiqui sentiments o sigui, ell mateix, un fill de la gran marfanda, feixista, lladre, torturador o assassí... què importa davant el resultat final del producte? L'autor no té rostre ni pecat. Sí el llibre és bell, ens fa emocionar, ens transporta a altres mons, eleva el nostre esperit... hem de demanar alguna cosa més?".

No vaig estar d'acord amb el mandarí. Li discutia sovint els punts de vista (la qual cosa em costà no poder publicar mai a l'editorial que controlava). Ho he deixat escrit sovint en els suplements de cultura i revistes (quan m'ha permès collaborar-hi). Sempre he defensant i he cregut en la importància que la poesia sigui autèntica i correspongui a la realitat interior i exterior de l'escriptor. Lorca, Neruda, Maiakovski, Whitman, Brecht, Gabriel Ferrater, Espriu, Martí i Pol... el mateix Joan Brossa... no són l'expressió de la màxima tensió creativa i, alhora, de l'autenticitat més perfecta i absoluta?

Tan sols una societat decadent, cínica, sense cap mena de valor moral, podria acceptar la falsificació dels sentiments, la falsedat de la poesia de Joan Terrades. Vés a saber quines estranyes relacions hi havia -i hi ha establertes encara- entre el poeta del qual parl i la màfia que ho controla tot.

Sabem de la podridura moral i intellectual de Joan Terrades, la seva manca d'ètica, de creença en cap principi solidari, de justícia social o de lluita pel redreçament nacional de la nostra terra. És de sobra coneguda la seva trista existència vegetativa, la recerca d'estranyes relacions -masoquisme, sadisme- que, combinades amb una abundosa ració de uisqui, són l'únic que dóna sentit a tan miserable vida (si exceptuam la recerca psicòtica dels diners i la fama literària a qualsevol preu).

Pensant que es tracta de la detenció de l'altre dia, en el bar Índigo, prop de Plaça Gomila, li dic a l'amic Biel Caimari.

-Sí, ja ho sé. Et refereixes a l'ablanida que li donaren els gais quan provà de posar mà a l'entrecuix d'un travesti. Pel que sembla anava ben gat!

-O no tant -em diu en Biel. Fa segles que va pirat rere allots gais, però aquests no volen saber res d'un vell degenerat. Quasi el maten! Va sortir en els diaris i ha estat a punt de perdre la collocació en el banc. Bé, feina-feina, mai no n'ha feta. Sempre està de baixa. Podria haver tengut problemes greus... Algun endoll li salva la pell en darrera instància. Però no et volia parlar de la pallissa. Més que res desitjava explicar-te l'oferiment que li ha fet el Deutschland Bank.

Per uns moments, mentre cercam seient en la terrassa del Bar Bosch enmig d'aquesta riuada d'espanyols, alemanys, agents de la màfia russa, vells matrimonis suecs a la recerca d'un inexistent paradís mediterrani -la nostra terra-, pens què deu ser tot això de la banca alemanya. Ara no basta que ja hagin comprat més de quaranta mil cases i horts. El que mancava era que passassin a controlar -pagant al comptat!- la cultura catalana. No acab d'entendre quina relació pot tenir la degeneració personal i intellectual de Joan Terrades amb els bancs teutònics. Escolt amb atenció.

-No t'ho pots ni imaginar! -comenta sorneguer en Biel Caimari mentre fem esforços inaudits per arribar a l'única taula que veiem buida enmig de la terrassa. No sé sí tendrem massa fum de cotxes.

Mir amb certa prevenció l'espectacular augment del nombre de vehicles, a Ciutat. L'illa ha mudat tant d'ençà els seixanta! L'altre dia, per fer una distància de tres quilòmetres vaig haver d'estar una hora al volant. Tot per causa d'una cua infinita, interminable, espaventosa!

Finalment ens podem asseure; i mentre el cambrer va a cercar la comanda que li hem fet, en Biel em conta l'anècdota que em té intrigat des de fa una bona estona.

-Parla, em tens encuriosit -li dic al meu amic, sense poder imaginar quina nova malifeta intellectual o personal ha estat capaç de maquinar l'esperit malaltís del curiós especimen que ens ocupa; i això que, en una llunyana època prehistòrica, en Joan, ben igual que en Ribas i Thomàs -eren molt joves, evidentment- parlava, en determinats cercles de la gauche divine (allotes desenfeinades de Son Armadams i Jaume III) de Jean-Paul Sartre i de Simone de Beauvoir. Val dir que també era un sistema -molt de moda aleshores- de provar de portar-les al llit. A una jove de disset anys -enganyada amb aquest truc- l'hagueren de dur al manicomi. Morí, al cap d'uns anys d'internament, prima i desmillorada, feta una autèntica desferra humana, talment una antiga habitant de l'univers concentracionari de Treblinka o qualsevol altre camp d'extermini nazi.

Vaja, quines fantasmades de joventut, tant la de Terrades com la d'en Ribas i Thomàs! Com ha acabat tot aquell folklore de la "resistència" antifranquista! Imaginàvem que era gent que escrivia en català com a forma de lluita per la llibertat, per haver assumit les rels d'una cultura marginada i aixafada per l'imperialisme i la colonització més brutal i barroera!

Ens erràrem. Conreaven la llengua d'Anselm Turmeda perquè era una manera més senzilla de donar-se a conèixer; una forma més ràpida de publicar l'esquifit llibret de poemes, les esburbades narracions que -amb ajut dels amics- servien per a consagrar un "geni" de les lletres en el reduït cercle d'iniciats per on ens movíem. Si hagués escrit en castellà... quants d'anys no haurien passat -amb tanta competència!- per fer-se famós en el món de la ploma!

-El Deutschland Bank li està pagant una biografia de Llorenç Barrado i Estelrich!

Per un segons la sorpresa em deixa paralitzat.

-Una biografia d'aquell fatxa? En Barrado i Estelrich? El secretari del criminal Comte Rossi, l'agent que envià Mussolini per a controlar les Illes?

-Has encertat! En Barrado i Estelrich, que escrivia els discursos de tots els caps de Falange mallorquins i que incitava a la matança de rojos i catalanistes des de la premsa del Movimiento i la ràdio en mans dels militars.

Per uns moments rest pensatiu. A poc a poc comprenc que no hi ha motiu per a estranyar-se. Coneixent com coneixem la manca de seriositat d'en Terrades ja podem imaginar que farà una biografia del criat dels botxins de la guerra, al gust i mesura de qui paga (en aquest cas, el Deutschand Bank, una de les institucions que, en temps del Tercer Reich, més va collaborar amb Hitler i el partit nazi).

En Biel Caimari continua parlant del nou atac a la veritat que cometrà un falsificador de provada experiència com Joan Terrades. És prou evident que la banca vol una història que presenti en Barrado i Estelrich com un gran intellectual. En el fons, els homes i dones de Falange Española Tradicionalista y de las JONS feren tot el que pogueren -i més si comptam la sang que feren vessar- per a garantir i salvaguardar els interessos del capital espanyol i alemany tant a les Illes com a la resta de l'Estat.

És senzill bastir una biografia falsa, explicant que les novelles -la majoria d'elles defensores del més ranci i obsolet racisme- són el cim màxim de la literatura catalana contemporània; i el compromís directe amb la repressió sagnant del poble mallorquí, una anècdota sense importància davant la grandiositat d'aquesta inassolible -pels mortals- alçada literària del conseller intellectual dels botxins.

És ben sabut que per un parell de feixos de bitllets en Terrades seria capaç de convertir Miguel de Cervantes en columna bàsica de la cultura catalana, o, al contrari, Ramon Llull en uns dels principals constructors de l'idioma castellà modern, el primer novellista autèntic de Castella!

Em bec amb lentitud parsimoniosa el cafè, metre veig circular la riuada humana que amenaça diluir en el no-res el poc que ens resta com a poble, aquestes generacions humanes vingudes de qualsevol indret del món per a arrabassar-nos terra i tradicions.

-No m'estranya res del que em contes, Biel. Qui no coneix a l'Illa l'absoluta degeneració de l'insigne "poeta", el plagiador de metàfores i adjectius, idees, els detalls que en la literatura mundial hi pugui haver? Parl mentre observ els nirvis dels conductors que no poden anar ni endavant ni enrere, presoners dins la gàbia metàllica del vehicle.

-Misèria provinciana! Pensant en el seu avi, que morí afusellat al cementiri de Ciutat, torturat, sense dents a conseqüència de les potades al cap que li pegaren falangistes i militars -continuu-, no acab d'entendre tanta baixesa. )No podria -dins la seva coneguda perversitat personal- haver servat una mica de respecte pels homes i dones de la família, els familiars més pròxims que tenia?

En Biel em mira somrient. Em diu, alhora que es va bevent el refresc:

-Sembla mentida que encara no el coneguis! O creus que se'n recorda que el seu biografiat ajudà a matar aquell pobre avi? Imagines que el domina qualsevol remordiment, cap sensació de fer alguna cosa mal feta? Un home que quan s'engata tant va rere ninetes de quatre anys o velles de noranta, que malda per palpar travestis -sense el seu consentiment-, tot el que troba pel davant, que mai no ha escrit res que no sigui copiat dels altres... què esperes que faci davant l'oferint d'un parell de duros més per part de la banca?

Té tota la raó del món. Pensar que malfactors del tipus d'en Terrades poden sentir el més mínim remordiment pel que fan és una absurditat. La podridura d'una part ben important d'intellectuals mallorquins (basti recordar la gran quantitat que collaboraren en l'extermini del nostre poble o que no digueren res en els quaranta anys de dictadura) té la màxima expressió en "poetes", en muntatges com el que s'ha fet entorn de Joan Terrades.

Em bec la consumició d'un glop. La fumarada que llança el tub d'escapament d'un autobús quasi em fa vomitar. Per moments imagín que la plaça de Joan Carles I s'ompl amb la sang de les víctimes del trenta-sis sota la riallada eixorca de Joan Terrades. Joan Terrades i els que el protegeixen: nous falangistes que ens vigilen, que -no en tenim cap dubte!- voldrien portar-nos de nou davant els murs del cementiri de Ciutat. Qui ho dubta encara?

1976: la presó de Palma.

La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. Pocs dies després, en Jaume Obrador, en Josep Capó i jo mateix, acompanyats fins a les portes dels jutjats per centenars d'amics i companys, entràrem a la presó de Palma.

L'any setanta-sis havia estat el de la promoció de diverses organitzacions que, en les dècades de combat clandestí, no representaren res. M'adonava que, mentre els mitjans de comunicació informaven de l'existència d'aquells grups de "notables" (absents de la lluita popular) -el fantasmal GASI, el Partit Socialdemòcrata Balear d'Angel Olmos i Santiago Rodríguez Miranda, l'encara més etèria Reforma Social Española d'en Jeroni Saenz i les estranyíssimes Izquierda Democrática o Concurrencia Democrática Balear), nosaltres, els comunistes (OEC), érem portats a la presó. La tàctica dels franquistes reciclats que portaven endavant la reforma del règim estava essent ben ordida. Aviat seria legalitzat el PCE de Carrillo. El PSOE -el qual no havíem vist mai per barris o caus clandestins- actuava públicament promocionant a les totes Fèlix Pons i Emilio Alonso. Al llibre "L'oposició antifranquista a les Illes" de Bartomeu Canyelles i Francesca Vidal hom pot comprovar -per boca d'Emilio Alonso- el que el PSOE havia fet en temps de la clandestinitat. A la pregunta: ¿principals fets protagonitzats pel partit?, Emilio Alonso declara que "consideren importants les entrevistes mantingudes amb Areilza, el grup "Tácito" (Marcelino Oreja) i Garrigues Walker. També han organitzat dues conferències a les Facultats de Dret i Filosofia i Lletres (Pablo Castellano i Bustelo)". Consideraven igualment cabdal haver ajudat a fundar la fantasmal Assemblea Democràtica de Mallorca. Això era tot! Hom s'adonava que la repressió esdevenia cada vegada més selectiva. Es tractava d'anar configurant les futures eleccions. El règim feia propaganda dels partits d'ordre que no posaven en qüestió la reforma pactada, mentre silenciava i detenia els comunistes que exigien la República, el dret d'autodeterminació de les nacionalitats o lluitaven pel socialisme. El final de la jugada seria a l'any `77. Però ara, a finals del `76, a la presó de Palma només hi havia comunistes i alguns dels obrers detinguts en la manifestació que hi va haver el 12 de Novembre. Per part del PORE (trotsquista) restaven empresonats en Ramón Molina de Dios (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), i en Xavier Serra i na M. Dolors Montero. De MCI havien tancant Isidre Forteza, el representant de l'Assemblea Democràtica a València. D'OEC hi érem una part de la direcció de les Illes: Josep Capó, Jaume Obrador, M. López Crespí, i, dels detinguts en la manifestació del dia 12, hi romanien tancats en Manuel Carrillo, en Pere Ortega, n'Antoni López López i na M. del Carme Giménez Ruiz.

Els companys del carrer, aprofitant les possibilitats que donaven aquelles contradiccions del règim -afavorir i promocionar els partits d'ordre; detenir i silenciar els revolucionaris-, posaren en marxa una sèrie de valentes iniciatives que al final aconseguirien treure'ns de la presó. Na Teresa Nieto col.laborà activament amb la campanya muntada per la direcció d'OEC que encara romania en llibertat, i, sense problemes -malgrat la repressió que havia sofert per editar "Democràcia Proletària"-, ajudà a la l'edició d'un pòster -amb les nostres fotografies- que, aferrat per tots els carrers de Ciutat i part forana, evidenciava l'existència de presos polítics. Es muntà un Comitè de Solidaritat amb els Empresonats en el qual participaren les forces d'esquerra (principalment els diversos grups comunistes). L'OEC, el nostre partit, edità un número especial de "Democràcia Proletària" que fou repartit massivament per tot Mallorca. En Miquel Tugores del PTE, en Jesús Vives de MCI, en Tomeu Fiol del PSAN i membres del PCE(m-l) i l'ORT editaren octavetes explicant la situació dels represaliats. La campanya de solidaritat s'ampliava i enfortia. Nosaltres, dins de la presó pensàvem que mai una detenció havia estat tan rendible políticament per a les forces d'esquerra ni més ruïnosa per al règim.

Qui quasi no va moure un dit contra les represàlies fou la inútil Assemblea Democràtica. Hi haguérem d'anar com a observadors per aconseguir signassin un comunicat de protesta. Na Beatriz Iraburu, del Diario de Mallorca, en deixava constància dia vint-i-sis de novembre de 1976. La periodista escrivia: "La sesión de la Asamblea está teniendo, desde el principio, unos observadores desusados: tres miembros de Izquierda Comunista. Como se sabe, Miguel López Crespí, José Capó y Jaime Obrador, ingresarán el sábado por la mañana en prisión por negarse a pagar las setenta mil pesetas que les han sido impuestas a cada uno por la presentación de su partido en Palma. Ellos fueron a la Asamblea porque pensaron que la situación exigía que las `fuerzas democráticas' denunciasen juntas una serie de cosas. A este respecto, llevaron un comunicado con la idea que la Asamblea lo suscribiera. Y esto provocó una nueva ronda de discusiones largas, largas, largas. Al final, y por iniciativa del PC, se decidió que fuera la Asamblea quien redactara el comunicado y que OIC lo firmara. El comunicado que redactó la Asamblea y que firmó OIC `como miembro observador' -esta calificación provocó también discusiones- acusa al gobierno de no ser democrático y protesta por la represión de los sucesos de la `Jornada de lucha pacífica', así como por el futuro encarcelamiento de los tres miembros de OIC".

Per sort, cada diumenge, gernació de companys d'OEC i altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia i a pintar les parets demanant la nostra immediata llibertat. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de l'Amnistia, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar-hi per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Sortosament, com he dit una mica més endavant, els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'avingueren a muntar el mínting del Polígon de Llevant. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia a l'esquerra revolucionària no pactista) en el diari Última Hora del 15-XII-1976. Deia el diari abans esmentat: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'. Después recalcó el hecho de que ante esta situación partidos que se llaman obreros, no han reaccionado, más preocupados en concentrar sus esfuerzos en conseguir muchos votos en las elecciones. Insistió [Miguel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'- a fin de reforzar la unidad y 'que la Asamblea pueda ser una verdadera alternativa de poder'. Gritos de 'abstención, abstención' fueron coreados repetidas veces durante la intervención de Tugores".

Miquel López Crespí

Crònica sentimental de la transició - Palma (Mallorca), Anys 70 - A la presó, els records no em deixaven dormir -

I si un dia, després de sortir de la presó, trobàssim que ja no hi havia res a fer? De què hauria servit l´esforç, els patiments de tants centenars i centenars de sacrificats militants? Guanyarien els de sempre, els que restaven amagats, com les rates, rere les cortines dels despatxos, disposats a ocupar tots els llocs de comandament que els poguessin oferir els franquistes de nou encuny. Seria igual que en temps de la guerra, quan els cínics, els aprofitats, sortien als carrers de València, Madrid i Barcelona a aplaudir els combatents que marxaven al front amb l´esperança que no tornassin mai més? Ho digué Josep Tarradelles, en comparèixer per Barcelona després del seu daurat exili francès: “Aconseguírem vèncer la Revolució anarquista de seguida. El dia que Durruti va partir amb les columnes de llibertaris per alliberar Saragossa, vaig comprendre que les col·lectivitzacions de terres i fàbriques no durarien gaire! Els aplaudíem amb totes les nostres forces quan els vèiem dalt dels camions, anant a morir cantant les cançons d´una revolta avortada des dels primers dies!”. (Miquel López Crespí)

A la presó, els records no em deixaven dormir.

La guerra, envoltant-me en la nit, com una xarxa plena de fantasmes familiars que m´obligaven a no oblidar mai el que succeí.

I si un dia, després de sortir de la presó, trobàssim que ja no hi havia res a fer? De què hauria servit l´esforç, els patiments de tants centenars i centenars de sacrificats militants? Guanyarien els de sempre, els que restaven amagats, com les rates, rere les cortines dels despatxos, disposats a ocupar tots els llocs de comandament que els poguessin oferir els franquistes de nou encuny. Seria igual que en temps de la guerra, quan els cínics, els aprofitats, sortien als carrers de València, Madrid i Barcelona a aplaudir els combatents que marxaven al front amb l´esperança que no tornassin mai més? Ho digué Josep Tarradelles, en comparèixer per Barcelona després del seu daurat exili francès: “Aconseguírem vèncer la Revolució anarquista de seguida. El dia que Durruti va partir amb les columnes de llibertaris per alliberar Saragossa, vaig comprendre que les col·lectivitzacions de terres i fàbriques no durarien gaire! Els aplaudíem amb totes les nostres forces quan els vèiem dalt dels camions, anant a morir cantant les cançons d´una revolta avortada des dels primers dies!”.

Com és possible que el poble sempre resti disposat a lliurar la vida en el combat per la Llibertat alhora que els vividors saben aprofitar qualsevol situació per restar al costat del poder, a racons de privilegi?

Qui eren aquests socialistes que no havíem vist mai a la clandestinitat i ara s´omplien la boca amb la paraula “consens”? I els més desvergonyits, els que perderen tants milers d´homes en la guerra contra el feixisme i no tenien cap escrúpol a arribar a acords amb els militars, l´Església i el Moviment? Els rius de sang vessada només servia per a demanar privilegis a l´ombra protectora dels Borbons?

La lluna, en la distància, envoltada d´estrelles, viatjava indiferent per l´espai infinit. En els dies sense núvols, quan no podia descansar, m´entretenia contemplant el firmament. Pensava en les distàncies siderals que ens separaven dels nostres somnis. La llum de les constel·lacions que m´arribaven des de l´univers havia sortit d´aquells indrets milions i milions d´anys abans de formar-se la Terra, el nostre sistema solar.

I si, en trepitjar novament el carrer, ja no hi hagués res a fer? Els bancs podien haver lliurat els diners necessaris als partits d´ordre per a poder situar-se a les institucions. Qui sap què podia passar en els propers mesos! Com a Madrid, en aquell març del trenta-nou... alguns dels nostres dirigents pactarien una cadireta amb els vencedors, amb qui pogués proporcionar un sou segur cada més, un amagatall des d´on poder viure esquena dreta? Final de la utopia, de les cançons sota els pins, vigilant que no arribàs la Guàrdia Civil, estudiant la darrera resolució del partit? Sí, les banderes i el puny tancat ara serviran per a embellir l´ample decorat de la traïció. El vell vocabulari de la Revolta serveix únicament per a ser emprat a les eleccions, per a enganyar els qui sempre tenen necessitat d´un consol, d´unes paraules amables. Alfonso Guerra i Felipe González, amb mocadoret vermell al coll, perden la veu cantant La Internacional. Tot forma part del nou espectacle que, com en una representació teatral, substitueix l´antiga parafernàlia del jou i les fletxes, amb els retrats de Franco i José Antonio president el cadafal. El poble engega el televisor, expectant. Vol veure aquesta nova pel·lícula. Assisteix al míting a l´espera de les promeses que els han d'indicar el camí, la sortida del laberint.

Com si hagués tengut la capacitat de preveure el futur!

Després, amb els mesos, vaig constatar com la majoria dels malsons de la presó es feien realitat. Talment el dia que vaig pujar al local abandonat del partit. La setmana anterior a la meva visita d´acomiadament tenguérem la darrera reunió. Les primeres eleccions havien confirmat la victòria dels hereus del franquisme i la cort de servils que els anava al darrera. Final del debat. Rostres desesperançats. No ens entenguérem. Molts volien continuar la lluita, com si no s´hagués passat res. Altres, ja tenien un peu en els partits que podien oferir alguna almoina. La majoria es trobaven desconcertats, com qui descobreix que ha caigut en una trampa sense sortida. Una pena profunda planava arreu talment una llopada famolenca.

M´ho havia dit el pare, parlant dels darrers dies de la resistència a Madrid.

-Els companys que volien continuar lluitant, aquells que, amb armes a la mà, s´enfrontaven a la Junta de Defensa, eren agafats presoners sense miraments, posats davant la paret i executats enmig del carrer. No, encara no havien entrat els feixistes, però els trets de la matança se sentien forts, fent tremolar els vidres de les cases properes on els mataven. Els darrers crits de “Visca la República!” dels assassinats ens colpejaven les oïdes indicant el que ens esperava. Calia escapar cap a les muntanyes, a València, a Alacant, abans que ens agafassin i ens fessin el mateix. Unitats senceres abandonaven les armes, llançaven els fusells damunt l´empedrat. Fugíem amb el camió a la desesperada, sabent que ja no hi hauria cap possibilitat de canvi en dècades. Les oportunitats històriques només són donades als pobles de segle en segle, i nosaltres havíem perdut. Vaig prémer amb força la metralladora per si els homes de Besteiro i Mera ens aturaven abans de sortir de la capital. Acceptar les condicions dels hereus del Moviment... no significava enfonsar-se en un pou sens fons? D´on sorgia aquella capacitat de cinisme infinit en les direccions dels partits d´ordre?

El pare m´ho havia dit i, aleshores, em va semblar una exageració.

-Els sicaris de la Junta estripaven les banderes roges, tancaven a la presó els darrers resistents. Just a una cruïlla de la Gran Via encara hi vaig ser a temps de veure com multitud d´oficials i soldats llançaven al foc les estrelles roges de l´uniforme, els graus militars, les banderes, els carnets de partits i sindicats. Un sergent llançà les seves cartutxeres. Hi hagué morts. Les bales sortiren en totes direccions i produïren multitud de ferits en aquella hora sinistra, quan ja se sentien els tambors de falangistes i regulars pels afores de la ciutat.

Sempre la mateixa història de pactes i traïcions!

Cap novetat. Ho havia vist en somnis. Vaig al local del partit, abandonat, ja sense les veus rialleres dels companys i companyes que hi deixàrem, entre aquelles parets, les més lluminoses de les nostres esperances juvenils. Hi anava com aquell que penetra a l´oblidat reialme dels Morts. No n´havíem tancat les finestres i, ara, les frontisses grinyolaven, talment una persona ferida. El corrent d´aire se´n portava els papers, les restes de les publicacions clandestines acaramullades a la sala de reunions. Caminava per damunt carpetes i llibres abandonats pel terra, els darrers fulls volanders, els cartells espanyats... Qui es devia haver emportat les cadires, les taules, els prestatges del que era la nostra biblioteca?

Les llàgrimes em rodolaven per les galtes.

Plorar per la derrota?

Som a Palma o, com el pare en el trenta-nou, a Madrid, cercant el camí de sortida, la sendera que m´allunyi dels malfactors que arriben, assedegats de sang, amb la destral a les mans?

Pàgines del meu dietari (XIV) – Genis de la nostra literatura – Problemes dels escriptors mallorquins -

De cop i volta -alguns diuen que escriu poesia plagiant frases esparses de novellistes insignes-, els llibres -convenientment subvencionats mercès als seus nombrosos contactes institucionals- es començaren a veure per les llibreries. Ningú no se'n podia avenir del sorgiment d'aquell "geni" de la poesia contemporània! Sense tenir cap tipus d'enemic ni polític ni literari (fins aleshores mai no havia publicat res ni se li coneixia cap militància partidista ni en temps de la lluita contra el franquisme ni ara mateix, quan és tan rendible ser de les organitzacions que es reparteixen el pastís), els suplements de cultura començaren a situar-lo com a indiscutible continuador de l'obra de Josep M. Llompart, Blai Bonet i Miquel Bauçà. La majoria de membres del Club no ens podíem avenir del que s'esdevenia. Dissimulava una ignorància brutal amb quatre frases fetes que agradaven moltíssim a les primeres autoritats. "El mestratge dels clàssics", "La bellesa dels mots com a continuació de l'esperit de la Grècia clàssica", "L'home, mesura de totes les coses", "Finir amb la nefasta herència del realisme social", "L'únic compromís de l'intellectual del nostre temps ha de ser amb la ploma, amb els mots, amb la paraula, l'adjectiu collocat en el lloc que pertoca". (Miquel López Crespí)

Mir el meu llistat de "secretàries": encarregada de targes, responsable de rebre sollicituds, de la venda de llibres, de rebre la gent que va a l'entitat... Em surten més de dotze noms. Comprov que una tal Maria se'n cuida de la premsa i de la propaganda. Deman per tan eficient funcionària. No hi és. Em diuen cinc o sis vegades que és a berenar. Arrib a dubtar de la seva presència a la Institució. Qui sap si és la dona d'un alt responsable o... una de les amants de Ribas i Thomàs! Tot és possible! En el partit, quan era un simple estudiantetxo, Ribas i Thomàs ja se sabia aprofitar a la perfecció del seu càrrec en el Comitè d'Illes (era dels caps de la Facultat de Filosofia i Lletres). Però anem per feines. Cal insistir. En un moment o un altre he de trobar l'esmunyedissa encarregada dels contactes amb la premsa. Entre una cosa i l'altra -trucar a l'editor, demanar per ella, anar cercant una impremta adequada per a fer les invitacions, la factura de Telefónica pot ésser saborosa. No hi vull pensar. Per sort, al cap d'un parell de dies la localitz. El seu to de veu és idèntic al de les altres. En inquirir si el departament on treballa es preocuparà de fer una mica de campanya de promoció (anuncis al diaris, inclusió de l'acte en els cartells de les seves activitats, etc), em contesta, educada, que no sap res de l'assumpte. En l'ordinador que maneja no hi ha encara enregistrat el meu nom. Sembla que el director general no ha donat el vist i plau definitiu. A més, si no arriba a temps l'aprovació tampoc no pot garantir res, comenta, seriosa.

Maria no té cap problema a explicar-me els estranys viaranys pels quals ha de circular la sollicitud fins arribar a les seves mans. Entre altres formalitats que no acab d'entendre, conta -molt amablement, mentre sent a través del telèfon una ensucrada versió de Els segadors convertida en vals, amb acompanyament de violins- que, una vegada acceptada en el Registre Central i amb el corresponent segell del cap de secció de la primera planta, ha de passar al Departament d'Aprovació d'Activitats Culturals. Aleshores, el màxim responsable d'aquest despatx ha de comprovar si la sollicitud respon a tots i cada un dels requisits legals que la Institució exigeix. L'operació que ens ocupa (que de moment pareix senzilla) és en el fons bastant complicada, ja que els advocats, els serveis jurídics del departament, han de comprovar si el paperam -amb les corresponents pòlisses- és correcte o no.

Un pic analitzats legalment els punts que em fan demanar el permís, amb el corresponent segell i la signatura de, almanco, dos dels missers, el paper passa a la secció de programació...

No sé quanta estona he estat amb l'auricular penjat a l'orella. Ignor si la versió de Els segadors per a vals m'ha adormit o m'ha fet recordar altre temps, quan el furient himne patriòtic s'interpretava amb el puny tancat davant el fossar on -tant en el segle XVIII com en els posteriors- queien els nostres sota la metralla enemiga... Per uns moments una sensació de mareig i d'oi -tot plegat- quasi m'ha fet vomitar. No podia deixar l'aparell de cap de les maneres. Hauria estat una demostració de mala educació, una provocació que l'amable -per una vegada!- funcionària no entendria (el fet possiblement m'hauria pogut costar no tenir opció a la presentació que em sollicità l'editor de Dones en guerra). Em dominaven uns desigs immensos de deixar-ho córrer, de cridar, d'oblidar la tenebrosa història d'anar al cau del meu excompany de militància antifranquista. M'adonava que no podia fer com els exquisits: rentar-me les mans dels problemes quotidians, recordar als màxims responsables de la Institució el darrer sopar a l'Hotel Formentor (interessant xerrada que comptà amb la presència de Mario Vargas Llosa, Octavio Paz i un Mario Conde d'abans dels judicis, quan era rebut pel rei i totes les institucions culturals del món). Un recordatori d'aquest tipus servia per a solucionar d'un cop qualsevol entrebanc burocràtic que sorgís. Una renyada a la funcionària que no sabia qui era el nostre aspirant a Premi Nobel, deixeble de Llorenç Villalonga, el nou Flaubert mallorquí, acabava amb el problema.

La meva era una altra situació. Escoltava l'històric himne esdevingut vals per a acompanyar la feina burocràtica de tantes institucions culturals, les infinites oficines bancàries, gestories, agències i immobiliàries que tenen agafada pel coll l'Illa. Per sort, na Maria callà de sobte, com si hagués parlat massa i, amb una vaga promesa que quan sapigués noves em trucaria, penjà el telèfon.

Qui està curat d'espants és Miquel Oliver Adrover, el president del Club Literari. Ningú no sap encara com arribà a la presidència de la somorta agrupació cultural fundada en una oblidada època per a fer pinya enfront la indiferència dels poders establerts -qualsevol poder de qualsevol temps i circumstància- envers la problemàtica dels escriptors. Els que encara tenim el carnet -deu mil pessetes anuals per a promocionar els viatges i àpats dels dirigents-, ens reunim alguna vegada, discutim sovint si és o no profitós continuar-hi apuntats. De més de cinquanta autors censats a les Illes, fidels cotitzants, només hi assisteixen set o vuit a les reunions que, molt de tant en tant, es digna a convocar n'Oliver.

Un home curiós, el màxim responsable del Club. Més viu que les genetes. Fins fa ben poc ningú hauria imaginat -ni sospitat remotament- que era Poeta (així com sona, amb majúscula). L'anterior president el tenia al costat com a ajudant per a solucionar els petits problemes d'organització, per al muntatge de les esquifides activitats que es feien durant l'any: els inefables homenatges a Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera, una lectura poètica, la ritual proclamació de l'escriptor del mes que, sempre, invariablement, requeia damunt alguns dels membres de la junta de València, les Illes o el Principat... Res de mossons, escolanets de tercera categoria: els guardons honorífics anaven a parar als mandarins, els "bisbes" de la literatura. Ningú més tenia accés a la possibilitat de ser "consagrat" com a patriarca de les nostres lletres.

Sabíem que n'Oliver Adrover era imprescindible per a obtenir un permís municipal -contactes adients, promeses...-, aconseguir micros, un cadafal, uns decorats per a l'escenari, quatre cossiols per a decorar un saló d'actes, el local per a una recepció o un recital... Els comentaris generals -d'esquena seva, quan no ens sentia- eren: "Poeta no ho serà mai, però per a cercar un indret per a una festeta literària, per als contactes amb els mitjans de comunicació o perquè l'ajuntament ens deixi un teatret, no n'hi ha cap com ell!".

De cop i volta -alguns diuen que escriu poesia plagiant frases esparses de novellistes insignes-, els llibres -convenientment subvencionats mercès als seus nombrosos contactes institucionals- es començaren a veure per les llibreries. Ningú no se'n podia avenir del sorgiment d'aquell "geni" de la poesia contemporània! Sense tenir cap tipus d'enemic ni polític ni literari (fins aleshores mai no havia publicat res ni se li coneixia cap militància partidista ni en temps de la lluita contra el franquisme ni ara mateix, quan és tan rendible ser de les organitzacions que es reparteixen el pastís), els suplements de cultura començaren a situar-lo com a indiscutible continuador de l'obra de Josep M. Llompart, Blai Bonet i Miquel Bauçà. La majoria de membres del Club no ens podíem avenir del que s'esdevenia. Dissimulava una ignorància brutal amb quatre frases fetes que agradaven moltíssim a les primeres autoritats. "El mestratge dels clàssics", "La bellesa dels mots com a continuació de l'esperit de la Grècia clàssica", "L'home, mesura de totes les coses", "Finir amb la nefasta herència del realisme social", "L'únic compromís de l'intellectual del nostre temps ha de ser amb la ploma, amb els mots, amb la paraula, l'adjectiu collocat en el lloc que pertoca". Ben cert que, si hagués acudit a ell directament, amb una simple trucada a Ribas i Thomàs hauria solucionat la papereta: "Escolta, Josep: no has de fer perdre el temps a l'amic Felip. Ja saps que és membre del Club; frueix de la meva consideració més distingida. L'important -i anem al gra- és aconseguir un ressò important per a aquest acte. Estam en plena fúria electoral; no ho oblidis. Ja saps que els polítics volen sortir retratats malgrat sigui amb una síndria de vuit quilos de Vilafranca. La qüestió és fer planta en els diaris, que el possible votant constati el seu interès per la cultura. Veure's al costat d'un novellista -no importa gaire que sigui un intellectual una mica problemàtic- serveix per a omplir el buit d'un dia. Em diràs que Dones en guerra és una obra conflictiva... fins i tot d'esquerres... Això no ens ha d'importat en absolut. En realitat... qui llegeix a la nostra terra? Ja ho sabem. Tan sols els escriptors anam mirant el que surt editat (si ens regalen el llibre!). El poble té altres preocupacions: el xalet, el cotxe nou, l'ampliació de la piscina...".

Puc imaginar a la perfecció la xerrada. Sí; possiblement hauria estat una bona gestió per part meva anar a parlar amb n'Oliver. Al cap i a la fi ell no ha traït res. Mai no ha lluitat per la llibertat. No li importà el règim franquista, i, quan ningú no el sent, diu, sense gens ni mica de vergonya, que era un règim excellent sense tants d'impostos ni contribucions. "Els xupa-xups eren més grans que amb la democràcia", conclou.

És indiscutible que, amb una d'aquestes trucades, Ribas i Thomàs hauria accedit a donar-me el vist-i-plau de seguida, sense haver d'embarcar-me en tants tràmits burocràtics. La seguretat que vengués a la presentació el president de la CAIB, els consellers; la presència dels propietaris de tots els mitjans de comunicació... Si s'ho proposava, n'Oliver podia fer venir l'Honorable Jordi Pujol, en Baltasar Marcel...

Imagín la illusió d'en Josep Palau Ribas i Thomàs en saber que podria retrar-se al costat del president de la CAIB o del CIM! Les altes instàncies, en veure els reportatges de premsa i televisió, comprovarien l'excellència d'un mestratge intelligent al capdavant de la Casa de Cultura. Unes bones fotografies en color per a les seccions de cultura dels diaris de la comunitat..! També podríem convidar -dinar amb roda de premsa al Palas Atenea- els corresponsals principatins i espanyols... La presentació de Dones en guerra esdevendria així l'acte cultural més important de l'any. Encara no entenc com no he anat a parlar amb el president del Club Literari! Tot hauria pogut rutllar d'una manera més senzilla, sense tantes absurdes complicacions. Si l'objectiu de la presentació de la novella era deixar content l'editor, assegurar properes edicions de nous llibres... a què treia cap no utilitzar totes les tecles que podia tocar?

Em feia aquestes preguntes intrigat mentre anava a la cuina a cercar una aspirina per a llevar-me el mal de cap produït per la xerrada amb na Maria, l'eficient funcionària de la Casa de Cultura.

Diari de Balears.

La poesia als anys setanta: revisió i actualitat .

La Biblioteca d'escriptors mallorquins regala al lector una nova antologia poètica amb «DdB»

El professor i historiador de la literatura Pere Rosselló Bover és l'acurador del recull 10 poetes mallorquins dels anys 70. Hi són presents Jaume Pomar, Guillem Cabrer, Gabriel Florit, Miquel López Crespí, Jaume Mesquida Sansó, Bernat Nadal, Damià Pons i Pons, Miquel Mestre, Guillem Soler i Joan Perelló. Conformen una selecció representativa, però de cap manera completa -com assenyala Rosselló a la introducció del volum- dels poetes que nasqueren entre els anys quaranta i cinquanta i que començaren a publicar al voltant dels anys setanta. Els és comuna una infantesa marcada pel context polític, social i cultural de la postguerra. És la generació que hagué de lluitar, dins el darrer franquisme, per una veu pròpia i que es va veure abocada a la necessitat de recobrar la capacitat de forjar nous mites. És la generació literària posterior a figures com Jaume Vidal Alcover, Josep Maria Llompart, Blai Bonet i Bartomeu Fiol, entre d'altres.

Els anys seixanta i setanta varen suposar per a la cultura catalana un moment de recuperació després de la dura repressió a què havia esta sotmesa des de la Guerra civil. La reactivació econòmica per l'inici de l'activitat turística i la relativa flexibilització dels mecanismes de la censura ajudà a la formació d'un nou context. A més a més, hem de comptar amb l'aparició de moviments com la Nova Cançó i d'entitats com l'Obra Cultural Balear. La xarxa editorial, en ple desplegament, abandonà els esquemes de la resistència i n'adoptà d'altres, propis d'una indústria incipient, però competitiva. Aquests elements i d'altres foren les bases d'un nou escenari en el qual es desenvoluparen els escriptors.

La poesia i, en general, la literatura, es transformava ràpidament i no només en qüestions estilístiques. La concepció mateixa de la literatura, la seva natura i funció, era un debat del moment. Després de la reivindicació d'una lírica basada en un llenguatge metafòric -per part dels poetes de la generació dels cinquanta- en el decurs dels seixanta es materialitzà el realisme poètic en un intent, no del tot aconseguit, d'aproximació a les modes europees. Aquest vessant, això sí, introduí un llenguatge i uns objectius nous i retornà als escriptors la funció del compromís en la lluita per millorar la societat. Una primera fita d'aquesta tendència fou la publicació per part de Miquel Bauçà del poemari Una bella història el 1962, que rebé el premi Joan Salvat-Papasseit. El realisme poètic denunciava la injustícia i mantenia una actitud constant de rebel·lia. Introduïa la realitat quotidiana mentre rebutjava els grans ideals. En són un exemple Jaume Pomar (Palma 1943), Guillem Frontera (Ariany 1945) i Miquel López Crespí (sa Pobla 1946).

Els setanta foren una dècada políticament caracteritzada pel final del franquisme. Dins el món de la poesia s'assistí a una complexa diversitat de plantejaments renovadors que posaren de manifest l'experimentació i la denúncia. Eren, en definitiva, anys d'ebullició. Els projectes destacaven per l'originalitat i per la contundència ideològica, però tenien una durada limitada. La poesia, sense renunciar al realisme, incorporà noves temàtiques i tendències: experimentalisme, textualisme, etapes de retorn a una mètrica més conservadora... També és interessant assenyalar que als 70 es consolidaren les propostes de simbiosi entre les arts plàstiques i la poesia, com les experiències, per exemple, de la plataforma Taller Llunàtic. Era un grup de contestació a l'art burgès i acadèmic que criticava l'intrusisme de la política en la creació artística i literària. Apareixeren en aquesta dècada, entre d'altres, Bernat Nada(Manacor 1950), Damià Pons (Campanet 1951), Joan Perelló (Campos 1953) i Guillem Soler (Palma 1952). Per altra part, Guillem Cabrer (Palma 1944-1990) i Miquel Mestre (Artà 1951) es donaren a conèixer en aquest temps però al marge de cap col·lectiu. Els poetes dels 50, com són ara Josep M. Llompart, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover i Llorenç Moyà, no es mantingueren al marge d'aquest ressorgiment cultural, sinó tot el contrari, en participaren activament i actuaren de referents per a les noves fornades.

Als anys vuitanta, Gabriel Florit (Sineu 1944) i Jaume Mesquida Sansó (Palma 1948), entre d'altres, s'incorporaren al grup. Tanmateix, el replantejament dels objectius continuà essent una constant com també la diversificació i individualització de les propostes.

L'antologia 10 poetes mallorquins dels anys 70 fa un tast de la poesia escrita per aquella generació de la qual en fa un seguiment fins a l'actualitat, car la majoria dels autors està en plena activitat avui en dia. En conjunt, aquesta promoció presenta un ampli ventall d'obres i propostes «com no s'havia produït en cap altre moment de la nostra història, fins i tot en els moments de major esplendor», segons paraules de Pere Rosselló Bover.

Per G. CARRIÓ.

(23-VII-06)

És l'exemple d'aquests mallorquins i espanyols antifeixistes, dels republicans dels anys trenta (Pau Canyelles, Jaume i Honorat Tries, Jaume Serra Cardell o els carrabiners de sa Pobla afusellats pels militars, la resistència política i cultural del meu pare, el defensor de la República Paulino López o dels oncles José i Juan López, i tants i tants d'altres homes i dones de la nostra terra que tot ho donaren per la llibertat dels mallorquins, de totes les nacions de l'Estat), el que contribuí a anar creant dins la meva consciència la necessitat de retre un particular homenatge a tan heroica generació d'antifeixistes. D'aquí, de l'experiència directa amb els millors homes i dones que ha donat la història de les Illes, sorgeix, aquests darrers anys -a començaments dels noranta- la idea inicial que, treballada a poc a poc, donarà lloc a la meva novel·la L'Amagatall. Posteriorment serien editades altres obres de temàtica semblant. Em referesc a Estiu de foc, Núria i la glòria dels vençuts, Un tango de Gardel en el gramòfon... (Miquel López Crespí)

Sa Pobla i els presoners republicans

Ja fa seixanta-tres anys. El terror va a lloure pels camins de Mallorca. Munió de botxins, àvids de sang, cerquen a la desesperada cossos per a l'escorxador. En el seu llibre, Josep Muntaner i Cerdà explica la tragèdia que va ser anar esquivant -des del Tomir fins a poder entrar d'amagat a sa Pobla- aquests escamots de caçadors d'homes. El protagonista de No eren blaves ni verdes les muntanyes conta com s'apropa a sa Pobla des de les cases de la possessió de Son Cladera "a una distància d'uns sis o set-cents metres del creuer de la carretera Alcúdia-Palma i Pollença-sa Pobla". Ara ja saben que han començat les execucions en massa per tots els indrets de l'Illa. S'han d'amagar. Els és necessari burlar els escamots d'extermini abans que sigui tard. Els poden detenir en qualsevol moment i, després de cruels tortures, matar-los sense misericòrdia. Llavors, en aquell estiu de 1936 que recordam, tot llegint el llibre de memòries de Muntaner i Cerdà, veiem els perseguits, esgotats, amb fam, sense poder moure's pels dies de caminar pel rocam, entre matolls, sentint els trets de les execucions des dels provisionals amagatalls de les muntanyes. Imatges d'una brillantor literària molt més reeixides que tanta fullaraca a què ens tenen acostumats els "exquisits", els grafòmans del no-res. Explica Josep Muntaner: "Vàrem estar a l'aguait, esperant l'horabaixa entrada de fosca, hora en què els treballadors del camp, ja de retorn de la feina, conflueixen a aquell punt, formant-se una llarga filera de carros i de gent a peu. En Bonjesús amb un sac buit damunt l'esquena i jo amb un capell de palmes i en cos de camisa, mesclats amb aquella caravana, ens confongueren, darrera un carro, talment dos jornalers. Ja prop de sa Pobla, havent passat el cementiri, vàrem voltar a la dreta, seguint el camí dels Traginers, i entràrem al poble pel carrer del costat de l'Escola Graduada. Davant aquest edifici hi havia un grup de joves falangistes que em coneixien prou, però com que ja era de nit i degut al meu capell no em repararen".

Els homes i dones que surten a No eren blaves ni verdes les muntanyes són els herois populars que, indubtablement, m'han inspirat -entre moltes d'altres històries- per escriure L'Amagatall, la novel·la que guanyà recentment el Premi "Miquel Àngel Riera". Un altre possible protagonista de la novel·la L'Amagatall podria haver estat Jaume Tries "Norat" (entrevistat per Mateu Morro en "Memòria civil" del diari Baleares el 2 de novembre de 1986). Nascut el 1916, membre des de ben jove de l'UGT, fundà les Joventuts Socialistes Unificades i anys més endavant col·laborà políticament amb el seu pare, Honorat Tries, que militava en una cèllula comunista de Santa Maria del Camí. Evidentment aquesta dedicació a la militància obrera significava sentència de mort per part de la dreta antiesquerrana santamariera. I així va passar: just proclamat l'estat de guerra, amb els feixistes enmig del carrer a la caça de "rojos y masones", comença la cremada dels locals de l'esquerra i es donen les primeres detencions i assassinats. Quan Mateu Morro li demana, en l'entrevista abans esmentada, com saberen que havia esclatat la guerra, el nostre protagonista contesta: "Eren les festes de Santa Margalida, per això el dilluns dia 20 era festa a Santa Maria. Sentíem les notícies de la ràdio al cafè de Can Mort, i varen venir tres oficials d'Alcalà. Pegaren grapada a l'altaveu i el feren volar per allà i, pistola en mà, parlaren amb el batle. Després anaren al local de l'agrupació socialista i tot el que hi havia ho tiraren per les finestres enmig del carrer i allà ho feren cremar". Amagats -pare i fill- per les muntanyes, amb els escamots dels dretans antisocialistes que els volien matar, Jaume i Honorat Tries ("Norats"), troben emperò l'ajut d'algunes persones amigues que, jugant-se la vida -ajudar un esquerrà perseguit era pena de mort-, els envien una mica de menjar i roba. Com explica Jaume Tries: "Pensàvem que [la sublevació feixista contra la República] seria cosa de tres o quatre dies o d'una setmana. Però desgraciadament la cosa no va anar com pensàvem i hi vàrem estar [amagats] tretze anys. Trobàrem persones que ens ajudaren, gent de Santa Maria, de Bunyola i fins i tot de Ciutat, que ens procuraven roba, menjar i informació, que era el que més falta ens feia per aguantar la batalla. Un matrimoni valencià de Ciutat ens enviava menjar i roba... Hi havia gent que ens deia: 'vos deixarem això a tal banda i vosaltres hi anau i vos ho enduis com si ho robàssiu', altres ens deien que no ens podien donar res, però que anàssim a ca seva i que ens enduguéssim gallines o el que fos".

És l'exemple d'aquests mallorquins i espanyols antifeixistes, dels republicans dels anys trenta (Pau Canyelles, Jaume i Honorat Tries, Jaume Serra Cardell o els carrabiners de sa Pobla afusellats pels militars, la resistència política i cultural del meu pare, el defensor de la República Paulino López o dels oncles José i Juan López, i tants i tants d'altres homes i dones de la nostra terra que tot ho donaren per la llibertat dels mallorquins, de totes les nacions de l'Estat), el que contribuí a anar creant dins la meva consciència la necessitat de retre un particular homenatge a tan heroica generació d'antifeixistes. D'aquí, de l'experiència directa amb els millors homes i dones que ha donat la història de les Illes, sorgeix, aquests darrers anys -a començaments dels noranta- la idea inicial que, treballada a poc a poc, donarà lloc a la meva novel·la L'Amagatall. Posteriorment serien editades altres obres de temàtica semblant. Em referesc a Estiu de foc, Núria i la glòria dels vençuts, Un tango de Gardel en el gramòfon...

Miquel López Crespí

Del llibre Temps i gent de sa Pobla (Col·lecció Uialfàs, Consell de Mallorca, 2002) Pàgs.127-130.

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

"Maria Fornés (Na Minga) va ser l'ànima, els fonaments que ajudaren Pere Capellà a resistir els embats de la postguerra. Sense la columna intel·lectual i moral que significà l'ajut permanent de Maria Fornés i Vich, ben cert que el nostre autor no hagués pogut resistir les envestides del franquisme, les enveges i traïdes de tants falsos amics. Tampoc no hagués estat possible la renovació del teatre mallorquí de l'època" (Miquel López Crespí)

La nostra Mallorca: homenatge a Maria Fornés.

Ha mort Maria Fornés Vich, esposa i companya de Pere Capellà (Mingo Revulgo). Amb ella mor una part essencial de la nostra història personal i col·lectiva. A poc a poc, aquella Mallorca que bastí a través dels segles les nostres senyes d'identitat desapareix engolida pel no-res d'aquesta postmodernitat sorgida de tantes i tantes renúncies culturals i polítiques.

Maria Fornés (Na Minga) va ser l'ànima, els fonaments que ajudaren Pere Capellà a resistir els embats de la postguerra. Sense la columna intel·lectual i moral que significà l'ajut permanent de Maria Fornés i Vich, ben cert que el nostre autor no hagués pogut resistir les envestides del franquisme, les enveges i traïdes de tants falsos amics. Tampoc no hagués estat possible la renovació del teatre mallorquí de l'època.

A començaments dels anys setanta Maria Fornés Vich confessava a Gabriel Janer Manila (vegeu Implicació social i humana del teatre. Biografia apassionada de Cristina Valls, pàgs. 148-154): «Un dia es presentà a Montuïri en Manuel Sanchis Guarner. Havia preguntat a algú de Ciutat com podia localitzar en Pere i li digueren que habitava devers Montuïri. Havien estat tancats plegats a Alcalà i s'estimaven molt. Nosaltres, feia alguns temps que havíem posat una fideureia i el va trobar amb les mans plenes de pasta. Li va dir: 'Què fas?' 'Faig fideus', li va respondre en Pere. 'Per què no escrius? -continuà dient en Sanchis Guarner-. A la meva entrada, hi viuen alguns elements d'una Companyia de comèdies i els en parlaré'». Per aquí, amb aquest diàleg entre dos expresidiaris dels camps de concentració feixistes (en Pere Capellà, amb les mans plenes de farina, i en Sanchis Guarner) comença la renovació del teatre mallorquí, malauradament truncada per la sobtada mort de Mingo Revulgo.

Pere Capellà i Maria Fornés són un exemple de parella enamorada, d'estreta compenetració intel·lectual. En la citada entrevista que li fa fer Gabriel Janer Manila hi ha munió de records que ho expliquen a la perfecció. Quan Mingo Revulgo escrivia una nova obra de teatre, el primer públic que tenia era Maria Fornés. La seva opinió era decisiva per a tirar endavant qualsevol projecte del gran autor algaidí. Maria Fornés recorda l'anada a Palma en bicicleta de Pere Capellà, l'alegria que tengueren quan una companyia teatral acceptà representar la primera obra de Mingo Revulgo: «Havíem quedat que, si li anava bé, quan tornaria, es posaria a pegar crits de baix de Sa Costa, i tocaria el timbre perquè jo el sentís. Només sé que va cridar molt, quan tornava, prop de les dues o les tres de la matinada, i estava satisfet perquè li havien assegurat que tendríem un èxit».

El 7 d'octubre de 1950 Catina Valls i el seu germà estrenaven Sa madona du es maneig de Pere Capellà. La crítica (Heredero Clar a La Almudaina del 8-IX-50) destaca la dignitat, el bon tacte, l'esperit de renovació que representa aquest nou teatre mallorquí.

Tothom coincideix a destacar que Pere Capellà sap tractar com pertoca els temes relacionats amb la pagesia: «de lo que antes era un tópico, un tópico nauseabundo, el autor de Sa madona du es maneig, con unas enormes dotes de observación y grandes disposiciones, ha sabido hacer algo vivo, humano, lleno de picardía, algo, en suma, que huele a verdad». La Almudaina li reconeix «sus dotes de observador, su facilidad para el diálogo, su ingenio e incluso su habilidad de hombre que conoce el oficio».

Però no tot eren flors i violes en aquella època. Martí Mayol Moragas, en la mateixa obra de Janer Manila, deixa veure a les clares el món d'enveges que envoltà, fins al dia de la seva mort, l'antic defensor de la República. Explica Martí Mayol: «En Cela també anava al Riskal, i arribà a sentir-ne parlar tant de teatre regional que un dia es va treure: 'El teatro regional es una mujer que está en cinta...' I tothom li reia les bromes. A en Pere Capellà, com el posaren, fins que va esser mort..! Llavors, ben aviat tot foren alabances».

Com va escriure Gori Mir a Literatura i societat a la Mallorca de postguerra (Ed. Moll, pàg. 104): «El més popular de tots els autors, dins la postguerra, fou En Pere Capellà. Tenia la vena, la intuïció dels grans autors teatrals; sabia moure els personatges -trets de la mateixa realitat- amb agilitat, harmònicament. Encara que el seu món sigui la pagesia, descriu i presenta la pagesia de la postguerra, més dinàmica, més desenvolupada.

La facècia, gran protagonista de l'època, és un fet marginal dins les seves obres. Com en el teatre d'En Puigserver, l'humor brollava de les situacions reals, era la mateixa acció dramàtica la que provoca la rialla...». I Antoni Serra (Presència de Pere Capellà, vint-i-cinc anys després, Última Hora, 30-VI-1979): «Pens que el seu teatre, que va imaginar i escriure amb cura, hauria tengut un altre valor molt distint en un context normalitzat, que no el que li varen obligar a jugar dins la dictadura. Pere Capellà no escrivia 'teatro regional', sinó senzillament teatre».

Encara avui hom té mal d'explicar aquest sobtat èxit teatral (i les consegüents enveges de què parla Martí Mayol) d'un home que ha perdut la guerra i tot el món d'il·lusions de la joventut. O potser per això mateix! Qui sap si aquesta força vital, aquesta autenticitat, li ve de saber-se derrotat i que l'única possibilitat que té al davant, si vol sobreviure, és aferrar-se al que sigui, i aquest «al que sigui» és, quan Sanchis Guarner toca a la porta de Pere Capellà i Maria Fornés Vich, escriure. Com explica Llorenç, el seu fill a Mallorca teatre (pàgs. 11-26), Mingo Revulgo sempre ha estat fidel a aquesta Mallorca esclafada, capolada per la dreta. Des del front de Madrid, aquest home, el combatent que posarà els primers maons de la renovació teatral mallorquina, escriu: (a Mallorca Nova): «Mallorca. Altre temps, lluny d'ella, el seu nom em sonava com una nota sentimental, però sempre alegre. Ella em guardava totes les rialles de ma joventut, els meus amors i els meus millors afectes; també el record d'alguna tragèdia íntima, que no aconseguia posar-me l'ànima trista. Però, ara, Mallorca em sona com una nota tràgica, que desperta els dolors més grans i els odis més profunds, perquè el seu nom evoca el record de milers de víctimes immolades per haver-la estimada com nosaltres».

La mort de Maria Fornés Vich, el record sempre present de Pere Capellà (Mingo Revulgo) en la nostra consciència, ens ha fet pensar en tot el que perdem amb la seva desaparició. Només desitjam per a les futures generacions de mallorquines i mallorquins un amor fins a l'eternitat com el que es tengueren Maria Fornés i Pere Capellà. I, per a la nostra cultura, un compromís tan ferm a les seves arrels nacionals i socials com el que practicà l'antic combatent per la República i la llibertat.

Miquel López Crespí

Publicat (7-IV-2002)

Mallorca, el paradís perdut (XIX) – Murades de pedra -

La Serra, tot l'abrupte relleu de la costa nord, és producte del xoc entre les plaques africana i europea, el mateix moviment tel·lúric que dóna lloc al naixement dels Pirineus i el Alps. Aquestes forces de la natura, en aixecar els sediments acumulats sota la mar, en milions d'anys donaren lloc igualment, a part de ser la força que batí les altes murades de la costa, a les altes valls tancades que des de la prehistòria foren habitades per l'home d'ençà fa set mil anys. (Miquel López Crespí)

Qualcú que no conegués Mallorca i que ens contemplàs des de la mar, en veure les impressionants muralles de pedra que s'enfonsen dins l'aigua podria pensar que al darrere no hi ha vida. Qui sap si és una terra habitada solament per fantasmes, per monstres de llegenda. Segurament era el que devien pensar els antics navegants fenicis, grecs o cartaginesos que es trobaven davant els penya-segats altius, els castells de pedra que protegien les valls de l'interior, els torrents, els raconets ombrívols on esclava la vida, riallera i vital, moguda per l'encanteri de les aigües subterrànies, per les desenes de fonts que hi ha arreu. Però des del més remot passat les marines de la serra de Tramuntana, com expliquen Joan Sastre i Vicenç Sastre en el llibre Mallorca vora mar. Marines de tramuntana (II) donen vida a micromons que guarden una sorprenent diversitat de plantes. Alhora, al costat de les plantes, en els indrets més abruptes de la serra hi podem trobar una fauna que dóna vida en aquests àmbits. Com diuen aquests autors, "hi podrem afinar falcons i xoriguers, l'esparver, el voltor i el corb, com a visitants o nidificadors, i també el cabot de roca i el tord blau, la cabra i la geneta"1.

Les altes parets de taques rongenques, els ocres creats pels materials ferrosos que la pluja de segles ha esmicolat fins a crear aquests colors inconfusibles que tants varen seduir els pintors de començaments del segle XX, poden parèixer desproveïdes de flora. Però seria una visió no ajustada a la realitat. Joan Sastre i Vicenç Sastre ens ajuden a afinar i educar la nostra mirada, a entendre el nostre paisatge i naturalesa. Ens indiquen que "podrem trobar, si reparam en les parets i els balmes, el peu dels penyals i les encletxes: el rotaboc, el boix, la col de penya, la Globularia cambessedessii, les maçanelles, la col borda, la rèvola de penya, la ginesta i la ginesta borda, la Silene mollissima, l'aritja de muntanya, el lletsó de penyal, l'Erodium reichardii, el tem bord, el claveller de penyal... i també la violeta de penyal, la Cephalaria squamiflora, la fonollassa borda, la picardia, didaleres, l'orquídia o abellera de muntanya, l'Arenaria grandiflora, l'estepa blenera, les margalidetes"2.

La Serra, tot l'abrupte relleu de la costa nord, és producte del xoc entre les plaques africana i europea, el mateix moviment tel·lúric que dóna lloc al naixement dels Pirineus i el Alps. Aquestes forces de la natura, en aixecar els sediments acumulats sota la mar, en milions d'anys donaren lloc igualment, a part de ser la força que batí les altes murades de la costa, a les altes valls tancades que des de la prehistòria foren habitades per l'home d'ençà fa set mil anys.

Existeix un llibre clàssic sobre la Història de la coneixença geològica de l'illa de Mallorca3, que publicà l'Editorial Moll l'any 1946.

A la zona d'Escorca, prop de la vall i possessió de Mortitx, podem trobar munió de possessions com les de Femenia, Mossa, Muntanya, Binifaldó, Mortitxet... L'estructura càrstica de la zona afavoreix la ràpida infiltració al subsòl. Tot plegat, aquesta abundor de fonts en determinades zones va portar històricament a una sabia i elaborada cultura de l'aigua com la que explica Maria Antònia Carbonero Gamundí4. Aprofitament de l'aigua que va fer que les zones aparentment més abruptes de la serra, cas d'Escorca, per posar-ne un exemple significatiu, tenguessin poblament humà des de la prehistòria fins a l'època romana. Els àrabs també saberen aprofitar a fons aquests recursos hidràulics, com demostra la toponímia de la zona propera a sa Calobra; pensem en denominacions com Albarca, Almallutx, Alqueda, Altor, Binifaldó, Binimorat, Bini, Margenor, Menut, Mossa, l'Ofre, Tuent i tantes altres.

Aquestes valls d'Escorca, de tants d'indrets de la costa septentrional, s'han dedicat, a través dels segles i fins fa ben poc, al cultiu de l'olivera i a la ramaderia. Segons en quin indret també es podien recollir anyades de cereals i hortalissa. Les alzines, els garrofers, les oliveres i, ja més recentment, els ametlers, juntament amb la ramaderia, eren les principals riqueses de la zona. No hem d'oblidar que aquests alzinars fornien l'alimentació del porquí mallorquí que, juntament amb l'oli produït per aquestes serralades, foren durant molt de temps les principals exportacions de l'illa. Recordem, ni que sigui a tall d'anècdota, que el famós vapor "El Mallorquín" que empraren George Sand i Frederic Chopin per a venir a Mallorca en el primer terç del segle XIX es dedicava precisament a l'exportació del porc mallorquí a Barcelona.

Rere aquests penya-segats es troben tantes i tantes valls, tants torrents i fonts que necessitaríem un llibre molt més gros que aquest per poder relatar-ne la història de cada un. Hem parlat en un altre capítol de la font de sa Costera, però com la vall de Mortitx o la font de sa Costera n'hi ha tants, rere les altes murades de pedra que contemplam des de la mar!

Baixant del coll de Biniamar, que separa la vall encisada de Bàlitx de les contrades de la Tramuntana meridional, i seguint l'estret camí de sa Costera que transcorre a mitja alçada entre el mar i sa Paret Llarga, vessant marina de la muntanya de Montcaire, arribam fins a cala Tuent. Durant tot l'itinerari contemplam entusiasmats les fantàstiques panoràmiques que es destrien pertot arreu, mirin on mirin els ulls: d’una banda el mar blau, de l'altra l'extensa capa verda de pins i carritxeres que cobreix la rosta esquena de les muntanyes de la serra amb llàgrimes de pedra dels penya-segats.

Hom intueix que aquest indret té un magnetisme especial, tanta és la seva calma exultant de silenci i de prodigi, verge com si fos el mateix dia de la seva creació.

En un punt del camí sentim una remor dolça i majestuosa que, com un cant de sirena, ens crida irresistible: és la font del Verger o de sa Costera, que neix de les profundes entranyes de la muntanya i cerca la ràpida besada amb la mar. Pocs metres separen els amants, i el petit torrentó es precipita voluptuós per abraçar-se amb la immensa mar. Les cames i el pensament davallen es giren i davallen per contemplar l'espectacle sublim. Les sensacions que produeix la visió d'aquest formidable fenomen omplen la capacitat dels ulls i la sensibilitat de l'ànima.

Qui imaginava que les altes murades de pedra no tenien vida, qui era aquell que ignorava el que cova sota els estrats geològics que conformaren la nostra terra? Aigua impetuosa i decidida, caient en mil bocins com lliris de marina. Llum transparent travessa el salt d'aigua, com dards encesos invisibles, omplint-la de color i de vida. Les ones de la mar s'aixequen cercant l'encontre de la font estimada. Degotissos relliscant peresosos per la molsa i el verdet. Suspès en l'èxtasi, el polsim d'aigua forma un diminut arc de sant Martí.

Aquí podem estar hores assaborint aquesta meravella natural, seguint l'evolució de la llum, escoltant les remors o llegint la poesia que escriu l'aigua en la caiguda al mar.

Que ningú no pensi mai que en les nostres pedres, les altes murades que guaiten la mar, no hi ha vida! La vitalitat més esponerosa, l'esperança més altiva brolla en qualsevol moment de les entranyes de la nostra terra!

1 Joan Sastre i Vicenç Sastre. Mallorca vora mar. Marines de Tramuntana (II). Palma (Mallorca): Edicions La Foradada, J.J. de Olañeta, Editor, 2003.

2 Joan Sastre i Vicenç Sastre. Mallorca vora mar. Marines de Tramuntana (II). Palma (Mallorca): Edicions La Foradada, J.J. de Olañeta, Editor, 2003.

3 Bartomeu Darder Pericàs. Història de la coneixença geològica de l'illa de Mallorca. Palma (Mallorca): Editorial Moll, 1946.

4 Maria Antònia Carbnero. L'espai de l'aigua: petita hidràulica tradicional a Mallorca. Palma (Mallorca): Consell Insular de Mallorca, 1992.

Sa Pobla en la literatura mallorquina (I) - Havia anat amb el pare a cercar algues a la platja d’Alcúdia -

De sempre havia vist gent pobre tocar a la porta de casa per demanar un sac de blat per passar l´hivern. Un sac de farina o de mongetes que seria pagat amb jornals per a casa nostra quan necessitàssim dels seus braços. Bastava parar esment en com eren tractades les joves jornaleres que, als catorze o quinze anys, sinó era abans, ja compareixien de bon matí, a plaça, per a llogar-se. Per a les filles de les cases benestants, tot eren deferències. Monges i sacerdots ens aviciaven, ens feien regals pel dia dels Reis, vigilaven, en contacte permanent amb la família, que anassim al rosari, a les reunions de les Filles de Maria. El rector organitzava viatges a Fàtima i Lorda. Per als convents era essencial aconseguir que es fes monja una hereva de casa bona. Les altres, les pobres, les que no aportaven res al convent tret de la vocació religiosa, només les tenien per servir les riques, per fer les feines més pesades. En anar a veure alguna de les meves amigues que s’havia fet monja, podies veure les altres feinejant al patí, arromangades, suant, tenint cura de les grans olles de coure on encalentien l’aigua per rentar els llençols, la roba del convent. O, atrafegades, pastant. Enfeinades sempre, preparant la llenya per al forn, fos hivern o estiu, fes fred o calor, mentre les “riques”, les que procedien de famílies benestants, llegien passatges de la bíblia sota l’emparrat o les trobaves, en fer fred, a la sala d’estudi, amb un braseret davall els peus, calentetes, sense cap mena de preocupació. (Miquel López Crespí)

Havia anat amb el pare a cercar algues a la platja d’Alcúdia, com era costum entre els pagesos del poble d'ençà generacions. Jo era la filla estimada, i sempre em volia vora seu.

Va ser el dia que vaig veure per primera vegada el que seria el meu home, pintant sota la pineda. Feinejava amb els colors, tranquil·lament, com si tengués la vida pel davant per deixar constància de les impressions que li produïa la marina, l´horabaixa, els mil matisos que, el lent navegar dels núvols per la immensitat del blau, produïa en la retina del pintor. La meva relació amb ell va començar des de l´instant en què ens miràrem als ulls, des de la primera llambregada. Setmanes més endavant em digué que s’havia fixat en mi el dia que arribaren a l’estació.

Li vaig confessar que jo no me’n recordava.

Sí que record haver ullat aquella corrua de presoners, drets sota l’inclement sol d’agost, asseguts sota els pins de l´estació, esperant l´hora de continuar la marxa vers el camp de treball. Era una imatge acostumada. Ja no hi paràvem esment. Des dels començaments de la guerra, amb la conquesta d’Astúries per les tropes de Franco, havien anat arribant al poble diversos contingents de presoners republicans. Ell recordava que jo anava en bicicleta, els cabells lliurats al vent, cantant una cançó. Sempre em deia, somrient que, per a ell, va ser com ensopegar amb una visió del paradís, un ocult món ple de caminois i màgiques dreceres que calia descobrir.

Tenc ben presents les paraules que em digué:

-Quan et vaig veure avançar, decidida, pels carrers polsosos del poble en aquell matí sense esperança, tot mudà en el meu interior. Et veia com si fossis una estrella brillantíssima, perduda en la distància infinita de l’espai. Una claror que, malgrat els milions d´anys-llum que ens separaven, il·luminava la tenebror, fent estelles el neguit. Pensava que un presoner republicà no podria apropar-se mai a una dona del poble. Jo no sabia encara que els bascos s’havien integrat plenament en la vida quotidiana de la població. Tampoc no sabia, ni podia endevinar, res del tarannà obert de pagesos i menestrals. Nosaltres procedíem de les clavegueres de les presons madrilenyes, de les cel·les des d´on esperàvem que els carcellers pronunciassin els nostres noms per portar-nos a l´escorxador. Què tenien a veure els gèlids camps de treball de Sòria i Pamplona amb els llocs d´internament de les Illes? Encara tenia en ment el passat hivern, arraulits a les pobres cabanyes de palla, provant d’encalentir-nos les mans una mica abans de sortir novament a la neu per continuar treballant en la construcció de les vies del tren. Sí, et tenc present com un raig de llum rompent les tenebres. Mallorca seria, finalment, la taula de salvació on ens podríem aferrar els nàufrags?

Era el primer cop en ma vida que un home parava esment en la meva persona sense que la seva ullada denotàs una luxúria desfermada o una simple valoració econòmica de les possibilitats d’augment de patrimoni que significava el casament amb una hereva de Can Ximbó. Ho reconec. Estava cansada dels jovençans que només cercaven una dona per fer feina als horts i que tengués fills abastament per a portar més gent al tall, segar el blat o treure patates amb els gavilans. Al poble, la riquesa consistia, no solament en la quantitat d’horts que hom tenia en propietat, sinó també, i això era molt important, en el nombre de fills que cada família disposava per atendre les necessitats de la casa.

Ho sabia d’ençà la infantesa.

La teva posició, saber qui ets, si et tenen respecte o no, s’aprèn de forma instintiva, com el simple fet de respirar.

De nina havia vist com els pagesos pobres, els que depenien d´un jornal, es llevaven el capell quan el pare passava a la vora. Aquells que només tenien les mans, la seva suor per a provar de sobreviure, acotaven el cap en topar-se amb un dels senyors que et podia contractar a l´hora de recollir l’anyada o fer de missatge. No solament existia, ferm, poderós, aquest respecte envers els rics. Hi havia por. Por a la misèria, a la marginació, a no tenir feina. Por a l´emigració, a haver de deixar el poble, els amics i familiars, la teva terra, els paisatges coneguts. Ho veies en el rostre, en els gests dels jornalers, en la manera de moure les mans quan parlaven amb qui tenia poder per contractar-los. Viure amb temor, amb por a tot, a quedar malament, a pronunciar alguna paraula que disgustàs l´amo o la madona i ja no et volguessin llogar mai més. En un poble on tots ens coneixíem que un jornaler tengués mala anomenada, era la perdició d’una família. En el casino, els propietaris comentaven qui servia o qui no rendia abastament, qui no anava a missa o era d´un sindicat. Era així de senzill i alhora tràgic, restar marcat per sempre. En la meva adolescència vaig veure nombroses famílies amb el saquet a l’esquena anant cap a l’estació per mirar de trobar sort a Ciutat, a França, a l’Argentina. Eren els que sabien que mai no trobarien un jornal al poble. Una paraula mal pronunciada davant el senyor? L’home que no anava a missa? Vés a saber! Les excuses per no donar feina eren diverses i, sovint, inexplicables. Bastava que un jornaler s’hagués estorbat una mica fent la cigarreta. O que la madona trobàs que, mentre segava, anava a beure massa vegades a la gerra de sota la figuera. Qualsevol excusa servia per no contractar-lo mai més. I si no tenies terra... quina altra sortida hi havia que no fos l’emigració a Ciutat o a l’estranger?

Les miràvem partir guaitant per la retxillera de les finestres, escodrinyant la fesomia dels que marxaven, des de la penombra de la sala de cosir. Sovint vèiem les dones, amb els fills en braços, anant rere l’home que portava una atrotinada maleta, les quatre coses que havien pogut arreplegar dins d´un sac de blat. Unes ploraven, en abandonar el poble que les havia vist néixer, portant al rostre la por vers el desconegut, sabent que segurament no tornarien veure mai més els familiars i coneguts. Altres, al contrari, donaven suport a l´home, com si fossin elles les que animassin el marit a ser decidit, a no mirar enrere. Uns pocs marxaven amb posat altiu, potser contents de deixar un indret on havien patit fam i humiliacions. Més d´una vegada, mentre veia marxar la gent, em vaig sentir identificada amb aquelles famílies que, a l’aventura, deixaven el que havia estat el seu món i pujaven al tren en direcció a universos estranys i desconeguts. Coneixia algunes al·lotes de ben a prop. Havíem jugat plegades pels carrers. Els havia deixat les joguines, les pepes, les cuines on, a recer de la porxada del jardí, inventàvem plats inexistents, menges exòtiques, els àpats més fantasiosos que hom podia imaginar. Es delien, poguent jugar amb tot allò que els pares no els podien comprar. Anys més endavant, enviada pel pare a llogar dones a plaça, les trobava envellides, sense alegria al rostre, amb les mans fetes malbé per la feina del camp.

Tot havia mudat al nostre entorn.

Ja no hi havia jocs d´infants enmig dels carrers. Morta joventut. Desapareguda adolescència. Soterrats els jocs. Rostres sense rialles. Tristor per sempre. Ara jo anava a llogar les jornaleres que el pare necessitava per recollir l’anyada. I, malgrat jo també feinejava als horts, sabia, sense cap mena de dubte, que existia una diferència essencial entre elles i nosaltres, entre les jornaleres i les filles dels propietaris. Una diferencia insalvable que havia aprés de ben petita.

De sempre havia vist gent pobre tocar a la porta de casa per demanar un sac de blat per passar l´hivern. Un sac de farina o de mongetes que seria pagat amb jornals per a casa nostra quan necessitàssim dels seus braços. Bastava parar esment en com eren tractades les joves jornaleres que, als catorze o quinze anys, sinó era abans, ja compareixien de bon matí, a plaça, per a llogar-se. Per a les filles de les cases benestants, tot eren deferències. Monges i sacerdots ens aviciaven, ens feien regals pel dia dels Reis, vigilaven, en contacte permanent amb la família, que anassim al rosari, a les reunions de les Filles de Maria. El rector organitzava viatges a Fàtima i Lorda. Per als convents era essencial aconseguir que es fes monja una hereva de casa bona. Les altres, les pobres, les que no aportaven res al convent tret de la vocació religiosa, només les tenien per servir les riques, per fer les feines més pesades. En anar a veure alguna de les meves amigues que s’havia fet monja, podies veure les altres feinejant al patí, arromangades, suant, tenint cura de les grans olles de coure on encalentien l’aigua per rentar els llençols, la roba del convent. O, atrafegades, pastant. Enfeinades sempre, preparant la llenya per al forn, fos hivern o estiu, fes fred o calor, mentre les “riques”, les que procedien de famílies benestants, llegien passatges de la bíblia sota l’emparrat o les trobaves, en fer fred, a la sala d’estudi, amb un braseret davall els peus, calentetes, sense cap mena de preocupació. Les riques tampoc no anaven a tenir cura dels malalts, a netejar vells o infants impossibilitats. A les monges pobres les vaig veure una munió de vegades, de nit o de dia, anar apressades a casa d’algú que les necessitava. Els veïns, quan tenien un malalt o algun familiar que gemegava, rosegat pel dolor produït per un càncer, qualsevol malaltia que no es podia guarir, trucaven a la porta del convent demanant ajut. Les pobres al·lotes, fossin les dues o les tres de la matinada, a qualsevol època de l’any, deixaven el llit, i, sense excusa ni dilació, anaven a fer de criades, metgesses i infermeres, tot plegat alhora, a casa del veí que havia anat a cercar-les.

Era la realitat que m’envoltava de petita.

Un món que no m’agradava, sempre idèntic, immutable com les roques de les muntanyes.

Sentia dins meu que l’església, sacerdots i mares superiores, no practicaven com pertocava el cristianisme, el missatge de Jesús que predicaven des de les trones o a les xerrades de les reunions de les Filles de Maria. Arreu caramulls de mentides i hipocresia. Quina falsedat, tot plegat! Com em repugnava, el que anava descobrint amb el pas dels anys!

El menyspreu envers el pobre i el dèbil, regnava arreu, poderós. Fins i tot colpejava les meves amigues xuetes, malgrat aquestes tenguessin carrera, fossin professores de música o mestres d’escola.

Però aquell dia era a la platja d’Alcúdia. M’havia apropat al jove presoner que pintava una marina. Mentre el pare i l’oficial petaven la conversa parlant de les misèries del racionament, de la mancança dels productes més necessaris, vaig aprofitar per parlar una bona estona amb el presoner.

Em digué que havia tengut sort. No es queixava. El camp no era dels pitjors, el menjar era raonablement bo. El comandant que manava el batalló volia que els homes no anassin a la feina morts de fam. Els cigrons i les mongetes hi abundaven, tant a l´hora de dinar com en el sopar. A voltes, el cuiner compareixia amb carn de cavall, que era rebuda com una menja exquisida. Altres vegades es trobaven amb algun xot escorxat. La fruita mai no mancava i els portaven el pa des de sa Pobla, el poble més proper al camp.

En altres indrets, a la península, nombrosos presoners morien de fam a conseqüència de les privacions. I, més que res, a la tuberculosi, una malaltia inguarible aleshores i que era culpable de la majoria de baixes entre els vençuts i la població en general.

El que el salvà del rigor de la feina del camp va ser l’habilitat per pintar quadres de tot tipus, per dibuixar a llapis o ploma, per emprar l’aquarel·la o el pastel quan no podia trobar els tubs de pintura d’oli necessaris. Els oficials, de seguida comprovaren que el jove republicà sabia enllestir un paisatge, una natura morta, un retrat o, també, copiar sants i santes de làmines antigues. Com si tengués màgia a les mans. Un do especial que el feia ser admirat per tothom. Bastava que li fessin arribar una fotografia o targeta postal amb un quadre de Velázquez, Goya o el Greco i, en un parell de setmanes, la reproducció era enllestida amb una fidelitat increïble.

La fama del pintor s’estengué ràpidament entre les autoritats i comandaments militars de la zona i, també, fet extremadament curiós, entre les monges franciscanes dels voltants i rectories de les esglésies de Muro, Campanet, Pollença, Búger, Santa Margalida i sa Pobla.

El teu pare, ho vaig saber més endavant, quan ja portàvem mesos de relacions, havia col·laborat en diverses publicacions del front dibuixant milicians i milicianes, pintant cartells de propaganda. En la guerra, lluità amb el fusell a la mà, a la trinxera, però també fent costat als departaments d’artistes, portant la poesia i el teatre als combatents, treballant per a les revistes i diaris anarquistes, il·lustrant les més diverses publicacions. Sovint no signava aquelles obres de circumstàncies. Sempre considerà el que feia amb la ploma i el pinzell igual a l’esforç d´un milicià obrint trinxeres amb el picassó, amb idèntica importància al que feia el xòfer que portava municions a les unitats del front. En aquella època, els artistes, pintors, actors i actrius, escriptors i poetes es consideraven treballadors de la cultura i lluitaven per defugir el concepte estantís de l’autor de l´obra d’art com un ésser privilegiat, superior a la resta dels humans.

Anys més endavant, després de casar-nos, en un dels primers viatges que férem a València, em feia aturar davant els grans cartells de Franco o José Antonio pintats a les parets i, quan no ens mirava ningú, emocionat, fent-se sang a les ungles, esgarrinxant els murs, cercava indicis del passat. Volia que jo esbrinàs el que hi havia rere els grans retrats dels dirigents feixistes. En passar algú al costat, deixava d´unglejar la paret i, amb reverencial posat de contemplació de les imatges dels líders, restàvem aturats, sense fer res. Algú que ens hagués vist hauria pensat que érem dos falangistes extasiats davant la propaganda de Falange Española Tradicionalista i de las JONS. No hagués encertat. El que cercàvem eren les restes del passat. Un indici que ens indicàs que va existir una València roja. Els franquistes havien tapat els grans murals republicans amb pintura blanca per a situar-hi al damunt els seus burots. Però si ho sabies mirar, si t’hi fixaves bé, a través de les línies esborrades pel blanc, aquí i allà, encara es podia veure, esborrats per les noves consignes, restes dels grans cartells que demanaven unitat per fer front al feixisme, suport als combatents. Pels solars abandonats, prop del port de València, tapats per anuncis de curses de braus i propaganda de la revista nazi Signal, endevinaves el rostre de Durruti que havia pintat el teu pare l’any 37, abans de l’ofensiva de Terol.

Jo no en sabia res de la història dels republicans i molt manco dels anarquistes o els comunistes. Va ser ell qui, amb paciència infinita i com qui contra rondalles, em va fer copsar l’existència d´un món diferent al dels sermons del rector i els predicadors de Palma que compareixien per Sant Antoni o Setmana Santa.

Imagín que la seva activitat cartellística va passar desapercebuda pels guanyadors precisament per aquell concepte de l´art que tenia el teu pare, perquè poques vegades signà els murals o els cartells amb el seu nom. Emprava una plantilla que deia “Sindicat d’Arts Gràfiques de la CNT”. Ni nom ni cognom. Tampoc cap pseudònim. El que li importava de debò era que la població civil, els que per edat o pel treball que havien de realitzar en la rereguarda no eren al front, almanco fossin conscients el sacrifici dels que donaven la vida per la llibertat.

L’habilitat per pintar i dibuixar li ajudà a sobreviure.

Pintar un quadre per al comandament d´un camp significava fer menys feina a l’obra, no anar a picar pedra, disposar d´una mica més de menjar, malgrat fos una llauna de sardines o un bocí més de pa. En aquelles circumstàncies, un bocí de pa era la frontera que separava la gent d’una mort segura.

Després de Sòria, que va ser l’època més dura per a ell, els mesos passats a València reconstruint i pintant les esglésies i convents fets malbé pels milicians, li serviren per anar recuperant una mica la salut malmesa. En els camps d’internament, no era tothom que sàpigues pintar al fresc, damunt el guix acabat de fer. Era un home amb molta iniciativa, capaç de fer, en temps de privacions i manca de productes d’importació, amb materials de la terra, els colors que necessitava per a la feina.

Al País Valencià, els milicians i també l’exèrcit de la República, havíem emprat les esglésies com a escoles o magatzems, com a mercats i improvisades casernes. Al començament de la guerra, en plena revolució anarquista, innombrables esglésies foren cremades i els sants fets estelles que servien per a les cuines de casernes i menjadors col·lectius.

Sempre va creure que degué ser per la feina en la reconstrucció de les esglésies que no l’empresonaren de per vida o l’afusellaren, com a tants d’altres. Tot plegat eren suposicions sense cap mena de fonament ja que, tècnics, arquitectes i enginyers, metges, professionals del tèxtil o de qualsevol altra activitat econòmica i que igualment podien haver estat útils als feixistes eren condemnats a mort en processos sumaríssims sense cap mena de consideració.

Mai no sabrem els motius pels quals, exceptuant els anys en el Batallón de Trabajadores, no li feren pagar l’activitat llibertària, el paper jugant en el front de la cultura en temps de la guerra.

Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor) – Premi de Narrativa Alexandre Ballester

La pensadora francesa Simone Weil, una dona d’una extrema sensibilitat que es va deixar morir davant la brutalitat de la Segona Guerra Mundial, s’ha endinsat molt bé en el que significa la història: “Treure arrels és per ventura la necessitat més important i ignorada de l’ànima humana”. I afegeix: “El passat destruït no es recupera mai”. Per això en Miquel vol lligar baules amb el passat, amb l’esforç dels avis i els besavis, per a reconstruir les senyes d’identitat de sa Pobla i de Mallorca. Ell ha fet una tasca de recerca, d’investigació, per a servar els mots i els noms de la gent. (Mateu Morro, historiador)

Presentació del llibre Sa Pobla i la història de Miquel López Crespí

Per Mateu Morro, historiador

Senyor Batle de Sa Pobla, senyor regidor de cultura, amic Miquel, benvolguts amics, parlar de llibres sempre és una cosa bona i parlar de llibres a Sa Pobla, d’en Miquel López Crespí, i a les Festes de Sant Antoni, encara és una cosa millor.

Ja fa molts d’anys que conec en Miquel, des que el vaig anar a veure a ca seva a Palma, i al llarg d’aquests anys mai no hem interromput la nostra amistat. Abans de conèixer-lo en persona ja havia llegit les seves primeres obres i més o menys sabia que pensava i qui era. I no se m’escapaven les seves arrels pobleres, unes arrels a les quals en Miquel sempre ha estat fidel.

He de confessar, però, que després de llegir primer Temps i gent de sa Pobla i ara Sa Pobla i la història, veig amb molta més claredat l’estret lligam entre en Miquel i el poble on va néixer. Sa Pobla i la seva gent varen ser la seva escola, el lloc on en Miquel va obrir els ulls al món i on va adquirir les seves primeres referències culturals.

Sense cap dubte, al llarg de la seva vida, en Miquel ha estat un escriptor cosmopolita, obert al món, un home que ha viatjat i que s’ha interessat per moltes coses. Potser una de les coses que més sorprenen en Miquel López Crespí és la seva voluntat d’establir contacte amb unes tradicions culturals de més enllà de la nostra illa. Fins i tot en temps que això no era fàcil. En Miquel, des dels inicis de la seva escriptura, i sempre en relació a les seves inquietuds intel·lectuals i polítiques, va establir contacte amb la tradició més innovadora de les lletres europees i mundials. Amb qualsevol excusa, i de ben jove, en Miquel es plantava a París o a Roma i parlava i conversava, veia cinema i teatre, i tornava carregat de llibres. Aquesta actitud representa la voluntat de superar la immobilitat i de connectar amb allò més contemporani. En Miquel a molts dels seus llibres ens parla del seu món cultural, dels seus viatges, dels seus llibres, de la seva passió per la cultura i, també, de la concepció solidària que amara la seva manera de pensar.

Però mai, com un nou Ulisses del nostre temps, en aquest viatge venturer arreu del món, en Miquel no deixa de tornar a la seva terra nadiua: a sa Pobla, als carrers de la seva infantesa, a les arrels familiars, a sa marjal sempre fecunda. I en aquest retorn constant al seu poble i als seus records és on es retroba, també, amb la memòria republicana del seu pare i el seu oncle.

Una vegada més en Miquel ens demostra que el record, la història personal, les diverses tradicions culturals que s’entrecreuen en un lloc donat, no estan enfrontades amb la mirada cap al futur a partir de la més rabiosa modernitat. Els seus compromisos i la seva identificació amb la tradició més progressista no li impedeixen valorar la tasca cívica de l’oncle Miquel Crespí, batle del temps de la Dictadura de Primo de Rivera, o la tasca de Joan Parera, fundador de la revista Sa Marjal.

Per ventura hauríem de recuperar el concepte de “cultura popular” i de “transmissió cultural”, la qual cosa ens duria reconèixer la multiplicitat d’influències de tradició oral i d’origen culte que conformen la cultura d’un poble. Tenir una visió crítica i progressista li ha fet veure més bé la importància de conèixer i estimar totes les escoles literàries, totes les tradicions culturals, totes les maneres de pensar i de fer que han contribuït a ser qui som. Per això en Miquel ha estudiat la figura i l’obra de Miquel Costa i Llobera i s’ha interessat per tots els autors de la nostra literatura. No ha combregat mai amb els que han volgut eliminar la nostra història i la nostra cultura.