pobler | 24 Novembre, 2006 15:59
Nanda Ramon, vicesecretària general del PSM hi era present en aquesta presentació. També hi havia dirigents d’ERC, com Cecili Buele i de la CGT, com Llorenç Buades. Entre els escriptors poguérem veure Antoni Vidal Ferrando, Víctor Gayà, Vicenç Calonge, Antònia Serrano, Pere Joan Gomila, Joan Fullana, professors com Àngels Roig, tècnics i professionals com Monxo Clop i Bartomeu Payeras... Entre els nombrosos representants de la societat civil de les Illes i dels més diversos moviments culturals i de preservació de la nostra memòria històrica hi havia, entre molts d’altres, Magdalena Nebot, Antoni Ramis Caldentey...
Presentació de la traducció al castellà de L’obscura ànsia del cor, Premi Nacional de Poesia Pompeu Fabra (Ciutat de Perpinyà 1988).
L’escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí va presentar ahir a la nit la traducció al castellà del poemari L´obscura ànsia del cor, Premi Nacional de Poesia Pompeu Fabra. Premi que obtingué a Perpinyà l’any 1988. La traducció del poemari L’obscura ànsia del cor ha anat a càrrec de José Luis Reina i el poeta Pere Joan Gomila i ha estat publicat amb el títol de Densa marea de tristeza per l'Editorial la Lucerna. La presentació la va fer el catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB), Francisco Díaz de Castro. Díaz de Castro va ser igualment l’editor, l’any 1996, de L’obscura ànsia del cor, poemari publicat en la col·lecció “Poesia de Paper” de la UIB.
El catedràtic Díaz de Castro va fer una àmplia presentació de l’obra de l’escriptor de sa Pobla, destacant els nombrosos llibres de poesia, teatre, assaig i novel·la que ha escrit a llarg dels darrers trenta anys el prolífic i guardonat escriptor. El presentador situà igualment els més de vint-i-cinc poemaris editats per Miquel López Crespí al llarg d’aquestes tres dècades d'intens conreu de la poesia per situar, posteriorment, el paper de L´obscura ànsia del cor en el panorama de la poesia mallorquina del segle XX. Díaz de Castro parlà també del paper de Miquel López Crespí com a cronista de la història de la transició i fidel guardià de la memòria històrica del nostre poble.
L'acte va tenir lloc a la Llibreria Àgora i contà amb l’assistència d'un nombrós públic d’amics de l’escriptor, polítics d’esquerra i escriptors d’arreu de Mallorca. Nanda Ramon, vicesecretària general del PSM hi era present en aquesta presentació. També hi havia dirigents d’ERC, com Cecili Buele i de la CGT com Llorenç Buades. Entre els escriptors poguérem veure Antoni Vidal Ferrando, Víctor Gayà, Vicenç Calonge, Antònia Serrano, Pere Joan Gomila, Joan Fullana, professors com Àngels Roig, tècnics i professionals com Monxo Clop i Bartomeu Payeras... Entre els nombrosos representants de la societat civil de les Illes i dels més diversos moviments culturals i de preservació de la nostra memòria històrica hi havia, entre molts d’altres, Magdalena Nebot, Antoni Ramis Caldentey...
Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) és novel·lista, autor teatral, poeta i assagista. L'any 1969 l'escriptor començà les seves col·laboracions (especialment literàries) en els diaris de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Diari de Balears, Cort, L’Estel, El Mundo-El Día de Baleares, El Mirall...
Miquel López Crespí ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novel·la, contes, teatre i narrativa juvenil entre els quals podríem destacar: "Ciutat de Palma de Teatre 1974", "Ciutat de Palma de Narrativa" (1991), "Joanot Martorell" de narrativa (València), "Pompeu Fabra 1984", "Joan Santamaria 1989" (Barcelona), Premis Ciutat de València (de poesia i narrativa), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa "Miquel Àngel Riera", Premi Valldaura de novel·la (Barcelona), Premi de teatre "Carles Arniches" (Alacant), Principat d'Andorra (Grandalla) de Poesia, Premi de Literatura "Serra i Moret 1993" de la Generalitat de Catalunya, Premi de Poesia del Consell Insular d'Eivissa i Formentera, Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó (Menorca), Premi Nacional de Literatura "Camilo José Cela", Premi de Poesia "Ibn Hazm 2003", Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005 "Comas i Maduell".
Col·laborador dels suplements de cultura dels diaris de les Illes, Miquel López Crespí ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i la història de Mallorca. Actualment té diverses seccions fixes a diaris i revistes. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. D'ençà 1999 ha escrit centenars d'articles en català en el diari El Mundo-El Día de Baleares. Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.
En els anys vuitanta és cofundador i vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de seixanta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novel·la i assaig entre els quals podríem destacar: Necrològiques (narrativa); Crònica de la pesta (contes); L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (memòries); L'amagatall (novel·la); Cultura i antifranquisme (assaig); L'obscura ànsia del cor (poesia); El cicle dels insectes (poesia); Vida d'artista (narrativa); Històries del desencís (narrativa); Estiu de foc (novel·la); La Ciutat del Sol (narrativa juvenil); Punt final (poesia); No era això: memòria política de la transició (assaig); Acte Únic (teatre); El cadàver (teatre); Núria i la glòria dels vençuts (novel·la); Revolta (poesia); Un violí en el crepuscle (poesia); Rituals (poesia); Llibre de pregàries (poesia); Estat d'excepció (novel·la); Un tango de Gardel en el gramòfon (narrativa); Perifèries (poesia); Breviari contra els servils (narrativa); Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (assaig); El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel·la); Corambé: el dietari de George Sand (novel·la); Lletra de batalla (poesia) Els anys del desig més ardent (teatre); Defalliment (novel·la); El cant de la sibil·la (poesia); Les ciutats imaginades (poesia); Damunt l’altura (novel·la) i Cultura i transició a Mallorca (assaig).
pobler | 23 Novembre, 2006 22:58
Declaracions de Joan Lladó (Esquerra):”L'esquerra nacional, amb tot el procés autonòmic del Bloc, s'ha fragmentat. Hem vist com hi ha hagut una divisió interna dins el PSM, arran d'aquest acord. Hem vist com Esquerra no s'ha pogut sumar a aquest acord, perquè hi havia un acord prioritari d'Esquerra Unida amb el PSM. Però el cas de Manacor ha estat diferent. L'acord a Manacor s'ha gestat entre PSM i Esquerra Republicana, que nosaltres crèiem que era el pacte natural i el pacte que hagués permès de fer un bloc ampli de l'esquerra nacional que no hagués provocat divisions internes dins els altres partits”. (Joan Lladó)
Per un bloc ampli d'esquerra nacional.
En aquest redol dels Països Catalans que s'anomena Palma, de moment, sembla que serveix de ben poqueta cosa que Esquerra proposi, com ja ho va fer a través dels seus portaveus Ferran Tarongí i Helena Inglada, la signatura d'un pacte a Palma que ajunti tota l'esquerra nacional constituïda pel PSM + Entesa per Mallorca + Esquerra Republicana.
Era una crida a la responsabilitat, feta el proppassat dia 24 d'octubre, adreçada tant al PSM com a Entesa per Mallorca, perquè ajuntassin esforços que s'encaminassin a constituir una esquerra nacional més consolidada.
Tot i els entrebancs sorgits fins ara, encara n'hi ha que consideren que, a Palma, no està del tot perduda la partida.
De fet, algunes de les actuacions polítiques més recents, duites a terme a la Part Forana de Mallorca, tant a Felanitx com a Manacor, han duit a prendre acords que s'orienten clarament en aquest sentit: la consolidació d'una esquerra nacional més cohesionada.
Ho diu ben clarament i explícitament Joan Lladó, el president d'Esquerra-Illes :
”L'esquerra nacional, amb tot el procés autonòmic del Bloc, s'ha fragmentat. Hem vist com hi ha hagut una divisió interna dins el PSM, arran d'aquest acord. Hem vist com Esquerra no s'ha pogut sumar a aquest acord, perquè hi havia un acord prioritari d'Esquerra Unida amb el PSM. Però el cas de Manacor ha estat diferent. L'acord a Manacor s'ha gestat entre PSM i Esquerra Republicana, que nosaltres crèiem que era el pacte natural i el pacte que hagués permès de fer un bloc ampli de l'esquerra nacional que no hagués provocat divisions internes dins els altres partits”.
A mig any de les eleccions autonòmiques i municipals, hom pot demanar-se per què deu ser que, a Palma, les coses van per uns altres viaranys.
Quines motivacions polítiques profundes hi deu haver, perquè s'estableixi una altra casta d'aliances a Ciutat?
Quins interessos políticopartidaris deuen estar en joc?
A què volen jugar els cappares de les formacions polítiques amb seu pròpia i institucions públiques a Palma?
Quin futur s'albira per a l'esquerra nacional a Palma?
Qui està disposat a carregar-se amb la responsabilitat d'aquesta desfeta de l'esquerra nacional a Ciutat?
Del seu pa, en faran sopes, podria dir qualcú.
El fet és, emperò, que, tal com està el pati, si no van vius, només arribaran a veure caure algunes poques miques...
Blog Aframericanet (23-XI-06)
pobler | 23 Novembre, 2006 12:26
Calendaris de sal i la dignitat dels vençuts. El poemari recorda i és un homenatge a la dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; un homenatge igualment als avis, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. (Miquel López Crespí)
Publicat el Premi Maria Manent de Poesia 2005. Calendaris de sal (Viena Edicions, Barcelona, 2006).
Aquesta sensació d'anar arribant al final de la vida la podem trobar en el poema "La calma més completa" del poemari Calendaris de sal, Premi Marià Manent 2005 i encara inèdit. En els primers versos, l'autor, que sap que no hi ha escapatòria possible, que ningú pot escapolir-se del seu destí final, escriu: "D'aquí pocs moments ja seré senyor de la calma més completa, / d'un inabastable univers de buits interminables: / el silenci absolut que s'engrandeix a poc a poc / enllà del marc segur de la meva finestra. / Deix enrere el dibuix de les gavines en el blau, / el teu nom grafiat en l'arena d'una platja ja sense nom, / el record amenaçador del pànic / quan m'aixecava sense la tebiesa de ta pell al costat.".
El poeta, en constatar com s'han anat esmunyint la vida, els somnis, les esperances, com han anat desapareixent amics, els familiars més estimats, sent la sensació de trobar-se davant una inundació inabastable de la qual no podrà escapar. Una inundació que cap paraula, cap estudiada forma poètica o desfermat riu de metàfores, serà capaç d'aturar. La vida, en la recta final en què estam submergits, presenta, sovint, un aspecte amenaçador, ja que és quan, malgrat que sigui de forma subconscient, hom fa recompte del que ha viscut i nota com els moments autèntics el punyen, talment ferro roent, indicant, amb precisió matemàtica, quines són les hores en les quals hem estat autènticament feliços. I és precisament aquesta inundació que ve, furient, salvatge, el que et fa recordar els moments amables i curulls d'esperances de la teva existència. El motiu, doncs, de la majoria de poemes que comentam seria deixar constància escrita d'aquests moments i d'aquestes sensacions.
En el poemari Calendaris de sal, aquesta inundació final és descrita en el poema "La inundació" en onze versos privats de tota ornamentació verbal inútil. Versos secs, durs, implacables com la constatació certa que ja som en els darrers segons: "Arriben de sobte tot d'inesperades misses de difunts / (els pares morts, / els avis fonent-se en l'oblit / amb desesperançada velocitat vertiginosa). / Notar la magnitud de la inundació avançant per la casa. / Provar d'amagar la seva nuesa, / l'extremada debilitat d'un infant que plora. / Però no puc albirar la sortida, / aturar els darrers segons / que s'escolen per les canonades.".
I en el poema "Com un somni molt lent", del poemari Les ciutats imaginades, la implacable realitat d'anar arribant al final s'imposa, amb aquest sincera confessió que mostra al lector quins són els refugis secrets de l'autor per a provar de defugir l'embranzida del temps. Llegim: "Ara visc de records. / Tot es mescla i confon en la memòria. / És com un somni molt lent que regressa i regressa / sense que pugui fer res per aturar les imatges que em dominen.".
Si haguéssim de fer un resum molt sintètic del que volen expressar cada un d'aquests quatre poemaris podríem dir que Calendaris de sal és producte de la forta impressió que em produïren les successives morts de molts dels essers que més he estimat en aquest món: el pare, l'oncle José López, que tant m'ensenyaren de lluita per la llibertat i la dignitat. La dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; els avis, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. Calendaris de sal també repassa l'l'omnipresència de la postguerra en la vida de l'autor. L'autor se sap condicionat per aquella postguerra de cínics, assassins i voltors que exterminaren, per la força de les armes i de la mentida, el més sà de la nostra nació, els Països Catalans, i de l'Estat espanyol. Els amics i familiars morts, les idees i l'exemple de com enfrontaren la derrota i la tèrbola postguerra de sang i misèria són alguns dels punts fonamentals dels bastiments de la meva consciència, el motor, com he dit, que t'ha d'una determinada manera i no d'una altra.
A partir d'aquí podrem entendre i capficar-nos en les pàgines de Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la i el poemari més recent, el que ha editat Cossetània Edicions, Les ciutats imaginades.
En l'article "Temps i gent de sa Pobla, Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera i El cant de la sibil·la", a part de relacionar i explicar l'estreta unió que hi havia entre el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla, la novel·la Defalliment i el poemari editat per Brosquil Edicions, contava com la majoria de poemes tenia relació amb la provatura sentimental de deixar constància dels meus records d'infant, d'aquella època que maldam per imaginar daurada: les excursions i vacances a ses Casetes de sa Pobla a la badia d'Alcúdia, davant l'Albufera, els estius passats al port de Pollença, els viatges a Lluc, les excursions a Formentor, estades a Muro, Aucanada, el Mal Pas, la vida a sa Pobla...
La presència corprenedora de la infantesa, de l'esplendent paisatge sense hotels que guaitàvem aleshores, queda reflectit en aquests vuit versos del poema "Llums enceses en els dits" que el lector pot trobar en el poemari El cant de la Sibil·la: "Descobrir per primera volta coves i penya-segats, / l'indret on nien les gavines, /els corbs marins que ens envoltaven. / Com si haguéssim begut molt de vi / i no poguéssim controlar les emocions: / volar damunt el maragda ardent del verd / content de portar llums enceses en els dits."
El cant de la Sibil·la és l'intent de deixar constància d'aquells moments esvanits ja per la cendra de les hores però que es conserven en la memòria amb la força intacta de quan els vivíem amb tota la joia de la nostra infància i adolescència. Aleshores els pares i els familiars eren joves, alegres i riallers. Res no presagiava la Nit, l'obscura presència que ens aniria portant, de forma imperceptible però ferma, fins davant el mur de la darrera pregària i el postrer alè.Els poemaris que comentam no són escrits de forma independent l'un de l'altre. Que ningú s'imagini que un llibre concret és un producte d'una època i un altre d'un altre moment històric. De cap manera. Els llibres de què parlam, igualment que algunes de les novel·les, obres de teatre i llibres de memòries recents, són escrits en la mateixa època, el temps que va de començaments dels noranta fins al dos mil. Cas, per exemple, del poemari Temps moderns: homenatge al cinema, premi de poesia Miquel Martí i Pol 2002 i editat l'any 2003 per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Era "normal" que en aquesta recerca desesperada per a provar de salvar els instants de joia de la joventut, les esperances del passat, els descobriments intel·lectuals dels anys seixanta, sortís també el ressò d'aquelles pel·lícules i artistes que anaren condicionant, amb el pas dels anys, la nostra forma d'entendre el món, l'art, la vida, la lluita per la llibertat. En la grisor de la postguerra, en plena repressió franquista contra els pobles i contra les llibertats més elementals de la persona, el cinema esdevenia la porta oberta a tots els misteris i totes les possibilitats. Breu, senzill homenatge, doncs, al record d'aquelles llunyanes horabaixes asseguts al "galliner" o les butaques dels cines de sa Pobla: Can Guixa (el "Principal") o Can Pelut (el "Coliseum"), el Salón Montaña o en aquell modern "Cine Montecarlo" de començaments dels anys seixanta... Llunyans diumenges amb Fred Astaire i Ginger Rogers, Chaplin, i Lauren Bacall... Gene Kelly i Debbie Reynolds ballaven i cantaven en la pel·lícula Cantant sota la pluja; ens atemorien Peter Cushing i Cristopher Lee en les pel·lícules de vampirs, Marlene Dietrich era un àngel blau la bellesa de la qual, érem molt joves aleshores, encara no acabàvem de copsar. Quants dies d'hivern i d'estiu fugint de les rituals cançons dels falangistes, dels avorrits sermons dels sacerdots, anant a veure les aventures de Robin dels boscos i El capità Blood! Més tard, després dels crits de Janet Leigh a Psicosi, arribaren Els contes de la lluna pàl·lida de Kenji Mizoguchi. La dictadura moria matant, agonitzava ja des de finals dels seixanta quan els miners d'Astúries i Lleó, els treballadors de Barcelona i València, iniciaren les grans lluites contra el feixisme i el capitalisme. Temps moderns. Homenatge al cinema vol deixar constància de l'efecte màgic i enervador del Potiomkim, la màgia cinematogràfica de Serguei Eisenstein obrint totes les possibilitats del cinema. Eisenstein a Leningrad filmant Octubre; memòria igualment de La batalla d'Alger... i de Roma, città aperta, L'any pasat, a Marienbad, Alphaville, Casablanca, sense que hi manquin Buñuel, Chabrol, Godard i Dziga Vertov avançant amb la cavalleria roja d'Issaak Babel en direcció a la revolució universal que defensen Lenin i Trostki abans de tots els crims de l'estalinisme i l'entrada de les tropes feixistes a Barcelona l'any 1939.
Quatre poemaris, Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la, Calendaris de sal i Les ciutats imaginades, que surten, evidentment, de la constatació de la fugacitat de la vida, de la impossibilitat d'aturar el temps, de servar, ni que sigui mitjançant per la metàfora i la paraula, tot allò que conformà la nostra efímera existència damunt la terra.
pobler | 22 Novembre, 2006 18:29
Miquel Mas Ferrà, Miquel López Crespí i Pere Joan Martorell llegiran els seus textos inèdits dijous dia 22 de novembre de 2006 en el Casal Balaguer de Palma (Mallorca). Els actes començaran a les 20 h.
Diari de Balears: Un cicle literari treu la llum textos inèdits.

El Consell de Mallorca organitzarà, a partir de dijous, un cicle de lectures literàries on els autors, ja siguin de prosa, poesia, cinema o teatre, puguin transmetre aquells textos inèdits que no han estat mai publicats. El vicepresident del Consell va dir va dir, en la seva presentació i en defensa del Casal Balaguer, “que cicles com aquest justifiquen la presència de Casals de Cultura”.
La presentació també va comptar amb la presència de l’escriptor Guillem Rosselló que va remarcar que “és el primer cop, en 65 anys, que el Cercle de Belles Arts fa una activitat íntegrament en català”. Rosselló explicà que, tot autor té textos “de gran valor” que mai no s’han fet públics i que veuran la llum.
La primera cita comptarà amb la participació dels escriptors Pere Joan Martorell, Miquel López Crespí i Miquel Mas Ferrà.
Diari de Balears (22-XI-06)
Nota del coordinador del blog:
Miquel Mas Ferrà, Miquel López Crespí i Pere Joan Martorell llegiran els seus textos inèdits dijous dia 22 de novembre de 2006 en el Casal Balaguer de Palma (Mallorca). Els actes començaran a les 20 h.
pobler | 20 Novembre, 2006 12:37
Llibreria Àgora marca el pols cultural de Palma en el mes de novembre.
Llibreria Àgora i Editorial La Lucerna us conviden a la presentació de la traducció del Premi Nacional de Poesia Pompeu Fabra "Ciutat de Perpinya 1988" L'obscura ànsia del cor.
Densa marea de tristeza
(traducció de L'obscura ànsia del cor, Premi Nacional de Poesia Pompeu Fabra, Ciutat de Perpinyà 1988)
a càrrec de Francesc J. Díaz de Castro, doctor en filologia moderna i escriptor
Dimarts, 21 de novembre de 2006
A les vuit del vespre
Llibreria Àgora
Jardí Botànic, 2
07012- Palma (Mallorca)
971 714624
Miquel López Crespí ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novel·la, contes, teatre i narrativa juvenil entre els quals podríem destacar: "Ciutat de Palma de Teatre 1974", "Ciutat de Palma de Narrativa" (1991), "Joanot Martorell" de narrativa (València), "Pompeu Fabra 1984", "Joan Santamaria 1989" (Barcelona), Premis Ciutat de València (de poesia i narrativa), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, "Marià Vayreda" de narrativa (Girona), Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa "Miquel Àngel Riera", Premi Valldaura de novel·la (Barcelona), Premi de teatre "Carles Arniches" (Alacant), Principat d'Andorra (Grandalla) de Poesia, Premi de Literatura "Serra i Moret 1993" de la Generalitat de Catalunya, Premi de Poesia del Consell Insular d'Eivissa i Formentera, Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó (Menorca), Premi Nacional de Literatura "Camilo José Cela", Premi de Poesia "Ibn Hazm 2003", Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005 "Comas i Maduell".
Col·laborador dels suplements de cultura dels diaris de les Illes, Miquel López Crespí ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i la història de Mallorca. Actualment té diverses seccions fixes a diaris i revistes. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. D'ençà 1999 ha escrit centenars d'articles en català en el diari El Mundo-El Día de Baleares. Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.
En els anys vuitanta és cofundador i vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de quaranta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novel·la i assaig entre els quals podríem destacar: Necrològiques (narrativa); Crònica de la pesta (contes); L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (memòries); L'amagatall (novel·la); Cultura i antifranquisme (assaig); L'obscura ànsia del cor (poesia); El cicle dels insectes (poesia); Vida d'artista (narrativa); Històries del desencís (narrativa); Estiu de foc (novel·la); La Ciutat del Sol (narrativa juvenil); Punt final (poesia); No era això: memòria política de la transició (assaig); Acte Únic (teatre); El cadàver (teatre); Núria i la glòria dels vençuts (novel·la); Revolta (poesia); Un violí en el crepuscle (poesia); Rituals (poesia); Llibre de pregàries (poesia); Estat d'excepció (novel·la); Un tango de Gardel en el gramòfon (narrativa); Perifèries (poesia); Breviari contra els servils (narrativa); Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (assaig); El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel·la); Corambé: el dietari de George Sand (novel·la); Lletra de batalla (poesia) Els anys del desig més ardent (teatre); Defalliment (novel·la); El cant de la sibil·la (poesia) i Les ciutats imaginades (poesia).
pobler | 19 Novembre, 2006 18:58
Franco moria matant. El setembre de 1975 hi hagué l'afusellament de cinc joves antifeixistes d'ETA i el FRAP. Els consells de guerra contra les organitzacions abans esmentades dictaren onze condemnes a mort, de les quals finalment, el 27 de setembre, es consumaren cinc. Una d'elles fou a Barcelona: la de l'independentista basc Manuel Paredes Manot, "Txiki".(Miquel López Crespí)
El dia que va morir Franco (20-XI-1975)

Franco moria matant. El setembre de 1975 hi hagué l'afusellament de cinc joves antifeixistes d'ETA i el FRAP. Els consells de guerra contra les organitzacions abans esmentades dictaren onze condemnes a mort, de les quals finalment, el 27 de setembre, es consumaren cinc. Una d'elles fou a Barcelona: la de l'independentista basc Manuel Paredes Manot, "Txiki". De nou, les condemnes de la injustícia feixista, però molt especialment la de Txiki per la proximitat, convulsionaren el nostre esperit. Eren anys de terror i persecucions. Txiki, heroi de la resistència, fou enterrat a un nínxol del cementiri de Cerdanyola. Pel novembre, el gran criminal, el responsable de la més ferotge guerra civil que han patit els pobles de l'Estat espanyol, la repressió més salvatge mai coneguda, moria després d'una llarga agonia.

Al Principat no hi hagué manifestacions de cap signe al carrer. A les Illes tampoc. Però l'alegria covava per dintre. Les cròniques diuen que arreu dels Països Catalans i a molts d'indrets de l'Estat s'acabaren les ampolles de xampany. Els antifranquistes sintetitzàrem l'esperit del moment amb un rodolí que es repetí profusament: "Vint de novembre gloriós / s'ha acabat el Gran Merdós".
A Palma, per a amics i companys del combat antifeixista fou dia de bauxa sonada. Per tots els caus de la clandestinitat s'obriren les mateixes ampolles de xampany que quan l'ascensió al cel de l'Almirall Carrero Blanco l'any 1973. Cada partit, cada organització, muntà trobades i festes de diferent tipus. La nostra colla -hi havia militants del PCE, OEC, PTE, Bandera Roja i alguns professors i mestres independents que compareixien a alguna de les accions clandestines- quedà per a celebrar aquell joiós esdeveniment a la casa que l'amic Miquel Mas tenia llogada a Pòrtol. En Miquel era un empleat de banca molt amic de na Francisca Bosch. Ens oferí la casa per a fer-hi la festa. En Miquel Mas va néixer a Ciutat l'any 1950 i va ser un d'aquells companys inoblidables de la transició. Demòcrata de veritat, antifeixista convençut, sempre estigué disposat a actuar en defensa de la llibertat del nostre poble. Amb el temps publicaria Massa temps amb els ulls tancats (1976), el llibre de poemes Mediterrània, un cel esquinçat (1985) i les novel.les L'àngel blau (1991) i L'ocell del paradís (1992), entre d'altres. Però tornem al dia de la mort del Gran Merdós. A casa de Miquel Mas tothom hi vingué carregat d'ampolles de vi i xampany. En Jaume Bonnín (militant del PCE) i la seva esposa Amparo portaren un caramull de sobrassades i botifarrons. El rebombori i les rialles no aturaven. Qui més qui manco compareixia amb paquets de begudes i queviures: formatge maonès, vi de Binissalem... pareixien unes matances! I ho era, la celebració de les matances d'un porc!
A mitjanit, havent sopat, no sé qui d'entre la munió de gent va treure una antiga estàtua de guix del dictador (de les que hi solia haver a escoles i institucions) i, demanant un moment de silenci, la llançà al terra, fent-la mil bocins. Hi hagué aplaudiments generals i s'alçaren novament les copes plenes de xampany enmig d'una disbauxa feresta. Algú començà a cantar L'estaca de Lluís Llach i altres cançons de la resistència.
El sarau continuà al bar que en Climent Picornell tenia a Gènova. Allà ens anàrem ajuntant totes les colles que havien celebrat festes semblants ena altres indrets. La cotxada cobria completament el poblet. El bar era ple de gom a gom.
Del llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70
pobler | 19 Novembre, 2006 07:30
...la Brigada Social anava desesperada. Dos jeeps de la Policia Armada estaven aturats davant el Govern Civil. Li havien prohibit cinc cançons. Va sortir a l'escenari vestit de negre (camisa i pantalons), decidit. Quan va començar a cantar "Al vent!", el cinema, com si fos una onada immensa, s'agità, aixecant-se com un sol home, fent aplaudiments sense aturar. Els "Llibertat!" i "Amnistia!" (Miquel López Crespí)
El recital de Raimon al cinema Born (1967)

Pel setembre de l'any 1967, l'escriptor Joan Manresa, que mantenia contactes permanents amb Barcelona, ens informà que per l'octubre -si el governador civil no ho prohibia- hi hauria un recital de Raimon al cinema Born. Per a copsar el que allò significava enmig de tanta grisor cultural, hom ha d'imaginar el que podia representar per a un militant del PCE que li diguessin que vendria la Passionària. A Raimon el coneixíem per la propaganda que aleshores li feia l'emissora d'en Carrillo, la REI, que emetia des de Bucarest finançada per Ceausescu.
No cal dir que tothom es mobilitzà a fons. La majoria dels adolescents que ens movíem pels cercles antifranquistes consideràrem l'"acció" com a prioritària. Ajudàrem a repartir per barriades i pobles la propaganda anunciant l'acte. Tot anà a la perfecció. El dia del recital la gent no hi cabia en el cinema Born. La cua era infinita. Milers de joves i adults es barallaven per a trobar-hi una entrada. Crec que fou aleshores, en aquell precís moment, quan vaig comprendre que no res, cap sistema repressiu, no podria impedir l'alliberament social i cultural del nostre poble.
Dins del cinema Born, la Brigada Social anava desesperada. Dos jeeps de la Policia Armada estaven aturats davant el Govern Civil. Li havien prohibit cinc cançons. Va sortir a l'escenari vestit de negre (camisa i pantalons), decidit. Quan va començar a cantar "Al vent!", el cinema, com si fos una onada immensa, s'agità, aixecant-se com un sol home, fent aplaudiments sense aturar. Els "Llibertat!" i "Amnistia!" se succeïren l'un rere l'altre. L'emoció ens dominava a tots. Alguns companys aprofitaren per llançar un paquet d'octavetes demanant l'alliberament dels presos polítics. Per sort, el recital, amb la Brigada Social llegint una a una les cançons per a comprovar que el cantant s'atenia a les lletres presentades a la policia, finí amb normalitat. Aquell fou un dels moments més importants de la nostra lluita juvenil. Sabíem que anava creixent un ampli moviment antifranquista. Fins llavors, les reunions havien estat sempre en petit comitè, a les catacumbes. Mai de la vida no havíem vist una tal gentada que bategava amb les nostres idees i lluitava pel mateix! El recital, l'actitud valenta i compromesa de Raimon, ens donà força per a continuar lluitant deu, vint anys més, els que fossin necessaris!
Per aquells anys, l'editorial "Daedalus" -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat "Els Mallorquins" de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos "El Capital" de Karl Marx. Tot ens era útil per combatre la dictadura! El 68 fou també excepcional. Des de París ens arribaven les notícies del maig francès que ens permetia constatar que les revoltes populars a l'Europa desenvolupada no havien finit. I el que era més important, la flama de la resistència la portaven partits i organitzacions que no tenien res a veure amb l'estalinisme. Fou quan sentírem parlar per primera vegada d'Alain Krivine i Ernest Mandel, els dirigents de la Lliga Comunista Revolucionària (la secció francesa de la IV Internacional). La revista dels situacionistes -"L'International Situationiste"- ens obria els ulls vers aspectes silenciats per l'estret economicisme de molts dels partits comunistes legals a la resta d'Europa.
pobler | 18 Novembre, 2006 19:44
Diari de Balears: PSM, Esquerra i Els Verds aniran plegats a les pròximes eleccions.
Sebastià Gayà serà el candidat d'aquest «autèntic bloc nacional»

El PSM, Esquerra i Els Verds han arribat a un principi d'acord per presentar-se conjuntament a les eleccions municipals de maig de 2007, acord que haurà de ser ratificat per les diferents juntes locals dins la setmana que ve. El fet que l'acord no compti amb la presència d'EU fa que aquest pacte es concebi «com un autèntic bloc nacionalista».
Segons ha pogut saber Diari de Balears, l'entesa entre les forces nacionalistes d'esquerra amb complement verd preveu un repartiment dels llocs de sortida de la candidatura segons representació municipal -que només té el PSM amb dos regidors- i vots a les darreres contestes. Així, el cap de llista serà l'actual candidat del PSM, Sebastià Gayà, el número dos correspondrà a un membre d'Esquerra, el tres recaurà en Miquel Oliver del PSM i el quatre serà per a Andreu Pasqual d'Els Verds.
El que encara no s'ha decidit, en cas que els membres dels comitès locals acceptin el pacte, és si les formacions concorreran com una coalició o sota un nou nom unitari de les forces. Amb tot, el contingut del programa electoral encara està per definir i les propostes s'enfocaran cap a un municipi modern i sostenible amb un missatge centrat. Els interlocutors que han fet possible aquest principi d'acord han estat, per part del PSM, Sebastià Gayà i Miquel Oliver, Joan Llodrà i Miquel Vives d'Esquerra i Andreu Pasqual d'Els Verds.
L'actual crisi existent entre Andreu Pasqual d'Els Verds i Manel Carmona d'EU ha acabat amb la ruptura de la coalició roig-i-verda. Per això, Pasqual ha donat tot el seu suport al pacte amb PSM i Esquerra. Això ha provocat que Carmona fos elegit candidat el cap de setmana passat amb la col·laboració de Corrent Verd, un grup de persones de pressió de Carmona que intentà obtenir el poder d'Els Verds amb l'objectiu de desallotjar Pasqual per facilitar unes millors relacions.
Així les coses, el panorama polític de Manacor s'aclareix per moments amb noms i llinatges.
GUILLEM MAS. Manacor.
Diari de Balears
pobler | 17 Novembre, 2006 08:51
Per Llorenç Capellà. Escriptor.
Tenim memòria. En el parlament espanyol, els diputats i diputades socialistes de les Illes Balears votaren favorablement l'estatut del País Valencià que consagra una bestiesa científica com és la denominació de llengua valenciana. I a l'estatut de les Illes Balears -aquest que la senyora Fernández de la Vega ens promet per enguany-, veurem com queda tota la qüestió lingüística. Malgrat el compromís d'Antich amb la redacció actual, no diguem blat fins tenir el sac lligat. (Llorenç Capellà)
Tocant al PSIB, el recel és més que justificat. Sobretot si parem esment en el míting de diumenge passat amb motiu de la presentació pública de la candidata a Cort. És evident que el PSIB ha apostat pel bilingüisme pràctic. I això, a més d'haver de girar la llengua, implica desvincular-se de la realitat més pròxima. Mala cosa, per a una persona com Calvo que aspira a ésser batllessa. (Llorenç Capellà)
Campanya electoral i llengua.

L'OCB va proposar als partits que participaran en la contesa electoral de la primavera, que no fessin, de la qüestió lingüística, arma electoral. Doncs mireu per on, discrepo de la proposta, tot i que comparteixo l'esperit proteccionista que l'ha inspirada. Però un acord en aquests termes, cas de reeixir, únicament serveix per a reduir la quota de mèrits d'aquells partits que han apostat sense embuts per la normalització de la llengua catalana. Conec un nombre respectable de conservadors, d'aquells que serven el bon costum de no obsessionar-se pel dia a dia de la política, que tenen el convenciment que el Partit Popular defensa llengua, cultura i identitat pròpies, tot aplicant criteris de moderació. És allò que també pensen, molts de socialistes, que fa el PSOE. És lògic. Si en el moment de parlar amb l'electorat, tots els partits mantenen una actitud igualment positiva respecte a la normalització lingüística, els que fan renou els quatre anys de la legislatura són els radicals. I la realitat no és aquesta. El Partit Popular fa tot el que sap i més per convertir el català en un idioma residual. En vol la desaparició. I el PSOE? No afirmaré que s'hagi plantejat un objectiu idèntic, però, de tant en tant (i ara som en un d'aquests períodes), té uns fogots d'espanyolisme que palesen les seves obsessions patriòtiques.
Per entendre'ns: l'espanyolisme doctrinari és incompatible en un espai de convivència en el qual tinguin cabuda, en peu d'igualtat, les nacions de l'Espanya actual. De manera que si depèn dels socialistes, pel que fa a l'ús social del català, la pròxima legislatura la ballarem magra. Insisteixo: el fet d'aparcar la qüestió lingüística de cara a les eleccions, va en detriment d'UM respecte al Partit Popular, i dels partits d'esquerra -PSM, ERC, Entesa per Mallorca i, fins i tot, d'EU-EV- respecte al PSIB-PSOE. Hem de tenir en compte que EU, tot i ésser d'àmbit estatal, defensa un projecte de federalisme que no té res a veure amb la carrinclona visió de l'Espanya autonomista que reivindiquen Alfonso Guerra i la colla d'escolanets d'amén que li riu les gràcies. El PSIB, en la línia del PSOE, també desperta tots els recels del món, malgrat la consideració de gent nostrada de què gaudeixen Francesc Antich, Francina Armengol, Joana Barceló i algun altre alt càrrec. Tenim memòria. En el parlament espanyol, els diputats i diputades socialistes de les Illes Balears votaren favorablement l'estatut del País Valencià que consagra una bestiesa científica com és la denominació de llengua valenciana. I a l'estatut de les Illes Balears -aquest que la senyora Fernández de la Vega ens promet per enguany-, veurem com queda tota la qüestió lingüística. Malgrat el compromís d'Antich amb la redacció actual, no diguem blat fins tenir el sac lligat.
Tocant al PSIB, el recel és més que justificat. Sobretot si parem esment en el míting de diumenge passat amb motiu de la presentació pública de la candidata a Cort. És evident que el PSIB ha apostat pel bilingüisme pràctic. I això, a més d'haver de girar la llengua, implica desvincular-se de la realitat més pròxima. Mala cosa, per a una persona com Calvo que aspira a ésser batllessa. Els socialistes han fet la publicitat i la cartelleria del míting en castellà (tota, absolutament tota), i han cedit el protagonisme de l'acte a la senyora ministra que, en lloc de parlar de la Gerreria, de Son Espases o de les estacions, ha exposat el punt de vista del govern espanyol sobre el procés de pau a Euskadi. Era el moment de parlar-ne, d'ETA? No. Ben segur que si el partit l'envia a Torrelodones o a Colmenarejo a presentar els candidats a l'alcaldia, parlarà de la suposada implicació d'alguns càrrecs conservadors en els escàndols urbanístics del municipi respectiu. En canvi, a Palma, ja n'hi ha prou dient quatre vulgaritats de la Kale Borroka, encara que els revoltats bascos no hagin capgirat l'autobús de Son Sardina ni calat foc als contenidors del passeig Mallorca. La llengua, a les terres catalanes, és ideologia. El PSIB va optar pel predomini de la castellana, en el seu míting, i, en conseqüència, tot allò que es va dir ens sona força llunyà. Aliè a nosaltres. Aina Calvo va mirar d'encendre les brases apagades. I va afirmar que si és batllessa dirigirà personalment la política urbanística de la ciutat. La frase devia ésser extreta del manual municipalista del PSOE, perquè la claca va aplaudir amb entusiasme. Jo, en canvi, vaig entendre que de bon començament Calvo ens va fer saber que no es refia de l'equip que encara no ha nomenat, cosa que em va semblar un escàndol.
En tot cas, jo tampoc no me'n refio d'allò que promet la candidata, no perquè ella no sigui una persona del tot respectable en la seva vida professional i privada, sinó perquè em decep en quelcom tan fonamental com és la comunicació. El míting de diumenge va ésser un míting de disseny. Tant servia per a Palma com per a Ceuta o Melilla. En les eleccions, i en les municipals sobretot, la llengua té una importància cabdal, perquè demostra el grau d'implicació dels candidats en els problemes de la terra que pretenen governar. Al llarg de la campanya pròxima es parlarà d'ecologisme per pa i per sal. Calvo va parlar d'urbanisme i especulació del sòl, dos temes íntimament lligats a la natura. Doncs bé, fins i tot parlant d'ecologia la llengua és determinant. M'explico. No n'hi ha prou protegint una olivera (els qui s'ho creuen defensen un ecologisme urbà i de dretes). A més de protegir-la, hem de saber que al costat de l'olivera hi ha una persona. I que aquesta persona esporga les branques seques amb una eina que té un nom ben concret, probablement des de fa segles. Paisatge, arbre, persona i eina, formen part d'una mateixa cultura que troba el sentit en la llengua. M'explico? Tots aquests factors es relacionen i formen allò que se'n diu un poble. Si Calvo encara no ho ha entès... En fi, facem que ho entengui. Si els seus li deixen entendre-ho, és clar; i si val la pena que ella i el PSOE ho entenguin, cosa que a trenta anys de la transició no sé si és possible, la veritat...
Diari de Balears (16-XI-06)
pobler | 16 Novembre, 2006 06:54
És una generació d’entre vint i trenta anys, una generació que pensa que és hora d’anar acabant amb la ficció d’una esquerra massa adaptada al règim. Són les organitzacions i col·lectius culturals que, quan la memòria històrica era enterrada sota tones de ciment armat pel carrillisme i la socialdemocràcia, pugnaven per recuperar els aspectes amagats de la lluita republicana i socialista: la memòria de la Revolució d’Astúries, la història del POUM i la CNT, el record dels Fets del Maig del 37 a Barcelona, l’extermini de les avantguardes marxistes i anarquistes per l’estalinisme del PCE-PSUC.... Uns joves que s’han entestat a estudiar tot el referent a la Revolució Socialista en temps de la República i la transició, “la restauració borbònica”, en les seves paraules. (Miquel López Crespí)
L’Esquerra alternativa en el segle XXI: els joves de l’esquerra nacionalista de les Illes

Les cúpules dirigents dels actuals partits de l’esquerra oficial no s’haurien de posar tan nervioses quan constaten certs desencontres entre elles i les joves generacions de sobiranistes illencs. En aquests darrers anys he parlat amb nombrosos dirigents i militants d´organitzacions com Endavant-Organització Socialista d'Alliberament Nacional, ERC, el PSAN, el Moviment de Defensa de la Terra, Maulets, col·lectius culturals com Arran, organitzadors dels potents sindicats d’estudiants independentistes o simples joves sobiranistes i d’esquerra sense afiliació concreta. Tot aquest ampli ventall d’esquerrans de nou encuny coincideixen a fer una valoració ben negativa dels polítics de la transició, dels professionals de la política que en trenta anys de cobrar del règim no ha sabut reforçar el teixit de la societat civil en una línia de ferma resistència als despersonalitzadors dels pobles, a les màfies especulatives i encimentadores. Els sobiranistes, la majoria dels col·lectius i organitzacions abans esmentats, pensen que hi ha hagut una adaptació massa evident de l’esquerra oficial a l’Espanya de les autonomies i de suport a la monarquia, una adaptació ben pagada, evidentment, i concretada en els substanciosos sous dels polítics del règim i altres privilegis personals que aquesta submissió ha comportat i comporta.
Aquesta és una generació d’entre vint i trenta anys, una generació que pensa que és hora d’anar acabant amb la ficció d’una esquerra massa adaptada al règim. Són les organitzacions i col·lectius culturals que, quan la memòria històrica era enterrada sota tones de ciment armat pel carrillisme i la socialdemocràcia, pugnaven per recuperar els aspectes amagats de la lluita republicana i socialista: la memòria de la Revolució d’Astúries, la història del POUM i la CNT, el record dels Fets del Maig del 37 a Barcelona, l’extermini de les avantguardes marxistes i anarquistes per l’estalinisme del PCE-PSUC.... Uns joves que s’han entestat a estudiar tot el referent a la Revolució Socialista en temps de la República i la transició, “la restauració borbònica”, en les seves paraules. Es tracta de situar allà on correspon aquells que estaven pel socialisme i les col·lectivitzacions, per la llibertat de les nacions i per la unificació de la lluita contra el feixisme amb la construcció del poder dels treballadors, i aquells que no entenien el que s’esdevenia davant els seus ulls.
Tot aquest jovent és molt crític, igualment, amb els minsos resultats obtenguts tant pel Pacte de Progrés a les Illes, com pel tripartit al Principat. Aquests joves pensen que els polítics professionals de l’esquerra oficial no saberen estar a l’alçada de les necessitats històriques del nostre poble en tudar una oportunitat històrica que no sabem quan es repetirà. Tots els anys de mobilitzacions i lluites en defensa del territori i per la preservació dels nostres minvats recursos naturals foren fetes malbé per aquells que no saberen o no volgueren concretar un Pla d’Ordenació Territorial que protegís les Illes d’encimentadors i depredadors. No em parlen de no estructurar una autèntica televisió autonòmica al servei de la recuperació cultural de la nostra terra.
És per això que aquest jovent mira cap endavant i no té tantes presses com els polítics de la nòmina per a entrar a les institucions solament pensant en els privilegis personals que això pot comportar. Privilegis enverinats, perquè per a poder gaudir-ne hom ha de deixar a un racó les principals reivindicacions dels sectors d’avantguarda del poble.
Tots ells són conscients, per exemple, de l’alt cost polític i electoral que tengué per al PSM passar de ser l’avantguarda de la lluita contra la contaminació i la incineradora de Son Reus a acotar el cap davant les exigències d´UM i Maria Antònia Munar. Els sobiranistes mallorquins, la nova esquerra de les Illes, considera que uns dels principals motius de descens electoral del PSM prové precisament d’aquest moment concret. Moment en què es començaven a perdre milers i milers de votants, més del vint-i-dos per cent de l’electorat i dos diputats.
Sense renunciar, ni molt manco!, a ser a les institucions, aquesta nova generació de polítics illencs té ben present que són precisament organitzacions culturals i conservacionistes com l’OCB o el GOB les que contribuït a mantenir i enfortir el teixit associatiu de la societat civil illenca i han estat l´ànima i el motor de la majoria de mobilitzacions en defensa de la llengua i del territori. Aquests nous polítics pensen que s’ha de recuperar i potenciar aquest esperit de servei al país, pensar menys en la política de les “altures”, dels pactes interburocràtics per servar sous cadiretes, i anar cap a la reconstrucció del pensament sobiranista d’esquerra fet malbé en aquests darrers trenta anys de gestió del sistema.
S’ha de pensar en les eleccions, ningú no ho dubta, però, vists i comprovats els desastres a què ens ha portat la dreta amb la col·laboració amb l’esquerra de la moqueta i el cotxe oficial, es tracta, m’expliquen, de començar a bastir el futur lluny dels silencis i claudicacions de què hem estat testimoni durant aquestes dècades. Els motors s’han de posar en marxa amb continguts i manera de fer política ben diferents del que hem vist fins ara. Tots plegats pensen que quan arribin a gestionar les institucions del règim ho han de fer per a bastir quelcom de positiu per al poble, per provar d’aturar la política depredada de la dreta, i tot sovint de l’esquerra oficial, si pensam en els encimentadors de Calvià, per exemple.
Ciutat de Mallorca (16-XI-06)
pobler | 15 Novembre, 2006 15:17
Per Bernat Joan i Marí. Eurodiputat d'ERC.
Eivissa pel Canvi no constitueix cap tipus de salvavides per a polítics amb problemes de flotabilitat. No tenim cap intenció de perllongar carreres polítiques esgotades ni d'oferir «mah de lo mihmo» a ningú. Hi haurà gent amb experiència, certament, però també una profusió de cares noves, que, a més, ocuparan llocs ben destacats. (Bernat Joan)
Entre els partits polítics que donen suport a ExC no hi haurà primacies sense fonament ni desequilibris evidents. En canvi, pel que tenc entès (donat que no he participat directament en la negociació), a Mallorca hi havia la intenció de deixar Esquerra fora de l'ajuntament de Palma, fora del Consell i també, molt probablement, fora del Parlament (un quart lloc, ho sap el sr. Maria igual de bé que qualsevol observador mínimament atent, té moltes possibilitats de no entrar-hi). Què hi perd Esquerra, si fent part del Bloc no hi pot sumar res? (Bernat Joan)
Un plagi que plagui .

L'esmentat article, per començar, m'ha reafermat en una de les meues conviccions de temps ha: cada illa té les seues característiques específiques, i el que ocorre en una de les Balears resulta del tot difícil d'extrapolar-ho a les altres. Que un article parlant d'un acord molt concret, portat a terme a Eivissa, permeti desqualificar l'actuació d'Esquerra a Mallorca, serà, idò, com a mínim, dubtós. Perquè tenim unes tradicions ben diferents, i perquè la nostra trajectòria, així mateix, ha estat diferent a cadascuna de les illes.
A Eivissa, efectivament, anam camí d'articular un acord -batejat com a Eivissa pel Canvi- que pens que pot constituir una bona alternativa als dos partits polítics majoritaris: el PP i el PSIB-PSOE (fins ara, a Eivissa, més PSOE que no PSIB; ja veurem què passa en el futur). Eivissa pel Canvi, efectivament, es basa en una sana conjunció d'independents compromesos, i partits polítics (concretament, ENE, EU i Esquerra). I per què ha funcionat, fins ara i tocam ferro, l'invent, a Eivissa, i no en canvi a Mallorca? Potser en Miquel A. Maria hauria d'anar a cercar les respostes en les condicions que s'han posat per a aquest acord.
Anem a palms, i vegem quantes n'hi ha que coincideixin i quantes no.
a. La primera de totes les condicions, del tot necessària perquè Eivissa pel Canvi sigui efectivament un projecte novedós, ha estat que ExC no constitueix cap tipus de salvavides per a polítics amb problemes de flotabilitat. No tenim cap intenció de perllongar carreres polítiques esgotades ni d'oferir «mah de lo mihmo» a ningú. Hi haurà gent amb experiència, certament, però també una profusió de cares noves, que, a més, ocuparan llocs ben destacats.
b. La segona és que, almenys pel que fa a la llista per al Parlament i a la llista del Consell, les persones que vagin davant seran independents, o gent acceptada per tots els partits polítics, sense fissures. Si hagués de fer, ara mateix, una aposta, diria que qui vagi davant no tendrà carnet de ningú. A Mallorca, que jo sàpiga, la voluntat del PSM i EU no ha estat la de cercar cap independent de consens per anar davant, acceptable per totes les formacions polítiques.
c. Majoritàriament, els independents d'ExC són realment independents. En el cas de Mallorca la majoria dels candidats proposats eren (i deuen continuar sent-ho, si no n'han estripat el carnet) d'una formació política concreta. He de reconèixer, fent un petit recés, que a Eivissa hi va haver també l'intent de convertir en independents els membres d'un dels tres partits polítics, però els altres vàrem deixar ben clar que, amb aquest tipus de mangarrufes, no hi jugàvem.
d. ExC ha sumat, fins ara i continuam tocant ferro, tothom progressista, nacionalista, ecologista, alternatiu. Hi tenim independents, hi tenim EU al complet, ENE sencera i Esquerra al cent per cent. Passaré de comentar la comparació amb Mallorca, tenint en compte el que ha ocorregut a l'interior del partit del senyor Maria.
e. Em costa molt pensar que ExC pugui tenir -continuant amb les comparacions- cap candidat o candidata a l'ajuntament d'Eivissa que estigui la meitat de tocat políticament que el candidat del Bloc a la batlia de Palma, o cap candidat (i encara, a Eivissa, no sabem qui serà) que usi l'espanyol com si fos un «Ciutadà» qualsevol dels nous renglers populistes unionistes al Principat.
f. Entre els partits polítics que donen suport a ExC no hi haurà primacies sense fonament ni desequilibris evidents. En canvi, pel que tenc entès (donat que no he participat directament en la negociació), a Mallorca hi havia la intenció de deixar Esquerra fora de l'ajuntament de Palma, fora del Consell i també, molt probablement, fora del Parlament (un quart lloc, ho sap el sr. Maria igual de bé que qualsevol observador mínimament atent, té moltes possibilitats de no entrar-hi). Què hi perd Esquerra, si fent part del Bloc no hi pot sumar res?
I, encara, em queda una última pregunta: si el Bloc realment vol sumar i convertir-se en una alternativa política creïble, per quina raó s'ha relegat Esquerra d'aquesta manera? Si el nostre partit no pot sumar res enlloc, és ben lògic que opti per intentar mesurar les pròpies forces.
Diari de Balears (15-XI-06)
pobler | 15 Novembre, 2006 07:02
És completament incomprensible aquesta guerra entre nacionalistes quan, i és evident per a tot aquell que té dos dits de seny, tot juga en contra de la nostra supervivència com a poble, com a comunitat amb unes senyes d’identitat pròpies. No es tracta solament de tots els diners de la banca i de tot el poder dels mitjans de comunicació posats al servei d’aquest ferotge bipartidisme PP-PSOE. Aquest només és un dels nombrosos problemes que afecten la continuïtat cultural del nostre poble. Sense poders econòmics al seu darrere, sense el control dels mitjans de comunicació, el problema del saqueig dels nostres minvats recursos naturals, la destrucció del territori, la “balearització” constant de les Illes, la despersonalització de la nostra societat augmenta dia a dia sense aturar. (Miquel López Crespí)
La divisió del nacionalisme.
No corren temps gaire favorables per al desenvolupament i consolidació del nacionalisme progressista a les Illes. Mentre els partits d’àmbit estatal, especialment el PP i el PSOE impulsen un ferreny bipartidisme que imaginam pactat i ben pactat, i Izquierda Unida, a recer de la socialdemocràcia, també aguanta xuclant tot el que pot per a sobreviure, els partits nacionalistes s’enfronten entre si i es divideixen i subdivideixen contínuament.
És completament incomprensible aquesta guerra entre nacionalistes quan, i és evident per a tot aquell que té dos dits de seny, tot juga en contra de la nostra supervivència com a poble, com a comunitat amb unes senyes d’identitat pròpies. No es tracta solament de tots els diners de la banca i de tot el poder dels mitjans de comunicació posats al servei d’aquest ferotge bipartidisme PP-PSOE. Aquest només és un dels nombrosos problemes que afecten la continuïtat cultural del nostre poble. Sense poders econòmics al seu darrere, sense el control dels mitjans de comunicació, el problema del saqueig dels nostres minvats recursos naturals, la destrucció del territori, la “balearització” constant de les Illes, la despersonalització de la nostra societat augmenta dia a dia sense aturar.
A hores d’ara, els polítics professionals que feren malbé el nostre Pacte de Progrés, aquells que tampoc no saberen bastir un Pla d’Ordenació Territorial que aturàs la salvatge depredació de recursos i territoris, tampoc no saben trobar fórmules engrescadores per a la unitat contra la dreta. L’interessant experiment unitari d’Eivissa-Formentera, el Pacte Progressista que, durant uns anys pogué mitigar mínimament el poder de la dreta, s’ha trencat a causa de la prepotència i sectarisme del PSOE
A Mallorca les coses tampoc no funcionen gaire bé per a aquells que diuen estar situats a l’esquerra del PSOE. La divisió nacionalista és un fet, mentre que els nacionalistes d’obediència espanyola, és a dir, PP i PSOE, cada vegada van més units a les eleccions.
A Mallorca la divisió del nacionalisme progressista s’ha consolidat arran del darrer congrés del PSM quan, per rebuig de fusionar-se amb Izquierda Unida, una bona part del partit que ara dirigeix Gabriel Barceló s’escindí per a formar una nova organització nacionalista: Entesa per Mallorca. Si finalment ERC no accepta les condicions de PSM-EU per a bastir una coalició per al proper any 2007, el vot regionalista i sobiranista mallorquí podria trobar-se molt fraccionat per a alegria de PP-PSOE. L’elector mallorquí amb sensibilitat nacional haurà d’escollir aleshores entre els seguidors de Maria Antònia Munar, Grosske-Barceló, Mateu Crespí o Joan Lladó. Però el problema, tot i ser gravíssim, no ve donat solament per aquesta fragmentació de les diverses sensibilitats nacionalistes existents en la nostra societat. Un problema afegit és l’ambient de crispació, el ferotge autoodi que tothom pot notar en els comunicats i declaracions de les diverses organitzacions nacionalistes existents. Aquestes bregues internes l´únic que fan es dificultar els possibles acords entre organitzacions afins i, en lloc de dedicar tots els esforços a combatre els partits que són la punta de llança de la nostra despersonalització, els destructors i encimentadors de Mallorca, es maten entre ells mateixos. Mai no s’havia vist res de tan absurd i mancat de sentit. ¿Com és possible, ens demanam tots aquells que durant dècades hem fet feina per al desenvolupament de les idees de progrés i justícia social a la nostra terra, que els polítics professionals que porten endavant les converses entre partits no s’adonin de la situació en què ens trobam? Pens que sempre s’haurien de prioritzar les aliances entre forces afins i mai lliurar la feina de dècades a mans d’aquells que, des de la transició, i com demostrà la votació contra els drets nacionals del poble basc, mai no han fet res en defensa dels drets nacionals de les nacions oprimides per l’estat, ans al contrari, n’han estat els seus enemics decidits.
És completament absurd, en la nostra difícil situació, dedicar-nos a matar-nos entre nosaltres, cas de la brega recent entre PSM i Entesa per Mallorca.
Si tot això no es va solucionant a poc a poc, i la cosa s’enverina més i més a cada dia que passa, haurem d’arribar a pensar que els nostres polítics, els polítics professionals del nacionalisme mallorquí, tots sense excepció, no són a l’alçada del nostre poble, no saben quins són els problemes autèntics que cal solucionar per a garantir la nostra supervivència i, indiscutiblement davant inutilitat tan provada, una inutilitat que tan sols porta a la divisió i a l’enfrontament intern, a la mort de les nostres pròpies forces, haurem de pensar a enviar-los com abans millor a casa seva abans no sigui massa tard.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares(15-XI-06)
pobler | 14 Novembre, 2006 08:57
Llibreria Àgora i Editorial La Lucerna us conviden a la presentació de la traducció del Premi Nacional de Poesia Pompeu Fabra "Ciutat de Perpinya 1988" L'obscura ànsia del cor.
Densa marea de tristeza
(traducció de L'obscura ànsia del cor, Premi Nacional de Poesia Pompeu Fabra, Ciutat de Perpinyà 1988)
a càrrec de Francesc J. Díaz de Castro, doctor en filologia moderna i escriptor
Dimarts, 21 de novembre de 2006
A les vuit del vespre
Llibreria Àgora
Jardí Botànic, 2
07012- Palma (Mallorca)
971 714624
Miquel López Crespí ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novel·la, contes, teatre i narrativa juvenil entre els quals podríem destacar: "Ciutat de Palma de Teatre 1974", "Ciutat de Palma de Narrativa" (1991), "Joanot Martorell" de narrativa (València), "Pompeu Fabra 1984", "Joan Santamaria 1989" (Barcelona), Premis Ciutat de València (de poesia i narrativa), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, "Marià Vayreda" de narrativa (Girona), Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa "Miquel Àngel Riera", Premi Valldaura de novel·la (Barcelona), Premi de teatre "Carles Arniches" (Alacant), Principat d'Andorra (Grandalla) de Poesia, Premi de Literatura "Serra i Moret 1993" de la Generalitat de Catalunya, Premi de Poesia del Consell Insular d'Eivissa i Formentera, Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó (Menorca), Premi Nacional de Literatura "Camilo José Cela", Premi de Poesia "Ibn Hazm 2003", Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005 "Comas i Maduell".
Col·laborador dels suplements de cultura dels diaris de les Illes, Miquel López Crespí ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i la història de Mallorca. Actualment té diverses seccions fixes a diaris i revistes. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. D'ençà 1999 ha escrit centenars d'articles en català en el diari El Mundo-El Día de Baleares. Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.
En els anys vuitanta és cofundador i vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de quaranta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novel·la i assaig entre els quals podríem destacar: Necrològiques (narrativa); Crònica de la pesta (contes); L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (memòries); L'amagatall (novel·la); Cultura i antifranquisme (assaig); L'obscura ànsia del cor (poesia); El cicle dels insectes (poesia); Vida d'artista (narrativa); Històries del desencís (narrativa); Estiu de foc (novel·la); La Ciutat del Sol (narrativa juvenil); Punt final (poesia); No era això: memòria política de la transició (assaig); Acte Únic (teatre); El cadàver (teatre); Núria i la glòria dels vençuts (novel·la); Revolta (poesia); Un violí en el crepuscle (poesia); Rituals (poesia); Llibre de pregàries (poesia); Estat d'excepció (novel·la); Un tango de Gardel en el gramòfon (narrativa); Perifèries (poesia); Breviari contra els servils (narrativa); Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (assaig); El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel·la); Corambé: el dietari de George Sand (novel·la); Lletra de batalla (poesia) Els anys del desig més ardent (teatre); Defalliment (novel·la); El cant de la sibil·la (poesia) i Les ciutats imaginades (poesia).
pobler | 13 Novembre, 2006 10:31
"Pere Rosselló Bover comparà aquesta obra, plena d’una lluminosa sàtira, esmolada com un punyal, lúcida com només la podia escriure un home que coneix a la perfecció el món de la ploma amb algunes obres de Joan Puig i Ferreter, com Servitud (1926) o Vida interior d'un escriptor (1928). Es tracta de disseccionar el que s’esdevé cada dia davant els nostres ulls dins en el món editorial català. És, evidentment, una profunda reflexió sobre el país i la cultura". (Salvador Rigo)
Llibres imprescindibles de la literatura catalana contemporània: La novel·la (1)
Per Salvador Rigo, professor, llicenciat en Humanitats per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC)
És una punyent visió del món cultural nostrat, de la vida, problemes i frustracions dels escriptors catalans contemporanis. Han escrit al respecte molts d’assagistes. En el seu moment, Pere Rosselló Bover comparà aquesta obra, plena d’una lluminosa sàtira, esmolada com un punyal, lúcida com només la podia escriure un home que coneix a la perfecció el món de la ploma amb algunes obres de Joan Puig i Ferreter, com Servitud (1926) o Vida interior d'un escriptor (1928). Es tracta de disseccionar el que s’esdevé cada dia davant els nostres ulls dins en el món editorial català. És, evidentment, una profunda reflexió sobre el país i la cultura. En el pròleg a Cultura i transició a Mallorca, l’escriptor i investigador Pere Rossellò Bover ha dit al respecte, parlant del coneixement que té l’escriptor de sa Pobla del món literari català contemporani: “López Crespí analitza la situació de la gent de lletres a la nostra terra i es pregunta quina ha de ser la seva funció en la nostra societat, tal com també ho plasmà –amb un cert humor negre -a La Novel·la. Avui, ser escriptor a Mallorca equival gairebé a ser un marginat, a patir el menyspreu i l´oblit”. En el fons, aquest és l’argument central de La novel·la: la indiferència de la societat envers els seus escriptors més compromesos mentre aquesta mateixa societat, sobretot la societat oficial, els poders culturals, acadèmics i polítics, enlairen contínuament l’intel·lectual servil, l’escriptor mediocre, aquell que amb la seva obra i les seves declaracions públiques no molesta mai la migdiada dels satisfets.
(1)La novel·la (Eivissa, Res Publica Edicions, 2002)
pobler | 12 Novembre, 2006 07:38
Comunicat de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (OSAN-Endavant).
Eleccions i nou Govern autonòmic al Principat de Catalunya.
Passats uns dies després de les eleccions, i un cop decidida la formació el nou govern, des d'Endavant (Organització Socialista d'Alliberament Nacional -OSAN) fem pública la nostra reflexió arran d'aquests esdeveniments.
Eleccions autonòmiques al Principat: baixa participació i un únic projecte polític d'opressió i negació
De partida, creiem que cal analitzar els fets més enllà d'una òptica que posi l'èmfasi en les eleccions i el sistema en si mateixos, en el curt termini i caient en possibles legitimacions de les eleccions autonòmiques. Es fa necessari intentar oferir una visió de més llarg termini, i saber veure les tendències que sembla que es poden estar movent i que poden condicionar les estructures polítiques, econòmiques i socials dels Països Catalans. Des d'aquesta perspectiva sempre hem considerat que les eleccions autonòmiques i l'autonomisme són un instrument de dominació de la nació catalana, que serveixen per a legitimar la divisió i ocupació imposada damunt nostre. És per això que la nostra primera reflexió vol situar aquestes eleccions en els que creiem que són els paràmetres correctes de fer-ho: en el marc de la Reforma espanyola i el sistema polític espanyol, un context que té per finalitat assegurar el lligam dels Països Catalans a Espanya i la submissió i dependència del nostre poble.
Alhora, creiem necessari de fer pública aquesta valoració, també, pel fet que hi ha elements nous que, al costat de certa confusió i desorientació en certs sectors socials catalans i al si de l'Esquerra Independentista, són necessaris d'analitzar. Ens referim bàsicament a la novetat que representa la irrupció parlamentària d'un nou partit espanyolista i l'aposta d'ERC, com a partit que es declara independentista, per reeditar el tripartit.
Un aspecte central per a entendre els esdeveniments que estan succeint i que succeiran en el futur immediat és la tendència imparable a la baixa en la participació electoral, que ha estat del 56'77%, la més baixa des de les primeres eleccions autonòmiques. Això suposa consolidar una tendència de llarga durada, que té en la seva base el creixent descrèdit de la classe política i el sistema polític autonòmic, i burgès en general. Malgrat que tots els partits amb representació parlamentària han declarat sentir-se 'preocupats' per la baixa participació, és evident que l'interès dels partits no és el de l'aprofundiment democràtic, d'avançar cap a la democràcia popular o 'participativa', sinó l'exercici del poder, l'ocupació de càrrecs i la utilització de les institucions per a influir sobre la vida socio-econòmica.
El resultat d'aquesta baixa participació ha estat la pèrdua de vots de tots els partits, a excepció d'ICV i de 'Ciutadans'. CiU ha perdut 95.914 vots i el PSC 241.687. Una de les pèrdues més espectaculars ha estat la d'ERC, que ha perdut un 24% de l'electorat. Aquesta dada no pot ser passada per alt a la lleugera. Aquesta xifra no s'ha de contextualitzar en la baixada general de la participació. Aquesta dada mostra clarament que una molt significativa part de la base electoral d'ERC ha optat per abstenir-se, fonamentalment motivat pel desencant arran de les pràctiques tacticistes, ideològicament febles i nacionalment oportunistes i claudicants, que han abocat aquest partit a un descrèdit que fins ara molta gent restringia a la resta dels cinc partits del Parlament principatí.
Una part important de la pèrdua de suport a ERC també ha estat vot que ha tornat a CiU. Així, ERC, almenys en la seva actual aposta tàctico-estratègica, ha tocat sostre electoral i està veient com bona part de la base social, sobretot la més sincerament sobiranista i d'esquerres, la comença a abandonar, per a anar a parar majoritàriament a l'abstenció. És el resultat de tres anys de presència a l'administració autonòmica amb una política erràtica (procés de decisió del vot al referèndum de l'Estatut) i un discurs polític desideologitzat i tebi o directament de dretes (apostant per fer polítiques econòmiques 'liberals' com ha declarat Carod-Rovira en més d'una ocasió).
Pel que fa al 'Partido de la Ciudadania', cal tenir clar que aquesta plataforma representa el vell espanyolisme i falangisme genocida que ara es presenta sota unes formes renovades, aparentment 'liberals'. 'Ciutadans' ha estat utilitzat i promogut pels sectors més ultres de la dreta per debilitar el PSC. Aquest 'partit' ha comptat amb un elevat suport mediàtic i econòmic i, per tant, no representa necessàriament una tendència social de creixement del sector polític que representa. Cal recordar que bàsicament encarna una sèrie de corrents abans organitzats al si del PSC i el PP.
Caldrà veure la influència política que poden tenir des de l'altaveu del Parlament autonòmic i tenir present, en darrer terme, que les decisions polítiques responsables de l'opressió dels Països Catalans venen de la mà de partits com CiU, PP i PSC, i de la col.laboració d'ERC, Bloc, UM i ICV. I això no ha canviat en aquestes eleccions.
En tot cas, des d'Endavant (OSAN) no entenem l'elecció de tres representants de 'Ciutadans' com una reacció a un suposat 'procés de sobirania' o de progressiva construcció nacional, com des de determinats sectors s'ha analitzat, ja que no hi ha tal procés: les mancances i les llacunes en el suposat procés són ben evidents, estructurals i de llarga durada, com ho evidencia la manca d'un moviment polític independentista. Aquest 'fenomen', en tot cas, sí que constitueix una reacció, no a un procés de sobirania en marxa, sinó a una frustració dels sectors espanyolistes més reaccionaris al fet que l'Estat espanyol no tanca el seu procés històric de modernització, el darrer intent del qual ha estat, a través de les reformes estatutàries, tancades en fals. Juntament amb un cert creixement del sentiment independentista, desigual al llarg del territori dels Països Catalans i, malauradament, poc estructurat políticament i poc fonamentat ideològicament, aquesta plataforma és una reacció, doncs, a la incapacitat de l'Estat espanyol d'acabar amb les 'revindicacions territorials', és a dir: acabar amb les nacions oprimides com a tals realitats nacionals, conscients de la seva pròpia existència.
En aquest sentit, molta gent, i amb raó, es pregunta per una alternativa electoral independentista i d'esquerres a les autonòmiques. Per a nosaltres això ha de venir de la mà de les Candidatures d'Unitat Popular i la seva experiència i consolidació a les municipals. La maduració de l'experiència electoral municipal, en darrer terme, serà la que ens permetrà poder acabar fent un salt cap a altres tipus de convocatòries, fent que cada passa nova que es faci representi un avenç per al moviment, mai un retrocés.
No hi ha 'segones oportunitats': un Govern de continuïtat
Malgrat els resultats que han ofert els tres anys de tripartit, malgrat l'incompliment del propi Pacte del Tinell en molts punts, es reedita el tripartit. Malgrat que ERC va veure com els altres dos socis feien fora qui havien designat com a 'conseller en cap', i que finalment en ple debat sobre l'Estatut eren expulsats del tripartit, malgrat que ICV-EUiA, responsables de participació ('Relacions Institucionals'), han estat responsables de la baixa participació en el referèndum de l'Estatut i en aquestes eleccions, i finalment malgrat les polítiques nefastes per a les classes populars a nivell econòmic i mediambiental, el tripartit sembla que es repeteix.
A més, el Govern autonòmic principatí continuarà lligat de mans i peus del Govern espanyol. En tot aquest esquema, doncs, sota l'argument del 'desenvolupament de l'Estatut', la reedició del Tripartit només es pot explicar per la necessitat de continuar alimentant la màquina, continuar obtenint les prebendes i sous que l'ocupació de càrrecs permet.
El repte de l'esquerra independentista continua, doncs, després de les eleccions autonòmiques, essent el mateix: articular la unitat popular per construir un moviment rupturista que lluiti per trencar amb les cadenes del capitalisme i dels estats espanyol i francès. I des d'Endavant ens comprometem a continuar treballant per construir aquesta alternativa.
Endavant (Organització Socialista d'Alliberament Nacional) Països Catalans, 9 de novembre de 2006
pobler | 10 Novembre, 2006 15:45
Lluís M. Xirinacs, l'històric lluitador per la República, la independència de Catalunya i el socialisme no burocràtic, en la presentació a Barcelona digué de l'obra de Miquel López Crespí: "Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals".
Miquel López Crespí: per la independència dels Països Catalans
Recomanaren el llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc), tot resaltant la seva importància per a servar la memòria històrica del nostre poble, Mateu Morro, historiador, antic secretari general del PSM i exconseller d'Agricultura del Govern Balear, Llorenç Buades, màxim responsable de la secretaria d'Acció Social de la CGT-Illes, Tomeu Martí d'Alternativa per Mallorca, l'escriptor Jaume Santandreu i la militant de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (Endavant) Anna Violeta Jiménez. Igualment la històrica formació independentista "Maulets" ha encoratjat -mitjançant una recomanació en la seva publicació- la lectura d'un llibre que ja comença a ser considerat eina d'importància cabdal en la tasca del nostre alliberament nacional i social.

La prestigiosa revista independentista i socialista Lluita portaveu d'una de les més importants organitzacions independentistes d'esquerra dels Països Catalans [el Partit Socialista d'Alliberament Nacional -PSAN] recomana en el seu número 218 el llibre d'assaig de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc).
L'històric òrgan de l'independentisme dels Països Catalans recomana aquesta nova aportació a la història del segle XX de l'escriptor de sa Pobla (Mallorca) Miquel López Crespí mitjançant un article de Quim Gibert (que també havia sortit publicat a L'Estel). Cal recordar que en el Consell de Redacció d'aquesta important organització revolucionària hi són presents alguns dels homes i dones més prestigiosos del nacionalisme d'esquerres català ja que hi ha Josep Guia, Núria Cadenas, Miquel Alonso, Marc Candela, Pau Caparrós, Sergi Franch, Toni Gisbert, Màrius Martínez i Alicia Toledo.
Cal dir que l'assaig de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició després de les crítiques extremadament favorables que ha merescut de part de la majoria de forces polítiques revolucionàries i nacionalistes d'esquerra dels Països Catalans s'ha convertit en una espècie de "manual per la lluita nacionalista" per a les joves generacions de patriotes i militants antisistema de Catalunya. A Mallorca, i el dia de la presentació de l'assaig que comentam [29 de març de 2001], recomanaren el llibre, tot resaltant la seva importància per a servar la memòria històrica del nostre poble, Mateu Morro, secretari general del PSM i conseller d'Agricultura del Govern Balear, Llorenç Buades, màxim responsable de la secretaria d'Acció Social de la CGT-Illes, Tomeu Martí d'Alternativa per Mallorca, l'escriptor Jaume Santandreu i la militant de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (Endavant) Anna Violeta Jiménez. Igualment la històrica formació independentista "Maulets" ha encoratjat -mitjançant una recomanació en la seva publicació- la lectura d'un llibre que ja comença a ser considerat eina d'importància cabdal en la tasca del nostre alliberament nacional i social.
Lluís M. Xirinacs, l'històric lluitador per la República, la independència de Catalunya i el socialisme no burocràtic, en la presentació a Barcelona digué de l'obra de Miquel López Crespí: "Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals.
'Tot amb dades fefaents, incontrovertibles. Quina falta feia un llibre així! L'escriu des de la seva perspectiva mallorquina. Això també omple un buit important. Ja voldria jo conèixer algun llibre semblant des de l'òptica valenciana! Perquè, deixeu-m'ho dir, el meu llibre La traïció dels líders és redactat només des de l'angle del Principat de Catalunya.
'Més qualitats. Ell, a més d'un gran intellectual amb un bagatge bibliogràfic i una producció de llibres propis envejable, a més d'un gran periodista collaborador prolífic de la premsa, és des de l'inici de la seva joventut un lluitador tenaç en el terreny dur de la praxi política, més de base i més compromesa. També fou represaliat pel franquisme. I, en aquest terreny alhora difícil i arriscat, mostra una rara virtut. Evita exitosament les baralles internes, les rivalitats estèrils i nefastes tan monòtonament abundants entre els grups en lluita des de l'esquerra i el nacionalisme. La seva magnanimitat sobrevola les misèries induïdes per l'opressor prepotent en la barroera marginació a què són sotmesos".
Anna Violeta Jiménez, de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (Endavant) també ha escrit:
"Qui controla el passat controla també el futur. Qui controla el present, controla el passat. (de la novella de George Orwell 1984)'
'Orwell ja ens advertia (en el seu cèlebre llibre 1984) dels perills que comporta el control de la història. Precisament No era això: memòria política de la transició de Miquel López Crespí reivindica uns fets, la resistència popular al franquisme, des d'una òptica veritablement d'esquerres i revolucionària, és a dir, ben diferent del que ens mostren els principals mitjans de comunicació.
'Avui, vint-i-cinc anys després de la mort de Francisco Franco, tenim una visió parcial del que realment va succeir durant la dictadura, especialment d'aquell període obscur en la nostra història, la mal anomenada transició. La transició no fou més que un canvi formal, una operació continuïsta emparada per la constitució i pels estatuts d'autonomia. Un canvi legitimat per la política del consens entre l'esquerra oficial i el franquisme. Entre una colla d'oportunistes que s'apropiaren dels mots "comunisme" i "socialisme", utilitzant-los per al seu benefici personal, i els neofranquistes, als quals interessa ocultar el passat i ignorar un debat plural.
'En aquest marc, els autoanomenats "demòcrates de tota la vida" han estat erigits pels mitjans de comunicació com els protagonistes que possibilitaren la caiguda del règim, obviant les organitzacions i les persones anònimes que lluitaren aferrissadament per un canvi real.
'Són necessàries més que mai veus crítiques que ens donin una visió del que va passar en aquesta etapa tan recent de la nostra història. Si no estam abocats a l'oblit i a l'amnèsia collectiva.
'Per això són tan necessàries iniciatives com la d'en Miquel López Crespí en escriure No era això: memòria política de la transició. Per conèixer de primera mà el que ha estat la lluita popular contra el feixisme i els seus aliats. Aquests deixaren el poble sense coneixença del que realment havia passat, de la seva memòria històrica, i així impossibilitaren que el poble sàpiga que s'hauria pogut guanyar molt més en l'anomenada transició de no haver pactat amb el franquisme reciclat i amb la burgesia. Al poble se li negà tota oportunitat de decidir el seu futur (pactes secrets per les "altures"). [...]
'Esperem que llibres com aquest serveixin per conscienciar al poble de la traïció que li feren els diferents poders".
Revista L’Estel
pobler | 10 Novembre, 2006 10:20
Comunicat del Moviment de Defensa de la Terra.
Els seguidors de Boadella, Espada, de Carreras i companyia, ominipresents en els diferents fòrums de debat i mitjans de comunicació, han establert les seves bases en un discurs demagògic construït i finançat als barris benestants barcelonins i difós pels mèdia entre aquells sectors que, sovint de la mà del PSOE , han viscut al marge de qualsevol vestigi de catalanitat. La configuració i consolidació d’un partit “orangista” en defensa dels privilegis de l’alt funcionariat, els nous rics i la burgesia espanyolista és ja una realitat.
Sota la batuta d’un PSOE principatí lliure de tot vestigi de catalanisme i amb l’argument de l’amenaça “ciudadana”, aquest govern difícilment corregirà l’actual procés d’espanyolització política i mediàtica de la nostra societat.
Així doncs, en un panorama de previsible reforçament del pol espanyolista més bel·ligerant i de les polítiques al servei de la burgesia, cal preparar-se per al combat al voltant de tres eixos:
-La dinamització tant de la lluita de classes i d'alliberament de gènere com de les lluites populars en defensa del territori i els serveis públics.
-L’enfortiment de la lluita per la llengua, la cultura i la identitat nacional.
-El desplegament d’un veritable moviment per l’Autodeterminació.

Preparar-se per a una nova conjuntura: la lluita cos a cos.
En teoria, tot plegat no era sinó un guió pactat entre Mas i Zapatero pel qual es restituïa CiU al capdavant del govern autònom a canvi d’un suport estable dels convergents al govern del PSOE a Madrid. Aquest suport permetria que aquest partit aparegués davant l’opinió pública espanyola acompanyat d’uns socis més fàcils de digerir i més disposats a combregar amb un gir més liberal de les seves polítiques.
El guió, però, s’ha vist parcialment esgarrat per uns resultats electorals que posen al descobert les misèries i subproductes que ha engendrat l’establishment polític principatí en els darrers anys. Així, una CiU esbiaixada radicalment cap als postulats més dretans del liberalisme, la proposta de no ha assolit l’objectiu de poder liderar còmodament el proper govern principatí. D’altra banda, la previsible desfeta del PSOE ha afavorit ICV, que ha recollit part del vot maragallista desencisat amb l’operació Montilla i finalment. Finalment, els “Ciudadanos” han estat el vot útil de l’espanyolisme combatiu normalment camuflat durant anys dins la bossa de vots del PSOE i el PP.
Per tal de comprendre el nou arc parlamentari, cal tenir molt en compte dos fets fonamentals sense els quals és difícil copsar el perquè de la situació que ens envolta. Ens referim, òbviament, al 43% d’abstenció i als més de 60.000 vots en blanc. A banda de l’anomenada abstenció estructural, aquestes dades no són sinó el reflex de la profunda desil·lusió i el sentiment de frustració nacional col·lectiva que per a milers de catalanes i catalans han suposat tant l’enganyifa del procés de reforma estatutària com les polítiques erràtiques -quan no directament dretanes- del tripartit.
El teixit social català i popular i els anhels de sobirania de cada cop més sectors de la nostra societat s’han vist dràsticament traïts pels aparells d’uns partits sense cap més horitzó que el de la lluita pel càrrec, sense cap més projecte polític que el de la submissió als dictats de l’Estat i el capital.
I, és clar, en aquest clima els sectors més combatius de l’enemic es creixen, i qui juga amb foc, acaba cremant-se. Amb el suport dels grans grups econòmics i mediàtics de la dreta espanyola amb audiència significativa en determinats ambients de la nostra societat (COPE, El Mundo, Tele5, Antena3) i la connivència d’alguns mitjans de comunicació catalans que treballen dia a dia per l’espanyolització del país (El Periódico, La Vanguardia i TV3), el feixisme espanyol més descarnat ha obtingut representació parlamentària.
Seguint l’esquema clàssic d’un moviment nazi, els seguidors de Boadella, Espada, de Carreras i companyia, ominipresents en els diferents fòrums de debat i mitjans de comunicació, han establert les seves bases en un discurs demagògic construït i finançat als barris benestants barcelonins i difós pels mèdia entre aquells sectors que, sovint de la mà del PSOE , han viscut al marge de qualsevol vestigi de catalanitat. La configuració i consolidació d’un partit “orangista” en defensa dels privilegis de l’alt funcionariat, els nous rics i la burgesia espanyolista és ja una realitat.
Sota la batuta d’un PSOE principatí lliure de tot vestigi de catalanisme i amb l’argument de l’amenaça “ciudadana”, aquest govern difícilment corregirà l’actual procés d’espanyolització política i mediàtica de la nostra societat.
Així doncs, en un panorama de previsible reforçament del pol espanyolista més bel·ligerant i de les polítiques al servei de la burgesia, cal preparar-se per al combat al voltant de tres eixos:
-La dinamització tant de la lluita de classes i d'alliberament de gènere com de les lluites populars en defensa del territori i els serveis públics.
-L’enfortiment de la lluita per la llengua, la cultura i la identitat nacional.
-El desplegament d’un veritable moviment per l’Autodeterminació.
Pel que fa a la formació del nou govern, l’aposta s’encamina vers la reedició del pacte tripartit que assumeixi com a programa de govern bona part de les receptes liberals de la “competitivitat”. És a dir, molt previsiblement la desregulació social, la dualització (com passa ja amb l’ensenyament) i progressiva privatització dels serveis públics, la construcció d’infrastructures de destrucció massiva i la connivència amb el capital especulatiu seran els eixos del tan preconitzat “govern fort que torni el prestigi a Catalunya” o, parlant clar, que doni confiança als explotadors i sectors benestants.
I, evidentment, si realment volem fer creïble el nostre projecte i treure el nostre poble de la frustració i l’acotament, cal denunciar sense treva el paper de les forces reformistes i desplegar, sòlidament unit a les lluites populars, un referent polític unitari (mobilitzador, organitzatiu i institucional), per a la construcció del qual cal que el conjunt de l’Esquerra Independentista debati i consensuï en quina direcció cal caminar en els propers anys en els diferents àmbits de lluita.
[1] Vegeu l’article “De debò volem combatre el feixisme?”.
Web del Moviment de Defensa de la Terra (MDT)
pobler | 09 Novembre, 2006 17:57
La LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos. (Miquel López Crespí)
Els comunistes de tendència trotsquista en la transició (LCR)
Llorenç Buades és un dels militants històrics del marxisme mallorquí (de tendència trotsquista). És autor igualment d'unes documentades memòries que tracten de la seva experiència sindical i política. Consideram aquest treball molt útil perquè ens permet endinsar-nos en el món de la IV Internacional a les Illes, els seus orígens, la seva participació en la lluita antifranquista, objectius que tenien i marginació i criminalització que sofriren per part dels partits d'ordre pro centralistes i pro capitalistes (defensors de la "sagrada unidad de España" i de l'economia de lliure mercat).
Mallorca, la LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos.
Llorenç Buades concreta la seva militància dins el trotsquisme anant a Barcelona l'any 1974 i entrant en contacte amb una comuna de revolucionaris propera del mercat de Virrei Amat. Allà conegué antics militants de la CNT que li explicaren una versió de la revolució del 1936 molt diferent de tot el que havia llegit en autors de tendència estalinista (Carrillo, Passionaria, etc). Llorenç Buades (que ja abans del servei militar treballava en el sector de la construcció) tengué els primers contactes seriosos amb el moviment obrer treballant en empreses com Dragados i més tard a Comylsa. Juntament amb companys com Juan Díaz (que va ser militant del PCE i del PCOE) organitzà els primers embrions sindicals de la Construcció. Aleshores (finals de 1975), en Llorenç entra a treballar a Mare Nostrum i connecta amb dos militants del partit de Santiago Carrillo (Eusebi Riera i Gabriel Vidal). L'any 1976, després de moltes discussions amb Eusebi Riera i amb altres companys de Mare Nostrum, es consolida una cèl.lula sindical que depèn del PCE. Es tracta de la cèl.lula de Banca i Assegurances, que es reuneix regularment a casa de Jaume Vidal. En aquell temps militen en aquell grup Xim Carré (responsable del món obrer), Jaume Vidal (cap de cèl.lula), Santandreu, Guillem Juan, Jaume Fuster i diversos companys del Banc Condal. Les reunions es fan en indrets on també hi ha trobades de les Comissions Obreres carrillistes. Llorenç Buades recorda Maria Aina Vaquer (ara dels Verds), Pep Bernat, Tomeu Salleres (PSP). Sovint es feien reunions a casa d'en Màdico, aleshores destacat militant anarquista de la CNT.
Recorda Llorenç Buades que la majoria de la seva agrupació sindical sinpatitzava amb els corrents d'esquerra de les Comissions que controlaven els carrillistes. Tengué contactes amb Miquel Tugores del PTE, amb Mato d'ensenyament i amb el corrent unitari del Moviment Comunista de les Illes (MCI), impulsat per l'economista Antoni Montserrat. Conegué també Pedro García (del sector de Benzineres), Lluís Escuin (Sanitat), Aleña i Ginés (Hoteleria), a Frederic (Construcció).
A través de les reunions estatals de Comissions Obreres, en Llorenç estabilitzà la seva militància permanent en el marxisme adherint-se a la IV Internacional (els seguidors d'Ernest Mandel). En el Primer Congrés de CC.OO. Llorenç Buades ja votà contra les posicions que defensaven la monarquia, l'oblit de la lluita per la República, ordint pactes socials amb la patronal.
pobler | 09 Novembre, 2006 07:03
Per Llorenç Buades (CGT).
Els dirigents d'Esquerra Unida són favorables tàcticament a una aliança electoral amb el PSM i ERC, sempre que els permeti conservar els seus espais institucionals, però el Bloc com a resultant ja no és acceptat d'igual manera. Hi ha gent liquidacionista d'Esquerra Unida que està per el Bloc amb totes les conseqüències, hi ha gent que vol un tipus de Bloc que permeti l'autonomia de cada formació dins el futur bloc, i també hi ha adversaris del Bloc que fins ara no donen senyals de vida en el camp mediàtic, però que hi són i no són pocs ni poques. (Llorenç Buades)
Sembla que la proposta de bloc bastit des de les cúpules ha ajudat a incrementar el camp de la gent crítica amb el bloc dins Esquerra Unida, que es veu exclosa de la possibilitat de decidir, i fins al punt que es ramenen els seients dels qui es pensava tenir-ho tot al seu favor. Hi ha cadires qüestionades dins Esquerra Unida per una bona part de la seva militància. (Llorenç Buades)
En resum, al dia de demà ens trobarem amb gent que no voldrà deixar de ser Esquerra Unida amb perfil propi, ni voldrà deixar de ser comunista amb perfil propi, i ens trobarem amb més formacions polítiques que les ara existents. (Llorenç Buades)
Quan les cases es construeixen pel terrat s'ensorren.
La proposta d'un Bloc que supera la política d'aliances puntuals derivades de les eleccions (cas dels Progressistes) és només una proposta del PSM, o més aviat de la meitat del PSM que es va imposar a una Entesa que ni volia ni vol cap acord electoral amb Esquerra Unida, i encara menys un bloc.
Des d'una perspectiva d'esquerra dins el PSM em consta que hi ha gent que està prou contenta de desfer-se dels centristes d'Entesa, i que consideren un encert una definició més esquerrana del PSM. Però la cúpula del partit no ha definit en el sentit que volen les bases, la seva política d'aliances al Principat, i el suport a CIU, un partit de dreta, no deixa de ser una incoherència d'una direcció del PSM que vol jugar totes les cartes.
D'altra banda hi ha militants que consideren que la proposta de Bloc de Barceló és una proposta per a guanyar EU-Verds, en un moment de crisi d'aquesta formació política en el seu referent estatal.
El creixement electoral d'Iniciativa i els seus satèl·lits, Verds i Euia, fortaleix les idees d'articular formacions d'aquest tipus per tal de sortir de la crisi d'Izquierda Unida. Aquest fet tacticista que té per mirall Iniciativa no és acceptat però per una bona part dels militants de l'organització, molt esquarterada en blocs molt diferents.
En el cas de Mallorca, sembla que a Esquerra Unida tot va bé, i que tothom accepta de bon grau anar de la mà dels seus líders cap a la integració en un Bloc amb el PSM. La realitat però és molt diferent al que es pensa.
Per a la direcció del PSM la tàctica electoral de Bloc i la formulació política de Bloc amb la liquidació del PSM dins aquest per tal d'assolir ua nova majoria que tengui complements com Esquerra Unida, Alternativa i Verds, es fonamenta en la seva hegemonia. El PSM creu que la seva aposta els farà guanyar espais i sumar EU ,Verds i Alternativa al seu carro. Si és per implantació social i militat no van gaire errats.
Però això mateix és el que preocupa a bona part d'Esquerra Unida.
Els dirigents d'Esquerra Unida són favorables tàcticament a una aliança electoral amb el PSM i ERC, sempre que els permeti conservar els seus espais institucionals, però el Bloc com a resultant ja no és acceptat d'igual manera. Hi ha gent liquidacionista d'Esquerra Unida que està per el Bloc amb totes les conseqüències, hi ha gent que vol un tipus de Bloc que permeti l'autonomia de cada formació dins el futur bloc, i també hi ha adversaris del Bloc que fins ara no donen senyals de vida en el camp mediàtic, però que hi són i no són pocs ni poques.
De tothom és conegut que serà difícil que els militants d'Esquerra Unida que no són de parla catalana es puguin sentir identificats amb el projecte de Bloc. Però seria també un error creure que aquest camp és residual i afecta a la gent de parla només castellana, perquè té altres variants: la gent que no és en absolut nacionalista,i especialment la gent que no vol renunciar a ser militant comunista, o que no creu al PSM prou d'esquerra per fets com el del suport a CIU. Sembla que la proposta de bloc bastit des de les cúpules ha ajudat a incrementar el camp de la gent crítica amb el bloc dins Esquerra Unida, que es veu exclosa de la possibilitat de decidir, i fins al punt que es ramenen els seients dels qui es pensava tenir-ho tot al seu favor. Hi ha cadires qüestionades dins Esquerra Unida per una bona part de la seva militància.
De tot això es conclou que la formació del Bloc, tal com s'ha configurat des dels sanedrins, no provoca més que esquerdes, i les esquerdes sorgeixen de la manca de formulació d'un projecte democràtic i participatiu des de les bases.
En resum, al dia de demà ens trobarem amb gent que no voldrà deixar de ser Esquerra Unida amb perfil propi, ni voldrà deixar de ser comunista amb perfil propi, i ens trobarem amb més formacions polítiques que les ara existents.
Per posar un exemple: aquells partits que s'exclouen en les candidatures als municipis no fan més que sembrar la llavor de l'atomització i de la negació d'un projecte comú en el futur.
Possiblement amb el temps hi haurà un bloc a partir de retalls de partits, però aquest fet no llevarà del mapa ni la marca Esquerra Unida, ni als comunistes, ni a la seva projecció futura, perquè hi ha gent d'Esquerra Unida que no comparteix el projecte de bloc i vol mantenir els espais propis, perquè saben que en el futur bloc la seva veu tedrtà molt poc pes.
Així són les coses: quan les cases es construeixen pel terrat s'ensorren.
pobler | 07 Novembre, 2006 19:08
Reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit. (Miquel López Crespí)
Mallorca republicana: sa Pobla i la història oblidada

Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit.
Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquest llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas
(Bruguera, 1978).El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, el militar de la República Paulino López Sánchez conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.
Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en els quals participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.
La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro" és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars...).
Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja farà més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...
L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.
Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em a dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Golçal Castelló. Barcelona 1995".
Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme.
pobler | 04 Novembre, 2006 10:32
Carrillistes com Antoni M. Thomàs o Pep Vílchez, entre molts d'altres, signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Pamflets, concretament, contra el llibre de memòries antifranquista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70) que també signaren els senyors Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida. (Miquel López Crespí)
La República i els nous conversos

Els actes, les conferències que s'han fet enguany a sa Pobla en honor a la República Espanyola han representat un èxit clamorós. L'Associació de Joves Pinyol Vermell ha esdevengut l'organitzadora i dinamitzadora de l'esperit republicà del nostre poble. Aquests joves han aconseguit una fita difícil de superar. En efecte, reunir centenars de joves poblers i dels pobles veïns per a retre un homenatge a la República és una fita important, una fita històrica d'aquelles que poden marcar el futur polític d'un poble, en aquest cas sa Pobla, i el camí de la recuperació de la nostra memòria històrica. I això no solament en pla nostàlgic i erudit, sinó en la línia d'anar bastint un fort moviment republicà que no pugui ser manipulat per aquells grups i organitzacions que, en temps de la transició, oblidaren la lluita republicana per a cobrar bons sous.
Llorenç Capellà parlava d'aquest evident oportunisme d'alguns dels nous conversos al republicanisme quan en un article deia que "entre els conversos de l'esquerra -socialistes i comunistes-, i després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base -com és ara la concentració republicana del Divendres Sant a Palma".
Dues coses importants en l'article de Llorenç Capellà. L'oportunisme dels nous conversos en uns moments que ja no saben d'on rapinyar alguns vots entre la joventut, i el dirigisme dels antics carrillistes (PCE) que, després de "passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa", com diu l'escriptor, ara s'apunten al republicanisme.
El secretari general de la CGT-Balears, Josep Juárez, també dubtava de l'esperit autènticament republicà d'aquests "joancarlistes que es diuen d'esquerres", com escrivia en un article titular "Visca la República!". Parlant d'aquests joancarlistes republicans, el conegut dirigent de l'esquerra alternativa deia que tot plegat li semblava "un exercici de contorsionisme que no hi ha fibra humana que ho pugui suportar".
Cal dir que estic completament d'acord amb els qualificatius de "nous conversos" i de "joancarlistes que es diuen d'esquerres" que signen Llorenç Capellà i Josep Juárez, respectivament. Però nosaltres, els que patírem per defensar la República els atacs i les campanyes rebentistes del més ranci carrillisme antirepublicà, no som rancorosos. Molts dels que ara es retraten al costat de la bandera republicana manaven estripar aquestes mateixes banderes, escrivien pamflets plens de mentides, tergiversacions i calúmnies contra l'esquerra republicana de les Illes; molts d'ells eren els més aferrissats enemics de la lluita republicana. Ara, quan ja són a punt de perdre els càrrecs, oh miracle!, han descobert la hipotètica rendibilitat electoral de fer alguna activitat republicana.
L'any 1994, molts dels "nous conversos", la gent que ara ve a trucar a les nostres portes, en anys anteriors havia liquidat la lluita republicana criminalitzant, "per fer el joc al feixisme", els partits i organitzacions autènticament republicanes. Personatges com Antoni M. Thomàs o Pep Vílchez, entre molts d'altres, signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Pamflets, concretament, contra el llibre de memòries antifranquista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70) que també signaren els senyors Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida.
Altres, més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.
Escric aquestes retxes perquè aniria molt bé que tots aquests tèrbols personatges que fins fa quatre dies no tenien altres feines que demonitzar els llibres de memòries republicans com el meu, la lluita per la República i el socialisme, fessin autocrítica pública de tots els errors comesos i el mal fet a la causa republicana amb la seva passada activitat política i les brutors que han escampat arreu. En cas contrari, de no haver-hi aquesta autocrítica pública per tants d'anys de posar entrebancs a la lluita republicana, haurem de pensar que no són sincers en la seva incorporació a la nostra lluita amb trenta anys de retard.
pobler | 03 Novembre, 2006 17:07
Pere Fullana, Miquel López Crespí, Sebastià Serra, Alexandre Ballester, Pere Bonnín, Mª Magdalena Brotons, Josep Cifre, Miquel Segura, Miquel Grimalt, Miquel Morey...
No volem que la memòria s’esvaeixi, ni tampoc que s’esbiaixi; per això pensam que cal donar lloc al fet que els qui l’han intentada recuperar ens mostrin el fruit del seu treball. A la vegada, també es pretén que les jornades siguin un estímul perquè totes aquelles persones amb inquietuds pel coneixement de la realitat i vida poblera, des de qualsevol perspectiva, les anotin amb rigor sobre paper.
I Jornades d’Estudis Locals– Sa Pobla (8-10 març 2007)
Les I Jornades d’Estudis Locals de sa Pobla són una antiga reivindicació de la comunitat científica i acadèmica del nostre poble. En resposta, l’Obra Cultural Balear, juntament amb l’Ajuntament de sa Pobla i la Conselleria d’Educació i Cultura, a través de la Direcció General d’Innovació i Formació del Professorat i el CEP d’Inca, pretén organitzar aquest esdeveniment en benefici de la memòria històrica i actual de la vila de sa Pobla.
Aquestes I Jornades tenen sobretot un interès científic i la voluntat de crear un espai en el qual pugui sortir a la llum els estudis que molts poblers i no poblers han dedicat a la nostra vila i que a dia d’avui dormen reclosos en algun calaix físic o virtual a l’espera de morir d’oblit. No volem que la memòria s’esvaeixi, ni tampoc que s’esbiaixi; per això pensam que cal donar lloc al fet que els qui l’han intentada recuperar ens mostrin el fruit del seu treball. A la vegada, també es pretén que les jornades siguin un estímul perquè totes aquelles persones amb inquietuds pel coneixement de la realitat i vida poblera, des de qualsevol perspectiva, les anotin amb rigor sobre paper.
Queda clar, per tant, que un poble que no es coneix ell mateix no pot mirar amb garanties el futur; i és aquí on entren en joc aquestes I Jornades d’Estudis Locals de sa Pobla.
OBJECTIUS
Afavorir el coneixement sobre els diversos àmbits de sa Pobla des d´una perspectiva científica.
Servir de punt de trobada i reunió per a les persones que han estudiat els diferents aspectes de sa Pobla.
Fomentar l’esperit crític, la inquietud per al coneixement i l’interès per entendre la història i actualitat poblera.
Ser punt de partida d´un projecte a llarg termini.
COMISSIÓ CIENTÍFICA
Alexandre Ballester, escriptor i cronista de la vila de sa Pobla.
Pere Bonnín, periodista i escriptor.
Miquel López Crespí, escriptor i investigador.
Sebastià Serra, catedràtic d’Història Contemporània de la UIB.
Mª Magdalena Brotons, professora d’Història de l’Art de la UIB.
Josep Cifre, cap d’estudis d’Enginyeria Tècnica Agrícola a la UIB.
Miquel Segura, escriptor.
Miquel Grimalt, professor titular d´universitat de Geografia Física a la UIB.
Miquel Morey, catedràtic d’Ecologia i professor emèrit de la UIB.
Antoni Serra, professor de Comercialització i Investigació de Mercats a la UIB.
ASSISTÈNCIA
Per assistir a les jornades com a oient, cal demanar la butlleta d’inscripció al fax 971862742 o al correu electrònic sapobla@ocbweb.org abans de dia 6 de març de 2007.
Els assistents rebran un certificat d’assistència i un crèdit del CEP. Així mateix també es preveu la dotació de crèdits de lliure configuració de la UIB.
Es preveu la realització d´una visita guiada pel poble, així com un dinar de germanor. L’assistència a les jornades i la visita són gratuïtes. Per assistir al dinar s’haurà d’abonar un preu simbòlic de 2 euros.
Les jornades se celebraran dijous 8 i divendres 9 de març a l’horabaixa, i dissabte 10 al matí. Sa Congregació, Rosari, 25, 07420-sa Pobla (Mallorca).
ORGANITZA
Obra Cultural Balear –Delegació sa Pobla.
Ajuntament de sa Pobla
Govern de les Illes Balears – Conselleria d’Educació i Cultura
CEP – Servei de Formació Permanent del Professorat – Centre de professorat d’Inca.
COL·LABORA
Institut d’Estudis Baleàrics (IEB)
Universitat de les Illes Balears (UIB)
pobler | 03 Novembre, 2006 10:15
Jaume Carbonero: els errors del Pacte de Progrés.
"Davant el perill de perdre vots a Eivissa i Formentera a causa dels fets que s'esdevenien, fins i tot diputats i membres molt destacats del Pacte de Progrés van escriure al president Antich per recordar que a Eivissa, a voltes, un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. A Eivissa i Formentera, tothom ho sap a la perfecció, cada vot compta i no se'n podia perdre cap si el progressisme volia vèncer la dreta, consolidar el Pacte de Progrés. Tothom se demanava els motius de la fatal persistència en els errors que, objectivament, servien per a fer el joc a la dreta". (Miquel López Crespí)
Ningú no ha fet encara balanç dels motius de la derrota del Pacte de Progrés. Cap dirigent, alt responsable, director general ni periodista no ha analitzat amb profunditat cap dels greus errors comesos. Tampoc cap responsable de la derrota progressista va dimitir ni molt manco s'ha fet la més mínima autocrítica del que es va esdevenir per a perdre aquella gran oportunitat històrica que significà el Pacte de Progrés. Ho dic perquè aquests dies, organitzant els meus arxius, m'he trobat amb tota la documentació que l'any 2001 m'enviaren els amics eivissencs que lluitaven en defensa d'una eficient funcionària del Pacte, la directora de l'Institut Balear de l'Habitatge d'Eivissa (IBAVI), Margalida Lliteras que, de forma inexplicable, havia estat cessada injustament per Jaume Carbonero. Tot plegat m'ha fet pensar en els retalls dels diaris amb les fotografies de les manifestacions de suport a Margalida Lliteras que enviaren des d'Eivissa, les cartes al director que es varen publicar durant mesos, els documents de suport a Margalida Lliteras signats pel mateix president Antich i el diputat verd Joan Buades, sense oblidar les nombroses gestions fetes per Pilar Costa i Xisco Tarrés a favor de l'eficient funcionària cessada per Jaume Carbonero. També tenc davant meu les fotografies en què els veïns de Can Misses, Cas Serres i Santa Margarita li porten flors en suport per tot el que havia fet per ells.
Aleshores Jaume Carbonero era director general d'Habitatge i, malgrat que des de tots els sectors progressistes hom va provar de fer-li obrir els ulls quant a les greus conseqüències polítiques que tendria aquesta destitució no pensada ni raonada, mai no ens va escoltar. Ans al contrari, Jaume Carbonero s'entestava cada dia en el seu nefast error. Ens demanàvem com era possible tanta ceguesa política. No s'adonava el director general d'Habitatge que posava en perill la nostra experiència progressista, una experiència que, si fracassava, potser no es podria repetir en molts d'anys?
Qui signa aquest article va publicar nombroses advertències al respecte. Els veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margarita, Can Misses, eren al carrer demanant signatures per evitar l'error que significava la política equivocada de Jaume Carbonero. El 16 de juny del 2001 381 persones de totes les barriades eivissenques publicaven una carta de suport a Margalida Lliteras. Era un moment important per a la reflexió. La situació s'agreujava i, en les properes eleccions, el Pacte podria perdre centenars de vots a conseqüència de la gestió burocràtica del director general d'Habitatge. Davant el perill de perdre vots a Eivissa i Formentera a causa dels fets que s'esdevenien, fins i tot diputats i membres molt destacats del Pacte de Progrés van escriure al president Antich per recordar que a Eivissa, a voltes, un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. A Eivissa i Formentera, tothom ho sap a la perfecció, cada vot compta i no se'n podia perdre cap si el progressisme volia vèncer la dreta, consolidar el Pacte de Progrés. Tothom se demanava els motius de la fatal persistència en els errors que, objectivament, servien per a fer el joc a la dreta. Des de quina inconsciència hom jugava amb les esperances dels sectors progressistes del nostre poble posant en perill anys de lluita i mobilitzacions populars? Per quins motius no eren escoltats els sectors mobilitzats a favor de Margalida Lliteras? Per provar d'aturar el pas a la derrota electoral que ja hom podia intuir a conseqüència d'aquella absurda manca de sensibilitat política, un diputat advertí al president Antich i li envià una carta que deia textualment: "Com és possible, estimat Francesc, que gairebé quatre-centes persones usuàries, propietàries i adjudicatàries, estiguin unànimement donant suport a aquest equip (un equip humà amb plena dedicació que ha funcionat més que bé i ara sembla que serà despatxat manu militari el proper dilluns), que tu mateix, la presidenta del Consell pitiús i l'alcalde d'Eivissa signeu cartes en el mateix sentit i que aparentment acabi passant el que ningú progressista vol? Quin serà el cost ètic per al Pacte, això de castigar qui treballa bé i premiar les decisions preses des de la foscor burocràtica i la llunyania de les necessitats d'habitatge social de les Pitiüses? Te'n recordes que guanyar l'Alcaldia d'Eivissa va venir de vuitanta esquàlids vots i que aquestes quatre-centes persones viuen a vila? Ets intel·ligent i viu, president. Bé que ho sap en Matas i el PP. No he d'afegir res més a aquestes línies. Les conclusions sobre els riscos que corre el progressisme si dia 9 les coses a l'IBAVI d'aquí canvien a pitjor són molt òbvies".
Per donar suport a les gestions de Pilar Costa, Francesc Antich, Xisco Tarrés, Joan Buades i els centenars i centenars d'eivissencs que eren al carrer en defensa de Margalida Lliteras, l'any 2001 vaig publicar tres articles en la línia de provar de salvar el Pacte de Progrés. Els articles, publicats entre juliol i novembre de 2001, advertien, com feia tota aquesta gent, dels perills que per al futur del progressisme illenc significava l'actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero. Tot va ser inútil. Ni les advertències de Pilar Costa i Joan Buades, ni les mobilitzacions populars en defensa de Margalida Lliteras. Jaume Carbonero, amb l'absurd cessament d'aquella eficient i estimada funcionària, va continuar desgastant el Pacte de Progrés sense adonar-se del mal que ens causava la seva actitud prepotent i sectària. Indubtablement, tots aquests errors, advertits per tots aquells que defensàvem el Pacte des d'una posició de suport crític, serviren per a fer retornar la dreta al poder.
pobler | 02 Novembre, 2006 18:44
Estat d'excepció (Pagès Editors)
"...estudis i investigacions sobre la nova novel·la d’Amèrica Llatina, el nouveau roman francès, el futurisme rus, el surealisme, els escriptors “maleïts” francesos i anglesos, els situacionisme, les repercussions de Faulkner, James Joyce, Kafka i Rober Musil dins la literatura catalana i mundial. Estat d’excepció la narració de la lluita per la llibertat d’un poble, en aquest cas el nostre, només serveix a López Crespí per experimentar i portar a una nova síntesi creadora aquelles experiències literàries que hem anat indicant". (Salvador Rigo)
Per Salvador Rigo, professor, llicenciat en Humanitats per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC)
Sovint la literatura de Miquel López Crespí defuig el naturalisme tan freqüent en moltes de les obres dels nostres escriptors i s’endinsa envers una pràctica literària, un discurs hereu de les tradicions més rupturistes de la literatura mundial. No debades l’escriptor de sa Pobla, d’ençà que comença a escriure els seus articles de crítica literària en les pàgines dels diaris Última Hora i Diario de Mallorca a finals dels anys seixanta, ha assimilat el sistema d’escriptura dels seus mestres transformant-los, dialècticament, fins arribar a una nova síntesi superadora. Una lectura poc atenta d’Estat d’excepció, una visió superficial de la novel·la, podria dir que estam novament davant una obra clàssica, una obra que podria emmarcar-se dins les influències que l’autor deu al Tolstoi de Resurrecció, a Els Miserables de Victor Hugo o al Roig i Negre d’Sthendal. Però, com acabamt de dir, aquesta seria una lectura apressada de la narrativa experimental del nostre autor. No endebades, des de finals dels anys seixanta fins a mitjans dels setanta, des de les pàgines de cultura dels més diversos diaris de les Illes s'encarregà de fer arribar notícia al lector illenc els escriptors internacionals del moment. Parlam de tots aquells estudis i investigacions sobre la nova novel·la d’Amèrica Llatina, el nouveau roman francès, el futurisme rus, el surealisme, els escriptors “maleïts” francesos i anglesos, els situacionisme, les repercussions de Faulkner, James Joyce, Kafka i Rober Musil dins la literatura catalana i mundial. Estat d’excepció la narració de la lluita per la llibertat d’un poble, en aquest cas el nostre, només serveix a López Crespí per experimentar i portar a una nova síntesi creadora aquelles experiències literàries que hem anat indicant.
1) Estat d'excepció (Lleida, Pagès Editors, 2001)
pobler | 01 Novembre, 2006 08:04
Espanyàrem els cartells amb les històries de Franco i José Antonio, Mola i Queipo de Llano, Hernán Cortés i els Reis Catòlics. No en deixàrem ni un! Els fèiem bocins a poc a poc, fruint de l'acció. No vull amagar que ens posseïa una certa por. Si ens haguessin trobat, l'escàndol hagués estat majúscul! Però en aquells moments allò ens semblava un acte completament alliberador. Després, amb carbó, anàrem tapant totes les consignes de Falange que hi havia a les parets fins a deixar-les irreconeixibles. Dibuixàvem amb fúria, fent-nos mal a les mans, espitjant amb força el carbó. Per acabar d'arrodonir la feta, anàrem agafant un a un els jocs de parxís, les pilotes amb el segells "Frente de Juventudes", les capses amb les peces de dames i escacs i, una a una, les llançàrem al pou del pati. (Miquel López Crespí)
Sa Pobla 1959: primera acció de lluita contra el feixisme

A l'escola graduada on vaig aprendre de llegir i escriure -un centre que manà construir un oncle-avi meu que havia estat batle de sa Pobla en temps de la dictadura de Primo de Rivera, en Miquel Crespí-, ens feien formar als matins i, drets, braç en alt, fent la salutació romana, cantàvem estranys himnes imperials abans d'entrar a classe. Em repugnaven les guturals melodies franquistes amb acompanyament de tambor. No podia suportar, em feia fàstic alçar la mà. Fou pitjor quan, als deu anys, aprovat l'examen d'ingrés per a poder cursar el batxillerat, vaig anar a estudiar a l'Institut. Dèiem "Institut" a un vell magatzem de gra i altres productes agrícoles que, en la postguerra, havia servit de presó per als captius republicans. Jo no sabia que a les aules on estudiava, pocs anys enrere, hi va romandre presoner el meu pare. No m'ho va dir mentre vaig ser al centre! Ho vaig saber més endavant, per boca d'un oncle. Al magatzem de Can Garroví hi havien estat molts mesos els ex-combatents de la llibertat, els homes que havien provat de salvar els pobles de l'estat de la bèstia feixista i, ara, amb la pistola a l'esquena, eren obligats a picar pedra fent les carreteres militars que envoltaven la badia d'Alcúdia.

Record que no podia suportar les mentides -jo ja sabia que eren falsedats- de la "Formación del Espíritu Nacional". El professor de "política", com anomenàvem aquella monstruositat sense cap ni peus de la història oficial feixista, no era pobler. Cada matí, amb una moderna moto "Guzzi" -una meravella de la locomoció en un temps sense els moderns cotxes esportius del present-, arribava a l'Institut. Per les converses que sentia a casa, per les fotografies de la família, les velles revistes trobades al canterano, intuïa que els autèntics herois, els "bons", eren els republicans, l'exèrcit popular, les milícies antifeixistes en les quals, al costat de Durruti, Líster o Modesto, lluitaren el pare i els meus oncles.
Capvespres plujosos plens de citacions de Franco i José Antonio, els Reis Catòlics Isabel i Ferran, escoltant, sense poder-hi fer res, les "heroïcitats" dels defensors de El Alcázar de Toledo, la Gloriosa División Azul. Mirava per la finestra en un intent desesperat d'alliberar-me de l'eterna farsa que pugnava per dominar el meu esperit infantil. Rememorava tonades del camp, rondalles de la padrina. Qualsevol cosa em servia per no haver d'aprendre l'absurd diluvi de foc que no tenia res a veure amb la meva vida particular, amb la família ni amb el meu poble.
El ferm rebuig als homes de la Falange es consolidà després d'anar a un parell de campaments del "Frente de Juventudes". Era una obligació, de voler aprovar l'assignatura que ens donava el professor inquero. Per molt bones notes que haguessis obtingut, si no anaves al campament, suspès.
S'anomenava "Campamento de la Victoria". Les tendes de campanya ocupaven una bona extensió dels boscos de pins que hi havia anant a l'ermita de la Victòria. Allà, disfressats de joves falangistes, amb el jou i les fletxes al pit, accentuaven el rentat de cervell amb combinació amb un parell de clergues que cooperaven activament amb els comissaris feixistes. El primer que ens ensenyaren fou perseguir els xuetes. Record el capellà, amb camisa blava, a l'horabaixa, després d'haver dinat, repetint un per un -perquè els aprenguéssim de memòria- els cognoms dels qui -deia, furiós- havien ajudat a matar Nostre Senyor Jesucrist. Al poble, tenia molts amics que s'anomenaven Picó, Pomar o Segura. Mai els havia relacionat amb crim tan gran contra la humanitat! El mossèn i el professor de "Formación del Espíritu Nacional" assenyalaven, amenaçadors, els companys del campament que tenien la desgràcia de ser portadors de tals cognoms: "No te escondas entre los compañeros, Valls!"; "Eres un cobarde, Miró, de la `raza' tenías que ser!; "Aguiló... dime... ¿de dónde saca el dinero tu familia, si no trabajáis en el campo?". Allò era una follia. Els pobres al.lots no sabien on amagar-se. Tornaven vermells. Crec que mai he vist patir tant un infant. Era pitjor que si els haguessin pegat amb un fuet o amb un garrot fins a fer-los sang. A les nits, grups de companys fanatitzats per les autoritats del campament anaven de tenda en tenda i tiraven aigua damunt els pobres "xuetes", els pintaven la cara amb pasta de dents o carbó. Aquella inhumana unió entre la Falange i els capellans per a fer la vida impossible als meus amics del poble, els desgraciats que tenien la mala sort de portar els cognoms blasmats, acabà de consolidar el meu odi visceral per tot el que tingués a veure amb José Antonio, Franco, el jou i les fletxes, els "Gloriosos defensores del Alcázar" o el "Imperio Español de Isabel i Fernando".
A poc a poc vaig anar ordint la meva venjança. A sa Pobla, el "Frente de Juventudes" tenia un local, una casa que servia per a reunions i activitats diverses -organització de campionats esportius o de "cultura" falangista-. La primera casa que tingueren era darrere l'Ajuntament. Més endavant es canviaren de lloc i obriren -amb assistència de les primeres autoritats- un nou cau al carrer de l'Escola, prop d'on vivia la meva besàvia. Les parets de les distintes cambres estaven adornades amb els treballs que ens obligaven a fer a l'Institut. Murals amb la vida de Mola, Franco, Yagüe, José Antonio, Calvo Sotelo, Ramiro de Maeztu. Dibuixos amb els herois principals del Gran Imperi Espanyol "donde nunca se ponía el sol": els Reis Catòlics, Hernán Cortés, Pizarro, el rei Carles I, Felip II... El professor ens manava dibuixar el mapa del món amb l'obligació d'indicar la grandària i extensió del famós "Imperi". Les consignes falangistes, envoltades per angelets i guerrers, omplien cada una de les habitacions on, en teoria, els joves de sa Pobla havíem de passar les hores de lleure jugant al parxís, a escacs, o pintant i dibuixant tan engrescadores "aventures culturals".
Amb el meu amic de la infantesa, en Sebastià Bennàssar, de Can Pelí, un dia decidírem passar a l'acció. Un vespre, quan havien tancat i no hi havia ningú dintre, agafàrem la clau de la finestra on la deixaven -tots els al.lots en sabíem l'amagatall- i, decidits, hi entrarem sense obrir els llums. No era qüestió que ens trobassin!
Primer espanyàrem els cartells amb les històries de Franco i José Antonio, Mola i Queipo de Llano, Hernán Cortés i els Reis Catòlics. No en deixàrem ni un! Els fèiem bocins a poc a poc, fruint de l'acció. No vull amagar que ens posseïa una certa por. Si ens haguessin trobat, l'escàndol hagués estat majúscul! Però en aquells moments allò ens semblava un acte completament alliberador. Després, amb carbó, anàrem tapant totes les consignes de Falange que hi havia a les parets fins a deixar-les irreconeixibles. Dibuixàvem amb fúria, fent-nos mal a les mans, espitjant amb força el carbó. Per acabar d'arrodonir la feta, anàrem agafant un a un els jocs de parxís, les pilotes amb el segells "Frente de Juventudes", les capses amb les peces de dames i escacs i, una a una, les llançàrem al pou del pati. Feien una seca remor en caure a baix. Clac!, Clac!, Clac!. Podies contar, u, dos, tres, quatre, fins que els objectes ensopegaven amb l'aigua profunda del fons. Silenciosament tornàrem a tancar el pany de la porta, deixàrem la clau en el mateix lloc, a la finestra, i partírem.
A l'endemà, el professor de "Formación del Espíritu Nacional" vingué emmurriat. No va dir res. Durant un parell de setmanes ens va fer córrer fins a esgotar-nos. Per una temporada s'acabà el jugar al futbol a l'hora del "recreo". El director també ens mirava mentre entràvem a classe, intrigat, pensant qui podia haver estat el culpable de l'endemesa. Oficialment no digueren res. El falangista ens feia córrer, a tota la classe, amb ràbia, com si volgués matar-nos. Potser pensava que allò només podia ser obra dels de tercer o quart. I no s'errava! Suàvem, sota el càstig silenciós; però, per dintre, tant en Sebastià de Can Pelí com jo mateix érem immensament feliços. Era a finals de l'any 1959. Aquella fa ser la meva primera acció pràctica d'antifranquisme. La record com altres deuen recordar un "excel.lent" en les notes de fi de curs.
Durant molts mesos, en Sebastià i jo anàrem a classe amb la rialla als llavis. Intuíem que no servien de res les mentides oficials. No ens havien pogut doblegar, fer creure una falsa història curulla de mentides. Havíem vençut l'adoctrinament. I això era l'únic que ens importava. Per això l'alegria ens sortia pels ulls, com un raig inabastable de llum.