Miquel López Crespí - Memòria històrica

Crònica sentimental dels Anys 70 - Tal com érem -

Llegíem Kafavis just en el moment de la posta del sol, quan l´horitzó esdevenia d´un roig encès fins a esmorteir-se en el moment en què l´astre rei moria engolit per Posseidó. Però el gaudi per la felicitat trobada aquell estiu no podia amagar la preocupació pels companys de generació que, arreu dels Països Catalans i del món, morien defensant unes idees de justícia i igualtat. Feia poc havien afusellat els cinc militants antifeixistes d´ETA i FRAP. Cap partit de l´esquerra pactista no volgué fer res per salvar-los de la mort. No era el moment d´implicar-se amb “terroristes”, xerricaven la direcció carrillista i els jovenots que s´apoderarien de les sigles del PSOE a Surennes. (Miquel López Crespí)

A la presó no sentíem passar les hores.

Les manetes dels rellotges avançaven a una velocitat vertiginosa i, quan ens volíem adonar, eren prop de les dues o les tres de la matinada. Què era el que ens mantenia en tensió, arraulits al terra de la cel·la, com si ens haguessin donat opi, insensibles al fred d´aquell tèrbol hivern de reixes i soroll de panys que s´obren i tancaven? Escoltava amb atenció els companys, les diverses interpretacions que oferien de la història maoistes i trotskistes, els cristians anticapitalistes. En recordar les execucions de comunistes del POUM i anarquistes de la CNT-FAI en els Fets de Maig del 37, a Barcelona, no podia entendre que fos possible l'existència de gent d´esquerra entestada a assassinar els nostres.

Núvols grisos van tapant a poc a poc la claror de la lluna. Mir més enllà dels barrots. La Guàrdia Civil vigila, atenta, des de les torretes exteriors. Jaume Calafell ens fa un resum del darrer llibre que ha llegit, Memorias de un revolucionario, una obra de Víctor Serge que relata la vida, els patiments, les esperances de la generació de revolucionaris europeus dels anys vint i trenta. Res a veure amb la història oficial que va manar escriure Stalin per justificar els seus crims, plena de mentides infamants contra els homes i dones que havien portat a coll la lluita contra el tsarisme.

Des de la distància, arribava el soroll somort dels avions plens de turistes que aterraven a l´aeroport. Era quan els funcionaris ens feien callar i ens obligaven a un inesperat recompte. Drets davant els barrots de l´entrada a la galeria, començaven amb l´acustumada rutina: un, dos, tres, quatre... i així fins a onze. El passadís restava en penombra, il·luminat solament per unes dèbils bombetes i els raigs que provenien de les faroles del pati. Quan es feia de dia podíem divisar la carretera de Valldemossa, dos o tres carrers de Palma. Aleshores, l´únic entreteniment que teníem era veure com el tràfec anava disminuint a poc a poc, desapareixen els habitants del barri on estava situava la presó i Palma anava quedant en silenci, indiferent a la vida presonera existent sota els murs que ens encerclaven.

Després del darrer recompte era el moment de tornar als nostres enfonys i provar de descansar un poc. Qui disposàs d´una llanterna podia continuar llegint el que volgués, sempre que el funcionari de torn no el descobrís. Record que en aquella època tornava a submergir-me dins l´univers extraordinari de Rayuela, la famosa novel·la de Julio Cortázar. Llegia sota la manta provant de defugir el gris ambient que ens asfixiava. Perdre's pel París de La Maga era una forma meravellosa d´aconseguir la llibertat quasi absoluta!

Però no sempre restaves en condicions de viatjar, amb la imaginació, per les Tulleries i els Jardins de Luxemburg!

La nit feia comparèixer totes les pors amagades durant el dia. Era quan comprenies la immensa soledat dels homes i com la presència amiga dels companys, feia que el teu esperit resistís, que no notàs tant la ferida fonda de les hores. Per això, un dels càstigs més terribles de les presons és la reclusió dins cel·les d´aïllament. Amb unes setmanes poden arribar a anihilar la teva personalitat fins a límits inimaginables. No és necessari colpejar el presoner, acabar amb ell a força de pallisses i dutxes d´aigua freda. La destrucció d´una persona és fàcil d´aconseguir. Basta aïllar-la del seu entorn protector, impedir que pugui veure el cel, ni que sigui el que es divisa des del pati. Aleshores, el cervell funciona a una velocitat vertiginosa, tots els records s´acaramullen creant una bomba de precisió que, en explotar, et pot deixar boig, tocat de per vida.

Em preguntava com pogueren resistir tants d´anys tancats els presoners de la guerra i postguerra. De quina pasta especial eren conformats? El pare i l´oncle en parlaven, sovint, d´aquestes persones. Revolucionaris que després d´estar mesos sense poder veure ningú, patint el fred de Burgos, del penal de Sòria o qualsevol tètric indret semblant, sortien com el primer dia que havien entrat.

Altres, homes i dones que havien estat a primera línia de foc a les trinxeres, soldats que avançaren pit enlaire, sense por a les bales, enfrontant-se als requetès i falangistes, al cap d´unes setmanes de càstig ja estaven desfets.

Un temor sempre a l´aiguait i una pregunta volant per l´espesa atmosfera de la presó: podríem resistir si ens torturaven d´aquesta manera? Fins on arribaria la nostra capacitat de superar les endemeses de l´enemic? En quin moment seria impossible suportar la pressió de botxins i malfactors? Només en situacions difícils es pot saber la força del teu esperit. Defensar idees, enlairar la defensa dels grans principis de justícia i igualtat no és gaire complicat quan res no et pressiona, dorms suficientment i el teu cos no es vincla sota el pes de la son, la por i la fam. Eren qüestions a les quals donàvem voltes i més voltes en temps de la clandestinitat.

A l´estiu, uns mesos abans de la detenció, havia organitzat una excursió amb Joana. Volíem deixar per uns dies l´ambient carregat de Palma, respirar aire pur, aprofundir en el coneixement de la Serra de Tramuntana. Portàvem la tenda de campanya, motxilles amb menjar i queviures per a una setmana. Estar sols per uns dies! Defugir les obligacions de la feina, deixar d´escriure els articles per als diaris! No haver d´assistir a la multitud de reunions que ens obligava la nostra militància partidista!

Joana estava radiant. Feia anys que no tenia vacances i aquesta oportunitat la feia summament feliç. El seu rostre evidenciava una alegria resplendent i contagiosa. L´autobús ens deixaria a Deià. Després, la recerca de caminois, fonts amagades, refugis de muntanya, indrets on reposar amb calma, era qüestió nostra. Davallàrem fins a la cala i romanguérem uns dies sota els pins, avançat per la drecera dels pintors que portava fins a Llucalcari. Quin plaer viure sota l´imperi absolut de l´amor, sotmesos solament a la disciplina de les besades, estant hores infinites acaronant la pell suau de la persona que estimes!

La lluna, en el cel, brillant, il·luminant la mar... Si miraves fixament els paisatges que es divisaven des de les muntanyes que encerclaven el poble, podies veure petits velers creuant l´infinit de les aigües, algun vaixell en la distància, tot ple de lluminàries, curull d´invisibles turistes que ballaven prop de l´indret on el mar i el cel s´ajunten.

Llegíem Kafavis just en el moment de la posta del sol, quan l´horitzó esdevenia d´un roig encès fins a esmorteir-se en el moment en què l´astre rei moria engolit per Posseidó. Però el gaudi per la felicitat trobada aquell estiu no podia amagar la preocupació pels companys de generació que, arreu dels Països Catalans i del món, morien defensant unes idees de justícia i igualtat. Feia poc havien afusellat els cinc militants antifeixistes d´ETA i FRAP. Cap partit de l´esquerra pactista no volgué fer res per salvar-los de la mort. No era el moment d´implicar-se amb “terroristes”, xerricaven la direcció carrillista i els jovenots que s´apoderarien de les sigles del PSOE a Surennes.

Parlàvem del futur que teníem pel davant. Ens preguntàvem si el pla del franquisme per a reformar-se arribaria a bon port. Augmentaven els viatges de militars de confiança del Rei per a entrevistar-se amb Carrillo, a Bucarest, sota el patrocini del dictador Ceaucescu. Tanmateix, era difícil imaginar-se la capacitat de renúncies a les quals estaria disposada la pretesa oposició per tal de poder gaudir dels privilegis que comportaria la gestió del règim.

Era impossible creure que els dirigents que escoltàvem per Ràdio Espanya Independent quan érem uns adolescents serien capaços de tanta traïció! Qui podia pensar que desenes i desenes d´antics militants, de persones que havien lluitat contra el feixisme en la guerra civil i en la postguerra acceptarien, sense la més mínima protesta, totes les fal·làcies en defensa dels borbons de la direcció de llurs partits? Fins on havia arribat la destrucció de la consciència col·lectiva?

Ens miràvem sense pronunciar cap paraula, escoltant el silenci de la nit, perduts en la contemplació dels milions d´estrelles que brillaven en el cel, inassolibles.

Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover, Miquel López Crespí, Miquel Àngel Riera, Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Antoni Serra, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés, Neus Canyelles i Salvador Galmés.

Un recorregut interessant per la narrativa breu a les nostres illes

Per Josep Antoni Calvo i Femenies, professor de l´IES Marratxí

Un dels principals problemes que afecten els professors de llengua dels nostres instituts és la qüestió de les lectures. De vegades, es recomanen llibres que avorreixen els alumnes perquè no es tenen en compte les seves inquietuds. En altres ocasions, s´agafen llibres, gairebé a l´atzar, d´entre les que ofereixen les mateixes editorials que fan els llibres de text, simplement, perquè aquestes regalen diccionaris o CDs interactius que gairebé no es mira ningú. A més a més, a les nostres contrades hi ha tendència a ignorar els propis autors, com si no fossin prou bons, a favor d´unes obretes d´autors que generen llibres suposadament juvenils que poc o gens tenen a veure amb la literatura mínimament seriosa, cosa que, sovint, els vacuna en contra de la lectura per a la resta de la seva vida.

Tanta sort, però, que de vegades apareixen al mercat llibres que són una glopadeta d´aire fresc. Em referesc al llibre Narrativa breu a les Illes Balears (Editorial Moll, 2006) a cura de Francesc Vernet. Aquest volum ens ofereix un tast d´alguns dels nostres narradors illencs. Les narracions breus que ens ofereixen són dels autors següents: Salvador Galmés, Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera, Antoni Serra, Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Maria Antònia Oliver, Miquel López Crespí, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés i Neus Canyelles. Tots ells, d´estils molt diferents, són presentats abans de la narració amb una nota biogràfica breu, on s´ofereixen algunes dades bàsiques i algunes pinzellades sobre les característiques de cada autor. El llibre compta amb una introducció a càrrec de Bartomeu Carrió que es divideix en quatre apartats: 1. Els precedents: costumisme, modernisme i entreguerres. Salvador Galmés i Llorenç Villalonga; 2. La postguerra. La generació dels 50. Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera i Baltasar Porcel; 3. El boom narratiu a les illes. La generació dels 70. Antoni Serra, Gabriel Janer, Miquel López Crespí, Antònia Vicens, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera i Pau Faner; 4. Els anys 80 i 90. Antoni Marí, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés i Neus Canyelles.

Cal afegir que el llibre es complementa amb unes propostes didàctiques de Francesc Vernet per a cadascun dels contes; a més a més, el llibre també inclou un glossari de tècniques narratives (molt clar i entenedor per a alumnes d´ESO) on s´expliquen, a grans trets, les diferents tècniques: el punt de vista narratiu (primera o tercera persona), l´estil (directe, indirecte o indirecte lliure), el temps literari (lineal, retrospectiu o acronològic), el to narratiu (irònic, dramàtic o líric) i el desenllanç (obert o tancat).

Un dels valors d´aquest llibre (que jo recomanaria per a quart d´ESO) és la possibilitat que tenen els alumnes s´assaborir estils molt diferents d´autors nostres dels quals, és probable, que no n´hagin sentit parlar mai. A banda d´això, si teniu en compte que les narracions són breus, es pot optar, si ens interessa, per fer la lectura d´alguns contes a classe, per tal de comentar-los amb l´alumnat. Evidentment, entre les narracions que ens ofereix el llibre, els nostres alumnes en trobaran qualcuna que, potser, els interessarà. És possible que, més endavant, siguin els alumnes mateixos que voldran conèixer més a fons els nostres narradors i no els relacionaran només, com ha passat qualque pic, amb la placa d´un carrer o amb el nom d´un centre educatiu.

Narrativa breu a les Illes Balears a cura de Francesc Vernet. Selecció i propostes didàctiques de Francesc Vernet. Introducció i notícia dels autors a càrrec de Bartomeu Carrió. Col·lecció Sol Alt, 12. Editorial Moll. Mallorca, 2006. 10 euros.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Pàgines del meu dietari (III) – Els problemes dels escriptors mallorquins - El primer de la colla que va abandonar la lluita -

Vint-i-cinc anys després d'aquests esdeveniments, ben situat a recer del poder, l'he d'anar a veure per a concretar la presentació del meu darrer llibre. Segur que em reconeix de seguida que em vegi! Hauré de mudar-me una mica. Diuen que es vesteix a les millors sastreries de Londres, que li porten colònia i perfums expressament de París. La imatge és avui un element bàsic, imprescindible en la promoció d'un artista. Anar mal vestit, portar als actes socials una dona lletja, no poder parlar del darrer llogaret exòtic descobert en el centre d'Àfrica... són signes, fets, que no contribueixen gens ni mica a la promoció del creador. El món de la ploma, de l'art en general, ha esdevingut avui dia un carnaval barat on compta igual o més que l'obra el tipus de festeta que fas en la presentació dels darrers treballs. Un marc adequat: convidar les primeres autoritats, parlar a la terrassa d'una possessió (convenientment modernitzada, és clar: majordom amb perruca i casaca del XVIII, Vivaldi a rompre, canelobres d'argent i, que no falti!, una mica de perfum) ajuda o, més que ajudar, esdevé el pilar bàsic de la teva promoció futura. L'origen familiar, el tipus de casa on vius, que el públic conegui el teu alt poder adquisitiu (demostrat en els cotxes que llueixes, el nombre d'amants amb les quals has sortit, els viatges que fas als indrets més exòtics del planeta) són condicions bàsiques per a la promoció artística sense els quals mai no seràs reconegut com a un valor ferm de la cultura. (Miquel López Crespí)

En Biel Caimari, el pintor, m'adverteix que per parlar amb el director general he de demanar hora setmanes abans i quan hi vagi hi he d'anar ben mudat o no hi haurà res a fer. El que no sap ni pot imaginar en Biel és que aquest responsable era el cap de propaganda de la nostra organització (quan en el pleistocé tanta gent volia canviar la societat). El record a la perfecció, tots i cada un dels seus tics, la manera descurada de vestir, la barba de dies (ara de moda entre executius d'alt standing). Mentre la majoria de companys que estudiaven perdien classes per anar a les reunions o preparar els seminaris de marxisme, pintar consignes cridaneres pels carrers a la nit o, en el pitjors dels casos, eren detinguts i torturats per la policia política del règim, ell, en Josep Palau Ribas i Thomàs -els pares del qual havien estat destacats membres de Falange a les Illes- sempre tenia l'excusa adient per a restar a casa a preparar un examen, presentar-se puntualment, sense fallar mai, a qualsevol prova universitària. Reconec que la utilització que feia del marxisme -sempre per a justificar la seva trajectòria personal, mesquins interessos egoistes- em tenia intrigat. Quan, en una discussió de cèllula, sortia a rotllo la necessària transformació de la cultura, l'ensenyament, per a posar-los al servei del poble, era un expert a recolzar els seus arguments amb cites de Gramsci, Mao o Lenin (curiosament Trotski no li interessà mai i algunes vegades que parlàrem de la degeneració de la revolució soviètica va fer costat a les tesis de la burocràcia estalinista).

Després de les primeres eleccions -a les quals, prohibits els grups revolucionaris, ens haguérem de presentar sota les sigles d'una agrupació d'electors-, Josep Palau Ribas i Thomàs, amb la carrera just acabada, renunciant a les seves dèries juvenils -va ser el primer de la colla que escrigué contra la República-, pogué presentar-se davant el portal dels partits d'ordre que, vencedors per l'ajut incondicional donat per la banca i els mitjans de comunicació, sense haver fet res en la lluita per la llibertat, esdevenien hereus -a compartir amb els franquistes reciclats- de l'administració de l'Estat.

Era evident per a qui tengué una mica de seny, que els partits d'esquerra just acabats d'homologar per l'stablishment europeu necessitaven, amb una urgència desesperada, quadres de direcció, personal que es pogués ocupar de les múltiples tasques que plantejava l'ocupació d'oficines institucionals.

Els més honrats, els irreductibles en les idees de justícia i igualtat, no ho tengueren tan fàcil. Una vegada consolidada la reforma, fetes les parts del pastís, el pressupost estatal es repartia sense que cap dels heroics militants d'aquelles voluntarioses organitzacions nacionalistes i esquerranes, pogués ni guaitar la taula on es celebrava l'àpat. La majoria de nosaltres havíem deixat els estudis feia segles: de joves, com és normal, ens seduïa més l'activisme revolucionari que no pas asseure's durant tot el dia davant un professor que no podia emocionar-nos tant com ho feia un full ciclostillat, una revista clandestina. Tothom portava anys de retard en els estudis. Altres havien perdut ja el costum d'arromangar-se davant els llibres de text, estimat-se més, com era lògic en rebels de desset i divuit anys, en la lectura de La Revolució Russa de Trostki o les obres completes de Rosa Luxemburg. La convivència en les organitzacions que ens agombolaren havia servit també per a bastir munió de relacions personals entre revolucionaris d'un i altre sexe. Algunes parelles esdevingueren estables, tengueren fills. Altres eren més ocasionals: relacions d'amistat i combat, efímeres, circumstancials. Consolidar una relació volia dir combinar la militància partidista amb la recerca de feines que servissin per a la manutenció, pagar el lloguer, surar la prole; i això, evidentment, anava en perjudici dels estudis. En Ribas i Thomàs, al contrari, no es fermà mai a cap companya. El seu comportament personal amb les allotes del partit era d'un oportunisme fora mida: utilització de tota la seva influència política, dels coneixements damunt els clàssics del pensament socialista i anarquista mundials, per a predicar a favor d'una necessària "revolució sexual i personal" que, indubtablement, només el beneficiava a ell i als seus inconfessables interessos. El llit esdevenia, en les seves construccions ideològiques, la fórmula màgica que permetia a les militants "deslliurar-se de nombrosos prejudicis burgesos i petitburgesos. Record que tenguérem més d'una topada i el sector feminista del grup protestà en diverses ocasions davant les "altes instàncies". Els casos d'abusos semblants arribaren fins el Comitè Central, a Madrid (aleshores encara no ens havíem independitzat de la vigilància centralista).

En Ribas i Thomàs sempre sabia trobar els aliats oportuns. Ara eren els militants procedents dels cristians pel socialisme que, atemorits davant certes declaracions en pro de l'ateisme fetes abruptament pel Comitè Central, trobaven en les posicions conciliadores d'aquest oportunista un aliat inesperat. El personatge era voluble, variava a cada conjuntura, mai no sabies quina posició defensaria en les reunions. Una vegada el trobaves fent costat als sectors més dretans de l'organització, altres als més extremistes. Vist amb la perspectiva que donen els anys, ara que ja ha passat un quart de segle des dels esdeveniments que comentam, hom s'adona que mentre nosaltres ens enfrontàvem amb qualsevol company defensant les idees i opinions que pensàvem més escaients per a portar endavant la Revolució, ell, molt més intelligent, s'anava especialitzant -i això li seria extremament útil en temps de la democràcia, consolidada la reforma- a estar sempre al costat de qui comandava sense importar-li gens ni mica el sentit autèntic d'idees i programes. Totes eren bones per a mantenir-se al costat del poder! Que en una determinada conjuntura la direcció prenia una posició favorable al més ranci i estalinista centralisme democràtic, ell, sense dubtar ni un segon, s'encarregava de blasmar contra "els perillosos esquerranistes que no entenien la necessitat de la disciplina per a poder acabar un dia amb la dictadura". Sovint, el secretari general, en premi als seus importantíssims favors, l'enviava com a delegat plenipotenciari a l'estranger en representació de la nostra organització. A les acaballes de la dictadura, per tal d'anar centralitzant els esforços que ens permetessin acabar amb el feixisme, amb els quaranta anys de manca de llibertat, se celebraven a Roma, a París, a Berlín o Londres, trobades per a coordinar els esforços dels revolucionaris de l'Estat. Per no se sap quines estranyes circumstàncies -segurament la provada capacitat de maniobra que sempre tengué en Ribas i Thomàs davant els membres més influents del Comitè Central-, ell era l'encarregat de representar-nos -acompanyat, no mancaria més! per una camarada, viatges pagats, hotel, etc- a l'estranger.

No vull negar que, el temps que vaig militar en el partit, li vaig tenir una certa enveja: el veia al costat de qui comandava, anant i venint, viatjant sempre per Europa, mentre nosaltres anàvem consumint les hores en reunions amb obrers de la construcció, treballadores de la neteja dels hotels o amb aturats just arribats de la península. Eternes discussions per provar d'ensenyar els quatre fonaments de la història, els mínims drets que podien exigir al propietari de l'empresa (cartilla de la seguretat social; no fer massa hores extres; vacances anuals...) a l'habitació de darrere de qualsevol barutxo de barriada extraradial, entre munts de caixes de cervesa buides, restes de menjar, llaunes de tot tipus, cadires espanyades... Fum arreu. Consumíem cigarretes sense aturar i, per sopar, quatre galetes d'Inca amb una pastilla de xocolata o un entrepà de pernil. Els diners no bastaven per a anar més enllà d'una llauna de sardines o tonyina, un bocí de pa amb sobrassada.

Ell, l'illustre descendent del cap de la Falange local, emparentat amb rancis senyors de possessió, no hi era al nostre costat. Mai als bars de les barriades d'immigrats, en els ravals de treballadors mallorquins, ni quan, tapant la matricula del cotxe amb fang per a no ser identificats per la policia o la Guàrdia Civil, sortíem a fer una repartida de fulls subversius, pintades pels afores de Ciutat. No. A ell, no l'agafaren escrivint consignes per la llibertat en un carrer suburbial. Tampoc no record haver d'anar a la presó a portar-li roba o queviures, com férem amb tants agosarats companys dels quals ara ningú no recorda ni el nom.

Vint-i-cinc anys després d'aquests esdeveniments, ben situat a recer del poder, l'he d'anar a veure per a concretar la presentació del meu darrer llibre. Segur que em reconeix de seguida que em vegi! Hauré de mudar-me una mica. Diuen que es vesteix a les millors sastreries de Londres, que li porten colònia i perfums expressament de París. La imatge és avui un element bàsic, imprescindible en la promoció d'un artista. Anar mal vestit, portar als actes socials una dona lletja, no poder parlar del darrer llogaret exòtic descobert en el centre d'Àfrica... són signes, fets, que no contribueixen gens ni mica a la promoció del creador. El món de la ploma, de l'art en general, ha esdevingut avui dia un carnaval barat on compta igual o més que l'obra el tipus de festeta que fas en la presentació dels darrers treballs. Un marc adequat: convidar les primeres autoritats, parlar a la terrassa d'una possessió (convenientment modernitzada, és clar: majordom amb perruca i casaca del XVIII, Vivaldi a rompre, canelobres d'argent i, que no falti!, una mica de perfum) ajuda o, més que ajudar, esdevé el pilar bàsic de la teva promoció futura. L'origen familiar, el tipus de casa on vius, que el públic conegui el teu alt poder adquisitiu (demostrat en els cotxes que llueixes, el nombre d'amants amb les quals has sortit, els viatges que fas als indrets més exòtics del planeta) són condicions bàsiques per a la promoció artística sense els quals mai no seràs reconegut com a un valor ferm de la cultura.

Hem de pensar que l'onada de nou-rics que domina políticament i econòmicament la societat només coneixen el gust de la porcella o el preu del darrer cotxe d'importació (i el nom de guerra de la darrera noia que ha arribat al "Mustang Ranch"!). Malgrat el pretès interès per la pintura, la literatura o l'escultura, el cert és que tota la colla que ens comanda -siguin del partit que siguin- menyspreen ben a les clares els elements conflictius i subversius dins del camp de l'art. No se'n refien gens ni mica del món dels autèntics creadors. Això ja ho sabia i no em diu res de nou. Si hom s'hi fixa amb cura, sempre s'hi pot notar aquesta mitja rialla cínica quan -cada mil anys i per qualque necessitat imperiosa- anau a demanar un petit favor (local per a una representació teatral, sala de conferències per a presentar un llibre). Escriure, pintar, fer escultures, és el que tenen considerat més baix. Estranyes ocupacions a les quals només es dediquen els inútils, els subversius o els borratxos. Franco aplicava la llei de "Vagos y maleantes"! Ara el poder empra un sistema més efectiu i poderós: el de la marginació i el silenci (a menys que hom sigui de la colla dels qui comanden: el familiar, l'inútil, el beneit de la família que no ha servit per a estafar el proïsme i ara, des de la conselleria, poden -almenys ho intenten!- convertir en pintor de moda). No pots esperar res dels d'amunt si no serveixes per a fer de bufó oficial. A l'edat mitjana, els feudals a vegades llençaven un os al pallasso (poeta, rapsode, saltimbanqui) que els entretenia. Aquesta és la situació i no una altra quan em present, forçat per l'editor, davant el despatx del meu antic company de militància partidista.

Una arcàdia feliç, premi de Narrativa Pare Colom 2010, ens situa al Mallorca a començament de la guerra. Ens mostra l’engranatge criminal falangista d’aquell juliol del 36 quan a Mallorca l’escriptor Llorenç Villalonga (Palma, 1897-1980) col·labora amb el Movimiento, que alhora vol executar tots aquells intel·lectuals autòctons que anys enrere van desprestigiar la seva novel·la Mort de dama (1931). D’entrada Una arcàdia feliç és una aproximació valenta de l’autor, Miquel López Crespí, a la guerra civil, una anàlisi sense complexos lluny del maniqueisme i de la visió compacte que tenim dels territoris de parla catalana davant el conflicte bèl·lic. La novel·la es construeix a partir del retrat – l’esmicolament- psicològic de Salvador Orlan, protagonista que encarna el pes de la biografia real de Llorenç Villalonga i de l’univers literari de l’escriptor, en especial, de Bearn o la sala de les nines (1961). (Patrícia Font)

Revista Benzina - Una arcàdia feliç

Per Patrícia Font

Tanmateix eixordadora. És la inquietud dels migdies d’estiu a la platja –sense construir- amb tot d’insectes que criden (?), torrats al sol, sota tones de llum. Potser aquesta primera reflexió només és comprensible per a les poblacions de més de mil habitants. El silenci humà d’aquests migdies comparat amb el parlar continu de les ciutats és l’intent nostre per resumir un instant d’emoció, allò que aquells que som de ciutat busquem quan sortim fora. I no ho trobem. La naturalesa somiada de la natura. Aquell alleujament bucòlic. Però la natura no és innocent. És un lloc infernal. És “una celebració constant de l’assassinat” (W. Herzog, director de cinema), un camp de batalla.

Un referent bucòlic per parlar de la guerra civil? Una arcàdia feliç, premi de Narrativa Pare Colom 2010, ens situa al Mallorca a començament de la guerra. Ens mostra l’engranatge criminal falangista d’aquell juliol del 36 quan a Mallorca l’escriptor Llorenç Villalonga (Palma, 1897-1980) col·labora amb el Movimiento, que alhora vol executar tots aquells intel·lectuals autòctons que anys enrere van desprestigiar la seva novel·la Mort de dama (1931). D’entrada Una arcàdia feliç és una aproximació valenta de l’autor, Miquel López Crespí, a la guerra civil, una anàlisi sense complexos lluny del maniqueisme i de la visió compacte que tenim dels territoris de parla catalana davant el conflicte bèl·lic. La novel·la es construeix a partir del retrat – l’esmicolament- psicològic de Salvador Orlan, protagonista que encarna el pes de la biografia real de Llorenç Villalonga i de l’univers literari de l’escriptor, en especial, de Bearn o la sala de les nines (1961).

El retrat de Salvador se’ns presenta sobre tres eixos. Primer: la ràbia envers les crítiques dels companys escriptors “autors de poca volada”. Una endogàmia hermètica i servil. No es tracta d’un sentiment de venjança sinó d’un despit intel·lectual cap a allò que tant s’estima –la literatura- però que no és correspost pel professionalisme mediocre. Segon: la República, “el triomf democràtic de la vulgaritat i l’absurd” confrontat als anys previs, de tertúlies amb aires aristocràtics i amors de dones estrangeres. I tercer: el pas del temps que allunya la infantesa. Tot plegat davant un futur sense descendència que provoca l’obsessió de mirar enrere.

Mirar enrere la recerca del temps perdut. M.Proust. Referent de Llorenç Villalonga i que López Crespí sap utilitzar en la construcció de la narració, a través de quinze capítols i dues línies temporals de diferent mesura: una abasta la presència a Mallorca de l’escriptor G.Bernanos i la fugida amb l’esclat de la guerra. Una segona ens fa mirar la fugida d’Orlan/Villalonga a Bearn després que el Movimiento volgués utilitzar l’escriptor com a testimoni per executar els intel·lectuals republicans.

“El silenci més absolut és la nostra resposta en aquest dia que ja s’ha perdut en la fondària dels calendaris” Una arcàdia feliç té l’habilitat gairebé matemàtica de convertir la línia recta del temps en un cercle. Un cercle que de tant recorre’l provoca una força centrífuga i engolidora. López Crespí té el mèrit de saber empastifar aquell record bucòlic del passat, de saber embrutar la melangia típica del record amb el pes de la culpa, amb la sang de la guerra perquè al final, la naturalesa somianda dels records sigui, en essència, un malson i allò que es rememora sigui, en part, inexistent.

Revista Benzina, 31 Març de 2011

Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta. (Miquel López Crespí)

Novetats editorials de les Illes: Lleonard Muntaner Editor publica Una Arcàdia feliç, Premi de Novel·la Pare Colom 2010

Per Miquel López Crespí, escriptor

Caldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores d’ara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar –i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants d’altres, es bastí l’escriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX.

Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot s’ha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant l’havia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia “matèria”, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador d’històries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona –i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de l’aristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació d’Itàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine l’any 1963. Quan comença l’època de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar “aristocràcies decadents” arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens d’èxit en la versió castellana publicada l’any 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir l’èxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir d’aquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva “conversió al catalanisme”.

Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga –corregida segurament per algú del cercle proper a l’Escola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana d’entendre el món cultural català que l’envoltava.

Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta.

Amb Bearn, el principatins bastien la història d’un Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint l’article de Joaquim Molas “Per una lectura de Llorenç Villalonga” que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho.

De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, d’esperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència d’una classe, del final d’una època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava –i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història d’una Mallorca i d’una classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga.

Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per l’amor esburbat envers na Xima, l’amor d’un passat sempre en la memòria.

A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, l’absolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser “consagrat”, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix se’n reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de “realitat” mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: “Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?”.

L’any 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de l’aristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? L’autor de Bearn se’n riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: “Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos”. Després, quan va ser “consagrat”, deixà d’insistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris.

A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i d’altres ja s’ha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era l’intel·lectual “català” i “liberal” que el negoci editorial d’aquells moments necessitava.

És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més m’interessava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys.

Tots els vots es compren i es posen en venda. En el mercat moltes vegades és compra més per la vista que per la qualitat...

De la societat civil, moviments socials, teixit social i altres herbes

Per Llorenç Buades, coordinador del Web Ixent (L’Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

D'un temps cap aquí es parla molt de la societat civil, dels moviments socials, del teixit social, acompanyant-les sovint dels verbs potenciar, articular, escoltar, consultar, dinamitzar, bastir. També es parla d'esquerra política i esquerra social. L'esquerra política es defineix centralment per la seva participació institucional, i al seu cim es consolida una part de la "classe política", dels "polítics". Classe política i polítics tenen en comú, a dreta i esquerra, la captació de vots en el marc d'una economia de mercat que es guia per les lleis mercantils.

Tots els vots es compren i es posen en venda. En el mercat moltes vegades és compra més per la vista que per la qualitat. Hi ha hàbils venedors de fum, i també qui sap vendre pets en motlle: la publicitat es globalitza, i l'art està en vendre allò que és invendible. Qui disposa de més doblers, de majors recursos, disposa d'avantatges considerables. En aquest camp, l'esquerra només pot jugar a comprar recursos a canvi de deutes amb la dreta econòmica. És un tauler desigual que la "classe política" considera suficient per jugar-hi.

La dreta política, és l'expressió de la part més important de la societat civil, des del criteri de la riquesa, i es basteix també d'un teixit social consolidat al seu voltant, format no només per empresaris i per el clergat del negoci escolar, sinó per les relacions de dominació dins aquest teixit social desigual, i per relacions d'adhesió de bona part de la ciutadania. El teixit social, els moviments socials, la societat civil no són conceptes que defineixin l'esquerra, ni tampoc són llocs neutres. La societat civil, el teixit social, i els moviments socials no escapen de les relacions mercantils, de les relacions de poder. Els socis de clubs esportius per exemple, difícilment posaran un picapedrer al front del club, i difícilment veureu un picapedrer en el santoral de l'església, però difícilment el veureu també a l'executiva d'un partit d'esquerra, i fins i tot al capdavant d'un sindicat. L' esquerra política cada vegada està més verticalitzada, i també part de l'esquerra social.

Els clubs esportius, les penyes recreatives, les associacions culturals, els centres d'esplai, les associacions de malalts, de la tercera edat, de caçadors i moteros, etc..formen part d'una xarxa social que és "apolítica" en teoria i que és en realitat un cau on la dreta s'hi mou bastant bé. La dreta que conec va saber disgregar el moviment veïnal i posar locals i estructures al seu servei, i va saber associar al seu voltant a associacions de la tercera edat que també disposen de locals i punts de trobada.

A l'esquerra, i encara més a l'esquerra radical, allò que no és directament "polític" gaudeix de poc valor. No som en els temps de l'esquerra quan es fundaven clubs esportius, penyes culturals, orfeons populars, quan la vida diària i l'activitat política formaven un cos únic. No hi ha avui equivalents a la revista "Estudios" que, des de la perspectiva llibertària animava culturalment la vida qüotidiana , on la "política" ocupava molt poc espai. Sovint hem reduït el camp de l'activisme polític al de l'agitació. Quan acabam l'activisme som simplement o treballadors alienats o consumidors passius.

El teixit social, l'associacionisme, i també per què no, la realització personal, han de contemplar-se en un mateix projecte. L'activitat de l'esquerra s'ha de trobar en bastir el teixit social. La participació institucional de l'esquerra només té sentit si serveix per fortaleixer les iniciatives de l'esquerra social.

L'esquerra institucional que jo conec en canvi, demana qüotes de representativitat sindical per tal d'accedir a ajuts, no arriba a la tercera edat, ni tan sols a la primera, i a la ciutat de Palma per exemple no han gosat ni de posar un sol lloc de reunió a disposició dels moviments socials. La Plataforma per la Democràcia i la Globalització Social es veu obligada a reunir-se a locals partidaris o sindicals, i moltes associacions de l'esquerra social no han disposat de locals de reunió. Accedir a ajuts no s'ha fet gaire fàcil per a la xarxa social d'esquerra davant la burocràcia. Unió Mallorquina, la dreta del pacte de progrés, en canvi ha arribat a ser la tercera força més votada mitjançant la creació d'una xarxa social al seu voltant que ha anat al darrer de la tercera edat, d'associacions culturals i d'esplai, dels caçadors..

El PSM-Entesa Nacionalista, ha adreçat el gros de la seva política als petits empresaris,i als comerços, intentant guanyar espais per la dreta, i vots que no han arribat. El seu projecte va cada vegada més en l'òrbita de Convergència i Unió, i per aquest camí només qüestions de protagonisme separen el seu espai del d'Unió Mallorquina.

El GOB (ecologia), l'Obra Cultural, o el sindicat STEI, que tradicionalment han nodrit de militància al PSM tenen molts de greuges amb la gestió del Pacte. Jugant-se el mateix espai amb UM, el PSM ha perdut la partida, i el vot d'esquerra ha anat al PSOE o a Esquerra Unida-Els Verds. Pel que fa a Palma, la pèrdua de regidor del PSM en favor d'Esquerra Unida ho diu tot. El creixement d'Esquerra Unida tampoc és per llançar coets, després de quatre anys de govern poc aprofitats, malentesos amb els Verds i generació de descontent en algunes àrees de la seva gestió. L'abstenció segueix essent d'esquerra: la dreta només ha perdut en un sol barri de Palma.

El PP ha sabut comprar allò que els treballadors cada vegada més precaritzats demanen en primer lloc: feina. El PP és qui més clots fa i qui més formigó posa, i això és feina, insostenible ambientalment, però és feina, i com més n'hi ha, més escarades es poden fer.

Treballant dissabtes i diumenges, un es pot comprar un bocinet de terra i plantar-hi un casetó de bloquets que mai no podrà gaudir, perquè el Pacte li ho posa difícil,i només les finques grans, dels que tenen doblers, poden construïr. Contra les segones residències hi estan sobre tot els qui ja en tenen. Però el Pacte també està a favor de la sostenibilitat en matèria turística i per la reducció de la planta hotelera, i això de bones a primeres sembla reduïr directament el nombre de cambreres.

El discurs patronal, és molt elemental, i arriba des de les empreses dels sectors fonamentals (hoteleria i construcció) a totes les orelles. Contra aquest missatge elemental no ha existit una bona pràctica alternativa ni ha arribat en aquestes mateixes orelles un discurs alternatiu a un sector important de població que, també cal dir-ho, és pel tipus d'activitat que realitza, poc qüalificat i format laboralment. A les Illes Balears és més fàcil trobar treball de peonatge que un treball amb estudis. El discurs de l'esquerra en altres temps que ja semblen molt llunyans oferia alternatives de feina directa mitjançant la potenciació del sector públic. Però aquest discurs ha desaparegut del mapa. Ara tothom fa polítiques neoliberals, i s'incentiven les empreses privades. Ni el Brasil de Lula amb alguns ministres anticapitalistes es capaç d'obrir camins alternatius.

El PP no és un partit obrer, i no obstant, és el partit més votat per la gent treballadora a les Illes Balears. Aquesta és la qüestió fonamental . La consciència de la necessitat de l'emancipació de la classe treballadora s'ha esvaït. Ja no es parla d'això als grans sindicats, pels quals el govern del PP no ho fa gaire malament (Fidalgo dixit). Així i tot personalment tots els treballadors aspiren a l'emancipació que, per això juguen a la primitiva, i aspiren a canviar de bàndol.

Encara hi ha prou vots a l'esquerra, segurament més dels que l'esquerra "política" es mereix i que dissortadament no expressaven més esperança que la d'aturar el PP. A la fi, la gent no ha entès què oferia l'esquerra. En canvi, ha entès que l'aposta per la sostenibilitat tenia en els treballadors les principals víctimes. No s'ha entès pel fet que ningú ho ha explicat, ni ha explicat les alternatives. No s'ha entès pel fet que no hi ha un intercanvi de diàleg social real, ni s'ha intentat en absolut apropar la política a la ciutadania.

No cal tampoc fer-se il·lusions, pensant que es tracta d'un accident i que a partir d'ara es pot reconduïr la situació. És probable que la conclusió vagi en sentit invers, i el poc que li queda a l'esquerra, d'esquerra, s'esvaeixi. Tal vegada la millor reacció seria el finiquit i la liquidació d'una esquerra que ha demostrat la seva inutilitat històrica, i tornar a començar de bell nou.

Web Ixent (L’Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

El pop-art nord-americà, el collage, que ja havien practicat els soviètics dels anys vint i Josep Renau a València en temps de la guerra civil, aplicat a la literatura ens porta a moltes de les narracions rupturistes de La guerra just acaba de començar, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor de l´any 1973, o a una obra de teatre típicament experimental com era Autòpsia a la matinada, que guanyà el Ciutat de Palma de l’any 1974. (Miquel López Crespí)

Les classes populars mallorquines, sobretot els fills de la pagesia i menestrals, la majoria de classe mitjana baixa i fins i tot pobra, prenen el relleu als antics sectors provinents d'una pseudoaristocràcia estantissa (Llorenç Villalonga, per exemple) i l’antiga colla d’escriptors sorgits de la gran propietat agrària (Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera, queden ja molt enrere, com el producte d’una Mallorca que mor amb l’arribada massiva del turisme). (Miquel López Crespí)

La narrativa experimental dels anys 70 i 80

Molts dels contes de l’antologia Un viatge imaginari i altres narracions que acaba de publicar la Fundació “SA Nostra” en la prestigiosa col·lecció Tià de Sa Real que dirigeix l´escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, s’han d’entendre que són escrits sota la influència del Maig del 68 i dels canvis esdevenguts a la societat mallorquina dels anys seixanta.

Els canvis sociològics i culturals dels anys seixanta produïts per l’arriba massiva d’immigrants, el turisme, la crisi de l’agricultura tradicional i un augment del benestar econòmic de la població, juntament amb les possibilitats, relatives, evidentment, que obre la Llei de premsa i impremta de 1966. Tot plegat afavoreix aquest evident relleu generacional en el camp de les lletres que s'anirà consolidant i ampliant al llarg dels anys vuitanta noranta del segle passat. Les classes populars mallorquines, sobretot els fills de la pagesia i menestrals, la majoria de classe mitjana baixa i fins i tot pobra, prenen el relleu als antics sectors provinents d'una pseudoaristocràcia estantissa (Llorenç Villalonga, per exemple) i l’antiga colla d’escriptors sorgits de la gran propietat agrària (Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera, queden ja molt enrere, com el producte d’una Mallorca que mor amb l’arribada massiva del turisme).

Però què volem dir exactament amb la idea de “escrits sota la influència del Maig del 68? Volem dir que als vint anys som en lluita contra el que consideram “el vell món” en tots els seus aspectes: el cultural i també el polític. Alguns dels escriptors de la generació dels anys setanta som militants actius de l’antifranquisme, joves oberts a totes les experimentacions literàries i artístiques que arriben a Mallorca o que anam a cercar més enllà de les nostres fronteres. Quan als divuit anys descobrim la psicoanàlisi, el freudisme, el surrealisme, el futurisme, tots els ismes dels anys vint, i els volem aplicar a l’art, a la literatura que fem, ens pensam, de forma il·lusòria, que som els primers a descobrir-ho. Són els anys que llegim àvidament tot el que literàriament i políticament és avançat i cau a les nostres mans: escrivim sota l´impacte de les primeres lectures del simbolisme francès, del nouveau roman, James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bertolt Brecht, James Joyce, Breton, els dadaistes, els impressionistes alemanys d’entreguerres. La llista es podria fer interminable. Només citam uns noms, completament a l’atzar, entre centenars d’altres influències igualment enriquidores, per a fer copsar al lector l´origen de moltes d’aquestes narracions experimentals que ara es poden llegir a Un viatge imaginari i altres narracions. Són uns anys en què fem nostra tota la ideologia i la pràctica situacionista i elevam el Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations (Editions Gallimard, París, 1967) a la categoria de “bíblia” dels nostres vint anys. Aquest llibre, amb molts d’altres, de novel·les del nouveau roman al material polític i memorialístic d’Edicions Catalanes de París, de les Edicions de la Revista de Catalunya editades a Buenos Aires fins al material de Ruedo Ibérico i Ebro, els portam d’amagat en tornar de l’estranger, sempre preocupats pels escorcolls de la Guàrdia Civil, o el compram a les golfes de les llibreries de Barcelona o Ciutat.

El pop-art nord-americà, el collage, que ja havien practicat els soviètics dels anys vint i Josep Renau a València en temps de la guerra civil, aplicat a la literatura ens porta a moltes de les narracions rupturistes de La guerra just acaba de començar, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor de l´any 1973, o a una obra de teatre típicament experimental com era Autòpsia a la matinada, que guanyà el Ciutat de Palma de l’any 1974.

Miquel López Crespí

Mallorca, el paradís perdut - Serenitat blanca del cel i de la mar (XXIV) -

Però des de l'altitud del puig des Romaní no solament podem imaginar el quefer marítim, la por de les generacions d'illencs que ens precediren, sinó també l'ample món que abarquen els 16,20 km de distància que hi ha entre els caps de Pinar i de Ferrutx. La nostra infància i adolescència té els fonaments en les inicials experiències, en el descobriment de la llum i la natura que s'enclou en aquestes aigües que banyen els termes d'Artà, Santa Margalida, Muro i Alcúdia. En el llibre Temps i gent de sa Pobla3 hem parlat sovint d'aquells estius dels anys cinquanta, quan obríem els ulls en aquesta intensa claror mediterrània, a les aventures que vivíem a ses Casetes de sa Pobla, quan des del port d'Alcúdia fins a Can Picafort cap hotel no estorbava el nostre esguard. (Miquel López Crespí)

L'ampla mar blava vista del puig des Romaní, a la península del cap de Pinar, té una alçada de 387 metres d'altitud. D'allà estant, situats entre la penya des Migdia i sa Talia Vella, albiram un panorama ben semblant al que des de la més remota antiguitat degueren veure les generacions de guaites que tenien cura de divisar qui s'apropava a l'illa i amb quines intencions ho feia. En la prehistòria, en temps dels primers pobladors d'aquestes terres, els primers indrets bastits amb intenció de guaitar la mar eren, com explica l'arxiduc Lluís Salvador en Torres i atalayas de Mallorca1, simples cabanes amb coberta d'algues. Més tard s'anaren bastint construccions amb fortes parets de pedra, fins arribar a l'abundor de talaies i torres de defensa del segle XVI. El perill que representava l'arribada del turc i dels pirates algerians que infestaven les nostres costes va fer que arribàs a haver-hi prop de mil quatre-cents torres de guaita i defensa envoltant l'illa. Davant els constants desembarcaments de les naus pirates, ja no es tractava solament de bastir un edifici per fer senyals de foc i fum avisant als voltants dels perills que s'apropaven: els virreis del moment donaren ordres per a anar aixecant torres que estassin armades amb canons, segons les possibilitats econòmiques de cada poble, i que servissin de refugi per als homes i dones de la contrada, dels mariners que feinejaven a les cales i portets allunyats dels nuclis de població de l'interior.

El poeta Guillem Colom deixa constància del significat de les nostres torres de defensa en el poema "Les torres sobre el mar". Uns versos dedicats als patiments dels illencs on es rememoren els assalts dels corsaris contra la nostra terra i els seus habitants. Versos que recorden els atacs de Dragut i Barba-roja, la fúria sarraïna contra la indefensa Ciutadella, l'assalt a Sóller, Valldemossa, Pollença, Andratx...

Escriu el poeta:

Sols Mallorca resistia

l'assalt de la Moreria,

vetllant al foc de ses torres alçades sobre els perills

i armant sa gent sempre llesta

contra la bàrbara gesta

dels alarbs, que en cruel festa

a sang i foc s'emportaven les despulles dels seus fills.

Sóller, vall de ma naixença,

Valldemossa, Andratx, Pollença,

¿què no féreu en defensa de la costa i de la llar?

Terra feta als abordatges

d'aquelles hordes salvatges,

per tu parlen nostres platges,

per tu parlen tantes torres que s'enrunen dins la mar...2

Però des de l'altitud del puig des Romaní no solament podem imaginar el quefer marítim, la por de les generacions d'illencs que ens precediren, sinó també l'ample món que abarquen els 16,20 km de distància que hi ha entre els caps de Pinar i de Ferrutx. La nostra infància i adolescència té els fonaments en les inicials experiències, en el descobriment de la llum i la natura que s'enclou en aquestes aigües que banyen els termes d'Artà, Santa Margalida, Muro i Alcúdia. En el llibre Temps i gent de sa Pobla3 hem parlat sovint d'aquells estius dels anys cinquanta, quan obríem els ulls en aquesta intensa claror mediterrània, a les aventures que vivíem a ses Casetes de sa Pobla, quan des del port d'Alcúdia fins a Can Picafort cap hotel no estorbava el nostre esguard.

1 Archiduque Luis Salvador. Torres i atalayas de Mallorca. Palma (Mallorca): José J. De Olañeta, editor, 1983.

2 La historia de Mallorca cantada pels poetes. Palma (Mallorca): Editorial Moll, 1963. Pàgs. 123-125.

3 Miquel López Crespí. Temps i gent de sa Pobla. Sa Pobla (Mallorca): Ajuntament de sa Pobla, Consell de Mallorca, 2002.

“Miquel López Crespí acaba de publicar Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, la segunda parte de una trilogía sobre el escritor mallorquín Llorenç Villalonga. López Crespí ha vivido intensamente la aventura de sumergirse en nuestra historia reciente para explorar sus miserias y analizar la psicología contradictoria e interesante del autor de ‘Bearn’.”. (Maria de la Pau Janer)

“Villalonga es un auténtico personaje de novela” (Miquel López Crespí)

Per Maria de la Pau Janer, escriptora

-¿De dónde surge el título de su último libro?

-Se titula Les vertaderes memories de Salvador Orlan. Se basa en las Falses memòries de Salvador Orlan, una autobiografía novelada del escritor Llorenç Villalonga en la que encontramos su visión de la Guerra Civil, y de la Mallorca de los años 20, 30, 40... En realidad mi obra forma parte de una trilogía sobre Villalonga. El primer libro fue Una Arcàdia feliç publicada por Lleonard Muntaner y Premio Pare Colom 2010.

-Por qué esa primera parte se titula Una Arcàdia feliç?

-La expresión parte de unas palabras de Villalonga con las que pretendía definir cómo era Mallorca durante la Guerra Civil. Explicaba que la vivió en Binissalem, donde podía escribir tranquilamente ensayos literarios, mientras los payeses le visitaban para ofrecerle los frutos del campo. Se casó con Teresa Gelabert en noviembre del 36, en plena guerra, y se fueron a vivir a la casa de ella en el pueblo. En realidad, ambos libros formaban parte de una única obra que comienza en julio del 36 y dura hasta mediados del 37. Una novela que he tenido que adecuar por cuestiones editoriales en dos volúmenes. Aún queda un tercero por publicar.

-Hábleme de su interés por Villalonga.

-Me interesa Villalonga porque él mismo es un auténtico personaje de novela, y también por la época que le tocó vivir: la anterior a la República, la República, la Guerra Civil i la postguerra. Fue un personaje conflictivo e interesante. Tuvo una gran capacidad de adaptación a cada circunstancia histórica. Cuando tuvo que ser falangista, lo fue. Cuando tuvo que ejercer como catalanista, lo hizo. Me seducía su mundo: poder indagar en la psicología del escriptor en una época tan conflictiva en la que mataron a tres mil mallorquines. Como médico del Psiquiátrico, en la calle Jesús, hacía guardias nocturnas. Podía oír perfectamente los disparos de los asesinatos del cementerio, minetras hacía arengas en la radio contra los de izquierdas y los catalanistas.

-Un personaje ciertamente complejo.

-Me interesan las contradicciones de un intelectual joven que leía a Proust y a Voltaire... A Villalonga sólo le preocupaban sus intereses. Su obsesión era ser escritor. Primero lo intentó en castellano, pero no fue reconocido como tal. En un determinado momento, le ‘descubren’ algunos personajes importantes de la literatura catalana, como el editor Joan Salas, el investigador Sanchis Guarner, el poeta Josep M. Llompart... Se fijan en él porque a principios de los 60 había un vacío en la novela en lengua catalana en Mallorca. Había muchos poetas, pero aún no había aparecido la llamada generación de los 70.

-¿Había un vacío literario?

-Existía la necesidad de construir un novelista moderno, del siglo XX. Joaquim Molas también contribuye a la construcción del personaje. Se explica que ha sido falangista circunstancialmente, sólo una temporada (curiosamente la más sangrienta). Sin embargo, en los años 30, escribió Centro, que se convirtió en una pequeña biblia para la gente que se oponía a la modernización de la sociedad. Hubiese deseado ser un aristócrata francés, alejado de la literatura rural y clerical. No mantuvo contacto alguno con la Escola Mallorquina. Todo ello se reflejaba irónicamente en Mort de dama. Pienso que Baltasar Porcel también le ayudó. Hubo muchas personas que colaboraron en la construcción del mito. Se inventaron el personaje del Villalonga moderno y el invento funcionó.

-Hábleme de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.

-Me he divertido haciendo jugar a algunos de los personajes de las novelas de Villalonga, que resucitan y aparecen en mi obra. Un ejemplo es Xima, de Bearn, que se le aparece al mismo Villalonga. A partir de las líneas de sus falsas memorias he reconstruido las verdaderas. Aparece el escritor que piensa y escribe sus reflexiones literarias y políticas. Es la historia de un hombre que quiere escribir. No le gustaba ser médico. Al casarse con Teresa puede rodearse de las condiciones óptimas para hacer literatura. La Mallorca más moderna no le gusta. Odia los nuevos inventos, los coches, los trenes, los teatros populares. Su novela Andrea Victrix es un alegato contra la Mallorca moderna. Esa Mallorca cuestionará sus privilegios. Teme el progreso, la libertad de expresión... Es lector de Freud, de los filósofos alemanes... Se siente por encima de los que leen a Costa i Llobera.

Diari Última Hora (1-IV-2012)

Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn? (Miquel López Crespí)

Onada Edicions publica Les verdaderes memòries de Salvador Orlan (I)

Per Miquel López Crespí, escriptor

La novel·la Les vertaderes memòries de Salvador Orlan publicada per Onada Edicions del País Valencià, forma part d’una trilogia d’obres que ens situen a Mallorca, en temps de la guerra civil, en els mesos més àlgids de la repressió feixista contra el poble, quan l’escriptor Llorenç Villalonga es fa falangista i col·labora activament amb el Movimiento salvador de España. Les vertaderes memòries de Salvador Orlan és la segona obra d’aquesta trilogia. I parlar de la tercera part d’aquesta obra que s’ha anat allargassant a través dels anys és molt prematur, ja que, en els moments que escric aquestes notes, encara està en fase de redacció.

Parlem, doncs, de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan i dels motius que feren que em fixàs en l’escriptor Llorenç Villalonga. Com es podien novel·lar aquells anys, passar a la literatura el món íntim de l’autor de Bearn? Ho vaig estar pensant molts mesos abans de posar-me a escriure. Record que quan vaig començar la redacció dels primers capítols tenia moltes preguntes dins el cap. Em demanava com era el món d’aquests professionals de classe mitjana amb somnis d’aristocràcia, quin era l‘ambient palmesà per on es movia la dreta i l’extrema dreta en temps de la República. Fer literatura de la relació de Llorenç Villalonga amb el cap de Falange, el futur marquès de Zayas? Cada vegada em sentia més decidit a portar endavant la tasca, a escriure el que, de bon principi, només havia de ser una novel·la.

Com era Llorenç Villalonga en apropar-se a la quarantena d’anys? Quin grau d’amistat i de complicitat hi hagué entre Villalonga i l’autor d’Els grans cementiris sota la Lluna, l’escriptor francès Georges Bernanos? Va ser realment Villalonga l’home que proporcionà a l’autor francès les informacions necessàries per a bastir Els grans cementiris sota la Lluna? Alguns estudiosos suggereixen que va ser l’amistat de Bernanos amb Zayas i Villalonga, juntament amb les notícies que li proporcionava Ives, el seu fill, el que li donà el material bàsic per a enllestir el llibre.

Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn?

Novel·lar tot aquest món polític i cultural era una temptació a la qual no m’he pogut resistir, ho reconec sincerament.

Abans d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan ja havia novel·lat alguns aspectes de la guerra civil. A L’Amagatall, que guanyà el Premi Miquel Àngel Riera de Novel·la l’any 1998, havia provat de furgar en l’univers dels homes i dones amagats a les muntanyes, als pous de les cases, a les coves de les muntanyes per tal de salvar-se, fugir de la barbàrie feixista. En la novel·la Estiu de foc, Premi Valldaura de Novel·la, Barcelona 1997, llibre publicat per Columna Edicions l’any 1997, i en l’obra Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editor, Lleida, 2000), novel·lava la història del desembarcament republica a Portocristo (Manacor), en temps de la guerra civil. En l’obra Els crepuscles més pàl·lids, que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2010, podem trobar les vivències d’un presoner republicà en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Però mai, fins fa uns anys, havia pensat a escriure des de l’òptica dels vencedors, des de l’univers d’aquells i aquelles que vestiren l’uniforme de Falange i feren feina per a Franco: em referesc a Francesc Barrado, cap de la policia i d’alguns dels escamots d’execució a Palma; Alfonso Zayas, cap de Falange; els germans Villalonga, Llorenç i Miquel, els intel·lectuals castellanistes més importants del moment i que se situen de seguida a recer dels militars sublevats contra la República; del coronell Tamarit, responsable d’una bona part de les farses judicials d’aquella època i que, com en el cas del batle de Palma Emili Darder, d’Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques, acabaven sovint en execucions sumaríssimes a primeres hores del matí.

Dit i fet. Era qüestió de començar a escriure la novel·la d’aquells anys, el món de l’escriptor Llorenç Villalonga i els seus companys.

Crònica sentimental de la transició - Els anys més obscurs -

El partit havia crescut en els darrers anys, després del congrés d´unitat amb altres col·lectius que, inspirats per l´exemple dels consells obrers i el Maig del 68 volien anar més enllà del simple vot cada quatre anys. Ningú ens podia discutir que sempre havíem estat a l´avantguarda de les reivindicacions anticapitalistes del poble. Però també era evident que encara no havíem après a intervenir com pertoca en el debat polític. Considerar una vaga en la fàbrica com el súmmum de la lluita de classes ens fermava a una concepció simplista del marxisme. Així i tot ens sentíem capaços de qualsevol acció, de lliurar la vida per la causa si era necessari! En el cap ens bullien, com si tenguéssim a l´interior ferro roent, les mil històries contades pels pares i els vells combatents republicans. Els homes i dones que desembarcaren a Mallorca per a provar d´alliberar l´illa del feixisme i que mai més no tornaren a casa seva: els voluntaris que, amb ampolles de benzina a les mans, aturaven els tancs italians i alemanys a l´entrada de Madrid; els soldats que, a més de vint graus sota zero, quasi sense menjar, tremolant de fred però amb l´ànim disposat per a la batalla, conquerien Terol... Vivíem, potser, immersos en un univers de vibrants herois i que havia desaparegut feia dècades sense que nosaltres ens n´haguéssim adonat! (Miquel López Crespí)

No sabíem el temps que hauríem de romandre a la presó.

Tot depenia de la decisió del comitè de direcció i dels resultats de la campanya per la legalització dels partits i sindicats obrers. Els contactes amb l´organització es realitzarien com en temps de la guerra civil: papers amagats en el doble fons d´una de les fiambreres que ens portaria l´esposa de Jaume Calafell. Joana s´encarregaria d´anar a les oficines del centre per aconseguir que els familiars poguessin venir a veure´ns una vegada a la setmana. Jaume estava molt preocupat per l´estat de salut de la seva companya i de la filleta que acabaven de tenir. Així, podent veure la dona sovint, estaria més tranquil i ens mantendria informats del que passava a l´exterior.

Els mètodes d´establir contacte entre la presó i l´exterior no havien variat gaire a través dels anys. Els republicans tancats a Can Mir i al Castell de Bellver empraven petits missatges escrits en paper de fumar o en un bocí de diari i l´amagaven en els doblecs dels pantalons. Nosaltres ho fèiem ben igual. Alguns dels caps de les màfies de presos ens informaren que, per un preu mòdic i una petita comissió, podien subornar funcionaris amics i aconseguir el que volguessin. Fins i tot drogues de qualsevol tipus!

Ho sabíem.

Primerament provàrem els antics sistemes de comunicació i, de seguida, ens adonàrem que tot rutllava a la perfecció. A les darreries del setanta-sis no existia una vigilància especial en qüestió de cartes i papers. A voltes se cercava droga i tampoc, pel que poguérem constatar, amb una vigilància especial. Si més endavant teníem problemes s´hauria de recórrer a la màfia interna. Però no era el cas.

Els primers missatges funcionaren a la perfecció. El secretari general ens feia un resum setmanal de com anava la campanya d´agitació per Palma i els pobles de les Illes. També ens va relatar les reaccions dels partits de la fantasmal Plataforma Democràtica que, com ja esperàvem, no volien fer cap acció en suport nostre.

Tanmateix, no ens sorprenia ni ens importava gaire l´actitud de tota aquella colla de fantasmes que només existien damunt els papers. Quatre advocats amb afany de sortir en els diaris, joves estudiants summament radicals que, amb el pas dels anys acabarien de burocràtes del PSOE i de la dreta més rància i estantissa.

En el primer missatge que rebérem, Mateu Ferragut ens informava que la campanya engegada en resposta a la inoperància de la Plataforma Democràtica i la manca de llibertat existent, estava servint per a cohesionar el partit d´una forma molt eficient. Fins aleshores era difícil coordinar accions àmplies, ja que la majoria de cèl·lules estaven centrades en les reivindicacions concretes dels llocs de feina i aprenentatge. Ho discutíem sovint en el Comitè de Direcció. El partit actuava més com a un simple sindicat que com a organització política. Era el nostre defecte històric provinent d´una direcció central massa centrada en les revivicacions salarials. Com era possible que no haguéssim assimilat com pertocava els ensenyaments de Lenin en el Què fer? Un llibre bàsic on s´explicava d´una forma prou senzilla que la lluita per un augment de sou, per uns “kopecs”, com escrivia el dirigent de la Revolució d´Octubre, la podia fer qualsevol grup sindical d´influència burgesa o religiosa.

El partit havia crescut en els darrers anys, després del congrés d´unitat amb altres col·lectius que, inspirats per l´exemple dels consells obrers i el Maig del 68 volien anar més enllà del simple vot cada quatre anys. Ningú ens podia discutir que sempre havíem estat a l´avantguarda de les reivindicacions anticapitalistes del poble. Però també era evident que encara no havíem après a intervenir com pertoca en el debat polític. Considerar una vaga en la fàbrica com el súmmum de la lluita de classes ens fermava a una concepció simplista del marxisme. Així i tot ens sentíem capaços de qualsevol acció, de lliurar la vida per la causa si era necessari! En el cap ens bullien, com si tenguéssim a l´interior ferro roent, les mil històries contades pels pares i els vells combatents republicans. Els homes i dones que desembarcaren a Mallorca per a provar d´alliberar l´illa del feixisme i que mai més no tornaren a casa seva: els voluntaris que, amb ampolles de benzina a les mans, aturaven els tancs italians i alemanys a l´entrada de Madrid; els soldats que, a més de vint graus sota zero, quasi sense menjar, tremolant de fred però amb l´ànim disposat per a la batalla, conquerien Terol... Vivíem, potser, immersos en un univers de vibrants herois i que havia desaparegut feia dècades sense que nosaltres ens n´haguéssim adonat!

A la presó trobàrem alguns dels treballadors detinguts en la manifestació del dotze de novembre, una demostració de força impulsada per treballadors i estudiants i en la qual hi participaren, a contracor, alguns sectors de la Plataforma Democràtica. En aquelles alçades de la revolta era difícil fer d´opositors només de boqueta. El poble demanava alguna acció en concret. Es comentava que només repartiren els fulls convocant a la manifestació les organitzacions marxistes. Els altres les guardaren als locals. Els més covards els llançaren als fems sense pensar en el que costava en diners, en esforços i sacrificis editar aquell material antifeixista. Tot plegat era l´actuació jesuítica típica dels carrillistes i altres grups sense vincles amb la societat: parlar de lluita i mobilitzacions, redactar comunicats però desmarcar-se sempre de les demostracions enmig del carrer per allò de “no caure en provocacions”. Va ser l´època en la qual, el carrillisme, per a convèncer els militants més combatius, recomanaven el llibre de Lenin L´esquerranisme, malaltia infantil del comunisme, alhora que menystenien el Què fer?, La revolució proletària i el renegat Kauski i L´Estat i la revolució, entre molts d´altres. Vaig conèixer alguns membres de la direcció illenca i, pel que vaig poder constatar, no coneixien gaires clàssics del socialisme internacional ni, molt manco, la història del moviment obrer a les Illes i la resta dels Països Catalans. Vivien de quatre consignes arribades des de París i Moscou. Els bastava repetir fins al fàstic “Llibertat, Amnistia, Estatut d´Autonomia!”.

La nostra arribada a la garjola animà moltíssim els obrers del dotze de novembre. En el fons, la seva entrada a la presó no era a conseqüència d´una decisió política. Ni molt manco! Homes amb un clar instint de classe, decidits lluitadors per la llibertat, en saber que hi havia convocada una manifestació contra el feixisme, acudiren de seguida a plantar cara a la dictadura que amenaçava perpetuar-se sota uns nous oripells. Cap d´ells no esperava ser detingut. La Policia Armada els agafà perquè els tenia al davant en el moment dels aldarulls del Bar Cristal i el cine Augusta. Aquests homes no tenien gaire experiència en detencions ni en interrogatoris ni mai, supós, pensaren que anirien a judici.

Malgrat que el Comitè de Solidaritat amb els presos els tenia en compte i, regularment, distribuïa els diners que es recollien entre les seves famílies, el cert és que els veies patir. Pensaven què seria dels fills, la mare, l´esposa, si perdien la feina. La majoria procedien de la península, de les zones més subdesenvolupades d´Andalusia... No tenir feina era una autèntica tragèdia. Tornar al poble, restar sotmès als capricis que pogués oferir el cacic era terrible. Jo els he vist plorar, explicant aquest problema.

Als companys de galeria no els podíem demanar el que s´exigia als revolucionaris quasi professionals dels diversos partits comunistes. La majoria de nosaltres havíem renunciat a qualsevol mena de vida personal, a “situar-nos” en societat. Vivíem de feines ocasionals, dels pocs diners que guanyàvem exercint els més diversos oficis. Simple subsistència. I, del poc que obteníem amb aquestes feines de circumstàncies (empleats de llibreria, venedors a botigues de souvenirs, delineants per uns mesos, cambrers, repartidors d´enciclopèdies, pintors de parets...) encara lliuràvem una part dels ingressos per al manteniment dels locals clandestins.

Els projectes dels treballadors detinguts el dotze de novembre eren molt diferents. Com si visquéssim en dos móns paral·lels, quasi antagònics, excepte en la idea d´acabar amb la dictadura.

Al vespre, quan ens recloïen al passadís dels presos polítics, Joan ens ho explicava.

-Mallorca ha representado para nosotros una auténtica liberación. Es igual si, en el hotel, dormimos en el sótano, junto a las calderas de la calefacción. Lo cierto es que tenemos un sueldo semanal y que, con el tiempo, podremos alquilar un piso, hacer venir a la familia desde la península, comprar una casa. Lo más importante son las oportunidades que nos ofrece la isla. La posibilidad de encontrar trabajo en cualquier sector de la construcción y la hostelería. Y, si te sabes espabilar, hacer de electricista, fontanero, jardinero, encofrador... En el pueblo no hay nada, a no ser que el capataz del señorito te llame para ir a recoger las olivas.

Obria la petaca amb el tabac talment com ho feia el meu padrí i, després d´oferir el seu contingut als que l’escoltàvem, continuava la narració.

-El señorito se paseaba entre los obreros del campo con su caballo, el látigo en la mano, vigilando que no tuviésemos ni un momento de descanso. Yo tenía nueve años cuando tuve que ir con mis padres a la recogida de la aceituna. Si hacía frío, te helabas los dedos. Sangrabas. Me bebía las lágrimas, maldiciendo el hambre y nuestra falta de perspectivas. Ir a cazar un conejo a las tierras del cacique, coger una manzana en sus huertos de frutales, podía costarte una paliza de la Guardia Civil...

Amb la nostra presència, aquests homes s´animaren. Almanco ja no estaven sols, pensant tot el dia, perduts en el laberint. Els dèiem que aviat sortirien. Pels missatges que ens enviava el partit sabíem que, quan decidíssim pagar la multa una vegada aconseguits els nostres objectius polítics, qui tendria prioritat, els primers diners serien per als detinguts del dotze de novembre. Ho acceptàvem sense discutir. Tornaren a somriure. No semblaven els mateixos! Per a les famílies que els visitaven sabien que el Comitè de Solidaritat funcionava. Tot el que es recollia era repartit en parts iguals.

La crisi que sacsejà l'esquerra revolucionària entre 1978 i 1979 fou molt complexa. La CNT sofrí diverses provocacions per part de la policia i els serveis secrets (l'atemptat de la sala de festes Scala de Barcelona finalment es demostrà que havia estat ordit per la policia); el PORE fou repetidament inculpat de suposades accions terroristes; i tothom que encara defensàs idees republicanes, independentistes o marxistes era considerat "radical", "violent", "perillós militant d'extrema esquerra"... Els problemes que envoltaren la desaparició del PTE i l'ORT (i dels seus sindicats, la CSUT i el SU) són diferents del problema de desintegració, per exemple, de l'OIC (OEC als Països Catalans). (Miquel López Crespí)

Abans del 23-F: desmobilització popular, desencís, involucionisme (i II)

La crisi que sacsejà l'esquerra revolucionària entre 1978 i 1979 fou molt complexa. La CNT sofrí diverses provocacions per part de la policia i els serveis secrets (l'atemptat de la sala de festes Scala de Barcelona finalment es demostrà que havia estat ordit per la policia); el PORE fou repetidament inculpat de suposades accions terroristes; i tothom que encara defensàs idees republicanes, independentistes o marxistes era considerat "radical", "violent", "perillós militant d'extrema esquerra"... Els problemes que envoltaren la desaparició del PTE i l'ORT (i dels seus sindicats, la CSUT i el SU) són diferents del problema de desintegració, per exemple, de l'OIC (OEC als Països Catalans).

El famós "Congrés d'Unitat" (3 i 4 de febrer de 1979) entre el Moviment Comunista i l'Organització d'Esquerra Comunista va ser una gran mentida. Al Congrés no hi arribà ni un deu de per cent de militants de l'antiga OEC. La majoria de l'organització entengué el procés com a simple integració dins el MC i no acceptà el diktat del partit "germà". El número 140 (febrer de 1979) de Combate, la revista de la LCR, explicava: "Lo que sí parece claro es que, básicamente, esta unificación se ha producido sobre la ideología, la estrategia, la táctica e incluso la estructura organizativa de MC, lo que le da más un carácter de integración de OIC en este partido que de verdadera fusión. De hecho, y desde hace ya tiempo, OIC atravesaba un prolongado proceso de crisis, con numerosas escisiones internas y pérdida de militantes. En el fondo de estas escisiones ha estado presente la negativa de sectores de militantes a aceptar lo que se ha llamado el 'proceso de reactificación marxista-leninista de la OIC', al que se acusaba de abandono irresponsable de la línea política de este partido, para llevar, 'cueste lo que cueste, al partido al MC' (de la resolución de los escindidos de Guipúzcoa)".

Com deia una mica més amunt, la crisi de les organitzacions que es reclamaven del comunisme a l'Estat espanyol i als Països Catalans requeriria un llibre especial. Però, resumint, i centrant-nos en el cas de l'Organització d'Esquerra Comunista, podríem dir que els principals errors del partit (els nostres errors!) els podríem situar en un accentuat espontaneisme (anar sempre i d'una manera acrítica rere qualsevol iniciativa obrera i popular) i un total economicisme (creure que només la lluita en defensa de les reivindicacions materials dels treballadors era "lluita de classes", tot considerant que la lluita cultural, política i ideològica contra el sistema era una qüestió "superstructural"). Tot això, combinat amb una manca de formació prou preocupant (descuidar la formació de quadres en les idees del marxisme revolucionari), va fer que no sapiguéssim enfrontar els reptes de la nova etapa de democràcia restringida que sorgia de les eleccions del 15 de juny de 1977. I, més que res, ens afectà greument la manca de consolidació d'una estructura de partit ferma, leninista. En efecte: portats per aquell seguidisme tan accentuat envers el moviment obrer, cometíem el greu error de desatendre tasques imprescindibles, com ara la consolidació organitzativa de l'OEC i la formació política de la militància. Tot plegat anà portant a la desintegració del 78-79.

La desfeta de l'esquerra revolucionària també facilità la regressió quant a les conquestes dels anys d'ofensiva obrera i popular (especialment de 1976). En el moment més greu de la reforma, quan, a les eleccions autonòmiques d'Euskadi i del Principat (1980), amb un 40% i un 41% respectius d'abstenció, l'UCD s'enfonsà i els estalinistes i reformistes de tota mena retrocediren, no hi hagué a l'esquerra del PCE-PSOE cap partit capaç de representar els interessos populars ni de superar aquella onada de desencís. A Euskadi, ETA i Herri Batasuna aguantaven l'endemesa; Euskadi es consolidava com a únic bastió de resistència al règim, a l'Estat i al sistema: el reformisme pactista hi havia fracassat, i la dinàmica popular i rupturista continuava desenvolupant-s'hi.

El 1980 també assenyala l’inici de la crisi final de l'eurocomunisme. Els motius d’aqueixa ensulsiada internacional serien analitzats amb extrema lucidesa pel cèlebre historiador marxista britànic Perry Anderson en l’article "La paràbola de la socialdemocràcia", publicat a L’Avenç, núm. 112 (febrer 1988), pàgs. 50-58: "Essencialment, aquest [l’eurocomunisme] va consistir en l’abandonament, per part dels partits comunistes del Sud, de les tradicions de la Tercera Internacional, força alterades des dels anys vint, però encara visibles en els seixanta, i l’adopció de perspectives estratègiques similars a les dels partits socialdemòcrates del Nord al començament de la seva carrera, és a dir, quan encara concebien explícitament una transició real al socialisme. Gairebé tots els temes del nou discurs eurocomunista ressuscitaven, de fet, el discurs original socialdemòcrata de la Belle Époque, sobre la via gradual pacífica constitucional al poder. [...] El resultat fou que, generalment, l’eurocomunisme simplement preparà el camí per a l’ascens de l’eurosocialisme, és a dir, l’inesperat ascens de partits socialdemòcrates pròpiament dits, nous o renovats, des de posicions molt modestes fins al centre de l’escenari, a costa dels propis partits comunistes. La lògica d’aquesta substitució no és pas un misteri: si, en una societat capitalista avançada, les masses han de triar entre dos partits, proclamant tots dos una política socialdemòcrata, és molt probable que hi hagi una forta tendència a triar la versió més coherent, és a dir, la basada en models socialdemòcrates d’organització i afiliació internacionals" (pàg. 54). La cita és llarga, però realment valia la pena. Aixií doncs, pel gener de 1980 Carrillo és a Romania per a demanar instruccions al dictador Ceausescu; però ja és tard: ni Berlinguer ni Marchais, secretaris generals dels partits comunistes oficials italià i francès, poden fer ja res per a ressuscitar el cadàver eurocomunista. La burocràcia imperialista i estalinista del PCUS ha envaït l'Afganistan i exigeix als PC finançats directament o indirectament per Moscou que el rescabalin en forma de suport polític a aqueixa invasió. Carrillo està dividit entre la lleialtat envers la burocràcia espanyola proianqui i la pressió dels sectors proestalinistes del PCE mateix. Dins el PCE comencen els preparatius escissionistes dels "prosoviètics": Ardiaca i Clemente al Principat; Gallego a la resta de l'Estat. Al cap d'uns anys, hi organitzarien, respectivament, el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC) i el Partido Comunista de los Pueblos de España (PCPE). Enrique Líster, líder d'un fantasmal Partido Comunista Obrero Espanol (PCOE), era ja des de feia temps al servei de la burocràcia del Kremlin.

Davant el liquidacionisme de l'esquerra pactista, la bancarrota o debilitat dels partits que es reclamaven del comunisme (OEC, MC, PTE-ORT-PT, POUM, AC...) i la crisi de la CNT, la classe obrera i els sectors populars només poden portar endavant lluites de resistència, tot i que de vegades arribin, a peu, davant el Congrés i mostrin les dents a un diputats lliurats en cos i ànima a la burgesia. Són els combats heroics dels vuitanta: els estibadors, els obrers i obreres de Nervacero, Crimidesa, Olarra... Crimidesa encara serví per a commocionar la consciència de l'esquerra d'aquells anys: la solidaritat encara va ser potent. A partir de 1980 l'esquerra oficial multiplicarà els esforços per aïllar les lluites antisistema; per a aillar-les, silenciar-les, ofegar-les. L'exemple més evident de mobilitzacions heroiques (abandonades per l'esquerra dels pactes malgrat el cost de morts que tengueren) varen ser la dels treballadors d'"Euskalduna" (sector navall) d'Euskadi. La lluita d'Euskalduna va ser narrada fil per randa en el llibre La batalla de Euskalduna escrit pel "Colectivo Autónomo de Trabajadores" i publicat per Editorial Revolución l’any 1985.

Com les altres forces anticapitalistes, l’independentisme revolucionari dels Països Catalans visqué llavors uns anys ben negres: era el principal enemic a abatre, des del moment que, a més del règim postfranquista i del sistema capitalista, qüestionava la mateixa existència dels estats opressors francès i espanyol.

Recordem que l’escola política de l’independentisme revolucionari català sorgit pels volts del 1968 no havia estat tant la tradició nacionalista del país com, sobretot, la rica experiència tercermundista de lluites d’alliberament nacional i de classe, a què ja ens hem referit. Ho analitza amb gran agudesa Josep Ferrer en el pròleg a Les nacions de l’Europa capitalista, d’Imma Tubella i Eduard Vinyamata (Barcelona, La Magrana, 1977; vegeu, en particular, pàgs. 7-33). Activíssim i combatiu, contínuament sotmès a la repressió tant pel feixisme com per la democràcia burgesa, aquest independentisme de nou encuny (que recuperarà aviat la memòria d’un Jaume Compte i d’un Andreu Nin) percep l’alliberament nacional com a alliberament de classe, i viceversa, i és la primera força políticament organitzada a plantejar-se com a marc nacional d’actuació política tot el conjunt dels Països Catalans, i no ja aquesta o aquella regió aïlladament: de fet, l’independentisme és el principal factor que aplica en la pràctica les riques lliços de Joan Fuster.

En aquest període a què ens referim, les principals organitzacions de l’independentisme revolucionari eren la nordcatalana ECT (Esquerra Catalana dels Treballadors, 1971) i el PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans), nascut, aquest, el 1969 a partir de l’escissió que el 1968 protagonitzaven les joventuts de l’històric FNC (Front Nacional de Catalunya, 1940). Més a l’esquerra, acabaven de dibuixar una nova estratègia de futur sengles escissions d’aqueixos partits: respectivament, l’OSAN (Organització Socialista d’Alliberament Nacional, 1977/1978) i el PSAN-P (Partit Socialista d’Alliberament Nacional provisional, 1974). També hi hagué intents d’impulsar la lluita armada: ÈPOCA (Exèrcit Popular Català, 1970), FAC (Front d’Alliberament Català, 1970), OLLA (Organització de Lluita Armada, 1974), RCAN (Resistència Catalana d’Alliberament Nacional, relacionada amb el PCE-i)... Dos militants del FAC, Carles Garcia Solé i Ramon Llorca, prengueren part en la cèlebre Fuga de Segòvia (abril 1976), juntament amb altres vint-i-set militants d’ETA i d’altres organitzacions revolucionàries.

Durant la transició, i mentre ECT evolucionava cap a l’autonomisme burgès, el PSAN pateix un seguit d’escissions per l’ala dreta, les quals acabaren deixant-lo poc menys que en quadre en 1979-1980, però alhora li permeteren un exercici de clarificació i consolidació amb què projectar-se endavant. Fou també en aquest 1979 desolat quan acabaven de perfilar-se les grans línies de desenvolupament que seguiria l’independentisme en el període ulterior, mitjançant la naixença d’IPC (Independentistes dels Països Catalans) com a fusió entre el PSAN-P i l’OSAN (3 de març), així com les prineres accions de l’organització armada Terra Lliure (26 de gener). Fonts valuoses sobre aquestes primeres dècades de l’independentisme revolucionari català (i, en algun cas, sobre les dècades següents) són, entre d’altres: Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974, de Fermí Rubiralta (Barcelona, La Magrana, 1988); Per l’alliberament nacional i de classe (escrits de clandestinitat), de Josep Ferrer (Barcelona, Avançada, 1978); La lluita armada als Països Catalans: història del FAC, de Jordi Vera (Sant Boi de Llobregat, Edicions Lluita, 1985); De la Reforma a l’Estatut, de Josep Huguet (Barcelona, Avançada, 1979); "L’esquerra nacionalista, avui", monogràfic de la revista Quaderns d’alliberament, núm. 7 (febrer 1982); L’independentisme català (1979-1994), de David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler (Barcelona, Llibres de l’Índex, 1995); Terra Lliure: 1979-1985, de Jaume Fernández i Calvet (Barcelona, El Llamp, 1986); Parla Terra Lliure: els documents de l’organització armada catalana, a cura de Carles Sastre (Lleida, El Jonc, 1999, amb segona edició el 2000); les sengles revistes Lluita del PSAN i del PSAN-P/IPC; les revistes La Falç, d’ECT, i La Nova Falç, de l’OSAN/IPC... No oblidem, tampoc, la rica deu d’informació que és Origen de la bandera independentista, del malaguanyat Joan Crexell (Barcelona, El Llamp, 1984).

Publicat en la revista L'Estel (1-VIII-05)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Porreres – Bartomeu Mestre Sureda, “Balutxo” i Miquel López Crespí, “Verdera”. Inauguració del Monument a les víctimes del feixisme - Dissabte dia 16 d’abril a les 12 hores al Racó de la Memòria, darrera l’Oratori de la Santa Creu de Porreres.

Acte Institucional de Recordança a les víctimes que lluitaren per la II República, que tendrà lloc el dissabte dia 16 d’abril de 2011 a les 12 hores al Racó de la Memòria, darrera l’Oratori de la Santa Creu de Porreres.

La poesia de Miquel López Crespí incorporada al monument a les víctimes del feixisme de Porreres (Mallorca)

Porreres – Monument a les víctimes del feixisme - L’amic Bartomeu Garí, membre de la Comissió de la Dignitat, el grup de persones que fa feina per a la recuperació de la nostra memòria històrica amb la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Porreres, m’ha dit que la poesia que els vaig enviar per al monument els ha agradat molt. És una alegria saber aquestes coses! Un premi molt important poder participar en un monument a la memòria dels assassinats pel feixisme. El monument s’aixecarà en el mateix indret dels crims i tortures contra l’esquerra. Una poesia que els picapedrers i ferrers que faran el monument a les víctimes han de provar d’eternitzar en marbre o ferro. El monument amb la meva poesia s’ha d’inaugurar el proper dia 16 d’abril.

Porreres, el monument a les víctimes del feixisme i la lluita per a la recuperació de la nostra memòria històrica

Per Miquel López Crespí, escriptor

Recordar d’una manera objectiva el nostre passat com a poble, els crims del feixisme, s’ha fet summament necessari en aquest temps de confusió fomentada des de tots els poders establerts. La dreta i alguns sectors de l’esquerra del règim voldrien continuar amb la feresta amnèsia històrica decretada en temps de la restauració borbònica, la “transició”, que diuen els que no volen que recordem els pactes entre el franquisme reciclat i els aspirants a trepitjar moqueta i cobrar els bons sous que comportava –i comporta - el repartiment del poder institucional. En aquells pactes quedaren oblidats, abandonats a les fosses comunes, a les cunetes dels nostres pobles, els milers d’homes i dones de Mallorca assassinats i torturats per Falange Española i l’exèrcit espanyol sota la complaença de l’església catòlica.

Els historiadors han publicat recentment als diaris de Mallorca diverses informacions confirmant que 1.188 persones assassinades pel feixisme van ser enterrades en vint-i-dues fosses comunes. Diari de Balears de 28 de març de 2011 deia: “Un estudi elaborat per la Fundació Balear de la Memòria Històrica Democràtica i l'Associació Memòria Històrica de Mallorca, amb la col·laboració del Govern balear, certifica l'existència comprovada de 22 fosses comunes a l'illa, en les que suposadament van ser enterrades almenys 1.188 persones, de les quals 522 no han estat identificades. Es tracta de la primera part d'un estudi que s'està realitzant per elaborar el mapa de les fosses que hi ha a Mallorca, el qual ha estat presentat per la consellera d'Assumptes Socials, Promoció i Immigració, Fina Santiago. Així mateix, també han participat en la presentació la presidenta de l'Associació Memòria Històrica de Mallorca, Maria Antònia Oliver, i el coordinador de la investigació: Manel Suárez. Segons l'estudi, aquestes 22 fosses estan localitzades a Alaró (1); Algaida (3); Bunyola (1); Calvià (1); Manacor (7); Montuïri (1); Petra (1); Porreres (1); Santa Maria (1); Sencelles (1); Santanyí (1); i Son Servera (3). Així mateix, s'inclou també el cas de 14 mallorquins que van ser assassinats en camps de concentració nazis d'altres països.

‘Es pot assenyalar que en aquest document no s'han inclòs unes altres deu o onze fosses que encara estan sent estudiades i que s'integraran a la segona part de l'estudi que completarà el mapa i que estarà conclòs en uns 18 mesos. En aquesta fase parteix s'inclouran, entre d'altres, les fosses de Palma (la més nombrosa), sa Coma, Son Ferriol, Deià, Llucmajor o el Pont de Sant Lluís. A més, el document remarca que aquestes 1.188 víctimes són el nombre de persones identificades i de les quals es té constància documental, si bé hi caldria, afegir una quantitat indeterminada de víctimes que se sap que també van ser enterrades allà. L'estudi està sent elaborat per diferents historiadors que es basen tant en registres documentals com a testimonis per fer el recompte de totes les víctimes del franquisme que van ser enterrades a l'illa en aquestes fosses. Així, per exemple, s'han consultat en cada un d'aquests municipis els arxius cadastrals, registres de la propietat, de cementiris municipals, arxius històrics, de la presó de Palma, arxiu del Regne de Mallorca, parroquials o de la Comandància de Militar de les Balears. També s'ha tingut en compte el testimoni de 114 persones”.

I malgrat les evidències històriques encara hi ha mitjans de comunicació, intel·lectuals de la dreta, partits i organitzacions presents a les institucions que es neguen no solament a condemnar el règim de terror franquista, sinó que, fins i tot, ataquen i proven de demonitzar aquelles persones entestades en la recuperació de la nostra memòria històrica.

D’ençà la restauració borbònica, és a dir, la “transició”, aquella tèrbola època de renúncies i traïcions, de pactes amb els hereus dels botxins, han estat moltes les persones entestades a no consentir la vergonya de l’oblit del genocidi perpetrat per militars i falangistes contra l’esquerra illenca, contra els sectors populars que simplement volien una Mallorca lliure d’ignorància i caciquisme, els homes i dones que lluitaven per un esdevenidor millor per als seus fills.

Accions com les de l’Ajuntament de Porreres, la Regidoria de Cultura, les persones que han fet feina per a portar endavant el monument als assassinats pels franquistes, són exemplars i mereixen tota la nostra admiració i respecte. Signifiquen una passa endavant en la reconstrucció de la nostra història, un reconeixement per a aquella generació de republicans, de socialistes, anarquistes i comunistes, persones progressistes de totes les tendències, que volien canviar una societat injusta, un sistema que explotava el poble d’ençà la infausta derrota dels agermanats en el segle XVI.

La creació de la comissió per recordar les víctimes que lluitaren per la República, l’esforç dels historiadors en el procés de la recuperació de la història de Porreres sota el sangonós domini del feixisme, els actes, conferències, taules rodones i cinefòrums realitzats, marquen una fita que haurien de seguir aquells pobles que estimen els seus herois, que lluiten per servar la memòria dels seus fills més compromesos amb la justícia social i la llibertat. I, precisament perquè eren els més idealistes, perquè sentien de veritat els problemes i necessitats d’una terra sotmesa a la brutalitat del poder caciquil i la ignorància clerical-vaticanista, foren cruelment torturats i assassinats per sicaris sense ànima al servei del capitalisme estatal i internacional.

No és tasca senzilla, aquest combat en defensa de la nostra memòria històrica. Des de la dreta, des d'algun indret de l’esquerra covarda que encara té por dels monuments feixistes que queden a Mallorca, des de totes les tribunes a sou de tots els poders que ens esclafen, se’ns recorda insistentment que tota la nostra feina, els escrits, actes i homenatges dedicats als nostres morts l´únic que fan –diuen- és incrementar la intolerància, el maniqueisme històric, l’esperit de revenja, la tensió social dins la nostra societat.

Fa tan sols uns dies hem pogut constatar com els poders més foscos de Mallorca malden per aprofundir en l’amnèsia, la mistificació i l’oblit i, també, en la falsificació de la història. Aquestes persones, aquests mitjans de comunicació, han atacat recentment l’escriptor Llorenç Capellà per haver escrit el text d’una placa que s’ha de posar al cementiri de Palma, en el mateix indret on eren portats a matar els republicans en temps de la guerra civil. El text que ha estat atacat per la dreta més reaccionària deia així: “La Guerra Civil (1936-1939) va iniciar-se a Mallorca la matinada de dia 19 de juliol de 1936, amb un Cop d’Estat protagonitzat per l’exèrcit amb la col·laboració dels partits de dreta, especialment de Falange, i l’aquiescència de l’Església. Els sediciosos, d’ideologia conservadora i totalitària d’inspiració feixista, emfatitzaren en el seu ideari l’exaltació de la unitat d’Espanya, l’esperit de croada i l'uniformització lingüística i cultural. El pronunciament tenia l’objectiu d’enderrocar el govern de la República, suprimir les llibertats públiques, il·legalitzar els partits d’esquerra i els sindicats, i paralitzar l’associacionisme amb la clausura dels centres recreatius, formatius i culturals. Aquestes accions, que es portaren a la pràctica amb l’ús de la força, es complementaren amb la detenció de milers de persones, un nombre important de les quals varen ésser assassinades o condemnades a mort després d’ésser jutjades en una pantomima de consell de guerra.

‘Mallorca va convertir-se, l’illa sencera, en un cementiri. La repressió no va adreçar-se contra uns col·lectius concrets, sinó que va acarnissar-se en persones de condició social i intel·lectual ben diferents. En aquest indret moriren obrers, camperols, professionals liberals, pedagogs, estudiants. I va marcir-s’hi la joventut. La millor joventut de cada col·lectiu. Tots ells moriren durant el període bèl·lic i fins que l’eco dels trets es va espaiar en una postguerra llarga i inacabable.

‘A Mallorca varen ésser assassinades més de mil persones per les seves idees.

‘La Dictadura sorgida de la victòria militar (1936-1975) va consolidar un Estat basat en la repressió de les llibertats.

‘I el silenci o l’oblit, l’oblit i el silenci, va ésser la llosa que va cobrir sang i vida, històries i biografies.

‘Pretengueren matar l’ànima d’un poble.

‘Inútilment.

‘El pensament d’aquells homes i d’aquelles dones és i serà una proposta de futur”.

Indignat pels atacs patit per aquest text que consider exemplar, vaig escriure una resposta que, de seguida, vaig enviar a la premsa de les Illes. La resposta deia: “Davant els atacs del diari El Mundo al text de Llorenç Capellà vull expressar públicament el meu suport al magnífic text redactat a petició de la nostra Associació –Memòria de Mallorca-, un escrit fet per servar la memòria de les més de 1500 persones assassinades i/o desaparegudes per la repressió feixista. Una repressió i uns assassinats protagonitzats per l’exèrcit amb la col·laboració dels partits de la dreta, especialment de Falange Española amb el consentiment de l’Església catòlica.

‘Només una transició feta d’esquena al poble, amb pactes secrets entre els hereus del franquisme i una esquerra amnèsica ha fet possible que avui dia encara pugui qüestionar-se els crims de la dreta, del feixisme i l’exèrcit del general Franco. Com diu l text de Llorenç Capellà: “Mallorca va convertir-se, l’illa sencera, en un cementiri.

El text de Llorenç Capellà, molt breu i de caire històric, s’ha fet per posar a un panel explicatiu i pensam, talment com ha escrit Memòria de Mallorca, que s’ajusta perfectament a la veritat sobre la repressió franquista a Mallorca”.

I ara, com a cloenda d’aquest article, crec que aniria bé posar aquest poema que els amics de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Porreres em demanaren per a acompanyar el monument a les víctimes del franquisme.

Els nostres morts

Sentor de sang m'arribava des d'alguna latitud remota.

Els afusellaven enmig del carrer,

al costat dels murs, sota les porxades.

En el malson hi havia també miratges obsessionants,

aspres concerts de fusells i pistoles.

Desapareixien els mestres, els jornalers,

els promotors del repartiment de terres,

la marea que volgué col.lectivitzar les fàbriques.

Per un instant vaig pensar que havia fet

un descobriment arqueològic.

A poc a poc sortien de les grans fosses comunes,

enmig dels verdosos cortinatges de les algues,

els poetes que mai no hem tingut,

els escriptors d'una Mallorca que mai no va néixer.

Eren cisellades maragdes d'una bellesa corprenedora.

Els nostres morts obrint escletxes de llum en la foscor,

suggerint tornassolats colors malves i daurats.

En la boca tenen encara gust de mel i de taronges.

El control de la cultura: debat Guillem Frontera-Miquel López Crespí.

Literatura catalana: demonitzen els escriptors tipus Joan Fuster, Salvador Espriu, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estellés; ataquen l'existència dels premis literaris catalans; denigren l'autor compromès en la lluita per la llibertat dient que la literatura "resistencialista" no val res i ja està "superada"; empren les revistes literàries i les pàgines de cultura dels suplements culturals només per a enlairar els amics de la camarilla i per demonitzar els altres escriptors... (Miquel López Crespí)

Contra comissaris i camarilles.

De cop i volta, sense anar a cercar-ho, llegint alguns llibres referents a sa Pobla, concretament el volum titulat Sa Pobla de la col·lecció "Guia de pobles de Mallorca" publicat pels diaris Última Hora i Balears (2001), en la Gran Enciclopèdia de Mallorca, la Gran Enciclopèdia Catalana, el Nou Diccionari de la Literatura Catalana que ha editat Edicions 62 (2000), el Diccionari del teatre a les Illes Balears (volum I) editat el 2003 o en la Guia de la literatura infantil i juvenil de les Illes Balears (2002) et trobes amb veus que fan referència a qui signa aquest article.

La cosa no deixa de ser sorprenent. Hom ha anat fent feina lluny sempre dels cercles que "consagren" els personatges i, el més estrany encara, per aquelles estranyes circumstàncies del manteniment d'una actitud crítica contínua contra el poder i els seus servils, el que he rebut, a part dels acostumats atacs rebentistes de tota mena de sicaris i envejosos, ha estat el silenci més brutal pel que fa a la meva obra literària. Fins aquí res que no sigui conegut. Però sembla que els anys no han passat inútilment i, malgrat tota la sèrie de tèrbols atacs, malgrat el silenci del neoparanoucentisme dominant tocant a la meva obra, de cop i volta, inesperadament, les obres de consulta, els diccionaris de literatura catalana, els directoris d'autors generals o especialitzats de les Illes, incorporen la teva veu amb notícia de la teva vida i obra d'una forma més o manco encertada.

Diuen que som en temps de bastir un "cànon" de la literatura catalana contemporània. Des d'algunes tribunes (revistes, universitat, conselleries de cultura...) malden, com de costum, contra la "exagerada proliferació d'escriptors catalans!". Sembla mentida que aquestes afirmacions siguin fetes per gent, en teoria, dels "nostres". En lloc d'ajudar a consolidar una infraestructura cultural pròpia; enlloc de promocionar els nostres autors, difondre la seva obra per tal d'anar aconseguint l'enfortiment i ampliació d'un públic lector català, s'entesten a demonitzar els pocs fonaments, les minvades estructures que sustenten la nostra cultura sempre en perill al davant dels imperis. Demonitzen els escriptors nacional-populars tipus Joan Fuster, Salvador Espriu, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estellés; ataquen l'existència dels premis literaris catalans; denigren l'autor compromès en la lluita per la llibertat dient que la literatura "resistencialista" no val res i ja està "superada"; empren les revistes literàries i les pàgines de cultura dels suplements culturals només per a enlairar els amics de la camarilla i per demonitzar els altres escriptors; exigeixen la fi de les subvencions per a la publicació de llibres catalans; volen reduir el nombre d'editorials i premis per tal de controlar millor les edicions i la promoció dels amics; fomenten l'existència d'un pretès "cànon" de qualitat literària "indiscutible" quan tots sabem que molts dels que fomenten l'existència d'aquest famós cànon són companys de viatge del neoparanoucentisme dominant, comissaris que només saben enlairar escriptors no conflictius, normalment de dretes o al servei d'organitzacions polítiques i culturals de dreta,, endollats de partits i institucions, multimilionaris amb subvencions de més de noranta mil euros anuals només pel fet d'"aconsellar" culturalment CiU o el PSOE. Sovint el "cànon" no serveix per a consolidar i desenvolupar a fons totes les potencialitats de la literatura catalana. La creació artificial de "genis" i d'"intocables" només ve a confirmar i augmentar el poder cultural de molts d'autors que, des de les seves àrees de poder, institucional, acadèmic o econòmic, l´únic que han fet és pugnar per desestructurar i debilitar encara molt més la nostra cultura. Què seria, d'una cultura sempre amenaçada com la nostra, si de cop i volta desapareguessin els minvats ajuts a la promoció editorial? Sense determinats premis no controlats pel neoparanoucentisme dominant... com podria donar-se a conèixer l'autor independent, l'escriptor de vena?

Bastir, de forma falsa i artificial, un cànon d'autors del segle XX? Quin és l'investigador que ha llegit totes les novel·les, tots els poemaris, totes les obres de teatre, tots els estudis fets pels investigadors catalans durant un segle? Des de quina perspectiva d'"imparcialitat" i "objectivitat" bastir la relació de noms exigida? Pere Rosselló Bover, professor de literatura catalana de la UIB, en la seva resposta a l'enquesta sobre aquest cànon d'autors illencs del segle XX que li ha plantejat la revista Lluc ha contestat molt encertadament: "No crec que encara hi hagi suficient distància temporal per decidir objectivament quines obres han de constituir el cànon de la literatura de les Balears del segle XX. Tampoc no crec que el criteri hagi de tenir cap pes en aquesta tria, ja que no he llegit la totalitat dels llibres produïts durant el segle passat, ni estic en la situació d'objectivitat imprescindible per a emetre un judici d'aquestes característiques. Això no obstant, he decidit contestar aquesta enquesta per l'apreci que sent per la revista Lluc i per les persones que la dirigeixen. Per aquest motiu he optat per triar preferentment les obre si els autors més allunyats de l'actualitat, aquells que han demostrat resistir el pas del temps".

I així, en l'apartat de narrativa, Pere Roselló parla de les obres de Miquel dels Sants Oliver, Salvador Galmés, Joan Rosselló de Son Forteza, Llorenç Riber, Llorenç Villalonga, Blai Bonet, Nicolau M. Rubió i Tudurí, Jaume Vidal Alcover i Miquel Àngel Riera. En poesia situa determinats poemaris de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Gabriel Alomar, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Marià Villangómez, Miquel Àngel Riera, Josep M. Llompart, Llorenç Moyà, Blai Bonet i Damià Huguet. En teatre destaca les aportacions de Joan Torrandell, Llorenç Villalonga, Blai Bonet, Llorenç Moyà i Jaume Vidal Alcover.

En el fons, l'actitud i les paraules de Pere Rosselló Bover em semblen prou encertades. Com pretendre conèixer tota l'obra dels escriptors i investigadors de les Illes escrites durant tot el segle XX? Qui ho pretengui, qui ens ho vulgui fer creure, és un mentider i un cregut. Les afirmacions del professor Pere Rosselló son prou lúcides i encertades i d'una sinceritat exemplar i envejable: "No he llegit la totalitat dels llibres produïts durant el segle passat, ni estic en la situació d'objectivitat imprescindible per a emetre un judici d'aquestes característiques".

Pere Rosselló ha optat per donar el nom d'autors realment imprescindibles, tots ells ja desapareguts, però que, a poc a poc, ja han demostrat en la pràctica haver resistit amb més o manco fortuna el pas del temps.

Miquel López Crespí

(26-I-05)

Negociacions i cultura

Per Guilem Frontera, escriptor

Es parla de cultura a les negociacions, a les ofertes i contraorfertes entre partits per formar governs? Si fos, com crec, que no, el fet confirmaria un desinterès i un desànim desoladors. Sembla que hi hauria d'haver rapinyades a les negociacions per fer-se amb la cultura, però res no ho indica. La qual cosa indicaria que s'ha implantat una certa creença que la cultura és una qüestió que es pot deixar en unes mans qualssevols, preferentment femenines, perquè les dones són més sensibles. És la maria de les àrees de govern. I no sé per què la meva intuïció em diu que l'ensenyament i la cultura congregaran, aquests quatre anys, molta tensió; i que, ergo, serà menester que hi hagi al capdavant persones especialment preparades per entendre i canalitzar tot allò que, presumiblement, aflorarà torrencialment en forma de reivindicacions de tota casta. Tant des del món de l'ensenyament com del de la cultura s'espera molt d'aquest curs legislatiu que és a punt de començar -un sol exemple recordat a l'atzar: la restauració de l'Institut Ramon Llull. Ja hi ha molta de gent amb les ungles esmolades -per afegir vivacitat a les possible reformes o, més directament, per rapinyar sous i prebendes. No els espera un camí de roses, als governants que es facin càrrec de la política cultural. Ara el món de la cultura ho voldrà tot, avui, de cop. El grau d'exigència serà molt alt, i les persones que hauran de donar resposta caldrà que siguin pesos pesants. Seria un error que els partits que es facin càrrec d'aquesta àrea l'emprassin simplement per donar un parell de sous i contribuir així al manteniment del partit. Aquesta tàctica podria donar resultats escandalosos, i el que no li convé a cap govern -sempre que les previsions actuals esdevenguin realitat- és dissenyar polítiques culturals inconsistents, pusil·lànimes o simplement contemporitzadores: la contestació es desbordaria: i si ja és greu que això succeeixi fent-se les coses bé, fer-les malament seria suïcida. No ha transcendit que a l'àmbit de les negociacions s'hagi detectat que la temperatura del món cultural ha pujat moltes dècimes. Qui sap si això significa que no hi han intervengut, a les negociacions, persones capacitades per entendre de què parlam quan parlam de cultura. La depauperació ideològica té a veure, i molt, amb l'esterilització cultural: els partits polítics en són una bona mostra, i al nostre país molt més que en d'altres. Bé, s'ha de veure.

Diari de Balears (15-VI-07)

Hem de tenir sempre present que Miramar va ser la primera finca que va comprar el nostre famós personatge, una compra que, evidentment, condicionà ja per sempre la seva relació amb la nostra terra i el va fer part indestriable de la nostra història. Els mallorquins del segle XXI ens demanam sovint si la història de la serra de Tramuntana hauria estat a com la coneixem sense l'amor de l'Arxiduc pel nostre paisatge, la nostra història, la nostra gent. La conservaciò d'indrets, terres, marjades, possessions, bardisses, caminois, safareigs, molins, cales, pinedes... ¿s'hauria pogut realitzar sense aquelles compres que s'iniciaren a sa Pobla? Vist el que s'ha esdevengut amb la major part de Mallorca en aquests darrers anys d'allau turistíca, de colonització desenfrenada dels nostres minvats recursos i territori, ho dubtam. (Miquel López Crespí)

Sa Pobla i l'Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria

Aquest darrer temps he repasat diversos materials en relació amb la presència de l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria tant a Mallorca en general com a sa Pobla en particular. Entre els llibres referents a l'Arxiduc he llegit amb molt d'interés el que va escriure Leo Woerl titulat El Archiduque Luis Salvador de la Casa Imperial de Austria como investigador del Mediterráneo (Palma de Mallorca, Associació d'Amics de l'Arxiduc, 1998) en traducció de Gottfried i José Macías Molina i introducció i notes de Sebastià Trias Mercant. Dins la mateixa línia d'especial interès informatiu per a tots aquells que volen aprofundir en la vida i l'obra del famós personatge, he estudiat igualment l'imprescindible opuscle de Pedro Bonet de los Herreros El Archiduque de Austria Luis Salvador publicat l'any 2000 mercès a la col·laboració de l'Associació d'Amics de l'Arxiduc amb el Consell de Mallorca. M'interessa repassar tot aquest material (i molt d'altre) per a trobar tots els indicis possibles d'aquella històrica visita de l'Arxiduc a sa Pobla que tengué lloc el dia 19 de gener de 1872 i que, segons tots els coneixedors de la vida del nostre personatge, va condicionar ja per sempre la seva relació amb Mallorca i els mallorquins.

Precisament en un altre dels llibres consultats recentment, concretament en el titulat Sa Pobla, la gent, el medi, la història escrit pels professors Martí Canyelles, Margalida Pujals, Sara Ripoll i Alexandre Seguí en trobam molta informació. En aquest llibre d'indubtable interès didàctic i en l'apartat "Sa Pobla vista per l'Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria (pàgs. 81-82) podem trobar una breu nota biogràfica, la descripció resumida de sa Pobla feta per l'Arxiduc en la seva obra magna, Les Balears descrites per la paraula i el gravat, i el que és més important per al propòsit que ens ocupa: podem llegir un petit bocí del que el mateix Arxiduc va escriure en Lo que sé de Miramar referent a sa Pobla i la compra de la possessió.

Citem, doncs, aquests darrers autors: "El día 19 de gener de 1872, l'Arxiduc va partir de la porta de Sant Antoni de Ciutat -aleshores estava hostejat a la casa dels Comtes de Formiguera-, amb la galera de Don Joan Palou de Comassema, acompanyat per aquest i Don Manuel de los Herreros, camí de Pollença. Allí s'instal·laren a la posada de Don Joan Palou de Comassema, per assistir el dia següent, Sant Sebastià, als tradicionals balls de les Àguiles.

'Una pluja torrencial i continuada va desbaratar els projectes de l'Arxiduc de visitar la vall d'en Marc, al camí de Pollença a Lluc. Aleshores, cansat de tanta inactvitat, va tenir la idea d'anar a sa Pobla, a demanar per comprar la finca Miramar, propietat de Don Joan Serra".

Fins aquí el que ens diuen els autors del llibre Sa Pobla, la gent, el medi, la història. Potser és interessant conèixer el fet en paraules del mateix Arxiduc. Hem de tenir sempre present que Miramar va ser la primera finca que va comprar el nostre famós personatge, una compra que, evidentment, condicionà ja per sempre la seva relació amb la nostra terra i el va fer part indestriable de la nostra història. Els mallorquins del segle XXI ens demanam sovint si la història de la serra de Tramuntana hauria estat a com la coneixem sense l'amor de l'Arxiduc pel nostre paisatge, la nostra història, la nostra gent. La conservaciò d'indrets, terres, marjades, possessions, bardisses, caminois, safareigs, molins, cales, pinedes... ¿s'hauria pogut realitzar sense aquelles compres que s'iniciaren a sa Pobla? Vist el que s'ha esdevengut amb la major part de Mallorca en aquests darrers anys d'allau turistíca, de colonització desenfrenada dels nostres minvats recursos i territori, ho dubtam.

El llibre Sa Pobla, la gent, el medi, la història també ens informa de forma acurada i precisa del tarannà de l'Arxiduc. Parlant del seu amor a Mallorca, podem llegir: "Combinava [l'Arxiduc] les seves estades a Mallorca amb viatges per tot el Mediterrani: França, Egipte, Itàlia... amb el seu vapor 'Nixe'. Prest adquirí gran popularitat, a causa de la seva personalitat excèntrica i la seva integració en el món popular, arribant a esdevenir fins i tot un personatge llegendari. De fet, varen ésser famosos els seus romanços amb les joves pageses mallorquines.

'Interessat per les llengües, ben aviat aprengué perfectament el català. Es va relacionar amb els intel·lectuals més detacats de l'època, mallorquins i catalans: Antoni Mª Alcover, Mateu Obrador, Miquel Costa i Llobera, Francisco Manuel de los Herreros, Santiago Rusinyol, Miguel de Unamuno, Jacint Verdaguer...".

Seguramenrt les adquisicions, iniciades l'any 1872 amb la possessió de Miramar, de sa Font de Sant Ramon, Can Caló, Cas Papàs, Ca na Matgina, Son Galceran, s'Estaca, Son Moragues, Son Ferrandell, Son Marroig de la Foradada, Son Gual, Son Gallard, sa Pedrissa i altres indrets ha servit perquè poguem gaudir d'una part de Mallorca que, altrament s'hauria pogut fer malbé per sempre talment com s'ha fet malbé bona part de l'illa.

Com escriu Pedro Bonet de los Herreros en El Arxiduque de Austria Luis Salvador (vegeu pàgs. 39-41): "Desde que compró Miramar no ha dejado el Archiduque de mejorarla artística y materialmente, y lo mismo ha hecho con las fincas sucesivamente adquiridas. Empezó por restaurar la antigua casa, que adornó con muebles antiguos al estilo del país; una magnífica colección de platos de mayólica; el cenotafio del que fue su secretario Vyborny, por el escultor Tantardini, de Milán, de blanco mármol de Carrara; objetos artísticos fabricados en el país, etc., convirtiéndola así en un verdadero Museo de muebles antiguos mallorquines...".

Aquella primera compra realitzada a sa Pobla és narrada pel mateix Arxiduc amb aquestes senzilles paraules: "Sense pèrdua de temps, llogàrem un carro i sortírem, amb pluja pertinaç, cap a sa Pobla, invertint dues hores en el trajecte.

'Arribàrem al carrer Major, que semblava un torrent; no es veia una ànima. Finalment poguérem demanar a una dona, que guaitava per la porta, quina era la casa del senyor Serra.

'-C'an Serra és aquella, a la dreta, amb un portal d'arc.

'Prest hi fórem; cridàrem, i una joveneta d'uns dotze anys ens obrí.

'-És aquí can Serra? -vaig demanar.

'-Sí, el senyor Serra és mon pare; vaig a cridar-lo de seguida. Però, passin.

'Passats uns instants, es presentà un home d'una quarentena d'anys, d'aspecte amable:

'-És vostè don Joan Serra? -li vaig demanar.

'-Sí senyor -me respongué.

'-Idó jo som un estranger que vaig recorreguent l'illa. M'han dit que tenia vostè una petita possessió a la costa de Tramuntana, dita Miramar, i que la volia vendre.

'-Sí senyor -va contestar- tenc totes les meves terres aquí, a sa Pobla, on visc, i aquella finca me resulta enfora.

'-Bé, jo no vull regatejar; digui'm un sol preu, i que sigui raonable, li dic això anticipadament; perquè si és exagerat, no ens entendrem i no diré més que una paraula, si o no.

'Va reflexionar un instant, i me donà una xifra que me va semblar acceptable.

'Pujàrem altra volta al carro, i sempre ploguent, tornàrem a Pollença. Miramar estava comprat".

En l'opuscle El Archiduque de Austria Luis Salvador (vegeu pàgs. 33 i 34), Pedro Bonet de los Herreros descriu igualment aquesta anada a sa Pobla amb aquestes paraules: "Sitiado por el agua, paseaba S.A. de un lado a otro del aposento, no pudiendo resignarse su activo carácter a la ociosidad que la lluvia le imponía. En esto se vuelve de repente al Sr. Herreros y le dice:

'-D. Francisco, ¿quçe vamos a hacer todo el día en la posada? ¿Sabe Ud. En qué estaba pensando?... En que, ya que la tormenta no me permite dibujar, podríamos aprovechar el tiempo yendo a La Puebla.

'-¿A La Puebla? ¿Y para qué? -preguntó el Sr. Herreros.

'-A comprar Miramar, pues como Ud. Sabe, su dueño, D. Juan Serra, vive allí y según he oído decir tiene la finca en venta.

'-¿A La Puebla, con tal mal tiempo? -dijo el Sr. Herreros-. ¿Y sin coche?, pues no hay que pensar en pedir al Sr. Comassema sus mulas, fatigadas por la marcha de ayer.

'-Iremos en un carro -replicó el Arxiduque-; el toldo nos resguardará de la lluvia.

'Y efectivamente, dicho y hecho, alquilaron uno y en este mal carro, contra viento y lluvia fueron los expedicionarios a La Puebla y quedó concertada la adquisición del predio de Trinidad, antes Miramar, firmándose la correspondiente escritura pública el 6 de julio de 1872...".

Pedro Bonet de los Herreros parla igualment de la casualitat, del fet de la inesperada pluja que va fer que l'Arxiduc volgués aprofitar el dia anant a sa Pobla per a parlar amb el propietari de Miramar. Com diu aquest autor: "Quien sabe si en vez de caer la lluvia, doblemente beneficiosa para Mallorca, ya que fructificó su campiña y con la isla ligó para siempre al Archiduque, hubiera lucido un sol espléndido, tal vez se hubiera limitado a sacar sus vistas para no volver jamás y Miramar estaría hoy poco menos que olvidado? ¿Quién sabe? Con frecuencia las pequeñas causas producen grandes efectos".

D'aquesta històrica compra també n'ha parlat l'escriptor Alexandre Ballester en el llibre Retalls de la memòria: sa Pobla (Edicions Albopàs, Sa Pobla, 2000)Hi diu: "Miramar va ésser l'inici del Patrimoni de l'Aexiduc Lluís Salvador a Mallorca, i clau i lligam de permanència a l'Illa. L'Arxiduc va morir el dotze d'octubre de 1915, al seu castell de Brandeis, al nord de la ciutat de Praga. Don Joan Serra i Serra, va ésser nomenat Comendador de la Orden de Isabel la Católica, per decret reial del vull d'agost de 1888, signat per Alfonso XII, en los Baños de Betelú, Pamplona.

'Don Juan Serra, senyor de can Verdal, va morir el deu de juliol de 1893, a la finca de Santa Eulàlia, Can Picafort, d'un accident de caça. Na Margalideta, donya Margalida Serra i Morey, es va casar amb don Miquel Planes i Poquet, jove advocar pobler, amb ell i els seus fills, comença una nova etapa de la història de sa Pobla, d'ahir mateix".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Crònica sentimental de la transició (Anys 70) - El director de la presó de Palma (Mallorca) -

Al meu darrere, el grinyol de les portes em va fer pensar en totes les pel·lícules de presidiaris que havia vist. Des de l’exterior, la presó semblava moderna. Res a veure amb el tètric edifici del convent dels Caputxins que servia per tancar els condemnats fins feia poc. Però una cosa era l’exterior, les façanes emblanquinades, els maons deixats al descobert per donar-li un cert aire d´experimentació arquitectònica a l’edifici, el jardinet de l’entrada, la zona per on entraven les visites... El director aconseguí dissimular bastant l’ambient gris de l’interior amb aquesta aparença de construcció curiosa i impersonal. De no ser pels filferros i les torres de vigilància de la Guàrdia Civil, potser ningú hauria endevinat que hi havia rere els murs què es divisaven des de la distància. (Miquel López Crespí)

Els funcionaris de la presó donaren per acabada la feina i, amb un gest, ens indicaren que podíem vestir-nos altra volta. Vaig mirar els companys. No sabíem què passaria a partir d’aquell moment. La cartera, amb les fotografies familiars i els diners, els carnets d’identidat i de conduir, restaven a la capsa. Tot plegat anà a parar als prestatges d´una cambra especial, just a l´esquerra de la porta d’entrada.

I ara què?

Ens feren sortir novament al passadís i avançàrem cap a la fosca. On anàvem? Vaig parar l´oïda per a comprovar si encara se sentien els crits i l´enrenou del carrer. Però el silenci era quasi absolut. Tan sols podíem distingir els sorolls de portes de ferro obrint-se i tancant-se. Aquesta seria la música que ens acompanyaria en el proper temps.

Caminàvem sense preses.

Ens havien dit que no podíem parlar entre nosaltres. Silenci estricte. Tan sols ens comunicàvem amb la mirada. No trigàrem gaire a descobrir el nostre destí. Eren les cel·les d'aïllament del “període”! Els que ja havien passat per aquesta presó ja ens tenien assabentats al respecte. Tots els detinguts, abans de passar al règim comú, romanien uns dies en complet aïllament, dins unes cel·les individuals, sense contacte amb ningú.

Primer vaig veure com tancaven Guillem, després Jaume. Jo vaig ser el darrer en entrar al meu habitable. De cop i volta em trobava dins aquella cambra reduïda. Uns metres quadrats, una bombeta de vint vats, un llit metàl·lic amb una manta bruta damunt el matalàs de bri. I, dalt, els barrots d’una finestreta que deixava passar una claror summament esmorteïda.

Al meu darrere, el grinyol de les portes em va fer pensar en totes les pel·lícules de presidiaris que havia vist. Des de l’exterior, la presó semblava moderna. Res a veure amb el tètric edifici del convent dels Caputxins que servia per tancar els condemnats fins feia poc. Però una cosa era l’exterior, les façanes emblanquinades, els maons deixats al descobert per donar-li un cert aire d´experimentació arquitectònica a l’edifici, el jardinet de l’entrada, la zona per on entraven les visites... El director aconseguí dissimular bastant l’ambient gris de l’interior amb aquesta aparença de construcció curiosa i impersonal. De no ser pels filferros i les torres de vigilància de la Guàrdia Civil, potser ningú hauria endevinat que hi havia rere els murs què es divisaven des de la distància.

Les metralletes dels cossos repressius no permetien l´engany. Evidentment, l´edificació no responia a cap mena d´hospital, magatzem o nou institut. El filferro indicava, com ha senyalat al llarg de la història, la presència de camps de concentració i presons.

En apropar-nos a les cel·les que ens corresponien, vaig tenir temps de donar una ullada a l’indret que a partir d’ara ens agombolaria. Cinc portes a la dreta i cinc a l’esquerra. Només podien tenir deu presos en aquells habitacles d’aïllament. Hi devia haver altres cambres? Ho provaria de saber més endavant, quan poguéssim veure amb més detall altres zones del laberint on ens havien tancat.

Al centre, enmig de l’ample passadís que separava les cel·les, una escala pujava al primer pis. Hores més tard, quan em vaig acostumar als sorolls carceraris, m’era possible endevinar el que passava lluny de l’abast de la meva mirada: les sortides al pati, l’hora d’anar a berenar, dinar i sopar... Era un renouer prou conegut. Com el de la caserna del servei militar, a Cartagena. El llunyà mormoleig de la televisió en la distància, l´aigua de les dutxes, les sabates que feien cruixir la fusta barata del trespol, algú que xiulava... Els ambients on s’acaramulla molta gent sempre m’han semblat idèntics. No existia cap diferència amb les pujades i davallades per l’escala del meu col·legi, quan estava intern, en els anys del batxillerat, i de l´hospital on va morir el pare quan m´hi quedava a les nits a tenir-ne cura.

M’havien deixat agafar alguns dels llibres que portava de casa. Era curiós. L´únic llibre que no m´havien permès entrar era el Roig i Negre, de Stendhal. El director va ser categòric:

-Res de marxisme ni anarquisme aquí dintre! Totes les novel·les que vulgui, però propaganda anarquista com aquesta, no és possible.

Els volums de poesia de Salvador Espriu i Josep M. Llompart no tengueren problemes. En obrir els exemplars i veure que eren poemes, somrigué, sarcàstic:

-Poesia? Cap problema! Fins i tot si és crítica. Ningú no llegeix poesia! Per això el govern ha permès molts d’autors dissolvents. No, no tenim cap prohibició especial en referència als poetes. Li puc dir que, personalment, m´agrada moltíssim Federico García Lorca i això que, a la postguerra, era un autor censurat. “Un marica comunista!”, com deia el meu capità a l´Escola Militar de Saragossa, on vaig sortir amb el grau de tinent!

M´oferí una cigarreta que no vaig acceptar. Volia deixar de fumar i l´estada a la presó podia ajudar-me en els meus objectius si hi posava una bona dosi de voluntat.

El director continuà, com si consideràs que eren essencials per a la nostra existència les recomanacions que ens feia.

-Pensí –afegí-, que Franco mai no va ser Hitler i, en el seu moment, va saber, de forma molt intel·ligent, situar-se al costat dels vencedors. Miri, li puc dir que en acabar la Segona Guerra Mundial ningú no donava dos rals pel seu cap. Bona part dels que li donàvem suport pensàvem que els americans l´enfonsarien, acabarien amb els antics col·laboradors de les potències de l´Eix. Res no va ser així i els rojos quedaren amb la boca oberta quan el Caudillo signà els pactes amb els Estats Units. El sentia com qui sent ploure. El més estrany és que em va permetre l’entrada a la presó de la Història de la Revolució Russa, de Lev Trotski!

Com era possible? El director... no sabia qui era el fundador de l´Exèrcit Roig, el company de Lenin el 1917, l’incansable lluitador en defensa del socialisme, enemic mortal de Stalin i els seus botxins?

-Amb els llibres d´història tampoc no hi tenim inconvenients.

Després, es dirigí a Jaume i Guillem.

-Ja veuran que, si compleixen amb el reglament, tot funcionarà a la perfecció. Cal dir que encara no entenc per quins motius vostès s´han estimat més no pagar la multa. Només els volia advertir del següent: si col·laboren amb els funcionaris, aquests els tractaran de forma correcta. En cas contrari, ja coneixeran les disposicions pel que fa als que volen entrebancar el normal funcionament de la casa. Queden advertits!

Amb el temps parlàrem sovint amb el director. Pensava que seríem uns presos dòcils, atents a les indicacions de la superioritat. Anava ben errat! Tanmateix, com a resistents, la presó no era, ni molt manco!, un indret de descans. Al contrari. La nostra tasca, a partir del dia que sortírem del “període”, era estudiar-ne les deficiències i començar la lluita per a provar de solucionar-les.

Ara tancaven la porta de la cel·la.

La publicació de El mecanisme del temps (El mecanismo del tiempo) m’ha fet recordar igualment alguns fets i esdeveniments relacionats amb aquests darrers trenta anys de dedicació a la poesia. En el llibre, una antologia de poemes de dinou poemaris escrits des del 1970 fins al 2005, es pot trobar, de forma resumida, el resultat d´una pràctica poètica que comença a mitjans dels anys seixanta, quan Josep M. Llompart, després de llegir els nostres primers treballs, ens encoratja, com a tants d’altres escriptors mallorquins, a continuar conreant les lletres. (Miquel López Crespí)

L’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB) i les traduccions

Temps enrere escrivia: “Talment fer un llarg viatge a la recerca d'una civilització perduda! Trobar novament els poemes, els sentiments que et bategaren fa trenta anys o més! Tot plegat, pura arqueologia sentimental, però també una possibilitat de concretar alguns dels aspectes que m'han impulsat a escriure poesia, a viure la literatura en el sentit més estimat dels modernistes, en la línia marcada per Maragall quan demanava una escriptura de la ‘paraula viva’ lluny de la falsa retòrica dels exquisits”. Aquestes eren les paraules amb què, a sol·licitud de l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover començava la introducció de la meva Antologia (1972-2002), apareguda el 2003 a la col·lecció El Turó. Ara, cinc anys després, podria tornar començar unes notes referents a El mecanismo del tiempo amb la mateixa recomanació, perquè quan l’escriptor Gabriel Janer Manila i l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB) em demanaren que començàs a preparar aquesta nova antologia el que vaig fer va ser continuar la feina començada l´any 2000 amb Antologia (1972-2002).

La diferència era que ara tenia més pàgines a la meva disposició i, per tant, podia donar una visió una mica més àmplia del que ha estat la meva feina poètica de mitjans dels anys seixanta fins al present. I també em permetria, i això sí que ho considerava prou important per a anar deixant material informatiu per als futurs estudiosos del fet literari a les Illes, situar a l´inici de la selecció de cada poemari les dates de redacció i de publicació. Un fet a tenir en compte, perquè sovint, i s’esdevé en molts d’escriptors, la data de publicació d´un poemari no correspon amb l’any o anys en què foren escrits els poemes. L’encàrrec de l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB) em permetria deixar solucionat aquest petit problema ja per sempre.

Per fer més entenedor el que vull dir basta explicar que, per exemple, el poemari Foc i fum, que guanyà el Premi de Poesia Marià Manent de l’any 1983 i que va ser publicat per l’Editorial Oikos-Tau de Barcelona el mateix any, és compost per poemes escrits entre els anys 1970 i 1977.

El cas del poemari Cercle clos, que guanyà el Premi de Literatura de l’Ateneu de Maó l’any 2001 i que publicà l’Institut Menorquí d’Estudis en la prestigiosa col·lecció de poesia Xibau, és un cas semblant. El poemari, escrit en la mateixa època que Foc i fum no va ser publicat fins... el 2002! És a dir, quasi trenta anys després. L’antologia publicada per Calambur Editorial en la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares, la selecció i traducció d’alguns dels meus poemes en el llibre titulat El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps) m´ha permès solucionar aquest petit problema que, com deia, aclareix dades de la creació dels meus poemaris que d´una altra manera quedarien en l’obscuritat. Per posar-ne un exemple: el lector que ara llegís Cercle clos (2002) podria arribar a la conclusió que el meu treball no ha evolucionat d’ençà començaments dels vuitanta, quan va sortir Foc i fum a Oikos Tau.

La publicació de El mecanisme del temps (El mecanismo del tiempo) m’ha fet recordar igualment alguns fets i esdeveniments relacionats amb aquests darrers trenta anys de dedicació a la poesia. En el llibre, una antologia de poemes de dinou poemaris escrits des del 1970 fins al 2005, es pot trobar, de forma resumida, el resultat d´una pràctica poètica que comença a mitjans dels anys seixanta, quan Josep M. Llompart, després de llegir els nostres primers treballs, ens encoratja, com a tants d’altres escriptors mallorquins, a continuar conreant les lletres. Quaranta-dos anys després dels primers contactes amb Josep M. Llompart podem copsar, malgrat les crítiques que en aquest sentit va tenir en vida i continua patint de mort, com bona part de la literatura contemporània de les Illes i bona part de la del Principat i País Valencià es va anar bastint lentament gràcies a la seva feina d´animar, aconsellar i formar els joves d’aquella època. Moltes de les lectures de formació de mitjans dels anys seixanta són fetes pels seus amables suggeriments. Jo crec, ara que hi podem veure amb una certa perspectiva històrica, que a part de recomanar els poetes “indispensables” per a tothom, després, de forma molt intel·ligent i subtil, sabia trobar el “poeta adequat” al tarannà d´un d’aquells jovençans aspirants a escriptors nostrats. Una tàctica que li va donar molt bons resultats, malgrat que li ocupà moltes i moltes hores amb la redacció de nombrosos pròlegs encoratjadors i converses de caire formatiu.

I quines són, de forma resumida, aquestes influències poètiques? Jo crec, i ho he dit més d´una vegada, i qui ha llegit algun dels meus poemaris ho sap perfectament, que en aquests trenta tants d’anys de conreu de la poesia sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l'herència de l'Escola Mallorquina i seguint sempre el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover que tant enfurisma poetes com Miquel Gayà o Guillem Colom. Naturalment, aquesta és tan sols una llista mínima, escadussera i provisional, escrita només per a suggerir el sentit de les influències culturals dels qui érem joves a finals dels anys seixanta i principis del setanta. Les referències de la poesia insular que tenim a començaments dels anys seixanta són, segurament a ran de la publicació per Moll i en selecció feta per Manuel Sanchis Guarner de l’antologia Els poetes insulars de postguerra (1951) les de Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Marià Villangómez, Llorenç Moyà, Cèlia Viñas, Miquel Dolç i Bernat Vidal i Thomàs. Tots plegats, en aquells moments d´inicial formació literària, ens arriben més al cor que no Miquel Costa i Llobera, Guillem Gayà o Maria Antònia Salvà.

Pel que fa a la influència d'altres literatures, podríem incloure, entre els de llengua espanyola, Federico García Lorca, Miguel Hernández, César Vallejo, Pablo Neruda, Pedro Salinas, José Hierro, Gabriel Celaya, Blas de Otero... la llista podria allargar-se fins a l'infinit. Com també de la poesia russa i soviètica (Iessenin, Maiakovski...); alemanya (Enrich Arendt, Bertolt Brecht, Paul Celan, Volker Braun, Hans Magnus Enzensberg, Marie Luise Kaschnitz); de la britànica i estato-unidenca contemporànies (Lawrence Durrell, T. S. Eliot, Robert Graves, James Joyce, Karl Shapiro, Dylan Thomas, John Updike...)... També hauríem de tenir en compte els poetes moderns de Galícia, Portugal i el Brasil. Com no recordar ara mateix Fernando Pessoa o el gallec Álvaro Cunqueiro? I el vent renovador de poetes brasilers com Carlos Drummond de Andrade i Haroldo de Campos... De Galícia ens arribaven les veus de Celso Emilio Ferreiro, Manoel Maria, Xosé Luís Méndez Ferrín...

Però fer el recompte complet de tots els nostres poetes catalans, espanyols, americans, xinesos, soviètics, etc., que serviren per a anar consolidant la nostra dèria literària seria impossible en el curt espai que tenim per a parlar d'aquesta antologia que acaba de publicar, en traducció de l’escriptor Víctor Gayà, Calambur Editorial.

El llibre inclou igualment uns pròlegs introductoris dels escriptors Antoni Vidal Ferrando, Lluís Alpera, l’historiador Mateu Morro i el també escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover, que ajuden a situar l’autor de l’antologia i l’època que l’ha conformat.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (22-II-07)

Mallorca, el paradís perdut (XXIII) - Presagi de posta de sol -

Cada dia tenim menys temps per a aturar a reflexionar, per a gaudir de les meravelles que la Mare Natura ens posa a l’abast. Tot són presses, folla dedicació a cercar solucions per cobrir les absorbents necessitats materials que ens dominen, en moltes ocasions simple submissió al consumisme més inútil i exagerat. Ocupats en l'estèril voluntat de tenir més i més coses, ens hem oblidat de viure, de saber mirar amb ulls d'infant, amb la seva capacitat de sorpresa constant, tot el que ens envolta. (Miquel López Crespí)

Cada dia tenim menys temps per a aturar a reflexionar, per a gaudir de les meravelles que la Mare Natura ens posa a l’abast. Tot són presses, folla dedicació a cercar solucions per cobrir les absorbents necessitats materials que ens dominen, en moltes ocasions simple submissió al consumisme més inútil i exagerat. Ocupats en l'estèril voluntat de tenir més i més coses, ens hem oblidat de viure, de saber mirar amb ulls d'infant, amb la seva capacitat de sorpresa constant, tot el que ens envolta.

Quina quantitat d'esforços hem de fer per a assistir a festes i gales. Anar de viatge a terres llunyanes, cercant emocions noves per a omplir els nostres buits! I està bé. Però, hem posat la mateixa intenció i atenció a apreciar el que tenim ben a prop i a l'abast de la simple mirada? Ens adonam que ens passam bona part de la vida furgant per camins d'asfalt, recercant una felicitat que tanmateix mai no trobarem entre els cubells de les escombraries? Quants d'anys fa que no trepitjam els camins serens de l'Albufera? Per què hem oblidat, com si ja fóssim cadàvers situats a l'altra riba, la fragància de fades i magranes? Qui sentit té, enmig de la bellesa que ens envolta, cercar el sentit de la vida dins les clavegueres dels despatxos dels senyorasos encorbatats? O ens pensam encara que l'aire condicionat és més saludable que la brisa marina a l'horabaixa, quan l'oratge de la mar, bufant incessantment, ha fet desaparèixer la calima dels mesos de juliol i agost? No serà que fa temps ens extraviàrem i ja no sabem trobar les autèntiques dreceres que ens haurien de menar a un indret segur, al bressol de les nostres arrels, a les paraules que ens agombolaren en la infantesa?

De cop i volta, avorrits de tanta fotesa, ens trobam provant de cercar aquells amplis territoris submarins de quan érem infants i jugàvem per l'Albufereta. Aleshores, lluny de la moqueta i el riu de cotxes que ens manté presoners, amb un poemari de Bartomeu Rosselló-Pòrcel o de Josep M. Llompart en la mà, silenciosos davant la desfeta del present, ens demanam, ansiosos... ¿com trobar la innocència de la primera mirada ensenyorint-se del paisatge si el ciment ja han fet malbé els camps, els jardins que eren la nostra riquesa, on jugàvem amb els amics, ara que les excavadores ja s'apropen a les fons Ufanes?

Sovint només ens respon el silenci.

Per què, durant tants segles, ha mort de fam, xuclada la seva sang per mercaders entestats a malbaratar l'herència dels avantpassats?

El poeta Pere Rosselló Bover, en un poema dedicat a Antoni Roca, deixa constància d'aquests segles foscos que s'allargassen fins el present.

A Antoni Roca, fidel habitant d´Ítaca

Quan Ítaca moria de fam

llunyanes batalles de grans mercaders

li xuclaven la sang,

li prenien els drets

de l'aigua del mar.

Quan Ítaca moria de fam,

als homes, els feien guerrers.

Si es perdien les guerres,

florien excuses les boques dels pròcers.

Si era victòria, els poetes

cosien gloses per fer-los fruir.

Quan Ítaca moria de fam

les dones filaven la posta de sol

i els homes, com ases,

el cos es rompien pel blat malaltís.

Quan Ítaca moria de fam

l'injectaren d'un virus extern

per fer del seu cadàver

Souvenirs i postals1.

Avui el poeta té ganes de rompre els grillons que l'encadenen a la buidor contínua de la potsmodernitat i, amb sobtat impuls, perdre's pels aiguamolls de l'Albufera retornant al passat amb un fastuós carregament de papallones i esplendents torrentades d'un increïble roig-taronja del sol ponent.

1 Pere Rosselló Bover. Antologia. Palma (Mallorca): Editorial Moll, 1978.

Pàgines del meu dietari (II) - Els problemes dels escriptors mallorquins – Els escriptors i les festetes literàries -

A vegades et veus obligat a tirar endavant aquesta mena de festetes socials: tenir contents els editors, anar a parlar amb els responsables de cultura de les institucions, promocionar la teva darrera obra... Amb el temps hem vist, amb sorpresa creixent com, tants d'amics i companys de partit (aquelles agosarades organitzacions que volien bastir la independència dels Països Catalans o el socialisme, entès com a poder dels treballadors) esdevenien eficients funcionaris de qualsevol partit de dretes, simples autonomistes de saló joiosos quan els criden per anar a saludar el Rei, al palau de Marivent. Sembla que tenir idees de progrés i avenç social eren coses de joventut, un pecat que ara -bon sou a final de mes, alt nivell de vida, xalets a la mar i a la muntanya, viatges exòtics- calia esborrar ràpidament de la memòria per a poder servir millor a qui pagava. I, si volies presentar el llibre els havies d'anar a veure. De principi no et volien reconèixer, trigaven setmanes a concedir-te l'entrevista, feien els despistat, no sabien que dir-te. Després -es necessita molta barra per arribar a segons quines alçades del poder- et saludaven com si res, tot esperant no els comprometessis amb la teva visita i marxassis aviat, sense que ningú pogués sospitar aquell tipus de relacions: escriptors, independentistes, esquerrans de feia vint-i-cinc anys... (Miquel López Crespí)

A vegades et veus obligat a tirar endavant aquesta mena de festetes socials: tenir contents els editors, anar a parlar amb els responsables de cultura de les institucions, promocionar la teva darrera obra... Amb el temps hem vist, amb sorpresa creixent com, tants d'amics i companys de partit (aquelles agosarades organitzacions que volien bastir la independència dels Països Catalans o el socialisme, entès com a poder dels treballadors) esdevenien eficients funcionaris de qualsevol partit de dretes, simples autonomistes de saló joiosos quan els criden per anar a saludar el Rei, al palau de Marivent. Sembla que tenir idees de progrés i avenç social eren coses de joventut, un pecat que ara -bon sou a final de mes, alt nivell de vida, xalets a la mar i a la muntanya, viatges exòtics- calia esborrar ràpidament de la memòria per a poder servir millor a qui pagava. I, si volies presentar el llibre els havies d'anar a veure. De principi no et volien reconèixer, trigaven setmanes a concedir-te l'entrevista, feien els despistat, no sabien que dir-te. Després -es necessita molta barra per arribar a segons quines alçades del poder- et saludaven com si res, tot esperant no els comprometessis amb la teva visita i marxassis aviat, sense que ningú pogués sospitar aquell tipus de relacions: escriptors, independentistes, esquerrans de feia vint-i-cinc anys...

Quina manera més absurda de perdre la paciència i la llavor! M'empreny amb mi mateix. Com si no sabés controlar les emocions. Fer dir al meu rostre una altra cosa. Dissimular el fàstic que em produeixen els oportunistes, els servils sense principis que han anat ocupant poltrones i llocs de comandament. En el fons, ja de bon principi, érem a trinxeres diferents. Llurs pares lluitaren amb Franco, els nostres a favor de la República. Fa vint anys, de jovençà, amb un grup d'amics havíem provat de boicotejar les presentacions dels patums d'aleshores (els companys que farien de criats del poder acotaven el cap, ànima i enteniment davant els professors que els havien d'aprovar). Ensinistrament per a la mentida. Camuflar la història. Bastir un discurs apte per a fer la migdiada de qui mana. Ofici de servils. Nosaltres criticàvem tots aquells sants barons de missa i comunió diària que ens havien amagat que Llorenç Villalonga va ser un destacat feixista en temps de la guerra (collaborador dels diaris del Movimiento i de la ràdio en el moment exacte en que començaven a actuar despiatadament els escamots d'extermini). Tampoc no ens digueren res del poema al general Franco de la poetesa M0 Antònia Salvà o de la conxorxa entre Llorenç Riber i la Guàrdia Civil (revisió de llistat de sospitosos) en la postguerra. Quan, amb el temps, ens assabentarem de com era de podrida la vida de tant "patriota exemplar" (patriota espanyol, evidentment) anaven a les presentacions per a llençar-hi pica-pica. Fèiem esclatar bombetes fètides. Després, pensant que havíem fet trontollar el simiesc reialme dels mandarins, ens fartàvem de riure a qualsevol bar de plaça Gomila.

Un sistema que empràvem sovint era escriure cartes als diaris sota noms falsos parlant malament dels escriptors que ens semblaven reaccionaris. Els pobres homes, la gent que combaté al costat dels feixistes, s'ho devien passar ben malament pensant en tota la gernació que no els podia veure.

Una vegada -era a finals dels seixanta, ho record a la perfecció-, ens reunirem -els aixelebrats aprenents de literats, revolucionaris de setze i disset anys que imaginàvem canviaríem el món a cops de declaració de principis, d'anàrquica acció provocativa i, sense pensar-ho gaire, amb la meva Olivetti, redactàrem una carta anònima adreçada al mateix Llorenç Villalonga. Era l'època gloriosa del seu "descobriment" per l'editor Sales, de les acurades correccions que li feia Jaume Vidal Alcover (Villalonga no sabia escriure en català). Altres companys d'estudis -els que més tard aspirarien eternament a ser els continuadors, fidels deixebles d'una rància concepció del fet cultural, i als quals no els importava gaire la sang vessada a Mallorca en temps de la guerra civil o la manca de llibertats que patia el poble, privat dels més elementals drets democràtics- anaven fins a la casa del famós fatxa a demanar audiència, un consell per a publicar, per a poder guanyar algun premi, a la recerca de la ritual signatura de la darrera novella publicada per l'històric anticatalanista en el "Club dels Novellistes".

Bel al contrari, nosaltres -anònimament és clar!- li dèiem: "L'esperit d' Aurora Picornell, les roges del Molinar, l'ànima de Jaume Serra Cardell, Llorenç Bisbal i tres mil mallorquins i mallorquines que ajudares a assassinar, reencarnats en les noves generacions, et vendran a cercar, ronden ja prop del teu casal i trucaran a la porta de la cambra on dorms, de nit, quan menys ho esperis, maleït soci del comte Rossi i tots els altres assassins del nostre poble. No ho dubtis que tornen esser aquí, ben al costat teu. Ho sabràs ben cert el dia -no gaire llunyà- en què trobaràs mort damunt el llit, el moix que acarones. Pensa, i això ho saps a la perfecció que no et perdonàrem cap dels crims que ajudares a cometre, animant, des de la ràdio i els diaris a la neteja d'esquerrans illencs. Ressonen de nou tambors en la plaça de la Bastille! Ja s'enllesteixen les carretes que t`han de portar fins a la guillotina! Estàs advertit". I signàvem: "Robespierre".

No sabem quin efecte devien tenir tanta anònima missiva. Potser se'n rigués com se'n va riure de la mort de tants milenars de persones en temps de la guerra. Tothom coincideix en considerar-lo un gran cínic, un home sense principis ètics ni morals -i és precisament aquesta valoració, el saber que era un esser desprovist de qualsevol consideració envers el poble el que el fa "exquisit", un gran intellectual, un excel.lent novellista per a alguns.

Els que el conegueren a l'època d'esplendor, a les tertúlies del bar Riskal diuen que sí, que a vegades ho comentava com si res, però amb el rostre transmudat:

-"Avui he rebut un anònim. Potser siguin comunistes. Partidaris del Concili Vaticà II. No ho sé amb certitud".

Comenten que li tremolaven les mans, quan es mostrava la nostra carta als contertulis, sense deixar-la llegir a ningú.

En el fons, llevat algunes excepcions honroses, el cert va ser que de seguida que els assassins de Falange tocaren a l'ordre, n'hi hagué pocs que es resistissin a anar rere els vencedors. La plana major dels catalanisme illenc es retractà de seguida i -obligats per la força de les circumstàncies- anaren demanant l'entrada a Falange Española y de la JONS. Els germans Villalonga (tant en Miguel com en Llorenç) jugaren a fons aquesta carta: la dels selectes, la de l'elite vencedora, els "exquisids" que estan per damunt del bé i del mal. No cal justificar-ho ara amb excuses: "eren coses de joventut". El mateix Llorenç Villalonga ho deixava ben clar en unes declaracions que va fer a Diario de Mallorca l'any 1966: "Mi posición política es la misma de la 1936". Si fins i tot estava contra les resolucions del Concili Vaticà II i considerava el papa Joan XXIII com un perillós esquerranista que podria portar el comunisme al món! Vaja quins són els fonaments de la nostra cultura! Senyores de possessió, vivint a esquena de quaranta, cinquanta jornalers als quals -quan era festa senyalada i havien treballat de sol a sol tot l'any, els donaven un pa per a la família-. I venga escriure de la "pageseta garrida" i dels esclatants horabaixes que es contemplen des de la terrassa del casalot mentre els porquerets -analfabets, sense poder anar a escola- porten els verros a la soll i les allotes -també sense escola-, cruixides per tot un dia de recollir ametlles, desfetes pel mal menjar -mortes de tuberculosi, de febres les que feinejaven a les marjals de l'albufera-, saluden, sense quasi poder alçar el cap i s'asseuen, atordides, davant el plat de fang esportellat que els ha parat la cuinera: una cullerada de sopes amb col -pa dur, cal aprofitar-lo, no fer malbé el menjar que ens dóna el senyor, diria la insigne poetesa-.

Tot això ens ho amagaven els petits comissaris provincials, com si no tenguéssim dret a saber-ho, com si no comptàs. El racisme de Bearn? Quina importància tenia davant la pretesa "bellesa" de la novella? No ens havien explicat -ho hem anat descobrint a poc a poc, amb els anys i les lectures- que hi ha una "finor" que sedueix als aristòcrates i un altre tipus de "bellesa" (espiritual, humana, popular) que sedueix els fills del poble. Perquè -i això si que no ho perdon a cap dels pretesos intellectuals que alletaren la meva adolescència- els Bearn són rossos. Rossos tots els Bearn! Rossos i d'ulls blaus!

Però és d'estranyar un contingut semblant, aquesta mena d'escriptura en gent que fruïa i participava activament en l'eliminació física del catalanisme d'esquerra, del moviment popular mallorquí?

Ara que han passat els anys he anat copsat el sofisticat grau de la divisió del treball entre els senyors mallorquins -la nissaga de sang que ens oprimeix d'ençà l'extermini de les Germanies-. Uns elaboren la història dels dominadors, escriuen les novelles, poemes, obres de teatre que "elevaran" el seu esperit; altres, manen els soldats, dirigeixen els escamots d'afusellament, premen els gallets de les pistoles en el moment del tret de gràcia... També hi ha capellans que oficien els Tedéums per les victòries i allotes de casa bona que s'obrin de cuixes davant els valents voluntaris italians i alemanys que han vengut a les Illes ha salvar hisendes, rendes, fàbriques i possessions... Igualment que hi ha escriptors que prediquen en favor de l'extermini de la cultura catalana a les Illes, en favor de l'anihilació física i política de l'esquerra i que després basteixen falsos mons de bisuteria barata -gernació d'irreals aristòcrates interessats per l'art i els seus jornalers-, practicant a fons la prostitució intellectual més sofisticada; altres -i en són més simpàtics, ja que no amaguen rere sortilegis culturals la venda de cos i ànima- són autèntiques prostitutes en l'accepció antiga i carnal del terme. Però tot plegat -intellectuals prostituts o prostitutes de casa bona-, la feina és la mateixa. Bastir un univers sense cabuda per a cap concepte de justícia i igualtat i on, fins i tot, l'evangeli -reparteix el que tens i seguin- sigui un rumor inintelligible en els mils capvespres grisencs d'aquesta eterna postguerra que s'allargassa sense finir mai (malgrat es disfressi d'ordinador nou, Internet i cotxe esportiu a la porta del xalet). Era per això que ens revoltàvem de joves i per que ja sabíem com el poema pretesament més "bell", la novella que "produïa bellesa" no eren més que la coartada dels assassins. El vel que cobria tota la sang derramada pels pares -tant en el front, com en els tallers i oficines-. Els volíem fer patir, els reaccionaris, la colla de patums estantissos. Si haguessin sabut que érem quatre joves afeccionats a la literatura! Ens pensàvem que, fent aquella mena de terrorisme cultural, ajudàvem a l'hipotètic canvi social que havia de venir. Aleshores tots ho érem republicans. Ningú no s'hagués imaginat mai que el partit de Santiago Carrillo i el seu "infallible" Comitè Central subvencionat per Moscou i els dictadors d'altres països de socialisme degenerat, o l'organització de Pablo Iglesias, fossin tan bons de comprar. Amb poltrones assegurades als Parlaments central i autonòmics, amb les direccions cobrant de l'estat, renunciaren de seguida al socialisme, a l'autodeterminació dels pobles de l'Estat. A partir de l'any setanta-sis tot varen esser signatures de pactes anti-obrers amb la patronal, de vinclades d'esquena davant la monarquia, d'aplaudiments a l'exèrcit i a la Guàrdia Civil.

Però ara som jo qui es troba en una difícil circumstància. El que ha d'escollir un camí. El propietari de l'editorial m'ha dit que miràs de fer la presentació a una famosa i nostrada institució. Els bancs guanyen tants doblers que es permeten tenir Cases de Cultura arreu per a fer veure els incauts que es preocupen de l'art.

A vegades, quan m'he vist obligat a muntar algun saraus de promoció, ho he fet a locals una mica marginals: bars o restaurants on la gent jove va a escoltar una mica de música, on existeix un ambient informal que no obliga a anar-hi mudat o amb corbata. Els militants i simpatitzants dels darrers grups resistents de Ciutat hi solen acudir després de les reunions on encara preparen els actes de protesta contra l'invasió imperialista en qualsevol país del món. A les sales de conferències de les institucions, si no hi vas ben vestit i encorbatat pareix que has fet un crim! Els joves progressistes, els membres dels collectius en defensa de la pau, els militants de les restes d'antics partits marxista-leninistes que avui lluiten pel reciclatge dels fems o ajudant a marginats i sidosos, no s'atrevirien a provar d'entrar en un d'aquests caus on, teòricament, les nostres milionàries institucions fan "cultura".

Tendrien por que els servies de seguretat pagats per Consell o Ajuntament els tragués fora o els emmanillàs i cridàs després a la policia. Més d'una vegada això ha succeït. Ara torna a estar mal vist portar els cabells o la barba llargs, anar amb texans, portar la senalla penjada com en temps de la transició...

La Revolució dels Clavells i la cultura (I)

Quan l'any de la Revolució dels Clavells som a Lisboa per veure, sentir, olorar de prop aquell càntic a la llibertat que escrivia el poble (treballadors, soldats i oficials antifeixistes), també ens convertim en àvids espectadors teatrals. Dins les nostres minvades possibilitats econòmiques -alguns dels joves revolucionaris de començaments dels setanta no proveníem de famílies riques- aquells viatges s'aprofitaven per a comprar algun llibre prohibit, revistes esquerranes, o per a anar a veure films que encara no podien travessar la frontera; i, en el cas que ens ocupa, ens delia comprovar les possibilitats comunicatives del nou teatre sorgit de la Revolució dels Clavells (a part del material escrit que vaig portar de Portugal, tenc en el meu arxiu infinitat de diapositives d'aquells espectacles que tant m'impressionaren). (Miquel López Crespí)

Escriptors mallorquins a Portugal: la Revolució dels Clavells i la cultura (I)

Quan l'any de la Revolució dels Clavells som a Lisboa per veure, sentir, olorar de prop aquell càntic a la llibertat que escrivia el poble (treballadors, soldats i oficials antifeixistes), també ens convertim en àvids espectadors teatrals. Dins les nostres minvades possibilitats econòmiques -alguns dels joves revolucionaris de començaments dels setanta no proveníem de famílies riques- aquells viatges s'aprofitaven per a comprar algun llibre prohibit, revistes esquerranes, o per a anar a veure films que encara no podien travessar la frontera; i, en el cas que ens ocupa, ens delia comprovar les possibilitats comunicatives del nou teatre sorgit de la Revolució dels Clavells (a part del material escrit que vaig portar de Portugal, tenc en el meu arxiu infinitat de diapositives d'aquells espectacles que tant m'impressionaren).

Aleshores s'esdevenia en els escenaris portuguesos un fet molt remarcable: la conversió de la ridícula i esperpèntica revista portuguesa (plomes, simpleries, allotes en bikini, acudits de mal gust...) en un veritable instrument artístic i de revolta cultural i política. Record ara mateix Uma no cravo, outra na ditadura (que podríem traduir com "Una en el clavell, l'altra en la dictadura"). Una de les obres que més em va impressionar (i de les que serv més material) va ser Pides na Grelha (la PIDE era la terrible policia política de la burgesia feixista portuguesa; la traducció aproximada de Pides na Grelha seria "Pides dins la presó" o "Pides damunt la torradora". Era vertaderament instructiu constatar aquesta "revolució" dins la concepció de la revista clàssica (la revolució política portuguesa afectava, i d'una forma notable, els fonaments del teatre reaccionari de Lisboa). A l'Estat espanyol el grup "Tàbano", amb la famosa Castañuela 70 que tant influí en els nostres concepcions teatrals, havia provat de fer una cosa semblant com aquest 1974 ho feia el grup (cooperativa "Adóque") autor del muntatge que comentam, Pides...

Just acabats d'arribar d'aquell Portugal combatiu i antifeixista, la revista Triunfo analitza aquest important fenomen tetral que agitava tots els escenaris europeus -i especialment els de l'Estat espanyol- amb aquestes paraules signades per Fernando Lara. Comparant Uma no cravo... amb Pides na Grelha, el crític escrivia: "...resulta indudable la mayor concreción política, el saber con exactitud hacia dónde se quiere ir, efectuada por el equipo de 'Adóque' respecto a 'Uma do cravo...'. Junto a la burla o la sátira en torno a la mitología del antiguo régimen, el ataque a la fuga de banqueros, como los Espíritu Santo, la ironía sobre las tradicionales 'relaciones fraternales' entre Portugal o Brasil (donde se hallan refugiados caetano y Thomas), el contraste entre los personajes populares y los pertenecientes a la burguesía cara al cambio de poder, la metamorfosis de un Hitler que ahora 'quiere' ser demócrata o la caricatura de Spínola, existe en 'Pides na grelha' un planteamiento teórico de fondo que -exteriorizado a través de la ligereza, el humor y el erotismo del género- revela un análisis previo muy detenido de la realidad portuguesa".

Aquestes experiències portugueses que comentam eren una mica lluny de les magnífiques -i magistrals!- concepcions de, per exemple, Ricard Salvat i Maria Aurèlia Campmany a Barcelona. Recordem que pel 1960 s'hi havia fundant l'Escola d'Art Dramàtic "Adrià Gual". Però, evidentment, seguidors del món escènic i les propostes de Maiakovski (el "teatre total"), ens interessava enormement la intelligent "suggerència" -pràctica diària!- dels escriptors i artistes antifeixistes. Subscriptors de la revista Serra d'Or, comprant cada setmana Triunfo, seguidors de Primer acto i -sempre segons les nostres possibilitats econòmiques que, com deia més amunt, no eren gaires-, anàvem a veure els espectacles -seriosos- que arribaven a Ciutat (poc i dolent). Com deia, aquests anys seixanta i començaments dels setanta, són els anys en els quals marquen època els gran muntatges de Ricard Salvat (que, per cert, l'any 1972 formaria part del jurat, juntament amb José Monleón, que a Alacant em donaria el premi "Carles Arniches" de teatre per l'obra Ara, a qui toca?). S'estrenen, com una fita històrica en el teatre dels Països Catalans, Adrià Gual i la seva època (Salvat); Ronda de mort a Sinera (Salvat-Espriu); L'auca del senyor Esteve (Rusiñol); La bona persona de Sezuan (Brecht); Aquesta nit improvisem (Pirandello); Primera història d'Esther (Espriu); Les mosques (Sartre); Insults al públic (Handke). Un poc més tard (1970) Ricard Salvat és nomenat director del Teatre Nacional de Barcelona i ja cap a l'any 1973, a Roma, dirigeix Noche de guerra en el Museo del Prado (Alberti) i La nueva colonia, de Pirandello.

Però qui ens sedueix de veritat en aquell temps és Brecht (la seva concepció teatral, les obres, la poesia, la seva actitud de lluita militant contra el nazifeixisme i el capitalisme, i igualment contra la burocràcia). Mentrestant, llegim, assimilam intellectualment (en llibres que compram normalment o bé a les golfes de les llibreries) els experiments teatrals d'un "maleït" com Antonin Artaud, i també els de Peter Brook, Aimé Césaire (descobert en la revista cubana de literatura Casa de las Américas l'any 1967), Gombrowicz... A Barcelona ens impressionà -però no influí gaire en les nostres concepcions teatrals- els experiments provocadors del Living Theater. Tanmateix, malgrat ja aleshores intentaven situar com a "autèntic teatre revolucionari" la "provocació" (cridar al públic, llançar bocins de carn sangonosa, etc), això mai no ens impactà abastament. En el fons, ens interessa més la "provocació" summament pensada, lúcida, intelligent, de Brecht, que no pas el crit pel crit, l'insult pseudoprovocador. També teníem en compte les aportacions -en el camí de cercar un 'teatre total'- de Maiakovski. En el fons, el maig del 68, les propostes revolucionàries dels situacionistes francesos (Raoul Vaneigem, Guy Debord), el mateix estudi dels textos de Meyerhold (assassinat per la burgesia "roja" estalinista), ens semblaven més interessants que la buidor de certes "provocacions".

Miquel López Crespí

L'any 1974, en aquell Portugal alliberat per fi del feixisme, el teatre, la revista, esdevenien en la pràctica de cada dia -ho vèiem amb els nostres ulls- l'espectacle total, l'eina de subversió i entreteniment, d'aprenentatge de noves sensacions i idees que sempre havíem somniat en les nostres discussions, en les catacumbes illenques. Al costat de la revista revolucionària, A Comuna, a part dels muntatges revolucionaris que posava en escena, volia igualment modificar els esclerotitzats sistemes de funcionament teatral capitalistes (mitjans de finançament, relació -abolir!- actors-director). (Miquel López Crespí)

Escriptors mallorquins a Portugal: la Revolució dels Clavells i la cultura (i II)

Cal dir que, joves com érem, no teníem gaire contacte amb la "ceba", els clans culturals mallorquins que, dificultosament, provaven de servar aspectes essencials de la nostra cultura lluny de l'embrutiment d'aquest "teatro regional". Començàvem a conèixer les aportacions fetes per Guillem Colom, Llorenç Moyà, Jaume Vidal Alcover i altres (malgrat que fossen unes aportacions la majoria de vegades literàries). I, per tant, ens apropàvem culturalment i políticament molt més a les propostes de revolta teatral procedents de l'estranger. Esdevenir escolans de la buidor i la reacció no era -ni molt manco!- el nostre propòsit.

Aquests aspectes reaccionaris de determinades branques del teatre mallorquí ja vénen de molt lluny: vegeu el llibre de Joan Mas i Vives El Teatre a Mallorca a l'època romàntica (Barcelona, Curial, 1986). En el capítol "Preliminars" (pàg. 14), Joan Mas explica: "Joaquim Molas i Josep Maria Llompart s'han cansat de repetir que a Mallorca i a València la Renaixença va esser un fet suprastructural i estrictament literari, ja que no respon a un autèntic canvi social. Tanmateix pensam, i això no contradiu l'afirmació dels dos crítics que acabam d'esmentar, que al XIX mallorquí n'hi va haver, de canvi social, però no fou equivalent al del Principat. Consistí no en la florida i consolidació d'una alta burgesia industrial, com a la Catalunya estricta, sinó en el protagonisme social, i això no vol dir forçosament presa de poder, d'una classe mitjana provinent de la menestralia, que arraconà les forces de l'Antic Règim. Aquests grups, despectivament anomenats mossons, són caracteritzats i ridiculitzats en la literatura costumista pels seus afanys d'imitar l'aristocràcia o d'aspirar a un status social que no els correspon. Gregori Mir creu que els costumistes mallorquins caricaturitzen exclusivament els mossons, perquè es volien situar al costat dels grups que realment mantenien el control social. Sembla ser que el costumisme sovint es correspon amb una actitud força conservadora...".

El cert és que el conservadurisme del teatre mallorquí (especialment el "regional", exceptuant les importants aportacions de Pere Capellà, per posar-ne tan sols un exemple clar i llampant)) és el que -com a Jaume Vidal, Palau i Camps, Soler Antich, Llorenç Capellà-, ens allunya d'aquest món ranci, reaccionari i estantís. Josep Melià, malgrat certes simpaties sentimentals amb aquest tipus de teatre, en el pròleg que escriu a l'obra de Gabriel Janer Manila Implicació social i humana del teatre. Biografia apassionada de Cristina Valls (Barcelona, Dopesa, 1975), diu: "No és casualitat que els sectors que defensaren aquell tipus de teatre [el 'teatro regional'] com a patrimoni propi, formassin part de l'estament dretà, clericalitzant, molt sovint, i més o menys pròxims a les formes de pietat beata i de moral reprimida i exigent" (pàg. 11).

Veurem ara el que diu Antoni Nadal en "Notes sobre els autors mallorquins contemporanis" (vegeu El teatre modern a Mallorca, pàgs, 9 a 21) analitzant la represa en els anys 1947-48 del teatre que en temps de la República controlà l'Església (autors al servei d'aquestes concepcions catòliques són Miquel Puigserver, Josep M. Tous i Maroto, Gabriel Fuster i Forteza, Gabriel Cortès...). Nadal hi escriu: "Es van repetir, doncs, els mateixos autors fins que la decadència biològica va obligar a substituir-los per uns altres de nous que, en conjunt, van ser cada vegada pitjors... El teatre 'regional' -el 'costumisme somrient', en paraules de Joan Mas-, observat amb una distància relativa, perquè encara gaudeix de vida, va contribuir a desintegrar la unitat de la llengua, a ofegar-la per reducció de temes. La qualitat literària era, a més ínfima. D'altra banda, el teatre 'regional' és una font valuosíssima per esbrinar el passat immediat".

És d'aquesta història -del pou sens fons de la reacció cultural i política- que volem sortir quan ens deixam seduir, com tanta gent, pels muntatges de Ricard Salvat o de les companyies portugueses del temps de la Revolució dels Clavells (Adóque, A Comuna...). Marxar -malgrat fos per uns dies- de l'estantís ambient polític i cultural de Mallorca, era rebre una alenada d'aire vital. Anar al cinema, al teatre, portar llibres, revistes, parlar amb gent antifeixista d'altres contrades, ens servia per a continuar la lluita en la nostra terra amb més força i vigor que mai, ja que els elements quotidians que respiràvem aquí anaven encaminats a tallar de rel qualsevol iniciativa progressista -fos cultural o política- que sortís del nostre poble. Aquesta era la missió autèntica del franquisme: mantenir pels segles dels segles la població enmig d'una brutor cultural infinita.

L'any 1974, en aquell Portugal alliberat per fi del feixisme, el teatre, la revista, esdevenien en la pràctica de cada dia -ho vèiem amb els nostres ulls- l'espectacle total, l'eina de subversió i entreteniment, d'aprenentatge de noves sensacions i idees que sempre havíem somniat en les nostres discussions, en les catacumbes illenques. Al costat de la revista revolucionària, A Comuna, a part dels muntatges revolucionaris que posava en escena, volia igualment modificar els esclerotitzats sistemes de funcionament teatral capitalistes (mitjans de finançament, relació -abolir!- actors-director). A Comuna, per arribar millor al poble treballador, a la pagesia, als sectors d'estudiants revolucionaris i antifeixistes, renunciava a actuar en els teatres oficials i cercava el contacte amb la població mitjançant actuacions en locals sindicals, en teatres de barri o en espectacles en tallers i aules universitàries o fàbriques i places de poble. És el treball d'Adolfo Gutgin i de l'actor Joao Motta, entre molts i molts d'altres treballadors del teatre portuguès de la Revolució. Evidentment aquests eren els nostres mestres.

Miquel López Crespí

( 2 vídeos) Vet aquí el concret panorama de la derrota. Bàbel ens serveix de pretext per parlar de tantes desfetes.... L’exèrcit de la Revolució Universal aturat davant Varsòvia. Les Revolucions dels Consells Obrers a l’Alemanya de 1918 i a l’Hongria de 1919 foren liquidades, els seus dirigents assassinats. La sang de Karl Liebkneth i Rosa Luxemburg corre abundosa pels carrers de Berlín. Premonició de la mort de Bàbel i de tants d’herois del 17 a les txeques estalinistes. L’efecte permanent en l’esperit de l’autor de la derrota dels pares a la guerra civil revolucionària del 36-39, dels anys d’internament en els camps de concentració mallorquins? Fantasmagòrica visió de les traïdes de la transició, de la fallida de les idees republicanes i independentistes a mitjans dels anys setanta, enfonsades per tones de cinisme, l’oportunisme dels polítics del règim, els “socialistes” i “comunistes” de mentida, els pallassos que salvaren l’essencial de l’herència de la victòria feixista del 39, és a dir, la “sagrada unidad de España”, el capitalisme, la monarquia que ens llegava el dictador? (Miquel López Crespí)

Poesia catalana i memòria històrica: Espais secrets (Edicions Can Sifre)

A aquestes alçades de la nostra vida, anant cap al seixanta-tres anys i sobretot, després d’aquestes desenes de poemaris, seria absurd amagar –els llibres són enmig del carrer per a tots aquells i aquelles que els vulguin llegir!— el pes del dolor, de les successives derrotes –la dels pares a la guerra, la nostra, a la transició... – en els meus poemes i, més concretament en el poemari Espais secrets que comentam. Just al començament del llibre, obrint les primeres pàgines, el lector pot llegir: “sé que molt aviat les ones penetraran / sense que hi hagi res que pugui aturar-les / dins de la cambra / no podré salvar cap dels meus somnis /...”. De cop i volta, sorgint des de les fondàries de la Lubianka on l’han empresonat, torturat i executat, ensopegam amb la presència de Bàbel (“però ara no endevín cap record precís / salabror de textos tèrbols / paradoxals / malediccions de soldats / vaixells carregats de gnoms esblanqueïts / fulgurants imatges d’horabaixa travessant enderrocats arcs de triomf / inútil sortir al carrer vestits de carnestoltes / mentides les profecies de l’oracle / falsos els sonets amb rima / bàbel em diu que a la nit arribarem a novograd / s’escolen els dies / els estius se’n van i continuam en campanya / dringuen les nostres rialles desesperançades en la nit”.

Vet aquí el concret panorama de la derrota. Bàbel ens serveix de pretext per parlar de tantes desfetes.... L’exèrcit de la Revolució Universal aturat davant Varsòvia. Les Revolucions dels Consells Obrers a l’Alemanya de 1918 i a l’Hongria de 1919 foren liquidades, els seus dirigents assassinats. La sang de Karl Liebkneth i Rosa Luxemburg corre abundosa pels carrers de Berlín. Premonició de la mort de Bàbel i de tants d’herois del 17 a les txeques estalinistes. L’efecte permanent en l’esperit de l’autor de la derrota dels pares a la guerra civil revolucionària del 36-39, dels anys d’internament en els camps de concentració mallorquins? Fantasmagòrica visió de les traïdes de la transició, de la fallida de les idees republicanes i independentistes a mitjans dels anys setanta, enfonsades per tones de cinisme, l’oportunisme dels polítics del règim, els “socialistes” i “comunistes” de mentida, els pallassos que salvaren l’essencial de l’herència de la victòria feixista del 39, és a dir, la “sagrada unidad de España”, el capitalisme, la monarquia que ens llegava el dictador? Què pot fer el poeta enmig d’aquest terrífic espectacle de devastació? L’autor d’Espais secrets escriu: “ara ja ningú no trobarà refugi / vet aquí els amics morts / els pares / la pàtria ocupada / totes les paraules que hem estimat / en derrota / les ombres del riu em diuen que llur victòria serà implacable / i que la esdevendrà llarga, / transparent, / posseïda.”.

Què ens sostén enmig de la barbàrie quotidiana? Potser “l’antiga bellesa dels nostres herois”. El poeta ho descriu en el poema “La senzilla supervivència quotidiana”: “És com un antic combat de gladiadors / la senzilla supervivència quotidiana / l’antiga bellesa dels nostres herois / fluctuant / com un llamp / enmig de l’aspre soroll dels metalls”. En la derrota, enmig de la brutalitat que ofega la poesia... tot esdevé clau ardent on l’home prova d’aferrar-s’hi per a intentar sobreviure: la mirada d´una dona desconeguda aturada en una parada d’autobús, els ametlers en flor... Així i tot és difícil trobar un ancoratge on aferrar-se: arreu se senten trets, hi ha desbandada de convidats, munió de projectes abatuts, gent petrificada a les terrasses dels cafès. És una visió prou feridora del començament d’un any qualsevol d’aquesta transició vers el no res que s’allargassa fins a l’infinit, que sembla mai no fineix. Aquest panorama desolador per on navegam, vaixell batut per tota mena de tempestes, es descrit a “Gener”: “gener / una dona crida amb els ulls aturada en una parada d’autobús / els ametllers floreixen / i hom endevina les lamentacions fosques del desamor / són instants d’esmolada daga / l’estèril sublimitat de tantes falses promeses / no hi ha on aferrar-se / sense paraules li dic que no puc fer-hi res / se senten trets al costat / desbandada de convidats / furients escorpins pugnant per mossegar mugrons d’ivori / cap ancoratge per a batre la fosca / els meus infidels projectes abatuts / com solcar rastres antics d’enquimerada llum a l’aguait / tothom petrificat a les terrasses dels cafès”.

Els fets de la quotidianitat, la realitat més propera al poeta, cobra, enmig d’aquesta dolorosa supervivència enmig la barbàrie un pes específic. Una herència situacionista? Guy Debord i Raul Vaneigem novament? Els poemes “instantanis” que, talment esmolats anuncis de propaganda comercial, dibuixaven els estudiants del Maig del 68 pels carrers i places de París, en els murs de la universitat i les fàbriques? Possiblement. L’autor del poemari no vol amagar cap de les seves influències. A Espais secrets es tractava de deixar constància, sense cap mena de subterfugi, de la situació final que, dins l’ànima del poeta, van conformant les successives derrotes que comporta la simple existència quotidiana. Per això l’aplec de poemes que ha publicat Edicions de Can Sifre està format per tot d’experiències escrites sota els signes idèntics del dolor i la desfeta. A partir d’aquí hom prova de defugir certa herència culturalista apresa en tantes i tantes lectures. Sovint, quan al llarg dels anys anava escrivint aquests poemes, em demanava si aconseguiria sortir de la retòrica buida, de les fórmules de la poesia acadèmica, de les múltiples variants, malgrat que adopti un posat “modernista” de l’Escola Mallorquina. M’hauria influït massa l’obra poètica de Miquel Costa i Llobera, repassada amb cura a conseqüència de la preparació d’unes novel·les sobre la seva vida? Eren els anys en els quals enllestia les novel·les Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editorial, Pollença, 2005) i Damunt l’altura (Pagès Editors, Lleida, 2006). Però res més lluny de l’herència de l’Escola Mallorquina el recull de poemes aplegats sota el títol d’Espais secrets! D’aquesta problemàtica –la influència l’Escola Mallorquina en els poetes de la generació literària dels anys 70--, ja n’havia parlat amb deteniment en la introducció Antologia 1972-2002 (Col·lecció Tià de sa Real, Palma, 2003) quan escrivia: “Jaume Vidal Alcover és prou dur amb els seguidors de l'Escola Mallorquina. Però malgrat aquesta duresa caldria reconèixer que molts dels joves "rupturistes" amb l'Escola (especialment Blai Bonet, Josep M. Llompart i el mateix Jaume Vidal) són alletats en aquestes tertúlies que els ensinistren en una tradició cultural autòctona, malgrat que aquesta sigui sovint de caire clerical, conservador i, en mols d'aspectes, culturalment reaccionària. L'odi que tenien a Joan Maragall i la seva escola, a tot el que venia d'una Barcelona que consideraven, en general, en mans d'una xurma anarcoide (el mateix Maragall, Salvat Papasseit...) i anticlerical, era excessiu, sense termes mitjans. Joan Fuster ho deixa ben aclarit en la seva Història de la literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1971), pàg. 57: ‘Cal dir que allò que repugnava als dos grans mallorquins [Costa i Llobera i Joan Alcover] en el Modernisme barceloní no era solament el culte al 'diví balbuceig' ni tantes altres desmanegades exageracions 'literàries', com la gent de la Barcelona de l'època propugnava. A tots els repellia, sobretot, la desimboltura anarcoide que s'anava filtrant, subreptíciament, en cada atac a la preceptiva tradicional. La seva repulsa es dirigeix a la càrrega ideològica 'negativa', 'dissolvent', que traginaren els modernistes. Costa i Llobera fou un canonge timorat i pulcre; Alcover, un curial plàcid i circumspecte: tots dos, és clar, responien a un tipus de societat arcaica, 'aïllada', de base rural i de mentalitat levítica i provinciana, com fou la de la Mallorca d'aleshores. És comprensible, doncs, que els esfereïssin no sols les insolències blasfemes o simplement reticents, tan habituals entre alguns modernistes, sinó fins i tot la seva bohèmia afectada i el seu menyspreu de les convencions’.

‘Aquest clericalisme i reaccionarisme exacerbat d'alguns dels membres més destacats de l'Escola Mallorquina es pot trobar documentat en la nombrosa correspondència de Costa i Llobera que va incloure Bartomeu Torres Gost en un llibre sobre Costa publicat a la Biblioteca Balmes l'any 1971. Es tracta de l'obra Miguel Costa i Llobera (1854-1923): itinerario espiritual de un poeta, en la qual les cartes escrites per Costa a Maria Antònia Salvà i a Ignasi Casanovas palesen un viu sentiment de decepció -diguem-ho així- arran dels esdeveniments de la Setmana Tràgica. El clacissisme de Costa i Llobera, aquella defensa de l'’ordre’ literari (la ‘forma’ per damunt de tot!) contra l'’anarquia’ (literària, política...) que ve de Barcelona s'expressa en la canonització de la rima i la retòrica com a sistema de primera magnitud per expulsar del parnàs literari qui no accepti aquesta ‘contenció’ que ha de tenir tota expressió literària que aspiri a ‘aprofundir l'obra del senyor damunt la terra’. Costa i Llobera esdevé així, com diu Joan Fuster (pàg. 57 de La literatura catalana contemporània), el mestre de ‘l'eurítmia, la proporció, la correspondència, la simetria pròpia de l'organisme vivent, la qual es manifesta bé en els conceptes, o bé en els compassos prosòdics, o bé en síllabes i tons’. Vet aquí tres trets de l'Escola Mallorquina que són consubstancials en la seva forma d'entendre el fet poètic: ‘versificació’, ‘retòrica’ i ‘artificiositat’.

‘Hi ha, evidentment, en totes aquestes concepcions un fort component polític que sovint es camufla de ‘etèria lluita cultural’ quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la ‘bohèmia anarcoide’ del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric”.

Espais secrets és, en definitiva, un aplec de versos lliures, una utilització punyent de les influències culturals del poeta –els “ismes” de començament del segle XX, el situacionisme francès, l’escriptura automàtica, la prosa poètica— per deixar constància de l’angúnia i desolació del poeta en una època en què, possiblement, han mort les il·lusions de canvi revolucionari dins la societat alletades amb l’esclafit del Maig del 68, amb les grans manifestacions antisistema de la transició, traïdes, com s’esdevé en tantes i tantes revolucions, pels vividors de la política, els cínics i menfotistes que tots coneixem.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

La teoria del menfotisme social que té tant d'èxit entre postmoderns i reaccionaris de tota època i contrada explica, per activa i per passiva, que l'escriptor tan sols s'ha de preocupar dels aspectes purament formals de l'obra i que ha de defugir qualsevol plantejament polític, qualsevol concepció del món que pugui entrebancar la 'puresa' de la literatura. Com si el creador pertanyés a una estranya i curiosa secta d'escollits, d''incontaminats', oficiants d'un misteriós culte esotèric a la deessa Bellesa, deessa que s'hauria de mantenir allunyada de qualsevol mena de contacte amb els humans. No importa que un país pateixi sota el poder de la dictadura més ferotge, que aquella societat estigui a punt de perdre llengua i cultura, que els seus millors fills i filles siguin torturats, afusellats en els fossars, portats a l'exili, pateixin als camps de concentració. Per als postmoderns tot això són ximpleries que no tenen per què afectar en res el "ritme còsmic i biològic de l'autor" i, en conseqüència, la reacció demana el rebuig explícit de qualsevol mena d'implicació política i social. (Miquel López Crespí)

Poesia mallorquina i lluita cultural (pàgines del meu dietari)

La reacció cultural demanava i demana que l'escriptor català o de qualsevol indret faci abstracció de la situació en la qual es troba el seu poble. Dins aquesta línia d'accentuat cinisme i menfotisme, la "màxima intel·ligència" la demostraria aquell autor o autora que saben rentar-se les mans amb elegància. La teoria del menfotisme social que té tant d'èxit entre postmoderns i reaccionaris de tota època i contrada explica, per activa i per passiva, que l'escriptor tan sols s'ha de preocupar dels aspectes purament formals de l'obra i que ha de defugir qualsevol plantejament polític, qualsevol concepció del món que pugui entrebancar la "puresa" de la literatura. Com si el creador pertanyés a una estranya i curiosa secta d'escollits, d'"incontaminats", oficiants d'un misteriós culte esotèric a la deessa Bellesa, deessa que s'hauria de mantenir allunyada de qualsevol mena de contacte amb els humans. No importa que un país pateixi sota el poder de la dictadura més ferotge, que aquella societat estigui a punt de perdre llengua i cultura, que els seus millors fills i filles siguin torturats, afusellats en els fossars, portats a l'exili, pateixin als camps de concentració. Per als postmoderns tot això són ximpleries que no tenen per què afectar en res el "ritme còsmic i biològic de l'autor" i, en conseqüència, la reacció demana el rebuig explícit de qualsevol mena d'implicació política i social. Dins aquesta línia de ximpleria reaccionària mai no es perdonen actituds compromeses com les de Manuel de Pedrolo, Joan Fuster o Josep M. Llompart. Però se sol tenir molta comprensió quan la relació de l'intel·lectual és bona amb el poder. Una "comprensió" que no se sol tenir quan aquest intel·lectual basteix una obra que denota la seva preocupació per la humanitat i les nacions oprimides. A vegades, en llegir aquestes estrafolàries concepcions, arrib a pensar si els comissaris de pa amb fonteta el que volen és convertir la literatura en un camp esterilitzat per a lluïment de certs doctors en lobotomia cultural.

¿O hi ha tanta diferència entre aquesta mena de lobotomia cultural bastida en moltes de les actuals societats neoliberals amb aquella de més sagnant i evident del nazisme cremant llibres i empresonant i assassinant intel·lectuals, artistes d'idees avançades, de mentalitat progressista? Els nazis i els feixistes cremaven llibres i mataven sense preocupar-se de bastir cap mena de coartada ideològico-cultural. Ara, les sectes elitistes no poden recórrer als mateixos mètodes brutals i ferotges. Amb la derrota final del nazi-feixisme l'any quaranta-cinc del segle passat la reacció s'ha disfressat, i a voltes no tant!, i empra multitud de subterfugis ideològics per a aconseguir els mateixos resultats: l'extermini de la intel·lectualitat progressista, la demonització de les idees que dificulten aquesta consolidació de la reacció política i cultural.

Però parlàvem d'uns determinats poemaris, de l'efecte del pas del temps en alguns dels llibres que he escrit darrerament. També he escrit damunt la relació que hi ha entre algunes de les meves obres. De tot això n'he parlat fa poc en uns articles que feien referència a la recent publicació per Brosquil Edicions del País Valencià del meu poemari El cant de la sibil·la, llibre que havia obtingut el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2004. Els articles portaven per títol "El cant de la sibil·la: una aproximació" i "Temps gent de sa Pobla, Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera i El cant de la sibil·la".

En aquests dos articles i en parlar de l'origen dels poemaris El cant de la sibil·la i Calendaris de sal , explicava que els llibres tenen l'origen primigeni en l'obsessió que domina el poeta per la constatació del pas inexorable del temps. I no solament en l'efecte de l'inexorable pas del temps sinó també per l'esmicolament de molts dels somnis que alletaren la nostra adolescència i joventut. Aquesta realitat és sense cap mena de dubte el motor que posa en marxa l'esperit creatiu del poeta. La nostàlgia com a motor literari. Una nostàlgia que, mitjançant el control de la forma i el treball amb el llenguatge, ha contribuït a bastir la majoria dels poemaris que he escrit i publicat en aquests darrers anys.

Tot el que fa poc he escrit referent a El cant de la sibil·la i Calendaris de sal es pot dir igualment respecte al poemari Les ciutats imaginades, obra que acaba d'editar Cossetània Edicions de Tarragona, llibre que guanyà el Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005. I no ens hauria d'estranyar que els articles fossin intercanviables i que allò que vaig escriure en referència a El cant de la sibil·la ara, mudant el títol, pogués servir per a explicar Les ciutats imaginades. Si ho fes, puc assegurar al lector que aquella anàlisi no variaria en absolut. Per alguna cosa, per motius ben concrets, ambdós poemaris són escrits en la mateixa època. Ambdós llibres són reculls dels poemes escrits des de mitjans dels anys noranta, després de l'ensorrament del socialisme degenerat, la fi de la Unió Soviètica i la caiguda del mur de Berlín. El cant de la sibil·la, Calendaris de sal, Les ciutats imaginades i Temps moderns: homenatge al cinema, aquest darrer guanyador del Premi de Poesia Miquel Martí i Pol 2002 que lliura la Universitat Autònoma de Barcelona, són poemaris escrits sota l'efecte atordidor de constatar la implacable vigilància de la terrible Dama de Negre sobre tots nosaltres. La Senyora de les Ombres i l'Oblit, Ella, que ens espera ja, tenebrosa i sense pietat davant del portal. Avui, des de la perspectiva que proporciona haver deixat endarrere bona part de la teva vida, segurament la més il·lusionada, la més plena de projectes i esperances, l'autor pot contemplar com es congrien els núvols de la tempesta final i es va fent evident la realitat d'una ben concreta i ineludible desaparició física.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Començament del capítol “Collita de sang” de la meva novel·la Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor)

Passam per davant de l’ajuntament endomassat amb tot de banderes italianes, nazis i franquistes. Corrua de presoners. Estam cansats perquè fa dies que dormin malament i el menjar és magre. Cinquanta soldats d’una República vençuda, homes ja sense futur. Què faran amb nosaltres? Ja hem vist en què consistia el món que volen bastir alemanys, italians i espanyols: l’extermini de les organitzacions obreres i populars, inculcar la por al poble fins al moll dels ossos. Com la represió que hi hagué a Castella després de la derrota dels Comuners o a València, després de l’extermini de les germanies, talment explicaven els companys valencians. Una matança cada dos-cents anys per tenir el poble sotmès, a mercè dels poderosos. Una endemesa brutal cada parell de generacions. La picota enmig de la plaça. Fuetejar fins a la mort qui ha gosat demanar pa, justícia, llibertat. Sembrar de sal els fonaments de les cases enderrocades de tots els participants en les revoltes populars. Morir fermats al rem de les galeres, en obscures presons, en els soterranis de la Inqusició. L’exili forçat dels jueus. Exterminar els descendets dels jueus conversos per poder apropiar-se de les seves cases i negocis. Ordres militars i religioses amb la creu flamejant, a cavall per damunt els enderrocs de les mesquites. La creu, l’espasa i el foc. Tambors arreu per ofegar els crits dels que moren en la foguera. Els possaven una màscara de ferro que imitava el cap d´un porc o la cara del dimoni perquè el poble no ves el sofriment de la persona que patia el cruel turment. Forques davant les murades de les ciutats. Els voltors disputant-se les despulles dels millors homes i dones de les germanies, dels honrats pagesos i menestrals. Cremar qui no pensi com els senyors. Els sambenets penjats a totes les esglésies per què la gent recordi el cognoms dels condemnats. Les conversions a la força. L’Assalt als calls a la recerca de l´imaginari or d’Issac Levi, Judef Suri, Maimó Natjar, Yahuda Cohen, Salomó Abrafim. Els jueus expulsats pels reis catòlics. Sempre el mateix al llarg de tota la història: homes lligats amb cadenes als peus, defensors del comú esquarterats a la plaça enmig de les rialles dels borratxos i el repic de les campanes dels temples convidant la població a veure la processó dels condemnats. Des de les llotges dels grans palaus senyorials, els comtes, ducs i marquesos veuen com jueus conversos, luterans o bandejats són portats als fogerons que els han de convertir en el munt de cendres que els botxins llançaran a la mar. Trenta mil catalans que defensaven les llibertats de llur poble enviats a l’estranger, morint de fam a Austria, sense poder tornar mai més a la llar. Centenars de presoners passats a degolla en el fossar de les Moreres. Riego, Lacy, Torrijos, Espoz i Mina, Porlier, dins gàbies, portats al cadafal entre les riallades dels nobles i les seves prostitutes, escopits per frares i apostòlics, enfollides masses de servils que lloen les excel·lències inquisitorials de Ferran VII. Rússia, Aústria i Prussia enviant diners i armes al pretendent carlista. Els Cent Mil Fills de Sant Lluis, amb el duc d´Angulema al capdavant de les tropes invassores que han d´acabar amb la llibertat. Un segle de guerres civils sota la benedicció del Papa de Roma. Tot sigui pel triomf de la fe catòlica, per exterminar d’arrel qualsevol contagi provinent de la Revolució Francesa. Els defensors de la Constitució de Cadís són esquarterats de viu en viu a la plaça Major de Madrid, escanyats en els penals de Ceuta i Melilla, llançats al taurons en ser desterrats amb ordres específiques de no arribar mai a la destinació on havien de complir la condemna. Com en la guerra que hem perdut. A Badajoz, Málaga o València, quan entraren els legionaris, els munts dels cadàvers dels afusellats a la plaça de braus arribaven al metre d’alçada. Matar enmig del carrer, dins les cases, a la vista de la mare, l’esposa o els fills. Esquarterar, violar dins les esglésies on la població ha provat de trobar refugi. Cremar pobles sencers. Bombardejar les ciutats. Gernika, Barcelona, Lleida, Madrid, Maó, Alacant. Fer pujar dalt dels camions centenars de presoners que marxen a incerts destins. Fosses comunes al llarg de tots els camins i carreteres de l’estat. I si gires la mirada cap enrerea, vers el passat, sempre ensopegues amb els mateixos senyors ordint idèntiques malifetes: posar grillons als indis del continent americà que vivien en pau a selves i muntanyes. Fer desaparèixer mil·lenàries cultures. Com el que volien fer els borbons amb Catalunya. Talment la represió esdevinguda després de la caiguda de Barcelona l’any 1715. Els pistolers de Martínez Anido. La sang dels sindicalistes de la CNT fent nèixer flors entre les escletxes de les llambordes barcelonines. El cop d’estat del general Primo de Rivera. José Antonio Primo de Rivera. España es una unidad de destino en lo universal. La pastoral dels bisbes espanyols donant suport a l’alçament del general Franco. L’aviació alemanya i italiana bombardejant les nostres posicions. La població civil sota les bombes. Mil morts en un dia a Barcelona. Corrues de presoners anant als camps de concentració. Batallón de Trabajadores. Nosaltres a Palma, en aquest polvoritzat estiu de l’any quaranta. La mort a les pressons, cada dia, durant anys, fent la seva feina, tenaçment, sense descans.

Vídeo i fotografies de la presentació de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids (Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009)

Cecili Buele ha escrit en el seu blog Aframericanet: He passat un guster d'assistir a la presentació pública de la darrera novel·la que ha fet l'escriptor pobler Miquel López Crespí, “Els crepuscles més pàl·lids”, editada per Lleonard Muntaner amb la col·laboració de l'Ajuntament de sa Pobla que presideix el batle Joan Comes.

Hi han acudit persones nombroses que han fet que quedàs petit el recinte de la Fundació Joan Soler, un dels centres culturals més dinàmics amb què compta la vila poblera.

Entre d'altres, el mateix batle Comes, el regidor Sebastià Gallardo, l'escriptor Alexandre Ballester, la presidenta de l'ARMHM M. Antònia Oliver París, l'editor Lleonard Muntaner, la directora adjunta de l'Institut Ramon Llull, Fanny Tur; el director general Bernat Aguiló; i una munió de persones i amistats que han acompanyat l'escriptor en un dia tan assenyalat: Agustí Baró, Moncho Clop, Magdalena Nebot, TomeuMarquet, Cecili Buele, Isabel Rosselló, Maria Crespí, etc.

Al final de l'acte, Miquel López Crespí no donava abast a la demanda de signatures que se li adreçaven de per totes bandes...

Sa Pobla (26-VII-09). Moments abans de la presentació de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids. D’esquerra a dreta: Magdalena Nebot, destacada activista cultural; Cecili Buele, exconseller de Cultura del Consell de Mallorca; Fanny Tur, directora adjunta de l’IRL; Miquel López Crespí, escriptor i Maria Antònia Oliver París, presidenta de Memòria de Mallorca.

Presentació de Els crepuscles més pàl·lids: D’esquerra a dreta: Maria Antònia Oliver París; Joan Comes, batle de sa Pobla, Miquel López Crespí; Sebastià Gallardo, tinent de batle de l’Ajuntament de sa Pobla i Alexandre Ballester, escriptor.

Després de la presentació. D’esquerra a dreta: Alexandre Ballester, Maria Antònia Oliver París, Miquel López Crespí i Sebastià Gallardo.

L’origen primigeni de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids es pot trobar en el conte “La maleta de l’oncle”. És una narració que forma part del llibre Vida d’artista, obra que guanyà el Premi de Literatura Serra i Moret 1993 organitzat pel Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya. Es tracta d’un conte en forma de carta adreçada a un amic imaginari: un fantasmal “Cendrars”, dipositari d’algunes reflexions literaturitzades i que fan referència a la grisor de la postransició. (Miquel López Crespí)

Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor)

L’origen primigeni de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids es pot trobar en el conte “La maleta de l’oncle”. És una narració que forma part del llibre Vida d’artista, obra que guanyà el Premi de Literatura Serra i Moret 1993 organitzat pel Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya. Es tracta d’un conte en forma de carta adreçada a un amic imaginari: un fantasmal “Cendrars”, dipositari d’algunes reflexions literaturitzades i que fan referència a la grisor de la postransició. El conte començava així: “ Benvolgut Cendrars: El matí neix emboirat i potser caiguin ruixats. Endevín un dia gris, amb la pluja percudint damunt les teulades. Els diaris han deixat d’escriure sobre Petra Kelly i Gerd Bastian”. I una mica més endavant, explicant a aquest amic imaginari els possibles orígens de la meva escriptura, s’hi diu: “El pare havia lluitat al costat dels anarquistes, amb Durruti i la Columna de Ferro. Va fer la Guerra d’Espanya entre València, Madrid i Terol participant en totes les accions en què prengueren part les unitats confederals. Els batallons de voluntaris havien de celebrar assemblees cada vegada que un oficial de carrera els manava anar al front. Es passaven hores discutint si era convenient per a la victòria aquella acció. Els militars professionals de la República espanyola no podien consentir tanta ‘indisciplina’. Cal pensar que, per als anarquistes de Durruti, aquella, a part d’una guerra contra el feixisme, era una Revolució social. Foragitaven els propietaris de les fàbriques, col·lectivitzaven les terres, volien suprimir l’exèrcit regular, parlaven de l’home i la dona nous que sorgirien després de derrotar els revoltats, anul·laren el matrimoni religiós i emprengueren campanyes d’alfabetització i regeneració de les prostitutes.

‘Finida la guerra, presoner dels feixistes, fou enviat a les Illes –amb el Batallón de Trabajadores número 151—i estigué fent carreteres fins que, al cap de cinc anys, li concediren una espècie de llibertat provisional que miraculosament li permeté reorganitzar –amb dificultats—la seva vida.

‘A sa Pobla, un indret agrícola molt apropat al camp de concentració, conegué la que, amb els anys, seria la meva mare. Record que, quan jo era un infant, no solia parlar gaire de política. El pare servava als ulls i al cor les imatges esfereïdores dels centenars de companys morts al front o afusellats pels nacionals. Tota una generació que cregué en la redempció de la humanitat mitjançant la cultura i la poesia havia mort, radicalment exterminada, davant els seus ulls. Però a vegades, quan sabia que no hi havia ningú estrany a la vora, recitava aquells poemes sentits en el front i que ell havia après de memòria”.

Aquest fragment del conte “La maleta de l’oncle” indica una inicial presència dels records familiars en les meves obres. És la presència de la guerra, però, igualment, el record d’una infància perduda pels viaranys d’aquella postguerra –els anys cinquanta a sa Pobla!— que es va desfent a mesura que avança la ferotgia de la postmodernitat. La novel·la Els crepuscles més pàl·lids és, doncs, una capbussada a la “recerca del temps perdut”? Possiblement, en la meva consciència, en alguna fondària del subconscient, hi havia indicacions ocultes dient-me que mancava novel·lar la memòria del pare, la presència d’aquelles il·lusions republicanes i llibertàries en la meva formació, el record d’aquella estremida relació amorosa entre un combatent antifeixista i una al·lota mallorquina de casa bona. En el fons, qui signa aquest escrit és, com tants d’altres escriptors del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels 70”, fill directe d’aquella postguerra mallorquina que, dins la grisor regnant, contenia espurnes d’una claror radiant com era l’amor entre les persones, la vitalitat de tots aquells que lluitaven per sobreviure un dia més a la mediocritat imposada per la dictadura i el poder omnipotent del clergat vaticanista. Quants sofriments no portà al nostre poble l’estreta aliança entre els falangistes i el poder aclaparador de l’Església Catòlica!

La novel·la Els crepuscles més pàl·lids no es pot entendre sense aquesta estreta unió entre la vida d’un poble mallorquí, en aquest sa Pobla en els anys quaranta i cinquanta, els records de la guerra civil que em contava el pare i la inicial revolta antifranquista que s’esdevé en un adolescent mallorquí alletat per totes aquestes històries de lluita i amor. Possiblement mai no ens hauríem decantat envers la militància antifeixista i el conreu de la literatura si no hagués estat per tota aquesta càrrega familiar narrada als capítols de l’obra que ha publicat Lleonard Muntaner.

A ran de la publicació de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids, l’obra que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009, m’he demanat sovint per les causes, els motius que fan que el ressò de la guerra civil perduri a través dels anys en la nostra literatura. En un altre article hem parlat del llibre de Josep Massot i Muntaner Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears i, més concretament, del capítol “La literatura de la guerra civil a Mallorca” (pàgs. 277-340) on l’investigador i historiador descriu aquesta influència en l’obra de molts d’autors illencs. Pens que aquesta influència, tant en els escriptors de les Illes com en els de tota la nació, ve donada, entre moltes altres causes, per la brutalitat de la repressió feixista contra la nostra cultura, pel preu tan elevat que el poble català i els seus intel·lectuals hagueren de pagar a conseqüència de la derrota popular l’abril de 1939. Com explica Joan Fuster a Literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1972): “Amb la caiguda de Barcelona, tocà el torn de l’exili als intel·lectuals que havien restat amb la Generalitat. La llista dels que emigraren inclou gent de totes les generacions i de totes les tendències: Gabriel Alomar, Pous i Pagès, Pompeu Fabra, Pere Coromines, Josep Carner, Rovira i Virgili, Alexandre Plana, Serra i Moret, Bosch Gimpera, Puig i Ferreter, Nicolau d'Olwer, entre els de més edat; i Carles Riba, Ferran Soldevilla, Joan Oliver, Rubió i Tudurí, Ventura Gassol, Francesc Trabal, C. A. Jordana, entre els de la promoció següent; i Mercè Rodoreda, Rafael Tasis, Xavier Benguerel, Joan Sales, Pere Calders, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, Lluís Ferran de Pol, Avel·lí Artís-Gener, entre els més joves. Per un instant, semblà que Catalunya es quedava sense homes de lletres. La mort sorprengué en l’exili alguns d’ells: Pompeu Fabra, Puig i Ferreter, Nicolau d’Olwer, Rovira i Virgili, C. A. Jordana, Francesc Trabal, Pere Corominas, Gabriel Alomar, Josep Carner”.

És el record de la repressió contra la cultura catalana i, també, contra la família, el que basteix els fonaments de la formació literària d’aquest escriptor de la generació dels 70. Aquesta presència omnipotent dels nostres, l’exemple d’aquesta brillant intel·lectualitat del país, condiciona de forma ferrenya les idees, la nostra forma d’escriure, la visió que tenim del món. Quan començava a redactar els primers capítols de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids recordava, tenia en ment el mestratge literari –i polític, per la seva militància a les fileres de l’esquerra!— de Bartomeu Rosselló Pòrcel, Joan Oliver, Agustí Bartra... Recordava, sentia dins meu, com un ferro roent que em travessàs la carn i em penetràs ben endins, la presència vigorosa de totes aquelles obres llegides en l’adolescència i la joventut, les obres que anaven modelant la nostra manera de copsar el fenomen literari. La guerra civil, la revolució social, l’exili dels catalans antifeixistes, tot el món esbucat per la victòria feixista del 39 i que fèiem nostre a través de la poesia de Riba, Carner, Bartra, Espriu, Pere Quart... Aquesta presència gegantina de la lluita contra el feixisme, de la desfeta republicana que trobam en els ambients de moltes de les novel·les de Miquel Llor, Puig i Ferreter, d’Oller i Rabassa, de C. A. Jordana, de Tasis, de Sales, d’Artís-Gener, de Mercè Rodoreda, de Pedrolo... I no caldria oblidar, com ens recorda Fuster a Literatura catalana contemporània, l´univers terrible de la derrota i l’exili descrit per tants i tants novel·listes catalans. Com ens hi explica l’autor de Sueca: “Els aspectes terribles de l’exili troben també el seu testimoni: la fugida a França, en Els fugitius, de Xavier Benguerel; la faç inhòspita d’una certa Amèrica en Tots tres surten per l’Ozama, de Vicenç Riera Llorca; la sinistra tragèdia dels camps de concentració nazis, en K. L. Reich, d’Amat-Piniella; l’adaptació i la nostàlgia aburgesades, en Unes quantes dones i en d’altres llibres d’Odó Hurtado”. Joan Fuster conclou el capítol “Història i literatura” del llibre Literatura catalana contemporània amb aquestes paraules: “La postguerra, amb els seus odis encara per pair, amb el desori econòmic –fam, estraperlo— que la caracteritzà, en serà un altre filó literari, a penes explotat, però prometedor. En conjunt, tots aquests ‘temes’, nous, remouen profundament la literatura catalana: la treuen d’unes inèrcies fredes i elegants, o d’altres d’excessivament nostrades, i li injecten un vigor inèdit”.

Breument resumida, aquesta és la tradició literària en què podem situar la novel·la Els crepuscles més pàl·lids. Calia deixar constància de quins són els mestres que ens han alletat, de quines influències culturals procedim.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí