Miquel López Crespí - Memòria històrica

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració feixistes - Pintar un quadre (un petit tast de la novel•la Els crepuscles més pàl•lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester)

Era alt, molt ben plantat. El vaig veure des de la distància, els cabells negres, rulls, agitats pel suau ventet de l´horabaixa. Un soldat presoner, com n’havia vists tants, però aquesta volta diferent. Què em seduí del seu posat, de la digna actitud que li podia endevinar? Quin són els camins de l’amor? Per què no m’havia fixat mai en cap altre jove de la manera en què ara mirava el jove soldat republicà? Per quins motius ara em fixava en el presoner que pintava un quadre sota la pineda? (Miquel López Crespí)

Era alt, molt ben plantat. El vaig veure des de la distància, els cabells negres, rulls, agitats pel suau ventet de l´horabaixa. Un soldat presoner, com n’havia vists tants, però aquesta volta diferent. Què em seduí del seu posat, de la digna actitud que li podia endevinar? Quin són els camins de l’amor? Per què no m’havia fixat mai en cap altre jove de la manera en què ara mirava el jove soldat republicà? Per quins motius ara em fixava en el presoner que pintava un quadre sota la pineda?

Ja no record el dia exacte en què ens coneguérem. Feia pocs mesos que havia acabat la guerra mundial. Els falangistes del poble, moltes de les meves amigues d’Acció Catòlica, eren de dol, resant pels caiguts davant Leningrad, sense poder conquerir mai la ciutat assetjada. Alguns joves de casa bona que s’havien apuntat a la División Azul i que anaren a lluitar a Rússia contra els comunistes, mai més no tornaren. Na Joana, una amiga que festejava un d’aquells voluntaris, mai no es va poder posar la roba del casament que havia cosit en infinites horabaixes de brodar, sentint les mentides del parte informant d´uns continuats avanços que sempre acabaven en derrota. Una vegada vaig veure les fotografies que publicava la revista El Mundo. Era a l’estiu. Els soldats espanyols, riallers, en màniga curta, ballaven sevillanes al davant d´un poblet rus incendiat. Eren cabanes de fusta, fumejants encara. Les amigues, na Joana mateixa, es creien aquella propaganda i mostraven les fotos a tothom que volgués veure-les. Com si els voluntaris de la División Azul haguessin anat a una excursió i la guerra no existís.

Jo no vaig creure mai en la imaginària felicitat dels soldats espanyols a Rússia. Pensava que, en arribar el fred, els mateixos soldadets que reien a les fotografies, tremolarien dins els improvisats refugis del front, a quaranta graus sota zero, somniant les primaveres de la seva terra, aquella suau tebior, la calor dels estius mediterranis, que no tornarien a sentir mai més.

Jo no els veia ballant, com mostrava el reportatge de la revista. Ben al contrari, sentia les explosions de l’artilleria russa colpejant els dèbils refugis de fusta, els tancs passant per damunt els seus cossos. I els crits d’auxili, demanant per la mare, moments abans d’expirar. El ball que de veritat s’esdevenia a Rússia no eren les sevillanes de les fotografies. La dansa que jo veia per les àmplies planures d’aquell immens país era el ball de la Mort. La Mort, amb una gegantina falç segant la vida de tots aquells que volien arribar a Moscou, com els pretèrits soldats de Napoleó, i s’enfonsaven per a sempre en les fondàries de les gèlides aigües dels rius, el gel traïdor que s’obria en sentir damunt seu el pes de les botes dels invasors.

Aquell dia havia anat amb el pare a cercar algues a la platja d’Alcúdia. Les algues, juntament amb la palla de l'estable i del corral, eren l’abonament més adient per a les patates, les mongetes i el blat de moro. El fèiem sovint, mesos abans de sembrar. El fem orgànic era el complement indispensable del nitrat que també s’hi havia d’afegir. Cal dir que anys abans, en temps dels meus padrins i redepadrins, quan encara no arribava el tren al poble i ningú no coneixia tota aquesta casta de compostos químics per a la terra, els fems naturals, els que sortien dels estables i els corrals, eren els únics que el pagès coneixia. No tothom podia endeutar-se amb els propietaris dels magatzems que distribuïen el nitrat de Xile!

De seguida m’intrigà veure un soldat pintant quadres, i més sabent, per l’indret en què ens trobàvem, que devia ser qualque presoner de guerra. No coneixia ningú del poble que pintàs quadres. La majoria de les marines, natures mortes o sants que hi havia penjats a les entrades o menjadors de les cases eren reproduccions d’artistes famosos, làmines d´impremta que la gent comprava a Ciutat o als venedors ambulants que compareixien pel poble. De retrats signats per pintors reconeguts només n’hi havia a les cases dels grans propietaris o militars d’alta graduació. Per això em vaig sentir tan interessada per la feina d’aquell jovençà tan eixerit.

Un jove pintant tranquil•lament un quadre, sota la pineda.

El mirava des de la distància.

I aquests eren els dimonis, els rojos que volien cremar les esglésies i convertir-nos en esclaus de l’estat? De seguida, amb l’arribada dels primers presoners al poble ens adonàrem de les mentides de la propaganda dels caps d’Acció Catòlica. Sovint vèiem les corrues dels vençuts a l’estació per a anar després, caminant, fins als camps d’internament. Quin a mena de monstres podien ser aquells joves de mirada trista que, malgrat el parracs que portaven i el cansament que traspuava cada un dels seus moviments, eren igual de ben plantats, o més, que qualsevol jove del poble?

El pintor, el jovenot que una mica més endavant esdevendria el meu espòs, el pare dels meus fills, romania pintant al costat d´un dels búnquers de la platja d´Alcúdia. Potser el quatre que pintava era per a la casa de l’oficial que romania prop seu i per això mateix no era amb els altres presoners a picar pedra fent la carretera del far.

Els búnquers de la platja eren un paisatge inconfusible d’ençà el desembarcament dels republicans en el port de Manacor l’any trenta-sis. Posteriorment, amb el desenvolupament de la guerra mundial, la possibilitat que els aliats atacassin les Illes havia esdevengut ben real. Els desembarcaments dels aliats al nord d’Àfrica i a Sícilia podien fer realitat aquest malson de les autoritats. Ja feia anys que, al poble, s’havien acabat els tedéums per les victòries de Hitler a Rússia. Record, com si fos ara mateix, com ens feren anar a tothom a l’ofici concelebrat per a agrair la caiguda de Stalingrad en mans dels alemanys i la propera evangelització de Rússia. Vengueren sacerdots i predicadors de Ciutat i hi hagué murta pels carrers, toc de campanes, concert d’orgue i banderes espanyoles, alemanyes i italianes a les balconades de l’Ajuntament i local de Falange i la CENS.

Les festes, misses i actes en honor de les victòries alemanyes anaren finint a mesura que els aliats progressaven per la península italiana en direcció als Alps i els russos, implacablement, anaven derrotant els exèrcits hitlerians, apropant-se cada vegada més a les fronteres d’Alemanya. Algunes amigues que tenien pares molt compromesos amb el règim franquista em contaven que a casa seva hi havia plors cada dia. Na Joana començava a copsar que mai més veuria en Sebastià de Can Toniet. Plorava i ningú no la podia consolar. Què faria ara amb el vestit de núvia que tenia preparat per quan acabàs la guerra? I amb els llençols, les coixineres, les tovalloles, els mocadors brodats amb les inicials del nom i el cognom amb fils de color? Es mossegava les ungles fins a fer-se sang. Els membres més destacats de Falange tenien por d’un desembarcament dels nord-americans i els anglesos a les badies de Pollença o Alcúdia, malgrat que dissimulassin la por amb un posat ferm, marxant, com si res no s´esdevengués, a les desfilades i processons. Però després de veure les fotografies de Mussolini penjant d’un garfi de carnisser pels carrers de Milà, n’hi havia que, interiorment, ja es penedien d’haver-se destacat tant en la repressió contra els republicans.

El jove soldat que jo mirava era al costat d´un oficial que llegia, assegut a una hamaca propera a l’indret on el pintor tenia el cavallet. No hi havia cap dubte que devia ser algun dels presoners del camp de treball que hi havia just a cent metres d´on ens trobàvem. El pare era enfeinat recollint algues i jo no tenia res a fer en concret. Encara no sé el que em decidí anar a veure el soldat. La mirada que em dirigí des de la distància? Qui va veure qui primer? Què ens va atreure mútuament en aquells anys foscos de la postguerra quan l’alegria d´uns era la pena i la desolació dels altres? Em degué veure primer? El temps torna tot fonedís i, malgrat que sé amb certitud que aleshores es va decidir el sentit de la meva vida, encara no acab d’esbrinar quin va ser el primer que entrellucà l’altre. Però tenc la seva mirada ben present en la memòria. Va ser com si algú em mostràs el camí cap a un món desconegut. Aquella llambregada era com una escala que em pogués portar a un indret mai vist, un temps i un espai que m’allunyàs del costum establert, de l’avorrida feina quotidiana, del ferreny control dels pares i de l’església. No ho sabria explicar amb tots els detalls pertinents. Però en aquells instants fugissers alguna cosa em va dir que m’hi havia d’apropar, parlar amb el soldat. Jo era una al•lota ben decidida, res no em feia por i molt manco encetar la conversa amb ell o amb qui fos. Algunes de les meves amigues s’haurien atemorit. Parlar amb un soldat roig, els desgraciats que havien perdut la guerra! El pare, al costat, no passava gens d’ànsia. Oferí la bossa de cuiro on portava el tabac a l´oficial i després al pintor, alhora que els donava un parell de fulls per a fer-ne la cigarreta.

Era el moment adient per a dir unes paraules al jovençà de tan de veure. Sabia ben bé que el pare no en diria res a la mare. Ningú de la família ho sabria, que aquella horabaixa havia parlat amb un d’aquells republicans que, com deien de dalt la trona en temps de la guerra, volien envair a Mallorca per a robar-nos les propietats.

Imagín que va ser el destí el que escriví en el llibre de la meva vida que un dia d´agost aniria a cercar algues amb el pare. Qui sap si l’hauria trobat altra vegada! Potser mai no hauria pogut parlar-hi, saber qui era, d´on procedia, quins eren els seus somnis i esperances. Podia haver estat un rostre anònim mesclat amb els de tots els altres presoners. Va ser el fet de veure’l sol, la silueta retallant-se contra la blavor del cel, sentir el silenci d’aquella horabaixa lenta, la remor de les ones colpejant rítmicament la sorra de la platja, el que em va fer fixar-m'hi amb deteniment.

I jo era una dona sola en un infinit espai de dunes de sorra i pins moguts per la brisa suau de l’horabaixa. Com no havia de mirar-me, si per aquells indrets era molt estrany que en molts dies pogués tornar veure una altra dona?

Dos joves de vint anys i busques que es troben dins l’espai tancat de l´illa, davant la mar oberta, parlant idiomes diferents, procedents de dos mons fins aleshores allunyats i sense cap mena de contacte. Què en podria sortir d´aquella mirada, d´una ànsia juvenil desfermada, del desig de mudar radicalment la teva vida?

Havíem sortit de casa just amb la sortida del sol perquè no ens agafàs la calorada estiuenca. Era l’hora en què pagesos i jornalers, els uns en carro, els altres a peu o amb bicicleta, sortien, encara mig endormiscats, cap a sa marjal. Xino-xano, per la carretera que vorejava els horts, ens endinsàvem per l’albufera, que aleshores encara era un món viu i dinàmic, sense l´abandó a que ha estat sotmès pel pas inexorable dels anys.

El camí cap a la platja d’Alcúdia era llarg, si hom hi anava amb carro. Era una feina que ens portava tot el dia, ja que, abans, ens aturàvem una estona per a arreglar les veles que teníem prop del llac gran. Eren uns bocins de terra situats quasi dins els aiguamolls, envoltats de canyes i amb els rierols dels voltants plens d’anguiles que pel gener agafàvem per a fer espinagades. Jo aprofitava per a llevar l’herba mentre el pare regava o agafava alguns melons o síndries per a portar a casa o dur a la botiga de la vora, on ambdós productes eren molt sol•licitats. Acabades aquestes feines, agafàvem el carro i ens dirigíem a les grans pinedes de la badia d’Alcúdia. De molt petita ja acompanya el pare a recollir algues. Ell s’estimava que hi anàs jo, “sa fanereta”, com em deia tothom, perquè l’altre germana, la major, no servia per a les feines del camp i preferia restar a l´ombra de l´emparrat, cosint o fent punt de ganxet. El nostre lloc acostumat era a la desembocadura del torrent gros, just a l’indret on l’enginyer anglès Batheman, quan el segle XIX va dirigir els treballs de drenatge de l’albufera, hi va construir el gran pont que encara perdura.

En aquell temps, just a la vora, i des que va acabar la guerra contra els rojos, el govern hi tenia instal•lat un camp de treball on hi romanien centenars de soldats republicans vigilats per un destacament i un parell d’oficials i sergents a les ordres del comandant. La nau d´una gran fàbrica de paper abandonada els servia de gran dormitori i les casetes del director servien ara d´oficines i despatx dels oficials. Els soldats dormien al costat de la fàbrica, en uns barracons de fusta que s’havien improvisat en temps de la guerra. La fusta de pi era abundosa i la feina que feien els soldats no costava gaire a l’estat. Envoltant totes aquelles instal•lacions hi havia uns filferros no gaire difícils de botar si algú hagués tengut la decisió de fer-ho. Però al poble mai no es va sentir dir que cap presoner ho provàs. On podia anar un home en una illa, sense els papers adients, mancat de diners i amb la Guàrdia Civil dels pobles al darrere? Nosaltres passàvem per davant la porta d’entrada de l'antiga fàbrica de paper i donàvem el “Bon dia” o “Bon vespre” al sentinella i aquesta era tota la relació que teníem amb aquella gent.

Per a mi, anar amb el pare a cercar algues o anar a veure les veles que teníem a l’albufera era talment un entreteniment. La feina feixuga era als horts, regant, sembrant, o amb el càvec, traient les patates, o amb la falç a la mà segar vuit quartons de mongetes. La resta, llevar una mica d’herba o preparar el menjar al pare mentre ell carregava el carro, no significava res, cap esforç especial. La mare ens havia preparat una senalleta on teníem tot el necessari per a fer una mica d’arròs. Aquell dia, dins la mateixa olleta de fang que solíem emprar, ens havia posat un munt de tallades de pollastre, quatre tomàtigues, un parell de pebres, sal i una mica d'oli dins d’una ampolleta. Per si teníem més gana, dins un petit cove, hi portaven mig camaiot i un bon bocí de formatge. La fruita la podíem collir a les nostres veles: la síndria que ens semblava més sucosa de totes les que teníem sembrades. Nosaltres no patírem gens de fam en temps de la guerra ni en els anys posteriors. Els pagesos del poble, almanco aquelles que tenien un hortet, sempre tenien recapte per a portar alguna cosa a l’olla. Exceptuant els jornalers, que ho passaven tan malament com la gent de ciutat. Els propietaris d’algun bocí de terra, el cert és que no notàrem gaire la diferència amb el passat recent, malgrat que durant uns anys havies de vendre l’anyada a l‘estat amb un preu fixat per les autoritats. A les botigues mancaven molts productes, evidentment. No podíem disposar del sucre, el cafè o el tabac que hauríem volgut. Però amb la verdura i arbres fruiters que solíem tenir a un raconet de l’hort, el porc que engreixava a la soll, el colomer, les gallines, les ànneres i el que portava el pare quan anava a caçar amb els amics, mai no patírem cap necessitat especial. A moltes cases hi teníem fins i tot petits molins per a moldre el blat, i amb els sacs que amagàvem a la vigilància de les autoritats, podíem fer pa molts mesos. No importava portar res a coure als forns. La gent s’hauria adonat dels trucs que empràvem i potser algú que ens volgués mal ho podria haver denunciat a l’ajuntament o la Guàrdia Civil. En aquell temps moltes cases tenien el seu forn particular, i després de pastar a la pastera, la mare o la padrina enfornaven i, amb un temps prudencial, teníem pa per a la setmana. Eren avantatges que mai no podia tenir la gent de ciutat, sempre en mans de botiguers i comerciants, a tothora necessitats de diners per a comprar el més essencial.

Per als petits propietaris, i al poble, molts ho érem, de petits propietaris, les històries de la fam que s’esdevenia a Ciutat ens eren estranyes, allunyades de la nostra realitat quotidiana. En aquell temps, quatre negociants espavilats venien al poble a comprar alguns sacs de patates o mongetes que després, d’amagat de l’estat, venien de contraban, deu o vint vegades més cares del que havien pagat. El mateix s’esdevenia amb l´oli de Caimari o de Sóller. Molts pagesos s’havien acostumat a amagar una bona part de la collita per a després vendre als compradors que venien de Ciutat o dels pobles dels voltants. Es varen fer innumerables fortunes amb la fam del poble, aprofitant les necessitats de la gent.

El pare no va fer mai d’estraperlista. No ho sabia fer. Al pobre, que no sabia dir mentides, l’haurien agafat de seguida: la cara l’hauria denunciat. Altres veïns que tenien terres properes al nostre hort, sense tants d’escrúpols, varen fer les fortunes en aquella època tèrbola. L´únic que record que el pare fes contra les lleis del moment va ser, era un gran fumador!, amagar un parell de sacs amb fulles de tabac, els anys en què n’havíem sembrat. El tabac i alguns sacs de blat perquè la família no patís fam. Però no record que mai venguessin per casa comerciants de Palma a comprar blat o mongetes d’amagat.

Els presos que treballaven en la carretera del far els vèiem de lluny, feinejant al camp, si era a l’horabaixa i ja havien tornat de la feina, o en filera índia, un rere l’altre, si quan arribàvem a la platja era de bon matí, quan sortien a acomplir la seva trista condemna. Alguna vegada, procurant que els soldats que els vigilaven no em veiessin, els vaig donar el pa que portava, botifarrons, un bon tros de sobrassada... Ploraven d’agraïment en rebre regal tan inesperat, tanta era la fam que patien aquells pobres homes. En el poble es parlava alguna vegada dels presos venguts de la península. També n'hi havia de mallorquins, menorquins, eivissencs, formenterencs. Morien igualment sota les pinedes d’Alcúdia, com els forasters, ben igual, sense cap diferència, a causa de la feina i la mala alimentació.

Va ser a la platja d’Alcúdia que vaig veure per primera vegada el jove soldat republicà que canvià per sempre el destí de la meva vida, l’al•lot que em mirà des de la distància sense deixar de moure la mà amb el pinzell. Qui m’hauria de dir que amb el temps aquell al•lot tan ben plantat i que havia vengut de tan lluny seria el meu espòs! Si m’ho hagués insinuat alguna de les meves amigues li hauria retret que havia perdut el seny! Però la mirada del presoner suggeria un món desconegut, uns espais diferents de la feina quotidiana damunt els solcs.

Vaig sentir una enrampada per tot el cos.

Em vaig apropar per a veure el que pintava.

Va ser com una intuïció. Quan vaig veure que havia pintat la badia i un blanc veler blanc que sortia del port, de seguida vaig imaginar que aquell podria ser el vaixell que em portàs al misteriós univers que sempre havia somniat.

El 1966, l´any que Guillem Frontera havia guanyat el premi Joan Alcover de poesia amb el poemari El temps feixuc, jo entrava en contacte amb Josep M. Llompart, un contacte que marcaria ja per sempre la meva dedicació a la literatura, ja que va ser el primer lector dels meus originals, el que primer detectà els inicials defectes i virtuts. Llompart és, juntament al meu oncle José i el pare Paulino, ambdós combatents en l´Exèrcit Popular de la República, qui em recomana els llibres que marquen la nostra adolescència i joventut. (Miquel López Crespí)

A ran les vagues d´Astúries de 1962, fer-ne pintades en solidaritat em costà les primeres detencions per part del Brigada Social de règim franquista. I també interrogatoris per part de la Brigada d´Informació de la Guàrdia Civil. De totes aquestes inicials accions antifeixistes i dels problemes que em comportaren –i de rebot a la meva família--, en parla l´historiador Joan Mas Quetglas en el llibre Els mallorquins de Franco. La Falange i el Moviment Nacional (Palma, Documenta Balear, 2003). Hi trobareu una interessant referència a la pàgina 142. (Miquel López Crespí)

La generació literària dels 70 i l’antifranquisme (I)

Com he escrit en un altre article, la participació en els Premis Ciutat de Palma com a membre del jurat de novel·la m´ha fet recordar aquells anys de finals dels seixanta quan, juntament amb Guillem Frontera, Antoni Vidal Ferrando, Maria Antònia Oliver, Llorenç Capellà i Gabriel Janer Manila, entre molts d´altres companys i companyes del gremi, començàvem a escriure. Quaranta anys d´escriure, de col·laboracions a la premsa, d´alegries i patiments d´ençà aquells llibres i premis literaris de finals dels seixanta i inici dels setanta!

No és estrany que els records i les emocions del passat tornin de cop, amb força inabastable.

Aleshores tots érem molt joves; la majoria dels escriptors del que s´ha anomenat “la generació literària dels Setanta” havíem nascut a mitjans dels quaranta i, evidentment, tant l´obra literària com les actituds polítiques que ja teníem alguns membres del gremi eren completament condicionades pels records familiars de la guerra i les vivències de la postguerra, per la lluita antifranquista i per la defensa aferrissada de la cultura catalana, marginada i perseguida per l´Estat.

Si pens en les circumstàncies que m´inpulsaren a escriure, hauré de recordar com era –i com érem tots nosaltres!-- a mitjans dels seixanta quan a Mallorca es començaven a posar les bases de l´OCB i a València Raimon creava el que serien els “himnes” del jovent de finals dels seixanta: aquelles cançons màgiques, poètiques i absolutament revoltades contra l´establert com eren “Al vent”, “Diguem no” o, en el vessant amorós, “Treballaré el teu cos”. Més tard Raimon posaria música a Salvador Espriu i Ausiàs March, entre molts d´altres poetes catalans. Però això ja és una altra història.

A ran les vagues d´Astúries de 1962, fer-ne pintades en solidaritat em costà les primeres detencions per part del Brigada Social de règim franquista. I també interrogatoris per part de la Brigada d´Informació de la Guàrdia Civil. De totes aquestes inicials accions antifeixistes i dels problemes que em comportaren –i de rebot a la meva família--, en parla l´historiador Joan Mas Quetglas en el llibre Els mallorquins de Franco. La Falange i el Moviment Nacional (Palma, Documenta Balear, 2003). Hi trobareu una interessant referència a la pàgina 142.

Sortosament, en els interrogatoris que em feren al tenebrós cau de la Social en el carrer de la Soledat número 8, i posteriorment en unes altres detencions fetes pel Servei d´Informació de la Guàrdia Civil de la caserna del carrer de General Riera, no sortí mai a rotllo la meva corresponsalia amb Ràdio Espanya Independent. Qui sap que m´haurien fet i que m´hauria pogut succeir si ho arriben a saber!

Aleshores ja portava molts d´anys de corresponsal d´aquella emissora antifranquista que emetia, controlada pel carrillisme, des de Bucarest. Però els sicaris polítics del règim mai no descobriren aquesta activitat clandestina. Ni la Brigada Social ni la Guàrdia Civil no s´assabentaren de la meva feina periodística d´oposició al règim, i si ho sabien –cosa que dubt--, mai ho digueren ni em demanaren res en els interrogatoris d´aquells anys. Possiblement vaig tenir molta sort o també, el més probable, és que funcionaren les mesures recomanades per antics militants antifranquistes, companys i companyes de provada experiència en aquestes tasques de burlar la vigilància dels botxins. En referència als articles que enviava, i per dificultar a la policia la tasca d´investigació que poguessin portar a terme, hom havia de destruir els primers originals i enviar solament la tercera o quarta còpia de l´escrit a fi que el paper de calcar difuminàs els caràcters de la màquina d´escriure emprada. D´aquesta manera era quasi impossible, malgrat que l´escrit caigués en mans de la Social, que aquesta pogués certificar que s´havia picat amb tal o qual màquina d´escriure.

Així i tot, no cal dir-ho, els escrits sempre eren signats amb pseudònim –mesura bàsica i imprescindible!-- i, precisament per aquesta causa, ni els mateixos receptors dels articles sabien el nom dels corresponsals.

Tot es feia l’anonimat més absolut. Enviava a Bucarest –via París, Roma o Estocolm-- les informacions més diverses, tot allò que imaginava que podia fer mal a la dictadura. El que sentia al carrer, a la botiga, a l´autobús, en els mercats, damunt la constant pujada del cost de la vida, l´encariment del pa, dels transports, la manca d´equipaments sanitaris, les reduïdes pensions per a la gent gran, l´atur, la quasi inexistència d´habitatges socials, la prepotència dels vencedors, les mentides damunt la història que sortien en aquella premsa censurada, escrita per falangistes i fidels pixatinters del franquisme... Llegia amb cura aquells fulls infectes, anticatalans i anticomunistes, plens de lloances al Caudillo, a les “grans realitzacions del règim”. Llegint entre línies podies trobar indicis d´alguna deficiència, defectes, problemes no resolts per les autoritats que, invariablement, una vegada comprovats, et servien per a fer arribar les informacions del que s´esdevenia a Mallorca a la resta de l´estat i del món.

Miquel López Crespí

El 1966, l´any que Guillem Frontera havia guanyat el premi Joan Alcover de poesia amb el poemari El temps feixuc, jo entrava en contacte amb Josep M. Llompart, un contacte que marcaria ja per sempre la meva dedicació a la literatura, ja que va ser el primer lector dels meus originals, el que primer detectà els inicials defectes i virtuts. Llompart és, juntament al meu oncle José i el pare Paulino, ambdós combatents en l´Exèrcit Popular de la República, qui em recomana els llibres que marquen la nostra adolescència i joventut. (Miquel López Crespí)

La generació literària dels 70 i l’antifranquisme (i II)

Vist amb perspectiva històrica, ara que han passat més de quaranta any d´ençà aquells primers articles enviats de forma clandestina a Ràdio Espanya Independent, la ràdio era per a nosaltres el que ara pot ser Internet per a les joves generacions: poder sentir les informacions procedents de qualsevol indret del planeta! Que els nostres escrits poguessin ser escoltats per persones residents a Londres, Madrid o l´Hospitalet de Llobregat! Vivíem immersos en aquell món de lluita contínua, solidaris amb els altres corresponsals, els de Catalunya Principat que, juntament amb els del País Basc i Galícia, tenien programes especials en les llengües respectives. Mai no vaig entendre per què els carrillistes mai no situaven les Illes dins el marc nacional de Catalunya. Imagín que deu ser per la pròpia història de l´estalinisme i el neoestalinisme a la nostra terra: aquí sempre hi ha hagut una delegació típicament espanyola del PCE; mai un projecte que tengués certes connotacions nacionals, com va ser el cas del PSUC, tant en la guerra i la postguerra, com més endavant en la transició.

Tot el material s´enviava a les adreces que donava la mateixa ràdio i eren, ho vaig saber posteriorment, seus del PC francès (bulevard Poissonnière, a París) i del PC italià (via de la Botegle Oscure, a Roma). Hi havia també un apartat de Suècia el número del qual ja no record. Havies de posar a la capçalera de l´article “Per a Ràdio Espanya Independent”, i de seguida, pel que vaig constatar, ho enviaven via aèria a Bucarest, on Ceausescu i el PC de Romania donaven una substanciosa subvenció als carrillistes espanyols. Particularment, i ho he deixat escrit en nombrosos articles, mai no vaig militar amb els carrillistes malgrat haver tengut una certa relació amb les joventuts de Santiago Carrillo, concretament en els anys 62-63, unes dates en les quals, segurament, encara no militava al PCE cap dels dirigents “històrics” illencs, exceptuant els que procedien dels temps de la república i de la postguerra; els pocs que se’n salvaren de la repressió. Els altres, els més joves, aquells que serien les “stars” aviciades pel franquisme reciclat en temps de la transició, encara devien ser ben lluny de tenir cap idea de militància política.

Cap a mitjans dels anys seixanta, a part del compromís amb la lluita antifeixista, ja érem plenament conscients de l´esbatussada que significà el franquisme quant a la destrucció de la cultura catalana. Les meves primeres dèries literàries sorgeixen en aquells anys. Segurament per influència familiar: el pare i els oncles eren lectors aferrissats. A la guerra, el pare, Paulino López, era membre actiu dels destacaments de la cultura, i formava d´aquelles improvisades companyies d´actors i actrius afeccionats muntades pel Comissariat de Cultura. Era un bon rapsode, el pare, i, en la postguerra poblera, quan es reunia a casa amb alguns dels presoners republicans que s´havien casat amb al·lotes de la vila, el vaig sentir sovint recitant Federico Garcia Lorca, Miguel Hernández, Pablo Neruda, Rafael Alberti, Pedro Garfías i tants i tants poetes antifeixistes dels anys trenta.

El 1966, l´any que Guillem Frontera havia guanyat el premi Joan Alcover de poesia amb el poemari El temps feixuc, jo entrava en contacte amb Josep M. Llompart, un contacte que marcaria ja per sempre la meva dedicació a la literatura, ja que va ser el primer lector dels meus originals, el que primer detectà els inicials defectes i virtuts. Llompart és, juntament al meu oncle José i el pare Paulimo, ambdós combatents en l´Exèrcit Popular de la República, qui em recomana els llibres que marquen la nostra adolescència i joventut.

De 1965 a 1968 participam com a oients fervorosos en les famoses Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que organitza el nostre bon amic i gran activista cultural Jaume Adrover. Es pot dir que aquells anys de les Aules, juntament amb les activitats que organitza l´OCB, els llibres de l´Editorial Moll i els inicials contactes amb Josep M. Llompart marquen l´inici de les meves incipients activitats culturals que, a nivell pràctic, es concretaran l´any 1969 amb les primeres col·laboracions literàries a les pàgines de Cultura del diari Última Hora.

Aquest mateix any de 1966 conec el pintor i escultor –també cantautor-- Gerard Matas, i amb ell tota una sèrie d´amics i amigues que condicionaran la meva futura dedicació a la literatura.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Espanyàrem els cartells amb les històries de Franco i José Antonio, Mola i Queipo de Llano, Hernán Cortés i els Reis Catòlics. No en deixàrem ni un! Els fèiem bocins a poc a poc, fruint de l'acció. No vull amagar que ens posseïa una certa por. Si ens haguessin trobat, l'escàndol hagués estat majúscul! Però en aquells moments allò ens semblava un acte completament alliberador. Després, amb carbó, anàrem tapant totes les consignes de Falange que hi havia a les parets fins a deixar-les irreconeixibles. Dibuixàvem amb fúria, fent-nos mal a les mans, espitjant amb força el carbó. Per acabar d'arrodonir la feta, anàrem agafant un a un els jocs de parxís, les pilotes amb el segells "Frente de Juventudes", les capses amb les peces de dames i escacs i, una a una, les llançàrem al pou del pati. (Miquel López Crespí)

Sa Pobla 1959: primera acció de lluita contra el feixisme

A l'escola graduada on vaig aprendre de llegir i escriure -un centre que manà construir un oncle-avi meu que havia estat batle de sa Pobla en temps de la dictadura de Primo de Rivera, en Miquel Crespí-, ens feien formar als matins i, drets, braç en alt, fent la salutació romana, cantàvem estranys himnes imperials abans d'entrar a classe. Em repugnaven les guturals melodies franquistes amb acompanyament de tambor. No podia suportar, em feia fàstic alçar la mà. Fou pitjor quan, als deu anys, aprovat l'examen d'ingrés per a poder cursar el batxillerat, vaig anar a estudiar a l'Institut. Dèiem "Institut" a un vell magatzem de gra i altres productes agrícoles que, en la postguerra, havia servit de presó per als captius republicans. Jo no sabia que a les aules on estudiava, pocs anys enrere, hi va romandre presoner el meu pare. No m'ho va dir mentre vaig ser al centre! Ho vaig saber més endavant, per boca d'un oncle. Al magatzem de Can Garroví hi havien estat molts mesos els ex-combatents de la llibertat, els homes que havien provat de salvar els pobles de l'estat de la bèstia feixista i, ara, amb la pistola a l'esquena, eren obligats a picar pedra fent les carreteres militars que envoltaven la badia d'Alcúdia.

Record que no podia suportar les mentides -jo ja sabia que eren falsedats- de la "Formación del Espíritu Nacional". El professor de "política", com anomenàvem aquella monstruositat sense cap ni peus de la història oficial feixista, no era pobler. Cada matí, amb una moderna moto "Guzzi" -una meravella de la locomoció en un temps sense els moderns cotxes esportius del present-, arribava a l'Institut. Per les converses que sentia a casa, per les fotografies de la família, les velles revistes trobades al canterano, intuïa que els autèntics herois, els "bons", eren els republicans, l'exèrcit popular, les milícies antifeixistes en les quals, al costat de Durruti, Líster o Modesto, lluitaren el pare i els meus oncles.

Capvespres plujosos plens de citacions de Franco i José Antonio, els Reis Catòlics Isabel i Ferran, escoltant, sense poder-hi fer res, les "heroïcitats" dels defensors de El Alcázar de Toledo, la Gloriosa División Azul. Mirava per la finestra en un intent desesperat d'alliberar-me de l'eterna farsa que pugnava per dominar el meu esperit infantil. Rememorava tonades del camp, rondalles de la padrina. Qualsevol cosa em servia per no haver d'aprendre l'absurd diluvi de foc que no tenia res a veure amb la meva vida particular, amb la família ni amb el meu poble.

El ferm rebuig als homes de la Falange es consolidà després d'anar a un parell de campaments del "Frente de Juventudes". Era una obligació, de voler aprovar l'assignatura que ens donava el professor inquero. Per molt bones notes que haguessis obtingut, si no anaves al campament, suspès.

S'anomenava "Campamento de la Victoria". Les tendes de campanya ocupaven una bona extensió dels boscos de pins que hi havia anant a l'ermita de la Victòria. Allà, disfressats de joves falangistes, amb el jou i les fletxes al pit, accentuaven el rentat de cervell amb combinació amb un parell de clergues que cooperaven activament amb els comissaris feixistes. El primer que ens ensenyaren fou perseguir els xuetes. Record el capellà, amb camisa blava, a l'horabaixa, després d'haver dinat, repetint un per un -perquè els aprenguéssim de memòria- els cognoms dels qui -deia, furiós- havien ajudat a matar Nostre Senyor Jesucrist. Al poble, tenia molts amics que s'anomenaven Picó, Pomar o Segura. Mai els havia relacionat amb crim tan gran contra la humanitat! El mossèn i el professor de "Formación del Espíritu Nacional" assenyalaven, amenaçadors, els companys del campament que tenien la desgràcia de ser portadors de tals cognoms: "No te escondas entre los compañeros, Valls!"; "Eres un cobarde, Miró, de la `raza' tenías que ser!; "Aguiló... dime... ¿de dónde saca el dinero tu familia, si no trabajáis en el campo?". Allò era una follia. Els pobres al.lots no sabien on amagar-se. Tornaven vermells. Crec que mai he vist patir tant un infant. Era pitjor que si els haguessin pegat amb un fuet o amb un garrot fins a fer-los sang. A les nits, grups de companys fanatitzats per les autoritats del campament anaven de tenda en tenda i tiraven aigua damunt els pobres "xuetes", els pintaven la cara amb pasta de dents o carbó. Aquella inhumana unió entre la Falange i els capellans per a fer la vida impossible als meus amics del poble, els desgraciats que tenien la mala sort de portar els cognoms blasmats, acabà de consolidar el meu odi visceral per tot el que tingués a veure amb José Antonio, Franco, el jou i les fletxes, els "Gloriosos defensores del Alcázar" o el "Imperio Español de Isabel i Fernando".

A poc a poc vaig anar ordint la meva venjança. A sa Pobla, el "Frente de Juventudes" tenia un local, una casa que servia per a reunions i activitats diverses -organització de campionats esportius o de "cultura" falangista-. La primera casa que tingueren era darrere l'Ajuntament. Més endavant es canviaren de lloc i obriren -amb assistència de les primeres autoritats- un nou cau al carrer de l'Escola, prop d'on vivia la meva besàvia. Les parets de les distintes cambres estaven adornades amb els treballs que ens obligaven a fer a l'Institut. Murals amb la vida de Mola, Franco, Yagüe, José Antonio, Calvo Sotelo, Ramiro de Maeztu. Dibuixos amb els herois principals del Gran Imperi Espanyol "donde nunca se ponía el sol": els Reis Catòlics, Hernán Cortés, Pizarro, el rei Carles I, Felip II... El professor ens manava dibuixar el mapa del món amb l'obligació d'indicar la grandària i extensió del famós "Imperi". Les consignes falangistes, envoltades per angelets i guerrers, omplien cada una de les habitacions on, en teoria, els joves de sa Pobla havíem de passar les hores de lleure jugant al parxís, a escacs, o pintant i dibuixant tan engrescadores "aventures culturals".

Amb el meu amic de la infantesa, en Sebastià Bennàssar, de Can Pelí, un dia decidírem passar a l'acció. Un vespre, quan havien tancat i no hi havia ningú dintre, agafàrem la clau de la finestra on la deixaven -tots els al.lots en sabíem l'amagatall- i, decidits, hi entrarem sense obrir els llums. No era qüestió que ens trobassin!

Primer espanyàrem els cartells amb les històries de Franco i José Antonio, Mola i Queipo de Llano, Hernán Cortés i els Reis Catòlics. No en deixàrem ni un! Els fèiem bocins a poc a poc, fruint de l'acció. No vull amagar que ens posseïa una certa por. Si ens haguessin trobat, l'escàndol hagués estat majúscul! Però en aquells moments allò ens semblava un acte completament alliberador. Després, amb carbó, anàrem tapant totes les consignes de Falange que hi havia a les parets fins a deixar-les irreconeixibles. Dibuixàvem amb fúria, fent-nos mal a les mans, espitjant amb força el carbó. Per acabar d'arrodonir la feta, anàrem agafant un a un els jocs de parxís, les pilotes amb el segells "Frente de Juventudes", les capses amb les peces de dames i escacs i, una a una, les llançàrem al pou del pati. Feien una seca remor en caure a baix. Clac!, Clac!, Clac!. Podies contar, u, dos, tres, quatre, fins que els objectes ensopegaven amb l'aigua profunda del fons. Silenciosament tornàrem a tancar el pany de la porta, deixàrem la clau en el mateix lloc, a la finestra, i partírem.

A l'endemà, el professor de "Formación del Espíritu Nacional" vingué emmurriat. No va dir res. Durant un parell de setmanes ens va fer córrer fins a esgotar-nos. Per una temporada s'acabà el jugar al futbol a l'hora del "recreo". El director també ens mirava mentre entràvem a classe, intrigat, pensant qui podia haver estat el culpable de l'endemesa. Oficialment no digueren res. El falangista ens feia córrer, a tota la classe, amb ràbia, com si volgués matar-nos. Potser pensava que allò només podia ser obra dels de tercer o quart. I no s'errava! Suàvem, sota el càstig silenciós; però, per dintre, tant en Sebastià de Can Pelí com jo mateix érem immensament feliços. Era a finals de l'any 1959. Aquella fa ser la meva primera acció pràctica d'antifranquisme. La record com altres deuen recordar un "excel.lent" en les notes de fi de curs.

Durant molts mesos, en Sebastià i jo anàrem a classe amb la rialla als llavis. Intuíem que no servien de res les mentides oficials. No ens havien pogut doblegar, fer creure una falsa història curulla de mentides. Havíem vençut l'adoctrinament. I això era l'únic que ens importava. Per això l'alegria ens sortia pels ulls, com un raig inabastable de llum.

Miquel López Crespí

...el cinema esdevingut un element central en una educació ideològica i política, convertit, alhora, en el centre vital d'una generació revoltada i impacient. D'aquesta manera, l'autor transcendeix l'estricta anècdota personal i en fa un retrat de tota una generació i una època, amb una veu íntima que esdevé, sense necessitat d'altaveus sinó per pura sintonia amb l'esperit del temps, una veu collectiva. (David Jou)

Temps Moderns: homenatge al cinema. (1)

Per David Jou, escriptor

Per David Jou.

La interacció entre el cinema i la poesia no ha tingut, encara, la intensitat que caldria esperar. Els tractats sobre cinema i literatura es refereixen, només, a teatre i a novella com a fonts de guions cinematogràfics, però no acostumen a fer ni la més mínima referència a la poesia. És veritat, m'apresso a reconèixer-ho, que molts poetes han quedat fascinats pel cinema des dels mateixos orígens d'aquest art, i que podem trobar esments a pellícules i a artistes cinematogràfics en un cert nombre de poemes recents. Més encara, també és cert que els ritmes, les perspectives, les profunditats, els moviments i les imbricacions de les imatges cinematogràfiques han influït, de manera més o menys evident, el rerefons imaginatiu de la poesia actual. Però tenim la impressió que seria possible anar molt més enllà d'aquests contactes esporàdics o ellíptics. Una manera seria, és clar, que el cinema es convertís, explícitament, en el tema central d'alguns llibres de poemes. Aquest llibre apunta plenament en aquesta direcció.

Quan pensem en aquesta possibilitat poètica, semblen obrir-se moltíssimes perspectives. Un llibre, recordem-ho, va més enllà que un sol poema: ramificacions, ressonàncies, laberints, avingudes, intensificacions, són algunes de les possibilitats d'amplificació i aprofundiment que es donen en el llibre, enllà del poema aïllat o del recull dispers. L'obra que el lector té a les mans és una valuosa mostra en aquest sentit: és un llibre be travat, amb desplegaments concrets que s'estenen d'un poema a l'altre i que donen una cohesió unitària al conjunt poètic, travessat tot ell per una mateixa alenada creativa.

El conjunt de pellícules evocades és, això sí, tumultuós, divers, magmàtic, però aquesta diversitat callidoscòpica queda equilibrada per la presència ubíqua del jo de l'espectador, esdevingut protagonista del llibre. Aquest espectador és alhora una persona concreta -l'autor del llibre- i tota una generació, la de l'autor, que trobà en el cinema un àmbit de llibertat enfront d'un món oficial asfixiant, una descoberta de les immenses possibilitats del món, en contrast amb una conculcació sistemàtica de llibertats elementals, i un desvetllament de sensibilitats i entusiasmes reprimits en aquell temps com a perills intolerables.

De les moltes possibilitats de descoberta del cinema -sentimental, aventurera, estètica, moral, ideològia-, l'autor -ben conegut com a agitador d'inquietuds culturals i polítiques de progrés- subratlla especialment aquesta darrera, és a dir, el cinema esdevingut un element central en una educació ideològica i política, convertit, alhora, en el centre vital d'una generació revoltada i impacient. D'aquesta manera, l'autor transcendeix l'estricta anècdota personal i en fa un retrat de tota una generació i una època, amb una veu íntima que esdevé, sense necessitat d'altaveus sinó per pura sintonia amb l'esperit del temps, una veu collectiva.

L'autor ha apostat -com en altres llibres de la seva vasta obra literària- per un estil realista, discursiu, en llenguatge planer i directe, sense estalviar, d'una banda, detonacions ocasionals d'indignació ni la manifestació, en altres llocs, d'un to contingudament líric. La presència de lirisme i de revolta no és, però, l´únic contrast del llibre. També ho és la convivència naturalíssima de l'arrelament local amb la curiositat universal, manifestada no tan sols en la recepció de la multitud heterogènia i cosmopolita de pellícules, sinó també en els viatges -a París, a Londres, per exemple- per poder veure pellícules de caire polític o social prohibides aleshores per la dictadura que imperava a les nostres latituds. És un llibre, també, que estimula a reveure tota una sèrie de pellícules clàssiques, i que contribueix a fer prendre consciència, a les noves generacions, de tot un rerefons d'història i de significats que es perdrien si un es concentrés, exclusivament, en el cinema actual i oblidés les arrels de la breu però gran història cinematogràfica.

Aquestes són algunes de les característiques més evidents d'aquest llibre, que foren considerades pels membres del jurat que el declarà guanyador del Premi de Poesia Miquel Martí i Pol, atorgat per la Universitat Autònoma de Barcelona, en la convocatòria de 2002. Per la meva banda, com a autor, jo mateix, d'un llibre de poemes sobre cinema, em plau agrair a l'autor la generositat que ha tingut en citar alguns versos meus en diversos punts de la seva obra. Això em serveix, de passada, per esmentar algunes de les diferències entre els nostres llibres, que em sembla oportú de comentar ja que ajuden a copsar la gran diversitat que hi pot haver en diverses propostes de poesia sobre el cinema. Deixant de costat el to del llenguatge -a mi em fascina el ritme verbal, que procuro accentuar en el possible, en contrast amb el registre més directe que acostuma a utilitzar Miquel López Crespí-, en el meu llibre el protagonisme corresponia a les pellícules -a una imatge, una escena, o una evocació de conjunt-, mentre que aquí ho és, manifestament, la personalitat del mateix autor. El meu llibre, d'altra banda, és dividit en seccions dedicades a directors, actors i actrius, músiques i cançons (a partir de la segona edició) i mites i personatges, potser una visió més distant, més acadèmica i reposada del cinema -tot i que no per això menys fascinada ni menys intensa. Aquí, en canvi, el conjunt de les pellícules, en el desordre magmàtic de la vida mateixa, es barreja, se superposa, ressona i flueix en el context d'una aventura vital de coneixement i de rebellia. Finalment, el meu llibre privilegiava aspectes més estrictament visuals, sentimentals i conceptuals que no pas la dimensió social o política, centre d'aquest volum.

En definitiva, enllà d'aquests comentaris que voldrien ser útils al lector que busqui paraules per explicar l'atractiu d'aquest llibre, m'agrada acompanyar en Miquel López Crespí -un nom que conec des de fa tants d'anys, com a guanyador de tants concursos literaris i autor de tants llibres- en aquesta nova aventura poètica, exploració i testimoniatge d'un tema tan viu, des de la complicitat en la passió pel cinema i des de la diferència -benvinguda!- en el tot verbal i en l'estructuració del llibre. El cinema és tan gran, tan acollidor, tan inquietant, tan poderós, amb tant per fer i per dir encara, que per molt que en diem quedarà molt per dir-ne, en la veu de molts d'altres poetes.

(Maig 2002)

Pròleg al llibre Temps moderns: homenatge al cinema

(1) (Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2003)

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

"El cinema esdevé aleshores la porta oberta a tots els misteris, al més ampli coneixement possible, la contrapartida a l'avorriment que era el reialme de l'encens i els tristos horabaixes de 'doctrina cristiana', a la Casa de la Congregació". (Miquel López Crespí)

El Teatre "Principal" -Can Guixa-, el "Coliseum" -Can Pelut-, el "Gardenia" i el "Salón Montaña"

El debat referent al necessari compromís de l'intel·lectual -sigui aquest director de cinema o simple mestre d'escola- amb el seu poble és un tema que comença a preocupar-me ja a mitjans dels seixanta (lectures de Triunfo, Nuestro Cine, els comentaris culturals de les ràdios estrangeres, l'enviament de diverses publicacions culturals soviètiques, cubanes, vietnamites o xineses...). Les meves inicials col·laboracions en el diari Última Hora (1969) de mans de Pepín Tous i Frederic Suau, fan referència a aquesta qüestió i, el primer article que sign en la premsa de Ciutat porta el significatiu encapçalament: "El compromiso politico del escritor". Cal recordar -com he explicat al petit resum de les meves memòries L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970)- que són els temps inicials de la nova cançó a les Illes, els anys dels festivals organitzats per les Joventuts Musicals, el del recital de Raimon en el cine Born, les vingudes quasi clandestines d'Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, Joan Manel Serrat, Guillermina Mota, Quico Pi de la Serra... Encara surava dins l'ambient (clandestí, evidentment!) l'eco de les grans vagues d'Astúries, de la brutal repressió contra els miners (brutalment torturats per la Brigada Social del règim i determinats elements de la Guàrdia Civil).

Ca'n Pelut (el "Coliseum") l'any 1960.

A Mallorca, anant i venint de la Cova del Drac a l'indret més inversemblant dels nostres pobles o actuant en qualsevol cau de Ciutat, feinejaven (fent-ho tot sense cobrar ni una pesseta) autèntics herois de la normalització cultural i... sentimental! Em referesc a Gerard Matas (que aleshores combinava els seus treballs artístics en pintura i escultura amb la feina de musicar els nostres poetes i les seves composicions mateixes), Guillem d'Efak (amb un inoblidable himne: la Cançó de Son Coletes!). Hi havia també en Joan Ramon Bonet amb les cançons marineres, na Miquelina Lladó... Aquells al·lotets, "Queta i Teo", que també, a la seva manera, col·laboraren en la normalització de la llengua catalana perseguida pel franquisme, feta malbé per tants "intel·lectuals" profeixistes que havien engreixat adormint la seva consciència -si és que en tenien!-, fent com qui no sap res davant cada nou crim de la dictadura.

La meva família vengué a Ciutat -procedent de sa Pobla, el meu poble de naixement- per l'octubre de mil nou-cents seixanta. Sempre he pensant que fou el sotrac produït per aquest canvi inesperat (haver de deixar els meus amics poblers, el paisatge conegut, fins i tot els olors i sabors, l'accent de la llengua, el color de les cases, aquelles mil sensacions indestriables, quasi indescriptibles, que conformen ànima, la més fonda sensibilitat d'una persona) el que degué alletar, a poc a poc, el cuc que em portà vers la literatura. Si hagués d'analitzar el motius, l'origen de la meva inicial vocació literària i, per què no dir-ho?, del meu accentuat interès per la política, la lluita per la llibertat, la necessitat d'acabar amb l'oprobi, amb la vergonya de la dictadura franquista, hauria d'arribar -amb estris freudians- fins aquells antiquíssims estius amb la mare i la meva germana Francesca (na Pilar, la petita, encara trigaria uns anys a néixer) en algun xalet de coneguts de la família o -el que era més sovint- en les cases que el pare (l'exmilitar de la República exiliat forçós a sa Pobla) i el meu oncle José López (l'amic de Miguel Hernández, Francisco Galán, Modesto...) anaven a pintar pel port de Pollença, Alcúdia, Can Picafort...

El cinema esdevé aleshores la porta oberta a tots els misteris, al més ampli coneixement possible, la contrapartida a l'avorriment que era el reialme de l'encens i els tristos horabaixes de "doctrina cristiana", a la Casa de la Congregació. En aquells estius -parl de mitjans dels cinquanta-, quan només teníem deu o dotze anys, faltava encara una eternitat per a arribar a l'infaust dia d'agost de 1962 en el qual els diaris, a primera pàgina, ens informaven de la mort -suïcidi, assassinat?- de Marilyn Monroe. En els cines de sa Pobla (el Treatre "Principal" -Can Guixa-, en el "Coliseum" -Can Pelut-, en el "Gardenia", en el "Salón Montaña" de davant la casa del músic i compositor Gaspar Aguiló o en els que s'obrien ocasionalment cada estiu, a l'aire lliure, a Alcúdia, Can Picafort o el Port de Pollença) ja havíem vist, potser sense entendre gaire coses encara, però seduïts per la bellesa i la màgia d'aquella dona fascinant, Amor en conserva, Niágara, Los caballeros las prefieren rubias, Cómo casarse con un millonario, Río sin retorno, Luces de candilejas, i aquella impressionant pellícula dirigida per Wilder -una de les seves comèdies més importants-, La tentación vive arriba, que encara ens delectarà i seduirà quan, ja més granats, la tornarem veure en diverses ocasions en els anys setanta i vuitanta.

Miquel López Crespí

Del llibre Temps i gent de sa Pobla (Consell Insular de Mallorca- Ajuntament de sa Pobla, 2002)