Miquel López Crespí - Memòria històrica

La novel•la històrica a les Illes - La Mallorca de començaments del segle XX en dues novel•les de l' escriptor Miquel López Crespí: Defalliment – Memòries de Miquel Costa i llobera (El Gall Editor) i Damunt l' altura – El poeta il•luminat (Pagès Editors) - Vet aquí un petit tast de la novel•la Defalliment -

L'ENVIT-

Teníem un banc reservat ben al davant de l'altar major i, quan els criats i missatges deixaven els animals i carrors davall les porxades després d'haver donat recapte a les bèsties, els pares es llevaven la pols del viatge i s'arreglaven una mica a una habitació del primer pis moblada molt senzillament. Un gran llit de matrimoni i un de més petit per a mi al costat d'un antic canterano de fusta corcada eren les nostres riqueses en els dos dies que romaníem a la muntanya. Els germans i l'oncle Miquel tenien la cambra aferrada al costat. Les finestres donaven a la plaça, curulla de gent, de carros que arribaven dels pobles del voltant, de peregrins que feien mitja Mallorca a peu per a escoltar el cant de la fi del món. Pels velluts interiors dels carruatges, pels vestits de la gent, pel nombre de criats de les senyores i senyors de possessió, hom copsava de seguida la riquesa de les persones, el lloc exacte que els corresponia en el món.

Ens pensam haver assolit la glòria literària just perquè un editor amic ens ha editat un llibret de versos. Ens imaginam ser un Dant o un Petrarca reencarnats, el nou Ramon Llull de les nostres lletres quan, en el fons, no som més que uns afeccionats amb temps lliure per anar treballant en les provatures literàries que creiem perduraran eternament.

Vanitat humana.

Al cap i a la fi no ens diferenciam gaire del fuster de la casa del costat que, pacientment, conseqüència d'un llarg aprenentatge, modela al torn les cadires, la taula on menjam, les portes de l'armari on desam la roba. ¿Per què hauria de ser diferent la seva feina de la nostra amb les paraules?

Vana inflor.

Ens pensam superiors per no haver d'anar a llaurar de sol a sol, a fer netes les solls, a segar el blat en ple estiu.

Les meves mans fines, la cara infantil que tenia als trenta anys em serviren per a sostreure'm de diverses feines sense sentit. Sempre em trobaven massa jove, amb posat inexpert. Encara avui em mir a l'espill i veig com ho ha tengut de difícil el temps per a deixar una empremta perdurable en el meu rostre. Sempre m'ho han dit: tenc una cara que sembla no voler fer mudança. Ningú ha sabut mai exactament l'edat que tenia. El sol, la plutja, les preocupacions econòmiques, la fam, desgasten el físic. La bellesa dels allots i allotes de la pagesia dura uns dies; talment flors que es marceixen en un obrir i tancar d'ulls. Avui veus les allotes rialleres, imaginant que mai no desapareixerà la lluïssor de llurs rostres, i demà, envellides, amb les mans rugoses i aspres com un raspall, desapareixen enmig del fum dels casots obscurs, del plany dels infants sense pa, dels homes que maleeixen el dia del seu naixement.

Just per això, perquè la gent destria el poder dels senyors només veient les mans blanques amb el mapa de les venes ben visible, bategant sota la fina pell, ens tenen enveja.

La ràbia dels de baix! "Serà molt més difícil que un ric entri en el reialme del cel que no pas un camell pel forat d'una agulla", diuen els Evangelis. Mossèn Antoni M. Alcover deia que precisament aquesta frase, aquest exemple, era la causa de tots els mals que encerclen la humanitat.

Qui sap! Potser que a traves dels segles ha estat precisament aquest exemple dels Evangelis el que ha servit als falsos predicadors per a aixecar la gent humil i senzilla contra l'església.

Treballar la poesia com el ferrer martelleja el ferro roent. Martellada a martellada va naixent una peça. Ara una ferradura, ara unes belles reixes entortolligades, el càvec, els claus per assegurar les portes, l'estructura de les naus que naveguen damunt el blau de la mar. Així cada mot, cada un dels adjectius i metàfores que empram provant d'assolir la introbable bellesa dels nostres somnis.

Record a la perfecció els mesos de feinejar amb els poemes que serviren per a enllestir el llibret Poesies. Era abans de marxar a Roma. Mirava amb lupa cada vers. Com si fes un final i definitiu testament literari. Jo ja sabia que l'anada a Roma, el permís que m'havia donat el pare trasbalsaria la somorta existència portada fins aquell moment. Avui, en el moment de redactar aquestes memòries, confés que aleshores no sabia si tornaria a escriure res.

Em trobava ben eixut per dins.

La imaginació volava mar enllà i, abans d'arribar al meu destí, jo ja vivia intensament, amb anticipació, les sensacions que durant cinc anys m'havien de commoure el cor.

Repassava amb calma el que havia estat la meva vida fins al moment de fer la recopilació. Les poesies "La Vall", "La font", "La primera llàgrima", "A un claper", "Joventut", "Lo pi de Formentor", "Defalliment", "Temporal"...

Tenia trenta-un anys quan, a poc a poc, mentre destriava el que era publicable i el que, pensava, havia de romandre per sempre més en les tenebres de l'inconegut, dins arnades revistes i calendaris que mai ningú no llegiria, el passat em tornava a la memòria.

La vaporosa felicitat de la infantesa al costat de la mare, les excursions per les contrades de la comarca, les matines, el cant de la sibilla refulgent, enmig de la senzilla fe dels pagesos de tot Mallorca. Els carros dels pollencins que havien d'anar a Lluc es trobaven a la plaça; alguns, els que hi volien anar a peu, ja feia hores que havien marxat. Jo era encara un infant. La família de Can Costa tenia per costum retre homenatge a la Verge de Lluc. Era tota una tradició familiar.

Teníem un banc reservat ben al davant de l'altar major i, quan els criats i missatges deixaven els animals i carrors davall les porxades després d'haver donat recapte a les bèsties, els pares es llevaven la pols del viatge i s'arreglaven una mica a una habitació del primer pis moblada molt senzillament. Un gran llit de matrimoni i un de més petit per a mi al costat d'un antic canterano de fusta corcada eren les nostres riqueses en els dos dies que romaníem a la muntanya. Els germans i l'oncle Miquel tenien la cambra aferrada al costat. Les finestres donaven a la plaça, curulla de gent, de carros que arribaven dels pobles del voltant, de peregrins que feien mitja Mallorca a peu per a escoltar el cant de la fi del món. Pels velluts interiors dels carruatges, pels vestits de la gent, pel nombre de criats de les senyores i senyors de possessió, hom copsava de seguida la riquesa de les persones, el lloc exacte que els corresponia en el món.

Aleshores la mare em posava el vestit dels dies de festa i, amb una mica de llimona que em passava pels cabells, em pentinava, els deixava llisos i brillants.

L'església del monestir resplendia a la llum de mil llànties i ciris encesos.

L'acre olor de la cera, la boira produïda pel fum, mesclada amb la flaire de l'encens que omplia aquell ambient tancat, em transportava a una altra dimensió del temps. Per a la meva imaginació d'infant, tot allò, aquell anunci de la fi de tots els temps, l'advertència del dia del judici universal, la flamígera espasa de l'escolanet que interpretava un esglaiador càntic alhora màgic i enervant, era tan real com la vida que havíem deixat a Pollença.

El viatge a Lluc esdevenia la ruta misteriosa vers un tipus d'existència diferent. Una existència on, pensava, podia regnar la bellesa absoluta. El regnat de la justícia eterna.

El contacte amb la mare, que s'asseia al costat, la presència del pare i els germans, la mirada vigilant de l'oncle, tot plegat, em feien sentir lleuger com una ploma. Segurament va ser en una d'aquelles pujades al monestir, el fet de sentir la sibilla, el sotrac interior que el cant em produí dins de l'esperit, el que inclinà el meu esperit vers l'oració i, qui sap, la teologia i el sacerdoci.

Aquests i molts d'altres pensaments semblants eren els que dominaven el meu esperit mentre anava destriant els poemes que havien de sortir publicats en el llibret que preparava.

Cap esperança d'esdevenir un gran escriptor, malgrat els amistosos afalacs que ja havien rebut algunes de les meves obres. Cap sensació de dominar el complicat i enrevessat món de la ploma. Cap esperança en ser un autor famós a Mallorca. Confés que eren les sensacions que tenia en aquell moment i que ara, passats els anys, encara record com si les hagués viscudes avui mateix.

Poesies rebé les crítiques elogioses dels amics i, per què no dir-ho, algun exabrupte fora de to.

Molts van saludar l'aparició del llibret com si realment es tractàs d'un autèntic esdeveniment per a la cultura catalana. Joan Alcover va exagerar moltíssim en els elogis. Quan em feren arribar les notes que hi havia escrit quasi em mor de l'empegueïment. Car les ensucrades opinions de Joan Alcover, amic des de l'adolescència, haurien fet empegueir qualsevol. Aquelles frases seves, dictades solament per l'amistat i l'afecte i que deien "dubt que sigui possible apropar-se més a l'absoluta perfecció", quasi em feren sentir ridícul i, de bon de veres, m'haurien entrat ganes de deixar per sempre la poesia, si encara hagués tengut intenció de continuar-hi.

Encara ara, passats tants d'anys, consider que Alcover no solament va ser excessiu, sinó que va fer evident a la vista de tothom que, més que les possibles qualitats literàries de Poesies, més que comentar des de la imparcialitat un text literari, el que feia era provar d'animar un amic.

Gabriel Llabrés va fer quelcom de semblant. Quina absurda ampullositat... "la seva ànima, serena, gran, entusiasta, enamorada de la suprema perfecció i de la bellesa, es destaca en totes les seves composicions...". I, afegia, per avergonyir-me encara més: "... de tots els poetes catalans és el més correcte de fons i forma... imatges grandioses, símils superiors, epitets immillorables... Sens dubte Miquel Costa i Llobera és per mi, si no el primer poeta, un dels primers de Mallorca i de Catalunya".

A tots aquests panegírics hauríem d'afegir el d'Ixart que, emportat igualment per l'amistat i la simpatia, s'atrevia a escriure que, amb "Lo Pi de Formentor", encara que no tornàs a escriure pus res, ja passaria a la història de la literatura universal. Quadrado va deixar escrit un munt d'opinions ben idèntics. De cop i volta, en veure els portentosos esforços de les amistats per tal que continuàs escrivint, em vaig adonar de les assenyades advertències de Marià Aguiló quant a l'amiguisme literari, la boira que no deixava destriar el gran de la palla.

Vaig estar una eternitat sense gosar mirar la cara dels coneguts. Tenia por d'unes ben segures rialles davant les meves vanes provatures literàries que tenien el suport solament, pel que es constatava, dels amics de tota la vida.

Enmig dels excessius rius d'encens, l'insult va venir de part d'un crític de certa importància, però brutal en les seves opinions. Després de demanar-me que em "sacudís la sang emperesida per lo misticisme enervador de convent de monges" m'exigia, amb molt mala educació, que de les odes d'Horaci "sortís alguna Lídia temptadora que li girés lo cervell i li fuetegés la sang de poeta que corre per ses venes".

Els insults de Sardà foren l'excepció. El més abundós, el que arribà a empalagar-me, varen ser els elogis immerescuts.

Em podia haver deixat dur per la vanitat, una de les debilitats més comunes dels homes i sobretot dels escriptors. De les tertúlies amb Marià Aguiló i Verdaguer a Barcelona record els detalls de les estèrils baralles entre els poetes del Principat. La dèria per sortir en els diaris, els viatges i obsequis que els que s'havien presentat als Jocs Florals feien als membres del jurat.

Oficialment, com es pot imaginar, les poesies es lliuraven de forma anònima i sense que, en teoria, ningú tengués idea de quin era l'autor.

Reialme ple de paranys i falses aparences.

Hi havia Jocs Florals que ja eren aparaulats amb anys d'anticipació.

Tothom maldava per ser elegit Mestre en el Gai Saber. Els membres del jurat sabien descobrir el nom de l'autor: per la temàtica de l'obreta presentada, per un adjectiu, pel tipus de lletra o la classe de paper. Se sabia qui era el guanyador d'aquell any setmanes abans del lliurament dels premis.

La vanitat era el pa nostre de cada dia. Poca gent se salvava d'aquest pecat d'orgull i de suficiència.

Falsedat i buidor de la fama literària.

Bastava editar a la impremta d'un conegut, a casa dels mestres artesans que ens feien els calendaris, les estampetes de sants i verges, els llibres d'oració, i que en el diari del cosí o del company d'estudis s'enlairàs la teva obreta, per a creure's un Horaci reencarnat. El mestre Marià Aguiló va ser qui m'ensenyà a copsar la falsedat del món literari. I va ser precisament a conseqüència de les amistoses informacions del mestre que poques vegades em vaig sentir implicat en els fastos oficials de la cultura. No em vaig presentar gaire als Jocs Florals. "Lo Pi de Formentor" va passar sense pena ni glòria per més d'un concurs.

De ben jove vaig copsar que aquell no era el meu camí.

Poesies va rebre el panegírics més elogiosos, però, tant per al món literari oficial com per al públic en general, el llibret no va significar res d'especial.

Ningú, excepció feta dels amics, volia saber res de les meves provatures literàries. L'edició va ser d'uns tres-cents exemplars dels quals es varen vendre poquíssims. Al cap de molts d'anys, d'uns cent exemplars enviats a la Llibreria Verdaguer de Barcelona solament se n'havien despatxat vint-i-cinc.

Vint-i-cinc exemplars venuts d'un llibre on hi havia resumida bona part de la vida de l'autor. Els anys més feliços de la infància i joventut, els moments de defallença, remembrances dels fets cabdals de la nostra història, la bellesa inigualable del paisatge que ens envolta.

Vint-i-cinc exemplars venuts!

Aquest era el meu públic lector.

Vet aquí l'autèntica realitat de l'escriptor a la nostra terra! Unes xifres miserables de vendes que haurien de fer davallar dels núvols els nostres autors. Per desgràcia, el procés de castellanització del poble mallorquí ha anant augmentat de forma progressiva, com un riu de lava que no es pot aturar. La gent prefereix llegir qualsevol obreta de mala qualitat en castellà, recomanada des de Madrid, que no aprofundir en la nostra història o estimar la parla dels pares.

La contínua constatació d'aquesta punyent realitat em reaferma en la necessitat de continuar el conreu de la nostra llengua a la recerca de la senzillesa i l'espiritualitat, però sense caure mai en la buidor del món de la cultura oficial.

Vint-i-cinc exemplars venuts a Barcelona! Aquesta era la pura i dura realitat.

Amb el temps, parlant amb un dels empleats més antics de la llibreria Verdaguer, encara vaig tenir notícies de primera mà de la trista desolació que envoltà l'edició del meu primer llibre. La majoria dels exemplars els havien comprat dos amics, en tongades de deu o dotze exemplars. Posteriorment els llibres, així comprats generosament per les amistats, varen ser repartits entre periodistes i redactors dels fulls parroquials de les esglésies de Barcelona i comarca. Per tant, els compradors de Poesies, a Barcelona, no passaren mai de dos o tres. Aquesta era en realitat la meva "glòria" literària que els articles de Quadrado, Alcover, Llabrés i Ixart provaven de dissimular. Com si el poeta no tengués ulls i orelles i fos un ximple sense contacte amb la realitat exterior!

Antoni Rubió em confessà que, efectivament, els panegírics elogiosos dedicats al llibret tenien una funció ben especial. Tot plegat era una conspiració amistosa que sorgí, en paraules de Rubió, espontàniament, sense premeditació, per a provar de barrar el pas a la meva anada a Roma.

Talment una conspiració de família! L'estrany és que no hi haguessin participat el pare, els germans.

M'explicà que estaven amoïnats per la possible pèrdua d'un amic. Mesos abans de la partida a Roma els rumors entre els coneguts havien anat accentuant-se. Hi hagué reunions de darrer moment. S'intercanviaren sospites. Les cartes sovintejaren més del que era acostumat.

Durant un cert temps imaginaren que volia entrar a la Companyia de Jesús. Ho escrivien, ho comentaven en les cartes. Els més preocupats arribaren a dir que volia desaparèixer del món. Que hi havia notícies certes que, una vegada acabats els estudis, em tancaria de per vida a un convent de Palestina.

No vull dir que no anassin encertats. En els anys de reflexió que vaig viure a Pollença, preocupat pel meu destí final, ho vaig pensar sovint: deixar família i amics; perdre'm pels arenosos deserts d'Egipte; cercar una cova a les voreres de la mar Morta i, amb l'única companyia d'una bíblia, passar els anys que em restassin de vida pregant per aquesta humanitat enfollida que no sap on anar.

Viure els evangelis lluny de la tranquillitat mallorquina. Mortificar-me, amb els peus nus caminant per damunt la grava i l'arena salitrosa. Sentir damunt l'esquena el sol inclement. Viure privat de refugi. Com els anacoretes del passat, amb l'única riquesa de l'ombra de la cova i, en tenir temptacions, en sucumbir als mals pensaments, abandonar el forat protector en la roca, perdre'm per l'allau d'ones immòbils dins un espasme de terror.

És massa senzill donar el pa del teu berenar al pobre que passa pel mig del carrer. Tanmateix saps que més tard o a l'endemà, els criats et portaran menjar fins a assaciar-te.

Finalment vaig arribar a un acord amb el pare. Era ben conscient de tot el que els havia fet patir quan es pensaven que estudiava a Madrid i Barcelona. Ja no podia continuar causant-los tants patiments. A partir d'ara la meva vida havia de canviar radicalment, sense possibilitat de tornar enrere. Aquest era l'envit que tenia pel davant.