Miquel López Crespí - Memòria històrica

Illes - Narrativa insular del segle XX i XXI: Una nit qualsevol (Lleonard Muntaner Editor) - Nota: si a la vostra llibreria habitul no el tenen que el demanin a: Lleonard Muntaner Editor - carrer de Joan Bauçà, 33, 1r, Palma de Mallorca, Spain - 971 25 64 05- I també a: - Illes Balears: Palma Distribucions- Catalunya: Xarxa de Llibres- País Valencià: Gea Llibres- (vet aquí nn petit tast de les narracions d’ aquest llibre)-

Reflexions entorn de l´assassinat de Petra Kelly i Gerd Bastian )-

Benvolgut Cendrars:

)Ja saps que han assassinat Petra Kelly i Gerd Bastian? D'ençà la vil execució enmig del carrer de Rosa Luxemburg, el riu de sang no s'atura. Potser no s'ha aturat mai al llarg de la història. L'altre dia un company em deia que la crònica del moviment obrer és una relació d'incomptables derrotes. Amb una cabdal diferència: que en el passat sempre hi havia algú, un grup, una persona, un col.lectiu, un partit, que en sabia treure lliçons. Llavors l'avenç de la humanitat des de la barbàrie fins al futur lluminós que havia d'arribar podia ser, en efecte, una espiral, talment aquell monument a la Tercera Internacional que els criminals designis de Stalin no varen permetre construir mai. La premsa, la ràdio, la televisió, proven d'emmerdar la memòria dels dos revolucionaris alemanys insinuant un crim passional. Fins i tot s'atreveixen a especular amb la diferència d'edat entre els companys Petra i Gerd, com si això -inventen obscures relacions inconfesables- fos motiu per a un atac de gelosia i donés com a conseqüència lògica l'assassinat de la nostra companya en mans del seu home. La brutor policíaca omple fins a límits increïbles la buidor de l'època que ens ha tocat en dissort! Sabem ben bé -hem vist la mort de molts amics i companys en aquests darrers anys- que el sistema actual, a occident, a la desenvolupada i cada vegada més brutalment "civilitzada" Europa, sap matar subtilment, sense necessitat d'emprar els escamots d'afusellament que s'utilitzen tan sovint a Guatemala, Xile, Veneçuela, El Salvador.

La dèria d´escriure Benvolgut Cendrars: El matí neix emboirat i potser caiguin ruixats. Endevin un dia gris, amb la pluja percudint damunt les teulades. Els diaris han deixat d'escriure sobre Petra Kelly i Gerd Bastian. Els més interessats han parlat de les malalties dels companys morts -accident de Bastian, possibles atacs al cor de Petra, l'internament a començaments d'any a una clínica-. Dels documentals que han mostrat per la televisió, veig encara la darrera cpmpareixença del matrimoni, el 26 de setembre, asseguts, agafats de les mans, a un cine de barriada assistint a un míting ecologista. Dues fondes mirades avançant cap al buit i l'insondable. Com un crit de desesperació. Talment ens volguessin prevenir, amb la mirada, del temps obscurs que s'apropen a velocitat cada vegada més accelerada.

L´estació deserta Ara que t'he retrobat no vull partir mai més a l'aventura. Restaré per sempre al teu costat, fent companyia al familiar remolí d'ombres del passat. Record perfectament la primera vegada que ens miràrem. La veu secreta del teu esperit em cegava. La fúria de la carn feia esclatar de goig la presó de les parets del cos. Els minuts repicaven talment campanes. Retrocedien els núvols i res no podia tapar el sol de l'estiu. Mou les peces. Prova de reconstruir-ho a través d'aquesta mudesa que ens envolta. Els ecos, les paraules, la durada d'una ona. Ajudem a poblar de carn l'esquelet de la nostra joventut.

Malson Ara mateix no us sabria dir com succeí, però de sobte, com un imprevist llampec, vaig sentir una explosió dins el cervell i tot es poblà d'imatges. Una mescladissa inabastable de sensacions, d'impulsos amagats sortint a la llum que em feien sentir el neguit de la mort quan arriba envoltada de flames, o silent, arrossegant-se entre les rels dels arbres del bosc. Vaig veure un milió de Guàrdies Rojos amb el llibre Roig de Mao Zedong a la mà rebent emocionats el Papa en el Camp Nou del Barça; hi havia també, com una bella desfilada d'àngels, els milicians i milicianes morts a la Revolució del 36 pujant al cel entre el Rèquiem de Verdi i la música de Sergeant Pepper's dels Beatles. Vaig veure els assassinats per l'oli enverinat barallat-se per tal de portar a les espatlles la Verge de Montserrat; i la meva dona, els meus pares, els fills, petrificats, rient com a babaus, immòbils per sempre a l'interior d'un blanc iceberg a la deriva fins a estavellar-se irremeiablement contra el Titànic en festes; i tots els debats infinits, absurds, inútils de la Conferència Mundial per la Pau i el Desarmament amb els seus delegats destrossats, cremats pel nàpalm i les bombes de fòsfor, torturats per totes les policies polítiques del món, sense ulls, amb les dents arrencades a tenallada forta, entre la sang dels desapareguts a Xile, Argentina, El Salvador, votant a mà alçada la milionèsima resolució del dia.

Érem a París Érem a París i encara no sabíem com havíem pogut arribar-hi (barats viatges en tren, entrepans àrabs asseguts a una entrada de la rue Saint Séverin o de la Huchette a la recerca d'una estrena de Godard, documentals de Medvedkin o Dziga Vertov en els petits cines del Boulevard de Saint Michel).

Abans de començar la feina -Els has vist per la televisió? Surten, ben vestits, amb anells d'or als dits, corbata de seda comprada a París i s'abraçaven amb els nostres enemics, els empresaris i polítics que ens barraren el pas en el passat i que ens continuen fent la punyeta. Quina gent que alletàrem dins dels nostres partits!

Un informe secret No podem entendre com, per quines estranyes casualitats, la literatura marginal, immadura i, en bona mesura, pamfletària, d'en Nadal Castelló ha estat publicada i, sovint, elogiosament comentada.

Alegries del matrimoni No record quant de temps fa que els fills es casaren i desaparegueren de la casa, deixant les seves habitacions buides, poblades de records antics, de joguines plenes de pols. Sovint, tot sol, a la nit, entrava a les cambres buides que conegueren llurs jocs d'infants i la remembrança em feia caure unes llàgrimes galtes avall. El tren, els soldadets de plom, els racons que conegueren mil batalles incruentes... Només de tant en tant ens vénen a veure, apressats, com demanant excuses, i ens demanen diners per als terminis del cotxe, el pis que s'han comprat.

La difícil subsistència L'escriptor s'ha assegut davant el seu modern ordinador. Un ordinador japonès, amb quaranta-cinc tipus de lletra i una memòria que li permetria arxivar tota la seva biblioteca en un espai de vint centímetres. El sofisticat aparell li va costar cinc-centes mil pessetes. La professionalització cada vegada més accentuada dins del camp de les lletres, l'aferrissada competència en el ram de la ploma, feien imprescindible la substitució dels seus arcaics instruments de treball. L'import del darrer guardó literari va ser destinat quasi exclusivament a substituir la seva prehistòrica màquina d'escriure, l'antic tocadiscs, i a comprar un impressionant equip de música amb el qual esmorteir els sorolls i la nefasta influència de la realitat exterior.

L'ermità Parlem massa. L'absurda mania de dir "Bon dia", preocupar-se per la salut dels veïns o xerrar amb la gent portava irremeiablement a participar en qualsevol banalitat quotidiana. A hores d'ara reflexionava en els milers i milers d'hores perdudes parlant de futbol amb els companys de la feina. I el que era pitjor: tants d'anys de converses futbolístiques, d'escoltar els partits per la ràdio i mai en la vida no havia pogut encertar una travessa setmanal. Però xerrar de futbol no era encara el més absurd. Hi havia les soporíferes festetes familiars, la visita inesperada d'oblidats, llunyans cosins als quals només veies en els funerals, en els àpats de noces. I a casa, per arrodonir el sarau, les bogeries de sempre: l'escola dels fills, llurs maleïts estudis, les eternes discussions fent referència a hipotètiques i exòtiques vacances que mai no arribàvem a concretar. Per seguir la moda i fer el mateix que tothom, era necessari, volguessis o no volguessis anar a Marraqueix. No sé què hi trobaven de debò en aquests països bruts, subdesenvolupats, afamegats del nord d'Africa. Mons de misèria i frustracions, talment fàbriques de carn de canó adequades per fornir de mà d'obra d'esclava la vella i rica Europa.

Exili permanent Ha mort als vuitanta anys. Els havia de fer el proper dia trenta de desembre. Ha mort sol, talment com visqué d'ençà la tornada del llarg exili. Encara me'n record del dia que anàrem a esperar-lo. L'aeroport buit. Hivern sense turistes. Quatre anglesos esperant l'anunci d'un vol cap a Londres. Cinquanta persones amb la bandera quadribarrada. Ullant la premsa d'avui matí no hi veig cap recordança, cap pàgina especial. Dels quatre diaris de Ciutat només en un l'escriptor Llorenç Capellà li dedica un emocionat article de comiat: "El darrer resistent". Els altres tres periòdics ni en parlen. Ignoren la nostra història. O la volen silenciar.

Els nostres herois Vet aquí la nit i tota la seva poderosa musculatura, submergida, a l'aiguat del primer instant de defallença. Lent zumzejar de la inquietud, bellesa corprenedora de les campanades anunciant les vanes illusions dels homes.

Una nit qualsevol De sobte, tot petà. Un terratrèmol inesperat va rompre les nostres dèbils organitzacions partidistes i tothom s'aferrà allà on va poder. El negoci familiar, el títol penjat a la paret. Obrir un despatx d'advocats laboralistes. Fer el doctorat damunt la història del moviment obrer.

El Casal d´Amistat El President del Casal d'Amistat amb els pobles en lluita del Tercer Món, el conegut misser esquerra, independent. Un bon advocat laboralista. Professor de Dret a la Facultat. Amb la casa de camp que li han regalat els pares. Antiga. Final del segle XIX, amb porxo, ametlers, espai per a fer-hi una piscina. Ideal per a preparar les classes, per a descansar. Per a escriure els compromesos articles a la premsa local.

El “Gran Jordi” Jordi Muntaner i Fernández, o sigui el "Gran Jordi", ha complit recentment les trenta primaveres. Tothom recorda la seva triomfal entrada en el món de les lletres després d'haver obtingut, als premis Octubre, a València, el guardó de novel.la amb l'obra "Pelar-se-la rere les bambolines". D'això en deu fer uns set anys, quan el "Gran Jordi" en tenia vint-i-tres-

Tertúlia literària Al restaurant Diplomàtic, un dels millors de Palma evidentment, s'ha reunit la plana major de la nostra fauna literària. Avui s'hi troben reunits uns dels quants herois del furient món de la ploma, entre els quals podem destacar, si no per la seva qualitat, almenys per les vegades que surten en els diaris, en Joan Manacorí, premi de les Lletres Catalanes de l'any seixanta tres, autor excels i de divina inspiració, que "mai no s'ha ficat en política" -afirma orgullós- però que és molt ben considerat pels polítics de centre-dreta; en Felipet Serra, exmilitant independentista, avui a redós d´una convergent institució barcelonina, per allò de "fer pàtria"; en Rodolf Llopis, funcionari, fill de general, rendista que dissimula com pot la participació familiar a favor de l'Espanya nacional i que ara escriu novel•la històrica, imitant -de lluny, és clar-, Marguerite Yourcenar, Robert Graves, etc; en Barralet Cladera, poeta, lacai i pallasso oficial de les autoritats universitàries i del qual només es coneixen algunes poesies publicades quan era estudiant. També, a tan il•lustrat àpat, ha comparegut la insigne contista, feminista i fadrina na Bielona de Son Malferit, publicada sempre per l'Editorial montserratina, que li ha tret més de vint edicions del seu Manual per escriure cartes amoroses en català.

Nosaltres no hem conreat mai la literatura com a objecte de consum ni, molt manco, la literatura basada exclusivament en l’argument. S’equivocarà altra volta qui situï les obres de Blai Bonet, Miquel Àngel Riera, Miquel Rayó, Gabriel Janer Manila i Llorenç Capellà, per dir solament uns noms, en la literatura “realista”. I s’errarà encara més si cerca en les nostres novel·les, i més concretament en Els crepuscles més pàl·lids i Gardènies en la nit, una literatura amb finalitats polítiques. Moltes de les nostres obres, malgrat que reflecteixen el dolor d’una època mancada de llibertat, no tenen per finalitat fer “política”, emprar la memòria de la repressió per a assolir uns objectius de simple “utilitat social”. No cal repetir que, en efecte, volem retre un homenatge als republicans. Però és un homenatge “literari”, fet amb eines literàries i que no té res a veure amb la utilització partidista d’uns temes concrets. (Miquel López Crespí)

Les novel·les Gardènies en la nit (El Tall Editorial), Premi de l’Òmnium Cultural 2009 i Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009 (I)

Per Miquel López Crespí, escriptor

La publicació de les obres Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor, Palma, 2009) i Gardènies en la nit (El Tall Editorial, Palma, 2011), m’han fet reflexionar sobre les novel·les publicades al llarg de la meva vida i que tenen a veure amb la guerra civil, amb les conseqüències de la repressió franquista contra els illencs i amb la influència que l’exemple dels lluitadors republicans antifeixistes ha tengut i té en la meva narrativa. També m’ha fet pensar en moltes de les obres que els escriptors de les Illes han dedicat al tema. Record que Josep Massot i Muntaner va publicar fa uns anys una nova i important aportació a la nostra història més recent. Parlam del recent: el llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. En el capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" (pàgs. 277-340) trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novelles, poemaris i obres de teatre relacionats amb el conflicte bèllic i la repressió contra el poble mallorquí. Ben cert que moltes d’aquestes obres han tengut, d’una manera o una altra, una certa influència en la meva concepció de la literatura i, més que res, en la forma d’enforcar els fets de la guerra civil.

Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novelles de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Gabriel Cortès, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). Massot i Muntaner situa Janer Manila i Llorenç Capellà (a diferència de Blai Bonet i Baltasar Porcel) com a escriptors que pertanyen a "famílies de vençuts". Recordem que Pere Capellà (el pare de Llorenç Capellà) va ser oficial de l'exèrcit de la República i lluità en el front de Madrid contra el feixisme. La novella de Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972) descriu mitjançant una sèrie de cartes el món dels presoners republicans. Referències sobre la guerra civil es troben també en Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver i en textos de Miquel Àngel Riera.

En l'apartat "El cicle de guerra de Miquel Àngel Riera" Massot i Muntaner ens descriu el ressò dels fets de 1936 en Morir quan cal (1974) "la primera novella que tracta de cap a cap de la guerra a Mallorca", en paraules de l'estudiós de Montserrat. També trobam informació d'Antoni Mus López (un escriptor injustament oblidat per tota la colla d''exquisits' que pugnen per controlar l'orientació de la nostra literatura). Antoni Mus era fill del president d'Esquerra Republicana a Manacor (el qual, per tant, va ser detingut i sotmès a maltractaments). D'aquí la força d'obres com Les denúncies (1976) i Bubotes (1978). En Les denúncies ja llegírem, en el moment de la seva aparició, un conjunt de narracions que feien referència ben concreta a la dura repressió contra el poble i contra l'esquerra. Massot i Muntaner destaca els contes "El clot dels fems", "El soterrani", "En Melcion i sa cussa"...

En les novel·les Gardènies en la nit i Els crepuscles més pàl·lids hom pot copsar una certa influència de l’obra de Miquel Àngel Riera Morir com cal i de les novel·les de Gabriel Janer Manila L’abisme i Els alicorns. També podríem parlar de Llorenç Capellà, amb aquell punyent relat que narra la situació dels presoners antifeixistes. Em referesc a la ja citada El pallasso espanyat, un homenatge al dramaturg republicà Pere Capellà. Obra que, emprant el sistema epistolar, ens descriu a la perfecció el món dels represaliats pel franquisme. Amb El pallasso espanyat Llorenç Capellà va aconseguir retre un sentit homenatge al seu pare Pere Capellà i, de rebot, a tots els presoners republicans d’aquella llarga postguerra que s’allargassa sense arribar a finir mai. Potser que, de forma inconscient, aquell homenatge a Pere Capellà em va decidir a fer la meva novel·la pensant en tot el que m’havia contat també el meu pare sobre la guerra, els camps de concentració, la ferotge repressió feixista contra els republicans.

Una altra joia literària que descriu de forma magistral l’univers dels presoners republicans és la novel·la de Miquel Rayó El camí del far. El camí del far em va impressionar tant que, fa uns anys, vaig dir a l’autor que la novel·la era el viu retrat del món del meu pare en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Llegint l’obra de Miquel Rayó em retornaven a la memòria centenars de les anècdotes, les històries de presoners que, quan jo era petit, a mitjans dels cinquanta, em contava el pare en les llargues nits d’hivern al costat de la foganya de casa nostra, a sa Pobla.

Però no es tractava solament de descriure la grisor d’aquella època que, per desgràcia, encara perdura i condiciona el nostre present. Volia, i aquest era el repte, de cercar la bellesa amb l’aprofundiment en l’ànima humana. És evident que per a nosaltres, per a molts dels autors de què parla Josep Massot i Muntaner en el llibre que comentam, l’objectiu de la literatura és comprendre, reflectir la condició humana. Els crepuscles més pàl·lids, Gardènies en la nit, El camí del far, Morir quan cal i El pallasso espanyat no tenen res a veure amb el “realisme social” tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Això no vol dir que ens trobem dins posicions elitistes i reaccionàries. Qui ens coneix sap ben bé que seria absurd arribar a aquestes conclusions. Sempre hem defensat les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys setanta quant a la necessitat –encara!- d’una literatura nacional-popular que pugui reforçar la consciència col·lectiva del nostre poble des de pressupòsits de llibertat creativa i lliure experimentació literària i artística. Però, com dèiem, aquestes concepcions literàries no tenen res a veure amb l’elitisme aristocratitzant del neoparanoucentisme oficial. No volem escriure per a cap casta de minoria “selecta”, per a cap grup de privilegiats, aquells menfotistes prou coneguts, els que, en aquests més de trenta anys de règim monàrquic, han fet tot el possible per ignorar i menystenir l’obra de Joan Fuster, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellès, Pere Quart, Josep M. Llompart, Agustí Bartra, per dir solament uns noms valuosos i imprescindibles de la nostra cultura. Voldríem arribar al màxim de públic possible, fer tot el possible per comunicar-li tota la sensació de realitat i d’humanitat possible. La veritat al servei de la bellesa artística i literària. Perquè... que hi ha res de més deshumanitzat que l’elitisme reaccionari dels neoparanoucentistes, el menfotisme regnant, l’oblit i menysteniment contra els grans escriptors catalans que hem citat? Nosaltres, des de sempre, ens hem situat i estam a l’altra part de la trinxera. Mai fent costat a l’elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l’”art per l’art”, la buidor postmoderna regnant.

Nosaltres no hem conreat mai la literatura com a objecte de consum ni, molt manco, la literatura basada exclusivament en l’argument. S’equivocarà altra volta qui situï les obres de Blai Bonet, Miquel Àngel Riera, Miquel Rayó, Gabriel Janer Manila i Llorenç Capellà, per dir solament uns noms, en la literatura “realista”. I s’errarà encara més si cerca en les nostres novel·les, i més concretament en Els crepuscles més pàl·lids i Gardènies en la nit, una literatura amb finalitats polítiques. Moltes de les nostres obres, malgrat que reflecteixen el dolor d’una època mancada de llibertat, no tenen per finalitat fer “política”, emprar la memòria de la repressió per a assolir uns objectius de simple “utilitat social”. No cal repetir que, en efecte, volem retre un homenatge als republicans. Però és un homenatge “literari”, fet amb eines literàries i que no té res a veure amb la utilització partidista d’uns temes concrets.

Altres autors que han escrit novelles referents a la guerra civil, o sota la seva influència, són: Antoni-Lluc Ferrer amb les obres Dies d'ira a l'illa (1978) i Adéu, turons, adéu (1982); i Miquel Ferrà Martorell amb El misteri del Cant Z-506 (1985), No passaran! (1985), La guerra secreta de Ramon Mercader (1987) i 10 llegendes de la guerra civil (2001).

Josep Massot i Muntaner també destaca en el llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears l’obra Morts de cara al sol de Joan Pla i les novelles d'Antoni Serra Més enllà del mur (1987), Carrer de l'Argenteria, 36 (1988) i la narració L'afusellament, Premi Recull 1972. Recorda igualment a Josep M. Palau i Camps, un escriptor que visqué directament la guerra.

Posteriorment, després de citar la novella per a adolescents de Miquel Rayó El camí del far, situa l'obra Pere Morey Servera i el llibre Mai no moriràs, Gilgamesh! (1992) per a parlar posteriorment de la meva particular aportació a les novelles mallorquines de la guerra civil. Massot i Muntaner dóna informació d'alguns contes meus relacionats amb el conflicte i que varen ser publicats en els reculls L'illa en calma (1984), Històries del desencís (1995) i Notícies d'enlloc (1995). Més avall, en l'apartat titulat "La saga prorepublicana de Miquel López Crespí", l'autor d'Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears informa de les novelles Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estiu de foc (1997), L'amagatall (1999), Premi "Miquel Àngel Riera 1998", Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), les encara inèdites L'allota de la bandera roja i Nissaga de sang i de l'obra teatral titulada El cadàver (1997) "referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder".

"La literatura de la guerra civil a Mallorca" de Josep Massot i Muntaner conclou amb referències a les novelles d'Antoni Vidal Ferrando Les llunes i els calàpets (1994) i La mà del jardiner (1999); de Llorenç Femenies, autor de Cròniques malastres (1999) i Judes blau (2001) i novament de Gabriel Janer Manila, que l'any 2000 publicava Estàtues sobre el mar.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)