Miquel López Crespí - Memòria històrica

La novel·la històrica a les Illes - Els revolucionaris mallorquins antiborbònics dels segles XVIII i XIX en las novel·les Paris 1793 (El Tall Editorial) i La Conspiració (Edicions Antinea), Premi Internacional de Narrativa de l´any 2006 (Castelló, País Valencià) - (vet aquí un petit tast de l' obra La Conspiració) -

LA CONSPIRACIÓ

-Començaré aquest informe amb la narració de la gran traïció que, a imitació dels luctuosos fets de París 1789 (atac a la Bastilla dia 14 de Juliol; creació de la Guàrdia Nacional; repartició de més de trenta mil fusells entre el poble...), tenien ordida Miquel Sureda de Montaner i els seus còmplices. Hem comprovat que molts d'aquests -professors, mestres, opositors a càtedra i alguna gent d'oficis vils com poden esser sabaters, comerciants, impressors o llibreters- eren destacats membres de les lògies maçòniques o de sectes anticatòliques. La intenció de Miquel Sureda i els altres conspiradors era, com ja he dit, transtornar i mudar el nostre catòlic govern a imitació de les novetats esdevingudes a la nació francesa alhora que feien tot el possible per desmembrar la nació espanyola i proclamar la República catalana.

Entre els detinguts -provats agents de l'Assemblea Nacional, primer, i de la Convenció, després- cal destacar el professor de la Universitat de Salamanca Ramón de Salas, autor de l'anticristià pamflet clandestí Oración apologética en defensa del estado floreciente de España. Aquesta terrible i diabòlica oració, manuscrita o difosa mitjançant la impremta, és l'escrit que més mal ha fet a la nostra cristianíssima Majestat i a la Santa Fe Catòlica en els darrers anys. I és un exemple que demostra clarament per quins camins tan errats pot marxar l'ensenyament si no controlam amb fermesa col·legis i universitats. Inquisidors generals, bisbes, ministres del rei hem arribat a la conclusió que molta d'aquesta mala literatura, l'endemesa contrària a la Fe que estam analitzant de present, anà covant a partir de la nefasta publicació El Censor, que, dirigida per l'advocat Lluís García, contribuí a enverinar la sana ment dels nostres estudiants entre 1781 i 1787 (data en què finalment la publicació fou suprimida). Hom ha trobat exemplars d'aquesta nefasta Oració a diversos pobles de Mallorca -concretament a sa Pobla, Muro, Inca i Sineu-, a Madrid, Barcelona, València, i ens han arribat informes que parlen de la seva circulació per col·legis i seminaris de l'Havana i Mèxic (sense mancar-hi tampoc algun convent). Particularment som de l'opinió que els jesuïtes han tengut part de culpa en la introducció al país de qualques idees contràries a la nostra tradició. La propaganda dels desgraciats exemples dels experiments comunals amb els indis així ho demostren. Segons els nostres informes, també els jesuïtes són els introductors a l'Imperi espanyol de l'obra de l'abat Gabriel Bonnot de Mably, destacat seguidor de Rousseau que pretén demostrar que la propietat privada no és un dret natural. Entre d'altres errors, els llibres de Mably (que morí l'any 1785) expliquen que fou en temps d'aquesta societat primitiva -aquella en la qual no era coneguda la propietat- quan la humanitat va esser més feliç.

Ramón de Salas ha estat detingut juntament amb el mallorquí Miquel Sureda. Aquest darrer era, evidentment, el cap principal de la conspiració, però li donaven suport i hi col·laboraven activament un tal Josep Lax, mestre d'humanitats; Sebastià Andrés, opositor a una càtedra de matemàtiques; Manuel Cortés, ajudant de l'escola d'enginyers; l'advocat Bernat Garasa -arribat recentment de París amb nombroses publicacions revolucionàries que es disposava a traduir al castellà i altres llengües de la nació-. Altres conspiradors que també, d'una manera inexplicable, anaven i venien de l'estranger eren Joan Pons Izquierdo, que, sotmès a turment, acabà confessant que a França havia ajudat els descreguts que volien acabar amb aquella cristiana monarquia. Monarquia, cal no oblidar-ho, d'on prové la sàvia nissaga dels nostres reis -la casa de Borbó- d'ençà l'any mil set-cents.

Tots plegats formaven part dels Comités espagnols que tenien els caus a Baiona i Perpinyà especialment, des d'on, de forma constant i sense treva, introduïen llibres i les més diverses traduccions dels discursos de Marat i Robespierre a la Convenció.

Resta igualment provat que aquest estol de tèrbols personatges no es donaven per satisfets amb llur feina dissolvent de les més sagrades essències d'Espanya. Ans al contrari, aprofitant l'entrada de les tropes franceses a Catalunya, l'any 1793, fent costat a un exèrcit de la Convenció comandat pel general Jacques Coquille Dugommier, penetraren en la nostra cristiana i espanyola Catalunya per a proclamar-hi una República catalana del tot sotmesa a París i a les forces del mal.

Cal tenir en compte que la lluita contra el cristianisme, la "descristianització" de la societat, és una de les tasques essencials de les sectes dels nostres enemics. Hem de recordar que el combat dels jacobins contra la nostra Santa Fe Catòlica augmentà en intensitat a partir dels criminals esdeveniments del 14 de juliol de 1789 i, posteriorment, dels fets del 10 d'agost de 1792.

Pels interrogatoris portats a terme pels cristians i fidelìssims servidors del Sant Ofici sabem de la presència, documentada, de tots els implicats en el judici, en el luctuós assalt a la Bastilla. Testimonis presencials provinents d'alguns agents de la Inquisició que, sota excusa de negoci, eren a la capital francesa, ens han redactat un acurat informe de les activitats revolucionàries de Josep Lax, Sebastià Andrés, Bernat Garasa, Manuel Cortés, Joan Pons, José Marchena i Magdalena Mateu. Document que, contrastat amb altres informacions provinents d'amics francesos que hagueren de sortir del seu país, ens mostren un quadre de degradació i d'accions violentes impossible d'imaginar per a una ment educada en la por de Déu i dels manaments de la Santa Mare Església.

Recordem que el 14 de juliol fou assaltada la Bastilla, una fortalesa de París, símbol, durant segles, de la defensa de l'ordre i el cristianisme. El governador de la fortalesa, juntament amb alguns dels oficials més lleials de Sa Majestat el rei Lluís XVI, varen ser brutalment assassinats per una massa ferotge d'homes i dones sense ànima, posseïts per l'esperit de l'infern, dominats pel Diabòlic. Els caps dels defensors de la Fe foren portats per tots els carrers de París dalt d'altes piques mentre el poble desfermat, cantant cançons obscenes i contràries a la Fe, celebraven llur sangonós triomf. Anys endavant, la mateixa gent esvalotada atacà el Palau de les Tulleries; i l'Assemblea Nacional, a la força, impulsada per les circumstàncies i la pressió del carrer, decretà l'empresonament del rei i de la reina. Per a la gent d'ordre, per als cristians d'arreu del món, tant el 14 de juliol com el 10 d'agost són dates molt tristes.

En els esdeveniments que s'han esdevingut en el país veí, hom pot constatar la criminalitat del poble revoltat. Alguns nobles i virtuoses princeses foren executats sense judici per llurs criats. Els caps d'aquests màrtirs del nostre temps foren passejats per la xurma xopa de sang. Un poc més endavant, en plena dictadura jacobina de Marat i Robespierre, fou ordenat el tancament de les esglésies, hom prohibí les misses. Molts capellans foren assassinats sense miraments. La Convenció decretà la llibertat de culte i, el que és encara pitjor, permeté la propaganda dels ateus contra qualsevol religió. La follia revolucionària continuà i s'aprofundí. S'inventà un nou calendari. Els noms dels mesos i dels dies foren mudats. La pobra gent s'hagué d'acostumar a dir "Germinal" per a parlar dels mesos de març-juny. "Messidor" era juny-juliol, i "Termidor" el juliol-agost. Les bogeries s'estenien per tots els aspectes de la vida quotidiana.

Sense el control de les autoritats, desbordades pels esdeveniments i la ràbia de la xurma contra tota mena de lleis i manaments, París, tot França ha viscut, i viu encara, espectacles d'una crueltat indescriptible, ja que a la plaça que en diuen "de la Revolució" s'ha instal·lat un terrible giny mai vist en el món que, armat d'un poderós tallant, pot tallar caps sense aturar. Monstre, sangonós ídol de la maldat al qual cada dia són immolades les ànimes més generoses d'aquell pobre país. I què en direm de les esglésies i catedrals esdevengudes tabernacles per a la impietat? Tots els temples han estat vilment profanats i les capelles despullades de llurs sants i santes. Ara, dones mig despullades, agitant la terrible bandera tricolor damunt els altars, mostrant totes les vergonyes, sacerdotesses d'un cruel culte als instints més baixos de la societat, animen amb llurs càntics excitants les multituds que ara s'hi congreguen per adorar, com si fossin els nous sants d'aquesta societat sense fre, les imatges de Brutus, l'assassí de Cèsar, Espàrtac, Rousseau, Marat i tot home o dona que ha feinejat contra la nostra santa moral catòlica, l'odre establert per voluntat divina.

Els detinguts, a part de mantenir relacions amb diverses lògies i clubs revolucionaris francesos -especialment els jacobins, que tenen el centre d'irradiació en el club dels Cordeliers-, han confessat la importància que han tengut determinats diaris en la formació de llurs equivocades idees. Són publicacions extremament crítiques i que nosaltres havíem consentit per ignorància del perill que en representava la difusió. Parl especialment de El Observador, editat per l'abat Marchena. Igualment han tengut relacions d'afinitat amb un tal Santibáñez, professor del seminari de Bergara.

Molts abans que Miquel Sureda de Montaner sortís de Mallorca per ajuntar-se amb els membres de la infame conspiració que ens ocupa, els principals inductors de les reunions i introducció a Espanya dels més diversos escrits dissolvents, eren José Marchena i Miguel Rubín de Celis. Ambdós, vivint des de feia molts d'anys a França, enviaven als conspiradors empresonats papers i tractats de notable significació revolucionària per a la posterior distribució pel regne. El contracte social de Rousseau ha estat un dels llibres que més mal han fet a la societat. Les acostumades ximpleries fent referència a la bondat congènita de l'home! Entre els nombrosos papers trobats a l'execrable Miquel Sureda cal destacar la proclama A la nación española. Pamflet que serví a l'abat Marchena per a l'admissió al Club d'Amics de la Constitució, a Baiona. Malèfic escrit que comença dient, parlant de la Santíssima Espanya:

"Senyors:

'Vénc de la terra de l'esclavatge, de la terra del més arrelat despotisme religiós i civil. Un país on tots els poders s'ajunten per a aixafar alhora els homes honrats. Un país on minut a minut l'home plany la desgràcia d'haver nascut en aquest indret...".

Llegit aquest fragment, ja ens podem imaginar tota la resta!

Entre tots els papers, cartes i llibres que s'han pogut trobar als detinguts, destaquen per la seva maldat, per la seva insaciable set de sang, els del jacobí Jean-Paul Marat, agitador de professió i ànima de la revolució, maligne esperit que ha inspirat els pitjors crims que hom pot imaginar, autor de les proposicions més agosarades contra tota persona i institució que no vol acotar el cap davant la injustícia.

Resta provat que els acusats, després del fracàs en la tasca de bastir una República catalana a imitació de la francesa, decidiren consolidar les forces de la conspiració traslladant-se a Madrid. A la capital del regne es reunien en diversos hostals, tavernes i cases particulars -en farem la relació al final de l'informe- on discutien i traduïen les obres de Montesquieu, Voltaire, Rousseau i altres pensadors igualment equivocats i anticatòlics. Per a preparar la conspiració jacobina a Madrid havien començat a estudiar totes les revolucions de les quals hi havia constància en els llibres d'història. Defensors d'una pretesa república romana, eren enemics, com hem indicat al començament d'aquest informe, del gran Cèsar conqueridor de les Gàl·lies i es declaraven partidaris de Brutus, l'assassí, que amb altres conjurats del Senat romà finí amb la vida del gran dictador. En les seves reunions secretes ressuscitaven la memòria d'Espàrtac, posant com a exemple d'honor i de valentia, no pas la vida dels emperadors sinó la dels esclaus, la xurma que cremava temples, calava foc a les viles senyorials, assassinava els seus amos naturals: patricis i generals. Igualment discutiren la revolta de Cromwell a Anglaterra l'any 1668 en contra d'aquell magnífic sobirà que fou -fins a la seva execució per part d'un exèrcit de fanàtics- Carles I. Tot servia, doncs, a llurs sinistres propòsits. La revolta dels comuners castellans contra l'Emperador Carles V; la guerra de les Germanies a València i les Mallorques. Cal llegir, per a creure-ho, les mentides i falsedats que explicaven sobre la sàvia política de Felip V en relació amb una infidel Catalunya que, sense sentit patriòtic, s'havia venut als austríacs posant en perill la unitat d'Espanya i de retop la fortalesa del nostre Imperi arreu del món.

Sabem que s'inspiraven principalment en el llibre de Marat intitulat Les cadenes de l'esclavatge (un patracol indigest i mal escrit). Aquest metge ressentit -molta gent diu que només va arribar a tenir cura de porcs i animals de granja-, sense clients; aquest "científic" fracassat -l'any 1782 l'Acadèmia de Ciències negà validesa als seus experiments damunt l'electricitat-; aquest personatge tèrbol, castigat per Déu Nostre Senyor, malalt -havia de romandre tot el dia dins d'una banyera-, envejós dels fastos dels nobles i gent d'alta posició social, carregava a la monarquia, a la cort que sàviament governava des de Versalles, la culpa de totes les desgràcies de la terra. Mai no s'ha vist escrit en un llibre, des que el món és món, tal quantitat de desbarats acaramullats! Marat escriu sense descans plagiant allò que li convé, modificant el pensament dels clàssics segons els seus interessos, utilitzant citacions de Tit Livi, Tàcit i Plutarc contra prínceps i reis. Falsifica i manipula tota mena de documentació que li arriba a les mans (les històries de les repúbliques italianes); santifica, com ja he informat abans, Cromwell, tots els regicides de qualsevol època o contrada. I... ¿a quines conclusions arriba aquest ferotge enemic del gènere humà? No cal pensar gaire per a imaginar on condueix el seu pensament. A Les cadenes de l'esclavatge explica fil per randa com és precisament la monarquia la pitjor institució que té la humanitat, el principal obstacle que cal enderrocar si l'home vol assolir la utòpica llibertat que ell predica. I, ¿qui serà, qui és, l'heroi, en tan al·lucinant interpretació de la història? Evidentment, l'heroi, el "salvador" del món, és el poble inculte, la massa treballadora, els desheretats de la nació, la púrria sense cultura ni sentiments que, per a Marat, són la part més sana del gènere humà. Les constants aberracions del llibre -era a punt de ser traduït!- que hem confiscat a Miquel Sureda i als seus sequaços, no acaben aquí. Marat, inspirat igualment pels enciclopedistes, enemics permanents de la religió, afirma que són els grans financers, la noblesa, els especuladors, els latifundistes, qui causen tots els mals que pateix l'home sobre la terra. I, si encara faltava res per a aconseguir que tots els seus desencaminats lectors anassin a l'infern, el sanguinari botxí ens vol convèncer que és precisament el cristianisme -predicant la santa paciència i la resignació entre els pobres- allò que ajuda els rics a fruir eternament dels seus privilegis.

Aquest era un dels llibres que Miquel Sureda de Montaner i Josep Lax estaven traduint al castellà i al català en el moment de la seva detenció. Qualsevol paper, qualsevol idea herètica i perniciosa servia als designis dels empresonats.

En els escorcolls fets per les autoritats s'han trobat igualment nombrosos escrits d'aquell mal advocat de províncies, Maximilien Robespierre, essència de la maldat damunt la terra, que mai no s'havia pogut guanyar la vida exercint la seva professió, i aquesta és la causa de l'amor que tenia per la política, sense cap mena de dubte. Entre els documents trobats a la fonda on es reunien els conspiradors detinguts hi havia diversos escrits d'aquest Robespierre, d'execrable memòria, ànima germana del cruel Marat. Es tracta de les proclames més diverses, aïrats pamflets, discursos on es demana l'execució del rei de França i de la reina Maria Antonieta, ambos assassinats recentment, seguint les instruccions de Marat, Robespierre i Saint-Just, feres que tant estimen els nostres seguidors de la Convenció.

Molts dels escrits eren ja traduïts al castellà. Mitjançant les proves adients, a través de diverses comprovacions fetes per frares i sacerdots al servei d'aquest tribunal, s'ha pogut constatar qui era el traductor dels escrits. Tot plegat ha servit als membres d'aquest tribunal reial per a establir, amb justícia, i sense por de cap mena d'error, el grau de responsabilitat de cada un dels implicats en la conspiració que, amb execrable perversitat, pretenia commocionar el regne a l'estil i manera com els enemics de la Fe ho han fet a França.

Dellà els Pirineus, aquells qui tenien cura d'aqueixes traduccions confiaven a explicar "la bona nova" de la mudança de lleis i costums a totes les regions espanyoles. Amb promeses de repartiment de propietats i d'aconseguir la "vertadera justícia" a la terra, excitaven la malaltissa imaginació del poble. Confiaven d'anar arreplegant adeptes i seguidors entre les diverses classes socials -especialment entre la gent més mancada de cultura i més envejosa de la riquesa dels poderosos-. Amb promeses, discursos i alguns regals -sopars i vi gratuïts, festes de balls prohibits als boscos- esperaven anar ajuntant una munió de seguidors que, en arribar el moment preparat pels conspiradors, s'alçassin en contra del nostre rei, proclamant, si no jurava aquest la Constitució que estaven redactant, una República a imitació de la francesa.

Cal dir que algunes guerres mantingudes pel nostre monarca en defensa de la Santa Fe Catòlica; les calumnies fent referència a les relacions entre la reina Maria Lluïsa i el príncep de la Pau, el senyor Manuel Godoy, d'amagat del rei Carles IV; la pesta que assola diversions regions espanyoles; la fam -el blat no basta per a mantenir una població tan afamegada-; la inoperància, aquests darrers anys, del Sant Tribunal de la Inquisició; la disminució de les condemnes i desterraments a penals d'Amèrica (a indrets insalubres d'on poca gent tornava); tot això ha anat creant les condicions necessàries perquè hi hagi un munt d'errats, munió de desesperats, folls de tota mena útils per a anar creant un invisible, però cada vegada més poderós, exèrcit de possibles adlàters dels conspiradors.

Quan es mesclen el fanatisme amb la utopia, la fam amb l'ànsia de novetats, el resultat pot ser completament explosiu!

I, en aquesta conspiració que ens ocupa, no tan sols eren alguns nobles, professors i mestres equivocats, advocats seduïts per l'exemple del poder absolut que arribava de França, els qui ordien plans contra l'ordre establert. També l'església -si bé en una escala petita i insignificant- s'ajuntava a la conspiració. Per sort hem pogut investigar els papers de Fra Miguel de Santander i del caputxí Fra Diego de Cádiz, i ha estat possible aturar de bon principi una malaltia que amenaçava d'estendre's per seminaris, convents i rectories.

Els responsables màxims d'aquesta fallida provatura de mudar les lleis i costums del regne són -no tenc cap dubte al respecte- Miquel Sureda i Josep Lax, agents dels jacobins i individus que havien creat grups de "afinitat filosòfica" -lògies maçòniques- a Mallorca, Salamanca, Barcelona i Madrid. Per la gran quantitat de documentació que els hem pogut agafar i que ara estudien els procuradors reials, sabem a la perfecció que d'ençà de molt temps mantenien correspondència amb els principals instadors dels lamentables fets parisencs. A casa de Miquel Sureda hem trobat cartes signades pels més violents agitadors de la Convenció. Escrits d'Hébert i Chaumette, exemplars originals dels pamflets revolucionaris L'ami du peuble, Le moniteur patriotique, Le Junius français, Le père Dechesne... Hi ha igualment, en la documentació intervinguda, discursos de Saint-Just, Camille Desmoulins i Lafayette a l'Assemblea Nacional francesa i una àmplia relació dels fets del 14 de juliol de 1789 i del 10 d'agost de 1792, així com nombrosos esborranys de constitucions -totes a imitació de la francesa-. Però els documents i instruccions més comprometedors són els signats per Michelangelo Buonarrotti, descendent del gran Miquel Àngel i un dels caps de la maçoneria parisenca. Buonarrotti, Sylvain Maréchal i François-Noël Babeuf són els fundadors de la "Société du Panthéon", una de les més radicals que han existit mai sobre la terra, propugnadora d'una utòpica i perillosa societat igualitària situada fins i tot a l'esquerra dels mateixos Marat i Robespierre. Per tant, si analitzam amb cura tot el material que obra en el nostre poder, podem constatar com la tendència dels empresonats no era -ni molt manco!- una de les branques conciliadores o partidàries de la preservació de la monarquia francesa. A l'Assemblea Nacional, abans de la Convenció i de la dictadura dels jacobins, sempre hi havia hagut una tendència que pugnava per mantenir les lleis i disposicions del passat. Durant un cert període, els monàrquics constitucionalistes formaven el grup més influent de l'Assemblea (Mirabeau, l'abat Sièyes, Lafayette). Aquests homes, malgrat equivocacions i errors, sempre s'oposaren a la fracció que comandava el tirà Robespierre. Per tot el que sabem, per la gran quantitat de diaris (L'ami du peuple o les publicacions del radical Hébert), hem comprovat que els detinguts eren partidaris dels que, a París, impugnaven en tot moment les proposicions moderades de l'Assemblea i simpatitzaven amb els sectors més extremistes, els partidaris de l'execució de Lluís XVI i Maria Antonieta, de la proclamació de la República i de l'extermini sense pietat de tots els nobles que caiguessin en llur poder.

La novel·la històrica a les Illes - La Mallorca de començaments del segle XX en dues novel·les de l' escriptor Miquel López Crespí: Defalliment – Memòries de Miquel Costa i llobera (El Gall Editor) i Damunt l' altura – El poeta il·luminat (Pagès Editors)- Vet aquí un petit tast de la novel·la Defalliment -

POESIES

¿Qui podrà esbrinar mai d'on sorgeix la inspiració, quines lectures, quines imatges han condicionat i condicionen cada una de les paraules, els adjectius que van conformant allò que els entesos defineixen com a "original" en un escriptor? ¿Quin professor del futur, quin forense de l'esperit tendrà la paciència d'analitzar vers a vers, metàfora a metàfora, adjectiu per adjectiu, el que el poeta ha gosat deixar en herència als seus conciutadans?

Malgrat que, per vici, em queixàs a Rubió parlant de la vida somorta en el poble, el cert és que estimava els carrers i la gent de Pollença. Com més decebut em sentia per la manca de vida cultural, per la impossibilitat de debatre qüestions literàries, més em sentia unit al nostre paisatge, als costums de la seva gent, a la parla de Ramon Llull i Ausiàs March.

A voltes sortia a passejar fins al Calvari. Resava el rosari. Analitzava el que havia fet de bo o dolent durant el dia. I també aprofitava per a saludar els veïns que feinejaven, indiferents a les meves preocupacions, al portal de casa seva o al taller. Hi veia Madò Francesca, que ja tenia prop de noranta anys, descalça; mai ningú no li havia vist portar sabates ni en dia de festa major: la més pobra de Pollença. Filava asseguda damunt el pedrís de l'entrada del seu cau, una cambra fosca, on tenia cuina, cambra i sala d'estar, tot plegat.

Filava, envoltada de l'allotea del carrer i mai no s'enfadava si li feien broma. Ben al contrari: sense poder oferir-los una mica de pa amb oli i sucre, els tenia contents al seu voltant, explicant-los rondalles de gegants, fades, princeses, reis d'encanteri i bruixots molt dolents que se'n portaven a l'infern els infants que no creien els pares.

Madò Francesca tenia un do proverbial per a l'endevinar el futur de les persones que se li apropaven. Com si un ull invisible pogués esbrinar el que hi havia rere la boira dels jorns.

Quan un dia llunyà va veure tornar al poble, el manco de l'Havana, en Felip de can Poquet, carregat amb el fonògraf, se senyà tres vegades i li digué que la capsa amb la trompa de cantar li portaria la desgràcia.

Un dia em vaig aturar al seu costat. Li vaig donar uns rals perquè es pogués comprar una mica de pa, el que bonament volgués. Mirava les seves mans rugoses i gastades pels l'anys de feina a jornal filant sense aturar.

Madò Francesca em donà les gràcies amb la mirada, sense deixar de filar. De sobte, sense que li hagués demanat res, com si un corrent invisible li hagués fet arribar el meu desig secret de saber què seria de la meva vida, em digué, sense alçar gaire la vista:

-Sou en Miquel de can Costa, el senyor de les Cases Velles. Vos conec de fa molts d'anys, de quan em portàveu el paner de figues que us donava la vostra mare per mi, la roba que ja no fèieu servir. Aquest davantal que port posat el va portar, de joveneta, la vostra senyora mare.

Es deturà un moment, i de seguida continuà:

-Miquel de can Costa: vós sereu un sacerdot d'anomenada. Em podeu estar segur. Déu Nostre senyor us ha escollit per a portar el nom de Mallorca arreu del món.

Vaig sentir un fort sotrac interior. Talment com si m'hagués endevinat el pensament.

En Miquel de can Costa seria sacerdot!

Dies més tard, aprofitant una excursió a Cala Sant Vicenç amb Antoni Rubió li vaig explicar el que pensava fer.

-Antoni, me'n vaig a Roma a estudiar teologia.

De cop i volta sentia l'ànim alleugerit. Talment m'haguessin llevat un gran pes del damunt. Havien estat massa anys espipellant ara d'un llibre ara d'un altre per anar a bastint els fonaments de la meva cultura humana i literària. Llegir i estudiar, però sentia que la família, els amics, esperaven quelcom més elevat de mi. Quadrado, Alcover, Rubió, Llabrés, m'encoratjaven contínuament al conreu de la poesia.

M'escrivien per fer palesa la seva alegria, ara que s'havien assabentat que estava arreplegant els poemes dispersos en revistes i calendaris per a publicar un volumet que portaria per títol Poesies.

Com anaven d'errats tots plegats! Imaginaven que havia decidit escollir el camí de les lletres, de la fàcil fama que porta la literatura en una terra on ningú llegeix amb la nostra estimada llengua.

Per a mi, el treball d'arreplegar els treballs dispersos per ací i per allà no era, ni molt manco, una provatura de retornar als vint anys, al temps de la redacció de "Lo Pi de Formentor". Ben al contrari: quan a començaments de 1885 vaig iniciar la feina de recopilació, ho feia com aquell qui es dedica a l'arqueologia. Aleshores ja havia decidit marxar a Roma per a estudiar teologia i fer-me sacerdot. En una primera instància havia escollit fer-me soldat de Crist, esdevenir un croat de la fe, com demanava Ramon Llull als seus fidels de Miramar; però el pare ho trobà excessiu. Tothom, amics i familiars patiren un fort sotrac que, fins i tot jo mateix, segur de la decisió que ja havia pres, vaig copsar a la perfecció.

La situació familiar, el record dels estudis frustrats a Barcelona i Madrid, el temps perdut a Pollença sense saber on aferrar-me, què fer de la meva vida, m'obligaven, ara que el pare em donava el consentiment, a ser comprensiu amb els desigs de la família.

Finalment no entraria a formar part de la Companyia de Jesús, ni tampoc no em retiraria del món, talment un franciscà que cerca recer en un convent, lluny de la mentida quotidiana que ens encercla, i es dedica, solament, a la meditació, al servei de Déu. Estudiaria a Roma com havia dit a Rubió, per a recuperar-me, en el que fos possible, de la buidor que amenaçava a fer malbé la meva ànima.

No faria altra cosa que estudiar.

Volia ser sacerdot.

Era una decisió inamovible.

Els mesos anteriors al viatge provava d'ajustar comptes amb el meu passat. S'erraven els amics quan pensaven que la possible edició del primer llibre de poesia era un camí vers la fama, una incursió al món literari.

Alguns d'ells covaven la secreta illusió que el món de les lletres em fes oblidar la meva autèntica vocació.

Però mai no m'havia fet illusió respecte a les capacitats creatives que pogués tenir. L'any 1881 havia dit a Francesc Matheu que no imaginàs un geni de la Renaixença allà on només es podien trobar algunes dèbils i inconstants provatures, pobra imitació d'algunes lectures de joventut.

Sé que, ben convençut, li vaig dir: "No creureu lo poc poeta que som. Mai podré fer cap poema, per més que n'espereu de mi: la imaginació per teixir una llegenda qualsevulla me falta absolutament. Contentau-vos amb alguns esquits de lirisme, que no hi ha pasta per més".

Esquits de lirisme. Imitacions del que havia llegit. Imatges potser copiades, sense adonar-me dels autors que aleshores estimava i em feien arribar a un altre dia.

Quina sensibilitat malaltissa, la dels poetes! Just en el moment que els altres, els amics de l'Institut Balear, jugaven als quatre cantons, a botar i córrer, el poeta, un llunyà Miquel Costa i Llobera estudiant de batxiller, tancat en la penombra de la biblioteca, imaginava ficcions, sentiments de paper, estranyes maneres de sentir el batec de la vida.

Sovint he pensat que els que m'animaren a conrear les lletres des de la joventut, els coneguts que, a l'impremta Guasp, en una horabaixa plujosa, elogiaren més del que pertocava aquell poema titulat "La Vall", ho feren només perquè jo era un tal "M.C." de la "Vall de Ternelles". És a dir, que Quadrado, Aguiló i tots els altres sabien ben bé, sense cap mena de dubte, que "M.C." era un dels hereus de Can Costa, en Miquel, i signava la provatura literària amb les seves inicials i des d'un indret propietat de la família.

Em demanava si haurien pensat el mateix si no m'haguessin conegut personalment, si no haguessin sabut de quina nissaga procedia. ¿I si hagués signat el poema "La Vall" amb el pseudònim "Antoni Caldés" escampant la notícia que "Antoni Caldés" era fill d'un funcionari amb poques possibilitats econòmiques?

M'imagín que el tal "Caldés" no hauria tengut tantes possibilitats de publicar de seguida a la Revista Balear com va tenir des del primer moment Miquel Costa i Llobera.

Perquè ho sabia amb certesa mai no vaig parar gaire atenció amb als afalacs ocasionals que comportava l'efímer èxit literari. Per això mateix, llevat alguna escadussera ocasió, no tenia per costum, com tants d'altres companys d'estudis, de presentar-me als Jocs Florals. Des de la meva adolescència, la companyia d'Ovidi, Dant o Petrarca m'era més estimada que l'elogi de les provatures poètiques que anava perfilant.

Tanmateix només l'autor sap el que hi ha d'autènticament seu en els poemes arreplegats a Poesies. Un secret, el de les influències i els plagis, que tots els escriptors ens portam a la tomba.

¿Qui podrà esbrinar mai d'on sorgeix la inspiració, quines lectures, quines imatges han condicionat i condicionen cada una de les paraules, els adjectius que van conformant allò que els entesos defineixen com a "original" en un escriptor? ¿Quin professor del futur, quin forense de l'esperit tendrà la paciència d'analitzar vers a vers, metàfora a metàfora, adjectiu per adjectiu, el que el poeta ha gosat deixar en herència als seus conciutadans?

Potser el futur serà compassiu amb la poesia que vaig escriure, talment un missatge llançat al fons de la nit, carta a la desesperada d'un nàufrag que navega dins d'una ampolla en la immensitat de la mar a mercè de la incertesa de les ones. A qui poden interessar els escrits, les plaguetes que vaig repassant? Enmig de la fam, la misèria i les guerres que sacsegen el món... ¿qui anirà a esbrinar els meus dietaris, recordar les lectures de Victor Hugo, Alfred de Musset o Leconte de Lisle, el nombre d'oracions d'un dia incert en els calendaris, quan el poeta era immers en la més fonda melangia, el més aspre defalliment?.

En el fons... quin autor pot ser completament "original"? Fins i tot els pagesos de les Cases Velles, quan a l'hivern, a la rotllana de la cuina conten rondalles... ¿no s'inspiren en les que varen sentir, en la infantesa de pares i veïns? Aleshores, si les influències, els deutes, són presents en les històries dels que no saben llegir ni escriure... ¿què en direm dels que no hem fet res més que estudiar seguint les indicacions dels mestres, dels clàssics?

En moments de crisi, abans de marxar a Roma, m'ho demanava sovint. Les preguntes s'acaramullaven fins a l'infinit. ¿Com podia esdevenir un poeta a l'alçada dels clàssics o dels moderns amb empremta definitòria si no he viscut més que el que he llegit? Victor Hugo va viure intensament tots els terratrèmols d'una vida agitada tant en el pla sentimental com en el polític? Hugo exaltava la meva imaginació. Quina febre interior després de llegir Odes et ballades, Les voix interieures, Les Contemplations, les Rayons et les ombres, les Chants de crépuscle o les Feuilles d'autonne! Enlloc era possible trobar tanta abundància poètica, tanta força i sobretot tanta imaginació, com en unes poesies tan incomparables.

Restava admirat en constatar la torrentada desbordant d'estrofes sempre sublims i vessant imatges d'una grandesa bíblica.

Llegir Hugo em produïa el mateix efecte que presenciar un espectacle sublim de la naturalesa: un efecte d'esglai.

Un espectacle de la naturalesa.

Aquesta era la sensació exacta.

Com podria arribar a causar un efecte semblant a l'esperit dels possibles lectors?

Era ben conscient de les meves particulars limitacions, dels defectes d'una formació massa personal, mancada de l'adequat mestratge! Que poc em servien de consol, malgrat la humana debilitat pels afalacs, tanta amable opinió de Rubió, Alcover, Quadrado o Estelrich!

Mentre anava arreplegant els poemes que conformarien el llibret Poesies, reflexionava en les meves possibles incorreccions ètiques i morals. Em torturava la qüestió d'esbrinar fins a quin punt els anys de disbauxa juvenil no haurien fer malbé alguna de les primerenques experiències literàries.

Ja ho havia descobert en l'oda "A Horaci".

Ara, abans de marxar a Roma, amb pànic, ho descobria en altres treballs que, potser de forma inconscient i precipitada, havien anat sorgint de la meva ploma.

Enllestia la recopilació com aquell qui s'acomiada d'una part consubstancial de la seva vida. Comprenia que, potser, havia perdut els millors anys de la meva vida en un treball inútil de desenfeinat.

S'ha fet de nit. Encenc el quinqué. Se senten, sonores i poderoses, les campanades de la Seu. Obr el llibret per a provar de retrocedir amb la memòria als dies lluminoses de la joventut. Llegesc en el pròleg: "Coneixíem, per una part, la poca afició que hi ha dins Mallorca a llegir escrits en nostre matern llenguatge, i sabem, per altra part, que el reduït estol de gent que hi pren gust té ja ben conegudes quasi totes les composicions que li ofereix aplegades aquest llibret. I doncs, ane què ve tal publicació?".

La voluntat secreta que m'impulsava a editar el recull era el fet que, abans d'iniciar la nova vida, volia revisar amb molta cura tot el que havia escrit fins aleshores. Es tractava de destriar, amb microscopi d'investigador, el poc de bo que hi podia haver des del punt de vista literari, alhora que deixava a un racó el que trobàs d'errors o ignoràncies.

Una edat inexperta, la mala assimilació de centenars de lectures, les influències no depurades, allò de deixar-se dur per incontrolats impulsos juvenils, l'abrandat entusiasme, sempre mal conseller, potser havia plagat els esburbats poemes juvenils d'un munt d'idees tèrboles, pensaments que podrien danyar a la puresa d'idees i sentiments del lector innocent.

Temps després, després d'haver aprofundit a Roma en la coneixença dels clàssics grecs i llatins sota un adequat mestratge espiritual, vaig entendre que, segurament, en escriure el pròleg a Poesies, en demanar a Menéndez Pelayo que retiràs l'oda "A Horaci" de l'antologia, vaig ser més papista que el Papa.

Ho reconec.

Errors de principiant.

Indubtablement, amb els anys vaig mudar alguna de les inflexibles idees que em dominaven. Però en el moment que avui prov de recordar eren crucials.

Qualsevol contradicció em feia bategar el pols, m'excitava i m'obligava a nous penediments i constants actes de contricció.

La decisió era presa: volia estudiar teologia a Roma i, per a iniciar la marxa amb la consciència tranquilla, era qüestió essencial de deixar enrere un passat que considerava tacat pels dubtes i els errors.

Crònica sentimental de les tertúlies clandestines a les llibreries de Palma (Mallorca) – Anys 70 (Pàgines del meu dietari)

Palma (Mallorca), Novembre de 1976 - El partit (OEC) m’encarregà organitzar una presentació clandestina a la premsa. Ningú tenia contactes amb el món intel·lectual. Feia anys que col·laborava en els suplements de cultura dels diaris i revistes de Mallorca. Per a la majoria de membres de l´organització el món que envoltava l´edició, la premsa i la ràdio era un univers llunyà, inassolible. Alguns dels dirigents del front obrer imaginaven que solament destacats membres de la burgesia hi tenien accés. Quan els explicava la meva història no la podien creure! Era difícil entendre que algú provinent de les classes subalternes –com cantava Raimon- pogués signar articles al costat dels escriptors i periodistes més importants de Mallorca! La veritat és que seria complicat analitzar com, des dels barris extraradials, vaig entrar en contacte amb don Francesc de B. Moll, Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet, Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Josep M. Llompart, Maria Aurèlia Campmany i tants d´altres personatges que m´obriren els ulls vers les més insòlites descobertes intel·lectuals.

Palma (Mallorca), Novembre de 1976 - El partit (OEC) m’encarregà organitzar una presentació clandestina a la premsa. Ningú tenia contactes amb el món intel·lectual. Feia anys que col·laborava en els suplements de cultura dels diaris i revistes de Mallorca. Per a la majoria de membres de l´organització el món que envoltava l´edició, la premsa i la ràdio era un univers llunyà, inassolible. Alguns dels dirigents del front obrer imaginaven que solament destacats membres de la burgesia hi tenien accés. Quan els explicava la meva història no la podien creure! Era difícil entendre que algú provinent de les classes subalternes –com cantava Raimon- pogués signar articles al costat dels escriptors i periodistes més importants de Mallorca! La veritat és que seria complicat analitzar com, des dels barris extraradials, vaig entrar en contacte amb don Francesc de B. Moll, Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet, Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Josep M. Llompart, Maria Aurèlia Campmany i tants d´altres personatges que m´obriren els ulls vers les més insòlites descobertes intel·lectuals.

Potser tot va ser producte dels anys de feina a la llibreria L’Estel Blau. Per a mi va ser una salvació, trobar una ocupació que coincidia amb els meus interessos culturals. Fins aleshores, d’ençà del final del batxiller, havia estat sota la protecció del pare i l’oncle, al taller de pintura dels afores de Palma. No era una feina dura. La família em protegia i es pot dir que sempre m’encarregaven els treballs més descansats i manco complicats. També era l’encarregat de portar el material que es necessitava, cobrar factures, anar a tornar els vehicles a les companyies d´assegurances i particulars que així ho volien. M´hi hauria pogut acostumar. Esdevenir un petit empresari amb taller propi. Tenia tot el temps del món per aprendre un ofici que ja començava a dominar. No era gaire complicat. L´únic problema que existia de veritat, si volies arribar a ser un professional de la pintura, consistia a saber dominar l’art difícil de la mescla de colors. Pintar no consisteix solament a anar a comprar el verd, el groc, el vermell o el negre necessaris que vol el client. Aquesta era la part més senzilla. Però quan el cotxe havia rebut un cop el problema es complicava... Com aconseguir que, una vegada arreglat i pintat el cop, no es diferenciàs de la resta del vehicle? Les matitsacions d´un color poden esdevenir infinites. I només qui sap mesclar la pintura com pertoca, trobar la tonalitat adequada, es pot considerar professional de debò.

Començava a conèixer els principals trucs de l´ofici quan, de forma inesperada, vaig trobar la feina a la llibreria. En aquell temps, amb l’oncle José, antic cap de Transmissions de la XXII Brigada Mixta de l’Exèrcit Popular de la República, els dissabtes horabaixa anàvem de llibreries. Era el nostre entreteniment més estimat. Remoure entre els prestatges, veure les novetats que havien sortit aquella setmana. El propietari de l’Estel Blau coneixia a la perfecció el món de l´edició. Sabia quatre idiomes. Tenia contactes amb distribuïdores de tot Europa i d’Amèrica Llatina. De jove participà en el Festival Mundial de la Joventut que se celebrà a Helsinki, patrocinat per l’antiga Unió Soviètica. El Festival formava part d’aquelles trobades internacionals de joves que volien la Pau i un món més just per a la humanitat. Hi va anar mitjançant els seus contactes amb intel·lectuals propers al PSUC. El problema va ser que, com es descobrí posteriorment, hi hagué infiltrats de la Brigada Social i, en tornar, la policia política ja tenia tots els noms dels participants.

En arribar a Palma va ser detingut i interrogat. En Joan Cantallops, el propietari de la llibreria, va haver de passar sis mesos a la tètrica presó de Burgos. L’home s’atemorí. Va perdre la feina que tenia com a recepcionista a un hotel de Can Picafort i, preocupat per la família, deixà de banda les reunions secretes, qualsevol contacte amb els amics esquerrans del Principat. Aquests entrebancs, però, li serviren per a trobar la seva autèntica vocació: entrar en contacte amb el món dels llibres.

Va ser qui em proposà que anàs a ajudar-lo al seu local. El negoci començava a ser conegut i necessitava un persona que li donàs un cop de mà.

El meu pare no s’hi oposà. Degué imaginar que era una feina més descansada que la del taller. El cert és que en pocs dies em vaig trobar immers en el que sempre havia estat el meu somni. Conviure enmig de les obres dels meus autors favorits, participar en els més diversos actes culturals, preparar presentacions, debats amb artistes i escriptors de totes les tendències que compareixien a petar la conversa dia sí, dia no.

Eren clients habituals els responsables de cultura dels diaris de Ciutat. Les xerrades literàries portaven a l’amistat i, sense adonar-me´n, em vaig trobar escrivint sobre el boom de la novel·la i la poesia sud-americana (comentaris sobre l’obra de Gabriel García Márquez, Alejo Carpentier, Octavio Paz, Juan Rulfo, Julio Cortázar, Lezama Lima, Pablo Neruda...). Era una feina que em permetia un contacte permanent amb els grans narradors catalans: Pere Calders, Mercè Rodoreda, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Joan Salvat Papasseit, Bartomeu Rosselló-Pòrcel... Fent feina a l´Estel Blau vaig tenir la sort de poder conèixer i escoltar les opinions de Guillem Colom, Jaume Vidal Alcover, Maria Aurèlia Campmany, Llorenç Moyà, Rafel Jaume, Tòfol Serra, Alexandre Ballester....

Poder parlar amb els escriptors que compareixien per Palma de bracet de Jaume Adrover, l’organitzador de les Aules de Poesia, Novel·la i Teatre que es feien al teatret de la Casa Catalana! Jo tenia vint anys i aquell va ser el meu primer contacte directe amb els autors que admirava. Sentir les conferències d’Alfonso Sastre, José Bergamín, Josep M. Llompart... i ara, a la llibreria, portar el premi Nobel de literatura Miguel Ángel Asturias a explicar la seva obra, em feia sentir en els núvols. Hauria trobat el meu camí? On podria haver descobert un cau on fos possible el debat sobre marxisme i surrealisme, els situacionistes francesos, els dels errors de la Revolució Cultural Proletària a la Xina, la diabòlica follia del nazifeixisme?

A una determinada hora, cap a les set i mitja, quan endevinàvem que ja no vendrien més clients, tancàvem la porta per a estar més tranquils, segurs que no hi hauria cap informador enviat per la Social. Aleshores era quan comentàvem les notícies que feien referència a la repressió del règim i comentàvem les darreres notícies de Ràdio París i Ràdio Espanya Independent. Era l´hora de repartir-nos els llibres que teníem amagats. Valuoses edicions importades directament de l´Argentina, Mèxic, Londres i l´Havana. Em delia per sentir contar els viatges del poeta Damià Huguet! Viatjar amb la imaginació! Era com si nosaltres mateixos haguéssim anat a veure la darrera pel·lícula de Bergman i Antonioni, de Fellini i Godard, d´Orson Welles i Carles Saura al darrer Festival de Cine de Venècia! Somniàvem amb poder acabar un dia amb la censura del règim! Tan sols Triunfo, Serra d´Or i les publicacions clandestines, ens permetien albirar l’existència d’un món més enllà de la putrefacció cultural regnant. A vegades, els amics que mantenien contactes amb Barcelona ens comunicaven que Miquel Porter Moix ens havia fet arribar algunes pel·lícules. Era un dia especial. En secret, a les golfes de casa nostra, deixant companys vigilant a les cantonades per avisar-nos en cas que vengués la policia, poguérem veure els films d’Eisenstein, Dovxenko, Poudovkin, Tziga Vertov... Era un deure militant estudiar el contingut d’aquelles obres d´art tan importants en la història de la cinematografia mundial! M’esforçava per fer entendre al Comitè de Direcció que era bàsic anar augmentant el nivell cultural del partit. Era urgent establir uns dies i aconseguir que estudiants i obrers, en acabar la feina, en petits grups per no despertar sospites, poguessin anar veient el cinema revolucionari mundial. No podia ser que ens passàssim les hores de la reunió parlant solament del conveni del ram de la fusta o de la sabata. O defugíem l’estret sindicalisme o mai no assoliríem el nivell que Gracià demanava als membres del partit dels treballadors!

Una tasca difícil, fer entendre aquests temes a uns amics als quals potser, més que militar amb una organització que es considerava hereva de l’oposició obrera a l’estalinisme, els hauria anat bé restar a les fileres de qualsevol sindicat clandestí. Confondre partit amb sindicat va ser una de les causes principals de la desfeta posterior, quan la reforma del règim es consolidà i no ens trobàrem preparats per a fer front a la nova situació. Un activisme elevat a l´enèsima potència ocupava cada instant de la nostra existència. El problema bàsic era trobar temps per a la lectura dels clàssics del pensament socialista internacional. Qui sentia de veritat aquesta necessitat? Els suggeriments i les recomanacions per a fer entendre als militants que tenien l´obligació de trobar hores per a la formació cultural sempre xocaven amb la manca de temps de la majoria del front obrer. La veritat és que era molt mal d’entendre la manca de disposició envers el coneixement de la història del moviment obrer. Quantes converses inútils per a fer-los copsar que la cultura no era una qüestió “burgesa” i que els estudiants i els empleats, els professors i funcionaris que militaven amb nosaltres no formaven part de les classes explotadores!