Miquel López Crespí - Memòria històrica

La novel•la històrica a les Illes - La Mallorca de començaments del segle XX en dues novel•les de l' escriptor Miquel López Crespí: Defalliment – Memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor) i Damunt l' altura – El poeta il•luminat (Pagès Editors) - Vet aquí un petit tast de la novel•la Defalliment – Memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editorial)-

EL CLAPER

El claper de Can Xanet! Sempre recordaré l'encontre inesperat amb mossèn Jacint Verdaguer. Jo tenia just dinou anys i, com molts d'horabaixes, havia manat que em portassin fins a l'hort del pedregal. Can Xanet era un dels meus indrets màgics. Quan hi arribava no sé el que s'esdevenia. Potser la influència de les lectures dels llibres que em deixava l'oncle metge, qui sap si la febre produïda pel contacte permanent amb la natura, la blavor de la mar, el verd de les pinedes immenses de Formentor, el rítmic acaronament de les ones sobre la superfície de la platja... El cert és que aquell capvespre era enmig del claper, contemplant la bàrbara grandesa d'unes pedres gegantines que em parlaven d'un món remot, d'uns mallorquins molt propers al temps del diluvi universal... La meva imaginació començava a volar, com de costum, envers universos imaginaris i distants.

El claper de Can Xanet! Sempre recordaré l'encontre inesperat amb mossèn Jacint Verdaguer. Jo tenia just dinou anys i, com molts d'horabaixes, havia manat que em portassin fins a l'hort del pedregal. Can Xanet era un dels meus indrets màgics. Quan hi arribava no sé el que s'esdevenia. Potser la influència de les lectures dels llibres que em deixava l'oncle metge, qui sap si la febre produïda pel contacte permanent amb la natura, la blavor de la mar, el verd de les pinedes immenses de Formentor, el rítmic acaronament de les ones sobre la superfície de la platja... El cert és que aquell capvespre era enmig del claper, contemplant la bàrbara grandesa d'unes pedres gegantines que em parlaven d'un món remot, d'uns mallorquins molt propers al temps del diluvi universal... La meva imaginació començava a volar, com de costum, envers universos imaginaris i distants.

El vaixell de Verdaguer, camí d'Alger, havia hagut de fer una escala forçosa a Alcúdia, i ell, amb uns amics, volgué conèixer Pollença.

No sé encara per quines estranyes circumstàncies, l'aturada a Alcúdia permeté que ens trobàssin, de forma completament casual. Anys més tard em contà com havia anat la nostra inesperada coneixença.

En un dels meus viatges a Barcelona, recordava així el nostre encontre.

-Et vaig veure de lluny estant. Passant pel costat de la vostra finca, els nostres acompanyants em digueren que eres a l'hort, escrivint damunt les ruïnes antigues. El teu posat de tremolosa meditació. Com si parlassis amb déus molt antics. Tenies els ulls posseïts per una mena de lluentor estranya, talment un geni del passat, un esperit desconegut procedent d'altres centúries, hagués fet seu el teu enteniment. Eres a la vora de les pedres, pensatiu.

-Vam pensar que resaves -continuà mossèn Cinto-. Ens situàrem prop de les cases, al costat dels missatges i jornalers que cosien els sacs del blat i les mongetes. El silenci del capvespre només era romput pel batec insistent de les ones de la mar damunt la sorra de la platja.

¿Com i per quins motius, anys endavant, Verdaguer es va veure embolicat en aquell munt de problemes que el portaren a haver de veure com li retiraven les llicències sacerdotals? Acusat de pràctiques exorcistes i de mantenir relacions no gaire recomanables, la majoria d'amics, fins i tot el bisbe Moragues i el senyor Güell, li giraren l'esquena.

Molt de temps després d'aquella inicial trobada al claper de Can Xanet, ens arribaven notícies de la seva follia, de com havia entrat en un estat de depressió tan greu que ningú no veia com ajudar-lo, com aconseguir que tornàs a ser el sacerdot i escriptor brillants que tants d'elogis i admiració va merèixer de part de tothom.

Tornat de Roma, just installat a Pollença, Ramon Picó i Campamar, excellent amic i poeta, em tenia complidament informat del que s'esdevenia en el del món cultural del Principat i, especialment, del que feia referència a la greu malaltia psíquica que patia Verdaguer.

No sabia què fer. Com ajudar una ment malalta? De quina manera podria aconseguir que tornàs a la normalitat? A Roma, estudiant a la Gregoriana, ens ensenyaren les mil formes de possessió diabòlica existents. Seria possible que un àngel de les tenebres pugnàs per dominar l'ànima de Verdaguer? No podia entendre com una intelligència tan lúcida i que havia estat capaç d'escriure l'Atlàntida i el gran poema èpic Canigó, es trobava enmig de circumstàncies tan adverses.

Intentava indagar en els motius d'aquell greu defalliment espiritual. Una forasenyada participació en les campanyes polítiques del moment? Una voluntat evangelitzadora excessiva i errada, per no subjecta a les directrius del bisbat, voluntat d'evangelització? Una feina superior a les seves forces?

Era molt mal de trobar el motiu exacte del seu profund desassossec interior. Les notícies que n'arribaven a Mallorca eren diverses i contradictòries.

De Verdaguer sempre he admirat el coneixement que tenia de la llengua llatina i dels clàssics. En aquest aspecte, quasi sense pensar-ho, em vaig proposar imitar-lo. El seu exemple em féu adonar que sense una acurada preparació literària era completament impossible bastir una obra per a l'eternitat. Escriure per al present, per a deixar contents els quatre amics que, per ser-ho, et feliciten, no em seduïa gaire. L'obra d'un escriptor, el contingut i la forma de l'obra d'art, s'havien de cisellar com els clàssics cisellaven la paraula i el marbre. Un escrit amb la força dels de Virgili; una arquitectura tan potent com el temple d'Agripa a Roma, capaç de perdurar per damunt de les canviants circumstàncies dels homes.

El Mestre, Marià Aguiló, a Barcelona, m'ensenyà que hi ha moltes classes d'escriptors. Uns són aquells que escriuen sense un pla establert. Van guardant els fulls dins d'un calaix i, amb el temps, quan troben que d'aquell material es pot fer un llibre, el porten a l'editor i el publiquen.

Uns altres, els autèntics, en paraules d'Aguiló, són aquells que podríem anomenar "arquitectes" de la literatura. Una mena d'autors que no fan res que no estigui previst en el plànol on han dissenyat la seva obra futura. Cada vers, cada poema, cada paraula que escriuen forma part de l'edifici singular que tenen dissenyat dins el cap. Aleshores, quan surt un llibre, l'obra és ja una peça essencial, gens supèrflua, del perfecte edifici que s'han proposat bastir.

No cal dir que, per al mestre Marià Aguiló, tan sols aquests darrers podien considerar-se autèntics escriptors.

L'amor que tenia Verdaguer tenia per la llengua llatina, la vasta formació cultural que l'acreditava, aquell ferm domini de la preceptiva, feren que m'apropàs a la seva obra. M'emocionaren especialment les primeres poesies religioses que va escriure. Potser llegir Verdaguer va anar congriant aquell desig sempre amagat però insistent, de conèixer Terra Santa. El futur llibret Visions de Palestina, ¿no va néixer precisament de les inicials acumulacions de sentiments que em produïen els poemes "Natzaret", "Betlem", "La fugida d'Egipte"?

Ho pensava quan, molt temps després, en el viatge a Jerusalem, al peu de les murades de la ciutat, anant cap a les ruïnes del gran temple dels hebreus, reflexionava sobre com havien passat els anys de la meva vida.

L'Atlàntida no m'emocionà tant. Ho vaig discutir sovint amb Picó i ho he deixat escrit en la meva correspondència. Després de llegir els clàssics grecs i llatins vaig arribar a la conclusió que l'èpica és un gènere que s'adiu a la perfecció amb el món pagà. El cristianisme és més bo de representar, pens, per la lírica. Per això mateix mai no m'han arribat a fer el pes la Messíada, de Klopstock, ni El Paradís perdut, de Milton.

Avui he tornat a obrir les carpetes del meu arxiu. Papers vells. Plaguetes escrites amb lletra menuda. Recompte dels fets que he considerat essencials i que ara, vists amb perspectiva, em semblen buits de contingut. Cartes polsoses que a ningú no interessen, documents de les hores passades damunt la terra entre oració i oració. Llegesc el que vaig escriure en una llunyana època de la meva existència. Constatació de l'efecte que em produí la lectura de L'Atlàntida: "No negaré que L'Atlàntida te una bellesa de detall; però negaré que sia un bon poema. [...] L'Atlàntida no té acció; no té caràcters; i no tenint ni acció ni caràcters, no pot interessar, ni tan sols és poema [...] En Verdaguer és de més inspiració lírica que criteri literari. Tant com censur la seva Atlàntida, aplaudesc les seves poesies religioses".

Continuu pensant el mateix. Cas ben diferent de Verdaguer era la humanitat dels personatges de Chateaubriand, en els Martyrs; La Gerusalemme liberata, de Tasso, o Mirèia, de Mistral.

Verdaguer malalt, extraviat per a la fe! Una cosa eren les meves opinions literàries i una altra de ben diferent la devoció d'amic.

Sentia els seus patiments com si fossin els meus. Vaig passar dies sencers cercant una bona grapada de cites bíbliques que li poguessin servir d'ajut i orientació en moments tan greus, quan el seu enteniment, el futur de la seva vocació religiosa, la salut mateixa, eren en perill.

Trobava fora de lloc la rebellió contra l'Església, els enfrontaments amb el bisbat. Per indicació de bones persones li vaig escriure aconsellant la submissió deguda a les autoritats. Convendria recordar la necessitat de practicar la cristiana resignació, la humilitat.

M'escoltaria? Faria cas d'aquelles recomanacions?

A volta de correu vaig rebre un sobre escrit amb la seva lletra. De seguida em vaig alegrar, imaginant que s'havia recuperat, que anava sortint de la depressió que el tenia submergit en les tenebres.

Vana illusió. Verdaguer em retornava la carta sense cap mena de contestació.

Em demanava si ho havia de prendre com un insult. Hauria d'arribar a la conclusió, com explicaven els amics que el conegueren, que era en camí de perdre el seny? Tant s'havia agreujat la seva malaltia? La reclusió, per ordres del bisbat, al Santuari de la Gleva... seria ja per sempre? El poble català, el nostre poble, perdria amb aquest forçat internament un poeta de la seva alçada?

Ramon Picó i Campamar pensava el pitjor. Em feia arribar proves que demostraven que l'estat psíquic del malalt era irrecuperable i no convenia servar-hi cap esperança. Els alienistes que l'havien vist, el doctor Manant, l'antic protector de Verdaguer, el senyor Güell, la majoria de les persones i amics que l'havien tractat en el passat, opinaven que el pobre Verdaguer estava ben malalt.

Ningú no donava un cèntim per la seva curació.

Alguns opinaven que no solament no es guariria, sinó que la situació a què havia arribat, les pràctiques perilloses a què l'havien conduït unes amistats poc recomanables, el convertien en enemic de la nostra religió.

No ho volia creure. Però el retorn de la meva carta sense resposta em mantingué molt de temps dins el dubte i sense saber què fer.

Amb el temps vaig descobrir que la gent que m'informava s'errà jutjant Verdaguer de forma tan poc cristiana. Quan, recuperades les llicències sacerdotals, el vaig felicitar per l'evident millora, l'escriptor i amic em contestà molt serenament i amistosament agraint el llibre de poesies que li havia enviat, i em digué que li havia agradat molt especialment el poema que feia referència a la mort de Josep M. Quadrado.

El temps s'ha anat esvanint amb la mateixa rapidesa que patina l'aigua que es prova d'agafar amb les mans obertes. Els records es fan sovint fonedissos, evanescents. Han passat tants d'anys! A vegades, repassant les plaguetes, comprov com la humitat ha començat a esborrar idees i fets que vaig voler que romanguessin per sempre fixats en el paper.

Absurda vanitat de les persones! Creure que la nostra obra pot perdurar, que tenen una importància per a la humanitat els nostres esforços de perfecció. Els joves estudiants, coneguts publicistes del moment, redactors de tota mena de diaris i revistes, em passen a la vora i no em reconeixen. Què em pensava, què volia aconseguir quan redactava, fins a altes hores de la nit, els meus poemes?

Verdaguer! Record ben bé la nostra primera trobada devora el claper de Can Xanet. Les velles pedres del claper em transportaven a un altre món, a indrets del meu esperit encara inexplorats. Les restes d'un món antic i poderós em feien reflexionar sobre la inutilitat de moltes de les illusions dels humans. Vivim, ens afanyem bastint quimeres que el vent, el pas dels anys, tanmateix ensorrarà. Mil anys abans de Crist els homes que alçaren aquestes pedres, les restes de les cases i els temples que trepitjam, es pensaren que podrien vèncer la inclemència de les centúries per venir, que esdevendrien eterns. Robar dies de feina a la collida del blat, a la pastura de bous i ovelles per tal d'aconseguir que la tomba del rei fos la més gran mai vista. Els sacerdots pagans enterren, juntament amb el cadàver d'aquell ésser tan poderós, escut i llança, l'espasa amb la qual va matar tants d'enemics, ampolles d'apreciats elixirs venguts dellà mar. Plats de Grècia, estatuetes egípcies, els ídols d'or que treballaren els artesans cartaginesos...

Inútils les desesperades provatures d'aconseguir la immortalitat mitjançant el poder, les grans pedres de la tomba, l'or enterrat amb el rei o amb el general d'un exèrcit d'ombres. Ningú sap avui quin fou el poble que va bastir els grans monuments de pedra. El llenguatge, les veus, els noms, les alegries i dolors d'aquells homes i dones s'han esvanit enmig de les escletxes inclements que obri el temps, com un abisme immens. Tot engolit en l'avenc. Pedres que només serveixen per a la fantasia. Els pagesos imaginen que els poblats, les torres que s'alcen encara, potents, orgulloses, devien ser obra d'una finida raça de gegants.

Ningú no podrà esbrinar ara qui aixecà les poderoses pedres que es situaren, fermes, en aquest indrets fa prop de tres mil anys. L'esforç del poble roman, ens queda la presència dels edificis que aixecaren amb la seva suor. Però... qui era el general que els menà a la victòria, el rei que governà aquestes territoris? Qui ho sap? Algú ho podrà descobrir? El claper de Can Xanet m'obria els ulls de l'ànima a tots els misteris i, amb la meva fantasia, volava pel buit meravellós del desconegut.

Verdaguer era, amb els amics, al costat de les cases. Em digué que contemplava com escrivia, emocionat. Però jo era lluny, navegava enmig d'una boira llunyadana a la recerca del ressò dels segles primitius. Cap cançó de les eres, ni de segar. Es perdia en la distància el picarol de les vaques que pastaven per sa Cullerassa. Jo era damunt una terra pel diluvi blana i arreu on alçava l'esguard, tribus salvatges i guerrers asprius es feien la guerra.

Amb el mateix dolor de quan, de genolls, contemplàvem la badia de Formentor, aquells macolins penetrant, com punyals, en la carn, així les roges flamarades de les guerres antigues i els crits estremidors dels presoners que moren damunt la pedra del sacrifici. Quins déus adoren els homes i les dones abans de Crist? Quin interrogant els porta a aixecar temples i altars a déus ignots, adorar els animals, la lluna i el sol, el mar, la por que porten dins del cor?

Aixequen alts murs de pedra, torres amb roques de grandària gegantina, per fer front al veí que els vol prendre la casa, la dona, els bous que els proporcionen el menjar. Se sent la remor de les bassetges colpejant el sostre de palla i rames de les pobres cabanes del poblat. Centenars de guerrers mig nus, amb el rostre pintat de dibuixos ignots, criden victòria dalt dels murs abans altíssims d'aquest poblat abandonat fa segles. Però aquí, tocant amb mà tremolosa aquestes pedres curulles d'història, es pot llegir el cor dels homes com si nosaltres fóssim també amatents pobladors d'aquell món fos en les planúries del temps.

El claper de Can Xanet! Seguint el costum ensenyat per l'oncle Miquel Llobera, vénc molts dies a veure aquestes restes d'un passat sorrut. Als estius, quan deixam enrere les ombrívoles aules de l'Institut Balear, amb permís del pare m'enfil per la muntanya fins al Castell del Rei, el Puig de Maria. Fer excursions a Lluc, pujar fins a la torre d'Albercutx, llegir sota els pins de Formentor, mentre les dones de les Cases Velles preparen el dinar. I, sempre, fins i tot en els moments més joiosos de la meva adolescència, sentir ben endins la veu acaronadora de la mare, la tebior del seu alè contra el meu clotell.

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - El Círculo Mercantil i les recollidores d’olives – (Vet aquí un petit tast de la novel·la Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)

En arribar el moment de la recollida d’olives, els missatges de la possessió es trobaren la plaça buida. Anaven a cercar les dones casa per casa. Però la decisió s’havia pres en assemblea. La nit en què es votà per començar la vaga, totes les delegades dels pobles l’aprovaren per unanimitat, a mà alçada. Tothom tenia llàgrimes en els ulls. Les més velles no s’ho podien creure. Fins i tot els joves de l’Ateneu restaven silenciosos, emocionats. (Miquel López Crespí)

Per als rendistes que passaven la vida asseguts al Círculo Mercantil, els pobres no eren persones, eren instruments per a explotar el més possible i després, en no poder fer feina, llançar-los al fems com una llimona sense suc. Ho vaig sentir comentar sovint. Els senyors es llevaven del damunt els missatges i les criades que no rendien com quan eren joves. Els treien al carrer sense cap mirament. Els era ben igual que no tenguessin casa i que, per l’edat, ja no els volguessin per part ni banda. Eren insensibles a les vídues que ploraven, demanant una mica de pietat, al vell que s’agenollava als seus peus suplicant que el deixassin morir a la terra que havien treballat durant dècades, deixant-hi la vida.

Tota aquesta humanitat nafrada i humiliada, compareixia per La Societat demanant suport, un poc d’ajut. A vegades una paraula amable, un consell per a poder sentir l’alè d’una veu comprensiva. El pare deixava la joieria i començava a moure cel i terra per trobar un indret on la vídua pogués fer feina i la persona d’una certa edat tengués un sostre, un plat de sopa calenta i no morís, a qualsevol racó, abandonat, com un animal.

A casa no érem d’anar a missa. Servàvem la memòria de segles de persecucions i insults. Els records de les cremadisses de 1691, dels penediments públics aconseguits sota tortura, els crits de dolor dels homes i dones llançats a les fogueres de viu en viu, romanien presents, com si tot allò hagués passat feia uns dies. Era l’Església, els sermons des de la trona, el que mantenia present el record del patiment. Però aristòcrates i inquisidors, militars i clergat anaren ben vius a situar al temple de Sant Domingo només les gramalletes amb els noms dels darrers condemnats de la Inquisició. Ben alerta a recordar els altres centenars de mallorquins i mallorquines implicats en les detencions i processos des del segle XV! Estigmatitzar els Aguiló, Bonnín, Cortès, Forteza, Fuster, Martí, Miró, Picó, Pinya, Pomar, Segura, Tarongí, Valentí, Valleriola i Valls per deixar en l’oblit altres cognoms. Una manera terrible de salvaguardar la pretesa “puresa” de sang dels aristòcrates i el clergat. Les successives reimpressions de La Fe Triunfante... quin sentit tenia, a no ser perpetuar in aeternum la memòria de tanta brutalitat?

De ben petita vaig entendre que el vertader cristianisme no era el de les beates que ens envoltaven. Molts de copets de puny al pit i poques accions en suport dels desvalguts. Les Filles de Maria només es preocupaven de vigilar qui anava a missa i es confessava, qui combregava cada dia i si els jornalers i jornaleres participaven en les novenes, en les excursions a Lluc que organitzava el rector. Alguna vegada repartien pa i munts de roba vella entre les famílies més necessitades. I, en apropar-se el dia dels Reis, caramels i quatre cavallets de cartró per als infants. Poca cosa més. Només La Societat i la cooperativa del padrí Rafel actuaven de veritat per a solucionar les autèntiques necessitats dels desvalguts. Trobar feina, ensenyar de llegir i escriure els al·lots i joves que no podien anar a escola, organitzar, mitjançant unes mòdiques quotes mensuals, l’assistència mèdica... La Societat feia de botiga i escola, d’hospital i lloc d’entreteniment. Era un món paral·lel al dels rics i el clergat. Abans, en un passat recent, hi havia gent que era enterrada a la terra. Els treballadors no tenien unes pessetes per comprar un bagul, malgrat que fos barat. La fusta de pi pintada de negre era un luxe inassolible. L’assegurança que permeté poder anar a consultar el metge i morir dignament va ser un avenç molt important. Les dones d’edat contaven com no feia gaire temps enterraven els morts a la terra, amb un mocador damunt la cara.

Era una època de privacions recordada amb tristor. L’arribada de la República representà una autèntica esperança. Els al·lots estrenaren escoles noves i, als vespres, podien venir a repassar els deures que els posava el mestre a les classes que jo donava.

El pare m’ho digué una vegada després de la inauguració de l’escola primària:

-Si podem consolidar la República, si aconseguim prous diners per a l’ensenyament, la propera generació ja podrà tenir el batxiller. Haurem donat una passa de gegant en l’alliberament de l’esperit humà. Hauràs de tancar la teva escoleta! El futur no coneixerà l’existència de persones sense estudis! En pots tenir la més completa seguretat. Potser els joves arribareu a veure amb llibres els al·lots i al·lotes que ara es lloguen a la plaça Major. Fills de jornalers sense terra fent la carrera de medicina, enginyeria, arquitectura... Qui ho sap! Podran escollir la Universitat on vulguin anar. Tot anirà a càrrec de l’Estat. Aleshores, com a França, Anglaterra i altres països civilitzats, veurem qui és qui val realment. Els fills dels rics potser continuïn comprant les carreres, els títols que lluen en els despatxos. Però els qui vertaderament posseiran el saber seran els fills i les lles dels treballadors.

L’optimisme del pare contagiava la família.

A casa nostra mai no vaig veure cap mena de tristor fins que esclatà el Moviment.

Encara no sé si la detenció del pare i de la meva germana, i les ordres de cercar el padrí Rafel procedien d’en Martí Cerol o tot era qüestió del rector Palou. Amb el temps es va saber que les armes que empraren el dinou de juliol estaven amagades a l’església, dins la sagristia. El cop dels militars estava planificat de mesos enrere. En Zayas, el cap de Falange, venia sovint al poble i se’n portava els més radicals a fer pràctiques de tir a la garriga. Alguns dies sentíem els trets mentre fèiem classes a l’Ateneu. Ho sabíem. Ningú no ignorava que hi havia gent que s’entrenava per a matar.

Així i tot, érem massa joves per a copsar el perill que s’apropava. El padrí, a l’hora de dinar, ho comentava amb el pare.

-Gabriel, sembla que preparen la guerra. La dreta ja no confia en les eleccions per a provar de canviar el govern. Fan pràctiques amb pistoles!

El pare volia mantenir l’esperança, pensar que els exaltats que practicaven disparant contra els pins no representaven cap perill.

-No veus que la República té l’exèrcit, els carrabiners, la Guàrdia Civil, milers de persones que sortiríem al carrer a defensar la llibertat si un altre Sanjurjo volgués fer una nova provatura colpista?

Qui no volia la llibertat era la CEDA i els extremistes que seguien les doctrines de José Antonio i Onésimo Redondo. Les llistes de qui havien d’anar a cercar i portar als murs dels cementiris s’anaven bastint a la rectoria entre rosari i rosari. Alhora que resaven, les beates informaven de qui era membre d’un sindicat d’esquerres o estava afiliat a La Societat. Les llistes es feren a poc a poc durant tot el temps que durà la nostra alegria pel triomf del Front Popular. Nosaltres ens manifestàvem a favor de la República, el Primer de Maig, demanant la llibertat dels presos polítics. Però ells, en els seus caus, covaven una ràbia feresta apuntant a poc a poc els noms dels esquerrans que serien detinguts i assassinats en els propers mesos.

N’Andreu sempre ho deia i mai no deixava d’insistir en la necessitat d’aprendre del que s’esdevenia a Mallorca i la resta d’Espanya.

-Mirau si és viva la dreta –explicava-. A Mallorca no ha passat res que pugui comparar-se a la Revolució d’Astúries, a la proclamació de la República Catalana per Lluís Companys. No s’ha esdevengut res de semblant, però de seguida han anat a cercar les persones més conegudes per les seves idees avançades.

El meu nuvi volia que entenguéssim la gravetat de la situació. Sempre insistia en el mateix tema. El rancor de clericals i rendistes contra el poble.

Un mes abans de l’esclat del Moviment anàrem d’excursió fins a la platja d’Alcúdia amb els alumnes de l’escola de l’Ateneu, amics i amigues de l’Orfeó i de La Societat. Aprofitàvem els diumenges per assajar sota les pinedes de la badia d’Alcúdia. Cantàvem cançons populars mallorquines, els himnes de la CNT i la UGT, “Els Segadors”...

-Vos pensau que el carlisme extremat del Círculo Mercantil oblidarà mai les reunions de les jornaleres de la recollida d’olives, els noms dels que hem repartit els fulls volanders convidant a la vaga?

Tots ens miràrem i amb un gest li diguérem que continuàs. Per a nosaltres, joves com érem, era el més normal del món deixar la sala de reunions de La Societat a les jornaleres de Selva, Caimari, sa Pobla, Muro, Búger i Campanet. Aquell any, les treballadores demanaven uns rals més. Els senyors de les possessions només pagaven una pesseta i setanta-cinc cèntims per dia. I ja ho trobaven massa! No es podia subsistir amb uns jornals tan esquifits! Els amos es pensaven que amb quatre rals i un sac d’olives ja estaven ben pagades. I encara esperaven que els jornalers els besassin les mans, plens d’agraïment! Les dones no tenien un local adient per a reunir-se. Havien demanat permís als de la Casa del Poble d’Inca, però hi hagué problemes. La vaga no estava organitzada pels sindicats coneguts i no volgueren cedir cap sala de les organitzacions obreres. Pensaven que, per tenir possibilitats de triomfar, la vaga havia d’estar organitzada i dirigida pels homes. I aquesta vegada eren les jornaleres les que portaven la lluita endavant. Els homes imaginaven que una revolta espontània, sense dirigents reconeguts, seria un fracàs. Va ser un error dels sindicats socialistes. Els anarquistes també es feren els desentesos. Per això, quan una delegació de treballadores vengué a parlar amb el pare, ell no veié cap inconvenient a cedir-los una cambra de La Societat per a fer-hi les reunions.

-Parlau amb la meva filla. Na Caterina porta l’escola i allà hi podreu fer les juntes. No hi ha cap inconvenient.

D’ençà d’aquell dia vaig ser molt coneguda entre aquelles dones. Na Isabel els ajudà en tot el que pogué. Va ser ella la que redactà els fulls volanders que s’editaren a una impremta inquera. Els impressors no feren cas a les recomanacions sindicals de no donar suport a una vaga no controlada per la direcció de Palma i feren els fulls a la nit, robant hores de son, sense voler cobrar res. Na Isabel i jo mateixa els acompanyàrem sovint. N’Andreu i un munt d’amics de l’Ateneu també van participar activament en la campanya de suport a les recollidores d’olives. Anaven en tren fins a Muro, a Inca. Altres, en bicicleta arribàvem a Caimari, Selva, Santa Margalida... Els senyors cridaren la Guàrdia Civil. Volien que l’autoritat ens detingués i ens portàs a judici per “boicotejar la feina a la comarca”.

No ho aconseguiren.

Férem una campanya dins la més estricta legalitat republicana. Demanàvem permís per fer les reunions, parlàvem amb el batle de cada poble explicant les nostres intencions, el motiu de la vaga, exposant les necessitats de les jornaleres.

Va ser un èxit.

En arribar el moment de la recollida d’olives, els missatges de la possessió es trobaren la plaça buida. Anaven a cercar les dones casa per casa. Però la decisió s’havia pres en assemblea. La nit en què es votà per començar la vaga, totes les delegades dels pobles l’aprovaren per unanimitat, a mà alçada. Tothom tenia llàgrimes en els ulls. Les més velles no s’ho podien creure. Fins i tot els joves de l’Ateneu restaven silenciosos, emocionats.

N’Andreu s’acostà al racó des d’on jo seguia els debats. A cau d’orella em digué:

-Si els homes estiguéssim tan units, posseíssim unes ànsies de millora com aquestes dones, la unitat obrera seria un fet i el capitalisme tendria els dies comptats.